L'Hereu Riera

El terrorífic accident de l’Airbus alemany estimbat als Alps de la Provença ens ha portat una sorpresa enmig de l’allau de notícies relacionades amb aquest esfereïdor i desgraciat episodi. Es tracta d’una sorpresa relativa, perquè no és la primera vegada que passa, i de fet n’hi ha un altre cas recent en l’atemptat gihadista al Museu Nacional del Bardo, a Tunis, en el qual va morir un matrimoni de jubilats catalans. En aquella ocasió vam veure, astorats, com hi ha havia qui s’alegrava d’aquest acte violent perquè entre les víctimes hi havia catalans (“dos catalanes menos”), i en una versió més tova d’aquests bèsties un diari de Madrid informava en els titulars, sense que vingués a tomb de res, que el matrimoni “tenia fortes conviccions catalanistes”.

Aquesta vegada els troglodites espanyols del segle XXI s’han esplaiat a gust, sobretot a través de Twitter, fins al punt que han cridat l’atenció de la premsa estrangera (vid. aquí). Els brams d’ase potser no arriben al cel, però els dels feixistes espanyols sí, i acabaran lamentant-ho. De moment, els Mossos d’Esquadra han confegit una llista dels tuïts i els seus autors i els han enviat a la fiscalia, perquè ho investigui, i el ministre de l’Interior, que ja va dir en el seu dia que perseguiria els qui escampessin odi a través de la xarxa per no recordo quina ofensa que concernia la dignitat espanyola, s’ha vist obligat a dir que ara també ho farà. Ningú hi confia (“per què no s’ocupa, el ministeri de l’Interior, dels líders polítics que ens han criminalitzat per demanar exercir drets democràtics?”, es preguntava avui mateix la Pilar Rahola a 8TV), i ja veurem fins on ho porten. (La diligència segur que no serà la mateixa que han demostrat tenir per fer aprovar pel Congrés –cosa que ha tingut lloc també avui– la famosa “Llei Mordassa” del sinistre devot Fernández Díaz). En tot cas, esperarem notícies, que serien les primeres.

Un altre bonic botó de mostra de l’apreci en què ens tenen els nostres connacionals de ponent lluïa al Facebook a propòsit de l’estrambòtica  designació (estrambòtica fins i tot venint de la RFEF i del seu estrambòtic president) del Camp Nou com a seu de la final de la Copa del Rei Borbó: “Preparando la bomba para soltarla en el Camp Nou el día de la Copa del Rey”. ¿Que no era un delicte, fer apologia del terrorisme? En un altre temps i en un altre sentit, la piulada i el seu autor ja estarien davant d’un jutge, o directament en presó preventiva.

I parlant de terrorisme: l’excusa d’ETA i les bombes s’ha acabat, i només s’ha de veure, a mesura que el procés d’independència de Catalunya avança, com enyoren aquella bicoca… El pacifisme dels catalans els descol·loca, i és un element més que s’afegeix als que alimenten el seu odi desbocat, com aquests:

a/ els catalans no som bons espanyols: veuen clarament (més que nosaltres i tot) que no som com ells, i molt menys som ells, part del seu conjunt.

b/ potser som pacífics com xais, i més burros que l’ase dels cops, però som rebels: no ens deixem assimilar, per molts anys que passin.

c/ veuen que nosaltres produïm (ho diu el PIB i ho diu el políglota Rajoy: “los catalanes hacen cosas”), prou per a nosaltres i a més, per a ells; en canvi, ells no són capaços de produir ni per a autoabastar-se. Això deu fer molta ràbia…

d/ viure contra algú, tenir un enemic comú (tic propi de tots els integrismes), és molt còmode, apuja l’autoestima (encara que sigui amb aquesta base falsa, és a dir, autoenganyant-se) i s’adiu amb el caràcter tan guerrer que diuen que tenen com a poble (la Historia de España de la nostra infancia ens ho ensenyava perquè els escolars ens en sentíssim orgullosos… o perquè ens sentíssim acoquinats com a fills d’un poble vençut pel seu), i que els fa avorrir les races de comerciants, per a res tan nobles com la seva: la negociació i el pacte, per a una gent tan guerrera, són sinònim de debilitat; transigir “no va” amb el seu carácter indòmit.

e/ el menyspreu per l’altre t’evita de sentir-ne per tu, per molt mesquí, roí i insignificant que siguis en realitat.

Necessiten tenir enemics (“interiors”, ara que no els en queda cap de realment estranger) per sentir-se “superiors”, perquè saben manifestament que ells sols són incapaços de sortir-se’n… Són massa anys de viure a les costelles del pròxim.

[*] La Marina Llansana sí que se’n recorda: “Sis dies, cap detenció”