L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

El ‘petit Tolstoi’ fa 150 anys

Deixa un comentari

Els qui vam néixer l’any 1954 aquest any en fem 54. Una bonica coincidència numèrica. Però encara m’agrada més la que he sabut pel diari d’avui: que el dia 27, dissabte passat, era l’aniversari 150è del naixement de Joaquim Ruyra i Oms, el genial escriptor blanenc a qui dec algunes de les millors bones estones que he passat llegint obres en la nostra llengua, que ell va ajudar a dignificar, per cert, i molt: decisivament, pel que diuen els que en saben.
En dóna fe en el diari l’Eva Vázquez, amb un article molt salat (i mai més ben dit) a les planes de cultura, i que comença així:
“Hauran passat en cinc anys dos aniversaris, i Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939) continuarà sent el vell amb caliquenyo, brut, desendreçat i pusil·lànime que un dia va caricaturitzar el dibuixant Joan Junceda, i va acabar de rematar l’Homenot despietat de Josep Pla. Avui encara tota aproximació a l’escriptor que va descriure com ningú altre el mar de Blanes i el parlar de la seva gent comença per aquells retrats pintorescos i irreverents, potser perquè el lector modern, el lector jove sobretot, li perdi el respecte primer per la seva descurança en el vestir, pel polsim de caspa nevant-li les solapes, i s’atreveixi així, bonament animat per la rialla, a endinsar-se en la prosa exquisida, a voltes preciosa, sempre exacta i clara, que era capaç d’ordir un tal energumen”.
I més avall, en un to ja més decididament reivindicatiu, continua així la cronista gironina: “És un flagrant contrasentit que es condemni als rudiments de l’idioma un autor que havia fet tant per perfeccionar-lo amb les eines que li oferia la seva època i que avui, sense cap dubte, seria el principal partidari d’acabar de llevar-ne les asprors, de suprimir-ne, segons l’expressió del seu amic Maurici Serrahima, «les rebaves de l’esforç». Certament és un miracle que una tradició literària sobrevisqui sobre unes bases tan poc favorables a l’entusiasme i al plaer, construïda com aquell qui diu sobre la llicència sorneguera i un proteccionisme de reserva nacional”.


És emprenyador, sí, comprovar la poca traça, o l’escassa voluntat, de la societat catalana a l’hora de reconèixer la vàlua i la transcendència històrica d’alguns dels seus fills que haurien de portar el tractament d’il·lustres davant del nom i que en canvi amb prou feines sí han pogut sortir de les ombres de l’oblit col·lectiu. A vegades sembla que tots plegats vulguem donar la raó als que diuen que en aquest nostre país, geogràficament tirant a petit, només hi càpiga una celebritat de cada matèria, que s’emporta tots els honors i reconeixements, pels seus mèrits, és clar que sí, que segur que els tenen, però no pas en exclusiva, això també és segur.
M’afegeixo, doncs, des d’aquí a reclamar amb l’articulista d’El Punt més atenció, pública i privada, envers l’autor de Marines i boscatges, l’obra que li ha donat més renom i de la qual fa cinc anys se’n celebraven 100 de la seva publicació (Ruyra va començar a escriure en català als 30 anys, atenció a la dada):
“En una de les conferències organitzades el 2003 per l’IEC per honorar Ruyra, (…) el professor emèrit de la UdG Modest Prats, un home savi, va recordar la primera vegada que havia sentit parlar de l’escriptor (…), amb la lectura de La parada: «Va ser un xoc del qual encara no m’he refet». El cop és duríssim, i tant, i més considerant que aquesta tradició existeix ben bé a pesar nostre, de la poca estima que li professem. (…) I això que pocs altres escriptors com ell han despertat tanta unanimitat entre gent tan autoritzada: Joan Fuster afirmava sense reserves que «és el narrador més important del nostre final de segle», un autor de «lèxic fastuós» i «talent narratiu gloriós»; Carner baixava a visitar-lo a Blanes sempre que necessitava precisar el color d’una expressió; Riba li elogiava aquella «pura joia de contar»; Gaziel el comparava amb Racine, Serrahima amb Mazoni, Pla amb Tolstoi, «un Tolstoi en petit, un homèrida», en deia, per la seva objectivitat, la seva contenció, l’enorme domini del seu material narratiu, «una immensa poesia suspesa sobre la realitat mateixa». (…) «Prodigiosa», acaben resumint hiperbòlicament la majoria d’ells l’aportació d’aquest autor d’obra menuda, limitada a un grapat de narracions i novel·letes [terme seu per designar les seves obres més llargues que un conte, però més curtes que una novel·la], a uns quants poemes i unes poques peces teatrals, perquè mai no va tenir paciència per als gèneres llargs: s’hi hauria extenuat, amb una exigència tan sostinguda. El seu propòsit era, en veritat, molt més modest, i darrera seu van aprendre la lliçó de la humilitat Pla i Segarra, Espriu i Rodoreda: «Quan observi un efecte interessant, pensi: amb quins mots podríem pintar-lo? Quin adjectiu diria el seu matís, quin verb revelaria el seu moviment?». Només això: que les paraules escoltin el món, no pas que l’inflamin”.

[Il·lustració de l’entradeta:

v:* {behavior:url(#default#VML);}
o:* {behavior:url(#default#VML);}
w:* {behavior:url(#default#VML);}
.shape {behavior:url(#default#VML);}

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–

/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Joaquim Ruyra passejant davant el mar de
Blanes, en la famosa caricatura de Joan G Junceda esmentada a l’article de l’Eva Vázquez
]


Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 30 de setembre de 2008 per mininu

Perles carpetovetòniques (7): Enrique Ortiz de Landázuri Izardui

Deixa un comentari

Bunbury, Enrique [àlies artístic d’Enrique Ortiz de Landázuri Izardui, nom de ressonàncies basques, com a mínim]. Saragossa, 1967. Abans era un heroi del silenci, i estava prou bé, ell i els seus companys, fent de rollingstones aragonesos, encara que les seves cançons no eren ni de bon tros tan roqueres com les dels seus homòlegs britànics.
Però un dia, si fa no fa en la transició entre la separació del seu grup musical i l’inici de la seva carrera en solitari, en la qual ha fet coses també prou interessants, val a dir-ho [vid. vídeo], va trencar el seu silenci místic sobre les coses més terrenals, i va opinar que això de les llengües minoritàries d’àmbit minúscul i l’internacional rock’n’roll no lligaven gaire…, que hi ha coses més interessants en les quals esmerçar les energies creatives, això mateix.
Ostres, que bé!, ja tenim un altre espanyol artista que amb l’aval del seu talent ens fot pel cap el seu punt de vista cantellut: mecagüendiez, qué lata!
Per si de cas, en una cançó seva diu que els nacionalismes li fan por…  Si dos més dos fan quatre, m’hi jugaria el coll de la camisa que:
a/ els nacionalismes que li fan por no són pas tots els que existeixen (encara que l’estrofa on treu la parauleta faci pensar el contrari: “También extraño en mi tierra/ Aunque la quiera de verdad/ Pero mi corazón me aconseja/ Los nacionalismos qué miedo me dan!“);
b/ que els nacionalismes que li fan por són els dels països que es veuen obligats a reivindicar-se;
c/ que els nacionalismes que diu no és que li facin por, en realitat (si no tenen un exèrcit darrera, com passa amb el nacionalisme rus, per exemple -el líder del qual, per cert, s’ha manifestat contra els nacionalismes basc i català, curiosament- ¿per quin motiu haurien de fer por?), no li fan pas por, doncs, sinó que l’emprenyen, que l’irriten com una al·lèrgia de primavera.
Ah, i una altra cosa, company: el sentiment de pertinença és consubstancial, coexistent, amb un munt d’espècies animals, i la humana és una d’elles. És només quan la política (la d’un poble expansiu veí, per exemple) desnaturalitza aquesta relació entre l’home i la seva comunitat que comencen els problemes: quan aquesta política agressiva i metomentodo provoca -i ho aconsegueix- que els integrants d’un grup humà se sentin estranys dins la seva pròpìa terra.

Dedica’t a la cançó lírica, Enrique, creu-me, que allà saps millor per on navegues…

Una barca en el puerto me espera
No se dónde me ha de llevar
No ando buscando grandeza
Sólo esta tristeza deseo curar

Me marcho y no pienso en la vuelta
Tampoco me apena lo que dejo atrás
Solo sé que lo que me queda
En un solo bolsillo lo puedo llevar

Me siento en casa en América
En Antigua quisiera morir
Parecido me ocurre con África
Asila, Esauira y el Riff

Pero allá donde voy me llaman el extranjero
Dondequiera que estoy el extranjero me siento

También extraño en mi tierra
Aunque la quiera de verdad
Pero mi corazón me aconseja
Los nacionalismos qué miedo me dan!

Ni patria ni bandera
Ni raza ni condición
Ni limites ni fronteras
Extranjero soy

Porque allá a donde voy
Me llaman el extranjero
Dondequiera que estoy
El extranjero me siento

En la lírica l’histriònic artista manyo se supera. Com en aquests versos:

De pequeño me enseñaron
a querer ser mayor,
de mayor voy a aprender a ser pequeño;
así, cuando cometa el mismo error,
quizás no me lo tengas tan en cuenta…

[Imatge de l’entradeta: E Bunbury durant una actuació dels Héroes del Silencio, que s’han tornat a reunir després d’haver-se desfet els anys 90. El concert, que va tenir lloc al Foro Sol de Ciutat de Mèxic l’octubre de l’any passat, va ser, per cert, rigorosament monolingüe, com és costum en el grup. Font: www.elpais.es]

Aquesta entrada s'ha publicat en Perles carpetovetòniques el 28 de setembre de 2008 per mininu

La sort dels irlandesos (i 3)

Deixa un comentari

“He après això: que com més raó tens, més trompades t’emportes”
 (Albert Sánchez Piñol, a Tretze tristos tràngols…)

Dedicat a la gent que surt victoriosa de les guerres que ells mateixos han provocat i tot seguit declaren en rebel·lia els que ells han agredit, i els condemnen a la presó o a la mort.
A la gent que et bufeteja i, lluny de demanar-te perdó, t’acusa a tu d’haver-li parat traïdorament la trajectòria de la seva mà amb la teva cara…
A la gent que et denuncia i t’escarneix perquè has posat el teu peu sota el seu que et trepitja…
A la gent de cara dura que es diverteix regatejant-vos i fent-vos gruar els calés que abans us ha esquilat.
A la gent estranya que té l’estranya particularitat d’odiar els altres perquè no són com ells, no parlen com ells i no riuen ni ploren per les mateixes coses…
A la gent que us entra a casa i us fa callar -a casa vostra mateix!- només perquè no vol fer l’esforç d’entendre-us.
A la gent que es creu -fusell en mà, i només per això- amb el dret de negar els drets dels altres, i que troba en aquest únic argument la raó per negar tots els arguments que li discuteixen aquest ‘dret’ bastard i manicomial…
A la gent que se sent forta, amb les seves armes i les seves cuirasses, per convertir la pau i la festa en un deliri de ràbia i odi .

Sunday Bloody Sunday

Well it was Sunday bloody Sunday
When they shot the people there
The cries of thirteen martyrs
Filled the Free Derry air
Is there any one amongst you
Dare to blame it on the kids?
Not a soldier boy was bleeding
When they nailed the coffin lids!

Sunday bloody Sunday
Bloody Sunday’s the day!

You claim to be majority
Well you know that it’s a lie
You’re really a minority
On this sweet emerald isle
When Stormont bans our marches
They’ve got a lot to learn
Internment is no answer
It’s those mothers’ turn to burn!

Sunday bloody Sunday
Bloody Sunday’s the day!

You anglo pigs and scotties
Sent to colonize the North
You wave your bloody Union Jack
And you know what it’s worth!
How dare you hold to ransom
A people proud and free
Keep Ireland for the Irish
Put the English back to sea!

Sunday bloody Sunday
Bloody Sunday’s the day!

Well, it’s always bloody Sunday
In the concentration camps
Keep Falls Road free forever
From the bloody English hands
Repatriate to Britain
All of you who call it home
Leave Ireland to the Irish
Not for London or for Rome!

Sunday bloody Sunday
Bloody Sunday’s the day! 

 

[John Lennon & Yoko Ono
Album: Some Time in New York City]

 

No hi podien faltar: qui millor que ells per cantar (en la llengua de l’invasor, això sí: una altra de les paradoxes que tant agraden al Guionista de l’obra) sobre l’horror, sobre els efectes del terror estranger en l’esperit (i els cossos) de la gent de la seva terra?

I can’t believe the news today
I can’t close my eyes and make it go away

How long
How long must we sing this song?
How long, how long?
Tonight we can be as one
Tonight

Broken bottles under children’s feet
And bodies strewn across a dead end street
But I won’t heed the battle call
It puts my back up against the wall
* Sunday, bloody sunday
And the battle’s just begun
There’s many lost
But tell me who has won?
The trenches dug within our hearts
And mothers, children, brothers, sisters torn apart
* Sunday, bloody sunday

* Tonight…

Wipe your tears away
Wipe your tears away
Wipe your bloodshot eyes
* Sunday, bloody sunday…
And it’s true we are immune
When fact is fiction and TV is reality
And today the millions cry
We eat and drink while tomorrow they die
The real battle just begun
To claim the victory Jesus won
On a sunday, bloody sunday
* Sunday, bloody sunday…

(*) Epíleg: A La pell freda, la primera novel·la de Sánchez Piñol, el protagonista, un antic lluitador de la independència d’Irlanda que es perd voluntàriament en una illa remota enmig de l’oceà austral, diu, només de començar el relat: “Mai no som infinitament lluny d’aquells que odiem. Per la mateixa raó,
doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d’aquells que
estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç”
. Amb aquestes canyes està feta la nostra Kon-Tiki, sí…

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 26 de setembre de 2008 per mininu

La sort dels irlandesos (2)

Deixa un comentari

Quan tornaran els papers públics i privats segrestats a Salamanca?

Quan tornaran els papers de banc imposats a bilions al Banc d’Espanya?

Quan tornaran les terres conquistades i retingudes amb les armes (de metall i de paper)?

Quan tornaran el seny i la justícia a la Pell de Brau que havia de ser un territori lliurement compartit, i no pas partit i repartit en una Unió forçosa i fictícia?

Quan ens tornaran (ni que sigui en una petita part) els favors prestats?

Quan tornaran tot allò que no és seu?

Quan tornaran (no pas la gent, sinó els seus dirigents) a casa seva i ens deixaran en pau a la nostra?

Give Ireland Back To The Irish
Don’t Make Them Have To Take It Away
Give Ireland Back To The Irish
Make Ireland Irish Today

Great Britain You Are Tremendous
And Nobody Knows Like Me
But Really What Are You Doin’
In The Land Across The Sea?

Tell Me How Would You Like It
If On Your Way To Work
You Were Stopped By Irish Soldiers?
Would You Lie Down Do Nothing?
Would You Give In, Or Go Berserk?


Give Ireland Back To The Irish
Don’t Make Them Have To Take It Away
Give Ireland Back To The Irish
Make Ireland Irish Today

Great Britain And All The People
Say That All People Must Be Free
Meanwhile Back In Ireland
There’s A Man Who Looks Like Me

And He Dreams Of God And Country
And He’s Feeling Really Bad
And He’s Sitting In A Prison
Should He Lie Down Do Nothing?
Should Give In Or Go Mad?

Give Ireland Back To The Irish
Don’t Make Them Have To Take It Away
Give Ireland Back To The Irish
Make Ireland Irish Today

Give Ireland Back To The Irish
Don’t Make Them Have To Take It Away
Give Ireland Back To The Irish
Make Ireland Irish Today

[“Give Ireland Back to the Irish was released on February 25, 1972, four
weeks after the Bloody Sunday incident. The song was immediately banned
by
the BBC

The Beatles’ Irish Heritage,
by John Vincent
]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 25 de setembre de 2008 per mininu

La sort dels irlandesos

Deixa un comentari

L’últim número del setmanari Presència publica, sota el títol “Amors de conveniència”, un dossier que mostra com alguns grups d’espanyols intel·lectuals han defensat Catalunya i el seu senyal d’identitat més potent, la llengua, durant les etapes en què algun dictador o altre dels que col·lecciona l’esbravada nació hispanocastellana s’ha dedicat a atacar-la amb tota la fúria de la seva fòbia i amb tota la força de les seves armes; però palesa també que aquest suport, sovint puntual i d’una efectivitat testimonial i prou (i encara perquè consideraven, els nostres braus defensors de la Meseta endins, que “les glòries catalanes” també eren, és clar, “glòries espanyoles”…, gràcies, macos), s’ha acabat quan ha acabat la respectiva dictadura.
Així va passar amb les dues últimes, la de Primo de Rivera i la del general Franco, que estan prou documentades, en aquest sentit, fins al punt que queda fora de dubte que, tret de moments concretíssims (qui no recorda, verbigràcia, el famós recital, ara fa trenta anys, de Raimon a la Universitat Complutense de Madrid?: hi va anar tothom, tots els progres hi eren, aquell dia!), els suports castellans no ja a la causa de Catalunya, o als drets individuals i col·lectius de la seva gent, sinó tan sols a les seves manifestacions, com ara l’ús simple i normal de la seva llengua!…, aquests suports, deia, es podrien comptar, com diria el gat Perich, amb els dits d’una orella…
¿No deu pas ser que tenen cua de palla, oi, senyors, que estiguin tan calladets?… (¿I no deu pas ser per això que criden tant en comptes d’enraonar, oi? ¿És per això, potser, que estan acostumats a escoltar només el qui més vocifera?)… Si no és així, podrien respondre un parell de preguntetes, sisplau? Serà un moment:

¿Quan veurem un espanyol cantant que surti a cantar (amb un parell de carxofes, ja que diuen que en tenen l’hort tan ple) A FAVOR d’una de les nacions annexionades per la Gran Castella?
¿Hi ha algun espanyol cavaller que sigui capaç de fer un gest tan valent com elegant pels espanyols de la gleva?
—Demà m’afaitaràs, minyó!

[“Gràcies, John Lennon. Un correcte cavaller anglès”

[“Deixa la nostra terra en pau, Bretanya”

[“Irlanda: una terra, una nació, ara i sempre”]

If you have the luck of the irish,
You’d be sorry and wish you were dead
You shold have the luck of the irish
And you’d wish you was English instead!

A thousand years of torture and hunger

Drove the people away from their land,
A land full of beauty and wonder
Was raped by the british brigands!
Goddamn! Goddamn!


If you could keep voices like flowers
There’d be aharmock all over the world.
If you could drink dreams like the irish streams
Then the world would be high as the mountain of morn


In the Pool they told us the story
How the english divided the land,
Of the pain, the death and the glory
And the poets of auld Eireland


If we could make chains with the morning dew
The world would be like galeway Bay
Let’s walk over rainbows like leprechauns
The world would beone big Blarney stone


Why the hell are the English there anyway?
As they kill with god on their side!
Blame it all on the kids and the IRA!
As the bastards commit genocide
Aye! Aye! Genocide!

If you had the luck of the irish
You should have the luck of the irish
You’d be sorry and wish you were dead
And you’s wish you were English instead!
Yes you’d wish you was English instead!!

[“Lennon was in contact with the office of Irish Northern Aid, in New York,
an organization which raises money for the families of IRA prisoners and
supports the political agenda of Sinn Féin; in fact, he assigned all
the royalties of his song,
Luck of the Irish, to this organization”.

* The Beatles’ Irish Heritage,
by John Vincent
]

[Il·lustració de l’entradeta: “La punxa d’en JAP”, Joan A Poch, a El Punt]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 24 de setembre de 2008 per mininu

Condemnats pels atemptats d’ETA

Deixa un comentari

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

PRIMER ACTE

(dimecres, 17/09/2008)

L’Audiència espanyola condemna a presó els caps de Gestores pro Amnistia

És
l’entitat de suport als presos d’ETA

L’Audiencia Nacional espanyola ha condemnat
a penes d’entre vuit i deu anys de presó a vint-i-un caps de l’entitat de
suport als presos d’ETA Gestores pro Amnistia, acusats de formar part de la
banda armada. La presidenta del tribunal, Teresa Palacios, ha dit que la
sentència s’ha pres per unanimitat. La sentència també dictamina la dissolució
d’Askatasuna, successora
de Gestores.

La sentència reconeix que Gestores pro Amnistia no fa servir armes, però considera que comparteix l’estratègia
d’ETA, tramet les directrius de la cúpula als presos i, fins i tot, assenyala
objectius.
Gestores ja va ser declarada il·lícita de manera provisional pel jutge Baltasar
Garzón el 19 de desembre de 2001, i Askatasuna, el 5 de febrer del 2002.

Tercera sentència contra iniciatives basques
Aquesta és la tercera sentència de la justícia espanyola en tan sols una
setmana contra partits, entitats o iniciatives basques: ahir el Tribunal
Suprem
espanyol va
il·legalitzar
Acció Nacionalista Basca (àudio)
i dijous passat el Tribunal Constitucional va declarar
inconstitucional la llei de
consulta popular
aprovada pel Parlament basc el 27 de juny d’enguany. El
cap del Govern basc, Juan José Ibarretxe, va dir que el Govern basc acatava la
decisió del TC, però que no es resignava, i va instar la societat basca a
recórrer la sentència al Tribunal Europeu dels Drets Humans.
______________________________

SEGON ACTE

(dijous, 18/09/2008)

El Suprem espanyol completa la il·legalització de
l’esquerra independentista basca

Declara
il·legal el Partit Comunista de les Terres Basques, dos dies després de fer el
mateix amb ANB…

______________________________


TERCER ACTE

(dilluns, 22/09/2008)

El tercer cotxe bomba d’ETA en vint-i-quatre hores mata un
militar

L’atemptat
arriba després de dues sentències que il·legalitzen ANB i el PCTB i una tercera
que impedeix la consulta popular promoguda pel Govern basc · És el primer
militar mort per ETA en els últims set anys…

_____________________________

QUART ACTE

(dilluns, 22/09/2008)

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

Ibarretxe troba inacceptable que es digui que els seus
projectes donen oxigen a ETA

El
president de Cantàbria n’ha responsabilitzat el PNB

El cap del Govern basc, Juan José Ibarretxe,
ha qualificat de gravíssimes tant l’explosió mortal d’avui com les que hi ha
hagut el cap de setmana a Vitòria i a Ondàrroa i ha dit que era inacceptable
que hi hagués qui considerés que els seus projectes polítics donen oxigen a
ETA, tal com havia dit el president de Cantàbria.
Ha reiterat que no tenia intenció de renunciar a la política per atènyer la pau
i que utilitzaria la justícia per a dissoldre la banda.

“Cal anar amb compte, fins i tot en dies tan tristos
com els d’ahir i d’avui, amb les coses que es diuen. No es pot traslladar que
les idees dels tres partits que donen suport a l’Executiu o que les idees del
cap del Govern donen oxigen a ETA”
, ha dit. També ha reiterat que la violència impedeix
qualsevol possibilitat de procés dialogant.

[De Vilaweb.cat]

_________________________________________

L’oxigen d’ETA és el que manté viu aquest sil·logisme pervers:
—ETA vol la independència del País Basc; el PNB [i el conjunt de partits que tenia a la seva esquerra i que han estat esborrats del mapa polític] vol la independència del País
Basc (és a dir, el mateix que ETA); ergo, PNB = ETA.

 

És un argument que no s’aguanta ni amb pinces, però és el que fan
circular els unionistes espanyols, i de manera especialment intensa
quan la gent té el cap obnubilat després d’un atemptat mortal d’ETA.
Per tant, com que de cap manera afavoreix el diàleg, sinó tot el
contrari, els que estan contra el diàleg estan també contra ETA?
Aquestes “condemnes” categòriques, institucionals o dels partits
individualment, són totes sinceres? Ens les podem creure, les seves públiques estripades de vestidures?
Ells no el deuen veure (o sí, i fan veure que no), però aquí hi ha un altre sil·logisme possible no menys pervers que l’altre. Aquest:
—ETA
no vol dialogar sobre la independència del País Basc; els unionistes
(els més radicals) no volen dialogar (igual que la branca més radical d’ETA) sobre la independència del País
Basc; ergo,…
La conclusió és massa bèstia, per posar-la per escrit, i
no farem el tercer pas, doncs, la mateixa barbaritat que fan alguns (radicals) amb el
sil·logisme de més amunt. Però demostraria aquella màxima que diu que
els extrems es toquen.
Allò que està clar, més clar que l’aigua d’un
rierol, és que ETA, a més de segar vides (cosa a la qual no té cap
dret, i no cal que ho digui la justícia espanyola perquè ho sapiguem), a més de matar persones, amb la seva activitat criminal va contra l’independentisme basc i la
causa nacional basca (i de rebot contra tot l’independentisme
peninsular). ETA fa nosa. És com un insuportable gra al cul, un
melanoma maligne provocat per l’enquistament mental d’una colla d’atracadors que es pensen que
són uns herois del poble (i de la classe obrera) i que en realitat són uns cretins que, a més de l’incalculable mal que fan, pixen
fora de test.

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 23 de setembre de 2008 per mininu

President Irla

Deixa un comentari

Ahir, 19 de setembre, va fer 50 anys de la mort del que fou President de Catalunya a l’exili després de l’assassinat del President Lluís Companys pels militars franquistes. D’aquests anys, una trentena llarga han transcorregut ja des que l’Estat va recuperar la democràcia (en forma de monarquia borbònica restaurada per decret hereditari), i tanmateix la figura del 124è President de la Generalitat de Catalunya continua essent desconeguda, i de cap manera se li han rendit els honors que es mereix. Aquest desconeixement deu donar d’alguna manera la mesura de la qualitat democràtica de la restauració borbònica, i de rebot del nivell de l’autonomia graciosament concedida a aquest territori que Josep Irla va presidir forçosament des de fora de les seves fronteres durant catorze espinosos anys, del 1940 al 1954.
Enguany, però, coincidint amb el cinquantè aniversari del seu traspàs, el Govern ha anunciat, per boca del vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, que
les despulles de Josep Irla, que estan en un nínxol del cementiri de Sant Feliu de
Guíxols, seran traslladades a un mausoleu “que tindrà tota la dignitat
que es mereix la figura d’un president de Catalunya”.
Ja tardàvem!
Col·laborarem un xic des d’aquí, si se’ns permet, en aquest procés de dignificació amb un parell de notes sobre l’il·lustre personatge, una de biogràfica i una altra de més testimonial, d’una persona propera.

El primer que crida l’atenció de la biografia de Josep Irla i Bosch és que va passar al llarg de la seva vida per tots els càrrecs públics possibles, i això sol el converteix en un cas únic en la història del nostre país. Nascut a Sant Feliu de Guíxols el 24 d’octubre de 1874, ben aviat
es va interessar pel republicanisme catalanista, i en va ser un dels màxims
impulsors a les comarques de Girona. Elegit alcalde de Sant Feliu de
Guíxols, va exercir el càrrec durant els anys 1906-1910, un període de
la vida local que destaca “per la creació de serveis i obres d’interès públic,
l’assistència social, la promoció de la cultura popular i una
administració econòmicament austera i profitosa”, trets que diuen molt del personatge, igual que el “sentit catalanista i progressista” de la seva activitat política.
Posteriorment
va ser diputat a Girona i diputat al Congrés, a Madrid, i va assumir també el càrrec de President del Parlament de Catalunya, fins
al final de la guerra. L’any 1939 es va exiliar a França, des d’on succeiria en la màxima representació dels catalans el President màrtir, amb un govern integrat pels consellers
Pompeu Fabra, Carles Pi i Sunyer, Antoni Rovira i Virgili, Josep
Carner, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Pau Padró; fins al 1954, en què li pendria el relleu Josep Tarradellas i Joan.

La nota testimonial la trec del blog d’un ciutadà també ganxó, en Pere Pujol, el fill de Can Peric (podeu veure l’enllaç a la columna del costat):

“Ahir, onze de setembre, i com de costum, vaig ser present a l’ofrena
floral al President Josep Irla i Bosch. Vaig fer cap a casa amb la
satisfacció d’haver escoltat —ja seria hora— el deute que tenim amb
aquesta persona. Un lloc més digne on reposin les seves restes. Ara,
dintre de pocs dies, si no vaig errat penso que és el dia dinou, es
compliran cinquanta anys del seu traspàs. Jo en tenia vint-i-un quan
el seu nebot, en Llibert Turalles i Irla, fill d’una germana seva, va
venir a la taverna dels meus avis per dir-li al pare: “Pere, en Pepitu
és mort”. Ja no era President, feia alguns anys que, per mor de la seva
precària salut, havia delegat la més alta representació política en la
persona d’en Josep Tarradellas. Anys més tard, recuperada la democràcia
i les llibertats, vaig formar part, en representació del PSUC, de la
comissió que va encarregar-se del trasllat de les despulles des del
municipi de Saint Raphael
[Provença] fins a Sant Feliu.
De la vida
pública, de l’activitat política del President no en faré menció, ara
ja és coneguda. Jo només n’explicaré un fet que penso ens mostra la
seva qualitat humana.
La setmana passada va morir en Ricard Martell,
persona ben coneguda que va treballar de calafat a l’escar dels germans
Carré. Els seu pare i el seu oncle, originaris d’Andorra, de la
parròquia de Canillo, no podria precisar-ne l’any, varen emigrar des
d’aquelles terres cap a Sant Feliu. Andorra no era el país que ara
coneixem, on sembla que tothom “lliga els gossos amb llonganisses”,
cosa que no és certa. Els dos germans, coneguts per “en Cisco i en Pep
Dorra”, persones de terra endins, varen acabar fent la feina de
pescadors. Quan era mal temps en mar, aprofitaven per fer algun jornal
en la càrrega i descàrrega dels vapors atracats en el moll. En Josep
Irla fou consignatari de vaixells. Recordo que un dia, parlant amb en
Ricard, i no sé per quin motiu, vàrem mencionar el nom d’en Josep
Irla, i va fer-me el següent comentari: “Saps què vaig sentir-li dir al
pare, parlant amb la mare, en una ocasió, en referència al futur
President?: «Noia, en Pepitu és una bona persona». Pel que sembla, la
família passava el que podríem dir-ne “un mal moment“ i l’Irla (que
també així era popularment conegut) els va donar un cop de mà…
El President de l’exili, fins no fa massa temps el gran desconegut (en quantes ocasions de Companys a Tarradelles), va mantenir, prenent el
relleu de l’afusellat President Companys, des de l’any 1940 fins al
1954, en els moments més difícils i compromesos, la presidència del
Govern de Catalunya. Un exercici de responsabilitat i també de valentia
personal que es mereix el reconeixement del poble de Catalunya”.


Josep Irla i Bosch
1931
1931
1949
Fotografia 1 de 5

París.
El president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla, encapçala una
delegació catalana que diposita un ram de flors a la tomba del soldat
desconegut, a l’Arc de Triomf.
[Fotos: Arxiu de la Fundació Irla, a http://memoriaesquerra.cat/]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 21 de setembre de 2008 per mininu

This is a man’s world

Deixa un comentari

Què faríem sense elles? Són el motor ocult del món, l’energia invisible, el pivot sobre el qual gira el nostre univers; el delit que ens lleva al matí, ens vol a casa al vespre i ens guia en la nit. Res del que fem, res del que poguéssim fer no tindria sentit.
(Potser ho faríem millor si entenguéssim els signes).

“Woman is the nigger of the world” [John Lennon]

This is a man’s world, this is a man’s world
But it wouldn’t be nothing, nothing, without a woman or a girl

You know man made the cars to take us over the road
Man made the trains to carry heavy load
Man made electric light to take us out of the dark
Man made the boat for the water just like Noah made the ark

Man thinks about the baby girls and the baby boys
Man makes them happy ‘cause man made them toys
After man made everything, everything in the world he
can
Man makes money to buy some other man

He’s lost in the wilderness
He’s lost in bitterness

Without a woman or a girl no, no, no
Without a woman or a girl

This is a man’s world…

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 20 de setembre de 2008 per mininu

The black hole – Le trou noir – Das schwarz Loch – El bujero negro

Deixa un comentari

D’una manera o altra ho entendrem tot, al final…?
Fa pocs dies es va posar en marxa finalment el túnel circular de 27 km de llargada que el CERN (Centre Européen de Recherche Nucléaire) ha construït vora Ginebra, a Suïssa, i que passa un trosset sota el llac Léman i tot. Aquesta impressionant obra d’enginyeria és, com tothom sap, un accelerador de partícules; però el que no sabíem és que els experiments que pensen fer-hi, bàsicament el xoc de partícules atòmiques a una velocitat pròxima a la de la llum (déu n’hi do, quina marxa!), per treure’n informació sobre l’origen de l’Univers, hi ha la possibilitat, segons han dit algunes veus no se sap si gaire ben informades, que derivin en la generació d’un forat negre que se’ns empassi a tots (i quan dic tots vull dir tots: tots i totes!), i per tant que, contràriament a les bones intencions de la ciència, ens doni informació, sí, però sobre el final del nostre Univers domèstic (encara que aleshores fóra ja una mica tard, també és cert).
Sort que el del telenotícies ens va tranquil.litzar a tots (i totes), el migdia del mateix dia que es va engegar l’accelerador, un cop els tècnics el van tenir convenientment segellat: “Si vostès estan veient aquest noticiari, és que no ha passat res d’imprevist, i que tot va bé”, va dir, amb un pèl de sornegueria. Uf!, vaig dir jo.
I bé: qui té raó, aquí? Ens amaguen l’ou, realment? Ens tenen preparada alguna sorpresa radioactiva, aquests agosarats científics subterranis? És veritat que ens en podem anar amb bous i esquelles pel forat del desguàs avall? O és veritat, com asseguren ells, que ens en podem anar a dormir tranquil·lament, i que demà serà un altre dia?
Potser sí, potser no: la radioactivitat és molt misteriosa, i els radioactivòfils encara més. I de tota manera, això és igual que les centrals nuclears, on l’home vol imitar tant sí com no la natura: si podem crear energia nuclear aquí a baix, per què anar a buscar la del sol? Igualment: si aquí a la terra podem crear un bonic forat negre, per què esperar que ens xucli un dia o altre (i és tan llarga, l’espera!, com bé deia en Pau Riba) algun dels que ronden dispersats per aquí dalt a la galàxia làctia?

Així és com ho veuen uns…

…i així és com ho veuen d’altres (amb profecia de Nostradamus inclosa):

Si això va així, realment, com diuen els apocalíptics, la foscor serà més negra que la de les apagades intermitents de
Fecsa-Endesa. Però el pitjor de tot és que un desastre com aquest no
respectaria ni les immutables fronteres de l’Estat espanyol… i de fet, ni
l’Estat espanyol mateix!! Així doncs, jo crec que ara mateix, sense més dilació, el TC hauria de declarar preventivament l’eventual forat negre que puguin provocar les activitats del CERN totalment inconstitucional!…

(Sigui com sigui, per si de cas penjo tot seguit aquest post a la Xarxa, ara que encara hi sóc a temps…)

[Imatge de l’entradeta: http://earth.imagico.de/, una plana de visita molt recomanable, amb vistes insòlites del nostre planeta]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 17 de setembre de 2008 per mininu

So long, Wright

Deixa un comentari


In memory of Richard Wright (1943-2008)

—Merci pels bons moments, noi.

You shout in your sleep.
Perhaps the price is just too stepp.
Is your conscience at rest if once put to the test?
You awake with a start to just the beating of your heart.
Just one man beneath the sky,
Just two ears, just two eyes.
You set sail across the sea of longpast thoughts and
memories.
Childhood’s end,
Your fantasies merge with harsh realities.
And then as the sail is hoist,
You find your eyes are growing moist.
All the fears never voiced say you have to make your final
choice.
Who are you and who am I to say we know the reason why?
Some are born;
Some men die beneath one infinite sky.
There’ll be war, there’ll be peace.
But everything one day will cease.
All the iron turned to rust;
All the proud men turned to dust.
And so all things, time will mend.
So this song will end.

[Pink Floyd, Childhood’s end, 1972]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 17 de setembre de 2008 per mininu

La ‘moderna’ Espanya de sempre

Deixa un comentari

De tant en tant topes, llegint papers aquí i allà, articles d’opinió que quan arribes al final t’han produït dos efectes: d’una banda voldries que fossin més llargs, per poder allargar el plaer de llegir-los, i maleeixes l’espai intraspassable que tenen assignat dins la maquetació de la publicació que els ha tret a la llum; i el segon efecte és d’afecte, d’empatia, i de reconeixement envers l’autor, per la feina prèvia de tenir ordenades les seves idees, per haver-les exposat ordenadament i per haver posat ordre així de retruc a les teves, que potser eren compartides, però potser també de manera confusa, sense formular: si el tinguessis a davant probablement el primer impuls seria de dir-li “Quant us dec, mestre?”, o de pagar-li un cafè, si més no; però com que no es dóna el cas, o ho fa rarament, l’impuls queda en un agraïment silenciós, mut, però sincer.
Em va passar aquest dia, 13 del present mes, amb un article d’Enric Ramionet aparegut a la contra del diari gironí El Punt (que és el que tinc més proper, en més d’un sentit) i que comença així: “Diuen que aquest any hem commemorat la derrota sota la bandera de la perplexitat” [*] , marcant d’entrada una higiènica distància respecte al tòpic de moda. Amb el títol de “Modernitats patriòtiques”, l’articulista plasma en alta resolució, al meu parer, una instantània de l’estat actual d’aquests dos vasos comunicants que són Catalunya i Espanya, que quan un puja l’altre baixa i no hi ha manera que trobin mai l’equilibri, i tampoc el trobaran mai, amb tota probabilitat, precisament per causa de les pèssimes comunicacions entre l’una i l’altra, sempre viciades per tota mena de prejudicis (que des d’ara, compte, poden tranquil·lament viatjar amunt i avall a tota velocitat a través del TGV Madrid-Barcelona, que per començar -malament- es fa dir AVE…).
Un puja i l’altre baixa: “És una lògica inquietant i inevitable”, diu Ramionet, “una llei pendular que, ara que els ànims de la tribu espanyola campen desinhibits, sembla haver-se perfeccionat i que més que en un cercle ens endinsa en una espiral viciosa que, per exemple, als fòrums d’internet desencadena dia rere dia espectaculars focs artificials. Individualment o col·lectivament, tenir l’autoestima baixa és molt més torbador que tenir-la excessivament alta, però és menys ridícul”. ¿Esteu pensant en el xou de nonacionalisme exacerbat exhibit per carrers i places espanyoles després de la victòria de la selecció espanyolíssima de futbol en l’últim Campionat d’Europa? Jo també. Però prosseguim, que ara ve la part més sucosa del text, beneficiosa com un antídot:

“No estic parlant de coses serioses com els recursos, o de la necessitat d’esdevenir un país normal, o de les condicions que calen per bastir la societat lliure, justa, desvetllada i feliç que tant cobejàvem, però, atrapats com estem en aquesta dinàmica de nacionalismes que es retroalimenten, no puc evitar un cert neguit sentint contínuament com s’afirma que Espanya finalment s’ha modernitzat. Què vol dir modernitzar-se? Desenvolupar-se econòmicament? Poder-se comprar un 4X4?
Aquest país que segueix a la cua de l’OCDE d’inversió en educació, on lideren l’audiència programes de televisió que fan esgarrrifar i els índexs de lectura són els més baixos d’Europa, on l’elit de la societat, inclosa la intel·lectual, encara es reuneix sota el sol per contemplar com mortifiquen un animal, on l’ostentació i la banalitat senyoregen i el verí de la intransigència domina tota la vida pública començant pels mitjans de comunicació, on l’economia passa de la bogeria del pelotazo a la bogeria del totxo, potser sí és un país modern, perquè ha esdevingut pròsper, però continua sent un país lamentable.
Encara que aquell home alt i català que juga a bàsquet, en un anunci de televisió, repetís fa uns dies amb ridícula solemnitat que allò que realment importa és que el món admiri les habilitats pàtries per posar pilotes dintre d’una anella. Ui! si això ho hagués afirmat amb la samarreta de la selecció catalana, ja veig tota aquella plèiade de partidaris de la lengua común fent sang d’aquestes coses grotesques que tenen les emotivitats nacionals. Unes i altres, encara que sempre és més difícil adonar-se de les pròpies. Les glòries esportives deuen formar part de la modernitat i de l’embotiment patriòtic espanyol que tant ens incomoda, tota aquella exaltació que fomenten individus que van de pressa pels circuits o saben passar pilotetes damunt una xarxa i que tenen el domicili fiscal a Mònaco perquè entenen que fent onejar banderes ja compleixen amb les seves obligacions cíviques.
Fa un parell de mesos, uns entusiastes de la selecció espanyola de futbol cantaven plens d’orgull davant d’uns alemanys: Somos españoles, oéoéoé! És clar, vaig pensar: qualsevol sigui alemany, o finlandès, o danès, podent ser, simplement, curt de gambals”
.

[*] Parlant de curts de gambals: Noti el Sr. Albert Rivera, líder d’una cosa que fa convocatòries estranyes de gent, que l’articulista citat diu “commemorar”, no pas “celebrar”; i ho noti també la senyora Isabel Olesti, autora d’un bitllet dels més absurds que he tingut ocasió d’admirar els últims 50 anys. El dia 11 de Setembre, a Catalunya, no hi ha cap derrota a celebrar, senyors, facin el favor d’assabentar-se’n d’una vegada.
Per cert, tinc una notícia per a ells que els agradarà: avui mateix Estatpropi.cat ha arribat (vegeu columna d’aquí al costat) a les 20.000 adhesions d’internautes a demanar que els Països Catalans siguin un Estat més dins d’Europa.
________________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: una de les pintures de Pablo Picasso de tema tauromàquic; aquesta porta al peu una referència al famós espanyol torero Luis Miguel Dominguín, pare d’un espanyol cantant moderníssim, Miguel Bosé, que tanmateix porta el cognom de sa mare, l’artista de cine d’origen italià Lucia Bosé]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 16 de setembre de 2008 per mininu

Qui va amagar la Mariona Xuclà?

Deixa un comentari

On és la Mariona?
En aquesta mena de vodevils que són les cadenes de televisió actuals, on la gent no para d’entrar i sortir d’escena, el desembre del 2006 va aterrar a 8TV, juntament amb un periodista també de les comarques gironines, l’olotí Josep Puigbò (Amics, coneguts i saludats), la que havia estat Miss Girona del 1997, Mariona Xuclà, amb un programa, Xtra, al principi de mitja hora diària però que més tard va passar al cap de setmana, una hora dissabte i una altra el diumenge, si no recordo malament, que havia de “fer un repàs de les notícies més destacades de l’actualitat social”, bo i dedicant també uns minuts a la “informació rosa”, una informació que es va anar menjant minutatge, diria jo, i que es va anar estenent al seu “àmbit natural”, que és l’Espanya de les folklòriques, dels toreros, dels famosos, famosillos i fills de famosos, tota aquesta fauna que abunda sobretot en una societat, la castellana, que des del temps que va inventar la figura dels hijodalgos ha fet un llarg recorregut en aquest àmbit de l’aparença i de la seva filla natural, la xafarderia. (Hi ha algun altre país del món amb una premsa rosa tan potent com la que es publica a Espanya?). A Catalunya, terra de pencaires, bàsicament, aquesta mena de productes no tenen gaire predicament (com a actors, vull dir, que de lectors déu n’hi do els que hi ha..!), i amb prou feines hi ha sortit un star system que s’assembli al del centre i sud peninsular, i molt menys que s’hi pugui comparar, i encara sort del que s’ha creat a redòs de TV3 (que una mica, sense caure en l’exageració i en el ridícul, també deu anar bé per a l’autoestima col.lectiva, segurament), que si no no semblaríem ni llatins, caguml’osca!…

Continuant amb l’Xtra: la presentadora del programa, Mariona Xuclà, tenia experiència prèvia en televisió d’haver participat en programes com ara De buena mañana (Antena 3 TV) i El euromillón (Tele-5) i en programes de Televisió de Catalunya (Xou com sou, amb Enric Calpena, i Tres en joc, fent parella amb un altre gironí, Pep Cruz).

Però ve’t aquí que a 8TV, com a tot arreu, les audiències són el déu que tot ho governa, i al seu altar se sacrifiquen els programes així que flaquegen una mica, independentment de la seva qualitat i del seu interès intrínsec, i això és el que devia passar amb el de la Mariona Xuclà, que l’estiu del 2007 va desaparèixer de la graella per no tornar, ni el programa ni la seva bonica presentadora, que ens havia acompanyat i ens havia regalat els ulls (i les orelles: la Mariona parlava sistemàticament en català, amb el seu deliciós accent de Girona, a tots els seus col·laboradors i entrevistats) tots els caps de setmana d’aquella temporada passada…
Aquest 2008 hi va haver moviment a la graella de 8TV, amb un retorn sonat: no pas el de la gironina, sinó el del careto d’en Jordi González, que ja havia treballat a la casa quan es deia City TV, amb Vitamina N, ara amb un programa, La via làctia, de format molt semblant al que havia conduït també temps enrera a TV3 amb força èxit, Les mil i una, i que va tenir aquí una vida molt més efímera… En fi, no és per molestar, però com que no em compto entre els fans d’en Jordi, encara que li puc reconèixer els mèrits de la seva llarga trajectòria, especialment a les cadenes de TV del país, doncs la conclusió és òbvia: no hi ha color!
I on havia anat a parar, mentrestant, la nostra paisana? Doncs a la capital del Reino: a Telemadrid, precisament, la nostra cadena amiga!

Fent un tomb per la Xarxa, veig que a Madrid la Mariona hi ha anat fent tombarelles, conduint programes d’un interès molt relatiu, i a damunt en aquella selva urbana, on gasten una mala folla que és massa i es claven unes dentellades entre si que deixen petites les dels habitants de l’altra. Vegem-ne una mostra:

Alicia Martínez Senovilla sufre un atraco pero se encuentra bien

La
injusticia y la mala suerte se ha vuelto a cebar con Alicia Senovilla.
La reputadísima presentadora ha sido víctima de un espantoso atraco a
mano armada que, por suerte, no ha acabado en desgracia. En estos
momentos, la ex amiga de Belén Esteban se encuentra bien, evoluciona
favorablemente y la policía ya ha localizado a la presunta ladrona.

23.09.2007 TV

Los acontecimientos se produjeron esta misma semana. Alicia Martínez estaba a punto de ser la presentadora del próximo talk show de Telemadrid, hasta que otra más lista le robó en toda su cara el trabajo.

La lista en cuestión no es otra que Mariona Xuclà, una
codiciadísima comunicadora de extenso curriculum que ni corta ni
perezosa ha protagonizado un lamentable robo
, igual que el que un
día hiciera Silvia Jato con otro programa que estaba pensado para
nuestra chica, “De vez en cuando… la vida”. En este caso, no fue la
vida, sino la muerte de la secundogénita de Senovilla la que impidió
que nuestra presentadora fetiche pudiera trabajar.

Sin embargo, en esta ocasión, han sido los colchones Lo Mónaco los culpables.
Y es que Mariona, que por cierto, también adoramos en esta redacción a
más no poder, era hasta hace poco la imgen de esta conocida marca,
después de que también condujera el fantástico infocomercial “Mi cartera”, llegando así a lo más alto dentro del mundo de la televisión. Sin olvidar, por cierto, su trabajo como azafata del “Telecupón” y “El juego del Euromillón”, así como su intervención en el magacín “De buena mañana”.
Lo dicho, un portento.

Dejamos prueba del pasado de Mariona:

Sí senyor, la noia va fer alguns anuncis, fa temps. I els programes que li han encomanat tampoc són per tirar coets: malaguanyat talent, que jo crec que en té per fer coses bastant més interessants que les que consten en el seu extens currículum de comunicadora, que diuen aquests…
Que la lloguin a TV3, caram! (sents, Mònica Terribas?!), que faria pujar l’audiència i
l’autoestima dels catalans, i sobretot dels gironins, que podríem
fardar de ser de la mateixa regió que la presentadora + guapa de les
terres de parla catalana, fix!

—Torna, torna, Mariona!, encara que sigui per fer safareig com solies, que era un goig veure’t picar els llençols amb la teva pala…!

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 14 de setembre de 2008 per mininu

Llàgrimes de ràbia contra la ignorància

Deixa un comentari

Vorejant la Diada, observo un parell de coses de caire menor, però significatives, que trec aquí a rotlle (del que ha passat al terreny de joc els diaris de demà en faran complida crònica: la xerrameca dels nostres polítics en acció, bàsicament; brams d’ase que ja veurem si arriben després al cel de Madrid..)

TV3, Televisió de Catalunya
: al “Telenotícies Migdia”, després d’explicar els fets relatius a la Diada, en què l'”estrella” del dia era “la unitat de les forces polítiques catalanes en la discussió sobre el model de finançament autonòmic”, surt a la finestra catòdica el lehendakari Ibarretxe acompanyat d’altres membres del seu gabinet, tots amb un somriure d’orella a orella: la notícia diu que el Tribunal de Justícia europeu ha reconegut la legitimitat del concert econòmic que regeix les relacions contributives entre el País Basc i l’Estat espanyol… Tot seguit un Ibarretxe molt seriós, que no  té res de l’extraterrestre de la caricatura amb què el pinten els seus crítics, sinó que toca molt de peus a terra, reclama al Govern espanyol que deixi d’incordiar i atacar “per darrera” el concert econòmic a través dels governs autonòmics amics, afins al PSOE governant a Madrid, que parin de discutir “un dels pilars de l’autonomia basca”, i reclama tot seguit que es doni forma jurídica a la ratificació europea. El lehendakari Ibarretxe no perd el temps.
-El “TN Vespre” diu que el Tribunal Constitucional espanyol ha decidit tombar (com era de preveure) la consulta al Poble Basc prevista pel president Ibarretxe per l’octubre: els referèndums estan reservats al Govern de l’Estat, ha dit el TC. Així doncs, ¿són o no són “Estat”, els governs “autonòmics”? La teoria diu que sí, però que digui missa, si vol: allò que importa, l’única cosa que importa, és que l’increïble negoci que és per a Espanya l’Estat espanyol no faci fallida, que la mamella continuï rajant…, i d’això és del que es cuida el consell d’administració, també conegut amb el pompós nom de “Gobierno de España”.
-Els “Telenotícies” també han informat de la qüestió de les banderes: alguns ajuntaments que havien votat en ple que penjarien al balcó l’estelada, aquest any del centenari (i l’any que ve què, doncs?), se l’han embeinat perquè els jutge els hi ha obligat, apel·lant a la legalitat vigent. ¿I no podien haver-li replicat que si el mateix president Rodríguez Zapatero se la passa per l’engonal, la legalitat vigent, amb l’incompliment de l’Estatut, ells també podien fer-ho? Després es queixen que a Madrid no ens respecten…
-Avui és el dia en què TV3 compleix els primers 25 anys de vida, i per celebrar-ho el “Telenotícies” estrena un mapa de les temperatures del país que inclou només el Principat. A les Illes i el País Valencià, que es comprin un termòmetre o que mirin el temps a les cadenes amigues…
-Són 4 gats, però a TV3 els treuen al TN: els Ciutadans (extraterrestres), que pretenen que la Diada passi al dia de Sant Jordi, han fet una minimani ridícula, però fer el ridícul en colla, encara que no sigui gaire nombrosa, sempre és millor que fer-lo sol, que es nota més.

8TV
: A la pel·lícula que projecten a la nit, La ciutat cremada, d’Antoni Ribas, un Pau Garsaball encès, en el paper del senyor Palau, deixa anar, cridant: “És l’hora dels principis! Hem de reclamar el que ens pertoca, hem de reclamar a Madrid el concert econòmic!!”; i a l’escena següent, en què surt una cua de gent que van a enviar telegrames a Madrid en suport de Duran i Bas, l’oficinista els exigeix que els telegrames siguin escrits en castellà, perquè “es pugui entendre què hi diu”… En el moment d’estrenar-se la cinta, el 1976, la gent buscava paral·lelismes entre la situació que descriu l’obra del malaguanyat Antoni Ribas i la d’aquell moment. Han passat 32 anys, i els paral·lelismes continuen…

Telemadrid: Una de les nostres cadenes amigues, que diuen que la presidenta por accidente Esperanza Aguirre vol privatitzar: la seva visió de les coses catalanes, que ara com a emissora pública ja és demencial, pot arribar llavors a cotes èpiques. A més de ser notícia per això, que pugui passar a mans privades, va ser actualitat no fa gaire per un (altre) reportatge sobre la bestial “situació de discriminació del castellà” que es veu que hi ha a Catalunya, i que ells no es cansen de denunciar de bracet amb els altres “informats” de C’s. Un botó de mostra memorable és el d’aquell tall de veu que va arribar a ser finalista dels “premis APM” de la Catalunya Ràdio amb crosta de l’època d’Antoni Bassas: “Esto es una panadería y, sin embargo, aquí pone ‘forn de pa’…”. Observi’s la càrrega ideològica d’aquesta locució adverbial, “sin embargo”: ja diuen que la llengua parla de l’ànim, però també de l’ànima, de la gent que la parla…
He dit un altre reportatge perquè fa uns mesos (la reincidència és la virtut dels mesells) en van emetre un de similar, sobre els “ciutadans de segona” que són, segons ells, els catalans castellanoparlants de Catalunya. Per als ciutadans que no se’n recordin, o que pugui dir que és una invenció, aquí reprodueixo la carta, una mica desmanegada però sincera, que els va enviar aleshores un nano, un estudiant català, i que la va redactar previsorament en castellà, per no trobar-se com els dels telegrames de la pel·lícula d’en Ribas:

“Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en
mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano
para que me
entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en
usar un traductor.
He visto su documental llamado “Ciudadanos de
segunda”, ¿y saben qué? Me
han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da
igual, no tengo reparo en
mostrar mis sentimientos.
Les contaré. Me llamo Arnau, soy de un
pueblo de la Anoia (provincia
de Barcelona) llamado Capellades, de unos
5.000 habitantes. He sido
escolarizado toda mi vida en la escuela pública,
donde nunca he
destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar
cursos, llegando
a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando
2º del ya
dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero

plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita
cualquier
tipo de argumentación en su lengua, el argentino. Y no
sólo me atrevo a
decirles esto, sino que también me atrevo a
decirles que desconozco
cualquier persona que no sea capaz de
hacerlo. También me considero capaz
de hablarles con suma facilidad
en su lengua, me siento capaz de sentarme
delante de ustedes y
expresarles en castellano mis sentimientos con toda
facilidad. La
supuesta discriminación que he sufrido en la educación
catalana me
permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en
su
máximo nivel; no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que

resida en Madrid, y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy
capaz
de leer
El Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los
16. ¿Me
creen incapaz de leer
El Lazarillo de Tormes o La Celestina?
Se equivocan.
¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta
Machado? Se
equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua
extraña para mi? ¡Pero
si es mi segunda lengua!, la domino a la
perfección; ¡leo libros en
castellano desde siempre!; de hecho, des
de primero de ESO estoy obligado
a leer tres libros de castellano
por año, y en primaria también tenía que
leer uno por año; además, mi
bachillerato incluye una asignatura llamada
Literatura Castellana.
Pero también leo por iniciativa propia en
castellano, en mi tiempo
de ocio me he leído todas las novelas de Harry
Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien
entendida, en la que una
cultura no se come a la otra, es un hecho
enriquecedor, desde mi
humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista,
de estos malos-malos, como diría Joel Joan o Mikimoto.
Les podría
meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no

español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el
siglo XXI
y me da la gana. ¿Qué van a hacer, señores? ¿Lo que hizo Felipe V?
¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo
que hizo Franco? ¿O acaso estoy
manipulando la historia y
estas ilustres personas (para ustedes) fueron
una eminencia
respetando los derechos humanos y la libertad de expresión?
No
quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes,

porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como
siempre
hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los
vencedores.
Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, y
lo mató uno de
estos tres señores que hicieron lo que ustedes
quieren hacer a mi país,
destruirlo. Decirles también,
y retomando el hilo anterior, que en mi
instituto no todas las
asignaturas comunes se hacen en valenciano: he
hecho matemáticas,
filosofía, literatura, inglés y sociales en
castellano; y además, en
el resto de asignaturas, la mayoría de profesores
optan por
contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que
encuentro
totalmente mal, ya que creo que a la larga el castellano
acabará
sustituyendo el catalan en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar. Las lenguas son como las especies: hay que protegerlas. La
extinción de una lengua tendría que ser traumática a ojos
de cualquier
humano (un español, por ejemplo); de lo contrario, éste demuestra un
racismo lingüístico total, un imperialismo, una
poca sensibilidad que yo
creía desaparecida del ciudadano español. Nosotros no hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el
catalán vivo, nadie lo va a hacer por
nosotros; nos vemos con
esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros?
En
absoluto: acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra

cultura imponiendo la suya; me da igual qué vecino tenga, pero que
respete
el estatuto de la escalera, y si no lo hace, si busca
destruir mi escalera,
le pediré con toda la educación del mundo que
se vaya. Los catalanes no
podemos ser racistas: nuestras raíces son
mestizas al 100%, y estamos orgullosos de ello; sí, señores, estoy orgulloso de la
inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo. La mayoría de mis
amigos tienen raíces andaluzas, pero
ellos se consideran catalanes, y
lo son tanto como yo, sin lugar a dudas.
Además, ¿cómo nos pueden
considerar racistas, si tenemos como presidente un hombre de origen
andaluz y con mucha dificultad para hablar el valenciano, ¿seria el
caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo.
Los
racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar

ajeno, considerando pues el pensamiento de la gente de este lugar

inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre

personas que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi
carta. La he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema
previo, como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer
entre líneas. Que sepan ustedes que las lágrimas que me han hecho
derramar riegan mi consciencia, que reside abierta y con ansias de
libertad para mi pueblo. “Ladran, luego cabalgamos”,
como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán,
como en su documental:
Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància!”

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 12 de setembre de 2008 per mininu

Perles carpetovetòniques (6): Albert Rivera Díaz

Deixa un comentari

És el tercer català consecutiu que surt en aquesta miniexposició de perles carpetovetòniques: doncs sí que anem bé, per anar a Sants!…
El personatge d’avui, que va venir al món a Barcelona encara no fa 30 anys, fill de pare català i de mare andalusa, tot i la seva relativament curta edat ja ho té tot clar, i sembla que vol dedicar els millors anys de la seva vida a fer-nos entendre, als que hem anat acumulant anys sense entendre un borrall de res, de què va la cosa, i concretament de què va això de Catalunya, que alguns estúpids de mena i ignorants enciclopèdics s’entesten a considerar-la una nació i, encara pitjor, a fer-ho creure a la resta de ciutadans d’aquesta terra, quan en realitat no és més que això, un tros de terra, que pertany a la Nació espanyola, que un dia li va fer el favor de conquerir-la (no pas amb la seducció de l’amant, sinó per la força del violador, però no ens pararem ara en aquest detall fútil) i seguidament va elevar els quatre pagesos rústecs que la poblaven a la categoria de ciudadans espanyols. (*)
Al bo de l’Albert, que deu tenir l’ànima dividida entre les dues boniques i entranyables regions espanyoles dels seus progenitors, i alumne avantatjat com és del prestigiós catedràtic de dret constitucional Francesc de Carreras, no li deu entrar al cap que li preguntin quina llengua s’estima més, la del papa o la de la mama, i es passa el dia intentant demostrar que el plantejament és una bestiesa, una pregunta fora de lloc…
Si el noi hagués nascut a Alemanya, posem per cas, i el seu pare fos alemany en comptes de català, l’Albert ara seria un advocat com tants, segurament, després d’haver fet la carrera, des del jardí d’infància a la universitat, en alemany exclusivament, i es dedicaria tranquil·lament a la seva feina i a la seva família, i parlant arreu en alemany i a casa seva en castellà, amb tota probabilitat. Però això seria mortalment avorrit, de tan normal, i en aquest sentit el noi Rivera va tenir sort, perquè va anar a néixer en una terra molt particular, que temps era temps anava creixent i fent la seva, fins que un dia la van capturar i, un cop vençuda i desarmada, la van abduir i la van convertir en la terra de ningú, vull dir de tothom, que és ara, i que resulta especialment adequada perquè les persones, personetes i personatges com el mateix Albert Rivera, que tenen les espatlles cobertes per totes les legitimitats constitucionals del seu poderós Estat, es dediquin a martiritzar-la amb tota mena de distorsions malintencionades, disfrutant de la seva excitant indefensió.
Un dia vaig coincidir amb ell, amb l’Albert Rivera, en una àrea de servei de l’autopista, només un moment; ell era a la llibreria, i el vaig veure d’un tros lluny, des de la cafeteria on esmorzàvem. Llàstima de pressa, perquè em vaig quedar amb les ganes d’acostar-m’hi i demanar-li on veia el famós 50% del seu bilingüisme redemptor en aquell establiment, a les portades de totes aquelles publicacions posades a la venda per al públic passavolant… I també li podria haver explicat, per veure si també l’entenia, un petit conte. Aquest:

Suposem que a la taula d’en Bernat hi seuen dos comensals: un és un
adolescent a mitja estirada, maldestre, desnerit, prim i mort de gana;
l’altre és un individu fet i dret, gras com un teixó i amb una gana
insaciable, que es cruspeix invariablement la seva ració i la meitat de
la del seu company de taula. Els pares del noi, veient-lo tan flac i
mal alimentat, li donen una ració extra d’oli de fetge de bacallà, a
veure si el reanimen una mica… Tot va bé fins que ho veu un advocat
jove que passava per allà, un tal Albert Rivera, que troba intolerable
que l’oli de fetge de bacallà sigui només per al vailet: el senyor
fartaner també hi té dret, només faltaria! I ho diu ell, que és
professional del dret i la justícia, i líder de la mosca collonera
coneguda com a Ciudadanos/Ciutadans, Partit de la Ciutadania.
Vegem com ho diuen:

“Ciudadanos te convoca a una concentración en la Avenida Josep
Tarradellas de Barcelona entre las 12,30 y las 13,30 en el que se
reinvidicará el 23 de abril como Diada de todos los catalanes.
El 11
de septiembre es una fecha que ha sido manipulada por los
independentistas
. Los hechos que celebran
[?] no se corresponden con la
realidad histórica. Se trata de mentiras deliberadas que sirven a sus
autores para construir una imagen irreal e injusta
[??]. El 11 de septiembre
se reivindica una nación catalana que en realidad nunca ha existido,
negando
[?] la única nación que ha otorgado a los catalanes y al resto de
los españoles la condición de ciudadanos.
Por ello,
Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía propone celebrar la Diada de
Cataluña el día de Sant Jordi, por ser el fiel reflejo de la sociedad
abierta, plural, cosmopolita y que mira al futuro que siempre ha sido
Cataluña, frente a la comunidad inventada, imaginada, identitaria,
dividida y que mira al pasado
que representa la Cataluña de la Diada
del once de septiembre.
ASIMISMO, en este acto se rechazará el uso
de la bandera independentista
, la estelada, en los más de 40
ayuntamientos catalanes que ya han anunciado que la izarán en sus
balcones el 11 de septiembre”.

Jo tinc una proposta, em sembla que prou bona, també, mentre la de l’Albert no qualla i es fa efectiva: en l’edició d’aquest any, es podria canviar la denominació “Diada de Catalunya” per la de “Jorn dels Miserables”, atès que el seu Partit de la Ciutadania, que és d’una mesquinesa contrastada, d’un sentit de la justícia deplorable i d’un coneixement de la història nul, pel que es veu (o pitjor encara: revisionista), ha decidit participar-hi.
I si no els agrada aquesta, en tinc una altra encara millor, perquè és cosmopolita, i per tant pot ser del gust d’aquests desperts conciutadans nostres: l’ONU, o algun organisme supranacional del mateix nivell, podria declarar l’Onze de Setembre com la Diada contra el Terrorisme, per commemorar (no pas per celebrar, Albert) les accions terroristes i antidemocràtiques de Felip V, del general Pinochet i d’Osama ben Laden… És clar que, ben mirat, potser es tracta d’unes figures històriques “que en realidad nunca han existido”…

_______________________

(*) En consideració a aquest i als altres esquetxos continguts en aquest ban magistral, que sembla escrit a mitges per un graciós, un tonto, un ignorant i un cínic, il·lustro aquesta entrada amb la imatge promocional de l’obra “Los mejores sketches de Monty Python”, del grup valencià Imprebís, que a més de ser d’un grup de ciudadanos en actitud de servei, emula la foto promocional del nostre personatge -que apareixia nu, per bé que en vista frontal- en les eleccions al Parlament de Catalunya, en les quals com se sap va triomfar de manera brillant.

Aquesta entrada s'ha publicat en Perles carpetovetòniques el 9 de setembre de 2008 per mininu

Arriba Espanya! (en bicicleta)

Deixa un comentari

Etapa catalana, la d’avui, de la Vuelta Ciclista a Espanya: d’Escaldes al pla de Beret, a Salardú, passant per la Seu d’Urgell, el coll del Cantó, Sort, l’alt d’Enviny, Rialp, Llavorsí, Esterri d’Àneu i el port de la Bonaigua… La serp multicolor, doncs, ha passat per la catalana terra a portar-hi, a més de la seva pintoresca nota de color, l’oloreta de la seva presència, a deixar-hi el seu rastre, a marcar el territori, un any més….
És normal, oi?: “Cataluña es España”, i per tant és lògic que hi passi la Vuelta. Però un any més, casualment, la Vuelta ha deixat de passar pel País Basc, que tampoc es cansen de dir, els nonacionalistes del Pegamento Imedio, que allò també és territori espanyol, i en canvi les bicicletes de la Vuelta l’han esquivat novament, en aquesta edició del 2008. I no sé quantes vegades consecutives fa ja que això passa; però el que és segur és que passa d’ençà que la Vuelta va rebre amenaces d’ETA en el sentit que seria violentament interrompuda, la prova ciclista, si el seu traçat s’endinsava per les carreteres basques. Potser es tracta d’una casualitat, sí, però més aviat tot fa pensar que els orgullosos unionistes, que tot el dia proclamen que no s’ha de cedir al xantatge dels nacionalistes no castellans (que no amenacen ningú, ni amb atemptats ni amb res semblant), aquí sembla que s’han arrugat.
El cas, tot i ser tan repetit i malgrat tenir la Vuelta tot el ressò mediàtic de costum en esdeveniments esportius dels quals Espanya pot treure rendiment polític, és exemplar, per molt que el vulguin amagar, passant-hi de puntetes i silenciant-lo. Per què? Doncs perquè un es posa a fer comparacions i al·lucina, primer, i després pensa que aquí passa alguna cosa que no és del cas…

Al País Basc, per exemple, no paguen impostos a l’Agencia Tributaria
espanyola, sinó que se’ls recapten ells mateixos, a través de la pròpia
agència tributària, i després en donen una part (prèviament pactada, i aquesta és una altra)
a l’Estat, “per a les seves despeses”; i en canvi, aquí a Catalunya,
amb aquests polítics tan espavilats que tenim, ho fem just al revés, i
després ells, els espanyols del pega-pega, ens ho agraeixen pujant-nos
a cavall, fent-nos anar a cops de fuet i pixant-se’ns a sobre des de
dalt i fent-nos creure que plou, com deia un polític català molt
important, amb la sagacitat que el caracteritza. (Ara mateix, en aquests precisos dies estivals, el govern espanyol ens està plovent a sobre amb la remaleïda cançó enfadosa del retardat mental sistema de finançament -com si fossin ells que ens financessin a nosaltres!…).
Al País Basc
estaven construint, fa uns anys, una central nuclear al costat del mar, a Lemoiz
(Lemóniz, en cristià), però va ser objecte de les amenaces de la banda
armada dels collons, i el projecte va finir allà mateix; i nosaltres,
solament al Principat, n’hi tenim 2 en funcionament (que eren 3, però
se’n va socarrimar una, mala sort), i ara tenim endemés l’amenaça, vull dir l’anunci,
d’un cementiri de residus radioactius que serà instal·lat en breu al costat d’una d’elles.
I aquí tenim la Vuelta ciclista, que presenta aquesta
curiositat que dèiem: que no va a fer la volta pel País Basc des de fa
la tira de temps…
I una altra curiositat bastant curiosa: el País
Basc a ningú (a cap Abril Martorell basc) no se li ha acudit de
rebatejar-lo com a “Comunitat Basca” (ni tan sols a la veïna Navarra se
li diu oficialment “Comunitat Navarresa”, per fer la comparació
sencera…).
¿Com és que l’Estat espanyol, tan igualitari, tan
unitari i tan partidari dels uniformes, permet aquestes diferències tan
palmàries?
Si no fos per què, hom diria, traient les conclusions
pertinents (o impertinents) del cas, que al capdavall semblaria que és
aquest, i només aquest, el llenguatge que entén el brillant cervell que pren les decisions des del centre del macrocefàlic Estat espanyol…
I mentrestant, a Catalunya, tothom perplex, que, per no fer-ho tot tan dramàtic, és un mot que rima amb multiplex… (*)
No
és nou, germans: la perplexitat és el rastre que sol deixar el pas de
la caravana espanyola, sigui de bicicletes, sigui de cavalls o sigui de
tancs. Així ha estat en tots els països per on Espanya ha anat a fer la
volta al llarg dels últims segles. Després aquests països, un darrera
l’altre, un cop superada l’estupefacció, han passat de la perplexitat a
la independència. Si no ens volem passar d’originals, doncs, tots els
indicadors diuen que aquest és el camí, i tot fa pensar a més que no
n’hi ha d’altre, si no és el de seguir la Vuelta a Espanya, però a la
cua del pelotón, amb el cotxe escombra…
______________________________________________

(*) Si ens portem bé, gràcies a aquest prodigiós invent, avalat en el seu moment pel ministre barcelonès de Noves Tecnologies, ens deixaran
veure aquí dalt (de moment ja és així a les comarques centrals i al Cap i Casal) les emissions de la televisió valenciana, Canal 9 (i de
les de la ràdio què se’n sap?), i allà baix podran continuar veient els
programes de Televisió de Catalunya, TV3 (i de Catalunya Ràdio?), ara
que sembla que li llevaran del tot la crosta nacionalista, i amb una mica de
sort, podria passar fins i tot que llevessin les multes milionàries
imposades a Acció Cultural del País Valencià per la seves accions
culturals desmesurades en favor de la recepció de TV3 sense els
permisos corresponents de la nacionalista administració valenciana…

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 8 de setembre de 2008 per mininu