L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Quin fart de riure!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un famoso español abogado, célebre por su innato y celebrado sentido del humor, es objeto de un inocente chascarrillo por parte de uno de sus allegados. Donde las dan las toman, pero algunos caballeros las toman con entereza de ánimo, como debe ser, sin darle más importancia…]

—Señor Peces Barba… algún desalmado le ha puesto una bomba-lapa en los bajos del coche!!…

¿Qué?! ¿Cómo?!! ¿A míii?!!!

—¡Ha picado, ja ja!!, No, no, es broma!

¡Ah, uf! Menudo susto me has dado…! ¡Ja ja! Qué gracioso eres, malandrín, je je!!…

Guió i dibus: Min

Translation into Extremenian (traducción al extremeño):

[Un famoso español abogado, célebre por su innato y celebrado sentido del humor, es objeto de un inocente chascarrillo por parte de uno de sus allegados. Donde las dan las toman, pero algunos caballeros las toman con entereza de ánimo, como debe ser, sin darle más importancia…]

—Señor Peces Barba… algún desalmado le ha puesto una bomba-lapa en los bajos del coche!!…

¿Qué?! ¿Cómo?!! ¿A míii?!!!

—¡Ha picado, ja ja!!, No, no, es broma!

¡Ah, uf! Menudo susto me has dado…! ¡Ja ja! Qué gracioso eres, malandrín, je je!!…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 30 d'octubre de 2011 per mininu

Ara rai!

Deixa un comentari

Riu avall,

Nedant en el corrent

O contra ell, insensats,

Veient pujar la velocitat

De les aigües tèrboles

Com més s’acosta el riu

Al gran Salt de l’Àngel.

Prego a l’àngel només

Que la vertiginosa resclosa

La rebi un nou curs tranquil,

La pau d’una gorga amorosa.


Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 29 d'octubre de 2011 per mininu

Més de 50 anys sense bombardejar Barcelona

Deixa un comentari

Si la tocada d’ous fos un esport homologat, Espanya se n’emportaria tots els trofeus, i sempre per golejada, si més no a l’hora de competir contra el País Català. Encara no ens havíem refet de l’emprenyada provinent de Maó, on el PP de la ciutat pretén que el topònim torni a la seva antiga grafia franquista (franquista, sí: diguem les coses pel seu nom), i ho proposa amb un referèndum popular (un referèndum, sí) en què el poble ha de poder triar només entre dolent i pitjor (“Mahó” i “Mahón”), que va l’espanyol advocat, polític i professor universitari Gregorio Peces Barba i es despenja amb un suposat txascarrillo ple d’ofenses envers els catalans, aprofitant, com diuen a la Meseta, que el Pisuerga passa per Valladolid… No li sabíem, aquesta vena jocosa, al vell ponent constitucional (a part de la mateixa broma pesada de la seva reconsagrada Constitució espanyola i només espanyola), però a fe que s’ha despatxat a gust: ni més ni menys que fent broma, diguéssim, amb referència a la famosa dita del sinistre general Espartero en el sentit que per anar bé “Barcelona hauria de ser bombardejada cada cinquanta anys”. Aquesta és la crònica dels fets, en versió de Vilaweb:

«Gregorio Peces-Barba, un dels ponents de la constitució espanyola de 1978 i ex-president del congrés espanyol, ha dit avui que a Espanya potser li hauria anat millor si s’hagués annexionat Portugal i no Catalunya (àudio). I ha afegit: ‘No sé quantes vegades es va haver de bombardar Barcelona, però aquesta vegada se solucionarà tot sense necessitat de fer-ho’. Ho ha declarat durant el desè congrés d’advocats espanyol que es fa a Cadis. Aquestes paraules han encès els advocats catalans assistents al congrés, que s’han aixecat, han abandonat la sala i han emès un comunicatde protesta.

»’Quan el comte duc d’Olivares va trobar-se al mateix temps amb l’aixecament dels catalans –que, per cert, celebren sempre les seves festes anomenades nacionals per derrotes — i els portuguesos, es va prendre una decisió: deixar els portuguesos i quedar-nos amb els catalans’, ha dit Peces-Barba, que s’ha demanat: ‘Què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i deixat marxar els catalans? Potser ens hauria anat millor’».

A l’entrada d’aquest intel·lectual a la Viquipèdia, actualitzada avui mateix, s’explica sobre aquest succés que el graciosíssim home de lleis madrileny va replicar a la plantada dels advocats catalans dient: “Deixeu que se’n vagin els que se n’hagin d’anar”, i que més tard va afirmar que tot plegat es tractava d’una simple broma. Unes hores després es veu que, en una entrevista radiofònica a la Cadena SER, va disculpar-se, però afegint tot seguit que els catalans “hauríeu de fer-vos mirar el sentit de l’humor” i va recomanar-nos “no ser tan susceptibles”, dirigint-se a l’entrevistadora, Gemma Nierga, periodista catalana.

S’entén que se sentissin ofesos, els representants a Cadis de l’advocacia catalana, i van tenir una reacció plausible. Però encara seria millor que prenguessin bona nota de la facècia, de cara al futur. Ells més que ningú haurien de saber quina mena de cuques, amb togues i perruques arnades, pul·luluen per l’advocacia castanyola…

Ara bé, sobre el dilema que es planteja retroactivament el presumpte doctor en lleis Peces-Barba (d’adscripció socialista, per si algú ho desconeixia), dues coses: un home acostumat com ell a la interpretació i al matís, ja hauria de saber que a Catalunya no celebrem cap derrota (ell i els que l’acompanyen: fixeu-vos en els dos venerables avis de la seva esquerra, al vídeo, com li riuen l’acudit), sinó que commemorem la de l’11 de Setembre, que per molt que li cogui és la nostra Diada Nacional, i ho fem precisament per no oblidar qui ens va derrotar, com va fer-ho i quins rèdits polítics i econòmics n’han tret les forces victorioses i els seus descendents, entre els quals ell es compta, no cal dir-ho.

En segon lloc, una cosa és segura: a ells, als vivillos que viuen invariablement de victòries militars, no sé com els hi hauria anat, si haguessin “deixat” Catalunya i s’haguessin “quedat” Portugal (observeu que no parla pas de productes d’un supermercat, sinó de dos països sobirans), però allò que és segur és que a Catalunya sí que li hauria anat millor, si els castellans no haguessin decidit “quedar-se-la”…, so cretí!!

Decididament, no hi ha qui els aguanti, i no és pas estrany que les enquestes diguin que cada dia hi ha més catalans disposats a plantar-los, com van fer ahir els nostres advocats (per alguna cosa es comença). Però, com que la cabra té tendència a tirar cap a la muntanya, davant d’aquest ascens de la intenció de vot sobiranista Peces-Barba diu, amb tota la seva patxorra d’imperialista constitucional, que ara “ho solucionaran” sense necessitat de recórrer al bombardeig intermitent sobre Barcelona des del maleït castell de Montjuïc (el qual, per si de cas, l’Estat es nega a desmilitaritzar-lo definitivament i donar-lo a la ciutat perquè en faci millor ús).

Conclusió: no sé si és l’adn o un granet que els hi creix per la part de dins del cervell, que els fa rumiar (com els camells) d’aquesta maníaca manera, però està més que clar que aquesta gent no canviaran mai. I per tant, que hem de fotre el camp del seu costat, i ràpid, si volem “solucionar” a favor nostre, per variar, aquest problema… antropològic amb els nostres veïns de ponent.

Els nostres polítics, mentrestant, veiem que es van preparant per concórrer a les eleccions espanyoles del 20 de novembre. No sé amb quins arguments provaran de convèncê’ns que els donem suport, francament. Què hi volen anar a fer? ¿A “plantar cara” als castellans en el seu Congrés, quan cada dos per tres aquests ens demostren que amb la cara que tenen podrien parar un tren exprés? Estarem atents a les tàctiques i estratègies dels partits catalans, mentre el temps passa de pressa i la gana d’aquells caimans de secà, en comptes de minvar, no para de créixer…

___________________________________

[Imatge de l’entradeta: el bombardeig de Barcelona pel general Prim, segons una illustració de l’època. “Sense embuts, a imatge d’Espartero, Prim bombardeja Barcelona… 11,6 bombes de Prim per cadascuna d’Espartero”. Font: jordipllibres.wordpress.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 28 d'octubre de 2011 per mininu

“De aquellas lluvias, estos lodos…”

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos individuos (por decir algo) protagonizan un suceso luctuoso en plena vía pública (aunque con nocturnidad y cobardía), pero como dice el sabio, no pasa nada]

—Era mujer, catalufa, tortillera y negra… y encima, pobre!

¡Cagüenlaputa! Pásame el bate béisbol, que la remato!!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Dos individuos (por decir algo) protagonizan un suceso luctuoso en plena vía pública (aunque con nocturnidad y cobardía), pero como dice el sabio, no pasa nada]

—Era mujer, catalufa, tortillera y negra… y encima, pobre!

¡Cagüenlaputa! Pásame el bate béisbol, que la remato!!


Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 23 d'octubre de 2011 per mininu

Parlant castellà en la intimitat

Deixa un comentari

Nova tempesta en un got d’aigua a l’ex-oasi català. Aquesta vegada es tracta del tremend escàndol que va provocar la revelació, a través del programa El convidat de l’Albert Om, que el cantant Gerard Quintana a casa seva parla, amb la dona i els seus dos fills, en castellà. Val a dir que a mi també em va sorprendre, el descobriment, perquè la companya d’en Quintana, tot i ser filla de pares castellanoparlants, és nascuda a Barcelona, i se suposa que deu haver tingut temps d’apendre a parlar l’idioma del país (la seva germana petita el parla amb tota fluïdesa). Això ens hauria de fer pensar sobre el nivell d’això que en diuen “l’ús social del català” al Cap i Casal i dels beneficis d’aquest concepte bord del bilingüisme actiu que tan alegrement es practica a la capital catalana…
Però, tornant a la tempesta que dèiem, l’allau de veus i piulades de gent crispada per l’exemple del (ex?) cantant de Sopa de Cabra va ser monumental, i vam poder sentir coses com que si el programa de TV3 s’hagués emès abans dels recitals del grup al Sant Jordi en commemoració dels 25 anys de carrera, el segon cap de setmana de setembre, “n’haurien fet prou amb Luz de Gas”, i el noi de Girona va ser engegat tot seguit per la congregació a les tenebres exteriors.
No hi estic d’acord. D’una banda, tothom té dret a evolucionar, i a rectificar, que diuen que és cosa de savis. I Sopa de Cabra, amb Gerard Quintana al capdavant, venia d’un temps en què proposaven fer “de les banderes un gran llençol” i en què van editar un disc en castellà, Mundo infierno, que no va triomfar ni a Espanya ni a Catalunya, i a més es van haver de veure titllats de traïdors, com ara li ha passat al pobre Quintana. Els puretes d’ara, com els de llavors, no li tenen en compte per a res el fet que el grup es passejava pel país veí cantant les seves cançons de sempre, no solament les de Mundo infierno, i que enlloc es van trobar que els hi llancessin rocs (dels minerals) ni cacauets, com sí que els hi va passar a Catalunya quan hi van tornar, per haver-se passat al castellà; i tampoc es recorden que en aquell temps abundaven els grups que cantaven en castellà perquè trobaven poc menys que ridícul fer rock en català (com si el rock’n’roll l’haguessin inventat també al collons de Plaza del Sol!).

«Unes quantes estelades. Crits unànimes d’independència. I en Quintana
que els respon: ‘Fa vint anys érem en aquest mateix escenari amb Els
Pets, Sau i Sangtraït. Nosaltres aleshores no ho teníem tan clar, això
que dieu, i crèiem que havíem de lluitar per un món lliure. Però ara
que el món és més global que mai, sempre s’és a temps de rectificar,
sabem que només hi ha un camí per a ser nosaltres’. Més crits
d’independència. I de fet, van ser uns quants els moments en què Gerard
Quintana va fer bandera de la independència. Així, en la presentació
de ‘Sota una estrella’ va recordar que quan la van fer,molts van
relacionar la cançó amb l’estelada i el grup sempre ho havia negat:
‘El públic, però, sempre és més intel·ligent que nosaltres’. També va
aprofitar la presentació de ‘Guerra’, una versió de Bob Marley, per
reivindicar la necessitat que ‘aquest país petit’ vagi junt i
aconsegueixi ser una sola veu».

[De la crònica de Vilaweb]

Aquesta és una. L’altra és que una cosa és l’ús social del català, un terreny on sí s’ha de treballar, i molt encara, igual que en l’ús del català com a llengua vehicular a l’escola, que no s’ha de deixar perdre sota cap concepte, i una cosa totalment diferent és l’ús de l’idioma a la intimitat de la llar, que ha de ser el que triïn, per les raons que només ells han de saber, els membres de la família, i ningú més. I ningú n’ha de fer res. Ningú, encara que la llengua escollida sigui la mateixa que el feixisme espanyol fa mans i mànigues per imposar a Catalunya alhora que intenta bandejar per tots els mitjans la llengua pròpia del país.

Vist tot plegat, jo demanaria als independentistes-independentistes que, sisplau, no ens encallem en collonades estúpides de sibarites de pell prima, i que emprem les energies allà on de debò fan falta, i no pas a estripar-se les vestidures per menys de cinc cèntims, i a damunt sense tenir raó. A empènyer per l’emancipació del país, a tombar l’estaca (que cada dia que passa està més corcada), hem de ser-hi tots, catalans de dretes, de centre i d’esquerres, catalanoparlants i castellanoparlants (i els parlants de qualsevol de les més de 200 llengües que se senten avui pels carrers de Catalunya).
Avui, dijous 20 d’octubre del 2011, que en un sol dia ha desaparegut físicament el dictador libi (esborronadores, les imatges de la seva captura…, quant d’odi acumulat!), en què ETA ha anunciat que renuncia definitivament a la violència armada (i a partir d’ara, per cert, ja veurem qui arriba primer, si Catalunya o Euskadi, a la meta de l’alliberament nacional…) i en què el Barça ha inaugurat una nova etapa obrint la nova Masia, l’aire sembla més respirable i convida a l’optimisme i a anar endavant.
Espanya, aquesta Espanya maniàticament radial especialitzada a posar pals als raigs de les rodes dels altres (i a la de Catalunya en primer lloc, i amb més mala llet), ha de quedar enrere. I per començar ha de quedar-hi a la ment, al pensament, dels ciutadans d’aquest poble, que ha de tornar a ser lliure com més aviat millor, abans que els neofalangistes espanyols el facin descarrilar i l’estimbin rostos avall.

I per si algú troba que la meva paragrafada és tota ella també una collonada, el convido a fer un cop d’ull a aquest enllaç a la plana web de La Voz Libre (el títol sol ja la delata), on es poden llegir lindezas com aquestes:

«El rockero independentista Gerard Quintana, lider del grupo ‘Sopa de Cabra’, ha sufrido en sus carnes el independentismo radical por el que siempre ha optado (…) Quintana ha decidido inmiscuirse en el mundo de la política durante los últimos dos años, periodo que coincide con su declive en el mundo de la música (…) El rockero se ha mostrado cercano al independentismo catalán más
radical, y así lo ha proclamado durante sus últimas intervenciones
públicas».

La malòstia d’aquest personal és infinita: primer diuen que en Quintana és “independentista radical” des de sempre, cosa que, com hem vist més amunt, és mentida; després associen la seva presa de decisió política dels “últims dos anys” (contradient-se, doncs, barroerament) amb una suposada decadència artística del músic; i acaben insistint que l’independentisme que ha abraçat darrerament és “del més radical”. Valga’m Déu! Pensar que aquesta gent és la mateixa que ha d’encarrilar el procés de pau al País Basc, ara que ETA ha dit que plega, fa venir calfreds…

Per treure’m el mal gust de la boca, enganxo aquí un altre vídeo de Sopa de Cabra, que no ve a tomb de res, però és una de les cançons que més m’agraden del grup de Girona. Bona nit, malparits!

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 21 d'octubre de 2011 per mininu

Melitó Peris, explorador intrèpid

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un audaz, tenaz y pertinaz explorador parte en su primer y temerario viaje a lo desconocido, pero superbién equipado, por si las moscas…]

¿Y eso que llevas sobre la cabeza, insensato amigo?

—El imprescindible salazot…

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Un audaz, tenaz y pertinaz explorador parte en su primer y temerario
viaje a lo desconocido, pero superbién equipado, por si las moscas…]

¿Y eso que llevas sobre la cabeza, insensato amigo?

—El imprescindible salazot…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 17 d'octubre de 2011 per mininu

Històries del nord de Catalunya

Deixa un comentari

Fa uns dies parlava aquí d’un descobriment, d’un llibre que pensava endur-me’n a la tauleta de nit per anar-lo assaborint a glops com un licor de poma. Doncs bé, ja tinc el llibre, La melancolia dels oficials, i a més dedicat pel seu autor, Joan Daniel Bezsonoff, tot un personatge a qui vaig tenir el plaer d’escoltar dilluns passat al vespre a la Llibreria 22 de Girona, en una tertúlia molt salada que va mantenir amb els presents (pocs però selectes!) després de la presentació de l’obra i del seu autor a càrrec de l’amic Xavier Cortadellas.
A la xerrada es va parlar una mica de tot, sobretot d’aquest cadàver a l’armari que té França amb la guerra de la independència d’Algèria, i que és el fil que cus bona part de la producció literària de Bezsonoff; en aquest sentit, el novel·lista de Perpinyà va remarcar com poden resultar de productius, des del punt de vista literari, els conflictes, i particularment els conflictes bèl·lics. Llec com sóc, però, en l’obra escrita de Bezsonoff, em limitaré a fixar l’atenció en un parell de detalls menors, i tanmateix interessants, que van sortir en la conversa al voltant de la realitat de la Catalunya del Nord, que és on viu. Un d’ells és el mateix topònim, que Cortadellas va suggerir –com l’hi havien suggerit a ell, va dir–  que potser haurem de començar a pensar a canviar-lo pel de “el nord de Catalunya”, simplement, com a símptoma, o símbol, d’una Catalunya que malgrat tot –i això que és un tot enorme!– mai ha deixat de ser.
I l’altre és la constatació –no sé si dir-ne curiositat antropològica– feta pel mateix novel·lista en relació amb la llengua dels avis de l’àmbit familiar de Nils: quan ell era xic, va explicar, la gent d’aquell rodal estava convençuda que allà parlaven el català més genuí del país, i que els catalans de les Alberes cap avall en gastaven un que feia pena, mentre que ara tenen una consciència més aviat esmorteïda de la seva parla, com si hagués perdut valor als seus propis ulls. Deu ser que la història no passa pas en va, per a bé i per a mal; però per això mateix toca esperar que la història acabi posant com més aviat millor les coses al seu lloc, ben endreçades.
Dit això, cedeixo la paraula a Xavier Cortadellas, que va fer una dissertació completa, amena i imperdible del llibre i les seves circumstàncies, un llibre no pas gaire extens que, com diu un altre lletraferit, Luis Soravilla, fa allò tan difícil de dir molt amb poc:

«Fa un parell de setmanes, Vicenç Pagès va escriure un article a
Presència on deia que els onze llibres que ha publicat Joan-Daniel
Bezsonoff fins avui es podien subagrupar fàcilment entre aquells que són
més autobiogràfics (Els taxistes del tsar, Una educació francesa, Un
país de butxaca
o Les dones de paper…) i aquells altres que podem
classificar més fàcilment com a novel·les perquè narren –i això ja ho
dic jo- històries d’amor que, en el cas de Joan-Daniel Bezsonoff, són
també històries de guerra. Més clarament que el cas de Julien Sorel
d’El roig i el negre d’Stendhal, enamorat de Louise Renal i fascinat per
Napoleó, però no pas més que les cartes que Trini envia al Juli Soleràs
del front d’Aragó, protagonista d’Incerta glòria.
»Bezsonoff
començava justament La presonera d’Alger, que és el primer precedent de
La melancolia dels oficials que se’ns acudeix a tots els que hem llegit
la majoria dels seus llibres, amb una cita d’Incerta glòria. També n’hi
havia una de Philippe Labro, que és un autor que no he llegit, però que
gràcies al gran magatzem popular del google sé que va ser allistat
l’any 1960 per anar a la guerra d’Algèria. Suposo que és del que deu
parlar a De feux mal éteints, ‘Focs mal apagats’, que és d’on Joan-Daniel
Bezsonoff treu la cita.
»Joan-Daniel Bezsonoff seria també un
foc mal apagat si no fos que tots el que el coneixem sabem que ell és el
primer de no tenir cap ganes que això passi.

»En Bezsonoff, en Bezso per als amics, és un foc de passió quan parla de
llibres, quan parla de Luis Mariano, quan parla d’allò que ha viscut i
d’allò que ha estat, de la gent que estima i de la gent que ha estimat i
de les coses que el preocupen. Ben entès: de Nils, del país, de la
Catalunya Nord, que és, tal com em deien fa uns dies que n’hauríem de
dir, el Nord de Catalunya i de la llengua, que, en el seu cas, és els
parlars del nord, però també el llenguadocià i el provençal i que, quan
parlen els personatges, només quan perd virior o força, es normativitza.
Si el foc del parlar del nord no s’ha apagat és en bona part també
perquè en Joan Daniel Bezsonoff el va alimentant amb els tions dels seus
llibres. En alguns més que altres, és clar, i ara penso en algunes
planes de La revolta dels geperuts, de Les amnèsies de Déu, de La guerra
dels cornuts
o d’Un país de butxaca. El foc es revifa quan parlen
catalans del nord com el tinent Alexandre Pagès o quan fa parlar Jean
Montalat, el seu padrí, que és l’essència del barri de dalt de Nils, on
es parla o a on es parlava la llengua que aquest gran tros d’home que
és en Beszonoff contribueix a marcar encara més clarament en el que
escriu una empremta pròpia.
»A Nils és on va néixer també el
coronel Daniel Valls, que viu la independència d’Alger, a La presonera
d’Alger
, i que s’enamora d’Assià, una jove terrorista que ha de
custodiar i que, de fet, és una independentista algeriana. Això passa
l’any 1956, que és l’any que jo vaig néixer. Però això últim no té
cap importància perquè la gent, generalment, naixem un dia concret d’un
any concret i en un lloc concret, de fet les úniques excepcions que
conec són Daniel Valls, en la ficció, i Joan-Daniel Bezsonoff, en la
realitat, que han nascut bàsicament un parell de cops. Ara, jo hauria de
saber on va néixer Alfons Valls, que és també militar, que és el pare
d’en Daniel i que va ser militar a l’Indo-xina. Potser ho sabria si
hagués llegit Les rambles de Saigon, que és el primer llibre que va
publicar en Joan-Daniel Bezsonoff si descomptem Els ànecs del Mekong, el
conte que Joan-Daniel Bezsonoff va publicar a començaments dels noranta
a Perpinyhard, el recull més interessant que ens ha arribat en molts
anys des de la Catalunya del Nord o el Nord de Catalunya. Però jo no he
llegit Les rambles de Saigon. Recordo que en Bezso va estar a punt de
regalar-me’l un dia que érem a la Llibreria Catalana d’en Touron, a
Perpinyà. Però no ho vas fer. Potser va distreure’s, potser no tenia
prou diners o potser va recordar el que havia escrit Vicenç Pagès, que
diu que Joan Daniel Bezsonoff va haver de publicar uns quants llibres,
abans de començar a existir i deixar de ser l’escriptor català més
exòtic, com diu també en Vicenç, per començar a ser –i això també ja
ho dic jo- l’exòtic d’en Bezso.
»Fa un moment he dit que ha
nascut dos cops. No n’estic segur, perquè, si ho compto bé i si me’n
refio del que escriu, perquè escriure és, com sabem tots, la forma més
autèntica de construir una autobiografia, jo diria que en Bezso ha
nascut moltes més vegades. A l’Algèria francesa i a la Rússia del final
dels tsars, molt abans que naixés; a Perpinyà, que és on va néixer un
dia de l’any 1963; a tots els llocs de França on va anar seguint la
carrera militar del seu pare i de què ens parla a Una educació francesa;
a Nils, que és el lloc on no ha nascut mai, tot i que sigui el primer
lloc on va néixer; a París, una tarda del juny del 1991, quan va
fullejar una guia turística sobre la Indo-xina francesa; a la Indo-xina
que és un lloc on només va pensar que hi naixia durant uns anys; a la
França on els homes fan encara l’aperitiu i on hi ha les gasolineres
blanques, les velles publicitats de Byrrh, els llums grocs als cotxes i
les plaques blaves amb lletres blanques dels carrers de l’Algèria
francesa que no ha vist mai, però que formen part de la seva infantesa, i
que troba amb el seu amic Centini, quan segueix la riba dreta del
Roina, en direcció a Provença, sortint de Tornon; a la Universitat
Catalana de Prada un estiu també dels anys noranta, a la Figueres on es
va a tallar els cabells i on baixa a comprar o a passejar tot sovint; a
la Girona antiga que va descobrir un dia que hi va anar sol; a les
històries d’amor i de desamor que ha viscut com l’Alexandre Pagès, com
el comandant Daniel Valls o com el cors Maurice Leccia. I encara li
falta per néixer a la Catalunya independent que va venint, que,
naturalment, també recuperarà el seu nord i on continuarà essent un
exòtic amb la seva identitat inquientantment occitana, clarament
catalana i, nogensmenys, francesa. Clarament francesa.
»De fet
hi ha tants de llocs on ha nascut i té tantes històries i coses per
dir-nos que entenc que la seva manera d’escriure sigui tan contundent,
tant de poti-poti i tan telegramàtica. Necessita temps. De tantes coses
com té a dir-nos, en Bezso és l’escriptor de la frase curta mullada amb
la neu del Canigó i amb el pastís provençal i el pernod Ricard. El
resultat és un estil propi. Molt efectiu.
»A La melancolia dels
oficials
hi ha també la melancolia de tot això. Dit a la manera de
Bezsonoff, el Daniel Valls que hi trobem és un homo gallicus. S’expressa
en català, però la seva religió és França. I Déu, que ha volgut que
l’apòstol Pere es digués Charles de Gaulle i que ha deixat que les
pedres de la seva església fossin el Vaticà de la Quarta República, no
sembla trobar cap inconvenient en el fet que l’Hexagone arribi a Algèria
tal com, en temps del coronel Alfons Valls, pare de Daniel, arribava a
l’Indo-xina. Tampoc no hi té cap inconvenient, el Daniel Valls d’entre el
1957 i el 1959, l’època de La melancolia dels oficials, tot i les
prevencions del comandant Bronstein sobre De Gaulle i tot i que a La
presonera d’Alger
Valls va enamorar-se d’Assià, la terrorista algeriana
que havia de custodiar i que va acabar morint. Ara, Daniel Valls només
sua malenconia, compleix les ordres sense preguntar-se gaire res. Però
no té ni la bona fe ingènua de l’alferes Quéro, ni la crueltat repugnant
del tinent Lécuyer. A part de l’atracció que sent per Cathy, una meuca
de París, quasi el seu únic desig és “entrar a la guerra secreta”. El
romanticisme més desbocat va a càrrec de Martina Stobinski i del cors
Maurice Leccia, que és el seu millor amic i que els lectors de Bezsonoff
recordem de Les amnèsies de Déu. La melancolia dels oficials és un
llibre on l’horror es combina amb històries d’amor i de desamor, reblert
de frases punyents com obusos, divertit en més d’un moment, i en què el
més innoble de tots, el gran geni de la pitjor emboscada de la guerra
d’Algèria, mou els fils des de París. No és casual, doncs, que, com que
no sap parlar d’amor i com que vol amagar la seva emoció, Maurice Leccia
s’estimi més imitar De Gaulle.
»I no és casualitat que, trist
com un trompetista de jazz, Joan-Daniel Bezsonoff faci com el coronel
Daniel Valls i que es refugiï no en els vells llibres catalans de
L’Avenç que li enviava la seva mare, quan era al Tiaret i al Sersou,
sinó en tot d’escriptors provençals i occitans i rossellonesos que
escriuen en una llengua que tot just si perviu. No és estrany tampoc que
Joan-Daniel Bezsonoff suï malenconia també com Valls i que sàpiga,
sense necessitar un comandant Bronstein que l’hi expliqui, que cap
general De Gaulle ens salvarà a nosaltres com no va salvar l’Algèria
francesa. No sé si de petit va passar una icterícia com la que passa
Damià Valls a La melancolia dels oficials i que li permet tornar a Alger
i veure i viure i formar part de la manifestació històrica del 13 de
maig de 1958 reclamant que França defensi una Algèria que era també, en
part, francesa. No sé si el romanticisme té a veure a pensar que De
Gaulle salvarà l’Algèria com passa a Daniel Valls, però a mi em sembla
que l’única traïció que pot entendre Joan-Daniel Bezsonoff és la mateixa
que entén Daniel Valls: la traïció a causa de l’amor que fa Maurice
Lecchia, una traïció que, al capdavall, tampoc no serveix de res perquè,
a mesura que ens fem grans, la gent acabem descobrint que som
també orfes dels nostres desitjos i dels nostres somnis. Abans, estimat
Bezso, som també orfes de tots els llocs on has nascut o on no has
nascut, però a on et sembla que vas viure o que hi podies viure. És el
que passa naturalment a Daniel Valls, tot i que la seva orfenesa no li
impedeixi tenir uns objectius clars a Algèria, tenir-los encara més
clars quan torna a París perquè passa a ser un oficial d’informació, i,
encara més clars, si pot ser, quan va a Frankfurt am Main perseguint
Otto Stobinski perquè ven metralladores als rebels. Valls comença a
assumir que ja no hi ha ni objectius quan torna a Lió i la seva vida no
va més enllà que xarrupar de tant en tant un mojito. No m’estranya que
al final d’aquesta novel·la tan curta, però tan intensa, Valls vegi per
últim cop Alfons Valls, el seu pare, i que el seu pare li parli en
rossellonès:
“Daniel, parles de coses que coneixes pas….Ets pas
mai fet la guerra, tu! Sabes pas lo que és de consolar un company
ciego, de l’ajudar a morir en li donant la mà…”
»Bé,
Joan-Daniel, per això et llegim i és per això que m’ha agradat La melancolia
dels oficials
perquè, com a les bones novel·les, hi parles de coses
que coneixes pas, coses que t’agraden o que no t’agraden, però que hi
són. I siguin sentimentals o històriques, o patriòtiques o directament
feixistes com algunes de les coses que diuen, que fan o que pensen
Leccia o Valls, tenen sempre un regust de pèrdua. Com allò que queda
mentre va passant el temps.
»Joan-Daniel, un dia em vas dir que
per tu el català era una regressió infantil: la llengua amb què et
parlava la gent que t’estimava, quan anaves a Nils. “Va haver-hi un
temps”, em vas dir, “que em semblava impossible que algú que parlés
català pogués ser un fill de puta”. Bé, se’n pot ser, ja ho saps. Però
també saps que encara parles català amb els que t’han estimat quan
escrius. Joan-Daniel, benvingut, doncs, a aquesta regressió infantil que
són també els llibres».

Xavier Cortadellas

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 15 d'octubre de 2011 per mininu

Cristòfor Colom i els ous espanyols

Deixa un comentari

12 d’octubre, “Festa” de la Cosa Aquella. Un any més haurem de suportar la senyora Espanya, maquillada com una puta vella, refocilándose amb les velles glòries passades i amb les misèrrimes i pansides glòries presents. “España es un gran país”, deia encara l’altre dia un JL Rodríguez Zapatero decadent i en retirada amb la cua entre cames…
Sí, i tant: un gran país de llauna enganxat permanentment a la sonda alimentària de la solidaritat forçosa dels seus espanyols a la força, i expel·lint per la boca, per la seva mateixa boca xucladora, les mentides que calguin per mantenir dret el mite, i sobretot el negoci.
En el documental Colom i la Casa Reial Catalana [vegeu-ne vídeo extracte a la plana següent], un dels que hi participen, l’investigador Jordi Bilbeny, conegut pels seus treballs sobre els orígens catalans de l’almirall Cristòfor Colom, parla d’un episodi més de censura, en el cas d’aquest enigmàtic personatge. Però aquesta línia d’investigació en particular, de Bilbeny i d’altres columbistes, forma part de la feina necessària per descobrir com més millor de la gran muntanya de mentides, enganys i tergiversacions que s’han propalat des de Castella per fer passar per verídica una història falsejada sense escrúpols i amb més o menys traça –de vegades ben poca– i per fer creure –sobretot als espanyols castellans, per entendre’ns– que la nació catalana i els homes que la van conformar és un invent sense arrels històriques difós pels dimonis peluts que ells en diuen, per a més sarcasme, los nacionalistas.
Que en el cas concret de l’almirall Colom (ciutadà genovès, segons les cròniques que ens van vendre quan ens ensenyaven la seva Historia de España) hi ha vuits i nous i cartes que no lliguen es fa cada cop més evident, a mesura que els investigadors catalans van traient la pols als lligalls amagats. Però això ja ho deia al principi del segle passat un columbista que no era pas català, sinó peruà, que es deia Luis Ulloa i que va ser el primer a parlar de les arrels catalanes de Cristòfor Colom. En podeu veure la seva biografia aquí, però permeteu-me que copiï unes ratlles sobre l’historiador peruà escrites pel gran Josep Maria de Sagarra (ara que, a més, està d’actualitat pel recent cinquantenari de la seva mort, esdevinguda el 27 de setembre de 1961, curiosament el mateix dia en què va néixer, 92 anys abans, Luis Ulloa, el 1869). En un dels seus nombrosos articles imperdibles per a la revista Mirador, JM de Sagarra deia això:

«He vist, i tinc de confessar que amb una gran tristesa, el fet que la subscripció pels treballs del senyor Ulloa està bastant encallada. (…) Nosaltres vivim en un país que, si fa no fa, en aquest punt és com els altres països, però que aquí, per una pila de raons que tothom sap, valdria la pena que el nostre país fos una mica diferent dels altres. (…) Ara, amb la subscripció d’homenatge i agraïment al senyor Ulloa passa un cas més trist.
»Imagineu-vos la importància extraordinària que té pel nostre país el fet de poder demostrar que l’home que va descobrir les Amèriques era un català com nosaltres, fill de pare i mare catalans. Tothom sap, i això no cal dir-ho, que els països són grans moralment per la grandesa de llurs fills. Que un home genial i excepcional dóna una qualitat de glòria inesborrable a la seva terra. Imagineu la importància que té per a la història del món el descobriment de les Amèriques, i ara imagineu que aquesta aventura lluminosa va ésser realitzada per un català, i que això se’ns presenta com una veritat nova, com una troballa fresca, que fa trontollar totes les històries oficials. I, després que aquesta veritat sigui absolutament demostrada, imagineu el guany enorme que en rep el nostre país davant de tot el món.

»Si Catalunya és gloriosa per moltes raons, encara que sigui desconeguda de moltíssims estrangers que porten barret i corbata, després de la troballa del senyor Ulloa, si més no tota persona culta del món sabrà que hi ha un continent que es diu les Amèriques que a la fi del segle XV va ésser descobert per un europeu, fill de Catalunya i anomenat Colom. Aleshores ningú no podrà ignorar que Catalunya ha donat a la història un dels homes més transcendentals.
»Imagineu amb quina altra mena de passió hauria escrit Mossèn Cinto la seva Atlàntida si estigués convençut que aquell Colom tan viu en el seu poema no era un navegant o un aventurer italià, sinó que era un català com ell mateix, que es deia un nom tan tendre, tan alat i tan suggestiu.
»Si totes aquestes raons no us trenquen el cor, jo ja no sé què pot trencar-vos-el, si és que de debò estimeu el nostre país, i la història del nostre país, que és l’ànima veritable de la terra que ens enamora.
»No us mireu la qüestió d’una manera vaga, d’una manera desmenjada; no es tracta de picabaralles d’erudits, ni de subtileses de rates d’arxiu. Quan la història agafa un tema d’una vivor tan palpitant, d’una importància tan aguda per a la dignitat d’un poble, no hi pot haver cap profà amb una mica de consciència que se’n desentengui.
»Ara bé, hi ha un professor sud-americà, el senyor Ulloa, que un dia té la intuïció genial dels grans historiadors, i que aquesta intuïció ve comprovada per una sèrie de dades positives, i els arguments creixen, i la hipòtesi agafa tots els aires d’un fet comprovat. I aquest senyor Ulloa, que no és català, fa els seus treballs amb una nobilíssima tenacitat, en una forma completament desinteressada, amb aquella passió que tenen els homes de ciència quan cacen la veritat com uns desesperats.
»El senyor Ulloa està tocant la fi de les seves recerques; actualment ha de fer sentir la seva veu i ha de proclamar la tesi de Colom català en un congrés d’historiadors d’universal importància. El senyor Ulloa, sense que ningú li ho hagi demanat, ens fa un favor enorme, ens regala un català d’una magnitud insospitada, ens converteix Catalunya en la pàtria del descobridor de les Amèriques.
»Però el senyor Ulloa no és un milionari; si ho fos, s’estaria tot el dia estirat escoltant un guacamai de color verd pèsol i fumant uns cigars magnífics que fins tenen indulgència plenària, i són els que fumen els milionaris del seu país. El senyor Ulloa és un savi que s’ha de guanyar la vida com gairebé tots els savis. El senyor Ulloa ha fet llargues despeses, ha perdut hores i hores sense retribució, per fer-nos als catalans un present inapreciable. Doncs bé, ¿què fem, els catalans, per aquest senyor? ¿Com li agraïm el seu treball generós? És tristíssim confessar-ho: s’ha obert una subscripció als diaris, i la subscripció resta encallada. Sembla que no s’hi vulgui donar importància, sembla que ens fem els desentesos davant la figura admirable del senyor Ulloa. No hi valen excuses; si en una ocasió com aquesta els catalans no sabem ésser agraïts, no sabem ésser una mica generosos –no es tracta de milions, com podeu suposar!– és que no som dignes de la descoberta del senyor Ulloa, és que allò de l’avara povertà encara dura, i és per dignitat que tots hem de procurar que no duri»

(Josep Maria de Sagarra, “El senyor Ulloa”, a Mirador, 21-VIII-1930)
__________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: portada del llibre de Luis Ulloa Cisneros Cristòfor Colom fou català. La veritable gènesi del Descobriment, editorial Base, Barcelona 2006; reedició facsímil de l’obra publicada per Llibreria Catalònia el 1927, a París, amb traducció de Domènec de Bellmunt]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 12 d'octubre de 2011 per mininu

En Murphy al paller

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un tal Murphy, conocido en todo el globo por su condición de cenizo máximo, tiene sin embargo una suerte de perlas al hallarse circunstancialmente de paseo en el pajar de una rústica casa de campo]

—¡Vaya, vaya!, mira qué tenemos aquí: ni más ni menos que una aguja de oro!… y con un diamante de 20 quilates incrustado!! ¡Qué suerte, la mía!

Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[Un tal Murphy, conocido en todo el
globo por su condición de cenizo máximo, tiene sin embargo una suerte
de perlas al hallarse circunstancialmente de paseo en el pajar de una
rústica casa de campo]

—¡Vaya,
vaya!, mira qué tenemos aquí: ni más ni menos que una aguja de oro!… y
con un diamante de 20 quilates incrustado!! ¡Qué suerte, la mía!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 9 d'octubre de 2011 per mininu

Living on an island

Deixa un comentari

Parlant de la seva casa familiar a Quart d’Onyar, en el seu dietari Octubre,
el malaguanyat escriptor Miquel Pairolí escriu aquestes ratlles:
«Doris Lessing, premi Nobel de literatura del 2007, afirma: “El lloc de l’escriptor és a casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels seus llibres”. És una afirmació gairebé exacta, sobretot a partir de la maduresa. Abans potser cal córrer una mica de món, si ve de gust. Després, el tragí cansa i la gent també i s’imposa el que propugna l’escriptora britànica, i encara més en aquesta època, en què no cal anar a cercar el món sinó que el món ve a casa, a través de la ràdio, de la televisió, del telèfon, d’internet, sense haver-lo convocat i, de vegades, amb tanta insistència que s’hi ha de posar mesura i fins i tot desconnectar. No volem fer una apologia de la torre de vori. Tampoc no és això, suposem, el que suggereix Doris Lessing. És bo que l’escriptor estigui atent al que passa a la societat, prengui compromisos i es pronunciï. Però necessita un espai propi per al treball, per a la reflexió, per a la lectura.
»(…) Escriure en el càlid aixopluc de la casa, vestit amb roba còmoda i envoltat dels llibres apreciats, escollits, algun d’ells amb una història pròpia, íntima. Els llibres, que són l’altra cara, infinita, del mirall de l’escriptura. Modesta felicitat, senzillesa epicúria».

Ens estendrem una mica ara sobre l’isolament, volgut o no, a què ens aboca, més o menys prolongadament, la vida moderna –propiciat en part precisament per les eines que enumerava Pairolí en el paràgraf transcrit–, i ho farem amb un altre fragment que l’escriptor gironí escrivia en el mateix dietari a propòsit dels orígens familiars i socials de cadascú, que «es poden refusar, assumir o pretendre que no tenen importància», una postura, aquesta última, que en Miquel veia com una ingenuïtat i un error: «Per conèixer-se un mateix, és important saber d’on es prové i acceptar-ho. No ha de ser motiu de presumpció ni de vergonya, perquè és un fet que no es tria, però no es pot ignorar ni voler prescindir-ne tranquil·lament, en nom d’una suposada fraternitat universal dels fills d’Adam i Eva», aquesta idea «que circula amb tanta alegria en la societat actual»
Assentada amb contundència aquesta posició, Pairolí la referma amb una coda i un resum:

«L’escriptor israelià Amos Oz matisa una línia de John Donne i afirma que ningú no és una illa, però tothom és una península. Escriu Oz: “Cap home no és una illa, va dir John Donne, però jo m’atreveixo humilment a afegir: cap home ni cap dona no és una illa, però cadascun de nosaltres és una península, la meitat enganxada al continent, la meitat mirant cap a l’oceà… Una meitat connectada a la família i als amics i a la cultura i a la tradició i al país i a la nació i al sexe i a la llengua i a moltes altres coses, i l’altra meitat amb el desig que la deixin en pau per poder mirar cap a l’oceà. (…) La condició de península és la condició humana correcta. Això és el que som i això és el que ens mereixem no deixar de ser”.
»Res no voldríem afegir a aquest text tan concís i ben trobat. Som una península, en efecte, i volem mirar cap a l’oceà per viure, per respirar. Que les paraules d’Oz siguin també les nostres. Les subscrivim i les incorporem com a coda i resum a l’apunt anterior»
.
Aquest vostre servidor també ho fa. I les he transcrit aquí també com a coda de les converses que hem tingut manta vegada sobre l’aïllament amb amics i companys de viatge, i particularment amb una noia, RB, que aprecio i que sé que passa de tant en tant de visita per aquestes planes.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 8 d'octubre de 2011 per mininu

Tranströmer dixit

Deixa un comentari

“La claredat diürna enfosqueix els somnis”

Tomas Tranströmer, poeta suec, premi Nobel de literatura 2011

El premi Nobel li ha estat concedit avui mateix, després d’uns quants anys d’aspirar-hi i després d’haver rebut uns quants reconeixements oficials pel seu treball literari, perquè, segons la justificació de l’Acadèmia Sueca, “a través de les seves imatges condensades i translúcides ens
dóna un accés renovat a la realitat”.

(Més info a Vilaweb).
__________________________________

ps: L’Emili Teixidor l’any que ve, que tampoc no es pot matar tot el que és gras…!

ps-bis: De l’obra de Tranströmer, per cert, en català només n’hi ha un llibre traduït, La plaça salvatge, publicat el 2007 per una editorial valenciana, Perifèric Edicions, de Cata-roja: http://www.periferic.es/.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 6 d'octubre de 2011 per mininu

Valors líquids, valors sòlids

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos ciudadanos honrados mantienen un amable intercambio de pareceres respecto a los valores sobre los que se sostiene la sociedad actual]

—Dicen que tenemos que recuperar los valores….

¿Y eso por qué? Yo nunca los he perdido…

—Ni yo: en casa tengo bien guardadas tres maletas más como ésta en la caja fuerte!

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[Dos ciudadanos honrados mantienen un
amable intercambio de pareceres respecto a los valores sobre los que se
sostiene la sociedad actual]

—Dicen que tenemos que recuperar los valores….

¿Y eso por qué? Yo nunca los he perdido…

—Ni yo: en casa tengo bien guardadas tres maletas más como ésta en la caja fuerte!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 2 d'octubre de 2011 per mininu

Bullabessa de lletres

Deixa un comentari

Reflexions a la fresca d’una nit d’estiu :

1/ “Després només els calia copiar a Berlín l’experimentat a Baviera”, llegeixo al diari, en un article de Xavier Besalú sobre Guillem d’Ockham. “L’experimentat a Baviera” no és pas cap subjecte determinat i expert que calgués clonar a Berlín, sinó una cosa, una cosa indeterminada: “allò experimentat a Baviera”, hi podria haver escrit l’autor, si hagués volgut, o “lo experimentat a Baviera”, si les normes gramaticals li ho haguessin permès. Però no és el cas: fa anys algú va proposar i es va proposar que els catalans deixéssim de fer servir l’article neutre LO, per alguna raó (científica, suposo) que mai he aconseguit esbrinar (més enllà de l’asseveració “en català l’article ‘lo’ no existeix [?] en funció abstractiva o generalitzadora”, o que “el català literari no l’admet”) i tot Catalunya vam entrar de ple en el camp de l’ambigüitat i de la incomoditat que ens hauria estalviat i que ens estalviaria aquest article tan pràctic. (Els manuals expliquen la manera o maneres de substituir l’article neutre “lo” en les diferents construccions possibles on aquest apareix, però no enumeren enlloc quins modismes “genuïns” ha vingut –o havia vingut– suposadament a substituir aquest article tan insistentment bandejat).
El tema, des del punt de vista gramatical, dóna per a més, i en parlarem un altre dia. Però hi ha una altra molestosa qüestió associada que no puc deixar d’esmentar ara: encara que, com diu l’ortodòxia, l’article neutre “lo” fos un “calc del castellà”, em pregunto si se n’hauria prescindit amb la mateixa tossuderia en el cas que Catalunya hagués tingut amb Castella una relació de simple veïnatge, en lloc de tenir-la de vassallatge…
És a dir, si els catalans no haguéssim de demostrar la nostra “sobirania lingüística”, ¿hauríem pres igualment aquesta mesura de “distanciament” de l’idioma castellà, la supressió de l’article neutre, supressió que de fet va (dit honestament) en contra nostra, de la nostra comoditat com a parlants de la nostra pròpia llengua? Darrere de la famosa teoria de l’afiliació gal·lo-romànica del català fa l’efecte que hi ha més que raons filològiques: si n’hi ha de polítiques, com alguns malpensats sospiten, vol dir que també a nivells d’intimitat estem pagant la insofrible dependència político-militar envers Castella/Espanya. Vull dir que ens fa més mal encara del que semblava, perquè per culpa seva ens posem pals a les pròpies rodes de la naturalitat en l’ús del català parlat i escrit. ¿Quantes vegades no vam sentir, mentre el país feia esforços titànics per recuperar-se dels anys de dictadura, que “això del català és molt difícil”?

2/ La mateixa absurditat (des del punt de vista funcional) la trobem en l’ús d’un únic signe [?] al final d’una oració interrogativa, sense cap forma d’avís previ que ens indiqui que allò que estem llegint és una pregunta (i tant se val que la pregunta faci un quilòmetre de llarg)… ¿Quantes vegades no heu hagut de llegir de nou una frase interrogativa sencera perquè l’havíeu llegit, fins a trobar el signe d’interrogació de tancament, com si fos afirmativa?

3/ La recuperació de la llengua pròpia, mai completada del tot, va donar peu a molta gent del país a aprendre les coses a mitges, en qüestions gramaticals. Un exemple el trobem en la utilització dels verbs (transitius) “permetre”, “prohibir” i altres d’equivalents. Alguns periodistes, sobretot (i particularment els esportius, vagi vostè a saber per què), devien sentir tocar campanes en el sentit que, entre un verb transitiu i el corresponent complement directe, el català prescindeix de la preposició “A”, i ve’t aquí que ells la treuen també de davant del complement indirecte, i així en resulten construccions tan pintoresques com ara aquestes: “El president no ha permès [a] la junta expressar-se davant de la premsa”, o “El reglament prohibeix [a] les nedadores competir sense casc”“Quin embolic, jo t’ho dic, coses de l’idioma…!”, cantaven els de La Trinca els anys seixanta, i a fe que l’embolic persisteix… I així continuarem mentre continuem embolicats amb segons quines banderes estranyes, símbols d’estranyes i preteses superioritats (també lingüístiques)…

4/ En el segon punt parlàvem del signe d’interrogació a final de frase, però en les frases o expressions d’exclamació passa una cosa encara més sorprenent: no sé per quina estranya moda, hi ha molts, moltíssims escriptors i/o periodistes que s’estan olímpicament de posar-hi cap signe d’exclamació, ni al principi ni al final!! “Quin país”, llegim, i ens quedem amb les ganes de saber si es tracta d’una exclamació o d’una pregunta, que són els dos possibles casos en què s’usa aquella partícula, l’adj quin, quina, quins, quines

5/ Tampoc em sé avenir de l’ús periodístic de certes expressions fora de registre: “Un individu cosit a trets (o a punyalades)” queda perfectament natural com a fórmula literària en una novel·la negra, però  ja no sembla tan legítima en les planes d’un diari, ni que siguin les de successos (o “fet divers”). I, si em permeteu una dèria personal, flipo cada vegada que sento o llegeixo expressions com ara “Els pals [de la porteria] també juguen”, o “El travesser va impedir que la jugada acabés en gol”. A més d’irritants, les trobo d’allò més desafortunades, fins i tot en funció metafòrica: l’objectiu dels pals és, precisament, el de no jugar, allò que han de fer és estar-se en una perfecta immobilitat, justament per permetre el joc segons les regles que el regeixen, conxo!

6/ Una altra contemplació estiuenca, que és temps de viatges: la lamentable moda dels cartells abreujats: Santa Cristina d’A, Premià de D, La Bisbal d’E, Sant Feliu de G, Sant Jaume de L, Cassà de la S, Torroella de M, la Cellera de T… i així tot l’abecedari. A l’entrada d’un poble proper a Girona hom pot llegir, amb gran goig i alegria, un rètol que indica per on es va cap a la “Z. esportiva”, quan hi ha espai de sobres per a la paraula “zona” sencera… i per a “zoogeografia” i tot, si hagués fet falta!

7/ … i el no menys lamentable vici d’escriure els topònims sense accents, precisament els topònims, que com a noms propis que són (i per tant no subjectes a les normes que marca el diccionari per als noms comuns) admeten diferents lectures per part del visitant que no els coneix (i que n’és precisament el destinatari: o si no, per a qui es posen, els cartells indicadors?). ¿Com pot saber un turista accidental com ha de llegir “VANDELLOS”, “ORDIS” o “BARBERA DEL VALLES”, si els accents brillen per la seva sistemàtica absència? ¿Quants forasters no han arribat a Anglès pensant-se que aquell poble era “Angles”, per posar un altre exemple de primera mà? En els meus anys juvenils em vaig atipar de veure dalt del tren castellans acabats d’arribar a Catalunya que feien broma amb el nom de “SAN ADRIAN DE BESOS” que figurava a l’andana de l’estació, i des de llavors els rètols s’han (re)catalanitzat, però copiant la norma estúpida i espúria del castellà segons la qual suposadament “les paraules escrites amb majúscula no s’han d’accentuar”. El presumpte acadèmic que la va fixar (en realitat, diuen, per pressions dels linotipistes) hauria d’haver rebut com a premi unes boniques orelles de burro.

8/ Un altre ítem: els penosos espots publicitaris que cap revisor no ha revisat. “Hi ha dos que vindran més tard”, “Hi havia un, a la reunió, que no entenia res de res”, per posar dos exemples trets de sengles campanyes de TV d’aquest estiu mateix. No entenc com algú que es gasta una pasta gansa en una campanya publicitària li pot venir d’uns euros per pagar a un corrector (que no cobren pas tant, ho puc assegurar!) perquè li revisi els textos i li estalviï de quedar malament davant de tothom…

9/ Persisteixen, d’altra banda, les carallotades (ultra)correctores del tipus “Vull ser califa en comptes del [“en lloc del”] califa” (sentit a TV3, parlant de la mort de Jean Tabary, el dibuixant del visir “Iznogud”, personatge de còmics creat per Uderzo); “Va guanyar-li un torcebraç [“un pols”]”; “Travessa pel pas de vianants [“pas de zebra”], etc etc… I després sentim per aquestes emissores de déu perles com aquestes (totes autèntiques): “Encara està a temps de participar”, “No li doni tan fort al xilofon”, “Tots els països d’Europa, incloint el nostre”, “Si no ho sabíeu, preneu nota ara”
Aquesta campanya radiofònica (que es veu que té al darrera la Plataforma per la Llengua, “l’oenagé del català”, segons el propi anunci) encapçalada pel lema “El català correcte, passa’l”, ja ho he dit alguna altra vegada, em supera: posats a anar tirant de campanyes (recordem: des la de la prehistòrica “Norma” dibuixada pel malaguanyat Tísner a la moderna boqueta del Tripartit que parlava sense vergonya, que parlava amb llibertat…), trobo a faltar una campanya a nivell nacional (la cursiva no és per l’àmbit geogràfic, sinó per la intenció i la intensitat) feta amb la mateixa energia, tossuderia i transcendència que es va esmerçar a treure de la circulació l’article neutre “lo”, però aquesta per evitar la desaparició dels pronoms febles, que es troben manifestament afeblits tot i ser genuïnament i exclusivament catalans (vull dir no compartits en res amb el castellà) i tot i ser, sobretot, enormement pràctics i còmodes. (Eliminem un element d’allò més útil –perdonant-li la vida només com a article masculí, i només en aquelles regions, com la de l’Ebre, on ha arrelat profundament– substituint-lo per una incomoditat, i alhora assistim impertèrrits a la lenta mort d’uns altres elements tant o més funcionals: sembla com si en temes de llengua tinguéssim el sacrifici pel sacrifici en molt alt concepte…).
Sento, mentre escric aquest rotllo, “La competència”, el programa de migdia de RAC1 dels Oscars (Dalmau i Andreu), que són aquells que feien la “contracampanya” (dins de “Minoria absoluta”, el programa que els va precedir a la graella) “El català incorrecte, passa’l“. Fa una estona que parlen de la novel·la, portada al cinema, Els cims borrascosos, títol que algun torsimany genial ha decidit traduir al català pel de Els cims rúfols…, que, a més d’emprenyador, perquè produeix aquella incòmoda sensació que “en català s’ha de dir” d’una altra manera, com més estranya millor, és inexacte: es diu rúfol del “temps núvol i fred que amenaça pluja, tempesta” (DLC), mentre que borrascós vol dir “que causa borrasques, propens a borrasques”, i el mateix diccionari posa d’exemples Nit borrascosa, Regió borrascosa

10/ Un dia el cèlebre torero Jesulín de Ubrique va anar a veure el papa de Roma (que no era pas el B16 d’ara, sinó el JP2…) i va quedar tan enfavat del personatge i de la visita, que en sortir-ne va exclamar-se així davant dels periodistes: “En dos palabras: IM PRESIONANTE!”. Se’n va fer una bona gresca, de les dues paraules del matador, però en canvi, arran de la mort del periodista Carles/Carlos Sentís i Anfruns, aquest estiu, s’ha parlat profusament del servei d’espionatge pro-franquista creat per en Cambó, el SIFNE, sigla que es veu que significava “Servicio de In Formación del Nordeste de España”!… O si no, què cony hi pinta, aquesta F, enmig de la parauleta? Doncs resulta que és la de “Frontera”: Servicio [o Servicios] de Información de la Frontera del Nordeste de España”, però la majoria de mitjans ho van interpretar a la manera d’en Jesulín, i tan amples!

__________________________________

Dues referències, per tancar:

a) Xavier Montanyà a VilaWeb, dc 24/8:

Si les paraules són organismes vius, què som les persones?

—L’individu és com un mirall que es desplaça, com una pantalla que
en el seu moviment reflecteix un panorama de pensaments, sensacions,
rostres i llocs en transformació constant. Però la pantalla sempre
tendeix a reflectir una pel·lícula i no una altra, sempre a la recerca
d’una volença elegida.

No decidim els nostres actes?

—En la càlida mar de l’experiència flotem a la deriva com el
plàncton, ens absorbim per amor, o ens evitem per odi els uns als
altres. O bé som evitats i absorbits, devorats i devoradors. Tot amb
tot, no som pas més lliures que les cèl·lules d’una planta o els
microbis que conté una gota d’aigua, perquè ens entrellacem els uns als
altres en el continu tibar de la corda que sostenen, en un torcebraç
inacabable, el futur i el passat.

Entesos, senyor Connolly.

—Pots dir-me Cyril.

Thank you, sir.


b) David Marín, a El Punt/Avui 26/8, “Lo mascle cabró”:

«Avui comença a Cervera una nova edició de l’Aquelarre. Per a la gent
de Ponent aquesta festa i la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega són
l’anunci de l’agonia de l’estiu, amb la mateixa exactitud que la sega
dels primers cereals n’assenyala en començament. L’Aquelarre té aquest
poder de santoral canalla, d’última oportunitat per a estudiants i
oficinistes amb esperit de bruixa o de dimoni. L’Aquelarre els permet
confondre’s dins les aglomeracions nocturnes asfixiants i perdre’s dins
els fantàstics carrerons medievals de Cervera, on de nit corren
l’adrenalina i la passió i que al matí puden a cervesa i pixums, com si
allà s’hi hagués lliurat una terrible batalla en la qual tots els
bàndols haguessin resultat derrotats.

»La festa gira entorn de Lo
Mascle Cabró, a l’adoració del qual es dediquen les bruixes i els
diables durant tot el cap de setmana, i que té el seu clímax en un
espectacle ben entrada la matinada de diumenge anomenat L’Escorreguda
del Gran Cabró, de nom prou entenedor per estalviar-nos-en una
descripció acurada. Amb aquest protagonista a la festa, alguns
lleidatans deuen agrair a la providència que per uns dies la visita del
papa a les Espanyes no hagi coincidit amb l’Aquelarre, que ja està prou
girat el tema del Vaticà, la Conferència Episcopal Espanyola i l’art de
la Franja.

»La història de l’Aquelarre es remunta als orígens del
temps, és a dir, a l’any 1978, amb l’Estat en plena transició
constitucional i amb els municipis catalans inventant-se festes populars
on gastar-se els diners d’uns contribuents a qui durant quaranta anys
s’havien robat les festes, la tradició i l’alegria. Trenta-i-tants anys
després, a Catalunya tenim encara una certa tendència als Mascles
Cabrons de cartró pedra, als diables d’estar per casa atrapats entre la
fatxenderia i el pactisme, a reformar Estatuts per anar més enllà però
acabar tots plegats a la grenya i en el punt de sortida. D’altres, en
canvi, per reformar-se la Constitució es posen d’acord amb disciplina
gairebé militar i amb la mà dreta recullen benediccions papals mentre
amb l’esquerra posen el dit a l’ull a les aspiracions alienes. I si la
resta els falla, sempre els queda Mourinho».

__________________________________

[Foto de l’entradeta: plaça Major d’un poble de l’interior de Catalunya (la Cellera de T, segons el rètol de la carretera), que quan nosaltres érem petits algú havia rebatejat com a “Plaza de España”… Com voleu que anem bé, amb aquests precedents?]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 1 d'octubre de 2011 per mininu