Ensopits els déus de l’últim àpat,
embotits pel vi de missa
i la llarga migdiada,
avorrits de jugar a cartes,
el joc deriva en baralla
metafísica,
i tot d’una passen a les mans.
Al camp de batalla
del món, tant se val,
al bell planeta blau i verd,
cadascun d’ells mou els peons
amb especial gràcia divina.
El qui més en perd
perd la partida.

_{How can you pretend
When there’s so much at stake
That it’s a different world
And your hands don’t shake?}

_{At the end of the room
In front of the bar
We knew that soon
We’d be making our mark
(Mark my words)}

_{Why do you defend
The part you have to take
With your fingers on the world
Hoping your hands don’t shake?}

_{When you get the time
Why not think about
Connecting yours and mine
And turning in to out?
(Out of it and into it)}

_{Back to the bar
I was feeling it
The hole in the floor
Was where I would sit}

_{Positions will be lost
Things will fall in place
The falling will not stop
‘Til we have found our face
(Let’s face it, we’re in Heaven)}

_{Oh, will you mention
Oh, will you mention
My name
To one
Oh, will you mention
My name
To me}

_{Gods will be gods
But my one forgot
I was made out of skin
And bones will be bones
But when I came home
There was no one in
So where were you staying
While I was out praying?
Was nobody laying
The foundations?
The fulfilling
Of our killing}

_{How can you pretend
That there’s so much at stake
When it’s a different world
And everything shakes?}

_{Shake baby shake
Roll baby roll
Gonna hit the highest heights and
Never be told to
Roll baby roll
Shake baby shake
Gonna hit the highest heights and
Make a mistake}
__________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: Raffaello Sanzio, El banquet dels déus}]

La qüestió és que estem passant decididament tots plegats de la metafísica a la física. Per això, i per respondre a Bernat Dedéu, que avui preguntava als lectors de la seva columna setmanal “què fareu quan la cosa vagi de debò?, què estareu disposats a sacrificar pel nostre poble?” perquè, advertia, “creieu-me, la lluita serà més dura que agafar l’autocar i anar a passar la tarda a la mani”, rescato aquesta vegada els comentaris d’Albert Pont (contestant als dels seus propis lectors) posteriors al seu article “Partir peres (amb Espanya)” que també vaig traslladar fa poc a aquestes planes expressament pel seu to realista, en el qual incideix encara més en aquestes puntualitzacions:

—El tractats internacionals es transmeten als estats recentment independitzats de forma directa. Això vol dir que els tractats internacionals signats i ratificats per l’estat predecessor (en aquest cas l’Estat espanyol) serien d’aplicació a l’Estat català de forma directa. No ens en podrien fer fora, però tampoc els podríem renegociar. Aquesta norma general té una excepció: els tractats constitutius d’organitzacions internacionals. Un exemple d’això que dic és el Tractat de Schengen, que permet la lliure circulació de béns, persones, mercaderies i capitals entre els seus signants. El Tractat de Schengen no és un tractat constitutiu de la UE. Hi ha estats de la UE que no són parts de Schengen, i n’hi ha que sí ho són sense ser membres de la UE. Per tant, no ens poden aixecar barreres a la frontera, ni aplicar aranzels, ni limitar la circulació de béns, mercaderies i capitals.

—Tampoc ens poden fer fora de la UE. No hi ha cap norma en els tractats constitutius que contempli l’expulsió d’una part del territori d’un Estat membre pel fet d’haver proclamat la seva independència.

—Recentment el PP va intentar modificar els tractats constitutius de la UE per fer possible l’expulsió d’aquell territori d’un Estat membre per haver proclamat la seva independència. Però la UE no ho va admetre. En primer lloc perquè s’hauria d’aplicar no només a Catalunya, sinó a tots els territoris en les mateixes condicions. Això voldria dir que si Flandes s’independitzés de Bèlgica, Brussel·les, capital de Flandes i seu de les institucions de la UE, quedaria fora de la UE. Ja es veu que això no pot ser.

—Però a més una mesura com aquesta seria contrària al Dret Internacional General, que proscriu la ingerència en els afers interns dels Estats. Davant una secessió, la comunitat internacional només pot fer dues coses. La primera, reconèixer l’Estat que acaba de proclamar la seva independència. La segona, negar-li el reconeixement. Però la comunitat internacional no pot aplicar cap mena de mesura coercitiva (política o econòmica) sobre el nou Estat. Seria un il·lícit internacional. Això vol dir que en el pitjor dels casos, si no ens reconeguessin, ens estarien dient que ens consideren part de l’Estat espanyol, i per tant, part d’un Estat membre de la UE.

—En cas que ens reconeguin, només caldrà negociar la nostra adhesió, i plantejar-ho com un procés d’ampliació interna de la UE. Això vol dir que Catalunya obriria un període de transició durant el qual no deixaria de formar part de la UE, però no hi tindria representació pròpia, més enllà dels membres catalans de la delegació espanyola. Aquest procediment no està previst en els tractats constitutius, però que no estigui previst no vol dir que no es pugui aplicar. Dependrà de la voluntat política de les parts. Molt probablement haurem de comprar la nostra llibertat, i assumir una part del deute de l’Estat espanyol [*].

—Ara bé, qui sí ens pot vetar el nostre accés a la UE és Espanya, que com a Estat membre té dret de veto davant qualsevol candidatura. Caldria veure si el conservaria davant d’un procediment d’ampliació interna. En el pitjor dels casos, el conservaria i ens podrien impedir la formalització de la nostra adhesió. Ara bé, si fes això, Catalunya no tindria per què assumir ni un sol cèntim del deute de l’Estat espanyol. Això enfonsaria Espanya en una fallida, ja que sense Catalunya Espanya no té capacitat per pagar el seu deute. Al final, tot dependrà dels creditors internacionals d’Espanya, que són les principals economies de la UE, i que a més són els països que tenen intervinguda Espanya. És doncs amb ells, no pas amb Espanya, amb qui haurem de negociar la nostra adhesió a la UE, i l’assumpció d’una part del deute de l’Estat espanyol.

—Per tant, la via d’accés als mercats europeus a través de l’EFTA és una possibilitat molt imaginativa, però no crec que sigui necessària. Es podria plantejar si el període de transició s’allargués massa, però no ens cal, perquè Schengen ja garanteix per si mateix la continuïtat dels intercanvis comercials i dels fluxos migratoris interns de la UE. La clau de volta no està en l’EFTA, sinó en Schengen. Si no s’apliqués Schengen, tots els estrangers residents a Catalunya estarien en situació irregular, i això ja es veu que crearia molts problemes. Per tant, no cal patir, ja estem dins d’Europa i no se’ns pot fer fora.

—L’única causa que els tractats constitutius de determinades organitzacions internacionals preveuen per expulsar un Estat membre és que aquest no disposi d’un règim democràtic. És a dir, aquells Estats membres que tinguessin governs sorgits d’un cop d’Estat se’ls hauria de suspendre la seva condició de membre de l’organització. Aquesta és una possibilitat que podria afectar directament Espanya, si el govern espanyol fos incapaç de controlar el seu propi exèrcit davant el cas de secessió de Catalunya.
___________________________________

[*] En un programa televisiu sobre la possible separació del matrimoni de conveniència (no cal dir per a quin dels dos) Espanya-Catalunya, vam poder sentir l’Empar Moliner que acabava la seva intervenció suggerint que, si calia, a Catalunya potser li sortiria a compte estar un temps pagant “la pensió” del divorci a la seva ex-parella. Aquella proposta, que de la manera que la va fer Moliner podia semblar una boutade, doncs resulta que no anava pas tan desencaminada. En tot cas, un servidor hi estaria d’acord, amb aquesta condició, perquè aquí més que enlloc seria cert que el fi justifica els mitjans. El sol fet de saber que el malson no desapareixerà de cop però que té data de caducitat el torna automàticament més suportable.

Editorial molt dur del diari londinenc Financial Times contra Rajoy, denunciant que només pensa en el seu partit i en el seu futur

[De Vilaweb.cat, dimecres 29 d’agost de 2012]

«El Financial Times ataca Mariano Rajoy de forma molt dura, en un article editorial el dia després que Catalunya hagi demanat el rescat. El diari econòmic de referència a Europa diu que Rajoy només pensa ‘en el partit i no en el país’ i li exigeix prendre decisions que va retardant ‘per interessos electorals’. (L’editorial  només es pot llegir en l’edició en paper o si ets subscriptor de la versió digital).

»Reafirmant el canvi de línia dels grans mitjans respecte a la qüestió catalana, el Financial Times troba raonable que Catalunya sospiti que ‘Rajoy intenta explotar els seus problemes fiscals per a retallar l’autonomia que li va ser concedida fa més de trenta anys’.

»El diari creu que fins i tot els governs autonòmics dominats pel PP temen que les seves competències siguin buidades pel que qualifiquen com ‘l’afany centralista del govern de Madrid’, i en aquest sentit avisa que ‘hi haurà problemes molt greus amb Catalunya’.

…

»L’editorial, que porta per títol ‘Pel bé d’Espanya, no del partit’, és particularment crític amb el fet que els càlculs de Rajoy estan basats més en els resultats electorals que pugui obtenir ell que en les necessitats reals, i li reclama que es comporti com el govern portuguès, ‘que ha sabut convèncer els ciutadans que treballa pel bé de tot el país’.

»Les darreres setmanes els mitjans internacionals, tradicionalment reticents a entendre el problema català, han anat fent un tomb cap a posicions comprensives i respectuoses, com la que defensa avui l’editorial del Financial Times. La posició del Financial Times és particulament rellevant perquè totes les èlits econòmiques i polítiques d’Europa el llegeixen i segueixen els seus editorials».

 [+ info: Les raons dels problemes financers de Catalunya, explicades al món]

De “portes endins”, mentrestant, les reaccions són les previsibles, d’un avorriment còsmic: llegim, també avui mateix, a Naciódigital.cat, que una publicació també electrònica de Madrid “reclama l’ocupació militar de Catalunya”, després que aquesta s’ha vist obligada, per culpa dels seus “excessos nacionalistes”, és clar, a demanar el rescat “al Estado que tanto aborrece”… i que gràcies a mitjans de comunicació com aquest i tot allò que representen i tot allò que tenen al darrere se li fa encara més “aborrecible”, per molt que ens penséssim que ja havíem arribat al sostre. Aquesta és la informació sobre aquest nou acudit del feixisme sord que nia a la Caverna madrilenya:

«“Definitivament, el nacionalisme català ha perdut ja qualsevol dret a qualsevol mirament. El nacionalisme català és un llast per a la convivència i per a l’economia nacional. Per tant, no se’ns acudeix cap altra cosa que Catalunya sigui intervinguda militarment, derogades les seves normes autonòmiques i clausurades les seves institucions regionals” […”però mantingudes les seves tradicionals virtuts de laboriositat i solidaritat”, s’entén]. Tot aquest discurs és l’article d’obertura d’un diari digital madrileny anomenat Alerta Digital amb la il·lustració d’una fotografia del plenari del Parlament de Catalunya.

»El diari fa una descripció apocalíptica de Catalunya: “Han traït l’article segon de la Constitució. Han corromput tot el que tingués un valor emocional o econòmicament intercanviable. Han cremat els recursos naturals”. I tot plegat desemboca en un final de suposat servei als catalans: “És l’única forma de salvar aquesta Catalunya que ara s’intenta destrossar separant-la d’Espanya i enviant-la als braços de l’enemic”».

Res de nou: com que són espanyols, no entenen RES de RES de RES. Continuem sense saber si és per incapacitat estructural (de l’estructura cerebral, vull dir) o perquè no els hi dóna la gana ni d’imaginar-se el petit esforç de fer-ho (però sobretot per no veure el resultat d’aquest esforç extra). Però a aquestes altures, quina importància té, ja?

Deixeu-me desinfectar aquest racó, sisplau, amb l’article editorial d’una tercera publicació digital que, aquesta sí, entén les coses (i que per tant les entén de manera diametralment oposada a la del mitjà castellà damunt esmentat. No us el perdeu: “El fracàs català”, article editorial del dia a Vilaweb.cat.

___________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: MenysCensura}]

“Cada dia neix un beneit. Només cal saber-lo trobar” (Joan March, segons testimoni d’un seu nebot capellà; vid aquí doc d’IB3)

Aquesta devia ser, en efecte, la filosofia de base del creador de l’imperi bancari dels March, el milionari mallorquí que va costejar el vol de l’avió, el Dragon Rapide, amb què el general Franco va fugir de les Canàries, on estava confinat per les autoritats republicanes, i gràcies al qual acabaria suplantant, després de tres anys d’una guerra fastigosa, les autoritats civils i militars i l’autoritat de la legítima República espanyola i canviar-la per un règim feixista que ompliria de vergonya i de dolor la història d’aquest país i de la resta de l’Estat.
I ara, al cap dels anys que s’han escolat des de llavors, veiem com el diari El País ofereix als seus lectors una llarga peça informativa sobre la situació actual dels successors d’aquell geni de les finances, dels quals el diari madrileny destaca la prudència en la seva manera de fer que els ha deixat gairebé al marge i per sobre del general panorama problemàtic del sector.

“El jardín secreto del banquero feliz” és l’encantador títol del treball periodístic, firmat per Andreu Manresa el 28 de juliol passat. Encara que sigui publicat per un rotatiu suposadament progressista, no sorprèn el to gairebé laudatori de l’article de Manresa, i encara menys en un moment com l’actual en què és notable el contrast amb el desastre en què han desembocat tantes aventures arriscades del sector de la banca i la seva perillosa deriva especuladora. (Deixarem per a una altra ocasió una valoració més social de la figura glossada i de la seva empresa bancària –fa gràcia sentir el senyor March III o IV lamentant-se de l’especulació immobiliària a l’Espanya que la seva família va ajudar a triomfar i de les agressions mediambientals consegüents–, i també sobre les característiques d’aquesta bella mostra de dinastia financera i de les seves arrels hereditàries).
Però tampoc fa estrany en el marc de l’onada recentralitzadora i regressiva del Govern espanyol dels pitjors, que, a més de les ofrenes a l’altar conservador o directament reaccionari que ens ofereix aquest (en pastilles, puntualment cada divendres –el dia de Venus, pobra!–, i de manera esparsa, no fos cas que ens avorríssim), ens en serveixen ací i allà els mitjans de comunicació afins, que són legió.
Una de les últimes i més sonades ens ha vingut de la mà de la Telecinco del teleescombriaire Paolo Vasile, un documental amb l’horríson títol de Nada es igual sin Franco, el contingut i el tractament del qual responen, efectivament, segons els comentaris que se n’han fet, a les expectatives que suggereix el títol, i responen també, no caldria sinó, a les línies ideològiques, diguem-ne, de la cadena, una de les quals és l’anticatalanisme militant, del qual ha donat sobrades mostres al llarg de la seva lamentable trajectòria. (Recordem només com es va afanyar en el seu moment a engruixir la llista de corsaris que donaven suport a aquella repugnància anomenada Manifiesto por la lengua común i parida el 2008, abans que el tribunal de la Santa Constitució els fes la feina, o els l’aplanés).

Aquests elements que hem apuntat (banca, política, mitjans de comunicació) són alguns dels ingredients de més gruix de l’Espanya impresentable, tancada en ella mateixa i incorregible que ens hem de treure de sobre cagant llets.
¡Vivaspaña! Que visqui, sí, però, parafrasejant l’acudit, que visqui lluny, com més lluny millor, i que amb la seva infumable idiosincràsia, les seves manies i les seves absurditats se las componga. Ja s’ho faran!

Els vents d’aquí i els d’allà bufen en direccions contràries, i així ho assenyalen fidelment tots els penells. Els que tenim instal·lats a Catalunya ens porten bones notícies, últimament, i el piló on aquestes s’acumulen comença a fer goig.
Vegem, per exemple, un breu article d’Albert Pont sobre la secessió que s’acosta (a pasos agigantados, com deia un meu vell professor de sociologia), i que té la particularitat, a diferència de molts altres que especulen sobre la necessitat, la legitimitat, les ganes, les il·lusions o les presses, que parla de dades reals i de perspectives possibles, és a dir, que és realista:

Partir peres amb Espanya serà una tasca descomunal i extremadament complicada, sobretot per a Espanya o pel que quedi d’ella, que ja us avanço que no serà gran cosa. No m’estic referint al procés d’independència en si mateix, sinó al repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol una vegada Catalunya hagi assolit la plena sobirania. D’entrada, Espanya no està obligada a arribar a un acord amb Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i actius. Però al mateix temps, Catalunya no està obligada a arribar a un acord amb Espanya sobre el repartiment del seu deute. Ambdós acords són intrínsecs l’un de l’altre, formen part d’un tot que el Dret Internacional anomena successió d’Estats en matèria de repartiment de béns i deutes de l’Estat, sobre el qual predomina el principi d’equitat; com diuen a les espanyes, assistirem a “una merienda de negros”.
 
«Escolta, Espanya…!» Per primera vegada a la nostra història, després d’innombrables vexacions, desaires i traïcions, el poder de negociació el tenim nosaltres, més encara amb una Espanya intervinguda pels seus creditors internacionals. Primer, perquè Espanya no pot assumir el seu propi deute ni farta de vi, menys encara sense Catalunya. «On ets, Espanya? No sents la meva veu atronadora?» Segon, perquè Catalunya sí és capaç d’assumir el seu propi deute i la part del deute espanyol que li pertoqui (que al CCN ja tenim calculada). «Massa pensaves en ton honor, i massa poc en el teu viure». Tercer, perquè davant la incertesa del procés, la prima de risc espanyola es dispararà fins a l’infinit; i si Catalunya juga bé les seves cartes, fins i tot més enllà, mentre no s’arribi a un acord en ferm i l’Estat català assumeixi una part del deute de l’Estat Espanyol; l’única, per cert, que cobraran els creditors internacionals. I ja se sap, la política i la diplomàcia internacionals volen temps… i “ferreros rocher”. No cal que ens precipitem, mentre és Espanya qui es precipiti. Catalunya no ha de tenir cap pressa per arribar a un acord sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat predecessor, simplement perquè no els necessita; a menys, és clar, que els creditors internacionals d’Espanya s’afanyin a reconèixer Catalunya com a entitat sobirana, dotada de subjectivitat internacional, i no es qüestioni la nostra pertinença a la UE.

(“Partir peres (amb Espanya)”, Albert Pont, pel Cercle Català de Negocis, a Indirecte.cat, 11 d’agost de 2012)
___________________________________

[_{La foto de portada, del “banquero Carlos March” (encara bo que el cognom no és Marchs, perquè la confusió fonètica amb el Marx comunista seria espaterrant) a la seva finca de la Sierra sevillana, és treta del mateix article publicat per El País sobre la família mallorquina}]

Espanya, penjada a la seva parra com sempre, té un nou problema: se li estan permeabilitzant les fronteres. Estem en l’era de les telecomunicacions, i per molt que per allà baix s’ho pensin, el món no és Espanya, i mentre aquesta continua encegada matant-se per mantenir i anquilosar les fronteres interiors entre comunitats (espanyoles) que comparteixen llengua (no castellana), com el País Valencià i Catalunya, a les fronteres exteriors se li obren vies d’aigua per tots costats…

Aquest recull de finestres al món (del qual aquesta seria la segona entrega) no dóna l’abast. El xou que van muntar els enxerinats vespers per la tolerància amb l’olímpic cas Fàbregas (Àlex), i que havia de ser de consum domèstic però que va rebotar per totes les ones internacionals sembla que ja ha quedat enrere (però no pas oblidat, en absolut). Tot i així, retinguem aquest titular sobre la notícia donada (i de quina manera!) per la cadena nord-americana CBS:

La CBS descriu els espanyols “cecs i amb ràbia” que ataquen Àlex Fàbregas:

«La gran cadena americana considera que “probablement, Fàbregas no està sol en els seus sentiments”, en un equip d’hoquei amb 16 catalans».

En aquest girar els ulls cap a les coses que passen a Catalunya (de més en més, i més acceleradament) i tenir-los ben oberts per entendre-les, s’hi va percebent ben clara la petjada del Col·lectiu Emma, un grup de gent que s’ha proposat fermament donar informació de primera mà sobre Catalunya sobretot als corresponsals de premsa estrangera a Espanya (que solen fer estada a Madrid), i rebatre la que puguin haver donat de manera imprecisa, esbiaixada, inexacta, incompleta o falsa. Ja era hora que algú es prengués aquesta molèstia (i és hora també d’agrair-ho als que ho han fet).
Un parell de mostres de la seva feina:

WASHINGTON—Thousands of miners entered Madrid last week, singing loudly, setting off fireworks, and waving signs and banners. Some walked as far as 250 miles from the mining regions along Spain’s northern coast. The marcha negra (black march) ended with a violent clash with police in front of Spain’s Industry Ministry building. Over the ensuing days, laborers and civil servants rallied throughout the city, blocking streets and railways. Some women wore black veils as though for a funeral. The target of these protests was the austerity package passed last Wednesday by the embattled government of Spanish Prime Minister Mariano Rajoy — whose future, the miners reminded him, was “darker than our coal.”

The €65 billion package consists of EU-recommended tax increases, public sector spending cuts, city and regional government overhauls, and the liberalization of the transportation sector. The hope is that these measures will help the country, having recently requested up to €100 billion in European aid for its banks, avoid an international state bailout along the lines of Greece, Ireland, and Portugal. With government revenues and housing prices falling, and debt on the rise, though, it may well prove to be a doomed effort.

And yet as workers from throughout the country converge on Madrid for protests, a second, altogether different movement is gathering strength in one of Spain’s wealthiest autonomous regions, Catalonia. There, thousands have gathered throughout the summer in towns and villages to call for much more than an end to austerity. Their goal is complete independence for their region of over 7.5 million from the Spanish state. Catalonia, like the Basque Country, has a long and complicated history with Castillian-dominated Spain. But the crippling economic crisis, resentment over transfers of roughly 8 to 9 percent of Catalonia’s GDP to poorer parts of Spain, and incidents such as recent Spanish Supreme Court opposition to Catalan language immersion programs in the region’s pre-schools have combined to form a three-layered gift for the independentistes.

According to recent polls conducted by the Centre d’Estudis d’Opinió, 51.1 percent of all Catalans would vote for independence from Spain in a hypothetical referendum. This represents a six-point increase in the past four months alone. When asked the broader question of what Catalonia should be vis-à-vis Spain, 34 percent said “independent,” a 20-point increase since the pre-crisis days of 2006. Following the release of the polling data, Spanish Deputy Prime Minister Soraya Sáenz de Santamaría called on all Spaniards to understand that with the country’s other concerns, “now must be a time for stability.” Catalan MP Josep Antoni Duran sought to downplay the results, arguing that a majority of Catalans would still prefer increased autonomy over outright independence.

Yet between now and September, over 200 pro-independence rallies and marches are scheduled to take place across Catalonia, building up to a massive demonstration on September 11, the region’s national holiday. The plan from there, according to the Catalan National Assembly (ANC) will be to organize a referendum on Catalonia’s status for the following year, and proclaim full independence in 2014. “For us, independence is a question of dignity,” says Carme Forcadell, head of the ANC. “We don’t want to live on our knees within Spain when we could stand on our own feet in Europe.”

Spain, with unemployment rates of close to 25 percent, youth unemployment over 50 percent, increasing emigration, and expectations of long-term recession and austerity, should be watched very carefully by policymakers in Brussels and Washington. Its dual crises of social and economic unrest, paired with an unprecedented loosening of the bonds that tie it together as a nation, make it perhaps the most apt microcosm of today’s European Union. As the country drifts towards a possible state bailout, the tightening screws of la crisis are threatening to drive fissures through every aspect of its social, political, and economic life, and push it into the uncharted waters of possible, although still unlikely, disintegration.

During the recent European Championship, the uglier side of pan-European tensions was often on display. “Without Angie, you wouldn’t be here,” chanted German fans during the game with Greece, referring to German Chancellor Angela Merkel. “We’ll never pay you back,” replied the Greeks. At a wedding I recently attended in Catalonia, I found only one fellow guest tracking the status of the ongoing match between Spain and France, and he was quietly rooting for France. “We Catalans are tired of seeing our tax money go to Spain,” he said, cringing as news of another Spanish goal popped up on his phone. “I guess you could say we understand how Germany feels.”

Nicholas Siegel is Senior Program Officer with the Transatlantic Academy in Washington DC. 

Image by DenPics.

Translation (traducción):

[Habiendo hallado un zagal, gracias a un increíble golpe de suerte, la aguja que andaba buscando tiempo ha en un pajar, se dispone a poner manos a la obra con ella]

—¡Allá voy…!

Guió i dibus: Min

Translation into Panamanian (traducción al aragonés panameño):

[Habiendo hallado un zagal, gracias a un increíble golpe de suerte, la aguja que andaba buscando tiempo ha en un pajar, se dispone a poner manos a la obra con ella]

—¡Allá voy…!

L’infant, imitant els grans,
es posa dret i avança,
riu, pica de mans i canta.
El jove desafia l’infant,
doma el cavall,
domina la màquina
i avança a tot gas,
la cara al vent!
La cursa embogida
contra les sagetes del temps
de sobte s’alenteix,
així que s’acosta l’eixida.
Una inquieta pau
filtra la llum
que inunda les persianes.
Emprenem un per un,
contra el rellotge,
aquest viatge tan llarg
per etapes,
però d’un sol dia
(que dura una hora),
la Volta al Sol que en diem vida.

Els “setze dies de glòria” dels JJ OO de Londres es van clausurar diumenge passat amb una llarga cerimònia de comiat que, com remarcava avui la Rita Marzoa, va incloure la intervenció virtual del difunt John Lennon cantant Imagine, una de les estrofes de la qual diu “Imagine there’s no countries…”: una irònica paradoxa en un àmbit on els estats (que s’han arrogat el paper dels països/pobles/nacions, als quals poden barrar el pas gràcies als bons oficis del marquès de Samaranch) fan exhibicionisme desfermat del seu no-nacionalisme…
A banda d’aquesta contradicció impagable, i d’altres qüestions col·laterals derivades, com el conflicte dins la selecció britànica de futbol, capitanejada per un gal·lès obligat a cantar el God save the Queen, les amenaces al jugador d’hoquei Àlex Fàbregas per haver dit que no sent com a seus ni l’himne espanyol (i encara bo que no té lletra!) ni la selecció amb la qual es veu obligat a participar, el llastimós tractament mediàtic i institucional de les modestes delegacions dels països petits o minúsculs, o l’exhibició en públic de l’única bandera catalana (i a més, estelada)… en mans d’una jugadora argentina [vid. Sofia Maccari, de Carles Ribera], els Jocs londinencs ens han permès comprovar un cop més l’alegria amb què alguns professionals del periodisme encaren la pronunciació dels noms estrangers d’atletes i esportistes en general, siguin aquests professionals o no.
Els errors de pronúncia sovintegen, però hem pogut assistir a casos tan pintorescos com el d’un partit de tennis del representant britànic, Andy Murray (que és escocès, per cert, i lluïa una grossa canellera blava amb la blanca creu de sant Andreu: ociós comparar-ho amb les canelleres dels tennistes autonòmics espanyols), retransmès amb la veu en off de dos comentaristes cadascun dels quals deia el nom a la seva manera, MÀRRI l’un i MÚRRAI l’altre…
Una mostra semblant ens l’havien ofert dies enrere els inefables comentaristes de TVE de l’últim Tour: tot i estar l’un al costat de l’altre físicament, es van passar una etapa sencera, en què el ciclista britànic Chris Froome marxava destacat, pronunciant el cognom FRUM i FROM, alternadament, quina cosa més entretinguda!
La volta ciclista francesa, de les de més participació internacional, presenta un mostrari llarguíssim d’aquesta manera tan descuidada de fer. Recordem només, com a botó de mostra, els anys en què destacava a les etapes de muntanya el corredor francès Richard Virenque, el nom del qual era pronunciat invariablement pels locutors espanyols exactament igual com el nom del peix “arenque”, de tal manera que quan un hom sentia, en el resum a TV3 de les mateixes etapes, el mateix apel·latiu dit correctament a la francesa per l’entranyable Arcadi Alibés semblava que parlés d’un extraterrestre inaudit…
Fins aquí ens hem referit a cites esportives espaiades en el temps. Però, ¿i en el mundillo de l’esport rei, el futbol, tan proper que no hi ha manera de desempallegar-se’n, tan sovintejat que ens el trobem a la sopa i tan important que en una important Noció (teòricament) europea és considerat oficialment “d’interès general”?

Doncs passa tres quarts del mateix. Unes vegades són les dificultats de pronúncia (com el cèlebre David Beckam, convertit en boca dels locutors de ràdio i televisió espanyols en BÉKAN, o el de l’endimoniat Cesc/SÉKS Fàbregas), d’altres les traduccions gratuïtes, com la de Bernd/Bernardo Shuster, o el mimetisme envers l’accent que a França fan recaure sistemàticament en l’última síl·laba del cognom de jugadors provinents de les seves antigues colònies del nord d’Àfrica o d’ultramar…
A veure: una cosa és la manera com el propi jugador vol que sigui pronunciat el seu cognom, independentment del seu origen familiar (com és el cas de molts jugadors argentins o francesos amb cognom originàriament italià, com Mascherano, Pochetino, Zanetti o Demichelis, Platini, Ginola, etc), que estan en el seu dret, i una altra és que el locutor de torn el pronunciï per aproximació, o de la manera que li sembla més òbvia o simplement com li roti, de la primera manera que li surt: no hi ha cap dret que l’autoritzi a fer aquestes barrabassades.
“Nom propi” vol dir exactament això: nom que hom té en propietat, personal i instranferible, i que a més no té cap valor de significat, sinó de representació, de manera que ni tan sols la referència al nom comú equivalent (és a dir, si és el cas que tingui correspondència al diccionari de definicions) no pot servir de guia. Es tracta de noms propis, per tant, i com a tals s’han de respectar en la forma en què el seu portador vol que siguin dits.
Això també val per als noms de fonts. Aquella celebrada intervenció del diputat Carod-Rovira en un programa de Televisión Española, en què va deixar clar que ell es diu Josep-Lluís “aquí y en la China Popular”, tenia tot el fonament, doncs. I en aquest punt no podem deixar de referir-nos al clos de les retransmissions fetes pels canals espanyols de campionats internacionals com el mundial de motociclisme, on els noms dels participants catalans són sovint castellanitzats o espanyolitzats amb una naturalitat que esborrona… Encara esborrona més, tanmateix, veure que alguns d’aquests locutors són catalans, i que per tant saben perfectament bé com es pronuncien els noms de Dani Pedrosa, Toni Elias o Rubèn Xaus, per exemple. El papanatisme que ha desembocat a Catalunya la llarga riuada dels anys de franquisme és descomunal.
Però la qüestió general és aquesta: si aquests professionals del micròfon estan en contacte constantment amb aquestes figures de l’esport, sigui futbol, bàsquet, motociclisme, automobilisme o el que sigui, sembla que la primera cosa que haurien de fer, ja des de la primera entrevista, és preguntar-los, simplement, com es diuen, és a dir, com es pronuncia (o com volen ells que sigui pronunciat) el seu nom. És ben fàcil, oi?

Et vas enfonsar en l’horitzó
grisós de la tarda,
lentament les tenebres
van esborrar el teu rastre,
i ara et busco en l’estranya foscor
darrere el meu cap.
De tant en tant
records de color surten de l’ombra,
cabells, llavis, espatlles i mans,
cuixes, pits, braços i rostres,
fragments brillant en desordre.
La confusió m’embogeix.
Miro el rellotge:
deu minuts per les deu.
Les busques no troben mai el relleu.
Deu minuts per les dotze.
Me’n vaig i pujo a l’últim tren.

Ajuda al projecte!

El projecte “Dóna la cara per la Independència” és molt nou i desconegut, per això necessita la teva ajuda per a fer-se gran i aconseguir omplir-lo de cares!

Com puc ajudar?

• Ajuda els teus pares o familiars perquè també donin la cara.
• Parla del “Dóna la cara” als teus amics: Twitter, Facebook o bé fent un cafè.
• Formes part d’una entitat o en coneixes alguna? Pot ser molt interessant realitzar un “Dóna la cara” al carrer. Llegeix aquí com fer-ho.
• I recorda: No n’hi ha prou de dir-ho un cop… cal recordar-ho cada dia a tothom! Utilitza el cercador per a veure les persones que ja han donat la cara i detectar les que encara no ho han fet.

T’agrada? consideres que el temps i l’esforç dedicats valen la pena?

• Aquest projecte no té finalitat de lucre i està fet a partir del temps que hi dedica l’autor i uns col·laboradors.
• Si creus que aquest projecte pot ser útil i que el temps invertit en el seu desenvolupament i manteniment val la pena, pots considerar de realitzar un donatiu que serà destinat a cobrir les despeses i a millorar els servidors:

 

Translation (traducción):

[Un anónimo transeúnte, extraviado en lo que parece ser una enorme playa –o tal vez un desierto–, más perdido que un pingüino en la misma –o en el mismo–, pide referencias cartográficas a un amable paisano que encuentra en su camino, tomando éste tranquilamente el sol en su confortable tumbona]

—¡Buenos días!
—¡Muy buenos días nos dé Dios!
—¿Puede Ud. indicarme dónde estoy, esatamente?
—Pues claro: aquí
—Ah!?
—¿Hacia dónde se dirige?
—No lo sé
—Entonces no puede perderse: siga siempre derecho respecto a la nariz de Usted…
—Bien, pues muchas gracias, muy amable!
—A mandar…

Guió i dibus: Min

Translation into Chilean (traducción al aragonés chileno):

[Un anónimo transeúnte, extraviado en lo que parece ser una enorme playa –o tal vez un desierto–, más perdido que un pingüino en la misma –o en el mismo–, pide referencias cartográficas a un amable paisano que encuentra en su camino, tomando éste tranquilamente el sol en su confortable tumbona]

—¡Buenos días!
—¡Muy buenos días nos dé Dios!
—¿Puede Ud. indicarme dónde estoy, esatamente?
—Pues claro: aquí
—Ah!?
—¿Hacia dónde se dirige?
—No lo sé
—Entonces no puede perderse: siga siempre derecho respecto a la nariz de Usted…
—Bien, pues muchas gracias, muy amable!
—A mandar…

_{Come close my baby girl
I’ve got something I need to say
I’ll miss you my darling child
I’m so sorry
I gotta go away
So say goodbye
‘cos daddy’s going to heaven now
So say goodbye
‘cos daddy’s going to heaven now.}

_{Remember I’ve no regrets
Remember I’ll never forget
You gave me joy and blind delight
You gave me faith and shone so bright
You gave me reason and I’m proud of you
Be good, be strong, be honest and true
So say goodbye
‘cos daddy’s going to heaven now
…}

_{I’m so tired now, so frail and so weak
I’ve been fighting so long I need release
I’ve never been scared, scared to die
Don’t mourn for me, don’t even cry
when sleep comes to end this pain
I know in my heart I will see you again
So say goodbye cos daddy’s going to heaven now
Say goodbye ‘cos daddy’s going to heaven now
…
Say goodbye
…
_____________________________________________}

[_{Il·lustració de l’entradeta: Sandy Skoglund}]

Que el món ho sàpiga:

He is not Usain Bolt neither carry any Olympic medal. But the name of Àlex Fàbregas is now trending topic  in Catalonia and Spain and will be one of the big names of London 2012.

Àlex Fàbregas is a Catalan player of the Spanish hockey team in the Olympics, a silver medalist four years ago. In fact most of his team mates are Catalans. But he voiced something everyone think but no so much people say: ‘I’m Catalans and I’m playing for Spain just because I have no other option’. He wrote that in a tweet and suddenly got insults and even threats from Spanish fans. Fàbregas then decided to shut down the twitter account but then the reaction surged from Catalan fans. #TotsSomÀlexFàbregas (We All Are Àlex Fàbregas) became in few hours trending topic in twitter.

More and more Catalans are worried of how Spaniards are showing strong anti-Catalan feelings using social networks and also forums on Spanish newspapers. Some regard the messages as racists because of the strong wording Spaniards uses against Catalans.

Spain performance in the London Games is the worst in decades and the winners of the only three medals are one Catalan woman, Mireia Belmonte, and one basque girl. Belmonte was asked some time ago in a magazine about the chance of a Catalan delegation at the Games and she show her support: ‘It will be good to compete with Spain in the swimming pool’ she said.

Catalan athletes take part in the games as members of the Andorran, French or Spanish teams. In the case of Spain they cannot refuse joining the team.

(VilaWeb.cat, 6.8.2012)

[_{Il·lustració de l’entradeta: JAP, a ElPuntAvui, 86.8.12}]

Translation (traducción):

[El díscolo conseller (una especie de ministrillo) responsable de las Finanzas de la más ruinosa de las CC AA, la del noroeste peninsular, por fin pone seny (léase SÉNI) y acude al Consejo de Política Fiscal y Financiera, a pedir unas migajillas para no quedar del todo mal con sus votantes, y para marear de paso al sufrido Ministro del ramo, Gargamel Montoro]

—¡Por Belzebú, menos mal que he podido echar mano de la bota vacía de la paciencia…!

Guió i dibus: Min

Translation (traducción):

[El díscolo conseller (una especie de ministrillo) responsable de las Finanzas de la más ruinosa de las CC AA, la del noroeste peninsular, por fin pone seny (léase SÉNI) y acude al Consejo de Política Fiscal y Financiera, a pedir unas migajillas para no quedar del todo mal con sus votantes, y para marear de paso al sufrido Ministro del ramo, Gargamel Montoro]

—¡Por Belzebú, menos mal que he podido echar mano de la bota vacía de la paciencia…!

«Millorar la castigada imatge de l’Estat, que últimament només en surt ben parada en l’àmbit esportiu, és un dels objectius de Rajoy, que vol aprovar abans de final d’any una nova llei d’acció exterior per modernitzar el servei diplomàtic i, en paraules de Sáenz de Santamaría, per “millorar la imatge, la posició i la defensa dels interessos espanyols a l’exterior”. En la mateixa línia, també ahir Carlos Espinosa, que prenia possessió del càrrec d’alt comissionat per la marca España, admetia que l’Estat no s’ha sabut vendre “ni dins ni fora” i es comprometia a recuperar la bona imatge perduda. Cal veure com afectarà aquest rearmament de màrqueting les iniciatives per promoure Catalunya a l’exterior».

(El Punt Avui, 14.7.12)

Ja es veu que la noticiassa procedent de la Moncloa és anterior a la cita olímpica de Londres, d’on la delegació espanyola comptava tornar-ne amb un gavadal de medalles d’or i plata, com aquell qui va a Potosí a gratar la terra (és un dir, perquè en els bons temps de l’Imperi castellà aquest honor estava reservat als indígenes, no cal dir-ho) i en torna carregat de metalls preciosos, un gavadal que havia de ser superior al de la collita de Barcelona ’92 (la intenció declarada era superar aquell rècord històric), i la crua realitat és que la remaleïda Illa britànica ha resultat un cop més infausta per als plans espanyols, i la collita ha sigut d’una migradesa clamorosa, i el fracàs, estrepitós.
Per acabar-ho d’adobar, els esportistes espanyols han tingut un comportament lamentable davant de determinats arbitratges que els han perjudicat clarament, i no han tardat a atribuir el desastre a la mala sort i a la famosa mà negra que sempre ha volgut esguerrar els èxits espanyols: si la sort de ser espanyol és una evidència, l’enveja dels que no han tingut aquesta sort, sobretot a Europa, no és menys evident. La ràbia dels envejosos ha fet la resta, doncs.
Malgrat aquest inesperat daltabaix, però, la idea ja està llançada, i sospitem que no tindrà aturador, oi més quan el pare de la reconsagrada idea és el Cervell de la FAES; i no ho dic jo: ho reconeixia en un article publicat fa mig any el flamant ministre d’Afers Exteriors i Cooperació i que reprodueixo més avall. L’escrit –un pamflet, en realitat– està redactat en un to patrioter que fa riure (n’he subratllat les frases més patètiques), començant per la ridícula utilització del mite de la caverna platònic, i recalca amb una curiosa insistència l’important paper de “nuestros [sic] deportistas” en aquesta mena de perfomance de la “marca España”: els hi encomana nada menus que servir de “model a seguir per a tota la societat espanyola”, bufa! Hom pensa que si tots els sectors professionals de la societat espanyola estiguessin tan ben pagats i tan ben peixats com els seus esportistes, probablement no els caldria tenir exemples com aquest en els quals emmirallar-se.
Però, dit això, no puc evitar de formular un cop més la irritant pregunta del milió: ¿no havíem quedat que no s’ha de barrejar esport i política? Perquè darrere de l’expressió “toda la sociedad española” hi ha implícit el concepte de la “unidad de la sociedad española” que les seleccions esportives representen tan bé (sobretot la de futbol, que ja és un clàssic convertir cada victòria seva en una arenga unitarista, obviant que els jugadors seleccionats estan obligats per llei a vestir la samarreta nacional).
Encara fa caure més de cul, tanmateix, la referència que fan tant l’alt comissionat Carlos Espinosa de los Monteros com el ministre (aquest en diu “ejercicio de patriotismo”) a la propaganda de la moto de cara a l’interior, perquè als que formem part de l’Espanya assimilada, com en diu en Vicent Sanchis, ja ens poden venir amb un flabiol sonant per millorar la imatge d’Espanya, veient com veiem, dia sí dia també, la seva pitjor cara, és a dir, la seva autèntica cara…
Veig venir, doncs, amb tant de rotllo, una nova onada d’espanyolisme platònic en format publicitari que haurem de pagar entre tots (això és, els retallables del nord-est i est peninsular) i suportar-la estoicament.