L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

I ara qui paga els pals trencats?

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En una comunidad autónoma sita al noreste de la Nación única e incluso indivisible, el joven dirigente de un veterano partido político defiende la gestión de su mentor y compañero al frente de un departamento del gobierno tripartito muy castigado últimamente por los elementos siempre imprevisibles]

—Les he convocado en rueda de prensa para denunciar el acoso a que algunos someten al chivo expiatorio… digo al compañero Xuan Saura… ¡Que es humano, y va a acabar hartándose de la política, caramba!

(Podria ser peor: podría llover a cántaros…)

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[En una comunidad autónoma sita al noreste
de la Nación única e incluso indivisible, el joven dirigente de un
veterano partido político defiende la gestión de su mentor y compañero
al frente de un departamento del gobierno tripartito muy castigado
últimamente por los elementos siempre imprevisibles]

—Les he
convocado en rueda de prensa para denunciar el acoso a que algunos
someten al chivo expiatorio… digo al compañero Xuan Saura… ¡Que es
humano, y va a acabar hartándose de la política, caramba!

(Podria
ser peor: podría llover a cántaros…)


Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 31 de març de 2010 per mininu

Perles carpetovetòniques (11): Josemari Aznar López

Deixa un comentari

Ja som a la Setmana Santa, temps de meditació, de reflexió, de penediment i penitència (tot i coincidir amb l’esclat primaveral de l’any, quin contrast més curiós…!), i doncs serà oportú parlar un xic del gran president estat d’aquest Estat castanyol “que tan bien nos quiere y que por lo tanto tanto nos hace llorar”, com oportuna va ser Televisió de Catalunya en passar-nos fa pocs dies un doc dins la sèrie “Sense ficció” dedicat a la figura colossal d’aquest actiu pensador que és José María Aznar López i de les seves últimes incursions a l’estranger de fora d’Espanya per mirar de redreçar el rumb torçat de les coses i d’evitar el desastre tant a Espanya mateix com a la resta de països dirigents del món mundial.
Sobre un fons de biblioteca i amb un to pausat de persona reflexiva i dipositària del pes dels secrets de la governació de la nau durant vuit anys (o “de persona clapada”, segons el comentari irreverent de Sergi Pàmies a la ràdio), l’estadista Aznar -prematurament a la reserva- mostrava a la càmera el seu millor perfil de mestre dels conservadors europeus -i dels de allende los mares, què carai!-, i repassava els motius profunds de la seva amistat amb el president Bush, una relació marcada per la solidaritat mútua com a víctimes del terrorisme, d’ETA l’un i d’Al Qaida l’altre: Ell, Aznar, “no podia fallar-li”, a George Bush, després de l’11 de Setembre del 2001, ja que “ningún jefe de gobierno” havia apostat mai tan fort com aquest per Espanya, i atenció!, que per a ell, Josemari, “la solidaridad es de ida y vuelta”, una sentència que l’amic espanyol va pronunciar amb la màxima solemnitat sense por que algú li pogués recordar que el concepte és perfectament aplicable a altres “solidaridades” que només són “de ida”, dins el solar espanyol governat per ell amb tanta solvència… Unes “solidaridades” que arrenquen, per cert, d’un altre 11 de Setembre, però de fa 300 anys: de 1714, exactament.
La sensació que em va quedar després de visionar el documental, però, és de tranquil·litat: després d’haver-lo perdut de vista un temps, queda clar que continua essent el mateix cretí de sempre (per bé que ara a sou de Rupert Murdoch, amb qui s’entén de meravella a pesar del seu anglès justet d’espanyol de gola profundament castellana), i difícilment se li tornarà a fer cas mai més com se n’hi havia fet, a Espanya: a fora potser sí que es creuen la imatge que dóna o vol donar d’ell mateix com a gran testa pensant del conservadorisme europeu (i mundial, posats a fer), però als que tenim la sort de compartir la mateixa Noción, ja ens pot anar venint amb un flabiol sonant…

I sobre l’última facècia, això és, el llibre que acaba de publicar amb sense vergonya i amb tota llibertat, España puede salir de la crisis (duu aquest títol, sí), després de la de la seva jocunda Carta a un joven español, aquesta del llibre de receptes per treure Espanya de la crisi és francament graciosa, malgrat admetre rèpliques tan serioses com aquesta que reprodueixo aquí, a tall d’exemple, i que podríem subscriure molts:

«Aznar no sólo dice que, con él, la actual crisis no habría ocurrido
en España. También tiene la cara de decir que él sacó ya a España de una
crisis en 1996. ¿Pero por qué no dice que cuando él llegó al poder ya
se había empezado a salir de la crisis de 1991-1993 dos años antes y que
el mundo vivía un periodo extraordinario de crecimiento económico?
»Pero LO MÁS
IMPORTANTE: ¿Cómo consiguió Aznar liquidez para la maltrecha
economía en 1996? Se debió a los ingresos que tuvo con la venta
de compañías públicas rentables (Telefónica, Repsol, Endesa,
Argentaria,…) y al dinero que no gastó en Educación
ni en Sanidad, ya que fomentó el sector privado. Además,
España, ahora contribuyente de la UE, disfrutaba entonces de ingentes
fondos europeos conseguidos por el “pedigüeño” Felipe González.
»Aznar,
además, dice saber la solución a la crisis del ladrillo. ¿Pero olvida
que él provocó, con su Ley del Suelo, una burbuja y que los
pisos triplicaran su precio? Por último, Aznar dice que el Gobierno sea
austero. ¿Pero es que no sabe que el Ayuntamiento de Madrid, gobernado
por Gallardón y Ana Botella
[la muller d’Aznar]
, es el municipio que presenta más
déficit de toda Europa?
»Basta ya de demagogia»
.

Queda dit. Però és que el regodeo arriba a la sublimitat just ara que ens assabentem pel diari que el Tribunal de Cuentas ha decidit investigar per “responsabilitat comptable” el segon Govern presidit per Aznar per una presumpta despesa, el 2003, de 2,3 milions d’euros ordenada per aquest a fi de promocionar, a través d’un despatx d’advocats de Washington, la concessió per a ell, Aznar, de la Medalla d’Or del Congrés dels EUA! Si la sospita es confirma, Aznar i els altres elements del PP responsables de la desviació de fons hauran de tornar els diners; però allò que serà realment bo de veure és la cara que posarà el professor Bacterio de la política el dia que surti a donar la primera lliçó de modos als mindundis que porten ara, sense ell, les regnes de la política…

Tot això, però, només per parlar de l’aspecte econòmic de la governació. No hem dit res de “les profundes ferides” (en expressió d’Iñaki Gabilondo en el documental mencionat) que va causar el gran nap-buf en el nacionalisme i en els nacionalistes del País Basc i Catalunya, que per això sol ja s’hauria guanyat un lloc de privilegi entre els personatges més odiosos del panorama polític hispanocastellà i l’etiqueta de persona non grata en aquests dos països perifèrics, que si fos per ell ja no existirien com a tals, sinó com a simples peduncles del seu tardofalangisme passat pel túrmix de la FAES, la fundació per ell presidida, aquella cuina de Madrid especialitzada a preparar plats de gran presència, servits en plats enormes per donar el pego, però que són elaborats amb ingredients caducats i que resulten en realitat autèntiques gasòfies immenjables per qualsevol paladar que no estigui insensibilitzat prèviament pel fantasmal fanatisme primo-riverià d’última hora.

Acabem amb una frase per a la història (vegeu vídeo) deixada anar en un dels freqüents sermons amb què renya els desgraciats que li han pres el timó i que ja tarden a tornar-l’hi: “Permítanme que decirles que, en mi opinión, nunca nadie hizo tanto daño en tan poco tiempo”.
El gran estadista ja té, doncs, una altra gran frase en el seu florilegi, a afegir p.e. a la celebèrrima “Because she’s my friend”, dita per justificar el seu suport incondicional i tracte amical al petit de can Bush (o ‘Bus’, pronunciat a la políglota manera de l’heroic Salvador de la pàtria espanyola tota).

Parlo amb sense cap objectivitat, ja ho sé, perquè ho faig -endemés- com a català,
amb la pruïja que em provoca a la meva prima pell de català irritable aquest
individu que veu Catalunya i els catalans i la seva especificitat com un destorb del qual
tanmateix no pot prescindir -en tant que especificitat tanmateix rendible-, tot i morir-se’n de ganes. I perquè sé que, en el terreny estrictament de l’economia, aquest saberut i els seus companys de corda no poden tenir pensada
altra sortida a la crisi que la de trobar com més aviat millor una nova
veta per explotar sense deixar d’explotar tant com puguin -fins a
l’esgotament, si cal- la veta tradicional de la perifèria peninsular, que tant ha donat sempre de si, tot just amb la sola molèstia d’estacar la gent del país a la vagoneta i fer anar una mica el fuet.
Això i no altra cosa poden ser, a la seva Espanya castellana ideal, la “virtud del trabajo bien hecho y el esfuerzo personal” i els “principios y valores en los que se basa la prosperidad” a què apel·len Aznar i els seus per sortir de la crisi en què ens han ficat les esquerres, segons es desprèn del lúcid pensament que emana del madrileny laboratori d’idees presidit per aquesta llumenera cosmovisionària.
_______________________________

[Imatge de l’entradeta: “De qué se ríe, este cretino?”, foto de Marta Capote]

Aquesta entrada s'ha publicat en Perles carpetovetòniques el 30 de març de 2010 per mininu

Le petit Nicolas: “No sabei adónde sus habei metío…!”

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[El presidente Nicolás I de Francia se muestra firme ante todo posible conato de terrorismo de importación]

—Prometo mano dura contra los terroristas españoles…

Vascos, Nicolás, vascos…

—… y lo juro solemnemente, con la mano derecha levantada!

Mejor asina, Nico, que de mano izquierda tú no vas muy sobrado, precisamente…

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[El presidente Nicolás I de Francia se muestra
firme ante todo posible conato de terrorismo de importación]

—Prometo
mano dura contra los terroristas españoles…

Vascos,
Nicolás, vascos…

—… y lo juro solemnemente, con la
mano derecha levantada!

Mejor asina, Nico, que de mano izquierda tú
no vas muy sobrado, precisamente…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 26 de març de 2010 per mininu

Perles carpetovetòniques (10): Gerardo Díaz Ferran

Deixa un comentari

“Som on som”, dèiem que deien, a l’apunt anterior, sobre la situació econòmica i social present, d’aigües estagnants, en perill de podrir-se.
Doncs justament en el mateix diari, unes planes enllà d’on vam treure l’article de Xavier Díez que reproduíem en el post anterior, hi havia un dels articles imperdibles (d’irònic títol, “Cocidito madrileño”) del sagaç observador de l’actualitat econòmica que és Francesc Sanuy, sobre un dels personatges dolents (en sentit ambivalent del mot) de la pel·lícula, però al mateix temps tan castissos que resultarien entranyables si no fossin uns autèntics malparits sense escrúpols. El personatge en qüestió es diu Gerardo Díaz Ferrán, i és un empresari del transport -copropietari de TRAPSA i de Viajes Marsans, entre altres- d’origen gallec, entrampat de manera escandalosa en un munt d’operacions financeres i malgrat tot president, des del juny de 2007, de la patronal espanyola CEOE, en substitució del no menys singular José María Cuevas. En l’article de Francesc Sanuy, que retrata l’ocellot en qüestió i la seva celtibèrica manera de fer, podíem llegir-hi coses com aquestes:

«L’esquema del capitalisme basat en el punt quilomètric zero de la
Puerta del Sol no para de deixar-nos bocabadats amb l’audàcia de les
maniobres que porten a terme alguns empresaris desaprensius amb la
prèvia benedicció del poder públic de torn. Tot plegat es fa a costa
dels diners dels contribuents que els governs traspassen a les butxaques
d’uns particulars que inexplicablement formen part de la magna conxorxa
existent. En el moment d’escriure avui, assistim, realment atònits, a
l’enèsim favor de l’autoritat a Díaz Ferrán, de moment encara president
de la patronal CEOE, tot i que els mínims requisits d’exemplaritat
exigien la seva immediata renúncia o, millor encara, fulminant
destitució. La seva teranyina empresarial basada en la façana de Viatges
Marsans i després articulada en una inextricable xarxa de negocis
dispersos ha representat un cost per als contribuents i un desgast per
al govern en les relacions internacionals que no tenen cap justificació
possible encara que s’intueixin algunes explicacions ben poc edificants.
Sense necessitat de remuntar-se gaire en el temps, a tots els
observadors ens ve a la memòria que Aznar li va regalar pel mòdic preu
d’una pesseta Aerolineas Argentinas i, a més a més, li va concedir
centenars de milions d’ajuts per fer-les funcionar. Malgrat tot, es va
repetir el fracàs que Iberia havia experimentat amb la mateixa compra
anterior d’Aerolíneas Argentinas o les de Ladeco –Xile– i Viasa
–Venezuela–. I, ràpidament, Zapatero i Moratinos es van col·locar in
loco parentis
per substituir Aznar en el rol de protectors de
l’aventurer aeronàutic i van avalar les compres d’avions que Díaz Ferrán
havia compromès amb Airbus. (…)

»Posteriorment, Díaz Ferrán va tenir la fallida d’Air
Comet, i té problemes judicials per haver continuat venent bitllets
sabent que no prestaria el servei. A més a més, va ser insolvent a
l’hora de tornar un crèdit a Caja Madrid, de la qual era membre del
consell d’administració i va aportar-hi com a garantia unes accions que
ja tenia pignorades al Banesto per tapar un altre forat. No cal que els
digui, no obstant això, que continua en l’òrgan rector de la caixa amb
Rato de president, igual que abans amb el Blesa, i que, a més a més, si
fos substituït, el seu lloc l’ocuparia el seu cunyat, A. Fernández. És a
dir, que entre la CEIM (l’equivalent del Foment del Treball d’aquí), la
Cambra de Comerç i el Consell Superior de Cambres s’ho reparteixen tot
per dret de cuixa inherent a uns càrrecs adquirits en virtut d’unes
farses electorals no representatives.
(…)

»Des de la impunitat de les
seves inexpugnables poltrones, aquests personatges han generat
últimament un altre cas escandalós. Es tracta de la fallida de
l’asseguradora Mercurio, que també pertany a aquest conglomerat de
fracassos i d’irregularitats. Doncs bé, la decisió adoptada pel govern
espanyol ha estat quedar-se la companyia (cosa que vol dir que les
indemnitzacions dels sinistres les pagarem els soferts contribuents i no
els capitalistes de Marsans), i ara –atenció, que no s’ho creuran–, a
sobre, el govern ha «demanat» a 18 bancs i caixes que concedeixin 30
milions d’euros de crèdit a Marsans, no fos cas que Díaz Ferrán agafés
un constipat. Segurament són coses pròpies d’aquest capitalisme
concessionari d’oligopoli o exclusiva que ens té afligits. (…)

»Amb tot aquest panorama, és lògic i natural que
molta gent es pregunti si és presentable que el líder de la patronal
sigui un empresari entrampat i amb negocis subjectes a les decisions
administratives. Amb quina independència pot participar en qualitat
d’això que ara en diuen agents socials en el necessari diàleg amb els
sindicats? Al capdavall, no era preferible el model anterior, en el qual
el president de la CEOE era un antic funcionari dels sindicats
verticals de la dictadura franquista i no havia sigut mai empresari?
Almenys no podia arruïnar cap empresa ni perjudicar els clients, els
treballadors o les arques públiques. Com enyorem els temps en què els
dirigents patronals o camerals no cobraven fastuoses quantitats en
concepte de despeses de representació, protocol i relacions públiques,
dietes i viàtics, targetes de crèdit o presència en consells
d’administració concedida de manera indeguda amb posterioritat a
l’ocupació dels càrrecs corporatius que, per llei, s’han d’exercir al
servei de l’interès general, que priva d’afavorir els interessos
particulars encara que fossin legítims».

La conducta irregular i feridora de Díaz
Ferrán és objecte de tota mena de comentaris, sobretot a la Xarxa, on la gent es desbrida més la boca que enlloc. Però és que no n’hi ha per a menys. Se’l titlla de “caradura, enredaire, morós, fracassat i poca-vergonya” en amunt, i es recorden d’ell gestions tan brillants com aquesta d’Air Comet que menciona en Sanuy, la liquidació de la qual va tenir lloc en plenes vacances de Nadal del 2009 i que va deixar 6.000 passatgers penjats (la majoria d’ells immigrants sud-americans de viatge per veure la família) i 600 treballadors amb el cul a l’aire.
A propòsit de la fallida de la línia aèria (pastelejada en el seu moment amb les restes d’Air Madrid, que també havia fet la fi d’en Cagaelàstics), l’home va deixar anar, en el fòrum de Nueva Economia a l’hotel Ritz de Madrid, a final de gener, en la seva primera aparició pública després de l’estrepitós daltabaix, aquest comentari: “El primer frustrado de un proyecto en el que
había mucha ilusión puesta y en el que habíamos metido más de 150
millones de euros
he sido yo”, va assegurar que se sentia “muy tranquilo” per haver actuat
“en la legalidad” i va atribuir tot seguit el desastre a “la crisis feroz”, la falta de crèdit i
“el incumplimiento flagrante” del Govern argentí en el procés d’expropiació d’Aerolíneas Argentinas al grup Marsans. I la millor de totes: segons confessió pròpia, com a usuari potencial ell mai hauria triat la companyia Air Comet!…
I respecte a la crisi, de la qual es considera “un sufridor más” (sic), va proposar fa poc, com a capo dels empresaris espanyols, una “nova modalitat de contractació indefinida” que portaria incorporada una indemnització fixa de 20 dies per any treballat, però “respectant els drets adquirits” (!?), va dir tot seguit, dels actuals treballadors fixos, que cobren 45 dies per any cotitzat… L’anunci, del qual es va retractar, sonava a avís per a navegants, és a dir, per a futurs treballadors.
En fi, tota una perla, aquest Díaz Ferran, però sobretot una mostra significativa d’un cert empresariat espanyol que busca l’enriquiment per sobre de tot i a qualsevol preu, i utilitzant mètodes espuris, sempre a la frontera entre la legalitat visible i la il·legalitat inconfessable. Un empresariat que el mateix Francesc Sanuy va resseguir en una sèrie impagable publicada a El Punt fa uns mesos, i que mostra de manera clara amb qui ens juguem els calés -dit amb la màxima intensitat de l’expressió-, des de Catalunya, en aquesta Espanya de pandereta que és un xuclador insaciable i un pou sense fons, amb uns governs en connivència amb aquest bestiar que donen una imatge totalment falsa d’un país fals per definició i que és tot ell pura façana.

Ahir dimecres, l’economista Marc Vidal (vegeu el seu blog)
va intervenir al programa de tarda de Toni Clapés a RAC1 i va fer una
repassada immisericorde a l’economia espanyola i als seus fantasmals
gestors (amb rebregada
especial a l’exministre Solbes), va rebaixar el nivell d’optimisme
oficial
(“Espanya no començarà a crear ocupació fins que no recuperi un 2,4 del
PIB”, i això no passarà pas abans del 2012, 2013 o 2014, va afirmar) i es va rabejar en el roadshow de la ministra
Salgado de fa unes
setmanes pel Regne Unit per vendre’ls-hi la moto i renyar-los alhora. L’Estat espanyol, aquest monstre creat al centre de la Península, està fet de la mateixa pasta i té el mateix estil de funcionament: alegria en la gestió, guanys garantits per la picaresca, compte de resultats inflat, si cal, per enganyar totes les auditories que calgui, i finalment el clàssic recurs a tirar de la rifeta de la classe treballadora, els uns, i de la perifèria treballadora els altres.
Des de Catalunya faríem -farem- bé de prendre nota de l’avís per a navegants del gran caradura que presideix amb tota la patxorra la Confederación Española de Organizaciones Empresariales.

[Dibu de l’entradeta: www.loscalvitos.com; foto en aquesta
plana: Publico.es
]

Aquesta entrada s'ha publicat en Perles carpetovetòniques el 25 de març de 2010 per mininu

D’on vénen aquests fangs?

Deixa un comentari

D’aquelles pluges.
“Aquesta crisi, que la paguin ELLS, els que l’han provocat!”, criden les pancartes.
En una nova entrega a la premsa, l’historiador Xavier Díez publicava en el diari d’ahir un altre interessant article, una nova i brillant dissecció del mig difunt que tenim damunt la taula, del qual es descriuen els mals presents, però no se’n diuen, tanmateix, les causes, ni immediates ni remotes. Novament: ¿de què parlem, de baixar la febre al malalt o de fer que deixi de pendre el verí que li provoca aquestes febrades intermitents i cícliques?
L’article (“Cop d’estat financer”), està redactat com una mena de drama amb tres protagonistes [en blau, els dolents de la pel·lícula i les seves eines de fer mal; en vermell, la classe política, els governs, covards i submisos, i les seves misèries; en verd, el poble ras, ase dels cops, víctima desorientada de la incompetència i la desídia d’aquests i de la malícia d’aquells]:

«Sostenia Balzac que darrere de cada gran fortuna sempre s’amaga un
crim
. No és menys cert que al darrere del que anomenem crisi s’amaguen
una colla de criminals. La situació actual, marcada per milions de
drames personals
, angoixes i incerteses, i que és presentada pels
poders públics com una catàstrofe natural, en realitat té causes
concretes, responsables tangibles i solucions únicament doloroses per
als seus inductors. El principal problema és la confusió propiciada per
les cortines de fum hàbilment expandides entre l’opinió pública. Es
parla massa del detonant (les hipoteques subprime), poc de
l’explosiu (el sistema financer) i encara menys del combustible (el
capital especulatiu)
. En realitat, som on som perquè les autoritats
nacionals i internacionals
han deixat el codi de circulació de capitals
al lliure albir de qui condueix els tràilers més pesants sense importar
els conductors esclafats damunt l’asfalt o els milions de vianants sota
les rodes
. Els governs
van retirar la policia de les carreteres
globals, i aquestes han estat ocupades pels bandolers financers. Així,
el discurs dominant en el si dels fòrums econòmics es limita a defensar
el grapat d’individus que es consideren amb el dret de viure luxosament
de l’esforç aliè, és a dir, a defensar els drets dels inversors, en
detriment del 98% de la població mundial
.

»Després del col·lapse
financer, quan la ciutadania i les classes populars han hagut de sortir
al rescat dels més rics (mitjançant els seus impostos), les grans
fortunes
han vist amenaçat el sistema que els ha afavorit i s’han
dedicat, per tant, a marcar estretament els diferents governs. Ho han
pogut fer sense grans problemes. Els seus xiringuitos econòmics, com les agències de rating,
els laboratoris d’idees, els mitjans de comunicació de la seva
propietat i un món acadèmic corromput pel finançament privat han
considerat, com a acte de fe irracional, el manteniment de l’actual
sistema
que ens ha dut vers el desastre. La submissió del sistema
polític
per evitar aquesta situació ha fet la resta. Objectivament, en
situacions com la present el govern hauria pogut nacionalitzar la
banca
, o haver actuat com a prestadora amb la intenció d’injectar
diners a empreses pròsperes sense liquiditat. O expropiar els
habitatges dels propietaris insolvents i llogar-los-les a preus
raonables. O emprar els diners lliurats a la banca privada per crear
directament milions de llocs de treball públics per evitar el drama de
la desocupació
. S’estima que 220.000 milions d’euros, el 22% del PIB
espanyol (5.000 euros per persona) han tapat els forats dels Botín de
torn
. Ni Maria Antonieta, no hauria dilapidat tants diners entre
l’aristocràcia!

»Tot parafrasejant el president Montilla, si ens
atenem als fets, no a les paraules, n’hi ha per assaltar la Bastilla!
En l’anterior legislatura el govern socialista va reduir el tipus màxim
impositiu del 48% al 43%. Va suprimir l’impost de patrimoni. No ha
volgut ni sentir a parlar d’eliminar les Sicav (xiringuito
fiscal
les grans fortunes
dissenyat per Boyer que serveix a per
tributar un testimonial 1%). Amb aquests precedents i en les actuals
circumstàncies, quan Rodríguez Zapatero plantejà una tímida pujada dels
impostos directes, el poder mediàtic, a les mans de les grans fortunes,
el va amenaçar amb la guillotina, i al final la cosa ha acabat amb un
simple increment de l’IVA, impost socialment discriminatori. Davant de
qualsevol vel·leïtat socialdemòcrata, Davos i The Economist van
assetjar el president espanyol fins que es tragué de la màniga el
retard de l’edat de jubilació, amb la finalitat que els més rics
tinguessin assegurat menys impostos i més finançament públic de
l’activitat especulativa, i sobretot que escenifiqués la submissió
espanyola
a Wall Street. Finalment la CEOE continua atacant amb
l’exigència de salaris menors i una precarietat laboral més gran. Tot
plegat, assistim a un seguit d’emboscades macroeconòmiques en el
context del gran cop d’estat financer que experimentem, en què les
grans fortunes
pretenen escenificar el seu desproporcionat poder. Al
cap i a la fi, ja tenim el precedent del corralito, en què els grans inversors internacionals es van apropiar desvergonyidament els estalvis de milions d’argentins.

»I
encara volen pactes i invents per sortir de la crisi? Malauradament, la
situació no és tan complexa ni tan difícil com pretenen fer-nos creure.
És d’una simplicitat pròpia de pel·lícula de l’Oest. Com a Els
set magnífics,
una colla de delinqüentsun poble
mexicà acovardit i desorientat
roben i extorqueixen impunement . L’únic final feliç possible és que els
dolents
paguin pels seus crims. I caldria que fos ben aviat. En cas
contrari, davant la incapacitat del sistema polític, sembla inevitable
una crisi de la democràcia parlamentària d’imprevisibles conseqüències».

Hi ha un altre final possible, i encara més feliç, i doncs aquest que diu l’historiador no seria l’únic: es tractaria de crear els mecanismes necessaris (legals, és a dir, legislatius) que impedissin l’existència d’aquests dolents amb tant de poder -un poder desproporcionat, com diu Xavier Díaz- per fer mal, amb capacitat per doblegar els governs a la seva voluntat i per reduir la gran massa de ciutadans a un ramat d’assalariats obedients i indefensos.

Aïllem la incògnita: Com s’amassen les grans fortunes? S’amassen, de generació en generació, d’una banda, i per associació d’iguals -d’afortunats-, de l’altra, perquè les lleis existents ho permeten, o perquè les lleis que haurien d’impedir-ho són inexistents. Vist així, la democràcia parlamentària actual (als -pocs- països que en tenen) és un miracle, un luxe, i tindrà sempre una existència precària, estarà sempre en perill de desaparèixer, mentre els polítics (ara tan complaents amb el poder) no decideixin defensar-la promulgant lleis que la blindin dels grans depredadors: simplement assegurant-se que no en neixin, i que els que ja hi ha no creixin més, que no es facin encara més grans (la seva fam és il·limitada) i sobretot que no es reprodueixin.

__________________________________________

ps: D’una d’aquestes cuques ressenyades, la CEOE, en parlarem en un nou post, perquè la cosa dóna de si…

[Il·lustració de l’entradeta: Grau (del Fakebook)]

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 23 de març de 2010 per mininu

Català de l’any: qui, sinó?

Deixa un comentari

Anit Pep Guardiola va ser escollit, per votació popular, com a Català de l’Any, guardó instituït per El Periòdico de Catalunya i en el qual van quedar finalistes en l’edició d’enguany, junt amb l’entrenador del Barça (em trec la barretina, Pep!), la il·lustradora barcelonina i mare de tres bessones Roser Capdevila i els tres bessons d’El Tricicle, Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir, candidats ex aequo.
NO va resultar escollit, doncs, com es rumorejava, el senyor de Barcelona, insigne mecenes i destacat melòman Fèlix Bitllet, tot i haver fet mèrits de sobra no solament per guanyar, sinó per arrasar. I tampoc va ser-ho el senyor Josep Maria Rovira, director general d’Endesa a Catalunya, tot i merèixer-ho, però en aquest cas va ser simplement perquè no entrava a les travesses: ho farà amb tota probabiliat en les de l’any que ve, i no diguem si aquest estiu, en plena temporada turística com el 2007, o en els mesos de fred del cap d’any, si cau una nova nevada, la companyia que dirigeix ens depara una altra bona apagada elèctrica de setmana o setmana i mitja de durada a la població catalana, i preferentment la gironina, que aquí som soferts d’allò més.

Recordeu, estimats amics, aquella historieta d’Endesa i l’opa de Gas Natural? “Primero alemana que catalana”, van dir des de Madrid, guiats per l’inoblidable senyor Pizarro. Amb una Endesa catalana potser -potser- els catalans no seríem tan maltractats per un quasi monopoli que manté unes infraestructures de nyigui-nyogui i unes relacions lamentables amb la seva clientela de Catalunya. Però ni això no accepten els monopolistes elèctrics espanyols. I d’aquesta manera ens claven una empenta més cap a l’única porta de sortida que té Catalunya…

Reprodueixo aquí sencer, perquè s’ho val, un article sobre el mateix tema (“Males companyies que no mantindrem”) que publica en el diari d’avui mateix Carles Castellanos i Llorens, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Associació Manuel Gonzàlez Alba:

El franquisme ens va deixar una herència sinistra que no ha estat
prou valorada. El regal a què em refereixo és el conjunt de monstres
monopolístics que s’han edificat damunt el segrest del consumidor,
sotmès a la dictadura inevitable que s’exerceix per mitjà del control
ferri del subministrament de serveis de primera necessitat. El telèfon,
la llum, els carburants, els transports bàsics, han estat administrats
amb mà de ferro per unes estructures heretades del franquisme i més
semblants a un exèrcit feixista que a cap altra cosa. Renfe,
Telefónica, Endesa, etcètera, són empreses mal vistes a Catalunya, però
la necessitat ens ha forçat fins ara a suportar-les. D’altres amb un
passat diferent s’aprofiten també del context i, amb l’aigua i el gas,
observem iniciatives que s’esforcen a imitar-les. L’estil despòtic
d’aquestes empreses de monopoli del consum és sempre el mateix: serveis
justets, preus arbitraris (si tenim en compte el poder adquisitiu del
rebregat client), atenció mínima i sovint insolent, reflectida per un
monolingüisme hispanocastellà repatani i ofensiu… Fins ara, res no
els ha aturat. Poden pactar amb un ajuntament la renovació de la xarxa
elèctrica a càrrec dels veïns sense assumir la seva responsabilitat de
manteniment, poden no pagar una multa imposada per l’administració
sense que hi hagi cap repercussió, poden deixar milers de persones no
ateses i abandonades en la seva indefensió sense que hi hagi les
conseqüències i responsabilitats que s’apliquen als altres mortals.
Exèrcits d’advocats i de periodistes servils han tapat fins ara les
errades d’aquestes empreses, que han trobat també una certa connivència
en el poder polític. Fins i tot hem de suportar, sense assassinar
ningú, les explicacions més pintoresques sobre aquella neu enganxosa
que fa caure torres elèctriques, i fins i tot veure com volen aprofitar
la situació actual per llançar-se com llops voraços damunt el nou
negoci que veuen que podrien ser les obres de la MAT… sense
pronunciar ni un sol mot sobre la necessitat de renovació de les
instal·lacions a càrrec de la companyia.

Si als catalans i les
catalanes ens convé arribar aviat a la nostra independència com a poble
lliure és per poder liquidar per sempre aquests comportaments
antidemocràtics que són una veritable burla per als consumidors. Que ho
tinguin clar des d’ara: aquestes actuacions no hi cabran en una nació
catalana independent. La llibertat i la democràcia que volem com a
nació amb plena llibertat i amb plenitud de drets, vol dir també
l’alliberament d’aquestes males companyies, instal·lades en l’abús.

___________________

El diari d’avui informa també que l’organització civicopolítica Ciutadans pel Canvi, propera al PSC, promou una campanya per convertir Espanya en un Estat federal, convençuts com estan que el federalisme, en paraules del diputat Antoni Comín, “és una opció acceptable tant per independentistes com per autonomistes”… En la presentació de la campanya a l’Ateneu Barcelonès, van presentar un “decàleg” que conté propostes com ara “el reconeixement del català com a llengua oficial a tot l’Estat” (ho poso entre cometes perquè ningú es pensi que és un acudit meu), una conferència estable de presidents de “comunitats federals”, un Senat que fos allò que se suposa que ja hauria de ser des de fa anys, una cambra de representació territorial, i -atenció!, cordin-se els cinturons- la cocapitalitat de Barcelona i Madrid d’aquest hipotètic -i tan hipotètic!!- Estat federal.
És ben bé que n’hi ha que no n’aprenen… A veure: algú més llest i sobretot més enraonat, més civilitzat, més europeu, veient la parella emprenyada i fent les maletes per cardar el camp del seu costat d’una puta vegada i per sempre, potser estaria disposat a cedir, a fer certes concessions, abans no fos massa tard (en el cas que tingués prou interès a salvar la relació). Però és que estem parlant d’Espanya, ciutadans pel canvi, que no ho enteneu?!

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 17 de març de 2010 per mininu

Neu, carreteres i línies elèctriques

Deixa un comentari

Benvolgut senyor,
La majoria dels peatges vencen l’any 2021. En aquesta data, el propòsit del Govern de la Generalitat és continuar l’explotació de les autopistes amb un sistema de peatges tous que permetin abordar els costos de manteniment d’aquesta infraestructura.
Com veu, doncs, estem d’acord.
Cordialment,

Joaquim Nadal i Farreras
Conseller

Aquesta carta em va arribar a final de la setmana passada i era en resposta a una altra que un servidor havia enviat al programa L’oracle, de Catalunya Ràdio, d’uns dies abans en què hi havia de convidat el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, i en el qual es va parlar, entre altres temes, de les autopistes catalanes i, lògicament, dels peatges que s’han de pagar per circular-hi… Aquell dia la meva carta, que anava en el sentit que es desprèn, de continuar cobrant el peatge (quan n’hagi recuperat el servei el Govern) però destinant els ingressos a mantenir la xarxa de carreteres del país, no va pas ser comentada en directe per les ones, però sí que ha sigut contestada via mail més tard, com es pot veure, pel titular del Departament d’obres públiques.
En primer lloc, s’agraeix el detall de l’honorable Nadal, i encara més si tenim en compte que, sorprenentment, es va donar durant la mateixa setmana del terrabastall enorme derivat de la nevada de dilluns passat. I dit això, dir també que m’alegro que la previsió del Govern sigui la de tenir una font de finançament tan segura com aquesta, i que se’n beneficiï tothom i no pas un nombre reduït d’accionistes.
Això serà d’aquí a 11 anys, però, que són força anys d’anar pagant a aquesta gent, encara; i caldrà veure si aquell any del senyor de 2021 la intenció del Govern -que serà un altre, amb una altra composició- continua essent la que diu el conseller Nadal en la seva carta.
Deia suara que no vaig rebre resposta en directe per la ràdio, el dia de L’oracle, i aquella nit o l’endemà, amb el tema ballant-me pel cap, vaig escriure un post on en parlava, i justament a propòsit del tap descomunal que hi havia hagut a l’autopista AP-17, entre Girona i la Jonquera, com una conseqüència més de l’excepcional -però que molt i molt excepcional, escolti!- nevada d’avui fa una setmana. Una més, perquè podríem parlar igualment de les altres carreteres, sobretot de la regió de Girona, que van quedar bloquejades i plenes de cotxes encallats, i de les línies elèctriques, que van deixar de funcionar perquè van caure les torres que les sostenien, pel pes de la neu i dels arbres caiguts, pel fred i per la força del vent, una combinació de factors insòlita -o no tant- que va donar l’ocasió, totalment pintada de calba, al mateixíssim president de la Generalitat de dir que amb la MAT no hauríem tingut tants de problemes com hem hagut de suportar…
En parlem?

Tot seguit d’haver-se expressat el President en aquests termes, va fer-ho de manera semblant el conseller d’Economia, Antoni Castells, alineant-se amb els que defensen, amb l’argument principal de la suposada -però no demostrada- i “perillosa” -per al negoci- manca d’energia elèctrica per a la turística demarcació gironina, la sospitosa autopista elèctrica de 400.000 vats…

Realment curiosa, aquesta presa de posició dels dos caps de brot socialistes, que admet tres interpretacions possibles:

—la primera és que pot ser certa, però hi ha altres maneres, com ara les raons tècniques, econòmiques i de país ben explicades, per convèncer els ciutadans de la conveniència d’aquesta inversió monstruosa -econòmicament i ecològicament-, millors que la de fer declaracions gratuïtes enmig d’una catàstrofe meteorològica i logística.

—en el desastre logístic hi deu haver tingut alguna cosa a veure el Govern del president Montilla, i per tant és possible que, com ha dit algú, maliciosament o amb raó, que la sortida per la tangent de Montilla i Castells fos per desviar l’atenció sobre la seva quota de responsabilitat en aquest desgavell col·lectiu.

—les inoportunes paraules dels dos mandataris socialistes, que se sumen a les d’alguns dirigents de les companyies elèctriques que s’han expressat en el mateix sentit i amb la mateixa falta de tacte, fan pensar en la Teoria del xoc de l’escriptora canadenca Naomi Klein [viquipèdia], que diu que el capitalisme d’última generació s’aprofita oportunament de la situació de xoc provocada en la població pels desastres naturals per col·locar-li, a la població, determinats elements -construccions, infraestructures, etc… susceptibles de generar grans beneficis- que aquesta rebutjaria en una situació de normalitat en què en pogués valorar serenament si li convenien o no, a ella. Però això sí que seria pensar malament i pixar fora de test, atès que estem parlant de dos membres d’un Govern d’esquerres, on a més del seu partit, PSC, n’hi ha un altre que estima el país per damunt de tot i un tercer que és de l’esquerra de debò.

Acabarem amb un article molt interessant, firmat per un enginyer industrial, que aporta més dades sobre l’estat de la qüestió:


Ramon Boix Iglesias [El Punt, 13/3/2010, dissabte]

Davant dels comentaris fets per polítics i membres de la companyia
responsable del daltabaix sobre el fet que amb la MAT els efectes de la
nevada haurien estat molt menors, penso que cal parlar-ne.

A
partir de les dades publicades per la direcció general de Mines i
Energia sobre afectació a línies d’alta i mitjana tensió, veiem que a
la línia Vic-Juià, de 220 kV, que té dos circuits i on la MAT podria
ser una alternativa, hi ha hagut una incidència a cadascun dels dos
circuits, que varen ser solucionades una el dia 9 i l’altra el dia 10,
dimecres, a les 14 hores.

En canvi, a les línies de repartiment,
fora ja de la possible suplència per la MAT, amb línies de 132 kV i 110
kV, veiem que hi ha hagut 33 suports que van caure en un total de
quinze línies. Fort, molt fort. A part, les incidències en línies de
baixa tensió, incomptables
.

Amb aquestes dades es pot dir el que
s’ha dit? Jo crec que no. Crec que barrejar els dos conceptes és
clarament tendenciós
. M’atreveixo a dir, demanant permís i disculpes
als que han patit i encara pateixen les conseqüències de tot plegat,
que si els problemes s’haguessin acabat el dia 10 a les 14 hores tothom
hauria acceptat els problemes que hauria tingut, que haurien estat molt
menors.

La mateixa nota de la direcció general de Mines i Energia
diu: «Tots els suports afectats comptaven amb les corresponents actes
d’inspecció, i no s’havia detectat cap defecte vinculable amb la seva
caiguda.»
Crec que això és el que caldrà comprovar.

I tornant a
la MAT, crec que tampoc és correcte dir que si fos soterrada s’hauria
evitat el que ha passat. És, també, demagògic
. Si les línies es fan bé,
no ha de passar el que ha passat. I el cost seria molt superior.

Conveniència
de la MAT? Jo crec que ningú ho qüestiona i crec que el que es demana
és que es faci bé, tècnicament i des d’un punt de vista mediambiental i
paisatgístic
. Crec que totes les campanyes en contra han tingut bons
efectes, s’han replantejat temes, s’ha fet tot amb més cura. El que no
es vol és la prepotència i la imposició. La ciutadania vol participar,
vol no ser considerada ignorant en res. I això és bo. Els motius de la
seva construcció són diversos i potser el menys important és afavorir
el consum elèctric
, fet que irremissiblement passarà. La interconnexió
de serveis entre països és positiva, a part d’interessos econòmics.
Altra cosa és que s’han de fer campanyes per rebaixar el consum
irresponsable d’energia per la finitud dels combustibles emprats per a
obtenir-la i per la generació que comporta de gasos nocius per a tots
.

La MAT, en el seu traçat principal, ja és un fet, almenys en el tram Vic-Bescanó, i manquen pocs mesos per posar-se en marxa.

Queda
per decidir el ramal que creua les Guilleries i la Selva fins a
Riudarenes. I encara cal plantejar si és el millor traçat. Potser
econòmicament sí, pel seu curt recorregut, però des del punt
mediambiental i paisatgístic, cal replantejar-ho.

Santa Coloma de
Farners i Riudarenes són els municipis on l’afectació d’aquest ramal té
més incidència, ja que creua uns paratges d’un elevadíssim valor
natural i paisatgístic. El potencial turístic d’aquests paratges és
elevadíssim. Els dos pobles s’han manifestat nombroses vegades en
contra del ramal. També han donat suport als moviments anti-MAT. Cal
que entre tots acabem de lluitar per evitar la seva construcció i
evitar que el criteri econòmic sigui l’únic tingut en compte. Cal mirar
més lluny que la butxaca i veure els valors del territori com un
intangible fonamental per a la qualitat de vida de tots
.

 

Comentari de text:

Les frases subratllades són passatges del text simplement destacables, per una o altra raó (la que diu que el soterrament de la línia no seria solució, i que afirmar-ho és demagògic, és francament detonant; i si és cert, això que diu, seria bo que es demostrés, i de manera científica, que el tema s’ho val, i perquè aquesta qüestió quedés despenjada del debat definitivament).

Les frases en color les destaco perquè no les entenc, directament. Una per una:

—El cost del soterrament, si es fes, seria superior per a qui?

—Els motius de la construcció de la MAT són diversos, molt bé: i quins són, aquests motius diversos? Quan sortirà algú a explicar-nos-els, als ciutadans del carrer, simples consumidors i pagadors de factures i humils contribuents? I si entre els motius de la nova línia no hi ha l’augment del consum d’electricitat i tanmateix se sap que s’estimularà aquest augment, per què es fa de tota manera, doncs? I quants anys tardarem a quedar allà mateix on se suposa que som ara, en una situació precària que demani una nova línia?

—La interconnexió entre països és positiva, a part d’interessos econòmics: aquest “a part” vol dir ‘a més a més’ o ‘a pesar’ d’aquests interessos? I quins interessos són, aquests?

—La MAT ja és un fet: i malgrat les al·legacions presentades des de diverses instàncies, oi? ¿No se’n diu política de fets consumats, d’això? ¿I no diu a continuació que “encara cal plantejar si és el millor traçat” el tram previst per la Selva i les Guilleries? I doncs què?: algú dubta que tiraran també pel dret i que triaran l’opció més “econòmica”? ¿I quina instància judicial tindrà prou… poder per fer desfacer el entuerto, si fos el cas que ho dictés així?

—Cal que entre tots acabem de fer què? Qui som, els que hem de lluitar?, i contra qui? Hi ha algú que ho entengui i que ho pugui explicar?

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 16 de març de 2010 per mininu

Per on començar?

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Una manzana de configuración peculiar, con dos caras como Jano, plantea sin proponérselo una cuestión de etiqueta al animalillo vegetariano que pretende zampársela, aprovechándose de su indefensión]

—Tengo un problema gordo…
—De qué tipo?
—Metafísico
¿Y eso?
—Pues que no sé por dónde empezar a hincar el diente…
(¿Y por qué no le hago a este capullo una funda de seda y me lo guardo para la cena, en vez de charlar con él como un besugo?…)

Guió i dibus: Min

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[Una manzana de configuración
peculiar, con dos caras como Jano, plantea sin proponérselo una
cuestión de etiqueta al animalillo vegetariano que pretende zampársela,
aprovechándose de su indefensión]

—Tengo un problema gordo…
De qué tipo?
—Metafísico
¿Y eso?
—Pues que no sé por dónde empezar a hincar el diente…
(¿Y por qué no le hago a este capullo una funda de seda y me lo guardo para la cena, en vez de charlar con él como un besugo?…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 15 de març de 2010 per mininu

Lenta ment…

Deixa un comentari


After the storm
Had passed…



…I wondered how long
The break in the clouds would last
I saw something in your eyes
I’m sure
(Oh baby) I saw it
Something in your eyes

I wanted it for myself

I sit and I wait
And I stare
Still wishing for a divine intervention
To lift me from my chair

I saw something in your eyes
I’m sure
(Oh baby) I saw it
Something in your eyes

You and I have come so far
We’ve reached beyond the farthest star
Time and time and time again
I want you back
You were a friend
We can’t pretend

I saw something in your eyes
I’m sure
(Oh baby) I saw it
Something in your eyes
I wanted it for myself

Dave Gahan – Saw Something

Una setmana sense llum,
cent setmanes sense tu.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 13 de març de 2010 per mininu

Vuitens de què?

Deixa un comentari

De final!
Per sisè any consecutiu, el Real Madrid Clu de Fúmbol s’ha quedat a l’avantsala de la final de la Copa d’Europa, la seva obsessiva Novena (o era “la Décima”?…, potser m’he descomptat), que per a més inri aquest any es disputarà al seu estadi, al Santiago Bernabeu, el coliseu de Chamartín, a Madrid, i amb sense la participació de l’equip amfitrió, hay que joderse!!
Tot estava preparat per a la gran festa, aquesta nit passada. Els jugadors es mostraven confiats, per no dir sobrats (“Ganaremos 3 a 0”, declarava un somrient Sergio Ramos a la portada d’un dels diaris politicoesportius de la capital castellana, en l’edició del día de autos), i es veia venir un paseo militar de la piconadora blanca, i ja no diguem quan, ja amb el partit en marxa, tot just al minut 5 o 6 el megacrack Cretino Ronaldo va i fa un gol rapidíssim per sota les cames del bo d’en Lloris, el porter del Lió.
Hi havia esperança, a Chamartín, i no una, sinó dues: la de jugadors i públic en la victòria -ràpida, neta i contundent, com una feina del Senyor Llop de la pel.li d’en Tarantino-, i l’altra, la presidenta de la Comunidad i superamiga dels toros, Esperanza Aguirre, que per variar va decidir sortir a xupar càmera, en aquesta magnífica ocasió al costat del president del Club, Florentino el del Talonario.
En la prèvia del partit, un aficionat madridista deia als micròfons de RAC1 que “como en Europa no hay villarato, doncs que guanyarien segur, i va dir també això altre, sobre el pròxim partit del Barça a la mateixa eliminatòria: “Equipo extranjero por equipo extranjero, prefiero que gane el Stuttgart”… Clar que sí, mindundi: tu sí que ho tens clar, i no com altres…!!
Va passar, però, que precisament perquè “a Europa no hi ha villarato” (que a Espanya rima amb “liderato”), el Real Madrid va haver de lluitar onze contra onze, i aquell equipet que a la primera part semblava més mort que viu i que semblava un gatet, a la segona es va despertar i va resultar que era un gros lleó i va jugar com un equipàs, i l’esgarrapada va ser descomunal: un gol a la porta de l’imbatible Casillas, que podrien haver sigut més i que, sumat al solitari gol local de l’anada a Lió, deixa novament l’equip del Villarat a la cuneta, descompuesto y sin novia, i amb un trist liderat a la lliga que li pot durar tota la resta de campionat, segurament patint molt, amb el Barça estalonant-lo, o qui sap si només fins diumenge que ve…
Allò que tenim clar és que d’aquí endavant (i compte, a veure què passa a la final del Bernabeu: qui la jugarà i qui acabarà guanyant-la…!) la barcelonitis de la Casa Blanca madrilenya pot ser realment de campionat.

Llegeixo al Facebook aquesta pastilla:
«Diogo Kotscho, l’assessor de Kaká [jugador que va ser substituït una vegada més entre xiulets, cap al final del partit, i canviat pel veterà Raúl, que va entrar al camp entre els aplaudiments de la parròquia blanca], ha penjat aquest tweet fa dues hores: “Tecnico covarde sempre tira um jogador cobrado para tentar o foco de propria incompetencia…”, i la dona del jugador, Carol Celico (Cacelico, al Twitter) l’ha retwitteat!!! Madrid se brûle!!!».
I al cap d’un moment, una mica més avall, hi trobo una invitació a afegir-me al grup “La Quarta arribarà al Bernabéu!!!!”, però em sembla que no m’hi apuntaré pas, perquè no m’agrada fer estelles de l’arbre caigut…

Abans d’acabar, però, permeteu-me unes preguntetes al vent nocturn de març:
—Quants telediarios li queden al tècnic xilè del Real Madrid, després de la desfeta d’ahir? (I quant li pagaran d’indemnització?, i amb quins calés?)
—Quant val cada gol dels que fa Cristiano Ronaldo?
—Es mantindrà el buen rollito i l’esperit d’equip del RM (equiparable al dels jugadors del Barça i igual d’espontani), després de la Catàstrofe?
—Si el Barça és un equip espanyol, com el Real Madrid, ¿com és que els jugadors del Real Madrid porten impresa a la camiseta una bandereta espanyola, en comptes de la bandera de la Comunidad, com fa el Barça, que llueix la bandera de la Comunitat de Catalunya i no pas l’espanyola?

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 11 de març de 2010 per mininu

Autopistes al rescat

Deixa un comentari

Si Catalunya fos com Suïssa, un país lliure, plurilingüe, cantonal -o veguerial, tant és-, i sobretot major d’edat i per tant constituït en Estat, i no pas una autonomia tutelada, dependent, vigilada, suspecta, emmordassada, explotada i embridada, i si a més tingués la fal·lera que tenen els suïssos pels referèndums populars (l’últim d’ells, sobre els minarets, amb les recues diplomàtiques, diguéssim, que tothom sap), podria convocar-ne un ara mateix (sense haver de sentir el vade retro, Satanàs! usual per part del nostre paternal Estat castanyol) sobre un tema que la meganevada de dilluns ha posat de màxima actualitat: les autopistes catalanes de gestió privada, que havien de ser objecte de rescat (santa paraula!) pels governs d’esquerres, segons que deien i redeien aquests quan encara no havien deixat de ser oposició d’esquerres al nostre Parlament.
Variant en la proposta, o en el propòsit, tradicional de l’esquerra de rescatar els peatges (de les grapes dels grups privats que tenen la concessió -governamental!- de les autorutes), la pregunta podria ser formulada com segueix:

—¿Estaria vostè d’acord que el Govern de Catalunya, després d’assumir el control de les autopistes, continués cobrant peatge als usuaris amb la finalitat de destinar els diners recaptats al manteniment de les mateixes autopistes i de la resta de carreteres de la xarxa viària del país?

—¿Estaría Usted de acuerdo en que el Gobierno de Cataluña, después de asumir el control de las autopistas, continuara cobrando peaje a los usuarios con el fin de destinar el dinero recaudado al mantenimiento de las propias autopistas y del resto de carreteras de la red viaria del país?

Aquest dimarts hi ha tornat a haver, aquesta vegada a causa de la nevada caiguda també al nord de l’Albera, cues quilomètriques a l’autopista: de fins a 50 quilòmetres, aquesta passada tarda, entre la Jonquera i la ciutat de Girona. Però a diferència de la que hi va haver l’agost del 2007, a banda i banda de la ratlla de la frontera, en aquesta ocasió es veu que no hi ha quedat atrapat cap directiu, i les barreres no s’han aixecat, o almenys a mi no me n’ha arribat notícia…
De tota manera, com que Govern i concessionària ja s’han posat d’acord a desdoblar el tram entre Maçanet i la frontera, aviat aquests taps ja no tindran lloc i podrem pagar per poder usar l’autopista com allò que se suposa que és: una via ràpida. (Mentre durin les obres pagarem igual però sense poder superar el límit de 80 km/h en els llocs on hi hagi “PERSONES TREBALLANT”, com avisen els cartells ara en llenguatge genuïnament papanates).
Llàstima que aquesta evident millora serà a canvi de continuar pagant i pagant, els soferts ciutadans conductors, a un grup d’empreses privades que veuran allargada la concessió -això és, el seu rendible negoci: la seva increïble ganga- 20 o 30 anys més. I ‘nar-hi ‘nant, que dèiem abans…

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 10 de març de 2010 per mininu

De professió, mestressa de casa?

Deixa un comentari

Dia de la dona treballadora (valgui la redundància, hauríem d’afegir-hi), aquest dilluns de la gran nevada del 2010. Llegeixo al diari unes paraules de Carme Capdevila, consellera d’Acció Social i Ciutadania, on es congratula dels avenços que ha experimentat i experimenta el paper de la dona en la nostra societat -ella en diu “revolució silenciosa”, d’aquest protagonisme progressiu-, i aposta per fer un esforç per superar, és clar, la violència masclista, un “mitjà de control de les dones” que només es podrà vèncer, vaticina la consellera, si s’aprofundeix en les causes d’aquest fenomen (tan antic) i si es té clar que està legitimat “per una ideologia que ha exclòs les dones del progrés”.
S’imposa, diu Capdevila, un canvi de paradigma que posi fi a la desigualtat i al domini en la relació entre homes i dones, a aquesta manera de pensar (o de no fer-ho) i d’actuar que distorsiona la relació home-dona perquè es basa en el control, la dominació o l’extermini -psíquic i/o físic- de l’una a mans de l’altre.
La consellera Capdevila es remunta en el seu escrit al període de la humanitat en què va tenir lloc l’origen del llenguatge com a expressió i forma de vida en convivència, una relació harmònica entre sexes que el masclisme hauria vingut a interrompre, a “distorsionar”. No sé fins a quin punt aquest quadre més aviat idíl·lic podria haver-se donat, i en quina extensió, però també recordo unes paraules del paleontòleg Eudald Carbonell en el sentit que l’aportació de la dona no pot fer sinó augmentar, en el futur: “El mascle és molt més violent, més impulsiu”, deia el professor Carbonell en una entrevista que li vam fer fa un temps, “i la femella és molt més
diversa, i capaç de controlar-se, i aquesta capacitat biològica ha de
passar al camp cultural. L’aportació intel·lectual de la dona serà molt
important”.
Des del punt de vista evolutiu, doncs, sembla que tot s’encamina en la direcció que anhela el feminisme expressat per la consellera. Però jo crec que aquí es barregen relacions de poder altres que l’estrictament particular, de parella, vull dir. El masclisme és una lacra social, cert, i quan surt a les planes de successos, que per desgràcia és molt sovint, té noms i cognoms. Però, ¿i les relacions de poder estructurals, que superen i amplien el marc d’aquest masclisme individual?

Segurament aquestes són un reflex de les altres, una simple
superposició cimentada amb el pas del temps, que ha fet que el poder
real, polític i econòmic, estigui en mans dels homes -dels mascles-
quasi exclusivament. Com a conseqüència, el món del treball, el mercat laboral, també ha estat durant segles una
exclusiva masculina, mentre la dona s’ocupava de les “feines
domèstiques”: de la llar i dels infants (i dels avis), de la família.
Aquest
repartiment de rols s’ha anat trencant, i de manera accelerada aquests
últims temps; i en aquest país nostre hi deu haver contribuït imperiosament el
desprestigi afegit pel règim franquista, masclista per
excel·lència, que reservava les dones a “sus labores” i a la
maternitat, i poca cosa més: a un paper clarament secundari.
L’exercici
d’aquest dret per part de les dones, però, ha portat el problema de la
compatibilitat. Compaginar la maternitat i la professió és molt
complicat, perquè el calendari i l’horari laborals no hi ajuden gens
-entre altres coses perquè no es compaginen prou amb els de l’escola-, i la
flexibilitat horària per part de les empreses, que durant un temps
semblava que havia de ser la panacea, es va quedar en un intent
restringit i de poca durada. La dura realitat, el realisme més bèstia,
sempre acaba imposant-se i obligant la gent de la classe treballadora
-que, qualificada o no, és la majoria- a espavilar-se com puguin.
Vist així, i deixant al marge la qüestió diguem-ne “de gènere” -que és com en diuen-, l’accés de les dones al mercat laboral hauríem de considerar-lo un “alliberament” a mitges. El mercat de treball, dominat pels poderosos conglomerats econòmics, coacciona els treballadors com ha fet sempre, només que ara és implacable per a tots i per a totes, com diuen els papanates (passa’m el mot!) políticament correctes: per als treballadors i per a les treballadores.
Una societat que no estigués dominada per les dinasties econòmiques hereditàries es podria permetre no pas el luxe, sinó la possibilitat de convertir la socialment tan denigrada “feina de la llar” en una professió no, però sí en una feina remunerada, exercida per un dels membres de la parella -tant se val quin d’ells-, i permetria fins i tot l’educació, parcial o sencera, dels fills a la casa familiar per part dels pares -en el cas que tinguessin formació universitària, per exemple-, una opció que es dóna ja ara en alguns països d’Europa i Amèrica, encara que de manera molt minoritària.
Però estem “organitzats” per gent que busca, molt lluny dels treballadors i a uns quants nivells per sobre d’ells, el seu benefici personal exclusivament, del qual es beneficiaran exclusivament els seus hereus. En aquestes circumstàncies, amb aquesta real i letal “ideologia que ha exclòs les dones del progrés” i que ha exclòs homes i dones de la igualtat d’oportunitats i de la justícia social, la “revolució silenciosa” de la consellera Capdevila està condemnada a tirar de canguros i de dones de la neteja (una versió “professional” de les feines de la llar tan denigrades i rebutjades per la moderna societat), a tirar de despertadors i de pastilles per estar desperts de dia i per poder dormir de nit, a viure de pressa, cada dia més accelerats, i amb poc contacte amb els fills, i a descansar poc i malament.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 9 de març de 2010 per mininu

Copa d’avis 2010

Deixa un comentari

Tanslation (traducción):

[Un joven español tenista allegado a la Armada Invencible de su especialidad está a punto de recibir un desagradable impacto en su quehacer deportivo regular, debido a algún tipo de villarato (con toda probabilidad judeo-masónico, al ser éste en el que participa un campeonato de índole internacional)]

—…

Guió i dibus: Min

Tanslation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Un joven español tenista allegado a la Armada Invencible de su
especialidad está a punto de recibir un desagradable impacto en su
quehacer deportivo regular, debido a algún tipo de villarato (con toda probabilidad judeo-masónico, al ser éste en el que participa un campeonato de índole internacional)]

—…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 7 de març de 2010 per mininu

En català pla estem perfectament entesos… (II)

Deixa un comentari

Aquest és el tercer dia seguit que porto Josep Pla Casadevall a les planes d’aquest blog, a través de l’imperdible llibre de l’Enric Vila sobre el personatge. I ho he fet perquè hi han confluït dos factors, com són l’admiració -en més d’un sentit- que m’inspira l’escriptor i la fascinació per la persona, en múltiples facetes, però en aquest cas concret per la figura de l’escriptor català que li va tocar el rebre de valent, com ensenyen les planes citades del llibre de Vila (la pressió que “durant la dictadura de Franco esdevé gairebé
mortal per al país”
i sense la qual “no s’entén ni la vida de Pla ni la seva obra”), i això malgrat la llegenda que el feia passar per un espia -un espion– de Franco a Marsella, parbleu!, i que una certa progressia del país va creure’s a ulls clucs i fins va ajudar a divulgar-la…
Certs batecs desagradables del present (el menyspreu irritat per les consultes sobiranistes, el surrealista villarato, o l’últim, la pensada de la presidenta madrilenya Aguirre de tramitar la declaració com a “bé d’interès cultural” de la “fiesta” dels toros, amb la clara intenció de contrarestar la tramitació de la ILP al Parlament de Catalunya que pretén prohibir-la al Principat…) ens vénen a recordar que la Pressió no cessa, que allà baix no afluixen en la seva persistència cega (tan cega, que no veuen que cada dia que passa ens separa una mica més, fins que acabarà allunyant-nos definitivament, de pura fatiga).
Llegint i rellegint Pla, sense pressa però gairebé sense pausa, alguns
volums de la seva Obra Completa, que sempre va bé tenir-ne un o altre a l’abast de la mà, a
casa, passo per sobre del de Humor, candor…,
un llibre compost de capítols breus, que es poden assaborir com gotets
de moscatell, on Pla repassa, amb la seva ironia més refinada, els
aspectes comuns de la cronologia vital d’una persona, de tots
nosaltres: el naixement, la infància, la inefable joventut… i anar pujant.
Cap al final del llibre para l’atenció en l’Odi (“L’escala de l’odi”, pàg. 449), on avisa: “Un home que aspira a passar a la història és, en principi, sempre perillós”, i afirma que l’aparició de Hitler a Europa, en ple segle XX, va tirar a terra “tot un embadocament cívic, progressiu, optimista i cultural” que atribuïa un fons d’humanitat “als polítics d’una certa capacitat de navegació”. Més avall parla de la irrupció al capdavall decebedora del “polític jove, fascinador de senyoretes -era anomenat “el bell Adolf”, “der schöne Adolf”– i de criatures de bolquers, allargant l’edat de les criatures de bolquers als seus autèntics límits”. Una fantasmada impressionant tanmateix basada pel mateix Hitler i per la seva camarilla en les conjuncions astrològiques, que havien de ser sempre, això sí, forçosament favorables, essent ell qui era: “Suposar que l’horòscop de Hitler pogués deixar d’ésser el d’un vencedor en tots els camps de la pau i de la guerra no tindria sentit. L’horòscop d’ell i, naturalment, el dels seus amics. La victòria era tan infal·lible, en aquest món de fantasmes incerts, com la gravitació universal”.
Pla parla del dictador alemany, però no costa gaire traçar paral·lelismes amb el dictador galaico-castellà de talla inferior però de semblant mala llet que va campar pels seus dominis ibèrics durant quasi 40 anys i que es va fer nomenar “Caudillo de España por la gracia de Dios”

16 d’agost
«Dinar amb X. Em demana com tinc el llibre, i em diu:
—No sé si t’ho he explicat mai però, ja fa anys, vaig anar a veure Josep Vergés per un negoci. Vam parlar de Pla, esclar, i em va explicar una cosa que aleshores em va sorprendre. Em va dir que, el 1939, quan li va oferir les col·laboracions a Destino, Pla les va acceptar a contracor. Em va assegurar que les va agafar perquè anava amb una mà al davant i l’altra al darrera, però que n’hauria volgut prescindir. A tu què et sembla?
»Fa uns mesos hauria dubtat, avui em sembla tan obvi…
»Suposo que quan Pla deia que el principal tret del seu caràcter era la modèstia, es referia a això; era un home que mai oblidava fins a quin punt havia passat per l’aro. L’altre dia llegia una frase de l’Umbral: “Yo siempre había escrito que Pla es un escritor sin género, como Saint-Simon, como Montaigne, como sus maestros. Hoy pienso que su género literario era Cataluña”.
»És evident que la ferida que determina la seva literatura -aquella ferida en la qual Pla diu que cal furgar per escriure- era aquesta. Després la majoria de planians t’expliquen, amb cara d’intel·lectual preocupat pel futur de la humanitat, qualsevol sopar de duro per justificar la seva obra. Apel·len a la Segona Guerra Mundial, a Hitler, al segle de la “megamort”, parlen de Nietzsche, dels moralistes francesos, del segle XVII, del constitucionalisme espanyol; de qualsevol cosa per no aprofundir en el gran tabú: que el Pla moralista es forja gràcies a la repressió castellana.

«No dic que Montaigne no li agradés molt i que els camps de concentració i que els milions de morts fets per nazis i comunistes no l’esgarrifessin, però home: són les tragèdies de casa les que fan lúcides les persones. Pla viu els 80 anys més ferotges del nacionalisme espanyol. Viu prou per veure, després del caciquisme de Primo de Rivera i de Franco, el cop d’estat de Tejero.
»Pla, “el guardián de las ruinas”, diu Linde. Quin remei! I si la Segona Guerra Mundial la guanyen els nazis vés a saber què hauria estat dels catalans!
»El drama de Pla, aquest drama que Ortega y Gasset diu que és el moll de l’os de qualsevol vida i que és imprescindible conèixer per poder-la entendre, en el cas de Pla és Espanya. La circumstància concreta que el filòsof diu que tard o d’hora escindeix els homes obligant-los a triar entre lluitar per realitzar la seva vocació o lluitar per evitar-la, en el cas de Pla no és la Guerra Civil, ni el nazisme, ni el comunisme, ni les dones, és l’agressiva pressió dels castellans contra Catalunya. Sap greu dir-ho, però és així.
»Sense aquesta pressió, que durant la dictadura de Franco esdevé gairebé mortal per al país, no s’entén ni la vida de Pla ni la seva obra. Què hi farem: la circumstància, l’accident, l’obstacle irracional que destrossa la vida de Pla tal com l’havia pensada, però que l’eleva com a home, perquè l’obliga a triar entre un destí gran o un destí petit, és aquesta. (…)
»El filòsof [Ortega y Gasset] sotenia que la força de les circumstàncies és el que fa que, en major o menor mesura, les persones es passin la vida lluitant per realitzar el seu “destí íntim” o lluitant per evitar-lo.
»Doncs bé: heus aquí un home que aspira a la posteritat escrivint en una llengua que molts consideren o volen morta; heus aquí un home que perd la salut combatent la censura paraula per paraula i que viu l’amor clandestinament, al marge de la moral franquista; heus aquí un home desenganyat, doncs, però incapaç de resignar-se, que fa la guerra pel seu compte defensant-se del ressentiment dels uns i de la mala fe dels altres; heus aquí un home prou generós per no inflar les passions amb la ploma ni per fer-se passar per una persona millor que no és. Aquest home ha d’estar-se de gairebé tot i, malgrat això, troba pocs motius per queixar-se.
»La vida de Pla és una vida molt ben viscuda. Pocs catalans han viscut tan a prop de la seva veritat i tan per damunt de la presó mental que produeixen sempre les circumstàncies. Per això m’agrada tant llegir-lo i ha estat, per a mi, un exemple de vida, a més d’un pare literari. (…)
Serrahima escriu, als seus dietaris:

Diria que en Pla, escèptic una mica volgut, quan el 1939 va venir el silenci va témer que l’oblit s’endugués tot l’esforç admirable d’un segle i es va posar a fer amb un fort sentit de responsabilitat -cal veure una carta d’ell de 1953, la primera que em va escriure- l’inventari d’aquest país: paisatges, mentalitats, fets i homes. D’aquí vingué una certa superació del seu escepticisme -i de la sornegueria i de la malícia i de l’esllenegament- pel camí d’una enèrgica humilitat davant del món magnífic que descrivia. I potser és per aquí que, quan el llegeixo i em fa sentir el que tinc de comú amb ell com a català, es produeix el miracle i em fa sentir el que tinc de comú amb ell com a home, en un grau al qual només arriben els més grans escriptors. (5.4.1962)

»No ho sé, em fa l’efecte que Pla va ser més llest que ningú. Ara que s’anuncia la traducció d’El quadern gris a l’anglès, la crítica britànica parla d’un “escriptor català”. I doncs, què havia de dir, espanyol? Part de la victòria de Pla és que el seu èxit tard o d’hora universalitzarà, darrera de la seva obra, la voluntat de ser d’un país,  la seva resistència, tan plena de defectes com es vulgui, a l’extermini. Com deia fa uns dies, són els escriptors que fan la història».

[Il·lustració de l’entradeta: www.xtec.es]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 5 de març de 2010 per mininu