L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Face of few friends on Facebook

Deixa un comentari

Translation (traducción):

—¿Has visto a Eduardo María, con qué cara de pocos amigos en el Facebook anda?…

—Es que no le gusta el fúmbol, para nada, …y encima es del Real Madrid

—…

Guió i dibus: Min

Translation into Argentinian (traducción al argentino):

—¿Viste a Eduardo María, con qué cara de pocos amigos en el Facebook andá?…

—Es que no le gusta el fúmbol, para nada, …y encima es del Real Madrid

—…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 31 de maig de 2009 per mininu

Com pixar fora de test des de l’espai exterior

Deixa un comentari

Com pixar fora de test des de l’espai i no morir en l’intent… Heus ací una faula que em va arribar l’altre dia no sé per quin conducte, i que explica en quina mena de món tan inexplicable vivim, a la manera de les Cartes perses que Charles Louis de Secondat, baró de Montesquieu, va escriure el 1717 i va publicar anònimament a Amsterdam quatre anys més tard, i que eren un retrat demolidor de la societat francesa del seu temps, vista a través dels ulls d’un polític i pensador exiliat, un tal Uzbeck, que arriba des del seu país a París i flipa amb els costums locals.
En la faula que dic, i que podeu veure clicant al quadret de baix, si teniu paciència (de fet, encara no sé d’on vaig treure la meva), els personatges exòtics són ni més ni menys que una mena de neohippies que viuen no pas a Pèrsia (que avui seria l’Iran, nada menus) ni a Katmandú, sinó en un planeta penjat en algun punt indeterminat del nostre cel i que baixen a la terra, i concretament a la capital de França, París, a la qual van a parar amb una punteria sorprenent i amb un vehicle més sorprenent encara, una mena de bombolla de xiclet impulsada per… ones mentals, aproximadament. L’arribada a la gran ciutat és catastròfica, venint com vénen d’un planeta molt més avançat, sense màquines, i el contrast de civilitzacions és molt i molt il·lustrador…, encara que al final resulta que aquesta Il·lustració tan ben intencionada és una caricatura de l’altra, i que la historieta fa riure, però no pas de la mateixa manera que la novel·la del baró de Montesquieu, ni molt menys.

Hi ha qui diu que França fa temps que viu dels vells mites -la Revolució de 1789, l’Enciclopèdia, la Resistència, el Maig del 68…-, que volen vendre al món la seva moto genèticament pionera, i que estan convençuts que són els més millors, fins i tot -o sobretot- a l’hora de treure’s de sobre o fermar els pitjors entre ells -monarques, patrons, clergat i altres paràsits-, i que la resta de nacions del planeta van sempre endarrerides, i per això mateix necessitades de la seva guia espiritual laica i política…
Un hom, davant aquests enormes monuments que la República francesa ha produït, es pot fer càrrec que el nostre Estat veí de dalt hagi produït també una considerable crosta narcisista, o xovinista, que és com se sol conèixer aquesta qualitat del caràcter francès. Però els temps canvien, i fa de bon entendre també que aquesta mateixa supèrbia s’hagi convertit en irritació durant els períodes en què el centre del món s’ha desplaçat cap a d’altres latituds, com passa en el moment present, en què els Estats Units, el successor del vell rival anglès, són la primera potència mundial, i per extensió la llengua anglesa ha guanyat per golejada la francesa i s’ha convertit en la llengua franca del concert internacional, el llatí del segle actual.
L’alegria va per barris, ve-t’ho aquí, i per a un espectador neutral no deixa de ser divertit veure les reaccions de mal perdedors, a vegades patètiques, de determinats actors ensuperbits que es tenien molt cregut el seu paper de prima donna. Sobretot quan, de portes endins, continuen essent els colonitzadors orgullosos decidits a imposar tant sí com no el seu punt de vista, les seves lleis monolítiques i la seva llengua única, tot en nom de la seva única i vertadera fe republicana, com testimonia molt bé, per exemple, l’escriptor perpinyanès Joan-Lluís Lluís (el seu llibre Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, del 2002, és d’una lectura tan amena com higiènica), que viu de primera mà i amb una considerable irritació també el complex de superioritat que han hagut de suportar les terres -com el Rosselló mateix- francesitzades a la força i amb tanta astúcia com duresa.

Els neohippies hi diuen la seva, orientats pels vells hippies, que mai no moren! A la cinta hi surten tots els tòpics hippis: assemblearisme, harmonia entre els membres del col·lectiu i amb l’univers, vegetarianisme, intercanvi de productes naturals, rebuig del diner i de la maquinària pol·lucionadora, potenciació dels poders mentals i espirituals, dels sentiments, superació de la hipocresia (el matrimoni és “prostitució legal”), anarquia (al seu planeta “no decideix ningú i decideixen tots”), vida sana (no hi ha cap menció a les drogues, per cert, que entre els hippis terrestres dels anys 60 van fer furor, primer, i escabetxina després), alletament matern… i com a resultat de tot plegat, una longevitat impressionant, de 150 anys en amunt. Una meravella. Però com s’hi va arribar, a tot això, a aquest punt tan evolucionat?
Aquí hem de tirar dels coneixements arqueològics d’uns joves que tenen estudiada aquesta etapa dels temps antics: resulta que en un moment determinat (que vindria a ser el nostre temps, segle XXI o un xic més enllà), va venir l’Època dels Grans Processos, en què els industrials i tota mena de malparits especuladors i enverinadors van ser jutjats i condemants per “crims contra el planeta “, igual que els polítics que s’havien avingut al seu joc i havien permès la seva activitat delictiva, i després d’això van venir els Boicots: tot allò que era “dolent per a la vida” es va deixar de comprar… i tot seguit va arribar el Caos pre-Renaixement, que devia donar peu, com és lògic, encara que no ho diuen, al Renaixement i a l’època definitivament perfecta, que és la que retrata la pel·lícula i que podríem dir-ne la Reòstia.
¿Com es va arribar (és a dir, com s’imaginen els guionistes d’aquesta fantasia que hi arribarem, els que vivim en aquest present) a fer els judicis als malfactors que mataven (que maten) el planeta amb els seus verins letals i les seves mentides pernicioses? Qui els va jutjar? ¿Com ho van fer els habitants de la terra per posar-se d’acord per boicotejar i arruïnar els industrials que fabricaven productes “dolents per a la vida”? ¿I com es va passar del materialisme antic als nous i poderosos espiritualisme i mentalisme alliberadors del diner i de les màquines sorolloses i pol·lucionants, i a una economia de mercat tan beatífica? Potser a la Coline Serreau, la directora, li va faltar metratge -i això que és llarg de collons!-, però el cert és que no ho explica, i per tant ens hem quedat amb les ganes de saber allò que més ens interessava…, què hi farem! Ara bé, també li diria, a ella i als que s’han pres la molèstia d’imaginar-se aquesta nova Revolució francesa, que per explicar sopars de duro ja hi ha la vora del foc, que és molt més econòmica i neorural.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 27 de maig de 2009 per mininu

Els desastres de la guerra

Deixa un comentari

«Ni el Gobierno, ni la oposición. Ni la derecha españolista, ni la
nacionalista. Ni la izquierda mayoritaria, ni la minoritaria. Ni PSOE,
ni PP, ni Convergència i Unió, ni PNV, ni Esquerra Republicana, ni
Izquierda Unida, ni Iniciativa per Catalunya-Verds, ni el Grupo Mixto
(BNG, CC, Na-Bai, UPyD y UPN). Ni una palabra durante el Debate del estado de la Nación
sobre las ventas de armas españolas. Como si el tema no existiera o
como si los ciudadanos no quisieran saber. Silencio y ultraje ante un
tema tabú»…
Així comença un dels últims quatre articles que el fotoperiodista Gervasio Sánchez ha penjat al seu blog, Los desastres de la guerra, que té actiu des del gener d’aquest any i que ha batejat, com a homenatge, amb el mateix nom que la sèrie de 82 gravats que el pintor Francisco de Goya va realitzar entre 1810 i 1820, arran de la Guerra del Francès (o Guerra de la Independència, com en diuen -curiosament- a Espanya), i que ell va viure i patir en primera persona. Val a dir que les làmines d’aquesta col·lecció no van poder veure la llum fins al cap de 30 anys de la mort del pintor, a causa de la duresa de les imatges i de l’època convulsa en què havien estat fetes. Si una imatge val més que mil paraules, aquestes deuen valer més que milers de crits.
“Nadie, ni antes ni después, ha mostrado los horrores de la guerra con el escalofriante dramatismo
de Francisco de Goya y Lucientes, ni se ha implicado con tanta lucidez
en comprender la gran pasión del hombre por causar el daño y la muerte.
(…) Llevo 25 años cubriendo conflictos armados, viendo las escenas más
escabrosas, asistiendo a los capítulos más devastadores protagonizados
por el supuesto ser superior del Reino de la Tierra. Alguna vez he
realizado una fotografía decente que describe la esencia del mal, pero
nunca, ni yo ni ninguno de mis compañeros, hemos conseguido retratar
los horrores de la guerra con tanta fuerza visual como lo hizo Goya
, diu Gervasio Sánchez al seu blog sobre el pintor de Fuendetodos, per qui sent, com queda clar, una fonda admiració.

El mail en el qual en Gervasio m’ha enviat adjunts els articles
esmentats forma part d’una colla de cartes que ens vam creuar fa unes
setmanes per concertar una entrevista que finalment li vam fer i que
publicarem en el número de L’Atípic que estem preparant, el 18,
que ja hauria sortit si la fotuda crisi no ens estigués fent,
també a nosaltres, la punyeta. Així que surti de rotativa la penjaré en
aquestes planes. No us la perdeu, que val la pena.

[Il·lustració de l’entradeta: Y no hay remedio, de la sèrie de gravats Los desastres de la guerra. Les imatges fotografiades o filmades que ens arriben dels inacabables conflictes armats que cremen a punts dispersos del planeta i que ens són portades per reporters valents com el mateix Gervasio Sánchez testimonien que el títol que el pintor aragonès va posar a aquesta làmina és d’una penosa vigència]

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 26 de maig de 2009 per mininu

Easy riders

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En una encrucijada de caminos, dos jóvenes motoristas dudan]

—¿Dónde estamos?, ¿de dónde venimos?, ¿hacia dónde vamos?

—¿Quiénes somos?, ¿cómo somos?, ¿por qué somos?, ¿estamos solos?… ¿Qué hacemos aquí?

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[En una encrucijada de caminos, dos jóvenes motoristas dudan]

—¿Dónde estamos?, ¿de dónde venimos?, ¿hacia dónde vamos?

—¿Quiénes somos?, ¿cómo somos?, ¿por qué somos?, ¿estamos solos?… ¿Qué hacemos aquí?

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 24 de maig de 2009 per mininu

Deutsches Requiem

Deixa un comentari

El programa de divulgació històrica dels avatars de l’inesgotable segle passat que ens forneix cada setmana el doctor Joan B Culla ens acaba d’obsequiar amb un altre documental superb, en dues entregues, L’experiment Goebbels, sobre el sinistre ministre de Propaganda i Il·lustració popular (Propagandaministerium) de l’Alemanya nazi, Paul Joseph Goebbels (29 d’octubre de 1897-1 de maig de 1945, en què es va suïcidar junt amb la seva dona després d’haver enverinat els seus sis fills, al bunker de la cancelleria del Reich, a Berlín). Posseïdor d’una notable intel·ligència, Goebbels va estudiar a les universitats de Bonn, Friburg, Würzburg, Colònia, Frankfurt, Munic, Berlín i Heidelberg, on es va doctorar tenint com a guia de tesi Freiherr von Waldberg, un professor jueu.
Un fet encara més paradoxal de la seva vida és que de petit va patir una osteomielitis en una cama que l’hi va deixar més curta que l’altra, cosa que va haver de compensar amb una sabata ortopèdica de taló alt i li va provocar una lleu coixesa que va arrossegar sempre més; aquest handicap físic li va impedir allistar-se com a soldat en la primera Guerra Mundial, i no obstant això el doctor Goebbels, durant els anys d’ascensió i consolidació com una de les figures més destacades dins l’estructura del règim nazi, va fer passar la seva coixesa com a seqüela d’unes ferides de guerra que mai va patir. Així doncs, l’home que va posar la seva intel·ligència privilegiada i els seus dots de seductor al servei de la propaganda per divinitzar Hitler i fer Alemanya incondicionalment hitleriana, i alhora per promoure l’odi a l’estranger, als comunistes i als jueus, aquest home tenia una discapacitat física, i un caràcter agrit per aquesta condició d’inferioritat…
En els seus diaris hi surt reflectit ací i allà el rancor profund per la seva cama esguerrada i per les humiliacions que va haver de suportar per la seva condició física (a banda de la coixesa, tampoc és que fos precisament un exemplar prototípic de l’ari alt i ros i d’ulls blaus), però mai sabrem fins a quin punt el seu sofriment íntim, la mala llet dels coixos, es va barrejar amb el seu ideari radicalment exterminador d’inferiors i diferents
El cas és que aquest documental del Canal 33 m’ha agafat en plena lectura de l’aplec de relats de Jorge Luis Borges El Aleph, un dels quals, que porta el títol d’aquest post, descriu en primera persona les últimes hores d’un oficial nazi condemnat a mort, Otto Dietrich zur Linde, que havia estat sotsdirector durant la guerra d’un camp de concentració, on reconeix que va ser “implacable” amb els detinguts jueus.
Durant la narració de la seva trajectòria vital hi ha uns quants detalls que fan pensar en un cert paral·lelisme amb el doctor Goebbels: en l’educació, en els pensaments, la conducta, les motivacions…, però fins i tot l’amputació d’una cama a conseqüència d’uns trets que va rebre el març de 1939 en un carrer darrera de la sinagoga de Tilsit; al cap d’uns dies els exèrcits alemanys entraven a Bohèmia, mentre ell es trobava “en el sedentario hospital”.
Però passem a les últimes ratlles del relat, on el pensament íntim del protagonista arriba al pinyol. Després d’haver vist com giraven sobre ells, els homes nous, “els grans dies i les grans nits d’una guerra feliç”, l’Alemanya nazi s’enfonsa: «Acosado por vastos continentes, moría el Tercer Reich; su mano estaba contra todos y las manos de todos contra él. Entonces, algo singular ocurrió, que ahora creo entender

»Yo me creía capaz de apurar la copa de la cólera, pero en las heces me detuvo un sabor no esperado, el misterioso y casi terrible sabor de la felicidad. Ensayé diversas explicaciones; no me bastó ninguna. Pensé: “Me satisface la derrota, porque secretamente me sé culpable y sólo puede redimirme el castigo”. Pensé: “Me satisface la derrota, porque es un fin y yo estoy muy cansado”. Pensé: “Me satisface la derrota, porque ha ocurrido, porque está innumerablemente unida a todos los hechos que son, que fueron, que serán, porque censurar o deplorar un solo hecho real es blasfemar del universo”. Esas razones pensé, hasta dar con la verdadera.
»Se ha dicho que todos los hombres nacen aristotélicos o platónicos. Ello equivale a declarar que no hay debate de carácter abstracto que no sea un momento de la polémica de Aristóteles y Platón; a través de los siglos y latitudes, cambian los nombres, los dialectos, las caras, pero no los eternos antagonistas. También la historia de los pueblos registra una continuidad secreta. Arminio, cuando degolló en una ciénaga las legiones de Varo, no se sabía precursor de un Imperio Alemán; Lutero, traductor de la Biblia, no sospechaba que su fin era forjar un pueblo que destruyera para siempre la Biblia; Christoph zur Linde, a quien mató una bala moscovita en 1758, preparó de algún modo las victorias de 1914; Hitler creyó luchar por
un país, pero luchó por todos, aun por aquellos que agredió y detestó. No importa que su yo lo ignorara; lo sabían su sangre, su voluntad. El mundo se moría de judaísmo y de esa enfermedad del judaísmo, que es la fe de Jesús; nosotros le enseñamos la violencia y la fe de la espada. Esa espada nos mata y somos comparables al hechicero que teje un laberinto y que se ve forzado a errar en él hasta el fin de sus días o a David que juzga a un desconocido y lo condena a muerte y oye después la revelación: Tú eres aquel hombre. Muchas cosas hay que destruir para edificar un nuevo orden; ahora sabemos que Alemania era una de esas cosas. Hemos dado algo más que nuestra vida, hemos dado la suerte de nuestro querido país. Que otros maldigan y otros lloren; a mí me regocija que nuestro don sea orbicular y perfecto.
»Se cierne ahora sobre el mundo una época implacable. Nosotros la forjamos, nosotros que ya somos su víctima. ¿Qué importa que Inglaterra sea el martillo y nosotros el yunque? Lo importante es que rija la violencia, no las serviles timideces cristianas. Si la victoria y la injusticia y la felicidad no son para Alemania, que sean para otras naciones. Que el cielo exista, aunque nuestro lugar sea el infierno.
»Miro mi cara en el espejo para saber quién soy, para saber cómo me portaré dentro de unas horas, cuando me enfrente con el fin. Mi carne puede tener miedo; yo, no».

¿Cal dir que els últims escrits de PJ Goebbels destil·len el mateix esperit irreductible, sense cap ombra de penediment ni de rectificació, i tot l’orgull suïcida que el va portar a la destrucció d’ell i de tot el poble que va arrossegar amb el seu fanatisme i el seu discurs delirant? Tanmateix, hi ha  en el documental una escena completament xocant, com un gra de pus a la cara del bell home nou: Goebbels arriba a Berlín després d’un dels bombardeigs aliats que arrasaven sense pietat la capital de l’Alemanya nazi, cap al final dels seus dies, i exclama, davant les destrosses i les muntanyes de runa de la ciutat: “No entenc com els anglesos ens han pogut fer tant de mal”…
______________________________________________

Principis de la propaganda de Goebbels

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.

Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar l’adversari en un únic enemic.

2.- Principi del mètode de contagi.

Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

3.- Principi de la transposició.

Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent
a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventa’n
d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració.

Convertir qualsevol anècdota, per petita que sigui, en una amenaça greu.

5.- Principi de la vulgarització.

Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys
intel·ligents als quals va dirigida. Com més gran sigui la massa a
convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La
capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió
escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

6.- Principi de l’orquestració.

La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i
repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents
perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense
fissures ni dubtes. Si una mentida es
repeteix suficientment, acaba per convertir-se en realitat.

7.- Principi de renovació.

S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme
tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en
una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder
contrarestar el nivell creixent de les acusacions.

8.- Principi de la versemblança.

Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els “globus sondes” o “informacions fragmentàries”.

9.- Principi de l’acallament.

Deixar de banda les qüestions sobre les quals no es tenen arguments i
dissimular les notícies que afavoreixen l’adversari, també
contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

10.- Principi de la transfusió.

Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat
preexistent, ja sigui una mitologia nacional o complexos d’odis i
prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin
arrelar en actituds primitives.

11.- Principi de la unanimitat.

Arribar a convèncer molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 22 de maig de 2009 per mininu

Post futbol

Deixa un comentari

Una setmana després que el FC Barcelona va guanyar la Copa del Rei, encara ressonen els ecos d’aquella gesta, sobretot la que van protagonitzar les dues aficions enfrontades amb la sorollosa i contundent rebuda que van dispensar conjuntament a ses majestats hispàniques i al majestuós i líric himne amb què es fan acompanyar en ocasions com aquella… Recapitulem una mica.

a/ TVE. Com era de preveure, la televisió estatal, que estava al lloro i es veia venir la xiulada monumental, va resoldre-ho tanmateix de manera matussera i poc intel·ligent, fent en aquell precís moment un parell de connexions oportunes (això es pensava el que va donar l’ordre), amb Barcelona i Bilbao, amb la intenció de córrer un estúpido velo sobre el problema i fer-lo desaparèixer, com si fos un mag de fira. Resultat: com que va ser pitjor el remei que la malaltia, des de més amunt va baixar una ordre fulminant de destitució immediata del cap d’esports de la casa, que per més conya es diu Reyes… Per a més escarni per al pobre home, els altres Reyes, els borbons, van aguantar el xàfec amb la campechanía que els caracteritza, convidant amb bon humor els espectadors a girar-se’ls d’esquenes (cosa que tampoc es va veure per TVE, és clar), que per això són sobirans, que vol dir que estan per sobre de tot i de tots. Si després d’això el tal Reyes no s’ha fet republicà ja no se’n farà mai…

b/  María Teresa Fernández de la Vega. La vicepresidenta va dir, tot just l’endemà, que tot i l’esbroncada massiva a Mestalla, estava segura que la majoria d’espanyols estan amb els Reis i els seus símbols. Té raó, segur que sí. Els autors de la xiulada eren bascos i catalans, no pas espanyols.

c/ José Luis Rodríguez Zapatero. Tot i la seva presumpta professió de fe culer, aquesta vegada per variar tampoc era a la llotja, veient in situ com el seu teòric equip favorit guanyava un títol. Hi ha amistats perilloses, i el president castellà, llest com és, es guarda bé prou, en el futbol igual que a la política, de donar ocasió als seus adversaris polítics perquè el tractin de “poc espanyol”, i encara menys aquest dia, en vigílies del debat de política general (que els espanyols en diuen “debate del Estado de la Nación” perquè així el va batejar el seu inventor, el també espanyol socialista Felipe González).

d/ Els articulistes de la caverna: Isabel San Sebastián. La trobo citada a la columna d’en Jordi Soler en el diari d’ahir (merci altre cop, JS), que fa un extracte d’una d’anterior escrita per aquesta fúria fanàtica d’extrema dreta: “La final de una competición de fútbol se convierte en una exhibición de independentismo, con alarde de pancartas y banderas inconstitucionales, y no pasa nada (…). El Rey, máximo representante del estado, es ultrajado en público y no pasa nada (…). No pasa nada ni pasará nada. La Real Federación Española de Fútbol no sancionará ni al Athletic Club de Bilbao ni al Barcelona. El comité de competición callará. El impresentable Laporta volverá a lucir su bufanda secesionista cuando le pete. (…) En el país de las maravillas y el reino de la impunidad, donde nunca pasa nada… Hasta que pase”.Hasta que pase què, Isabel?”, pregunto, com fa en Jordi al final del seu article. Aquesta dona i els de la seva perillosa corda tiren sense parar de la seva refotuda constitució per fer anar sempre l’aigua cap al seu molí (aquí, les banderes independentistes de les grades de Mestalla són inconstitucionals, quina gràcia!, i per això és un delicte fer-les voleiar…; segons aquest raonament, la bandera negra pirata, amb la calavera i les tíbies creuades, també deu ser delictiva… o no? Quina democràcia més curiosa, l’espanyola!). Però a aquesta rossa amb cara de mala llet perpètua se li ha escalfat tant la boca que se li veu el llautó: en “el país de las maravillas y el reino de la impunidad”, algun dia, el dia que els inconstitucionals es passin de la ratlla, pasará algo, y llavors es passaran sense cap escrúpol la famosa Constitución per l’engonal, per insuficient i permissiva. Veient-los tan enxerinats i histèrics, es comprèn per què aquesta gent no han condemnat mai el franquisme, el règim terrorista anterior: perquè ells, anímicament i ideològicament, encara són al 1939.

e/ Els articulistes del país inconstitucional: Josep M Fonalleras. Em guardava el millor per al final, i el reprodueixo sencer, que s’ho val:
“En aquesta història de l’himne espanyol xiulat per les aficions basca i catalana hi ha hagut comentaris molt interessants. Tots basculen, però, a l’entorn de l’honor i la dignitat. El futur president del Real Madrid, per exemple, ha dit que en el programa genètic dels seus seguidors, els del Real Madrid, no hi ha lloc per a actituds ètiques tan reprovables…”

[continua]


“Penso francament que, més enllà de dir una mentida, exagera. Perquè, tot i pensar que ells no xiularien l’himne espanyol, és ben cert que el branden com un acte de conquesta en els enfrontaments contra el Barça o l’Athletic. Vull dir que quan canten, posem per cas, «Que viva España!», ho fan amb la voluntat d’especificar que ells animen Espanya en l’enfrontament contra un altre club que no és d’aquest país. Que ara no es queixin, doncs. És inconcebible que es vantin de ser espanyols el dia que juguen, posem per cas, contra el Numància, que és de Sòria i, per tant, espanyol. És a dir, que les actituds ètiques depenen, com sempre, de si els símbols són teus o no.
Pel que fa als polítics espanyols, han clamat al cel perquè consideren que ha estat una mena de baixada de pantalons, una insòlita rendició davant les tropes independentistes, un altíssim greuge constitucional que no s’hauria d’haver censurat perquè, així, es converteix en una cosa semblant a la indignitat. A Espanya, tot això de l’honor sempre ha tingut molt bona premsa.
S’han aixecat veus que diuen: «Si xiulen al Rei, per què després volen la seva copa?». S’hauria d’aclarir que no es tracta de voler-la, sinó de recollir-la, que és molt diferent, perquè resulta que l’has guanyada. Potser no estaria malament, però, com passa en altres països, que la competició de la copa no tingués adjectius. Que es digués copa i prou. Amb aquesta petita modificació, tots aquells  que s’han estripat els vestits s’haurien estalviat els xiulets i l’absurditat de les seves irades respostes.
En tot cas, els confesso que jo vaig ser molt feliç, al camp i a l’hora de dinar, amb una paella excepcional que va cuinar en Roc Partal, pare del bon amic Vicent”.

(JM Fonalleras, “Futbol i paella”, a El Punt, 16.5.09)

Addenda:

1. A propòsit de la copa -la física, de metall-, va ser molt i molt bonic el detallet de la REAL Federación Española de Fúmbol de regalar una copeta en miniatura de record als 18 jugadors de l’equip guanyador inscrits per a l’encontre. Ni una més ni una menys: 18! Així, els companys lesionats dels futbolistes del Barça, com ara Henry o Márquez, que també eren a Mestalla, es van quedar sense, i d’aquesta manera van contribuir a fer que a la RFEF no se li descontrolés el pressupost… Una bella mostra de la Real rumbositat d’aquests personatges federatius, que, com va ironitzar en Xavi Torras, ja fan prou sacrificant-se amb els seus àpats a base d’amanides i sopetes de sobre.

2. El mateix dia del partit va tenir lloc un altre encontre entre dos nobles rivals, que feia 13 anys que no en tenien l’ocasió: el pastadentifrícic Francisco (abans Francesc) Camps i el seu homòleg a la Generalitat de dalt, José Montilla, que van declarar que no poden “viure d’esquenes” -el país d’aquest i la comunitat d’aquell-, atesos els nombrosos interessos comuns, com el finançament econòmic i el corredor ferroviari mediterrani -tots dos a l’aigüera, ara com ara-, i van fer vots per treballar junts d’ara endavant (ho podien haver fet abans, tots aquests anys de donar-se l’esquena, però potser al president Camps la corbata encara no li estrenyia tant com ara). No van parlar, però, d’altres temes no menys comuns però sí més incòmodes -pla més-, com de l’Euroregió -a la qual en Quico Camps ha donat carbassa repetidament, en nom de no se sap exactament quins (des)interessos- o els repetidors de TV3 anul·lats i multats amb zel policíac per l’Administració valenciana. En un altre ordre de coses, val a dir que el president Camps anava elegant com sempre, amb un bonic tratjo de caient perfecte que li esqueia d’allò més.


Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 21 de maig de 2009 per mininu

A la cua!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[La escena tiene lugar ante una ventanilla de la Administración del Estado de la Nación]

—Buenos días, soy catalán, pero ¿me podría Ud. atender?
—Póngase en la cola…
—Pero…
—En la cola, le digo… ¿No entiende Ud. el cristiano o qué?!

Guió i dibus: Min

Translation into Valencian (traducción al valenciano):

[La escena tiene lugar ante una ventanilla de la Administración del Estado de la Nación]

—Buenos días, soy catalán, pero ¿me podría Ud. atender?

—Póngase en la cola…

—Pero…

—En la cola, le digo… ¿No entiende Ud. el cristiano o qué?!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 17 de maig de 2009 per mininu

Encara dins el túnel, buscant la sortida

Deixa un comentari

Thomas WM Pogge, filòsof i politòleg alemany nascut el 1953, professor de filosofia i relacions internacionals a la Universitat de Yale (Connecticut, EUA), director de recerca al Centre per a l’Estudi de la Ment en la Natura, i autor de Pobresa mundial i drets humans, llibre de referència en l’anàlisi de les desigualtats en el desenvolupament.
Pogge es pregunta com pot ser que la meitat del planeta, a aquestes altures de la història, continuï en estat de pobresa extrema malgrat els evidents, grandiosos progressos en els camps de l’economia i de la tecnologia en el decurs de la darrera centúria i malgrat, sobretot, els principis morals que se suposa que té com a norma la societat occidental (que ocupa la meitat rica del món, no cal dir-ho)… A partir d’aquest plantejament, el filòsof alemany ha desenvolupat el concepte de “justícia global” en el llibre ressenyat, publicat el 2008, i el títol original del qual és World Poverty and Human Rights. Cosmopolitan resonsabilities and reforms (‘Pobresa al món i drets humans. Responsabilitats cosmopolites i reformes’).
Thomas Pogge diu que les regles que estructuren l’economia mundial, i
especialment el règim d’exempcions proteccionistes, tenen un
profund impacte sobre la distribució de la riquesa, pel fet que imposen als països en desenvolupament condicions que agreugen les desigualtats
existents. Però fa més que això: un cop detectat el mal i analitzat el problema, proposa solucions, unes determinades mesures destinades a aconseguir un sistema econòmic mundial més equitatiu, com per exemple que es creï un impost global sobre l’ús dels recursos naturals; o bé promovent en el camp de la indústria farmacèutica, conjuntament amb l’economista Aidan Hollis, de la Universitat de Calgary (Canadà), el Fons d’Impacte en la Salut (Health Impact Fund), que pretén que la innovació farmacèutica sigui compatible amb la llibertat d’accés als medicaments, mitjançant un sistema de pagament econòmic i universal en funció de l’impacte
d’aquests sobre la salut de la població global.
Vingut oportunament -en plena crisi econòmica- al nostre país, a fer-hi un seguit de conferències, fa poc va passar per Girona, on va ser entrevistat per Enric Serra per a El Punt. “Hi ha tres coses essencials que podem fer per combatre la pobresa”, deia responent a les preguntes del periodista: “Pressionar i influir el seu govern perquè les accions del seu país siguin menys perjudicials per als països pobres; consumir productes vinculats amb el Comerç Just; i ajudar organitzacions que s’ocupen de corregir aquesta situació: Intermón-Oxfam, Metges sense Fronteres, Unicef…”.
I com és que el món ric ignora el pobre? Per què el Nord passa tan olímpicament del Sud?

[continua]

“Perquè els polítics busquen el favor popular per mantenir-se i afavoreixen sobretot els seus ciutadans per damunt de tot”. Aquest proteccionisme dels dirigents polítics surt de nou a la pregunta següent: ¿els diners destinats a salvar la banca arreu del món haurien resolt la pobresa mundial? “Tècnicament, sí. Si s’haguessin destinat a estimular la demanda de consum als països pobres i s’haguessin resolt moltes necessitats bàsiques, molta gent hauria pogut sortir de la fam i la pobresa. Políticament, seria difícil, perquè els governs estan molt pressionats per posar aquests diners dins els respectius països”. Si això és cert, i sembla evident que ho és, ens hauria de fer pensar molt sobre el nostre sistema polític democràtic: les servituds dels servidors de la nostra societat són tan grans que anul·len bona part de les seves virtuts, i dóna a entendre que la democràcia, contra el que diuen alguns dels seus paladins, com el gens enyorat George W Bush, no és pas “exportable” així com així. Les democràcies occidentals són un clos tancat, un club privat; un club de rics, és clar. Alguns economistes potser dirien que amb aquesta actitud covarda i egoista és possible que Occident fins i tot es tiri pedres a la pròpia teulada, en termes de negoci, però ni així: els vots són els vots…
“Els humans som egoistes, és veritat, però podem arribar a entendre els problemes de la pobresa. Més egoistes són les empreses i les corporacions que pressionen els governs per aconseguir explotar els recursos dels pobres (petroli, minerals…) i maximitzar els seus beneficis. Jo crec que podem fer-los adonar que costa molt poc canviar de direcció amb els mateixos resultats”. En què quedem, doncs? Els que pressionen els governs són els ciutadans o les empreses? Les empreses són constituïdes per ciutadans, és clar, però no pas per uns ciutadans qualssevol: aquí tenim una primera pista. És a dir, els ciutadans, tot i el seu egoisme genètic, potser no són tant el problema com els ciutadans que poden dur aquest egoisme a nivells que sí que constitueixen un problema, i un problema gros: un problema planetari. Hi ha ciutadans tan poderosos, que poden pressionar els respectius governs perquè actuïn a favor dels interessos d’aquests ciutadans opulents: i com és, això? Com és que els polítics permeten que hi hagi ciutadans que acumulin aquests nivells de poder? I si aquests són realment el problema, ¿no és aquí on hauríem de buscar la solució?
Com podem convèncer un ric perquè ajudi un pobre? Santa pregunta! “Presentant un dilema de caràcter moral, però molt efectiu: preferim contribuir excessivament a un sistema que perjudica tanta gent al món o contribuir a un altre que la beneficiï?”, contesta el professor. Molt bé, estimat Thomas, però a qui el presentem, el dilema? ¿A la gent que no té cap problema a pressionar a qui calgui per sortir-se amb la seva, sigui aquesta conducta moralment reprovable o no? Per què no ens pregunta si volem contribuir a un sistema que permet que hi hagi gent capaç d’aquests abusos?
La resposta a la següent pregunta encara em va deixar més de pasta de moniato: podem interferir en països no occidentals amb conceptes com ara democràcia i drets humans? “De fet ja estem interferint-hi, i no és pas a favor dels drets humans. Ho podem fer a favor o en contra, només hem de triar. Es tracta que aquells països que vulnerin els drets humans no trobin sortida per als seus productes, però per això cal que ens posem d’acord els compradors”. Un moment, que aquí tornem a barrejar ciutadans de peu i ciutadans de poder: ¿som tots nosaltres, tots els occidentals, que estem interferint -i de mala manera- en els països del Tercer Món?, ¿o són uns determinats ciutadans, que actuen com a punta de llança (en els dos sentits de l’expressió) de la nostra societat -rica- en la seva -en desenvolupament o directament pobra? I en segon lloc: aquest boicot que proposa, a qui se suposa que ha de perjudicar? Aquests països que “vulneren els drets humans” no ho deuen pas ser tot el país en pes, sinó una determinada, o determinades classes: la classe política i les classes dominants (per variar), oi? I doncs?
“Les solucions no vindran pas espontàniament, sinó per la pressió que fem sobre els governs i sobre les organitzacions internacionals per reformar-los”, acaba afirmant el professor Pogge. Però qui l’ha de fer, aquesta pressió?, li preguntaria. El poble ras? ¿Els ciutadans normals i corrents hem de pressionar els governs, en competència, doncs, amb els grups econòmics que també els pressionen, en un altre sentit ben diferent? ¿I qui el pot guanyar, aquest concurs, si aquests tenen un poder realment fort, sòlid, i la resta de ciutadans només tenim bona voluntat, bones intencions i bones paraules?
I el poder polític què fa? Per què no utilitza les seves eines per anivellar els ciutadans en un pla d’igualtat? Llavors tindria davant un sol interlocutor, i potser aleshores el diàleg seria a dues bandes, i deixaria de ser definitivament un diàleg de sords i ens començariem a entendre i a construir una cosa nova. No diuen que la grandesa de la política és la seva capacitat per transformar la realitat? Si no ho pot fer, és que alguna cosa falla. Que s’ho facin mirar.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 13 de maig de 2009 per mininu

La mosca collonera ataca de nou!!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Una mosca cojonera insiste en su dali-que-dali martirizando los cataplines de un pobre animal indefenso]

—Miles de niños catalanes salen de la escuela como monstruos: ¡¡CON DOS LENGUAS!!

—(¡Otra vez la mosca ‘Maiorensis Orellensis’ posándose en mis partes nobles!?)

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):

[Una mosca cojonera insiste en su dali-que-dali martirizando los cataplines de un pobre animal indefenso]

—Miles de niños catalanes salen de la escuela como monstruos: ¡¡CON DOS LENGUAS!!

—(¡Otra vez la mosca ‘Maiorensis Orellensis’ posándose en mis partes nobles!?)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 10 de maig de 2009 per mininu

Ave, Caesar, morituri te salutant!

Deixa un comentari

A veiam si ja ve l’AVE,
que si ve tot irà bé
i no s’esverarà l’aviram,
que prou que s’avé,
tancat a la gàbia,
que li prenguin els ous
a canvi d’una mesada
(els més llestos per 7 sous).
Però en aquest món res és gratis,
i l’amo ja cal que no s’hi mati:
volem el pinso que ens pertoca,
que tots tinguem ració de gra!
Som i serem bones gallines,
d’engrunes volem ben ple el pap!
(Tenim el graner ple de teranyines,
però cal paciència, ja se sap:
allò de volar avui no toca,
i dins el corral, si bé es mira,
bufa un airet de llibertat).

ps: Idò, ara tindrem les Rodalies,
unes bones llepolies
per anar fent baixar el dinar
que encara no hem endrapat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 10 de maig de 2009 per mininu