L'Hereu Riera

Costa d’assimilar l’estupor que causa la reacció (o la falta de reacció, més enllà de la simple i ximple absurditat de tirar pilotes fora) dels capitostos de la Unió Europea, davant la colossal envestida del recent referèndum per la independència d’Escòcia i del quasi-referèndum per la independència de Catalunya anunciat pel dia 9 de novembre (i confirmat avui mateix pel president Mas amb l’anunci de la firma dissabte vinent del decret que l’ha de fer possible, recolzant en la Llei de consultes aprovada tot just aquesta setmana).

En el cas d’Escòcia, s’han limitat a fer un bufet d’alleujament com un estruç beneit que treu el cap de la sorra i comprova que així ha evitat el perill, que només no mirant-lo fit a fit –com fan les criatures– ha acabat passant de llarg… I en el cas de Catalunya, posant-hi una irritant cara de pòquer, fent veure que per a ells no va el pollastre, que aquest descomunal envit de la comunitat catalana manifestant-se al carrer com mai abans cap altra ho havia fet amb tanta contundència i claredat no passa de ser un “afer intern” de l’Estat castellà. És simplement deplorable. [En volen més proves? S’ha de ser molt cec per no veure aquesta impactant prova del 9: Les millors imatges aèries de la V de la Diada].

Aquestes últimes setmanes, en què els espectadors de Televisió de Catalunya hem pogut seguir la minisèrie sobre John Adams i el naixement dels Estats Units d’Amèrica del Nord, un hom no podia sinó, fent uns quants paral·lelismes inevitables, preguntar-se quins problemes (mentals) poden tenir els arquitectes actuals de la Unió Europea que els impedeixin replantejar-se’n l’estructura i fer-hi cabre, d’una refotuda vegada, les nacions naturals contingudes (la majoria d’elles per anomalies geoestratègiques pendents de resoldre) en els Estats actuals. ¿Tant els costa imaginar-se uns Estats Units d’Europa integrats per estats de diferents mides (geogràfiques), exactament igual com passa als EUA creats per Adams, Jefferson, Washington i la resta de pares fundadors, i remodelats manta vegada en ocasions posteriors?

Mariano Rajoy, donant compte de la seva contrastada audàcia temerària, ha dit i repetit que els estats petits no tenen res a fer en una Europa unida, i que “crear divisions” –això és, fronteres– és anar contra el signe del temps… Que ho digui un soca com ell no té res d’estrany, però que secundin aquesta miopia els actuals successors dels que van posar les bases de la Unió Europea, amb les dificultats inherents al moment en què ho van fer, que eren moltes i de gran complexitat, ja és més preocupant. Els analistes polítics més solvents insisteixen a fer-los veure que aquesta perspectiva de les coses no és que sigui inexacta, sinó que és completament errònia: el signe del temps el marca l’adaptabilitat als canvis, l’agilitat davant els reptes de la modernitat i la globalització, i en aquest sentit els estats petits han demostrat i demostren a bastament que tenen les condicions necessàries per sortir-se’n, molt millor que els grossos transatlàntics que són els vells Estats, incapaços de maniobrar amb prou rapidesa per no encallar-se en els esculls, començant pel gegantisme de la pròpia burocràcia. “Small is beauty”, senyors!, els adverteixen. Però ells, com si sentissin ploure. O això sembla.

Portaré a la taula un parell d’exemples de l’estupefacció que la immobilitat de la Unió Europea (no la de Rajoy i companyia, que ja ens la sabem) provoca en els observadors de l’actualitat, inclosos els que puguin ser perfectament imparcials (i que cada vegada són més nombrosos), de dins i de fora. Un d’ells, Ramon Rovira, apel·lant a la llarga vocació europeista de Catalunya, començava així el seu article (“El silenci europeu”) al diari d’aquest dijous:

“Si després de tres manifestacions multitudinàries, un suport parlamentari abassegador a la llei de consultes, un estatut referendat per referèndum i esmolat al Tribunal Constitucional, un acord polític majoritari pel dret a decidir i l’exemple democràtic d’Escòcia, el govern central ni parpelleja, potser és hora de mirar nord enllà. El catalanisme sempre ha begut de les fonts europeistes i la seva vertebració aspirava al reconeixement de les nacions sense estat en el nou marc del club continental. La realitat no podia ser més decebedora. A l’Europa actual, una caterva on abunden els buròcrates ben pagats, amb pensions generoses, alguns fins i tot en paradisos fiscals, i amb nombrosos exemples de corrupció, l’imperatiu dels governs estatals ha avortat d’arrel el reconeixement de les regions/nacions reduint-les a la misèria d’un comitè vergonyant sense suc ni bruc. L’esperança que l’Europa democràtica i lliure rescatés realitats culturals i polítiques com la de Catalunya, de moment, s’ha desfet en l’imaginari de les utopies”.

Rovira tancava el seu comentari dient que probablement continuaran, a Brussel·les, fent-se l’orni i recorrent al gastadíssim truc de “l’afer intern”…, “però que es treguin la son de les orelles, perquè tard o d’hora s’hauran de mullar”.

Molt més contundent encara ha estat Vicent Partal, apuntant directament a Herman van Rompuy, president aquests últims anys de la Unió Europea, el qual va deixar anar aquest dia la bestiesa que reprodueixo en el dibuix adjunt: “La democràcia no serveix per a canviar fronteres”. Aquesta és la furiosa rèplica  (“La vergonya d’Europa”) del director de VilaWeb a una bertranada tan inaudita com aquesta, indigna del càrrec de qui l’ha pronunciat:

“Herman Van Rompuy és encara, per poc de temps, president de la Unió Europea. I ahir es va atrevir a respondre a una pregunta de Carles Boix sobre la independència de Catalunya amb aquesta frase: ‘La democràcia no serveix per a canviar fronteres.’ Ja estem bastant acostumats a aguantar estupideses prepotents per part de la mediocritat insultant que governa a Brussel·les, la mediocritat que fa perillar de debò la construcció europea. Però la frase de Van Rompuy ha anat més enllà d’on ningú no s’havia atrevit a anar fins ara i és simplement intolerable.

“Què vol dir que la democràcia no val per a canviar les fronteres? Què es pensa que van fer els estonians o els eslovens? Com es pensa que formen part de la Unió Europea els eslovacs? Com s’ho faria Malta, per tenir un lloc al consell, si no fos perquè la democràcia li va permetre de canviar les fronteres? I Merkel, com hauria arribat a cap del govern de la RFA, ella que va néixer ciutadana de la RDA, si no fos perquè la democràcia fa possible de canviar fronteres?

“Espere que no pronunciàs aquesta frase amb coneixement exacte d’allò que deia. Altrament, Herman Van Rompuy hauria d’aclarir-nos com és que ell en persona ha signat l’entrada de Croàcia a la Unió Europea. Vol dir, senyor Rompuy, que la democràcia no serveix per a canviar les fronteres, però la guerra, la neteja ètnica, els crims en massa i la destrucció d’un país sí? Aquest és el missatge que Europa vol enviar al món? El meu vot val menys que un cadàver, cent o mil a les trinxeres de Vinkovci, senyor Van Rompuy? Vergonya! Vergonya en el nom dels pares fundadors d’Europa! Vergonya en el nom de tots els qui han lluitat durant decennis per fer de la Unió un espai de pau, llibertat i estabilitat”.

Si a Brussel·les no ho entenen, que s’ho facin mirar…