L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[En un clú social, dos sujetos separados circunstancialmente entre si por severas discrepancias dialécticas tienen, sin embargo, un feliz encontronazo en la tercera frase]

Socio A: —¡Es Usted un pedazo de corrupto!

Socio B: —¡Y Usted es un putrefacto de tomo y lomo!

Ambos dos: —¡¡ES USTED MÁS CORRUPTO Y PUTREFACTO QUE SI
HUBIERA O HUBIESE SIDO HECHO POR ENCARGO, OIGA!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[En un clú social, dos sujetos separados circunstancialmente entre si
por severas discrepancias dialécticas tienen, sin embargo, un feliz
encontronazo en la tercera frase]

Socio A: —¡Es Usted un pedazo de corrupto!

Socio B: —¡Y Usted es un putrefacto de tomo y lomo!

Ambos dos: —¡¡ES USTED MÁS CORRUPTO Y PUTREFACTO QUE SI HUBIERA O HUBIESE SIDO HECHO POR ENCARGO,
OIGA!!!

learning to fly

arrossegant la pedra amunt,
a mig camí de la muntanya
vaig veure’t planar de lluny
com un àngel sense ales,
misteriós batec del cel
que te sostenia en l’aire.
quan rodoli pel pendent
aquest llast de dur bagatge
estendré les mans al vent
i saltaré al buit fins a trobar-te

_{Well
I started out down a dirty road / Started out all alone / And the sun
went down as I crossed the hill / And the town lit up, the world got
still
I’m learning to fly, but I ain’t got wings / Coming down is the
hardest thing
Well the good ol’ days may not return / And the rocks
might melt and the sea may burn
I’m learning to fly, but I ain’t got
wings / Coming down is the hardest thing
Well some say life will beat
you down / Break your heart, steal your crown / So I’ve started out,
for God knows where / I guess I’ll know when I get there
I’m learning
to fly, around the clouds, / But what goes up must come down
I’m
learning to fly, but I ain’t got wings / Coming down is the hardest
thing}

Benvolguts lectors,

Acabo de descobrir que, segons el comptador de visites d’aquest blog –de MésVilaweb, doncs–, avui dijous algú ha fet el clic número 100.000 (i la mateixa persona o una altra, el clic 100.001, un capicua d’allò més maco!): cent mil visites a les entrades (i 65.200 a la portada), déu n’hi do! Doncs res, mainada, nens i nenes, que no us ho explico pas per fer el tifa, sinó per pagar-vos aquest munt de clicades amb el reconeixement d’aquest mindundi pel vostre interès, que diuen que és de ben parits ser agraït. Doncs això.
Salutacions,

Mininu

«Aquesta declaració de pau del hip-hop guia la cultura hip-hop des
de la violència cap a la llibertat, i estableix consell i protecció per
a l’existència i el desenvolupament d’una comunitat internacional
hip-hop. A través dels principis d’aquesta declaració de pau, nosaltres
la Kultura hip-hop, establim una fundació de salut, amor, consciència,
abundància, pau i prosperitat per a nosaltres mateixos, per als nostres
fills i per als fills dels nostres fills, per sempre. Per a la
clarificació dels significats i propòsits del hip-hop, o quan les
intencions dels hip-hop són qüestionades, o quan les disputes entre
bàndols i que fan referències al hip-hop afloren, els hip-hopers tindran
accés als consells d’aquest document, la Declaració de Pau del Hip-hop,
com a guia, consell i protecció…»

Així (d’ampul·losa) comença la declaració presentada el 16 de maig del 2001 a l’ONU per KRS One, Chuck D, Lauryn Hill, Russell
Simmons, Afrika
Bambaataa, Tupac Amaru Shakur
(futur 2pac), Doug E. Fresh,
Queen Latifah,
Dr. Dre,
MC Lyte, Christopher
Wallace (futur Biggie Smalls)
i uns altres 300 delegats del hip-hop…

I al cap de sis anys, una nit d’estiu del 2007 vam topar, la meva filla
Sílvia i jo, amb aquesta inscripció d’aquí dalt només de baixar de
l’hotel al carrer, davant per davant de l’Estació central d’Amsterdam i
al costat d’un dels cofee shops més coneguts de la capital
holandesa, “The Bulldog”. “Hip hop died here”, hi havia
escrit a la vorera amb trossos de cinta adhesiva: una simple broma
d’algú amb bon humor?, un toc de nostàlgia?, un missatge de ràbia?…
M’he
recordat de la foto aquesta nit (26/5) veient a l’Sputnik del 33
l’entrega dedicada al hip-hop, dins la sèrie “Benvinguts als
80”, encara que pròpiament aquest moviment cultural, o “revolució”,
segons alguns dels seus protagonistes, va néixer la dècada anterior, en
un dels barris més tirats de Nova York, el Bronx, habitat
majoritàriament per negres i llatins. Però sí que amb
l’inici dels anys 80 es va començar a popularitzar fora de les fronteres
de la Gran Poma: el vídeo de Blondie n’és un signe clar, igual que la
interacció que hi va haver amb elements del punk: per allí corrien els
Clash, en Johnny Roten rapejant-se…
Moviment o revolució, va ser
l’enèsima “revolució musical”, en tot cas, i dubto molt que fes
“tremolar els fonaments de la civilització”, com deia la veu en off del
documental. Amb en Nito Podrit ha aparegut el seu mànager, Malcom
McLaren -fa poc traspassat, pobric-, del qual recordo la magistral, per
reveladora, The great Rock’n’roll swindle: la música és
bàsicament -si no exclusivament- un negoci, nens, un gran negoci, i si
us voleu creure més coses és la vostra opció, o el vostre problema…
Aquest venia a ser el missatge.
Punkies i hip-hopers
tenien coses en comú, de tota manera: les ganes d’encendre una llumeta
al cap de la gent perquè veiés “el món com és”, que prenguessin
consciència de si mateixos i del seu entorn… Grups com Afrika
Bambaataa o Public Enemy es van mostrar desafiants amb l’stablishment
polític del moment (aleshores regnaven R Reagan i M Thatcher, a banda i
banda del mar atlàntic), però a mesura que allò pujava algú va començar
a veure-ho com una de les -poques- maneres de sortir del gueto… I
algú va dir que “als EUA només es fan aquelles coses que donen guanys”, i
els guanys van marcar la història del hip-hop i les seves
manifestacions: el rap, els graffiti, el break dance…,
amb totes les seves variants. “Les discogràfiques són els macarres, i
els artistes som les seves putes”.
Ha passat el temps, el hip-hop
hi ha dit la seva (a vegades de manera contundent –no pas
necessàriament violenta, com s’ha volgut fer creure) i en el balanç hi
ha la possible influència del hip-hop en la nominació de Barack
Obama: l’accés d’un president de raça negra a la Casa Blanca, un
combinat que semblava impossible fins fa ben poc, i una cosa totalment
impensable els anys 80 del segle XX.

Rapture


_{Toe to toe
Dancing very slow
Barely breathing
Almost comatose
Wall to wall
People hypnotised
And they’re stepping lightly
Hang each night in Rapture}

Back to back
Sacrailiac
Spineless movement
And a wild attack

Face to face
Sadly solitude
And it’s finger popping
Twenty-four hour shopping in Rapture

Fab Five Freddie told me everybody’s high
DJ’s spinnin’ are savin’ my mind
Flash is fast, Flash is cool
Francois sez fas, Flashe’ no do
And you don’t stop, sure shot
Go out to the parking lot

Well now you see what you wanna be
Just have your party on TV
‘Cause the man from Mars won’t eat up bars when the TV’s on
And now he’s gone back up to space
Where he won’t have a hassle with the human race
And you hip-hop, and you don’t stop
Just blast off, sure shot
‘Cause the man from Mars stopped eatin’ cars and eatin’ bars
And now he only eats guitars, get up!

[Blondie, Rapture, dins l’àlbum Autoamerican, 1980]

Josep-Lluís Carod-Rovira va dir dijous passat, en la conferència “El
relat del canvi, balanç de govern“, que el Govern ha de poder presentar abans d’acabar
la legislatura una reestructuració del model d’infraestructures de pagament que “si no allibera Catalunya dels peatges, sí que n’ha d’alliberar els catalans”. Segons el vice-president, el
tripartit no ha oblidat la seva promesa d’atènyer “una de les fites
històriques d’aquest país”. Catalunya, hi va afegir, pot fer un esforç, pot fer
sacrificis, “però no pot sacrificar el seu futur”.
Carod-Rovira va parlar d’altres temes, relacionats amb l’economia, la despesa pública, la retallada pressupostària, el model energètic, etc, emmarcats en el present moment de crisi global, però em pararé un momentet en aquest dels peatges, perquè l’afirmació del vice-president contradiu la que vam dir fa uns dies que va fer, a través d’una carta, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques [vid. post del 16 de març], en el sentit que la previsió governamental era de mantenir el pagament a les autopistes, per bé que en la modalitat de peatges tous, fins i tot després del final de la concessió a les empreses privades que les gestionen actualment, per destinar la recaptació a fer i mantenir obres públiques com les mateixes carreteres i autopistes del país.
Bé, doncs l’endemà mateix de les declaracions de Carod-Rovira va sortir el conseller Joaquim Nadal als mitjans i les va desmentir —o les va contradir…
Mentre rumiem sobre l’episodi i decidim a quin dels nostres dos governants hem de fer cas (i deixant a un costat l’oportunitat de l’anunci, fet a escassos mesos de les eleccions), seria bo parar un xic l’atenció sobre aquest argument tan vistós del conferenciant, que un servidor no acabo de veure clar.

A veiam: si els catalans no paguem en els peatges però aquests continuen existint, hem de deduir que el model a què es refereix J-L Carod-Rovira és el que ara ja està implantat de manera reduïda en determinats trams d’autopista on aquesta fa funcions de via de circumval·lació, com el que va entre les dues sortides nord i sud de la ciutat de Girona, i em sembla que també és igual a la de Tarragona, per posar un parell d’exemples (no sé si n’hi ha més). Doncs bé, en aquests trams els usuaris no paguen, però la companyia concessionària continua cobrant, i ho fa de l’erari públic, cosa que vol dir que continuem pagant, indirectament. Amb la diferència que, en comptes de pagar els usuaris i prou, paguem tots els ciutadans, de manera alíquota, tant se val que no fem servir mai l’autopista, ni que sigui precisament per estalviar! Aleshores, si aquest model s’apliqués a tot Catalunya, ¿on seria l’avanç?
Si això no és així com dic i vaig errat d’osques, agrairia que algú em pogués corregir, però així és com ho tinc entès des que es va obrir a l’ús públic aquest tram que dic de Girona i que des de llavors utilitzo de tant en tant de forma totalment gratuïta…
O potser és que aquí tocaria aplicar no sé quins paràmetres, en lloc del “compte de la vella” que he fet servir jo, i per tant potser no ho tinc ben entès. Però francament, no veig que surtin els números…, que d’altra banda és una cosa molt freqüent “en aquest país”, com en diu el vice-president, en aquesta Catalunya munyida per uns matemàtics molt i molt manetes.

Amenitzem-ho amb una mica de música, que el qui canta els seus mals espanta:

[_{Foto de l’entradeta: satorrajaume.wordpress.com}]

Una companya del Facebook m’invita a afegir-me a una campanya perquè Avaaz inclogui el català a la seva plana web. Avaaz.org és una organització amb seu als EUA, però que s’ha erigit com a lobby de pressió online i a través de la Xarxa recullen firmes de tot el món per
totes les bones causes, m’explica l’amiga: defensen els Drets Humans, l’ecologia, etc, i una de les últimes coses que han fet és defensar el jutge Garzón de l’atac de la
caverna mediàtica espanyola…
Curiosa paradoxa, la d’aquests organismes que treballen per la justícia global i en defensa de la biodiversitat fent servir exclusivament llengües majoritàries que en el dia a dia, amb l’ús massiu que en fa l’aldea global i l’acaparament que fan elles dels mitjans escrits i audiovisuals, ben equipades per un Estat fort i etnocèntric, es cruspeixen la biodiversitat lingüística…
Això val també per la delegació de Greenpeace a l’Estat federal espanyol: marca única Greenpeace España, i avall que fa baixada. Fan molta i molt bona feina, aquesta gent, que consti, però la fan en castellà, que es tracta d’un organisme internacional i internacionalista que tira pel dret, cap a l’objectiu, és clar, ja està entès.
Està molt bé treballar per salvar les cuques de la depredació humana, de l’acció de l’Homo depredator que tot ho arrasa… Però ¿no ho veuen que la supervivència de les llengües forma part de la mateixa lluita?
No, no ho deuen veure. Però si s’hi fixessin una mica s’adonarien que la diversitat biològica i la diversitat lingüística tenen si fa no fa els mateixos enemics, o la mateixa mena d’enemics, i que per tant hauríem de fer com els mosqueters d’en D’Artagnan i anar tots a l’una, tots per un i un per tots… Incomprensiblement, però, no és pas el cas.

Greenpeace España edita també la revista Green, una publicació
estupenda, ben dissenyada i plena de contingut, i escrita enterament en castellà, com els
balanços anuals de l’organització, les notes de premsa, les pancartes, els eslògans de les seves campanyes… tot.
Com pot ser que, tan consciensciats com són, no trobin la relació evident que hi ha a escala mundial (no s’ha pas de ser científic per adonar-se’n) entre la desaparició d’espècies animals i vegetals i la desaparició de les llengües de moltes comunitats humanes del planeta?, i que demostrin tanta sensibilitat per un problema i tan poca o gens per l’altre: tan poca, que no ho perceben ni com a problema, que se suposa que és per això que no hi fan res… (I deixem aquí les suposicions, que no voldríem pendre mal).
La riquesa del món es perd també per aquí, i per les mateixes causes.

Dimarts al migdia veia el poeta Màrius Sampere a can Barça TV, on era entrevistat per Jordi Llavina, dins el programa “El quadrat verd”, amb motiu de la publicació recent de la primera novel·la de l’octogenari escriptor, El gratacel.
Fa poc l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana li ha atorgat el desè premi Jaume Fuster en reconeixement de la seva obra (vid. Vilaweb), i en l’acte de lliurament Carles Duarte va dir del llibre de l’escriptor barceloní que “tracta de la condició humana, de les ferides que travessen els
nostres dies i de les llums que ens encenen el goig en els moments més
brillants. És un debat entorn del plaer, del desig i de l’amor, i també
la manera de sentir i de relacionar-se amb la mort. És un llibre
magnífic i sorprenent”. I diu que ell, Sampere, va comentar això als seus companys de feina: “De jove llegia molta filosofia i sempre pensava que havia d’escriure un
llibre per desmentir els errors dels filòsofs. Al final em vaig dedicar a
la poesia. La causa primera d’escriure és mirar de demostrar la meva
veritat, basada en la meva realitat. Perquè la vida, la mort, la guerra…
requereixen una certa reflexió”.
La conversa amb Jordi Llavina, tot i l’àmbit tan dispar on tenia lloc, també va pendre aquest to filosòfic: La vida és caòtica, sí, “però caos no és sinònim de cosa negativa: som un engendre del caos, que és la mateixa vida, i per això m’hi identifico… Déu va fer la llum perquè veiéssim el caos”, va dir Sampere, que semblava que medités en veu alta. Però baixem al dia a dia, a la professió d’escriure: “Allò que trobes no és sinó la continuació d’allò que havies deixat enrera, tu mateix, l’escriptor, amb tota la càrrega anterior”… I això d’escriure en una llengua que diuen que es mor? La resposta és: Com m’agrada!

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig
llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara
que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort,
més endins de la terra!

Aquest poema el va llegir Sampere en el marc de la festa d’entrega del premi per part dels seus col·legues, amb aquests altres dos que trobo a la crònica de Vilaweb i que em ve de gust reproduir també:

_KOAN

‘Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi
ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus
pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara
me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts

aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.

També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també
us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.

MARE, NO EM RENYIS

Mare, no em renyis
si,
ja sé que m´he fet vell,
però jo no he sigut!

Jo no he
sigut, deia d´infant
a l´empara de la llum. Per què
no dir-ho
ara, al recer
de l´ombra?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida,
ha estat aquell.

I
sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el
pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.

Potser és
just: li devíem l´alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret
d´estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.

__________________________________

Mentre escoltava Màrius Sampere reflexionant en veu alta amb el periodista de la cadena del FC Barcelona, em van venir al cap, a tomb de la conversa, un parell de pensaments que entrelliguen el Barça, per qui el poeta va dir que sentia una “passió hereditària” (i aquesta sí és una herència que té sentit; la llengua materna n’és una altra), amb el país i la llengua.
El Barça, a diferència de la majoria de clubs d’Europa, i ja no diguem dels d’Espanya -i particularment d’algun d’ells en concret-, porta una política de potenciació del planter -o de la pedrera, com en diuen alguns, tant se val- que li està donant els immensos fruits que tots veiem… i els que vindran! Només s’ha de veure jugar la mainada de les categories inferiors per adonar-se’n: que allò està ple de talent en vies de formació.
Bé, doncs, amb aquesta feina, que a hores d’ara, amb l’exhibició davant el món de l’equip d’en Pep Guardiola, és reconeguda per tothom (excepte per aquells personatges de l’entorn blanc que tothom sap i que escriuen amb verí en lloc de tinta), pot passar que el “model Barça” sigui imitat per altres clubs, i més ara que la crisi colla fort, i que al capdavall s’inverteixi la boja cursa iniciada amb la sentència de l’anomenada “Llei Bossman”, i que el futbol torni als orígens, o almenys a una mesura raonable del negoci futbolístic.
L’altra reflexió és a propòsit d’aquesta nostra llengua que fa anys i panys que li canten les absoltes: El català, que hauria d’haver desaparegut del mapa, segons els càlculs imperials aliens (àliens), si aguanta les penúltimes envestides
d’aquesta immensa goma d’esborrar que és Espanya, sobreviurà i fins pot ser que marqui la pauta i el camí a seguir per a d’altres llengües minoritàries i/o minoritzades del món que també malden per continuar existint.
El dia que Catalunya es converteixi en Estat europeu i tingui per tant un espai propi reconegut on pugui exercir els seus drets -i els lingüístics entre ells- sense interferències, segur que marcarà també un punt d’inflexió en el respecte envers les llengües (relativament) petites (des del punt de vista demogràfic).
___________________________________________

[_{Foto de l’entradeta: Vilaweb}]

Un mal dia vaig clicar –la curiositat va matar el gat– ja ni recordo què a la columna d’ofertes lúdiques i/o comercials del Facebook, i l’endemà mateix m’arribava al mòbil el primer d’una sèrie interminable de missatges sms que, dia sí dia també, m’han estat tocant la pera a base de bé, primer perquè no els hi havia demanat, però a més perquè allò que m’oferien no m’interessava per a res, i m’obligava, independentment que m’interessés o no, a esborrar cada dia els seus missatgets odiosos del meu mòbil abans no el saturessin.
Encara faltava la més bona, però: sense que jo, pobre de mi!, sospités res per aquesta banda, un dia que repassava factures descobreixo que, a damunt de suportar aquella parrasca emprenyadora i infecta, resulta que els espavilats que me l’enviaven EM COBRAVEN 0,30 euros per missatge!!
I doncs, qui collons són aquesta gent que van pel món amb aquest morro?, que em pregunto, sense aconseguir sortir del meu astorament. Busco a la Xarxa, a veure si esbrino de què van, i trobo en el Google un fotimer de planes –ai, ai, ai!…– de gent tan sorpresa i tan emprenyada com jo i…, hum!, pel que veig, ben atrapada a la teranyina: sí, nois, els incauts que han caigut a la trampa abans que jo demanen desesperadament ajuda a qui sigui per sortir-ne, com si allò fos una p… secta destructiva, de les que no et deixen pas escapar així com així.
Finalment, després d’algunes provatures infructuoses (el 795505, p.e., em diu que m’he donat de baixa, però l’endemà continuen enviant-me sms amb tota la patxorra) i de descartar-ne altres que semblen molt complicades (hi ha qui t’envia a no sé quin ministeri, o t’aconsella que t’apuntis a l’OCU), envio un missatge al 797600 amb la paraula BAJA, i em diuen, com en l’altre número, això: INFORMACION GRATUITA: Te has dado de BAJA correctamente de todos los servicios del 797600, i aquesta vegada funciona: el malson s’ha acabat!! Alabat sigui el mindundi –que ara mateix no recordo com es diu– que va penjar aquesta informació a la Xarxa! Desitjo intensament des d’aquí que et toqui la rifa, noi, o noia, que t’ho mereixes.
Bé, doncs ara que m’he tret aquest mort de sobre i que m’ha tornat la pau d’esperit –i l’altra–, em permeteu una reflexió, companys?

Aquesta combinació: subjecte desconegut, estrany, que un mal dia, sense que vosaltres sapigueu com, se us fica a dins del vostre espai personal sense demanar permís, emparant-se en una dubtosa legalitat, us ofereix coses que no us importen un rave, ocupant un espai que haurien d’ocupar altres coses que sí que us importen, i a damunt de tot això, US COBRA PER LES MOLÈSTIES incessants que us provoca… NO US FA PENSAR EN RES?

Exacte! A mi també m’hi fa pensar fortament: el paral·lelisme és brutal, oi?
Doncs què us sembla si continuem amb la via sobiranista, que és l’única que dóna signes de funcionar correctament, és a dir, de fer que ens puguem desempallegar com més aviat millor d’aquest altre pes mort, abans no ens arruïni –en tots els sentits?

_______________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Hipnosis}]

Translation (traducción):

[En una consulta médica privada de la Congregación Valenciana, el doctor intenta hallar la etiología y el correcto diagnóstico de un misterioso y malsano sarpullido aparecido en lo que es toda la superficie cutánea del cuerpo de su cliente, un popular personaje del país]

—¿Qué le parece, doctor, es grave?
—Se trata de alergia, no hay duda… ¿No le dije a Ud. que no hablara para nada de Cataluña, puesto que es evidente que ello le produce alteraciones sicosomáticas en lo que es el fluido sanguíneo?
—Ya, sí, pero es que es superexcitante…, y además distrae mucho a mis votantes, comprende Ud.?

Guió i dibus: Min

Translation into Valencian (traducción al valenciano):

[En una consulta médica privada de
la Congregación Valenciana, el doctor intenta hallar la etiología y el
correcto diagnóstico de un misterioso y malsano sarpullido aparecido en
lo que es toda la superficie cutánea del cuerpo de su cliente, un
popular personaje del país]

—¿Qué le parece, doctor, es grave?
—Se trata de
alergia, no hay duda… ¿No le dije a Ud. que no hablara para nada de
Cataluña, puesto que es evidente que ello le produce alteraciones
sicosomáticas en lo que es el fluido sanguíneo?
—Ya, sí, pero
es que es superexcitante…, y además distrae mucho a mis votantes,
comprende Ud.?

El Govern aposta per un “esport inclusiu” on
les modalitats per a discapacitats s’integrin en les federacions
uniesportives corresponents

“El nou Decret d’Entitats ens dóna
l’oportunitat de treballar per aconseguir un esport normalitzat i sense
adjectius”, diu la secretària general de l’Esport

»D’altra
banda, Anna Pruna ha destacat la ferma aposta feta des de Govern per
“normalitzar” la situació dels esports i els esportistes amb
discapacitat, com l’equiparació dels Premis ARC o l’aplicació del Pla
contra les Desigualtats, i ha incidit especialment en la importància
d’actuar amb els nens i nenes, perquè “prenguin consciència des de petits
d’aquesta situació de normalitat”, tasca que la Secretaria General de
l’Esport realitza mitjançant el Pla Català d’Esport a l’Escola.
“L’esport té un rol social molt potent i transmet uns valors que
trenquen qualsevol frontera. Hem d’aprofitar-ho per fer-lo accessible a
tothom”, ha afegit. 

»En l’acte de
presentació, també hi ha assistit el representant territorial de
l’Esport a Barcelona, Toti Mumbrú; el secretari de la Unió de
Federacions Esportives de Catalunya, Jordi Alcover; el president de la
Federació Catalana de Bàsquet, Enric Piquet; el president de la
Federació Catalana d’Esports de Persones amb Discapacitat Física, José
Luis Amador; el jugador de bàsquet de l’NBA Marc Gasol, la jugadora de
l’Olesa Espanyol Helena Boada, i el capità i entrenador de l’equip de
bàsquet en cadira de rodes del Joventut de Badalona, Fabián Castilla. 

»Marc Gasol ha mostrat el seu “respecte” pel
bàsquet en cadira de rodes, que considera molt més complicat del que la
majoria de persones pensen, i ha encoratjat els nens i nenes a
practicar-lo. “L’esport és una molt bona via de sortida davant els
problemes. Et permet passar-ho bé i tenir el cap en un altra banda”, ha
dit el jugador dels Memphis Grizzlies. 

»Per
la seva banda, l’autora ha explicat que el llibre és fruit “d’un
treball fet en equip, com passa en el bàsquet” i ha recalcat que l’obra
pretén enviar el missatge que “malgrat les dificultats, tothom pot fer
esport”. Magalí Malagelada, que s’ha inspirat pel protagonista del llibre
en la seva filla discapacitada, ha expressat com a “repte”, en la
mateixa línia que Anna Pruna, que “els esports per a discapacitats
puguin estar sota el mateix paraigua que les federacions d’aquell
esport, sense especificitats, perquè representin un únic esport”.
Finalment, el president de la Federació Catalana d’Esports de Persones
amb Discapacitat Física, José Luis Amador, ha exposat que el llibre “és
una gran iniciativa que ens ajudarà a fer un pas endavant per demostrar
tothom que l’esport adaptat està viu”. 

»En
Pau juga a bàsquet, editat per Pedra de Toc, és la
sisena publicació de la sèrie ‘Anem a educar, anem a jugar’ i explica de
manera didàctica i visual l’experiència d’en Pau, un noi que gràcies a
la pràctica del bàsquet en cadira de rodes descobreix un nou esport, fa
nous amics i amigues, i comprova que l’esport pot ser una activitat
accessible a totes les persones i beneficiosa. El llibre també explica
les nocions bàsiques d’aquest esport i el significat de les indicacions
dels àrbitres».

[Foto de l’entradeta: Jordi Estruch, a www.gencat.cat]

«Allò que la política ha dividit, la xarxa ho torna a unir». Així comença una nota informativa de la Gemma Busquets a El Punt de dilluns (“Fer zàping en català”), sobre «una iniciativa personal de Miquel Marzabal, un català resident a Amsterdam des de 1992», que permet agrupar 53 emissores de ràdio i 20 canals de televisió dels Països Catalans en dos portals d’Internet: Països
Catalans.tv i Països Catalans.fm.
«Els Països Catalans estem
esquarterats, minoritzats; som més de deu milions de persones però no
ens consideren un mercat perquè no tenim un estat propi, i el que permet
internet és fer-lo visible», explica Marzabal. I fa possible, com diu Busquets, «allò que les fronteres i els polítics han escapçat».
Un dels polítics que s’emporten la palma, en aquest roí objectiu d’escapçar realitats que no agraden a segons qui i de posar fronteres allà on no n’hi hauria d’haver hagut mai –però que a segons qui li complau d’allò més que hi siguin, i encara més si els hi posa un fill de… la terra–, és aquest miserable personatge que es fa dir Francisco Camps, i que presideix, no se sap per quin obscur designi del destí, això que a ell li agrada –quasi sibaríticament– de dir-ne Comunitat Valenciana, com si el vell país valencià s’hagués convertit, per obra i gràcia seva, en un convent de monjos i monges vestits de blau.
L’individu que presideix aquesta Congregació, doncs, sent un delit especial a esborrar de l’històric País Valencià tot rastre de catalanitat –o valencianitat, si voleu, que no és una qüestió de noms– que pugui recordar d’on ve aquella realitat i que pugui fer remuntar pel fil de la història fins a Jaume I el Conqueridor, el qual va arrabassar aquelles terres als moros i va repoblar el nou país amb catalans que parlaven, encara que pugui semblar estrany, la llengua de Catalunya… La pruïja de Camps contra tot allò que faci olor de català és permanent, però s’accentua, curiosament, en els moments puntuals en què se sent assetjat per la justícia per uns afers tèrbols de corrupció política en què el presumpte president s’ha vist embolicat, es veu, i que ara mateix el tenen a un pas, segons la premsa, de seure al banc dels acusats.
Coincidint amb aquest mal tràngol personal, doncs, el nostre presumpte Francisco ha anunciat que enceta una ofensiva semblant a la que porta a terme de fa temps contra els repetidors de TV3 al País Valencià, aquesta vegada contra els que permeten sintonitzar a les terres valencianes del sud Catalunya Ràdio, i que també són propietat d’Acció Cultural del País Valencià, organisme que es veu altra vegada amenaçat amb una nova tanda de multes milionàries, per haver comès aquest “delicte” d’afavorir la difusió de continguts en català…
És absolutament increïble, una dècada endins ja del segle XXI i quan teníem per superats els temps inquisitorials, però és així: en l’època d’Internet i en ple segle de les comunicacions, hi ha qui es dedica a posar portes al camp, com deia aquest dia en Joan Barril en el seu editorial a l’informatiu de la nit de Catalunya Ràdio.

El comentari del gerent d’ “El Cafè de la República” va ser d’incredulitat, és clar, i d’indignació, però la seva va ser una reacció tanmateix civilitzada, pel meu gust massa i tot. Però en Barril és un home tranquil, i és periodista de professió, i potser ja va fer prou (tot i considerant que l’afer el tocava de prop…). De qui m’esperava una reacció més contundent era del vicepresident J-L Carod-Rovira, que just aquest dia era al programa de convidat per parlar del seu últim llibre, 113 paraules per salvar, que, amb aquest títol i el contingut que té, me’l feien pressuposar encara més preparat per al combat. Doncs no.
La qüestió del tancament anunciat dels repetidors que fan arribar el senyal de Catalunya Ràdio a les terres del sud va obrir la conversa, i ¿què va respondre el nostre vicepresident filòleg? Doncs que no tenia ganes de parlar-ne, que el tema “el fatiga”… Ai va l’òstia! L’home es molesta a rescatar en un llibre un centenar de paraules catalanes en perill d’extinció -o poc usades- i, com que està fatigat, amb aquesta actitud, complementada amb la del President dibuixat a l’entradeta
distret veient volar les mosques, ell i tot el Govern “catalanista i d’esquerres” de la Generalitat de dalt deixaran que en una part del país, la part que en diem País Valencià des de fa anys i panys, s’hi perdi el Diccionari sencer…
Llàstima que els de la Generalitat de baix, aquesta colla de blavers corruptes i mentiders, baladrers i caciquils que la tenen ben engrapada i convertida en un ariet al servei de l’amo castellà, llàstima que aquests no es fatiguin mai, i que mai perdin una ocasió de fer més planer el camí cap a Madrid i més profund l’abisme entre valencians i catalans…!
Sort en tenim, encara, de la societat civil, que és capaç d’espavilar-se, usant les noves eines, i dur endavant iniciatives valentes com aquesta de l’amic Marzabal, o com la de les consultes sobiranistes, iniciatives que deixen en evidència els nostres governants, tant de la banda de muntanya de la Plaça de Sant Jaume com de la banda de mar, tal com està quedant clar aquests dies amb el patètic referèndum municipal (sobre la reforma de la Diagonal) patrocinat per l’alcalde Hereu, aquell senyor que va dir un dia que “aquestes consultes [sobiranistes] no serveixen per a res”… Segur que l’última cosa que s’hauria pensat és que, per contrast, servirien per deixar-lo a ell en ridícul.

[_{Dibu de l’entradeta: Oscar, a e-noticies.com}]

Translation (traducción):

[ESTAMPAS DE MADRID: el TRIBUNAL CONSTITUCIONAL]

Translation of the little notice (traducción del cartelito):

—¡CUIDADÍN!
 HOMBRES TRABAJANDO—

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[ESTAMPAS DE MADRID: el TRIBUNAL CONSTITUCIONAL]

Translation -into Argentinian too- of the little notice (traducción -al argentino asimismo- del cartelito):

—¡CUIDADÍN!
 HOMBRES TRABAJANDO—

El 14 d’abril de 1945, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, doncs, la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya presentava una “Appeal to the United Nations on behalf of Catalonia”, signada per Josep Carner Ribalta [viquipèdia], Josep M Fontanals i Joan Ventura Sureda, demanant el reconeixement del nostre país per part de l’organisme supranacional. En parlava, molt oportunament, Miquel Strubell,
sociolingüista i membre promotor de Sobirania i Progrés, en un escrit (“Amb enemics així…“) publicat a Crònica.cat el dia 13 del mes passat:

«Amb molt d’encert, en un article recent, l’Arcadi Oliveras marcava un full de ruta per als propers
passos del sobiranisme català. I ho feia des del record per elements
importants, però desconeguts de molta gent, de la història catalana. Per
exemple, escrivia que “el 14 d’abril de 1945, … els membres de la
Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya van
presentar una apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya, la
qual tenia com a objectiu el reconeixement de Catalunya en el si de les
Nacions Unides”. Aquell ponderat document va ser reeditat per Òmnium
Cultural el 1986, però només l’he pogut trobar, transcrit, en un sol lloc a l’Internet. Malgrat el moment polític molt
diferent (com comentaré ara), deia unes coses que avui, al cap de
justament 65 anys, resulten d’una vigència que fa venir calfreds, com
ara: “Catalunya demana de les Nacions Unides que el seu retardat cas
d’alliberació nacional sigui, des d’aquest moment, posat a l’ordre del
dia com un cas que necessita immediata atenció”.

[+ per llegir l’article sencer, cliqueu aquí]

“No és el mateix”, diu en Miquel Strubell en el seu article d’opinió, “lluitar per la llibertat respecte d’una dictadura militar sustentada per
feixistes italians i nazis alemanys –el 1945–, que fer-ho respecte d’un
país membre de la Unió Europea i de l’OTAN –el 2010–. Hem de ser molt
més incisius, hem d’internacionalitzar la nostra causa a partir de la
reclamació de l’exercici de drets democràtics bàsics com a poble i
nació… i de la denúncia dels impediments posats a aquest exercici”. Strubell, que escrivia això uns dies abans de la concentració d’una altra delegació de catalans sobiranistes, aquesta de caire popular i davant la seu de l’ONU a Suïssa (“Deu mil a Ginebra”), aquest cap de setmana passat, acaba referint-se a “l’ajuda” que pot donar a la causa de l’emancipació nacional la imminent (o no) sentència del Tribunal Constitucional sobre el maltractat Estatut de Catalunya encara en discussió a Madrid…
En tot cas, la lentitud del TC i la (nova) capolada que pugui fer dels drets catalans especificats a la Carta Magna de la senyoreta Pepis que és l’Estatut de Miravet -o de la Moncloa– no és més que un altre exponent de la càmera lenta amb què ens filma, fins a congelar la imatge, l’Estat castellà d’ençà que ens va posar les grapes a sobre el 1714. No hi ha res a pelar, res a rascar: Espanya és una gran i lliure natura morta que, en comptes de fertilitzar, esterilitza el terreny.
No estem ja per esperar 65 anys més a veure si la cosa es belluga, i menys encara les generacions joves del país, que no tenen cap culpa d’aquesta insuportable situació de dependència política heretada i que d’altra banda no han hagut de suportar les “raons” ni les pors de cap dictadura feixista.

[_{Dibu de l’entradeta: John Bellart}]

Translation (traducción):

[La técnica avanza que es una barbaridad, y la técnica fotográfica de hoy permite, mediante un poco de foto-sop, hacer parecer más o menos igual de joven y apuesto por ejemplo al heredero de un imperio militar vestido con sus cuatro uniformes oficiales:
TIERRA, MAR, AIRE y FUEGO]

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):

[La técnica avanza que es una
barbaridad, y la técnica fotográfica de hoy permite, mediante un poco de
foto-sop, hacer parecer más o menos igual de joven y apuesto por
ejemplo al heredero de un imperio militar vestido con sus cuatro
uniformes oficiales:
TIERRA, MAR, AIRE y FUEGO]

Translation (traducción):

[Reunidos en las estancias monclovitas y decididos a impedir que la situación económica se deteriore como un yogur griego olvidado en la nevera, el Jefe del audaz Gobierno y el  Jefe de la leal Oposición explican al alimón las medidas radicales que han acordado tomar contra la crisis que nos atenaza]

—¡ESPAÑA!

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[Reunidos en las estancias monclovitas y decididos a impedir que la
situación económica se deteriore como un yogur griego olvidado en la
nevera, el Jefe del audaz Gobierno y el  Jefe de la leal Oposición explican
al alimón las medidas radicales que han acordado tomar contra la crisis que
nos atenaza]

—¡ESPAÑA!