L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[Un entomólogo de fin de semana descubre en pleno monte, para su personal asombro, un bichito invertebrado aún por catalogar, y probablemente único en su especie]

—Oyes, majete, tu debes de ser del Betis Balompiés, por lo menos, ¿no es cierto?

—¡Manque pierda!!

Guió i dibus: Min

[_{dedicat al Manolo,
 bètic empedreït}]

Translation into Andalusian (traducción al aragonés andaluz):

[Un entomólogo de fin de semana descubre en pleno monte, para su personal asombro, un bichito invertebrado aún por catalogar, y probablemente único en su especie]

—Oyes, majete, tu debes de ser del Betis Balompiés, por lo menos, ¿no es cierto?

—¡Manque pierda!!

Baixava Pessoa les llambordes
xopes del carrer de les Hores,
el cap en dos mons alhora.
És ben estrany, paradoxal,
el temps que passa tan lent
de les vuit fins a les tres,
i cap llavi no l’assaboreix.
El bolado s’ha fos a la boca
i ja són vora quarts de set.
El sol s’amaga dins la fosca,
i amb la nit s’encén el llum:
dormint, per fi, ara ho he entès!
L’home somia despert
i rarament encerta el rumb…
Duia la boira l’alè fètid del port,
cap ganivet la tallava.
Els vius es riuen dels morts.
El mar es torna marasme,
la terra seca es torna fang,
i les persones, fantasmes.
Aquell egoisme repugnant
és tot just el d’una màscara.

Que la gran sacsejada de la manifestació de la Diada va agafar amb els pixats al ventre els polítics mesetaris està fora de dubte. Recordem com l’endemà mateix PP i UPyD (aquesta només perquè constés) rebutjaven la ILP d’Acció Cultural del País Valencià sobre la reciprocitat del senyal de les televisions valenciana i catalana… Després van venir uns dies d’estupefacció, i en acabat la reacció: en negatiu, com era d’esperar, i en positiu, això és, la reacció tardana i patètica d’avenir-se a parlar de federalisme (i fins i tot del vell concepte maragallià de federalisme asimètric!), com han fet Rubalcaba i el mateix Rajoy aquests últims dies. “Quan fou mort el combregaren”, ha dit algú referint-se a aquesta sorprenent conversió d’última hora. En tot cas, ja els coneixem més que bé, i sabem que aquesta convincent invitació al diàleg no podria acabar d’altra manera que en un canvi escarransit i miserable, en l’enèsim intent per aconseguir que res no canviés. Res de substancial, s’entén, i per tant que la colònia catalana continués callada i donant els seus estupends dividends.
Per si no quedava clar, mentre grunyien de totes bandes amb tota mena de tons apocalíptics i tremendistes, sense deixar d’acompanyar els grunys i lladrucs amb la tradicional amanida de menyspreus i insults, com més maleducats millor, va el ministre Wert i es fica sense miraments a dictar per a totes les escoles d’Espanya (incloent-hi les escoles colonials, és clar, i sobretot aquestes) els mateixos continguts educatius… Tornem-hi, que no ha estat res!
“La voluntat recentralitzadora del govern espanyol no té aturador”, llegíem a l’editorial d’El Punt Avui del dia 22, “i cada dia que passa recupera de manera descarada competències transferides a les comunitats autònomes. Ara li ha tocat a l’educació” (“Un altre atemptat a l’autogovern”).
Ho deia fa poc la Patrícia Gabancho (que, per cert, ha resultat guanyadora del premi Bartrana d’enguany; l’enhorabona des d’aquí, Patrícia): és per evitar la fatiga extrema que provoca aquesta persistència en la uniformitat i el reiterat intrusisme malaltís a la casa dels altres, que Catalunya vol l’Estat propi: per blindar-se, d’una vegada i per sempre, davant d’aquest veí agressiu, groller, cridaner, miop, immòbil, immobilista i endarrerit des de tots els punts de vista respecte a la marxa dels temps.
Però, si de cas la de la identitat col·lectiva permanentment amenaçada no és prou raó per tocar el dos, si es tracta únicament de l’aspecte econòmic, en allò tocant a la butxaca dels soferts habitants/productors de la colònia Catalunya els arguments es multipliquen, i aquests no poden ser més sòlids i incontestables. Vegem-ne algunes mostres:

—En un altre editorial del diari gironí, de tot just el 14 del mes passat, hi trobem uns comentaris sobre el concert econòmic, a propòsit d’un informe recent de la temible agència de ràting Standard & Poor’s sobre el concert basc, més que enraonats… per aquell moment, però tot i que el país ha avançat per la dreta aquelles consideracions, no deixen d’anar en la mateixa direcció de les que prevalen ara: ens estan pispant la cartera descaradament, i així no podem continuar: “Una raó més de pes per al concert”.

Dues coses més.
Fa un parell de dies La Vanguardia digital feia una enquesta entre els seus lectors amb aquesta pregunta:
“Donaries suport a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació?”. En el moment que la vaig consultar, al final del dia, els resultats eren aquests: SÍ, 96 %; NO, 3 %; NS, 0 %.

Més males notícies per als que borden, i concretament per a un dels que fan mèrits per ocupar un lloc a les hemeroteques que recullin la història del procés secessionista: em refereixo a Guillermo Fernández Vara, actual secretari general del PSOE d’Extremadura i integrant del trinomi de presidents autonòmics bocamolls i passats de rosca juntament amb Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que el va precedir fins al 2007, i José Antonio Monago, que l’ha succeït d’ençà de les eleccions del 2011. L’home ha reclamat aquesta mateixa setmana que, ja que Catalunya es posa xula, ell s’hi posa més, i ha reclamat que tornin a Extremadura els 150.000 “emigrants” (per a ell encara són això) que segons ell viuen al nostre país.
Doncs bé, una barbaritat semblant ha rebut la resposta (dura resposta) d’un d’aquests seus emigrants que viu a Alcoi. El text m’ha arribat pel FaceBook i no va signat, però encara que fos apòcrif, les raons que explica no tenen res de fantasmals:

Mi respuesta a Guillermo Fernandez Vara, en su blog “El cuaderno de Guillermo” (27/9/12):

Señor Vara, no quiera arreglarlo ahora. Lo que dijo estaba muy claro, a pesar del lenguaje figurado. Claro, pero errado: los emigrantes tuvimos que salir de Extremadura por unos motivos que no sé por qué le da miedo mencionar: la tierra, lo único que había, o casi, estaba en manos de unos señoritos a quienes Franco acababa de salvar de la reforma agraria. El resto era naturalmente muy precario, pues todo acababa dependiendo del campo. El éxodo hacia las regiones industriales no le hizo ninguna gracia al sistema, porque dejaba a los señoritos sin mano de obra que esclavizar, y de hecho se arruinaron por eso. Esos son los responsables de nuestra emigración, y si usted no los menciona ahora, será quizá porque sus hijos y nietos todavía siguen por ahí y son quizá potenciales votantes, o porque son sus antiguos correligionarios de cuando militaba en AP y con quienes todavía se tiene que tomar cañas por Mérida.
Los que tuvimos que salir de Extremadura encontramos trabajo y explotación capitalista, sí, pero también la posibilidad de progresar en la vida de un modo que se nos había negado desde el nacimiento: pudimos estudiar, comprar casas y levantar negocios. Si con eso hicimos progresar a otra tierra, bendito progreso sea ese. No fuimos “sustraídos” por nadie, y no tenemos que ser devueltos a nadie: ni nosotros ni nuestro esfuerzo. Fuimos expulsados de Extremadura por unas circunstancias invivibles, y sé de muchos que no han vuelto ni de vacaciones porque el día que salieron se sacudieron de los zapatos el polvo, queriendo dejar atrás la miseria y la humillación. Usted no puede entender eso porque es hijo de un juez y desde la cuna estaba destinado a ser “estudiao” y ser de los de arriba, lo cual me parece maravilloso, pero eso le impide hablar con autoridad del currante que recaló en Sabadell o en Alcoi hace medio siglo.
No nos representa. No intente representarnos.
Y deje ya de machacar la chorrada demagógica, oída en Radio Macuto, de las míticas macroinversiones franquistas en Cataluña. No le interesa a usted la historia? Pues debería interesarse más, porque es ciencia auxiliar de la política. Si se asoma a cualquier manual verá que en Cataluña hubo revolución industrial (cruda e injusta laboralmente, como fue en todas partes) en el siglo XIX, no a partir de 1940. Cuando en Extremadura los señoritos seguían durmiendo la siesta y rezando el rosario mientras la moza les iba a buscar agua a la fuente con el cántaro, en Barcelona los capitalistas montaban hilaturas. Eso era así antes de que Franco naciera. Y mientras el primer ferrocarril de la península lo montaban accionistas catalanes entre Barcelona y Mataró para llevar gente y mercancías y desarrollar industrialmente el Maresme, (1848), el segundo sería Madrid-Aranjuez, construido por el gobierno central para que Su Majestad Isabel II pudiera ir a refrescarse la potra en sus jardines junto al Tajo.
Venga ya y no nos dé más la vara. Su visible anticatalanismo, que le lleva a buscar hasta con Monago un plan de acción común contra la secesión de Cataluña, es tan dañino como patético: dañino porque planta la semilla de la disensión entre los emigrantes y nuestro nuevo hogar, donde hemos hecho la vida que Extremadura nos negó, donde tenemos hermanos, hijos y nietos que han de seguir viviendo allí entre y con los “nativos”. No necesitamos que venga nadie de nuestra madre-patria-chica a agitar el ambiente ni a crear enemistades ni a servir de intermediario. Si le interesara más la historia, se acordaría de que así empezaron los tiros en Yugoslavia, y se daría cuenta de que es sumamente irresponsable que un político diga las cosas que se dicen y adopte las actitudes que se están adoptando. Como su correligionario Bono, que lanzó el otro día aquella perla de que preferiría morirse antes que ver España deshecha. ?Habráse visto??? Pero qué se le da a un manchego o a un extremeño que los catalanes hagan de su capa un sayo? Ocúpense del buen gobierno de sus regiones y dejen a los demás tranquilos.
Y es patético porque de momento ya ha logrado destacar lo que no le conviene destacar. Dice que la emigración es cosa de hace 30 o 40 años. Es muy anterior: la mayor parte llevamos medio siglo fuera. Treinta años son los que hace desde que Ibarra accedió al poder, y hasta que les desbacaron en 2011 no habían conseguido ustedes hacer nada aparte de agitar la bandera del victimismo, y sobre todo (importantísima labor) sustituir a los arruinados señoritos del latifundio con otra casta de chupópteros de nuevo cuño, un caciquismo con otro. Los extremeños de fuera nos hemos quedado necesariamente fuera, tres décadas más. A qué podíamos volver? Qué va a hacer usted con esos 150.000 que reclama, más sus hijos y nietos? Y si de lo que habla es del potencial laboral, nos va a dar trabajo a todos? O es que nos quiere como estadísticas de parados para reclamar más PER?

Abans-d’ahir, dilluns, la vila de Salt, la més populosa de la comarca del Gironès després de la capital, va entrar a formar part de l’Associació de Municipis per la Independència, havent respost afirmativament a la moció presentada pel grup municipal Independents per Salt (IPS) per tal que la ciutat s’hi adherís. Van votar-hi a favor els dos regidors d’IPS, vuit (de nou) de CiU (incloent-hi l’alcalde, Jaume Torramadé, d’Unió, que també és el president de la Diputació gironina) i un del grup Mixt, Carles Bonet (ex-Plataforma per Catalunya).
Era la segona vegada que es votava pel mateix motiu, després d’haver-ho fet sense èxit el mes de desembre. Les coses estan canviant. No direm a marxes forçades, que a més de fer lleig, aquí, resulta una expressió inadequada i inexacta, però sí que ho fan de pressa. Estem vivint dies històrics, i el d’avui ho ha sigut de manera especial (com a culminació del procés imparable que vam manifestar inequívocament entre tots la tarda de la Diada), amb l’anunci, previsible, que ha fet el president Mas de dissolució del Parlament i la consegüent convocatòria d’eleccions pel diumenge 25 de novembre, i que tot pinta que seran transcendentals de cara al futur pròxim del nostre poble, disposat com es troba a fer els següents passos necessaris fins a l’emancipació nacional.
Després de les quatre ratlles amb què us he explicat per sobre l’adhesió a l’AMI del municipi on visc (i del qual avui podem estar genuïnament orgullosos), us convido a compartir unes ratlles de l’assemblea local Salt per la Independència que m’han arribat avui mateix via correu electrònic:

«Gràcies a tots pel que avui hem aconseguit! Salt ja està adherit a l’Associació de Municipis per la Independència. Permeteu-nos, però, una reflexió i recomanació feta des de l’Assemblea del Gironès:

( + ) Us enviem el vídeo oficial de l’ANC i fotografíes de l’ANC.

Youtube: http://youtu.be/_xFDj27y_xE [El vídeo, magnífic, és el que he penjat a l’entradeta d’aquesta plana]
Vimeo: http://vimeo.com/assemblea/11s2012

Galeria de fotos:

 http://www.flickr.com/photos/assemblea/sets/72157631523400718/

_________________________________

[Foto de l’entradeta: Martí Artalejo, a Llibertat.cat. Correspon al dia que l’ANC local va penjar al campanar de l’església de Sant Cugat una estelada gegant feta amb l’aportació de centenars de veïns saltencs, com un acte més dels que va organitzar l’Assemblea durant la “Marxa cap a la independència” que confluiria en la gran manifestació popular de la Diada]

Translation (traducción):

[El Rey de la selva escribe, con pulso firme (y con los pies firmemente puestos en el suelo), una suerte de opinión personal en el marco de la tertulia de moda: la maníaca intención manifestada por unos pocos catalanes de largarse de España (como si ello fuera posible, vamos!) en pos de su propia ruina]

—«… galgos y podencos… quimeras… heridas profundas varias… todos a remar… etc, etc…»

—(¡Vaya! Todavía dispara, pero por suerte –para mí, por lo menos– ha cambiado de balas…)

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al aragonés peruano):

[El Rey de la selva escribe, con pulso firme (y con los pies firmemente puestos en el suelo), una suerte de opinión personal en el marco de la tertulia de moda: la maníaca intención manifestada por unos pocos catalanes de largarse de España (como si ello fuera posible, vamos!) en pos de su propia ruina]

—«… galgos y podencos… quimeras… heridas profundas varias… todos a remar… etc, etc…»

—(¡Vaya! Todavía dispara, pero por suerte –para mí, por lo menos– ha cambiado de balas…)

La nit va rodant el món,
imposant-hi el seu vell ordre.
La cara oculta del son,
la cara fosca de l’home,
la faç ignota de Déu
acorden ombres
i penombres,
i el fred pica mans i peus.
Un gat llisca
a un pam de terra
amb un rat entre les dents,
un duc que vola arran de serra
urpes i bec clava al serpent
aterrit que s’arrossega
pel diví designi roent.
El gall del matí
canta les baixes
de la nit.
“Misericòrdia, Senyor!”,
murmura una beata,
i es mulla, cansada, el front
amb aigua de beneir.

Translation (traducción):

[Afinando el audio, los servicios técnicos del Gobierno de la Nación de regiones han podido percibir claramente que lo que se coreaba por las calles de Barcelona el otro día, en una minimani que parece ser que hubo (ver imagen adjunta, captada por un satélite espía, y observen la gran cantidad de calles vacías que había), no era “IN, IN-DE, IN-DE-PEN-DÈN-CIA!”, como algunos pretenden hacer creer, sino una vieja canción infantil catalana, por lo demás estúpida donde las haya. Vean:]

—“Queremos pan con aceiteeee, / pan con aceite quereeeemos (bis) / Si no nos lo dan, / si no nos lo dan, / NOS LO VAMOS A TOMAAAAAR!!”

Guió i bafarades: Min

Translation into Andalusian (traducción al aragonés andaluz):

[Afinando el audio, los servicios técnicos del Gobierno de la Nación de regiones han podido percibir claramente que lo que se coreaba por las calles de Barcelona el otro día, en una minimani que parece ser que hubo (ver imagen adjunta, captada por un satélite espía, y observen la gran cantidad de calles vacías que había), no era “IN, IN-DE, IN-DE-PEN-DÈN-CIA!”, como algunos pretenden hacer creer, sino una vieja canción infantil catalana, por lo demás estúpida donde las haya. Vean:]

—“Queremos pan con aceiteeee, / pan con aceite quereeeemos (bis) / Si no nos lo dan, / si no nos lo dan, / NOS LO VAMOS A TOMAAAAAR!!”

Un oportú llamp (llamp me mati!, deia jo l’altre dia, i mira…) em va deixar sense connexió a la xarxa l’endemà mateix de la manifestació gegant de la Diada per l’Estat propi, i la sensació d’aïllament en dies de tanta hiperactivitat política i tertuliana va tenir la contrapartida de permetre’m pair tranquil·lament la gran sacsejada del contundent milió i mig de manifestants presencials pels carrers de Barcelona, ciutat que aviat passarà a ser la capital del país amb tots els ets i uts.
Així, com a significat exemple, he sentit per ràdio la combativa Alícia Sánchez-Camacho que replicava la frase d’Artur Mas “El poble està per sobre de la Constitució” recordant-li que ell és president “gràcies a la Constitució”. Doncs no, senyora, més aviat és al revés: la Constitució espanyola, que els espanyolistes com ella han elevat a la categoria de sagrada Bíblia intocable fins a la més insignificant coma, existeix per contagi, diguem-ho així, de la democràcia republicana catalana. ¿O potser es pensa, l’Alícia, que llavors devia tenir pocs anys, que l’exemplar Transició espanyola es va produir espontàniament, per iniciativa en tot cas dels demòcrates de tota la vida que a Espanya van sortir de sobte i de sota no se sap quines pedres?
Artur Mas, i tots els que el van precedir, començant per Josep Tarradellas, que va poder tornar a Catalunya poc després de la també milionària manifestació del 1977, és president, doncs, gràcies a aquella pressió popular de tot un país, el nostre, que mai ha deixat de ser nítidament democràtic, malgrat totes les repressions imperialistes i feixistes espanyoles.
Una altra cosa que es va guardar prou de tenir en compte la presidenta del PPC és que Catalunya, amb totes les seves especificitats polítiques i culturals, és uns quants segles anterior a la Constitució espanyola: com va recordar l’altre dia el president Mas a Madrid, ell és el 129è president de la Generalitat de Catalunya. Aquest país ve de lluny, senyora, i anirà molt més lluny encara, i ho farà sense aquests companys de viatge que només li permeten portar la motxilla de la intendència i que no li deixen ni parlar en pau la seva llengua.
Experta com és a amagar l’ou, l’Alícia del país de les meravelles es va ficar trepitjant fort en el jardí dels números: va insistir en els “6 milions” de catalans que no van anar a la manifestació de la Diada, i que per això, tirant pel broc gros, segons ella no són independentistes. Brillant deducció! La mateixa que fan servir, però en sentit contrari, quan tradueixen les audiències televisives en acceptació de la Roja i allò que li fan representar: entusiasme i unidad nacionals, sense tenir en compte per a res els indiferents i els que miren la TV amb ganes explícites de veure perdre la selecció (obligatòria) espanyola de futbol…
Tot amb tot, els números quedarien meridianament clars amb un referèndum que preguntés explícitament als catalans si són partidaris o no de ser un Estat d’Europa. La resposta de l’ínclita política blanenca davant aquesta opció va ser la consabida: ella no pot estar-hi d’acord de cap manera “perquè les lleis [espanyoles, naturalment] no ho permeten”! Acabáramos, doncs.
En el capítol de les xifres de la Diada, no podem deixar d’esmentar també la que va donar la titular de l’ambaixada espanyola a Barcelona: segons els seus comptables, els manifestants van ser 600.000, i encara gràcies. Tot seguit, i per deixar clar qui té la paella legal pel mànec, en aquest fantàstic Estat de les autonosuyas, al Congrés dels diputats PP i UPyD van votar desfavorablement la ILP promoguda per Acció Cultural del País Valencià i que demanava, amb l’aval de més de 600.000 firmes, la reciprocitat entre TVC i Canal 9… Ja s’ha vist, doncs, el respecte que senten per aquesta màgica xifra: simplement, se l’han passat per l’engonal.

Un respecte que sí que senten, oh i tant!,  i que reclamen insistentment per a mitja dotzena de famílies castellanoparlants que viuen a Catalunya i que exigeixen que els seus fills siguin educats en castellà, bandejant la llei d’immersió lingüística (que el TC va estripar), i passant-se pel folre al mateix temps, el PP i adlàters, les més de 100.000 famílies que volen la immersió lingüística al País Valencià. Atès aquest curiós criteri, doncs, podem imaginar el cas que farien a la reclamació sobiranista si la manifestació del dia 11 hagués sigut de 7 milions de catalans: aixecarien immediatament la bandera de la defensa d’aquella hipotètica minoria silenciosa, i és clar que sí.

Sortint d’aquesta estúpida espiral de números, però, toca parlar en termes de futur, i cap a aquest futur s’han començat a dibuixar els primers moviments, ara com ara esperançadors els que vénen de la part catalana. La majoria de paisans sembla que aproven els que ha fet el president Mas tot just en una setmana, amb el seu discurs solemne a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat i encara més la conferència que va pronunciar a Madrid, davant un auditori mut de sorpresa (… i de respecte?), i amb la trobada que tenia compromesa amb la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. I aquest cap de setmana ha reblat el clau de cara als seus, en el marc de l’escola d’estiu del partit (alhora que el PSC celebrava la seva anual Festa de la Rosa, aquest any més pansida que mai, tot i l’estel·lar participació de Pérez Rubalcaba, atent com sempre a les musaranyes quan es tracta de Catalunya i dels seus presumptes socis catalans).
Tot indica que aquí la gent es va posant les piles, i el vertigen que provocava la idea d’un esdevenidor amb llibertat es va canviant en coratge i ganes de materialitzar-la com més aviat millor, però seguint ordenadament els passos necessaris per arribar-hi amb èxit.
Per la banda espanyola, el silenci inicial (amb el clamorós silenci particular de Mariano Rajoy, que només ha obert la boca per titllar de lío la impressionant manifestació de Barcelona) ha anat seguit de les previsibles desqualificacions i amenaces de tota mena: que si la Constitució, que si l’exèrcit, que si el boicot dels consumidors espanyols i la consegüent baixada de vendes, que si la UE no ens admetria com a Estat membre… En aquest últim punt ja fa dies que van moure’s perquè fos així, però no se’n van sortir. Vegeu com explica l’estat de coses Vicent Partal en aquest article: “Barroso obre la porta de la UE a Catalunya” . Aquests dies els articles editorials del director de VilaWeb s’estan convertint en una útil guia per a navegants. Per veure en positiu el panorama que se’ns obre de bat a bat, no us perdeu tampoc aquests: “Quins estats votarien en favor nostre?” i “La ‘Catalunya noruega’ sí que fa por a Brussel·les”.
Pel que fa al suposat boicot dels espanyols emprenyats, una observació: si en correspondència Catalunya deixés de comprar productes espanyols, ¿on durien les exportacions que deixessin de fer al mercat català? Hi han pensat, en això, els apocalíptics?
Acabo aquest apunt (novament quilomètric, disculpeu) amb un parell de recordatoris de l’Espanya més tolerant, que tanmateix existeix, encara que ens arribi amb comptagotes. El primer és el del seleccionador espanyol precisament de la Roja, Vicente del Bosque, que va deixar astorat més d’un fa poc declarant que ell creu que Catalunya té perfecte dret a independitzar-se i a triar el camí que vulgui. Com vaig dir l’altre dia a propòsit d’unes manifestacions semblants de Miguel Bosé, espero que l’home no sigui represaliat pel seu atreviment (cosa que tampoc seria estrany en un home que va ser desplaçat de la banqueta del Real Madrid galàctic, tot i que l’equip anava líder de la competició lliguera, i només perquè l’home es veu que no tenia prou glamour en aquell col·lectiu tan xulo).
L’altre l’escric pensant expressament en el comentari que em va deixar en aquell post que he dit una noia, la Belén de Madrid, en el sentit de deixar constància que no estem sols, i tampoc Espanya enllà. Es tracta d’aquest notable paper d’un periodista andalús, que ell sí que diu per endavant que és perfectament conscient que amb les seves declaracions se la juga: “Entiendo que me van a llover tortas por todas partes, pero lo escribo como lo siento: envidio a los catalanes”. (Javier Salvador: “Envidio a Cataluña”).

___________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Barcelona vista des del satèl·lit el dia 11 a la tarda. La llarguíssima taca marronosa (fixeu-vos que inclou la rambla de Catalunya i un tros de la Gran Via fins a la plaça de la Universitat, i altres, que no estaven en la ruta) són els manifestants congregats, estimats aquesta vegada en 600.000, i no en 65.000 com van tenir la barra de dir alguns comptadors professionals en la manifestació del 10 de juliol de fa dos anys, que també superava el milió de persones: és evident que progressem, doncs, fins i tot a ulls dels nostres benvolguts adversaris]

Translation (traducción):

[En un programa de debate de cualquiera de las suntuosas teles autonómicas donde se perpetra el catalán, un furibundo tertuliano, prósimo al PSC (Partido Sin Costra), al PPC (Partido Populista de Castaluña) o a C’s (Ciudadanos Cosmopolitavetónicos), defiende contra viento y marea la sagrada unidad de La Cosa]

—¿Qué le ocurre a éste, que se le ve más bien desencajado?
—Nada, lo de siempre: está intentando argumentar el encaje de Cataluña con España…

Guió i dibus: Min

[_{dedicat a Joan Carles
Noséquèmés,
tertulià furient}]

Translation into Madrilian (traducción al aragonés madrileño):

[En un programa de debate de cualquiera de las suntuosas teles autonómicas donde se perpetra el catalán, un furibundo tertuliano, prósimo al PSC (Partido Sin Costra), al PPC (Partido Populista de Castaluña) o a C’s (Ciudadanos Cosmopolitavetónicos), defiende contra viento y marea la sagrada unidad de La Cosa]

—¿Qué le ocurre a éste, que se le ve más bien desencajado?
—Nada, lo de siempre: está intentando argumentar el encaje de Cataluña con España…

A l’encantador de serps
ja no se li aixequen.
Comprava la vida
amb un plat de llenties,
però la Fortuna,
farta ja de mentides,
li ha donat l’esquena.
“Ningú no m’estima
i m’he quedat sol”,
es queixa, atònit i llassat,
rebolcant-se en el dol.
“A mi els terços!
Vull veure-ho tot arrasat,
i la terra com crema,
que cremin els versos
i amb ells els poetes!”
S’encenen els llums:
l’escenari és buit
i també la platea.
No queda ni l’apuntador.
Baixa de sobte el teló:
s’ha acabat allò que es dava.
S’ha acabat la funció.

______________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Ben Heine}]

A un dia de la més que probable macromanifestació de l’11 de Setembre de 2012 sota el lema genèric i inequívoc “Catalunya, nou Estat d’Europa”, recorro novament a la finor analítica de Lluís Muntada, concretament als dos últims articles que ha publicat successivament al Punt Avui. Essent avui la vigília, seria pertinent reproduir aquí el d’ahir mateix, “Dignitat”, sobre la mani de demà, però ho faré amb l’anterior, “L’espanyolisme teològic”, que parla dels corrents de fons que expliquen les raons que han portat tots els afluents de l’independentisme, parafrasejant la metàfora que usava aquest dia el President Pujol a “L’Oracle” de Catalunya Ràdio, a la desembocadura on ens trobem ara:

«A l’obra El príncep, publicada el 1513 per primera vegada, Maquiavel defensa la separació entre política, d’una banda, i preceptes morals i religiosos, de l’altra. Vista la permanent actualització que l’espanyolisme fa del primitivisme de la seva doctrina, s’imposa una pregunta: ¿ha llegit Maquiavel, l’espanyolisme? Si l’ha llegit es deu tractar d’una lectura mecànica, distreta, perquè no sembla que aquesta obra fundacional de la política moderna hagi afectat ni poc ni molt el granític ideari de l’espanyolisme.

»El cas és que la majoria de formes d’espanyolisme encara estan en un estadi teològic. És un estadi previ al pacte social. És un estadi en què la negociació política i les conviccions democràtiques són entrebancs per a la conquesta d’una veritat superior, de caire teològic o natural. És un estadi en què la política és substituïda per la croada.

»Aquest ADN és detectable en gairebé totes les formes d’expressió política i social de l’espanyolisme: des de la dreta fins a l’esquerra, des de les classes adinerades fins a les més modestes, des dels think tank de l’imperialisme fins al ciutadà anònim que declara que la seva espanyolitat no respon a raons polítiques. Contra aquest providencialisme no s’hi pot fer res. La incompatibilitat de llenguatges és tan colossal, que qualsevol diàleg democràtic queda condemnat al fracàs. En virtut d’aquest espanyolisme teològic, prepolític, la societat civil espanyola metabolitza els crims del franquisme, el cop d’estat del 23-F, no refusa la ics (ni la p, ni la q…) dels GAL, confon l’èmfasi de l’article 2 de la Constitució amb l’argumentació que mereix qualsevol article de qualsevol constitució democràtica, aplaudeix l’escenificació hamletiana d’un expresident (F. González) que encara dubta de si havia d’haver volat (eufemisme d’assassinat) la cúpula d’ETA, assumeix com a pròpies les invocacions balcàniques d’Aznar, tolera violències reals com la que protagonitza Albert Rivera quan ratifica l’amenaça i la crida a la guerra defensada pel coronel Alamán Castro, i abona les declaracions feixistitzants del president de futbol de l’Hospitalet.

»Una gran part de l’espanyolisme encara no és política. És teologia en estat pur. Per això amenaça, castiga, coacciona, prohibeix. I per això, subjugat a la missió providencialista de defensar la Veritat, encara fusiona els braços armat, religiós, civil i judicial».

Perfectament d’acord. Sobre aquest últim paràgraf, us convido a fer un exercici mental ben fàcil: agafeu qualsevol de la multitud de personatges espanyols que s’han fet particularment odiosos en relació amb la qüestió nacional catalana i vestiu-los successivament amb sotana (de bisbe o cardenal, preferentment) o clergyman, tant se val, amb uniforme militar, amb toga de jutge o amb trajo i corbata. El resultat és que són perfectament intercanviables, i doncs aquest joc mental no és gens innocent, i sí molt revelador.
Una altra addenda que es pot fer al paper d’en Muntada és que explica col·lateralment una altra característica intrínseca dels espanyolistes: com hem comentat aquí altres vegades, i com la realitat que s’entesta a molestar els plans de Mariano Rajoy deixa patent de manera inapel·lable, aquesta gent no es penedeixen mai de cap de les accions o dites que han perpetrat i perpetren. Aquesta és una; i l’altra és que mai, i per res del món, no demanen perdó, ni tan sols unes simples i educades excuses. Mai!
Al contrari. Ara mateix estan a punt de perdre bous i esquelles i persisteixen en la seva monomaniàtica i cega manera de fer. Aquest matí corria per la Xarxa la portada del diari La Razón, ocupada per una científica enquesta segons la qual “el 77% de los españoles [quins?] rechaza que Cataluña se independice”. La sensacional dada oferta pel diari madrileny mereixia un comentari, i no m’he pogut resistir a fer-lo:
 
I a qui cony li importa si els hi sembla bé o no? A aquestes altures de la pel·lícula continuen sense entendre res. Això va de divorci i es pensen que és una enrabiada més de la parella, i que quan li passi es quedarà “a casa” submisa com feia, esperant que l’altre l’estossini cada vespre impunement… No s’adona tampoc, La Sinrazón, que el fet mateix que s’hagi molestat a fer (si és que realment l’ha fet) una enquesta com aquesta és símptoma clar de la volada que està agafant el fenomen, que els supera per totes bandes, igual que la cabriola ridícula de donar el Príncep d’Astúries de l’esport al bon rotllito entre dos jugadors de la (obligatòria) selecció espanyola de futbol, l’un madrileny i l’altre català, ha! Són d’un patetisme que tomba d’esquena. Només faltava la totxa de la Lideresa de la Comunidad del casino dient que “Madrid és ara una ciutat més oberta i cosmopolita que Barcelona”. Més cosmopolitavetònica segur que sí, que ho és. Tampoc se n’entera, la senyora Aguirre y Gil de Biedma, que els temps dels clàssics Madrid-Barcelona estan tocant a la seva fi… N’hi ha per llogar-hi cadires.

I una altra cosa: si tant els preocupa l’opinió pública de fora de Catalunya, que preguntin a tots els europeus què en pensen, de la qüestió. ¿No són tan cosmopolites? Doncs endavant, senyor Marhuenda!

La conclusió és: odien la dida (oi, senyor Monago?), però estan encantats amb les seves (encara) exuberants mamelles. I en comptes de preparar un pla B, per quan es quedin sols, baden com estaquirots, vant tirant del mateix xip de sempre i van carregant els independentistes de raons i multiplicant-los sense parar… Ja s’ho trobaran.

ps: Mentre escric això estic sentint al butlletí informatiu Dolores de Cospedal que ens fa saber que la manifestació de demà és “inconstitucional”, ves per on! Una altra que vol fer servir la vella caixa d’eines sense voler veure que els cargols que pretén collar ja han canviat de forma.

pps: No us perdeu l’última, serena i definitiva, de la Montserrat Nebrera: “Santiago ‘i cierra España'”.
__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Lluís Puigbert, “Gat i gos”, a ElPuntAvui}]

Translation (traducción):

[Un escéptico muestra sus firmes razones ante la sinrazón de un probable extremista excluyente]

—A mí todo este rollo de la in-de-pen-den-cia, de las libertades nacionales y demás gaitas me importa un chomino…
—Querrás decir “un comino”…
—Eso tú, puto agrario!

Guió i dibus: Min

Translation into Aragonian (traducción al aragonés):

[Un escéptico muestra sus firmes razones ante la sinrazón de un probable extremista excluyente]

—A mí todo este rollo de la in-de-pen-den-cia, de las libertades nacionales y demás gaitas me importa un chomino…
—Querrás decir “un comino”…
—Eso tú, puto agrario!

Aquest any serà genial
i celebraré el Nadal
en ple mes de setembre.
Bales de nin en lloc de grèvol,
un bloc d’Ikea serà el portal,
empedrat amb faves tendres,
compraré la molsa a uns pagesos
i el suro en un supermercat.
Baixaran els sants del cel
als meus crits més indignats,
i volaran els àngels estesos
–la cara blanca roja de sang–
fent cercles amb el parapent
sense tocar hores ni quarts.
Faré l’estany amb quatre glaçons
i trauré després a pasturar
pastoretes i pastors
amb els seus animalons
del fons del congelador.
El déu infant serà un nino de fang
amb un cert aire enigmàtic
i el conjunt bé farà el fet
–llamp me mati!–
si fa no fa com l’original.

Qui ho havia de dir! No m’hauria esperat mai sentir de boca del cantant Miguel Bosé les declaracions que va fer abans-d’ahir al programa de tarda de TV3 “Divendres”, i que sintetitza aquesta, destacada ahir pel diari Ara: “Estic convençut que veuré canviar la geografia de la Península”…
He de confesar que la meva opinió sobre el cantant espanyol (panameny de naixement) era més aviat negativa, ja des de la primera cançó que li recordo, Ana, que em semblava francament mediocre, igual que la seva escassa veu (la que sortia d’aquell disc), i des de llavors la seva carrera l’he vist sempre amb indiferència, fins al punt que no tinc ni idea de què ha estat venent, tots aquests anys. Tampoc hi ajudaven els seus orígens familiars, on jo creia que recolzava descaradament part del seu èxit, igual que en la seva (calculada?) ambiguïtat sexual dalt de l’escenari (en la primera època els seus sinuosos moviments inspiraven sagnants comentaris dels mascles ibèrics d’aquell temps, però aquesta llenya també serveix per fer bullir l’olla) i a baix.
Però això rai: l’ambigüitat que m’emprenyava d’en Bosé era precisament en la relació amb les aspiracions nacionals de Catalunya; jo el tenia ficat en el sac dels artistes espanyols compromesos amb tota classe de causes (en Bosé mateix és “membre ambaixador” de l’ONG Fundació Lluita contra la sida) la progressia dels quals acabava, però, on començava la causa nacional catalana. No voldria confondre’m, perquè estic parlant de memòria, però aquesta era la impressió que me n’havia quedat.
Si anés equivocat, rectificaria sense cap problema. Però tant se val: en vista de la despenjada de dimarts passat, queda clar que toca canviar de parer, i congratular-se que el papitu de Madrid hagi tingut els…, el valor de venir a la Televisió de Catalunya (tan castigada últimament pels dards verinosos de la Caverna) a dir això que ha dit. I posats a fer, desitjar-li que a la seva terra no li passin factura per haver-se pronunciat tan clarament.
Ja era hora!, i si algú més d’allà baix pensa igual i ens fa el favor de venir a fer-nos-ho saber (i fer-ho saber a la resta d’Espanya, que encara té més mèrit), benvingut sigui.

[Si voleu sentir la part de l’entrevista en què respon preguntes sobre política, la trobareu a partir del minut 9].

Aquí us deixo el resum de l’entrevista publicat pel diari Ara:

«Miguel Bosé ha entrat al debat sobre la independència de Catalunya. Ho ha fet sense pèls a la llengua i en declaracions al programa de TV3 ‘Divendres’, on ha parlat de qüestions professionals i també de política.

»Sobre la manifestació independentista de la Diada, el músic ha afirmat: “Jo crec que veuré canviar la geografia de la península, n’estic absolutament convençut, hi estem abocats”. Segons ell, l’autodeterminació de Catalunya arribarà aviat perquè “les coses roden per si soles, i […] el que no pots fer és forçar un poble a ser una cosa diferent del que vol ser, i tampoc pots individualment forçar les persones. I la suma de persones fa un poble”.

»Bosé també ha aconsellat iniciar el camí cap a l’estat propi “pensant, per si de cas, que estareu sols”, ja que recomana no donar per fet “coses que us agradaria que hi fossin quan hi ha moltes raons perquè no es donin”. En aquest sentit, ha reblat: “No entén la vostra postura qui no necessita el que vosaltres necessiteu”.

Indiferent amb els toros

»Preguntat sobre la qüestió taurina, Bosé, envoltat de toreros a la seva família –el seu propi pare ho era–, ha assegurat que no hi té cap afició ni interès i, respecte de la prohibició a Catalunya de les corrides, ha deixat anar: “Feu el que us surti de les pilotes”.

»El cantant participarà en el disc de la Marató de TV3, en què cantarà la cançó de Lax’n’Busto ‘Tornarem’. “És un plaer participar en causes com les que plantegeu a TV3”, ha assegurat, tot afegint que “es nota molt com de solidària és Catalunya quan se li proposen temes nobles”».

No estic pas tirant coets, i sóc conscient que es tracta d’una petita complicitat en un mar –o en una estepa– d’incomprensió o d’indiferència espanyola (deixem de banda l’hostilitat manifesta), però no deixa de ser un signe més d’un canvi que s’està produint ara mateix al nostre país (i fora), i que té lloc a ulls vistents de qui hi vol veure. I de tota manera, poseu de costat les confessions del noi Bosé amb l’astracanada que va deixar anar el pastor Alamán l’altre dia i valoreu. Per cert, els lladrucs casernaris del personatge han saltat, aquests també, les fronteres espanyoles: “Spanish colonel threats military intervention against Catalan independence”, a Foxy News.

__________________________________

[_{Foto de l’entradeta: lahiguera.net}]

Josep M Fusté, el que havia sigut jugador i més tard entrenador del FC Barcelona, va comentar un dia, parlant d’en Carles Puyol, que estava convençut que el cognom del capità del Barça hauria de ser “Pujol”, amb jota, i que la forma actual devia venir, amb tota seguretat, de la transcripció lliure que en va fer algun funcionari vingut de les Castelles en algun moment concret de la història de la família o del país, quan aquest ja estava sotmès a aquelles.
És perfectament possible que sigui així, tenint en compte que el so de la jota catalana és inexistent en castellà, i tenint en compte com ha tractat tradicionalment Castella les especificitats culturals dels successius pobles que ha dominat des que va tenir l’enginyosa idea de convertir-se en un imperi i viure a les costelles dels pobles i subjectes conquistats, i d’imposar-los al mateix temps les seves, d’especificitats culturals…
Aquest arranament funcionarial que apuntava el senyor Fusté (nascut a Linyola el 1941, fóra probable doncs que tingués informació de primera mà de casos semblants) deu explicar també l’existència de cognoms catalans amb una grafia que té tota l’aparença de no correspondre a la presumible forma original, com ara Puyal i Pujalte (‘Puig-alt’, en ambdós casos), Lanao (‘Lanau’?), Capel, Cayol, Nolla, Toy, Parés, Pomés, Fainé, Olivé, Sallés, Farrés, Xargay, Margal, Xargayó, Canfrán (?), Marimón, Rubirosa, Viñas, Viñolas, Bassas, Querol, Carol, Cassadó… i tants altres.
És clar que estem parlant d’uns temps reculats en què molta gent no sabia llegir ni escriure, ni tan sols el propi nom, i en devien fer prou tenint-ne un d’adjudicat (o autoadjudicat), que els fos propi i útil, o utilitari, és a dir, que servís per distingir-los de la resta dels paisans o convilatans. En aquest context, la correcció ortogràfica devia tenir molt poca importància, o cap. I de fet no en té cap, d’importància, o només molt relativa: ja vam dir l’altre dia, parlant d’aquest mateix tema, que els cognoms no tenen pas valor de significat, i per tant que la grafia del cognom Pomés, per exemple, no correspongui a la de la forma normativa pomers és completament irrellevant. O hauria de ser-ho.
M’acabaré d’explicar tot seguit, però torno un moment a la figura de l’hipotètic funcionari enviat pel Govern castellà a censar les terres de missió catalanes i la seva impagable feina, com una aportació més de les moltes que l’Imperi ha escampat entre nosaltres sense estalvi al llarg de tot aquest temps de fructífera unitat.
Podríem parlar de la manera castellana literal de pronunciar noms propis catalans que duen el dígraf ch –com la forma arcaica, o pre-fabriana, dels topònims Vich o Massarach, per exemple, o cognoms com Mallarach, Sabench, Samaranch o Novich–, o la impossibilitat quasi física que tenen molts castellanoparlants de pronunciar Sabadell, Llull, Collell, Maragall, Puig-reig, Valldoreix, Colom, Belem, Joaquim*, etc, etc, que donen fe de l’estranya naturalesa d’aquella unitat tan política com metafísica que sempre ens han volgut entaforar. Però hi ha un cas revelador de la petja graponera dels servidors de la uniformitat castellana: el cognom Castañ, posem per cas (que és el que jo tinc documentat), escrit així, no pot ser sinó una adaptació barroera de la forma catalana Castany, perquè en castellà la lletra -ñ en posició final no es dóna mai. Aquest meravellós exemple hauria quedat així, doncs, penjat en terra de ningú, cantant com una cloïssa…

Dit això, no és estrany que en un moment donat, durant els primers temps de la Transició, en què semblava que finalment podríem lligar els gossos amb llangonisses i apedaçar els nombrosos estrips comesos en el nostre model cultural, tingués lloc una mena de moda normalitzadora que pretenia corregir els cognoms mal escrits, i fins i tot l’Administració es va posar al costat dels que es van arromangar i posar-se a la feina. Vam veure així els propietaris de cognoms com Planas i Carreras, Viñas i Viñolas, Blanch, Samaranch, Salisachs, Llach, Aymerich i Sabench, etc, convertint-los, i fent-ho constar en els papers oficials, en Planes i Carreres, Vinyes i Vinyoles, Blanc, Samaranc, Salisacs, Llac, Aimeric i Sabenc, respectivament.
Era un esforç fins a cert punt justificable (com ara el canvi de grafies castellanes per les catalanes corresponents: Viñes/Vinyes, Puyol/Pujol…), però més enllà d’això perfectament prescindible: la grafia del cognom Planas seria tan correcta com la de Planes, ja que la terminació en -as o en -es aquí no s’hauria de veure pas necessàriament com a marca de plural (igual com passa amb el topònim Atlas, que un dia algú va decidir normalitzar, de forma absurda, en Atles).
Insistim-hi: els noms propis no signifiquen, sinó que designen, i tant és així que de la mateixa manera que en el seu moment es van extreure de la geografia, de la natura, de les característiques físiques de les persones o de la seva procedència geogràfica, etc, podrien haver estat perfectament inventats, i per tant ser totalment buits de contingut. (De fet, així passa per exemple a Cuba, per bé que només amb el nom de pila o de fonts: la gent és lliure de triar el que més li abelleixi).
Això potser complicaria un xic més les coses des del punt de vista burocràtic, potser sí, però no gaire més: que els noms propis s’escapin (un xic o molt) de la normativa pot ser un conyàs (a les pel·lis anglosaxones veiem sovint com l’oficinista demana que li lletregin un cognom que pot ser escrit de tres o quatre maneres diferents i pronunciat igual en totes…), però la personalitat bé val una missa, no?

Vam començar parlant de la laxitud amb què alguns periodistes, i particularment els esportius, encaraven la pronúncia dels cognoms estrangers, que formen part de la seva matèria primera professional, i acabarem amb un parell de referències més en aquest camp.
La primera és la del periodista Joaquim Maria Puyal, que molts tenen pel seu mestre, i en aquest aspecte (també) en dóna mostres: el seu interès per dir correctament el nom dels jugadors dels partits que ell retransmet per Catalunya Ràdio és proverbial, i més d’un n’hauria de prendre exemple.
L’altra, que m’ha estat ballant pel cap tota l’estona que he dedicat a escriure aquesta mica de paper, és una tertúlia esportiva en què participava Jordi Robirosa –Rubi per als amics– i on, parlant de Sandro Rosell, el president del Barça, l’amic Jordi va interrompre el curs de la conversa per precisar, amb aquell somriure seu tan ample, que calia pronunciar Rosell, amb essa sonora, tal com s’escriu. Doncs sí i no, Jordi: si Rossell és un diminutiu de ros, com sembla, el seu propietari té el perfecte dret de pronunciar el seu cognom amb essa sorda, tant se val com sigui escrit. El valor ortogràfic és, o podria ser-ho, aquí, molt aleatori, i en tot cas el propietari hauria de tenir l’última paraula.
La facècia té un paral·lelisme molt clar en el cognom del futbolista Carles Puyol amb què m’he començat a enrotllar avui: a Catalunya tothom el pronuncia religiosament com s’escriu, PU-IOL, i en canvi a les emissores espanyoles o sud-americanes tothom, o quasi, li diuen PUJOL, pronunciat a la manera catalana. Això és: en aquest beneït país, i en aquest punt concret (i no és pas l’únic, ai las!) resulta que som més papistes que el papa.

[*] La parella de fet que retransmet les grans voltes ciclistes per a TVE aquests dies ens ha divertit d’allò més relatant les gestes del campió català Joaquim Purito Rodríguez, i pronunciant de manera variopinta el seu nom; però han aprofitat a més l’ocasió per fer un nou pas de rosca amb el britànic Chris Froome, que ara ha passat a dir-se FRÚMÉ. Cosas veredes…