L'Hereu Riera

Interessant disquisició de Joan Barril en El Periódico [*] d’avui (“Paraules deformes”) sobre l’ús, l’abús, de determinades paraules i expressions, de resultes del qual aquestes perden el seu sentit original per donar-ne un altre de bord. Començava així:
«Saint-Exupéry diu a El petit príncep que les paraules són
font de malentesos. És veritat. Una de les paraules que defineixen
precisament el bon ús de les paraules s’ha convertit en un concepte que
defineix tot el contrari. La retòrica, per exemple, era la ciència que
estudiava i fomentava la bellesa del discurs i la precisió del que
s’escrivia i del que es deia. Avui, contràriament, una intervenció
retòrica és una xerrameca estèril i buida, desproveïda de fons, de tesi
i d’harmonia».

Després d’aquest exemple, venia el de l’adjectiu «feixista» i els seus derivats: «El feixisme, per desgràcia,
va ser una cosa molt seriosa per utilitzar-la com a insult sobre gent
que es limita a no estar d’acord amb nosaltres. Un feixista és algú que
busca en el grup la seguretat i la impunitat de la seva violència sobre
els altres. Un feixista no atén lleis, sinó uniformes. No pretén
persuadir ni convèncer, sinó simplement eliminar els disconformes. Un
feixista és algú que es refugia en la força precisament per la
debilitat del seu caràcter. A vegades l’autoritarisme es confon en les
seves formes amb el feixisme, però d’autoritaris n’hi ha a tot arreu, i
és de bon observador saber distingir el discrepant del simple botxí».

Llàstima que es queda aquí, en Barril, i se’n va a comentar -cosa totalment comprensible- l’invent retòric amb què ens va sorprendre la setmana passada el director general corporatiu del FC Barcelona, Joan Oliver, aquella inigualable “auditoria de seguretat” amb què va convertir l’afer de l’espionatge ordenat per ell fa uns mesos (i que s’ha conegut tot just ara i precisament ara, vagi vostè a saber per què) sobre determinats vicepresidents del club.
Ho dic perquè es podria haver entretingut un moment, per simple associació d’idees, sobre l’ús i abús que van fer els feixistes, durant la guerra i tots els anys posteriors, de l’adjectiu “nacional” aplicat a les seves tropes, primer, i després a tots els organismes que van crear i a totes les accions -de govern i de tota mena- que van perpetrar. El van aplicar a tots els ordres de la vida, al nou ordre polític i social que van imposar, i ho van fer amb total impunitat -només faltaria!- i amb la total acceptació de la majoria de la societat.
I tant és així, tanta va ser la penetració d’aquest adjectiu impropi (o no) en la ment col·lectiva, que l’hem pogut sentir i veure’l escrit en parlaments i escrits d’escriptors, periodistes i fins i tot d’historiadors (!) d’una esquerrania contrastada. L’apropiació semàntica va tenir -i encara en té- un èxit total, desbordant.
I seguint estirant el fil, ¿què en diríem de la utilització de l’adjectiu “nacional” avui dia, sobretot per part dels que es declaren a tort i a dret “no nacionalistes”, aquest sofisme infecte que cap manual de retòrica admetria? Si els feixistes eren els “nacionals”, els republicans eren una altra cosa… Semblantment, si els “no nacionalistes” actuals (majoritàriament hereus ideològics d’aquells) parlen i actuen en nom d’un suposat àmbit “nacional” (entomeu la paradoxa!), què cony són els altres, tot i formar part de la mateixa sacrosanta unitat nacional? Aquí hi ha alguna cosa que no lliga, no us sembla? Algú aquí amaga l’ou, però costa ben poc descobrir-lo: la mateixa retòrica que gasten, el seu peculiar llenguatge, els traeix i posa l’ou al descobert!
I d’oca a oca, tiro perquè em toca: dia sí dia també, ara hem de veure com passa una cosa paral·lela amb l’adjectiu “nazi”, que els “nacionals” d’avui dia encolomen sense cap rubor als “nacionalistes” que no són nacionalistes espanyols, és a dir, als que no són “no nacionalistes” com ells… L’anàlisi no s’aguanta dreta: “nazi” ve de “nationalsozialismus”, que és la ideologia del partit d’Adolf Hitler emparentada amb la dels feixistes espanyols o franquistes, que jo sàpiga. Doncs res, els vells i nous “nacionals” espanyols tracten de “nazis” els nacionalistes no espanyolistes de la Península (catalans i bascos, sobretot) sense cap empatx. Una manera fantàstica de girar el mitjó sense immutar-se davant els ulls de tothom, un joc de mans que en català en diem fer passar bou per bèstia grossa.
I, ves quina casualitat -la història és la que és, i és tossuda-, resulta que qui va posar en circulació l’apòcope “nazi” va ser ni més ni menys que Joseph Goebbels, el ministre de Propaganda, aquell que va fer famosa la frase “una mentida repetida mil vegades acaba essent una veritat”…

Deixeu-me acabar de repassar l’article de Joan Barril amb “la gran lliçó de llenguatge” que va dir diumenge el president Lula da Silva (ho vaig veure per la TV, i llavors, com ara, em vaig treure el barret): «En relació amb el conflicte que l’enfronta a Hondures,
amb la seva ambaixada assetjada i amenaçada pel president impostor Micheletti, es va dirigir als periodistes i els va dir que parlessin amb els seus editors i que deixessin de considerar el Govern de Micheletti com “un Govern interí”. La interinitat dels governs no explica en cap cas l’origen d’aquests governs. Lula insistia:
una cosa és un Govern interí i una altra és un Govern colpista. Per més
que adornem la violació de la legalitat hondurenya amb paraules, aquell
Govern “de facto”, aquell Govern “interí”, aquell Govern “il·legal”
fonamentat sobre l’acció repressiva de les Forces Armades és un Govern
colpista. I un cop d’Estat no és res més que la usurpació del poder a
partir de l’amenaça, la coacció i la violència de personatges que no
compten amb la ratificació explícita dels seus ciutadans.
»Són paraules de Lula.
En el regne de l’eufemisme s’agraeix que algú amb autoritat moral
recordi la diferència entre la realitat i les paraules amb què se solen
disfressar les coses que no ens agraden».

No estarà de més recordar, doncs, que el Govern franquista, instituït per la força de les armes franquistes sublevades, les forces soi-disant “nacionals”, era un Govern colpista. I aquells a qui aquesta veritat com un temple no els agradi, ja poden anar dient missa, i en el llenguatge que vulguin.
_________________________________________________________

PS: Per cert, entre les últimes creacions destacables del regne de l’eufemisme i del seu putu llenguatge políticament correcte hi ha la de “persones amb diversitat funcional” per denominar les persones discapacitades (abans discapacitats, a seques; abans minusvàlids; abans disminuïts…, impedits, coixos, paralítics, esguerrats…). Anem-nos preparant per a la pròxima, que no pot trigar a ser entre nosaltres, pecadors.
__________________________________________________________

[*] El Periódico de Catalunya podrà ser el butlletí oficial del PSC-PSOE i tot allò que vulgueu, però hi ha una cosa que fa bé, i és la doble versió en català i en castellà, que tenen si fa no fa la mateixa correcció formal. Aquest article d’en Barril l’he llegit avui en un bar on tenien el diari en castellà, però els fragments reproduïts els he capturat de la versió digital en català, que suposo que és la llengua original en què l’havia escrit l’autor, essent com és català. Però posats els dos de costat, no hi hauria manera de saber-ho. Ara agafeu un article qualsevol dels columnistes catalans que publiquen a La Vanguardia, en l’edició en català (amb traducció automàtica): fa poc ho vaig fer amb un d’en Quim Monzó i encara tinc els pèls de punta, del resultat que em va sortir a la pantalla. ¿Per què el diari barceloní del Grup Godó no fa el mateix que l’altre i treu una edició en català digna? Pregunteu-l’hi al comte, que Ell ho deu saber.

El company Ramon Gisbert, president del Club esportiu UNES de Sant Feliu de Llobregat, m’envia un mail a propòsit del Torneig de Tardor Memorial Francisco Molina 2009, de bàsquet en cadira de rodes, que s’ha jugat aquest cap de setmana passat al pavelló municipal d’aquesta ciutat del Baix Llobregat.
La novetat d’aquesta edició és que els partits es retransmeten, en diferit però íntegrament, per televisió, però no pas per cap canal convencional (això seria notícia de portada), sinó per Discapacidad TV, un canal que emet exclusivament per Internet i que abasta tota mena de temes, però sempre relacionats amb la discapacitat.
Us animo des d’aquí a fer-hi un cop d’ull, ja que es tracta d’una competició amb equips de nivell i que juguen a bàsquet de meravella. Aquests són els emparellaments i l’horari dels partits:
—Aquest dilluns, a les 9 del vespre, s’ha retransmès el partit jugat dissabte entre l’històric CAI de Saragossa i SGH Berlin, un equip mixt de la capital alemanya.
—Avui dimarts, a les 23:30 (molt tard, i més per a un esport tan minoritari com aquest), retransmissió del partit, disputat també dissabte, entre l’equip amfitrió, que ara es diu FC Barcelona UNES (després d’haver pujat a la màxima categoria i després que el Barça Guttmann, de divisió d’honor, ha passat a la història), i un equip proper (també esportivament, ja que tenen establert entre ells un acord de col·laboració), el CEM L’Hospitalet.
—Dimecres, a les 10 del vespre, partit jugat diumenge per aquest últim equip contra el de Berlín.
—Dijous, primer d’octubre, a quarts de 10 del vespre, l’últim partit del torneig, jugat diumenge al migdia i sens dubte el més interessant del quadrangular: Barça UNES Sant Feliu contra CAI DA Zaragoza.

(Si voleu saber els resultats dels partits i la classificació final, podeu trobar-los a la plana web del FC Barcelona-UNES Sant Feliu L).

Aplaudim des d’aquí la iniciativa de la gent de Discapacidad TV (entre ells el mateix Ramon, que forma part de la junta directiva, com a secretari, relacions públiques i gerent de l’àrea d’esports), que han de tenir molta empenta per tirar endavant un projecte d’aquesta magnitud, pensat i realitzat per a tota l’àrea hispanoparlant, incloent-hi per tant Amèrica Llatina, i que doncs deu ser d’una complexitat considerable.

La foto que reprodueixo a l’entradeta (treta de la plana web del club santfeliuenc) es prestaria a un dels exercicis literaris amb què ens obsequia cada setmana en Manuel Cuyàs a les planes de la revista Presència. En primer lloc, la foto en si, que a diferència de les que comenta en Cuyàs, no sembla pas feta per cap professional, cosa que s’adiu amb la precarietat habitual del sector i de les seves activitats. Però, fixant-nos en la imatge, hi ha un parell de detalls comentables: de manera destacada, la flamant nova vestimenta dels jugadors locals, amb els colors blaugrana del FC Barcelona. Quin goig, poder-la dur, oi?
L’altre seria el logo estampat a la camiseta dels jugadors aragonesos: el del CAI, Caja de Ahorros de la Inmaculada. ¿Què ho fa que hi hagi tants equips espanyols (i no solament de discapacitats) esponsoritzats per caixes d’estalvis i diputacions, consejos, cabildos i altres organismes de l’administració, i en canvi aquí a Catalunya no se’n vegi ni un, ni per mostra?
Un altre punt on hauríem de fixar la vista un moment seria el de les grades: estan buides. És clar que en altres punts del pavelló hi havia un xic més de concurrència, però aquest era el partit més potent del torneig, el més interessant, i en una altra disciplina esportiva normal, lo normal seria que hi hagués més públic. Per dir-ho ràpid: difícilment veurem mai en un torneig com aquest en Jan Laporta ni cap dels seus famosos vicepresidents presidint un partit, ni que sigui el de la final…

I finalment, un petit comentari tocacollons sobre l’eclosió de Discapacidad TV, “el primer canal de televisió dedicat al col·lectiu de discapacitats”. El primer de l’Estat, s’entén. Per una vegada, els espanyols han sigut pioners en una iniciativa i en un camp on en altre temps Catalunya probablement hauria marcat la pauta, com ha passat tantes vegades. Però no sé què passa, que estem instal·lats en una mena de velocitat a mig gas, i tothom sembla que ens avança per la dreta… La irrupció de les esquerres al Govern del país feia pensar que portaria aires de renovació i que tot seria pàtria, i en canvi els comentaris que et fan la gent del col·lectiu de minus, a aquesta altura de la pel·lícula, són descoratjadors.
Entre la Llei de la Dependència parida pel govern de Madrid, que els nostres governants van acceptar justificant-se amb uns arguments que, vist l’èxit de l’empresa, ara fan riure i emprenyar a parts iguals, i que, un cop empassat el caramel, ens fa a tots més dependents (políticament), entre això i el penós sainet del miserable acord de finançament, els minus catalans anem d’Herodes a Pilat fets uns ecce homos.

Translation (traducción):

[Rizando el rizo del “más difícil todavía”, un mago ejecuta en close-up un autotruco, en un brillante ejercicio de magia potagia]

—Polvos pinos, mata tocinos, y… ALE HOOP!

Guió i dibus: Min
[_{Dedicat al mag Xevi, gran entre els grans}]

Translation into Cuban (traducción al cubano):

[Rizando el rizo del “más difícil todavía”, un mago ejecuta en close-up un autotruco, en un brillante ejercicio de magia potagia]

—Polvos pinos, mata tocinos, y… ALE HOOP!

De quin color són les flors de nit?
De la llum dels neons,
color marcida.
Els puntets dels estels,
pigallant la foscor,
tot just les il·luminen.
La lluna, si les veu,
mentre gira la cara
les pinta de blanc.
Dins el cor de la nit,
dos amants les trepitgen.
Una planta devoradora
té parat el parany.
Un gat que hi passa a la vora
aquesta nit farà anys.

Me estoy partiendo de risa. ¡Qué alcalde más cachondo! Alcaldes así
necesitamos en este país, gente que no tiene problema en hablar como si
estuviera jugando al mus en la taberna. ¿Se trata de un pleno
municipal, donde tradicionalmente la gente se peina la lengua antes de
hablar? Nada, en Bellveí no tienen ese problema y así
su alcalde, Josep Fonts, dice las cosas por su nombre, al pan, pan, y
al vino, un buen burdel, que resulta la mejor empresa del pueblo y
ayuda a pagar su fiesta mayor. Es decir, se pagan la diversión de
Bellveí con el lavado de bajos de las pobres chicas que se amontonan en
el agujero de un prostíbulo. Nada más decente. Y como es de bien
nacidos ser agradecidos, el alcalde los eleva a la categoría de empresa
ejemplar, y quiere ampliarles el local, para que los empresarios
modelos que viven del mercadeo cárnico de mujeres redondeen su negocio.
Al fin y al cabo, no hay en todo Bellveí una empresa más rentable, y la
pela es tanto la pela, que poco importan unas cuantas mujeres
denigradas. Puestos a buscar rentabilidad, ¿por qué no ponen a trabajar
a los niños, o recuperan la esclavitud? Lo digo porque aún sería más
rentable, y se podrían dar unos alucinantes fiestones.
“¡Fuera puteros de nuestras calles!”, grita Carme Freixa desde su
magnífico blog de denuncia, donde muestra la cara brutal de la
prostitución. Y este alcalde debe pensar que se trata de eso, de
sacarlos de las calles y enviarlos, bien arregladitos, a la empresa del
pueblo, haciendo dinerito para esos buenos empresarios que un día de
estos recibirán alguna condecoración municipal. Por supuesto, nunca
entenderá el mensaje demoledor de Carme y su denuncia de la maldad de
la prostitución, porque forma parte del pensamiento correcto y
bienpensante que considera la prostitución “un bien necesario”. ¿Qué
harían los pobres hombres si estas chicas no calmaran sus calenturas?
Nada, puro servicio social. Por ello, el alcalde Hereu, después de
mucho pensar, consiguió parir una idea y planteó el retorno de los
burdeles. Piensa más y pare un huevo. Y por los aledaños de la capital
del reino, los de ERC tienen un subidón de progresía reaccionaria, y
piden que se legalice la cosa, porque la idea de soñar una sociedad sin
mercadeo de mujeres no forma parte de sus utopías. La independencia de
Catalunya, sí. La lucha contra esta lacra humillante que esclaviza a
millones de mujeres, para nada. Que las putas catalanas, lo único que
tienen que hacer es hablar catalán. Lo decía Xavier Trías, con
valentía: “Tengo la obligación ética de luchar por una sociedad sin
prostitución”. ¿Es el único sensato del universo político? Pues que
vaya a Bellveí y se lo diga al alcalde de su partido. Dígale que la
explotación de la mujer siempre será rentable, tanto como siempre será
una repugnante, denigrante y asquerosa maldad.

Caram, la Pilar, sort que es partia de riure…!

Aquest text és de la Pilar Rahola, però està escrit en castellà perquè va ser publicat a La Vanguardia, aquest dijous mateix: d’aquesta manera todo el mundo lo entiende i la particular lluita de l’articulista de Badalona per una societat sense prostitució cunde más (i a més, la pela és la pela, coi!, que tothom s’ha de guanyar les garrofes, ja s’entén…)
La postura de la Pilar contrària a la prostitució, sense matisos, queda clara, claríssima com la llum del dia, no pas com la dels tristos llums de neó. Però tot i amb la sensació de posar-me davant de la boca d’un canó amb sense ni una mica d’armilla antibales, no em vull estar de fer-hi un parell d’apunts.
Que la prostitució és una cosa sòrdida està fora de dubtes: la societat que tenim deixa una infinitat de gent fora del mercat de treball, a la cuneta, i la prostitució en aquestes condicions és una de les poques sortides que els hi deixa (dir-ne una sortida fàcil, com fan alguns, és d’un sarcasme que fa mal). Així, la prostitució és una immoralitat, però una immoralitat del sistema. I la sordidesa dels burdells, de la prostitució a peu de carretera i de totes les altres modalitats, com la pornografia, és una prolongació de la sordidesa del sistema econòmic.
No sé si formo part del pensament correcte i benpensant que considera la prostitució “un bé necessari”, però jo també penso, com els progres reaccionaris d’ERC, que la legalització d’aquesta activitat aniria directament contra els interessos dels proxenetes (que per cert, a diferència dels puteros, aquests no es troben mai al carrer, sinó més aviat a l’ombra, invisibles, controlant els fils de les seves esclaves sexuals), i per tant contra la sordidesa d’aquest mercat i contra el desemparament de les noies que hi treballen.
Però per a la Pilar sembla que no és pas aquesta, la qüestió. Ella vol un món sense prostitució perquè la prostitució és el mateix que explotació de la dona, independentment de les condicions de treball. És a dir -si ho he entès bé-, que en una societat on no hi hagués explotació laboral tampoc hi hauria lloc, si depengués d’ella -i d’en Xavier Trias-, per a la prostitució com una activitat laboral més. Sembla que no concep, ras i curt, la possibilitat que algú -dona o home- decideixi dedicar-se lliurement a la prostitució. No l’admet, queda clar, com a “servei social”, però l’admetria com a servei laboral? La fúria abolicionista amb què tracta el tema en el seu article fa pensar que no.
També fa pensar que no deu tenir notícia, l’articulista, o almenys no en fa cap esment, de la prostitució masculina, que deu existir en unes proporcions ínfimes, comparada amb la de les dones. Però es tracta d'”explotació de l’home”, en aquest cas, o de què? I tampoc considera la possibilitat, que existeix -en unes proporcions encara més insignificants, segur-, de dones que es dediquen a aquesta activitat simplement perquè ho han triat (i ho fan sense dependre de cap màfia i sense rendir part dels seus guanys a cap explotador). Potser per a ella és inconcebible, però és així. I continuaria essent així amb tota probabilitat en una societat perfecta i moralment sana (amb la diferència que els treballadors i treballadores del sexe pagarien impostos, com tothom).
I acabo amb una ximple pregunta a propòsit del “servei social” de la prostitució, que ella despatxa amb tanta sorna: ¿sap la periodista badalonina que hi ha discapacitats -i les dones discapacitades encara ho tenen més difícil- que no disposen de cap altra opció que la prostitució per accedir a la pràctica higiènica del sexe? M’agradaria molt saber què té a dir-hi, en aquesta delicada qüestió.

«Horrorizado y afligido, observo como avanza la nueva carretera que
destroza el Empordà. Si esta comarca les pilla lejos, lean esta columna
como expresión del desconcierto que produce descubrir, más allá de las
palabras y del cliché de la sostenibilidad, de qué manera pone el
Govern actual sus manos sobre el territorio.
»Era una vía recta y clara, perfectamente inserida en el paisaje llano y
agrario que atraviesa: de Corçà (a dos pasos de La Bisbal) a Figueres.
Una parte importante de esta vía adquiere ahora un perfil monstruoso
como consecuencia de las obras que la vinculan al tramo gerundense de
la C-31. Necesitaba una reforma. No una aberrante mutación. Con la
excusa de que CiU la habría hecho peor, la están convirtiendo en una
muralla de asfalto, alzada sobre incomprensibles taludes y ribeteada
con delirantes puentes de hormigón. Lo nuevo no mejorará lo que ya
existía: desaparece la linealidad y complica los cruces con las
carreteras locales. Ciega caminos rurales, divide fincas agrícolas por
la mitad, obliga a muchos payeses a dar grotescas vueltas para alcanzar
unos campos de labranza que se extienden a uno y otro lado de la
carretera. Dificulta la vida de la gente en lugar de mejorarla. Y
provoca una nueva herida en un territorio que, si se descuida, pronto
perderá su máximo capital: los huevos de oro del Empordà salen de la
gallina del paisaje.

»Destruidos, durante
la primera oleada turística, los más bellos parajes de la Costa Brava
(convertida en lugar de veraneo masivo), el Empordà interior funcionaba
como verdadera reserva de calidad, como el espacio en el que actuar de
manera delicada, sutil, inteligente. Para preservar la belleza, pero
también para fortalecer un modelo territorial que permita desarrollar
algún día el sueño de modernizar el turismo. Una cosa es decir sí a
obras imprescindibles para el desarrollo (AVE, MAT) y otra muy distinta
arrasarlo todo como los bárbaros. ¡Tantas críticas a los excesos de
CiU, tantas burlas sobre el modelo del PP valenciano, tanta literatura
sobre la tercera vía del PSC, tanta palabrería sobre un nuevo modelo
turístico basado en la calidad, y ahí está la conselleria de Joaquim
Nadal abriendo en canal el Empordà. Manoseando el paisaje más bello (¡y
rentable!) con irreversible impiedad».

Deixant de banda la suposada imprescindibilitat per al desenvolupament d’obres com la MAT i l’AVE (sic), per la resta tot fa pensar que Antoni Puigverd, l’autor de l’article, publicat a la seva columna de La Vanguardia a finals d’agost, té més raó que un sant. Puigverd és de la Bisbal d’Empordà, i per tant deu saber de què parla (que surrealista que resulta, però, expressant-se en castellà sobre un tema tan domèstic i proper…!).
Però les seves valoracions van ser rebatudes amb contundència des de les planes d’El Punt el 19 d’aquest mes per Joaquim Nadal i Farreras, a qui el columnista assenyalava directament amb el dit. El debat sobre el territori és ben viu, com diu el conseller de Política Territorial i Obres Públiques. És tan viu, que sovint sagna.

El debat, continua dient Nadal, “cal fer-lo serenament, sense impostures, sense falsos maniqueismes,
sense desqualificacions gratuïtes. És ben evident que ara més que mai
cal un debat amb arguments. És més hora dels substantius que dels
adjectius. (…) L’impacte hi és, sens dubte. Però la descripció de l’impacte no té res
a veure amb les descripcions apocalíptiques que alguns en fan”. El conseller enumera a continuació, en el seu llarg article, tota una sèrie d’actuacions que s’han fet amb criteri i mètodes correctes, una manera de fer que ell qualifica “d’esquerres”. (Entre aquestes actuacions, per cert, hi ha la creació de l’Observatori del Paisatge, que ja vam veure dies enrera en aquest blog quina opinió mereixia a Santiago Vilanova, un altre “apocalíptic”).
Apel·la finalment, Joaquim Nadal, tant a la sensibilitat, gairebé quirúrgica, amb què s’executen les obres com al coratge que calia per tirar-les endavant, coratge que no van tenir els governs anteriors al seu: “És el que passa ara amb algunes carreteres que són polèmiques. Ho són
perquè es fan. I no ho serien si s’haguessin fet quan tocava. Perquè és
d’esquerres, i molt, fer ara només, i vol dir només, aquelles
carreteres que s’havien d’haver fet fa vint anys i no hi va haver ni el
coratge ni la voluntat política de fer-les”.

Com que el temps és un jutge que dóna la raó a uns mentre la treu als altres, ja es veurà amb el resultat final qui la tenia en aquest cas, pel que fa a l’aspecte purament físic de la vella carretera “condicionada” per la CPTOP. Però hi ha dos detalls aquí que no deixen de sorprendre. D’una banda, les raons que han mogut la conselleria a fer l’obra: era “reclamada de forma insistent”, diu Nadal, “exigida de forma imperativa, criticats
els seus endarreriments, moralment exigible per l’alta perillositat
actual”. Desconec en quines dades es basen, per qui era exigida l’obra tan imperativament i en relació amb què era tan perillosa la carretera vella. Però penso que a sota del debat sobre el territori es belluga el debat inèdit, no-nat, encara pendent de ser fet a fons, de la preponderància del cotxe en la vida actual i en els condicionaments que aquest invent imposa de manera indiscutible i indiscutida en l’economia col·lectiva. El cotxe es fa “present a l’altar del meu paisatge”, i de forma imperativa, també.
L’altra curiositat és el perfil personal d’aquests dos espadatxins. Puigverd està més acostat a les files socialistes que a les convergents, per dir-ho així, i tanmateix és amb una de les conselleries amb titular socialista, que se les heu. I enmig d’ells dos, el poeta Maragall, citat per Puigverd a l’article de dalt; article que va seguit d’aquest altre que reprodueixo a sota, aparegut aquest dimecres en el mateix diari on Nadal va publicar el seu.
No sabem què en diria, l’avi Maragall, ficat en aquesta polèmica. Però sí que disposem d’aquest document videogràfic en dues parts on el seu nét, el President estat de la Generalitat de Catalunya, glossa la bellesa de l’Empordanet, per on discorre la “línia recta i clara” de l’antiga carretera que Nadal i els seus estan modernitzant.

No sé si va per mi la frase «algun cronista il·lustrat distribueix
patents de sensibilitat i intel·ligència» de l’article de Joaquim Nadal
(Territori: pragmatisme i utopia). Dic que no ho sé perquè, en
puritat, el concepte «il·lustrat» s’hauria d’aplicar a les grans plomes
del XVIII, com ara les Goethe, Kant o Diderot, de les quals jo, com és
evident, estic a anys llum. Però suposant que es referís a mi i als
meus articles de La Vanguardia sobre les destrosses
empordaneses de la C-31, voldria fer una petita precisió sobre l’ofici
d’escriure als diaris. L’articulista emet una opinió. No solament
discutible, sinó tan fràgil, tan poc decisiva, que el diari de l’endemà
se l’endú. En aquest nostre país l’únic que distribueix patents, és a
dir, l’únic que certifica i dóna permisos, és l’administració, el poder
establert. Nadal és al poder des de 1979. Jo no hi he estat mai, però
des dels primers vuitanta em dedico, com a free lance, al
modest ofici d’escriure (un ofici, per cert, sotmès a les pressions que
–secretament, però amb contundència– el poder exerceix sobre els
mitjans). No perdo l’esperança que algun dia arribi a entendre una cosa
que li costa molt: en una societat democràtica la crítica és
imprescindible. Respongui amb arguments, conseller, i no menyspreant
els crítics des de la seva posició de força. De moment ens ha recordat
que ha fet algunes coses correctament. Era la seva obligació. Però de
la mateixa manera que un bon article no eclipsa el dolent, les seves
bones obres no excusen que estigui destrossant irreversiblement el cor
de l’Empordà.

[Antoni Puigverd, “Nadal i el menyspreu”]

Ha sortit l’última edició de L’Atípic, la número 18. No vull dir que sigui l’última de la sèrie abans de la següent, sinó que és l’última que fem: ja no hi haurà cap número 19 de L’Atípic, “la revista de les alternatives solidàries”. No pas en paper, almenys.
Les causes d’aquesta decisió les expliquem en una carta que dirigim als lectors des de la mateixa revista, i que podeu llegir més avall; però ja us dic ara que no l’hem presa pas perquè hàgim perdut la fe en el projecte ni les ganes de continuar-hi treballant, sinó per raons més prosaiques que tenen a veure amb el vil metall.
No hi ha cap misteri, aquí: veient el context en què ens movem i com les passen de magres la majoria de les publicacions, fins i tot les de caire més generalista, no costa gaire fer-se càrrec del panorama particular amb què es pot trobar una revista com la nostra, feta amb més voluntat que mitjans i amb més ganes que personal, i a més a més temàtica: centrada —per acabar-ho d’adobar— en el tema de les discapacitats, que és l’últim de la fila…
Toca reconvertir-se, doncs, reinventar-se. Diuen que la gana alimenta l’enginy, i el primer pas, tanmateix lògic, és continuar l’edició en format digital, com han fet i fan, totalment o parcialment, una corrua llarguíssima de publicacions de tota la galàxia periodística. Un cop en el nou medi, en el nou suport, haurem d’aplicar-hi l’enginy a veure si ens en sortim i en surt un nou mitjà de comunicació, continuador de L’Atípic en paper, que aquesta tardor arribava als deu anys de vida.
Sigui com sigui, han sigut deu anys bonics de viure, i això sí que ja no ens ho treu ningú, companys.

«Benvolguts lectors,

»Aquest número de L’Atípic que teniu a les mans us hauria d’haver arribat per Sant Jordi, i segurament us deveu preguntar quina és la causa d’aquest retard. Doncs és ben senzill: ha passat que també a nosaltres, com a tots els racons i raconets de l’economia del país, ens ha afectat la crisi, i hem tingut més problemes del compte a l’hora de cobrir les despeses d’edició, que com ja sabeu o podeu suposar són bastant altes.
»La gent de GERD que fem aquesta revista hem procurat sempre no estirar més el braç que la màniga, i un dels peatges que hem pagat per aquest possibilisme, per exemple, és que no hem arribat a fer el canvi de periodicitat de semestral a trimestral, com teníem previst des del principi i com ens hauria agradat, simplement perquè la capacitat financera i humana de l’associació editora no ens ho va permetre.
»Podríem haver apostat més fort, i arriscar-nos més, segurament, però el realisme ens ha portat fins aquí i d’una determinada manera, i no de cap altra. Diu la dita que “qui fa el que pot no està obligat a més”. Mai hem fet servir la discapacitat d’excusa, en aquesta casa, però si la dita és certa, ens donem per justificats.
»Molt bé, doncs: arribats al moment present, ens trobem ficats en una espiral de crisi econòmica general que ens afecta de ple, com dèiem. I tant és així, que, després de fer un esforç per tancar aquest número 18 i havent calibrat la situació present i les perspectives de futur que tenim davant, hem pres la determinació que aquest serà el darrer número que fem en paper. El realisme que dèiem ens obliga a prendre aquesta dolorosa decisió, i a continuar des d’ara el contacte amb tots vosaltres a través d’Internet.
»No sabem encara exactament quin serà el format del nou producte, de la nova època de L’Atípic. El que tenim clar és que procurarem, com hem fet sempre, que sigui una publicació feta amb la màxima dignitat possible, en concordança amb la disponibilitat econòmica que tinguem, encara que sospitem que no serà fàcil. De moment ja n’hem tingut una primera confirmació amb la denegació d’una ajuda oficial que havíem demanat a l’administració precisament amb vista a la digitalització de la revista. Ens han dit simplement que no hi ha diners. No sabem si es tracta d’un altre dels petits gestos d’aquesta “Revolució” que ja ha començat, segons ens fa saber la mateixa administració a través d’una campanya per a la qual es veu que sí que hi ha fons… Ens n’alegrem, i ens alegrem també que el nostre govern tingui tan clara la seva escala de prioritats. Però el cert és que haurem de comptar amb els nostres propis recursos. De fet, si en el seu moment no haguéssim tirat pel dret, sense esperar cap ajut de dalt, encara seria hora de treure el número zero, de manera que la sorpresa és relativa.
»En fi, amics, arribats aquí, només ens queda fer una mirada enrera, a aquests deu anys d’interrelació amb vosaltres, i dir-vos que estem convençuts que el balanç, tot i ser francament millorable, el podem considerar prou positiu. I que, això sí, l’experiència ha valgut la pena.
»La darrera cosa, i la més important, és donar-vos les gràcies a tots: lectors, anunciants, subscriptors, companys de feina i de redacció, els col·laboradors que ens heu ajudat directament o indirectament a confeccionar la revista i a tirar-la endavant, els qui heu aplaudit el projecte i els que ens heu ensenyat maneres de millorar-lo. Si hem arribat fins aquí amb tota aquesta feina feta ha sigut gràcies a vosaltres. Gràcies, doncs.
»Així que tinguem enllestit el nou producte, en el qual ja fa setmanes que estem treballant, us ho farem saber i continuarem el diàleg que deixem aquí momentàniament interromput. Ens veurem a la Xarxa.
Fins aviat»
__________________________________________

nb: Si voleu rebre la revista en format digital, només cal que envieu un mail de confirmació, amb el text “Sí, vull rebre L’Atípic digital”, a l’adreça latipic@gmail.com
___________________________________________

[L’obra reproduïda a la portada és una gentilesa de la pintora argentina Fernanda Piamonti, www.fernandapiamonti.com]

Translation (traducción):

[Un animalillo del bosque, paseando con un viejo conocido, confunde la palabra “seglar” con la que denomina a su especie, que en la vernácula lengua de ambos tiene un asombroso parecido con aquélla..]

—Entonces, ¿es cierto que has colgado los hábitos?
—Sí, ahora soy seglar
—¡Ah, mira qué bien, yo también lo soy!
—Sí, y sordo de campeonato, eres…
—¿Cómo dices?, habla más alto, que yo me entere…

Guió i dibus: Min

Translation into Salvadorian (traducción al salvadoreño):

[Un animalillo del bosque, paseando con un viejo conocido, confunde la
palabra “seglar” con la que denomina a su especie, que en la vernácula
lengua de ambos tiene un asombroso parecido con aquélla..]

—Entonces, ¿es cierto que has colgado los hábitos?
—Sí, ahora soy seglar
—¡Ah, mira qué bien, yo también lo soy!
—Sí, y sordo de campeonato, eres…
—¿Cómo dices?, habla más alto, que yo me entere…

Superblueyes

Em beuria els dos mars blaus
que tens als ulls…
I la meva set de tu seria doble.

Born to be beautiful…

_Bellísima

no lo hagas por mi,
yo no merezco tanto,
solo quiero decir
que pasemos un rato.
eres bellísima,
yo soy un sinvergüenza más
y yo no quiero que
te pierdas por mi,
y no hace falta decir
que no quiero espantarte.
yo no soy para ti,
todo el mundo lo sabe.
no puedo, puedo parar
y tomo lo que me das.
pero qué bella mujer!
pero qué bella mujer!
si cuando dices que no
parece que dices que
tuyo es todo lo que ves,
atrévete, atrévete.
no lo hagas por mi,
yo no merezco tanto,
solo quiero decir
que pasemos un rato.
eres bellísima,
yo soy un sinvergüenza más
y yo no quiero que
te pierdas por mi.
pero qué bella mujer!
pero qué bella mujer!
si cuando dices adiós
parece que digas que
tuyo es todo lo que ves,
atrévete, atrévete

He fet un mix, en el títol, de dos articles recents de premsa, tots dos molt salats: un és de Joan Boada i Raset, arxiver municipal de Girona, que s’esplaia sobre la figura de l’exministre socialista i actual president del Congrés dels Diputats espanyol, José Bono, i de la seva postura intransigent envers la possibilitat de permetre parlar en català, basc i gallec a la Cambra baixa, emparant-se en l’argument pervers que només els cal, als grups que ho demanen, impulsar una reforma del reglament, per a la qual fóra necessària l’aprovació dels dos partits majoritaris a la cambra, el seu i el PP, i tothom sap perfectament que això passarà quan les granotes s’afaitin.
Boada contrasta aquesta situació amb la d’un país, Suïssa, que, tot i tenir 4 llengües oficials 4, és la potència econòmica més forta de l’espai europeu; però també amb la de la República del Perú, antiga colònia espanyola, on la parlamentària Hilaria Supa, del Partit Nacionalista Peruà (uix!), s’adreça normalment a l’hemicicle en quítxua, i un traductor fa la versió en espanyol de les seves al·locucions, i tothom content.
També destaca, l’arxiver gironí, la naturalitat amb què aquest senyor de la Manxa, que s’ufana de ser fill de falangista, manté a les parets del recinte parlamentari els retrats dels presidents de les corts franquistes al costat dels de l’etapa actual. “Tot plegat”, resumeix, “no s’allunya gaire de la imatge d’allò que n’havíem dit una república bananera. Si parlem amb rigor, d’una monarquia bananera”.
L’altre article és de Jaume Soler, exalcalde d’Arbúcies, i m’agrada especialment perquè és molt aclaridor, aquests dies que al voltant del quilòmetre zero d’Arenys de Munt s’han barrejat de mala manera conceptes com els de responsabilitat i irresponsabilitat, il·lusions i il·lusos, atreviment i prudència, prudència i traïció, temeritat i covardia, seny i rauxa.
Avui mateix, Àlex Martínez, diputat pel PSC al Parlament, després de blasmar la “deriva radical independentista” de CiU (fa servir exactament aquestes paraules: us sonen?), d’afirmar que el debat sobre el referèndum arenyenc és “absent al carrer” i de dir “sense embuts”, respecte al dret a l’autodeterminació, que “el poble de Catalunya s’autodetermina cada cop que concorre a les urnes” (fa servir exactament aquestes paraules: us sonen?), reclama que “no perdem el sentit de la realitat”… Carai que et fot! Quina unanimitat, la dels socialistes catalans, a l’hora de fer anar conceptes i expressions! Decididament, en aquest partit sembla com si tothom funcionés a tocs de xiulet, encara que s’hauria de veure qui xiula realment i des d’on ho fa…
Llàstima que s’oblida de dir, l’Àlex, com els seus correligionaris (el del xiulet així ho deu tenir decidit), que l’autodeterminació i la independència no són pas un objectiu, sinó un mitjà -el més lògic i sensat, i emparat pel dret dels pobles- per poder “donar resposta a les necessitats quotidianes” dels catalans, precisament. “És l’economia, estúpid!”, com va dir Clinton, i que em perdoni la citació.
Bé, doncs, en atenció a tan assenyada parròquia, heus aquí l’article d’en Jaume Soler (Nic, per als amics):

«La interpretació manipuladora feta des del pensament conservador del
concepte de seny ha intentat reduir-lo a un sinònim de possibilisme
eixorc. Per contra, el seny català, tal com el recull, el reflexiona i
ens transmet Josep Ferrater Mora, és, ras i curt, la capacitat
individual i col·lectiva de dur a terme allò que és necessari en el
moment oportú.

»Avui, el confusionisme conceptual i una praxi
política perversa ens han dut, a més, a invertir els termes, intentant
impregnar en el pensament i el teixit social del país que les actituds
més assenyades són rauxa pura. I, per contra, la rauxa més
descontrolada és el paradigma incontestable del seny.

»Dos
exemples d’aquesta manipulació, per la via de la història recent del
país: Prats de Molló i el 6 d’octubre! Macià i Companys, dos arrauxats?
No fotem, companys. Eren dos homes de conviccions i compromesos amb el
país que davant dels reptes de la història van fer el que era necessari
en el moment oportú. Dos homes de seny.

»Estic convençut que a
nivell individual encara podem trobar en la societat catalana uns
quants exemplars humans que viuen i actuen des del seny més autèntic.
Tanmateix, en la vida política i institucional són del tot escadussers,
per no dir inexistents.

»No cal gaire perspicàcia analítica per
comprovar de quina manera aquesta visió conservadora ha penetrat en
tots els àmbits de la vida política i social del país. Sembla que no hi
hagi tria possible. Tant se val que siguin hereus del canonge Cullell i
de Balmes com que militin en el postmodernisme cosmopolita. Tothom
s’arrapa al seny, i per la via del fet el converteix en un element
immobilitzador i justificador d’actituds de covardia i fins i tot de
traïdoria. Tot plegat ve de lluny, és cert, però des de l’inici
d’aquest sainet tragicòmic de l’Estatut fins a l’expressió final
–inqualificable– del finançament, el país viu abocat en una rauxa
politicoinstitucional incontrolable que, recordem-ho de nou, és
l’antítesi del seny. Sota la capa del seny, intenten amagar-hi
l’immediatisme que ens nega els horitzons, o el tacticisme que ens
condemna al vol ras. I al cul del sac hi trobem sempre l’interès per la
cadira –quadribarrada, és clar–. Per aquesta via arrauxada, companys,
podem arribar al desastre.

»Durant el pujolisme, i gràcies al pujolisme, vam aconseguir
un país baix de sostre amb uns polítics curts de talla. Anecdòticament
vull deixar constància que havent explicitat alguna vegada aquesta
descripció de collita pròpia de la realitat catalana davant del
president de la Generalitat, em calgué, al seu moment, desmentir que
fos una al·lusió directa i descriptiva de la seva persona. Per
desgràcia hi havia força més implicats!

»D’aquella situació
inicial –ben poc galdosa– hem derivat cap a un país sense sostre i
sense lideratge. Un país, doncs, sense propostes estratègiques que
orientin el seu futur i sense dirigents capaços de redreçar aquest camí
erràtic. Algú voldrà contradir-me assenyalant la certesa i l’eficàcia
dels que volen portar-nos a l’ assimilació espanyola –ara, ja, sense
embuts–, de manera directa i total. Ben cert, companys. Però, recordem
que aquesta no és una proposta de país –ni arrauxada ni assenyada–. És
la via directa cap a la desaparició del país. Ergo, si el seny, durant
segles, ha estat un element clau en la vida col·lectiva dels catalans,
avui, en uns moments tan crítics com els actuals, armar la vida
política i social del país des del seny no és pas una elucubració
teòrica sinó una necessitat peremptòria i urgent.

Seny, companys, seny!»

[Jaume Soler i Pastells, “Seny, companys, seny!”, a El Punt, 13/8/09]
______________________________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Andy Warhol’s}]

Diumenge passat al vespre, un cop ja conegut el resultat del referèndum popular d’Arenys de Munt, comentàvem la jugada amb un col·lega, i jo vaig augurar, il·lús de mi, que veient com havia anat tot de bé, en el sentit que n’esperaven els organitzadors -això és, amb un vot afirmatiu aclaparador al final d’una jornada festiva i sense incidents d’ordre públic remarcables-, l’endemà els mitjans de comunicació centrepeninsulars hi passarien per sobre de puntetes, si és que en deien res. Ho vaig dir calculant que després de constatar, les forces nonacionalistes espanyoles, la cagada d’haver cridat l’atenció periodística mundial sobre una consulta que, sense tanta sentència judicial, tanta diligència de l’advocat de l’Estat a ficar-hi el nas, tant de neofatxa emprenyat i tant d’escarafall desmesurat, no hauria passat potser d’un simple acte testimonial, d’una anècdota, i després d’haver cridat, ells, la gent a anar a votar, doncs que haurien après la lliçó i l’endemà dilluns enterrarien el tema sota una espessa capa de silenci…
Doncs no, em vaig equivocar de mig a mig, i no m’hi he hagut de matar gens, per comprovar-ho. Mentre sopava, al programa APM de TV3 han passat uns quants flaixos d’algunes televisions espanyoles, les mateixes de sempre, amb els personatges irritats de costum -potser encara més que de costum, que ja és difícil- i dient les parides que solen dir, cridar o renillar aquesta gent, amb alguna petita variant: que si els catalans estem instal·lats en una mena de mitologia nacional tota ella inventada, que si som espanyols quan ens llevem i al vespre acabem essent no sé què, que si estem a Espanya per treure’n tot el suc que puguem (la més delirant, però també la més clàssica), que si la consulta d’Arenys és la nostra última bufonada, etc, etc.
I els més cabrejats però alhora sensats, tipus de l’elenc del PP com el xistós de Miguel Ángel Rodríguez o el seu successor actual en el càrrec de gran comunicador del partit, exigint a crits que Zapatero, com li diuen, hi faci alguna cosa, que d’ell és la culpa, amb la seva permissivitat, que els catalans fem pallassades com la d’aquest diumenge…
De la cúpula del PP, però, també n’han baixat dues frases sensacionals. Pel costat tou, el doctor Mariano, que avisa urbi et orbe que això no es pot agafar a la lleugera, que té més importància que no sembla (mi-te’l, ell, quina sagacitat!): “La consulta no és un tema menor, amb el qual es pugui jugar”; i pel costat dur, la presidenta de la Comunidad, que ha posat la cirereta al pastís amb aquesta impressionant reflexió: “Aquests referèndums on s’apedrega els que hi estan en contra em remouen l’estómac, em recorden els països totalitaris”. La dona s’ha anat a agafar a la pedra que algun gamarús va anar a llançar contra l’autobús dels neofatxes i que va fer un trau en un vidre… Però vaja, sí, si ella ho diu, que té un profund coneixement de la idiosincràsia dels països totalitaris, deu ser així.
Tot plegat demostra una cosa, i és que la iniciativa dels promotors de la consulta ha fet diana de ple. Mai com ara s’havia fet tan certa aquella frase del Quixot: “Si els gossos borden, vol dir que estem cavalcant”.

Pel que fa als diaris de La Capital, ens n’ha servit un tast en safata una vegada més en Jordi Soler, que deu tenir un nas a prova de fortors potents. Segons deien en portada dilluns els tres mosqueters del periodisme madrileny, la consulta d’Arenys va ser una “farsa” (La Razón), un “esperpent” (ABC) i una “bufonada” (El Mundo). I segons el simpàtic JM Carrascal, que és un home que ha voltat pel món, als nacionalistes catalans, bascos “o de donde sea” no els interessa pas que Espanya es trenqui del tot, ja que “quieren seguir sacando de ella lo más que puedan, al tiempo que continuar gozando de una autonomía equiparable a la independencia. Su lema es ‘Lo mío es sólo mío, y lo tuyo, de los dos'”.
Sí, noi, com descansaran, els espanyols, el dia que ens separem!, i sobretot, com ho notaran a la butxaca, sense el robatori continuat i sistemàtic dels privilegiats nacionalistes catalans, bascos i d’allà on siguin…!
Han rebut una forta sotragada, doncs, i d’un petit referèndum d’un petit poble que ells, volent-lo ofegar, l’han amplificat tant que se n’han sentit els ecos a tot arreu. Això deu voler dir alguna cosa: deu ser veritat que en el fons, tot i l’aparositat que gasta i les seves maneres fatxendes i perdonavides, l’Estat espanyol és més feble del que aparenta, o com a mínim que els personatges que l’alimenten i en viuen no estan pas tan segurs de la seva fortalesa: una pedreta minúscula que troba en el camí, a Arenys, i en comptes d’esquivar-la, hi ensopega i tot ell trontolla.
Però mentrestant el gegant, amb peus de fang o no -i segurament per això mateix-, va a tota màquina, fent el màxim soroll possible per imposar-se i fer inaudibles totes les veus discrepants. “¡Somos la eÑe!”, bramulen, i tothom a treballar per la causa común, inclosos els maniàtics i exacerbats nacionalistes perifèrics: l’economia espanyola, el cinema espanyol, la faràndula espanyola, la literatura espanyola, la música espanyola…, els esportistes espanyols.
Ah, com descansaré -jo sí- el dia que els pilotos españoles d’ara pugin al podi i als locutors de TVE, Telecinco i totes les altres -també Intereconomía, ai las!- no els quedi més remei que dir que ha guanyat la cursa un piloto catalán, encara que continuïn pronunciant, com fan ara, el seu nom a la manera castellana! Com ens ho passarem de bé el dia que la selecció catalana de l’esport que sigui repassi la seva!… Per això sol ja haurà valgut la pena la separació i tots els esforços que calguin per aconseguir-la.

Meravellosa l’última intervenció de JL RodrígueZapatero en seu parlamentària, com els agrada de dir als castissos, per tranquil·litzar la soferta classe treballadora, assegurant-los que des del Govern s’està treballant per ells i el seu benestar, i assegurant que des de la talaia governamental ja s’està començant a veure la llum al final del túnel (no pas el famós túnel i la famosa llum d’ultratomba que diuen que hi ha allà els que hi han estat, sinó els de més ençà, els més terrenals de l’economia), i que aital llum permet veure o intuir, si més no, tot de brots verds que comencen a créixer arreu.
L’al·locució que dic la va adornar, l’inefable ZP, amb una expressió antològica: segons ell, del present en endavant ja es produirà en els seus hispànics dominis “un crecimiento menos negativo”…, un ris del ris oratori magnífic. Es tracta d’aquell invent del llenguatge dels economistes, el “creixement negatiu”, que per ell mateix ja és una troballa sensacional, però millorat: ara creixerem menys negativament, companys, alegrem-nos-en!
Aquí, amb tant de cop de cap en una i altra soca, tenia on mossegar fort el doctor Rajoy, però sort que l’home es trobava a la lluna de València i va deixar passar l’oportunitat…! Qui sap si l’estrenu líder del ferm partit de l’oposició tenia les neurones preocupades i ocupades pensant com desfer els negres núvols d’amenaça per a la unitat d’Espanya provinents d’Arenys de Munt…
Després de la patinada d’aquest agost, en què l’equip econòmic governant va anunciar una ajuda d’uns quants euros per als treballadors que haguessin esgotat el subsidi d’atur… aquell mateix mes d’agost, i no abans, i després de rectificar pressionats per tothom, ara el nostre benemèrit president de totes les Espanyes té a davant dos reptes de conya: la presidència imminent de la Unió Europea i l’aprovació dels pressupostos de l’Estat.
Per al primer ja el tenim recorrent Europa amunt i avall (avui mateix és a dalt de tot, entrevistant-se amb el president de la Federació Russa -i suposem que amb el nostre amic Putin, també nonacionalista declarat-), prenent apunts. I per als pressupostos, que tot feia preveure que els hauria d’afrontar amb la solitud del guerrer, la seva famosa flor al cul acaba de fer-li un regal, en forma d’oferiment del PNB -que hom creia tan emprenyat amb ell després del malabarisme de PPatxi López a Euskadi- a donar-li suport…
És clar que no es tracta pas d’una oferta a canvi de res: segons explicava La Vanguardia d’aquest dilluns, els bascos li exigiran entre altres coses que deixi en pau les tres diputacions forals i que blindi el concert basc, que algunes comunitats autònomes espanyoles, i encara més les limítrofes, veuen amb recel, i que amb el rebombori produït per l’Estatut català encara podria passar que acabessin canviant-los-hi pel famós cafè per a tothom… Els bascos, tan oportunistes com sempre i més llestos que una guilla, van per feina, ve-t’ho aquí. No pas com altres…

Parlem una mica dels altres. Per exemple del PSOE nostrat, conegut com a PSC, que també ha donat algunes perles, al voltant de la Diada reivindicativa/festiva (sobretot festiva) de l’11 de Setembre i de la diada consultiva del 13 de setembre a Arenys de Munt, saldada amb un èxit esclatant.

Primera perla: la de la nostra primera autoritat, molt honorable José Montilla, que tot i el seu florit discurs al poble de Catalunya, comminant-lo a no deixar de recordar les seves fetes i les seves figures -enguany és el 150è aniversari del naixement de l’avi Macià-, a l’hora de les faves comptades només es recorda de reivindicar la superació de la crisi econòmica com a fita màxima del país, oblidant-se, en dia tan assenyalat, de la crisi política permanent que patim, i que ell i el seu partit fan ben poc per resoldre, i els seus cosins d’Espanya endins encara menys, sinó tot al contrari. Només cal recordar aquí l’últim moviment de peons del president del Congrés dels Diputats, el vell José Bono, fent la vella jugada del No nos moverán davant l’anunci dels pesats d’ERC i companyia (“¡otra vez ésos con la misma gaita!”) de reclamar de nou el dret a parlar en català, euscara i gallec al Parlament monolingüe espanyol.

Segona perla: la correligionària representant del PSC a l’Ajuntament arenyenc, que confessa a la televisió que com a grup municipal han vist allò de la consulta com a poc menys que una pocasoltada i que com a tal s’han limitat a veure-les venir i a veure-la passar, sense bellugar-se per a res. Encara bo (sobretot per a ells, compte) que no hi van actuar ni s’hi van manifestar en contra…

Tercera perla: com que l’Àngel Colom (CDC) va recriminar al PSC, també davant les càmeres de TV, que hagués deixat passar a Arenys de dalt l’oportunitat de posar-se al costat del poble de Catalunya, i com que en dies precedents el mateix Artur Mas havia declarat que ell si pogués votaria afirmativament per la independència de Catalunya, va en Miquel Iceta i replica que tot plegat respon a la “deriva radical” en què ha entrat el partit nacionalista. Radical, Iceta? Defensar-se de les mossegades i de les garrotades i dir que un vol escapar-se’n, i com més aviat millor, això és radical? Ara resultarà que l’agressor és un paio moderat i que la seva víctima, que en vol fugir cames ajudeu-me, és un radical? És ben bé que no hi ha més cec que qui no vol veure-hi…

Quarta perla: l’il·lustre (encara que no ho sembli) alcalde de
Barcelona (“d’aquesta ciutat”, com en sol dir ell), que es queixa,
també davant les càmeres dels periodistes, de la polseguera aixecada
(no diu per qui, però) davant la consulta d’Arenys de Munt, una
consulta que no servirà “per a res”, segons la primera autoritat
municipal barcelonina. Sí que servirà, senyor batlle, i per a dues
coses, de moment: perquè s’escampi l’exemple (ja hi ha cap a un
centenar de municipis catalans que han dit que volen fer la seva pròpia
edició de l’experiència arenyenca) i perquè, igual que ha passat a
Arenys de Munt, es visualitzi la proporció real de l’independentisme a
Catalunya, poble per poble, sigui o no sigui la consulta tolerada per
les autoritats competents i tingui o no valor jurídic i caràcter vinculant.

Cinquena perla: al capvespre del dia del referèndum simbòlic (i tan
simbòlic!) d’Arenys de Munt, surt en Joan Puigcercós i declara, cofoi,
que la “taca d’oli” que ha començat al Maresme anirà fent, imparable.
Ai, mare de Déu!, hi ha altres maneres de no perdre pistonada, Joan,
carai!, a veure si ens posem les piles!

Sisena perla: la Dolors Camats i altres figures del seu partit, que no
diuen ni piu, però que es presenten als actes oficials de la Diada amb
un pin a la solapa que sí que diu i que llueix com una escata de peix
al sol del migdia, durant l’actuació de la cantant israeliana Noa. Algú ha dit que el “manual del ‘progre’ enrotllat” els ho aconsellava, encara
que devien tenir les seves raons per protestar d’aquesta peculiar
manera; però si estan a favor dels pobles oprimits com el palestí, ¿no
tenen res a dir d’aquest poble nostre (i seu), que es vol alliberar del
poble del costat que l’oprimeix sense parar i sense manies? ¿I no tenen
res a dir al cap d’Estat del poble veí, i al president del seu govern,
que s’han manifestat manta vegades a favor de la constitució d’un Estat
palestí? Per exemple això: per què Palestina sí i Catalunya no? M’ho poden explicar, sisplau?

Translation (traducción):

[No hace falta traducir: se entiende todo]

Guió i dibus: Min

Translation into Andalusian (traducción al andaluz):

[No hace falta traducir: se entiende todo]

Mines a cel obert: més verí per al poble ras…
Els paradisos terrenals que queden també estan en perill d’extinció: a Alaska pel petroli ullat pels Bush Boys, als glaciars de Xile pels minerals que hi ha al subsòl, a l’Antàrtida pel turisme que s’hi pot precipitar tard o d’hora com una plaga de llagostes, a l’Amazònia per la tala de boscos i l’agricultura extensiva, a la Xina (els estranys competidors comunistes) amb les seves megacentrals hidroelèctriques, a tot arreu -costes, selves i muntanyes- pel frenesí immobiliari…, i ara ens arriba aquest avís des de l’Argentina: mines a cel obert, sense cap mirament per l’entorn ni per la població que en depèn. No els atura res. Ningú ni res no els pot aturar.
Contra aquest enemic no hi ha “petits gestos” que valguin. Allò que cal són grans gestors, empesos per polítics clarividents i valents amb voluntat de reconduir les coses. I per fer-ho només hi ha un camí, i és posar fre a aquests caimans, tallar-los les vies per on ara circulen impunement: fer lleis que imposin límits al descontrol, a la seva fam infinita de posseir, a la seva avarícia immoral, a la seva conducta delictiva, criminal.
Els hem de posar a règim!
Prou pancartes, prou manifestos, prou manifestacions! Que treballin les lleis i els legisladors que les han de promulgar. Que treballin els polítics en les coses veritablement importants, allà on ens juguem el futur de la terra, en comptes de passar-se el dia barallant-se per un grapat de vots de més o de menys. En lloc d’esbatussar-se entre ells per la ridícula porció de poder (real) que els queda, que es posin d’acord per recuperar el control del poder perquè puguin parar d’una vegada els peus als poderosos. Aquí és on ens han de protegir, i no pas de la calor recomanant-nos vanos i glops d’aigua, i dels accidents fent-nos anar a pas de cargol per les autopistes.
Si no ho fan, aquests moderns cavalls d’Àtila ho arrasaran tot, i llavors ja no quedarà res per què discutir. Si allò que ens espera en el futur és la pura supervivència, no ens calia baixar dels arbres.

Després del persistent i incomprensible silenci del nostre benamat govern de les tres bessones (vid. nota d’ahir a Vilaweb) respecte al terratrèmol provocat per la senzilla convocàtòria d’un modest referèndum local -no vinculant, només faltaria!- sobre la potencial creació d’un Estat català dins la Unió Europea, el president Montilla finalment ha parlat (més Vilaweb i vídeo de TVC, a sota).
I ho ha fet per dir, agafeu-vos fort a la cadira, que ell no hi està d’acord perquè actes com aquest donen “arguments a la caverna de la dreta espanyola”. I de passada ha defensat el dret a manifestar-se d’aquell grupuscle ultradretà espanyol nonacionalista (el nom del qual em nego a deixar escrit aquí) que ha convocat una manifestació pel mateix dia de la consulta, inicialment autoritzada pel departament d’Interior, després rebutjada pel mateix departament i traslladada a un altre dia, i al capdavall autoritzada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (valga’m Déu!), que desautoritza així el departament d’Interior i el seu titular, el qual no en fa cap comentari, ocupat com deu estar demanant la unió dels partits catalans per exigir (per què ara?, no ho sé) la dimissió del Defensor del Pueblo espanyol, Enrique Múgica, per haver presentat en el seu moment, fa mesos i mesos, el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, i ocupat també protestant per la presència de la cantant israeliana Noa en els actes de la Diada d’enguany…
“Fins i tot els fatxes tenen el dret de manifestar-se”, diu el President. “És una garantia
dels ciutadans, fins i tot dels que pensen completament el contrari que
nosaltres, dels nostres adversaris. És la grandesa de la democràcia”.
És la grandesa de la democràcia, sí, però és que estem parlant de la “democràcia espanyola”, que té unes quantes pedres de toc que la desemmascaren i que donen la mesura exacta de la seva grandesa: la consulta d’Arenys de Munt n’és una, si voleu petita, però el País Basc n’és una altra de les mides d’una catedral. ¿Com es justifica que manifestacions de grups abertzales, considerats violents per l’autoritat, siguin prohibides i en canvi es permeti la d’un grup de signe contrari i no menys perillós que en munta una suposadament per protestar, però amb la clara intenció d’acollonir i condicionar la població que vulgui anar a votar lliurement a Arenys de Munt?
Però anem a l’altre argument del senyor Montilla: el referèndum arenyenc és contraproduent, segons ell, perquè dóna arguments a aquella gent que estan tant en contra de la consulta com del desplegament de l’Estatut… i de tot allò que vulgui desplegar Catalunya; estan en contra de Catalunya com a país, que el volen emmordassat, callat i obedient, i reduït a una simple regió de la seva grandiosa Espanya. No ens moguem, doncs, que no s’enfadin i que no tinguin arguments per fer-ne de les seves, oi?

Són les mateixes raons, encara que amb paraules distintes, d’alguns
opinadors que defensen que no és bo “il·lusionar” la població de
Catalunya perquè la “desil·lusió” i la decepció de no poder fer realitat les il·lusions (i ja se’n cuida sempre i amb tots els seus poderosos mitjans
l’Estat perquè així sigui) poden ser molt doloroses, i per això mateix
titllen de “irresponsables” tots els polítics que pretenguin ampliar
els marges de llibertat de Catalunya fins a l’emancipació plena. Ja va
passar quan aquests, encapçalats pel molt honorable Pasqual Maragall,
van promoure la reforma de l’Estatut: segons aquells plomífers, no
s’hauria d’haver fet mai, i així ens hauríem estalviat tot el calvari
que hem hagut de passar, i que encara no ha acabat (l’espasa de
Dàmocles del TC encara penja sobre els nostres pobres caps verds de
catalans insensats, tant de seny que havíem tingut sempre!…).
Doncs no. Enfoquem bé els binocles: precisament cada pas o passet que fa el país cap a la seva llibertat, cada gest, acte o gesta, cada iniciativa, cada acció que fa el país cap a la consecució de convertir-se en un país de ple dret, té precisament la interessant virtut de retratar el rostre autèntic dels que s’hi oposen perquè… perquè sí, abans amb l’argument irrefutable del “dret de conquista” i ara amb l’argument -intel·lectualment igual de pobre- de la Intocable Constitució.
La democràcia no és el cub hermètic de la seva Caixa de Cabals, i la defensa canina, irracional, que fan del seu botí els delata. Acceptar aquest estat de coses, deixar que decideixin per nosaltres i fer de la coacció permanent la normalitat és declarar-se esclau, avenir-se a viure en la derrota sense cap oposició. A més d’una qüestió de drets, aquí hi ha en joc una qüestió de dignitat. I pel que fa a dretans, ultradretans i esquerrans tots germans no nacionalistes, un missatge: si no han sortit de la caverna, potser ja va essent hora que ho facin. El problema catalán són ells, no nosaltres.
I tornant a Arenys de Munt (els anys i panys que vaig haver de suportar la megafonia de la Renfe a la “Estación Término” anunciant que el “tren para Arenis de Mar” es trobava estacionat a tal o tal altra via!…) i al present d’avui mateix, acabo amb aquesta proposta: No volen caldo? Doncs dues tasses! A continuació enganxo uns enllaços que es troben a la Xarxa per votar si volem o no que Catalunya sigui properament un nou Estat dins la Unió Europea:

*Consulta per la independència a Internet, a directe.cat

*Caldria estendre la consulta d’Arenys de Munt al màxim nombre de municipis? Enquesta a Vilaweb.

*Grup de Facebook de suport a la consulta d’Arenys de Munt

*Campanya Vullvotar.cat, a Vilaweb

*Referèndum per la independència, a elpunt.cat

[_{Dibuix de l’entradeta: Francesc Llopis, Franchu}]