L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Amunt i crits!

Deixa un comentari

Camp de Mart, Devesa de Girona, 29 de juliol de 2012

«Som la festa, som un poble en moviment,
aixequem castells dels somnis de la gent,
de la pinya ferma i forta neix el tronc,
i enfilada dalt de l’arbre no tinc por…»

Vaig ser al concert de la Devesa del 1992, i ahir vaig tornar a ser-hi, en el que es va fer a l’ampli espai central del parc urbà de Girona per commemorar aquell primer, les imatges del qual eren majoritàriament en blanc-i-negre. Ahir va ser molt diferent: tot i amb la mateixa raó de fons –reivindicar l’alliberament de Catalunya del jou espanyol–, l’ambient era festiu, familiar, intergeneracional, amb gent vinguda de tot el país, i la ràbia de fa vint anys s’ha capgirat ara en pressa i impaciència, però una impaciència serena, diria, a causa del convenciment, de més en més general, que no hi ha cap altra sortida que aquesta, que totes les altres portes són falses, perquè estan tapiades o perquè no ens poden dur enlloc, i cada cop estem més convençuts que caminem cap a la sortida d’aquest mal rotllo que ja no pot durar més. Trigarem més o menys a arribar-hi i traspassar-la, però ho farem, com hi ha món!

L’endemà, tornem a la dura realitat: és dilluns, un altre dia d’una altra setmana d’un altre any que pot ser un dels últims que ens queden per suportar. Però de moment toca aguantar. Hold on, soldier!
Repassant els fulls del diari El Punt Avui, que va organitzar la gran festa d’ahir i que va carregat de material gràfic amb tots els colors de l’alegria col·lectiva, topo amb un article on Jordi Cabré fa un encertat paral·lelisme entre el joc del Monopoly i el que juguem amb Espanya des de fa segles, perdent el temps i perdent invariablement totes les partides, perquè el jugador amb qui compartim fitxes és un trampós compulsiu.

“A casa sempre hem jugat així”: aquesta és la totpoderosa raó que dóna aquest mangant per endur-se’n sempre l’aigua al seu molí. Evidentment, escriu Cabré, «aquesta frase té una segona part gens menyspreable, referent al ius soli, que es dóna per sobreentesa: “I avui juguem a casa meva”. O sigui, ens acollirem als meus costums i això serà perquè som als meus dominis i no als teus. És així com s’entenen els últims editorials dels diaris espanyols amb referència a la proposta de pacte fiscal que ha aprovat el Parlament de Catalunya, tot dient que mentre Catalunya sigui espanyola no s’hi val a proposar unes noves normes. Si no us agraden aquestes, jugueu a casa vostra. O mano, o estripo la baralla (i “no os vamos a financiar vuestra construcción nacional”)».
“Vuestra reconstrucción nacional“, hauria sigut més exacte, perquè una part dels pocs calés que ens deixen (que ens tornen, de fet: la humiliació que no falti mai) l’hem de fer servir per refer tot allò que ens han destruït amb la seva, de “construcción nacional”… Prosseguim la lectura:

«La pèrdua de sobirania espanyola en favor d’Europa és important però no definitiva: Montoro encara ha pogut apujar l’IVA a uns nivells que, només en el camp del consum cultural, ens acosten a una zona de quasi inviabilitat. D’unes conseqüències gravíssimes i innecessàries. La cultura és un luxe, vénen a dir, com en aquella casella del Monopoly (entre Balmes i passeig de Gràcia) que es deia “impost de luxe”: faràndula, gent del lleure i distracció, gent que pensa, que fa pensar, gent de la cella o de la pestanya, que paguin. Tota una declaració d’intencions, tot un atac a l’ànima d’un país, a una de les seves principals eines de cohesió i de desenvolupament personal. I torna a llançar els daus, i agafa una carta de “caja de comunidad”, i vejam què et toca pagar ara, i sobreviu una volta més, i esquiva els hotels, i compte amb les amenaces d’anar a la presó. Sí, el tauler encara és seu.

»El d’Artur Mas és el govern que haurà de dir prou. El Parlament no ha fet només una proposta: tan important com el seu contingut és allò que no hi surt, el “full d’instruccions” subliminar, el gest de cara a les setmanes futures, el canvi de normes del joc que s’hi dibuixa. Especialment quan s’explicitin els dos models antagònics. Haver deixat aquest llistó i no un altre, malgrat tantes amenaces i xantatges, apunta a un camí de no retorn. Hem mogut la reina i hem donat un missatge històric per a qui ho vulgui entendre: no hi haurà capitulacions. Hola. Us toca».

___________________________________

[Imatge de l’entradeta: Dalt de l’escenari del concert del 29/7/2012, una part del grup d’independentistes que van ser detinguts en la preventiva “operació Garzón”, abans de les Olimpíades de Barcelona ’92 (Foto: Lluís Serrat, El Punt Avui]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 31 de juliol de 2012 per mininu

En Cristobalín no en deixa anar ni cinc

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Un personaje siniestro, antipático donde los haya, antipático con ganas, vamos, y a pesar de ello (o tal vez por ello, quién sabe) diligente encargado y celoso guardián de las arcas de una importantísima Noción del sur europeo, se muestra decidido a defender unos ahorrillos ganados con mucho esfuerzo (aunque no consta a quién es debido dicho esfuerzo)]

—¡MI TESOROOOO!! ¡¡MI TESOROOOOOOOOOOOOOOO!!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Extremenian (traducción al aragonés extremeño):

[Un personaje siniestro, antipático donde los haya, antipático con ganas, vamos, y a pesar de ello (o tal vez por ello, quién sabe) diligente encargado y celoso guardián de las arcas de una importantísima Noción del sur europeo, se muestra decidido a defender unos ahorrillos ganados con mucho esfuerzo (aunque no consta a quién es debido dicho esfuerzo)]

—¡MI TESOROOOO!! ¡¡MI TESOROOOOOOOOOOOOOOO!!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 29 de juliol de 2012 per mininu

El nostre poble i ells: ni p… cas!

Deixa un comentari

En una entrevista al diari El Punt Avui (a l’encomiable secció “#Catalunya vol viure en llibertat”, on s’ha estat cuinant bona part del material que aquest diumenge donarà forma al concert commemoratiu del de fa 20 anys a la Devesa de Girona, provocat, aquell, per la ràtzia antiindependentista de l’ambigu jutge Garzón), el periodista Salvador Alsius recordava els versos d’un altre Salvador, amb aquestes paraules: «Hi ha un poema de l’Espriu del 1949 que sembla que hagi estat escrit avui, El meu poble i jo, musicat per Raimon; ho il·lustra perfectament. La primera estrofa diu: “Bevíem a glops / aspres vins de burla / el meu poble i jo”, i és així, aquesta sensació que se’ns estan pixant a sobre, una expressió més prosaica de dir-ho, l’Espriu ho diu de manera més elegant, i tinc aquesta sensació personalment i com a català».
Demà (avui) tindrem ocasió de veure una nodrida representació de la quantitat cada vegada més gran de catalans que compartim la mateixa sensació…

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Si els nostres inaguantables veïns de ponent s’atreveixen tant, tan obstinadament i de manera tan prolongada, sense solució de continuïtat, a ficar la banya en els afers i en la vida col·lectiva d’aquest poble, és perquè estan convençuts que som uns mesells, que som inofensius, que som incapaços de defensar-nos. La proverbial serenitat catalana, en lloc d’asserenar-los a ells i dur-los al diàleg, incita la seva combativitat més cega. Allò que per a nosaltres pot ser seny, prudència, bona educació davant les seves constants envestides, ells ho interpreten amb aquell principi tan castellà de “quien calla otorga”
Si no fos així, no serien tan agressius, tan maleducats, tan aspres, tan violents (sempre verbalment, i per l’acció quan els arguments catalans, insuportablement carregats de raó, els inflen les pilotes).
Però com que és així, personatges insignificants que no tenen ni mitja bufetada com Cristobalín Montoro es permeten gallejar de la manera que ho fan, burlant-se a la cara de totes les propostes catalanes (fins i tot aquelles de les quals ells traurien partit, com el Corredor mediterrani que hauria de travessar fins a la frontera francesa Múrcia, País Valencià i Principat, casualment les tres comunitats que s’han vist obligades a demanar l’humiliant rescat autonòmic al Gran Recaptador estatal).
I aquesta mateixa explicació respon la pregunta que es fa insistentment Oriol Junqueras, entre altres, i que rep invariablement tota mena d’evasives o el silenci per resposta: Per què els que defensen el concert econòmic basc no defensen el mateix per a Catalunya? Per què aquest pacte d’Estat ha de ser possible allà dalt i impossible aquí? ¿Hi ha alguna altra explicació per justificar el fet que la tradició foral basca tingui més pes, entre els espanyols, que la tradició confederal catalana que no sigui que el poble basc, a còpia de violència (el llenguatge que tant blasmen els espanyols, però que és l’únic que entenen), s’ha fet respectar?
Que ningú pensi que estic fent apologia de la violència terrorista o de carrer, ara. Al contrari: estic denunciant l’exercici impune, descarat, groller, medieval (encara més: troglodita), de la violència d’Estat que se’ns aplica metòdicament des de fa tres segles.
Tres segles, ja: és l’hora de dir prou! Ho direm sense fer servir la violència, i per això els nostres senyors veïns seran els últims que ho entendran, però aquesta vegada no els quedarà més remei que acceptar l’evidència dels fets consumats, la irreversible realitat.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

(Salvador Espriu, a Cançons d’Ariadna, 1949)

___________________________________

[Foto de l’entradeta: els Castellers de Vilafranca, en una de les exhibicions que van fer a la ciutat de Nova York durant la tournée que hi van fer el mes passat per promocionar els castells i la cultura catalana]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 29 de juliol de 2012 per mininu

Ni cas?

Deixa un comentari
El terrorífic incendi de l’Alt Empordà es troba finalment en fase d’extinció completa, després d’haver cremat en múltiples fronts durant tres dies seguits. Les flames han assolat una extensió de bosc equivalent al municipi de Barcelona i s’han cobrat quatre vides humanes, i les de moltíssims animals de les granges que hi havia escampades per la zona calcinada. Les pèrdues econòmiques són enormes, i tant d’aquestes com de les ecològiques tardarem anys a refer-nos-en. Per a les vides humanes perdudes no hi ha reparació possible.
Els resultats negatius d’aquesta tragèdia són catastròfics, ja veurem fins a quin punt quan se’n faci el recompte; i el paisatge ennegrit pel pas del foc és depriment, d’una infinita tristor. Recordo haver vist en ocasions anteriors membres de l’ADF plorant davant les càmeres, per la sensació d’impotència que provoca la devastació d’un incendi desbocat. No costa gaire de posar-se a la seva pell, i no diguem a la de la gent que ha vist com perdien en pocs minuts (diumenge el foc, empès per la tramuntana, avançava a 6 i 7 quilòmetres per hora, que és més que el pas d’una persona a peu) tot allò que tenien.
Totes aquestes circumstàncies solen produir entre les persones humanes reaccions d’empatia i solidaritat, tant envers els que lluiten contra les flames com per als directament afectats per la desgràcia, i també entre països, per la dimensió col·lectiva del desastre natural…, si ho és.
No ho és pas en el cas dels focs de l’Alt Empordà, si es confirmen els indicis –burilles mal apagades en tots dos incendis– que fan pensar, segons els tècnics, que han estat provocats; en principi “per descuit”, però ¿qui pot assegurar que les burilles no fossin llençades intencionadament a la cuneta resseca? Segurament no ho arribarem a saber mai, encara que el conseller Felip Puig ha dit avui mateix als periodistes que el seu departament està decidit a trobar els culpables, a través de l’anàlisi de l’ADN, si es dóna la possibilitat, que sembla remota, tanmateix. I encara que fos així, és molt improbable que els (ir)responsables acabessin reconeixent la seva acció criminal. (En aquest sentit, he trobat desconcertants les paraules del conseller d’Interior, que ahir demanava “sisplau” que la gent que es desplaça amb cotxe no tiri les burilles enceses per la finestra… Sisplau?! Els conductors que paren al costat de les carreteres per practicar sexe amb alguna prostituta poden rebre dures sancions, gràcies a les gestions del conseller, i ell mateix demana als conductors, en canvi, que tinguin la bondat de no fer una acció delictiva que pot fer mal –i fins causar la mort– a tercers… La incoherència és com a mínim xocant).

Una altra particularitat dels incendis declarats diumenge passat, imprevisible i sorprenent –fins a cert punt– i que provoca ràbia i vergonya aliena, és la reacció (a hores d’ara ja molt coneguda a través de les xarxes socials, però no podem fer menys que ajudar a difondre-la des d’aquí) de la premsa cavernària madrilenya, que ha ofert les seves planes perquè uns indeterminats subjectes de baixa, baixíssima, estofa plasmessin les seves repugnants opinions al voltant dels incendis, o fent servir els incendis d’excusa, per ser exactes. En podeu veure unes quantes mostres, si teniu prou estómac, clicant en aquest encapçalament genèric de l’edició de diumenge de Nació Digital: “Por mi, que se queme Cataluña entera y su contenido!”.

«A mesura que la premsa espanyola ha anat difonent la notícia del terrible incendi de l’Alt Empordà», explica el digital, «no han trigat en aparèixer publicats comentaris que es movien entre la burla, el retret i, fins i tot, la satisfacció.

»Una de les opinions més esteses consisteix a culpar de l’incendi la manca de recursos d’extinció perquè la Generalitat es gasta els diners promovent la llengua i la cultura catalanes o les “ambaixades” a l’estranger. Aquí teniu una tria ràpida d’alguns d’aquests comentaris. No es tracta de missatges en xarxes socials, sinó de comentaris acceptats i publicats en capçaleres conegudes de difusió estatal.

»També hi ha comentaris que censuren aquestes opinions i posen per davant el respecte a les víctimes i la necessitat de ser solidaris en la desgràcia per damunt de qualsevol mena de diferències».

Encara bo, perquè la petita tria de perles d’aquestes fa venir ganes de vomitar. Ni respecte pels morts, ni pels vius: ni en plena desgràcia no deixen de tirar porqueria sobre Catalunya; al contrari: els hi sembla una ocasió boníssima per fer-ho, pensant que l’ocasió d’extrema necessitat encara els carrega de raó, que reforça les miserables raons que s’empesquen per pensar-se que aquest país ha d’estar sotmès al seu sense condicions i per sempre més.
Hi ha qui diu ponderadament, en els fòrums de la Xarxa, que no els hi hauríem de fer cas, que no podem contestar al seu odi amb més odi. No, però és que no es tracta d’això: es tracta de contestar, civilitzadament però fermament, les seves agressions. Es tracta de fer-nos respectar, simplement. “Cap agressió sense resposta”: aquest hauria de ser el lema dels que ens representen i ens governen per delegació. Si l’haguessin seguit al peu de la lletra (per cada agressió delictiva, una denúncia), aquests energúmens no haurien arribat mai a aquests nivells d’agressivitat i de menyspreu en les seves manifestacions públiques. Dit a l’inrevés: si hi han arribat, és perquè, a més de trobar-ho segurament excitant com una droga, se saben impunes. Anar contra els catalans i posar-los a parir és gratis! (excepte a nivell polític, que no solament no implica cap responsabilitat jurídica, sinó que dóna rèdits electorals i de popularitat, a Espanya).
Un cop més trobo a faltar aquí el mateix nivell de fermesa que demostra el conseller Puig en causes menors, el nivell que hauria de tenir el departament de Justícia, que és al que li correspondria actuar, suposo, i en general tot l’executiu català, amb el President al capdavant.
Fora d’això, que no és poc, tota aquesta nauseabunda xerrameca allotjada als diaris espanyols referits (que van dedicar un espai mínim a parlar dels focs, per cert, probablement perquè aquests tenien lloc fora del territorio nacional) i escampada per les xarxes socials no fan altra cosa que demostrar que parlem llengües diferents, i que amb aquesta gent no hi ha entesa possible; i segonament, que els arguments que tenen per oposar-se a la secessió del País Català són d’una pobresa inaudita, per no dir inexistents.
Per si no fos prou, cada vegada que obren la boca es desqualifiquen més. Mentre aquí vivíem amb tota la cruesa el drama col·lectiu, el mateix diumenge aquests insensats tenien les grandíssimes penques de reduir el drama a una qüestió de diners, quan tothom sap (i últimament, per a desgràcia seva, es va sabent fora de les fronteres espanyoles) que si en aquest país nostre falten diners no és perquè se’ls gasti en “cretineces identitarias”, sinó perquè els qui governen el seu se’ls emporten, com han fet sempre, per gastar-se’ls en les seves, de cretineses identitàries, en els seus projectes pomposos, insensats i inútils i en els seus deliris imperials.
_________________________________

[Foto de l’entradeta: Portada del diari El Punt Avui d’aquest dilluns, 23 de juliol del 2012. Vegeu aquí la galeria de fotos dels incendis]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 25 de juliol de 2012 per mininu

Estendard estàndard

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[El atípico español –por su altura de miras–, ejemplar deportista de élite, designado como portaestandarte en los prósimos JJ OO de Londres (Pérfida Albión) ensaya con ahínco y en solitario para cumplir con su cometido, y lo hace nada menos que con la vistosa rojigualda de la madrileña Plaza de Colón, generosamente cedida para la ocasión por la Villa y Corte]

—¡Aummpf! ¡Jolín con la banderita!, pesa como una condenada, pero un honor como éste yo no lo tiro así como así, vamos…!

Guió i dibus: Min

Translation into Panamanian (traducción al aragonés panameño):

[El atípico español –por su altura de miras–, ejemplar deportista de élite, designado como portaestandarte en los prósimos JJ OO de Londres (Pérfida Albión) ensaya con ahínco y en solitario para cumplir con su cometido, y lo hace nada menos que con la vistosa rojigualda de la madrileña Plaza de Colón, generosamente cedida para la ocasión por la Villa y Corte]

—¡Aummpf! ¡Jolín con la banderita!, pesa como una condenada, pero un honor como éste yo no lo tiro así como así, vamos…!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 22 de juliol de 2012 per mininu

Potser sí…

Deixa un comentari

«Deixeu-me ser optimista!
Potser sí que serem independents.
Potser sí que ser banquer serà una professió per avergonyir-se’n.
Potser sí que als policies els faran un test psiquiàtric de psicopaties.
Potser sí que per ser polític caldrà passar un duríssim test d’idoneïtat.
Potser sí que el Dret civil el canviarem i no hi haurà herències, sinó redistribucions civils dels béns dels finats a qui s’ho mereixi.
Potser sí que totes les lleis importants hauran de ser referendades per referèndums populars.
Potser sí que la professió de mestre serà una de les més ben retribuïdes, però la més exigent en preparació.
Potser sí que la filosofia no serà bandejada de l’ensenyament.
Potser sí que els Drets Humans es convertiran en assignatura obligatòria a primària i secundària.
Potser sí…»

____________________________________

NB: El text de l’entradeta és de l’Anna de Girona. Gràcies, Anna!

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 22 de juliol de 2012 per mininu

Ni cas! (2)

Deixa un comentari
Siguem realistes, que els malsons poden ser tan dolents com vulgueu, però s’acaben quan el que els somia es desperta.
Davant les accions centrípetes (recuperació/rescat de competències, recentralització a lo bèstia) i centrífugues (de responsabilitats i càrregues) del Govern castellà; davant l’obsessió morbosa d’aquest govern (i dels que li completen la feina bruta a les seves autonomies amigues, com Aragó, País Valencià i les Illes, País Basc i Galícia) per assassinar quirúrgicament les llengües veïnes; davant la seva maníaca manera radial de pensar i actuar; davant els seus deliris de grandesa (particularment patètics en temps de vaques magres), etc, etc, etc, hem de concloure que totes aquestes disposicions tenen el mateix valor que les decisions d’un boig, i a un boig no se li fa cas!
Els governants de l’Estat es passen contínuament la lleialtat institucional pels ous institucionals, i darrerament amb una descaradura i una freqüència que esborronen. ¿Per quins set sous, doncs, el Govern català ha de fer cap esforç per guardar les formes institucionals, si en la que se suposa que és la instància màxima a nivell d’Estat no paren de rebregar-les?
La Generalitat té, per tant, no solament el dret, sinó l’obligació (perquè es deu al poble sobirà de Catalunya) de fer exactament el mateix: DESOBEIR; això és, aplicar el principi de l’ull per ull i dent per dent, i dir-li a l’Estat: si tu vas d’il·legal, que compleixi les teves resolucions la teva tia!
Ras i curt: d’allò que digui aquell Govern troglodita, esperpèntic i desacreditat, NI CAS!

Això que he escrit sembla un míting, però la realitat empeny, tossuda. Tot just fa uns dies llegíem al diari, sota el titular “Crida a la desobediència”, que “l’ofensiva recentralitzadora sembla haver esquerdat la fins ara mala salut de ferro dels pactes entre CiU i el PP”, a causa de la negativa del gabinet de Rajoy a flexibilitzar l’objectiu de dèficit públic de la Generalitat per l’any vinent (flexibilitat que aquell sí que ha trobat a Brussel·les, però que es nega a compartir-la amb les autonomies).
“Convergència, partit que dóna suport al Govern”, continuava la crònica de Sergi Picazo, “va plantejar ahir [dissabte passat] sense embuts la desobediència i incomplir l’ordeno y mando d’arribar al 0,7% de dèficit màxim”, i explicava que el dia abans el president Mas havia afirmat a la Seu d’Urgell això: “Davant els inputs que arriben de Madrid, davant aquests aires que bufen que no són massa favorables [efectivament, no són massa favorables, President, més aviat són massa desfavorables, com de costum!], a Catalunya hem d’anar a la nostra i fer el nostre camí”, una determinació, assenyala Picazo, que ja li havia suggerit el partit per boca de Josep Rull, secretari d’organització de CDC, que va dir que ja “ha arribat l’hora de dir prou” i no fer cap cas de les exigències casernàries del tètric ministre d’Hisenda, perquè (entre altres coses, suposo) “la Generalitat ja ha complert amb escreix amb l’austeritat”.
Més que això: les retallades a Catalunya s’han fet malgrat (i a causa) dels deutes que l’Estat té amb Catalunya, i que aquell es nega rodonament a pagar: simplement, no li dóna la gana de fer-ho. Un servidor no entenc que, davant d’aquest aplom tan impressionant, la Generalitat no pagui al govern de l’Estat amb la mateixa moneda; això és: negant-se a pagar-li, ja no diré els famosos 16 o 20 mil milions d’euros que Espanya arreplega cada any de les butxaques dels serfs catalans (i que CiU pretén recuperar en part a través del famós i circense pacte fiscal), sinó aquells miserables 2.000 M€ de la disposició addicional de l’Estatut i de no recordo quina partideta més…
Que la mosca va pujant al nas dels convergents va quedant cada dia més clar, i tractant-se d’aquest partit tan contemporitzador això no deixa de ser una notícia, i esperançadora, val a dir-ho: el PP pot prescindir alegrement de les esquerres tripartides i les seves il·lusions compartides, però si passa de la federació de dretes (com dirien els mossens progressistes), pot prendre mal, per molta majoria absoluta que tingui per disposar-ne al seu aire. La vam poder veure, la mosca al nas, a la cara de pomes agres del conseller Mas-Colell a la sortida del consell de Política Fiscal i Financera de l’altre dia a Madrid, o en aquestes paraules del secretari general del partit, Oriol Pujol i Ferrusola: “Cada cop més sembla que la distància [entre Barcelona i Madrid] acabarà sent insalvable”.

De tota aquesta seqüència, dels nous aires que bufen –en direccions encara indecises, o arremolinats– i del possible / improbable / inevitable xoc de trens més o menys imminent, en fan una versió més divertida els descreguts del Be Negre. Ja en podem fer tanta brometa com vulgueu, tanmateix, ja podem anar penjant la llufa de botiflers a tort i a dret, que no hi ha més cera que la que crema, i és aquesta: a remar, en aquesta barca, hem de ser-hi tots. I tots vol dir tots, no pas solament els independentistes químicament purs.

Peu de vídeo: Malgrat tots els malgrats, malgrat totes les deslleialtats unidireccionals i malgrat ser uns perfectes desagraïts, Ella ens estima. Com collons s’entén?
___________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: “Història del pare, el nen i l’ase”, a Ladansadelesneurones.blogspot.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 21 de juliol de 2012 per mininu

Stoned!

Deixa un comentari
Dijous passat, a la tertúlia del programa vespertí d’en Josep Cuní a 8TV comentaven, arrapapats còmodament al sofà (és un dir, perquè el tresillo del programa no és pas com el de la foto d’aquí al costat, precisament: té uns braços que arriben a l’altura de les aixelles dels que hi seuen, un prodigi de disseny que fa patir només de veure’l i que demana un “et felicito, fill!” per als qui el van perpetrar), els 50 anys d’existència dels Rolling Stones, que es complien just aquest dia, donant per fet que la llarga carrera dels londinencs va començar amb la seva actuació al Marquee Club de la capital anglesa el 12 de juliol de 1962.
En el moment que m’hi vaig connectar dissertaven sobre la llegendària capacitat sexual del líder de la banda, traduïda en una gran quantitat d’experiències (“quantitat no és el mateix que qualitat”, va remarcar el ponderat Cuní, ep!), i van encallar-se una rolling estona en la peça Angie, dedicada a la dona d’en Bowie, i de passada la suposada relació (sexual) del rei del glam amb Jagger va ser inevitablement objecte d’especulació en la tertúlia… També es van preguntar si aquesta cançó suposava un “punt d’inflexió” en la carrera del grup. No recordo què en va dir el periodista musical Jordi Bianciotto, en el seu paper d’assessor, però, més enllà que fos un boom de nassos i que segurament els va fer encara més coneguts, de manera massiva, no veig quina transcendència pot tenir en la història d’aquests creadors d’una ingent quantitat de música i d’un munt d’obres llegendàries, i d’una llegenda que els té a ells per protagonistes i que està lligada íntimament a la història personal d’unes quantes generacions. En tot cas, tot això, i en general la part més escandalosa de la seva biografia, eren collonades sense cap interès; si més no, m’atreveixo a dir, per als qui hem tingut la música d’aquest grup com a banda sonora de la nostra vida, com diu el topicàs, però gravada amb una certa intensitat.

Jo vaig descobrir els Stones (que llavors en dèiem “els Rolling”) als quinze anys, de la mà d’un company d’estudis, en Joann Barceló (un talent precoç mort prematurament: cliqueu aquí), que ja n’era un fan i que en va portar uns quants epés de casa seva per veure si jo compartia amb ell el seu entusiasme. La veritat és que, en l’etern dilema entre els Stones i els Beatles (“¿qui t’agrada més, nen, el papa o la mama?”), jo em decantava pels segons: la comparació entre els àlbums psiquedèlics de les dues formacions, Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band i Their Satanic Majesties Request, apareguts quasi simultàniament en aquelles dates, per a mi no s’aguantava, simplement (encara que en aquest hi ha peces tan notables com 2.000 light years from home i She’s a rainbow), i els primers Stones (I’m free, Paint it black, Get off of my cloud…), al costat dels de Liverpool, sonaven molt “bruts”…, fins que amb el temps i una canya la fruita madura va caure de l’arbre.

En una vida artística tan llarga hi ha moments per a tot, també per a les dures baixades de trip: fem un salt a “un dels pitjors dies del rock’n’roll”, al festival d’Altamont, on algú, no sé exactament qui, va tenir la pensada de confiar el servei d’ordre a aquella tropa de motoristes coneguts com a Hell’s Angels, i la festa va acabar en tragèdia, quan un d’aquells peculiars guardians de l’ordre va apunyalar un espectador, un noi negre, com s’explica en aquest altre vídeo.

Acabem bé, però. Enganxo aquí, per a gaudi de la parròquia, el concert sencer dels Stones a Austin, Texas, del world tour A Bigger Bang d’ara fa cinc anys que també va recalar a Barcelona, i amb aquest format –el mateix macroescenari, instal·lat a l’Estadi Olímpic–, i ells amb les seves inefables pintes de vells pirates, vaig tenir ocasió de veure’ls en directe finalment, després d’unes quantes ocasions fallides anteriors.
Deixeu-m’ho dir: només és rock and roll, però m’agrada!

[Il·lustració de l’entradeta: Una de les fotos de l’exposició Rolling Stones:50, de fotos recopilatòries de la història del grup. Cfr. diari Ara]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 15 de juliol de 2012 per mininu

Esquilats i marcats

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[El Ejecutivo en mayúsculas recoge el guante que un día lanzó el Cerebro de la FAES y decide imprimir la marca España a todos sus productos, incluso los periféricos, para poder venderse mejor al mejor postor (si es que todavía queda alguno disponible). Pero no todo el mundo lo ve con buenos ojos: siempre hay algún animal rezagado que no entiende las cosas]

—(Ahí está otra vez este pesado con sus chorradas…, y además, seguro que tiene la intención de estampar el jierro ardiente justo encima de mi tatoo… Como se acerque un paso más, le meto una coz que lo va a mandar a Perejil!!)

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al aragonés mejicano):

[El Ejecutivo en mayúsculas recoge el guante que un día lanzó el Cerebro de la FAES y decide imprimir la marca España a todos sus productos, incluso los periféricos, para poder venderse mejor al mejor postor (si es que todavía queda alguno disponible). Pero no todo el mundo lo ve con buenos ojos: siempre hay algún animal rezagado que no entiende las cosas]

—(Ahí está otra vez este pesado con sus chorradas…, y además, seguro que tiene la intención de estampar el jierro ardiente justo encima de mi tatoo… Como se acerque un paso más, le meto una coz que lo va a mandar a Perejil!!)

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 14 de juliol de 2012 per mininu

Detinguin els sospitosos habituals!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[Humillado y apaleado en Europa, de vuelta al hogar el Presidente de todos busca decidida y valientemente a los culpables habituales para pasar cuentas con ellos. Alguien tiene que pagar el pato, por supuesto…]

—¡Maldita autonomía, la suya! Pues ahora mismo se van a enterar, estos nacionalistas radicales y excluyentes, de lo que vale un peine…!

—¡Dele su merecido, don Mariano! Yo se la sujeto!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al aragonés colombiano):

[Humillado y apaleado en Europa, de vuelta al hogar el Presidente de todos busca decidida y valientemente a los culpables habituales para pasar cuentas con ellos. Alguien tiene que pagar el pato, por supuesto…]

—¡Maldita autonomía, la suya! Pues ahora mismo se van a enterar, estos nacionalistas radicales y excluyentes, de lo que vale un peine…!

—¡Dele su merecido, don Mariano! Yo se la sujeto!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 13 de juliol de 2012 per mininu

Tan bé que anàvem!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[En la fábrica de ideas del Partido del Poder echan de menos los buenos tiempos, en que con una mano se privatizaba todo lo privatizable mientras con la otra uno se fumaba todo lo fumable de La Habana…]

—¡ESPAÑA IVA BIEN!… ¡ES-PA-ÑA I-VA BIEN!!…

Guió i dibus: Min

Translation into Venezuelan (traducción al aragonés venezolano):

[En la fábrica de ideas del Partido del Poder echan de menos los buenos tiempos, en que con una mano se privatizaba todo lo privatizable mientras con la otra uno se fumaba todo lo fumable de La Habana…]

—¡ESPAÑA IVA BIEN!… ¡ES-PA-ÑA I-VA BIEN!!…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 12 de juliol de 2012 per mininu

Habemus Marianum, laus Deo!

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[A su dechado de virtudes, el Presidente de la Noción añade el valor necesario para haber rescatado, gracias a sus arriesgadas pesquisas, un valioso códice en mala hora extraviado, y Él personalmente se lo entrega a los custodios de la sede catedralicia compostelana. ¡Santiago y cierra España!]

—En este solemne acto le hago entrega, Eminencia, del Códice perdido, que un servidor salvó, tras arduos esfuerzos, de las llamas del Infierno…, digo del incendio del otro día en tierras de la Comunidad Valenciana, me parece que era…

—¡Dios se lo pague, hijo mío!

—(¡Joder con el Presi…, se ha pasado 4 pueblos!…)

Guió i dibus: Min

Translation into Equatorian (traducción al aragonés ecuatoriano):

[A su dechado de virtudes, el Presidente de la Noción añade el valor necesario para haber rescatado, gracias a sus arriesgadas pesquisas, un valioso códice en mala hora extraviado, y Él personalmente se lo entrega a los custodios de la sede catedralicia compostelana. ¡Santiago y cierra España!]

—En este solemne acto le hago entrega, Eminencia, del Códice perdido, que un servidor salvó, tras arduos esfuerzos, de las llamas del Infierno…, digo del incendio del otro día en tierras de la Comunidad Valenciana, me parece que era…

—¡Dios se lo pague, hijo mío!

—(¡Joder con el Presi…, se ha pasado 4 pueblos!…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 10 de juliol de 2012 per mininu

Ni cas!

Deixa un comentari

Es podria comprovar científicament: ens en foten una cada dia; de mitjana, si més no. Són com l’escorpí que travessava la bassa a l’esquena de la granota: no poden evitar fer la seva picada, és més fort que ells.
Sembla que s’hagin proposat eliminar el “victimisme” tan recurrent en el breviari del maltractador i fer-ho de la manera més impensada i pintoresca: no donant temps a la víctima de queixar-se. Perquè passa això exactament: que mentre encara estàs intentant, entre ais i uis, desclavar-te el punyal de l’esquena que ja te n’han clavat un altre… Arriba un moment que el pobre agressor té motius per queixar-se, al seu torn –i amb raó!–, que no entén  ben bé què li estàs recriminant, perquè els greuges es barregen, es confonen, s’encavalquen, s’entortolliguen…, es converteixen en un balbuceig confús, i és impossible de treure’n ni una gota d’aigua clara!

—¿De qué se quejan, esta vez, los catalanes?
—¡Vaya Usted a saber…!

El president estat del Tribunal Suprem, atrapat in fraganti fent despeses sumptuàries i desenfrenades a costa dels pressupostos públics, se’n va anar l’altre dia fent-se l’ofès. Un home i un càrrec de la seva dignitat i de la seva magnanimitat (recordem que aquest subjecte, de nom Carlos Dívar, pocs mesos abans va declarar el seu amor per la llengua catalana fent una curiosa marrada per la llengua mandinga), llançats a l’oprobi sense miraments!
Doncs el Tribunal tan suprem que presidia aquest espanyol magistrat i que la setmana passada va celebrar els 200 anys d’existència amb una festeta presidida encara pel “meapilas franquista del Opus Dei”, com li diuen alguns per Madrid, amb Dívar o sense continua fent-ne de les seves, que és arbitrar a favor dels successors dels que se’l van inventar: el dia 26 passat donava a conèixer una sentència per la qual anul·lava “el caràcter vehicular únic del català en el cicle de 3 a 6 anys de l’Educació Infantil”.

[El mencionat Dívar explicant-se en una comissió del Congrés davant d’un astorat Joan Tardà. Observeu la facilitat de dicció del susdit togat: el monolingüisme actiu del programari polític espanyol té aquests efectes meravellosos en els seus practicants]

La consellera del ram, Irene Rigau, va haver de sortir a tot córrer per calmar els ànims catalans dient que tranquils, que el cos legislatiu “superior” de la LEC queda intacte… Potser sí. O potser no, perquè els conceptes “superior” i “inferior”, “sobirà” i “submís” van quedant tan desdibuixats en la pràctica política/judicial diària, a Espanya, que no hi ha Epis i Blais que tinguin nassos d’aclarir-los. La cosa que queda cada dia més clara és que l’Estat castellà, ara en mans del PP, tira cada cop més pel dret sense manies i, acollint-se al famós article 26, es passa per l’engonal totes les lleis del país (entenent per país, no caldria sinó, Catalunya).
Llengua i economia. Ens podríem estendre a comentar la increïble facècia del PP aragonès sobre el català de la Franja i el salfumant legislatiu amb què vol eliminar-lo com si fos una taca de ronya, o sobre les corredisses marxianes entre Madrid i Brussel·les del professor Mariano Tornassol i els senyors Dupon i Dupont que ocupen respectivament les carteres d’Economia i de Finances… (Quin apm? més sensacional ens va oferir el primer d’ells el dia que explicava, embarbussant-se com un condemnat, la carta que enviaria l’endemà demanant el rescat, vull dir el crèdit!). Però economitzarem espai centrant-nos en el nou estirabot de l’espanyol que fa de president d’Extremadura després d’haver tret amb aigua bullent el seu predecessor en el càrrec.

El subjecte referit aquesta vegada es tracta de José A Monago, i és el mateix que es va fer popular no fa pas gaire responent amb una acollonant bravata de les seves a una observació de l’alcalde de Barcelona, que havia contraposat les retallades en determinats sectors de la ciutadania a la despesa estúpida (una més) que s’està fent en la construcció de la línia del TGV (AVE, en castanyol) que ha de travessar Extremadura fins a la frontera de Portugal (país que ha dit per activa i per passiva que no pensa connectar-hi mai, que vol dir mai, però a Espanya no ho entenen, es veu).
Aquest personatge, doncs, les encadena una darrere l’altra (i en això s’assembla al seu oblidable predecessor, ves per on), i l’última amb què s’ha despenjat és acusant els alemanys de ser actualment “l’exemple de la insolidaritat a Europa” i els catalans de ser els insolidaris d’Espanya amb aquesta amenaça del pacte fiscal que promou el partit d’Artur Mas i els que li fan costat. De l’estirabot i la seva significació en feia una lectura magistral tot just aquest dimarts Víctor Alexandre a l’article “Quan l’espoliador es fa la víctima”. Si hi podeu invertir un parell de minuts del vostre temps feu-ho, que val la pena:

«Té molta raó el president de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, quan diu que el concert econòmic català seria “catastròfic” i “devastador” per a la seva comunitat i per a Espanya. Té raó, perquè realment és cert que, quan l’espoliat diu prou, l’espoliador, si no s’ha sabut administrar, les passa molt magres. És el que s’esdevé quan algú fa segles que viu a costa d’altri i, tot d’una, aquest altri es desperta i diu al primer: “Demà m’afaitaràs!” Com és natural, en sentir aquesta frase, l’espoliador experimenta un munt de sensacions que el porten per diversos estadis. Comença amb l’estupor, continua amb la incredulitat, enllaça amb el menyspreu, muta en amenaça i esdevé ràbia, odi, exabrupte i agressió. És un mecanisme humà que s’activa i funciona sempre igual, tant si es tracta d’un individu com d’una col·lectivitat. Incloent-hi, naturalment, els imperis, raquítics, decadents i esperpèntics com Espanya. Espanya, és justament això, una andròmina imperial, una cacatua enfaristolada que s’abraça a “la roja” –una ‘roja’ només possible amb el talent de jugadors de la colònia catalana– perquè se sap buida d’elements que la projectin al món, si no és com a model encobert de totalitarisme, de nacionalisme ferotge, de destrucció d’identitats, cultures i llengües, d’il·legalització de partits desafectes, de tancament de diaris, de manipulació de les urnes, de connivència judicial davant la tortura, de subvenció d’entitats enaltidores de Franco, de negativa a condemnar el franquisme i l’assassinat del president de Catalunya Lluís Companys i, entre moltíssimes altres coses, de catalanofòbia. Una profunda, persistent i rabiosa catalanofòbia.

»I per emmascarar aquesta catalanofòbia, el nacionalista Monago afirma que si demana una revolta contra el concert econòmic català és per l’amor immens que sent per Catalunya: “Ho faig per amor a Catalunya i perquè aquests dirigents catalans que defensen el pacte fiscal català no són en realitat el poble català”. És la seva manera de dir: “Només la gent que pensa com jo és real. Només els catalans col·laboracionistes són reals”. Els catalans amb dignitat, els catalans que no s’agenollen davant d’Espanya, els catalans que diuen obertament que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per immiscir-se en la vida i en les decisions polítiques de la nació catalana, no són reals. Aquests no són el poble català. Ningú no sap què són, però poble català segur que no. Persones reals, tampoc.

»Arribats aquí, diguem que hi ha hagut nombrosos racistes al llarg de la història que s’han expressat en els mateixos termes que el senyor Monago. Són racistes que no odien els negres, només odien els negres que no se subordinen a la “superioritat” blanca. És a dir, els negres irreals. Perquè els negres reals, els negres que es fan estimar, són aquells que diuen “sí, bwana” cada cop que els Monagos d’aquest món els ordenen que treballin per a ells o que els enllustrin les sabates. I quan els negres fan una cursa o juguen un partit de futbol i guanyen, els honors són per a l’amo. Són l’amo, el seu llinatge, la seva notorietat, les seves terres, els seus interessos els qui han guanyat. Els negres només són animalons que fan el que calgui, fins a arrossegar-se per terra o aixecar la poteta, a canvi d’un terròs de sucre de l’amo blanquet. Aquest, això sí, no s’expressa mai en termes com ara “casa meva”. Fratern i amorós com és, sempre diu “casa nostra” tot fent entendre que la seva casa també es la casa del seu negre solidari. Un negre que, pobret, ves què faria tot sol. A més, com es pot tolerar que un negre vulgui tenir casa pròpia i treballar la terra per a la seva família en lloc de fer-ho per a aquells que es creuen amb dret a posseir persones, pobles i vides?

»Els totalitaris, els vividors, els cínics, els ignorants, els espoliadors, els emperadors de la caspa com Monago, hereus d’un règim de terror que enyoren en privat, i amarats d’aquella supèrbia i d’aquella agressivitat tan espanyoles que Jacques Feyder retratava magistralment a “La kermesse heroica”, qualifiquen de “xantatge territorial” i de “somni melancòlic” el tancament de l’aixeta catalana i la voluntat de recuperar l’Estat propi, que és l’estatus que correspon a Catalunya com a una de les nacions històriques d’Europa. La mateixa nació que segons José Montilla, un altre descendent ideològic del conde-duque de Olivares, “no té raons històriques” per gestionar els seus propis recursos.

»Monago, tanmateix, sense adonar-se’n, confessa públicament que Espanya no pot viure sense Catalunya, i, en confessar-ho, palesa que Catalunya només té futur com a Estat independent. Per això exigeix el subsidi etern i blasma Alemanya i Catalunya afirmant sense enrojolar-se que “si a Europa la insolidaritat la representa avui Alemanya, a Espanya avui aquesta insolidaritat i absència de cooperació la representa el pacte fiscal català”. És a dir, que, sense Alemanya i sense Catalunya, Espanya no pot seguir fent autovies sense cotxes, aeroports sense vols, trens sense viatgers i obres faraòniques sense sentit. Aquest és el seu drama. El drama d’Espanya i el drama de Monago. És la dolorosa constatació que el negre se’n va i que d’ara endavant haurà de ser ell, l’amo blanquet, el qui haurà d’ajupir-se i treballar la terra per viure».
_________________________________

[Dibu de l’entradeta: Min]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 5 de juliol de 2012 per mininu

La Roja y Gualda fa pinya

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[El coach de la Selección Única, Grande y Libre da las últimas instrucciones a sus pupilos para ganar la Eurocopa, esto es, en román paladino, la copa llena de euros del negocio nacional]

—¿Estamos todos de acuerdo, pues? Vamos a repasar: Tú vigilas de cerca las balanzas fiscales, tú defiendes a muerte el bilingüismo, que no te pase ni una… y todos rápidos al ataque… y si hace falta provocáis un penalty, que el árbitro es del TC, de acuerdo? ¡Vamos, valor y al toro!!
¡A POR ELLOS, QUE SON POCOS Y COBARDES!!
—¡OÉ, OÉ, OÉÉÉÉÉÉ!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Porto-riquean (traducción al aragonés portorriqueño):

[El coach de la Selección Única, Grande y Libre da las últimas instrucciones a sus pupilos para ganar la Eurocopa, esto es, en román paladino, la copa llena de euros del negocio nacional]

—¿Estamos todos de acuerdo, pues? Vamos a repasar: Tú vigilas de cerca las balanzas fiscales, tú defiendes a muerte el bilingüismo, que no te pase ni una… y todos rápidos al ataque… y si hace falta provocáis un penalty, que el árbitro es del TC, de acuerdo? ¡Vamos, valor y al toro!!
¡A POR ELLOS, QUE SON POCOS Y COBARDES!!
—¡OÉ, OÉ, OÉÉÉÉÉÉ!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 1 de juliol de 2012 per mininu