L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Veient com es clava una bona estocada

Deixa un comentari

La foto ha sortit a tot arreu, aquests dies, però és que és boníssima: aquí tenim Ses Senyories del TC (tres, que vindrien a ser la meitat de membres de la meitat no invàlida de l’alt i àgil Tribunal) observant des de la barrera com es clava una bona estocada, amb art i salero. Fixeu-vos com s’hi fixen, a veure si aprenen bé com es fa…
La foto va inspirar aquest dia un peu de foto, una nota breu i quasi tan bona com la foto, de Manuel Cuyàs a El Punt, “El lleig, el dolent i cap de bo”. Heus-la ací:

“Aquí els volíem veure. Fora caretes i comèdia. El diari El País
va publicar ahir a portada aquesta fotografia que val un imperi i
davant la qual sobren totes les paraules, incloent-hi les que ara
segueixen. A l’esquerra de la imatge, hi apareix el nou ponent de
l’Estatut de Catalunya, el magistrat conservador del Tribunal
Constitucional Guillermo Jiménez. Al centre, sostenint un havà amb la mà
esquerra (fumar amb la dreta fa nena) el progressista Manuel
Aragón Reyes. Es nota que és progressista perquè fa cara d’obertura de
mires. A la dreta, el conservador –ja són dos, però tant se val–
Ramón Rodríguez Arribas. Aquests tres personatges, reunits diumenge al «callejón
de la plaza de la Maestranza de Sevilla
», com diu el diari que els
difon la cara i el posat, decidiran el futur de Catalunya i, de propina,
el d’Espanya, per sobre del Parlament, del Congrés, del Senat i de la
voluntat dels catalans. Diu Zapatero que s’ha de deixar fer els jutges,
que s’ha de respectar la separació de poders, etc. Com volem que siguin
imparcials si Catalunya està a punt de ser antitaurina i si aquell dia
el torero José Tomás, gran representant de les essències, era
enforquillat a Mèxic. Encara pagarem l’hemorràgia de Tomás. Ay que
terribles cinco de la tarde.

“Es veu que el de l’esquerra està
dictant un dictamen molt dur sobre l’Estatut, després que el del progressista
no ho fos prou. Els companys de tendido i la plaça sencera li
sol·licitaran les orelles, la cua i una vuelta a la pell de brau
una i indivisible”.

Al PP i al seu líder màxim comú denominador ja els hi va bé, tot aquest vodevil de l’Estatut, però en ZP, que no se sap si està distret o si es fa el distret, faria bé de vigilar, que està jugant amb foc: sense els vots de Catalunya no hi ha Gobierno de España que valgui, ni Ecoñomia Sostenible ni gaites d’aquestes per distreure el temporal que està caient… Que vagi badant un i que vagi inflant el ninot l’altre, que quan vegin que s’han passat de la ratlla i que es quedaran sols, després tot seran corredisses… Si són capaços de fer-se fins i tot
federals!…
La viceministra De la Vega, deia fa un parell de dies El País, «defiende la transición que unió “las ‘dos Españas'”», que és just allò que comentàvem en el post anterior, oi? I en el diari d’avui podíem llegir que «el Senat inicia els tràmits perquè es pugui intervenir en català [i en basc i en gallec] en els plens». ¡En els plens, ara compta, quin bé de Déu de tolerància i de conllevancia!
Però, tot i que els espanyols més llestos poguessin acceptar-ho, no pas per amor a la diversitat lingüística ni molt menys per fe en un hipotètic estat plurinacional, sinó per simple estratègia unionista, la closca d’aquest coco és dura de pelar: el portaveu del PP ja s’ha afanyat a manifestar-se com el cuirassat que són, tot argumentant que “Espanya no és un estat plurilingüe, sinó que ho són alguns dels seus territoris”… ¡Només faltaria, que s’haguessin de rebaixar, ELLS, a les peculiaritats regionals dels serfs de la gleva perifèrics!…
Però tranquils, macos, vosaltres aneu tibant la corda, que aviat Espanya serà, efectivament, un Estat constitucionalment i realment monolingüe…

[La foto, tot un poema, és d’Alejandro Ruesga, i va ser publicada dimarts passat, 27 d’abril, a elpais.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 30 d'abril de 2010 per mininu

Visca el Barça, sempre!

Deixa un comentari

Gràcies per les Bones Stones, nois: Pep, VValdés, Puyi, Piquenbauer, Milito, Keite, Alves, Yayà, Abidal, màgic Xavi, sant Andrés, Sergio Busquets, Lionel Messi, sant Pedro, Ibra, Bojan…, tota la colla.
I no patiu pel Mourinho, que ja us en podreu rescabalar aviat, quan sigui entrenador del Realmadrid: és un caramel massa llaminer per al Florentino el de Poderes Divinos, i no tardarà gaire a comprar-se’l.
Gràcies també a la fidelíssima afició blaugrana.
Visca el Barça, i visca Catalunya!

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 29 d'abril de 2010 per mininu

El poble pot votar, ma non troppo

Deixa un comentari

“El pueblo no puede votar nada que no sea constitucional!”: una gran frase bramulada per un gran home, ni més ni menys que un dels pares de la Constitució espanyola de 1978 i fundador d’Alianza Popular -que esdevindria Partit Popular-, i abans d’això ministre d’Información y Turismo durant la dictadura franquista, una medalla que no s’ha tret mai de la solapa i que tal vegada no se li tindrà en compte en les exèquies –que és una cosa, la de passar per alt detallets com aquest, que ara es porta molt.
La frase que hem extret de context la va deixar anar no fa gaire l’incombustible -o combustible però a foc lent- Manuel Fraga Iribarne en una reunió dels redactors de la Constitució, entre ells Miquel Roca Junyent, que en va ser ponent per CiU i que aquesta nit passada ho recordava en el programa de TVE-Catalunya “59 segons”. El comentari fraguista venia a tomb de “la intolerable pressió” que han de suportar els magistrats que formen part del Tribunal Constitucional i que tenen a examen des de no fa ni 4 anys l’Estatut de Catalunya, per veure si li troben alguna malformació jurídica que s’hagi d’extirpar…
Hi ha hagut altres veus, que han denunciat la intolerable pressió sobre ses senyories togades, com el no menys pare de la Constitució Pérez-Llorca, que reclamava que “es deixi treballar” en pau als (12-1) especialistes (quantes hores de feina hi deuen haver invertit, en quatre anys?, i a quant deuen cobrar les hores?). I ho ha dit també, emprenyada com un basilisc, la mateixíssima presidenta del famós TC (no el d’en Magnum, l’altre), que ha fet servir la mateixa crispada expressió, “intolerable presión”, sense (voler) entendre que aquests quasi 4 anys de suspens hagin pogut provocar un cert estat de nerviosisme en el públic, sobretot a Catalunya, que és la part interessada… I ho ha dit, ai va!, d’un Tribunal els membres del qual són designats pels dos partits majoritaris i antagònics a la Cambra parlamentària espanyola… I ho ha anat a dir, atenció!!, mentre corria pels mitjans de comunicació una foto amb dos dels seus aplicats juristes assistint -de públic- a una corrida de toros!!!… És ben bé que, si no fos que és de debò, dura i espessa com un totxo, i no pas una pel·lícula còmica, amb Espanya ens faríem uns tips de riure impressionants! És com un concurs d’acudits sense fi i sense premis…, el Club de la Comedia però en viu i en directe!
En fi, tornant a Miquel Roca, que es mostrava intranquil pel carés que prenen les coses al voltant de la Carta Magna “que ens vam donar el 1978 i que va costar tant d’aconseguir”, quan la Cristina Puig li ha preguntat si li semblava que “les dues Espanyes” cavalquen de nou, ha dit que veu amb preocupació com “hi ha qui està trobant gust en la confrontació”. I ha dit una altra cosa, que després un dels tertulians, Antoni Puigverd, ha rescatat en el debat posterior, i és que en la Constitució que van pactar aquella colla de redactors de tan divers color hi havia “música i lletra”, i que ara, en tota aquesta tensió que es respira al voltant de les deliberacions del Tribunal Constitucional, sent que els que hi intervenen es fixen sobretot, o només, “en la lletra”… S’entén bé, oi?

Mentre les im-pressionables senyories del TC, caducades o no, continuen deliberant i deliberant i deliberant sense descans -tret d’alguna escapadeta a la plaça de toros a veure com torturen fins a la mort un bé d’interès cultural de mitja tona-, a Catalunya l’estat de nervis afecta el mateix president Montilla, que ha decidit moure fitxa i ha proposat, conjuntament amb el líder de masses Mas, que l’alt tribunal s’autoliquidi i que deixi córrer tota aquesta absurditat provocada pel recurs del PP (el partit del dèspota il·lustrat Fraga Iribarne), cosa que encara afegirà més i més pressió sobre ses impressionants senyories i… això es convertirà en un conte com aquell que diu que hi havia una vegada un ciclista de pega que es va trobar un paper enganxat al cul que deia que hi havia una vegada un ciclista de pega que es va trobar un paper enganxat al cul que deia que hi havia una vegada…

(CONTINUARÀ -fins a l’infinit i més enllà-)

PS: Després de sentir en Miquel Roca, i estant com estem davant d’aquest panorama desolador, enmig d’aquest diàleg de sords parlat amb dues llengües de signes diferents i incompatibles, la conclusió a què un arriba és que si ara a Espanya hi hagués un Tribunal Transicional (que interpretés això que els que hi van ser en deien i en diuen “l’esperit de la Transició”) que examinés aquesta Constitució anquilosada, immòbil i immobilista que regeix la política estatal (i doncs també, ai!, la de Catalunya), la Carta Magna espanyola en sortiria malparada, i segurament retocada, per haver-se desviat dels seus objectius primers…
Però ja s’ho faran. Cada terra fa sa guerra, diu la dita, i “cada Nació escull la seva pròpia llei” (usatge “Unaqueaeque”), llegeixo a la plana preliminar de la Constitució de Catalunya, en un dels exemplars que va repartir la premsa del país divendres passat, diada de Sant Jordi: «Nosaltres, el poble de Catalunya, volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució», que s’inspira «en els principis continguts en la Declaració dels Drets de l’Home de 1789, en la Declaració Universal de les Nacions Unides proclamada el 1948 i en la Convenció Europea dels Drets Humans de 1950…»
_________________

[La imatge de l’entradeta és treta de http://pobrusca.blogspot.com, on podeu trobar el text sencer]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 28 d'abril de 2010 per mininu

Això no serveix per a res!!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En Cataluña, siempre tan originales con sus cosillas, unos iluminados montan un referendun o similar para que cuatro ilusos voten a la hora del vermú, más o menos, y pasen asín el domingo entretenidos y engañados]

—Estas consultas soberanistas de aficionados… ¡¡no sirven para nada!!

Ya lo creo que sirven: entre otras cosas, para que salgas tú retratado…

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[En Cataluña, siempre tan originales con sus cosillas, unos iluminados
montan un referendun o similar para que cuatro ilusos voten a la hora
del vermú, más o menos, y pasen asín el domingo entretenidos y engañados]

—Estas consultas soberanistas de aficionados… ¡¡no sirven para
nada!!

Ya lo
creo que sirven: entre otras cosas, para que salgas tú retratado…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 25 d'abril de 2010 per mininu

En Ramon ha plegat

Deixa un comentari

Quan vaig llegir la notícia al diari, ahir al matí, el cor em va fer un bot: en Ramon Torramadé, als seus 83 anys, s’ha jubilat del tot, finalment, i ens ha deixat.
Aquesta és l’entradeta de la crònica necrològica de David Brugué:
«L’activista cultural, social i polític de Salt Ramon Torramadé va morir
ahir als 83 anys. Conegut pel seu catalanisme, la defensa del medi
ambient i les classes socials més desafavorides, havia participat en
multitud d’entitats de tot tipus. De fet, tot i estar malalt, havia
continuat participant en algunes. Militant durant anys d’ERC, va deixar
el partit i va ser cap de llista per IpS [Independents per Salt] en les municipals del 1999. El
funeral se celebrarà demà a les dotze del migdia al Tanatori del
Gironès, a Salt».
El coneixia de feia temps, en Ramon, però no havíem contactat mai fins que ara fa uns cinc anys em va trucar per proposar-me de col·laborar a la revista La Farga de Salt, i al cap de pocs dies es va arribar a casa per acabar de parlar-ne, i va venir-hi amb bicicleta!, la seva cèlebre mountain bike amb la qual anava amunt i avall i que, atesos els 77 o 78 anys que tenia ja, era tota una declaració combativa d’intencions… No cal dir que ens vam posar d’acord de seguida, i des d’aquell dia fins tot just el mes passat, que ens vam cartejar per últim cop, vam mantenir un contacte regular, si més no per correu electrònic.
Sabia que estava delicat de salut, però segurament perquè m’havia acostumat a veure’l sempre actiu, ficat en mil coses alhora, em semblava que no s’havia d’acabar de jubilar mai del tot, encara que últimament hagués anant deixant anar una mica de llast… Només puc dir que m’alegro d’haver-lo conegut, i estic content d’haver pogut col·laborar una mica en la seva feina incessant per Salt i els saltencs.

Descansa en pau, amic Ramon, que t’ho has ben guanyat.

En David Brugué explica a la seva nota que en Ramon va poder votar anticipadament en la consulta popular per la independència de Catalunya d’aquest diumenge 25 d’abril, que inclou Salt en aquesta tercera onada, i diu que la comissió organitzadora, com a homenatge, farà que el seu vot sigui avui el primer que es dipositi a l’urna. Per a mi serà un honor afegir la meva papereta a la seva, junt amb centenars de saltencs més, i acostar-nos tots plegats una mica més a l’ideal compartit de veure i viure un dia, aviat, una Catalunya en llibertat.
____________________________________

[La foto d’en Ramon reproduïda a l’entradeta és de Manuel Lladó, feta per a El Punt tot just fa un parell de mesos, amb motiu d’una entrevista que li va fer el mateix D Brugué i que podeu llegir clicant aquí]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 25 d'abril de 2010 per mininu

No et saltis la crosta, Joan

Deixa un comentari

Sant Jordi, mateu l’Aranya!

Per què no parles de la ferida feixista, Joan, en comptes de la crosta catalanista? Per què assenyales amb el teu dit acusador el nacionalisme defensiu que es llepa les ferides, i no pas el nacionalisme agressiu que les va fer? De la banda de qui estàs, Joan?

Segons el diari, el vídeo d’en Gerard Quintana està batent rècords:
El videoclip La crosta, de Gerard
Quintana
, va tenir més de 1.000 reproduccions durant les seves
primeres 24 hores a la xarxa i ja és el vídeo català més vist a Youtube.
Quintana va presentar
La crosta dissabte passat al Memorial
Democràtic amb els protagonistes del videoclip: membres d’associacions
antifranquistes, expresos polítics… «La denúncia de la crosta
nacionalista per part del diputat Joan Ferran
[PSC] va engegar un seguit de
pensaments al meu cap i va tenir unes conseqüències evidents en alguns
mitjans públics. Hem de fer memòria i s’ha de lluitar», va dir
.
És una bona notícia, pel contingut i pel protagonista, que temps enrera proposava en una altra cançó de “fer amb les banderes un gran llençol”, una idea encomiable però que no treu que alguns cosmopolitismes puguin arribar a ser tan perniciosos i perillosos com certs (no)nacionalismes desbocats… Els pobles, com els homes, tenen una història al darrera, que els ha fet com són, i encara que sigui passat, que és material intangible, no se la pot menystenir, menysprear, tergiversar, tapar o ignorar. I menys encara si ha deixat ferides obertes i cicatrius que reclamen justícia.

(Escric això mentre el marquès de Samaranch va pujant, enmig d’una simfonia d’elogis encesos i marcant el pas, cap al cel de les oques, emportant-se amb ell, a l’infern de l’americana, la clau de la porta que va tancar a l’Olimpisme català, deixant-li com a única sortida possible la de reclamar el seu lloc com a part d’un Estat de ple dret de la Unió Europea… Al final encara serà veritat que li haurem de donar les gràcies, a Juan Antonio / Joan Antoni Samaranch i Torelló, de qui podeu veure un retrat fidedigne en aquest blog)
________________________________

[Dibuix de l’entradeta: Min]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 23 d'abril de 2010 per mininu

Més sopars de duro: Fakebook i la teoria de la conspiració

Deixa un comentari

Cada dia ens acostem més a 1984, nens i nenes!… Un cop visionat el vídeo d’aquí sota, sobre la dimensió perversa de la xarxa social Facebook… galang, galang, galang…, hom pensa que ja es veia que no podia ser tan bonic, que havia d’haver-hi truc…
Però que guai tenir enemics tan glamurosos… i tan ocults, no em digueu que no!…
Que me n’estic enfotent? No ben bé. Potser és exactament així com s’explica en el vídeo, i estem verament rodejats per tots costats de malfactors, com víctimes perdudes en una illa d’innocència, sí, molt bé. Però i què més? Sigui o no veritat, tant d’espionatge per a fins inconfessables, les condicions perquè hi sigui sí que hi són, i poden sortir per aquí com poden sortir per qualsevol altra boca de la bola, com els volcans, com ha fet l’Eyjafjallajoküll a Islàndia (i mireu quin merder que ha provocat!…).
La terra és una bola incandescent envoltada amb una fina capa de terra que és on vivim nosaltres. Semblantment, també la nostra societat està muntada sobre una bola de foc provocat per una combinació desequilibrada i perillosa d’elements econòmics descontrolats, i és d’aquí d’on surt el foc i el fum que ens escup el sistema, en forma d’abusos continuats (que ens afecten a tots) o de crisis intermitents (que paguem entre tots). I mentre no apaguem aquest foc, les erupcions no cessaran, siguin aquestes reals o imaginàries, conspiracions de debò o sopars de duro.

Al programa d’en Toni Clapés i cia. a RAC1 d’ahir dimecres van parlar d’Spectra/3 :: Tercer
Simposi Mundial sobre Teorie(s) de la Conspiració,
que
se celebrarà a València avui i demà, 22 i 23 d’abril, i que promet ser
molt i molt entretingut. Vegeu aquestes ratlles de presentació de la
plana web de
PlayProducciones:

«Skepta (Spectra
Escèptica)

«Creacionisme, negacionsime, revisionisme, elits reptilianes, malalties
“inventades” per a exterminar la població, terratrèmols provocats man
made, per
l’home… Potser estem assistint al naixement d’una nova religió,
profundament
irracional però disfressada de racionalitat. ¿Pot considerar-se el
conspiracionisme una delirant nova religió? No és el retorn dels
bruixots, és
l’ascens dels xarlatans o, com els bateja Damian Thompson, els nous
xarlatans.
De vegades, aquests són fruit o s’aprofiten de la pressió mediàtica a la
qual
ens sotmeten diàriament, i aconsegueixen convertir la informació en una
toxina
en lloc d’una vitamina. La proposta per a la primera jornada d’Spectra
(22
d’abril) és fer una sessió on, mitjançant breus exposicions il·lustrades
amb
vídeos ad hoc i una taula rodona/tertúlia, es parle d’aquests temes des
d’un
vessant escèptic i alhora apassionat, tal com defineix Francisco Jarauta
l’escepticisme ibèric. Es parlarà, com el títol d’un relat curt i
magistral
d’Stanislaw Lem, d’una “Conspiració contra la raó”».
________________________________________

Trobareu més informació d’Spectra clicant aquí. I també us ho podeu passar bé fent un cop d’ull al blog Conspiranoia Times, de Javier Cavanilles, periodista vinculat a l’edició valenciana d’El Mundo i malgrat això divertit i bona gent, m’ha semblat, mentre explicava alguna de les conspiracions que seran sotmeses a estudi, com el descobriment que ha fet algú d’extraterrestres volant enmig de la cendra del volcà islandès, aquests dies que res més no volava pel cel d’Europa, o si Barack Obama, aquest que fa de president dels Estats Units d’Amèrica, no és en realitat l’Anticrist (el de debò, vull dir, l’anunciat per les profecies catastrofistes més serioses i més solvents). ETc.

PS: Parlant de catàstrofes i conspiracions, la sabeu l’última d’Evo Morales? N’han parlat al mateix programa de ràdio, i si no era un imitador i la cosa no anava de broma (i si ho és, també s’han empassat l’ham a El País), el president  de Bolívia, Evo Morales, atribueix l’alopècia al consum d’aliments transgènics, i l’homosexualitat al consum de pollastres engreixats amb hormones femenines…, i per això aquí, a l’Occident capitalista, hi ha tants de calbs i tants d’homosexuals. Ara s’entén, vaja, per fi una explicació convincent! Però el president bolivià no ha explicat quins efectes duen tenir, aquests mateixos productes adulterats, en les dones, que també en deuen consumir, no?
De tota manera, com que, segons alguna d’aquestes teories tan alegres -aquesta crec que provinent de l’Orient llunyà- el món s’acabarà d’aquí a poc, el 2012, doncs no cal que ens preocupem, perquè el 2013 tots calbs, i tots ex-homosexuals, si de cas ens hi havíem tornat de tant menjar pollastre efeminat…
___________________________

[Imatge de l’entradeta: cartell del I Simposi Mundial sobre la Teoria de la Conspiració]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 22 d'abril de 2010 per mininu

Euronews en català?

Deixa un comentari

Aquests últims dies ha repuntat una notícia molt interessant de la qual El
Periódico de Catalunya
ja en feia un avançament a principis de febrer passat i que va confirmar més tard, el dia 25. Sota el titular Euronews estudia emetre
continguts en català,
explicava que «Euronews, el canal de notícies multilingüe finançat per
televisions públiques europees, vol omplir el buit que va deixar TVE a
través de la venda del seu 19% de participació el juliol de 2008, i ha
anunciat que cerca nous socis. Un d’ells podria ser Televisió de Catalunya (TVC), la qual cosa suposaria que la
llengua catalana tingués un nom dintre del programa lingüístic de la
cadena».

TVE se’n va retirar per estalviar despeses (després que la cadena pública estatal decidís deixar d’emetre publicitat), cosa que vol dir que ocupar la seva plaça costaria uns diners. Quants?
Segons el president del canal, Philippe Cayla, «oferir Euronews en català 24
hores al dia costa cinc milions d’euros a l’any, una suma no gaire gran
per a una autonomia com Catalunya».
Ara com ara, continuava explicant la notícia, Euronews ha pactat amb la
televisió basca un informatiu de 10 minuts en euskera (la generositat autonòmica del bipartit basc potser no dóna per a més, però menys dóna una pedra, hem de dir si volem ser optimistes…). Un altre aspecte remarcable de l’oferta del president i conseller delegat Philippe
Cayla és que els informatius de la casa no competirien pas amb els de TV3 ni amb els del 3/24 pel fet que aquells tracten la realitat internacional «des d’una
perspectiva europea», sense interferir en la tasca dels corresponsals.
El
representant per a Espanya d’Euronews, David del Valle, assegura que aquest canal de notícies (que aporta una visió de l’actualitat «fresca i allunyada de l’anglofília» de canals com Sky News, BBC World o CNN) «si s’emetés en català seria un cop de mà de
Catalunya a Europa». Euronews emet ara mateix en nou idiomes, però en cap «d’àmbit autonòmic», i segons Del Valle, «a Espanya el canal en català passaria a totes les
plataformes en les quals ja emet el canal, així com als serveis de
televisió mòbils dels principals operadors».
La proposta d’Euronews, que sembla que pinta d’allò més bé, ha trobat ressò en molts mitjans, com a La Vanguardia, Noticias.com, Radio Catalunya, Racó
Català
i fins la mateixa plana web
del PSC… En canvi, sorprenentment, no hi ha hagut reacció (i si n’hi ha hagut, no en tinc notícia) des de l’administració catalana (segons El Punt digital, el canal de notícies i el Govern català estan en converses). Potser no la troben interessant, cosa que em seria impossible d’entendre, i menys veient els esforços, fins i tot personals, del mateix vicepresident Carod-Rovira i el seu departament en la projecció internacional de Catalunya, a través de les diferents delegacions governamentals escampades pel món (i que també costen uns diners, que els garrepes dels nonacionalistes de PP i Ciutadanos troben excessius, on vas a parar!).
L’altra possibilitat seria que sí que la troben interessant, però que es donen un temps per estudiar-la… Però, en aquest cas: a) podrien dir-ho, que no sembli que això seu és pur passotisme; i b) que no triguin gaires mesos a acabar-s’ho de mirar, que vénen eleccions i no es podran apuntar aquest nou èxit al seu còmput de resultats: “Amb Euronews, les notícies en català arriben les 24 hores del dia a tot el món. Per la comunicació internacional en català, Som-hi!”

A la Xarxa parlen també d’aquesta possibilitat en dos sitis tan curiosos com lavozdebarcelona.com i meneame.net, on hi ha un fòrum sobre la proposta amb les delirants opinions que sol haver-hi en segons quins llocs quan hi treu el nas la qüestió de la llengua catalana (aquesta llengua espanyola “objecte d’especial protecció” per la Constitució espanyola…): “La cadena europea de noticias Euronews ha presentado al Govern un
proyecto para que su canal de información de 24 horas pueda seguirse en
catalán desde casi cualquier rincón del planeta. La distribución de ese
canal, desde 38 satélites y más de 800 plataformas de cable, alcanzaría
325 millones de hogares en 153 países. El coste de la operación sería de
cinco millones de euros”
. No cal dir que hi ha qui troba aquesta despesa innecessària, supèrflua i/o escandalosa, que són calés que es podrien destinar a tapar altres forats, aquests sí, realment acuitants… Però també hi ha qui diu que prou d’aquest color de les necessitats peremptòries d’unes partides en detriment d’altres, que Euronews costaria als contribuents catalans menys d’un euro/any a cada un, mentre que per exemple mantenir (?) el vomitiu “bien de interés cultural” de les corrides de toros ens costa 40 euros per barba i any…
Espero, confio que al nostre estrenu Govern no se li arrugui el melic per aquestes crítiques preventives com li va passar amb el penós episodi dels famosos i carissíssims suplements del cotxe oficial del president Benach. I el mateix val a dir respecte a la possibilitat que s’afegissin a la iniciativa, per compartir beneficis i despeses, Canal 9 i IB3, cosa de la qual ens alegraríem cosa de no dir.

Entre els mitjans també hi havia, i amb ell acabo, Directe!cat, però curiosament en aquest no hi havia cap comentari afegit…

[Imatge de l’entradeta: Diesl.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 21 d'abril de 2010 per mininu

Carai amb l’esprai!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[A simple vista no se ve, pero existe en el árbol -¡pobrecillo, por Dios!- una inscripción que dice: “The graphiter was here”, ‘el grafitero estuvo aquí’, un individuo con toda probabilidad extranjero]

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[A simple vista no se ve, pero existe en el árbol -¡pobrecillo, por Dios!- una inscripción que
dice: “The graphiter was here”, ‘el grafitero estuvo aquí’, un individuo con toda probabilidad extranjero]

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 19 d'abril de 2010 per mininu

La Maria, la pornografia i la independència cap on fem via

Deixa un comentari

L’actriu porno Maria Lapiedra, natural i veïna de Mollerussa, se suma al nombre cada vegada més gran de gent que fan costat obertament a les consultes sobiranistes del dia 25, després que la setmana passada va fer-ho també un altre significat i significatiu personatge de la societat catalana, el locutor radiofònic i president del Grup TeleTaxi, Justo Molinero, participant en
l’acte de presentació de Cornellà Decideix al barri de Sant Ildefons, juntament amb
Antonio Alvear, president de l’associació de veïns,
Samuel Ruiz, de l’associació promotora ‘Nuevo Perú’, i Aziz Baha,
membre de Cornellà sense Fronteres i treballador social. L’independentisme, benvolguts compatriotes, va fent via cap a la normalitat: cap a la independència, l’emancipació, la llibertat.
L’actriu lleidatana, de nom real Maria Pasqual, que també és llicenciada en filologia catalana, manifesta en una entrevista al diari digital AraPonent i que recull també Directe!cat, que sempre ha cregut “en Catalunya, la seva independència i la llengua catalana”. Aquesta és l’entradeta de la notícia:

«Continua l’allau de catalans de tots els àmbits
que donen suport a les consultes. Des de Madrid, on treballa
habitualment, ens arriba el testimoni de l’actriu de cine eròtic Maria Lapiedra, que
votarà la consulta sobre la independència a Mollerussa, la ciutat on ha
viscut sempre. L’actriu assegura, en una entrevista
a
AraPonent, que sempre ha cregut en Catalunya, en la
seva independència i en la llengua catalana, i confessa que és
simpatitzant de les joventuts d’Esquerra, les JERC. Lapiedra reconeix que votarà les
consultes per “exercir com a catalana” malgrat que als seus companys de
feina a Madrid “no els agrada massa” la naturalitat amb què es declara
independentista».

¿No es deia temps enrera, entre els lletraferits, que la llengua catalana no estaria plenament normalitzada fins que no hi hagués també literatura pornogràfica? Doncs aquí tenim una actriu del cinema porno catalana que aposta per la normalitat, que opina amb normalitat i que fa cinema pornogràfic -o eròtic, com diuen a AraPonent- amb la mateixa naturalitat amb què una altra pot fer cinema o teatre dramàtic.
(Entre parèntesis: Això mentre esperem que el cinema, tant el pornogràfic com tot el restant -i sobretot aquest, ja que en l’altre els diàlegs precisament no compten gaire-, es normalitzi i parli català. I ho dic també perquè en una entrevista en el programa “El món a RAC1” d’aquest divendres, el director de l’Institut espanyol de la Cinematografia i les Arts
Audiovisuals, Ignasi Guardans, català -de naixement, si més no- i polític nacionalista fins fa quatre dies, ha dit que és de “victimistes” acusar les majors americanes del fet que no hi hagi cinema doblat al català… Amb “botxinistes” amb poder com aquest, que a més ho és d’exportació, em sembla que val més que esperem asseguts…, o que busquem alternatives, que en això estem).

Respecte al pronunciament públic de Justo Molinero sobre la consulta del dia 25 a Cornellà de Llobregat, aquesta va ser la seva explicació, recollida per Iu Forn a l’Avui:
«Vull que els meus fills puguin decidir el seu futur. Jo sóc una
conseqüència del fet que els meus pares no van poder decidir. Van haver
de venir a Catalunya fugint de la gana. No demanaré ni el sí, ni el no.
Només reivindico que la gent pugui tenir el dret a decidir. No hi ha
res més important que això».

No us perdeu l’entrevista que va fer fa unes setmanes al notari Alfons López Tena, a TeleTaxi TV:

__________________________________________________

[Foto de l’entradeta: AraPonent]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 17 d'abril de 2010 per mininu

Què podem fer els catalans per la Unió europea?

Deixa un comentari


“Els catalans ens hauríem de preguntar no pas què pot fer Europa per nosaltres, sinó què podem fer nosaltres per Europa”
, va dir, somrient i parafrasejant aquella cèlebre dita del president JF Kennedy, la responsable de l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona, Maria Teresa Calvo, en la conversa posterior al programa “Sense ficció” de TV3 [www.tv3.cat/senseficcio], que, amb el títol de Cafè Brussel·les, era dedicat a l’estat actual d’aquesta nostra “Europa permanentment en construcció”.
El documental estava plantejat com una mena de tertúlia a múltiples bandes, en diferents punts i entre professionals joves i menys joves que treballen a la capital europea, majorment en tasques relacionades amb les mateixes institucions comunitàries. Els tertulians, de diferents països de la Unió, presentaven una mateixa característica: tots coneixien bé el català, i és en aquesta llengua que parlaven entre ells. L’efecte d’aquesta estricta normalitat era simplement fantàstic!
Reprenent el fil, però, de la pregunta indirecta de la senyora Calvo, la resposta -directa- que hauríem de donar-hi és aquesta: allò que podem fer els catalans per Europa és constituir-nos en Estat europeu. Per què? Doncs perquè és el que li convé a Europa que fem: quan estiguem constituïts en Estat, totes les potencialitats que té Catalunya, que són moltes, enormes (per molt amagades que estiguin, i no per Catalunya mateix, és clar, que no som tan burros, sinó per aquest Estat espanyol repressor que ens té malvivint a l’ombra), sortiran a la llum i Catalunya aportarà a Europa més, molt més del que hi aporta ara sempre a través de l’embut hispanoespanyol.

Per veure-ho clar, només cal recórrer a l’exemple del Barça actual (*). Presidit per un president que es declara català i catalanista sense manies (i que només de començar, recordem-ho, va fer fora del Camp Nou, també sense manies, els ultres que embrutaven la imatge de l’entitat) i dirigit per un tècnic competent, intel·ligent i treballador, el club ha potenciat les seves virtuts -confiant en ell mateix i en la gent de la casa, dels més menuts a les grans figures, i treballant tots per un projecte comú, sense supèrbies però també sense por- fins a convertir-se en un referent del futbol europeu i mundial, en un equip victoriós (em refereixo a l’equip d’en Pep Guardiola, però podem parlar de les altres seccions: és exactament la mateixa cosa).
Tant és així, que pel pes de l’evidència -i l’evidència de sis copes guanyades en una sola temporada és descomunal- la figura tradicional del culé cagadubtes, cagat de por i dividit constantment entre l’esperança i la frustració, aquest culé abonat anímicament a la derrota ha passat a la història. L’altre dia ho comentava en Frederic Porta a El 9 Esportiu: hi ha gent jove que s’ha acostumat tant a aquesta manera de fer, que ja no van al camp o a la TV a veure jugar el seu equip, sinó “a veure’l guanyar”…
Ara imaginem-nos com rutllaria aquest FC Barcelona si tingués un president delegat pel d’un altre club, si l’entrenador estigués obligat a cedir a l’altre club els jugadors que aquell li reclamés, si els jugadors no sapiguessin ben bé a quin club pertanyen, ni en quina lliga juguen, i tampoc amb quines regles exactament, i a més a més sabent que l’altre fa trampes i que té l’àrbitre comprat, i si a damunt de tot això el Club hagués de pagar, pel morro, una part lleonina del seu pressupost a l’altre club perquè aquest pogués fer quadrar els seus números, comprar jugadors galàctics a preu d’or i comprar àrbitres en actiu i jubilats per fer anar el reglament segons les seves conveniències…
Com ho veieu?

Com ho deuen veure, els nostres polítics? ¿Com es deu veure, amb mirada de linx, des del Parlament de Catalunya, tot plegat, ara que el poble, el públic, se’n va en processó a votar en unes urnes oficioses -per a vergonya seva, dels nostres parlamentaris- per veure si estem tots d’acord que tenim ganes de ser un poble lliure i guanyador a la  Champions League de la política europea, a la Copa d’Europa de nacions?

Precisament parlant de futbol i de política, un altre que fa imprudentment la barreja, Víctor Alexandre, publicava tot just ahir un article a E-notícies totalment recomanable, on deia, referint-se al president del FC Barcelona, coses com les d’aquest extracte:

«Però tractant-se de Catalunya, un país que té com a principals trets
caracterològics l’egoisme, l’enveja, la malfiança, la mesquinesa, la
sornegueria, el complex d’inferioritat i la manca d’horitzons, és ben
normal que se’l blasmi. I encara més si l’home en qüestió, com Joan
Laporta, no concep per a Catalunya cap altre estatus polític que no
sigui el de la plena llibertat, la llibertat que només tenen les nacions
amb Estat propi. Llavors la guerra contra ell ja no té límits i tot
s’hi val per escarnir-lo. Cal fer-ho per impedir que la seva probable
carrera política pugui desmuntar la praxi conservadora de peix al cove
que els partits tradicionals tenen prevista fins a l’any 3000. Diuen que
el Barça no s’ha de barrejar amb la política, però tots ells, ves per
on, intenten col·locar els seus submarins a la presidència»
.

L’Alexandre pica contra qui creu que ha de picar, i deixem-li que ho faci. Però em demano si els defectes que enumera -egoisme, enveja, malfiança, mesquinesa, sornegueria, complex d’inferioritat i manca d’horitzons- formen part dels “principals trets caracterològics” dels catalans o si són part dels efectes de la presó en els presos: la falta d’horitzons d’una garjola és esgarrifosa, i una ment, per molt brillant que sigui, entre quatre parets té molts números per tornar-se insana, i qualsevol esperit lliure pot acabar sucumbint a la mesquinesa i a l’embrutiment de l’esclavitud…
Potser que no siguem tan durs amb nosaltres mateixos: tots aquests problemes s’acaben amb la fuga, escapant-se de l’empresonament i sortint a la llum del sol, on les coses es veuen d’un altre color. Al nostre ADN hi portem allò que vèiem [en el post anterior] que deia Joan Roy, no pas això que surt a la radiografia de Víctor Alexandre:

«És la lluita de la por. La por de l’autoodi català, que detesta tot allò
que eleva l’autoestima nacional; la por dels qui, legítimament, volen
la majoria absoluta, però no pas per independitzar Catalunya sinó per
gestionar-la regionalment; la por dels qui han trobat en la paraula
independència la fórmula màgica per perpetuar-se en la dependència; la
por, en definitiva, de la més galdosa, esmarrida, covarda i reaccionària
pusil·lanimitat»
.

Sortim de la cova, nois!
_______________________________

(*) M’agradaria poder dir el mateix del RCD Espanyol de Barcelona, però
aquest, començant pel nom de fonts, no sé a què juga, ho sento.

[Imatge de l’entradeta: Jordi Tremosa’s Facebook]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 16 d'abril de 2010 per mininu

S’ha acabat el bròquil (tu ja m’entens)

Deixa un comentari

Això d’aquí és un rave, una modesta hortalissa d’arrel conreada i pertanyent a la família de les
Brassicaceae.
[De la Viquipèdia]
Doncs exactament això, un rave, és el que m’importa a mi personalment la refotuda sentència sobre l’Estatut de Catalunya que ha d’emetre (o no, m’és ben igual) el refotut Tribunal Constitucional espanyol, és a dir, del país que es troba (per desgràcia) just al costat del nostre. Que legislin, que interpretin, que sentenciïn tant com vulguin, però sobre les seves coses i a casa seva, i a nosaltres que ens deixin en pau amb les nostres, que no n’han de fer res!, a veure si s’ho fiquen al cap d’una remaleïda vegada…
Per mi, es poden quedar tot el que se’ns han endut (que no és pas poc), però que se’n vagin i que no tornin…, que no emprenyin més!

«Es gracia que espero obtener de Vuecencia etc etc…

[Imatge: www.horturba.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 15 d'abril de 2010 per mininu

La nova constitució de l’Estat català

Deixa un comentari

En aquest moment en què el Tribunal Coñstitucional espanyol està a punt de deixar assentat solemnement, segons indiquen els analistes, que, efectivament, tal com pensen els espanyols falangistes, els catalans no som pas una nació, sinó una mena de cosa, serà bo recordar qui som realment i d’on venim, perquè tinguem clares les coses i el lloc que ocupem en l’espai (dins Europa) i el temps (dins la història d’Europa). Els dos documents que aporto, entre una infinitat de possibles (l’audiovisual del mestre Pau Casals parlant clar i català davant l’Assemblea general de l’ONU i un article de Joan Roy sobre la nostra identitat nacional), deixen clar que a Catalunya la constitució que ens cal és la que teníem ja a l’època medieval!
L’alt i lent Tribunal estatal ha tingut el detall, hem de reconèixer-ho, de no publicar la sentència (si és que té intenció d’emetre-la) en el dia d’ahir –martes y 13-, i potser tindrà la
delicadesa de no fer-ho tampoc avui, 14 d’abril, dia del 79è aniversari de la
proclamació de la II República espanyola, essent com és el TC representant i guardià de la justícia borbònica… Però en allò que no ha
tingut cap empatx ha sigut a tenir-nos 3 anys llargs 3 pendents d’ells, de si els donava o no la gana de pronunciar-se, després d’haver admès a
tràmit, en una insòlita decisió, la insòlita iniciativa del partit
ultranonacionalista espanyol PP i companyia, demostrant d’aquesta manera una absoluta
falta de respecte pel poble de Catalunya, que havia votat en referèndum a
favor de l’Estatut -tot i ser aquest ja un text aprimat, en tornar de
Madrid podat per les Corts espanyoles.
¿No us ve present, benvolguts lectors, aquella dita tan suada com certa que diu que la justícia espanyola és a la justícia el mateix que la música
militar és
a la música
?… Doncs sí senyor: és la mateixa justícia que, per anar a un cas recent, va fer tancar el diari basc i l’únic escrit en basc Egunkaria, acusant els seus directius de col·laboració amb ETA, i que ara, després de 7 anys 7!, després d’haver disparat primer i d’haver preguntat després, reconeix
que la va cagar… i es queda tan tranquil·la!
La mateixa justícia -i ara empalmem el cap i la cua- que despatxa d’una manera tan poc honorable -i no procedent, segons el fiscal Jiménez Villarejo- l’anul·lació de la farsa de judici dels militars colpistes que va condemnar el president Lluís Companys a morir afusellat…
Aquesta justícia, a més de bòrnia i guerxa, duu faixa, i els feixistes que l’hi van teixir la van fer prou estreta perquè no hi capiguem ni bascos ni catalans. Vist el que hem vist, i fins a l’avorriment, ens hem de convèncer que allò que està fent Catalunya, al capdavall, emprenent el camí de la llibertat sense condicions, és anar a tornar a ser allò que ja havia estat: un Estat, de molt abans que els castellans inventessin el seu, i molt abans, és clar, que ens hi emboliquessin contra la nostra voluntat.

Catalunya sempre ha evolucionat associada a la teoria i la pràctica
del progrés, quan era Estat, quan fou abolida com a nació i quan acceptà
de ser autonomia. Les aportacions universals catalanes són moltes i
variades. En dret internacional, preservà i actualitzà el dret romà i el
seu principal nervi, la propietat com a principi civilitzador, amb el
desenvolupament dels drets civil, mercantil i marítim: en política i
economia, foren la monarquia parlamentària, les constitucions, el
Consolat de Mar i la taula de canvi, origen respectiu de la democràcia
moderna, les assegurances i la banca. També la primera hisenda
occidental (Generalitat) i el primer sindicat (remences). En el camp
filosòfic i literari, destaquen les petges de Llull –amb la mnemotècnia
preinformàtica i el sincretisme religiós– i de Joanot Martorell, creador
de la novel·la. Més peremptoris foren els fonaments de la gastronomia (Llibre
del coc
i el Sent Soví), i l’estàndard dels escacs moderns (Escacs
d’amor
). Cap aquí, l’aventura americana i les dues revolucions
industrials abocaren definitivament el país a la modernitat.

Aquest
bagatge global no és conegut ni divulgat, però és a l’ADN de la nostra
gent, que vol treballar en llibertat, sobretot d’empresa. Així, durant
segles els catalans no volien ser funcionaris ni treballadors d’altri.
Volien negoci i tenien mires pròpies, tot fent de la llengua eina cabdal
de transmissió de valors i maneres de fer.

A hores d’ara, els
catalans, coincidint amb el declivi del català i l’adulteració dels
costums i tradicions, estem perdent el nervi, en un procés d’alienació i
estatització promogut des fa anys per alguns dels nostres, totalment
errats sobre on rau l’esdevenidor. Som a punt de perdre l’ADN. Avui,
Catalunya està formada per 1 milió de nens, un altre d’avis, 1,5
d’immigrants, 200.000 funcionaris, 200.000 polítics i parapolítics
(militants, assessors, proveïdors, simpatitzants) de colors diversos, a
més de les 500.000 empreses que apleguen com a suma de capital i treball
la resta de la població. La refeta no arribarà dels nens que han de
créixer, ni dels immigrants aixoplugats, ni dels funcionaris amb
prebendes. Tampoc dels polítics avesats a les menjadores. Més en temps
de crisi, Catalunya només disposa en ferm de les empreses i qui els
vulgui fer costat per refer la identitat. Si les empreses no hi volen
posar el coll en la tasca estem perduts, perquè, objectivament, tan sols
al seu si es poden desenvolupar els veritables rèdits de futur, que són
el progrés, la llibertat i el benestar del territori que ens ha parit.

[Joan Roy, “L’ADN de Catalunya”, a El Punt del 9 d’abril]

Respecte a aquesta reflexió final -finalista- de l’article reproduït, serà oportú recordar aquí que hi ha una associació d’empresaris, el Cercle Català de Negocis, www.ccn.cat, que, precisament per poder treballar en la línia que reclama Roy i fer-ho amb la màxima eficiència, s’està esforçant per fer entendre a tothom, empresaris i treballadors, que ens hem d’independitzar com més aviat millor, perquè la dependència envers Espanya és un fre que el nostre país no es pot permetre, perquè la pertinença a Espanya és una ruïna per a Catalunya, i no podem continuar així si no volem perdre no solament l’ADN, sinó també bous i esquetlles…, és a dir, tot allò que ens manté encara vius com a país.

Des d’Espanya, és clar, no ho veuen pas així, i de fet no veuen res més enllà del seu imperial nas, perquè no volen veure l’evidència, i continuen amb els seus jocs de mans legals i els tripijocs amb la seva legalitat. Però, mentre ells baden i badallen, les coses aquí es mouen, i potser seran el seu cony de Tribunal Constitucional i la seva Constitució que quedaran sentenciats, a Catalunya…
______________________________

[Il·lustració de l’entradeta: “Pel sac”, dibu -de fa uns mesos- d’Aleix Saló, a Directe!cat]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 14 d'abril de 2010 per mininu

…I la muntanya (constitucional) va parir un ratolí

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Después de un breve período de tres años, la presidenta del Tribuñal Coñstitucional conmina a sus doce pupilos a hacer de una maldita vez los deberes acerca del famoso Estatut catalán…, mientras varios miles de teóricos afectos por éste -y desafectos para con aquél- piensan que a buenas horas mangas verdes, y manifiestan que más bien les importa un rábano y/o tres pimientos]

¡Atención, señores! ¿Están todos Uds. dispuestos y a punto para parir el ratoncito (constitucional) de marras? Pues… ¡adelante, ya pueden votar!…

Guió i dibus: Min

Translation into Venezuelan (traducción al venezolano):

[Después de un breve período de tres años, la presidenta del Tribuñal
Coñstitucional conmina a sus doce pupilos a hacer de una maldita vez los deberes acerca del
famoso Estatut catalán…, mientras varios miles de teóricos afectos
por éste -y desafectos para con aquél- piensan que a buenas horas mangas
verdes, y manifiestan que más bien les importa un rábano y/o tres pimientos]

¡Atención,
señores! ¿Están todos Uds. dispuestos y a punto para parir el ratoncito
(constitucional) de marras? Pues… ¡adelante, ya pueden votar!…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 13 d'abril de 2010 per mininu