L'Hereu Riera

Translation (traducción):

[Escena típicamente veraniega: dos vecinos se cuentan en qué invierten sus ratillos de ocio]

—¿Qué, vecino, de vuelta de vacaciones?
—No, qué va!, hemos aprovechado que ponían anuncios en Antena 3 TV para ir a darnos un chapuzón en la playa…
—¡Ajá, buena idea! Yo durante las interrupciones de una peli de Tele 5 me construí esta casa…, y aún me dio tiempo para hacer una siestecilla!…
—¡Antonio, apresúrate, que ya empiezan de nuevo!

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Escena típicamente veraniega: dos vecinos se cuentan en qué invierten sus ratillos de ocio]

—¿Qué, vecino, de vuelta de vacaciones?
—No, qué va!, hemos aprovechado que ponían anuncios en Antena 3 TV para ir a darnos un chapuzón en la playa…
—¡Ajá, buena idea! Yo durante las interrupciones de una peli de Tele 5
me construí esta casa…, y aún me dio tiempo para hacer una
siestecilla!…
—¡Antonio, apresúrate, que ya empiezan de nuevo!

“Aquest local intenta estar al corrent de tots els decrets, normatives, lleis i reglaments que va produint la Generalitat.

(Malauradament, no sempre ho aconsegueix)”

Aquest cartell, transcrit aquí dalt, el vaig fotografiar l’estiu de l’any passat, en un establiment hoteler d’un poble de la Costa Brava. El text, tan irònic com explícit, apuntava (no sé si encara l’hi tenen penjat) a la superabundància de regulacions de tota mena a què són tan aficionats els nostres governants. De mostres, n’hi ha a grapats.
Un bon home que regenta un negoci d’automòbils em comentava un dia, exasperat, la quantitat de normes a què s’ha hagut d’ajustar perquè el seu establiment i l’activitat que hi mena no sortissin de la legalitat vigent a Catalunya, plena d’obstacles que ell no troba en les sucursals que té escampades per diferents punts de la geografia espanyola. I una cosa semblant em confessava un parent que intenta continuar vivint de la feina de pagès, especialment marejada des de l’Administració.
Sense anar més lluny, aquest estiu els pagesos s’han trobat amb la prohibició de fer servir tractors i recol·lectores les hores del migdia, que és quan fa més sol, adduint que alguna d’aquestes màquines se l’havia trobat culpable d’un incendi que hi va haver no recordo on… Una representant del departament corresponent va arribar a dir davant les càmeres de televisió en quin percentatge tenia responsabilitat l’activitat recol·lectora dels pobres agricultors en aquell i altres incendis, que ja és afinar!… Però ni ella ni els altres responsables del departament no van tenir en compte que precisament és en aquest tram del dia que s’ha de fer la recollida dels cereals, que és quan estan més secs, altrament hi ha el perill que la humitat els faci malbé. Tampoc no van dir, ni la senyora al·ludida ni ningú, en quin percentatge són culpables dels incendis que es produeixen les velles línies elèctriques que travessen -amb totes les benediccions administratives- el territori: la culpa és dels pagesos, sempre.
Fa temps també se’ls va prohibir cremar els rostolls, com havien fet sempre des de temps immemorials: el Decret que prohibeix fer foc a tothom a menys de 500 metres de qualsevol superfície boscosa no fa distincions, i els pagesos no han de ser objecte de favoritismes; aquí la tradició no compta.
De favoritismes, a pagès, n’han vist tan pocs, i en canvi de pals a les rodes de carros i tractors tants, que aquesta manera de guanyar-se la vida ha caigut en picat, al nostre país, i els pagesos que encara no han canviat d’aires, avorrits de veure’s tan maltractats per totes bandes, cada vegada són menys, tot i que tothom està d’acord que aquesta és una activitat bàsica en l’economia, però que a més té valors afegits com la cura del paisatge i dels mateixos boscos, que sense pagesos que els cuidin han crescut en superfície, però també en vegetació de sotabosc, i ha crecut també, per tant, el risc d’incendi. No sabem si els responsables de l’administració saben exactament en quin percentatge.

Però la regularitis de la nostra classe dirigent, en els diferents nivells de l’administració, sembla que no té aturador, i de cap manera es limita a l’àmbit de pagès, només faltaria! Els nostres governs (i els d’esquerres amb una especial predilecció, i encara més, pel que sembla, els d’esquerres de debò) són molt aficionats a regular-nos la vida fins al més petit detall.
La normativa municipal que s’han empescat a l’Ajuntament de Girona sobre els animals domèstics és d’un detallisme meravellós, que inclou la prohibició de tenir gossos durant la nit en balcons i patis… En els balcons encara s’entèn, però en els patis tampoc? No representa que una de les coses que fan els gossos, i per la qual se’ls aprecia, és guardar la propietat dels seus amos, que inclou els patis i jardins, des d’on els animals vigilen la casa tota?… I encara sembla que en van retirar a última hora, de l’articulat, l’obligació dels propietaris de treure a passejar cada dia l’animal durant 20 minuts. Per què vint, i no trenta, o quinze? Deu ser el percentatge científicament demostrat que cal perquè l’animal no sigui psicològicament maltractat, que és una de les finalitats del reglament…
En fi, no parlarem d’altres sectors, com el de la circulació de vehicles, les limitacions de velocitat (estrictes, amb multa al canto si se superen ni que sigui d’un quilòmetre per hora), o d’aquesta burrada de fer-nos circular amb els llums del cotxe encesos tot el dia per “raons de seguretat”, com si no sapiguessin que una excepció deixa de ser-ho quan es fa general: si, posem per cas, tothom portés els cabells pintats de color verd o vermell, els punkies deixarien de cridar l’atenció, oi?… (I a propòsit: com s’ho faran perquè les motos, que com a vehicles més vulnerables sí que té sentit que duguin els llums oberts dia i nit, es facin notar, a partir d’ara?, els faran dur un pirulo d’un altre color, com als tractors?)
L’enumeració seria llarga. Però parem-nos en una norma que ella sola marcaria tot un cim d’aquest desfici regulador que ens empara: la prohibició que es va dictar a final de l’any passat i que, fins que no vaig llegir al diari un article de Carles Monguilod que s’hi referia, vaig pensar que anava de broma, de tan increïble com és. L’advocat gironí ho atribueix a una seqüència lògica de la mania del “parlar políticament correcte”, que hauria derivat en la mania dels legisladors de regular minúcies. Reprodueixo la part final de l’escrit, que és molt saborós:

«Avui, en una mena de culminació de concurs d’aquesta cretina manera de ser o de parlar, als nostres legisladors els ha donat per regular inutilitats. La darrera és espectacular: han prohibit tirar pedres als rius perquè aquesta conducta podria malmetre l’hàbitat natural dels nostres peixos. A partir d’ara una activitat tan nostrada, pueril i relaxant com és apedregar, per exemple, el Fluvià (o el Ridaura, en el meu cas) passarà a ser una diversió durament castigada.
»Com a jurista us he de reconèixer que he quedat astorat. Sempre havia cregut que les lleis només reprimien aquelles conductes que eren perilloses per a la pacífica convivència. Si això encara és així, proposo que, posats a legislar sobre l’ús que es pot fer de les pedres, legislin immedidatament per prohibir, sota dures sancions, que els apedreguin a ells.
»S’ho mereixerien, pel fet de ser responsables de fer perdre el temps i els diners públics regulant autèntiques collonades».

Monguilod atribueix aquesta manera absurda de legislar a una “manera cretina de ser”, fruit probablement d’una manera beneitona i paternalista de mirar-se la realitat i la societat pròpia d’un determinat progressisme. Però jo diria que més aviat hi escau allò que diuen, que qui no té feina el gat pentina…. Com que l’alta política, la política real, la que pren les decisions realment decisives i que ens afecten a tots perquè afecten l’economia, que és l’autèntica mare dels ous, com que aquesta política “de debò” fa temps que ha deixat d’estar en mans dels polítics -i no diguem ja dels encantadors governs del nostre país, que a damunt estan segrestats i teledirigits per un altre centre de decisions situat a cinc o sis centenars de quilòmetres lluny de Catalunya-, doncs els polítics que ens “governen” es dediquen a redactar boniques lleis d’obligat compliment, perquè no ens esgarriem ni un pam del camí correcte i estiguem al mateix temps superprotegits i supermegaentretinguts. La “Revolució dels petits gestos” continua…

Aquest tema és realment com el Guadiana: apareix i desapareix de tant en tant de les planes d’actualitat, però a diferència del riu andalús, que va a parar al mar, el tema de la prostitució a peu de carretera no se sap com acabarà, si és que algun dia s’acaba.
Tothom deu recordar els intents de l’honorable Montserrat Tura, quan ocupava la cartera d’Interior, de mirar de posar una mica d’ordre en aquesta qüestió estranyament espinosa de la prostitució. La consellera va arribar a fer inspeccions in situ, en determinats locals de les comarques gironines, crec recordar, si més no per fer-se una composició de lloc del sector, fàcilment sospitós de tenir treballadores del sexe en situació il·legal. Però una cosa són les cases de barrets, que es troben en determinats punts de la nostra geografia i l’activitat que s’hi mena a dins no transcendeix de les seves parets, i una altra cosa són les noies que treballen a peu de carretera, moltes d’elles enganyades i/o forçades per màfies transfrontereres, i en situació d’inseguretat i de risc, tan personal com sanitari. I a la vista de tothom, és clar.
Aquest últim aspecte és el que molesta més especialment els ajuntaments afectats, que tampoc tenen gaires eines per treure’s el problema de damunt. Fa uns mesos els diaris explicaven que en un poble de l’Alt Empordà les autoritats municipals van intentar fer fora les noies dels punts on paraven escampant-hi zotal. Deixant de banda la cosa grotesca de la solució del desinfectant, d’olor agra i desagradable, el cas demostra el grau de crispació que engendra entre la població i en els responsables polítics que es troben amb aquesta situació tan incòmoda dins els límits dels seus termes municipals.
El tema ha tornat a la palestra aquest estiu, en què regidors i alcaldes han decidit agafar el toro per les banyes i prohibir l’activitat acollint-se a les normatives municipals. Ha sigut així a Lleida i a la Jonquera, on la norma aprovada i les multes consegüents han aconseguit foragitar les noies dels respectius límits geogràfics d’ambdues poblacions. Però, com era de preveure, en un cas i en l’altre el que han fet ha sigut desplaçar el problema als pobles veïns. En aplicació de la nova ordenança de la Jonquera (per la qual s’han interessat altres municipis gironins, per redactar-ne una de semblant en el seu), la policia local ha posat 72 multes a les prostitutes (moltes d’elles reincidents, diu el diari el dia 17) i a tres clients en un mes, i la majoria de les trenta noies que tenien detectades “han desaparegut”. Han desaparegut les noies, però no pas el problema.

Que és un tema difícil de resoldre en va donar compte un reportatge molt ben fet, emès per Televisió de Catalunya el 19 d’octubre de l’any passat. El mateix anunciat del programa, titulat ‘El preu de la prostitució’, ja ho revela:
“El 30 minuts d’aquest diumenge tracta el tema de la prostitució,
després que aquests dies s’ha tornat a plantejar la necessitat de
regular aquesta activitat. La presència de prostitutes a les carreteres
ha augmentat els últims mesos”.
Regular l’activitat: aquesta és la qüestió. Per què no es fa? Què hi diuen els polítics? Segons el diputat Jordi Xuclà, de CiU, la situació de la prostitució a Espanya és de ‘alegalitat’… Ni legal ni il·legal: alegal. Realment curiós.
Europa tampoc es posa d’acord, en aquesta qüestió, dubtant entre l’abolició i la regulació. Entre la posició més dura de Suècia, que pensa que “si no hi ha oferta no hi haurà demanda” i multa tant les prostitutes com els clients, si són enganxats in fraganti, o la de França, on tampoc és permesa (cosa que explica la sobreabundància de prostitutes a la comarca alt-empordanesa) i la d’Espanya, que inclou la de Catalunya, on tenim aquesta mitja tinta de la “alegalitat” (el fingiment, en realitat), hi ha Holanda, on la prostitució està perfectament regulada, cosa que inclou la declaració de renda i seguretat social de les dones “treballadores del sexe”. En els fòrums d’internet hi ha molta gent que aplaudeix la decisió “valenta” i pionera (com en altres temes no menys difícils d’enfocar) dels holandesos, i jo també penso que és la més correcta.
En un món que no estigués muntat amb el cul, sinó amb el cap, i que per tant ningú es veiés forçat a dedicar-se a la prostitució, jo crec que aquesta activitat continuaria existint. Que algú decidís vendre el seu cos, com hi ha qui decideix vendre la seva força de treball, o el seu talent creatiu, el seu do de gents o la seva capacitat organitzativa, hauria de circumscriure’s a l’àmbit de la moral, a la particular escala de valors de la persona que ho decidís. I prou: la normativa laboral hauria d’incloure-la com una activitat possible més, amb totes les garanties i amb tots els drets i deures que porten aparellats totes les altres activitats laborals regulades. (Hi ha moltes activitats contemplades per la normativa laboral vigent la moralitat de les quals deixa molt a desitjar, o és molt discutible, i malgrat això es fan a plena llum del dia, i fins i tot gaudeixen d’un inusitat prestigi social).
El problema de la prostitució no és -o no hauria de ser- la prostitució en si, sinó la situació de clandestinitat o de semiclandestinitat a què l’obliga la hipocresia social, i consegüentment, com a activitat no regulada que és i tanmateix amb una demanda que no es pot obviar, la possibilitat (que exploten descaradament, de manera repugnant, totes les màfies que s’hi dediquen) de fer-hi treballar dones, sobretot, contra la seva voluntat, i aprofitant-se de llur situació de clandestinitat per imposar-los unes condicions properes a l’esclavatge, en alguns casos.
A les màfies, les grans beneficiàries d’aquesta situació anòmala, ja els hi deu anar bé que les coses estiguin com estan. Però els culpables d’aquest estat de coses tan deplorable s’han d’anar a buscar en una altra banda: són els mateixos que acaparen el mercat i deixen a les persones de l’anomenada eufemísticament “classe treballadora” uns marges de subsistència cada dia més estrets. La vergonya de la prostitució que existeix avui dia (estigui o no estigui a la vista de tothom) hauria de ser la seva vergonya. Però el problema és que de vergonya, aquesta gent tan farta de guanys, no en té, ni falta que li fa (més ben dit: per mantenir-se on són, la vergonya fa nosa). Els polítics, que ens demanen el vot per representar-nos i treballar per nosaltres, els hi haurien de parar els peus, però no deuen veure que el problema sigui aquest. I si el veuen, miren cap a un altre costat.

[_{Imatge de l’entradeta: www.nosomosperfectos.com/}]

Translation (traducción):

[En la oficina de ojetos perdidos, un extravagante ciudadano de la periferia va a reclamar no se sabe qué, y haciéndolo además en una jerga incomprensible]

—Bon dia! Un servidor venia a reclamar l’Estatus perdut el setembre de 1714…

—¿Lo cualo?, ¿qué coño dice? Haga Ud. el favor de hablar en cristiano, oiga, que aquí no estamos para chorradas!…

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[En la oficina de ojetos perdidos, un
extravagante ciudadano de la periferia va a reclamar no se sabe qué, y
haciéndolo además en una jerga incomprensible]

—Bon dia! Un servidor venia a reclamar l’Estatus perdut el setembre de 1714…

—¿Lo cualo?, ¿qué coño dice? Haga Ud. el favor de hablar en cristiano, oiga, que aquí no estamos para chorradas!…

L’hivern era glaçat,
i els penellons feien mal
sota els guants
molls de la neu.
El nas clavat
a l’aparador,
on les joguines dels Reis
feien venir envejotes,
vaig apendre a fer-me gran,
i vaig saber que un gest,
a voltes,
té més valor que un acte,
una mirada més que un petó,
un somriure més que una abraçada.
I rere el vidre l’oripell,
inabastable,
sense voler em va ensenyar
la teva llar de modesta façana,
un món nou
d’infinites vessanes,
on els pobres són els nobles,
i les petites coses
les més altes.
I ara sé que amb la meitat
tu vals el doble
que amb tot totes les altres.

_{Couleur de vie, couleur de joie
Où sont tes larmes, tous tes mots
Et puisque t’en as marre de voir
Tous les gens souffrir
Cette notion trop simple et naïve
Parvenir à vaincre une loi
Loi invisible, si injuste
Si injuste, si sombre}

Vis ta vie, elle est si belle
Vis ta vie, c’est la tienne
Vis ta vie, sans mensonge
Vis ta vie, comme tu veux

Couleur de vie, couleur de joie
Où est ce feu philosophique
Ton esprit condensé, pulverisé
Subtilé par toutes tes larmes

Vis ta vie, elle est si belle
Vis ta vie, c’est la tienne
Vis ta vie, sans mensonge
Vis ta vie, comme tu veux

Vis ta vie, elle est si belle
Vis ta vie, c’est la tienne
Vis ta vie, sans mensonge
Vis ta vie, comme tu veux

[“une simple histoire”, Thievery Corporation]

__________________________________

[_{Imatge: growabrain.typepad.com/}]

Sota el títol “Empresaris per la independència”, trobo en el blog d’en Carles Ribera aquesta lacònica entrada:

Quan
les coses interessants les diu, o les escriu, algú altre, el millor
que pots fer és recomanar a la gent que vagi a llegir l’altre.
L’entrevista d’Andreu Mas a Jaume Vallcorba Tura, vicepresident del
Cercle Català de Negocis, és impagable, i com que és impagable la podeu
llegir de franc clicant aquí
______________________________________

Això d’avui és un bucle com una casa de pagès (l’entradeta d’en Carles Ribera és la meva entradeta), però no és un contuberni. Es tracta simplement que cada vegada més gent arribem a la mateixa conclusió lògica: l’Estatut que ens cal és la declaració d’independència (no és res original: ho han fet molts pobles abans que nosaltres) i la constitució d’un Estat Català.
I quan a aquesta conclusió hi arriben els empresaris, vol dir que estem parlant de diners, i per tant, contra allò que solen dir al Parlament de Catalunya (i a qualsevol fòrum o debat on es parli d’emancipació nacional) els partits i partidets que intenten distreure l’atenció i evitar lo inevitable, no estem parlant de qüestions “¡dentitàries” ni metafísiques, sinó “d’allò que interessa realment la gent”. Oi, Porta Perales, Fernándezes Díaz, Riveras i tutti quanti?

Quan, enmig d’aquest irritant anar i venir de declaracions i contradeclaracions de personatges i de partits, d’aquí i d’Espanya, sobre la conveniència o no de fer una manifestació “preventiva” contra la previsible sentència del Tribunal Coñstitucional Español, que presumiblement retallarà encara més l’Estatutet i tal i tal, Pasqual, o bé de fer-la a pilota passada, si seria una “pressió necessària” (Carod-Rovira/Puigcercós), o una “coacció intolerable” i una “provocació” (la Meseta), en el primer cas, i si serviria de res, en el segon, és absolutament d’agrair que surti algú com el vicepresident del Cercle Català de Negocis i digui, primer, que amb aquests socis que tenim a Espanya no hi ha negoci que valgui; segon, que sense ells és evident que aniríem millor, i que amb ells és evidentíssim que no podem anar sinó a pitjor; i tercer, que la independència de Catalunya no solament és desitjable, sinó possible. I fent un passet més enllà, que és inevitable.
No la podran evitar ni tan sols amb els tancs de la Brunete (no la mediàtica, sinó l’altra, la de debò, la que mantenim amb els nostres impostos): “No els poden treure. La Unió Europea i l’OTAN no permeten que l’exèrcit ataqui la pròpia població civil. A més, a partir del primer moment que sortissin els tancs, els diners marxarien de la Borsa de Madrid, que s’ensorraria”, diu el vicepresident Jaume Vallcorba, i posa d’exemple el precedent de la invasió de Geòrgia per les tropes russes, que van haver d’acabar fent marxa enrera perquè la borsa de Moscou perdia cada dia 13.000 milions d’euros. Una altra cosa seria que Espanya no considerés els catalans com a “població civil pròpia”, que constituiria l’argument definitivament aclaridor…
Confio, dilecte lector, que hauràs clicat l’entrevista -i si no ho has fet, et recomano que no te la perdis- de l’Andreu Mas al senyor Vallcorba Tura, però vull acabar el post amb aquest fragment de diàleg:
—A la seva web hi ha un recull de frases, una d’elles prou certa: “Sense diners no hi ha llibertat”.
—M’agrada molt una altra que diu: “Si lluites pots perdre, però si no lluites estàs perdut” La nostra associació té aquest esperit de lluita, de fer alguna cosa pel país.
Confio, així mateix, que els nostres polítics, tan enfeinats en mil collonades i a estirar cordetes, tinguin una petita estona per perdre i parin una mica d’atenció a gent com el nostre home que:
a/ diuen les coses clares.
b/ no tenen por.
_________________________

[_{A la foto, Ramon Carner, president del CCN (www.anoiadiari.cat)}]

He vist en un d’aquests canals que passen videoclips contínuament, amb un criteri de selecció que desconec, una versió moderna de la celebèrrima cançó San Francisco, d’Scott MacKenzie, que es va convertir en un hit personal del cantant i de les llistes d’èxit del temps (1967) en què va sortir a la llum, i en una mena d’himne oficiós del moviment hippie (aplicant al terme moviment el sentit que lliurement vulguis donar-li, amic lector). La lletra, un punt -o més- candorosa, no pot ser més explícita, i per tant es pot entendre perfectament l’etiqueta que li van penjar.
Ara bé, ingènua o no, com el mateix moviment hippie, el que no es pot discutir és que allà hi havia sinceritat, bona fe (massa): la gent s’ho creia, i s’hi va llançar de cap perquè s’ho creia. És clar que hi havia molt de vividor, molt de vivillo, i gent de la que s’apunta a tot, mal que sigui a un bombardeig. Però de ganes de manifestar rebuig a una determinada forma de vida basada en la por i la hipocresia -sorgida de les cendres calentes de la segona Guerra Mundial, tampoc s’ha d’oblidar- i de ganes de muntar una societat diferent, més lliure, també n’hi havia.
Després tot allò va xocar contra el Mur (no pas el de Berlín, que era a l’altra banda del món i del problema, sinó més aviat el que van descriure Pink Floyd en aquell doble LP memorable), que era el monstre parapetat, el monstre que havien volgut tirar a terra mentre passaven d’ell olímpicament: missió impossible, i la missió va fracassar estrepitosament. Ni love-ins ni new explanations: tot va anar rostos avall, a puntades de peu.

Però anem al videoclip en qüestió: a banda de ser una banalització que fa vomitar de la cançó d’en MacKenzie i de tot allò que pintava, amb colors ben vius, deixa ben clara -sense pretendre-ho!- la impotència de la proposta -si se’n pot dir així- hippie, però també demostra de manera patent com ha quedat el món després de tant de bany de realisme. Què hi ha darrera d’aquests Global Deejays i el seu simpàtic Sound of San Francisco? ¿Hi ha alguna cosa més que ganes de fer calés per la via ràpida?
Si el món és un meló i la meitat (de moment) la tenen acaparada una societat limitada de magnats associats en corporacions, és normal que la immensa majoria de gent que no forma part d’aquesta societat limitada es baralli per l’altra meitat (cada vegada més petita), i que ho faci utilitzant els cops de colze de la picaresca, la violència i/o la prostitució, en totes les seves formes.
Aquest vídeo (i un bon grapat dels que es produeixen cada dia, que no valen res) n’és un bon exemple, des de la colla de hippies de p’veure que ensenyen el cul i la misèria de la seva superficialitat estúpida fins als productors que han comprimit la peça d’Scott MacKenzie en una pastilla per a consum fàcil de les masses televisives. (I si no hi ha sexe més explícit, en aquest videoclip i en molts altres, deu ser perquè els canals de televisió que en fan difusió els solen passar en horari protegit).
A dalt del món, una societat cool de rics riquíssims recreant-se en l’autocomplaença i en les infinites possibilitats del seu enorme poder; i a baix, la majoria silenciosa disputant-se les engrunes que cauen de la taula ben parada de la riquesa dels rics. (Una riquesa potser immoral, com diu el papa de Roma -i quina gràcia que té, l’home, amb les seves prèdiques!-, però totalment legal).

No em vull ficar en la mena d’estil de música del videoclip anterior, que sobre gustos no hi ha res escrit ni s’ha de fer tampoc, però no puc deixar de plantar aquí la versió original i la lletra de la cançó del cantant de Florida:

_//
_____________________________

Enganxo, per acabar, aquest curiós vídeo (amb la mateixa cançó de fons, però accelerada) on els autors reclamen una mirada directa a la ciutat, perquè hom pugui adonar-se realment de com és, de manera ben diferent de com la pinten a les pel·lis.
(Un petit detall: en el cinema, des de les obres de Hitchcock a les del malcarat tinent Callahan (Clint Eastwood), passant pel detectiu Bullit (Steve McQueen) i la seva famosa excursió a tota llet pels carrers en pendent de la ciutat, San Francisco sol aparèixer mig buida, sense gent als carrers, gairebé fantasmal; és una cosa realment curiosa, perquè, com reivindica aquest vídeo, es tracta d’una capital populosa, i més aviat alegre -en tots els sentits del terme- i plena de vida, oi?).

Translation (traducción):

[De marcha por las tierras patrias, un patriota enseña a un amigo extranjero las excelencias de su entrañable país y las enormes ventajas de vivir en él]

—En este puticlú, si eres español lo tienes todo gràtix…
—¡No me lo puedo creer!
—… y además, ¡te pagan la bebida!
—¿Estás hablando en broma, verdad?
—Pues no, para nada

Guió i dibus: Min

Translation into Canarian (traducción al canario):

[De marcha por las tierras
patrias, un patriota enseña a un amigo extranjero las excelencias de su
entrañable país y las enormes ventajas de vivir en él]

—En este puticlú, si eres español lo tienes todo gràtix…
—¡No me lo puedo creer!
—… y además, ¡te pagan la bebida!
—¿Estás hablando en broma, verdad?
—Pues no, para nada

L’Sputnik, el ‘company de viatge’ que condueix en Bruno Sokolowitz al canal 33, ens ha passat aquest divendres un tros del cèlebre documental sobre el Festival de Woodstock, film dirigit per Michael Wadleigh i muntat per un tal Martin Scorsese, i  mereixedor d’un Oscar el 1970, que hauria de treure el ventre de pena als pobres mansos que van tenir la idea d’organitzar aquell macrofestival, el més macro de tots els festivals que s’han fet i s’han desfet: cap a mig milió de persones diu que van desfilar per aquell prat de la població de Bethel, prop de Nova York, durant aquells tres dies de “música, pau i amor”, el doble del que comptaven els organitzadors, cosa que va donar peu a uns quants cacaus, totalment comprensibles.
El festival, que ja és un tòpic dir-ne que es va convertir en una icona del moviment hippie, va tenir lloc els dies 15, 16 i 17 d’agost de 1969, en plena guerra del Vietnam, i va ser un clam contra la intervenció nord-americana en el conflicte indo-xinès. El clímax li va posar Jimi Hendrix amb la seva memorable actuació, en què va interpretar Star-Spangled Banner, l’himne dels Estats Units, distorsionant al límit les cordes de la seva guitarrra elèctrica i traient-ne sons espaterrants per recordar el retruny de les bombes i l’espetec dels fusells, volent significar amb aquesta barreja que ells, tota la gent que eren allà congregats, se sentien tan nord-americans com els altres però que no acceptaven la política imperialista dels seus governants.
Bé, doncs la casualitat ha volgut que aquest estiu hagi vingut a Catalunya una altra de les icones d’aquells anys, James Taylor, que va fer un recital dins el festival de Cap Roig el dia 2 d’aquest mes. I lligo una cosa amb l’altra perquè el cantant canadenc, sol o fent parella amb la que va ser la seva dona durant més de deu anys, Carly Simon, era una celebritat ja en aquells anys, amb cançons seves o d’altri, com la conegudíssima versió que feia de You’ve got a friend, de Carole King; i perquè l’home podria ser una mica el símbol d’aquella generació, que va passar del somni de la pau i l’amor al malson de la droga dura, que la va deixar desfeta (les males llengües deien que darrera de l’heroïna hi havia la CIA, però deu tractar-se d’una altra llegenda urbana dels amants de les teories de la conspiració).
Es deia dels hippies que vivien “a les escletxes del sistema”, però això va ser fins que el sistema va tapar totes les escletxes i no va permetre més alegries. El despertar del somni va ser dur, duríssim, encara que mentre va durar va ser bonic, com se sol dir. I de tota manera va deixar muntanyes de supervivents. Encara aquesta setmana un altre reportatge televisiu ens recordava l’experiència d’una comuna anomenada BlackBear Ranch, al nord de Califòrnia, i dels èxits i fracassos dels seus esforçats membres. I utilitzo aquest adjectiu sense ironia, perquè el “retorn a la terra” i la vida a la natura, tot i el tarannà hippie tòpic, va representar una enorme despesa d’energies, la major part d’elles malaguanyades, per buscar una alternativa a una societat de consum que amenaçava (i amenaça) de consumir-se a ella mateixa i el planeta sencer. I això no és cap broma.
L’èxit més gran d’aquell intent descomunal seria potser l’herència que va deixar, en intangibles relacionats amb les relacions humanes, per exemple, i en coses més concretes com ara la consciència ecologista, que s’ha estès com una taca d’oli.

Però, tornant als supervivents de la batalla per “canviar el món” (o per evitar que
el món almenys no els canviés a ells, o que ho fes al mínim, que el món és
dur de pelar), en James Taylor en seria també un bon exemple: amb més de seixanta anys a sobre, aquí el tenim amb la seva (mica de) veu i la seva guitarra fotent-li pel tros. O Crosby, Stills, Nash i Young, que es van tornar a reunir per fer una contundent gira per tot el país per ajudar a descavalcar George Bush jr., el Mentider, de la presidència dels EUA. I Paul Simon, i Jackson Browne, i tants altres.
O la mateixa Carly Simon, que amb la seva veu potent (quin duo més curiós, el de Simon & Taylor, un amb un fil de veu i l’altra amb un xombo de veu…!) no ha deixat de fer discos, component i cantant…
Ai, la Carly!, que amb la coberta del seu disc No secrets (1972) reproduïda a l’entradeta d’aquest post va fer veure a molts joves de la seva generació (i de les següents) que darrera d’aquella presentació hi havia tot un món alternatiu per descobrir… La seva carrera ha tingut molts alts i baixos, amb puntes de molt d’èxit, i amb situacions personals difícils, com quan va haver de superar un càncer de mama (d’aquells pits tan perfectes que s’endevinaven sota la camiseta…). Però al seu país continua tenint molt de predicament, transmutada en una cantant elegant que toca en locals selectes. Em costa una mica d’entendre, perquè sempre m’ha semblat que li falta domini de la veu, i en determinats passatges jo diria que desafina i tot. Però això sí: seria la cantant que desafina amb més elegància de tot el circuit!

Arran de la plorada mort de l’eminent etòleg i primatòleg Jordi Sabater Pi, la setmana passada Televisió de Catalunya va recuperar una entrevista que li havia fet Ramon Pellicer poc temps enrera, i en la qual el naturalista barceloní es mostrava poc benèvol en la seva mirada sobre el continent africà i la petja que hi han deixat i hi deixen els europeus, sobretot.
—Com en diuen, els fang, de l’home blanc?
—”L’home-que-mata-els-altres-homes-sense-motiu”…
El professor Sabater Pi, que té en el seu haver descobertes tan importants com la constatació que els ximpanzés fabriquen eines rudimentàries per poder trobar menjar, i que es transmeten aquests coneixements de pares a fills, considerava que el descens de població d’algunes subespècies d’aquests animals fins a límits propers a l’extinció era, tenint en compte la proximitat genètica amb l’espècie humana, una agressió comparable al genocidi entre grups humans.
Aquesta agressió es concreta, avisava el vell professor, no tant en la caça furtiva, encara que també és un important problema, com en la desforestació, l’ocupació de l’espai que els era propi i la destrucció dels seus hàbitats.
És el mateix que adverteix la doctora Charlotte Uhlenbroek adés i ara en les seves nombroses obres de divulgació -la seva sèrie per a la BBC Cousins, de títol ben explícit, és una meravella-, en realitat deixeble de la primatòloga Jane Goodall, de qui va ser ajudant durant un temps: el perill de retrocés de les poblacions de primats és l’avanç (imparable?) de les poblacions humanes, per un costat, i per l’altre dels negocis de l’home blanc, que van invariablement lligats a la destrucció…, sobretot quan operen lluny dels seus propis territoris, on no existeixen les restrictives lleis proteccionistes del medi vigents als seus països respectius, i poden fer i desfer al seu gust sense impediments i sense testimonis.

Fins aquí hem parlat dels primats, però què passa amb el seu cosí? Per què Àfrica no aixeca el cap? Com és que tants africans s’embarquen en l’aventura de travessar l’Atlàntic amb cloves de nou que moltes vegades on els porten és al fons del mar? Quin futur l’espera, aquest continent?

Diuen que tots nosaltres, com a espècie, venim de l’Àfrica. Però el cert és que, d’ençà que l’home europeu el va “descobrir” (o “redescobrir”, si voleu), el continent negre no ha parat, entre l’intervencionisme més descarat i desorbitat, amb l’excusa d’una suposada “civilització” (i traduït en espoliació dels recursos naturals, el segrest dels habitants físicament més forts per dur-los a l’esclavatge a Amèrica, la divisió arbitrària de territoris, sense respectar per a res els mapes ètnics anteriors, etc), i la indiferència total: l’abandó del continent un cop se’l va haver espremut bé, deixant a la seva sort els habitants originals amb els seus problemes, sovint complicats per la manifasseria europea, com va passar amb les terrorífiques matances entre tutsis i hutus a la zona dels Grans Llacs, d’antic domini belga; o amb la pandèmia de la sida, que s’ha vingut a afegir a les velles endèmies com la malària, el tifus, la malaltia de la son…
Si l’home occidental, europeu, va anar a l’Àfrica amb la noble intenció de posar-hi ordre (algú l’hi havia demanat?), o amb la menys noble d’implantar-hi un ordre nou, al seu gust, es pot apuntar un fracàs estrepitós, perquè el desori és general, l’economia un desastre, i la classe política no fa la feina que hauria de fer. La cançó diu que Àfrica és un lleó adormit, i que un dia es despertarà:

“A la jungla, terrible jungla,
dorm el gran cap el Lleó,
i els homes d’avui esperen
que s’alci fort el Lleó”…

Però el cert és que el lleó no es desperta. La majoria de països africans, enfonsats en tots els indicadors internacionals de productivitat i de benestar de la població, no se’n surten, i la gent jove que se sent amb prou força i ganes prova de fugir, cap al Nord, cap a l’Europa rica.
Cap a l’Europa rica però totalment desequilibrada, dominada per uns personatges carregats de diners i amb l’ambició sense fronteres de fer-los produir i d’anar encara més carregats de milions, d’invertir-los en negocis rendibles, allà on sigui: tant se val que siguin a l’Àfrica, en mines a cel obert o en tales massives d’arbres que deixin la selva pelada, irrecuperable. El món és per a ells un gran camp d’operacions comercials (més o menys legítimes, més o menys espúries: no ve d’aquí), un camp on invertir i guanyar, per amassar grans fortunes i viure amb elles la gran vida. I per fer-se al capdavall la il·lusió, gràcies a les lleis de successió, de perpetuar-se en una dinastia familiar: que el seu regnat financer continuarà en la persona del seu hereu, i després en el fill d’aquest, i així successivament…

Els desheretats de la terra, mentrestant, van fent la viu-viu, mirant-se l’espectacle impotents. I les ONGs, saturades de projectes i atabalades amb tanta feina per fer, es mouen incessantment amunt i avall del planeta, de nord a sud i de sud a nord, mirant de tapar les ferides que els opulents inversors d’enèsima generació van provocant per allà on passen.

[_{Foto de l’entradeta: Festimatge, www.fotofilmcalella.org}]

“Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte”. La frase és del malaguanyat Jaume Perich, i era una rèplica sarcàstica d’un eslògan que es va fer circular en el seu moment, els anys 70, des de l’Administració espanyola (que, com la televisió, era l’única que existia aleshores) per conscienciar del perill del foc al bosc, i que deia “Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, referint-se, amb aquest possessiu “suyo”, és clar, als ciutadans en general. En Perich, amb l’ull clínic dels humoristes, va circumscriure’l a una minoria de ciutadans, personificats en el comte de la seva frase retocada.
Cada any els boscos surten a les notícies i a les converses en dues ocasions, invariablement: a l’estiu, ja sigui pel perill d’incendi que plana sempre sobre el bosc mediterrani característic de Catalunya o per les males notícies que parlen d’incendis declarats i que els bombers s’afanyen a extingir; i a la tardor, per l’època dels bolets.
L’estiu d’enguany els focs al bosc han tingut una especial rellevància perquè el que es va declarar als Ports es va cobrar la vida de cinc bombers, i perquè aquest any en fa trenta de l’incendi que hi va haver en una urbanització del terme de Lloret de Mar i que va donar un tràgic balanç de 21 persones calcinades pel foc. Hi havia indicis que feien pensar que el foc podria haver estat provocat (avui mateix en Joan Domènech, llavors alcalde de Lloret, es refermava en les seves sospites, a la seva columna setmanal al diari), però mai no se’n va trobar els culpables.
La notícia va provocar un impacte profund a la societat gironina, i de manera especial en els joves redactors del diari El Punt (aleshores Punt Diari), que tot just començava el seu rodatge. Un d’ells, en Jordi Grau, rememorava fa una setmana, la vigília de l’aniversari d’aquell horror, que d’aquella desgràcia i de la conscienciació sobre la precarietat de les urbanitzacions que havien nascut aquell temps arreu i desordenadament, com bolets, en va “germinar una bona idea”, com va ser la creació d’un cos de bombers professionals des de la Diputació de Girona presidida per Joan Vidal i Gayolà, i que quallaria finalment, amb aquest ja de conseller de Governació, en el cos de Bombers de la Generalitat.
La lluita contra el foc ha tingut tots aquests anys diversos capítols, i en destaca la promulgació del Decret 64/1995 de la Generalitat que regula, amb molt de detall, totes les restriccions de les activitats que podrien derivar en un incendi, i que prohibeix explícitament fer foc, del 15 de març al 15 d’octubre, a menys de 500 metres de cap superfície boscosa. (Això afecta la crema de rostolls que havien fet tradicionalment els pagesos, però ja en parlarem en una altra ocasió).

Arribats aquí, recupero dels dos temes relacionats amb el bosc, els focs de l’estiu i els bolets de la tardor, dues qüestions també relacionades: l’autoria dels incendis i la propietat dels terrenys forestals.
Qui crema els boscos? I de qui són els boscos que es cremen?

Darrera molts incendis, com el de la urbanització Els Pinars (“Los Pinares”, el 1979) de Lloret, hi ha una mà criminal, no hi ha dubte. Una altra cosa són les intencions dels piròmans: l’obsessió psiquiàtrica pot tenir enrevessadíssimes motivacions (en un estiu d’incendis molt virulents i seguits, de no recordo quin any, es va dir que s’havien vist pintades contra Catalunya avisant que li calarien foc, però pot ser que només es tracti d’una llegenda urbana).
Ara bé, hi ha un altre tipus de factors, difícils de personalitzar però que tenen la mateixa efectivitat perjudicial: la desídia, la deixadesa, l’abandó del bosc…, en bona part a causa d’haver-ne bandejat els pagesos i els seus ramats, que abans en tenien cura  i que ara, sense ells, estan deixats de la mà de Déu i a la mercè del dimoni, que hi cala foc amb qualsevol burilla mal apagada, amb qualsevol mica d’espurna, amb un simple vidre d’ampolla abandonada sobre l’herba seca, amb un llamp…, amb una guspira caiguda d’una línia elèctrica en mal estat.
“El bosc és d’ús públic, però té amo”, es diu cada vegada que surt el debat del bosc cremat pel foc, trepitjat pels boletaires o traspassat per les motos de trial.
I doncs si tenen amo, els boscos, com és que els tenen tan mal cuidats? Doncs perquè, com a negoci, no els són rendibles, es defensen ells.
De la manera que ho diuen, sembla com si el fet de ser propietaris de grans extensions boscoses fos per a ells una càrrega pesada. Potser ho és. Però no tindria per què ser-ho.
A Catalunya, molts dels grans boscos han passat de pares a fills a través de la figura de l’hereu, que, vista amb perspectiva històrica, ha tingut tot el sentit (encara que de vegades des de fora costi d’entendre), dins el sistema econòmic de base agrícola que ha imperat al país durant segles. Però l’economia de mercat actual és evident que ha superat per tots cantons aquesta manera de fer secular, i ara els amos de les velles propietats estan atrapats entre unes possessions que no poden abastar amb els seus mitjans i un mercat que no està de punyetes i que destrossa i arracona tot allò que no tingui una rendibilitat immediata, i una rendibilitat en diners.
El bosc dóna molts més beneficis que l’estrictament monetari, això tothom ho sap: des dels mediambientals, cada dia més valorats a la nostra societat, als de tipus lúdic o recreatiu (com anar-hi a caçar, bolets o porcs senglars), passant per molts altres. Però ve’t aquí que el que preval és el del rendiment en diners comptants i sonants…
Herència i rendibilitat: dos conceptes que aquí no casen. I tanmateix, si anem a buscar a la font, l’una és la causa de l’altra: la rendibilitat a tota costa que exigeix l’economia actual és imposada pels grans trusts, les grans corporacions financeres, que provenen, directament o indirectament, de les grans herències, perpetuades generació rere generació i engreixades sense mesura i sense límit. I sense data de caducitat: les fortunes personals sobreviuen al seus titulars -en la persona dels seus hereus familiars-, i aquí es perpetua el problema (no el seu, és clar, sinó el de la majoria d’humans que han de suportar l’enorme pes, les condicions i les regles de joc que els imposa la minoria rica que es retroalimenta amb l’herència).
 
Un sistema hereditari universalitzat permetria dues coses: les grans propietats forestals desapareixerien com a tals perquè el marmessor de les herències (l’Administració) les repartiria entre els joves que volguessin dedicar-se al negoci de la fusta, això d’una banda; i de l’altra, el negoci forestal seria rendible perquè, paral·lelament, l’accés universal a l’herència -el dret a heretar- faria desaparèixer progressivament el volum excessiu i per tant la força desmesurada que tenen ara les altres grans propietats (financeres), les que condicionen la macroeconomia i totes les microeconomies del planeta.

[_{Foto de l’entradeta: www.lesmasies.org}]

Qui té por del decreixement que plantegen els “objectors del creixement” per evitar situacions com aquesta?
La pregunta la feia el 19 de juliol a través del diari en Santiago Vilanova, president de l’associació Una Sola Terra, i la situació a què es referia la pregunta és la que tindrà a partir d’ara, després de l’obertura al trànsit del túnel de Bracons, la Vall d’en Bas i per extensió el Parc Natural de la Garrotxa -al qual aquella hauria d’haver quedat totalment integrada- i la resta de paratges de la comarca, que, els que van lluitar els anys 70 per protegir-los, diu Vilanova, no ho van fer “per veure’ls convertits en un parc temàtic al servei dels turistes de cap de setmana que fugen de la metròpoli barcelonina”.
El dit acusador del veterà ecologista assenyala tant els tecnòcrates, que “intenten justificar amb paràmetres economicistes el que els ecòlegs lliures de pressions espúries han qualificat d’aberració i d’irreversible destrucció d’uns paratges únics”, com els polítics, les institucions, els empresaris i els mitjans de comunicació, les reaccions entusiastes dels quals davant la inauguració de l’eix Vic-Olot “demostren fins a quin punt ens trobem davant d’un monopoli radical en la manera d’entendre l’ordenació territorial”; i assenyala també de passada, pel seu silenci còmplice, “els geògrafs i biòlegs que controlen l’anomenat Observatori del Paisatge”.
I assenyala així mateix, responent la pregunta plantejada, “les entitats bancàries, els clústers agroalimentaris, els nucleòcrates, els favorables als transgènics, les companyies elèctriques…”, els mateixos que “han trepitjat els drets dels consumidors i que ara malden per controlar la sortida de la crisi”.
Malgrat el poder omnímode d’aquests grups, tanmateix, Vilanova augura que el decreixement acabarà esdevenint una aspiració de la societat civil “desencisada dels partits polítics, còmplices d’un capitalisme sense ànima i deshumanitzat”.
Però, perquè esdevingui un objectiu de la societat civil, primer cal que aquesta conegui què és el decreixement. Què és? En què consisteix? I com s’aconseguirà implantar-lo?

Vilanova ja avisa en el mateix article que el decreixement no implica, de cap manera, un retorn a la societat preindustrial, sinó un salt cap a l’economia ecològica, o bioeconomia; un canvi de mentalitat tan revolucionari, diu, com la visió del món copernicana respecte a l’anterior, de Ptolomeu, que posava el món al centre de l’Univers, una revolució que en aquest cas “comportaria [sic, en condicional] que l’entorn ja no fos un subconjunt de l’economia, sinó que l’economia quedés supeditada a les lleis de la naturalesa”.
I es tracta, compte, de la darrera oportunitat per frenar el canvi climàtic i per construir un país habitable i convivencial que no permeti com el model actual abusos d’autoritarisme i feudalisme polític disfressats de modernitat.
Molt bé. Però com s’hi arriba, a construir el nou model?, quina és la recepta?
Segons Vilanova, cal repensar el progrés amb valors no productivistes ni desenvolupistes; cal estalviar, reciclar, practicar un consum raonable, just i solidari; donar suport a les energies lliures, netes, descentralitzades i amb accionariat popular; utilitzar el transport públic i ferroviari, i exigir que sigui eficient; reclamar que l’agricultura sigui biològica, optar per una democràcia de base; i redifinir les institucions i repensar el concepte de PIB en funció del nou paradigma.
Déu n’hi do! Tenim per davant una bona feinada… Però, amb tots els respectes, em penso que aquesta no és la qüestió de fons. Vull dir -i en Santi Vilanova ho deixa clar en la seva exposició- que tots aquests factors enumerats són per fer-los treballar junts, perquè tinguin força, i oposar-los a una altra gran força, colossal, que va en la direcció contrària (al capdavall de la qual hi ha el canvi climàtic irreversible i probablement el desastre final). Aquí hi ha dues preguntes que voldria plantejar:
Primera: suposant que tot plegat s’aconsegueixi com s’imagina el president d’Una Sola Terra i que vagi en la direcció correcta, d’implantar un altre model, ¿hi serem a temps, tenint en compte les presumibles resistències a vèncer del model present?
I la segona és: al mateix temps que es construeix aquest nou model, ¿no seria igualment necessari, i potser més productiu i tot -i qui sap si més ràpid- desmuntar l’altre model, el vigent actualment, el que patim nosaltres i la terra?
Si el model actual, d’una minoria poderosa i rica, dominant, amb una sèrie de peons al seu servei (entre ells els polítics còmplices del capitalisme sense ànima que practica aquesta minoria), és fruit de l’acumulació de capitals a les seves mans, i aquesta és fruit alhora d’un sistema hereditari que divideix el món entre una minoria d’hereus rics i una majoria de desheretats, canviant aquest sistema hereditari, que és l’arrel del problema, canviaria també forçosament el model: el desmuntaria.
Fent els dos canvis alhora (i aquest últim està a les mans dels legisladors, tinguem-ho molt en compte), potser faríem el canvi de model que reclama en Santi Vilanova, i sobretot, potser el faríem a temps, abans no sigui massa tard.

[_{Imatge: www.tunnelbuilder.es}]

Translation (traducción):

[Las autoridades forenses intentan desentrañar los entresijos de un suceso luctuoso que ha tenido lugar en una calle oscura, con nocturnidad y alevosía]

—¿Y eso, doctor?
—Todo parece indicar que le han golpeado con este móbil hasta la muerte…
—Sin duda, se trata del móbil del crimen!…

Guió i dibus: Min

Translation into Bolivian (traducción al boliviano):

[Las autoridades forenses intentan desentrañar los entresijos de un
suceso luctuoso que ha tenido lugar en una calle oscura, con
nocturnidad y alevosía]

—¿Y eso, doctor?
—Todo parece indicar que le han golpeado con este móbil hasta la muerte…
—Sin duda, se trata del móbil del crimen!…

—T’hi
apuntes, al sopar? Si véns serem quatre: tu, jo, l’Israel…, aquell noi que va
venir amb els de l’ateneu a l’Expo de Saragossa, te’n recordes?, i la Laia, una
noia de Vic, amiga de la facu de l’Israel…

—De Vic?,
i estudia informàtica? No deu pas ser la Laia Macià, oi?

—Sí, no
sabia que us coneguéssiu…, quina canya!

I tant
que la coneixia, en Ferran! Van coincidir en un concert dels Stones, l’última
vegada que van tocar a Barcelona, i de peta en peta a la gespa de l’Estadi
Olímpic, amb tota una colla d’amics, ells dos es van enrotllar i aquella mateixa nit van
acabar al llit del seu pis d’estudiants. Aquella nit de bojos va anar seguida
d’unes quantes més, però d’aquesta història feia ja molt de temps, i no havia
tingut més continuïtat que unes poques ocasions esporàdiques. I es va acabar
definitivament el dia que en Ferran va conèixer la Mònica, la noia que ara
l’estava convidant a sopar a través del mòbil.

—Doncs
així encara millor, no? Quedem per aquest dijous, a quarts de deu?

—D’acord,
fet.

[—>]

La
perspectiva de tornar-se a trobar amb la Laia no li feia pas gaire gràcia,
perquè ella mai havia deixat d’estar boja per ell i tampoc de fer-l’hi saber
–“i quan estimo algú de debò, no estic per ningú més”, li havia deixat dit més d’una
vegada-, i en Ferran, que no havia passat amb ella de la fase de sexe, la
trobava molt enganxosa. Però l’oportunitat de veure de nou la Mònica no la
podia deixar passar. L’amor que sentia per ella era d’aquells que se’n diuen de
primera vista: se n’havia enamorat perdudament el mateix dia que van ser
presentats per un amic comú; però, tot i que no era precisament tímid, mai
s’havia atrevit a declarar-li obertament els seus sentiments. Alguna cosa l’hi
impedia; potser era perquè la trobava massa guapa, massa… perfecta, fins al
punt de sentir-se cohibit cada vegada que la tenia davant, encara que ho
dissimulava prou bé. Per acabar-ho d’adobar, un matí que estaven fent un cafè en
un bar sota les voltes va descobrir, o va endevinar, més ben dit, que ella
estava colada per l’Israel des de sempre, des que eren adolescents -eren de
pobles veïns i anaven al mateix institut-, i aquí va veure clar que, si s’havia
fet alguna il·lusió, valia més que se n’anés oblidant. El que la Mònica no li
va dir, i ell tampoc ho va intuir, és que l’Israel no li feia gens de cas, més
enllà de l’amistat, i ella tampoc tenia cap esperança que les coses canviessin,
perquè sabia positivament que l’Israel anava de cul per una seva companya
d’estudis, una noia de Vic rosseta, molt maca i molt intel·ligent: la Laia, la mateixa Laia que
només tenia ulls per en Ferran…!

El dia
acordat, doncs, tots quatre es van trobar a la terrassa del restaurant. Després
dels petons i les salutacions de rigor, es van entaular i van estar menjant i
bevent –bevent molt- durant un parell de plàcides hores d’agradable sopar i una
bona estona més de sobretaula. Van parlar molt i van riure més, explicant-se
historietes de la facultat i fent safareig, i al final de la vetllada,
enriolats i galtavermells, es van fer fotos amb la càmera digital de l’Israel,
que els va prometre que els hi enviaria per correu electrònic aquella mateixa
nit, així que arribés a casa.

Quan va
ser hora de marxar –s’havien quedat sols i ja feia estona que els cambrers
esperaven que s’alcessin de la taula per tancar-, amb promeses de tornar-hi un
altre dia, es van ficar entre ells, com dimoniets entremaliats, petits moments
d’un silenci incòmode que l’alcohol ingerit, que n’era en part culpable, per
sort també va ajudar a bandejar-los de pressa, entre brometes. Finalment, amb
uns petons a la galta elles i una encaixada ells, es van dir adéu i es van
separar.

L’Israel,
tot i que anaven tots tan pets que cap dels altres hi comptava, va complir, i
passant per l’ordinador abans d’anar al catre, com tenien per costum, hi van
trobar el seu mail amb un adjunt ple de fotos de la vetllada acabada de passar.

Aquella
nit, ja colgats sota els llençols, tots quatre es van fer l’amor frenèticament,
cadascú amb la imatge vivíssima del seu amor impossible a dins del cap i davant
dels ulls.

Translation (traducción):

[En un restorán-espectáculo donde actúa una grandísima artista del baile, dos clientes muy dados a los juegos de palabras -y al juego en general- hablan entre ellos por lo bajini, en vez de estar atentos y admirar las evoluciones de la bailarina sin par]

—¿Te gusta Sara Baras atsug et?

—¡Sí, muy muchochum yum, ís!

Guió i dibus: Min

Translation into West Andalusian (traducción al andaluz occidental):

[En un restorán-espectáculo donde actúa una grandísima artista del
baile, dos clientes muy dados a los juegos de palabras -y al juego en
general- hablan entre ellos por lo bajini, en vez de estar atentos y admirar las
evoluciones de la bailarina sin par]

—¿Te gusta Sara Baras atsug et?