L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Frenando, Alonso

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Un conductor, aun hallándose lejos del estado etílico, tiene unos problemillas con el dominio del volante]

…¡Pero frena más fuerte, insensato, que nos la pegamos!!… ¡¡FRENAAAAA!!!!
Imposible: se me agotó el estock de chicles…

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):

[Un conductor, aun hallándose lejos del estado etílico, tiene unos problemillas con el volante]

…¡Pero frena más fuerte, insensato, que nos la pegamos!!… ¡¡FRENAAAAA!!!!
Imposible: se me agotó el estock de chicles…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 28 de febrer de 2010 per mininu

Bipartits pel mig

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Dos ciudadanos del Principado de Cataluña, según parece harto hartos del tripartito gobernante en su homologable comunidad autónoma (sin más), intercambian impresiones sobre el particular]

—¿Y tú qué?, ¿también sientes fatiga del Tripartito?
Lo que es yo, querido amigo, lo que me produce fatiga de verdá es el Bipartito, cagüendiez! GÑÑ!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[Dos ciudadanos del Principado de
Cataluña, según parece harto hartos del tripartito gobernante en su
homologable comunidad autónoma (sin más), intercambian impresiones
sobre el particular]

—¿Y tú qué?, ¿también sientes fatiga del Tripartito?
Lo que es yo, querido amigo, lo que me produce fatiga de verdá es el Bipartito, cagüendiez! GÑÑ!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 26 de febrer de 2010 per mininu

El bipartit del Nord peninsular ens visita

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[De visita misionera en Cataluña, el lehendakari Patxi López le canta a su homólogo en el palacio sede de la Generalitat las excelencias de su tierra chica, y particularmente las de su grande gobierno bicéfalo como placentera -y tal vez exportable- experiencia política]

¿Qué passsa, Patxi?!, qué te cuén? ¿Cómo te va por el Vasco con aquellos socios tuyos tan… raritos?
—Pues de coña, Monti, ni te cuento…! Tendrías que probarlo: seguro que te gustaría mogollón…
¿Tú crees? No sé, no sé… no lo veo claro


Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[De visita misionera en Cataluña, el
lehendakari Patxi López le canta a su homólogo en el palacio sede de la
Generalitat las excelencias de su tierra chica, y particularmente las
de su grande gobierno bicéfalo como placentera -y tal vez exportable-
experiencia política]

¿Qué passsa, Patxi?!, qué te cuén? ¿Cómo te va por el Vasco con aquellos socios tuyos tan… raritos?
—Pues de coña, Monti, ni te cuento…! Tendrías que probarlo: seguro que te gustaría mogollón…
¿Tú crees? No sé, no sé… no lo veo claro

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 26 de febrer de 2010 per mininu

Aplatanats a les Canàries

Deixa un comentari
Ups!, una setmana sencera sense fer senyals de fum, en aquestes planes… Però és que pel mig hi ha hagut moguda. Concretament, un viatge entre esportiu i turístic -i també tirant a pintoresc, per les raons que diré- a les illes Canàries amb el meu antic equip de bàsquet en cadira de rodes, el Mifas-Esplais de Castelló d’Empúries, al qual m’he reincorporat aquesta temporada -a mitja temporada, de fet- i en el qual penso retirar-me, que ja toca (la veritat és que fa anys que ho dic, però aquesta vegada hauria de ser la bona). Doncs sí: volta el món i torna al Born, com deia el Pere Vidal en la primera entrega de La casa sota la sorra, la novel·la de Joaquim Carbó il·lustrada per l’enyorat Madorell i publicada en format de còmic a l’entranyable Cavall Fort dels anys seixanta…
Per a l’ocasió he recuperat també aquest dibuixet -un esbós, en realitat- que vaig fer fa temps ja ni recordo amb quin propòsit i que té la curiositat afegida del color groc de la samarreta, que és el del nostre primer equipament i que sembla més canari que el de l’equip contrari, l’Ademi Tenerife, ja que van de color blau, igual que l’equip de futbol de primera divisió que juga a l’Heliodoro Rodríguez López…
Molt bé, però què hi feia, us deveu preguntar, un equip gironí de bàsquet en cdr a les illes Canàries, perdudes al mig de l’Atlàntic i tot just a uns centenars de quilòmetres en línia recta de l’Àfrica tropical? Bona pregunta.

Segons la secció d’efemèrides del diari, avui fa anys precisament de la batalla d’Albuera, on les tropes del rei castellà Ferran II van derrotar les del seu cosí Alfons V de Portugal i com a conseqüència d’aquest fet d’armes es va acabar la guerra entre els dos països -entre les dues monarquies-, amb el reconeixement dels drets de Castella sobre les illes Canàries i dels de Portugal sobre les de Madeira (tristament d’actualitat, per cert), Açores i Cap Verd.
És a dir, que des de llavors allò d’allà baix “és Espanya”, i la Federació espanyola d’esports per a discapacitats, amb seu a Madrid, hi envia quan li ve de gust, i tingui lògica o no, els equips de la Península que d’ella depenen i que ella tria. A principi d’aquesta temporada va decidir que hi anés l’equip de Castelló d’Empúries, i que fos aquest cap de setmana passat, just quan l’illa de Tenerife celebra el seu famós carnaval. És una feliç coincidència, des del punt de vista lúdic, però resulta que els avions i els hotels van plens, i perquè el viatge no surti ruïnós per a l’economia de l’equip, l’equip ha de fer malabarismes, com el d’anar-hi abans d’hora i tornar-ne més tard del compte, per poder agafar companyies aèries i hotels més assequibles.
Si es tractés d’una lliga molt concorreguda, amb un calendari molt atapeït, s’entendria, però no és pas el cas; jo ja fa temps, per ‘xò, que he renunciat a entendre la gent que organitza aquesta competició. Una lliga disputada en dues fases, una de “regional” (per dir-ho amb la seva nomenclatura) i una segona de play-offs, seria més econòmica i per tant afavoriria la participació de més equips (i viceversa). A la FEDMF no ho veuen pas així, però, i de resultes d’això cada any hi ha més equips de bàsquet adaptat que pleguen. Però ells continuen sense immutar-se. És més: a l’equip del Basmi de Platja d’Aro, on he jugat aquests últims anys, el va castigar amb dos anys sense poder competir perquè a última hora el club no va trobar l’espònsor que tenia emparaulat i es va haver de desapuntar de la lliga. És un exemple, només, però prou il·lustratiu, crec. Quan no els hi quedin equips per castigar potser faran un pensament, encara que ho dubto…
En un apunt anterior (“L’última cistella de l’Akasvayu a Girona”), que sembla (m’ho ha semblat a mi, ara, rellegint-lo), amb aquell to una mica jeremíac que em va sortir, una mena de testament, amb unes quantes reflexions que continuo donant per bones (perquè les circumstàncies no han pas canviat, o ho han fet ben poc, i encara per la banda de confirmar-les, diria jo), ja em vaig regalar, repartint estopa. Però ja pots anar xiulant, si la burra és sorda, i encara més si es troba a la quinta forca i encastellada, és clar…
Tanmateix, fa uns quants diumenges vaig sentir un comentari a la TV que em va sorprendre i pessigollejar les orelles: va ser durant la retransmissió del partit de bàsquet dels diumenges al migdia, a Televisió de Catalunya, en què en Jordi Robirosa va fer un parèntesi en la locució del partit per dir, així de sobte, que seria probablement una bona cosa obrir el bàsquet en cadira de rodes a tota mena de participants, discapacitats o no. Si el periodista de Terrassa, que no té res a veure amb el bàsquet discapacitat més enllà de l’amor per aquest esport, es va plantejar aquesta reflexió, vol dir que està més acostada a la realitat del que sembla, i que dur-l’hi no costaria pas tant, segurament, si es tingués clar i es volgués. Jo crec que el pes de l’evidència s’imposarà, tard o d’hora, però estaria bé que fos aviat, abans aquesta modalitat del bàsquet, tan bonica de jugar i de veure com les altres o més, no es mori per inanició i per falta de jugadors.

En fi, direm per acabar que el partit que vam jugar dissabte passat, molt disputat, va acabar amb victòria local, però només per dos punts (50-48, quina ràbia!), i que hi va ajudar -en aquelles latituds és tot un clàssic- l’actuació dels àrbitres. Segons on, és aconsellable empassar-se la granota, però aquí em puc permetre el luxe de dir-ho sense embuts.
I l’última cosa que volia explicar és que la part sud de l’illa de Tenerife, i concretament la Playa de las Américas, que és on vam recalar, és una meravella per al turisme, però concretament per als turistes discapacitats, i per això no és estrany que n’hi hagi un fotimer, sobretot gent gran del nord d’Europa que circulen pel passeig del mar amb els seus carrets, cadires de rodes elèctriques o bastons -com els d’esquiar, però acabats en un tac de goma-, o parant el sol a la platja més ben adaptada que he vist mai, amb accés al mar fàcil i assistit. I amb opcions d’oci afegides com el submarinisme o el vol captiu amb parapent…
I és clar, una cosa porta l’altra, i allà baix han entrat en un cercle virtuós que és, a més, un cercle virtuós de negocis. A Tenerife ja fa temps que han entès allò que en Quim Bonaventura, el vice de Mifas, reclama per a la Costa Brava, on els empresaris del sector turístic, malgrat tenir-ho tot molt més fàcil que en una illa remota, a tocar de l’Àfrica, no demostren ser pas gaire espavilats, en aquesta parcel·la del negoci.

Aquesta entrada s'ha publicat en Basquetmania sobre rodes el 24 de febrer de 2010 per mininu

El silenci dels anyells

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Ante la prensa y ante la sociedad en general, el muy honorable Presidente de una comunidad autónoma en proyecto de convertirse en país llama al orden…, perdón, escenifica el buen entendimiento con uno de los consejeros de su Gobierno, cuyas declaraciones a los periodistas habían sido mal entendidas por éstos]

Muy bien, entonces damos por zanjado el asunto de las declaraciones tuyas del otro día que fueron mal interpretadas por la prensa canallesca, ¿de acuerdo?
—¡MMM!…
Dice que sí
Es un Maragal, pero a pesar de ello buen chico…

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[Ante la prensa y ante la sociedad en general, el muy honorable
Presidente de una comunidad autónoma en proyecto de convertirse en país
llama al orden…, perdón, escenifica el buen entendimiento con uno de
los consejeros de su Gobierno, cuyas declaraciones a los periodistas
habían sido mal entendidas por éstos]

Muy
bien, entonces damos por zanjado el asunto de las declaraciones tuyas
del otro día que fueron mal interpretadas por la prensa canallesca, ¿de acuerdo?

—¡MMM!…
Dice que sí
Es un Maragal, pero a pesar de ello buen chico…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 17 de febrer de 2010 per mininu

La Catalogna si separerà dalla Spagna?

Deixa un comentari

Euronews: a Europa li van arribant notícies de la Catalunya que vol sortir de la presó constitucionalista espanyola i TORNAR a ser lliure…

Videofòrum: 4 notes òbvies…

En el vídeo, que m’ha arribat a través d’una de les xarxes socials en
voga, els locutors informen dels moviments cap a l’emancipació nacional
que qualsevol observador una mica atent de l’actualitat pot constatar a
Catalunya d’uns mesos cap aquí; i ho fan amb el to neutre del
missatger, però s’hi capta també una certa sorpresa, la de l’informador
que ha descobert una novetat que pot convertir-se a més en una mina,
periodísticament parlant.
L’enfocament és periodístic, doncs, i per
tant dóna veu als partidaris i als contraris de les aspiracions
independentistes catalanes. Entre aquests últims hi ha quatre dels personatges
habituals en aquest debat, amb els mateixos quatre arguments de sempre,
tan sòlids com els murs d’un Exín Castillos:

—Albert Rivera: parla d’un suposat “anacronisme”, en temps d'”integració europea”, i del disbarat que seria segons ell la separació, des del punt de vista econòmic, perquè els set milions de catalans “necessiten” el mercat de 45 milions d’espanyols… ¿Que potser no els arriben productes d’altres parts del món, a Espanya? ¿Vol dir, l’Albert, que Espanya tancaria les seves fronteres als productes provinents de Catalunya, en el cas que una i altra estiguessin separades? ¿En què quedem, doncs? O no s’entén ni ell mateix, i no veu que es contradiu, o vol fer passar garsa per perdiu… I per això es va pendre la molèstia de crear un partit polític, déu n’hi do!…

—Francesc de Carreras: aquest encara té més delicte, perquè és professor de dret constitucional, i se suposa que sap llegir i que pot haver llegit una mica de llibres d’història, a més dels totxos de la carrera (o de les carreres, si en té més d’una). Què és això de “un sol poble sobirà”? El poble espanyol és “sobirà” sobre quin altre o quins altres? ¿I d’on ho ha tret que a Espanya, “com a qualsevol altre Estat del món”, no hi ha dret a l’autodeterminació? Primer s’hauria de canviar la Constitució, diu el senyor catedràtic… Ja ens la sabem, aquesta: per ser lliures, primer hauríem de refer la presó, que fos ben bonica i ben dissenyada, però sobretot que tingués la porta de la cel·la sense reixes i sense pany… Llàstima que el senyor alcaid, que no és idiota, no està pas disposat a moure ni un rajol, oi, benvolgut ciutadà espanyol Francesc de Carreras Serra?

—Francisco Caja, president de Convivencia Cívica Catalana: són, el president i la cosa presidida, com un acudit del TBO (d’aquella plana de novetats insòlites), però fan la mateixa gràcia que un gra al cul. Diu, el professor de filosofia (sic), que la “llengua principal” de Catalunya (perquè està parlant de Catalunya, amb dos pebrots!…) no pot ser substituïda per la minoritària, i que per tant no accepten (ell i allò que representa) l'”enginyeria lingüística” que la Generalitat aplica a la societat en general i a l’escola en particular… No diu, és clar, gràcies a quina “enginyeria lingüística” la llengua catalana, que no fa pas tant era no solament majoritària, a Catalunya, sinó l’ÚNICA llengua del país (i que continua essent-hi l’ÚNICA llengua PRÒPIA, i així serà sempre, si no aconsegueixen eliminar-la com alguns voldrien) va passar a ser “minoritària” i la castellana va passar a ser la “principal”. Allò del franquisme no va ser pas enginyeria lingüística, sinó espontània i alegre sociologia, oi, mestre?

—Albert Boadella: un corrent de pensament “malaltís”, diu (aquesta vegada en català, curiosament, a diferència dels altres tres), contra un altre de “sa”, la mentalitat tancada de la “tribu” catalana, de la “secta” que vol imposar fronteres versus la “mentalitat oberta”… espanyola! Sí, sí, nois: la mentalitat oberta (sic i resic!) és l’espanyola… ¿Quan se li va girar el cervell, a aquest individu? En qué lugar se enamoró de ti, Espanya? És incomprensible! No sé ni per què em molesto a parlar-ne, perquè és un putu cas perdut. Un dia deia, en Boadella, que el nacionalisme (el de la tribu catalana, és clar) és com un pet, i que els nacionalistes es complauen a ensumar-lo. És una imatge molt plàstica, perfecta, exacta, però aplicada a ell: és com un pet a l’ascensor, que els altres passatgers han d’evitar com sigui!

Amb dedicatòria per a tots quatre, però de manera especial per al barbut president de CCC (que amb la barba i les ulleres sembla un intel·lectual i tot), planto a continuació un article de l’odiat Salvador Sostres que parla, com no se sol fer, d’un aspecte concret de l’enginyeria lingüística que han aplicat al llarg del temps a aquest país els salvapàtries del país del costat:

«Per tancar el meu cicle d’articles sobre la immigració:
hi ha l’argument, deplorable des del meu punt de vista,
que Catalunya ha d’estar agraïda a la immigració
espanyola perquè van ser la mà d’obra
barata que aquest país va aprofitar per créixer
industrialment i per desenvolupar-se. 2 idees: la primera
és que la mà d’obra no fa els països,
ni les empreses. El que compta és el nervi, el talent,
la visió de negoci. La segona cosa, conseqüència
de la primera, és que la mà d’obra és
intercanviable, i que és igual si la teva minyona
és andalusa o és peruana. La teva minyona
serà sempre qui tingui més gana: i encara
que és descarnat dir-ho d’aquesta manera, és
evident que una senyora rica no frega calçotets a
7 euros l’hora.

»Bé, el que vull dir en definitiva és que Catalunya
si no hagués tingut immigració espanyola n’hauria
tingut d’austríaca o de portuguesa, d’albanesa o
de búlgara. I probablement ens hagués anat
millor. D’entrada perquè aquests països que
acabo d’anomenar saben què és passar gana,
no com els espanyols que quan tenen gana paren la mà
per al subsidi, el subsidi que ells en diuen solidaritat
i que jo crec que és una de les maneres més
al·lucinants que té Espanya d’atracar-nos.
I després un búlgar no hauria vingut a Catalunya
per dret de conquesta sinó a guanyar-se la vida.
I hauria vingut per fugir de la barbàrie, no per
exportar-la. Segurament hauria trobat una sort, i no un
genocidi, poder estudiar gratis en català i ara tindríem
un català més que estimaria aquest país,
li estaria agraït, i el defensaria amb ungles i dents
com es defensen les coses que estimes. I no un espanyol
incrustat sentint-se exclòs per la terrible amenaça
del nacionalisme intolerant. Mà d’obra? A mà
armada han vingut d’Espanya, com sempre, i així ens
ha anat».


[“Mà d’obra”, publicat a www.e-noticies.com el 2 de juliol del 2004]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 16 de febrer de 2010 per mininu

Ultracurt

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Chiste corto: Va un caracol y derrapa]

—¡Ouch!… Esto es la fatiga acumulada, no hay duda…

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[Chiste corto: Va un caracol y derrapa]

—¡Ouch!… Esto es la fatiga acumulada, no hay duda…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 14 de febrer de 2010 per mininu

Macedònia amb iogurt grec

Deixa un comentari


 








L’altra
nit, ulls clucs dins el llit,

vaig
caure en un somni tòpic.

 

Adormit
sota una palmera

en alguna
platja del tròpic,

em veia
ajagut a terra,

sobre un
camp de rics melons

i xíndries fins a l’horitzó infinit,

de tits en
forma de pera

i pell de
préssec amorós;

els meus ulls, color avellana,

clavats en
els teus, ametllats

i més dolços
que la mel,

com un do
regalat

que ningú
sap ni demana;

en la
claror del matí

-torrada
olor de cafè amb llet-,

més refulgent
que un vi a la copa,

es bada
una figa vermella

com llavis
encesos de carmí cirera

plens d’amor
que un amant roba.

Amb toc precís i aires hàbils

juga un
manat de tendres dàtils

amb un
nap rogenc, color grosella;

raja llet
d’una mamella,

baixa saba
pel tronc d’un arbre,

blanc
suquet per les escletxes

fins a
les plantes dels peus;

allà a la
vora, voreta meu,

somriuen els
pinyonets

de les dents
teves tan blanques,

i la boca
entreoberta

com l’esclat
d’una castanya,

esberlada
patata al foc,

diu el compromís
sagrat:

jo te l’encendré,
el forn,

on coure
el pa tou del teu blat.

De
postres un plàtan pelat

cuit a la
manera xinesa,

amb un
toc de mandarina

-dolça
acidesa divina-,

al caliu
de la xemeneia.

Les teves
galtes de maduixa

pintades al
sol de l’hora bruixa,

eres la
meva mitja taronja

que jo
menjava monja a monja…

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 14 de febrer de 2010 per mininu

Més que futbol

Deixa un comentari

Hola, Lupe
En el post de diumenge passat (“Com fer callar CR9 i el seu cor de pesats”), hi vas deixar un comentari on deies que n’estaves tipa “de tant de futbol i dels Cristianos Ronaldos i Messis de torn”, i que al món hi ha coses i gent pla més interessants. És cert, i comprenc que en puguis estar fins al capdamunt, i ho faig sense gaire esforç: només m’he d’imaginar com reaccionaria jo si, posem per cas, els toros i la tauromàquia, que és una activitat (esportiva?, cultural?, artística?…) que detesto i que m’avorreix amb la mateixa intensitat, ocupessin un espai mediàtic equivalent al que diaris, ràdios i televisions dediquen al futbol… I també és evident que parlant de futbol difícilment arreglarem el món. Però que sigui un tema intranscendent -es pot viure perfectament sense futbol, només faltaria!- no vol dir que no tingui una certa profunditat, o, dit d’una altra manera, que sota la seva aparent superficialitat no hi hagi altres pulsions, que hi són, i algunes d’elles bastant potents.
Per començar, com a esport d’equip que és, no és difícil veure-hi un paral·lelisme amb un camp de batalla: dos equips enfrontats en una disputa de la qual un en pot sortir vencedor i l’altre derrotat, o bé tots dos igual de vencedors o igual de derrotats, segons com es miri: empatats, doncs. Pots dir que és una cosa absurda i una manera com una altra de perdre -o passar, si som més indulgents- l’estona, i que no caldria. Però també ens ho podem mirar com una forma incruenta de combat, i en aquest sentit seria una sublimació de la violència innata dels humans. I si això és així, acceptaràs que no és pas poca cosa: fer més civilitzats els nostres instints primaris no deixa de ser un progrés, no et sembla?
Aquesta seria una consideració de tipus general. Però aquest dia parlàvem del cas particular de la lliga espanyola, que té les seves pròpies connotacions, fins i tot de tipus social i polític, a banda de les simplement esportives. Per dir-ho ràpid, aquí el futbol no és només futbol, benvolguda companya: per raons històriques, en aquest país nostre el futbol és més que un esport…

Aquí hi ha un enfrontament de tipus polític, tan solapat com evident, representat pels dos equips més importants i representatius de les capitals de Catalunya i d’Espanya, i per extensió dels respectius països. Països, no pas “comunitats autònomes”: primera evidència. Com que és una evidència tanmateix camuflada, aquesta seria precisament la primera qüestió no esportiva en disputa en el terreny de joc, en el camp de batalla esportiu.
En aquest sentit, doncs, un partit Barça-Madrid, i la disputa aferrissada per ser campió de lliga, seria una metàfora de les relacions Catalunya-Espanya, i de la fal·làcia que des de Madrid volen fer
passar com una sola nació: els anys més crus del franquisme, en què aquesta relació havia de ser manifestament i forçosament de domini espanyol en tots els àmbits, i per tant en l’esportiu també, el Real Madrid (i ja poden dir missa, els negacionistes que es pensen que la gent no té memòria) havia de guanyar sempre, i si calia, amb ajudes arbitrals o maniobrant en els despatxos, o totes dues coses alhora.
Ara ja no estem en el franquisme (se suposa), però determinats esquemes mentals perduren, i com que la disputa per l’èxit dels dos clubs, amb dues maneres de fer molt diferents (la persistència en el treball del català vs. la magnificència del poder econòmic del castellà, feina pacient vs. cartera impacient), es decanta clarament del cantó català, aquest últim temps, l’altre fa mans i mànigues per tornar a les velles glòries dels “bons temps”, quan tenia per costum quedar campió de tot i totes li ponien… I com que no se’n surt i la realitat s’entesta a donar la raó i els títols al FC Barcelona, a la capital espanyola la premsa esportiva afí al club madrileny, que no ho pot suportar, pretén atribuir la bona marxa de l’equip blaugrana a suposats tractes de favor en els arbitratges dels partits… La barra que tenen és descomunal i de molt baixa estofa, però la lectura política que se’n pot fer també és diàfana. La petita nació sense Estat ho fa millor que el gran Estat sense nació: aquest seria el paral·lelisme, gens innocu i gens innocent.
Sortint del clos de la lliga espanyola, però, i anant a Europa, on el Real Madrid, com a campió de lliga que solia ser, va campar durant anys, el club blanc tampoc té gaire bona premsa, per les seves maneres prepotents de comportar-se. El longeu entrenador del Manchester United, sir Alex Ferguson, el té per un club “mafiós”, i ha arribat a dir d’ell que “no té ètica i va pel món fent el que vol per ser l’equip del general Franco”…
En fi, noia, no et vull pas donar més la tabarra, però amb aquestes quatre pinzellades em penso que ja es veu que la passió esportiva -tan estúpida com vulguis- està alimentada per moltes altres. Això és lo que hi ha, i les coses són com són.
Una altra cosa són els jugadors, també és veritat. Són les peces necessàries del tauler, però també són com són, i això ja depèn de cadascun d’ells. Que siguin de més o menys qualitat humana, o més o menys fantasmes, ja queda fora d’aquest debat, encara que com a figures públiques haurien de tenir un mínim de nivell. Aquest mateix divendres, que ha fet vint anys de l’alliberament de Nelson Mandela del seu llarg captiveri, algú ha recordat al Facebook que no fa gaire temps, quan el Barça va anar a jugar un partit a la República de Sud-àfrica, només van aprofitar l’ocasió per anar-lo a a veure l’Oleguer, en Thuram i l’Iniesta, i els altres es van quedar a l’hotel fent pànxing o a la capital fent el turista.
I pel que fa als jugadors del Real Madrid, pim-pam, pim-pam, copas vienen, copas van, val més que ho deixem córrer…
Salutacions.

[Foto de l’entradeta: Libération]
____________________________

ps: Molt llegible, per breu i per interessant, aquest article relacionat del periodista i culer Carles Capdevila, escrit al seu blog i publicat al diari Avui el dia 14 d’aquest mes: cliqueu aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 13 de febrer de 2010 per mininu

2030: Imperium fail!

Deixa un comentari

«La nova Comissió Europea va rebre ahir el suport majoritari del
Parlament Europeu després d’un últim i animat debat ple de crítiques
contra el seu president, Jose Manuel Durão Barroso, i el seu equip,
fins i tot per part dels eurodiputats que van votar-hi favorablement.
Amb 488 vots a favor, 137 en contra i 72 abstencions, la CE comença
avui el seu mandat de cinc anys, que tot indica que seran molt durs per a la Comissió».

[Agència EFE]

El debat d’ahir va deixar clar que a Barroso i a la nova Comissió no
els esperen cinc anys fàcils davant uns eurodiputats disposats a
utilitzar el poder que els dóna el nou Tractat de Lisboa i descontents
amb el baix perfil dels comissaris. Barroso va demanar clemència i
optimisme: «Fugim del glamur intel·lectual del pessimisme i la
denigració constant de la UE que està fent tant de mal a la imatge
d’Europa»
, va dir, després de reconèixer els límits de la influència
comunitària. «Compta la UE en el món? La resposta és que sí. Però compta la UE tant com hauria de fer-ho? La resposta és que encara no»,
va assegurar Barroso.


Mentre a Brussel·les (i a Estrasburg, que els francesos són molt
francesos i no estan per passar-se de la seva sessió regular de
massatge nacionalista) Europa debat sobre el seu propi melic, el
president actual de la UE, ni més ni menys que l’ínclit president
espanyol, Rodríguez Zapatero, va pel món pixant fora de test (a Davos,
a Washington i a Brussel·les mateix, i per delegació a Londres, on la
seva vicepresidenta econòmica va fer abans-d’ahir un bonic xou a la seu
del Financial Times) i donant mostres de la incapacitat espanyola per fer les coses raonablement bé.
Veient-los
funcionar (per dir-ho així), hom pensa que l’única cosa que sap fer bé
Espanya és reprimir, negar i anar a la contra: l’exemple de Catalunya i
les altres nacions que té engarjolades és palmari. Però quan es tracta
de treballar i de fer-ho en positiu, les cagades se succeeixen, com ho
demostra el comportament erràtic de l’economia espanyola i dels seus
errabunds conductors.
(I atenció, que els pilots de reserva, Déu me’n guard!, ja estan altra vegada amb el seu “Váyanse, señores socialistas”
que tan bé es pensen que els va funcionar amb el tontaina del bigoti el
1996, la legislatura del qual va tirar de la veta alemanya i de
l’economia del totxo, dues mamelles que ara ja no estan per la
labor…).
Que es posin la granota de treballar, el senyor Barroso i
els seus, que se’ls hi girarà feina, efectivament, i que un dia o altra
tindran a l’agenda com a tema inajornable la qüestió del canvi de
fronteres interiors: Europa no pot continuar ignorant que alguns dels
seus estats, com aquest que s’anomena Espanya, amaguen dins les seves
fronteres nacions d’un potencial enorme que malden per eixir-ne, i que,
un cop ho facin, lluny de convertir-se en un problema -per a Europa-,
poden convertir-se -i ho faran amb tota probabilitat- en una solució i
en uns bons aliats, entre altres coses perquè són més competents, més
solvents i més europeistes que el mateix Estat espanyol, que
tradicionalment només li ha interessat Europa -com fa amb tot- quan
n’ha pogut treure rendiment.

http://img38.imageshack.us/img38/9038/imperiumfail.gif

Himne d’Europa – National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.


[Il·lustració de l’entradeta: Fragment d’un mapa d’Europa fet a Alemanya a la meitat del segle XVIII. Font: The Agile Rabbit Book of Historical and Curious Maps.
Amsterdam, The Pepin Press, 2005. Observeu les diferents versions del
Parenostre escrites en la llengua corresponent a cada territori]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 10 de febrer de 2010 per mininu

Perquè fem la bugada al safareig espanyol

Deixa un comentari

Dilluns. El dilluns és un dia ressacós, antipàtic, i si a damunt s’aixeca rúfol i plou, com avui, les ganes de quedar-se a casa -i més concretament en aquell espai genial de la casa que en diem el llit- són difícilment reprimibles. Però el dilluns és també el dia de “Crackòvia”, a la TV3, i de la columna d’en Narcís-Jordi Aragó a la contra d’El Punt i de la d’en Pascual en planes interiors: 2 en 1, no està malament.
L’article d’opinió política d’en JM Pascual sol ser interessant, excepte alguns dies que és més que interessant, cosa que no vol dir que proporcioni felicitat. La d’avui n’és una: “La Catalunya ambigua”, es diu, i fa com segueix:

El cas de les vegueries és un episodi més de l’ambigüitat en què es
mou Catalunya. Potser sí que investigant a fons arribaríem a saber què
és el que finalment s’ha aprovat, però com que a Catalunya la
informació política no arriba a la gent de la mà dels polítics, sinó de
la mà de les informacions i de les opinions periodístiques, només sabem
que s’ha aprovat una llei o un projecte de llei o un avantprojecte de
llei de vegueries que, a més, neix embastat.

En canvi, sí que
sabem que Chaves, ministre espanyol, ha reaccionat dient que l’última
paraula la té l’Estat. I ja estem al cap del carrer. Desapareixen les
províncies? Desapareixen les diputacions? Vés a saber. Les vegueries,
que fa trenta anys formaven part de l’imaginari col·lectiu de la
societat catalana, ara, que s’han legislat o que s’han intentat
legislar, ja ningú no sap què són. Més funcionaris, és el que diu la
gent del carrer. Una vegada més, hem perdut un llençol en la bugada.
Ningú es creu el poder de la Generalitat, ni tan sols els catalanistes.
La filosofia de la divisió territorial s’ha perdut. Ni tan sols els que
aniran, de bona fe, a votar, el dia de l’onada que els toqui, per la
independència, saben què són les vegueries. Ja no diguem els partidaris
de deixar les coses com estan.

És el mateix que passa amb tot.
Aconseguim les competències sobre Rodalies i no podem decidir més enllà
de l’estat sanitari dels lavabos. Aconseguim un acord sobre el
finançament i no sabem quants diners ens toquen. Avancem sobre la
gestió dels aeroports i descobrim que la Generalitat no serà
determinant per fer res, sinó per impedir que es faci més malament de
com s’està fent. Tenim un afer a Vic i s’imposa el criteri de l’Estat
per sobre de la veu, inexistent, de la Generalitat. En el cas del
cementiri nuclear, el mateix: les resolucions del Parlament no
serveixen de res. No podem decidir sobre l’edat de jubilació, ni sobre
les fusions d’entitats d’estalvis, ni sobre la nostra primera llei,
anomenada Estatut d’Autonomia.

Si la ministra Chacón viatja,
ningú es pregunta amb quin mitjà de transport ho fa ni què ha disposat
en maquillatge. Si el president de Parlament o el conseller de la
Vicepresidència ho fan, tothom qüestiona amb quin cotxe ho fan o què
han gastat en el desplaçament.

Tenim competència exclusiva en
Cultura i no tenim diners ni per comprar els fons artístics de la gent
del país perquè l’Estat simplement paga més. Com tampoc tenim diners
per fidelitzar els nostres esportistes. En fi, som una comparsa en el
carnaval de la pluralitat espanyola.

Estareu d’acord amb mi que els tres últims paràgrafs són per tallar-se les venes… o per deixar-se-les llargues, que deia aquell. Millor que ens les deixem llargues, doncs, i que aquestes veritats com cops de puny ens ajudin a aïllar correctament el problema, com fa un biòleg amb el microscopi o un professor de matemàtiques a la pissarra (a les aules on encara en facin servir), i a encarar-lo com cal per trobar també la solució correcta.
En aquesta línia, hi ha una altra dita que ve al cas, i és la que diu que una imatge val més que mil paraules, i tant se val si aquesta imatge ens ve proporcionada precisament per un grapat de paraules ben dites i ben ordenades. En tinc una de molt potent al cap capturada d’un article de l’inefable Salvador Sostres, de qui (mal)parlàvem (una mica) fa uns dies en aquestes planes. Us convido a entrar-hi, i ja em direu:

«Catalunya som la noia segrestada i violada: fa 300 anys que ens ocupeu
i han estat successius els intents de genocidi polític, cultural i
pròpiament físic; a banda dels espolis i els saquejos. Sou el nostre
monstre tal com FRITZL ho ha estat per a la seva filla. La diferència és que FRITZL
és el pare de la pobra criatura, i nosaltres, amb les proves de l’ADN a
la mà, és a dir, amb la veritat històrica, no som fills de la vostra
Espanya ni de conya. És així com ens sentim els catalans: privats de
llibertat, segrestats, violats en la nostra condició de contribuents i
de ciutadans. Tal com amb la pobra filla segrestada no es tractava de
millorar-li les condicions del segrest proporcionant-li més menjar, o
aparells de música o un altre televisor, i l’únic objectiu era
alliberar-se, així nosaltres reclamem el nostre dret de ser lliures i
en pau d’una vegada. FRITZL, per evitar
que les seves víctimes l’ataquessin, les tenia atemorides amb un
suposat sistema segons el qual el soterrani es col·lapsaria de gas si
res de dolent li passava. La vostra Constitució té l’article vuitè que
ens amenaça amb què l’exèrcit hi és per garantir la integritat de la
pàtria. Hi ha una moral dels segrestadors, una fondària tèrbola que
sempre és la mateixa. No volem més trens, ni més diners, ni més
Estatuts. Volem la llibertat. És nostra i ens la vau robar. El que no
se li pot fer a una noia, no se li hauria de poder fer a un poble. És
cert que alguns catalans es conformen amb ració doble de plàtans o de
revistes, tal com els nens que van néixer d’aquelles violacions és
probable que no clamin llibertat perquè no han estat mai lliures, i el
que sobretot tenen és por. FRITZL explicat als espanyols és la metàfora exacta del que ells representen contra la nostra nació»
.

[“Fritzl explicat als espanyols”, article publicat al diari Avui, 8 de maig del 2008. Per refrescar la memòria sobre el cas Fritzl, cliqueu aquí]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 8 de febrer de 2010 per mininu

Imperdible “Lost”

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En una calle de una ciudad del Imperio los transeúntes descubren, atónitos, estupefactos, un asoluto misterio que les deja con los pelos como escarpias…]

—¿Qué ocurre?, ¿qué está pasando?, ¿qué es este gentío?
Parece ser que ahí en medio hay un individuo que afirma que no ha visto en su vida ni un solo capítulo de “Lost”…
—¡No me digas!, ¡No me lo puedo en de creer!!…
Pues se ve que es cierto, amigo…

… y a más a más, NO PIENSO COMPRARME EL DVD DE LA CUARTA TEMPORADAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA, córcholis!!!
¡¡Ooooooooooohhhhh!!!
¡¡AAAaaaaaaaaaaaaahhh!!!

Guió i dibus: Min

Translation into Panamanian (traducción al panameño):

[En una calle de una ciudad del Imperio los transeúntes descubren,
atónitos, estupefactos, un asoluto misterio que les deja con los pelos
como escarpias…]

—¿Qué ocurre?, ¿qué está pasando?, ¿qué es este gentío?
Parece ser que ahí en medio hay un individuo que afirma que no ha visto en su vida ni un solo capítulo de “Lost”…
—¡No me digas!, ¡No me lo puedo en de creer!!…
Pues se ve que es cierto, amigo…

… y a más a más, NO PIENSO COMPRARME EL DVD DE LA CUARTA TEMPORADAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA, córcholis!!!
¡¡Ooooooooooohhhhh!!!
¡¡AAAaaaaaaaaaaaaahhh!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 7 de febrer de 2010 per mininu

Com fer callar CR9 i el seu cor de pesats

Deixa un comentari

Aquest dia discutien a la ràdio sobre el presumpte villarato [un suposat tracte de favor de l’estament arbitral envers el Barça que presumiblement estaria dispensant el presumpte president de la RFEF, Ángel M Villar, suposadament amic del president Laporta]: excuses de mal pagador, segons la majoria d’opinions sobre el cas, propiciades per un entorn que es posa nerviós veient la baixa productivitat -en èxits esportius- del talonari de Florentino Pérez, ja que està resultant incapaç de desbancar del primer lloc de la taula el Barça, un equip-equip que continua jugant com els àngels i sense afluixar, com han reconegut aquests dies passats el capità blanc, Raúl González, i el director esportiu de la casa, Miguel Ángel Pardeza.
Al cor de ploraneres i escarafalleres de l’entorn madridista li costa, però, reconèixer els mèrits de l’equip català, i s’agafa a tots els claus roents que troba. L’últim d’ells, la sanció imposada a (l’____________ de) Cristiano Ronaldo després d’haver trencat el nas d’un cop de colze a un jugador del Màlaga, Patrick Mtiliga, mentre forcejava per intentar desfer-se del seu marcatge. El media market center de la capital espanyola es va afanyar a gratar a les hemeroteques fins que hi va trobar un episodi semblant protagonitzat per Leo Messi, un paral·lelisme molt prim que a més acabava de manera molt diferent, ja que Messi no va pas agredir el defensa que el volia retenir agafant-lo de la camiseta: el presumpte greuge comparatiu va acabar, per tant, en aigua de borrages…
S’ha dit de tot, al voltant d’aquest cas com un cabàs. Però aquestes discussions bizantines, que no serveixen per a altra cosa que per fer bullir l’olla, es tallarien en sec amb una norma molt senzilla: que aquesta mena d’accions -les que acaben amb un dany físic en l’adversari- tinguessin una “sanció solidària”, és a dir, una “baixa esportiva” exactament igual, en partits sense jugar, a la de la “baixa laboral” del jugador agredit. En el cas de Cristiano Ronaldo, doncs, seria de quatre setmanes, si és aquest el període que Mtiliga estarà fora de combat perquè es refaci de la fractura nasal que li va causar CR9.
Seria una bona putada, per al jugador agressor, és clar que sí; però seria exactament la mateixa putada provocada per ell al seu rival, oi que sí? I això hauria de ser així independentment de la intencionalitat o no del jugador agressor, que és un altre concepte que s’ha manejat a mansalva, aquests dies, amb el bo del davanter madridista… No, res d’apreciacions subjectives ni de valoracions a pilota passada d’aquest imprevisible comitè de competició que té a l’armari la Real Federación Española de Balompié. La norma seria: “Tal faràs, tal trobaràs”, i amb aquesta norma vigent, els jugadors es tornarien sobtadament bastant més primmirats amb la seva agressivitat, podeu pujar-hi de peus; i la seva conducta al terreny de joc seria, amb tota seguretat, molt més cavallerosa, encara que fos de forma induïda

…Una altra manera de fer callar la prima ballerina del Real Madrid és la que va fer celebèrrima Andrés Iniesta en l’últim partit que va enfrontar sengles equips, al Camp Nou. Genuí doctor Andreu, 100 x 100 Barça!

ps: de tota manera, que l’afició merenga no es queixi tant, pq els jugadors normals del R Madrid han descobert que sense en CR9 juguen com un equip, i a més guanyen els partits sense despentinar-se. Éste es uno, i l’altra és que, si no guanyen la Lliga (que podria passar!), sempre tindran d’excusa aquests partits de sanció a l’ídol de Madeira…

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 7 de febrer de 2010 per mininu

Adéu a en Joan

Deixa un comentari

Joan Motger Vilarnau

(Girona, 3 de febrer del 2010


El dia que jo em mori
no em vingueu pas a plorar,
jo no estaré sota terra,
jo sóc vent de llibertat

El dia que jo falti
no patiu ni em planyeu,
jo no estaré sota terra,
jo estaré pertot arreu

El dia que jo me’n vagi
no em vingueu pas a visitar,
jo no estaré sota terra,
he buscat la llibertat!

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 5 de febrer de 2010 per mininu

Les pensions, a punt de tocar fons

Deixa un comentari

L’executiu de Zapatero rectifica i suprimeix el paràgraf que advocava per un augment del període de còmput de les pensions

Després d’haver-se fet públic el Programa d’Estabilitat 2009-2013
(pdf) que l’executiu de Zapatero ha enviat a la Comissió Europea i que
plantejava d’incrementar deu anys el període de cotització per al
càlcul de les pensions, s’ha fet enrere i ha corregit el text enviat
retirant-ne aquesta proposta. El govern espanyol ha justificat la
inclusió inicial de la mesura argüint que era ‘només un exemple’.

Amb aquest hipotètic canvi en el càlcul i afegint-hi l’endarreriment de l’edat de jubilació als 67 anys, aprovada
pel govern fa pocs dies, la Seguretat Social s’estalviaria quasi quatre
punts del producte interior brut (PIB) en la despesa de pensions a
partir del 2030. Quatre punts del PIB equivaldrien a uns 40.000 milions
d’euros. El mateix document sosté que aquest fet suposaria ‘una millora
molt substancial de l’indicador de sostenibilitat que elabora la
Comissió Europea, i en concret el component que recull la despesa
associada a l’envelliment, que se situaria entre els més baixos
d’Europa’
.

[De Vilaweb.cat, 3/2/2010]

Avui aquest era el tema estrella dels noticiaris, i com a tal ha fet córrer el ministre del ram, Celestino Corbacho, a explicar, embarbussadament, l’enèsim canvi de direcció decidit (és un dir) sobre la marxa per l’erràtic Govern del sabater de la Moncloa. Cap novetat, doncs. Però passa que la crisi que no era tal, segons les autoritats (és un dir) espanyoles en matèria econòmica (i de la qual Espanya, que va ser l’última de percebre-la, serà també l’última de superar-la, asseguren els experts), s’està acostant perillosament a un tema altament sensible, com és el del sistema de pensions que teòricament ha de garantir el futur dels treballadors/cotitzants a partir del dia que deixin de ser-ho i hagin de passar a viure del fruit dels seus anys de treballar i (a damunt!, com si no fos prou esforç) pagar impostos, tot alhora…

 

Les tertúlies aquests dies en van plenes, és clar, i n’he pogut seguir una de molt il·lustrativa aquesta tarda a RAC1, amb la participació de l’il·lustre Xavier Sala Martín, l’economista de les americanes virolades i membre de la junta del FC Barcelona. Amb els de l’equip del programa d’en Toni Clapés, han parlat del paperot internacional que està fent Espanya dins els països de la zona Euro, que l’estan començant a assenyalar com a soci poc complidor, i encara més que això: com “un llast” que podria fer anar pel pedregar tots els altres membres del club, de manera que algunes veus estan insinuant que potser caldria expulsar-l’en, la gran Nació de Nacions, abans això no passi…
Ha sigut realment revelador el tall de veu d’en Rodríguez Zapatero en què aquest inconscient es vantava, no fa ni dos anys, de la “fortalesa del sistema financer espanyol”, reconeguda per instàncies internacionals, molt més que l’italià, “cosa que no agrada gens al Berlusconi”, va reblar, i encara va tenir l’audàcia de fer broma amenaçant Sarkozy de passar-li “aviat” al davant…, i tot això perquè els bancs espanyols s’havien escapat dels “actius tòxics” provinents dels EUA. Però van venir els actius tòxics del totxo de la Costa del Sol i companyia, com ha recordat l’economista del Maresme, i aquí tenim ara els llestos dels espanyols, enquadrats i enfangats en aquest altre club que els europeus del nord en diuen PIGS, acrònim de “Portugal, Italy, Greece & Spain”, és clar, però que com tothom sap és també un mot anglès que significa ‘porcs’…
Però bé, deixem Espanya amb les seves exhibicions al teatre del món i anem a les interioritats del problema, que és ni més ni menys que el famós fons de pensions de la SS, que també té una fortalesa fenomenal, segons els responsables que se’n cuiden (toquem fusta, doncs!), i tanmateix pot passar que s’esgoti, un any d’aquests… I com que de fet ha començat a donar-ne símptomes, s’han disparat les alarmes per la que pot ser una situació simplement “catastròfica”, si s’arriba a donar.
Per evitar-ho, segons Sala Martín, només hi ha tres mesures possibles: allargar l’edat de jubilació (perquè hi hagi menys jubilats a qui haver de pagar i alhora més gent contribuint, és clar); abaixar les pensions que es paguen (de manera que als avis se’ls encarirà la vida… encara més); o fer que els joves que s’incorporen al sistema paguin més a la Seguretat Social (cosa que equivaldria a abaixar-los els sous). Cap mesura gaire popular, doncs. I la quarta, la d’allargar deu anys més el període de cotització, el Govern espanyol tot just s’ha atrevit a insinuar-la i l’ha amagat tot seguit, en vista de la reacció furiosa que despertava (CC OO ja ha sacsejat el papus de la vaga general)…
I encara bo que, en aquest panorama tan poc engrescador, a algú se li ha acudit que és possible aplicar (d’alguna manera ja es fa, però es podria ampliar) una certa flexibilitat a l’edat límit per deixar de treballar: en segons quins oficis, és perfectament factible de plegar més enllà de la barrera dels 65 anys…

Arribats aquí, i mentre esperem a veure com els polítics i els economistes se’n surten, d’aquest atzucac, hauríem de fixar-nos en un detall d’una importància decisiva: la perspectiva és que aquesta crisi potser la superarem, però que no en sortirem pas indemnes, sinó més pobres que quan hi vam entrar. Les famoses crisis cícliques del capitalisme resulta que no surten gratis, que no és pas qüestió d’esperar que passin i prou, com si fossin una tempesta d’estiu, sinó que es cobren les seves víctimes, d’una forma o altra, i aquesta vegada està arribant al moll de l’os: als fons de pensions. Poca broma.
La conclusió que en podem extreure, dita amb paraules gruixudes, és que al capdavall, al capdavall de la vida útil com a treballadors i de la vida més o menys ociosa com a pensionistes, els mortals occidentals cada vegada tindrem menys per deixar-ho en herència als nostres fills: menys propietats, menys patrimoni, menys diners, menys béns.
Algun dia la força dels fets potser ens posarà davant la necessitat imperiosa de socialitzar l’herència, amb la qual (mesura) el problema dels fons de pensions ni es presentaria, perquè tampoc caldria que els joves treballessin per mantenir els vells. La disjuntiva serà (ho és des de fa temps, ja, però cada dia que passa es fa més crua) aquesta: o heretem tots o arribarà un dia que no hereterà ningú.
O tots hereus o tots desheretats, aquesta és la qüestió.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 4 de febrer de 2010 per mininu