L'Hereu Riera

4. Matí al Matarranya

Un altre d’en Manuel Cuyàs, imperdible:

“Els nens del Matarranya, província de Terol, diuen «demà al matí».
Els nens de Catalunya, que tenen el català de llengua oficial, la
immersió lingüística, TV3, el K33, un govern catalanista i d’esquerres
i una oposició nacionalista, o sigui tot el que no tenen els nens de
Terol, diuen «demà pel matí». Les meves orelles estan tan fatigades de
sentir «pel matí», «per la tarda» o «per la nit» que l’altre dia, quan
en un carrer de Vall-de-roures vaig sentir una nena que deia als seus
pares que «demà al matí» havia de sortir amb els seus amics d’excursió,
jo m’hauria abraçat a la nena i hauria pagat el vermut als pares. «Que
la seva filla i els seus amics no vagin d’excursió a Catalunya, demà al
matí, que tornaran demà per la tarda», els hauria dit picant quatre
olives. La nena del Matarranya sap dir aquesta frase: «demà al matí
compraré berenar per la tarda». Els nens catalans diuen «demà pel matí
compraré berenar per la tarda», i ho troben normal. Després resulta que
el berenar «es cau». A Catalunya, des de fa un temps, les coses «es
cauen». Aquell arbre s’ha caigut. Se m’ha caigut el llapis. Se m’ha
caigut el berenar pel matí.

“Ara els hipocondríacs de la llengua
conclouran que el català s’acaba, i totes aquestes coses mortuòries que
es diuen. No cal posar-nos tan tètrics. N’hi hauria prou de tenir
mestres solvents a les escoles. L’altre dia vaig preguntar a uns nens
que parlen un català arrossegat per terra, un català que «s’ha caigut»
a trossos, què els deien els mestres quan els sentien. Em van dir que
els mestres deien «da igual». «En castellà?» «No, en català; da igual». I
em van dir que si jo m’escandalitzava per com parlaven ells, quedaria
esgarrifat per com parlaven els seus mestres. «Ens diuen que el que
importa és que sabem que dos i dos fan quatre». Dos i dos fan quatre
aquí i a la Xina. Hi ha tota la humanitat per defensar-ho. Per defensar
el català només som nosaltres. Caram, els mestres! Potser que anessin a
fer una immersió lingüística al Matarranya”.

Jo també en sé d’uns que els pujaria a dalt de l’autobús, a veure si els dúiem a aprendre a quin país viuen i quina educació haurien d’impartir a la seva mainada…

També tinc una anècdota per explicar, sí. Va passar fa un parell o tres d’anys, un dia que van venir una colla de nanos adolescents d’un institut de no recordo quin poble de la costa brava, acompanyats d’un mestre, a un entrenament de l’equip de bàsquet en cadira de rodes on un servidor jugava. Posats en rotllana al mig de la pista, el capità de l’equip comença la seva explicada, però s’interromp un moment i pregunta, abans de continuar, si algú té problemes a seguir-lo, en català, que és la llengua amb què ha arrencat (ell és de família castellanoparlant, però parla perfectament la llengua del país). I salta una nena, una mocosa de 14 o 15 anys, i diu que ella sí, que s’estima més que continuï en castellà.
I així va ser, davant la passivitat de tothom, inclosa la meva, que em vaig quedar mirant al mestre, incrèdul, en lloc de reaccionar i preguntar-li, a aquella ninyata o al seu educador, quin problema tenia amb el català, i que jo en tot cas tenia exactament el mateix problema que ella però jo amb el castellà, i que no em donava la gana que haguéssim de fer allò en castellà només perquè l’hi donés la gana a ella, i que si era així -no sé què hauria dit el mestre-, que continuessin sense mi.
La nena no, però el mestre potser hauria après una petita lliçó, ni que fos de modos, com deien abans, que deixaven anar molts castellanismes com aquest però parlaven sempre català, que fins que no es demostri el contrari és la llengua pròpia d’aquest país.

_________________________________

ps: el Matarranya és una comarca pertanyent a la Franja de Ponent, que és allà on diuen que “no s’ha d’imposar el català als ajuntaments”, com denunciava en Joan Solà a l’article del seu llibre reproduït en aquest blog fa tres dies. El govern socialista de Marcel·lí Iglesias, el president d’Aragó, que és originari d’aquesta terra, se suposa que havia de deixar blindada la protecció del català en el text estatutari de la comunitat aragonesa, però ara com ara el català de la Franja continua essent un plat d’allò més apetitós per a la glotofàgia carpetovetònica…
___________________________

[_{Imatge de l’entradeta: by Joanot, flickr.com/photos}]

3. El cervell de Catalunya pensa en català…

… I parla en català i en anglès.
Farà un parell de diumenges en Manuel Cuyàs (un altre dels meus articulistes de capçalera) explicava al diari que va anar a trobar un senyor que havia sentit dir-li en una emissora de ràdio que l’organisme on treballa, el districte 22@ de Barcelona, ja estava situat en la postcrisi econòmica, i va dir també que aquest districte barceloní és un viver de talent on es pot comprovar, només d’entrar en qualsevol bar de la zona, que s’hi parla anglès de manera intensiva, i que és en aquesta llengua que es comuniquen els joves d’una taula amb els de la taula veïna. “Com que els uns i els altres són d’empreses diferents”, explica en Cuyàs, “s’acaben produint unes sinergies -ara de les relacions humanes se’n diu sinergies– [*] que afavoreixen el bon clima laboral, l’intercanvi de coneixements, la internacionalització”.
El senyor en qüestió es diu Josep Miquel Piqué, i és conseller delegat del mencionat districte 22@, “la gran concentració de talent de Barcelona i de Catalunya”. La conversa amb el periodista mataroní devia ser realment fluida i amena, perquè s’hi diuen un munt de coses interessants, començant per la mateixa reconversió física del barri, un barri d’indústries que abans es trobaven als afores de la ciutat, perquè feien nosa; ara, en canvi, «la indústria que compta és la del talent, i torna a la ciutat».
La ciutat, Barcelona, compta molt, assegura Piqué, i la prova és que és la que té més estudiants Erasmus de tot Europa. «Nosaltres, des del 22@, fem una feina d’atracció i de retenció: que la gent que val vingui aquí i s’hi quedi. Després li donem les eines perquè creï».
Una altra línia de conducta: la relació estreta amb les escoles del barri, del Poblenou: «Com es crearien noves vocacions investigadores en el camp de la medicina, el disseny, les noves tecnologies o el que sigui, si no comptem amb els nens?».
Els nens, i els joves…., el futur. I es pot treballar en català, al 22@?
«Si el que em pregunta és si el català és un inconvenient per als portadors de talent que ens vénen de fora, li diré que en absolut. La llengua franca és l’anglès, per descomptat, però al seu costat el català és un enriquiment i una característica bàsica d’una ciutat i un país que troben atractius perquè els ofereixen possibilitat de feina i qualitat de vida».

“Parlar amb aquest enginyer de telecomunicacions per La Salle i la UPC, màster en administració i direcció d’empreses per Esade i diplomat per la UC-Berkeley i pel Massachusetts Institute of Technology que només té 41 anys i que parla amb una convicció i un entusiasme d’aquells que avui costen tant de trobar a Catalunya, a mi em fa pujar molt la moral, i si el porto aquí és per veure si li fa pujar la seva, lector. Barcelona i Catalunya funcionen i sabem què hem de portar a la motxilla per sortir-nos-en”.

Per la meva part, he portat aquí aquests fragments de conversa amb la mateixa intenció que en Manuel; i encara afegiria, sense intenció de ser impertinent ni torracollons, a aquesta última frase aquesta altra: … i sabem també de què ens hem de desfer i NO portar-ho a la motxilla, per sortir-nos-en encara millor i més de pressa.
___________________________________

[*] Sinergia s’ha posat de moda, efectivament, però, cosa encara més curiosa, pronunciat per molta gent “sinèrgia” i “sinèrgies”, no sé per què. Potser fa més bonic, o encara més modern, però ‘sinergia’ es pronuncia exactament igual que ‘energia’, com ‘sinèrgic’ es pronuncia igual que ‘enèrgic’ (en aquest cas sí amb l’accent a la e). De res.

2. La campanya definitiva per la llengua

En la conversa amb la Valèria Gaillard, el professor Joan Solà va parlar també dels aspectes més formals de la llengua: l’estructura, l’estil, la normativa… «També m’ha agradat practicar la llengua, no pas només estudiar-la: forçar la llengua, o defensar alguna cosa que els puristes no volen acceptar, perquè és bo per a la llengua». La vida abans que la llengua, seria? «Exactament. Això és una cosa absolutament primària: primer és la vida i després ve el reglament, primer és la producció que la gramàtica, la novel·la que la norma… Això és tan evident que no es pot contradir. La norma és un instrument, una crossa».
Aquí hem arribat a un punt interessant: ¿és un instrument tan difícil de fer servir com diu la cançoneta de cada any dels estudiants que passen la prova de selectivitat? ¿I l’acadèmia de la llengua, que de vegades sembla que fa més nosa què servei…? «L’acadèmia ha de treballar  de la manera més rigorosa possible. Una acadèmia fa una feina sense la qual la societat que fa servir la llengua aniria perduda. El problema és que la societat ha de ser sana, perquè si no, no fa bon ús de l’acadèmia. Si la comunitat està malalta, es preocupa molt més d’aspectes repressius i normatius que no pas de la creació».
Ara potser comencem a entendre alguna cosa: la societat ha de ser sana… La gent de la meva edat deuen recordar els anys posteriors a la mort del dictador, aquell temps de penosa recuperació de la parla, i de l’escriptura: “Això no es pot dir, en català”, “Com és, en català, tal cosa?”, “Aquesta expressió no és catalana…”, i totes aquelles expressions de la paranoia de la llengua quasi perduda que la volíem recuperar tan pura (tot i les violacions de tota mena de què havia sigut objecte…, i molts pensaven que precisament per això calia repescar-la intacta!), que quasi se’ns queda als dits. Una paranoia que se’ns va ficar endins, fins al moll de l’os, i encara ara se’n troben rastres.
«L’acadèmia ha de fer una feina ben feta, perquè si no, la societat no pot treballar bé amb aquesta matèria. La gent de seguida simplifica i pensa que els acadèmics només reprimeixen, i el que fan és fonamentar tan bé com poden la llengua estàndard, però els responsables són els usuaris, són els parlants».
¿Com és que cada any sentim les mateixes queixes, el mes de juny: que la prova de català ha sigut tan i tan dificilíssima? El català, des del punt de vista gramatical, lèxic, fonètic…, no és pas més difícil que l’anglès, i no diguem que el francès; però és més difícil que el castellà? Si l’hi troben, els adolescents que passen la selectivitat, només pot ser perquè el castellà és més simple -cosa que no lliga amb el concepte tan estès de “lengua de cultura”-, o bé perquè  el tenen més per mà, que seria una altra qüestió.
Una qüestió política, com diu el doctor Solà.

«Joan Solà ho va dir ben clar davant el Parlament: entre altres
coses, va demanar a l’administració que substitueixi campanyes sense
fruit per una voluntat política real d’atorgar al català un estatus que
l’equipari a la llengua dels països amb estat propi. Això és el que
cal, i tantes coses més, només que els polítics es dediquessin a
governar amb un meticulós respecte al gran electorat que els ha fet
plena confiança. Si us plau, estimats parlamentaris i alts càrrecs de
l’administració, feu que ens creguem els programes de govern i que no
quedin en el gran buit de les tristes promeses.

»El nostre
lingüista deia l’1 de juliol que ni un minut més vol veure el català
com a llengua degradada o subordinada, i jo encara diria més, ni un
segon més de patir les grans misèries actuals de la llengua pròpia,
històrica, de cultura i de prestigi que ha tingut i volem que continuï
tenint. I aquesta actitud –follament defensada amb un entusiasme
orgàsmic pel Parlament de Catalunya i el govern– ens l’agrairà el
poble, els veïns, els amics, la gent que s’agermana per fer pinya i
creure’s amb una convicció absoluta que paga la pena viure, treballar,
jugar, riure o practicar sexe en català».

(Joan Abril Español, “Com practicar sexe en català?”, a El Punt d’avui]

És irritant veure com, des del temps de la “Norma”, aquell personatge dibuixat per en Tísner (quin gran paio, l’Avel·lí Artís-Gener!), els nostres administradors, els administradors encarregats de la bona salut de la nostra llengua, no paren de fer tombs per les branques i mai baixen a terra a plantar cara de debò al problema. Aquestes campanyes i campanyetes, amb els seus fullets i els seus consells encapsulats…! La penúltima era aquella que sentíem a RAC1, “El català correcte, passa’l”, on vam aprendre, per exemple, que no s’ha de dir “pas de zebra”, sinó “pas de vianants”… Ah, doncs molt bé, moltes gràcies. (I quin seria, el problema amb les zebres, per cert?). I l’última és aquesta que passen ara mateix per TV3, on una noia molt bufona ens explica en una pissarra (!) les expressions més escaients que ens cal usar, mare de Déu!

I els nostres polítics, mentrestant, badant: o baden perquè són uns badocs, i no saben realment amb qui ens juguem els quartos, o baden per no haver de mirar el problema de cara, perquè els incomoda, potser, o perquè els Ciutadans extraterrestres del Parlament, que són encara no quatre gats i no són d’eixe món, realment els fan por, en comptes d’estimular-los l’adrenalina… (I qui diu aquests, diu la Brunete periodística madrilenya: no deuen pas estar disposats, els polítics nostrats, a permetre que aquests terroristes de paper condicionin la vida parlamentària i l’agenda política d’aquest país, oi?)

En fi, si hem de tirar de veta i anar enfilant campanyes, demanaria als seus creadors que considerin, sisplau, la fórmula d’en Dalmau & Dalmau “El català incorrecte, passa’l”, també a RAC1, “patrocinat per la Direcció General de Política Llingüística, amb ella”, que a banda de ser molt més divertida, estic segur que seria també molt més efectiva.

I per cert, un dels Dalmau, l’Òscar (la veu en off dels “Caçadors de bolets”), es veu que tindrà programa propi a TVC, la temporada vinent, amb un concurs sobre conceixements de llengua, precisament, que “ens ha d’ajudar a destrossar una mica menys el català”, en paraules seves. Confio, coneixent el personatge (i el pare de la idea, en Xavier Bosch), que serà un espai intel·ligent, és a dir, de resultats positius: tan divertit com efectiu, eficient.

_________________________________________________

[Foto de l’entradeta: Òscar Dalmau, futur presentador del nou programa de TV3 “El gran dictat”]

1. Què volem ser quan siguem grans?

Arran de la publicació del seu llibre Plantem cara i de la concessió del 41è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que van tenir lloc amb poc temps de diferència, Joan Solà (lingüista i catedràtic de llengua catalana a la Universitat de Barcelona, màster en lingüística per la Universitat de Reading, GB, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i doctor honoris causa per la Universitat de Lleida) va ser entrevistat per nombrosos mitjans de comunicació, i també va tenir ocasió de pujar a la tribuna d’oradors del Parlament, convidat pel president Benach (era la primera vegada que s’invitava una personalitat externa a fer-ho, en ús d’una facultat que el reglament reserva al president de la institució), on va parlar clar i català, sobre la situació de la llengua dins la nostra societat d’avui.
«L’arrel del problema és de tipus polític», deia al diari uns dies després, responent a les preguntes de Valèria Gaillard. «Mentre aquest poble no defineixi què vol ser com a poble i què vol que siguin els seus individus, aquesta llengua patirà sempre. S’ha de ser molt conscient que una llengua petita no pot sobreviure a les pressions econòmiques, polítiques i demogràfiques. En canvi, si aquesta llengua pertanyés a un país que políticament no tingués problemes de reconeixement, com els països nòrdics, és molt probable que no haguéssim arribat a una situació en què la llengua està reculant d’una manera claríssima i alarmant.
»El problema afegit és que la classe política i dirigent intenta negar-ho i anar vivint i passant anys sense posar-hi el remei dràstic que és el de plantar cara a l’Estat i canviar les relacions amb ell, si és que es vol sobreviure com a poble. Salvar la llengua vol dir fer que sigui, com a mínim, igual que l’altra, però la política no va per aquest camí, sinó pel de no voler saber què està passant i de posar-hi pedaços».
Més clar, l’aigua.

En un altre moment de l’entrevista, parlant de l’evolució de la seva perspectiva personal sobre la llengua, explica això: «… Tu tens uns coneixements que moltes vegades no són directament aplicables, però et construeixen un món més ric i et converteixes en més prudent. No critiques tant la gent, veus que la llengua és molt complicada. Però al mateix temps el coneixement et provoca més neguit: d’una banda, no dónes l’abast, et veus obligat a ser més realista; de l’altra, vas comprenent què són els estats repressius, què són les persecucions lingüístiques, què vol dir una llengua per a un poble, per què uns defensen la llengua, per què els altres l’ataquen…».
En el cas de la llengua catalana, si no ha desaparegut a dia d’avui és perquè els seus parlants mai han deixat de defensar-la (no deixant de parlar-la, precisament), i si fa anys i panys que la defensen és perquè fa anys i panys també que els parlants de la llengua de Castella (les testes pensants que els representen i els dirigeixen) no paren d’atacar-la, ells que no s’han trobat mai en una situació semblant: d’haver de defensar-se d’una altra llengua que intentés ocupar l’espai de la seva (el mateix val per al francès a la Catalunya Nord, no cal dir-ho). No tenen ni idea de què cosa és, això de veure’s obligat a no baixar mai la guàrdia per defensar la més evident de les evidències, que és la teva llengua materna.
No en tenen ni idea ni els importa un rave; no estan per simpaties ni per empaties, amb els tossuts catalans dels collons; allò que volen no és pas posar-se a la nostra pell, sinó que la seva llengua es posi en el lloc de la nostra: així de clar. (Els subterfugis i les cuentas de colores ja no enganyen els indígenes com feien abans, senyors: mala sort!).
No se sap (potser el doctor Solà ho sap, però no li he sentit explicar-ho) de què els deu venir, aquesta obsessió malaltissa per apoderar-se d’un espai geogràfic i d’un domini lingüístic comparativament ben petits; probablement d’un joc de compensacions entre complexos: de superioritat (‘dret de conquista’) i d’inferioritat (què té Espanya/Castella per oferir, a part de la llengua?); però en tot cas això és un problema seu, i quan s’hagin quedat sols ja s’ho faran mirar pel psiquiatre, si volen. Però el nostre, de problema, ara mateix són ells i la seva obsessió: no ens desfarem d’aquesta sense desfer-nos primer d’aquells.
No estem parlant de violència. Estem parlant de divorci, de separació. Que sigui amistosa o no, això ja és cosa seva, i en tot cas no té més importància. Al capdavall, aquesta relació actual no en té res, d’amistosa, i no ho ha sigut mai aquests 300 anys que fa que dura (que la fan durar). Per tant…
____________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Salvador Dalí, “Canibalisme de l’automne”, Tate Gallery}]

«Un polític va dir una vegada que els òrgans mediàtics de l’Estat, quan parlen del País Basc (i des de fa anys en parlen cada dia), no en diuen mai res de positiu: sempre només en fan crítica negativa, aspra, corrosiva, espanyolista. Fa ben pocs dies, per exemple, tornàvem a sentir la cançoneta de l’enfadós de les ikastoles: que si prediquen un país anticonstitucional, que si s’aferren massa a la llengua basca, que si tal o tal personatge o col·lectiu les impugnarà legalment.
»Com s’impugnen cada dia aspectes diversos de la vida lingüística de Catalunya, per exemple a la Universitat Rovira i Virgili: un episodi vergonyós, feixista, encara que la sentència hagi sortit favorable al rector. Observin un detall: cada dia hi ha una acció legal o altra contra el català (o contra el basc); ¿quantes vegades els catalans hem aixecat una acció contra l’Estat, a favor dels nostres drets lingüístics? Per exemple, a favor del dret a ser atesos a tot arreu en català, activament i passivament, dret que és ben lluny de ser satisfet. Des de fa segles no fem altra cosa que defensar-nos contra un Estat hostil, el “nostre” Estat: una veritable tragèdia política. El bisbe de Lleida senyor Aurelio del Pino Gómez, d’infausta memòria, deia una vegada, quan algú al seminari de Lleida intentava introduir una mica de català, que ell “no se metía en política”: és a dir que prohibia rotundament que la situació imposada pel franquisme canviés ni un mil·límetre. Aquests mateixos dies a les terres aragoneses de parla catalana s’ha dit que “no es pot imposar el català” als ajuntaments. El català no, esclar; però el castellà sí.
»Només hi ha una cosa que em produeixi més fàstic i més neguit que la seva actitud, senyor Juan Carlos: l’actitud d’una societat i d’uns polítics que no veuen que no es pot viure així durant segles, en un estira-i-arronsa continu, amarrats a un Estat que no és el nostre. La “solució” és abdicar d’una vegada: nosaltres, no pas ells. Ells tenen fins i tot el rei».

Aquest és un article de premsa, “Contra el rei”, escrit per Joan Solà (recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) el setembre del 2001 [*] a propòsit de “dos fets prou significatius” que havien tingut lloc a finals del juliol anterior: la sentència favorable al rector de la URV, Lluís Arola, que havia estat acusat de prevaricació per dos professors (de l’òrbita de CCC, el paraigua legal del graciós i toxigen Alej Vidal-Quadras) que ell havia apartat de les proves de selectivitat perquè no s’ajustaven a les directrius del Consell Interuniversitari de Catalunya; i la rebuda “gèlida” que, segons la premsa de Madrid, Joan Carles de Borbó i Borbó va dispensar al lehendakari Ibarretxe en la visita oficial d’aquest al monarca, que com se sap té per norma la cordialitat i fins la campechanía envers els dirigents polítics que el van a veure.
Porto aquest escrit aquí perquè enllaça amb l’última de les cròniques que en Toni Strubell ens envia periòdicament des del País Basc, aquesta d’avui mateix, en la qual el corresponsal ens explica les coses terrorífiques que dóna a entendre el seu terrorífic títol: “Consensuant la mort de l’euskara”.

La notícia és del 23 de juliol del 2009 (vuit anys després del comentari de Joan Solà sobre les ikastoles): en plenes vacances acadèmiques, doncs, la consellera d’Educació del Govern basc, Isabel Celáa, va derogar aquest dia (teòricament complint una ordre del TSJ del País Basc, que de basc en té el nom, però això no vol dir res) el decret que establia l’èuscar com a “principal llengua” de l’educació en l’etapa infantil. Així doncs, quan tornin a les classes el mes de setembre, “es trobaran que s’haurà esfumat la condició d’idioma vehicular de l’ensenyament que fins ara havia tingut”.
Per pal·liar una mica el mal efecte de la punyalada trapera, la consellera d’Educació (que diu que no sap parlar basc perquè… “és molt difícil”!: ¿com sonaria que el conseller d’Economia digués que no entén un borrall de matemàtiques perquè “són molt complicades”?… és impressionant) ha assegurat que amb el nou sistema “s’incorporarà la impartibilitat d’assignatures en basc per a tothom”, però això que diu no ho reglamenta pas amb cap decret, sinó que ho deixa a la lliure elecció de cada centre; és a dir, que deixa el futur de l’idioma del país (aquest idioma tan difícil que ella no entén ni té cap obligació d’aprendre, només faltaria!) a les mans d’“incertes dinàmiques de consens”…
Són les mateixes incertes dinàmiques de consens que els corrosius Ciudadanos voldrien implantar a les escoles de Catalunya i que ells en diuen “libertad”, la mare que els va arribar a parir!: llibertat d’elecció en peu d’igualtat, reclamen aquests cínics, i si català i basc van arribar al límit de l’extinció després dels anys de franquisme, és el seu problema, oi?, i que s’espavilin…
“Les Bases para el cambio democrático [com els hi agrada, la parauleta, a aquests feixistes vestits de xai!] de la sociedad vasca, que acordaren el PP i el PSE, segueixen imparables el seu curs cap a l’homogeneïtzació de la societat basca”, escriu Toni Strubell al final de la seva crònica.

“Democracia española”, en diuen… Quan Adolfo Suárez i companyia, sense solució de continuïtat amb la dictadura franquista, van començar a fer circular aquesta expressió impossible fins a fer que els l’homologuessin, les altres democràcies europees en lloc d’això haurien d’haver protestat, per apropiació indeguda. Haurien d’haver sigut com a mínim tan primmirats com les autoritats vitivinícoles, que no concedeixen pas les denominacions d’origen a qualsevol…
L’engany va tenir èxit, però, i ara, disfressat de xai constitucionalista, el llop feixista va clavant dentellades als pobres bens que pasturen distrets i confiats pels prats de la perifèria peninsular, mentre els pastors i els gossos d’atura baden, tancats al mas i dedicats a no se sap quins afers tan i tan importants: ¿quantes vegades els nostres pastors catalans han aixecat una acció contra l’Estat, a favor dels nostres drets lingüístics?

[_{Il·lustració de l’entradeta: John Vernon Lord, The Wolf in Sheep’s Clothing, illustrated from
wood-engravings, from Aesop’s Fables, retold in verse by James
Mitchie, 1989. Published by Jonathan Cape, London. National Art
Library Pressmark: 60.HH.46}]
__________________________________________

[*] L’article de Joan Solà forma part dels més de 150 recollits al llibre Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (La Magrana) i que el professor Solà va escriure al diari Avui, la majoria, durant deu anys, entre el 1998 i el 2008.

Translation (traducción):

[En un aula de una escuela de la periferia rebelde se practica, además de la inmersión lingüística, ejercicios orales de lingüística a secas]

—Vamos a ver, niños: ejemplos de oxímoron…
—¡Blanca oscuridad!
—¡Agua seca!
—¡Golpe de Estado legal!
—¡¡Democracia española!!
—(¡Qué barbaridad!, pues no veas cómo viene pisando fuerte, la juventud…!)

Guió i dibus: Min

Translation into Honduran (traducción al hondureño):

[En un aula de una escuela de la
periferia rebelde se practica, además de la inmersión lingüística,
ejercicios orales de lingüística a secas]

—Vamos a ver, niños: ejemplos de oxímoron…
—¡Blanca oscuridad!
—¡Agua seca!
—¡Golpe de Estado legal!
—¡¡Democracia española!!
—(¡Qué barbaridad!, pues no veas cómo viene pisando fuerte, la juventud…!)

En els ‘obituaris’ de La Vanguardia d’aquest dissabte, hi trobo aquesta notícia: en Lluís Serra, el fill del periodista Màrius Serra, va morir divendres, d’una parada cardiorespiratòria. Tenia 9 anys, i com ja deveu saber els lectors d’aquest blog, patia una encefalopatia severa que va fer d’ell, des del seu naixement, una criatura totalment dependent. El seu pare el va fer protagonista del llibre Quiet, on explica els anys de vida junts amb el seu fill discapacitat.
Reprodueixo aquí l’esbós que en feia en el diari barceloní Rosa Maria Piñol:

L’última cursa d’en Llullu

«En el seu llibre Quiet, Màrius Serra va incloure un muntatge fotogràfic que permetia la il·lusió òptica de veure córrer el seu fill Lluís -Llullu, per a la família-, en realitat invàlid a causa d’una greu encefalopatia. La sèrie d’imatges que simulaven el moviment del nen anaven acompanyades d’uns poètics textos en què l’escriptor jugava amb la idea del mirall de Lewis Carroll. Posava en boca del nen uns records, subvertint-los. Llullu deia: “Com que no me’n recordo de res, tampoc no me’n puc oblidar”.
»Ahir en Llullu va emprendre la seva cursa més llarga, la definitiva. El petit, que comptava 9 anys, va morir al migdia a causa d’una parada cardiorespiratòria. Malgrat el profund dolor, va ser una “sorpresa relativa” per als seus pares, perquè aquesta era una possibilitat que sempre tenien present, tractant-se d’un ésser tan fràgil i vulnerable, afectat de reiterades crisis i que havia freqüentat metges i unitats de cures intensives. Els pares d’en Llullu se sentien tanmateix reconfortats perquè el petit, que “estava passant una època relativament bona”, se’n va anar de manera sobtada i en un àmbit tranquil, lluny dels ambients hospitalaris i dels tubs per respirar.
»Ells, els seus pares i la seva germana, conservaran el record dels moments millors viscuts amb el Llullu. “Hi ha moltes vivències enriquidores, la força de tot allò que ell ens ha donat sense ternir-ne consciència”, comentava ahir en Màrius Serra, que el mes de juny passat va aconseguir reunir a L’Auditori nombrosos músics i artistes en el concert benèfic Mou-te pels quiets.
»Tot i la seva delicada salut, la seva família sempre va brindar a en Llullu una vida tan normal com fos possible. No van renunciar a viatjar amb ell a llocs remots, com Hawaii o el Canadà. I feien veure que el petit parlava normalment amb ells. Amb motiu de la publicació de Quiet (Empúries en català/Anagrama en castellà), l’escriptor ho explicava així a aquest diari: “Hi ha un monòleg verbal, que a casa practiquem tots, i que és inclusiu. Diem coses com ‘El Lluís ha dit…’, l’inscrivim de forma natural al nostre relat”.
»L’adéu a en Llullu, que es vol laic i discret, serà demà [diumenge] a les 9:30, al tanatori de la Ronda de Dalt».

Al blog d’en Màrius Serra, Mou-te pels quiets, en el post datat d’avui mateix i sota el títol de Llullu in memoriam, hi ha només aquesta breu referència: “Llullu (14 de març de 2000 – 24 de juliol de 2009), i el vídeo que he plantat a dalt, corresponent a l’actuació de Bruno Oro en el concert benèfic a L’Auditori a què al·ludia la Rosa Maria Piñol en el seu escrit.
Des d’aquí, una abraçada a en Màrius Serra i la seva família.

[_{Imatge de l’entradeta: Màrius Serra i el seu fill, Lluís; foto de Pedro Madueño, a La Vanguardia}]

“M’odien, i no té importància. Però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”

(Joan Fuster i Ortells)

El Plural / Política / 16.7.2009

Pedro J. azuza la bandera de la catalanofobia, aunque lo niegue

El aguirrista diario El Mundo sigue azuzando
la bandera de la catalanofobia, aunque hoy lo niegue en su editorial
titulado “Catalanofobia, no, Montillafobia y Esquerrafobia, sí”. En
concreto acusa al tripartido catalán de gobernar “de forma sectaria”,
perseguir privilegios y buscar la confrontación con el resto de España.
Pedro J. ya hacía suyos ayer los argumentos de Esperanza Aguirre –la
dirigente del PP más beligerante con el Estatut hasta que Rajoy,
temeroso de mostrar una imagen de desunión, la ha desautorizado
obligándola a abstenerse en la votación, en contra de sus deseos-, y
comparaba en su vídeoblog el acuerdo con “la cama de Procustes que
Zapatero ha hecho a la medida de Cataluña”.

“Un Estatut flagrantemente inconstitucional”“

“Hoy es un día de injusticia y oprobio”, explicaba ayer Pedro J. ¿La
razón? Que el Consejo de Política Económica y Fiscal iba a “bendecir”
el nuevo modelo financiero. “Procustes era un bandido de la antigua
Grecia –continúa- que obligaba a los viajeros a adaptarse a las
medidas de su lecho. A los pequeños los estiraba hasta descoyuntarlos y
a los más altos les cortaba las piernas. Eso es lo que va a suceder
ahora. El tamaño de la cama ha sido negociado bilateralmente tal y como
manda un Estatut flagrantemente inconstitucional”.

Madrid, la gran solidaria

Pedro J. acusa al tripartito catalán de celebrar “que en 2012 no van
a aportar ni un solo euro a la solidaridad”, pese a que su nivel de
riqueza supera en un 17% a la media nacional. Acto seguido destaca cómo
la agraviada comunidad de su lideresa, Madrid, “y en pequeña medida Baleares”, serán las que contribuyan “a la solidaridad y a la igualdad entre los españoles”.

Un “atraco a mano armada”

“Harán bien las comunidades del PP en abstenerse o votar en contra.
Y naturalmente aceptando luego aquello que les sea menos desfavorable.
Ver en ello una contradicción como hace Zapatero es como si alguien que
no apoye una reforma del Código Penal no pueda luego
presentar una querella si es víctima de un atraco a mano armada… ¿Por
qué se me habrá ocurrido lo del atraco a mano armada?”, concluye.

¿Animadversión contra Cataluña?

Hoy en el editorial desarrolla los mismos argumentos y niega que,
como sostiene el consejero de Economía del Gobierno de Montilla, Antoni
Castells, se estén encendiendo las “hogueras de animadversión contra
Cataluña”. “Esta clase dirigente ha tenido siempre la cara dura de
envolverse en las señas de identidad de Cataluña para cultivar el
clientelismo y hacer negocio con los supuestos agravios históricos”,
argumenta.

Beneficiada un 64%

Según El Mundo, el sistema es “injusto, insolidario y
regresivo”, y para justificarlo alude de forma demagógica al reparto de
los 11.000 millones adicionales, de los que Cataluña va a recibir un
64% más que la media nacional.

“Montillafobia y Esquerrafobia”

El editorial concluye con un duro ataque contra la clase política
catalana, a la que acusa de desvergonzada. “Tras recibir el trato de
favor, deberían haber guardado un prudente silencio. Pero encima
pretenden hacerse los ofendidos, tomando a los demás ciudadanos por
idiotas. Por eso, lo que sí existe en España y de forma bien
justificada es una creciente Montillafobia y una enorme Esquerrafobia”,
concluye. Juzguen ustedes mismos.

Pregunta del milió de milions d’euros per a Pedro J Ramírez i tota la feixistada que el secunda: Si Catalunya és una aprofitada, una insolidària que us roba i us atraca a mà armada, per què no l’expulseu d’Espanya, d’una puta vegada, en comptes de deixar anar tanta xerrameca, tanta ploriqueria i tant de victimisme?

Torna-te’n a l’Àfrica, senyor xulopiscines, i no tornis a emprenyar més. I si t’avorreixes, prova d’ensenyar el teu espanyol als micos, que com saps són bastant més intel·ligents que els catalans.

[_{Imatge: PJ Ramírez i senyora, la coneguda dissenyadora de moda i model ella mateixa Ágata Ruiz de la Prada, en el sopar de gala previ al casament del futur Felip VI i Letizia Ortiz, al Palacio de El Pardo, Madrid}]

Addenda:

“No somos un periódico
independentista, pero defendemos el inalienable derecho de
autodeterminación de los pueblos y nada tendríamos que oponer si limpia
y democráticamente el País Vasco optara un día por la separación del
resto de España”
(…) “Creemos que bajo sus expresiones más terribles
el problema vasco tiene unas raíces históricas tan profundas que sólo
será posible solventarlo desde la audacia política. Por eso yo mismo
firmé no hace mucho un artículo titulado Un Noruego para ETA,
proponiendo una vía de negociación tan secreta y remota como la que
Israel y la OLP desarrollaron en Oslo”

El texto, extraído de un artículo de los Informativos de Telecinco, nos cuenta del doble lenguaje de este señor.

Pedro
J. Ramírez, director de El Mundo, hizo los anteriores comentarios en un
suplemento especial del quinto aniversario del diario publicado en 1994.

No sale de la hemeroteca por casualidad. El viejo artículo lo rescata Periodista Digital, un diario electrónico que ha sido demandado en los tribunales por El Mundo
por plagiar sus contenidos de forma sistemática. El director de
Periodista Digital es Alfonso Rojo, ex periodista de El Mundo y uno de
los socios fundadores.

(Pepe Hernández, llanodebrujas.blogspot.com)

Translation (traducción):

[Un político veterano de la periferia rebelde pasa balance y saca conclusiones, no muy halagüeñas]

—Nosotros plantemos un buen Estatuto y nos ha crecido un buensai (*)

(*) Licencia poética (Nota del Traductor)

Guió i dibus: Min

Translation into Gibraltarian (traducción al gibraltareño):

[Un político veterano de la periferia rebelde pasa balance y saca conclusiones, no muy halagüeñas]

—Nosotros plantemos un buen Estatuto y nos ha crecido un buensai (*)

(*) Licencia poética (Nota del Traductor)

Això s’ha de fer saber. Vaig veure la notícia al diari, però després he trobat aquesta nota al blog d’en Quim Bonaventura, vicepresident de Mifas, i la reprodueixo aquí perquè subscric els seus comentaris, però també per ajudar a fer difusió d’aquesta iniciativa, que aplaudeixo amb mans i orelles, que diria el més llarg i agut dels germans Marx:

Ahir divendres [17 de juliol] va haver-hi a MIFAS una petita roda de premsa per
presentar la plana web sobre l’accessibilitat de les platges de la
Costa Brava. La notícia ha sortit publicada avui als dos diaris de
Girona, també diferents emissores de ràdio varen interessar-se per la
feina feta per part de dos socis de l’entitat. S’haurà de veure la
repercussió que té aquesta informació, l’impacte que pot produir als
Ajuntaments implicats. Tinc la lleugera sensació que no interessa massa
el tema. Són oportunitats de negoci que en altres indrets saben
aprofitar bé i aquí costa més que tot això s’entengui. En fi,
s’haurà d’anar veient. La fotografia és del moment que va fer-se la
presentació. Per veure’n la web cliqueu aquí

He subratllat aquesta frase del final perquè em sembla important remarcar el concepte, les “oportunitats de negoci” que diu en Quim. L’accessibilitat s’ha d’entendre com un dret de les persones discapacitades, que tanmateix ha costat i costa de conquerir, i les conquestes aconseguides són tant mèrit de les persones que s’hi han trencat les banyes, en una lluita llarga, difícil i sovint esgotadora que encara no ha acabat, ni molt menys, com de les persones amb responsabilitat a les diferents administracions i també en l’àmbit privat (el Codi d’Accessibilitat de Catalunya distingeix entre espais públics o de domini públic i espais privats d’ús públic, i tenen diferent afectació de la llei) que han demostrat sensibilitat envers els problemes de mobilitat de les persones discapacitades i voluntat de solucionar-los-hi, si més no fins allà on ha sigut possible en cada cas.
Ara bé, més enllà del camp dels drets i de la sensibilització, hi ha aquest altre aspecte de la qüestió al qual haurien de parar atenció els empresaris de l’hoteleria del nostre país, tan atents i servicials com són envers el turisme com a indústria que és de les més importants de Catalunya, si no la primera: el turisme per a discapacitats és una oportunitat de negoci, i és una oportunitat perquè encara no s’ha explotat.
I és ben estrany, perquè la gent que porta aquesta indústria està en contacte permanent amb el públic estranger que un any darrera l’altre des d’en fa ja una pila ve al nostre país a estiuejar, i han de saber per força que a la resta d’Europa, que per les raons que sabem van més avançats que nosaltres, les persones discapacitades no es tallen ni un pèl a l’hora de viatjar a les destinacions turístiques habituals -i per tant a Catalunya també-, això d’una banda, i de l’altra que en els seus països respectius els discapacitats tenen a la seva disposició moltes més possibilitats que aquí de disfrutar del lleure, de l’esport, de la cultura, i tot això es tradueix en ingressos, naturalment.
Per què aquí els costa tant d’entendre, com apunta l’amic Bonaventura? Quina mena de mentalitat els fa tan reacis a obrir els seus negocis també als turistes discapacitats -nacionals o estrangers- que visiten els centres d’oci? Deu haver-hi alguna explicació, però mentre algú no la trobi, això es queda en un absolut misteri, tan incomprensible com absurd.

[Foto de l’entradeta (afusellada també del blog d’en Quim): en Xavi Terradas i en Manu Heras, factòtums del mapa d’accessibilitat de les platges de la Costa Brava -ben documentat i exhaustiu: de Portbou a Blanes-, en la roda de premsa de presentació. No cal dir que em trec la barretina per la feina feta, companys!]

Avui fa quaranta anys, el 20 de juliol de 1969, a les 22:17, l’home va arribar per primera vegada a la Lluna. I a les 2:56 del dia 21, l’astronauta Neil Armstrong
va trepitjar la superfície lunar i va pronunciar unes paraules que
resumien la importància històrica del moment: “És un petit pas per a un
home, però un pas de gegant per a la humanitat”.

[Encara bo que a can VilaWeb, que és d’on trec les dades, han traduït la frase amb sentit, perquè n’ha corregut una altra versió (en el telenotícies d’avui mateix, sense anar més lluny), “És un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”, que ja em direu què ve a significar: “per a l’home” i “per a la humanitat” no són dues expressions equivalents?, o potser es refereix al gènere masculí, i no al gènere humà, cosa que la convertiria en una de les frases més fantasmagòriques i més masclistes de la història de les persones humanes… No ho sé, però, posada al costat d’aquella (no sé per què m’ha vingut al cap) que va deixar anar, aquesta en el cinema de debò, la Scarlett O’Hara amb una pastanaga a la mà i amb un cel de fons del mateix color, “Poso Déu per testimoni que mai més passaré gana!”, una frase tan efectista com beneitona, fa sospitar que la gent tenim tendència a empassar-nos autèntics bunyols si ens els saben presentar ben embolicats amb boniques paperines. En fi, continuem.]

Missió: la Lluna
Armstrong era el
comandant de la missió Apol·lo 11 de la NASA, i l’hi acompanyaven Buzz Aldrin i Michael Collins.

Aldrin i Armstrong van allunar amb
la nau Columbia, i Collins va restar a la nau de comandament, l’Eagle.
Tots tres havien sortit de Cap Canaveral (Florida) el 16 de juliol, a
bord del coet Saturn V, i van arribar a destinació, a 380.000
quilòmetres de la Terra, quatre dies després. Exactament al
cap de vuit dies, tres hores i divuit minuts d’haver començat la missió van
tornar, bons i sans, a la Terra.

En total, dotze astronautes han trepitjat el satèl·lit de la Terra:
Neil Armstrong, Buzz Aldrin, Charles Pete Conrad, Alan Bean, Alan
Shepard, Edgar Mitchell, David Scott, James Irwin, John Young, Charles
Duke, Harrison Jack Schmitt i Eugene Cernan.



Recursos espectaculars

La NASA ha preparat una magnífica web commemorativa amb àudios i vídeos de la missió restaurats, noves fotografies, detalls de l’allunatge i una llista d’actes commemoratius als EUA, entre ells una conferència de premsa amb els astronautes protagonistes, a la seu de la NASA (Washington), i una recepció al Museu de l’Aire i l’Espai, també a la capital nord-americana.

Google s’ha sumat al quarantè aniversari introduint al seu servei Google Moon    unes quantes dades i imatges de la missió de l’Apol·lo 11 a la Lluna i llançant la versió en 3D lunar a Google Earth.

El tren d’Olot: surt quan vol i arriba quan pot
Recursos espectaculars per a una commemoració que n’ha tapat una altra, infinitament més modesta, però també infinitament més propera, i d’un caire ben diferent: avui fa tot just cinc dies era el quarantè aniversari de la desaparició del tren de via estreta Olot-Girona, “el tren d’Olot”, com en deia tothom. És un tema menor, és clar, i segurament només el tenim present la gent que vivim en algun dels pobles per on passava el tren petit, el carrilet; i potser encara només els que ja hi vivíem quan les autoritats competents d’aquell protector règim de què gaudíem aleshores van decidir carregar-se’l, liquidar-lo.
Tan llunyanes són, una efemèride i l’altra, de dimensions tan enormement, còsmicament diferents, que sembla que no tinguin res a veure. I tanmateix hi ha un fil conductor, una petita via, entre el vetust tren d’Olot i el moderníssim Apollo XI: el capitalisme i els seus servidors, que amb una mà executaven el tren mentre amb l’altra encimbellaven el projecte Apollo i els seus astronautes a les màximes cotes de popularitat, i de passada refregaven aquest colossal èxit als morros dels soviètics, el gran rival i leit motiv, de fet, del gran pas de la humanitat fet per botes ianquis: l’aparador i la rebotiga del mateix negoci.
Aquí, mentrestant, a la rebotiga, tancats dins les quatres parets grises d’aquell règim de terror i d’avorriment còsmic, el mateix capitalisme però en versió autàrquica, típicament, patèticament espanyola, feia també un gran pas en pos del progreso carregant-se el tren (una obra que no havien pas fet ells, és clar). Aquella mateixa setmana, els maltractats habitants d’aquest país vèiem per televisió, en blanc i negre, com l’home arribava a la Lluna…

Aquest dia, el dimecres 15, un amic periodista d’Amer, més jove que jo però amb molt més bona memòria, parlava d’aquest trist aniversari al seu blog. Val la pena llegir-lo de dalt a baix, sigueu o no contemporanis del gran tren petit:

«De petit, jo en deia el tren de fum.
Una mica més tard, el tren d’Olot, que és com en deia la majoria de la
gent. I es va acabar adoptant el terme “carrilet” en el moment que el
vam començar a trobar a faltar. Avui fa 40 anys que ja el començàvem a
enyorar, quan tot just acabava de completar el seu darrer trajecte
entre Girona i Olot. No sé si va ser l’endemà al matí o el matí d’avui,
la mainada que érem al Casal Parroquial d’Amer vam pujar al darrer
viatge del tren, en un d’aquells curiosos TAF que van enviar en els
darrers temps per intentar modernitzar la línia. Eren trens automotors
de fuel, una mena d’autobusos sobre rails que ens feien creure que el
tren d’Olot tenia futur. Va ser en va, perquè la sort del carrilet
estava dictada com a conseqüència d’una barreja fatal d’un concepte
confús de la modernitat; d’una total manca d’autoestima de les nostres
classes dirigents d’aleshores, incapaces de plantar-se i de fer-se
valer; d’un menyspreu cap al territori per part del règim, i en contret
del territori català. I lògicament de la manca de democràcia. Amb una
societat civil desarticulada i amb la prohibició de partits polítics, i
una manca de llibertat d’informació, era gairebé impossible que es
revertís la decisió de sacrificar el tren.

»El darrer viatge va ser emotiu, però
discret. A l’ambient no hi havia dramatisme, però sí que recordo l’aire
serè dels enterros catalans. Silencis, alguna llàgrima, molta gent… i
nosaltres, els petits, amuntegats dins del TAF, que no hi enteníem res,
saludant amb la mà la gent que havia quedat a l’estació. El trajecte va
ser curt, no recordo si vam anar de l’estació a la Font Picant (on hi
ha el manantial de la Fonter, i sobretot on hi havia un baixador
fantàstic, amb una escalinata digna de les millors estacions balneàries
del centre d’Europa), però el tinc gravat a la memòria.

»Del tren d’Olot no en tinc un record
continu. És tot fet a base de fragments solts. Per exemple, l’olor
inconfusible que feien els tallers i les màquines. Una olor que no vaig
retrobar fins fa un parell d’anys quan vaig trobar-me amb una màquina
de vapor i uns vagons exactes als del tren d’Olot en un ferrocarril (en
ple funcionament comercial!) a la frontera entre Romania i Ucraïna. La
potència evocadora de les olors és molt superior al que m’imaginava,
diria que és gairebé fotogràfica.

»En recordo, també, el pànic –que encara
em dura, glups– que el meu peu quedés atrapat entre dos rails en un
dels canvis d’agulles que hi havia en el tram que havies de recórrer
per força si volies anar a la font de la Boada. I de quan en passar pel
pont del Pasteral m’havia de situar per estricta ordre familiar just al
mig del vagó de fusta, amb unes portes com la de les diligències del
far-west, per evitar que en una de les entremaliadures típiques de tot
nen mogut pogués caure al riu. O quan en passar per certes zones se’m
prohibia treure el cap per la finestra per por de topar amb un pal de
telèfon (un poste, en dèiem aleshores, en el nostre injust analfabetisme de la pròpia llengua).

»El buit que ens ha deixat la
desaparició del tren d’Olot és impossible d’omplir. Crec que tota la
gent que el vam conèixer –jo sóc dels que el van conèixer molt poc
temps– sentim el mateix: tant de bo avui el tinguéssim en servei. En
lamento la desaparició pel que hauria pogut representar de
desenvolupament econòmic, social i cultural de tota aquella zona, un
punt marginada dels grans eixos de comunicació d’avui. I per
l’exhibició d’impotència definitiva que va fer la societat oficial i
civil d’aleshores.

»Acabo facilitant-vos l’enllaç al reportatge
(format PDF) que vam fer en Pau Lanao i jo mateix a la revista Presència quan feia 15 anys de la seva desaparició (coi, ara m’adono de
com passa el temps…)»

“Quaranta anys sense el tren d’Olot”, al Bloc de Carles Puigdemont, 15.7.09.

[_{Foto de l’entradeta: El tren, remolcat per una locomotora de la sèrie 21-24, enfilant  el Coll d’en Bas. Arxiu ASAMTOG, Associació d’Amics del Tren Olot-Girona}]

Translation (traducción):

[En mitad de la calle, dos amigos se saludan con la consabida fórmula consuetudinaria]

—… Y qué, chaval, ¿cómo andas?

—¿La autopsia?!! Pero… ¡pero si la practican a los muertos!!

—Ya, ya…, ¿ves lo que te digo? Por eso estoy tan preocupado…

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

[En mitad de la calle, dos amigos se saludan con la consabida fórmula consuetudinaria]

—… Y qué, boludo, ¿cómo andás?

I jo que jeia,
i jo que ens veia
al tobogan
baixant, baixant
amb gran esglai,
tots morts de por…
Em pogués fondre
com la neu,
fer-me invisible
com un gas…!
Per què aquest llot?
Per què aquest llast?
Ningú no veu el seu germà,
tan ple, tan buit
aquest plat pla
fet amb recuit
de mala llet…
N’hi ha per sucar-hi pa!
Mires, veus i a penes creus…
Calla!, no és per ventura Déu
aquest que veig en el mirall?
Altre cop el somni
del cascall…
M’arrossego fins al llit
i potser despertaré demà.

[_{Il·lustració: Min}]

“… Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra”

 (Salvador Espriu, “Inici de càntic en el temple”)

Unes precisions de llenguatge molt, molt oportunes, tretes de “L’apunt” de Carles Ribera (novament ell, sí) en l’edició d’aquest dijous del diari:

«No m’afegiré pas al debat per decidir si la xifra del finançament de Catalunya és curta, llarga, suficient o insuficient, perquè això, en un sistema basat en l’espoli sistemàtic, és un debat pervers. Hi ha, però, un detall aparentment trivial que em crida l’atenció. Sento, i llegeixo, en boca de polítics i en tinta de mitjans catalans, que l’Estat donarà tants milions a Catalunya. O, en una versió eufemística, que l’Estat aportarà tants diners al nostre país. Ep, i això d’Estat ho escric jo, perquè fins el més independentista de l’arc parlamentari nostrat té el costum de referir-se al govern de Madrid com a govern central, quan el centre d’aquest país jo hauria dit que era Barcelona. Coses que té la submissió colonial dels nostres polítics.
Tornem als conceptes anteriors. Donar. Aportar. No és debades la utilització d’aquests verbs. Ajuden a ocultar una realitat desagradable: l’Estat no ens pot donar res perquè els diners ja són nostres. En tot cas, l’Estat retorna a Catalunya, o Catalunya recupera diners. És clar que, emprant aquests termes algú podria fer números i, veient el que no torna, faria notar als catalans que l’única cosa que ens continua donant Espanya és pel sac».

[L’eina dels polítics, com la dels periodistes, és la llengua, la paraula. Si jo fos polític en actiu, representant de la ciutadania en alguna de les institucions del país, i em veiés retratat en aquestes ratlles precises i tallants del periodista d’El Punt, em preocuparia, oi més si tingués en el meu ideari polític l’emancipació nacional de Catalunya. L’expressió “govern central” era habitual en el llenguatge del president Pujol en els seus anys de govern al capdavant de la Generalitat (en el moment present no ho sé, la veritat és que no m’hi he fixat, però ara està enretirat), però no deixava de quadrar, en el seu ideari autonomista i prou, oi? En un polític d’horitzons sobiranistes això canvia: la descurança en el llenguatge és poc professional, però com que les paraules, a més, no són pas innocents, l’ús de segons quines expressions resulten reveladores, ni que sigui com a simple lapsus linguae. El mapa del món és a dins del cap].

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

“Si als EUA no hagués sortit un Thomas Jefferson, ara encara serien una província de la Gran Bretanya”.
Això ho ha dit aquest matí el professor d’economia Xavier Sala Martín, a la tertúlia de la ràdio, on es parlava del nou model (sic) de finançament, com és natural. Xifres amunt, xifres avall, que si serien prou, que si no…, al final el professor Sala ha dit que aquí, més que una qüestió de quantitats, es dirimeix una qüestió de dignitat, i que després de tantes sumes i restes comença a ser hora que els polítics del país diguin que ja n’hi ha prou. “Però vostè és molt radical”, li ha dit la Gemma Calvet, “…perquè després de dir ‘prou’, què?”. “Doncs tornar a dir prou, i una tercera vegada i una altra…”, li ha contestat l’economista.
Encara hi ha gent -sembla que cada dia menys- que li costa d’entendre-ho, però Catalunya està jugant una partida de cartes contra un jugador que és tot un tafur, un tafurer expert que en sap un niu, i que no s’està de fer trampes per endur-se’n la morterada en joc. Mentre el nostre jugador delegat vagi de pipioli acollonit que a cada tremolor se li veuen les cartes, aquest país nostre sempre en sortirà perdedor, de totes les apostes.
Heribert Barrera va proposar fa uns quants mesos, no recordo a propòsit de quin abracadabra de l’Estat per esquilar una vegada més Catalunya, que els polítics catalans al Senat de Madrid es neguessin a votar favorablement cap proposició de la Cambra alta fins que l’Estat es veiés obligat a rectificar. Però no va anar així. El tafur fa por: la seva previsible reacció de trampós professional, cridant hipòcritament “!Chantaje!, encara aconsegueix que els nostres il·lustres representants s’inhibeixin i deixin per a un altre dia allò de clavar un cop de puny sobre la taula, plantar–se i/o estripar les cartes, si cal.

¿Radical, la postura d’en Xavier Sala Martín? Costarà molt que el país en pes, començant per la seva classe política, que se suposa que és la que ha de passar a davant, es posi al mateix nivell de radicalitat que els nostres suposats compatriotes (ha ha!, quin riure!) de Ponent. Aquests sí que són radicals de debò: intransigents a prova de bomba, agarrats com una paparra gegant a la seva refotuda caixa única, plantats com una aranya sobre el seu negoci colonial, controlant-ne tots els fils. D’aquí no els mou ni Déu.
Aquest matí el vicepresident Carod-Rovira parlava també a la ràdio de “solidaritat sostenible”. Àngela Maria! Per arribar al dèficit fiscal zero hem de passar per la reducció d’un terç del dèficit actual, que és el que s’ha fet amb l’aprovació del celebèrrim acord pel finançament de les autonomies (de la colònia…, vull dir de l’autonomia de Catalunya: les altres passaran tot darrera amb el cistell a recollir l’esporgada feta per l’Estatut català). Això deia el vicepresident: paciència, germans. Després d’aquest enorme moviment de terres, cansadíssim, la muntanya ha parit novament un ratolí. Què hi farem! Paciència. Silenci. La partida continua.

La reacció espanyola:

—Ja abans de l’anunci de l’acord pel finançament, la ministra d’Economia del Govern espanyol, Helena Salgado, anava dient que era “difícil acontentar tothom”… ¿Acontentar, senyora vicepresidenta? Catalunya no pretenia pas que se l’acontentés, amb tota aquesta moguda, sinó que se li donés allò que necessita per continuar funcionant, que vol dir també produint perquè unes quantes comunitats espanyoles puguin anar tirant la mar de contentes de l’esforç d’aquesta comunitat catalana tan munyida, que no ho sap, vostè? Vostè sí que ho sap, però els presidents de les comunitats castellanoparlants i la majoria dels seus súbdits es veu que no, i aquí ningú no desfà el malentès. Al contrari.

—La premsa de la caverna informa a tota l’espanyolitat, en portada, que la rica “Cataluña recibirá casi 4.000 de los 11.000 M € para toda España”. Vinga merda sobre els catalans, i ningú de la demòcrata Espanya té nassos ni arguments, es veu, per portar-los la contrària i fer-los callar. (Des de Catalunya tampoc, però: aquí ja sabem com en són, aquests, de…, de…, de què?, de RADICALS, oi?… Bé, sí: el president Montilla es va recordar aquest dia d’ells i de la mare que els va parir, però educadament). Ningú diu ni piu, però ¿qui ha de dir res, si la mateixa ministra distribuïdora parla d’acontentar tothom amb les menjadores ?

—La bilingüe Presidenta de la Comunidad de Madrid posa a funcionar la seva viperina llengua per reclamar per a la seva esfilagarsada autonomia, pobreta, una partida d’aquests 11.000 M per finançar el bilingüisme (“español-inglés”, aclareix, amb un graciós mohín a la seva cara de ciment armat, la il·lustre senyora Aguirre y Gil de Biedma) que segons ella va a tot drap a les escoles de la Comunidad. A quins nivells d’absurditat hem d’arribar en aquest vaixell delirant sense rumb governat per pirates de secà! Com li va passar en el cas de l’opa de Gas Natural a Endesa, aquí també l’ha traït el subconscient: per a ella tan estrangera és la llengua anglesa com la catalana, només que aquella és universal i se l’ha de respectar, i aquesta és casolana i se l’ha d’eliminar (perquè en aquest solar espanyol hi ha de campar sola la llengua espanyola).

Sobre el particular, la setmana passada el seu alter gago amb pantalons, el doctor José Mari Aznar López, va evacuar també un pedagògic comentari a propòsit de l’aprovació de la llei d’educació, la LEC, en el Parlament català. Segons el savi de Quintanilla de Onésimo [de Onésimo Redondo, un altre feixista], amb la immersió lingüística i tot plegat, els infants pobres d’aquest país quedaran fotuts, perquè només podran aprendre català i prou, mentre que els fills de casa bona els seus pares els hauran de portar, ells que podran fer-ho, a algun lloc fora de Catalunya perquè puguin aprendre espanyol com déu mana… Quin demagog més emètic, preocupat pels pobres nens catalans! Quin fàstic de gent! El català té problemes per sobreviure (per culpa del seu collons de llengua universal, a més) i ells vinga rasca que rascaràs, a veure si és veritat que la poden matar d’una maleïda vegada…!

No hi ha manera que ens deixin en pau. No en saben, no hi poden fer més: són així. No els canviarem pas, ni tenim per què fer-ho. Però tampoc hi ha cap motiu racional per haver-los d’aguantar. Quan algú o alguna cosa es fa insuportable, vol dir simplement que no es pot suportar.
Que juguin al solitari, si volen, i fent totes les trampes que els doni la gana, però que no emprenyin més amb les seves cartes trucades.