L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Sants innocents catalans i llufes castanyoles

Deixa un comentari

Un deu per a en Miquel Roca, ahir! I no em refereixo pas a l’antic delfí vitalici de Convergència, que aquests dies ha tret el careto a rebuf de la victòria electoral del seu successor en el delfinat, el qual ha esdevingut finalment (ell sí) molt honorable President de la Generalitat, sinó al redactor de l’esportiu El 9, que va escriure a la contra del diari un article sensacional, “De la innocència a la independència”, a propòsit del partit que juga cada any la selecció de futbol de CATalunya el 28 de desembre, diada dels Sants Innocents i dia sense competició oficial, partit que es va disputar aquesta vegada contra Hondures i a l’estadi olímpic Lluís Companys (i sospito que no pas per cap intenció per part del seleccionador, Johan Cruyff, ni ningú de la FCF, de relacionar la jornada reivindicativa de la selecció nacional amb el President independentista assassinat en aquella muntanya pels feixistes espanyols).
L’article d’en Roca és molt bo, i val la pena llegir-lo sencer; però en faig aquí un extracte, pels apressats que tanmateix pensen, com en Roca i com jo mateix, que el futur de les seleccions nacionals –la de futbol i totes les altres–, i el de tot l’esport català en general, passa per la proclamació de Catalunya com a Estat sobirà, independent i lliure:

«Malgrat que era 28 de desembre, no són innocents les 28.150 persones que
ahir van ser a l’estadi Lluís Companys per veure el Catalunya-Hondures.
Tornava a haver-hi motius per prendre’s el partit com una manifestació
més enllà de l’esport, que ara per ara és el sentit més profund i seriós
que es pot donar als partits de la nostra selecció. És veritat que
aquest model d’amistosos va tocar el seu sostre amb els dos plens del
Camp Nou en els partits contra el Brasil, però també ho és que la gent,
sigui molta o poca, estigui col·locada d’una manera que faci la sensació
que n’hi ha més o menys, no deixa de passar-s’ho bé en els partits de
Catalunya. Ahir, el so ambient festiu que se sentia a la graderia de
Montjuïc es podria posar com a exemple del que tan sovint no és al camp
del Barça, el teatre futbolístic més silenciós del món fins i tot quan
l’obra que s’hi representa és la millor.

»Són debats estèrils no perquè no tinguin la seva raó de ser, sinó perquè
neixen i moren tots ells en el mateix punt: això que fem és l’única
cosa que podem fer i, si en algun moment sembla que anem de baixa, no és
per cap qüestió formal o logística, que són les úniques que es posen
sobre la taula, sinó perquè arriba un moment que, més enllà d’anar a
veure un partit de futbol i entretenir-se, costa continuar lliurant-se
als subterfugis, als succedanis, a l’haver de perseverar no en el camí,
que aquest ja sabem des del primer dia que és llarg i difícil, sinó en
el resignat destí de xocar sempre contra el mateix mur.

»Hem recollit mig milió de signatures, hem inventat partits i
tornejos, hem sortit al carrer a manifestar-nos, hem omplert estadis i
pavellons, hem estat autocrítics i reflexius quan no els hem omplert,
hem estat expulsats d’alguna federació internacional que havíem fundat,
hem aconseguit el reconeixement d’una vintena de federacions catalanes
que no fan gaire soroll i, fins i tot, ens hem fet un lloc en una
competició de Sud-amèrica. Tot aquest caminar, però, només ens ha permès
recórrer la distància entre la nostra capacitat d’inventiva, digna
d’elogi, i el mur on sempre s’acaba el curt però repetidíssim viatge.
Fer camí de debò seria saltar-lo, aquest mur. I això només vol dir tenir
estat propi, allò que arreu del món s’associa a existir o no com a
país.

»Potser és hora que el món de l’esport català deixi
d’inventar i de fer tombs per no anar enlloc, i és hora de demanar que
es posicioni en un debat que ja és al carrer però que encara no ha
eliminat un camp d’ambigüitat prou extens perquè molts hi trobin refugi.
En aquests moments, el que hauríem d’esperar d’una federació esportiva
ja no és que ens organitzi de tant en tant un partit per anar passant, i
sí que aquella federació sàpiga veure i explicar a la seva gent que
molts dels problemes estructurals del dia a dia del seu esport i la
supervivència econòmica de molts clubs també penja del gran debat que
Catalunya ha d’afrontar avui millor que demà: serem estat o no serem
res.


»Cap d’aquests actes havia estat convocat com a reivindicació
independentista, però en tots ha aparegut un poble que crida assenyalant
el camí de l’única direcció possible per a un país que, sobretot,
calla. El món de l’esport ha de triar entre cridar o callar. Anar més
enllà no vol dir trobar una data millor que el 28 de desembre, intentar
fer dos partits en comptes d’un o portar un rival més atractiu que
Hondures. Anar més enllà és deixar de caminar pel llindar de la
innocència i fer decididament el camí de la independència. La del país
inclourà amb una facilitat que no ens pensem la de totes les nostres
seleccions esportives»
.
___________________________________

L’enquesta del diari d’avui, per cert, demana triar entre aquestes tres opcions:

Què caldria fer perquè el partit de la selecció catalana tingués més públic?

 

I els resultats, a l’hora de tancar aquest post, donaven el 74% a favor de la quarta resposta.

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 30 de desembre de 2010 per mininu

Gallina de piel

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Después de un grandioso partido de fúmbol, en el vestuario dos jugadores azulgranas hablan recién de sus fechorías sobre el césped]

—Pues nada, quillo: ¡¡que ya tenemos otra manita, ea!!

Sí, tío, ¡cómo mola, dejarse la piel en el campo!!

Guió i dibus: Min

Translation into Uruguayan (traducción al uruguayo):

[Después de un grandioso partido de fúmbol, en el vestuario dos
jugadores azulgranas hablan recién de sus fechorías sobre el césped]

—Pues nada, quillo: ¡¡que ya tenemos otra manita, ea!!

Sí, tío, ¡cómo mola, dejarse la piel en el campo!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 20 de desembre de 2010 per mininu

Love is a temple

Deixa un comentari

De nit i d’amagat
entro al temple de l’amor,
amb solemne anonimat,
fins a l’arca de l’aliança.
Invisible estol de querubins,
fulgor de robins i maragdes,
so d’arpes i violins,
tot s’hi adiu i tot hi dansa.
Entro i no em cal descalçar-me,
deixo de penyora el rellotge
al portal,
i un mot teu em desarma;
som còmplices d’un complot.
M’escolo com un fantasma
dins el temple del teu cos.

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 18 de desembre de 2010 per mininu

Després de la patacada

Deixa un comentari

Sessió doble a TVC sobre discapacitat, dimecres passat a la nit, amb motiu, o amb l’excusa, de la imminent Marató de TV3, la diada de la solidaritat dels televidents de Catalunya que se celebra cada any per aquestes dates, i que aquest any, com ja sap tothom, està dedicada a les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.
No podia deixar de plantar aquí aquest document, per l’oportunitat, per l’ocasió, que tindrà la seva versió plena aquest diumenge a la cadena televisiva nacional, i per sumar-m’hi també d’aquesta manera; però sobretot per la proximitat personal amb els protagonistes del vídeo. El Carles Alcolea, la figura sobre la qual pivota la narració, no el conec, però els altres sí, si més no de vista; amb tots ells, o gairebé, he coincidit en algun moment o altre, en trobades esportives o d’altra mena, per bé que tinc una relació més personal, d’amistat, amb la Sònia Pujol, que els qui seguiu aquest blog segurament deveu tenir-la present per la seva participació a la revista L’Atípic, especialment en el número 15, que vam dedicar a la maternitat de les dones amb discapacitat.
Aquesta vegada, però, el tema de “L’endemà”, el nou programa de TV3 del qual aquest vídeo és un tast, no era solament la maternitat o paternitat de les persones amb lesió medul·lar (un tema tanmateix més llaminer per als mitjans), sinó la manera personal d’enfrontar-se a la realitat de la seva discapacitat, la cruesa de la situació, que és explicada aquí sense gaires embuts: com s’entoma, una cosa com aquesta, un mateix i la família, els pares, els amics; com es planteja el sexe i les relacions de parella; com et plantes en el món assegut en una cadira de rodes, un món que de sobte s’ha tornat hostil (com diu la Sònia, la rehabilitació de debò comença quan surts de l’hospital); com encares la mirada dels altres; com trobar la millor manera de pujar els fills…
No sé quina traducció tindrà a la pràctica, en l’avenç de la investigació mèdica, la implicació de la població catalana en la moguda televisiva de diumenge que ve i la previsiblement milionària recollida de diners; però, sigui com sigui el futur que ha de venir, aquí queda el testimoni del present d’aquestes persones joves, per a qui en vulgui apendre alguna cosa.

El programa de debat “Banda ampla”, a continuació d’aquest documental, tractava pel seu costat la qüestió de les barreres físiques i arquitectòniques, però també les psicològiques, socials i econòmiques amb què es troben les persones amb discapacitat. La utilitat d’aquesta mena de programes pot ser discutible, vull dir que potser no serveixen per arreglar directament els problemes; però sí per visualitzar-los, i això sempre és un primer pas, oi?

Addenda:

Enganxo aquí, a posteriori, la valoració que va fer d'”Asseguts” la periodista d’El Punt Gemma Busquets a la seva secció televisiva, “El zàping”, l’endemà de l’emissió del programa:

‘L’endemà’: sinceritat

«Com que la tele és la culpable gairebé de
tots els mals –de fer espectacle del que no ho és, de fer més sang de la
que ja hi ha, de vulgaritzar les històries humanes tant siguin els
drames com les alegries–, com que la tele és el dimoni, els programes de
testimonis són la màxima expressió de la maldat. Ens hem malacostumat a
que si una persona s’asseu en un sofà i explica el que li passa, el que
li ha passat, com ho ha superat o si està en procés de fer-ho és un
acte d’exposició sentimental gairebé indecent. Ens hem malacostumat a
veure les llàgrimes i les emocions no com una reacció natural sinó com
una acció que el medi demana. La televisió ha penalitzat, ha
criminalitzat la llàgrima. I és per això que quan Sònia Pujol, una de
les protagonistes de L’endemà de TV3 –emès coincidint amb
La marató

dedicada a les lesions medul·lars adquirides– es va emocionar quan
s’explicava no va fer res més que restituir a la llàgrima, al testimoni,
el valor televisiu que mai hauria d’haver perdut.

»L’endemà
és l’últim exemple d’aquesta manera de fer que té TV3 a l’hora
d’abordar el material sensible que són les persones. A diferència de Sense embuts –en el qual la desdramatització era molt més evident, fins i tot alegre, amb la incorporació d’unes animacions– a L’endemà
s’exposa la realitat des de l’òptica de sentit comú del drama. El
capítol se centra en un cas recent i el procés que segueix. I es
complementa amb altres casos de més anys. I les pors, les renúncies, la
sinceritat, s’alternen amb la positivitat que ajuda a airejar el
programa. El títol ho diu tot: si hi ha un ‘endemà’ és que hi ha futur.
Diferent de com l’havíem imaginat, però hi és».

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Handicap el 17 de desembre de 2010 per mininu

Cap on tirem?

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En la sede sucursal de un partido político filofederalista tiene lugar una brainstorm (turbulencia cerebral) después de cosechar, en la última contienda electoral, unos resultados más bien modestos, por no decir pobres]

Así pues, ¿qué propuestas tenemos, muchachos?
—(¿…!)
—Hummmm…, estooo…, un momentín, que ya casi… hmmm..!

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[En la sede sucursal de un partido político filofederalista tiene lugar una brainstorm
(turbulencia cerebral) después de cosechar, en la última contienda
electoral, unos resultados más bien modestos, por no decir pobres]

Así pues, ¿qué propuestas tenemos, muchachos?
—(¿…!)
—Hummmm…, estooo…, un momentín, que ya casi… hmmm..!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 14 de desembre de 2010 per mininu

De farra deconstruïda

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos clientes de un restaurante de postín salen harto satisfechos del establecimiento]

—¡UF!, ¡Menuda comilona, amigo!

¿Lo ves?, ya te dije que aquí se comía de maravilla…, si lo sabré yo!

Guió i dibus: Min

Translation into Bolivian (traducción al boliviano):

[Dos clientes de un restaurante de postín salen harto satisfechos del establecimiento]

—¡UF!, ¡Menuda comilona, amigo!

¿Lo ves?, ya te dije que aquí se comía de maravilla…, si lo sabré yo!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 12 de desembre de 2010 per mininu

Teoria de la conspiració: l’assalt a Wikileaks

Deixa un comentari

De què va, això de Wikileaks? És tan tremendo com sembla? Els opinadors del meu diari de capçalera sembla que es decanten pel no tant: ni res del que diuen les revelacions de la pàgina web creada per Julian Assange (currently tancat en una presó de Londres, per una estranya acusació de violació presumptament consumada fa temps a Suècia) no és cap novetat, sinó més aviat la confirmació de coses que ja sabíem o sospitàvem (M Pairolí), ni els retalls d’informació caiguts de les altes esferes dels palaus presidencials seran mai suficients per compondre cap imatge sencera dels comandants ni dels comandaments del món (M Castaño).
Però, per molt que ens fem els desmenjats, el rebombori és gran, i ara per ara sembla imparable, a més. Perquè Ells han contraatacat, cohibint i bloquejant llocs web que col·laboraven amb Wikileaks, i aquests al seu torn han estat objecte posteriorment d’atacs hackers per la seva inhibició. En fi, que sembla ben bé que ha començat la primera Ciberguerra Mundial, com se’ns anuncia des de WikioNews, on porten la informació actualitzada al minut.
Ara mateix m’acaba d’arribar un correu, provinent de la gent d’Avaaz (“la comunitat transnacional d’acció online”, que també s’apunten a totes les guerres contra la conspiranoia global), on denuncien la “ferotge campanya d’intimidació” contra Wikileaks i on anuncien una contracampanya, a favor de la llibertat d’expressió i dels drets democràtics.
Altra vegada se’ns convoca, doncs, al poble, a recórrer a “l’entre tots ho farem tot”, a “el pueblo unido jamás será vencido”…, al voluntarisme, al voluntariat, a la bona voluntat, a les bones intencions i a les bones vibracions contra els raigs làser dels poderosos: contra governs dolents i corporacions pitjors.
«És
molt possible que els Estats Units i altres governs no siguin partidaris del
tipus de legislació que protegeix la nostra llibertat d’expressió», diuen en Ricken, l’Emma i tots els altres de l’equip d’Avaaz, «però és
precisament per això que és crucial que existeixin aquestes lleis». Molt bé, però si hi ha governs repressors no deu pas ser per simple vocació repressora, sinó per pressions externes, exercides per grups més poderosos que els mateixos governs: oi que sí? Així, deu ser cert també que, mentre existeixin aquests grups (que les lleis democràtiques protegeixen, o contra l’existència dels quals no ens protegeixen, que a la pràctica és el mateix), les lleis democràtiques i els drets dels ciutadans, com el d’expressió, com la llibertat de premsa, estaran sempre en perill, o en precari, o seran paper mullat. ¿Quan començarà una campanya per anar tots plegats (poble i polítics) a l’arrel del problema i eradicar-ne les causes, del problema, en comptes de lluitar inútilment contra els seus efectes, sempre mulltiplicats com els caps de l’Hidra?
___________________________________

Diu Avaaz.org:

La
feroz campaña de intimidación en contra de Wikileaks está estremeciendo a
defensores de la libertad de prensa en todo el mundo.

Expertos legales
opinan que es probable que Wikileaks ho haya vulnerado ninguna ley. Sin embargo,
destacados políticos estadounidenses lo han tachado de grupo terrorista y se
ha llegado a insinuar que habría que matar
a los miembros de su equipo. La
organización está sufriendo un ataque masivo por parte de gobiernos y
corporaciones, pero WikiLeaks se está limitando a publicar información
facilitada por confidentes, en colaboración con algunos de los periódicos más
prominentes del mundo (
New York Times, The Guardian, Der Spiegel, El País), quienes
examinan cuidadosamente la información antes de publicarla.

Esta
gigantesca intimidación extra-judicial constituye un ataque a la democracia

misma. De manera urgente, necesitamos alzar nuestras voces en defensa de la
libertad de prensa y expresión. Firma la petición para poner fin al asalto, y
reenvía este mensaje a todos tus conocidos. ¡Reunamos 1 millón de voces esta
semana y publiquemos anuncios a toda página en periódicos en los EE.UU.!

http://www.avaaz.org/es/wikileaks_petition/?vl

WikiLeaks
no está actuando sola
. Está trabajando conjuntamente con destacados
periódicos a nivel mundial (
New York Times, Guardian, Der Spiegel. El País, etc)
para evaluar cuidadosamente 250,000 cables diplomáticos de los EE.UU. y eliminar
cualquier información cuya publicación fuese irresponsable. Solamente 800
cables han sido publicados hasta la fecha.
Anteriores revelaciones de
WikiLeaks han destapado casos de tortura a manos de gobiernos, el asesinato de
civiles inocentes en Irak y Afganistán, y escándalos de corrupción en el seno de
grandes corporaciones.

El gobierno de los EE.UU. está agotando todos los
posibles cauces legales para impedir que WikiLeaks publique más cables, pero lo
cierto es que las leyes democráticas protegen la libertad de prensa. Es
muy posible que los Estados Unidos y otros gobiernos no sean partidarios del
tipo de legislación que protege nuestra libertad de expresión, pero es
precisamente por ello por lo que es crucial que existan dichas leyes, y que sólo
a través de un proceso democrático sea posible reformarlas.

Es normal
que existan desacuerdos
sobre si WikiLeaks, y los periódicos con los que
está colaborando, están diseminando más información de la que los ciudadanos
debieran conocer; o si las informaciones publicadas debilitan el principio de
confidencialidad diplomática, y si eso es algo bueno. O sobre si el fundador de
Wikileaks, Julian Assange, tiene la personalidad de un héroe o de un villano.
Pero nada de esto justifica la encarnizada campaña de intimidación dirigida a
silenciar un medio de comunicación legal
emprendida por gobiernos y
corporaciones. Haz clic a continuación para unirte al llamamiento para poner fin
a este asalto:

http://www.avaaz.org/es/wikileaks_petition/?vl

¿Os
habéis preguntado alguna vez por qué los medios de comunicación casi nunca
ofrecen la verdadera historia de lo que sucede a puerta cerrada, entre los
bastidores de la política? Aquí tenemos el por qué: porque cuando así lo hacen,
los gobiernos pueden llegar a ser despiadados en sus respuestas. Y cuando esto
ocurre, somos los ciudadanos los que tenemos que alzarnos en defensa de
nuestros derechos democráticos a gozar de libertad de prensa y de expresión.

Con esperanza,

Ricken, Emma, Alex, Alice, Maria Paz, Luis, Paula
y el resto del equipo de Avaaz
___________________________________________________________

Más Información:

Los documentos
secretos de Wikileaks en
El País:
http://www.elpais.com/documentossecretos/

El Periódico
de México, “Julian Assange, el fundador del portal WikiLeaks, detenido en el Reino
Unido”:

http://www.elperiodicodemexico.com/nota.php?id=437101&fecha=2010-12-07

El Mundo, “Se une a Paypal. Visa suspende los pagos a
Wikileaks”:

http://www.elmundo.es/elmundo/2010/12/07/internacional/1291733331.html

Estrella Digital, “Wikileaks enmienda al periodismo”:
http://www.estrelladigital.es/blogs/juan_varela/Wikileaks-enmienda-periodismo_7_856784315.html

Clarín, “WikiLeaks: el viejo orden contra Internet”:
http://www.clarin.com/mundo/WikiLeaks-viejo-orden-Internet_0_386361422.html

BBC Mundo, “WikiLeaks intenta sortear obstáculos en internet”:
http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2010/12/101203_wikileaks_sitio_cierran_pagina_jp.shtml

RTVE, “EE.UU. contra Wikileaks: Una guerra de fin incierto”:
http://www.rtve.es/noticias/20101203/eeuu-abre-una-guerra-final-incierto-contra-wikileaks/380516.shtml

Financial Times, “Las ciber-guerrillas pueden ayudar a los EE.UU.” (en
inglés)
:
http://www.ft.com/cms/s/0/d3dd7c40-ff15-11df-956b-00144feab49a.html#axzz17QvQ4Ht5
_________________________________

[Imatge de l’entradeta: “In Wikileaks we trust”, resa una de les pancartes que duien ciutadans australians en una manifestació en suport del seu compatriota engarjolat]
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 11 de desembre de 2010 per mininu

El pont (aeri) de la Immaculada Constitució

Deixa un comentari

Dilluns passat, 6 de desembre, em vaig poder escapolir de l’escomesa informativa sobre els fastos oficials amb què des de totes les instàncies estatals se’ns convida a celebrar la festa obligatòria del Día de la Constitución. Tanmateix, enguany l’atenció dels mitjans estava posada en un altre punt de magnetisme molt més poderós: la vaga, inèdita –si més no, en aquestes condicions i magnitud–, dels controladors aeris, aquest col·lectiu pikho tan odiat per les masses assalariades, i encara més per la part d’aquestes masses que tenien pensat volar amunt i avall durant aquests dies de pati extres.
Uns apunts sindicals: l’acció de força (abusiva) dels controladors era previsible, segons els entesos, tenint en compte que forma part d’un conflicte laboral que ja fa temps que s’arrossega. Així, al PP li va faltar temps per acostar-se al merder com un caiman, a veure si podia pegar-hi queixalada, a tanta incompetència manifesta, però es va haver de conformar amb uns simples escarafalls, per dues raons: en primer lloc, perquè si aquesta colla de professionals del control aeri viuen tan ben instal·lats en les seves torres de marfil laborals és, segons alguns dels entesos, perquè en el seu moment el PP, quan governava a sus anchas, els hi va facilitar uns meravellosos i blindats convenis de treball. La raó de nassos, però, és la segona: si el PP es va quedar desactivat de debò va ser perquè el PSOE el va avançar per la dreta, sigui dit amb tots els sentits de la fugida endavant.
Quan el superministre Pérez Rubalcaba va sortir a informar que el seu Govern havia decretat l’estat d’alarma, que posava sota jurisdicció militar (compte amb el terreny relliscós on ens endinsen!) els membres d’aquell col·lectiu, la supermesura ministerial va deixar el populista partit de Rajoy distret i en fora de joc, però alhora la fermesa i la celeritat governamentals van desfermar l’aplaudiment d’un ampli sector de públic, espectadors o víctimes directes del xantatge intolerable dels controladors.
S’entenen les ganes d’aplaudir de la gent, però és evident que l’arbre del decretazo no deixa veure bé el bosc, i aquest bosc es pot haver tornat molt perillós, com explicava el director de VilaWeb en l’article editorial de dissabte passat: “No es pot posar un civil sota jurisdicció militar sense posar en perill la democràcia”.

I és que estem parlant de la democràcia espanyola: un concepte gairebé estrafolari compost de dos conceptes pràcticament antagònics, i que la pràctica política els ho fa ser cada dia més. Una democràcia formal d’allò més sui generis, feta a la mida i al gust de l’Espanya obligatòria, fonamentada en una Constitució dura com un bloc de ciment que com més va més apareix com la borda excusa jurídica que és per tenir agafats pels ous els espanyols per obligació i fer que, lligats de mans i peus, no deixin de remar mai a la Galera Nacional.

Per això, una altra reflexió que em faig, a més de les moltes a què incita l’article d’en Vicent Partal, és aquesta: si per uns perjudicis econòmics de 330 milions d’euros, segons les empreses afectades, i pels perjudicis econòmics, personals i socials d’uns 200.000 ciutadans espanyols bloquejats als aeroports, si per aquestes xifres, aproximades, que hi havia en joc el Govern espanyol ha estat capaç de militaritzar un servei civil, ¿què podria estar disposat a fer, i fins a quin punt, si la quantia econòmica fos de 20.000 milions d’euros anuals (que són els que s’emporta, per la patilla, del Principat de Catalunya), i si els ciutadans espanyols afectats fossin uns 40 milions (que són els que es quedaran sense la pasta gratis catalana el dia que el Principat canviï l’Estat castanyol per l’Estat Català)?
Ja cal que els nostres polítics vagin pensant en la manera de cobrir-nos les espatlles, perquè d’incompetents i manasses la democràcia espanyola en va plena, però de mala llet també en tenen molta, allà dins, i més val que quan arribi l’hora de tocar el dos puguem posar pel mig una bona extensió de terra.

Atesa l’oportunitat de les dates tan assenyalades en què ens trobem, em permeto reproduir aquí un fragment d’un post anterior, del 15 de juliol, en què, tot just cinc dies després de la macroconcentració independentista d’un milió i mig de catalans a Barcelona, Rodríguez Zapatero feia, a propòsit de la decepció catalana per l’Estatut, unes manifestacions totalment meselles sobre la Constitució i el tribunal inquisitorial encarregat de servar-ne, estisores en mà, la puresa de forma i d’esperit (això és, la pura immobilitat):

En el diari
d’ahir [14 de juliol], Emili Valdero, doctor en economia i professor universitari,
feia una demolidora anàlisi de la situació econòmica a què han abocat el
nostre país aquells vuit irresponsables amb toga.
L’article, que
començava dient que “els efectes de la sentència del Tribunal
Constitucional (TC) sobre les finances de la Generalitat són
devastadors”, arribava a tres conclusions depriments:

1.
Sobre el principi d’ordinalitat que pretenia consagrar l’Estatut, això
és, que Catalunya no perdés posicions en relació amb el nivell de renda
després de la seva contribució anual a les arques estatals, diu:
«Així doncs, el TC estableix que el principi d’ordinalitat no és
d’aplicació a l’Estat espanyol i que, per tant, aquest pot “perjudicar
Catalunya fins al que sigui raonablement necessari”. Cal assenyalar en
aquest punt que el dèficit fiscal de Catalunya –la diferència entre el
que paguem d’impostos i el que rebem de despeses i transferències de
l’Estat– és d’uns 21.000 milions d’euros anuals, cosa que equival a un
10% del producte interior brut (PIB) –el valor de tot el que es produeix
en un any en l’economia catalana–, el més gran que suporta cap
territori del món
»
(el subratllat és meu).

2. La segona conclusió és un claríssim avís per a navegants, i que se senti al·ludit qui s’hi hagi de sentir:
«A partir d’ara, no té cap racionalitat ni versemblança que algun partit
polític català proposi el concert econòmic com a objectiu a aconseguir,
perquè això és impossible dins de la Constitució»
.
Posats a fer marrades, a aquestes altures de la pel·lícula, sigui a peu o
en bicicleta, encara hi haurà qui s’empescarà fantasies amb la hipòtesi
molt i molt hipotètica (i desaconsellada per Miquel Roca, que ja ha
avisat manta vegada que podria passar com amb l’Estatut i que avancéssim
també aquí com els crancs…) de canviar la Constitució. Si fos així,
li suggeriria de comprar-se un puzzle de 5.000 peces, que també és molt
entretingut i ningú pren mal jugant-hi.

3. La tercera conclusió és la
més bèstia i la més franca: ens diu que el TC ens condemna
indefinidament a l’estat d’explotació a què ens sotmet l’Estat castellà
des que ens va “conquistar” al principi del segle XVIII, aviat farà 300
anys:
«La conclusió és que la sentència del TC perpetua l’espoli fiscal de
Catalunya en no reconèixer el principi d’ordinalitat com un criteri de
compliment obligatori per part de l’Estat, elimina la bilateralitat i
avala la discriminació que pateix Catalunya en matèria d’inversions en
infraestructures. Això és un llast insuportable per al desenvolupament
de l’economia catalana i per al benestar dels catalans»
.

Això
és lo que hi ha: és així de dur. La massiva sortida al carrer de
dissabte passat –de rècord Guiness, senyora Sánchez Camacho– estava més
que justificada. Però tot i l’evidència, enorme com una catedral, el
president del Govern castellà no hi acaba de veure la gravetat, per bé
que intueix d’alguna manera o altra que sí que tenim raó d’estar
emprenyats. Aquest matí ha deixat anar, des del seu escó al Congrés, que
“algunes persones” d’una determinada comunitat autònoma
consideren –ells sols– que aquesta és “una nació”, i com que estem en
democràcia, ha dit, i suposo que ho ha dit irònicament, replicant a la
bancada pepera, “no lo debemos poder impedir”, però sí que poden, hi ha afegit, atenció!, restringir jurídicament aquella consideració política…
Amb
les (seves) coses de menjar no s’hi juga, però es veu que amb els
sentiments identitaris i de pertinença de la gent (no castellana) sí,
sigui reprimint-los directament o fent-ne brometa, o tractant-los amb
commiseració, com ha fet ZP en aquesta sessió parlamentària doble, i
doblement patètica, oferint als catalans un mocadoret de puntes per
eixugar-se les llàgrimes mentre els donava uns copets a l’esquena…

L’article del professor Valdero tenia una quarta conclusió, la conclusió final i conseqüència de les altres tres, que feia així:
«L’única solució és que Catalunya esdevingui un estat i que aquestes
decisions les prengui el nostre ministeri d’Economia»
.
Queda entès, oi?

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 8 de desembre de 2010 per mininu

Stairway to Heaven

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un mindundi de tres al cuarto intenta camelar a una bonita muchacha recitándole unos bellos versos escritos tiempo ha en vernáculo antiguo por un vate no menos antiguo, un tal Jordi de Sant Jordi (valga la redundancia)]

—… (Me parece que ésta ya no se me resiste… ¡Menudo soy yo para ligar!)

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Un mindundi de tres al cuarto intenta camelar a una bonita muchacha
recitándole unos bellos versos escritos tiempo ha en vernáculo antiguo por un
vate no menos antiguo, un tal Jordi de Sant Jordi (valga la
redundancia)]

—… (Me parece que ésta ya no se me resiste… ¡Menudo soy yo para ligar!)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 5 de desembre de 2010 per mininu

En Sergi Rams i els seus brams

Deixa un comentari

La notícia ha estat molt comentada per tot l’espai informatiu en el dia d’avui: la Federación Sevillana de Fúmbol ha atorgat un premi al futbolista blanc Sergio Ramos pel seu “joc net”. No consta si l’acte de reconeixement (que també s’ha fet extensiu a Marchena, un altre defensa d’anar-hi, aquest del València) s’ha esdevingut després d’un altre de previ on podria haver corregut el fino, però es veu que no es tracta de cap txascarrillo, sinó que allò anava de veres. Veient les imatges a la TV, tothom tenia al cap, és clar, les de l’actuació de l’interfecte en el partit de dilluns passat, en què va estar a punt d’enviar Leo Messi a la infermeria, i de la manera com va reaccionar a la targeta vermella (la que fa 100 del seu currículum, déu n’hi do, l’angelet!) que el va enviar a ell als vestidors.
El noi va perdre el partit, estrepitosament, va perdre els nervis i va perdre els estreps, però no ha pas perdut, en canvi, la seva idiotasincràsia. L’endemà o l’altre del partit de la màxima rivalitat entre Catalunya i Espanya, ai!, vull dir entre el Barça i el Real Madrid, quan l’entrenador que els entrena va aixecar-los la prohibició de fer declaracions a la premsa, suposo, el mindundi sevillà va declarar que de cap manera va anar a caçar el bo d’en Lionel, i que li sabia greu l’estassada que li havia ventat. Però de demanar perdó, res de res. Deu ser veritat allò que diu l’escriptor Enric Vila i que recollíem aquí unes setmanes enrere: els espanyols mai es penedeixen de res, ni demanen tampoc perdó: no deu estar en els seus gens. I el pacifista Sergio Ramos, com a bon espanyol que és, es comporta d’acord amb aquesta mena de codi genètic. És la bèstia que porten a dins, més o menys adormida, i que el Barça, amb la seva humiliant pallissa d’aquest dia, es veu que l’ha despertat, segons que va dir amenaçadorament una mena de periodista esportiu que participa en aquell programa nocturn d’Intereconomía tan entretingut: ja se la trobaran en Piqué i companyia quan visitin el Bernabeu el mes d’abril, ja…!
Que Sergio Ramos és un espanyol fins a la medul·la (en el sentit pejoratiu amb què ho deia Enric Vila, i que jo subscric) va quedar clar, tot i que ja ho sabíem, en aquella cèlebre roda de premsa de Salamanca, on estava concentrada l’única i indissoluble Selección, quan Ramos es va emprenyar perquè Gerard Piqué, company seu a la selecció i a la roda de premsa, va parlar en català amb un periodista català que hi havia a la sala. Ja vam treure el cas també aquí en el seu moment, però en va parlar molt millor l’escriptor Víctor Alexandre, que en un dels seus articles demolidors deia això:
«Com sabem, Ramos, per exculpar-se –no pas per disculpar-se–, vist el
rebombori que allò va tenir, va dir que la seva reacció havia estat una
broma i que amb Piqué té molt bona sintonia. Però les càmeres de
televisió mostren que Ramos menteix i que no es va tractar pas de cap
broma sinó d’una reacció visceral fruit de la ignorància i del
totalitarisme de què parlàvem abans».

(Observeu, benvolguts lectors, el titular del vídeo del YouTube: “Sergio Ramos saca los colores a TV3”. Dit sense cap vergonya, naturalment: les cordials relacions queden aquí meridianament clares)

L’article d’Alexandre a elSingular.cat té, però, un interès afegit en la cua amb què el remata, i que transcric aquí sencera, perquè, un cop més, la clava:

«Tanmateix, entenebrit pel fet en si mateix, hi ha hagut un element
d’aquesta qüestió que ha passat força desapercebut. I és una llàstima,
perquè és molt més significatiu que no pas el comportament de Ramos. Em
refereixo a la reacció de Piqué i a la de la resta de periodistes que hi
havia a la sala. Tots van riure per les paraules de Ramos, talment com
si hagués dit una cosa molt divertida. Però de divertida no en tenia
res. Es tractava d’un retret ofensiu i xenòfob a un periodista català,
pel sol fet d’haver demanat a un jugador també català que s’expressés en
català en un mitjà català. Ni més ni menys que el que fan tots els
periodistes televisius o radiofònics del món en les rodes de premsa quan
volen declaracions directes d’un jugador del seu país. De fet, ni tan
sols cal que sigui del país. N’hi ha prou que el personatge sàpiga la
llengua del periodista perquè aquest, en bona lògica, aprofiti per
demanar-li’n unes declaracions, ni que sigui breument. Això és el que
fan els reporters britànics o italians amb Pep Guardiola, per exemple. I
això és el que va fer Sebas Guim, el reporter de TV3, però amb molts
més drets, ja que tant ell com Piqué es trobaven en un Estat que diu que
Catalunya en forma part. I si en forma part, l’ús de la llengua
catalana no pot ser qüestionat
.

»De què reia, aleshores, Gerard Piqué mentre un individu es prenia la
llibertat de menysprear Catalunya i la seva llengua davant de tothom?
Aquest riure càndid recorda força el d’aquells catalans que també es
mostren cofois quan un espanyol els diu: “Tu no pareces catalán”.
És un insult repugnant, racista, però ells, pusil·lànimes, s’ho prenen
com un afalac, donen les gràcies i somriuen com babaus. La imatge és tan
patètica com veure un negre somrient a un blanc que li diu: “Tu no
sembles negre”. Pel que fa al riure de la resta de periodistes que hi
havia a la sala, només dir que va ser una mostra força diàfana de la
transversalitat del prejudici catalanofòbic a Espanya o, si més no, del
concepte de llengua “inferior” que aquell país té de la llengua
catalana. I ja sabem que una llengua “inferior” només pot ser parlada
entre “inferiors” sempre que no hi hagi cap “superior” al davant. Ja
deia Tàcit que la marca de l’esclau és parlar la llengua del seu amo.

»Per això cal lloar el capteniment de Sebas Guim, que, en lloc de seguir
la galdosa inèrcia de TV3 –reproduir per sistema les declaracions en
espanyol dels esportistes catalans–, va demanar a Piqué que s’expressés
en català i, amb la càmera, sense proposar-s’ho, ens va oferir un
brillant document televisiu: un exercici quotidià d’intolerància
espanyola i una prova que els catalans només som respectats a Espanya
quan renunciem a la nostra identitat».

Totalment d’acord amb tot l’escrit, menys amb aquesta última apreciació: els fatxendes mai respecten els desgraciats que ells humilien. Els espanyols castellans (els que ho són per devoció, no pas per obligació) respecten els bascos, per exemple, perquè saben la mala llet que gasten, si els collen gaire (i per això el País Basc –que no tenen pebrots de rebatejar com a “Comunidad Vasca”– té concert econòmic, una cosa que mai aconseguiran els catalans, ni amb el líder Artur Mas al capdavant ni de cap altra manera); i respecten els anglesos (encara que els odiïn), els americans i tots aquells que els hi passen la mà per la cara. Pels catalans només sentiran respecte (encara que ens odiïn) el dia que els hi fem una botifarra com una casa de pagès i ens separem d’ells per a ser, d’una puta vegada, un país independent, un Estat com el seu, però molt millor.

[Foto de l’entradeta: Sergio Ramos, amb el cap embolicat (embenat, quicir, perquè d’embolicat l’hi té sempre), que és la manera que no se li’n vagin les idees; o que no n’hi entrin de noves]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 3 de desembre de 2010 per mininu

Maneta!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un astro del firmamento balompédico luce, aún dos días después de una debacle fumbolística sufrida en sus carnes y acaecida en un estadio de segunda categoría nacional, las marcas de una sonora bofetada sociodeportiva recibida de pleno en su bonito ego]

—¡Pues no hasse falta dessir nada más!…

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Un astro del firmamento balompédico luce, aún dos días después de una
debacle fumbolística sufrida en sus carnes y acaecida en un estadio de
segunda categoría nacional, las marcas de una sonora bofetada
sociodeportiva recibida de pleno en su bonito ego]

—¡Pues no hasse falta dessir nada más!…
__________________________________

[Y aquí tienen, a modo de osequio, los cuerpos del delito (análisis técnico a cargo de míster Terry Venables)]:

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 1 de desembre de 2010 per mininu

Mou al Camp Nou

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En una noche fría y lluviosa de finales de noviembre, cae un chaparrón tremendo sobre la parte ya mojada del Nou Camp (allí lo dicen al revés, para darse tono), estadio del Barcelona FC (lo dicho)]

—¡Pues no hasse falta dessir nada más!…

Guió i dibus: Min

Translation into Castilian (traducción al castillano):

[En una noche fría y lluviosa de finales de noviembre, cae un chaparrón
tremendo sobre la parte ya mojada del Nou Camp (allí lo dicen al revés, para darse tono), estadio del Barcelona
FC (lo dicho)]

—¡Pues no hasse falta dessir nada más!…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 1 de desembre de 2010 per mininu