L'Hereu Riera

Tornant de la immensa V humana de la Diada d’aquest any del Senyor de 2014, espaterrant manifestació de força del poble de Catalunya que només els miops crònics i els cretins irreductibles poden haver deixat d’apreciar, vaig seguir si fa no fa alguns debats televisius sobre aquest excepcional esdeveniment (al costat dels de 2013 i 2012, igualment espectaculars), concretament els de TV3 i 8TV.

Es tracta d’un debat distorsionat, com no es cansa de repetir Manuel Cuyàs (tertulià en aquest darrer canal),* perquè mentre uns, els sobiranistes, diguem-ne, acumulen arguments a favor de la consulta i, si és el cas, de la independència, els altres, els anomenats unionistes, no es mouen de negar als catalans la possibilitat de votar, és a dir, es neguen a saber, a comprovar si hi ha una majoria de catalans o no que volen separar-se d’Espanya i viure en un Estat català. Cap argument, per tant, a favor de la dependència: no hi ha manera de saber per boca seva, que és a qui pertocaria de dir-nos-ho, per quines raons –o per quins set sous– els catalans estaríem millor continuant lligats (de mans i peus) a l’Estat castellà. Tornant una i altra vegada a la gran excusa de la legalitat vigent en fan prou: ai festa, que descansat que resulta!

Per la banda dels sobiranistes, però, que sí que tenen arguments per donar i vendre per defensar la seva postura inequívoca a favor com a mínim de deixar votar als catalans (cosa que seria possible, com diu el President, només que Rajoy es limités a fer allò que sol fer: res, és a dir, que no recorregués la Llei de consultes que el Parlament aprovarà aquesta setmana vinent), en vaig trobar a faltar un.

Rovira, Turull, Fernández, Rahola, etc, parlaven de “mandat popular” (canalitzat pel Parlament que va sortir de les eleccions del 2012 i “referendat” per les macroconcentracions al carrer), del dret dels pobles a expressar-se sobre el seu futur, del dret a tenir “una vida millor”…, i fins i tot del dret a “la felicitat”, com va dir algú recordant la Constitució dels nord-americans. Tot això és cert i està molt bé, però m’hauria agradat sentir algú dient sense embuts que el procés sobiranista (que no va “contra ningú”, no cal dir-ho) pretén desembocar en un Estat que no solament sigui més proper, més eficaç i més transparent que el que (man)tenim (que tampoc ha de costar gaire!), sinó que ens blindi definitivament de les agressions amb què aquest Estat anacrònic, autoritari, corrupte, ignorant, mentider i hostil ens ha tingut distrets i perdent el temps (i un munt de trens) des de 1714, sense solució de continuïtat. (Unes agressions que la mísera autonomia que va parir la Transició no solament no ens ha pogut estalviar, sinó que ella mateixa n’ha estat víctima, fins arribar a la situació de fallida actual, reconeguda tot just abans-d’ahir pels nostres governants).

Allò que tots plegats, els uns i els altres, es van descuidar de posar sobre la taula de la discussió van ser els fonaments de la situació actual: la famosa, escatainada “Unidad de la nación española” amb la qual ens martellegen el cap contínuament els espanyolistes, ¿en què recolza, si no és en l’agressió militar desbocada que la va propiciar fa tres segles i totes les posteriors que l’han anat “revalidant”? ¿De quina legalitat infranquejable parlen, els unionistes, si la legalitat espanyola s’ha anat construint sobre un rosari de transgressions legals resultat de successives agressions armades? Els debats d’aquests dies han vingut a resumir-se en la discussió “legalitat vs. legimitat”, oi? Doncs bé: ¿quina legitimitat té un Estat que s’ha passat per l’engonal la “legalitat vigent” cada vegada que ha vist –o l’hi ha semblat– que es posava en perill (tant se val que fos a través de les urnes) la seva essència absolutista?**

Ho he dit i ho repeteixo ara: tot aquest fangar d’avui és el resultat de pluges antigues: per anar ràpid, de principi del segle XVIII al segle XX, passant per dues dictadures militars, l’última d’elles duríssima, cruel i sanguinària, de la qual la Transició és filla, i la democràcia actual n’és néta (diuen que els néts s’assemblen als avis, i en aquest cas és cada dia més cert). Hauria estat perfectament oportú, doncs, recordar-ho als pesats que no surten de la Constitució per no haver d’escoltar raons que els portin la contrària i els desmuntin la barraqueta; i hauria sigut molt il·lustratiu veure com entomaven aquest argument ells, que no perden ocasió de situar el naixement d’Espanya a l’any 2000 abans de l’era cristiana… Ras i curt: haurien d’haver forçat aquesta colla d’immobilistes a reconèixer que MAI, mai des que Felip V va violar totes les convencions legals catalanes –les CONSTITUCIONS de Catalunya– per imposar les seves, el seu collons de Decret de Nova Planta, mai derogat des de llavors. ¿Amb quines raons, per tant, es poden oposar a un referèndum popular que doni al poble de Catalunya la possibilitat de dir clar i net, per primera vegada des de 1714, SI VOL O NO continuar formant part d’una suposada “Unidad” que és de tot menys sagrada, com ens volen fer creure, i que no és més que el resultat d’una imposició?

No parlaré, perquè tinc coses millors en què perdre el temps, dels tertulians unionistes que abunden a les cadenes de televisió, públiques i privades, de la Catalunya de “pensament únic” (com diuen a les tertúlies espanyoles, on els “separatistes” no són mai convidats a dir-hi la seva). Però no vull deixar de fer referència a dos personatges, dues dones i totes dues catalanes, que em semblen especialment lamentables. Una d’elles és l’Alícia Sánchez-Camacho, l’última facècia de la qual ha estat dir, davant del primer micro que ha ullat, que aquest Onze de Setembre marca “el començament del declivi de l’independentisme”. Comentari i comentarista es comenten sols, deixem-ho aquí.

L’altra és la Carme Chacón, que encara no sé dir si m’irrita més en la seva versió somrient, amb el seu famós somriure Profidén de quan totes li ponien, o aquesta d’ara, que va de ploranera d’un fòrum (espanyolista sempre) a l’altre sense parar, explicant com n’arriben a ser de perniciosos aquests catalans que pretenen separar-se d’Espanya, trencar aquella unitat que dèiem (i que no és altra que la que formen dues peces diferents enganxades amb sincolycol), trencar les famílies i separar-la a ella “del papa o de la mama” i fer-la sentir “estrangera a la seva terra”. ¿Es pot ser més mentider, més distorsionador, més estúpid i sobretot més cursi? Amb dirigents així, progressistes que es declaren defensors de les persones davant els abusos dels forts però que els importa un rave la sort dels pobles (com si no fossin fets de persones) víctimes col·lectives igualment de l’abús dels forts, ¿a qui li pot estranyar que el pobre PSC hagi arribat als nivells de popularitat actuals?

_________________________________________________

[*] cfr. “V inicial”, d’aquest articulista, publicat l’endemà de la Diada.

[**] cfr. “La manca de legitimitat d’Espanya per a governar Catalunya”, on Oriol Vidal-Aparicio rebla el clau.