L'Hereu Riera

L’altre vespre, veient el documental de TV3 Els internats de la por, se’m va fer present de manera gràfica, més manifesta que mai, la veritat de pota de taula que la gran farsa de l’anomenada Transició ha aconseguit mantenir oculta, o fora dels focus, durant tots aquests anys: que si el règim actual, dit democràtic, no ha condemnat fins ara –i no sembla que tingui cap intenció de fer-ho mai– el règim militar anterior, és perquè en essència no són tan diferents, malgrat totes les màscares amb què aquell es pugui disfressar. El maltractament de què és víctima cada dia Catalunya n’és la prova, i per dir-ho de la forma gràfica que em va suggerir l’excel·lent i esfereïdor documental de Montse Armengou i Ricard Belis, el nostre país, desarmat i indefens, es troba tancat dins les parets sinistres de l’Internat de la Por franquista (tot just remodelat i rentat de cara amb una mà de pintura) on, fora de l’abast (fins fa quatre dies) de mirades indiscretes, és objecte de tota mena de violència i violacions, permanentment advertit pels guardes que no té cap possibilitat d’escapar i amenaçat amb tota mena de càstigs en el cas que se li acudeixi intentar-ho.

En el manual d’ètica i filosofia política que estic repassant aquests dies, es parla, en l’apartat  sobre bioètica, del principi d’autonomia (concepte batejat així per HT Engelhardt, a The foundations of Bioethics, 1986), també anomenat principi de respecte a les persones, que afirma que «no es pot fer en cap cas, ni sota cap circumstància, ús de la força o de la repressió sobre un ésser pacífic dotat de consciència, raó i llibertat». Per a Engelhardt, «és el principi fonamental de l’ètica o, tal com diu ell mateix, la gramàtica mínima. Constitueix l’herència de la Il·lustració. L’autonomia és una característica humana que no pot ser mai passada per alt. O en paraules de Callahan: “no podem transferir a un altre la nostra autonomia sense contradir-la”. L’autonomia és el respecte mutu i la reivindicació de la dignitat humana bàsica».

Aquest principi elemental, que ha de regir en les relacions humanes (i més específicament en les relacions metge-pacient, que és el camp de la bioètica), és o hauria de ser aplicable a les relacions entre pobles, entès un poble qualsevol com a cos social. És evident que en la política no es dóna aquesta assimilació, i encara ara hi ha formacions polítiques (de dreta, però també d’esquerra, cosa que m’ha deixat sempre estupefacte) reticents a equiparar drets individuals i drets col·lectius, oblidant (interessadament, i en el cas de les esquerres no puc entendre per quins motius) que un poble no és cap ens abstracte, sinó que està format per persones concretes.

La dreta que governa (és un dir) avui Espanya ens en dóna mostres cada dia, recolzada en una Constitució que des de la primera plana diu que a Espanya només hi ha una nació, que a més és “indivisible”, i les altres no hi pinten res, i els guardians d’aquest muntatge ja s’ocupen de recordar-nos-ho cada dia, a base de clatellots.

Contradient Engelhardt i faltant a la veritat històrica i a totes les altres, i citant a més amb tota la patxorra precisament la Il·lustració, ahir mateix sortia la fiscal general de l’Internat, Consuelo Madrigal, i deia, en referència al procés d’independència de Catalunya: «L’estat de dret ha de combatre els mateixos mals que va combatre la Il·lustració: l’obscurantisme, el fanatisme, la tirania, i també els seus desviaments i errors», i «els que invoquen la llibertat per vulnerar la llei incorren en una perillosa demagògia»; i ho va rematar, la senyora fiscal general, apel·lant als principis de la Il·lustració per usar-los com a “armes” en aquest “combat”: «La legalitat, la llei com a emanació de la voluntat popular, l’esperit crític i la tolerància», per fer «un debat serè  [sic] on s’admetin les diferències [sic] i es puguin assumir i elevar a rang superior [sic] per la via del diàleg [sic]» i «la reforma de les coses que funcionen malament, mai per les vies de fet ni per la violència».

Això és: la representant d’un país, Espanya, acostumat a viure, a còpia de violència, a costa d’altres pobles que no són el castellà (“Castilla hizo España”, i viceversa), que ha sigut històricament impermeable a totes les revolucions progressistes (també la francesa, filla de la Il·lustració) i que ha dilapidat les riqueses pròpies i les depredades en totes les involucions i contrareformes, s’embolica amb els principis de la Il·lustració per amenaçar-nos, un cop més, en el cas que decidim fotre el camp de l’Estat que ens empresona: la violenta, intransigent, intolerant, coercitiva, primària Espanya troba que marxar de l’Internat, els catalans, votant prèviament en unes eleccions plebiscitàries que han de ser el referèndum que els guardes no ens han deixat fer, seria (serà) recórrer a una “via de fet” i a la “violència”…

La senyora fiscal en cap i tots els altres guardians no entenen encara que estem al segle XXI, a l’era de les comunicacions tecnològiques i de la globalització, i que els seus vergonyosos secrets, tan ben guardats durant tres segles, i les seves mentides estan traspassant a hores d’ara les parets de l’Internat, i que els crits de la mainada cada dia se senten més, alt i clar, des de fora.