En el moment d’escriure aquestes ratlles fa pocs dies que ha començat la campanya electoral bis, per veure si els mateixos incompetents que van tenir Estepaís entretingut sis mesos contemplant les seves tristes baralles de galliner per no arribar a cap acord concret (no estan acostumats a entendre’s ni a pactar amb ningú, perquè això és cosa de covards) són capaços o no de repetir el mateix sainet; i de moment, el que ens ha proporcionat una imatge més nítida de la seva altura política és l’inefable Mariano Rajoy. Plantat enmig d’un camp de carxofes guanyat a una terra de sequera, prop de Tudela, el primer ministre en funcions va deixar anar aquesta frase (una més) per a la posteritat: “Hem visitat aquest camp de carxofes, i mirin, m’he emocionat!”.
Mentre aquest fenomen de la comunicació anava emocionant-se a sobre i repetint aquí i allà la seva bona nova de sempre (aquesta vegada les declaracions les va fer davant les ‘carxofes’ dels periodistes, no a través del plasma), usant per desplaçar-se l’original i pintoresca xarxa radial de trens d’“alta velocitat espanyola” (!?), que, com ells que l’han implantat, no van enlloc, veiem per enèsima vegada com castiguen els viatgers catalans amb unes rodalies que tornen a nivells de servei del segle XIX: quan no és un all és una ceba, quan no és la catenària que cau és el coure de la catenària que és robat (culpa dels Mossos!), quan no és una vaga de maquinistes (que es passen pel forro de l’armilla els serveis mínims) són els famosos 20 punts negres de les vies, que “obliguen” els combois a passar-hi a 20 per hora (la solució fàcil, una solució “provisional” que, com sol passar a Espanya, amenaça de tornar-se permanent –i de fet Adif ja ho va intentar: canviant els horaris, per “adaptar-los” als retards!).
La desastrosa xarxa de rodalies i regionals és una de les dues velles reivindicacions catalanes davant l’Estat en matèria ferroviària, i ha aparegut en campanya electoral, és clar, juntament amb l’altra: el Corredor Mediterrani, que té tants pocs adeptes a Madrid, que ni la “nova política” de Podemos té clar si val la pena (políticament) apostar per ell o no… Tanmateix, els governants espanyols en funcions asseguren que es troba “en fase d’execució”, que en boca seva vol dir que s’acabarà d’executar durant les calendes gregues. El mateix es pot dir de la connexió ferroviària d’ample europeu entre el port de Barcelona i la xarxa (Ports i Aeroports depenen de Madrid, com és obvi a Madrid), i fa unes setmanes també es va “descobrir” que l’estació en construcció de la Sagrera està morta de fàstic fa anys per una causa administrativa que els responsables estatals s’havien oblidat d’explicar…, i per què fer-ho, si res ni ningú els menava la pressa?
En resum: els nostres senyors amos, aquests que no ens volen deixar votar en referèndum si volem volar sols o no, són especialistes a NO deixar fer, però a l’hora de fer, són d’una inutilitat colossal, d’una contrastada incompetència: la prova són les empreses estatals, com la Renfe i Adif, que no rutllen ni amb fum de sabatots. Sense cap criteri racional, i mentre la xarxa de trens convencional cau a trossos, es gasten els calés que tenen i els que no tenen (el dèficit públic se’ls ha disparat fins al 100% del PIB, han quasi eixugat la guardiola de la Seguretat Social, han arruïnat l’invent seu de les autonomies, han fet el possible per fer entrar en pana el motor econòmic català…, i demani!) en estructures radials que no responen a altra lògica que la del deliri imperial, encara ben viu en les seves estructures mentals. El famós xoc de trens que s’albira inevitable a l’horitzó serà, al capdavall, entre la fumejant cafetera russa monàrquica de vapor de Castella i el discret però ràpid i funcional exprés elèctric de la republicana i dinàmica Catalunya…
La feina que ens ve a sobre, en aquest ínterim, serà la d’aguantar-nos les ganes de veure el nostre País Català convertit en una confederació com l’Helvètica, on les coses van a l’hora (si cal, foradant com han fet la muntanya amb el túnel ferroviari més llarg del món), i que els nostres trens, finalment en mans responsables i solvents, siguin puntuals com els trens suïssos.
