L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Papa mòbil ma non troppo

Deixa un comentari

Va fer un 8 o un 9 per cent d’audiència, segons deia en Sergi Pàmies aquest matí a la ràdio, però això no vol dir que no fos interessant —com passa sovint. Em refereixo a la minisèrie El papa Joan Pau II que va transmetre TV3 (que és una televisió pública i té l’obligació de fer coses dignes, no pas calaix, sigui dit de passada).
Ara bé, les notes que en vaig pendre no tenen gaire a veure amb la trajectòria de la carrera eclesiàstica de Karol Wojtyla fins arribar al papat, i amb les conviccions religioses que l’impulsaven, sinó amb el personatge com a figura històrica, i en la relació entre ell i les convulsions que van sacsejar el món durant el període que li va tocar viure.
Així, una de les escenes remarcables de la TV movie ens situa a Moscou, en una reunió de la plana major del Partit Comunista on es comenta, enmig d’una gran tensió, els esdeveniments que tenen lloc a la Polònia que havia passat sense solució de continuïtat d’estar sota la fèrula nazi a estar sota la soviètica. En aquells gèlids anys de guerra freda, el poble polonès (com fa ara el tibetà, en un altre àmbit) es resistia a deixar-se alliberar pels russos, i s’entestava a prosseguir amb les seves velles manies, com ara l’amor pel seu país i la devoció a la Verge de Czestochowa, la Moreneta polonesa.
—Stalin tenia raó —diu Leonid Brezhnev dirigint-se als membres del comitè central—, voler portar el comunisme a Polònia és com voler ensenyar a una vaca…
Aquell cor de llepaculs li van riure la gràcia, és clar, però potser precipitadament, perquè ni Brezhnev ni Stalin van aclarir qui era la vaca, en aquest conte; i jo crec que no era Polònia.
I d’una fe a una altra, del comitè central dels rojos a la blanca cúria romana, un bon dia de finals dels 80 l’antic bisbe de Cracòvia, ja convertit en summe pontífex, comentant amb els seus consellers els moviments del gegant rus, diu: “L’Imperi soviètic és un elefant amb peus de fang, i s’esfondrarà més per motius espirituals que estratègics”. Després va arribar l’any 1991 i amb ell la caiguda estrepitosa de l’elefant, i els fets van donar la raó al papa Woytila, que aquí va demostrar que tenia l’ull més fi que alguns analistes polítics, i segurament fins i tot més que alguns suposats kremlinòlegs occidentals… Una altra cosa és considerar que alguns dels motius de l’esfondrament -com l’ateisme oficial i la persecució o restricció religiosa- fossin espirituals i no pas estratègics. Perquè en aquest aspecte concret de l’organització social, diguem-ne, els capitostos del Kremlin van cometre un error de càlcul descomunal, error que estan reproduint des dels anys 50 els capitostos xinesos al Tibet del Dalai Lama exiliat i errant, obligat a anar pel món carregat i carregant-se de raó…
“Menysprear la naturalesa humana és un error”, escriu Joan Pau II, en una altra ocasió. Un altre error estratègic dels conductors d’aquests elefants que són els imperis: la base de la naturalesa humana és la llibertat, “i els règims que hi van en contra s’equivoquen, i tard o d’hora cauen en el caos i la desorganització”.
Algú podrà dir que, atesa la naturalesa ideològica de l’autor de la frase (deixem-ho en conservadora), fa riure que la digués ell, precisament. Però si es té en compte el context i el personatge, que era com una pedra a la sabata per a l’imperi soviètic, i que moltes de les seves reflexions eren dards dirigits a Moscou, les seves reflexions tenen tot el sentit que han de tenir.
L’Imperi soviètic, sí. El mateix que malda per ressuscitar ara Vladimir Putin. ¿O no és això el que fa el vell espia amb els seus moviments estratègics a Txetxènia, a Geòrgia, a Ucraïna?…, amb els seus tocs a les repúbliques bàltiques?
Ho recordava dijous passat en un article periodístic molt interessant Agustí Pons: la història de Rússia és la de la vocació imperial, indistintament de la ideologia dominant del poder, hi afirmava. I aquí serà oportú recordar també que Rússia és un dels pocs països d’Occident que es neguen a reconèixer la independència de la república de Kosova, d’on Espanya ha decidit retirar les seves tropes per motius idèntics als del calculador mandatari rus.

L’aparició a l’escenari mundial de Vladimir Rasputin demostra tanmateix que el papa viatger també es va equivocar de mig a mig en les seves previsions. A la pel·lícula que hem citat hi ha un altre moment francament còmic: quan Woytila revela a un tal Joseph Ratzinger (el seu futur successor en el càrrec, papa viatger com ell ma non troppo) que el posarà al capdavant de la Congregació de la Doctrina de la Fe (successora de l’antiga Inquisició, compte!), i que amb ell posaran les bases per entrar amb bon peu a un segle XXI “de pau i llibertat”… Encara bo, doncs! Perquè resulta que ja som a la 21a centúria i estan tornant alguns papus que semblaven morts i enterrats, o moribunds i fora de combat, com a mínim.
El de l’Imperi rus, per exemple. En el seu article (“No és la guerra freda: és Rússia”), Agustí Pons cita personatges contemporanis del primer tram de la denominada Unió Soviètica, i tots confirmen la fantasmada: “Així -per no citar altres exemples-, la glòria de la Santa Rússia, ahir, i la dictadura del Proletariat, avui, no són més que la bandera canviant del mateix imperialisme moscovita” (Nicolau d’Olwer, 1940); “El comunismo no ha hecho desaparecer, bien al contrario, las conocidas ambiciones imperialistas de Rusia” (Santiago Nadal, 1943).
Pons recorda que entre 1945, després de la segona Guerra Mundial, i 1989 l’imperi rus (“soviètic”) anava des del Pacífic fins al cor d’Europa central, i que dins aquest vast territori hi havia països que mai abans havia dominat l’Imperi dels tsars, com Bulgària, Romania, Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia i els Països Bàltics, que Stalin havia conquerit als alemanys, camí de Berlín, i que a Jalta ja ningú va tenir nassos de treure’ls-hi de les grapes. Deixarem de banda els efectes dels deliris de grandesa russos en la persona de Josif Stalin (diu que el gran timoner rus es comparava amb Alexandre el Gran, Pere el Gran i els grans Alexandre I i Nicolau I), i ens centrarem en aquesta sentència: els moviments que perpetra ara mateix Putin no tenen res a veure amb el comunisme (evidentment), sinó amb allò que el comunisme amagava: les ànsies expansionistes russes.
“Que durant bona part del segle XX Rússia aconseguís fer passar gat per llebre, i ensibornar un nombre tan gran d’innocents i de cínics, constitueix un dels misteris més inescrutables dels temps que acabem de deixar enrera”, conclou l’escriptor.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 31 de març de 2009 per mininu

El mosso es retira

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[El mozo de cuadro dice:]

—¡Caracoles!, ¡¡cómo está el mundo!!… Yo regreso a mi cuadro, y que les vaya bonito…

Guió i dibus: Min

Translation into Paraguayan (traducción al paraguayo):

[El mozo de cuadro dice:]

—¡Caracoles!, ¡¡cómo está el mundo!!… Yo regreso a mi cuadro, y que les vaya bonito…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 29 de març de 2009 per mininu

Howl!

Deixa un comentari

Un dia d’aquests…

Qualsevol dia que vulguis,
aquest home de bé que veus,
que t’adora com els déus,
es girarà en un Walpurgis,
i udolant de cara al cel
i xiuxiuejant-te a cau d’orella,
et portarà a les estrelles
amb el guèiser del desig.
Farem un mos a la lluna,
ens menjarem tots dos a l’una
i ens regalarem amb delit,
i al punt de cada mitjanit,
penjats tots dos dalt del zenit,
farem tremolar tot l’univers,
estremint l’amor de ple a ple,
morint d’amor i de plaer.

[Il·lustració: Linhmesh]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 27 de març de 2009 per mininu

Alimentar la nostàlgia?, Renovar l’esperança!

Deixa un comentari


CELEBRACIÓ DEL XXX ANIVERSARI
DE LA
REVOLUCIÓ POPULAR SANDINISTA
ALIMENTAR LA NOSTÀLGIA?: RENOVAR L’ESPERANÇA!

 
El col·lectiu Amigues de l’ALBA està preparant la seva activitat
mensual pel dissabte 28 de març, a l’Hotel d’Entitats del municipi d’Arbúcies,
amb el doble objectiu de celebrar el 30è aniversari de la Revolució Popular
Sandinista i l’anunciada declaració de “Nicaragua, Territori
Lliure d’Analfabetisme”.
És per aquest
motiu que s’ha volgut emmarcar aquesta activitat en la celebració de l’inici,
el 23 de març de 1980, de la gran “Cruzada Nacional de Alfabetización” que va
obrir el camí de tres dècades de lluita per l’eradicació de l’analfabetisme en
aquell país germà que aviat culminaran amb una primera gran victòria. (A http://aepcfagirona.blogspot.com/
trobareu àmplia informació gràfica i escrita dels actes a Nicaragua). En
aquesta ocasió, col·laboren també amb Amigues de l’ALBA l’AEPCFA
–Associació d’Educació Popular Carlos Fonseca Amador-, l’Ajuntament d’
Arbúcies, l’Ateneu Popular L’arboç d’Arbúcies, la Casa de Nicaragua de
Catalunya, la PNLA –Plataforma per una Nicaragua Lliure d’Analfabetisme- i,
molt especialment,  SOARPAL –Solidaritat Arbúcies/Palacagüína-.
Els organismes participants han volgut organitzar un programa ric en
continguts i memòria que portaran a terme prop d’una trentena de persones
de diverses entitats d’arreu de Catalunya. Breument:
—a 2/4 de 2, es començarà amb un dinar popular (amanida verda,
fideuà de la Casa, postres, aigua, vi i cafè) a preus populars (no caldrà
demanar cap hipoteca a la banca, que ara, pobra, com és sabut, passa per mals
moments…). Cal fer reserva de tiquets a soarpal@hotmail.com
o jcolome2@xtec.cat, o trucant als telèfons  972 162 626 o 628 299605 (Quico)
—a 2/4 de 5, allà mateix iniciarem l’activitat que integrarà cinc apartats:


1. Presentació: Cronologia
bàsica de la Revolució

(treball de Pep Caballé, amb la col·laboració de Sebas Parra -guió- i Natàlia
Zaro -veu-)

2. Lectura de textos: Eduardo Galeano cuenta la historia de la Revolución
Sandinista

(treball de la gent del teatre, d’Arbúcies)

3. Música de la Revolució
(Beto cantarà 5-6 temes representatius)

4. Lectura d’imatges: 15 x 15
(15 persones trien i comenten una imatge: Ma. Antònia Benavent. Margarita Pelegrí,
Jaume Soler i Gemma Castanyer, de SOARPAL; Marta Navarro i Genís Otalora, de
l’AEPCFA-Barcelona; Joan Colomer, Pep Caballé i Sebas Parra, de
l’AEPCFA-Girona; Josep Cullell, de l’Agermanament Vic-Somoto; Ramon Carbonell i
Jordi Gascón, d’Amics de Puerto de Vilafranca del Penedès; Enric Font i Carolina
Aguado, de la Casa de Nicaragua de Catalunya; i Ma. Rosa Terradellas, de la
Universitat de Girona)

5. Expo: Nicaragua: llegir per a viure
(treball de Juli i Dolors, d’IperS, sobre el mètode d’alfabetització Yo sí
puedo
a Nicaragua)

6. Espai final obert i participatiu: acomiadament
S’ha fet una crida a tothom, i especialment a brigadistes i persones
relacionades amb les entitats de cooperació i els agermanaments amb municipis
nicaragüencs o organismes de solidaritat. No es tracta, però, d’alimentar cap
mena de nostàlgia envers un fet històric segurament irrepetible i ja mig perdut
en la memòria d’una època desmemoriada, malgrat que cal reconèixer que Nicaragua
fue un saber
, com diria en Manuel Vázquez Montalbán, i que la Revolució Sandinista
o la Cruzada
Nacional
de Alfabetización són noms propis en les
pàgines de les històries personals d’una o dues generacions de gent catalana i
d’arreu. I ho són perquè vam poder viure una experiència intensa i dolorosa,
combativa i alegre, solidària i plena de tendresa, però sobretot, sobretot,
plena de saber i d’esperança. De saber que un altre món, on David venç en
Goliat, és possible i d’esperança que, malgrat la força de l’imperialisme, la
sobirania i la revolució són possibles, que tot està per fer i tot és possible…
Amb la celebració d’Arbúcies més aviat es pretén, doncs, la renovació de
l’esperança, l’educació continuada de l’esperança… L’ocasió mereix deixar de
banda la mandra i les excuses, retrobar-nos i tornar a ser els joves que vam
ser i no hauríem d’haver deixat de ser mai…


DISSABTE VINENT, TOTHOM A ARBÚCIES!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 26 de març de 2009 per mininu

Retirada preventiva, ar!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Sobre el terreno, la ministra de Defensa defiende con argumentos contundentes la decisión tomada unilateralmente por el Gobierno de España SL de replegar el contingente de tropas españolas destacado en la comunidad autónoma de Kosovo (Serbia)]

—… y es por todo ello que hemos decidido retirar las tropas españolas de Cataluña… uy!, digo de Kosovo (oops!, qué lapsus más tonto, el mío!…, en qué estaría yo pensando?!)

Guió i dibus: Min

Translation into Mexican (traducción al mejicano):

[Sobre el terreno, la ministra de Defensa defiende con argumentos
contundentes la decisión tomada unilateralmente por el Gobierno de España SL de replegar el
contingente de tropas españolas destacado en la comunidad autónoma de
Kosovo (Serbia)]

—… y es por todo ello que hemos decidido retirar las tropas
españolas de Cataluña… uy!, digo de Kosovo (oops!, qué lapsus más
tonto, el mío!…, en qué estaría yo pensando?!)

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 25 de març de 2009 per mininu

Solipsisme monacal

Deixa un comentari

Del bloc de Joan Pinyol (“Mentiders amb sotana!”, 22/3/09), en trec aquesta perla, segurament provinent d’un dels collarets de “La Collares”:

Comentari: quins collons que té la burra! L’altre dia parlàvem dels negacionistes de l’Holocaust…, doncs aquí en tenim una versió carpetovetònica, del negacionisme, i servit per un benedictí, un teòric servidor de Déu entre els homes…
De què ens hem d’estranyar, però, si el capità d’aquesta baluerna amb seu a l’eterna Roma (eterna: immobilista) és un home a qui li pugen a les barbes gent com el bisbe Richard Williamson, un negacionista declarat que el papa romà s’absté de cridar a capítol, esmenar-li la plana i fer-lo quadrar? (De dimissió, que és el que tocaria, crec que no en gasten, en aquella casa). I gent com els integristes, no menys verinosos, deixebles del bisbe cismàtic Lefebvre (a qui, molt al contrari, Benet XVI va aixecar l’excomunió –perdó pontifici, en diuen- que li havia imposat Joan Pau II, igual que a l’esmentat Williamson, que també s’ha vist perdonat pel successor d’aquell en el tron de sant Pere)…; i no parlem de les cuques seguidores fidels d’aquell altre capellà també espanyolíssim, demòcrata de tota la vida i “turbosant intransigent” que va fer de Roma el seu Octopus Garden particular, i des d’on va estendre els tentacles a tot el món amb el seu curiós -i efectiu- mètode d’expansió…
El blat és molt i els segadors són pocs, però, és cert. I no tot ho fa malament, el Pontifex Maximus de l’església catòlica, apostòlica i romana: ara mateix acaba de fer una tournée triomfal per la “bella i soferta terra” africana, a escampar-hi les seves belles paraules de consol.

“Aixequeu-vos, poseu-vos a caminar”, ha dit el papa mòbil, estrenant-se en aquestes prèdiques davant els soferts indígenes africans, a qui també ha instat a combatre la plaga de la sida amb altres mètodes que no siguin la utilització del ditxós condó per a les relacions sexuals, que segons ell no serveix per a aquesta comesa: és molt millor l’abstinència, cagumcoi, i tant que sí! “Mireu el futur amb esperança, construïu alguna cosa destinada a durar i deixareu a les generacions futures una herència de reconciliació, justícia i pau”, va dir aquest dia a les seves ovelles negres, i va encoratjar-les a posar fi a les incessants guerres que assolen el continent, que “han destruït les famílies, han propiciat l’odi i la venjança i només han creat destrucció i injustícies”. Però no va dir quin és l’origen del problema: què les provoca, les guerres (les injustícies, podria ser?). I tampoc va dir com dimonis ho han de fer, els pobres africans, per aixecar-se i posar-se a caminar. Va deixar de dir moltes coses, però va dir missa, això sí, i alguna de veritablement multitudinària. (En una trobada multitudinària a Angola, a l’estadi Dos Coqueiros de Luanda, dissabte hi van morir esclafats dos joves per una allau humana, d’un munt de joves com ells que empenyien per poder acostar-se a veure el pontífex). Però entre el que va dir (que déu n’hi do!), i sobretot el que no va dir, em queda una pregunta al cap: què redimonis hi va anar a fer realment, en Benet XVI, a l’Àfrica?

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 24 de març de 2009 per mininu

Nones

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En la hamaca, un mindundi sueña]

—Zzzzzzzzzzzz!…. Ondia! Ahora entiendo por qué JV Foix dice que es cuando duerme que ve claro!!… zzzzzzzzzzzzzzzzzz!

Guió i dibus: Min

Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):

[En la hamaca, un mindundi sueña]

—Zzzzzzzzzzzz!…. Ondia! Ahora entiendo por qué JV Foix dice que es cuando duerme que ve claro!!… zzzzzzzzzzzzzzzzzz!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 22 de març de 2009 per mininu

A short love story

Deixa un comentari

De sobte,
els ulls de la consciència
se m’esbatanen:
sense ni saber com,
em veig cavalcant a pèl
sobre el corcer blanc
de la meva alegria
per les amples platges
regades de lluna
d’aquest estiu,
sota el sol batent
del migdia d’agost,
a la llum tèbia
del teu amor naixent
amb la llum del matí.

Sentor de roses,
l’aigua és fresca i regalada.
La roda dels dies
ajusta a zero el seu girar frenètic
i els colors s’alliberen
de la cadència del gris,
i tots festegen de nou
amb les seves abelles
i papallones.
Alabats siguin
els déus abastables!

[Vídeo: A SHORT LOVE STORY IN STOP MOTION from Carlos Lascano on Vimeo]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 21 de març de 2009 per mininu

Solipsisme papal

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En las estancias vaticanas, dos fieles consejeros tratan de trasladar sus inquietudes al Pontífice máximo]

—Su Santidad, tenemos una propuesta que exponeros, humildemente…

—No nos escucha…

Guió i dibus: Min

Translation into Peruan (traducción al peruano):

[En las estancias vaticanas, dos fieles consejeros tratan de trasladar sus inquietudes al Pontífice máximo]

—Su Santidad, tenemos una propuesta que exponeros, humildemente…

—No nos escucha…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 20 de març de 2009 per mininu

11 de març a Madrid

Deixa un comentari

Avui fa una setmana érem a Madrid, uns companys de GERD i un servidor, en visita de treball. Sense que ningú de la colla s’hagués anat a fixar en la data, vam fer el viatge just el dia que a la capital d’Espanya es commemorava el cinquè aniversari de la matança de l’estació d’Atocha. Dimecres al matí, al mateix lloc i a la mateixa hora que cinc anys abans havia esclatat un dels trens, l’Asociación 11-M Afectados por el Terrorismo alliberava 192 globus amb sengles noms dels morts en aquella salvatjada. «Éste es nuestro acto en memoria de los que no están y de los que tienen la vida más difícil porque fueron heridos», va dir la presidenta de l’associació, Pilar Manjón, que es va fer arxiconeguda aleshores pels seus enfrontaments amb el ministre de l’Interior, Ángel Acebes, els seus coreligionaris del PP i els mitjans de comunicació que li feien de cor, entossudits llavors -i encara ara hi ha qui no ceja en el empeño– a atribuir l’autoria de l’atemptat a ETA. «El olvido sería su segunda muerte», va afegir-hi Manjón amb segones, queixant-se del persistent oblit institucional envers els que ella representa.
Les autoritats, efectivament, sempre al seu lloc: «La confrontación entre el Partido Socialista de Madrid (PSM) y el gobierno regional a causa del cerrojazo de la comisión de espionaje», explicava un diari madrileny, «empañó la solemnidad que correspondía a la efeméride. La presidenta Esperanza Aguirre colocaba una corona de laurel ante la placa que, en la Real Casa de Correos de la Puerta del Sol, homenajea a los efectivos y voluntarios que ayudaron a las víctimas aquella fatídica mañana. A esa hora, el líder del PSM Tomás Gómez acudía a la estación de Atocha junto con los sindicatos. Gómez aclaró que el “boicot tiene carácter indefinido” para todos los actos de Aguirre por el cierre precipitado de la comisión de los espías».
Vaig veure l’acte referit des de la petita pantalla, al noticiari de Telemadrid, l’emissora de la Presidenta (on té el sa costum de treure el careto un parell de vegades per sessió, en efecte, com diuen els seus detractors, que també en té), i el que no deia el diari és que també aquí la divisió era manifesta, però ara entre ella i l’alcalde de Madrid, que no es poden veure ni en pintura i no poden dissimular-ho, tot i ser del mateix partit. La situació era realment surrealista.
Amb tot aquest retaule del flautista pintant-se davant dels meus ulls, no vaig poder menys que recordar-me de la sacrosanta unitat que escenifiquen sense cap mania, quan els hi convé, en altres escenaris de l’Estat, l’últim d’ells al País Basc, naturalment, amb la tupinada encoberta que ha protagonitzat el PPSOE sota el paraigua de la llei de partits que es van fer fer a mida com si fos un dels trajos d’en Francisco (abans Francesc) Camps.
La visita cultural per la capital de les Espanyes (quantes són?) va continuar, però…

La central d’operacions de la nostra delegació catalana era un hotel situat a la Plaza de España, precisament (un txascarrillo del soci que ens va preparar la sortida), que es troba just al costat del Cercle Català de Madrid (d’aquest altre txascarrillo en desconec l’autoria). En vam sortir d’hora al matí per anar xino-xano fins a la Moncloa, però no pas al palau d’en ZP, sinó al barri on es troba el ministeri d’exteriors, seu de l’Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo, AECID. La trobada amb les persones que es cuiden de les relacions de l’agència amb Cuba i Guatemala -que va tenir lloc a la cafeteria, perquè l’edifici no és prou accessible- va anar prou bé, amb alguns moments brillants i tot, com quan ens van explicar que Espanya aporta una bona quantitat de diners als fons europeus per a la cooperació amb Amèrica… Espanya és així de despresa, amics!
Desfem tot seguit el camí, carrer Princesa avall, sentint a cada semàfor en verd “el cant dels ocells” –piu, piu, piu!…- que hi ha instal·lat l’ONCE -suposadament- per als vianants cecs. No sé què deu haver passat, amb aquest tema, perquè recordo que a la comissió de barreres de Mifas es va parlar temps enrera -quan a l’ONCE i el seu cupó totes li ponien- que aquest dispositiu l’activarien els invidents amb una mena de telecomandament personal quan haguessin de creuar el carrer, i prou, i en canvi a Madrid funcionen tot el dia, hi hagi o no hi hagi demanda, cosa que deu molestar la tira els veïns… En fi, espero que a mi almenys no em toqui mai aquesta rifa. (Per cert, a l’organisme dels cecs espanyols per a la cooperació amb Amèrica, la FOAL, ens van deixar clar que ells treballen exclusivament per la deficiència visual, i no pas per la discapacitat física. La mateixa absurda distinció a què s’agafen sempre, vaja -excepte quan han d’agafar discapacitats físics perquè els hi venguin el cupó pels carrers del país-. La ceguesa no és pas una discapacitat física, ni química, es veu: és una discapacitat sensorial, entesos?).
Dinem en una terrassa de la Gran Vía, just al costat del teatre on els monjos Shaolin (que el dia abans vam trobar pels passadissos del nostre hotel, on també recalaven) fan un espectacle que commemora els 50 anys de la revolta del poble tibetà, el 1959, contra l’invasor xinès, que havia entrat al país per “alliberar-los” de la teocràcia i del medievalisme… Una altra obra que trobem pel camí, a no sé quin teatre, es diu “La cena”, i la dirigeix un tal Albert Boadella, que aquí i ara, lluny de tot tuf nacionalista, deu treballar a gust, sense sentir arcadas, com li passava a Catalunya abans d’exiliar-se.
Passem la tarda en bona companyia amb uns amics madrilenys, i al vespre ens donem el gustàs de veure pel televisor de l’hotel el superpartit amb què ens obsequia el Barça, que goleja el Lió (5-2) just l’endemà que el Real Madrid fos chorreado pel Liverpool de Rafa Benítez (que és madrileny, manda huevos!, com diuen aquí) a Anfield Road, per 4 a 0 (+ 1 de l’anada = una manita de gols). Coses del futbol, tan apolític, ell… (com ho és tot l’esport, per definició, i especialment l’espanyol).
L’endemà nova reunió, al Paseo de Recoletos (un altre dels noms mítics del “Monopoly”, parbleu!). Dinem a la mateixa plaça on hem aparcat, sota un sol que esberla el cap, al barri de Chueca, el barri gai de Madrid. De camí cap a l’oficina, que és a la vora, passem per davant d’un bar anomenat El Armario: això sí que és un txascarrillo fet amb tota la intenció!… En Warhol hi podria haver plantat la càmera fixa per filmar la gent sortint-ne, com va fer a l’Empire State, crec que era, durant vuit hores en aquella cèlebre pel·li seva.
A la Fundació Mapfre, prop de la Cibeles i del museu del Prado -aquí hi ha nivell!-, s’hi exposa una des les seves col·leccions, la “Suite Vollard” de Pablo Picasso, un centenar de gravats -la col·lecció completa- que el pintor malagueny va fer entre 1930 i 1937 (poc abans del “Guernica”, doncs) per encàrrec d’aquest marxant d’art i editor francès. I en un altre pis de la casa, una altra col·leció, aquesta dels collages originales de Max Ernst, un artista que va protestar també amb la seva obra contra l’avanç del totalitarisme, en el seu cas contra el de Hitler. Està bé una mica de contrast en aquest “niu de fatxes” en què s’ha convertit Madrid, en paraules d’una amiga del grup que n’està fins al capdamunt, de tots aquests anys de govern de la dretona carpetovetònica, que ha deixat la ciutat plena de vies, ponts i túnels pertot arreu, però convertida en un desert cultural, segons ella. (I encara sort d’en Boadella!)
Finalment, amb la feina feta, enfilem un d’aquests túnels llarguíssims, amplíssims i il·luminadíssims, de la famosa M-30, per anar a sortir a la carretera de Saragossa.
Ja és entrada la nit fa estona quan arribem a un cartell que diu “Benvinguts a la Comunitat Autònoma de Catalunya”, amb un altre al costat, també escrit en català, amb la inscripció “Província de Lleida”. Val a dir que els dos cartells són perfectament homologats, i perfectament immaculats. Com hi trobo a faltar, en aquest país nostre segrestat, una Krida al Boikot que hi digués la seva!

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 19 de març de 2009 per mininu

Érem deu mil, menjant pernil…

Deixa un comentari

«No sé si a Brussel·les el 7 de març vam ser deu mil, dotze mil o potser vuit mil. M’és igual. El que tinc clar és que l’objectiu dels organitzadors es va assolir: el cas català ha començat a internacionalitzar-se, una internacionalització que és un element bàsic en qualsevol nació que vulgui assolir un Estat propi. El que em sembla vergonyós, però, és que precisament els que han volgut entrar en una guerra de xifres, amb la intenció de treure importància a la manifestació, són aquells que no hi van ser; aquells que no van veure la gentada que es va congregar als carrers de Brussel·les. Realment, si haguéssim estat tan pocs com diuen, creieu que els Guardans, Ferran, Rivera… perdrien el temps intentant menystenir-nos? La seva insistència a dir que érem quatre gats és el que els desqualifica. No en tingueu cap dubte: els hem fet mal, i per això es queixen.
Ara, però, hem de tenir clar que el camí que ens queda per fer és llarg. Hem de ser conscients que només amb mobilitzacions, i recentment n’hem fet de molt nombroses, no assolirem la llibertat del nostre poble. Cal treballar políticament, cal un projecte polític que tiri endavant aquest procés d’alliberament nacional que jo crec que avui és orfe de representació parlamentària. Només cal veure la reacció que la mobilització de Brussel·les ha provocat en partits pretesament nacionalistes. Per una banda, Unió ha recordat als seus socis de CDC que la federació no és independentista; per una altra banda, dins de Convergència mateix s’han aixecat veus que han insistit a dir que, tot i la presència de convergents a la marxa, això de l’Estat propi no és prioritari. Pel que fa a Esquerra, algú ha vist cap adhesió pública entusiasta a la manifestació del 7 de març dels seus dos màxims dirigents, Puigcercós i Carod? No tan sols no hi van ser, sinó que han passat de puntetes sobre el tema. I el govern tripartit, què n’ha dit? Una sola declaració: “El govern català no té per costum valorar cap manifestació”.
Dit això, us imagineu la mateixa manifestació a Brussel.les encapçalada pel govern català en pes, amb el President al capdavant, els diputats al Parlament de Catalunya i els eurodiputats catalans? Evidentment, ara mateix això és impensable, perquè tenim els representants que tenim. Però tan sols depèn del poble de Catalunya que arribi el dia en què això sigui possible».

[“Després de Brussel·les”, Carles Bonaventura Cabanes (*), al diari El Punt d’avui, 7 de març]

Per als Guardans, Ferrans, Riveras i altres incrèduls indocumentats, i per als crèduls que els poguessin donar crèdit, unes filmines inesborrables:

http://www.flickr.com/photos/joseppc/sets/72157614990731538/show/

I una nota més, unes preguntetes per intentar sortir un xic de la perplexitat:

Aquesta declaració institucional citada -que el govern “no té per
costum valorar cap manifestació”- està molt bé, és d’un ponderat
magistral; però ¿lliga d’alguna manera, aquesta ponderació, amb la
participació del conseller de l’ordre públic i de les relacions institucionals,
Joan Saura, en la manifestació de fa unes setmanes -i no és l’única amb
participació de membres del govern- en contra d’Israel i a favor de
Palestina, per la matança de palestins innocents a la Franja de Gaza?
¿Que troba potser, el conseller i tot el govern, que el poble de
Catalunya no ha sigut -i és- objecte de prou agressions de tota mena,
incloent-hi el terror dels bombardeigs sistemàtics sobre les seves
ciutats indefenses, agressions que l’equiparen a d’altres pobles
víctimes dels seus agressius veïns, com el palestí mateix? ¿No podria
ser que fos just un pòsit d’aquest terrorisme històric en el
subconscient col·lectiu allò que donés peu a la seva incoherent conducta, és a
dir, a la seva participació -a títol individual, sí, ja ho tenim en
compte- en una manifestació a favor de l’emancipació d’un poble
determinat, d’una banda, i de l’altra a la seva inhibició a l’hora d’afegir-se a una manifestació
per la llibertat del seu poble, i fins i tot de manifestar la seva
opinió sobre aital manifestació? ¿No creu, el nostre mesurat govern,
que la situació actual -amb l’Estatut captiu de mostra- no és filla al capdavall de
la violència unilateral que Espanya ha aplicat i aplica invariablement en les
relacions bilaterals amb el nostre país?
____________________________________________________

(*) Partit Republicà Català (RC), www.partitrepublicacatala.cat / carlesbonaventura@elpunt.cat

[L’slideshow és de Josep Puigdemont Casamajó, extret del blog del seu germà Carles.
Dibuix de l’entradeta: Min]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 17 de març de 2009 per mininu

Es pot dir més alt, però no més bé

Deixa un comentari

La coincidència als mass media de la campanya de la Generalitat (la mateixa que caricaturitza, i amb raó, el ninotaire JAP en el dibuix d’aquí al costat) per fomentar l’ús del català entre els nous immigrants (per als vells ja no cal: si no l’han acceptat abans d’ara ja no ho faran mai), la renovada proposta de la conselleria de l’honorable Joan Manuel Tresserras de fer doblar al 50% en les dues llengües oficials a Catalunya les còpies de les pel·lícules estrangeres que s’estrenin al país, i la nova ofensiva per afavorir la normalització (ja seria hora!) del català en el sector de la restauració, tot plegat ha posat en acció novament els martells inquisitorials espanyolés, que troben que tanta ofensiva a favor de la llengua vernacla és ofensiva per als castellanoparlants i els seus drets inherents i inalienables…
(Puix anem de bracet amb Espanya, caminem en cercle).

Per als lingüicides professionals i aficionats: “La llengua que es parla en un país és l’essència de la cultura d’aquest país”. Us ho diu, en un francès perfecte, una noia que parla unes quantes llengües (entre elles “l’espagnol”) i que tot i així no s’ha desintegrat; al contrari, en trenta anys, que són els que té, ha tingut temps -a més d’aprendre idiomes- de ser “Miss Món de les Illes” i “Miss Tahití”, el 1998, i “Miss França”, l’any següent, i de voltar mig món des de la seva Papeete natal, a la Polinèsia francesa, fent de cantant i actriu. En aquest món global nostre, hi ha ciutadans cosmopolites perquè se’n diuen i ciutadans cosmopolites perquè ho són…

(Per escoltar i veure el seu millor títol de “Miss”: cliqueu el clip “Miss u”, al final del vídeo).

El vídeo clavat a l’entradeta va ser emès amb motiu del Dia Europeu de les Llengües, el 26 de setembre de 2008 [Cfr: www.languesenfete.fr]. Celebrem la iniciativa francesa, venint com ve d’un país que no s’ha distingit precisament per la protecció de les llengües minoritàries, començant, evidentment, per les que sobreviuen (les que encara ho fan) dins les seves fronteres estatals.
Reprodueixo també el comunicat de premsa (redactat en la nostra llengua amiga, mai imposada a ningú) que es va emetre en ocasió d’aquesta data assenyalada:

Comunicado de prensa

Europa se moviliza a favor de
sus lenguas

La diversidad de sus idiomas
constituye una ventaja para Europa: convencidos de esta realidad,

unos mil participantes
procedentes de treinta países europeos asistieron a la Asamblea General
del

Multilingüismo, celebrada en
el Gran Anfiteatro de la Sorbona el 26 de septiembre, con motivo del

Día Europeo de las Lenguas.

El evento, organizado por la Presidencia Francesa
de la Unión Europea,
permitió dar la palabra a

representantes de múltiples
sectores de la sociedad, como empresarios, docentes, investigadores,

artistas, traductores, o
responsables de movimientos de consumidores, quienes destacaron el

beneficio que las
competencias lingüísticas aportan a los ciudadanos europeos, incluso en su
propio

idioma, para su evolución profesional y su movilidad, así como para acceder a los
contenidos y

obras culturales. Esas
reflexiones servirán de base para redactar la resolución del Consejo Europeo

sobre multilingüismo, que la Presidencia Francesa
propondrá a sus socios en el Consejo de

Educación, Juventud y Cultura
los próximos 20 y 21 de noviembre de 2008.

El evento fue inaugurado por
la Ministra de Cultura y Comunicación, Sra. Christine Albanel, quien

recalcó el papel del
multilingüismo en el diálogo intercultural y la circulación de las obras. Hizo

igualmente un llamamiento a la Unión Europea para
que refuerce su acción a favor de la traducción.

Por su parte, el Secretario
de Estado encargado de Cooperación y Francofonía, Sr. Alain Joyandet,

hizo hincapié en la
importancia de que la
Unión Europea promueva su diversidad lingüística,

constitutiva de su identidad
(“Unida en la Diversidad”) y el dominio de los idiomas, para

incrementar las competencias
de sus trabajadores y la competitividad de las empresas.

El Comisario Europeo Leonard
Orban situó el multilingüismo en el eje de las estrategias de la

Unión Europea, demostrando
que se trata de una cuestión transversal que atañe tanto a la educación,

como al empleo y a la cultura. Presentó
en esta oportunidad el plan de acción de la Comisión

Europea.

http://ec.europa.eu/education/languages/index_fr.htm

Xavier Darcos, Ministro de
Educación, clausuró el evento, insistiendo en la atención que debe

prestarse a los métodos de
enseñanza de los idiomas, para lograr que todos los jóvenes, al finalizar

su escolaridad, puedan
manejar dos idiomas además del materno, como pretende la Unión Europea.

El encuentro al que fueron
invitados los parisinos a lo largo del día, tiene también su lado lúdico: la

Fiesta de las Lenguas, con un
recorrido visual y sonoro a través de varios lugares emblemáticos de

la capital, para descubrir la
riqueza del patrimonio lingüístico de Europa, mediante balones,

banderolas, la difusión de
canciones europeas y proyecciones luminosas en la Isla de la Cité.

http://www.languesenfete.fr/

Por último, los participantes
pudieron iniciarse gratuitamente a más de cincuenta idiomas en los

veintiocho centros e
institutos culturales de París, gracias al “pasaporte lingüístico”.

http://www.ficep.info/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 17 de març de 2009 per mininu

Excel·lències

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Entre coleguillas]

Por favor, Eminencia, que me tiráis obispos…

—Dizculpad, Reverencia…, ez que zoy un poco zopaz…

Guió i dibus: Min

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Entre coleguillas]

Por favor, Eminencia, que me tiráis obispos…

—Dizculpad, Reverencia…, ez que zoy un poco zopaz…

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 15 de març de 2009 per mininu

Ni junts ni separats, sinó tot el contrari

Deixa un comentari

La brotada del bambú
(Una al·legoria)

Hi ha una cosa curiosa, en el conreu del bambú, un conreu no apte per a impacients. Sembres la llavor, l’adobes, la regues amb freqüència. Durant els primers mesos no passa res que pugui cridar-te l’atenció.
De fet, no passa res durant set anys. Un pagès inexpert estaria segur d’haver perdut la collita.
Però en el setè any, i en sis setmanes, la planta creix fins arribar als 30 metres!
No són sis setmanes, el que triga a créixer: són set anys i sis setmanes, el que necessita per créixer… Set anys de feina callada per fer créixer unes arrels que li permetran esdevenir planta.
 

Amb el temps creix l’amor. Amb el temps creix també el desamor, que duu la llavor d’una nova planta. La vida segueix.

[Il·lustració: Drue Kataoka]

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 14 de març de 2009 per mininu

Gomorra… i Sodoma

Deixa un comentari

Del llibre de Roberto Saviano Gomorra (Ed. Empúries, col·lecció “La butxaca”, BCN, 2007, pàg 163 i ss):

«Poc després de la detenció del cap visible del clan [Cosimo di Lauro], aquella cara arrogant que mira a les càmeres de fit a fit triomfa a les pantalles dels mòbils de desenes de nois i noies a les escoles de Torre Anunziata, Quarto i Marano. Un gest de mera provocació, la típica fatxenderia adolescent. Sí, és clar. Però en Cosimo estava al cas. És així com cal comportar-se si vols que et reconeguin com a cap, si et vols guanyar el cor de la gent. També cal saber fer ús de la pantalla, de la tinta del diari, i cal saber-se fer la cua de cavall. En Cosimo és el paradigma del nou emprenedor del Sistema [la camorra]. La imatge de la nova burgesia lliure de tota inhibició, moguda per la plena voluntat de dominar cada sector de mercat, de ficar les grapes a tot arreu. De no renunciar a res. Triar no vol dir limitar el camp d’acció, privar-se de qualsevol altra possibilitat. No per a qui considera la vida un espai per conquerir-ho tot, a risc de perdre-ho també tot. Vol dir assumir la possibilitat que et detinguin, que acabis malament, que et matin. Però no vol dir renunciar. Voler-ho tot i de seguida, i obtenir-ho com abans millor. Aquesta és la força i l’atracció que personifica Cosimo di Lauro.
(…) Per què morir-te de depressió buscant una feina d’esclau?, per què acabar contestant al telèfon en una feina de mitja jornada? Fes-te empresari. Però de debò. Un empresari fa negocis de tota mena, fins i tot allà on no se n’han fet mai. Ernst Jünger diria que la grandesa està exposada a la tempesta. I els capos de la camorra dirien el mateix. Ser el centre de qualsevol acció, el centre del poder. Utilitzar-ho tot com a mitjà i a tu mateix com a fi.
Qui diu que això és amoral, que no hi ha vida sense ètica, que l’economia té límits i regles que cal observar, no és sinó qui no ha aconseguit imposar-se, qui ha estat derrotat pel mercat. L’ètica és el límit del perdedor, la protecció del fallit, la justificació moral de tots aquells que no han sabut jugar-s’ho tot i guanyar. La llei té uns codis establerts, però la justícia no, és una altra cosa.

»La justícia és un principi abstracte que afecta tothom, tolerable segons com és interpretat en condemnar o absoldre cada ésser humà. (…) Si algú t’ofèn, si algú et tracta malament, està cometent una injustícia; en canvi, si et reserva un tracte de favor, et fa justícia. Són suficients. Ho han de ser. És l’única forma real de valorar la justícia. La resta no és sinó religió i confessionari. Aquesta lògica configura l’imperatiu econòmic. No és que els camorristes busquin els negocis, són els negocis els qui empaiten els camorristes.
La lògica de l’empresariat criminal; la visió dels capos coincideix amb la del liberalisme més salvatge. Les regles que es dicten, les regles que s’imposen són les del negoci, el guany i l’aniquilació de la competència. La resta són punyetes. No existeixen. Poder decidir sobre la vida i la mort de tothom, promoure un producte, monopolitzar un segment de mercat, invertir en sectors d’avantguarda, és un poder que es paga amb la presó o la vida. Tenir el poder durant deu anys, durant un any, durant una hora. La durada no compta: el que compta és manar de debò. Imposar-se al camp de batalla del mercat i arribar a mirar el sol de cara.
(…)
El capo el poden matar o detenir, però el sistema econòmic que ha generat es manté: sense deixar de transformar-se, de millorar i de proporcionar beneficis.
(…) Aquesta és la nova seqüència segons l’empresari criminal. La nova potència de l’economia. Dominar-la, costi el que costi. El poder per damunt de tot. La supremacia econòmica més valuosa que la vida. Que la vida de qualsevol, inclosa la pròpia».

Terribles paraules, que descriuen una terrible realitat. Però fixem-nos en el subratllat, sisplau: fins aquí, fins a aquest extrem ens han portat les tramposes regles del liberalisme econòmic, que ens volen fer creure que qualsevol pot arribar a dalt de tot, posant-hi treball i voluntat, mentre obvia que no tothom arrenca del mateix punt de partida (més exactament: són una minoria privilegiada pel seu estatus familiar exclusiu, d’on provenen) per arribar-hi. D’aquí a ser l’enveja d’una altra minoria, desposseïda per origen familiar però amb tan pocs escrúpols com ells (o encara menys, com demostra l’existència de les màfies), només hi havia un pas, i la camorra, com descriu molt bé en Saviano, l’ha fet, el fa i el farà: quin aturador podria tenir?
Allò que té de terrorífic el llibre del periodista de Nàpols no és, doncs, la depriment realitat que dibuixa, sinó que hi hagi unes lleis que hagin permès (o que no hi hagi unes lleis que els impedeixin) aquells excessos (els “legals”: l’acumulació sense límit en mans d’un nombre determinat de llinatges familiars) que la màfia -la màfia, la cosa nostra, la camorra, la yakuza i totes les variants territorials existents- ha reproduït de manera descarnada, sense escrúpols i amb una violència inaudita, sense embuts, sense camuflatges. I tinguem present aquest detall revelador: la màfia també es mou per clans familiars.
Vivim en un sistema on tots els excessos són possibles, perquè ningú no els pot parar (era feina dels polítics, però és probable que ja hagin fet salat). El món s’està quedant sense riquesa per repartir, el mar s’està quedant sense peix, la selva sense arbres i sense animals salvatges, la societat sense homes lliures, la gent mata per metalls i pedres precioses, per botins cada dia més rars i escassos… i tot el que vulgueu. I això no és pas cosa de la màfia (o no pas solament). No pas de la del llibre d’en Roberto Saviano.

___________________________________________

 

+ info:

Saviano está condenado a muerte por la Camorra napolitana a
causa de escribir un libro (él dice “por tener lectores”) de gran éxito:
“Gomorra”.

¿Qué puede molestar tanto al crimen organizado de un simple
libro? A nuestro juicio tres causas de importancia creciente:

1. La denuncia de la situación de una ciudad, Nápoles y su comarca, donde
el paro ronda el 20%, la economía sumergida afecta al 50% de las actividades y
existe el mayor índice de muertes violentas de Europa. Todo ello auspiciado por
los distintos clanes camorristas que centran su actividad en todo tipo de
tráficos ilegales que proporcionan grandes márgenes de beneficios.

2. Por poner nombres y apellidos a los cabecillas de estas organizaciones
delictivas y denunciar sus conexiones políticas (“la mafia es un estado dentro
del Estado y entre ambos entes hay relaciones que quieren ser invisibles”).
También explica las formas de operar de las mafias propias de un capitalismo
salvaje donde toda competencia es eliminada.

3.
Desmitifica a la vieja mafia. La regla sacra de la “honorable sociedad”
es: “somos la mafia y no existimos”. Esta regla admite una sola excepción, la
mitificación de sus componentes (M. Brandon – Vitto Corleone) sostenidos por
“profundos principios y antiguos códigos de conducta” como el no traficar con
drogas, no hacer daño a inocentes, recurrir en raras ocasiones a la violencia,
etc

creative-camorra-godfather


Saviano ataca esta ingenua interpretación y
presenta a la organización como es; una empresa sin competencia, con una
deleznable connivencia estatal demostrada (15 parlamentarios italianos están
condenados por asociación mafiosa) que ahoga en sangre cualquier oposición
interna o externa.

[Cfr.: http://alhadradigital.wordpress.com/]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 10 de març de 2009 per mininu