L'Hereu Riera

Haurem d’anar pensant a fer una llista de les desgràcies associades a la tossuda insistència dels catalans a fer servir el català, fins i tot a Catalunya. Un dia ens van fer saber, des de la Central Lletera i Cultural, que l’ús del català a l’aeroport del Prat podia fer estavellar els avions, un altre dia ens diuen des del Ministerio de Información y Turismo contemporani que els turistes espanyols es perden per les carreteres catalanes, per culpa dels cartells monolingües; també ens informen, aquesta vegada des de les instàncies educatives superiors, que els nens i nenes de Catalunya es poden tornar idiotes, aprenent la llengua d’aquí en comptes de la d’allà; després és Air Berlín que patatim, després la Guàrdia Civil que patatam, i després són els funcionaris espanyols, i després els cambrers, preferentment llatinoamericans, i anar fent…
La penúltima va ser la de dimecres passat al Santiago Bernabeu, en el partit de semifinals R Madrid—Barça de la Champions, en què el club amfitrió es negava, al·legant “raons de seguretat” (?!), a usar el català per la megafonia com se sol fer com una gentilesa envers els seguidors marcada pel protocol de la UEFA i que, no cal dir-ho, no havia comportat mai cap problema a cap estadi d’Europa… fins arribar el FC Barcelona a Madrid (en el benentès, és clar, que el Bernabeu sigui un estadi europeu).
I finalment, l’última (que sapiguem) és també de dimecres, però en horari matinal: l’endemà llegíem al diari que un jutge de Lleida diu (no pas en una conversa etílica al cafè, sinó en una resolució, i doncs per escrit) que la pretensió dels lletrats que representen la Generalitat de fer servir el català en els procediments judicials és, atenció!, “una deliberada falta de respecte i de mínima educació”… Estem parlant de Lleida, que és una ciutat catalana, i de la Generalitat, que és l’administració d’aquest país (i que en teoria forma part de l’Estat, la Constitució de la qual teòricament disposa que les llengües de l’Estat altres que el castellà han de ser “objecte d’especial protecció”), però l’insigne togat en qüestió, amb aires de petimetre imperial, la considera “administració regional”… (I ho és, és clar, estrictament: en prenem nota).

I després de tot això encara hi ha qui no vol entendre que els partits Barça-Madrid i Madrid-Barça (anomenats “clàssics”, en el diccionari d’eufemismes del ram) són més que simples enfrontaments esportius, tot i sentir l’himne espanyol sonant a tota castanya al camp del València per ofegar l’estrèpit dels xiulets, i tot i veient amb els ulls de la cara els seguidors del Madrid traient la bandera rojigualda per animar els seus (i cagant-se en “los catalanes”, no pas en els culers, quan l’equip blanc perd el partit –i els papers), i encara que en Pep Guardiola expliqui a la roda de premsa que l’equip blaugrana, igual que el petit gran país que representa, per molt que caigui (o que el facin caure, a veure si haurem de reprendre el costum de llegir entre línies com en temps de la dictadura), sempre s’aixecarà. Sempre.

“Lipdub pel català com a llengua comuna”, promogut per la Plataforma per la Llengua i signat per un bona colla d’associacions culturals d’estrangers arrelats a Catalunya. És cansat haver de defensar les teves coses a casa teva mateix, però aquesta és només una de les petites meravelles derivades del fet de “pertànyer” a Espanya, companys.
“Això és Espanya”, i Espanya, com el futbol, “es así”.

I com passa en el futbol, que una cosa és “la Champions” que en Mourinho guanya per golejada davant dels micros i l’altra la que juga i guanya el Barça –també per golejada– al terreny de joc, la llengua catalana és putejada per tots costats, anant i venint, a peu i a cavall, de nit i de dia, d’amagat i descaradament, i no solament no aconsegueixen esborrar-la del mapa (i fa 300 anys que ho intenten, compte!), sinó que reviscola a la impensada, tossudament, una i altra vegada. Ara és a la Xarxa:

El català és una de les llengües més actives a Internet

Google ha fet públic que la llengua catalana es troba entre les primeres 15 més actives a Internet, fet bastant extraordinari tenint en compte que és una de les comunitats lingüístiques més reduïdes, amb 10 milions de persones que la coneixen.
Aquestes dades les ha fet públiques Luis Collado,
director de Google Books i Google News a Espanya i Portugal, durant una
ponència al segon Congrès Convit
sobre llengua, territori i immigració que es fa a Reus. Collado també ha
explicat que l’ús del català transcendeix les fronteres territorials
d’on és la llengua original, i per tant podem afirmar que el català és
un idioma internacional.

Segons el baròmetre de l’ús del català a Internet, existeixen prop de 2.000 llocs web que estan almenys traduïts en català, la majoria relacionats amb la docència, l’entreteniment i la promoció de la cultura.

[font: Crònica.cat]

El vídeo del lipdub pel català de dalt m’ha fet pensar en aquest altre (de fet seria més aviat un pla-seqüència, però tant se val), en què un mindundi feliç com un nis es passa l’estona fent saltirons d’alegria pel barri al ritme de la música de l’Alison Goldfrapp. Podria servir de model pel dia de felicitat total i col·lectiva en què Catalunya recuperarà la seva llibertat.
__________________________________

Un amic em deia l’altre dia que ell no creu en les casualitats, o en la casualitat, vaja, per dir-ho amb més propietat; que tot s’esdevé per una raó o altra, sigui aquesta més misteriosa o més evident, tant se val.
Jo ni hi crec ni deixo de creure-hi, però que les casualitats, les coincidències, són tot un festival, i que sembla que juguin a un joc que només elles saben, devem ser moltes les persones humanes que ho creiem.
Un petitíssim botó de mostra té a veure amb El perfum dels dies d’en JM de Sagarra, que aquests dies estic llegint i del qual dissabte passat, 23 d’abril, diada de Sant Jordi, en vaig reproduir un apunt que l’escriptor barceloní va escriure un dia de 1929 sobre la festa del Llibre. Doncs bé, aquesta nit passada he anat a llegir, sense buscar-ho, l’apunt que va publicar precisament el 23 d’abril de 1931 ?dissabte feia d’això 80 anys justos, doncs?, amb el títol de “Sentimentalisme grotesc”, i que ve per al post d’avui com anell al dit, atesos els fastos monàrquics que tindran lloc aquest divendres a la capital del Regne Unit, amb l’excusa del matrimoni del més jove dels hereus de la Corona britànica. El sentimentalisme plebeu de què parla De Sagarra és el dels súbdits de la Corona hispànica, i no pas a propòsit de cap festa nupcial, sinó del paper galdós a què la van obligar les urnes populars, però (sense que pretengui equiparar la monarquia britànica amb la castanyola) hi ha observacions que travessen sense cremar-se espais i temps:

«M’he passat vint-i-cinc anys de la meva vida amb unes ganes irresistibles de dir i escriure allò que no podia dir i no podia escriure de cap manera. Hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d’un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat.
»Ara això se n’ha anat per terra amb un estrèpit de tragèdia encartonada; el personatge reial, amb tota la seva invulnerable pacotilla, ja no té res a veure amb el codi, ni amb la caserna, ni amb el quarteret, ni amb el jutjat. La primera sensació és de respirar, respirar profundament, intensament; que pel pulmó castigat i aporrinat surtin tots els microorganismes de l’encongiment, de la ràbia sorda, del silenci ple de pedretes. Ara respirem! Hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al·lucinant de somni.
…

»Les coses rutllen igual, les paraules que un empra per escriure són les mateixes, el fum del tabac en passar pel nas ens dóna l’exacta sensació tropical una mica picant, el nostre jacobinisme tendre i correctíssim encara paga les consumacions alcohòliques amb unes monedes de plata en les quals hi ha la imatge del terrible tabú de fa quinze dies. Però malgrat aquestes apariències, nosaltres hem canviat solemnement. No vol dir que la República ens doni un gram més d’intel·ligència ni ens modifiqui les proporcions del nas; però nosaltres, en tant que homes del carrer, amb cèdula i domicili i personalitat civil, en tant que homes que no som antropoides, ni franctiradors, ni goril·les amb els pèls untats de Summa Teologica, sinó ciutadans d’una ciutat i d’un poble, hem de convenir que hem sofert un canvi radical. I aquest canvi és indiscutiblement en favor nostre. El tabú que ens oprimia era una mena de pegat cafre al nostre pensament; a nosaltres, en tant que catalans, aquest tabú ens omplia més de vergonya que als altres. De la dinastia borbònica no en podíem copsar ni una ombra de grandesa; teníem de quedar-nos amb tota la servitud.
»Les llampants parades que hem hagut d’aguantar els barcelonins en la gran barrila sagristanesca i desconsiderada de Primo de Rivera, aquell home que va muntar el mullader més impertinent per anar-se’n a morir a París com un turista vulgar, ens donen dret a una respiració dura, a una mirada sense llàgrimes ni entendriments imbècils. Si fóssim mers antropoides, els nostres sentiments justificats foren un odi net i una venjança neta. Però som uns bons xicots estovats per la tendresa, la cultura i les corbates de seda.
»Ara bé, si som uns bons xicots, cal també que no badem, cal que tinguem una mica de consciència que estem respirant un oxigen nou de trinca, i, com a catalans i com a republicans, ens cal delatar aquest sentimentalisme grotesc que circula pel cor de les porteres i per les ànimes toves i esgarrinxades per totes les inconseqüències. Enmig de les fotografies que la premsa gràfica engega, propagant els grans espectacles populars i totes les peripècies emocionants de la naixent República, aquests confeccionadors de revistes truculents es veu que no s’han adonat ben bé del canvi d’oxigen, i dediquen espais de preferència i pàgines magnífiques a perpetuar els últims moments de la reialesa, i tot el dolor, que per ara no fa cap llàstima, de l’aristocràcia més servil i més tronada del món.
»Aquella figura de l’ex-reina Victòria asseguda en un marge, voltada d’unes senyores guapíssimes i d’uns xofers addictes, aquella imatge del comte de Romanones en un banc de l’estació d’El Escorial amb una ampolla buida i un barret fort i un bigoti espectral, són dedicades a una explosió de llàgrimes en qualsevol carnisseria o en qualsevol enllustrabotes. Un fons plebeu irreductible, un analfabetisme sòrdid, tremolen davant la sort d’uns personatges que han deixat d’ésser figures màgiques per convertir-se en homes i dones de carn i ossos. I aquest canvi, aquesta reintegració a la humanitat, sense que se’ls hagi trencat cap os, sense que se’ls hagi privat d’endur-se’n a l’esquena tota la fortuna que han volgut, resulta que les venedores de dècims i els desgraciats que no han menjat mai un arròs al punt el contemplen com la cosa més patètica i més lacrimògena que s’ha vist en aquest país.
»Fins ara el poble havia mirat els seus reis embolicats dintre una glassa celestial; les mirades més canines reflectien el seu pas; ells, els personatges invulnerables, vivien un món d’anècdotes esqueixades, d’un refinament goyesc i corrosiu. Ara són homes com els altres i res més. Aniran pel món com a grans turistes i podran ésser un número excitant en el music-hall del carrer. Hi ha hagut un duquessa que, per figurar de comparsa, s’ha endut tot el diner que ha pogut i apretava a córrer com una desesperada. Aquests gestos tan aristocràtics i tan valents fan pensar en l’actitud de les majordones.
»A mi em fa un fàstic positiu, i em penso que a totes les persones sensibles els ha de fer fàstic, aquesta explotació de la infelicitat i del plebeisme de la pobra gent amb l’espectacle d’una tragèdia reial absolutament grotesca, en aquest país en què el rei destronat i tots els reis han estat causa d’altra mena de tragèdies que s’han pagat amb la sang del poble».

[_{Imatge de l’entradeta: els futurs monarques (o no) Guillem i Caterina, en el cor de la britànica flag, una més de les multitudinàries i horteres mostres de l’entusiasme popular d’aquests dies pel llautó reial}]

Translation (traducción):

[El penúltimo sou de Mou (antes del último, después del cual saldrá con toda probabilidad como un cohete del Bernabeu) sigue provocando todo tipo de reacciones encontradas, muchas de ellas repugnantemente provocativas]

—NO fue 1 manita… fueron 2 deditos!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[El penúltimo sou de Mou (antes del último, después del cual saldrá con
toda probabilidad como un cohete del Bernabeu) sigue provocando todo
tipo de reacciones encontradas, muchas de ellas repugnantemente
provocativas]

—NO fue 1 manita… fueron 2 deditos!

Translation (traducción):

[Un tamborilero con hábito al estilo de Calanda, pillado en plena Semana Santa, manifiesta (no lo dice con palabras, pero su careto habla por él) pensamientos más bien poco edificantes]

—¡Pues se acabó lo que se daba, con el cucurucho, mecagüen los clavos de Cristo…! ¿A quién coño se le ocurrió prohibir el burka, “por estrictas razones de seguridad”?! ¡BRRR!…

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Un tamborilero con hábito al estilo de Calanda, pillado
en plena Semana Santa, manifiesta (no lo dice con palabras, pero su
careto habla por él) pensamientos más bien poco edificantes]

—¡Pues se acabó lo que se daba, con el cucurucho, mecagüen los clavos de Cristo…! ¿A quién coño se le ocurrió prohibir el burka, “por estrictas razones de seguridad”?! ¡BRRR!…

(Senyores i senyors, avis i àvies, nens i nenes: En aquesta diada de Sant Jordi, la meva estimada parròquia, amb l’estreta col·laboració d’aquest personatge tan aficionat a les sorpreses que és l’atzar, m’ha fet un regal inesperat: algun de vosaltres, benvolguts lectors, ha fet el clic número 100.000 a la portada d’aquest blog, que són una bona rastellera de clics, i que, sumats als de les 190.000 visites a les entrades –sempre segons el comptador de la casa–, fan una bona fila, no us sembla? Jastà, l’apunt. Només volia fer constar aquesta feliç coincidència amb la diada de la lectura per excel·lència, i donar-vos les gràcies a tots pel vostre interès, o curiositat, que diuen que va matar el gat, però també és allò que a nosaltres ens ha fet i ens fa al capdavall humans, oi? 😉

PS: Per cert, el Sant Jordi d’aquest any, que ha caigut en plena Setmana Santa i que per això havia de ser catastròfic, segons les previsions d’alguns experts (?) que veien tot Barcelona de diàspora minivacacional, ha anat prou bé (també a Barcelona!), i fins i tot la pluja ha tingut la paciència d’esperar (aquí a Girona, si més no) fins que la jornada ha tocat a retir…

[_{Il·lustració de l’entradeta: blog de L’hora del lector}]

«Una vegada va imposar la moda el joc del diàbolo. Totes les criatures d’aquell temps feien patinar damunt d’un cordill dues paperines de fusta enganxades pel bec. Després el diàbolo saltava allí on podia, i, l’any en què el joc va fer el pinyol, les fàbriques de vidre i de terrissa van augmentar un 300 per 100 llur producció. La meitat de persones que es passegen per la Rambla amb el nas aixafat deuen aquesta desgràcia a les trompades rebudes amb els diàbolos. Després d’aquesta moda, n’han vingut altres de singulars: la de mastegar goma, la de dur una trenzilla blanca a les armilles, la de premsar el morro dels gossos, la de considerar l’adulteri com una ganga, i la de depilar el ventre dels ratolins.
»Ara [1929] és una moda el dia del Llibre. Aqueix any ha agafat unes proporcions molt més fortes que l’any passat.
»El dia del Llibre s’ha posat a l’altura al·lucinant dels cap-al-tards barcelonins. S’ha vestit de pippermint amb gel i de mantega salada, com els senyals lluminosos i els ulls de les senyoretes.
»Tothom, amb l’esquer del deu per cent de descompte, ha anat a comprar llibres desesperadament, amb la mateixa desesperació que en temps anteriors el públic es tirava dintre les esglésies el dia de Dijous Sant. Fins els paralítics, els mutilats, i aquells que amb prou feines tenen esma per respirar, s’han fet dur a collibè a les llibreries. Els banquers, els milionaris, han anat a comprar una novel·la de tres pessetes perquè les venien a 2,70. Algun domador d’elefants ha robat tres carteres als transeünts per anar a comprar una obra estimulant. Tots els prostíbuls han treballat més que de costum per poder contribuir a la difusió de la cultura.
»Els llibreters s’han empescat trucs rutilants per vendre. En López Llausàs ha plantat al mig de l’acera un fanal de tots colors que semblava que anunciés el circ Gleich. En aquest fanal, entre altres pintures magnífiques, hi havia un ninot que volia ser la meva caricatura. A mi m’ha semblat que em veia com si sortís de l’hospital i anés a cercar vint cèntims per un plat de sopa. He tingut la visió exacta del moment en què aniré a demanar caritat, que és la fi que ens mereixem tots els que fem aquesta cosa tan mal intencionada i tan immoral que se’n diu literatura.
…

»Altres llibreries han llogat una gramola que ha cantat tangos de sol a sol. Altres han posat tres lloros vius i un tigre dissecat per atraure el client. Altres han fet servir el propi autor d’atracció. Hi ha hagut discursos al mig de la Rambla, i la llibreria s’ha convertit en gran rulota tradicional i hem pensat en els temps romàntics de L’alegria que passa.
»Tot això és magnífic i encoratjador. Si la febre pel dia del Llibre augmenta, la propaganda serà també més viva i més excitant. Quan guanyem en cultura i llibertat, als aparadors de les llibreries s’hi posarà un cinema projectant al viu les aventures galants dels autors de més venda.
»Un any resultarà que això és fet. I aleshores es projectaran les aventures de les senyores dels autors, i tindrà més venda aquell que resulti més víctima d’infidelitat que els altres. Totes aquestes réclames seran una pura delícia, és possible que s’arribi a produir l’espectacle dels autors lligats amb cadenes, vestits de saltimbanquis, o bé tancats dintre d’una gàbia només que amb un eslip amb unes pinces als dits que serviran per treure’s la pell els uns als altres. La propaganda no té cor i el comerç no té entranyes, i la moda és la moda.
»Després del dia del Llibre, hauríem de procurar crear dies de tot el que es presenti, fins que durant els dotze mesos sempre fos el dia d’una cosa o altra.
»El dia de les Dentadures Postisses, de la Morfina, dels Gasos Asfixiants, dels Escapularis amb Indulgència Plenària, tot això, amb rebaixes intel·ligents, convertiria el món que vivim en una cosa flexible, civilitzada i delicadament pintoresca.
»Hi ha gent d’un sentimentalisme corrosiu, que no està d’acord amb l’aire de parada que van agafant les exigències de la moral i la cultura. Aquesta gent més valdria que s’hagués mort la tardor de l’any 1918.
»A nosaltres ens agrada el dia del Llibre, no perquè venem més que els altres dies, ni per les poques pessetes que ens entren a la butxaca, sinó perquè veiem que el llibre deixa d’ésser una cosa trista, muda, sorda, gris i encartonada. Perquè veiem que en el llibre es filtren les rialles de les modistetes i els escarafalls de tots els pocavergonyes de punta; perquè el llibre és un espectacle de llum, de color, de deliciosa fantasia, que és en el fons del fons el que ens commou, i en el fons del fons voldríem que la nostra sang i el nostre estómac es convertissin també en un deliciós espectacle de llum i de color».

[10-X-1929]

Josep Maria de Sagarra, El perfum dels dies. Articles a «Mirador» (1929-1936). Quaderns Crema, 2004.
_______________________________

[_{Imatge de l’entradeta: del Blog de L’hora del lector}]

JL Rodríguez Zapatero, president plegatín del Govern espanyol, en un míting perpetrat a Albacete (Espanya):

“Catalunya reclama allò que no li correspon”

[Comentari de text: L’insuperable ZP va evacuar la frase i es va quedar tan ample, sí senyor. Davant aquesta nova mostra de patxorra institucional, un hom no aconsegueix escatir encara del tot si és que el president de la cosa espanyola no se n’entera, de la missa, o si ho fa massa, i ens vacil·la directament. Si l’opció certa és la primera, potser faria bé Rodríguez Zapatero d’emular el capgròs de l’oposició, que últimament es deixa caure sovint per Catalunya, a veure si de cara a les eleccions que s’acosten pot pescar algun peixet (després d’haver bombardejat el riu amb dinamita), ni que fos per fer-se una idea, ZP, abans de fer mutis definitivament, del munt d’ocasions que va tenir (i que va perdre) de fer mutis parcialment.
Però tant en un supòsit com en l’altre, allò que ha fet el noi, amb el seu parlament a Albacete (on va enardir la parròquia castellana fent-li saber que a la noble regió llur “en set anys s’han incrementat les inversions un 80%” en comparació amb l’època d’Aznar el Libi, visca la Pepa!), és fer-nos girar als catalans els ulls una mica més cap a la porta de sortida…
Vostè vagi fent, senyor president!]

[_{Fotos de l’entradeta: Dani Pozo / AFP}]

Translation (traducción):

[Un sujeto sordo y ciego, pero síquica y moralmente perfectamente capacitado, aúna en su coherente discurso ante la audiencia fiel ética y estética]

—No vamos a permitir que Cataluña se salga con la suya haciéndose con Valencia, quicir con la Comunidad Valenciana, un traje a medida…

Guió i enganxines: Min

Translation into Valencian (traducción al valenciañol):

[Un sujeto sordo y ciego, pero síquica y moralmente perfectamente
capacitado, aúna en su coherente discurso ante la audiencia fiel ética y
estética]

—No vamos a permitir que Cataluña se salga con la suya haciéndose con Valencia, quicir con la Comunidad Valenciana, un traje a
medida…

Trobar el camí més ràpid pot ser fàcil.
Trobar dreceres per arribar aviat pot ser atractiu.
Però marcar un camí nou, i descobrir paisatges per compartir,
per gaudir, per emocionar-te…
és el que et situa a la teva dimensió real, dins la fantàstica infinitat
d’espai i temps que et regala la vida, en múltiples oportunitats,
difoses en els més petits detalls.
Sigues heroi! Fes-les teves, i escampa el missatge pel teu camí.
Vindran nous viatgers.

Montse Pous i Sabadí
(1961-2011)

[_{Foto de l’entradeta: Ferran Guasch}]

Translation (traducción):

[Dos amigos del alma coinciden, una vez más, al expresar sus respectivos puntos de vista]

—¡ESTÚPIDO!

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):

[Dos amigos del alma coinciden, una vez más, al expresar sus respectivos puntos de vista]

—¡ESTÚPIDO!

Guió i dibus: Min

Demà, dia 10 d’abril del 2011, pot ser el primer dia del nostre demà, el dia que podem començar a tenir el futur a les nostres mans.
Les consultes democràtiques per la sobirania de Catalunya estan a punt de fer el cim: demà diumenge arriben a la capital per la porta gran, i Barcelona hi dirà la seva. Fins ara ja ho han fet anticipadament –i amb un notable percentatge de participació– molts ciutadans del cap i casal, i entre ells dos dels presidents de la Generalitat: l’actual, Artur Mas, votant “a títol individual” –com havia de ser–, i el president estat Jordi Pujol, fent-ho al seu torn l’endemà, en un significatiu gest d’alta càrrega política que completava el que havia fet poc abans amb la seva destacada conferència [*] a la UPF davant un nombrós públic i una grandiosa audiència, dins i fora del país [**].
Ara és l’hora, catalans de Barcelona!

[*]  vid “Pujol redimeix l’inedependentisme”, de Jordi Cabré; “Una visió d’Espanya”, de Germà Capdevila; “Ara sí, president!”, de Vicent Sanchis, i “Mai és tard si s’arriba d’hora”, de Sergi Sol i Bros, articles d’opinió breus i tots ells imperdibles.

[**] vid “Ens combaten? És que fem por?”, de Salvador Cardús i Ros.

_______________________________________

La jornada històrica d’aquest diumenge 10 d’abril tindrà lloc a continuació d’una altra no menys històrica, en la qual l’esport i el país (que al País Català han anat sempre de costat: ciutadania i civilitat) s’han tornat a retrobar, i de quina manera!: amb un partit memorable de rugbi a 15 entre la USAP de Perpinyà i el Toló, per disputar-se el pas a semifinals de la Heineken Cup, això és, la Copa d’Europa. Ha guanyat l’equip de Perpinyà, però ha guanyat també el país, que s’ha retrobat a les grades de l’estadi olímpic Lluís Companys i per tota la ciutat de Barcelona. A la llotja, al costat del president de la USAP, Paul Goze, hi havia el president Pujol i la seva dona, i també el conseller Felip Puig, celebrant els assajos com un perpinyanès més.
Aquesta és la crònica que n’ha fet VilaWeb:

La gentada que omplia avui l’Estadi Lluís Companys de Barcelona ha viscut un dia històric del rugbi català. La USAP de Perpinyà s’ha classificat, per segona vegada a la història, per a la semifinal de la Copa d’Europa, després de vèncer el Toló
occità per 29 a 25, en un partit molt equilibrat que l’equip
perpinyanès ha resolt mercès a una gran segona part. S’ha complert
l’expectativa que havia generat el partit, enorme (mai no hi havia
hagut tanta gent en uns quarts de final de la Heineken Cup) i mai vista al Principat per a un partit de rugbi.

En
les dècades de 1920 i 1930, l’època d’or del rugbi a casa nostra, els
partits de la selecció catalana al mateix estadi van arribar a
congregar quinze mil aficionats. Després de la guerra de 1936-1939,
aquest centenari esport va viure una important davallada, que l’ha
mantingut lluny de l’atenció pública i mediàtica. Però no ha
desaparegut, com ho demostren les desenes de clubs que al Principat continuen mantenint equips en totes les categories. Els èxits recents de la USAP, que va guanyar fa dos anys la lliga Top 14 després de mig segle i que l’any passat va quedar subcampiona, han ajudat a fer créixer l’afició també al sud.

Com també hi ajuda aquest primer partit oficial de l’equip perpinyanès a Barcelona, amb totes les entrades venudes en un sol mes. Es calcula que uns trenta mil nord-catalans
es desplaçaran fins a Barcelona per donar suport al seu equip, que
només ha passat una vegada els quarts de final de la Copa d’Europa,
l’any 2003. Va arribar fins a la final, però la va perdre amb el Tolosa.

Agermanament amb el Barça

Amb la magnífica temporada de 2009, el president Paul Goze va manifestar que la USAP volia ser l’equip de tot Catalunya, i no sols del nord. En aquesta línia s’emmarca l’acord d’agermanament entre el club perpinyanès i el FC Barcelona,
signat el 17 de gener passat a Barcelona, pel qual el Barça es
compromet a fer conèixer el rugbi i el club nord-català al Principat. El
primer fruit d’aquest compromís ha estat la col·laboració activa del
club de Sandro Rosell en aquest primer partit oficial de la USAP a
Barcelona.

Focus de catalanitat

La USAP, en concret, i el rugbi, en general, han estat i són factors
de catalanitat a Catalunya Nord. L’ús del català és habitual en la
institució i també entre els seguidors. A l’estadi municipal Aimé Giral,
la retolació ja fa anys que és bilingüe i pels altaveus sonen a cada
partit tant ‘L’estaca‘ de Lluís Llach, himne oficiós del club, com ‘Els hi fotrem‘ del desaparegut cantant Jordi Barre,
cada vegada que hi ha una marca de l’equip. Des de l’agost de 2010, a
més, una desena de jugadors, directius i personal de la USAP fa classes
de català, emmarcades en un conveni de col·laboració amb Òmnium Catalunya Nord.

En matèria d’ensenyament, el 30 de març passat la USAP va signar
el primer conveni amb centres educatius d’immersió lingüística de
Catalunya Nord, l’escola Arrels i el Col·legi Comte Guifrè de Perpinyà,
per editar material pedagògic en català relacionat amb el rugbi. Per
Goze, ‘el conveni s’inscriu en la voluntat de la USAP d’ampliar
col·laboracions en el món de la catalanitat’.

_______________________________________

Ítem +:

La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes
vol aprofitar el partit de quarts de final de la Copa d’Europa a
Barcelona entre la USAP i el Toló per donar a conèixer la lluita que
porta a terme la Federació Catalana de Rugby per a tornar a ser membre de la Federació Internacional de Rugbi Amateur
(FIRA), de la qual va ser una de les fundadores el 1934. Sols arran
d’un decret franquista de l’any 1941 en va deixar de ser membre, cosa
que la federació catalana ha denunciat aquests últims anys a la justícia francesa (la FIRA té la seu a París), sense èxit.
_________

[_{Foto de l’entradeta: Martí Crespo}]

Little Nemo in Slumberland: somiar és viure dues vegades (de dia i de nit)

Que la música i el còmic fan un entrepà boníssim ho sap tothom mínimament abonat o simplement aficionat a l’art popular (pop art, en anglès, i pop arb, en arbúcies), i encara més, segurament, els que s’hi van aficionar, en viu i en directe, durant el darrer quart del segle passat, en què el món del còmic va experimentar una ebullició tremenda, a Europa (França, Bèlgica, Holanda, Itàlia… i Catalunya/País Valencià/Mallorca, d’una banda, i Madrid de l’altra, amb la castissa versió peninsular del còmix underground) i als Estats Units, sobretot, on la producció de vinyetes era descomunal i on va néixer el cinema d’animació, de la mà de gent com Winsor McCay, creador de “Little Nemo in Slumberland”, que va aparèixer durant una pila d’anys, a partir de 1905, a les planes dominicals del New York Herald (i en altres diaris també propietat del magnat WR Hearst, el ciutadà Kane d’Orson Wells) i de “Gertie the Dinosaur” [cfr vídeo de la plana següent], entre molts altres personatges.
Cap d’ells tan popular com el petit Nemo, però, que fa poc vaig descobrir-lo a l’entrada “Art” (en majúscula) de la Viquipèdia en català, on es dóna compte de la consideració del còmic com a nova modalitat artística (ja era hora!), i l’obra de McCay –creador del primer “gran clàssic del còmic”– hi figura com a paradigma.
Feta aquesta prèvia, anem al vídeo del veterà heartbreaker Thomas Earl Petty, que es va permetre aquesta nova genialitat on ell ocupa el lloc d’en Nemo en una de les seves al·lucinants aventures nocturnes, fent un tomb pels núvols onírics d’una historieta en blanc i negre plena d’acció.
Tom Petty things: els vells rockers no moren mai, i sempre en tenen una per explicar!

Faig aquest apunt pocs dies abans que s’obrin les portes del 29è Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que tindrà lloc la setmana que ve, del 14 al 17 d’abril, a la Fira de Montjuïc. Un servidor fa temps que he deixat de ser el consumidor compulsiu de còmics que havia sigut de marrec, encara que en conservo un bon piló (de fet col·leccions desordenades o incompletes, però, perquè, a banda dels números extraviats de rigor, em solia quedar més penjat dels dibuixos que de les històries que explicaven), però cada any em posa de bon humor veure que torna, per als dibuixants i els seus voraços lectors, el Saló de Barcelona (l’any que ve 30 edicions, ja, déu n’hi do!) i que el còmic dóna així mostres de tenir una magnífica bona salut de paper.

[Per saber-ne més: enllaç a la plana oficial de Ficomic aquí]

Kenneth Rogoff, professor d’economia i polítiques públiques a la Universitat de Harvard i antic economista en cap del Fons Monetari Internacional, en declaracions a la revista Capital a propòsit de la situació financera de l’Estat espanyol:

«Calen mesures importants, particularment en el mercat laboral. Espanya, no obstant això, és un país amb nombroses fortaleses i no es pot comparar amb altres països. Té multinacionals que són excel·lents, té regions com Catalunya que, aïlladament, seria un dels països més rics del món…»

[Comentari de text: Més clar que això l’aigua, doncs: Espanya és la que és i està com està gràcies al fet de tenir al seu servei (diguem-ho així) un dels països potencialment més rics del món. (És a dir, que si Grècia, Irlanda i Portugal tinguessin cadascun d’ells al seu abast un país com Catalunya no passarien les angúnies que pateixen i podrien anar pel món, o per Europa, fardant de tenir una economia collonuda i prou forta perquè no els calgués cap rescat financer…).
Després de deixar anar aquesta afirmació tan rotunda, el professor Rogoff deu tenir tots els números perquè a partir d’ara sigui ningunejat a Madrid, on periodísticament sordegen de mala manera quan les notícies no van en la mateixa direcció que els vents imperials, o van en direcció contrària.
L’endemà de les declaracions de l’economista nord-americà, el diari informava que es venien a sumar al ressò que està fent la premsa internacional de les tensions entre el Govern de Catalunya i el de l’Estat per causa de les retallades pressupostàries que aquest exigeix a l’altre, i pels gairebé 1.500 milions que el Govern de JLR Zapatero, el prometelotodo, deu, segons pacte escrit i rubricat, al de CiU. El New York Times, per exemple, es referia dies enrera a “l’estrangulació financera” [sic] a què l’Estat sotmet el País Català, que es veu obligat “a contribuir amb un 10% del seu PIB” a la hisenda espanyola, unes apreciacions semblants a les que publicava per les mateixes dates el Financial Times de Londres. La premsa de Madrid, no cal dir-ho, no ha dit ni dirà ni piu sobre el tema.
El sabater de la Moncloa, per la seva banda, que va obrir la boca perquè s’hi va veure obligat pels pesats d’ERC, va dir, uns dies després d’haver-se reunit (no se sap per quin criteri) amb els representants de les empreses top ten de l’IBEX35, que això de les balances fiscals és una monserga, i que no és qüestió de parlar-ne cada dos per tres… (amb una vegada a la vida n’hi ha d’haver prou, i encara gràcies).
La conclusió no pot ser altra que aquesta: sort en tenen (de moment), a Espanya, que els catalans tot allò que tenim de rics ho tenim de rucs, que si no…
Diuen que Espanya ja té previst un pla B, i que això explicaria, entre altres coses (com l’obcecada insistència en el model ferroviari radial, per exemple), l’estat d’abandó i de deixadesa inversora i l’empobriment galopant en què es troba Catalunya; però ja els hi cal que sigui així, perquè ja fa temps que s’han passat de frenada, i comença a quedar només per als obtusos professionals o vocacionals el convenciment que encara s’és a temps de fer marxa enrere…

Documents relacionats:

—Article editorial de Crònica.cat: “Un dels països més rics del món” :

»Per
això mateix, resulta tot un suport per l’independentisme el fet que a
fora de l’Estat espanyol es comenci a parlar de Catalunya com a nom
propi, i que comencin a assenyalar-se les possibilitats i avantatges de
la independència. Des de l’esclat del moviment de les consultes, que va
cridar l’atenció de tot el món per Catalunya com mai abans en dècades,
hi ha hagut un continuat degoteig d’articles i declaracions en premsa de
prestigi tot assenyalant, d’una manera o una altra, que Catalunya pot
aconseguir-ho.

»Recentment
s’ha produït una d’aquestes declaracions: el prestigiós economista de
Harvard Kenneth Rogoff ha afirmat, a la revista Capital, que Catalunya
és el pinacle econòmic que està evitant la fallida financera de l’Estat
espanyol. I que, en cas d’independitzar-se, Catalunya passaria a ser un
dels països més rics del món. És com per pensar-hi».

—The Guardian: “Els catalans poden ser els primers a sortir d’Espanya”…

—Crònica.cat, pp Països Catalans: “César Vidal votaria SÍ a la independència”…

«La tesi de la tertúlia que dirigeix César Vidal
és que Catalunya ‘els costa un ronyó als espanyols’, i que els catalans
‘Ens roben, ens insulten, persegueixen la nostra llengua i a sobre és
culpa nostra’. Vidal parla que el nacionalisme català ‘ha corrumput i
podrit la política espanyola’, i que arriba un punt que ell prefereix
que ‘se’n vagin si volen, i jo votaré que sí‘.

»El propi César Vidal, a més, s’ha mostrat partidari de la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya».

[Sense comentaris!]

Mireu el vídeo amb les declaracions de Vidal a continuació (a partir del minut 11:35):

Translation (traducción):

[El mayor de los reyes del brit pop, después del significado papel ejercido con su música y su arte en un célebre funeral monárquico, es fichado por la realeza británica para hacer lo propio, con todos los honores, en la BBC familiar]

—Trabajo en la BBC: bodas, bautizos y comuniones, sí… , pero reales exclusivamente, que conste!

Guió i dibus: Min

Translation into Bolivian (traducción al boliviano):

[El mayor de los reyes del brit pop, después del significado papel
ejercido con su música y su arte en un célebre funeral monárquico, es
fichado por la realeza británica para hacer lo propio, con todos los
honores, en la BBC familiar]

—Trabajo en la BBC: bodas, bautizos y comuniones, sí… , pero reales exclusivamente, que conste!

Translation (traducción):

[Un viejo profesor de matemáticas da a sus alumnos una lección magistral sobre el difícil -para algunos de ellos- concepto de “resto” en relación con el de “déficit fiscal galopante”]

—Como podéis ver, estimados pupilos, las mates nunca engañan…

Guió i dibus: Min

Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):

[Un viejo profesor de matemáticas
da a sus alumnos una lección magistral sobre el difícil -para algunos de
ellos- concepto de “resto” en relación con el de “déficit fiscal galopante”]

—Como podéis ver, estimados pupilos, las mates nunca engañan…