L'Hereu Riera

En una visita al MNAC, aquest Nadal passat, vaig adquirir dos dels volums amb els quals en Josep Maria Cadena repassa i dóna a conèixer la feina dels més notables dels notables dibuixants de la revista ¡Cu-Cut! Els llibres recopilen l’obra en el setmanari de dos artistes del llapis que em tenen fascinat: Ricard Opisso, que hi va col·laborar entre 1903 i 1912, i Joan G Junceda, que va participar-hi del 1902 al1909 i va provocar amb un acudit seu les ires de les autoritats i l’assalt, el 25 de novembre de 1905, d’un grup de militars a la redacció de la revista, a la impremta i al diari La Veu de Catalunya, un atac que ha estat rememorat recentment arran de l’atac gihadista a la seu del també setmanari satíric Charlie Hebdo, a París: la intolerància contra la llibertat d’expressió en ambdós casos.

Justament d’intolerància, de la inveterada intolerància centrípeta espanyola-madrilenya, va aquest post, il·lustrada pel dibuix d’Opisso reproduït al costat d’aquestes ratlles. El text que l’acompanya és molt breu: “Ah!… Era Catalana”, i en el comentari explicatiu que dedica a cada una de les 456 il·lustracions del llibre el veterà periodista barceloní escriu això que segueix:

«El setmanari catalanista La Tralla acabava de publicar un article que aixecà moltes protestes. Aquest mateix número de ¡Cu-cut! [261, del 16 de maig de 1907] deia, a la secció ‘Mossegades’: “La publicació a La Tralla de l’article ‘¡Era castellana!’ va aixecar la protesta unànime de tot Catalunya. En canvi, l’article ‘¡Era catalana!’ –publicat per Ejército y Armada– sembla haver passat inadvertit per la majoria dels castellans, perquè són comptadíssims els que n’han protestat.

“El Progreso i El Liberal s’han excedit fins a qualificar-lo de inoportuno i de ligereza, respectivament.

“I consti que ho diem en to de lamentació, perquè l’article de Ejército y Armada no ens ha ofès, ja que hi manca la primera raó de la injúria, que és la intenció d’injuriar.

“El que Ejército y Armada es proposa només, com s’ha proposat en els seus anteriors atacs a Catalunya, és negoci, negoci i negoci”

(…) “El que aquesta gent digui o deixi de dir de nosaltres ens té molt sense compte, com a les persones honrades els hi té el que puguin pensar d’elles els presos del pati de la Gardunya. Con que, per nosaltres, no molestarse.

(…) “Pel que sembla, a Ejército y Armada la puntada de peu que en nom de la guarnició de Catalunya li ha donat el capità general de la regió no l’ha escarmentat del tot. Almenys ho fa suposar la forma en què segueix parlant de les coses de Catalunya, com ho prova el següent solt que publica en la seva edició de dissabte: ‘Nuestra Marina y nuestro Ejército, la representación genuïna de la Patria, han sido escarnecidos por un montón de bestias separatistas, allí en ese pueblo que llaman culto de Barcelona, y nuestras autoridades se han contentado con una simple ley de jurisdicciones’”.

En el número següent del setmanari català, explica Cadena, la mateixa secció explica que un tal Juan Manuel Palacios, redactor d’El Liberal a Barcelona, emprenyat per l’esmentat article, va escriure una carta “al director del ferotge diari madrileny consignant la seva protesta”, i Clodoaldo Piñal, que és com es deia el personatge, li va contestar amb un telegrama: “Esos bríos que manifiesta su grosera carta pudo haberlos demostrado combatiendo a la canalla separatista. Estoy a su disposición y a la de todos esos enemigos de la Patria”. La irònica rèplica dels redactors de ¡Cu-cut! era sagnant: “I aquí comencen els nostres dubtes de com s’ho arreglaran aquests dos subjectes per a que la seva qüestió sigui realment personal. Perquè la primera condició que es requereix a l’efecte és que aquesta es produeixi entre persones”.

«Com es veu», conclou Josep M Cadena, «aquells dos articles, volguessin o no les persones implicades d’una manera o altra en la qüestió, van portar cua. Opisso, amb el seu acudit, contribuïa a escalfar l’ambient, i per això procurà dissimular la seva signatura. El dibuix de l’autobús és magnífic, fet amb tot detall».

Certament, el dibuix és magnífic, magistral, com tots els d’aquest excel·lent ninotaire. Però, anant al fons de la historieta, i posats a dia d’avui, algú n’hauria de treure conclusions, majorment els polítics de Catalunya, i altres ciutadans que no ho són, que s’entesten a tenir posada una cama en aquest país i l’altra en el país veí, i de transitar entre l’un i l’altre constantment a través de ponts imaginaris i de ponts aeris, buscant enteses impossibles, perquè, com ens demostra l’actualitat de cada dia (cfr. l’última estrafolària sentència retroactiva del Tribunal Constinquisitorial contra el procés participatiu del 9N), invariablement, a l’altre costat no entenen res de res, res que no sigui allò que els militars i polítics castellans de fa cent anys en deien la Patria i que els militars i polítics castellans d’ara em diuen la Nación, en nom de la qual es veuen legitimats per atropellar tothom que no hi combregui, com fan tots els integristes.

Cent vuit anys més tard dels fets que hem relatat, estem davant de polítics, militars i periodistes tallats amb el mateix patró, i afectats de la mateixa miopia –per no dir ceguesa–, de la mateixa intransigència i de la mateixa mala llet.

Disculpeu: em deixava els juristes. Oi, benvolgut Santiago Vidal?