L'Hereu Riera

En plena agitació social, enmig de la voràgine provocada per la reforma laboral aprovada per via d’urgència pel PP, que va tenir ahir una massiva contestació en forma de vaga general (que va ser força parcial, i no solament pels 5 milions d’aturats) i en forma de manis multitudinàries a tot arreu (aquesta sí, força general), el comptador d’estadístiques de MésVilaweb m’avisa que aquest és el post número 1.000 que penjo en aquest blog (de “societat”, segons el catàleg de blogs de la casa). La primera conclusió seria: doncs sí que m’enrotllo!
L’altra conclusió és que si escric, en aquest racó de món literari, diguem-ne, és perquè sé positivament que hi ha qui em llegeix*. Sense lectors no hi ha escriptura que valgui, oi? Deixeu-m’ho dir, doncs, i amb totes les lletres: gràcies per la deferència, mainada!

(CONTINUARÀ)

ps: Respecte de la jornada de protesta general d’ahir a tot l’Estat (i de manera més accentuada a Catalunya, per raons fàcils d’endevinar, i amb una recua de violència als carrers de Barcelona, ja més difícil d’analitzar), arrossego a aquesta plana un text  (“Una victòria històrica de l’empresariat més ranci”) de l’historiador Xavier Díez (que no és el primer cop que cito aquí, i segurament tampoc serà l’últim) publicat al diari de l’endemà de la vaga, i que em sembla particularment interessant:

«A vegades, que els somnis es facin realitat pot resultar un malson. Convindria recordar-ho a aquells que brindaren en llegir el contingut de la nova reforma laboral, una ruptura amb les estructures democràtiques que perjudica el conjunt de la societat i l’economia catalana i espanyola. La lectura amatent dels 25 articles i 36 disposicions imposats per la via d’urgència del Reial Decret Llei és una lliçó d’una història no gaire coneguda pel gran públic, encara que prou significativa dels precaris equilibris de poder a l’estat.

»El gran empresariat hispànic ha mantingut, d’ençà de la mort de Franco, una conflictiva relació amb la democràcia. Ho aborda amb exquisidesa acadèmica el recent llibre de Mercedes Cabrera i Fernando del Rey El poder de los empresarios. Mentre al llarg dels setanta els protagonistes de la Transició buscaven l’homologació del país respecte de l’entorn europeu i occidental, la formada a corre-cuita CEOE mirava, amb enveja, el model de llibertat empresarial imposat a sang i foc al Xile de Pinochet. Els líders patronals, acostumats a l’esbiaixat intervencionisme governamental del sindicat vertical, es mostraren en les declaracions i els gestos hostils a la democràcia. Van posar tots els pals a les rodes als Pactes de la Moncloa, torpedinaren la reforma fiscal, protagonitzaren una fuga de capitals històrica i una vaga d’inversions que sumiren l’economia espanyola de finals dels setanta a la vora del col·lapse, amb elevada inflació i desocupació. També, a partir de la seva guerra declarada al govern Suárez, acusat gairebé de bolxevic pels seus gestos socialdemòcrates, contribuïren a la desestabilització catalitzada en l’intent colpista del 23-F. I tampoc no es caracteritzaren per la voluntat de reconciliació, atès que impediren que en la Llei d’Amnistia de 1977 s’inclogués la readmissió dels treballadors sancionats per la seva militància sindical.

»No parlem de tot l’empresariat espanyol i català, que de la mateixa manera que els treballadors, és i ha estat un grup plural i heterogeni. Sí, en canvi, ens referim a aquells qui, des de la seva posició d’influència, tenien la capacitat de liderar la seva acció política. La seva radicalitat de plantejaments no tenia res a veure amb l’interès del col·lectiu en el seu conjunt, sinó amb aspectes més foscos. Grans grups financers, constructors, inversors i administradors d’empreses estatals que havien fet fortuna mitjançant les pràctiques de la corrupció generalitzada de l’economia franquista no volien perdre cap dels seus privilegis. I encara menys veure disminuït el seu paper de poder fàctic. Aquesta influència explica, per exemple, la impunitat i el blindatge de què gaudeixen diferents empreses que van explotar els anomenats esclaus del franquisme, que, a diferència d’Alemanya o el Japó, s’han deslliurat de tota responsabilitat civil. És clar, aquest empresariat no arribà a exercir la seva influència per mèrit, talent o capacitat. Sinó precisament per l’oportunisme, l’especulació, el mercat captiu i el mal costum de l’explotació laboral. Un empresariat, per tant, massa acostumat a jugar amb avantatge i que explica l’escassa capacitat productiva o d’innovació de la nostra economia.

»De fet, a partir d’aquests lideratges (amb presidents com José María Cuevas, que no fou mai empresari sinó un alt funcionari del sindicat vertical) o un Díaz Ferran no precisament exemplar, esdevingueren referents d’una classe social acostumada a la interpretació subjectiva de les normes. A la no subjecció al principi de la llei, a l’exoneració de responsabilitat civil i penal. Això s’ha traduït en l’abús de la contractació temporal (en teoria, recurs excepcional), a les nombroses excepcions i rebaixes fiscals (que fa que, enfront al 25-30% d’impost de societats nominal, el tipus calculat pel Col·legi de Tècnics d’Hisenda considera que no va més enllà d’un 6-8% per a aquests empresaris de primera classe), o a l’ús de les SICAV com a contemporània fórmula de l’exempció fiscal de l’aristocràcia feudal, o els diversos indults o no execucions de sentències condemnatòries per delictes econòmics a la flor i nata de l’oligarquia hispànica.

»En tot aquest context, si hi ha hagut un esforç eficaç ha estat en el camp de la propaganda. Mitjançant fundacions, laboratoris d’idees o institucions acadèmiques colonitzades pels diners, s’ha intoxicat el món productiu del país (inclosos els veritables emprenedors) amb la reiteració goebbeliana que el principal problema del país són els costos laborals i la presumpta protecció legal dels treballadors. L’acomiadament lliure ha estat, per tant, la seva reivindicació històrica. Qualsevol lector mínimament informat coneix la falsedat d’aquestes premisses. Els economistes que encara no han estat llogats no paren d’explicar que els principals problemes de l’economia estatal tenen a veure amb l’escassa productivitat i innovació, les facilitats per especular, la corrupció, el favoritisme, la ineficiència, l’excés de càrrecs intermedis, de diferències salarials, de jornada laboral, l’elevada desocupació i l’absència d’un mercat laboral estable i de ciutadans amb poder adquisitiu sòlid propi de qualsevol societat europea desenvolupada.

»La seva reforma laboral és una victòria simbòlica. Esdevé una expressió pública de tornar a col·locar les coses al seu lloc. De demostrar davant el món la seva hegemonia i control damunt la societat. Té un caràcter de revenja històrica. Potser no són conscients que, de vegades, quan hom invoca el passat poden ressorgir vells fantasmes. A vegades, que els somnis es facin realitat pot resultar un malson».

___________________________________

[*] _{140.000 clics a la portada i 320.000 a les entrades, a dia d’avui: no em puc pas queixar!}

[_{Imatge de l’entradeta: el gloriós Mini 1000, tota una icona dels anys 60 (que ha sabut adaptar-se als nous temps)}]

Els tràgics fets ocorreguts la setmana passada a Tolosa de Llenguadoc (l’assassinat d’un grup d’alumnes d’una escola jueva a mans d’un tal Mohamed Merah, que finalment va ser abatut per les bales de la policia francesa), han deixat en l’aire una vegada més aquella estranya sensació barreja de sorpresa, consternació, ràbia i inquietud que provoquen aquesta mena d’actes, que no paren de succeir-se, i les seves obscures motivacions (perquè n’hi deu haver alguna: el cervell humà és capaç d’unes profunditats molt negres), que a un se li fan inaferrables, es mirin com es mirin.
Doncs, casualment, em sembla haver trobat algunes de les claus remotes d’aquest conflicte somort (però sempre a punt de revifar) en la lectura novament del llibre de Claude Lévi-Strauss que vaig citar aquí fa uns dies, Tristos tròpics, i que va ser escrit entre els mesos d’octubre de 1954 i març de 1955. És a dir, que l’he tingut tota la vida a la meva disposició i tot just ara m’ha arribat el seu testimoniatge (que, val a dir-ho, la correcció política avui potser faria impossible), tant se val. “L’obra de Lévi-Strauss”, escrivia Gabriel Janer Manila ara fa quatre anys, arran de la lectura d’aquest llibre, “ens obliga a detenir el pas i a observar la naturalesa massacrada del nostre temps, la destrucció accelerada de la diversitat, les putrefaccions contemporànies. Però no pretén canviar el món ni salvaguardar res. No cerca perpetuar la diversitat. Li és suficient preservar-ne el record”.
El cert és que el text de l’antropòleg francès evidencia les enormes dificultats que aquesta diversitat, a causa dels sediments tan distints on enfonsa les arrels, té plantejades ja no per a alguna forma eventual d’ecumenisme, sinó tan sols per a un simple acostament i comprensió mútua que desemboquin en un mínim respecte i que facin possible la convivència pacífica. I sembla que el curs del temps està donant la raó a aquest pessimisme, al “realisme ben informat” plasmat a les planes que Lévi-Strauss escriu sobre aquest desencontre crònic.
En reprodueixo uns fragments:

«Però subestimaríem Tàxila si la reduíssim al lloc on durant alguns segles tres de les més grans tradicions espirituals del Vell Món van viure l’una al costat de l’altra: hel·lenisme, hinduisme, budisme. Perquè la Pèrsia de Zoroastre també hi era present i, amb els parts i els escites, aquesta civilització de les estepes es combinava allí amb la inspiració grega per crear les joies més belles mai sortides de mans d’un orfebre. Quan aquests records no estaven encara oblidats, l’islam va envair la comarca per no abandonar-la mai més.
…
 

»Què seria avui d’Occident si la temptativa d’unió entre el món mediterrani i l’Índia hagués tingut un èxit durable? El cristianisme, l’islam, haurien existit? Em turmentava sobretot la presència de l’islam; no pas perquè hagués passat els mesos precedents en un medi musulmà. (…)
»L’islam em desconcertava per una actitud contradictòria respecte a la nostra i contradictòria en ella mateixa davant la història: la preocupació de fundar una tradició anava acompanyada d’un apetit destructor de totes les tradicions anteriors. Cada monarca havia volgut crear lo imperible destruint la duració. (…)
»¿Quina és la raó profunda d’aquesta indigència en la qual s’endevina l’origen de l’actual desdeny dels musulmans per les arts plàstiques? A la Universitat de Lahore vaig trobar-hi una dama anglesa, esposa d’un musulmà, que dirigia el departament de Belles Arts. Només les noies estan autoritzades a seguir el curs; l’escultura està prohibida, la música és clandestina, la pintura és ensenyada com un art de recreació. Com que la separació de l’Índia i el Pakistan es va fer segons la línia de demarcació religiosa, s’ha assistit a una exasperació de l’austeritat i el puritanisme. L’art, es diu aquí, “s’ha refugiat en lo clandestí”. No es tracta només de romandre fidel a l’islam, sinó, encara més, de repudiar l’Índia: la destrucció dels ídols renova Abraham, però amb una significació política i nacional completament nova. Trepitjant l’art, s’abjura de l’Índia. (…)
»A aquest art religiós [hindú] de pacotilla, però increïblement viu, els musulmans hi oposen la seva pintura única i oficial: Chagtai és un aquarel·lista anglès que s’inspira en les miniatures rajput. ¿Per què l’art musulmà es desploma tan completament quan cessa el seu apogeu? Passa sense transició del palau al basar. ¿No és una conseqüència del repudi de les imatges? L’artista, privat de tot contacte amb lo real, perpetua una convenció tan exsangüe que no pot ser rejovenida o fecundada. Està sostinguda per l’or o s’ensorra. (…)
»Exceptuant els forts, els musulmans no han construït a l’Índia altra cosa que temples i tombes. Però els forts eren palaus habitats, mentre que les tombes i els temples són palaus desocupats. Aquí també s’experimenta la dificultat que té l’islam per pensar la soledat. Per a ell, la vida és en primer lloc comunitat, la mort s’instal·la sempre en el marc de la comunitat, desproveïda de participants. (…)
»A l’Islam la tomba es divideix en un mausoleu esplèndid, que no és aprofitat pel mort, i una tomba mesquina dividida alhora en un cenotafi visible i una sepultura amagada, on el mort sembla estar empresonat. El problema del repòs del més enllà troba una solució doblement contradictòria: d’una banda, confort extravagant i ineficaç, de l’altra, falta de confort real; i el primer aporta una compensació al segon. ¿No és la imatge de la civilització musulmana, la qual associa els refinaments més rars –palaus de pedres precioses, fonts d’aigua de roses, menges recobertes de fulles d’or, tabac mesclat amb perles mòltes–, que serveixen per cobrir la rusticitat dels costums i la beateria que impregna el pensament moral i religiós?
»En el pla estètic, el puritanisme islàmic renuncia a abolir la sensualitat i s’acontenta reduint-la a les seves formes menors: perfums, encaixos, brodats i jardins. En el pla moral, hom xoca amb el mateix equívoc: una tolerància que s’exhibeix a expenses d’un proselitisme el caràcter compulsiu del qual és evident. De fet, el contacte amb els no musulmans els angunieja. El seu gènere de vida provincià es perpetua sota l’amenaça d’altres gèneres de vida, més lliures i flexibles que el seu, i susceptibles d’alterar-lo per la seva sola contigüitat.
»Abans que parlar de tolerància, valdria més dir que aquesta tolerància, en la mesura en què existeix, és una perpètua victòria sobre ells mateixos. Preconitzant-la, el Profeta els va ubicar en una situació de crisi permanent, que resulta de la contradicció entre l’abast universal de la revelació i l’admissió de la pluralitat de fes religioses. Aquí hi ha una situació “paradoxal” en el sentit pavlovià, generadora d’ansietat, d’una banda, i de complaençia en ella mateixa de l’altra, ja que es creuen capaços de superar semblant conflicte gràcies a l’islam. Tanmateix, és en va: com feia notar una vegada davant meu un filòsof indi, els musulmans s’enorgulleixen de professar el valor universal de grans principis: llibertat, igualtat, tolerància, i revoquen el crèdit que pretenen afirmant al mateix temps que són els únics a practicar-los.
»Un dia, a Karachi, em trobava en companyia de savis musulmans, universitaris o religiosos. Sentint-los com es jactaven de la superioritat del seu sistema, m’impressionava comprovar la insistència amb què tornaven a un sol argument: la seva simplicitat. La legislació islàmica en matèria d’herència és millor que la hindú perquè és més simple (…); quant a la reforma agrària, s’aplicarà la llei musulmana a la successió de les terres laborables fins que estiguin prou dividides, després es deixarà d’aplicar-la –ja que no és article de dogma– per evitar una parcel·lació excessiva: There are so many ways and means…
»Tot l’islam sembla ser, en efecte, un mètode per desenvolupar en l’esperit dels creients conflictes insuperables, a risc de salvar-los després proposant-los solucions d’una gran simplicitat (però massa gran). Amb una mà se’ls precipita, amb l’altra se’ls para al caire de l’abisme. ¿Us inquieta la virtut de les vostres esposes i filles mentre sou en campanya? Res més simple: vetlleu-les i enclaustreu-les. Així és com s’arriba a la burka moderna, semblant a un aparell ortopèdic (…). Però, d’aquesta manera, la barrera de la preocupació només s’ha desplaçat; ara n’hi haurà prou que algú fregui la vostra dona per deshonrar-vos, us turmentareu encara més. Una franca conversa amb joves musulmans ensenya dues coses: primer, que estan obsessionats amb el problema de la virginitat prenupcial i de la fidelitat ulterior; seguidament, que la pardah, és a dir, la segregació de les dones, en un sentit obsta a les intrigues amoroses però en altres l’afavoreix, per l’atribució d’un món propi a les dones, del qual només elles coneixen les giragonses. Desvalisadors d’harems en la seva joventut, tenen bones raons per fer-se’n els guardians un cop casats. (…)
»La fraternitat islàmica descansa sobre una base cultural i religiosa. No té cap caràcter econòmic o social. Ja que tenim el mateix Déu, el bon musulmà serà qui comparteixi el seu huka amb l’escombriaire. En efecte, el mendicant és el meu germà: en aquest sentit, sobretot, compartim fraternalment la mateixa aprovació de la desigualtat que ens separa. (…) Si un cos de guàrdia pogués ser religiós, l’islam semblaria la seva religió ideal: estricta observança del reglament (…), revistes de detall i cura de la neteja (les ablucions rituals), promiscuïtat masculina en la vida espiritual tant com en el compliment de funcions orgàniques; i res de dones.
»Aquests ansiosos són també homes d’acció. Presos entre sentiments incompatibles, compensen la inferioritat que senten mitjançant formes tradicionals de sublimació que des de sempre s’associen a l’ànima àrab: gelosia, orgull, heroisme. (…)
»Gran religió que es fonamenta no tant sobre l’evidència d’una revelació com sobre la impotència d’entaular llaços enfora. Davant la benevolència universal del budisme, del desig cristià de diàleg, la intolerància musulmana adopta una forma inconscient en els qui se’n fan culpables; ja que, si bé no proven sempre de portar l’altre, de manera brutal, a compartir llur veritat, són tanmateix incapaços (i és lo més greu) de suportar l’existència d’un altre com a altre. Per a ells l’únic mitjà de posar-se a recer del dubte i de la humiliació consisteix en un “anorreament” de l’altre considerat com a testimoni d’una altra fe i d’una altra conducta. La fraternitat islàmica és la inversa d’una exclusió dels infidels que no es pot confessar, perquè reconèixer-la com a tal equivaldria a reconèixer aquests infidels com a existents».
__________________________________

_{nb: existeix una traducció al català del llibre, Tristos tròpics, feta per Miquel Martí i Pol, però lamento no haver-ne pogut disposar; la d’aquestes ratlles és feta per un servidor a partir de la versió castellana de Noelia Bastard (Paidós Surcos 24).}

Translation (traducción):

[Una simpática niña, miembra del Gobierno de la Ñación y fresca como un pimpollo, presenta con toda ilusión su carta a los Reyes ante las autoridades de la Unión Europea en Bruselas (Bélgica)… ¡Santa inocencia!]

—… pues que dice mi PaPá que les pida a los Reyes de Oriente de Bruselas que me traigan unas vías nuevas para mi trenecito… y con todo de estaciones, y con un túnel grande grande…
—Ya tenemos aquí otra vez a la pastorcilla española… ¡Qué pesadita llega a ser, la Virgen! Vamos a ver: ¿quién de nosotros le dice de una puñetera vez que los Reyes son los padres?
—¡Qué disgusto se va a llevar, la pobrecilla!
—Y nos va a llenar la moqueta de mocos, pero ya basta de bromas, caramba!

Guió i dibus: Min

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[Una simpática niña, miembra del Gobierno de la Ñación y fresca como un pimpollo, presenta con toda ilusión su carta a los Reyes ante las autoridades de la Unión Europea en Bruselas (Bélgica)… ¡Santa inocencia!]

—… pues que dice mi PaPá que les pida a los Reyes de Oriente de Bruselas que me traigan unas vías nuevas para mi trenecito… y con todo de estaciones, y con un túnel grande grande…
—Ya tenemos aquí otra vez a la pastorcilla española… ¡Qué pesadita llega a ser, la Virgen! Vamos a ver: ¿quién de nosotros le dice de una puñetera vez que los Reyes son los padres?
—¡Qué disgusto se va a llevar, la pobrecilla!
—Y nos va a llenar la moqueta de mocos, pero ya basta de bromas, caramba!

M’arriba, via FB, la carta que l’editor Quim Torra ha enviat, des de les planes d’ElSingulardigital.cat, a la directora general de la UNESCO, Irina Bokova, explicant-li que hi ha una persona a Mallorca, Jaume Bonet, mestre de català jubilat, que fa ja tres setmanes que es troba en vaga de fam en protesta per la “política lingüística” (les cometes estan més que justificades, aquí) que està perpetrant amb total impunitat el PP a les Illes Balears, i més concretament per voluntat expressa d’aquest personatge menyspreable que presideix el partit a la “regió” i, per a vergonya i desgràcia nostra, el Govern insular.
Quim Torra fa aquesta justificació de la seva iniciativa (una més d’aquest activista inesgotable):
«Atesa la greu situació en què es troba el Sr. Jaume Bonet (20 quilos de pes perduts; fatiga extrema), advoco per una mediació internacional. En aquest sentit, adjunto carta enviada a la Directora General de la UNESCO sol·licitant la seva intervenció urgent. Si algú pogués estar interessat en enviar-la també, adjunto link on pot trobar-la en la seva versió en anglès».

Us animem des d’aquí a sumar-vos a aquest nou acte de la Resistència, companys i companyes!

Aquest és el text de la carta:

Benvolguda senyora Irina Bokova,

L’1 de març passat el senyor Jaume Bonet Moll va començar una vaga de fam a Palma, en protesta contra les mesures anunciades pel Govern de les Illes Balears (Espanya), que restringeixen en greu manera el compliment efectiu dels instruments internacionals adoptats pel Govern d’Espanya, per exemple, com la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, en relació a la llengua catalana, que ha estat la llengua d’aquestes illes, des de la seva conquesta pel rei Jaume I.

Aquestes mesures inclouen el canvi de la legislació vigent per tal de mantenir només un dels dos idiomes oficials (l’espanyol) com un requisit per als candidats autonòmics de l’administració pública. Saber català passa a ser un “mèrit”.

El Sr. Bonet-Moll és un membre de la junta de Jubilats per Mallorca. La seva pàgina web és http://jubilats.balearweb.net. Després de 21 dies en vaga de fam, s’està debilitant greument i la seva salut és molt preocupant. Les hores de visita han estat restringides. Pot veure una entrevista gravada aquí.

Tenint en compte que la reacció des dels cercles governamentals ha estat nul.la, és de témer que la seva situació empitjorarà. La seva salut, doncs, estarà en greu perill a menys que algú actuï com a intermediari.

Humilment, però vivament, demano a la seva organització que intervingui.

Ben cordialment,

(Carta enviada, en anglès, a: i.bokova@unesco.org, per email)
_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Jaume Bonet, fotografiat en l’entrevista al diari Ara, on va declarar: “No vull morir, però sí jugar fort”}]

On és el sostre del cel? Al capdamunt d’una escala de 234 meravellosos graons posats l’un darrere l’altre per al nostre plaer per un futbolista extraordinari nat a Rosario (Argentina) i crescut, fins a l’alçada d’un gegant, a Barcelona (Catalunya). Gràcies a aquest petit gran home, enorme jugador de futbol del FC Barcelona, tota la culerada hem pogut tocar el cel amb els dits.
I avui, 20 de març del 2012, primer dia de la primavera d’estiu, el nostre petitó s’ha fet (encara més) gran, fent els seus personals gols 232 (rècord del Club, fins ara en mans de César), 233 i 234 com a jugador del Barça.
Quina nit, la d’aquest dia! Quina sort, la nostra, d’haver pogut veure i viure tot això!, quin privilegi!
Gràcies, Leo!!!!

Podia ser (encara) millor: podia ploure. I ha plogut, justament avui, després d’una llarga espera, també sobre el Camp Nou. El cel s’ha afegit a la festa!

“A la bandolera em duia la primavera el vint de maaaarç!”…

_{M’hauria agradat estar despert
aquell matí que amb un vestit verd
entre uns bladars
ell va arribar.}

_{Venia xiulant, com un infant.
Tenia plenes d’ocells les mans
i cel amunt
els anava escampant.}

_{El voltaven les abelles.
Duia un barret de roselles
i a la bandolera
em duia la primavera
el vint de març.}

_{M’hauria agradat estar despert
o haver deixat els balcons oberts
i en el meu son
intuir com…,
teules i branques s’omplen de nius
i el roc eixut torna a mullar-se al riu
i el crit agut
d’una perdiu.}

_{I del conill la mirada
i olorar la matinada
que a la bandolera
ens va dur la primavera
el vint de març.}

_{M’hauria agradat estar despert.
Jeure damunt d’un roc com un lluert
de panxa al sol
i amb un flabiol,
i haver sortit a rebre’l com cal
i guarnir amb flors de paper els portals
com si fos temps
de carnaval.}

_{Però aquell matí jo dormia
tranquil, perquè no sabia
que a la bandolera
em duia la primavera
el vint de març.}
_________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: penyabogarde.blogspot.com}]

Translation (traducción):

[Después de haber dado la lata hasta conseguir la “prohibición” (habráse visto!) de la Fiesta Ñacional tauromáquica en Cataluña, so pretexto de que la lidia del mihura no es cultura sino tortura, ahora los mismos pesados (u otros) vuelven a la carga con la gaita de la supuesta tortura fiscal para con el grácil y bravo burro catalán]

—¡BURROS NO!

Guió i retocs: Min

__________________________________

Suplement dominical / Suplemento dominical

Imatges exclusives de “la Marató” de TVC [Treballadors Voluntariosos de Catalunya] contra la pobresa en terres hispàniques: l’últim recompte ha donat com a resultat la magnífica xifra, atenció!, de…
                                                        _______

Imágenes exclusivas de “la Marató” de TVC [Treballadors Voluntariosos de Catalunya] contra la pobreza en tierras hispánicas: el último recuento ha arrojado la bonita cifra de, atención!…

                  213.963.000.000 €uros!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Después de haber dado la lata hasta conseguir la “prohibición” (habráse visto!) de la Fiesta Ñacional tauromáquica en Cataluña, so pretexto de que la lidia del mihura no es cultura sino tortura, ahora los mismos pesados (u otros) vuelven a la carga con la gaita de la supuesta tortura fiscal para con el grácil y bravo burro catalán]

—¡BURROS NO!

L’olla bull a tot taco, i el vent que ve de ponent encara atia més el foc. Aquells insofribles predicadors monocordes del seu pensament únic (o del seu Únic Pensament, per ser exactes), diuen que tenen un problema, ai caram!
És cert: el problema que tenen és que el vell problema catalán orteguià, que tenien més o menys estacat a l’anar fent, anar passant dies i empenyent anys i pressupostos, se’ls està escapant de les mans i està a punt de superar-los per totes bandes i deixar-los amb cara de pasta de moniato.

1.Ribera
Aquests carcants de l’ABC s’exclamen: resulta que el burro, com més garrotades, més tossut es torna, i a damunt ara amenaça de treure’s de sobre la càrrega, o de portar-ne menys, o de fotre el camp amb la càrrega sencera. Aquesta és la diferència amb el vell estira-i-arronsa: que el burro s’està tornant cada cop més passota envers els crits de l’amo, més descarat amb les seves intencions i més realista amb les seves ambicions.
«A molts dels que volem la independència ha arribat un punt que se’ns en fot com són o deixen de ser els espanyols», escriu en Carles Ribera al seu blog, i ho subscric jo aquí: «Ens és absolutament igual. Simplement volem marxar. Que no ens emprenyin. Que ens deixin fer. Ens hem curat del victimisme tradicional a cops de realitat. Culpar l’enemic exterior és inútil. Odiar-lo, infructuós. Volem ser els responsables dels nostres problemes. I prou».
Ara bé: la funció crea l’òrgan, i algú que s’ha passat anys i panys dient que no a tot i clavant estentoris cops de puny sobre la taula, ¿com s’ha d’asseure a considerar cap subtilitat? «El nacionalisme veí, en canvi, ens necessita com a enemics. En depèn el seu concepte de nació. Aquest és el problema. I gros, perquè tenen tota la força. Menys una: el dret a dir ‘marxem’. I a veure què passa». Aquest és el problema, en efecte: el seu problema.

2.Muntada
Atenció al toc que fa en Lluís Muntada al diari d’avui sobre la qüestió, sobre l’independentisme estructural del nou avi Pujol, ço és, l’independenstisme com a espantall del recalcitrisme castellà: «És a dir, l’actitud independentista i l’independentisme estructural són una reducció de l’independentisme a la condició de simulacre. Amb tots els respectes per la figura homèrica de Pujol ara cal preguntar-nos si, en aquest punt del guió, l’independentisme estructural és gaire efectiu per espantar Madrid i si no generarà noves frustracions entre l’independentisme un cop hagi complert la seva funció, merament estructural. Potser seria desitjable que a Pujol l’independentisme no estructural l’avancés per la dreta, sense que ell, ni que fos per una sola vegada en la història, s’adonés de res».

3.Díez
En Roger Torres, explica Xavier Díez al seu blog, va tenir l’amabilitat de convidar-lo ara fa un parell d’anys a participar en el llibre ¿Per què volem un Estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya [Pagès Editors, Lleida, 2012, 230 pp], que ja ha estat publicat i diu que està tenint una certa repercussió mediàtica. Tot seguit Díez transcriu la seva intervenció, “que tracta d’establir arguments raonables sobre el que en dic la independència no pas com a opció, sinó com a obligació“. Jo en copio aquí el tros transcrit sencer, subratllant-ne alguns fragments particularment destacables. Pareu atenció al matís argumental de l’últim paràgraf:

«Certament, fóra fàcil, des de l’àmbit que més domino, l’educatiu, parlar de les oportunitats que s’obririen amb un estat propi a l’hora de configurar un nou sistema més pròxim a les nostres característiques socioculturals. Tanmateix, la pròpia experiència docent m’alerta de l’absència de consens entre la comunitat educativa a l’hora de dissenyar un model compartit, i els meus coneixements històrics m’indiquen que el país resultant seria fruit de la correlació de forces que cada grup social sigui capaç d’imposar en el moment de la ruptura.

»Plantejar la qüestió de la independència del nostre país es pot fer des de diverses perspectives. De fet, l’argumentari habitual tira molt de raons pragmàtiques i conveniències econòmiques. Tanmateix considero un error parlar de balances fiscals, infraestructures o centralisme administratiu. La  independència representa un trencament sobretot sentimental. És per això que tot debat serè i racional resulta impossible. La passió entre promotors i detractors és la mostra que no es tracta d’una qüestió de diners, ferrocarrils o peatges, sinó de coses més transcendents i intangibles, d’identitat, respecte, reconeixement,…

»Una Catalunya empresarial esdevindria una societat insolidària i conflictiva, de baixos impostos, salaris escassos i orientació neoliberal, de baixa cilindrada moral, potser estil irlandès o portuguès. Una independència impulsada des de la ciutadania de base, des dels treballadors i amb el respecte a les nostres tradicions assembleàries i democràtiques seria capaç de bastir una Dinamarca mediterrània. Amb això voldria deixar clar que la independència no deixa de ser una opció arriscada, que ben segur posaria al descobert els conflictes interns amagats. Tot i això, i malgrat els riscos, no hi ha alternativa.

»La independència no és una opció, sinó una obligació. Es tractaria, ras i curt, de legalitzar una situació emocionalment insostenible. L’obstinada resistència al nostre reconeixement com a nació ens impulsa al divorci. Ha arribat un punt en què cal deixar de demanar perdó a diari per existir. I aquesta dignitat, aquest respecte, el reconeixement que se’ns nega els dies parells i senars, només funciona mitjançant un estat propi. Com a historiador, certifico que és l’estat l’única invenció social, fins al moment, que certifica en el dret internacional aquesta inequívoca condició de nació reconeguda. Tot parafrasejant Torras i Bages, “Catalunya serà independent, o no serà”...

»Cal afegir un altre argument de caràcter històric. La independència és, fonamentalment, un acte de ruptura. Ruptura amb un altre estat, encara que, sobretot, el trencament amb un passat compartit. Tothom té una memòria recent de la Transició, en la qual l’estat profund hispànic reeixí a mantenir la continuïtat amb l’estat fundat damunt les cendres de la guerra civil, l’abril de 1939. Des de la simbologia (bandera, himne, monarquia) fins a l’estructura de classes, l’estat constitucional espanyol no deixa de representar l’Espanya de vencedors i vençuts de sempre. L’Espanya que prohibeix la memòria i silencia la dissidència. L’estat que Vicenç Navarro ha definit amb claredat com a la del “benestar insuficient, democràcia incompleta”. La nació que es deleix per dissoldre’ns en la inconsciència. L’argument més poderós per justificar un futur separat, i potser un dels menys emprats, és aquest. La independència catalana, la d’una Catalunya sociològicament antifranquista, representa la consumació de la ruptura pendent amb un passat poc edificant».

Xavier Díez, “Per què volem un Estat propi?”, a La Bitàcola de X.D. (“Resistència passiva a l’autoritat incompetent”)

____________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: dibuix de Joma}]

Translation (traducción):

[La mítica ñao extraterrestre ABC Enterprise, de misióñ permañeñte eñ el espacio, la última froñtera, de repeñte detecta uñ problema y emite el correspoñdieñte meñsaje de socorro a la base]

—¡Houstoñ!, teñemos uñ problema, y ño es uñ problema ñuevo, siño de añtaño: es el coñsabido problema cataláñ… ¿Qué hacemos?

—Ok… Pongan el morro de la nave en dirección al Quinto Pino estelar, metan gas a fondo… y piérdanse!!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[La mítica ñao extraterrestre ABC Enterprise, de misióñ permañeñte eñ el espacio, la última froñtera, de repeñte detecta uñ problema y emite el correspoñdieñte meñsaje de socorro a la base]

—¡Houstoñ!, teñemos uñ problema, y ño es uñ problema ñuevo, siño de añtaño: es el coñsabido problema cataláñ… ¿Qué hacemos?

—Ok… Pongan el morro de la nave en dirección al Quinto Pino estelar, metan gas a fondo… y piérdanse!!

Una més. Com que ens hem de treure el pa de la boca per peixar la insaciable criatura extraterrestre que tenim enganxada al cos social des de fa 300 anys, ara toca retallar (aquest verb odiós!) a TV3, i la nova víctima de l’inaturable estrenyê’ns el cinturó és el canal internacional de TVC, una de les poques finestres que té Catalunya a l’exterior, i això passa justament ara que el país necessita imperiosament obrir com més finestres millor per fer conèixer el seu drama a fora, i sobretot a aquesta Europa que fa com si el pollastre no anés per ella, i com si es pogués permetre el luxe de tenir en el seu interior un país amb unes potencialitats enormes i tanmateix empobrint-se cada dia més per obra i desgràcia d’un Estat espanyol curt de vista i mala bèstia.
Ho deia aquest diumenge Marc Guerrero, vicepresident del Partit Liberal Demòcrata Europeu i dirigent de CDC, en una entrevista al diari explícita des del titular: “Sense aliats europeus no hi haurà transició nacional”.
No farem aquí cap comentari sobre una “transició nacional” de disseny convergent que va a pas de cargol mentre el PP, cada dia més aznarista i per tant més anticatalà, va com una moto espanyolitzant tot allò que toca. Però sí que en destacarem aquest passatge: “A CiU apostem per una transició nacional, Catalunya ha de fer el seu camí i negociar de tu a tu amb Espanya i no amb l’actual submissió, més pròpia del colonialisme que de la democràcia. Europa no es pot permetre un espoli fiscal com el català, que és únic al món. Fins i tot els lands alemanys, que limiten la seva solidaritat a un màxim del 4%, es queixen i la volen renegociar. La UE hauria d’impedir que Espanya ofegui un motor econòmic de la potència de Catalunya, tan important per sortir de la crisi“. Europa, que té com té els països del sud i que ha anunciat que castigarà Hongria per no haver complert l’objectiu de dèficit, si no escolta aquest clam és que és sorda perduda.

Mentrestant, aquí estem enfilats en una nova campanya per aturar un nou desastre. Reprodueixo la carta que m’ha arribat per estendre la força amb què ha de ser contrarestat:

Benvolgut/da,

A causa de les retallades, TV3 té previst tancar les emissions via
satèl·lit. Això significa que no es podrà veure la televisió en català
a cap país del món. És una pèrdua irreparable, perquè no únicament els
catalans que viuen fora segueixen les notícies del nostre país, sinó
que fins i tot he conegut gent estrangera que ha après català gràcies
a TV3. És l’única televisió del món que emet en català!!!!!
 
Et prego que signis el manifest i que el reenviïs a tots els contactes
que et sembli oportú. Estic convençut que amb una gran mobilització
és possible tirar enrere aquesta bajanada, que al capdavall tampoc
eixugarà cap dèficit.

Moltes gràcies!!!!!!

Link per signar:
http://www.catalansalmon.com/mails/mapa_tv3_satelit.php

Aquest dimarts s’ha donat un important cop d’efecte, en l’escena política, amb les incontestables dades sobre la balança fiscal (la sagnia crònica de Catalunya) que ha donat a conèixer el conseller Mas-Colell, amb gran irritació a la capital de l’imperi. Els números canten: de cada euro català que va a Madrid, en torna poc més de la meitat: 57 cèntims; cada català paga de més 2.251 euros cada any, i en conjunt Espanya xoriça cada any a Catalunya 16.000 M€ (quantitat que, amb vint anys de depredació, puja a l’astronòmica xifra acumulada de 213.963 milions d’euros!)… I en fi, el dèficit fiscal català es manté crònic, malgrat els “més millors que mai” pactes de finançament dels successius governs d’aquí amb els d’allà: el doble, doncs, del 4% a què es referia en Marc Guerrero.
Com deia avui mateix l’economista Sala i Martín a la ràdio, repetint en part l’entrevista que li feia diumenge el diari Ara i que reprodueix en part el vídeo, els tècnics del govern espanyol fan amb els representants catalans que van a “negociar” amb ells el joc del triler: diguin el que diguin, sempre surt la boleta del 8% en el lloc més impensat.
La qüestió és que en una banda de la taula hi ha uns professionals molt experts i molt espavilats, i a l’altra uns aficionats més burros que una espardenya i amb un bonic lliri a la mà. Però la qüestió és, també, que això no pot durar sempre, i que aquest escàndol ha de tenir per força data de caducitat.

[_{Imatge de l’entradeta: El Periódico de Catalunya “destacava” també aquest dimarts en portada les dades del repapiejat espoli fiscal de Catalunya: fixeu-vos-hi bé, a l’angle inferior esquerre}]

Translation (traducción):

[Dos amigos de verdá, fascinados por los misterios del lenguaje, platican sobre esto, aquello y lo de más allá]

—¡Vaya, vaya!…, resulta que en inglés un “pal” es un amigo, mira tú por dónde…
—Pues sí, y en catalán un amigo puede ser un palo*…
—¿Y qué insinúas, con eso, so berzotas?
—Nada, nada, señor susceptible…!

[*] _{“Pal” en catalán significa ‘palo’ (N del T)}

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[Dos amigos de verdá, fascinados por los misterios del lenguaje, platican sobre esto, aquello y lo de más allá]

—¡Vaya, vaya!…, resulta que en inglés un “pal” es un amigo, mira tú por dónde…
—Pues sí, y en catalán un amigo puede ser un palo*…
—¿Y qué insinúas, con eso, so berzotas?
—Nada, nada, señor susceptible…!

[*] _{“Pal” en catalán significa ‘palo’ (N del T)}

Translation (traducción):

[Oteando en el horizonte un nubarrón separatista autodenominado ANC, un jefazo político de la Capital del Mundo mundial propone a un asno periférico una contraoferta que éste no podrá rechazar ni harto de vino]

—Si no os largáis de España os dejaremos hablar en catalán en la intimidad, mantendremos vuestras carreteras preparadas para los rallys, la Renfe seguirá siendo igual de entretenida e incluso más, tendréis garantizado el control de un Banco y de una Caja, El Prat seguirá siendo el mejor segundo aeropuerto nacional, podréis seguir cobrando peaje a los guiris y os montaremos el corredor mediterráneo así que se termine el otro, ¡palabrita del niño Jesús!…, y todo ello por unos módicos 20.000 M€ anuales… y además, prohibiremos por ley que nadie os llame tacaños en sede parlamentaria, ¡ea! ¿Qué te parece?
—¡Pero bueno!, ¿es que acaso me has visto cara de burro?
—De burro catalán, sí, pero también español, ¡ojo!

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[Oteando en el horizonte un nubarrón separatista autodenominado ANC, un jefazo político de la Capital del Mundo mundial propone a un asno periférico una contraoferta que éste no podrá rechazar ni harto de vino]

—Si no os largáis de España os dejaremos hablar en catalán en la intimidad, mantendremos vuestras carreteras preparadas para los rallys, la Renfe seguirá siendo igual de entretenida e incluso más, tendréis garantizado el control de un Banco y de una Caja, El Prat seguirá siendo el mejor segundo aeropuerto nacional, podréis seguir cobrando peaje a los guiris y os montaremos el corredor mediterráneo así que se termine el otro, ¡palabrita del niño Jesús!…, y todo ello por unos módicos 20.000 M€ anuales… y además, prohibiremos por ley que nadie os llame tacaños en sede parlamentaria, ¡ea! ¿Qué te parece?
—¡Pero bueno!, ¿es que acaso me has visto cara de burro?
—De burro catalán, sí, pero también español, ¡ojo!

Fa dies que estic llegint Tristos tròpics, el llibre* on Claude Lévi-Strauss explica les seves peripècies aventureres i científiques –de fet, la seva peripècia vital– en l’enormitat de les terres interiors del Brasil; i ho faig a glops, perquè, a més d’etnòleg –i filòsof i moralista–, Lévi-Strauss era un escriptor notable, i llegir-lo és un plaer. Però, dient-les molt ben dites, diu coses terribles.
I ve’t aquí que fa poc he topat amb unes seves reflexions que m’han deixat estupefacte. Ja ho avisava en Manuel Delgado a la introducció: «Testimoni privilegiat de com naufraguen les cultures, potser l’etnòleg entén, amb aquesta incòmoda consciència, la dimensió real de la seva sort i de la seva misèria: la de ser un dels últims a veure i palpar aquest tresor immens que és la diferència, un tresor que no ha sabut merèixer Occident, aquesta platja, no menys trista, on arriben a morir els déus. L’antropologia no és només una ciència: és també un estat d’ànim».
A partir d’una anècdota que Lévi-Strauss va viure en una trobada de grups nambiquara propiciada per ell mateix amb la intenció de fer-ne un cens aproximatiu [el cap de la seva tribu d’acollida havia simulat, davant els indígenes dels altres poblats, que llegia uns gargots fets per ell anteriorment en un bloc de notes, i tot això amb la idea sola de guanyar prestigi als seus ulls], l’etnòleg francès fa una llarga dissertació sobre el fet de l’escriptura que comença així: «L’escriptura havia fet la seva aparició entre els nambiquara, però no pas de resultes d’un laboriós aprenentatge, com caldria esperar. El seu símbol havia estat aprehès, mentre que la seva realitat continuava essent estranya. I això amb una finalitat sociològica, més que intel·lectual (…). Un indígena encara a l’Edat de Pedra havia endevinat, en lloc de comprendre-ho, que el gran mitjà per entendre’s podia almenys servir per a d’altres fins».
Seguint el fil de les seves reflexions, Lévi-Strauss fa un repàs històric en què, després de constatar que la invenció de l’escriptura va tenir lloc després de la revolució neolítica, busca infructuosament el binomi escriptura/progrés que podríem suposar com el resultat natural d’una eina capaç de transcendir la memòria individual i construir «la consciència durable d’un projecte» col·lectiu.
En canvi, diu, «res del que sabem de l’escriptura i el seu paper en l’evolució humana justifica una tal concepció».

«Si es vol posar en correlació», continua , «l’aparició de l’escriptura amb certs trets característics de la civilització, caldrà investigar en un altre sentit. L’únic fenomen que ella ha acompanyat fidelment és la formació de les ciutats i els imperis, és a dir, la integració d’un nombre considerable d’individus en un sistema polític, i la seva jerarquització en castes i en classes. Tal és, en tot cas, l’evolució típica a la qual assistim, des d’Egipte fins a la Xina, quan apareix l’escriptura: sembla afavorir l’explotació dels homes, abans que la seva il·luminació. Aquesta explotació, que permetia reunir milers de treballadors per constrenyê’ls a feines extenuants, explica el naixement de l’arquitectura millor que la relació directa que havíem encarat. Si la meva hipòtesi és exacta, hem d’admetre que la funció primària de la comunicació escrita és la de facilitar l’esclavitud. L’ús de l’escriptura amb finalitats desinteressades per tal d’obtenir-ne satisfaccions intel·lectuals i estètiques és un resultat secundari, i encara més quan no es redueix a un mitjà per reforçar, justificar o dissimular l’altre».
«Si l’escriptura no fou suficient», diu més avall, a propòsit dels successius imperis de l’Àfrica indígena i de l’Amèrica precolombina, «per consolidar els coneixements, era potser indispensable per enfortir les dominacions. Mirem més a prop nostre: l’acció sistemàtica dels Estats europeus en favor de la instrucció obligatòria, que es desenvolupa en el decurs del segle XIX, va conjuntament amb l’extensió del servei militar i la proletarització. La lluita contra l’analfabetisme es confon així amb l’enfortiment del control dels ciutadans per part del Poder, ja que és necessari que tothom sàpiga llegir perquè aquest pugui dir: la ignorància de la Llei no excusa del seu compliment.
»L’empresa va passar del pla nacional a l’internacional, gràcies a aquesta complicitat que es va entaular entre joves Estats –enfrontats amb problemes que van ser els nostres fa dos segles– i una societat internacional de posseïdors, intranquils per l’amenaça que representen per a la seva estabilitat les reaccions de pobles mal portats per la paraula escrita a pensar en fórmules modificables a voluntat i a exposar-se als esforços d’edificació. Accedint al saber assentat a les biblioteques, aquests pobles es fan vulnerables a les mentides que els documents impresos propaguen en proporció encara més gran. Sens dubte, la sort està tirada. Però, al meu poblat nambiquara, les testes fortes eren alhora les més sàvies. Els que no es van solidaritzar amb el seu cap després que aquest va intentar jugar la carta de la civilització (tot seguit de la meva visita fou abandonat per la major part dels seus) comprenien confusament que l’escriptura i la perfídia penetraven entre ells de comú acord».
_________________________________

Addenda: Escric això el mateix dia (sense haver-ho buscat) que el TSJC ha de dictaminar sobre el recurs a la sentència anterior del Tribunal Supremo que va dictaminar que el castellà havia de ser també, juntament amb el català, llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya. No cal dir que no n’espero res de bo. ¿Què n’hem d’esperar, d’una gent (vestida amb toga, amb sotana, amb uniforme militar o amb trajo i corbata, tant se val) que sabem de sobra que tenen més que clar (i encara més perquè és l’única cosa que volen veure, l’única cosa que els importa de debò) que el gran mitjà per entendre’ns pot servir per a d’altres fins?
__________________________________

[*] _{Claude Lévi-Strauss (1955), Tristes trópicos. Barcelona: Paidós. [La traducció és meva]}

Translation (traducción):

[El coronel Kurtz, en medio de un fuerte malestar después de ser sacudido a conciencia por el capitán Willard, pronuncia, a modo de testamento, unas enijmáticas palabras para la posteridá]

—¡EL HERROR! ¡EL HERROR!!

Guió i dibus: Min

Translation into Bolivian (traducción al boliviano):

[El coronel Kurtz, en medio de un fuerte malestar después de ser sacudido a conciencia por el capitán Willard, pronuncia, a modo de testamento, unas enijmáticas palabras para la posteridá]

—¡EL HERROR! ¡EL HERROR!!