Ja fa més de trenta-cinc anys del famós
míting del socialisme català –unificat sota la sigla del PSC–, els assistents al qual, al Palau Blaugrana, “van suar socialisme”; i recordant-lo, més d’un i més de dos es pregunten “què se n’ha fet, d’aquelles flors”, parafrasejant la cançó que va popularitzar el llegendari Grup de Folk.
S’ho demanava, per exemple, l’Assumpció Cantalozella [
blogspot] ara fa tres anys, quan estaven en marxa per tot Catalunya les consultes populars iniciades a Arenys de Munt. Deia l’escriptora gironina:
«Ho sap tothom. El PSC té dues grans famílies dintre seu. És una llàstima que no admeti que en té una altra: la que vol una Catalunya independent, sense abandonar les tesis socialistes. La Catalunya que calla en aquest procés d’independència transversal que s’estén per Catalunya.
»Quan parlaran els socialistes independentistes de Catalunya? Quan s’articularan en una opció en què molts catalans i catalanes se sentirien còmodes? O és que potser aquestes persones només tenen una solució: mantenir-se dins l’actual moviment transversal de base –el de les consultes–, que admet tothom, sigui quin sigui el seu credo polític? És clar que també en tenen una altra, d’opció: passar a incrementar les files d’una de les formacions que, obviant el mot socialisme, formen les esquerres independentistes catalanes d’aquest 2010.
»Quina badada, PSC! Quina metamorfosi des d’aquells grups pristins que van introduir el dret de l’autodeterminació de Catalunya en els primers estatuts. Que es van jugar tant de temps lliure de la joventut per aconseguir allò que els socialistes de tot el món tenen: el dret d’estimar llurs països i desitjar que cap estat aliè els sotmeti.
»Feu tant l’orni com vulgueu; renegueu dels drets d’una part del socialisme català; molts i moltes de nosaltres seguim existint, i assabenteu-vos-en: som molts més dels que voleu i dieu».
És esborronador posar de costat les profètiques i angunioses paraules de Cantalozella amb la realitat del socialisme català d’avui, entestat a suar de tot menys catalanisme. Els grotescos episodis firmats per Lucena, Sabaté o el mateix Navarro fan mal, i no solament al propi partit, com és evident, sinó a qualsevol espectador neutral: mal al cor, però també mal als ulls, fins a la vergonya aliena.
“Ara us pensareu que m’ha tocat massa el sol i desvariejo”, deia l’altre dia Carles Ribera al seu bitllet, “però haig de confessar que quan l’independentisme va començar a ocupar la centralitat política la meva intuïció era que el PSC se situaria com la formació amb més futur en una Catalunya independent. M’explico”. I s’explicava dient que el partit socialista, només mantenint una discreta posició, en relació amb el moviment sobiranista, hauria estat en condicions d’entomar les regnes de la centralitat social, al final del procés, fos quin fos el resultat d’aquest; i en comptes d’això, el que ha fet és “cremar les naus”, posant-s’hi descaradament de cul, de manera que ha quedat en la posició contrària: ara, passi lo que passi, el PSC quedarà com un pària.
Pere Navarro diu que no li agraden les cadenes, i ell no para d’encadenar gracietes com aquesta, i darrere seu el partit que tan subtilment dirigeix no para d’encadenar fiascos. Avui mateix la realitat colpeja fort amb un altre, el penúltim: llegim al digital Directe.cat que el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, que s’havia manifestat partidari de l’oficialitat del català en aquell organisme, “ha tirat la tovallola”, i ho ha fet “no pas per la negativa del PP i el seu representant Alejo Vidal Quadras, malalt d’odi envers Catalunya i previsible en la seva oposició, sinó que ho ha fet per l’oposició frontal del PSOE que ha fet palesa el socialista i vicepresident europeu, Miguel Ángel Martínez, que a més és el responsable del multilingüisme al Parlament Europeu (…). Aquest fet és motiu més que suficient perquè el PSC trenqui les relacions amb el PSOE; si l’atac del PSOE a la llengua catalana no afecta la sensibilitat cultural de l’actual direcció dels socialistes catalans, vol dir que la basculació del PSC cap al feixisme de què avui parlava el director de VilaWeb, i que ha posat nerviós a més d’un, és ben certa”.
No és cap error de transcripció, ni res d’això: el director de VilaWeb, Vicent Partal, acaba de publicar sota aquest enunciat un impressionant article editorial, en dues entregues, en el qual deixa aclarits uns quants extrems de l’estranya
deriva immobilista del PSC, i per tant s’agraeix l’esforç analític del periodista valencià. He de dir que el meu personal nus de la qüestió (a saber: per què el socialisme fa sempre costat, per definició, a les persones indefenses i en canvi no fa el mateix amb els pobles indefensos) no me’l desfà pas, però repeteixo el meu reconeixement pel treball. En selecciono alguns fragments, però deixeu-me insistir a fer-ne la lectura sencera, totalment recomanable, encara que ja aviso que és esfereïdora:
«Algunes declaracions i preses de posició de l’actual direcció del PSC són causa d’una notable controvèrsia. Perquè traspassen clarament la línia que vinculava aquest partit amb les altres forces democràtiques catalanes. Mai abans cap partit dels que s’havien oposat a la dictadura no s’havia atrevit a adoptar posicions tan extremistes contra el nacionalisme català i contra la voluntat popular com les que adopta el PSC. Esbrinar per què passa això és, doncs, important. De fet, a parer meu, respon a tres qüestions. Primera, a una marginació creixent; segona, al nivell intel·lectual de la direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica.
»En primer lloc, doncs, ningú no ha de perdre de vista que el PSC és un partit acorralat. (…) Tothom creu, a més, que la caiguda no ha tocat fons».
«La patacada, per tant, és immensa. Hi ha ben pocs casos de partits que hagen passat d’una manera tan veloç del poder absolut a la mediocritat institucional. Però, encara que hi haja qui diga una altra cosa, no n’és pas la causa l’augment de l’independentisme. Els indicis de la notable incomunicació entre el PSC i la població ja eren ben visibles durant els anys de Montilla, sinó que el poder absolut els feia insignificants».
«Més i tot: la bunquerització del sector dirigent del PSC ha arribat a l’extrem insòlit d’insultar públicament dirigents socialistes destacats, de desautoritzar-los davant els electors i, per tant, de desautoritzar també les sigles que representen. Són els casos del cap dels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, o del president del PSC a Girona, Joaquim Nadal, entre més».
«Això és el PSC d’avui. Un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada, mentre una bona part dels seus militants, de les seues cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni històric i polític, es desesperen i no veuen cap eixida possible. I aquest és el primer element, clau i imprescindible, per a entendre per què l’actual cúpula dirigent del partit de Reventós i Obiols, el partit de Pasqual Maragall, comença a bascular lamentablement cap al feixisme».
«El PSC és un partit acorralat, però això tot sol no explica com, des de la tradició de Reventós, Obiols i Maragall, la cúpula dirigent ha pogut arribar a adoptar posicions tan perilloses com les que hem vist aquests dies. Per a explicar-ho cal entendre també l’enorme buit ideològic en què ha acabat caient, amb el nacionalisme espanyol com a únic argument diferenciador de la seua marca electoral. I això malgrat la demostrada incapacitat del nacionalisme espanyol de bastir un discurs democràtic, alternatiu al nacionalisme de la dreta».
«El PSOE havia de canviar Espanya, però a vegades em demane si no és Espanya que ha acabat canviant el PSOE. Després de la victòria del 1982, aquella enorme força social que els socialistes dirigien no s’aprofità per netejar a fons, per reconstruir a fons i solemnement l’arquitectura sociològica i política, de poder, del regne de Juan Carlos.
«Narcís Serra, allà al mig, era un home certament poderós, però no segregava ideologia. I potser per culpa d’això el PSC va acomodar-se en els seus escons del congrés. Era una força determinant, sense la qual el PSOE no guanyava les eleccions, però durant dècades no fou capaç de fer sentir la veu ni una sola vegada».
«Especialment perquè el terrorisme d’estat, la restricció discriminada de les llibertats civils o la creació d’un discurs gens matisat, que a partir dels atemptats i assassinats d’ETA atacava genèricament el nacionalisme basc i fins i tot català, és obra del PSOE, encara que no ens agrade reconèixer-ho. No del PP. No és estrany, precisament per això, que els primers militants contra els nacionalismes perifèrics, i encara més acèrrims, provinguen del PSOE. Rosa Díez i UPyD, o els Ciutadans mateixos, són emanacions socialistes impacients.
»A Catalunya, a més, el PSC no va encaixar mai amb la voluntat popular. Per ells, era desconcertant que Jordi Pujol (crec que més Jordi Pujol que no CiU) guanyara les eleccions i manara a la Generalitat. Però, en lloc de reconèixer-ho i, per tant, d’analitzar-ne les causes i de provar de combatre-ho, el PSC i el seu ben engreixat entorn mediàtic i intel·lectual van optar pel menyspreu».
«Ara, mort políticament Maragall, el PSC topà de cara amb la realitat perquè el país el castigà amb una caiguda a l’infern de dimensions bíbliques. La desconnexió política, durant dècades, amb la gent cultivada, la pagà Montilla i la paga el seu successor. Una part enorme dels qui havien estat els seus votants ja no en volen saber res –ni d’ells ni de la seua manera d’actuar. Però, de nou, en lloc d’acceptar-ho i de rectificar, el PSC ha optat per ficar-se tot sol dins la cova, refugiat, acorralat, en l’espanyolisme, creient que aquesta és l’única característica més o menys sòlida que encara té en l’armari ideològic, especialment després del pas decebedor i frívol de Zapatero»
«El 15-M fou per a ells, en aquest sentit, un darrer colp mortal, en la mesura que aconseguí d’identificar-los als ulls dels joves urbans com una part integral d’una consigna que féu fortuna sota la sigla PPPSOE; una consigna, la dels indignats, tan certa com demolidora. Duríssima.
»Ara, el refugi en el nacionalisme espanyol, que sembla que és l’opció de la cúpula del partit, té també un preu notable, especialment en la Catalunya on el sobiranisme ha sabut guanyar la centralitat política i social: un preu de més marginalitat encara i de ballar amb els representants més preclars del feixisme».
«Perquè, si això que roman del PSC decideix definitivament de refugiar-se en l’espanyolisme, els seus companys de viatge seran per força el PP, que el PSC mateix ha denunciat durant dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l’extrema dreta. I si l’espanyolisme viu avui, com és el cas, una denúncia multitudinària de la societat catalana, aleshores em tem molt que la supèrbia sostinguda durant dècades i la lògica del discurs no acoste el PSC a actituds més pròpies del pensament feixista que no del que ells han sostingut i sostenen fins avui. Actituds entre les quals hi ha el menyspreu públic de la voluntat popular i la negació del joc de majories i minories en nom de la superioritat indiscutible d’una imatge immutable i transcendental de la nació. La que siga».
«La realitat constatable és que el nacionalisme espanyol no sap viure amb els altres ni ha estat gairebé mai un moviment de ‘nation-building’, de cohesió democràtica. El nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l’imperi i per això no sap conviure amb ningú. Ni amb el Marroc, ni amb Portugal, ni amb França. Ni amb Gibaltar, ni amb les ex-colònies americanes. Ni amb la pèrfida Albion, ni amb els jueus. Ni encara menys, naturalment, amb els Països Catalans, el País Basc o Galícia. I per a entendre-ho no cal ni tan sols agafar-se a la investigació teòrica, que prou que ho hem viscut tots plegats en la nostra pell.
»I és aquest supremacisme, que com tothom sap és la base més elemental, sòlida i persistent d’això que històricament hem conegut del feixisme espanyol, que per primera vegada veig, molt alarmat, que pot esdevenir la línia del nou discurs del PSC. No com una tesi de consum de tertúlies innocents o com unes pintoresques opinions d’aquest sector o d’aquell, sinó com la doctrina amb què pensen presentar-se cada dia en l’arena política. Alarma, la meua, que creix exponencialment, per cert, quan veig que la reacció dels militants sembla massa difícil, per la greu bunquerització de la cúpula dirigent que ja descrivia en l’article d’ahir».
