L'Hereu Riera

La confessió pública del president Jordi Pujol, en un comunicat on declarava haver tingut durant una pila d’anys uns diners sense regularitzar en un compte a l’estranger, ha deixat la majoria de la gent del país estupefacta, fins i tot les files del seu propi partit (“atònit”, ha confessat haver-se sentit en saber la notícia el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, i el d’Obres Públiques, Santi Vila, s’hi ha referit en uns termes molt durs). A Madrid, com no podia ser d’altra manera, la descoberta ha sigut carnassa de primera per als lleons: en el míting del renovador (haha, quin riure!) Pedro Sánchez, el brillant orador va recollir un dels més sorollosos aplaudiments amb un bonic joc de paraules, blasmant “els que, entre la pàtria [?] i el patrimoni, escullen el patrimoni i després l’amaguen en paradisos fiscals”; i al diari ABC li ha faltat temps per titular en portada que la relliscada del vell dirigent polític català “deslegitima” el procés sobiranista… I a les sucursals madrilenyes a Catalunya, tres quarts del mateix: veure la patètica Alícia Sánchez-Camacho donant lliçons d’ètica, en el seu patètic castellà, davant dels micros feia posar també els pèls de punta (i també els nervis, val a dir-ho).

Un cop superada la sorpresa inicial, toca preguntar-se si es tracta realment d’una sorpresa. ¿Com és que el veterà Jordi Pujol ho ha revelat justament ara, a tot just tres mesos de la consulta del 9 de novembre? ¿Com pot ser que un estadista com ell hagi controlat tan malament el tempo, com es preguntava algú l’altre dia? Una resposta plausible la trobem en un article, totalment imperdible i que recomano de llegir (“La bomba Pujol”), publicat aquest mateix dilluns per Pius Pujades, on diu això: “Cada cinquanta anys, s’ha de bombardejar Barcelona. Se n’havien descuidat. Ara recuperaran el temps perdut. De bombes, en trobaran tantes com vulguin. A can Barça, a cals Pujol, a la Generalitat, als ajuntaments, a casa teva si cal, amic lector, que t’escandalitzes. Sí, com diu l’evangeli: busqueu i trobareu. Ells saben buscar”.

No es tracta de justificar la conducta incorrecta, fins i tot “reprovable”, com l’ha qualificat el conseller Vila, sinó de veure’n els condicionants: “Me’n guardaré pla bé de fer costat als milions dels Pujol a Andorra o a Suïssa. La història farà els comptes finals. Ara, perdoneu, si jo hagués tingut uns milions d’euros –cosa que ni boig podria pensar– i m’hagués dedicat a la política a dins d’Espanya, probablement hauria considerat prudent tenir-ne uns quants a fora, per si un dia hem de córrer davant quatre il·luminats de la pàtria indivisible. No seria el primer cop. Josep Pla pagava la seva estada al Motel de Figueres amb francs suïssos, molts anys després d’haver hagut de fugir del seu mas sense un ral per salvar la pell”.

De fet, en el “dolorós” reconeixement de la seva falta, el mateix Pujol va insinuar que l’herència paterna l’hauria rebuda (o l’hi hauria estat donada) en el seu moment com un roc a la faixa, davant la “incertesa” de l’activitat política a la qual havia decidit dedicar-se en uns temps no menys incerts…, i qui vulgui que ho agafi pel costat que més crema, tant se val. I d’altra banda, els Ciutadans espanyols i espanyolistes que s’estripen les vestidures amb tant d’exhibicionisme haurien de tenir en compte que els diners del famós frau fiscal NO són diners provinents directament (o indirectament) de l’activitat política, és a dir, partidista (com SÍ és el cas escandalós del partit de la senyora Sánchez-Camacho, que tantes mostres n’ha donat i en tants fronts, i amb la patxorra tan característica de la seva majoria absolutista).

El periodista gironí continua dient que “de bombes Pujol en cauran més, tantes com [els] calguin”, i remata les seves reflexions amb aquesta: “Però el president hauria d’explicar, més enllà de problemes fiscals i fins i tot de justificar d’on surten els diners, com cony ha permès que el convertissin en una bomba contra el seu poble”.

Ara, més enllà de la contundència de Pius Pujades, no és menys interessant la perspectiva que dóna a l’estrany afer del President estat el text publicat a l’Araomai.cat per Josep M Bellmunt, “La confessió de Jordi Pujol, una mala notícia per a Madrid. Les 4 conseqüències immediates”, del qual extrec la part final:

“La primera conseqüència és que la confessió de l’antic president remata una forma de fer política a Catalunya, que representava el que quedava del “peix al cove, “de l’ara no toca”, i en definitiva, era l’últim lligam important del catalanisme hegemònic durant anys, amb unes elits polítiques i econòmiques espanyoles, hereves del tardo-franquisme i reciclades a la Transició.

“La segona és la constatació que el poder de Jordi Pujol, i el seu entorn sobre Convergència, fins ahir encara omnipresent, queda definitivament trencat.

“La tercera és que una vegada deixat el llast Pujol, cal deixar anar tots els altres llasts que hi pugui haver.

“La quarta, i més important, conseqüència és que tot plegat pot i ha d’enfortir l’independentisme i la consulta del 9N, un moviment al qual estan donant suport moltes persones que han confiat cegament en Jordi Pujol durant dècades, però també un moviment al qual donen suport moltes més que ni han votat Pujol ni el tenien com a referent.

“Si a Madrid es pensen que aquest episodi provocarà una davallada del procés, es constata una vegada més que, definitivament, no han entès res, i que sense les hipoteques de les patums el moviment és més lliure i encara més difícil de controlar per l’estat espanyol, o pels poders fàctics que des de Catalunya col·laboren amb ell en aquest sentit”.