L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[En el ágora de la calle, dos teólogos en potencia platican]

—Oyes, tú: ¿qué cosa vendría a ser un “diteista”?
—Es uno que cree en la existencia de dos dioses
—¿De veras? Entonces…, si yo no creo en la existencia de ninguno de los dos, ¿qué soy?, un “aditeo”, o bien un “diateo”?
—¡Tú eres un pedazo de papanatas!
—¿Qué cosa es un “papanatas”?

Guió i dibus: Min

Translation into Santanderian (traducción al santanderino):

[En el ágora de la calle, dos teólogos en potencia platican]

—Oyes, tú: ¿qué cosa vendría a ser un “diteista”?
—Es uno que cree en la existencia de dos dioses
—¿De veras? Entonces…, si yo no creo en la existencia de ninguno de los dos, ¿qué soy?, un “aditeo”, o bien un “diateo”?
—¡Tú eres un pedazo de papanatas!
—¿Qué cosa es un “papanatas”?

És esgotador, però no podem afluixar:

—Aquesta setmana hem dit adéu amb gran pesar al mestre Joan Solà, que a més de ser una autoritat en filologia catalana era un home que estimava profundament el país, i que se n’ha anat avisant, especialment al nostre poruc elenc de polítics en actiu, que fem un cop de cap per assegurar d’una vegada per sempre la pervivència de la nostra llengua, en pla d’igualtat amb la resta de llengües vives d’Europa.

—Quasi simultàniament, com per poder faltar encara més al respecte, els Mamarratxos Tocacollons han aconseguit, tot munyint a consciència les grasses potencialitats que prometia la sentència del TC sobre l’Extatut, que el Tribunal Superior (?) de Justícia (?) de Catalunya (?) hagi inhabilitat
cautelarment de la normativa interna de l’Ajuntament de BCN i de la Diputació de Lleida (de moment, perquè, desbocats com van a la vista de les eleccions, ja han anunciat noves envestides) els articles municipals sobre
l’ús preferent del català en sengles administracions. Com deia l’Enric Ramionet fa dos dies al diari, quan algú, com els odiosos dirigents del PPC, està a favor de la llei de la selva és que es troba a les files dels lleons. I amb els seus mateixos grossos atributs!, hi afegeixo. ¿Què és aquesta ràbia aniquiladora? ¿Com és que ningú es planteja seriosament d’il·legalitzar el PP, si no deixa de disparar amb bala i no deposa immediatament les armes? Per què collons no ens deixen en pau d’una vegada i per sempre?

—En Quim Monzó, fart de mamarratxades, els va posar immediatament a rega: “Quim Monzó i la veritat sobre les multes lingüístiques”, a Crònica.cat. Perquè, una de les coses que fan aquests vedells, “i si cola, cola”, és fer grans escarafalls contra les multes lingüístiques governamentals sense dir : A) que les multes s’imposen NOMÉS als propietaris de negocis que No retolen COM A MÍNIM en català, però que enlloc no diu, la llei, que no es pugui retolar TAMBÉ en castellà, en xinès, en coreà o en qualsevol altra llengua del món; i B) que hi ha més d’un centenar de lleis que obliguen a etiquetar i a retolar en castellà, a Espanya, amb sancions incloses en cas d’incompliment, i doncs què us penseu? Dir una mitja veritat pot ser una forma de mentir, i això ho saben perfectament, aquests cabronassos. (I per cert: on és el 50% mínim d’etiquetatge en català?)

—Llegeixo a Vilaweb que la xarxa social Flog, de nou en campanya, ha fet arribar als responsables de YouTube de l’estat espanyol 2.369 signatures demanant
que inclogui el català a la llista d’idiomes disponibles al portal de
vídeos. Segons que informa en un comunicat, l’empresa avaluarà les
signatures i estudiarà les peticions. També explica que les ha fetes
arribar a la seu internacional de Google (Califòrnia, EUA). Ja ho sabeu: per afegir-s’hi només calen un parell de clics.

—Boris Izaguirre s’apunta a la festa chic anticatalana, i confessa a l’Albert Om (Crònica.cat) que ell passa molt de viure a Catalunya perquè li sembla “perillós” (?!), pel fet que s’hi parli català (?!!), i que ell troba ofensiu (?!!!) que se li dirigeixin en aquesta llengua… Considerant que el noi és veneçolà –d’origen, si més no–, n’hi ha per començar a preguntar-se si no és precisament la llengua castellana, que imprimeix caràcter als castellanoparlants o castellanopensants… Però en fi, en Boris, tan salat i glamurós com és, ell, també demostra ser assenyat, perquè acaba amb aquesta altra manifestació: “No es prudente quedarse. Nos queremos tanto que es mejor que vivamos separados”.
Amb aquest nivell de civilització ja faríem, eh? No demanem més.

I per acabar aquesta pesadeta partida de ping-pong, un regal que ens arriba de la ciutat de Vic: un macro pla-seqüència multifacètic pels carrers de la ciutat, amb 5771 participants entusiastes (rècord mundial!) fent una pel·li de bon rotllo total a favor de la independència del país. Contra els que no saben construir si no és destruint, contra els que no saben existir sense negar el dret a l’existència dels altres, contra els que només saben funcionar anant a la contra i només saben dir sí que no, aquesta magnífica mostra d’un poble que només vol jugar en positiu, que només necessita per anar sol que el deixin de fastiguejar i putejar les males companyies, que vol les armes només per segar cadenes (i no pas per assassinar cap president electe de cap país del món, i menys dels veïns), que només demana que no l’emprenyin més i que el deixin viure en pau amb la seva manera de fer i de ser.

I un altre “No passa res!”, aquest detectat al centre “regional” de TVE a Catalunya. Diu Víctor Alexandre, sempre atent (cosa que s’agraeix, perquè la partida continua, es veu), a e-noticies:

«És d’una gravetat extrema el comportament de l’equip directiu de TVE a
Catalunya, davant la decisió de la direcció de Madrid de suprimir
l’assessor lingüístic de català. És molt greu, perquè era l’únic
assessor que quedava i perquè, com denuncia Joan-Francesc Escrihuela,
delegat del Sindicat de Periodistes a TVE-Catalunya, la llei de la
Televisió de Titularitat Estatal, obliga a “establir criteris de
correcció lingüística per promoure i garantir la puresa així com la
riquesa de l’idioma”. Res d’això no s’ha tingut en compte i en aquests
moments, al centre de producció de Sant Cugat, no hi ha cap professional
amb autoritat per fer-hi ni una sola de les tasques que feia la persona
acomiadada. Segons explica el Sindicat, el corrector lingüístic
“treballava principalment als Serveis Informatius, però també donava
suport a la resta de programes en català, assessorant sobre l’ús de la
llengua, vetllant per la seva qualitat fonètica i proposant el model
d’estil més apropiat per a cada moment. Coneixia perfectament l’estil de
cada redactor, dominava el llenguatge informatiu i corregia els rètols
que apareixien en pantalla”.

»Doncs tot això s’ha esvaït en un tres
i no res per l’abúlia de la direcció de Catalunya, una direcció incapaç
de fer complir la llei, de plantar-se davant Madrid i de defensar els
interessos del centre de Sant Cugat i de la llengua del país. Deu ser
que en el plus econòmic que suposa ser nomenat directiu va implícita la
submissió incondicional. Això és el que es dedueix del comunicat oficial
del Sindicat quan diu: “El comitè d’empresa de TVE-Catalunya va
advertir per escrit el passat 28 de juny a la directora de Sant Cugat,
Montse Abbad i Sort i al cap dels Serveis Informatius, Pere Buhigas i
Cardó, així com a la direcció de Recursos Humans, de les intencions de
Madrid perquè no permetessin tal cosa, però no s’han dignat a donar-hi
cap resposta”.

»Déu n’hi do. Aquesta actitud explica la davallada i
la cada cop més escandalosa despersonalització que ha experimentat el
centre de Sant Cugat, convertit des de fa anys, en un mer banc de proves
de Prado del Rey. La prova és que mentre la senyora Abbad, a través del diari Avui o del Diari de Girona,
es vanta del fet que TVE a Catalunya tindrà una hora en català de
dilluns a divendres, el Sindicat de Periodistes ens recorda que en la
dècada dels anys vuitanta la producció pròpia en la nostra llengua era
de 26 hores setmanals. És a dir, que TVE tenia més hores de programació
en català a la fi del franquisme que no pas ara que la dirigeix un
partit que es defineix com a antifranquista i que, ves per on, governa
indistintament a Catalunya i a Espanya. Molt eloqüent tot plegat. Tan
eloqüent com el cofoisme de la senyora Abbad amb la seva única hora en
català. Potser ha estat per això que la direcció de Madrid, a més del
càrrec de directora de Sant Cugat, que ja té, l’ha premiada nomenant-la
directora de La 2».

(www.victoralexandre.cat)

_____________________

[Il·lustració de l’entradeta: Catalunya i Espanya, com un ou i una castanya]

Translation (traducción):

[Una figura reconsagrada y muy suya del reggae no tolera lo que considera falta de respeto hacia su persona y su fino arte]

—Quedáis advertidos, y no lo voy a repetir: a la que vea otra vez el más mínimo bailoteo, aunque sea sólo moviendo la cocorota, dejo de tocar y me largo, ¿entendido?

Guió i dibus: Min

Translation into Cuban (traducción al cubano):

[Una figura reconsagrada y muy suya del reggae no tolera lo que considera falta de respeto hacia su persona y su fino arte]

—Qudáis advertidos, y no lo voy a repetir: a la que vea otra vez el más mínimo bailoteo, aunque sea
sólo moviendo la cocorota, dejo de tocar y me largo, ¿entendido?

Ja fa temps que crec que molts espanyols (dels de debò, és a dir, castellans) tenen més clar que molts catalans que els catalans no són, no som, espanyols. Tenen claríssim que som una altra cosa: estrangers, per tant, gent d’un altre país. (I per deducció lògica, que Catalunya no és Espanya, sinó que és un altre país; poseu els elements del sil·logisme en l’ordre que vulgueu, que el resultat és el mateix).
N’hi hauria prou de trobar sospitosa tanta insistència en la Indisoluble Unidad (sospita que, amb la famosa sentència del TC, s’ha tornat evidència judicial), perquè si fóssim aquesta unitat que diuen, i tan i tan indissoluble, per què ens haurien de castigar tant les neurones repetint-ho cada dos per tres? ¿Oi que no van proclamant tot el dia que Castella-Lleó i Espanya, posem per cas, o Extremadura i Espanya, etc, formen una indissoluble unitat?
De tota manera, com que ho pensen, de tant en tant ho diuen en veu alta. No pas perquè ho reconeguin en cap civilitzada tertúlia o en cap “encuentro entre culturas” d’aquells que s’estilaven no fa pas tants anys, sinó perquè, a causa d’algun o altre detonant, perden els nervis i el subsconcient els traeix.
Això és el que li va passar aquest dia al president de la federació asturiana de futbol, Maximino Martínez, que es veu que el va irritar tant que el Barça enviés a recollir el premi Príncep d’Astúries de l’esport només en Xavi Hernández, i encara aprofitant que el crac de Terrassa es troba mig lesionat, que va perdre els estreps i va descarregar la seva ira en l’entrenador, Pep Guardiola, amb uns arguments ben curiosos.
Vegeu-ne la història completa, explicada amb tot luxe de detalls i de comentaris per Jordi Camps, a El 9 Esportiu d’aquest dissabte:

El premi Príncep d’Astúries porta la malastrugança a sobre. Ni tan
sols atorgant-lo a la selecció espanyola de futbol han aconseguit
tranquil·litat. Quan no són naps són cols i aquest cop la polèmica ha
estat la no-presència a Oviedo, en l’acte d’entrega del premi, de la
majoria dels jugadors que van guanyar la copa del món de futbol amb la roja.
I com que, a més, la majoria dels absents són del Barça, no han faltat
les declaracions en què els protagonistes han demostrat amb les seves
paraules quin és el seu nivell intel·lectual.

Com el president de
la federació d’Astúries de futbol, Maximino Martínez, que ahir va dir
que Mourinho i Guardiola «són dos entrenadors pràcticament estrangers.
Mourinho és de Portugal i Guardiola és català, així que potser no saben
el que signifiquen els premis Príncep d’Astúries». La frase deixa en
evidència el directiu i no pas pel que diu de Guardiola, sinó pel que
diu de Mourinho. Perquè és evident que Mourinho, que és portuguès, és
estranger, no «pràcticament estranger». Si el senyor Martínez és incapaç
de discernir si un portuguès és espanyol o no, com li volem demanar que
s’aclareixi amb un català? Ell, que deu llegir els diaris que deu
llegir, escoltar les ràdios que deu escoltar i veure les cadenes de
televisió que deu veure, té clar que un català no és ben bé un espanyol
–Guardiola, a sobre, va parlant en català en les rodes de premsa a tots
els estadis de la primera divisió–, però no acaba de saber què és. Per
això usa el «pràcticament» i hi embolica Mourinho.

…

Maximino Martínez s’emprenya amb Guardiola per les absències de
Puyol, Piqué, Valdés i Busquets, a més de les de Villa, Pedro i Iniesta.
S’ha aturat a pensar que si Guardiola és «pràcticament estranger»,
també ho són Puyol, Piqué, Valdés i Busquets, a més de Xavi, i Capdevila
i Cesc? Tots han nascut a Catalunya, el mateix lloc que el dimoni
Guardiola. La seva roja va guanyar el mundial de futbol amb un munt de «pràcticament estrangers». Igual que els èxits de les rojas
de bàsquet, hoquei sobre patins, hoquei sobre herba i waterpolo, tant
en nois com en noies, són gràcies a jugadors «pràcticament estrangers»,
segons la seva terminologia.

El president del futbol asturià també
diu que Guardiola i Mourinho «potser no saben el que signifiquen els
premis Príncep d’Astúries». No en tinc ni idea si ho saben o no, però
amb aquesta frase també posa en dubte la capacitat del president del
jurat del premi, Manel Estiarte, un dels homes de confiança de Guardiola
en el Barça, amb qui conviu més hores que amb la seva família. El
senyor Maximino Martínez s’ha ben lluït.

Val a dir que l’home ha superat l’estirabot del gran Sergio Ramos, jugador monoglota del REal Madrid que es va enfadar amb Gerard Piqué perquè en una roda de premsa va contestar en català, i en la seva presència!, a una periodista de TVC.

Que Déu els faci bons…

Mentrestant, llegeixo a la premsa que el President Pujol va declarar divendres que ja no té “arguments per rebatre els independentistes”… Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe, diuen per allà baix. Doncs això mateix.

Translation (traducción):

[Una lideresa, parcialmente importante, de un partido populachero pero no-nacionalista y radicalmente no-populista, manifiesta sus sospechas sobre ciertos oscuros e inciertos tejemanejes en el pasado]

—Los gobiernos de CiU del señor Pujol priorizaban la inmigración musulmana, frente a la hispana, para que no les estropeara el bonito juguete nacionalista…, quicir que no les entorpeciera la “construcción nacionalista”…
—¿Debe deducirse, pues, de lo que está usted diciendo, que la inmigración hispana, que su partido prioriza, la entorpece?!
—¿Alguna pregunta más? No? Pues eso es todo. Buenas noches!

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[Una lideresa, parcialmente
importante, de un partido populachero pero no-nacionalista y
radicalmente no-populista, manifiesta sus sospechas sobre ciertos
oscuros e inciertos tejemanejes en el pasado]

—Los gobiernos
de CiU del señor Pujol priorizaban la inmigración musulmana, frente a la
hispana, para que no les estropeara el bonito juguete nacionalista…,
quicir que no les entorpeciera la “construcción nacionalista”…
—¿Debe deducirse, pues, de lo que está usted diciendo, que la inmigración hispana, que su partido prioriza, la entorpece?!
—¿Alguna pregunta más? No? Pues eso es todo. Buenas noches!

Nota cultural per a ser llegida pels nostres Superherois, normals àdhuc:

“La Il·lustració és la sortida de l’home de la seva culpable minoria d’edat. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense el guiatge d’un altre. Aquesta minoria d’edat és culpable quan la seva causa es troba en una mancança no de l’enteniment, sinó de la decisió i del coratge de servir-se’n sense el guiatge d’un altre. Sapere aude! Tingues el coratge de servir-te del teu propi enteniment! Heus aquí el lema de la Il·lustració!”

Beantwortung der Frage: Was ist Aufklärung? [‘Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració?’], Immanuel Kant, 1784

Translation (traducción):

[Dos minúsculas criaturas del Señor, en este caso subacuáticas, platican acerca de ciertas dudas existenciales; a lo que se ve, el escepticismo crece por tierra, mar y aire]

—Si yo fuera o fuese el Creador, habría hecho el mar mucho más ancho…
—¡Cállate la boca, so impío!
—… y los días y las noches se alternarían con mucha más regularidad, fijo!
—¡Pssst, chitón! Si Dios te escucha te va a castigar, ya lo verás!!

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[Dos minúsculas criaturas del Señor, en
este caso subacuáticas, platican acerca de ciertas dudas existenciales;
a lo que se ve, el escepticismo crece por tierra, mar y aire]

—Si yo fuera o fuese el Creador, habría hecho el mar mucho más ancho…
—¡Cállate la boca, so impío!
—… y los días y las noches se alternarían con mucha más regularidad, fijo!
—¡Pssst, chitón! Si Dios te escucha te va a castigar, ya lo verás!!

Un dels millors grups de música que hi ha avui a Catalunya no canta en català. I un dels millors grups que hi ha actualment sobre la Pell de Toro cantant en castellà és català. Estic parlant del mateix conjunt: Love of Lesbian, que, igual com passava en la dècada dels 80-90 amb El Último de la Fila, és amb molta diferència, pel meu gust, el que millors lletres escriu de tots els grups espanyols… En el seu moment la formació de Manolo Garcia Garciapérez i Quimi Portet va ser considerat el “millor grup espanyol de pop-rock”: espanyol perquè era un grup de l’Estat (d’Espanya), o perquè cantava en castellà (espanyol)? La qüestió pot semblar menor, o directament una xorrada, però s’hauria d’haver vist si l’haguessin distingit amb l’etiqueta igualment si s’hagués expressat en català. I el més important (entre altres coses, perquè aquí toquem la butxaca): ja hauríem vist si li haguessin fet tant de cas, Espanya endins…
Però tornem a Love of Lesbian, que porta camí de succeir en aquesta categorització els últims de la fila. Tan profunds (passa’m el mot) com aquests, per bé que en un altre sentit, podríem dir que més foscos, són autors i intèrprets d’unes cançons collonudes, fan un so fantàstic, i les lletres s’allunyen, i de quina manera!, de la rima fàcil tant a l’ús de molts grups peninsulars (del recurs fàcil i penós dels infinitius, per exemple) i dels conceptes tòpics de l’amor exultant o de l’amor decebut. Després hi ha la manera tan personal de cantar i de la peculiar veu d’en Santi Balmes, que dóna a la recreació de les seves composicions una atmosfera molt i molt peculiar, única. Per tot plegat, quina troballa, aquesta gent! Només em queda dir que m’hauria agradat que tot això, aquest fenomen, s’hagués donat expressant-se en la llengua del meu i seu país, o bé que hagués sortit un grup, dels molts i bons que han eclosionat darrerament a Catalunya, com aquest, tan bo com aquest i de característiques semblants. Però aquest ja és un altre tema, i només queda dit entre parèntesis.

Això mateix que dic de Love of Lesbian ho vaig pensar en el seu moment d’El Último de la Fila. Encara que hagués sigut alternant castellà i català, hauria estat bé que s’haguessin prodigat una mica en la llengua d’aquí. Un dels lletristes del grup, en Quimi Portet, ho ha fet després en la seva carrera en solitari, feta exclusivament en català, però en Manolo Garcia, que ha continuat amb la seva llengua materna, a banda d’haver fet alguna incursió esporàdica, com amb alguna peça cantada a mitges amb la Maria del Mar Bonet, per exemple, ja va demostrar manta vegada que podria haver produït coses realment bones en català, i de fet estic segur que el dia que li doni la gana de fer un disc cantat en català serà tan bo com la majoria dels seus i es vendrà com xurros.
Vegeu aquesta versió de Del templo a la taberna (amb el malaguanyat Marc Grau a la guitarra rítmica, ai Senyor!), i ja em direu:

Mil es

Una nosa independent

Només ens caldria una petita condició per ser els reis de la nosa. Ser independents. No és fàcil tocar els nassos a aquell que et té sotmès i lligat. El dia que els catalans ens posem d’acord en voler tots alhora decidir per nosaltres mateixos el nostre destí, agafar el timó de la nostra pròpia nau, ser els amos de la nostra casa… Curiosament aleshores segurament,  tot i que faríem una nosa infinita, insuportable, no ens caldria fer-ne per tal de subsistir i paulatinament ens aniríem desempallegant del tediós, avorrit, fatigós i enutjant negoci de la nosa. Dit d’una manera més didàctica: com a empresa hauríem aturat “sine die” la producció de nosa i hauríem aconseguit la venda total dels nostres estocs de nosa.

L’altre dia en Miquel Pairolí constatava a la seva columna (“Contra el diàleg”)  l’evidència que a hores d’ara tothom (incloent-hi el sector dels negocis) està d’acord que l’Estat de les autonomies és un fiasco com una catedral, i que per tant, en el cas de l’autonomia de Catalunya, ficada pel calçador constitucional en un cul-de-sac, s’imposaria el criteri més lògic, la separació amistosa i acordada. Aquesta vegada el comentari era a propòsit de la resposta, “tènue però d’intenció clara”, del Cercle d’Economia a les declaracions fetes dimarts passat pel governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez (a Espanya es veu que sempre tenen un Fernández Ordóñez encarregat dels frens de la màquina) bescantant l’Estat de les autonomies per massa car (per no dir ruïnós, suposo).
Com el columnista d’El Punt, un es pregunta: però és possible, aquesta desitjable entesa, si hem de tenir d’interlocutors aquests caps quadrats amb tendència a tirar-se al monte?
I mireu que alguns (quants?, en quin percentatge?, seria bo saber-ho) ho tenen clar:

Si fossin una mica llestos, callarien, per pur interès (només un individu analfabet i curt de gambals podria ignorar que Catalunya és la mà que dóna de menjar a la majoria de comunitats de l’Estat). Però queda clar que en ells pot més l’odi irracional que la intel·ligència, o la raó (que pressuposa l’existència d’aquella, que es veu que en aquest cas és molt pressuposar).
Però bé, agafem-nos a les raons justificadores del boicot que proposen aquestes veus robòtiques: tot i que som uns malparits sense remei, paràsits i xupòpters de la riquesa col·lectiva espanyola, els oferim generosament la possibilitat de posar fi a aquest problema: deixem de pertànyer a Espanya, i ells contents com un tonto amb un boli, i nosaltres ja ens espavilarem sols, sense els privilegis que hem tingut aquests últims 200 anys (inclosos els 40 de franquisme, segons els tarats que han parit el vídeo: és senzillament per cagar-s’hi!), i que ens en sortim o no serà problema nostre.
A viure, amics espanyols, que són 2 dies! Però això sí: cadascú a casa seva, i Déu a la de tothom.

Vivim una conjuntura inèdita, aquests dies: amb els polítics escalfant l’ambient i escalfant-se ells la boca, amb la recent celebració militarista del 12 d’Octubre espanyol que, a tot just un mes de l’11 de Setembre més obertament sobiranista que ha tingut mai lloc, ens ha permès fer comparacions no gens innocents entre festes nacionals i entre els tarannàs que les embolcallen. I els mitjans s’han omplert d’escrits al voltant d’aquesta qüestió. En porto aquí tres mostres, que ajuden a compondre’s una clariana, enmig de tanta declaració en tants de sentits diferents:

1. El cronista de La Vanguardia a Madrid, Enric Juliana, feia un retrat esfereïdor (“Octubre espanyol: Govern espectral i cridòria de l’extrema dreta”) de l’esbroncada que va rebre ahir dimarts de grups d’extrema dreta JL Rodríguez Zapatero durant la parada militar de Madrid. La cosa no és tant l’esbronc al president del Govern estatal, que s’ha anat repetint cada any, per bé que amb menys virulència que aquest, com l’entorn que l’ha provocat. Veient la debilitat manifesta de ZP, els caimans més feixistes s’exciten i fan anar les mandíbules, però això, explica Juliana, forma part d’un exacerbament espectacular de la dreta i l’extrema dreta madrilenya que cueja al voltant del grup mediàtic Intereconomía (que en aquest paper ha substituït la COPE, des que aquesta hauria sigut cridada suposadament a capítol pel Vaticà). Com passava amb l’emissora dels bisbes i la seva pornostar FJ Losantos, ara la troglodita Intereconomía marca el pas als tres mosqueters de paper madrilenys, i aquests “intenten guiar intel·lectualment” (Juliana, textual) el PP, que se suposa que substituirà, via urnes, el PSOE en el governament de l’Estat castellà, d’aquí a un any i mig (quan en faltaran només dos i mig més pel 2014, tercer centenari de la caiguda de Catalunya a les grapes espanyoles).

2. Consuelo Sánchez-Vicente (“La fiesta, ¿del Estado?”) aplaudia, des de les planes del mateix rotatiu, la concessió del Nobel de literatura a Vargas Llosa, però per aplaudir amb aquesta excusa la utilització “sense complexos” (en els seus discursos d’aquests dies de glòria literària) dels bells vocables Espanya i espanyol per part de l’escriptor peruà nacionalitzat, i que ella invitava els seus lectors a imitar. Ho feia, però, amb aquella forma recargolada que tenen alguns castellans il·lustrats de dir el mateix que els castellans sense il·lustrar que passegen la gallina per totes les manifestacions de carrer que ells organitzen o rebenten. A Catalunya, venia a dir, el “nacionalismo de pata negra” ha aconseguit impedir a la gent, mal·leable i indefensa davant aquest rentat de cervell, que utilitzi lliurement i definitivament la denominació Espanya, en comptes de l’eufemisme imposat d’Estat espanyol. I no ho deia, però suposo que perquè se li va acabar l’espai de la columna: que pensi i parli, també “lliurement” i definitiva, en espanyol.

3. Salvador Cardús escrivia, a l’Avui d’avui (“Independents, com ells”), un altre dels seus excel·lents articles gratant, en aquest, en les motivacions psicològiques i sociològiques que haurien portat el quasi ex-ministre de Treball i antic alcalde de l’Hospitalet, Celestino Corbacho, a vaticinar, fa uns dies, que la separació de Catalunya i Espanya seria traumàtica; o un altre il·lustre ex-batlle del Baix, el molt honorable José Montilla, que ho va ser de Cornellà de Llobregat, a aventurar que Catalunya cauria en barrena cap a la decadència, si es declarés independent. Després de manifestar –i jo que m’hi sumo– el seu respecte per aquestes dues autoritats municipals i altres del mateix perfil, que van dur a terme una feinada, Cardús afirma, comprensivament, que tots ells es troben desconcertats perquè “mai no havien pensat que la seva lleialtat política a Catalunya hagués
d’entrar en contradicció amb la subordinació a l’Estat espanyol”. D’altra banda, Corbacho –i Montilla– coneix bé Madrid i el pa que s’hi dóna: “Madrid és una altra cosa”, ha confessat ell mateix, i hem d’entendre que no es referia només als partits polítics i les seves batalletes, sinó a l’aparell de l’Estat i la seva enorme força potencial, contra la qual, diu el sociòleg de Terrassa, des d’aquí, “a falta de força, haurem de comptar amb la determinació pròpia i
sobretot amb el suport d’un entorn polític que no acceptaria l’ús de la
violència –i menys la militar– davant de processos netament democràtics,
com ha mostrat la recent sentència del Tribunal de l’Haia”.
I quant a la suposada espiral de decadència en què entraria Catalunya anant sola pel món, Cardús contraargumenta amb aquestes meridianes reflexions: “La gent que represento en la figura de Corbacho encara no ha tingut
temps de pair la novetat del nou desafiament polític que es va fent lloc
a Catalunya. Tot va molt de pressa. S’imaginen uns independentistes
diferents d’allò que són ells mateixos, i una independència ridícula i
esquifida. I no: parlem de ser i tenir exactament el mateix que els
espanyols ja són i tenen, amb tots els avantatges i amb totes les
responsabilitats. Tan senzill com això”.

Translation (traducción):

[Tremenda escena de bulling en el Reino animal!]

—¡SOCORRO!

—¡Tranquilo, pequeño, aquí está Socorro!… ¡Deja en paz a mi amigo, so bastardo bigotudo!!

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz, variante zelección nazioná):

[Tremenda escena de bulling en el Reino animal!]

—¡SOCORRO!

Fa anys que des del País Català hom espera que el Nobel de literatura recaigui en algun dels nostres excel·lents escriptors (que en tenim una bona colla), i hi va haver activat un temps també un grup que promovia expressament la candidatura de Salvador Espriu, i més tard la de Pere Gimferrer, i no sé si alguna més. Però de moment no hi ha sort.
I aquest any n’hi ha hagut menys que en altres, perquè el premi suec, que per a les lletres catalanes representaria una important empenta a nivell internacional que aniria de conya per a la literatura i per a la mateixa llengua del país, ha recaigut en un escriptor peruà resident a Madrid el nom del qual va destacar ara fa dos anys entre els firmants d’aquell estúpid i infecte Manifiesto por la lengua común que pretenia que a l’Estat castellà fos oficial el castellà i prou, i que les altres llengües (mal)dites espanyoles passessin amb una mica de pa i aigua en les respectives reserves territorials i deixessin lloc d’una vegada a l’única llengua que mereix aquest nom i que per tant mereix existir a Espanya, segons ells.
Que el Manifiesto rebés el suport d’una colla de personatges ignorants i feixistes s’entén, perquè era tot ell una mentida podrida destinada a fer mal a una minoria concreta, però costa més d’entendre que s’hi mullés un individu que passa per ser una persona cultivada i un dels millors escriptors d’expressió hispànica·castellana del moment, com ho acaba de corroborar l’Acadèmia Sueca, i a aquest nivell no hi arriba pas tothom… I per acabar-ho d’adobar, l’home se suposa que coneix Catalunya de primera mà, ja que va viure a Barcelona una temporada. Ítem més, l’home prové d’un país andí en el qual la llengua castellana, autoanomenada espanyola, va ser imposada a sang i foc per voluntat libèrrima dels seus habitants indígenes, com sap tothom.
Doncs aquí tenim el senyor Vargas Llosa, amb aquell seu venerable aspecte vampíric, abanderat de la causa lenguacomunera i disposat a convèncer tothom que no s’ha de parar fins que el castellà sigui la llengua comuna i oficial de tot el planeta Terra. I mira, ara rep des del nord d’Europa (continent on, per cert, només es parla castellà dins les fronteres de l’Estat castellà) un magnífic suport moral perquè s’acabi de creure que els hispanoparlants són els reis del mambo, i que ja falta poc per colonitzar novament, amb la llengua sola, tot l’assolellat món mundial, com en el gloriós segle XVI i ss.

Un altre intel·lectual (encara que baixem una mica de nivell) que també s’ho creu és Sergio Ramos, aquell entranyable defensa del Real Madrid que tan bé ens ho fa passar a Crackòvia. Avui ha sigut protagonista d’una anècdota que dóna la mesura de quina ampla mitjana del quocient intel·lectual espanyol és ocupat per aquesta manera de pensar. L’il·lustre jugador-pensador andalús es trobava en roda de premsa junt amb el seu company de selecció imperial Gerard Piqué, i en un moment donat un periodista d’un mitjà català (Catalunya Ràdio, crec) fa una pregunta al jugador del Barça i li demana si pot contestar-la en català (per enregistrar el tall de veu per a la seva emissora, òbviament), i quan Piqué acaba la seva resposta i diu que tot seguit la traduirà al castellà, salta Ramos, raudo y veloz, i xuta aquest directe: “O al andaluz, ya que parece que a él [assenyalant el periodista català] le cuesta entender el castellano”. En Piqué reia, però en Ramos no pas, ja que ell estava complint una alta missió: la de donar tota una lliçó de modos a aquell energumen vingut de Barcelona!
Bé, nois: què fem? Ens rendim tots incondicionalmente y de una vez por todas, o què? A més a més de tot, hi ha fortes sospites que Déu mateix també utilitza el castellà, a mitges amb el llatí, quan vol comunicar-se amb els seus representants a la terra. A veure si el Pontífex Màxim ens ho confirma, el dia que vingui a fer-nos l’homilia sota els estilitzats arcs gaudinians.

Mentrestant, mentre no li donen el passaport definitiu amb el nostre libèrrim consentiment, no tot són males notícies per a la molestosa llengua catalana:
dimarts passat, segons informava la premsa, la Conferència d’Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE) va
equiparar el català a la resta de llengües de la Unió Europea
durant els plens d’aquest organisme, que agrupa més de setanta
presidents de parlaments de regions de la UE. En l’assemblea de la CALRE, celebrada a Trento (ciutat de concilis i assemblees), el president Ernest Benach va defensar una esmena a l’apartat del reglament sobre ús intern de les llengües segons la qual seran utilitzades a partir de l’any que ve les que siguin oficials al respectiu territori. Va ser un senyor gol per l’escaire (a categoria regional, si voleu, però un gol, al capdavall, del qual ens hem de felicitar), i es nota que no hi havia per Trento en Sergio Ramos, perquè amb ell al camp la pilota no hauria entrat mai!
De moment no consta tampoc que l’assemblea plenària dels Ciudadanos Cosmopolitavetónicos, amb el llorejat Mario Vargas Llosa [*] d’artista convidat, hagi decidit interposar cap recurs d’inconstitucionalitat al TC contra aquesta nova agressió nazicatalanista, ara d’àmbit europeu.
_________________________________________

[*] Un apunt de la seva biografia diu que l’any 1974 (quan aquí encara patíem el monstre aflautat, aleshores a les acaballes però viu físicament) va assumir la conducció, com a periodista, d’un programa a la televisió peruana de nom La Torre de Babel… Quines bromes més salades que té el destí, oi que sí?

Un altre apunt imperdible del diari de dimarts passat que no puc deixar passar per alt, aquest signat per Josep Maria Uyà (“Qui és el Papa?”), que reflexiona de forma bastant irada sobre l’anunciada visita de Benet XVI a Barcelona per beneir, entre altres coses que farà, el temple de la Sagrada Família i convertir-lo, en un dir Jesús!, en basílica.
Les últimes informacions diuen que la visita papal costarà 600.000 euracos, i que l’estament eclesial local ja n’ha recollit la meitat, mig d’aportacions privades mig de provisions de diner públic (?). Aquesta és precisament una de les qüestions que denuncia l’articulista, a qui enerva, i molt, aquesta nova genuflexió realment injustificada de la classe política d’aquests nostres verals. Com passa amb l’esport, deu ser per demostrar que no s’han de barrejar política i religió, una consigna encara més antiga que l’altra i que per això mateix fa molt més temps que els que la prediquen se la passen abans que ningú per l’engonal…
Una altra característica dels desplaçaments papals urbi et orbe que destaca el doctor Uyà i que també confirmen els periodistes que comencen a cobrir aquest event, com en diuen els modernillos, és la mania d’anar pel món de superstar, com si s’hagués proposat (ell i els seus antecessors, que el Papa polonès, p.e.,  tampoc es quedava curt) de superar les icones del pop-rock que omplen els estadis fins a la bandera. Diu el noticiari que el conjunt Benet Setzè i el Seu Seguici passarà pel carrer de la Diputació, en comptes de fer-ho per la Gran Via, “per assegurar-se una imatge d’afluència massiva de públic”. A veure si els senyors de la lupa de l’empresa comptagentades Lince, que no tenen res de fanàtic i ho tenen tot d’imparcials, posen les coses al seu lloc, també aquesta vegada. A Déu allò que és de Déu, i als homes allò que és dels homes.
I parlant de Déu, és en la seva condició d’ateu que JM Uyà protesta pel dispendi de la visita del Papa, que “vindrà a cometre”, diu, “per a mi, que sóc ateu, una autèntica blasfèmia, ja que ve a
afirmar l’existència de Déu, i la d’ell com a representant seu”. Jo aquí no m’hi agafaré pas, bàsicament perquè crec que l’ateisme no deixa de ser una altra forma de fe, però sí que estic d’acord amb ell a blasmar aquest estrany favoritisme, que aquí es redueix a la religió catòlica, però que m’emprenyaria igualment que fos per a totes les altres. La religió és una qüestió que concerneix la consciència individual de les persones, i punt. De guerres i de fastos en nom de la religió, ni un més, si hagués de dependre de mi, m’explico? Endavant la lectura:

«Qui és aquest home amb sabates d’un vermell cridaner i mitjons blancs
que es passeja per les ciutats i pels països a càrrec dels impostos
públics, que cobra en els seus actes, parlant d’espiritualitat, de
castedat i d’obediència, quan una part no menyspreable, sobretot l’alt
cercle directiu dels treballadors de l’empresa que presideix, no tenen
ni espiritualitat, ni castedat, ni obediència? Qui és aquest que,
assegut sobre un cúmul de contradiccions lògiques, que no cal ni
esmentar de tan evidents, es permet dir-nos que estem perduts si no el
seguim? Qui és aquest pel qual els barcelonins no creients, siguin
agnòstics o ateus, hauran de pagar tota la fanfàrria de la seva aparició
a l’anomenada Sagrada Família?
…

»Al 2010 encara es fa dur ser ateu. Des que al segle XVII el mossèn
d’un petit poble de les Ardenes, Jean Meslier (1664-1729), va abjurar de
tota la seva fe i va denunciar la fantasia de tots els dogmes de
l’església en el text pòstum El Testament, el nombre d’ateus ha
anat creixent gradualment, i ja des de la Revolució Francesa, Europa ha
gaudit d’estats civils i laics. Però no per això l’Església catòlica ha
llençat la tovallola. Tampoc no ho han fet el judaisme, l’islamisme,
l’hinduisme, el sintoisme, el budisme i altres variants del catolicisme
mateix, entre moltes altres possibilitats del dogma religiós. Hi tenen
tot el dret, només faltaria. Els ateus som uns ferms partidaris de la
llibertat, sobretot de creença, que no pas de pensament, en aquest cas,
perquè de pensament, del fet de pensar, en una religió, la que sigui,
n’hi ha molt poc, per no dir gens (això no treu que magnífiques persones
formin part d’un o altre bàndol religiós, barrejats, és clar, entre
innombrables farsants que viuen del negoci de la fe –de vegades de la
por i de la ignorància–). Barcelona és una ciutat cívica, i per això hi
ha molta gent que protesta, i amb tot el dret, perquè no ens prenguin el
pèl, de la mateixa manera que hi ha prou gent que considera la Sagrada
Família actual un monument a la barbàrie arquitectònica, des del moment
que s’està construint un edifici passant per sobre del llegat del seu
creador i deixant que altres estils esculturals decorin els nervis de
l’edifici amb criteris antagònics als de Gaudí. El resultat, una mona de
Pasqua, l’eclecticisme de la qual no resol en absolut la infàmia
produïda. O sigui que els ateus i la gent que estimem l’art autèntic,
estem ben fotuts, perquè aquest senyor de les sabates vermelles i els
mitjons blancs vindrà a Barcelona amb diners públics, amb els meus
diners, a cometre, per a mi, que sóc ateu, una autèntica blasfèmia, ja
que ve a afirmar l’existència de Déu, i la d’ell com a representant seu,
dins un edifici que atempta contra el criteri rigorós de la creació
artística, que és l’originalitat i la veritat del seu contingut. O
sigui, una falsedat dins una altra falsedat.

»Diran alguns que hi
té tot el dret del món. No l’hi nego pas. Però que se’l pagui. La
contribució pragmàtica i poruga dels polítics és vergonyosa. Sort tenen
que els ateus, gent d’ordre i de sentit comú, conscients de la
relativitat de tot, no ens organitzarem mai com a secta, ni tindrem un
president amb sabates vermelles i mitjons blancs. Però que no ens
treguin el dret a protestar enèrgicament per l’abús del servilisme
polític cap a una persona que presideix una institució corrupta,
malalta, i amb profundes desviacions psicòtiques, tal com queda
comprovat perfectament, no ja per l’afirmació de l’existència i
representativitat de Déu a la terra, sinó simplement pels titulars de
premsa de cada dia. De jutjat de guàrdia».

“Sense ETA no haurien pogut justificar la martingala de la llei de partits”. Aquest és el destacat d’un article de Sergi Sol i Bros al diari (“Les coses pel seu nom”) que, com avisa el títol, parla sense embuts d’ETA com la gran excusa que s’ha fet servir des de l’Estat castellà per actuar al País Basc contra la seva reivindicació nacional, primer, i un cop posat el morrió (amb la descarada llei de partits) a la part del ventall polític que molestava més, per intentar la decidida comunitatautonomització i espanyolització del país euskaldun, tocant-hi des del nou Govern bipartit temes sensibles com la llengua, l’escola o els mitjans de comunicació, i d’altres dretament goiescos com els toros, la Vuelta ciclista o els partits de l’arxicarregosa Roja de futbol.
El cas és que l’Estat es veu a venir un problema, si això d’ETA de plegar i deixar les armes va de debò (¿recordeu, benvolguts lectors, l’expressiva cara de Mayor Oreja durant i sobretot després de la que ell anomenava insistentment “treva-trampa”, en temps del PP governant a Espanya?), i de moment la seva reacció és no donar cap crèdit als últims comunicats de la banda armada i no fer cap cas al clam de l’esquerra abertzale (i la dreta abertzale, que també existeix?) perquè aquesta nova ocasió per a la pau sigui la definitiva.
Comparteixo el punt de vista d’en Sergi Sol, i de fet ja n’he parlat unes quantes vegades en el mateix sentit, en aquesta bitàcola, però enganxo aquí el text de l’articulista d’El Punt perquè la clava, parlant clar i català:

«El procés de pau que impulsa l’esquerra abertzale és viscut amb
menyspreu i terror pel PSOE i el PP que, a costa de la lluita
antiterrorista, s’han muntat un negoci fabulós. És aquest pretext, i
només aquest, el que els ha permès haver assaltat el govern basc, on
Patxi López fa de capatàs i Antonio Basagoiti és el predicador que
vetlla per l’aplicació de la més estricta ortodòxia espanyolista. Sense
ETA no haurien pogut justificar la martingala de la llei de partits,
inexplicablement votada també per CiU. I sense la llei de partits no
haurien pogut excloure del joc polític el tercer partit del País Basc en
nombre de sufragis. Ningú no recorda que, malgrat els entrebancs i les
limitacions, la llista d’Iniciativa Internacionalista va superar el PP
en les darreres eleccions europees. Va ser aquest tripijoc premeditat el
que va fer possible constituir un Parlament que és una imatge
distorsionada de la societat basca. Carod-Rovira es mostrava incrèdul fa
uns dies sobre la continuïtat d’Arnaldo Otegi a la presó. Li sobren
raons.
…

»Les coses pel seu nom. Sense el pretext d’ETA mai no podrien haver
iniciat una cacera de bruixes ni haver instrumentalitzat fins a extrems
delirants el poder judicial, com a servil aparell de les directrius
governamentals. Només així han pogut arremetre com feres contra les
estructures socioeconòmiques emergents de la societat basca, només així
van poder justificar el penós tancament d’Egunkaria, colofó d’una escalada repressiva que es va iniciar amb el tancament d’Egin.
Només així silencien les múltiples denúncies i testimonis de tortura,
una de les vileses més grans que pot cometre un ésser humà. Només així
poden mostrar-se impassibles davant el degoteig de morts a la carretera
de familiars o amics de presos bascos. Però no era la vida humana el
valor suprem a preservar? Només així s’entén el periodisme de guerra amb
què s’aborda el conflicte basc, que té per única font informativa les
consignes i els comunicats de premsa del Ministeri de l’Interior.

»L’actual
conjuntura és un mannà de garlandes per a l’espanyolisme militant.
Essencialment per això es mostren tan bel·ligerants contra el procés de
pau. Perquè el seu avanç és un compte enrere a la seva supremacia i als
seus privilegis».