L'Hereu Riera

Aquest dijous he sabut pel TN migdia de TV3 el lamentable anunci de tancament que ha fet la veterana llibreria Ona, de Barcelona, que va ser fundada els anys seixanta amb l’exprés propòsit de vendre llibre català i que ara s’ha vist arrossegada pel tancament sobtat i irreversible de la distribuïdora Arc de Berà. És una notícia trista, i no trobo pas que ho arreglin les paraules de justificació de Jaume Ensesa, responsable de la distribuïdora: “La llibreria no pot seguir
fent de mecenes del llibre en català, perquè el mercat s’ha normalitzat.
Ona ja ha complert la seva tasca i ha estat una eina important, però
cal mirar cap al futur”.
Però no és d’aquesta eina que acabem de perdre –i a qui hem d’agrair la feina feta tots aquests anys–, que volia parlar, sinó d’una altra ben diferent en la qual m’ha fet pensar precisament una imatge del telenotícies que acompanyava la notícia. A l’aparador de la botiga s’hi veia una foto de gran format, en blanc-i-negre, com la que acompanya aquest post, i del mateix protagonista: l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, un personatge obscur que, malgrat les evidents ombres que l’acompanyaven, ha passat a la història gairebé com un combatent catalanista i antifranquista (pensem que el seu nom forma part de la sigla del CIEMEN, Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions), quan la realitat va ser ben diferent.
La fotografia m’ha fet venir a la memòria un text que guardava de feia temps, del blog d’Enric Borràs (blocs.mesvilaweb.cat/enricborras/page/6), titulat “Xavier Montanyà hi toca”, i que desvela aquesta veritat, que s’ha mantingut oculta tot i els anys que fa que el mite Escarré ha d’haver deixat –vull pensar-ho– de ser útil i/o necessari com se suposa que ho era anys enrera (per a segons qui i per a segons què: vegeu el text reproduït sota aquestes ratlles).
La meva sorpresa ja fa anys que dura, d’ençà dels anys 80, en què vaig fer coneixença d’una persona que el coneixia bé, el monjo exclaustrat de Montserrat Narcís Xifra i Riera, que vivia en un pis de Girona el seu particular exili interior, del qual l’abat Escarré era la causa, com ens va anar explicant en successives visites i com explica detalladament en els tres llibres esmentats més avall per Enric Borràs. (D’un d’ells, Montserrat, juliol de 1936, en conservo un exemplar amb dedicatòria de “l’autor” per a la meva companya i un servidor de vostès; gràcies, Narcís). Amb “testimonis de primera mà” com aquest, sap greu veure que el país hagi de tirar de personatges que eren fum en comptes de llum (vegeu l’entrada a la Viquipèdia), sobretot pel que té d’injust per als autèntics lluitadors que van treballar de valent i amb molt de risc personal per Catalunya i les seves llibertats. S’ha de donar a cadascú allò que és seu. D’històries tergiversades ja n’hem hagut d’aguantar masses, en aquest país, i al capdavall la veritat sempre acaba surant, tard o d’hora.
Aquest és el text d’Enric Borràs:

Incògnita inquietant

En l’ànima d’amplis sectors de l’opinió catalana hi ha
incrustats certs mites que són, alhora, tan difícils de rebatre com més
contraris als fets reals resulten. Aquest març marçot que s’acaba se’ns ha
endut dues figures per una part molt importants en l’escena política catalana,
i per una altra —el costat fosc— cabdals en la creació d’algun dels mites més
falsaris que senyoregen per damunt dels veritables fets i de la mateixa raó. Si
l’altre dia traspassava l’ex abat Cassià Just, avui [25 de març de 2008] en Josep Benet s’ha trobat amb la gran desconeguda, quan encara tot just
sortit de la impremta és calent el primer volum de les seues Memòries.

Ha estat la lectura del «Mail Obert» que signa avui un dels millors periodistes d’investigació nostrats, en Xavier Montanyà, el que ha
desencadenat la meua reflexió i no pas la mort física dels dos personatges
citats a l’entrada. És molt inquietant la incògnita que formula Montanyà a
causa de la presència d’un dels pitjors monstres franquistes a Montserrat per acomiadar-se de Cassià Just: «Quins cromos es van canviar
el pare abat i el màxim responsable dels afers més obscurs de la repressió
d’aquells anys?».

Aniré a pams i, si puc, amb bona lletra.

No és cap misteri que la relació,
centrada al Monestir de Montserrat, de Just i Benet ve de lluny; ahir ens
ho assenyalava Ignasi Aragay a l’Avui. Sí que és més desconeguda
—a l’opinió catalana en general— la crucial participació de tots dos en la
creació d’un dels mites més falsos de l’hagiografia
popular dels nostres temps a Catalunya: el mite de l’abat
Escarré, l’immediat antecessor en el càrrec de Cassià Just. La
«devoció» a Escarré és basada en dues grans mentides: l’una, que Escarré era
antifranquista i, l’altra, que era catalanista.

Quan expresso això mateix que us acabo d’anunciar, el noranta per cent dels
qui m’ho escolten, i més quan són polítics catalanistes «entesos» o independentistes
experimentats, és a dir amb una edat, es posen les mans al cap i em blasmen pel
que qualifiquen de bestiesa. La meua sospita sobre Escarré és antiga, per
testimonis que he conegut de primera mà per gent heterogènia i contemporània
seua i, sobretot per la trilogia (primer
títol i segon)
escrita per l’ex monjo de Montserrat mossèn Narcís
Xifra Riera, a qui li vaig publicar el darrer i tercer volum de la seua
obra, Confessions
d’un ex monjo de Montserrat.

La història de l’abat connivent amb el dictador se’ns ha explicat del tot
tergiversada; per exemple, curiosament s’obvia la vinculació, des del primer
moment del franquisme, d’Escarré
amb l’Opus Dei i el seu fundador. Hi afegeixo també la meua experiència
ja en temps de Cassià com a abat, puix de jovenet sovintejava les «Trobades
de Joves» que els monjos encarregats de captar vocacions personals i influències
entre els partits i els grups de joventut organitzaven periòdicament al
Monestir de Santa Cecília de Montserrat. Haig d’aclarir que la meua
participació —deixant a banda la religió, que gens m’interessava— obeïa al
mateix objectiu dels convocants, però en un sentit del tot contrari, atès que
en aquelles trobades hi podies establir connexió amb joves amb inquietuds i que
calia atraure a la lluita per la independència. Amb el temps acabaria fent
coneixença d’algun d’aquells monjos, i se m’obririen portes vedades del
Monestir de Montserrat, de la seua Biblioteca i d’altres dependències més
amagades al comú dels «fidels»…

Les famoses declaracions
de l’abat Escarré publicades el 1963 al diari Le Monde, que foren la
contribució principal a la creació del seu mite, les redactaren poques
persones, i entre elles no hi era pas el declarant… Un dels redactors, un
dels «negres» més importants d’aquelles declaracions fou Josep Benet; un segon
és viu (avui no l’esmentaré); un tercer seria Cassià Just, que hi aportaria, pel
cap baix, el seu vistiplau. I malgrat que Escarré tenia les respostes ben
escrites, la seua malaltia mental el traí i davant del periodista parlà de
forma totalment absurda i contradictòria, així que als «redactors-inductors»
els hi tocà, després de l’actuació del «protagonista», de trobar-se amb el
periodista —que s’avingué entusiasta a la rectificació— i refer el tort de
l’abat.

En aquesta nova tergiversació hi tingué especial actuació Cassià Just.
Escarré féu el possible perquè semblés que el forçaven a marxar a l’exili i
així ajudà a reforçar la falsa creença que el dictador el perseguia i el
privava de retornar a Catalunya, a Montserrat, quan la veritat és que la
superioritat de l’orde (l’Orde Militar de Sant Benet) el «convidà» a tancar-se
a l’estranger, al milanès Monestir de Viboldone (1965) i, finalment, a dimitir
del seu càrrec (1966). El 1968, cinc anys després de les declaracions a Le
Monde, Escarré, malalt de mort, és dut pel mateix abat Cassià a Barcelona,
on traspassà, i els militants catòlics nacionalistes s’encarreguen de divulgar
la «imatge» i la «biografia» de catalanista que Escarré mai no fou.
L’enterrament de l’ex abat montserratí s’aprofità com a demostració pública
dels contraris al règim franquista i del dol «contestatari» del
nacional-catolicisme català. Aquest fou, en realitat, el veritable objectiu
—rodonament assolit, ho reconec— de la invenció del mite Escarré: utilitzar-lo
com a estendard per al desvetllament de consciències submises i sobretot, fer
caure «simpàtiques» figures de l’església vaticano-catalana que havien
col·laborat molt estretament amb el règim franquista i amb la repressió i
opressió consegüents. Aquest «fer caure en gràcia» tal vegada era una seqüela
més de la «reconciliación
nacional» promoguda per l’infame Santiago Carrillo?

Vull acabar l’apunt d’avui tornant al que l’ha motivat, a en Xavier
Montanyà, que insisteix sobre l’estranya motivació que dugué a Montserrat el
també infame Rodolfo Martín Villa i afirma: «Només ells ho saben. Ells i la Moreneta. Nosaltres
mai no ho sabrem. Ara, alguna cosa devia agrair-li el bon Rodolfo a l’abat,
perquè, fa uns quants anys, la Fundació Endesa, per ell presidida, va sufragar
la il·luminació de la
basílica». Bé, en Montanyà no ho diu, però us posaré una
possible pista a seguir —d’entre les diverses que hi ha respecte a d’altres
qüestions— que no és cap secret per a don
Rodolfo, l’alumne avantatjat de Fraga Iribarne. De la mateixa o semblant manera que una bona colla de catalans,
perseguits polítics com, per exemple, Joan Raventós, que per amagar-se de la policia arribaria fins al Monestir de Montserrat
dins el maleter del gordini d’un dels monjos, també ho farien —en aquest cas
per a una estada més llarga en espera de trasllat segur a d’altres latituds—
uns elements de determinada organització estrangera innominable que per
casualitat em vaig trobar —això sí, treballant muts i obedients fent anar el
torn de peu per a confegir la terrissa a vendre als turistes— en algun dels
soterranis del Monestir… És clar, també, que calia tenir-hi coneguts i bons
padrins, dins l’església —i no sols a Montserrat—, per a gaudir de tanta agosarada solidaritat.

I una postil·la obligada: que en Josep Benet es comportés com un poruc
escolanet de Montserrat i persistís durant massa temps (gairebé fins al final) en ser considerat el «compañero de viaje» del PSUC,
no ens ha de distreure sobre el fet que ha estat valent quan ha calgut defensar
la nostra història; malgrat les enveges d’alguns historiadors professionals, en Benet —que no ho era «oficialment»,
d’historiador— ha fet molta i bona feina per posar al seu lloc obscurs personatges com Tarradellas i per oferir-nos als catalans i als ulls del món documents probatoris del
genocidi catalanofòbic practicat pels espanyols, especialment durant la darrera
dictadura, amb el seu llibre L’intent franquista de genocidi cultural contra
Catalunya.