[Finalmente, el Monte de Impiedad constitucional parió su ratoncillo: se acabó la tontería, y no hay más cera que la que quema (o séase: el negocio es el negocio). Lo único que de verdad cuenta es que la insoluble Unidad, compuesta de elementos insolubles entre si, es indisoluble. Con lo cual se anima a la población a sumarse desde ya, en FaceBook y otros fórumes sociales, a la firme candidatura del equipo -asimismo indisoluble, aunque medio disuelto- del Tribunal Constitucional al prósimo Premio Nobel de química]
—Así pues, este alto Tribunal resuelve lo siguiente: Se toma un poco de aceite, se mezcla con un poco de agua, y tenemos con ello que la mezcla resultante es la indisoluble Unidad de España, ¡ea! Todo lo demás queda declarado desde este mismo instante inconstitucional. ¡He dicho!
Guió i dibus: Min
Translation into Andalusian (traducción al andaluz):
[Finalmente, el Monte de Impiedad
constitucional parió su ratoncillo: se acabó la tontería, y no hay más
cera que la que quema (o séase: el negocio es el negocio). Lo único que
de verdad cuenta es que la insoluble Unidad, compuesta de
elementos insolubles entre si, es indisoluble. Con lo cual se anima
a la población a sumarse desde ya, en FaceBook y otros fórumes
sociales, a la firme candidatura del equipo -asimismo indisoluble,
aunque medio disuelto- del Tribunal Constitucional al prósimo Premio
Nobel de química]
—Así pues, este alto Tribunal resuelve lo siguiente: Se toma un poco
de aceite, se mezcla con un poco de agua, y tenemos con ello que la
mezcla resultante es la indisoluble Unidad de España, ¡ea! Todo lo demás
queda declarado desde este mismo instante inconstitucional. ¡He dicho!
[Dos señores, muy educados pero también muy resueltos, a lo que se ve, acuden al Tribunal Constitucional, en día laborable (en teoría incluso para sus señorías del TC), a presentar un recursillo de nada]
—Muy buenas (por decir algo). Queremos presentar y presentamos aquí un recurso de inconstitucionalidad contra la Democracia…
—… ¡Y (éste sí) corre prisa!
Guió i dibus: Min
Translation into Uruguaian (traducción al uruguayo):
[Dos señores, muy educados pero también
muy resueltos, a lo que se ve, acuden al Tribunal Constitucional, en
día laborable (en teoría incluso para sus señorías del TC), a presentar
un recursillo de nada]
—Muy buenas (por decir algo). Queremos
presentar y presentamos aquí un recurso de inconstitucionalidad contra
la Democracia… —… ¡Y (éste sí) corre prisa!
[Un famosillo del Séptimo Arte deambula por la calle, despertando la admiración de la muchedumbre, que susurra a su paso]
—¿Has visto al tipo que anda por allí? —¿Quién es? —¡Jolín, pues ni más ni menos que “El Hombre que Susurraba a los Rottweilers”! —¡No me jodas!, ¿El de la peli?! —¡El mismo que viste y calza! —Pues confieso que no le había reconocido…
Guió i dibus: Min
Translation into Cuban (traducción al cubano):
[Un famosillo del Séptimo Arte deambula por la calle, despertando la
admiración de la muchedumbre, que susurra a su paso]
—¿Has visto al tipo que anda por allí?
—¿Quién
es?
—¡Jolín, pues ni más ni menos que “El Hombre que Susurraba a los
Rottweilers”!
—¡No me
jodas!, ¿El de la peli?!
—¡El mismo que viste y calza!
—Pues
confieso que no le había reconocido…
Ahir divendres va fer un any just de la misteriosa però definitiva desaparició física del rei dels pops, en Miquel I d’Indiana. Com a homenatge a tan il·lustre multiartista, aquí us planto aquest dibuix exclusiu, i un dels videus més guais que va produir. És de l’època en què encara dubtava entre el discurs mític africà i el discurs lògic occidental, i entre el negre i el blanc, però molt decantat ja per aquest últim color. En la cinta, a banda de sortir-hi l’inefable ninyato que maltractava els lladres que volien robar a casa seva (alguns polítics nostrats potser haurien de fixar-se com s’ho feia i apendre’n algun dels seus trucs), s’empra per primera vegada en un vídeo el morphing, la tècnica que permet empalmar imatges (personatges, en aquest cas) sense solució de continuïtat. L’al·legat antiracista del final, molt destacable també, és realment digne d’un pantera negra.
I Took My Baby
On A Saturday Bang
Boy Is That Girl With You
Yes We’re One And The Same
Now I Believe In Miracles
And A Miracle
Has Happened Tonight
But, If
You’re Thinkin’
About My Baby
It Don’t Matter If You’re
Black Or White
They Print My Message
In The Saturday Sun
I Had To Tell Them
I Ain’t Second To None
And I Told About Equality
An It’s True
Either You’re Wrong
Or You’re Right
But, If
You’re Thinkin’
About My Baby
It Don’t Matter If You’re
Black Or White
I Am Tired Of This Devil
I Am Tired Of This Stuff
I Am Tired Of This Business
Sew When The
Going Gets Rough
I Ain’t Scared Of
Your Brother
I Ain’t Scared Of No Sheets
I Ain’t Scare Of Nobody
Girl When The
Goin’ Gets Mean
[L. T. B. Rap Performance]
Protection
For Gangs, Clubs
And Nations
Causing Grief In
Human Relations
It’s A Turf War
On A Global Scale
I’d Rather Hear Both Sides
Of The Tale
See, It’s Not About Races
Just Places
Faces
Where Your Blood
Comes From
Is Where Your Space Is
I’ve Seen The Bright
Get Duller
I’m Not Going To Spend
My Life Being A Color
[Michael]
Don’t Tell Me You Agree With Me
When I Saw You Kicking Dirt In My Eye
But, If
You’re Thinkin’ About My Baby
It Don’t Matter If You’re Black Or White
I Said If
You’re Thinkin’ Of
Being My Baby
It Don’t Matter If You’re Black Or White
I Said If
You’re Thinkin’ Of
Being My Brother
It Don’t Matter If You’re
Black Or White
Ooh, Ooh
Yea, Yea, Yea Now
Ooh, Ooh
Yea, Yea, Yea Now
It’s Black, It’s White
It’s Tough For You
To Get By
It’s Black , It’s White, Whoo
It’s Black, It’s White
It’s Tough For You
To Get By
It’s Black , It’s White, Whoo
_________________________
[Il·lustració de l’entradeta: dibuix de Min, Michael J Jackson. Retrat amb llapis sobre full de càlcul]
[En la sede del Tribunal Constitucional (TC) español, en Madrid (Comunidad de Madrid, España), unos señores raros, probablemente catalanes, presentan unos papeles con el fin de que sean examinados por sus señorías con diligencia, como de costumbre]
—¡Muy buenas! Quisiéramos presentar, si no es molestia, un recurso de inconstitucionalidad contra el Tribunal Constitucional…
—Y si lo pudieran o pudiesen resolver más bien pronto que tarde -pongamos en unos 5 ó 10 años, 20 como máximo-, se lo agradeceríamos muy mucho..
Guió i dibus: Min
Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):
[En la sede del Tribunal
Constitucional (TC) español, en Madrid (Comunidad de Madrid, España),
unos señores raros, probablemente catalanes, presentan unos papeles con
el fin de que sean examinados por sus señorías con diligencia, como de
costumbre]
—¡Muy buenas! Quisiéramos presentar, si no es molestia, un recurso de
inconstitucionalidad contra el Tribunal Constitucional…
—Y si
lo pudieran o pudiesen resolver más bien pronto que tarde -pongamos en
unos 5 ó 10 años, 20 como máximo-, se lo agradeceríamos muy mucho..
Demano disculpes si aquest post pot semblar oportunista, o inoportú -o les dues coses, depèn de com es miri-, però és que l’accident de Castelldefels està donant, sobre l’esgarrifós drama humà, escenes sorprenents, per no dir indignants. Els responsables polítics i administratius s’estan traient de sobre la responsabilitat desplaçant-la cap a les víctimes…, i pel que llegeixo a la premsa, aquest convenciment és força general: Ara podem buscar i fins i tot trobar defectes de disseny, deia l’editorialista d’El Punt sobre l’estació de Platja de Castelldefels -de fet un baixador-, recentment renovada, uns defectes denunciats des de fa mesos per veïns i
algunes forces polítiques. “Però tots aquests defectes no haurien tingut
una influència determinant en l’accident si no hagués estat per la
reacció, potser comprensible, però imprudent, d’un grup de persones”… I en la mateixa línia anava Vicent Sanchis, que deia a l’Avui que aquesta vegada polítics i autoritats ferroviàries tenien tota la raó d’acusar d’imprudència les víctimes. I en fi, la majoria de cròniques del luctuós succés que es poden consultar a la Xarxa posen l’accent si fa no fa en el mateix. No es pot pas negar que els passatgers baixats del tren van cometre una gravíssima imprudència, però també s’ha dit a bastament que aquesta és una conducta habitual en moltes estacions. És així, però també és cert, i això ningú no ho destaca, ni tècnics ni autoritats, que aquest accident i el risc permanent que n’hi hagi de nous no existirien si les estacions de tren, la de Castelldefels i les de tota la xarxa ferroviària, tinguessin unes andanes elevades, com les del tren metropolità, el metro, de manera que el terra dels vagons i l’andana estiguessin al mateix nivell i els usuaris no s’haguessin d’enfilar fins a les portes. Això, que seria un avantatge indiscutible per a la majoria de viatgers, ho seria de manera especial, no cal dir-ho, per a la gent gran i/o de mobilitat reduïda, entre ells els usuaris de cadira de rodes. Curt i ras: amb les andanes elevades fins al nivell de l’entrada als vagons, els trens serien accessibles per a tothom. Però a hores d’ara, en matèria de supressió de barreres arquitectòniques, el més calent que té RENFE és a l’aigüera, i tot, tot està encara per fer, pràcticament per començar… (i allò que hi ha, com les plataformes elevadores accionades per personal de la companyia, no passen de ser pegats, i són poques, incòmodes i molt poc operatives). Estem parlant d’una reforma a fons, doncs, oi?, i per tant de moltíssims diners d’inversió en obra pública. Sí, és clar, però és que ara mateix la gran, monstruosa, empresa estatal dels trens s’està gastant -ella i la Unió Europea, que no sé en què deu estar pensant- una autèntica fortuna a fer una nova línia que mai ha destacat, en els països on ja està desplegada, per ser rendible (i, pel que m’han explicat, tampoc per ser especialment accessible a les cdr i cotxets de nen), i que ja veurem quins rèdits donarà, amb la crisi de mai acabar, si la gent va fluixa de butxaca… Si es tractava de fer política keynesiana amb les línies de tren espanyoles, l’Estat aquí tenia una feinada de por que hauria donat feina a tant o més personal que l’obra de l’ultramodern AVE. (I potser amb la modernització del servei de Talgo ja hauríem fet el fet). Ara bé, si el que volia el país veí -que és d’on vénen les directrius- era anar de nou rics, com sembla molt, aleshores callo i no dic res més.
L’enquesta de l’edició d’avui del diari feia aquestes preguntes:
S’han de reformar les estacions de tren per fer-les més segures?
Si n’hagués de contestar alguna, triaria la segona. Però l’opció que caldria -i aquí política i tecnologia s’inhibeixen de fer cap dictamen, incomprensiblement-, seria la de fer-les segures i accessibles alhora, i amb una mica de criteri, pràcticament amb la mateixa inversió. Però tot indica que, a la línia de segona divisió dels trens estatals, els passatgers continuaran durant molt de temps escalant els vagons, des del terra, igual com es feia en el temps de les diligències. Tanta pressa que tenen alguns per arribar al futur, i resulta que per a la majoria el progrés no pot superar ni en somnis la velocitat de xino-xano de la Renfe de tota la vida. _____________________________
Heus aquí una mica d’informació sobre l’accessibilitat al TGV espanyol (que per ser differents n’hi diuen AVE), treta de la seva plana web, ave-renfe.edreams.es/…/ Dues observacions: quan parla d’accés, s’esmenten les rampes d’accés de què disposen les noves estacions: una solució parcial, doncs?; i l’altra cosa a destacar és que reconeixen que aquestes adaptacions no serviran de gran cosa si els trens que corren no estan preparats per rebre gent discapacitada, i que per fer-ho caldrà despendre una bona inversió… addicional, hem d’entendre? Se suposa que estem parlant del benaventurat AVE: que no és una línia nova, potser? S’entén, això, companys?
(…) Cuando hablábamos de las diferentes estaciones de tren de cada una de
las ciudades que forman parte de la red del AVE,
notábamos que todas ellas están adaptadas para personas con
movilidad reducida.
Sin embargo, esto mismo no ocurre en los trenes o, por lo menos, no
en todos ellos. Es por eso que el ministro de Fomento y la ministra de
Sanidad y Política Social han firmado un acuerdo mediante el cual se
garantiza que, para el año 2014, la accesibilidad en
los servicios ferroviarios será total para las personas de movilidad o
visibilidad reducida.
En el caso de Renfe, se espera que todos sus trenes
estén ya completamente equipados para poder brindar un buen servicio a
este grupo de personas hacia el 2012.
Para esto tendrán que adaptarse 480 de los trenes que
actualmente posee Renfe, además de contarse con la incorporación de
nuevos trenes. No obstante, para que esto sea posible, se necesitará una
inversión de 305 millones de euros.
Por tanto, se espera que efectivamente para el 2012, cualquiera de
los trenes de Renfe esté prestando un servicio adaptado con
plazas y aseo específico.
[Imatge de l’entradeta: Estació de Flix, el 2007; en primer terme es pot observar un pas de superfície, fet amb travesses de fusta, per creuar la via. Foto de Bernat Borràs, a www.trenscat.cat]
Vestit de porpra i amb guants de seda, sancionava el ministre la por dels fidels.
Ell et durà de la mà just pel caire de l’abisme, i et salvarà de tu mateix, lladre, assassí, temerari taujà, sempre a la banda del cisma.
Jutge, part i reu tot alhora, em condemno a ser salvat: em capbusso al mateix corrent on ficava nus els peus Joan el Baptista.
La fosca riu, la claror plora, i diu i no diu el Gran Bromista.
Shiny, shiny, shiny boots of leather
Whiplash girlchild in the dark
Comes in bells, your servant, don’t forsake him
Strike, dear mistress, and cure his heart
Downy sins of streetlight fancies
Chase the costumes she shall wear
Ermine furs adorn the imperious
Severin, Severin awaits you there
I am tired, I am bored
I could sleep for a thousand years
A thousand dreams that would awake me
Different colours made of tears
Kiss the boot of shiny, shiny leather
Shiny leather in the dark
Tongue of thongs, the belt that does await you
Strike, dear mistress, and cure his heart
Severin, Severin, speak so slightly
Severin, down on your bended knee
Taste the whip, in love not given lightly
Taste the whip, now plead for me
I am tired, I am bored
I could sleep for a thousand years
A thousand dreams that would awake me
Different colours made of tears
Shiny, shiny, shiny boots of leather
Whiplash girlchild in the dark
Severin, your servant comes in bells, please don’t forsake
him
Strike, dear mistress, and cure his heart
[Un día de verano del 2010 y en las profundidades de Escocia, dos
excursionistas accidentales descubren al legendario monstruo del lago
Ness, que resulta ser un as del balompié]
—¡Ayvá la ostia! ¿Viste eso, compañero? Es… es el mismísimo Leo
Nessie!!
—¡Por Júpiter,
es cierto!, ¡qué fuerte!!
Guió i dibus: Min
Translation into Argentinian (traducción al argentino):
[Un día de verano del 2010 y en las profundidades de Escocia, dos
excursionistas accidentales descubren al legendario monstruo del lago
Ness, que resulta ser un as del balompié]
—¡Ayvá la ostia! ¿Viste eso, compañero? Es… es el mismísimo Leo
Nessie!!
Totes aquelles nits en blanc violant l’ordre de les hores, esquitxats els ulls de sang, imatges girant contra el rellotge.
Amb l’escalfor del matí venien 5 minuts de pausa —aquell silenci eixordador!—, el sol, insensat, es tapava, cavalcant de nou sobre l’oblit.
Sunday morning, praise the dawning It’s just a restless feeling by my
side Early? dawning, sunday morning It’s just the wasted years so
close behind Watch out, the world’s behind you There’s always
someone around you who will call It’s nothing at all
Sunday morning and I’m falling I’ve got a feeling I don’t want to know Early
dawning, sunday morning It’s all the streets you crossed, not so long
ago Watch out, the world’s behind you There’s always someone around
you who will call It’s? nothing at all Watch out, the world’s
behind you There’s always someone around you who will call It’s
nothing at all Sunday morning Sunday morning Sunday morning
«Tots innocents VEREDICTE – La investigació sobre el Diumenge
Sagnant [30 de gener de 1972, a Derry, Irlanda del Nord] veu
“injustificable” l’acció de l’exèrcit britànic i avala la tesi
republicana que les víctimes no eren cap amenaça EXCUSES – Cameron
demana perdó “en nom del govern i del país”» [Crònica
de Quim Aranda des de Londres, 16/6/2010]
Hi ha pobles que saben
demanar perdó pels seus errors, per molt que costi, i encara que sigui
al cap de 40 anys. N’hi ha d’altres, en canvi, que no és que no sàpiguen
demanar perdó, sinó que ni tan sols són capaços de reconèixer que s’han
equivocat…
I can’t believe the news today I can’t close my eyes and
make it go away How long | How long must we sing this song? | How
long, how long? | Tonight we can be as one | Tonight Broken bottles
under children’s feet And bodies strewn across a dead end
street But I won’t heed the battle call It puts my back up
against the wall Sunday, bloody sunday… And the
battle’s just begun There’s many lost But tell me who
has won? The trenches dug within our hearts And mothers, children,
brothers, sisters torn apart Sunday, bloody sunday… Tonight Wipe your tears away Wipe your tears away Wipe your
bloodshot eyes Sunday, bloody sunday… And it’s true we
are immune When fact is fiction and TV is reality And today the
millions cry We eat and drink while tomorrow they die The real
battle just begun To claim the victory Jesus won On a sunday,
bloody sunday Sunday, bloody sunday…
Diada pro-sobiranista completa, la de dissabte passat. Baixem amb una companya, la Sílvia, a Barcelona i a les 11 del matí som davant el Parlament de Catalunya, on Esquerra Republicana de Catalunya ha convocat militants i simpatitzants a un acte solemne de compromís amb la IP (per la convocatòria d’un referèndum vinculant sobre la independència del país) entrada uns dies abans al Parlament i admesa a tràmit perquè segueixi el procés parlamentari corresponent, ja en la propera legislatura. Per això l’acte d’afirmació de la gent d’ERC pren una significació especial i l’acte en si té la transcendència que té; i per subratllar-ho hi participa la plana major del partit, i ho fan també amb els seus parlaments la diputada Anna Simó, el president Ernest Benach i finalment el president del partit, Joan Puigcercós. Dinem amb la Sílvia en un restaurant al costat de Santa Maria del Mar, i a les sis som a la plaça Urquinaona, on ha de començar la manifestació organitzada per la PDD per l’autodeterminació i com a reconeixement a tota la gent que s’ha implicat en les consultes que s’han fet fins ara per pobles i ciutats de Catalunya i que han permès votar per la sobirania a mig milió de catalans. Poc abans de l’hora sembla que hi ha poca gent, i de sobte, quan la mani es posa a rodar miro Via Laietana avall i veig la capçalera que ja arriba a la Plaça de la Catedral: som una bona colla, altre cop, marxant tranquil·lament en una tarda assolellada camí del Parlament, on les pancartes quedaran exposades perquè qui ho hagi de fer en prengui nota… Aquesta és la crònica dels fets, afusellada del blog de la Sílvia: «Desenes de milers de manifestants (50.000, segons l’organització) han
marxat aquesta tarda pel centre de Barcelona per reclamar l’exercici
del dret d’autodeterminació. Sota el lema “Autodeterminació és
democràcia”, la manifestació convocada per la Plataforma
pel
Dret a Decidir també ha servit per homenatjar la feina feta
pels
voluntaris de les consultes sobre la independència i per animar a votar
a la pròxima tongada, la del 20 de juny (…)». Mentre enfilo cap a l’Arc de Triomf, on acabarà el dia amb la música de Pep Sala, en Titot, la Puerta de los Sueños/Porta dels Somnis i altres, penso que el moviment sobiranista s’està fent gran, que està madurant de pressa: de la marxa d’avui me n’ha quedat la impressió que la gent que mobilitza es mou amb una mena de barreja de serenitat i fermesa que fa pensar en bons auguris. Potser és la seguretat que dóna saber que saps: que saps del cert que ja no t’engaliparan més, i que tenir la raó és tenir un trumfo molt poderós, més que la por i els seus residus, i que tard o d’hora la raó acaba imposant-se. Travesso el Parc de la Ciutadella que és ple a vessar. A tots els racons hi ha gent, famílies senceres, jugant, passejant, anant en barca pel petit estany… Sobre els tous d’herba, aquí i allà, grups de joves fent-la petar enmig d’aromes d’Àsia, com deien en Garcia i en Portet, i fent música en viu. Componen un ambient altermundista que fa goig, diries que al marge de les estretors nacionalistes… Si la impressió és correcta, quins súbdits tan dòcils no deuen resultar al capdavall, alguns autocomplaguts ciutadans del món, per al nonacionalisme cosmopolita de secà que ens controla a tots des de la Meseta!
Reprodueixo el mail que m’ha arribat a la bústia, per a qui vulgui afegir-se a la festa / a la feina de la recollida de signatures per avalar la IP. Alguns polítics del Parlament, agafats amb el peu canviat, han manifestat el seu escepticisme sobre la iniciativa: això no servirà de res, han dit, perquè “al final serà l’Estat que dirà l’última paraula”. Sí, és clar, però aquesta última paraula haurà de ser alguna cosa més que un no pelat, oi? Haurà de ser una negativa enraonada: s’haurà de veure amb quins arguments se sosté, doncs. Espanya és una democràcia, no? Una altra funció important d’aquesta IP serà, segurament, la de posar fi a determinades ambigüitats nostrades. Quan s’hagi de triar entre caixa o faixa, no es podrà tocar les campanes i ser a la processó alhora, val més que tothom ho vagi tenint clar…
Benvolguts/des companys i companyes,
La Mesa del
Parlament de Catalunya va acceptar a tràmit el dimarts
8 de
juny la Iniciativa Popular perquè la Generalitat
convoqui un
Referèndum Oficial sobre la Independència. Ha
estat
una decisió de transcendència històrica, doncs, per
primera
vegada s’obre la porta a l’exercici del dret a
l’autodeterminació per part del Parlament de
Catalunya.
D’aquí a unes setmanes podrem
començar la
recollida de signatures (en necessitem unes 220.000)
perquè el
Ple del Parlament voti formalment la convocatòria del
Referèndum sobre la Independència. Com més
signatures
aconseguim, més força tindrà la IP i més possibilitats
tindrem
que sigui votada favorablement! Llavors, i
sigui
quina sigui la posició del Govern espanyol, exigirem
la
convocatòria del referèndum sobre la
independència.
Ara hem d’aconseguir el
màxim
nombre de fedataris/voluntaris per tal d’organitzar la
recollida de signatures més important de la història
de
Catalunya.
Si
us
plau, reenvieu aquest correu electrònic i animeu els
vostres
contactes, amics i familiars a apuntar-se com a
voluntaris a http://www.referendumindependencia.cat/ip
Entre totes i tots ho farem
possible.
Moltes gràcies
Visca Catalunya
lliure! __________________________
[Il·lustració de l’entradeta: tempusfugit.blogspot.com]
[Mientras en el mundo ocurren cosas muy importantes –e incluso trascendentes, algunas de ellas–, una persona humana individual permanece ensimismada, pensando en sus cosas…]
— {…[…(…)]}, etc…
Guió i dibus: Min
Translation into Argentinian (traducción al argentino):
[Mientras en el mundo ocurren cosas muy importantes –e incluso
trascendentes, algunas de ellas–, una persona humana individual permanece
ensimismada, pensando en sus cosas…]
Caminant per l’aresta d’un volcà apagat, tot just fumejant, de tedi. Més fort que a la mort és el temor del vianant que la bèstia es desperti.
…
Dedins
Conjuren el perill tirant-hi a dins, en sacrifici de sang, les estones perdudes del seu temps, els humans. I fugen de l’avorriment bescanviant el present per les estones futures...
All the things you said – you thought I was dead
Everything made me feel aware
Ah, you’re getting old, you’re doing things
You’re losing your hair
All the things that you used to believe in
Turned out to be true – you’re guilty of reason
You’re the kind of person that I could do without
And certain kinds of money would make you see what it’s all
about
There’s a first time for everything
There’s a first one’s on me, don’t you see
All of the things that your old lover said
Look at them, they jump out of windows
And now they’re just dead
It’s the truth, don’t you realize
Faded without any talent of fun
Running out in the streets, balling everyone
It’s the truth, It’s the truth
Pick up the pieces that make up your life
Maybe some day you’ll have a wife and them alimony
Oh, can’t you see
Després diuen que això de les ones electromagnètiques són collonades per espantar les veies… Com que aquest vídeo m’ha arribat per correu amb una nota que deia “Mireu-vos-el abans no el despengin de la Xarxa”, us explico de què va (en faig videodescripció, com si diguéssim, per si de cas no hi heu sigut a temps i Ells l’han eliminat abans no l’hagueu pogut visionar): es veuen (o es veien) uns mindundis que posen damunt d’una taula quatre mòbils, en forma de creu, i enmig, en el petit espai que queda entre els quatre capçals, hi han posat uns grans de blat de moro que, quan s’activen els mòbils mitjançant sengles trucades simultànies des d’un altre mòbil, en cosa de pocs segons queden convertits en popcorns, en crispetes, …i aquests marrecs fins i tot se les cruspeixen!
¿Queda confirmada, doncs, amb aquest senzill però inapel·lable experiment, la teoria de la conspiració de les ones electromagnètiques que tant de mullader va fer en el seu moment, abans no es generalitzés tan massivament com ho ha fet l’ús del mòbil, i que les companyies telefòniques volien reduir a simple llegenda urbana? Esperem a veure quant de temps dura el vídeo penjat a la Xarxa…
Els catastrofistes parlaven de perill de lesions al cervell, i els científics i/o tècnics de les companyies de telecomunicacions deien que d’això res de res, que era pur alarmisme sense fonament… Com va acabar, el debat? Que jo sàpiga, colgat sota l’èxit de l’invent i de la muntanya infinita de mòbils venuts a tot el planeta.
Si fa no fa com la disputa sobre les altres ones electromagnètiques: les que desprenen les línies elèctriques d’alta i de molt alta tensió que travessen boscos i camps per dur-nos el flux energètic a les nostres cases, oficines, tallers i fàbriques i per dur el flux monetari a les butxaques dels accionistes anònims de les companyies subministradores. Què se n’ha fet de la discussió científica? A diferència de les línies elèctriques, aquesta sembla que sí que ha sigut possible soterrar-la ben soterrada… Quan empenyen cap a l’objectiu tants i tan poderosos interessos com aquí, no hi ha obstacle insalvable, ni argument que no es pugui contrarestar… o desoir. En un dels debats que hi ha hagut intermitentment als mitjans sobre la línia de la MAT en fase d’implantació al territori (per l’efectiva via dels fets consumats, es veu), els opositors a la línia parlaven de conceptes com els de perill per a la salut ambiental i de la població; de pèrdua del “valor d’herència”, de valor patrimonial, de valor d’existència; d’impacte visual; de pèrdua d’oportunitat per a les energies alternatives…; i també de l'”aprofitament afegit” del túnel que es podria fer en el cas de soterrar la línia. Doncs tot això no compta. “REE té en compte només els costos directes”, es lamentaven els portaveus dels contraris a la nova línia…
El negoci és el negoci. I els negocis descontrolats són els negocis
descontrolats. Però no ho serien si les lleis no haguessin permès que es
descontrolessin: Aquí sí que hi ha una bona teoria de la conspiració, i amb uns bons fonaments teòrics, i sobretot campant des de fa segles per tots els camps de la realitat (l’últim efecte constatable és aquesta simpàtica crisi que ens té distrets a tots amb el seu negre chapapote). I tanmateix els conspiranoics, tan avisats que són, aquesta ni la veuen ni l’ensumen.
Vetllada poètica del Llop Ferotge a Girona, al pati de la vella Casa de Cultura (o “Casa de la Cultura”, com en deien també abans), divendres passat a la nit, amb motiu / amb l’excusa del llançament del número 11 de la revista del col·lectiu, El Llop Ferotge
Recital
pòetic / Dansa amb Ester Puigdemont i la Faktoria d’Arts Escèniques /
Música amb : Mariona Font, Nen Magem, Pulpo Pop, Nada para Nadie,
Peppermint i DJ’s del Sònic Club
Poetes : Anna Mera Giralt, Maria
Rosa Cullell, Elvira de los Ángeles Bello, Caye Gómez, Francesc Cañas,
Ramon Bartrina, Ariadna Gómez, Azahara Cerezo, Ramon Alabau, Consol
Vidal, David Casadellà. Presenten : Alex Nunes & Jorge Morales
Servei
de barra i entrepans Entrada amb revista inclosa : 5 €
A la Festa Ferotge hi vaig trobar un munt de gent, tot i que el nombre d’assistents no era pas desbordant, que la poesia no genera pas gaires llistes d’èxits… Entre els coneguts, em retrobo amb un vell amic, el Nen de Vic (la rima ha sigut gratuïta –de res), que feia anys i panys que no veia. És el Nen Magem del programa, però em perdo la seva actuació perquè, contràriament al que jo comptava (que les figures van al final, conxo!), quan arribo al sarau -tard, per variar- ja ha cantat, cagumlou! En fi, xerrem amb el Nen pels descosits, i m’explica una mica el seu moment com a cantautor; com que no l’he pogut sentir tocar, l’endemà m’envia l’enllaç al seu canal del YouTube, d’on he tret aquesta mostra que he penjat a dalt. Parlant amb el Nen anem a parar a la música que es fa en aquest país, i la gran quantitat de grups que estan sortint últimament. Com quins? Doncs precisament en l’edició d’aquest dilluns del diari El Punt hi ha un article d’en Jordi Llavina que contesta en part la pregunta: “Feu-nos-ho passar amb cançons”. En el seu repàs pel moment esplèndid del pop català, Llavina parla de Guillamino, Sanjosex, Mishima, Roger Mas (un dels joves veterans de la cançó d’ara, però a aquest se li ha de donar menjar a part)…, entre els que ja són molt coneguts, per no dir consagrats; però també de La Brigada, Anna Roig, Pere Agramunt i L’Ombre de ton Chien, gent de la que que fa pop avui a Catalunya i “pop de gran qualitat”. La llista és molt llarga, i només en conec una enèsima part. Amb aquests de la Festa Ferotge, per exemple, hi vaig fer el primer contacte aquest dia. És una bona notícia, doncs, però té un però, i és que la quantitat in crescendo de grups i autors suposa també competència entre ells pels auditoris. Algú del sector de la cultura n’hauria de pendre nota i moure el cul per potenciar un bon circuit de locals on poguessin tocar i fer algun caleró per anar tirant, que aquesta mainada també mengen, tot i ser artistes. Mentre escric aquestes ratlles tinc sintonitzada, com faig moltes nits, Ràdio 4, que a aquestes hores emet un programa que en diuen “Catalunya Exprés”, i que no és més que música a raig (i sense cap locutor que us interrompi les oracions), i com podeu suposar pel títol, música exclusivament en català: doncs això és un dome’n-dome’n… Us deixo amb el Nen, que no és un mindundi d’aquests acabats d’arribar, però està en plena forma, com podeu veure. Que vagi de gust. _____________________________________________
[A la foto de l’entradeta, Pulpo Pop en plena actuació, en aquell precís moment fent una versió collonuda de l‘Octopus Garden dels Beatles]
