L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[Algo irritados por ciertas muestras de desafección producidas en determinadas provincias limítrofes, dos eminentes ideólogos del Miniimperio deciden cortar por lo sano]

—We’ll go to cut of rennet any separatist fickleness in SPAIN!!!!

—Se van a enterar, Jefe!…

Guió i dibus: Min

Translation into Texan (traducción al tejano):

[Algo irritados por ciertas muestras de desafección producidas en
determinadas provincias limítrofes, dos eminentes ideólogos del
Miniimperio deciden cortar por lo sano]

—We’ll go to cut of rennet any separatist fickleness in SPAIN!!!!

—Se van a enterar, Jefe!…

Email a la revista Time: els Països Catalans volem ser independents!

Els Països Catalans som una nació no només amb història, sinó també amb present i futur.

                 ^MELCHTAL

Oh, quin present del cel tan noble és
la llum dels ulls! Tots els éssers en viuen,
de la llum, tota feliç criatura;
les plantes i tot amb joia s’hi giren.
I ell, sentint-ho, serà dins la nit,
en eterna foscor, sense fruir
l’ardent verdor de l’herba, l’esmalt de les flors,
ni poder contemplar les congestes roents.
Morir no és res! Però viure i no veure
és una gran dissort! Per què em mireu
tot compadint-me? Tinc dos ulls ben bons
i cap no en puc donar al meu pare cec,
ni un sol esclat del mar de llum, curull
de resplendors, que m’entra als ulls i encega.

[Guillem Tell, de Friedrich Schiller. Acte I, escena IV]

«Per totes aquestes raons, entre altres, Locke no tingué cap dificultat per a destruir els arguments de Filmer [1].
»En allò que concernia els arguments de raó, la tasca de Locke fou, naturalment, fàcil. Diu que si el punt de comparació és el poder dels pares, les facultats de la mare han d’ésser iguals a les del pare. Subratlla la injustícia de la primogenitura, inevitable si la monarquia s’ha de fonamentar en l’herència [2]. Es burla de l’afirmació absurda que els monarques existents són, en sentit real, els successors directes d’Adam. Adam només pot tenir un hereu, però ningú no sap qui és. ¿És que Filmer mantindria –pregunta– que, si es pogués arribar a descobrir el veritable hereu, tots els monarques existents haurien de posar llurs corones als seus peus? Si hom acceptés els fonaments de la monarquia que preconitza Filmer, tots els reis, llevat d’un, foren usurpadors i no tindrien dret a exigir l’obediència dels seus súbdits de facto. A més –diu– el poder patern és temporal i no s’estén a la vida ni a la propietat.
»Per totes aquestes raons, a banda d’altres de més fonamentals, Locke diu que l’herència no pot constituir la base del poder polític legítim. I al seu Second treatise on government, intenta trobar una base més acceptable.
»El principi d’herència ha desaparegut ja pràcticament de la política. En el curs de la meva vida [3], han desaparegut els emperadors del Brasil, la Xina, Rússia, Alemanya i Àustria, tots substituïts per dictadors que no volen fundar cap dinastia hereditària [4]. L’aristocràcia ha perdut els seus privilegis a tot Europa, llevat d’Anglaterra, on han esdevingut una veritable reminiscència històrica. Tot això és molt recent a la majoria dels països i explica en part el naixement de les dictadures, perquè la base tradicional del poder ha estat destruïda i les habituds mentals requerides per la pràctica de la democràcia no han tingut temps de desenvolupar-se. Hi ha una gran institució que mai no ha acceptat l’element hereditari: l’Església catòlica. És d’esperar que les dictadures, si sobreviuen, es convertiran gradualment en una forma de govern anàloga a la de l’Església [5]. Així s’ha esdevingut ja en el cas dels grans monopolis dels Estats Units, que tenen, o tenien fins a Pearl Harbour, poders similars als del govern.
»És curiós que el refús del principi d’herència en política no hagi tingut gairebé cap efecte en l’esfera econòmica als països democràtics. (Als Estats totalitaris, el poder econòmic ha estat absorbit pel poder polític). Encara trobem natural que un home deixi la seva propietat als seus fills, és a dir, acceptem el principi hereditari en allò que concerneix el poder econòmic, però el rebutgem en relació al poder polític. Les dinasties polítiques han desaparegut, però les dinasties econòmiques romanen. No estic adduint arguments ni a favor ni en contra d’aquest tractament diferent de les dues formes de poder [6]; em limito a indicar-ne l’existència i a assenyalar el fet que la majoria dels homes en són inconscients. Si considerem la naturalitat amb què acceptem que el poder sobre la vida d’altri, resultat d’una gran riquesa, sigui hereditari, comprendrem millor per què homes com Sir Robert Filmer podien tenir el mateix punt de vista en allò que concerneix el poder dels reis; comprendrem també la importància de la innovació representada per homes que pensaven com Locke i els qui compartien les seves idees.
…

»Per a comprendre per què hom podia creure la teoria del Filmer i, al contrari, per què la teoria de Locke podia semblar revolucionària, només cal pensar que un reialme era considerat aleshores tal com és ara una propietat territorial. El propietari de terres té drets molt importants, el principal dels quals és el poder de decidir qui viurà a la seva terra. La propietat pot ser transmesa i a tots ens sembla que l’home que ha heretat una propietat té pretensions justes a tots els privilegis que la llei li atorga. Ara: la seva posició és exactament la mateixa que la dels monarques de què parla Sir Robert Filmer i els privilegis dels quals defensa. A Califòrnia, hi ha actualment un nombre de grans propietats territorials el títol jurídic de les quals és una concessió –real o pretesa– del rei d’Espanya. Aquest monarca només pogué fer tals concessions: a) perquè Espanya acceptava idees semblants a les de Filmer, b) perquè els espanyols derrotaren militarment els indis. Tanmateix, considerem que els hereus d’aquells a qui féu les concessions tenen un títol de propietat legalment just. Potser, en el futur, tot això semblarà tan fantàstic com ens semblen actualment les opinions de Filmer».

(Bertrand Russell, Història social de la filosofia III. La filosofia moderna, col·lecció El Cangur 192, Edicions 62, BCN, 1961)

[1] Robert Filmer (1588-1623) va defensar, a la seva obra Patriarcha, la doctrina del dret diví o “poder natural dels reis”.
[2] Aquesta observació, duta al pla econòmic, apel·la directament a la figura de l’hereu, clau dins el sistema hereditari català i la forma d’organització econòmica i social del país, prou incompresa –per “injusta”, ai las!– fora de les seves fronteres i que tanmateix, en el context històric en què s’ha desenvolupat, ha donat uns rèdits innegables, i desconeguts en altres formes d’organització social més llunyanes o properes, com ara dins l’àmbit mateix de la Península Ibèrica.
[3] Aquest text l’escrivia B Russell el 1943.
[4] Considerem aquí la paradoxal reminiscència de la dictadura comunista hereditària de facto vigent avui dia a Corea del Nord…
[5] Podem considerar en aquest punt també la curiosa forma hereditària de la dictadura franquista…
[6] Ja és una bona llàstima que Bertrand Russell no insistís en la línia de l’argumentació, per bé que la naturalesa del seu llibre, de reflexió filosòfica però bàsicament de divulgació, tampoc s’hi prestava. La llàstima és que tampoc hagi trobat de llavors ençà continuadors que estiressin el fil fins a desenvolupar-lo, perquè la història ha prosseguit amb aquest element, l’hereditari, present en el mecanisme econòmic de la societat, i no pas precisament de manera passiva: al contrari, condicionant decisivament l’economia i la societat, i essent, això no obstant, un element imperceptible, que passa desapercebut, com si no tingués cap importància, acceptat amb la passivitat i la parsimònia amb què s’accepten les coses “naturals”, amb la mateixa “naturalitat” amb què s’acceptava durant l’edat mitjana (i encara ara en països semifeudals com el pompós Regne d’Espanya) el dret diví dels monarques.
Els governs se succeeixen, les societats evolucionen (ni que sigui per la simple inèrcia del qui dia passa any empeny), però tothom continua trobant “natural el principi hereditari en allò que concerneix el poder econòmic”, com diu Russell. I també els analistes, de dretes o d’esquerres, progressistes o conservadors. Avui mateix podíem llegir al diari l’última carallotada de l’inefable Miquel Porta Perales, que anunciava en un titular de plana ni més ni menys que la fi del socialisme (“El socialisme és prescindible”).
Doncs, contra allò que diu Porta, el fet històricament incontestable que revolucionaris i reformadors l’hagin cagat una vegada rere l’altra no vol pas dir que la selva capitalista sigui la millor alternativa, i encara menys l’única. ¿Què diria Porta Perales d’una societat capitalista com la que tenim però sense l’element medieval de l’herència incrustat a la seva base com un musclo de roca? ¿Estaria d’acord, ell i els que pensen com ell, amb un sistema liberal en el seu funcionament però amb la base hereditària socialitzada? I les forces de progrés, ¿acceptarien una societat de lliure competència però a la qual tinguessin l’accés garantit per la llei tots els ciutadans sense excepció? ¿Estarien d’acord, uns i altres, que tothom tingués dret a la propietat, i a una propietat sense límits, però amb la (sola) condició que la propietat tingués caràcter vitalici, en comptes de ser de caràcter hereditari com ho és (encara) ara?
Tanmateix, es tracta d’una oportunitat inexplorada, però d’una oportunitat real i realista, i per descomptat d’una alternativa més enllà de l’anàlisi depriment que tants comentaristes i gasetillers fan de la realitat, uns des del conformisme més estúpid i suïcida i els altres des del lament permanent i de la denúncia sistemàtica (i inútil), i tots plegats fent voltes sempre sobre les mateixes qüestions, sense oferir cap perspectiva de futur respirable.
De moment, mentre aquest futur no arriba (i res ni ningú no fa res perquè ens hi dirigim), el nostre present es troba encallat en el mateix mecanisme mental dels temps medievals de Robert Filmer, i pagant-ne les conseqüències, en la nostra condició real de súbdits (per bé que formalment i il·lusòriament ciutadans demòcrates) de les noves monarquies absolutes econòmiques.

Translation (traducción):

[Un fino teórico de la alta política, siempre al pie del cañón, sienta cátedra armado con unos buenos cascos anti-ruido]

—SPAIN is NOT for to stand the joke of the peenganails in the Senate or anywhere…

Guio i dibus: Min

Translation into Texan (traducción al tejano):

[Un fino teórico de la alta política, siempre al pie del cañón, sienta cátedra armado con unos buenos cascos anti-ruido]

—SPAIN is NOT for to stand the joke of the peenganails in the Senate or anywhere…

Diuen que les (males) relacions entre Catalunya i Espanya poden acabar, un dia o altre, en un xoc de trens. Es tracta d’una metàfora, naturalment, i si Espanya és mínimament civilitzada, per convenciment o per conveniència, en metàfora restarà, el xoc de trens. Però mentre aquest dia no arriba contínuament podem comprovar, dia sí dia també, que aquests dos trens van, efectivament, un en una direcció i l’altre en direcció contrària. I així, els punts de trobada i/o de coincidència són nuls.
Podríem parlar de qualsevol tema, i en tots hi trobaríem aquesta dissintonia: des del futbol (ara mateix l’equip blanc no és líder de la Lliga perquè els àrbitres es veu que afavoreixen –vilment subornats, se suposa– l’equip blau-grana de Barcelona) a la llengua, per variar (l’última, d’avui mateix: el doctor Rajoy troba que portar el plurilingüisme estatal –i constitucional, compte!– al Senat, com s’ha fet excepcionalment aquest dimarts, és una parida, una cosa que no es fa en “cap país normal”, atenció a l’adjectiu!).
Però ens centrarem en un tema més normal: el de les infraestructures ferroviàries, precisament, que estan íntimament relacionades amb l’economia, i aquesta, al seu torn, amb l’estructura estatal, que aquests últims dies tant socialistes com pepistes no paren de parlar-ne en el sentit que això de les 17 autonomies és una cosa econòmicament insostenible i que per tant caldrà aplicar-los-hi un bon lifting: retallar-les, aprimar-les, subjectar-les, uniformitzar-les… o fer-les desaparèixer directament, com ha vingut a dir el Cervell de la FAES…
En primer lloc, es veu que no recorden que això que en diuen l'”Estat de les autonomies” és un invent SEU, de la política genuïnament espanyola, i que ningú els hi va demanar de ficar-se en aquesta bardissa, però que si ho van fer va ser amb la intenció, confessada o no, d’aigualir la realitat de les nacionalitats històriques, reconegudes a la sagrada bíblica Constitució espanyola. Ara bé, si tanta nosa troben que fan, ja poden començar a desmuntar-les quan vulguin (si no és anticonstitucional, ai las!), però més els val que ho facin deixant tranquil·les les nacionalitats històriques… (O no: potser seria l’empenta que els faria falta, a aquestes, per passar a la fase adulta d’Estats europeus).
Però, tornant als trens: després de la bonica i molt gràfica estampa que vam veure el mes de desembre, amb la solemne inauguració de la via ràpida Madrid-València un dia i la trista inauguració l’endemà de la línia també d’alta velocitat Figueres-París, aquesta setmana passada hi ha hagut un cop d’efecte protagonitzat pels que reclamen l’Eix mediterrani ferroviari, en oposició (o en compensació, perquè la cagada ja està feta) al model radial amb centre al putu quilòmetro zero madrileny (que no queda clar si vindria a ser el melic o l’ull del cul, en aquesta història). La qüestió és que es tracta de dos models diferents, un d’ells rendible i l’altre ruïnós, en termes econòmics, però exactament a la inversa en termes polítics, i aquests es veu que són els únics que els importen als dirigents estatals –siguin, aquests, titulars o reserves.
En la conjuntura d’un Estat espanyol improductiu, amb uns índexs d’atur pels núvols, desacreditat a Europa, marcat de prop i posat sota sospita, un grup d’empresaris, al voltant de Ferrmed, es presenten a Brussel·les, acompanyats d’alts representants polítics d’Andalusia, Múrcia, País Valencià i Catalunya, per escenificar la voluntat unitària d’instal·lar una línia de tren d’ampli europeu que connecti directament Andalusia amb el nord d’Europa (i viceversa: l’entrada, històrica, d’Europa fins al sud d’Espanya!…, i presumiblement algun dia fins a l’Àfrica per sota el mar), i que ha de portar grans beneficis privats i públics, segons totes les previsions. I bé: ¿quina és la resposta de JL Rodríguez Zapatero, aquest senyor que va boig retallant el dèficit estatal a costa de la despesa social? La més absoluta fredor: indiferència total.
Així anem: uns amb una lògica, i els altres amb una altra, la seva; cara, estèril i absurda, però és la que coneixen, i no en volen conèixer d’altra. I dins d’aquesta “lògica”, representa que tots formem part de no sé quina Unidad indissoluble…

Rescato, d’aquesta moguda tan important (no menys que la no menys unitària que hi va haver fa temps al voltant de l’aeroport del Prat, una altra infraestructura transcendental també infrautilitzada pel morrió estatal; esperem, doncs, que aquesta vegada hi hagi més sort i menys sordesa), un article de Vicent Partal que fa sobre aquest assumpte (o a propòsit d’ell) una mirada plena d’aspectes positius, als quals malgrat tot em vull agafar:

«El 1879 Constantí Llombart publicà ‘Los fills de la morta-viva’, un
extens catàleg per a demostrar que el català, ell en deia llemosí, vivia
a València. L’expressió ‘morta-viva’ és d’un grafisme monumental i avui
la podríem aplicar al concepte de Països Catalans. Semblava que ningú
no en volia parlar, però ahir a Brussel·les les dues generalitats seien
costat per costat i avui publiquem a VilaWeb una entrevista amb Josep
Bargalló que explica com l’Institut Llull ha estat capaç de fer política
de Països Catalans. Després d’anys de silenci la Morta-viva sembla que
torna.

…

»És una notícia excel·lent. El disseny de la transició espanyola obligava
a alçar poc menys que un mur entre el Principat i el País Valencià
perquè la potència conjunta dels Països Catalans era, i és, una gran
amenaça per a l’estabilitat d’Espanya. O, si més no, per al model de
l’Espanya radial madrilenya.

»Tres dècades després el cost de l’anticatalanisme es fa evident al
País Valencià amb tota rotunditat: és la marginalització creixent del
país, sense banca pròpia, sense mitjans propis, sense tren directe a
Europa, sucursalitzada políticament… I és d’aquesta constatació que
neix la reacció. Amb l’empresariat valencià com a peça clau perquè un
empresari català governe la CEOE o amb el president de la Generalitat
seient sense fer escarafalls al costat del conseller de Territori i
Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les i parlant
amb una sola veu sobre el corredor mediterrani.

»És evident que Camps a Brussel·les no volia fer Països Catalans,
però també ho és que aquestes mostres d’unitat eren impensables fa pocs
anys. És evident que alguna cosa canvia a València d’una manera ràpida, i
que la constatació de la misèria a què porta l’anticatalanisme no hi és
estranya.

»Al costat d’això també veiem iniciatives molt ben calculades i
treballades que aconsegueixen de salvar imaginativament les dificultats
institucionals i fan que la cultura catalana i el país es presenten
units davant el món. Avui, precisament, publiquem una entrevista amb
Josep Bargalló, ex-director de l’Institut Llull. Bargalló ha estat
segurament el polític català que més directament ha treballat per fer
realitat els Països Catalans, i la seua experiència, l’hem d’escoltar
amb atenció, perquè és avalada per un èxit innegable.

»Doncs bé, en l’entrevista Bargalló ve a dir que no és tan difícil de
fer les coses, si hom té la voluntat de fer-les. Però també és molt
clar a l’hora de marcar regles de joc menys ‘dirigistes’ des de
Barcelona, de dibuixar un model de país més polièdric i respectuós de la
diferència de cada territori. Cosa que rarament se sent dir de la gent
del Principat.

»Coincideixen les dues notícies en el diari d’avui, i totes dues em
sembla que són una indicació sorprenent que alguna cosa que semblava
acabada es mou. Que torna el debat sobre la conveniència d’articular
l’espai comú de tots els qui parlem català, siga amb el nom que siga.
Que torna la Morta-viva. I això cal dir que és una molt bona notícia per
a tots. Excel·lent»

.

(Vicent Partal, “Països Catalans: la Morta-viva”, 13/01/2011)

Translation (traducción):

[Un antiguo jefe del Gobierno de la Cosa (anterior en el tiempo al estallido de la burbuja inmobiliaria, para situarnos), y Jefe en general, ilumina (por sólo 200.000 módicos €uros) con otra de sus ideas de gran estadista a la parroquia extraviada]

—I always said that the democracy could’nt give us nothing good… so, we go to desmanteleit the Autonoyours State and we’ll go back at the Autonomine before 1976… I say!

Guió i dibus: Min

Translation into Texan (traducción al tejano):

[Un antiguo jefe del Gobierno de la
Cosa (anterior en el tiempo al estallido de la burbuja inmobiliaria, para situarnos), y
Jefe en general, ilumina (por sólo 200.000 módicos €uros) con otra de sus ideas de gran estadista a la
parroquia extraviada]

—I always said that the democracy could’nt give us nothing good… so,
we go to desmanteleit the Autonoyours State and we’ll go back at the
Autonomine before 1976… I say!

Déu n’hi do, l’estira-i-arronsa que hi va haver a can Barça, les últimes setmanes de l’any, arran de l’acord d’esponsorització del Futbol Club amb la Qatar Foundation, que implicava l’aportació de 165 milions d’euros en sis anys a canvi –i d’aquí venia el mullader– de posar el logotip de la fundació a la samarreta de l’equip de futbol, en el lloc que ocupa ara el de la Unicef per acord amb la junta anterior, presidida per Joan Laporta.
Xavier Sala i Martín, tresorer d’aquella junta, va defensar amb dents i ungles els seus comptes, que segons ell no solament no donaven uns resultats tan dolents com assegura (entre altres coses, per justificar l’acord amb la fundació de Qatar) la junta actual, sinó que donaven superàvit…
Johan Cruyff, per la seva banda, va defensar la seva postura contra la “taca” a la samarreta blaugrana. En un article a El Periódico de Catalunya (“El Barça ja no és ‘Més que un club’, és un club més”), deplorava l’acord tot dient que hi havia altres maneres de millorar la situació econòmica del club, i també va aprofitar una seva aparició pública com a seleccionador nacional, amb motiu de la presentació del partit Catalunya-Hondures, per justificar el seu canvi de postura en aquest sentit, ara fa cinc anys, quan va acceptar la taca del logo d’Unicef.
L’acord va tenir, doncs, molta contestació –una de les més dures (“La mentida enquadernada”) a càrrec del periodista que citava aquí fa uns dies, Miquel Roca–, i per acabar-ho d’adobar algú va fer córrer que el club estava estudiant incloure el blanc a la samarreta (clic), ja que aquest és, com es veu aquí al costat, el color del logo de Qatar…

Però, amb tot i aquest xivarri, es va deixar de banda (per variar) una discussió anterior a aquesta i molt més transcendent: la dependència dels clubs, i de l’esport en general, respecte de la publicitat, dels espònsors, és a dir, dels fabricants que inverteixen en una publicitat molt agraïda, que els dóna imatge pública i beneficis econòmics, indirectament, i amb la qual, a damunt, compren prestigi social… És un tema que no es toca mai, o perquè es dóna per descomptat o perquè incomoda. Un dia d’aquests n’hem de parlar aquí.

Mentrestant l’equip, aliè a aquestes anades i vingudes i a les intrigues de palau, va fent la seva, per sort, i oferint-nos als aficionats, setmana rere setmana (i de tant en tant entre setmana i tot, com avui, que ha fet una altra maneta de gols, aquest cop al Betis Balompié, un rival tanmateix més digne que alguns equips de primera) regals impagables de bon futbol, de pura ambrosia. I tot just abans-d’ahir els tres menuts més grans eren a Zuric a recollir la Pilota d’Or de la FIFA, que finalment va ser per a Messi, tant se val. [*]

El vídeo plantat a dalt és de l’actuació de Toni Beiro i Jordi Carles al “Primer toc” de RAC1 aquest dilluns, mentre a Zuric tenia lloc la gala dels premis de la FIFA. La peça que interpreten és una versió ad hoc de la cançó El petit més gran, dedicada a Leo Messi, que és, com diu en Pitu Abril al vídeo, de lo milloret que s’ha fet: és una passada! Aquí sota hi planto la versió original, que també es pot trobar, amb totes les seves altres creacions, al myspace d’en Toni:

Té honor i el do de la humilitat,
té allò que espera la gent,
t’arranca del seient,
tothom dret i emocionat.
Caigut del cel,
va sempre acompanyat
d’àngels que van dibuixant
camins que s’obren pas
_{a la genialitat cap a la eternitat.
És com veure jugar els déus,
tot el camp es posa en peu,
veig la màgia al meu davant
molt més ràpid que un llamp,
és el petit més gran.
Mai m’hagués imaginat
tenir la sort de contemplar
el guerrer que es va forjant
un cop cada cent anys,
és el petit més gran.
Caigut del cel…
És com veure jugar els déus…}
_________________________________

[*] (De fet, en vista de la reacció que hi va haver a les Castelles, que han
convertit la no-concessió a Xavi o Iniesta –i sobretot a aquest últim–
en un afront a Espanya, queda clar el rendiment patriòtic que
pensaven treure’n, d’aquests dos, de manera que tot això que ens hem
estalviat. Vaig sentir algú de Fuentealbilla dient que mentre hi hagi
“un francès” –referint-se a Michel Platini– que remeni les cireres a la
FIFA, no hi haurà res a fer… Fa petar de riure sentir els espanyols
traient de l’armari els vells fantasmes de l’enveja europea envers Espanya i fent-se les víctimes…, la verdad es que sí!)

Translation (traducción):

[Un tal Juan Fernando, cerebro gris de un partido de la oposición en un Parlamento regional, llama al orden discretamente a unos coleguillas que, a lo que se ve, se fueron un poquito de la lengua…]

—COMPAÑEROS Y COMPAÑERAS: CASTELS I MARAGAL SON COMO DOS VERDULERAS QUE NO PUEDEN TENER LA LENGUA QUIETECITA, Y PARECE SER QUE NO SABEN QUE LA ROPA SUCIA HAY QUE LAVARLA EN CASA… SI SE FIJARAN EN MI, OTRO GALLO NOS CANTARA…!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Un tal Juan Fernando, cerebro gris de un partido de la oposición en un
Parlamento regional, llama al orden discretamente a unos coleguillas
que, a lo que se ve, se fueron un poquito de la lengua…]

—COMPAÑEROS Y COMPAÑERAS: CASTELS I MARAGAL SON COMO DOS VERDULERAS
QUE NO PUEDEN TENER LA LENGUA QUIETECITA, Y PARECE SER QUE NO SABEN QUE
LA ROPA SUCIA HAY QUE LAVARLA EN CASA… SI SE FIJARAN EN MI, OTRO GALLO NOS CANTARA…!

Modest Guinjoan i Josep M Llaurador feien a les planes d’economia del diari d’aquest dilluns (Tant x Tant, sobre La marató diària de Catalunya) unes reflexions molt ben confegides arran de la recent Marató de TV3, que convidava la població catalana a participar-hi, recordem-ho, amb el lema “Diu molt de tu”:

«La xifra rècord de La marató de TV3 diu molt dels milers de
persones i centenars d’institucions que hi han participat fent tot tipus
d’aportacions, incloses les artístiques, amb 150.000 discos venuts. En
termes monetaris, només el dia de l’esdeveniment, els 121.000 donants
van fer una aportació solidària de 60 euros de mitjana que, traspassats a
tota la població, significaria 1 euro per català. Vistos altres
referents, un èxit total.

»No li treu mèrit el fet que la marató
només se celebri un cop l’any. De fet, una crida a la solidaritat massa
freqüent podria cansar i no tindria el mateix resultat.

»Catalunya
coneix com ningú el que és una altra solidaritat, no pas anual, sinó
diària, perquè es produeix en cada acte econòmic que comporta pagar
impostos. És la solidaritat amb els altres pobles d’Espanya. Si La marató
de TV3 va aixecar 7,2 milions d’euros, la marató de l’Estat a Catalunya
recapta diàriament, segons les darreres estimacions, 60 milions d’euros
diaris (8 euros per persona i dia) 365 dies l’any. La comparativa de
les dues maratons contrasta molt. La de TV3 mobilitza milers de persones
actives i mitjans de comunicació que ho fan possible; la de l’Estat
mobilitza 7,5 milions de persones passives, que paguen. La de TV3 prové
de la solidaritat humana i voluntària; la de l’Estat, de la política i
de la necessària submissió. L’esforç resultant de la nostra marató
col·lectiva és ingent i l’empobriment resultant, evident. És lògic que
figuri en l’agenda política a fi de resoldre-la definitivament, malgrat
els qui s’entesten a defensar-la com una condemna a perpetuïtat. Diu
molt d’ells; i, mentre no se solucioni el problema, també diu molt de la
resta. Molt més del que sembla».

Hi estic tan d’acord, que em permeto copiar aquí unes ratlles meves –excusin– que vaig escriure aquells dies, en la mateixa direcció però amb una expressió més grollera, en un post (“Després de la patacada”) sobre la discapacitat medul·lar adquirida –tema tractat aquella setmana per Televisió de Catalunya–, i en resposta al comentari d’una amable lectora:

«Estic d’acord amb la Roser, que no
es pot comparar la Marató de TV3 amb les “mesas petitorias” de les
senyores “de postín” d’abans, de cap manera; tot i que la macroemissió
no deixa de ser un macroespot de la cadena –si es vol veure d’aquesta
manera tan agra–, el cert és que la iniciativa s’ha convertit en una
festa, com s’ha dit avui, en “l’altra” diada cívica de Catalunya –la de
la solidaritat–, juntament amb la de Sant Jordi –la de la cultura–.
També és cert que l’acció directa de la societat catalana ve a fer aquí
el mateix paper supletori que fan les ONG en un altre àmbit: un paper
que hauria de tenir assumit l’Administració, l’Estat (i “la Generalitat
és Estat”, hem de recordar). Però últimament ja veiem com va de precari
l’Estat del benestar que hauria de garantir tantes coses, i que cada dia
veiem que s’aprima més. Vista així, aquesta impotència política, em
sembla que no ens queda altra cosa que aplaudir totes les energies que
concentra la Marató i l’esforç enorme que s’hi aboca. I congratular-nos
també de la imatge positiva que amb ella dóna Catalunya, a si mateixa i a
tot el món, inclosa aquesta Espanya que té els pebrots de tractar el
país català d’insolidari, quan cada any paga “solidàriament”, a més, a
fons perdut, una morterada impressionant pel manteniment d’aquest gran
discapacitat que és l’Estat espanyol».

Translation (traducción):

[Como el pajarillo que un día deja el nido, así el hombre que se va del hogar]

—Pero… vamos a ver: alguien sabe dónde co…, dónde se ha metido Mas-
Carell?

—¡OUCH!

Guió i dibus: Min

Translation into Chilean (traducción al chileno):

[Como el pajarillo que un día deja el nido, así el hombre que se va del hogar]

—Pero… vamos a ver: alguien sabe dónde co…, dónde se ha metido Mas-
Carell?