L'Hereu Riera

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Un amic m’envia un miliquito avisant-me que conté un document amb “unes altes cotes de lirisme”. Molt bé, he agafat aire, l’he obert… i no he caigut de cul a terra per la simple raó que en aquell moment em trobava fermament assegut a la meva cadira. Fent-te extensiu l’advertiment del meu comunicant, et convido, amable lector, a compartir el xoc de sensacions que produeix un tal xut. Ke sigui lleu:

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

LEO BURNETT INTENTA INTRODUCIR A “KINCÓN” EN EL DICCIONARIO

¿Se convertirá King-Kong en kincón para desfilar por las páginas de
los diccionarios españoles? La celebración de la 75 edición del Festival de
Ciencia Ficción de Sitges ha servido para que Vitruvio Leo Burnett ponga en marcha una
novedosa iniciativa en torno a la figura del clásico gorila. Intentarán que la
palabra sea aceptada por la
Real Academia de  la Lengua Española.

Como la misma agencia explica en su blog y la prestigiosa
revista Contagious ha reseñado, el
proyecto busca homenajear al simio más famoso de la televisión. A
sabiendas de que la letra k no es la más
popular del diccionario, la agencia puso en marcha una genial campaña: spots,
una web en la que bajarse pósters e imágenes, e incluso una canción que tatarea
lo amigable y divertida que es la nueva palabra.

El impulso definitivo fue ponerse en contacto con la ocupante del sillón K. Desde V. L. Burnett intentaron convencer a la escritora y
académica Ana María Matute de la brevedad y falta de romanticismo de la sección k del diccionario. Bien cierto es que palabras como kilovatio o kelvin no gozan del atractivo que kincón podría aportar. Un kincón sería “aquel que se ha quedado prendado de un amor imposible”.

Ahora hace falta que tanta notoriedad haya alcanzado su cometido. Pero hasta
2013 no se descubrirá definitivamente. En ese año el Diccionario de la Real Academia será
reeditado y “kincón” podría figurar en sus páginas.

Qui no té feina el gat pentina, diuen. Deu ser que aquests, els nostres moderníssims veïns de la comunitat castellanoparlant, contràriament al que diuen els seus hipòcrites Manifiestos por la lengua común, les seves hores de castellà entaforades amb calçador a l’ensenyament, les seves innombrables gaites, les seves insofribles galtes i el seu insaciable apetit glotofàgic, tenen la feina més que feta, entre la que fan ells per sistema i la que els hi fan l’exèrcit de nans servils escampats pel territori, com ara aquest tentacle d’AENA desertitzant l’aeroport de Barcelona de tot rastre de català o el conseller d’educació (per dir-ne així) de la Kinconmunidad Valenciana cedint al xinès (!!!) el lloc que hauria d’ocupar a les aules la llengua materna dels infants, dels xiquets del país…
Doncs res, que és entendridor veure com li van de bé les coses, a la llengua de Cervantes (i de l’enamoradís Kincón, si hagués tingut temps d’apendre-la abans no l’abatessin a trets els avions de l’exèrcit dels USA). Déu nostre Senyor, que és qui la va crear del no-res, segur que deu estar tan content com jo mateix…
A veure, doncs, a veure si troben ara una parauleta tan mona com aquesta per referir-se a “aquel que se ha quedado prendido de un odio irreprimible”…

post scriptum:                                                                                       

4 notes breus:

—D’antuvi em pensava que s’havia equivocat, el narrador, amb això del “Festival de Ciència Ficció de Sitges”, però sí que deu ser correcte, el nom del festival, si en surten “iniciatives novedoses” com aquesta…
—¿És el goril·la, que és “clàssic”, o ho és la seva figura? I l’altre que no és clàssic ¿què és, doncs: un goril·la novedós o una figura novedosa?
—En King-Kong és el goril·la més famós de la televisió, ara? No ho era del cinema? Que potser l’ha suplantat algun dels guardaespatlles d’Il Padrino?
—Felicitem des d’aquí els que han tingut la genial idea de posar en marxa la genial campanya, i esperem amb candeletes que l’Ana María Matute deixi de pentinar el gat, es mostri sensible a tan romàntic propòsit i que l’amigable i divertida parauleta dels pebrots tregui el caparró en el proper infantament de la RAE, previst, si la concepció arriba a feliç terme, pel 2013 (ja falta menys!).
—Proposem, finalment, encomanats de l’entusiasme filològic d’en Leo, per bé que un servidor només com a simple usuari accidental de la lengua común, que s’admeti, si pot ser en el mateix paquet, un altre neologisme amb k inicial, per enriquir la llista i popularitzar-la un xic, pobrica: kalvinkleins, que designaria la romàntica peça de roba que els homes portem sota els pantalons, coneguda també en castellà com a gayumbos.

Aquest diumenge, uns companys de Mifas (Minusvàlids Físics Associats, de Girona), en Quim, en Manu i en Xavi, em van proposar de fer plegats amb handbike la via verda de la Ruta del Ferro, entre Sant Joan de les Abadesses i Ripoll (10 quilòmetres de baixada…) i viceversa (…i 10 de pujada!), passar la nit a l’alberg que hi ha a l’antiga estació de Sant Joan, i l’endemà arribar-nos a la Molina a esquiar una mica. Tot no podia ser, per la meva part, i al final vam quedar que hi pujaríem dilluns amb un altre company del bàsquet, l’Àngel de Sant Hilari, i que ens trobaríem a les pistes de la Molina, la que l’empresa té a disposició dels discapacitats des de fa ja uns anys, amb la col·laboració decisiva de la Johan Cruyff Welfare Foundation (ho escriurem així, en internacional, que ja sabem que és com li agrada al Johan) i FGC, Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
La primera vegada que vaig sentir a parlar d’aquestes instal·lacions especials va ser per l’article que vam publicar a L’Atípic, el número de primavera del 2004, amb informació facilitada precisament per en Santi Silvas, amb fotos d’ell mateix  remuntant la pista, anomenada El Bosquet, i després en ple descens (com la d’aquí dalt) amb l’esquí-trineu, acompanyat d’una de les noies de l’equip de monitors de la Mariona Masdemont, que tenen cura que tot funcioni i que ho fan de primera, perquè són tots uns cracs de primera divisió.

L’esquiada va anar prou bé, i més considerant que era el primer dia i que el primer contacte amb aquell estri muntat sobre un esquí et fa pensar que mai faràs rutllar una cosa que sembla un invent diabòlic. Però la paciència dels monitors fa miracles, i al cap de dues hores ja ens havíem fet un parell de cops El Bosquet sense mossegar la pols (la neu pols, en aquest cas, que aquest any n’hi ha molta, molta més que l’any 2004). L’única pega de tot plegat és que, entre el viatge, el lloguer dels esquís i el forfet, la sortida resulta una mica cara, perquè el cert és que paga la pena fer-la, i des d’aquí la recomanem a tots els discapacitats que ens puguin escoltar.
La Molina és un centre d’esquí que ja fa anys que organitza cada hivern competicions com el Trofeu CENHID i la Copa internacional dels Pirineus d’esquí per a discapacitats, però aquest 2009, la tercera setmana de gener, s’hi va celebrar el Campionat del Món d’esquí adaptat, que són paraules majors. Ens hi vam arribar amb en Quim Bonaventura, que en parla al seu blog, el dimecres 14, un dia de fred però amb un sol espaterrant, i l’espectacle que vam veure va ser magnífic.
Però encara no hem parlat del Murderball… Som-hi.

L’endemà mateix d’aquest dia a la neu, els mateixos mindundis que hi érem, més en Xavi Aldámiz, un dels veterans de l’equip de bàsquet de Mifas, estàvem convidats a un cinefòrum a la facultat de Dret de la UdG, organitzat pel Servei d’Esports de la universitat gironina, en un dels crèdits de lliure elecció al qual tenen accés tots els estudiants. La sala de graus era força plena, i el col·loqui posterior a la pel·lícula (n’he penjat un tràiler aquí sota) va ser prou interessant. El periodista de Catalunya Ràdio Tomàs Yebra va fer de presentador i moderador, i les preguntes dels estudiants van donar peu a ventilar unes quantes qüestions, com la invisibilitat de l’esport adaptat, el poc ganxo que té per als espònsors, a l’hora de buscar finançament pels clubs (al film Murderball, un dels jugadors explica, rient, que van deixar d’usar aquest terme perquè “espantava” els possibles patrocinadors…); la curiosa esponsorització oficial de la lliga de bàsquet en cadira de rodes a càrrec de l’ONCE; el preu caríssim del material necessari, com les cadires de rodes mateix; les diferències -absurdes i injustes- de potencial entre clubs; el valor terapèutic de l’esport, que preval, a ulls de la gent, sobre les simples ganes de competir dels jugadors discapacitats; el poc planter -“afortunadament”, com va assenyalar en Xavi- que hi ha a disposició dels clubs, per renovar les plantilles; l’eina de doble tall que suposa el mateix concepte d’esport per i per a discapacitats, que per un costat afavoreix la pràctica de l’esport entre la gent que ha patit lesions (a la pel·lícula hi ha un exemple molt clar d’aquest fet), però que alhora el condemna a l’ostracisme social i mediàtic (i fins i tot administratiu, hi podríem afegir, com fa en Quim en el seu apunt)…

En fi, les coses estan com estan, i crec que convindria fer-ne un replantejament general, un nou enfocament, perquè el que preval actualment em fa la impressió que ve quasi intacte d’èpoques passades, en què el discapacitat era vist de manera molt diferent a l’actual, i l’esportista discapacitat no era més que una extensió d’aquesta perspectiva. L’època nostra és molt més integradora, la figura del discapacitat ha deixat de ser estranya a tothom, i potser caldria que l’esport discapacitat deixés també de ser un clos, un circuit tancat i exclusiu, si més no en aquells esports que no són pensats exclusivament per a determinades discapacitats que no n’admeten d’altres. El bàsquet, per exemple, el tennis, el rugbi mateix -que els poden practicar tant un discapacitat com una persona que tingui els peus plans, per entendre’ns-, o la natació, els rallis, les curses de quads…, i tants altres.
Encara que no quedessin discapacitats joves de reserva (i la velocitat embogida del món actual fa preveure que no deixarà d’haver-n’hi, malauradament, a causa dels accidents laborals i/o de circulació), la simple existència de persones amb problemes físics menors (peus plans, obesitat, dolor articular, escoliosi, etc, etc), però que tanmateix els impedeixen participar a les lligues regulars, hauria de fer fer un replantejament del tema, em sembla. Però només és la meva opinió. Veurem com evolucionen les coses.
De moment hem arribat fins aquí, i aprofito per referir-me un cop més a en Santi Silvas, perquè és gràcies a gent amb empenta com ell que l’esport adaptat va guanyant terreny, malgrat totes les dificultats. Aquest mateix crèdit sobre esport adaptat a la UdG va néixer d’un suggeriment seu, quan ell era un alumne més en aquella casa i presidia l’Associació d’estudiants discapacitats.

La setmana passada va fer un any de la mort d’en Santi Silvas, el nostre company d’Olot. Coincidint amb aquest primer aniversari, dimecres vam pujar a la capital garrotxina amb en Quico, el master informàtic de L’Atípic, a parlar amb els organitzadors de l’Open de tennis en cadira de rodes “Memorial Santi Silvas”, la Fundació Tommy Robredo. En representació de la Fundació, ens va rebre la Magalí, tota ella amabilitat, que ens va donar detalls del torneig, com ara que es farà al Club Natació Olot, igual que l’última edició, però aquesta entre el 8 i el 14 de juny, que hi participaran 32 jugadors discapacitats d’arreu del món, en doble categoria individual i dobles, masculí i femení, i que ja hi ha confirmada la retransmissió per TV3 de 60 minuts de la final, a més de donar-ne informació puntual aquesta cadena, Teledeporte i uns quants mitjans escrits, com Sport, El 9, El Periódico de Catalunya, Tennis a Fondo, Grand Slam, etc.
Amb el torneig, tindran lloc també una sèrie d’activitats paral·leles: un clínic a càrrec del mateix Tommy Robredo amb discapacitats interessats per aquesta modalitat esportiva, una xerrada sobre medicina i esport, un altre clínic, aquest per a nens, a càrrec de tennistes de renom, com Àlex Corretja, Arantxa Sánchez, Albert Costa (recentment nomenat capità de l’equip espanyol de la Copa Davis, en substitució precisament del germà de l’Arantxa, Emilio Sánchez Vicario), i altres encara per acabar de definir.
La celebració d’aquest torneig respon al compliment d’una promesa que en Tommy Robredo va fer i va deixar escrita a la seva plana web tot just després de la mort d’en Santi, amb qui l’unia una amistat incondicional. En vaig parlar aleshores en una entrada (“El millor punt de partit de Tommy Robredo”), i m’alegro moltíssim de veure ara que aquell propòsit pren forma i que d’aquesta manera es farà realitat una vella aspiració del nostre company desaparegut, que era que el torneig que ell va iniciar fa ja uns anys arribés finalment a tenir la categoria ITF 2, que seria -que serà- la màxima mai atorgada per la Federació internacional per al tennis adaptat en territori estatal.
Aquest bon rotllo per part del tennista olotí, amb l’anunciat homenatge pòstum a un vell amic de l’ànima, s’ha vist acompanyat per una feliç coincidència aquests dies, la setmana passada, en què en Tommy ha guanyat dos torneigs consecutivament -tres, comptant-hi el de dobles en el primer: el de Costa do Sauipe, al Brasil, i el de Buenos Aires, a l’Argentina, que se l’ha adjudicat aquest mateix cap de setmana. I per fer completa la festa, a més d’haver pujat novament al lloc 15è de la llista de l’ATP, el nou seleccionador l’ha convocat per formar part de l’equip que ha de disputar la propera edició de la Copa Davis, a Benidorm. Un ple al 15, i merescut, a més, perquè l’alta competició en aquest esport pot semblar una cosa d’elitistes i superficial, i en canvi el cert és que els professionals que el practiquen han de suar la samarreta, i de valent, i que quan toca també poden ser gent compromesa i de paraula.

Aprofitant el viatge a Olot, els pares d’en Santi ens van convidar a dinar (un altre dels memorables àpats cuinats per la iaia Remei), i la Rosa, la mare, ens va passar còpia de l’escrit que van publicar en una revista olotina:

Per a tu, Santi,
el passat, el present i el futur


Santi, Ara fa un
any que vas marxar. No saps el buit que has
deixat en els nostres cors: tu eres la
nostra ànima, i aquest buit costa de saber
portar. Em pregunto moltes vegades per què
havia de ser així. Potser feies més falta en
un altre lloc… L’enigma de l’existència és
l’encant de la vida. Tenies tanta il·lusió
per viure i donar més vida!, tenies tants de
projectes que no es podran dur a terme!…
Però sí que n’hi ha un que es complirà: el
que tu sempre havies treballat per
realitzar-lo. Ara, Santi, ja no ets aquí
present, però el teu estimat amic t’ha pres
el relleu, i aquest estiu el teu somni es
continuarà realitzant. Santi, t’haig de
donar les gràcies per les amistats que ens
has deixat. Ara he entès per què sempre
estaves pendent de la gent. Per als teus
pares, el teu germà i la iaia Remei, sempre
estaràs present en els nostres cors, la teva
essència perdurarà fins al final de la
nostra existència. Siguis on siguis,
il·lumina el nostre camí, perquè el teu buit
s’ompli de llum. Santi, gràcies per
ensenyar-nos a estimar la vida.

La teva estimada família
__________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Quico Serrat}]

Translation (traducción):

[En un selecto Clu privado, un pájaro que se las da de importante abusa de su privilegiada posición…]

-Garçon! Tráeme una tapa de pistachos y una cerveza de cebada… ¡Y rápido! ¡Vamos, aire!

Guió i dibus: Min

Translation into mexican (traducción al mejicano):

[En un selecto Clu privado, un pájaro que se las da de importante abusa de su privilegiada posición…]

-Garçon! Tráeme una tapa de pistachos y una cerveza de cebada… ¡Y rápido! ¡Vamos, ándele!

(Perdó)

[Benvolguda comunitat:
us he de fer una confessió,
així que esteu avisats]

Ho confesso, sí:
sóc un zero a l’esquerra,
sóc ben petit,
quasi quasi no em veig;
cama-sec i estret de pit,
duc ulleres de cul de got,
sóc com un soc
no pinto res,
no tinc bon toc,
no hi puc fer més.
Perdoneu si us he ofès,
no em feu cas:
ja em passarà.
M’hi escarrasso,
però no em surt.
És la llaga d’estómac,
ja me’n vaig…
Passaré per l’embut
avui mateix,
no vull fer esperar ningú.
Ja ho sé,
aquest món és de l’audaç:

el que té agafat el sedàs,
el Soci de cada club…

Però abans de plegar
voldria dir un mot,
si no és molèstia:
allò del camell i l’agulla
era una bona bulla,
perquè és ara i aquí que pot
el més bèstia,
que sol ser fill de puta
i de macarró.

(Perdoneu l’expressió,
ho sento,
però és que si no ho vomito
rebento).
________________

[_{Foto: Fernando Dinis}]

Nova xerrada a la biblioteca pública de Salt, dissabte passat, i novament sobre els moviments revolucionaris a l’Amèrica Llatina, aquesta vegada sobre la “Revolución Bolivariana” de Veneçuela, just quan se’n compleix el desè aniversari i poques hores abans que el país anés a votar, per segona vegada, la reforma constitucional que hauria de permetre a Chávez presentar-se a les eleccions una quantitat indefinida de vegades —i no pas, com s’ha dit aquests dies, perquè el “dictador” veneçolà es pugui perpetuar indefinidament en el poder… Aquest va ser un dels primers desmentiments que va fer el conferenciant, Luis Alegre Zahonero, professor de filosofia a la Complutense de Madrid i militant d’Izquierda Anticapitalista, i company, doncs, de professió i confessió de Carlos Fernández Liria i coautor, amb aquest, del llibre Comprender Venezuela, pensar la democracia, del 2006.
En aquesta línia de desfer malentesos i tòpics, del primer que va parlar el professor madrileny va ser de “operació de propaganda”, de “guerra psicològica” contra el procés txavista a Veneçuela, de “deformació de la realitat” i de “ridiculització” del màxim protagonista de la Revolució, Hugo Chávez Frías (Sabaneta, Barinas, 28 de juliol de 1954). “És esgotador desmentir cada dia els infundis. És impossible discutir amb qui pretén només enganyar i vendre la moto…”, va dir Alegre per encetar la seva xerrada [unes paraules, vaig pensar jo, que em són vagament familiars, encara que aplicades en un altre àmbit, no menys llatí però més proper, tanmateix; però deixem les nostres obsessions casolanes i tornem a les internacionals].

La seva extensa exposició (la podeu veure sencera al vídeo, si teniu prou temps i paciència) va continuar repassant, com va fer en el seu dia Fernández Liria parlant sobre Cuba, els injustos llocs comuns que s’amollaven des dels mitjans els dies previs al diumenge en què va tenir lloc la votació popular sobre la reforma constitucional: el sistema de votació veneçolà és garantista, de doble vot, manual i electrònic; la llibertat de premsa al país és total; la divisió de poders és vigent i està garantida, etc.
Assentats aquests punts, i després de reclamar el caràcter també “il·lustrat” -a través de la figura del padre de la república Francisco de Miranda- de la “Fiesta ciudadana i republicana” del desè aniversari de la revolució, va entrar a la part més sucosa de la conferència, el tomb social que ha fet el país amb l’aplicació dels recursos -provinents del petroli, majorment, com se sap- primer a assegurar les condicions materials prèvies a la ciutadania: casa, alimentació, salut, educació –“ahora mismo el país es una inmensa escuela”, va dir-; i després a crear les bases per a la participació -efectiva- del poble en la política: abans de Chávez “hi havia 2 milions de persones al país sense censar, i l’oposició va provar d’impedir, i sense amagar-se’n!”, va remarcar Alegre amb sorna, “que anessin a votar…”

També va fer servir la ironia per parlar del suposat caràcter autoritari del president de la camisa vermella, dient que seria un dictador ben estúpid si donava així l’oportunitat al poble, als que ell convertia en nous votants, que votessin contra ell, contra les seves propostes, com aquesta de reformar 69 articles de la constitució… Tampoc tenen sentit aquestes acusacions -seguint el fil argumental de Luis Alegre- tenint en compte que “les classes mitjanes-altes (sic) han fet negocis fabulosos, durant els anys de govern de Chávez”.
I aquí es van tocar dos temes més prou interessants. D’una banda que, estrictament, la revolució bolivariana no tindria 10 anys de vida, sinó la meitat, ja que va ser el 2003 que va poder disposar dels recursos del país: “El gran timo del liberalisme”, va dir el professor madrileny, “és oblidar aquesta veritat bàsica: que no hi ha participació política ni garanties constitucionals sense les necessitats bàsiques de subsistència cobertes”, i després que l’Estat de dret és la participació, la discussió política, “y no un lugar lleno de leguleyos”, “ni un Parlament que legisli sense tocar determinats interessos”. I amb això, i amb la comparació amb el Xile d’Allende anorreat per Pinochet, es va parlar de l’arrel, del component popular, atípic en el context sud-americà, de l’exèrcit de Veneçuela i de Chávez mateix, que explicaria bona part de la seva conducta pública.
En bona part: fins a aquests deu primers anys de revolució, que tindran continuïtat, ja que l’home ha aconseguit que el país li aprovés la seva proposta de reforma, després d’haver-li tombat (“por ahora”, com va dir llavors) el primer intent, ara fa dos anys.
Què passarà d’aquí endavant? Els seus detractors diuen que està agafant tics autoritaris -com el d’humiliar en públic els seus propis col·laboradors-, que amb els seus brams “patètics” contra l’Imperi americà -personificat fins ara en Bush- i la seva pintoresca relació de devoció total envers Fidel Castro està buscant un “heroisme” que no ha tingut ell com a figura històrica (sense tenir-li en compte per a res, diguem-ho tot, el cop d’estat que li van organitzar, i del qual va sortir-ne indemne com podria haver-ne sortit amb els peus per davant…); i alguns estan convençuts que efectivament el que pretén és perpetuar-se en el poder, i no pas guanyar temps, com diu ell, per completar les reformes socials…
“S’estan assentant les bases per al post-txavisme?”, se li va demanar al conferenciant, en el col·loqui. Bona pregunta. S’està lluitant per aconseguir “punts de no retorn”, va contestar, per “consolidar les conquestes” de la revolució, a través dels partits polítics consolidats, com el PSV, i de les institucions comunals, que ara reben finançament directe. “En un país acostumat a una Administració corrupta, on la injecció de diners només feia engreixar-la a ella mateixa, les institucions polítiques han deixat de ser impotents i estèrils”.
Resumint, Veneçuela és aquell lloc, doncs, “on la ciutadania troba que té la capacitat d’influir en la seva vida política, en les lleis que s’aproven, i per tant, se sent compromesa en la seva defensa com en cap altre lloc”.

Molt bé, perfecte. Però, sense cap ganes d’afegir-me a la processó amb un ciri trencat, el que m’agradaria saber a mi és si algun dia es pensa començar a fer alguna cosa perquè la ciutadania -tota, no solament la veneçolana- pugui deixar de defensar-se dels seus poderosos enemics simplement –simplement, sí- perquè les lleis que regeixen la societat impedeixin que es generin enemics -inferiors en nombre però superiors en poder- que la puguin arrasar sempre que els doni la gana…

_____________________________

[_{Imatge de l’entradeta: Hugo Chávez, by Lucas Ordóñez.
 Vídeo: Imatges per a la Solidaritat, http://www.miraicrida.org/Articulo4c.html}]

La mort d’Eluana Englaro, la dona italiana que es trobava des de feia 17 anys en coma i artificialment enganxada a la vida pels metges que l’assistien, ha generat una forta polèmica -i no solament al seu país- entre els partidaris de la mort amb dignitat i els partidaris de la vida peti qui peti, entre els quals hi ha, no cal dir-ho, les columnes vaticanes i les columnes berlusconianes, que s’han destacat un cop més (amb xou inclòs del primer ministre italià, traient-se de la màniga de pressa i corrents a última hora un decret-llei per impedir la mort de la noia, i que el president Napolitano es va negar a firmar) per una defensa a ultrança de la vida, en aquest cas concret d’una vida que es trobava en un carreró sense sortida. (Un zel per la vida de gent innocent que es va trobar a faltar, en canvi, en el recent esclat de violència de Gaza, per no anar més lluny, on les vides dels desemparats s’escapaven per dotzenes sense que l’escandalització papal i del seu cor de moralistes arribés a les portes del cel, i molt menys a guardar cap proporció amb el drama que es vivia allà).
La discussió sobre aquest cas d’eutanàsia ha travessat les fronteres d’Itàlia, és clar, i aquí al nostre país mateix en Manuel Cuyàs, per exemple, parlava d’una ocasió perduda per obrir un debat seriós sobre aquesta qüestió tan transcendent, en lloc de la picabaralla de baixa estofa a què hem assistit, i recordava la figura del pare, Beppino, de qui semblava que ningú no tenia en compte, tapat del soroll dels esgarips, el seu dolor: “Sàpiguen que el pare d’Eluana plora”, advertia el columnista. En aquesta vida res deu haver-hi tan dur de suportar com haver de veure la mort d’un teu fill, i essent això durament cert, encara hi ha hagut qui ha tingut les penques d’assenyalar aquest pobre home amb el dit…!
És molt fàcil parlar pels altres, quan són els altres els que pateixen. El
dolor de les persones -no com a concepte abstracte, sinó com a realitat
indefugible- hauria d’inspirar un respecte total per part dels que no
se’l poden ni imaginar, incloent-hi els que prediquen des de les trones
eclesiàstiques o des de les tribunes polítiques… Com assenyalava Josep M Fonalleras en el mateix mitjà, aquí l’Església ha oblidat un concepte moral fonamental, “l’autèntica pedra de toc del catolicisme”: la pietat. “Pietat és compartir el dolor, posar-se en la pell de qui pateix. I aquí ningú no ha patit tant com el pare que ha pres la decisió més dramàtica de la seva vida”.

Per tot plegat, em quedo, de les opinions que he llegit i escoltat aquests dies, amb la que expressava -amb molta ràbia- en una carta al meu diari un lector de Peratallada, David Carrasco, publicada dissabte passat:
«Sento vergonya , i impotència alhora, quan ben entrats al segle XXI -gaudint suposadament d’un Estat de dret “ben consolidat”- l’estament eclesiàstic continua influint d’una forma tan descarada en el conjunt dels governs quan aquests han de legislar sobre els drets civils que han d’imperar a la nostra societat. Trobaria fins i tot lògic que Zapatero es reunís amb l’Església per dialogar sobre la llibertat religiosa. Però ¿se’ls ha d’escoltar quan es tracten temes tan delicats com ara l’avortament o l’eutanàsia? No en tenen prou d’atabalar els seus seguidors?

[continua]

»Quan aquesta setmana he sentit el Vaticà pronunciant-se sobre el cas de la italiana Eluana Englaro, les tripes se m’han remogut i la ràbia se m’ha menjat per dins. Davant del patiment d’un pare que durant disset anys ha vist la seva filla en un estat vegetatiu irreversible, amb les facultats psíquiques totalment anul·lades i amb una simple supervivència “biològica del cos”, apareixen de la boca del Vaticà frases aberrants com ara… “la vida és propietat divina”, “desconnectar aquesta senyora és un assassinat”. I al seu darrere surt Il Cavaliere desafiant el poder judicial i fent honor a la seva ideologia ultraconservadora, sorprenent amb un decret que desatén el que confirma una sentència del Tribunal Suprem. Mussolini estaria content…, malgrat que em queda el consol que han estat els mateixos italians que han votat aquell somriure hipòcrita i plastificat sorgit dels avenços d’una medicina que a l’Església li agradaria que s’estanqués. Senyors…, i mai Senyor, a veure quan aquestes màquines de podrir pa -la majoria amb sobrepès- deixen de predicar, de ficar-hi cullerada, i de menjar amb forquilles d’or. I amb pic i pala… comencen a fer treballs en benefici de la comunitat fins que Déu se’ls endugui».

Translation (traducción):

[Malos tiempos para la lírica – 2a parte]

-¡Ay!

Guió i dibus: Min

Traducción al paraguayo:

[Malos tiempos para la lírica – 2a parte]

-¡Ay!

I.
Sense seny, absent l’essència,
ara les coses són totes somes,
superficials, lliscants
com la pela de la poma
d’Eva.

II.
El Paradís és el fruit.
I el fruit no madura.
La seva cara dura, brillant,
ens desafia:
-A veure qui m’hi clava les dents!

III.
Els aprenents de bruixot
fan intents hipnòtics,
amb fums, llums de colors,
sons nous, focs de neó.

IV.
La massa crida, brega, beu i estossega,
empeny, salta i balla, es fa un lloc a la plaça.
Estima, escup, odia i assassina,
busca el veí i l’estossina.
Caín mata Abel cada nit amb la maça.
[Després pren tots els camins equivocats per tornar a Casa].

[Il.lustració: Conan]

Translation (traducción):

[Un telepaciente, aburrido de escuchar una y otra vez consignas publicitarias, decide… hacerles caso. Paradojas de la naturaleza humana…!]

–“Ahorra energía!!”

-Muy bien, de acuerdo… pues apaguemos la tele, y a dormir, que mañana será otro día!!

Guió i dibus: Min

Traducción al canario:

[Un telepaciente, aburrido de escuchar
una y otra vez consignas publicitarias, decide… hacerles caso.
Paradojas de la naturaleza humana…!]

–“Ahorra energía!!”

-Muy bien, de acuerdo… pues apaguemos la tele, y a dormir, que mañana será otro día!!

Una imatge de silenci? La nit del dilluns. Tot dorm. Superat el dur primer dia laborable de la setmana, la gent s’ha recollit d’hora cadascú a casa seva, i els cotxes estan tancats al garatge. Quietud total.
Aquest dilluns també era així, a la frontera entre la ciutat i el camp, on visc. Només se sentia l’udol del vent, a fora, només el vent es movia, sobre el recolliment de les llars. I de sobte, com el zumzeig d’un mosquit que us ve a tallar el son i el fil dels somnis, un soroll apagat, un terrabastall sord seguit d’uns xiulets aguts arriba fins a la finestra, esquinçant el silenci de la nit: una excavadora!, un cony de retroexcavadora… treballant a la una de la matinada!
Però qui és el beneit?, de què va, això?, es tracta d’una emergència? Perquè, si no, com és que cap patrulla no li dóna l’alto? Aquesta setmana un policia va clavar una multa a un company discapacitat -i dos punts menys del carnet- per haver estacionat el cotxe (“sense obstaculitzar, eh?”) just al costat d’un aparcament reservat per a minus que ell havia trobat ocupat… Amb tanta diligència funcionarial, bé en deurà quedar una mica per parar els peus a aquests feinejants nocturns, no? Però vejam. no desesperem, potser és una feina puntual, que no podia esperar…, cosa de poca estona…
Doncs no: les dues de la matinada, les tres… A les quatre ja sóc a dormir, però em desperto -o em desperten?- un parell o tres de vegades, i la maquineta, la maquinota, la maquinassa continua funcionant a tot drap, picant amb la pala contra les pedres, gratant amb el motor a tot gas, empenyent amb fúria… I això que deu ser a un quilòmetre o dos en línia recta de casa meva; però la nit, freda, inerta, indiferent, deixa passar l’estrèpit sense cap resistència. I aquell escandalós bip!-bip!-bip! que pretén avisar d’un perill inexistent a uns vianants invisibles, aquell insuportable xiulet intermitent que algun pixatinters ens va encolomar en forma de directiva europea, segurament…!! Aquesta estúpida mostra del proteccionisme infantilitzant i inflexible que els polítics europeus ens carreguen a les espatlles… Tot sigui pel nostre bé! (Les festes amb foc de sobte s’han tornat perilloses: ni Patum de Berga ni correfocs, doncs! Sant Joan a pastar fang!)
Les excavadores, els tractors, els camions, les camionetes… podrien portar perfectament un interruptor perquè el conductor pogués desconnectar el xiulet quan no fos necessari, però no: no són de fiar, els senyors conductors, no tenen criteri, o se saltarien la norma. Obligarori el xiulet, doncs, sempre i a tot arreu!
Maleït, remaleït sigui el burròcrata que va tenir el genial acudit!! Com m’agradaria que la línia eternament en construcció del TGV espanyol li passés just pel costat de casa seva i que les obres duressin tres anys seguits, dia i nit amb camions i retros amunt i avall desbocats, amb el xiulet advertint de la marxa enrera, i enrera, i enrera dels pesats vehicles pesants…!
Una altra reflexió igual de constructiva em va venir al cap les estones d’insomni trepanades pel xiulet: les queixes dels veïns de ciutat dels tocs de les campanes durant la nit i de les males olors que han de suportar quan passen el cap de setmana a la seva segona residència, ¿tenen el seu equivalent quan són les males olors i els sorolls de la ciutat que van al camp, a pagès?

Encara més: algú es pot imaginar un pagès baixat a ciutat queixant-se a
l’oficina de reclamacions que l’incessant brogit urbà no li deixa
sentir les campanes de la parròquia, el toc a oració?, que la pol·lució
de l’aire no li deixa veure les estrelles?, que el tuf de les
clavegueres a vegades és pitjor que el dels purins?, que la
deshumanització de les relacions entre les persones és insuportable i
depriment?…

Fa poc l’amo d’una granja propera a un poble, no en recordo el nom, explicava que es veia obligat a tancar-la i a traslladar-la un tros enllà perquè el jutge havia atès les reclamacions d’una gent de ciutat que passava al poble encara no una dotzena de caps de setmana l’any, i que els molestava la pudor de la granja… Impressionant! Serà qüestió de veure com aconsegueixen que algú els estalviï les molèsties de mosques, tàvecs i mosquits, de formigues, aranyes i la resta d’insectes que campen lliures picant els estiuejants, els ocells que es caguen sobre el capó dels seus cotxes, les serps que amenacen els alegres pic-nics i els ruixats que interrompen les plàcides sobretaules sota la parra…
Potser alguna directiva europea vindrà a posar-hi remei aviat. Però mentrestant, què hi ha del camp que recula davant la pressió urbanística imparable? Què hi ha del mobbing que aplica l’especulació immobiliària sobre la pagesia, ja prou maltractada per l’administració i per la mateixa escala social? ¿On és el proteccionisme refotut que Europa, directament o a través de la delegació governamental nostrada, aplica sobre els vehicles, sobre les joguines, sobre les festes, sobre les escoles, sobre la pràctica esportiva, sobre la seguretat en el treball, sobre els productes de consum, sobre quasi tot i en els més ínfims detalls?

¿I què fa Europa per evitar que tots plegats, gent de ciutat exposada als preus massa cars i gent del camp exposada als preus massa barats, no hàgim de patir la pressió a què ens sotmeten els acaparadors, els que tenen la paella agafada pel mànec, els poderosos insaciables, els que toquen la música del seu egoisme heretat juntament amb la riquesa, els que ens fan ballar al so que ells volen? On són les mesures de protecció contra la seva voracitat?

Translation (traducción):

[Había una vez un ciclista de pega corriendo, en una carretera sin fin, contra el reló y contra un poderoso automóbil… impulsado éste, no obstante, por un motor de explosión alimentado por un depósito limitado de combustible fósil. La apuesta de futuro aparece incierta… El episodio puede que se asemeje, ni que sea pálidamente, a la fábula de la liebre y la tortuga]

-20 € a que no me atrapas!

-Ya puedes ir rascándote el bolsillo, temerario australopiteco! ¡Ahora verás!…

Guió i dibus: Min

Traducción al ecuatoriano:

[Había una vez un ciclista de pega
corriendo, en una carretera sin fin, contra el reló y contra un
poderoso automóbil… impulsado éste, no obstante, por un motor de
explosión alimentado por un depósito limitado de combustible fósil. La
apuesta de futuro aparece incierta… El episodio puede que se asemeje,
ni que sea pálidamente, a la fábula de la liebre y la tortuga]

-20 € a que no me atrapas!

-Ya puedes ir rascándote el bolsillo, temerario australopiteco! ¡Ahora verás!…

Abans-d’ahir era l’aniversari (39 anys) del traspàs del matemàtic, filòsof i premi Nobel de literatura (1950) Bertrand Russell, un home savi, enormement prolífic, dels més influents i ben considerats dins la societat anglosaxona, i un objector de consciència avant la lettre, en podríem dir, ja que es va negar a agafar les armes per anar a lluitar (això és, a matar i a fer-se matar) a la Primera Guerra mundial, el 1916. La seva postura de fermesa li va valer una multa, la suspensió de la seva càtedra en el Trinity College, de la Universitat de Cambridge, i sis mesos de presó.
Quaranta anys més tard, el 1955, amb el món ja de ple en la guerra freda que va seguir al segon conflicte d’abast global que va sacsejar i enfonsar en l’oprobi i la misèria el món durant el segle passat, amb el colofó de les bombes atòmiques llançades sobre Hiroshima i Nagasaki, Russell va redactar, a mitges amb Albert Einstein, un manifest que porta el nom d’aquestes dues eminències en favor de les solucions pacífiques per a les disputes entre els pobles i de rebuig total de la utilització de les armes nuclears per resoldre-les: “Notice to the world: renounce war or perish…, world peace or universal death!”. La disjuntiva era clara: o pau universal o mort del planeta, i ara, ja entrats al segle XXI, no podem sinó sospitar que ha estat més una qüestió de xamba que de res més, que hi hàgim pogut finalment entrar, i el que és segur és que en realitat els governants d’aquells anys tan difícils i perillosos sota la pell de la pau oficial van escoltar-se els consells angoixats dels firmants del manifest com aquell qui sent ploure…
També devia ser així el 1962, quan els soviètics van armar els míssils balístics a l’illa de Cuba, davant les mateixes barbes del gegant americà, i va anar d’un pèl que allò no acaba en tragèdia, en hivern nuclear i en “la fi del món tal com l’hem conegut”, com canten els REM.
Aquella barbaritat no va anar a més, vés a saber exactament pel pes de quins factors, i segurament no devia ser pas un de decisiu el de la intermediació com a home bo de Bertrand Russell. Però és de justícia com a mínim reconèixer-li el valor, el seu gest si més no simbòlic en favor de la pau i contra la bogeria dels homes, la inesgotable insensatesa que som capaços d’engendrar, de presentar i de recrear una vegada darrera l’altra.
“Recordeu la vostra humanitat, i oblideu-vos de la resta”, resa el Manifest Russell-Einstein. Hi estic perfectament d’acord, però només amb la primera part de la recomanació: amb les meves modestíssimes gotes de pluja, m’agradaria apostar perquè un dia triomfin també, i si pot ser a priori, la raó, la lògica -la lògica matemàtica-, una de les facultats que adornen l’home i que el distingeixen de les bèsties.
_____________________

«At
a time when concerns are mounting over the efforts of North Korea, Iran and other regimes to develop
nuclear weapons, July 9 marked the 50th anniversary of a significant document
that laid the foundations for the nuclear non-proliferation movement. On that
date in 1955, Albert Einstein and the philosopher and mathematician Bertrand
Russell and nine other scientists issued a warning to humanity about the
consequences of nuclear war.

The “Russell-Einstein Manifesto” was the result of a
long standing collaboration between Einstein and Russell. In April, 1955
Russell communicated by mail with Einstein at Princeton
to discuss publishing the document, to be signed by leading scientists of the
time. Einstein died a few days later, on April 18, but he had already sent to
Russell his last letter confirming his support for the joint statement.

“I think the manifesto was a very important document – unfortunately with
relatively little effect,” said University
of Notre Dame physicist
Michel Wiescher, who teaches a course titled “Nuclear Weapons and Nuclear
Warfare.” “It signaled the realization of Einstein about the impact and
possible future consequences of nuclear weapon development and the arms race. That
this question is more important than ever shows the increasing discussion and
battle about non-proliferation issues.”

The
Russell-Einstein Manifesto stated, in part, “Here, then, is the problem which
we present to you, stark and dreadful and inescapable: Shall we put an end to
the human race; or shall mankind renounce war. People will not face this
alternative because it is so difficult to abolish war”».

[William G Gilroy,
1955, en el 50è aniversari del “Russell-Einstein Manifesto”]

Text del Manifest:

En la tràgica situació que afronta la
humanitat, creiem que els científics s’haurien de reunir en assemblea per
avaluar els perills que han sorgit com a resultat del desenvolupament d’armes
de destrucció massiva, i per buscar una solució en l’esperit de l’esbós adjunt.

Estem parlant, en aquesta ocasió, no com
a membres d’aquesta o aquella nació, continent o credo, sinó com a éssers
humans, membres de l’espècie Home, la continuació de l’existència de la qual
està en dubte. El món és ple de conflictes; i planant com una ombra per sobre
de tots els conflictes menors, el combat titànic entre comunisme i anti-comunisme.

Gairebé tothom amb consciència política
té fermes opinions sobre un o més d’aquests temes; però volem que vosaltres, si
podeu, deixeu de banda aquestes opinions i us considereu vosaltres mateixos tan
sols com a membres d’una espècie biològica que ha tingut una història notable i
la desaparició de la qual ningú no pot desitjar.

Procurarem no dir ni una sola paraula que
pugui referir-se a un grup més que a un altre. Tots, de la mateixa manera,
estan en perill, i si el perill és entès, hi ha esperança que tots,
col·lectivament, l’evitin.

Hem d’aprendre a pensar d’una manera
nova. Hem d’aprendre a preguntar-nos a nosaltres mateixos, no quines mesures
poden ser preses per donar la victòria militar al grup que preferim, perquè ja
no hi ha mesures d’aquest tipus; la pregunta que ens hem de fer és: quines
mesures poden ser preses per prevenir una resposta militar les conseqüències de
la qual seran desastroses per a totes les parts.

El gran públic, i fins i tot molts homes
en posicions d’autoritat, no s’han adonat del que suposaria una guerra amb
bombes nuclears. El gran públic encara pensa en termes de destrucció de
ciutats. S’entén que les noves bombes són més poderoses que les velles, i que
mentre una bomba-A podia arrasar Hiroshima, una bomba-H podria arrasar les
ciutats més grans, com Londres, Nova York i Moscou.

Evidentment, en una guerra amb bombes-H
es destruirien grans ciutats. Però aquest és un dels desastres més petits que
s’haurien d’afrontar. Si tothom, a Londres, Nova York i Moscou, fos exterminat,
el món podria recuperar-se del cop en uns quants segles. Però ara sabem,
especialment des de la prova de Bikini, que les bombes nuclears poden ampliar
gradualment la destrucció en una àrea molt per sobre de la que inicialment
havíem suposat.

Ha estat establert sobre bases molt
autoritzades que una bomba construïda ara tindrà 2.500 vegades més poder que la
que va destruir Hiroshima. Una bomba així, si explotés prop del sòl o sota
l’aigua, enviaria partícules radioactives a les capes més altes de l’atmosfera.
Aquestes partícules van caient gradualment i atenyen la superfície de la terra
en forma de dutxa o pluja mortal. Fou aquesta pluja que va infectar els
pescadors japonesos i les seves captures de peix. Ningú no sap amb quina
amplitud aquestes partícules podrien arribar a ser difoses, però les veus més
autoritzades coincideixen a afirmar que una guerra amb bombes-H possiblement
posaria fi a la raça humana. Es tem que si s’utilitzen moltes bombes, hi haurà
una mort universal, sobtada tan sols per a una minoria però, per a la majoria,
una lenta tortura de malaltia i desintegració.

Molts avisos han estat pronunciats per
eminents homes de ciència i per autoritats en estratègia militar. Cap d’ells no
dirà que els pitjors resultats siguin segurs. El que diuen és que aquests
resultats són possibles, i que ningú no pot estar segur que no siguin
realitzats. No hem vist, encara, que els punts de vista dels experts en aquest
tema depenguin dels seus punts de vista polítics o dels seus prejudicis.
Depenen, només, en la mesura que ho han revelat les nostres investigacions, de
l’extensió del coneixement particular de l’expert. Hem vist que els qui més
coses saben són també els més pessimistes.

Vet aquí, doncs, el problema que us
presentem, sever i terrible i indefugible: posarem punt i final a la raça
humana o la humanitat renunciarà a la guerra? La gent no afrontarà aquesta
alternativa perquè és massa difícil abolir la guerra.

L’abolició de la guerra requereix
ingrates limitacions de la sobirania nacional. Però allò que potser impedeix
entendre la situació més que cap altra cosa és que el terme “humanitat” sona
vague i abstracte. La gent amb prou feines s’adona que el perill els afecta a
ells i als seus fills i als seus néts, i no tan sols a una humanitat entesa de
manera confusa. Amb prou feines comprenen que ells, individualment, i els qui
ells estimen estan en perill imminent de morir d’una manera angoixant. I per
això confien que es pugui permetre que la guerra continuï, a condició que les
armes modernes siguin prohibides.

Aquesta esperança és il·lusòria. Siguin
quins siguin els acords de no utilitzar bombes-H als quals s’hagi arribat en
temps de pau, deixaran de ser considerats vàlids en temps de guerra i tots dos
bàndols s’afanyaran a fabricar bombes-H tan aviat com comenci la guerra,
perquè, si un bàndol en fabrica i l’altre no, el bàndol que en fabriqui sortirà
inevitablement victoriós.

Fins i tot un acord a renunciar a les
armes nuclears com a part d’una reducció d’armament no aportaria una solució
definitiva; obtindria certs propòsits importants. Primer, qualsevol acord entre
l’Est i l’Oest és bo en la mesura que tendeix a disminuir la tensió. Segon,
l’abolició d’armes termo-nuclears: si cada bàndol cregués que l’altre se n’ha
desempallegat sincerament, reduiria el temor a un atac sobtat a l’estil del de
Pearl Harbour, que ara mateix manté les dues parts en un estat d’aprehensió
nerviosa. Hauríem d’acollir, doncs, un acord com aquest només com un primer
pas.

Molts de nosaltres no tenim opinions
neutrals però, com a éssers humans, hem de recordar que, si els problemes entre
Est i Oest han de ser decidits d’alguna manera que pugui donar cap possible
satisfacció a algú, tant comunistes com anti-comunistes, tant asiàtics com
europeus, tant blancs com negres, aleshores aquests problemes no poden ser
resolts per mitjà de la
guerra. Hem de desitjar que això sigui comprès tant a l’Est
com a l’Oest.

S’estén davant nostre, si ho escollim, un
continu progrés en la felicitat, el coneixement i la saviesa. ¿Triarem,
en canvi, la mort perquè no som capaços d’oblidar les nostres disputes? Fem una
crida, com a éssers humans, als éssers humans: recordeu la vostra humanitat i
oblideu la resta. Si
ho podeu fer, el camí resta obert cap a un nou paradís; si no podeu, s’estén
davant vostre el risc d’una mort universal.

Resolució:

Convidem aquest Congrés i, a través seu,
els científics d’arreu del món i el gran públic a subscriure la resolució
següent:

“En vistes al fet que en algun
moment, armes nuclears de guerra mundial seran utilitzades, i que aquestes
armes amenacen la continuació de l’existència de la humanitat, urgim els
governs del món a adonar-se i a reconèixer públicament que el seu objectiu no
pot ser perseguit per mitjà d’una guerra mundial, i els urgim, en conseqüència,
a trobar mitjans pacífics per a la resolució de tots els temes de disputa entre
ells”.

Signants del Manifest: Max Bom, Percy W Bridgman, Albert Einstein, Leopold Infeld, Frédéric Joliot-Curie, Herman J Muller, Linus Pauling, Cecil F Powell, Józef Rotblat, Bertrand Russell, Hideki Yukawa

[Traducció: Oriol
Ponsatí i Murlà, per a http://www.terricabras-filosofia.cat]

En el seu comentari setmanal al diari, en Jordi Soler ressenyava [avui dt] les manis que aquest darrer kp de 7mana [escrit a l’stil oikmntns] han tingut lloc a Madrid i Barcelona, i per partida doble: manifestació i contramanifestació, en aquesta darrera ciutat amb “enfrontament dialèctic” inclòs (que va oferir una preciosa perla dialèctica, per cert, la d’un ciutadanus indignat que va exclamar davant les càmeres de televisió, si el vaig entendre bé: “És un atemptat a la llibertat d’expressió que en Saura hagi permès aquesta contramanifestació!…”).
Era l’àmbit que ens faltava per a la discrepància, doncs: el carrer. Diu el tòpic que la discussió, la discordança, és enriquidora, però quan l’objecte del debat és Cuba no sembla pas que sigui així, perquè es tracta, com hem vist en aquest cinquantenari, de postures solidificades, que no hi ha qui les somogui.
“Al marge de les alegries dels assistents a aitals manis, unes perquè a Cuba hi ha una dictadura marxista-leninista, i les altres perquè algun dia aquesta dictadura desapareixerà, quina incidència han tingut les dues mobilitzacions, o les quatre, per ser més exactes, sobre els problemes de l’illa caribenya? Com han influït sobre la situació dels cubans, dels que no s’han mogut de la seva pàtria i dels que viuen als Estats Units? Sense entrar en polèmiques, és a dir, sense valorar ni positivament ni negativament cap de les dues realitats, la castrista i l’anticastrista, penso que sortir al carrer aclamant o dient pestes del règim de l’avi Fidel ha fet el mateix efecte que haurien provocat unes manifestacions a favor o en contra de Darth Vader o del doctor Maligne. Perquè, en les de veritat, ni els uns ni els altres no van aconseguir res de res, excepte l’intercanvi d’insults i deixar com un drap brut algun polític de per aquí”.
És exactament així. Però ¿de què ens podem estranyar, si en les baralles per aquest èns molt més llunyà i inabastable, eteri, invisible, inodor, incolor i insípid que en diem déu [i no pas déu/dea, curiosament], els homes s’han matat, es maten i amb tota probabilitat continuaran matant-se, metafòricament o literal, en un bàndol els que hi creuen i en l’altre els que creuen que no existeix?
Una altra constant que dóna la mesura de la nostra absurditat com a espècie social és el detall que aporta també en Jordi en el seu escrit: la fortuna estimada en 100 M de dòlars que diuen que se’n va endur el llest d’en Batista quan va fugir cames ajudeu-me de l’illa de Cuba, ara ha fet 50 anys: el dia 1 de gener de 1959. Aquesta xifra m’ha fet pensar automàticament en els 2.000 parells de sabates que la dictadora filipina Imelda Marcos es va emportar de la seva illa; aquesta per pintoresca, però també en les altres ingents quantitats -i aquestes no eren cap broma- de tots els dictadors que en el món han sigut, des de les Filipines a la punta austral d’Amèrica Llatina, passant per tot l’Orient, el llunyà, el mitjà i el proper, l’Àsia grossa i la petita, i la civilitzada Europa -incloent-hi la campechana Espanya-, i per tota l’Àfrica, amb tots els monstres retratats per la ploma de l’Albert Sánchez Piñol i tots els que s’han quedat a dins del tinter.
I a propòsit d’en Batista: què se’n va fer, d’aquest? Doncs, ves per on, he trobat la resposta casualment, a la plana 508 del volum XXVIII de l’obra completa d’aquell cul d’en Jaumet de Palafrugell tocat per la mania d’escriure:

«En el curs d’aquesta primera exploració, parlàrem amb diverses persones i totes ens digueren el mateix: que el primer client turístic de l’illa de Madeira, en aquest moment, és el coronel Fulgencio Batista, ex-dictador de Cuba, fugit del seu país, que viu en el millor hotel de Funchal amb la seva família, unes mecanògrafes del seu secretariat i uns escassos policies -pagats per ell- que li fan de guardaespatlles. De Batista, ningú no en parla enlloc del món; a Madeira és el pretext de la conversa permanent entre la gent corrent. Fa una vida tranquil·la i solitària i les seves ocupacions consisteixen a llegir la premsa, contestar les cartes i fer solitaris. L’anomenen com l’anomenaven a Cuba: el “Moreno”. Sembla que el “Moreno” és, també, prou donat a fer voltes, en el seu automòbil, per l’illa. Ningú no ha esbrinat, encara, en la pacífica illa, si es tracta d’un dictador definitivament retirat o si pretén, altra vegada, d’apoderar-se de la banca. No crec que produeixi cap dificultat al Govern portuguès. Com en tots els països tradicionalment turístics, l’ex-dictador interessa a Funchal per les propines que amolla intermintentment».
Et ça c’est tout. El cabronàs, d’illa en illa i tiro perquè ningú em pilla, com si diguéssim, despenent amb tota la calma el seu raconet de 100 M de dòlars ianquis guardats en un mitjó, i encara bo que, segurament estacat per la mandra, va decidir estar-se quiet i no emprenyar més…
El president Kennedy deia que “els que estúpidament buscaven el poder cavalcant un tigre han acabat al seu ventre”. Potser sí, però resulta que ell, que es va veure emmerdat en la crisi dels míssils de 1962 sense haver encès aquell foc, la factura cubana -diuen algunes hipòtesis- li va valer un atemptat mortal, mentre que aquell porc que va apropiar-se de l’illa per aprofitar-se’n tant com va poder va fugir-ne amb les maletes plenes de bitllets de banc americans i en va poder fer ús tranquil·lament (excepte potser per aconseguir matar l’avorriment de Madeira) sense que cap pistoler l’importunés per a res, i encara menys que l’enviés a l’altre barri abans d’hora.

[_{Il·lustració de l’entradeta:}

_{THE COVER OF TIME MAGAZINE (April 9 1952) showed a photo of
Batista with a Cuban flag behind him, and the caption: “Cuba’s
Batista: he got past Democracy’s sentries.” Ironically, that was not the first
time that Batista had bypassed the process of Democracy, with the full blessing
and encouragement of its self-appointed guardians. Twenty years earlier Batista
had become the strongman that would come to symbolize the heart and soul of
Roosevelt’s “Good Neighbor Policy.”}

<sub>Ruben Fulgencio Batista Zaldívar was born in Cuba’s
Oriente Province on January 16
1901. His parents, who lived and worked in a sugar plantation, were said to be
of mixed race; Negro, white, Indian, and (it was popularly believed) Chinese.
In 1921 he joined the army as a private, and in 1932 he became a military
tribunal stenographer with the rank of sergeant. (by Jerry A. Sierra)</sub>]

Per si no quedava clar que Cuba, amb la seva peculiaríssima constitució social i política, és motiu de controvèrsia permanent, el cinquantenari del cop de força triomfant de Fidel Castro i els seus companys contra el dictador Fulgencio Batista, i la imposició llur d’un nou sistema de vida a l’illa, ha donat ocasió a partidaris i detractors d’esplaiar-se, i d’estirar el carro cadascú cap a les respectives -i inamovibles- conviccions. Aquí a casa nostra, per dir-ho en termes domèstics, en vam veure una mostra palmària a les pantalles de TV (Canal 33, Millenium) el dissabte 3 de gener, amb actors força coneguts, com l’escriptor Juan Abreu, resident a Catalunya i radicalment contrari a l’experiment socialista cubà, igual que l’actriu Míriam Gómez, viuda de Cabrera Infante, que no va deixar res per verd a l’hora de criticar Castro i els seus; i el també escriptor José Ovejero, l’historiador Francesc Bayo i Cristina Xalma, doctora en economia internacional i desenvolupament econòmic, que van tenir, uns més que altres, una mirada si més no més benèvola, encara que amb matisos, cosa que no es pot dir dels dos primers.
En un altre format, per escrit, ha quedat clar també que el tema és delicat, que fàcilment aixeca butllofes, i que per parlar-ne cal anar amb peus de plom, o caminar de puntetes, que en aquest cas no sé quina de les dues expressions seria l’escaient… Em refereixo a l’article que va publicar Narcís Genís al número 1.926 de Presència (23-29 de gener), on deia coses com aquestes:
«Cinquanta anys després del triomf de la Revolució, per Cuba han passat quatre generacions: el 70 per cent de la seva població va néixer després del 1958. Avui el salt generacional no s’ha produït. El president, Raúl Castro, té 77 anys, i la cúpula del Consell d’Estat, l’òrgan de govern a l’illa, presenta una mitjana d’edat superior als 71 anys. Les ciutats també han envellit: l’Havana ha passat de ser una de les ciutats més atractives de Llatinoamèrica a ser una capital absolutament descuidada, gairebé en ruïna, amb els carrers en mal estat, les façanes de les cases envellides, els mercats buits i la majoria de les llibreries i els cinemes tancats».
Tot seguit l’amic Genís, després de constatar que “els símptomes d’esgotament del socialisme cubà són molt clars”, admetia que el règim ha tingut virtuts incontestables en el camp de l’educació i la sanitat, encara que aquest fet té la sorprenent contradicció –“morir d’èxit”, en diu ell- que «aquest sistema educatiu tan desenvolupat després topa amb la dura realitat que no pot preveure els llocs de treball apropiats que absorbeixin els joves procedents d’una educació d’alt nivell».
A partir d’aquí el periodista gironí entrava en una anàlisi de la situació econòmica del país explicada en termes poc favorables, tan poc que van rebre una dura rèplica de Julio López, a través d’Imatges per a la Solidaritat, que li recriminava que no hagués tingut en compte els forts condicionants externs que Cuba ha hagut de capejar com ha pogut:

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

?Després
de llegir el seu article “El desencant de la Revolució” a Presència, la primera pregunta que em va
venir al cap va ser: Com s’atreveix a escriure de
l’economia cubana sense esmentar, en tot el text, el bloqueig
econòmic que porta patint la població cubana des de fa més de dues
dècades, denunciat davant de l’ONU i amb el vot en contra del
bloqueig de 194 països?

Com vostè, ?alguns exegetes del mercat sense regnes,
fora i dins del país, pretenen convèncer-nos que el fracàs més gran de la Revolució Cubana,
a 50 anys, és l’economia. Els menys recalcitrants entre aquests objectors, com
és el seu cas, arriben a reconèixer-li, a Cuba, assoliments socials com la
salut pública, l’educació i un valuós capital humà. Però es regiren i li neguen
la sal i l’aigua quan s’esmenta l’obra econòmica d’aquestes cinc dècades.

Podria explicar-se, sols per arguments i habilitats de la política,
que l’illa en mig segle, tenallada i bloquejada, hagi sobreviscut a tants sismes, i
hagi tingut tanta capacitat de readaptar-se a circumstàncies molt
difícils i escenaris internacionals tan complexos? Per què els cubans,
encara que amb molts problemes, dificultats i insatisfaccions, continuen
aferrats a la seva salvació, enmig de les tempestes d’aquest inici de
segle?
Seria ximple pensar en una tossuderia; o que els qui han viscut les verdes, les
madures i fins i tot les podrides en aquell país ho han fet narcotitzats com
rates per un flautista d’Hamelin, o acovardits. Seria una ofensa major a la
intel·ligència i la sensibilitat del cubà.
El que ha sostingut el consens i el suport majoritari a la Revolució no pot
explicar-se sense tenir en compte els efectes de l’economia, aquesta carcassa
que sosté la política, encara que aquesta, com bé va dir Carlos Varela, «no
cabe en la azucarera».
La Revolució Cubana no sols va subvertir sistèmicamente el vell ordre econòmic
i social del capitalisme, sinó que va anar creant, entre les runes del sistema
estellat, una obra imperfecta però tangible, d’administrar i fer produir un
país per a benefici de les grans majories, sense exclusions.
Clar que no ha estat un procés lineal i expeditiu. Ensopegades a l’ordre del
dia, entossudiments, obertures i més entossudiments, errors,
voluntarismes, extremismes, idealismes i altres ismes que s’han donat la mà. Cuba en aquests 50
anys ha anat buscant el seu camí, no sense retrocessos, per trobar altres
dreceres per on conduir l’afany de construir el socialisme.

?Quina
és la realització essencial i perdurable de la Revolució Cubana
en matèria econòmica, en aquests 50 anys?  A aquesta pregunta el doctor
Juan Triana, del Centre d’Estudis de l’Economia Cubana, va respondre rotund:
«Haver posat la millora del ser humà com la premissa i l’objectiu principal de
qualsevol estratègia, i haver estat conseqüent amb aquesta premissa-meta durant
aquests 50 anys».
I en va esmentar altres de similar importància per a ell: «Haver aconseguit
readaptar-se a dos canvis traumàtics de “centre econòmic cíclic” (el
1959 respecte als Estats Units, i en els 90 amb l’URSS). I haver creat un
recurs altament competitiu: el cubà amb coneixement; i mantenir, malgrat el
rigor de l’última crisi, la capacitat per continuar produint-lo».
La immensa dimensió social de l’economia revolucionària com un dels pilars de
l’obra va ser esmentada per molts. Una economia que col·loca en primer lloc la
justícia social.
Per al doctor Manuel Castro Tato, això s’expressa en el gran desenvolupament
assolit en l’educació i la salut pública, i en la cooperació deixada en tal
sentit a desenes de països germans a l’Àfrica i Amèrica Llatina. I el doctor
Omar Everleny, del Centre d’Estudis de l’Economia Cubana, pondera com una mica
distintiu d’aquests 50 anys a Cuba un fenomen en aquest món:
l’estreta vinculació entre creixement econòmic i benefici social.

?Mathis
Wackernagel, investigador de la Universitat de Califòrnia i inventor del
concepte “petjada ecològica”, demostra que l’únic país que ha tingut
un desenvolupament acceptable i sostenible alhora ha estat Cuba. Miri aquesta
gràfica:

http://www.crisisenergetica.org/img/new_scientist_sustainable_d.jpg

La cosa, sens dubte, dóna molt a pensar. Per començar,
perquè és fàcil advertir que la major part dels balseros cubans que van fugir
del país buscant aquest altre nivell de consum que no pot ser generalitzat
sense destruir el planeta, és a dir, reivindicant el seu dret a ser tan
globalment irresponsables com ho són els consumidors nord-americans o europeus.
Tindríem molt poca vergonya, sens dubte, si condemnéssim la pretensió dels
altres d’imitar la manera com devorem impunement el planeta.

?Però
es reconeixerà que la imatge mediàtica de l’assumpte canvia de forma radical:
del que realment fugen és del consum responsable a la recerca del Paradís del
consum suïcida i, per interessos estratègics de persecució de Cuba, se’ls rep
com a herois de la llibertat en comptes de tancar-los les portes com es fa amb
els qui fugen de la misèria, per exemple de Burundi (a qui es tracta com una
plaga de què cal protegir-se)

?Miri,
senyor Genís, sempre els atacs contra Cuba insisteixen en la necessitat de
“democratitzar” l’illa (de la mateixa manera, i pels mateixos motius,
que els Reis Catòlics insistien a cristianitzar Amèrica). A Cuba no hi ha
democràcia, en diuen uns i d’altres. A Cuba, diuen, no hi ha llibertat
d’expressió. A Cuba hi ha corrupció, prostitució, masclisme, racisme, presos
polítics… Doncs clar, i a més hi ha tabaquisme, alcoholisme, cafeïnomanía,
filatèlia i qualsevol altre vici que puguem imaginar.
Clar que hi ha masclisme, a Cuba. Vivim, des de fa mil·lennis, en un món
brutalment patriarcal (sense anar més lluny, a Catalunya amb el tema de
l’hereu), que amb prou feines ha aconseguit ser-ho una mica menys en les
últimes dècades. I a Cuba, com a tot arreu, hi continua
havent masclisme. Però -per què deu ser?- els homes cubans són una mica
més mesurats que els seus homòlegs de la “Catalunya democràtica” i no maten una
cubana cada vint dies.
Clar que hi ha racisme a Cuba. Vivim en un món obcecadament racista. Però
el fet de parlar de “races” humanes és pur racisme. Tots som
racistes, en alguna mesura, de la mateixa manera que tots els homes (i la
majoria de les dones) som masclistes. A Catalunya mateix, hi ha hagut molt de
racisme, amb la gent que va venir de fora a treballar, i encara avui en
dia continua havent-n’hi. A Cuba hi continua havent racisme, sí, com a tot el
món; però els “prietos” (negres a Cuba) no són explotats ni agredits
pel color de la seva pell, com passa a diari a la “Catalunya
democràtica”.
Sens dubte que a Cuba no hi ha plena llibertat d’expressió. Potser n’hi ha en
algun lloc? Potser pot un, a “l’Espanya democràtica”, dir el que
pensa d’un rei imposat per Franco, o expressar respecte a ETA una opinió
diferent de l’oficial?

Per què caldria permetre als “dissidents” cubans
difondre les consignes dels terroristes nord-americans, que no han deixat
d’assetjar Cuba per tots els mitjans des del triomf de la revolució?

Per què caldria permetre’l l’entrada a l’illa a un diputat
de CiU disfressat de turista, un agent de la dreta més retrògrada
comissionat per entrevistar-se amb els esbirros de la CIA?

Amb quina autoritat moral se li demana llibertat
d’expressió a Cuba des d’un Estat en el qual ni tan sols no hi ha llibertat de
silenci, ja que s’ha arribat a l’extrem d’il·legalitzar partits politics pel
fet de no “condemnar” públicament el que al Govern li interessa que
es condemni?

?Clar
que hi ha presos polítics a Cuba. Com no n’hi ha d’haver en un país sotmès a un
cèrcol numantí i pressionat sense treva per la potència militar més gran i més despietada
de tots els temps, una de les estratègies bàsiques de la qual és i ha estat
sempre la infiltració de “quintacolumnistes” i la compra de traïdors?
¿Cal deixar que els espies, els sabotejadors i els sicaris facin la seva feina
sense ser importunats? A Cuba hi ha presos polítics, sí. Encara que molts menys
que a “l’Espanya democràtica”, on ara mateix n’hi ha més de set-cents
(gairebé tots bascos), on ni tan sols no es reconeix la seva existència, on són
dispersats de forma sistemàtica, anticonstitucionalment allunyats del seu país
i dels seus familiars. I on són torturats impunement per terroristes
d’uniforme, com han denunciat una i altra vegada l’ONU, Amnistia Internacional,
l’Associació contra la Tortura, el TAT i altres organitzacions.
A Cuba no hi ha democràcia, diuen. Doncs és clar que no. La democràcia no existeix
ni ha existit mai, ni aquí ni allà,  ni tan sols a la Grècia de Pèricles.
La democràcia realment participativa, única digna d’aquest nom, és un
“desideràtum”, una meta cap a la qual alguns s’encaminen mentre
d’altres pretenen haver-la assolit ja per no haver d’assolir-la mai. La democràcia és una
utopia (en el sentit de projecte “no impossible sinó impossibilitat”
que Alfonso Sastre reivindica per al terme). Una utopia que, gràcies a la
revolució cubana, gràcies als seus extraordinaris èxits socials i a la seva
heroica resistència davant l’imperialisme, està una mica més a prop cada dia.
Per això Cuba té tants i tan poderosos enemics. Per això té tants d’amics, i
tan lleials.

Però, llegint el teu article, em preguntava: ?Quin
perill suposa, llavors, la revolució cubana perquè se l’odiï tant? Com diu el
meu amic i periodista Pascual Serrano:

“No hauria de fer falta considerar-se procastrista ni
comunista per arribar a la conclusió que el que molesta de la revolució cubana
es pot expressar en una sola paraula: exemple.

És el que desespera els governants nord-americans i la
dreta mundial: l’anguniosa possibilitat que la revolució cubana i la política
que allà s’està aplicant pugui ser un exemple d’un altre model d’organització
econòmica i social; que es pugui oferir un sistema electoral almenys diferent
del de serpentines i diners per a falques publicitàries d’Occident; que
-malgrat la seva precarietat- pugui existir menys corrupció entre els seus
governants que a cap país d’Amèrica Llatina; que s’estigui conformant un
ciutadà amb valors diferents, aliè a l’individualisme, a la competitivitat o al
consum obsessiu. No es tracta d’afirmar que Cuba és el paradís, que el seu
sistema electoral és perfecte i que la seva societat és idíl·lica, però sí de
reconèixer que en aquest país s’han produït fenòmens d’avenç social, cultural i
humà impressionants, si tenim en compte el seu limitat poder econòmic, la
persecució a què ha estat sotmès i l’agressió informativa i de tot tipus que porta
sofrint des de fa cinquanta anys. La realitat és que, independentment de les
posicions ideològiques, ningú no negarà que continuen sent els líders cubans
els que aixequen més expectació amb la seva presència en les cimeres mundials i
suport de col·lectius de solidaritat de tot el món”.

Senyor Genís, vostè pot escriure de Figueres, Roses,
Girona, etc, d’on vulgui, però a l’hora de fer-ho de Cuba ha de ser valent,
molt valent, i no tenir por dels seus amos.