L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Lo gaiter del Marroc. Meretrix

Deixa un comentari

—¿No saps que compres només,
amb els teus infectes diners,
el cos de la noia?
—Així doncs,
si ho he ben entès,
l’afecte, l’amor,
si n’hi ha, la tendresa,
tantes estones, 
el riure, el talent,
aquella delicadesa…,
l’escalf, la comprensió,
tot això m’ho donen elles
desinteressadament…      

You’re my last breathe
You’re a breathe of fresh air to me
I’m empty
So tell me you care for me

You’re the first thing
And the last thing on my mind
In your arms I feel
Sunshine

On a promise
A day dream yet to come
Time is upon us
Oh but the night is young

Flowers blossom
In the winter time
In your arms I feel
Sunshine

Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment last

You may find yourself
Out on a limb for me
Could you expect it as
A part of your destiny

I give all I have
But it’s not enough
And my patience is shot
So I’m calling your bluff

Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment last

Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment … last

And we gave it time
All eyes are on the clock
time takes too much time
Please make the waiting stop

And the atmosphere is charged.
And In you I trust.
And I feel no fear as I
Do as I must.

Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment last.

Tempted by fear
And I won’t hesitate
The time is now
not enought

Give up yourself unto the moment
The time is now
Give up yourself unto the moment
Let’s make this moment … last.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 30 de novembre de 2013 per mininu

Mestissos en un país normal

Deixa un comentari
Òmnium Cultural s’ha inspirat en Hollywood per promocionar la campanya ‘Un país normal’ amb què l’entitat té la intenció d’ampliar la base social pel sí a la independència. La fotografia que acompanya aquesta notícia s’ha divulgat aquest dissabte al matí a les xarxes socials amb el ‘hashtag’ #unpaísnormal, que ha aconseguit ser ‘trending topic’.

Voluntaris d’Òmnium han repartit 19.000 cartells en comerços per estendre la campanya.

[text i foto: Diari Ara, 23.11.13] 

Un país normal

Volem un país normal. Ens sembla ben normal voler-ho. Pensem que és normal que un país decideixi la seva educació, la seva sanitat, el seu model energètic, les seves infraestructures… perquè és normal que tots els que formem part d’un país decidim quin ha de ser el nostre present i com volem que sigui el nostre futur. Perquè estem convençuts que és normal viure amb normalitat. Si també ho penses, aquest lloc web també és teu. Comparteix lliurement els continguts i difon-los com millor et sembli. Perquè és normal que fem allò que ens ve de gust. I quan debatem, és normal que ho fem de la manera més oberta i plural possible. Amb normalitat. Amb tu. Amb tothom. Com es fa en un país normal.

[Cfr: Omnium Cultural. unpaisnormal.eu]

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat avui [dl 25 de novembre] el vídeo ‘La Catalunya mestissa’, on apareixen diferents testimonis de catalans d’origen espanyol que reivindiquen la importància del mestissatge en la societat catalana i fan una aposta clara per la independència.

 
Realitzat en col·laboració amb la plataforma Els Altres Andalusos, els protagonistes del vídeo reivindiquen el pluralisme en la manera d’entendre la catalanitat, independentment de la llengua o dels referents culturals i sentimentals.

Al vídeo tenen un protagonisme especial representants de la generació que va arribar a Catalunya durant el franquisme per treballar i guanyar-se un futur millor. “Ni traïm els nostres orígens, ni ens agraden aquells que ens tracten amb paternalismes”, assegura un dels protagonistes.

[ElSingularDigital, 25.11.13]

   _________________________________________________________________

nb: Un cop més la Muriel Casals (Òmnium) i la Carme Forcadell (ANC) treballant en sintonia. Tant els costa (pel cap o pel cor) als polítics del nostre Parlament fer un ‘copia i enganxa’? Amb ells o no, tanmateix, això tirarà endavant, no pot ser d’altra manera. Un pensa, d’altra banda, que el procés (no el de la germana Forcades, l’altre), amb aquestes dues dones a davant, només pot anar bé i acabar millor encara.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 29 de novembre de 2013 per mininu

Negre com la tinta del calamar

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Aunque parezca mentira al común de los mortales, negros pensamientos como éstos acuden al oscuro Cerebro de cierta derechona que querría ser más derecha todavía; y Aquél no solamente no les barre el paso, sino que los elabora con mucho gusto]

—(Ya nos quitamos una vez de encima…, quicir, hace tiempo ya les liquidaron a un Presidente, pero parece ser que no aprenden, no hay forma de que escarmienten…! Es inaudito: quieren que les demos más leña todavía!!…)

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Aunque parezca mentira al común de los mortales, negros pensamientos como éstos acuden al oscuro Cerebro de cierta derechona que querría ser más derecha todavía; y Aquél no solamente no les barre el paso, sino que los elabora con mucho gusto]

—(Ya nos quitamos una vez de encima…, quicir, hace tiempo ya les liquidaron a un Presidente, pero parece ser que no aprenden, no hay forma de que escarmienten…! Es inaudito: quieren que les demos más leña todavía!!…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 24 de novembre de 2013 per mininu

L’últim d’en Toni Beiro: ‘bueno, bueno, bueno’… i en català

Deixa un comentari
«Vaig veure en Toni per primera vegada a les Fires de Sant Narcís de Girona, pels volts de l’any 2000. Estava tocant amb una banda de versions, al mig del carrer. Mentre el grup estrella de les festes actuava dalt de l’escenari principal, uns quants vam quedar-nos hipnotitzats pel guitarrista d’aquella banda d’outsiders, quatre tios fent versions de Deep Purple i Triana, aliens a tot el que passava al seu voltant, gaudint cada segon de la música que feien.
»Aquella autenticitat era més poderosa que l’enganxós single amb mil hores de ràdio que sonava a uns metres de nosaltres. El guitarrista d’aquella banda era un tio esprimatxat que tocava com un dimoni i feia uns solos pirotècnics, plens de passió, que ens van deixar astorats. Vam estar tota la nit veient-los tocar. Ens vam perdre el concert que havíem anat a veure. Però crec que cap de nosaltres se’n va penedir.
»Anys després la vida va fer que ens retrobéssim. Jo treballava a la ràdio i aquell guitarrista presentava una maqueta “Por narices” on hi havia gravats alguns temes propis. Jo desconeixia la seva faceta de cantautor, doncs pensava que era el típic guitarrista heavy que no tenia ni idea de cantar. Però m’equivocava. Resulta que rere aquell tio que tocava la Stratocaster com si no hi hagués demà s’hi amagava un esperit acústic. Els temes que em va deixar escoltar eren cançons íntimes, contaminades del blues que a ell tant li agrada i amb els aires flamencs que ja intuíem quan el sentíem tocar.
»Un cantautor de la Garrotxa que es desviu pel blues i versiona Triana o Survivor no és una cosa que es vegi cada dia. Des d’aquell moment em vaig dedicar a seguir-lo sempre que actuava en directe. Sovint el veia en algun local i, quan anunciava que anava a fer alguna versió, jo sempre cridava “amb feeling!” i ell responia “te vas a cagar” perquè, efectivament, en Toni Beiro sempre toca amb feeling. I molt.

»Em vaig alegrar quan va gravar el seu primer disc i se’n va anar de gira amb l’Antonio Orozco. Les coses pintaven molt bé, i era lògic: aquell talent desmesurat havia de trobar recompensa.

»Amb en Toni sempre que podem xerrem sobre música, sobre el mercat discogràfic i la vida de l’artista. No podem evitar posar-nos nostàlgics, pensar que abans potser tot era diferent i que la cosa està cada cop pitjor. Ens portem les mans al cap pensant en els grups del moment i en la incultura musical que ens rodeja. Però sempre hi ha una mica de fe, en les nostres converses: pensem que si nosaltres fem el que ens agrada sense tenir en compte modes ni gèneres, hi deu haver molta gent que fa el mateix.
»Fa poc el vaig portar a tocar a Figueres, on va presentar alguns dels temes del seu nou disc. I va ser un èxit, com sempre. Perquè hi ha una cosa que està més enllà de la promoció, les modes o el pressupost del videoclip: si tu fas el que vols, si tu ets realment honest amb el teu art, el teu públic t’ho agrairà sempre».

Jair Domínguez

(“Quatre paraules sobre Toni Beiro”)


Aquest apunt d’en Jair Domínguez (guionista i col·laborador ara mateix de “La segona hora” de RAC1, i promotor també del Kulturale de Figueres, un lloc que val una visita) es pot llegir a la plana web d’en Toni (www.tonibeiro.net), que aquests dies va atrafegada amb la sortida recent, recentíssima, del seu nou cd, Els grans herois (amb disseny i il·lustracions de la meva estimada Hanibuni). Entre altres coses, al web hi trobem aquesta ressenya sobre l’últim treball del cantautor olotí:

Els grans herois (Satélite K, 2013) és el nou treball d’aquest artista gironí, enresgistrat als estudis Soundclub i produït pel propi Beiro amb la col·laboració de Nacho Lesko i Lluís Costa. A diferència dels seus anteriors treballs, aquest és tot en català. Els grans herois és un disc eclèctic, fet amb ànima i amb grans dosis d’energia, on pots trobar la contundència de cançons rockeres com Un bon moment, Mentides, Esperança Road, La simfonia perfecta (cançó dedicada al millor Barça de la història) o Si no te’n vas, i alhora cançons més intimistes i personals, com Camí sense tornada o En un racó de l’univers. També inclou una versió soul de La tieta de JM Serrat. És, doncs, un àlbum d’influències múltiples on es barregen diferents estils, com el rock, el funk-reggae, la rumba, el soul, el flamenc i la cançó d’autor, amb lletres que evoquen l’amor i també un sentit crític de la vida, sempre amb un rerefons optimista i positiu, segell d’identitat del propi Beiro als seus directes.
En aquest disc hi han col·laborat músics tan importants com Nacho Lesko (teclista de El último de la fila i Manolo García), Xavi Turull (Ojos de Brujo, Kejaleo) i músics excepcionals com Àngel Abad, Dani Sánchez, Pedrito Martínez, Popi, Manel Rost i Lluís Costa. Toni Beiro, excel·lent cantant, guitarrista i compositor, ocupa un lloc al cor d’un públic exigent, sensible i fidel, i pel qual és, sens dubte, un dels millors artistes d’aquest país.

El nou compacte ja és al carrer, doncs, i toca promocionar-lo una mica, que deu ser una feina tan agraïda com pesada. De moment hi ha programats tres concerts de presentació, dels quals donava compte ahir mateix en Xavier Castillón al diari: l’Ateneu Central d’Olot (dv), El Trasteret de Manresa (ds) i La Impremta de Girona (ds 14 de desembre). Sobre la particularitat que el disc més recent d’en Toni Beiro sigui enterament cantat en català, en Xavier Castillón fa aquesta interessant anotació:
«Toni Beiro remarca que les primeres cançons pròpies que va gravar, quan tenia només 14 anys, ja eren en català. “Era l’època del rock català dels noranta i jo tocava amb un grup anomenat Stops, amb el qual vaig gravar una maqueta titulada Tancat sota fiança”. Més recentment, el 2010, va gravar dues cançons en català, Tirar endavant i El petit més gran, aquesta última dedicada a Messi, tot i que a la lletra no apareix ni el nom del futbolista argentí ni tampoc la paraula pilota. “No és una cançó oportunista: podria parlar d’amor o d’esperança, però en realitat ho fa d’aquest geni del futbol”, explica Beiro, que gràcies a aquesta cançó ha participat en diversos programes de ràdio i televisió –TV3 fins i tot va utilitzar el títol de la cançó per batejar un especial sobre Messi– i ha rebut milers de visites a Youtube».

Jo només hi afegiria la naturalitat amb què Toni Beiro, en Toni, ha concebut, escrit i interpretat les noves deu cançons, totes en català, com és natural en un compositor i cantant d’Olot, oi?

Espero, desitjo que el nou treball d’en Toni Beiro trobi en la gent una bona reacció (d’altra banda previsible) al devessall de creativitat i d’energia que conté. De moment, i per gentilesa del mateix artista, podeu escoltar el nou disc a l’Spotify! Salut!
http://open.spotify.com/album/1Zgksv4Ei7Sgt9lSdjUOGL

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 24 de novembre de 2013 per mininu

Lo gaiter del Marroc. Desire

Deixa un comentari

           ♠

El futur s’escriu
sense desmai
en cada fus horari,
a cada hora que passa
hi ha canvi de cartes.

            ♣

Impertorbables,
el consell d’avis
se’l juguen al canari
al bar de l’ateneu.

             ♥

El desig atrau l’objecte,
l’objecte modela el desig;
el temps s’ho mira amb displicència,
veient-ho tot sense ser vist.

             ♦

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 23 de novembre de 2013 per mininu

Goita què fan ara!

Deixa un comentari

 Translation (traducción):

[Un mindundi, de visita a su óptica, se sorprende del realismo de las imágenes que le ofrecen las nuevas gafas integrales que se entretiene probando]

—Y ahora qué?, ¿cómo le van?
Es fantástico! Lo veo todo en 3D… ¡como en el puto cine, vamos!! 
—¡Ajá!, ¿qué le dije?

    
Guió i dibus: Min
  

Translation into Venezuelan (traducción al venezolano):

[Un mindundi, de visita a su óptica, se sorprende del realismo de las imágenes que le ofrecen las nuevas gafas integrales que se entretiene probando]

—Y ahora qué?, ¿cómo le van?
Es fantástico! Lo veo todo en 3D… ¡como en el puto cine, vamos!! 
—¡Ajá!, ¿qué le dije?

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 18 de novembre de 2013 per mininu

Lo Gaiter del Marroc. Woody

Deixa un comentari

“Qui sap si els conflictes
de parella”,
va dir ella, indolent,
“són un disseny
creatiu,
una real meravella,
contra l’avorriment…”

El futur és teu….
preparada?
Per fer-nos sentir i somniar,
Aquest món que et crida
Ara et dóna una oportunitat
El demà és teu
Què estàs fent…?
Estàs naixent o estàs morint? Ara tens…

Ales per volar…
Aire per respirar…
Ara un lloc on no fingir…
Una nova vida…
on res..
No és casualitat

Et veurem sobre l’aigua caminar…
I t’obrirem les portes d’aquest món
També les venes i les artèries
Del nostre cor, del nostre cos…

Ales per volar…
Aire per respirar…
Ara un lloc on no fingir…
en una nova vida…

/////////cor/////////

ara una nova vida.., en una nova vida…,((((
__________________________________

[Lletra Xavi VIdal
Música Xavi VIdal/ Jean P.Dupeyron/ Marc Martín/ Nat Compte
Àlbum _aquí control

Any 2010
Discogràfica Música Global]
Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 16 de novembre de 2013 per mininu

L’home invisible existeix!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un ciudadano honrado, honesto y cumplidor es abordado en plena calle por una suerte de nadie vestido de nada sin ninguna cosa que sin embargo habla por los descosidos (o equivalente). La sorpresa de nuestro amigo es bastante mayúscula, y es que no es para menos…]

—¡Hola, amigo! Aquí donde me ves, YO soy uno de los CULPABLES del desastre ecoilógico del “Prestige”…, ¿qué te parece?
¿CÖMOOL?! Pero… pero… ¡¿tú eres invisible??!
—¡ESACTO!!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Un ciudadano honrado, honesto y cumplidor es abordado en plena calle por una suerte de nadie vestido de nada sin ninguna cosa que sin embargo habla por los descosidos (o equivalente). La sorpresa de nuestro amigo es bastante mayúscula, y es que no es para menos…]

—¡Hola, amigo! Aquí donde me ves, YO soy uno de los CULPABLES del desastre ecoilógico del “Prestige”…, ¿qué te parece?
¿CÖMOOL?! Pero… pero… ¡¿tú eres invisible??!
—¡ESACTO!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 15 de novembre de 2013 per mininu

Uns filets insignificants

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Justo cuando se cumplen diez años del llamado “desastre del Prestige” (en cuya gestión los gobernantes del PP, Partido Petroquímico, se cubrieron de ídem), la Justicia española (disculpen la expresión) da a conocer su veredicto sobre el caso: todo el mundo inocente, excepto el pringao que llevaba el buque. Viendo como el tiempo le da la razón, el Dr Mariano decide aplicar la misma estrategia a la erupción independentista catalana: con ningunearlo, simplemente, en diez añicos el problema se habrá resuelto, sin más]

—Se trata de unos hilitos (cuatro, me dicen), así como de plastilina, que se desplazan en sentido vertical, de abajo para arriba… En fin, nada grave, nada que el paso del tiempo no pueda hacer desaparecer….

Guió i dibus: Min

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[Justo cuando se cumplen diez años del llamado “desastre del Prestige” (en cuya gestión los gobernantes del PP, Partido Petroquímico, se cubrieron de ídem), la Justicia española (disculpen la expresión) da a conocer su veredicto sobre el caso: todo el mundo inocente, excepto el pringao que llevaba el buque. Viendo como el tiempo le da la razón, el Dr Mariano decide aplicar la misma estrategia a la erupción independentista catalana: con ningunearlo, simplemente, en diez añicos el problema se habrá resuelto, sin más]

—Se trata de unos hilitos (cuatro, me dicen), así como de plastilina, que se desplazan en sentido vertical, de abajo para arriba… En fin, nada grave, nada que el paso del tiempo no pueda hacer desaparecer….

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 13 de novembre de 2013 per mininu

Regant la floreta socialista

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Todavía con la espalda entumecida por los golpecitos recibidos en la misma en el transcurso de la reciente Conferencia política celebrada en Madrid por todo el socialismo patrio en peso, y trémulo aún por la emoción vivida al sentir en toda la epidermis la “estima” del compañero líder Alfredo Féderez Rubalcaba, el compañero líder autonómico catalang derrama unas comprensibles lágrimas, que van a regar justamente la florecilla símbolo del PSC que nuestro hombre sujeta delicada pero firmemente con la izquierda mano suya]

—En España sí me entienden…!, y ya me disculparán si me emociono encima… SNIFF!

Guió i dibus: Min

Translation into Nicaraguan (traducción al nicaragüense):

[Todavía con la espalda entumecida por los golpecitos recibidos en la misma en el transcurso de la reciente Conferencia política celebrada en Madrid por todo el socialismo patrio en peso, y trémulo aún por la emoción vivida al sentir en toda la epidermis la “estima” del compañero líder Alfredo Féderez Rubalcaba, el compañero líder autonómico catalang derrama unas comprensibles lágrimas, que van a regar justamente la florecilla símbolo del PSC que nuestro hombre sujeta delicada pero firmemente con la izquierda mano suya]

—En España sí me entienden…!, y ya me disculparán si me emociono encima… SNIFF!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 11 de novembre de 2013 per mininu

RTVV: morta d’èxit

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[El másimo irresponsable del Desgobierno de la CA valenciana (antes -del PP- “País Valencià”) agarra el micro para decir alto y claro (y en perfecto valenciano, como es costumbre) que la corporación radiotelevisiva RTVV no murió de ésito (del mismo ésito cultivado por el PP autonómico), como dicen malévolamente algunos, sino porque se trata de levantar, con los ahorrillos que se van a producir, un hospital para niños desamparados, o similar. Sólo un desalmado no se avendría a semejantes razones tan profundamente humanitarias…]

—”Una Nación, una Televisión” (grande y libre, ea!)… En cuanto a la RTVV, la maté porque era mía, sí, ¿alguna ojeción?!

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[El másimo irresponsable del Desgobierno de la CA valenciana (antes -del PP- “País Valencià”) agarra el micro para decir alto y claro (y en perfecto valenciano, como es costumbre) que la corporación radiotelevisiva RTVV no murió de ésito (del mismo ésito cultivado por el PP autonómico), como dicen malévolamente algunos, sino porque se trata de levantar, con los ahorrillos que se van a producir, un hospital para niños desamparados, o similar. Sólo un desalmado no se avendría a semejantes razones tan profundamente humanitarias…]

—”Una Nación, una Televisión” (grande y libre, ea!)… En cuanto a la RTVV, la maté porque era mía, sí, ¿alguna ojeción?!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 10 de novembre de 2013 per mininu

Lo gaiter del Marroc. Eva Nescence

Deixa un comentari

Postal de Lisboa

En la suportable lleugeresa del cafè,
esfilagarsat en el fum del cigarret,
es lamenta i es delecta
el notari i el poeta,
ombrívol sota el barret,
nostàlgia de vides no viscudes…
La badia, inusitadament quieta,
es banya sota la pluja
amb tota la seva bellesa.
Entra majestuós, lentament,
un veler sense fer escuma,
a la mitja llum del capvespre.
El capità, llassat,
salta a terra
i enfila el passeig,
camí del cafè
i d’un llit calent.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 9 de novembre de 2013 per mininu

L’autoimmòbil del Dr Rajoy

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Ni viejos cacharros de gasofa apestosos, ni cochecitos eléctricos o híbridos, ni menos aún trenes de una, dos o tres vías: el Dr Rajoy encontró por fin su vehículo ideal, el AUTOINMÓBIL, diseñado expresamente para ir con la máxima celeridad a ningún sitio. La novedad lleva aparejado un casco totalmente hermético, a prueba de vientos y sonidos externos, con el que no se escucha nada y con el que el sujeto viaja asolutamente ensimismado y completamente desapercibido]

—Esto viene a ser como el gran invento del Tío Paco: “el Movimiento que no se mueve”, jiji, qué gracioso soy en la intimidad!… El caso es que con este trasto no hacen falta rutas, ni hojas de ruta, ni vías ni leches… En dos palabras: es PER FECTO!!

Guió i dibus: Min

Translation into Guatemalian (traducción al guatemalteco):

[Ni viejos cacharros de gasofa apestosos, ni cochecitos eléctricos o híbridos, ni menos aún trenes de una, dos o tres vías: el Dr Rajoy encontró por fin su vehículo ideal, el AUTOINMÓBIL, diseñado expresamente para ir con la máxima celeridad a ningún sitio. La novedad lleva aparejado un casco totalmente hermético, a prueba de vientos y sonidos externos, con el que no se escucha nada y con el que el sujeto viaja asolutamente ensimismado y completamente desapercibido]

—Esto viene a ser como el gran invento del Tío Paco: “el Movimiento que no se mueve”, jiji, qué gracioso soy en la intimidad!… El caso es que con este trasto no hacen falta rutas, ni hojas de ruta, ni vías ni leches… En dos palabras: es PER FECTO!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 7 de novembre de 2013 per mininu

Espanya no es fia de qui l’espia!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Confirmadas las peores sospechas, o séase, que es ojeto de todo tipo de espionaje, inclusive por parte de sus supuestos amigos y socios, el chiringo “España Yolé” cuelga el correspondiente cartel de advertencia, para que todo el mundo se dé por enterado: aquí ya no se fía. El que avisa no es traidor]

—”HOY NO SE FÍA. MAÑANA SÍ”

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[Confirmadas las peores sospechas, o séase, que es ojeto de todo tipo de espionaje, inclusive por parte de sus supuestos amigos y socios, el chiringo “España Yolé” cuelga el correspondiente cartel de advertencia, para que todo el mundo se dé por enterado: aquí ya no se fía. El que avisa no es traidor]

—”HOY NO SE FÍA. MAÑANA SÍ”

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 3 de novembre de 2013 per mininu

Dia dels morts

Deixa un comentari
He estat uns dies absent, fent un tomb per Amèrica Central amb una colla de companys (i malgrat tot amics, com deia aquell fent conyeta), i en aquest ínterim han desaparegut dos personatges de l’escena musical realment peculiars, però de característiques radicalment diferents. Per estricte ordre d’aparició (i també de desaparició), parlo de Manolo Escobar i de Lou Reed.
Del primer no tinc gran cosa a dir-ne, excepte que les seves cançonetes, que interpretava juntament amb els seus germans, ja sonaven per la ràdio en la meva més tendra infància, diguéssim, i que per això les associo a una època per tants motius detestable i que friso per deixar enrere d’una vegada i per sempre. Espero que aquest bon home (que en el seu moment es veu que també va cantar alguna coseta en català, ha recordat algú) hagi trobat finalment el seu carro allà dalt, i que descansi en pau; però també que l’Espanya que tant el feia sospirar ens deixi en pau a nosaltres i que no ens emprenyi mai més.

Pel que fa al gran Lou, “el poeta urbà del rock”, aquests dies se n’han escrit un munt de ressenyes, i s’han tret a passejar tots els tòpics sobre la seva figura: la Velvet, en Warhol, la Factory i les cuques que hi pul·lulaven, el glam-rock i el rock a seques, Nova York, les drogues dures, etc, etc…, i els seus referents literaris.
En relació amb el seu interès indiscutible com a poeta i l’interès que tenia ell per altres poesies, hom ha recordat la descoberta, relativament recent, que va fer d’alguns autors catalans, en un viatge literari que el va portar a Barcelona (vid. “El profeta salvatge”, de David Castillo) en unes condicions molt diferents de les de la seva primera aproximació a la ciutat, els anys 70, en un accidentat concert al Palau d’Esports de Montjuïc (jo hi era, i encara veig aquella muntanya de cadires de fusta plegables que van formar al mig de la pista la gent del públic al final del concert, emprenyats per la brevetat de la seva aparició a l’escenari). El viatge, val a dir-ho, va ser d’anada i tornada, com testimoniava aquest dia Vicent Partal en aquest article: “Reed llegint Estellés”.
No sé quin abast va tenir el seu gest de recitar en públic, juntament amb la seva dona, Laurie Anderson, i amb la Patti Smith, fragments de l’obra de poetes catalans, vull dir si la seva complicitat haurà ajudat gaire a divulgar l’existència de la literatura catalana (tan gelosament guardada per la gelosa Espanya), però en tot cas, per aquesta i tantes altres raons (com la de formar part de la banda sonora de la meva vida, però aquesta volgudament), la figura i la música de Lou Reed ja no baixaran mai de l’altar de les meves veneracions, particulars i públiques.
  

[Deixo plantada aquí la cançó que tanca l’àlbum Berlin, l’estremidora història de dos jonquis que no podia tenir altre final que aquest. A l’altra plana, en quatre talls, el documental Rock and Roll Heart, que ja ens havia ofert sencer l’Sputnik del 33 i que explica la llarga història d’aquest fenomen de la poesia, que ens va recitar / cantar / xiuxiuejar les seves composicions acompanyant-se amb unes melodies sensacionals i amb la seva personalíssima guitarra].

____________________________________

PS: Una altra persona que se n’ha anat mentre nosaltres érem fora, a l’altra banda de la bassa, no és coneguda del gran públic, però sí molt estimada pels que la van conèixer. És la Maria, la iaia de Badalona, que se n’ha anat amb la discreció amb què va viure i deixant un rastre de records agradables. Descansi en pau.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 3 de novembre de 2013 per mininu