L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

L’última cistella de l’Akasvayu a Girona

Deixa un comentari

S’ha acabat. S’ha acabat el bròquil: “Girona es queda sense ACB després de vint anys”, informava -confirmava- el diari de dissabte. No fa pas tant, a la meitat d’aquesta desconcertant singladura del CB Girona amb el vaixell de l’empresa patrocinadora capitanejada per Josep Amat, aquest reclamava l’ampliació del pavelló de Fontajau, per acabar de fer rendible el negoci i que sortissin els números, argumentava… I al final de la temporada el pavelló no s’ha tocat, i a més presenta unes estadístiques d’assistència de públic als partits correctes però no pas sobrades, i els números que surten dels llibres de comptabilitat són tots vermells, i d’unes dimensions tan astronòmiques que ningú no vol o no pot assumir-los.
De res no ha servit la campanya espontània de socis i aficionats, majoritàriament joves, portada a terme aquestes últimes setmanes, d’ençà que la trompada es veia a venir; de res haurà servit la fidelitat demostrada pel públic gironí, de totes les comarques, que es retrobava cada quinze dies a Fontajau per fer costat sorollosament al seu equip; de res hauran servit els “esforços” que diuen que han fet els dirigents perquè no s’arribés a aquest extrem…
I bé: com s’hi ha arribat? ¿Ha sigut per la caiguda del mercat del totxo, al qual pertany l’empresa del patrocinador? Això també es veia que s’acostava. Com s’hi ha arribat, doncs? ¿La causa de tot plegat és el mateix mercat basquetbolístic de l’ACB, desmesuradament inflat -com tots els altres esports d’elit, d’altra banda? Hi ha hagut descura de les institucions, com assegura l’oposició de CiU a l’Ajuntament de la ciutat? “Sovint no valorem les coses fins que no les tenim”, reflexionava el veterà expresident del club Joaquim Vidal. “Ens haurem de fer moltes preguntes sobre què ha passat”. I els aficionats a aquest meravellós esport que ens hem quedat amb un pam de nas i muts de la sorpresa voldríem saber les respostes. Em sembla que és el mínim a què tenim dret.
La fotuda notícia va saltar dissabte, hem dit. Doncs tot just dimecres passat, dia 23 de juliol del 2008, com a jugadors del Basmi Akasvayu vam fer també a Fontajau, al campus d’estiu del CB Girona amb un centenar de nanos de totes les edats, la nostra última cistella.

Ho dic en sentit literal, ja que aquesta haurà sigut l’última activitat pública aquesta temporada del nostre club de bàsquet en cadira de rodes; però també en sentit figurat, perquè lògicament la societat Basmi-Akasvayu ja no continuarà. Arribats en aquest punt, crec que és el moment oportú per donar una petita informació sobre el Basmi i fer un parell de reflexions que la volten amb la persistència dels satèl·lits.
Tot just haver-se acabat la competició, i abans no arribés la dispersió de l’estiu, els jugadors del Basmi ens vam reunir un parell de vegades per parlar del nostre immediat futur, ja que alguns dels nostres jugadors, i dels més decisius, havien donat mostres d’un cert cansament, i ganes de parar una temporadeta, no del tot, però sí del ritme de competició i els sacrificis afegits que comporta, com el dels desplaçaments cada quinze dies, el ritme alt d’entrenaments, el temps de dedicació, etc. Part de l’equip volia continuar la competició de tota manera, però com que l’objectiu de la competició és la victòria, finalment vam decidir no inscriure’ns a la lliga i agafar-nos un any sabàtic, per donar-nos temps a recompondre l’equip amb nous jugadors que s’afegeixin als que s’han quedat amb ganes de continuar. Aquests són els fets, i són ben senzills d’entendre.
Ara bé: aquesta és una realitat particular, la nostra, però quina és la realitat general del bàsquet en cadira de rodes? Aquesta ja és més difícil d’atènyer, de capir amb el cap que ens descansa sobre les espatlles.
Un servidor no entén, per exemple (ja n’he parlat en un altre post, però hi torno ara, disculpeu), per què aquest esport no depèn, com una simple variant del bàsquet de peu, de la Federació de bàsquet, sinó d’una Federació d’esports de minusvàlids físics que, a nivell estatal, és d’un decimonònic que tomba d’esquena (n’hi ha prou de fer un cop d’ull a la seva plana web, un prodigi de disseny que any darrera any es manté perfectament intacte), encara que ara es digui “Federación Española de Deportes de Personas con Discapacidad Física” (la correcció política que no falti, això sí, sobretot); d’un funcionament (per dir-ho així) molt i molt peculiar, molt… madrileny; i d’un carpetovetònic portuguès que fa feredat: aquest any a la lliga de primera divisió hi ha desplaçaments a Sant Sebastià, Cantàbria, Astúries, Palència, em penso, i el Ferrol…, i demani!
Són uns viatges llargs i molt cars, que tots els equips s’han d’espavilar per poder-se pagar, ja que les ajudes oficials -en bona part provinents d’una ONCE que cada any tanca més el puny- són escasses, i trobar recursos de patrocinadors particulars és difícil: ho és per a tothom, però encara més en aquest esport, que, tal com està (des)estructurat, està condemnat (autocondemnat) a l’ostracisme, i com a màxim a l’exotisme; i a formar part de tant en tant de l’altruisme de persones i institucions, quan algú se’n recorda de sobte i l’inclou en unes Jornades de conscienciació i/o de solidaritat, posem-hi, de tal o tal escola, ong, universitat o el que sigui…
Un moment: que ningú pensi que n’estigui fent befa i escarnint. De cap manera: tot al contrari. Si no penséssim així, tant els meus companys d’equip com jo mateix, ens estaríem bé prou d’apuntar-nos a aquesta mena de manifestacions, i en canvi ho fem sempre que se’ns presenta l’ocasió, i amb molt de gust. I més n’hi hagués.
El que estic dient és que, si de mi depengués, canviaria ara mateix totes les jornades de conscienciació per la simple normalitat, només això. Primer perquè crec que faria molt més a favor de la famosa “integració” del col·lectiu, però a més a més, i fins i tot per sobre d’aquesta consideració, hi ha la de l’afició esportiva, l’amor pel bàsquet, per dir-ho amb aquestes paraules, si no han de sonar quiques…
Ho dic ara i aquí, en fred, perquè és el que penso. Però ho penso encara més intensament quan ho penso en calent, precisament cada vegada que “obrim” el bàsquet en cdr a la mainada d’una escola o d’un institut, d’un club de bàsquet de peu, o d’un clínic o un campus de bàsquet, com en aquesta última ocasió a Fontajau, aquesta setmana passada i l’altra.
Cada vegada el procés és el mateix: els nanos passen de la indiferència o mitja sorpresa inicial a la curiositat, després a l’interès -i aquí et fan tota mena de preguntes, volen saber tots els detalls de tot-, i després, un cop són dalt de la cadira i han superat el contacte inicial (i alguns una certa aprensió, però que cada vegada es dóna menys a mesura que es modernitzen els dissenys), descobreixen que aquell vehicle “per a discapacitats” en realitat és una joguina, és a dir, un vehicle per a jugar, perquè el bàsquet -amb sense cadira i amb cadira- és un esport, és a dir, un joc per divertir-se tot intentant superar el contrari i guanyar el partit.
Si alguns del centenar de nanos que hi havia a la pista central del pavelló de Fontajau descalça -sense el parquet dels diumenges de glòria-, si a alguns dels nanos, deia, els va quedar al cap aquest missatge, doncs mira, penso que al final aquell (malaguanyat) equipament municipal no haurà tancat una etapa magnífica de la història esportiva de la ciutat d’una manera tan trista com diuen les cròniques oficials.

Aquesta entrada s'ha publicat en Basquetmania sobre rodes el 29 de juliol de 2008 per mininu

Per voluntat libèrrima dels serfs…

Deixa un comentari

“Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”
.
¿Qui no se’n recorda, d’aquestes paraules, tan exactes? Van ser dites pel rei
d’Espanya, en l’inesborrable discurs que va pronunciar el 23 d’abril del 2001, en plena majoria absoluta aznarista, essent Pilar del Castillo ministra de Cultura (que és una cosa, la cultura, que a Espanya serveix, com totes les altres eines, com la llengua mateixa, per a la causa nacional, és a dir, nacionalista).
Trobo aquesta citació a l’apartat de “Catalunya” en una publicació antiga, el número 8 de La Teranyina, òrgan dels serveis lingüístics de CC OO de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Forma part de la ressenya que hi va fer Pep Hinojosa des del Principat sobre el rebombori aixecat per les paraules dites pel (o a través del) monarca espanyol justament el dia de Sant Jordi, la festa del llibre i la rosa que els catalans celebrem (sense deixar de treballar) com a exaltació de la cultura i dels sentiments d’amor a la nostra terra i a la gent que l’habitem.
En el mateix escrit Pep Hinojosa reproduïa el comunicat en què el sindicat català expressava la seva estupefacció per algunes idees que el monarca havia expressat en aquell parlament:

“És una veritat històrica reconeguda, i no creiem que el rei la ignori, que la llengua castellana s’ha imposat per la força de la colonització a terres americanes, africanes i asiàtiques. D’altra banda, a les terres d’Espanya que no parlaven castellà, en diferents etapes de la història, la pressió i la coerció han estat molt presents pertot arreu: a l’escola, a l’església, davant l’administració de l’Estat i fins i tot al carrer, i en algun àmbit encara ho són. Les cultures indígenes i els pobles perifèrics de l’Estat n’han patit les conseqüències durant segles. En concret, a Catalunya la imposició del castellà és evident a partir del Decret de Nova Planta (1707) i, després d’un parèntesi, amb la legislació franquista. Qualsevol català de més de 40 anys ho pot corroborar. Una cosa és lloar una llengua, estimar-la. Això ens sembla bé. Una altra cosa és pretendre tergiversar la història i la realitat”.
“No costa gaire trobar estudis”, continua escrivint el cronista, “que deixen en una posició ridícula les tesis del rei. Francesc Ferrer, a La persecució política de la llengua catalana, demostra que als països catalans l’espanyol no s’ha estès precisament per la voluntad libérrima de la població: els documents que presenta van des de l’esmentat Decret de Nova Planta fins a la mateixa Constitució del 1978, passant per la Reial Cèdula de Carles III, les lleis del notariat, les instruccions dels governadors de Primo de Rivera o tota la bateria de normes i pràctiques castellanitzants impulsades per Franco. Un altre llibre imprescindible, aquest centrat en el període de l’última dictadura, és L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, de Josep Benet”.

Som a juliol del 2008, i ni en Ferrer Gironès ni en Benet són ja entre nosaltres, però han deixat aquí el testimoni dels seus llibres, que si no els cremen aquells que hi són denunciats (com han fet tantes vegades al llarg de la història, però que en el moment històric present ja no és possible que passi), no callaran, no deixaran mai de dir les veritats com temples que contenen per a qui els vulgui llegir.
Contra aquestes muntanyes de dades, contundents com cops de puny, ja poden anar redactant manifiestos, els llenguacomunistes de Ponent: la Memòria no és pas una brossa que es pugui amagar sota l’estora d’un cop d’escombra, de manera que cada document d’aquests que escupen amb ràbia acaba essent un altre rajol, un més, del mur que estan aixecant (ells, que consti) entre ells i nosaltres i que ens acabarà separant, inexorablement.

En el post anterior dèiem que hi ha països que tenen taques enormes, negríssimes, en els seus llibres d’història, i que tanmateix no hi ha maneres que es donin per al·ludits quan algú les assenyala. Ahir parlàvem dels mètodes del govern afrikàner per marginar i anorrear els pobles indígenes de la República de Sud-àfrica amb excuses espúries que volien fer passar per raons, amb la finalitat última d’apropiar-se el país per al seu únic i exclusiu benefici.
Sense voler comparar (Espanya mai es deixa comparar amb res ni amb ningú, quan no li convé), transcric aquí uns fragments d’un altre article de la mateixa revista, firmat per Javier Barinaga, sobre el decret d’usos lingüístics que va aprovar el desembre del 2000 el govern de Navarra per regular l’ús de la llengua basca a les administracions públiques:

La iniciativa ha aixecat una gran polseguera en aquella comunitat autònoma, ja que diversos col·lectius socials i entitats cíviques entenen que el decret infringeix diversos articles de la Llei de l’èuscar del 1986.
(…) El decret en qüestió obeeix, segons el titular de Justícia i Interior navarrès, Rafel Gurrea, a la voluntat del Govern autonòmic d’ajustar les lleis “a la realitat social” i evitar la “sobrevaloració” de l’èuscar en la provisió de places per a l’Administració, fet que, al seu entendre, atempta directament “contra els principis d’equitat i justícia”.
Amb aquest propòsit, el Govern de la Unió del Poble Navarrès ha establert en els primers mesos de vigència del decret tres plans d’actuació sobre l’ús de l’èuscar: dos per a les zones bascòfona i mixta (que, juntament amb la zona no bascòfona, constitueixen les tres àrees lingüístiques en què es divideix Navarra) i un altre pla per a la regulació del coneixement d’idiomes en els barems de mèrits per a l’oferta pública d’ocupació.
Pel que fa al primer aspecte, la zonificació lingüística del territori, amb l’aplicació dels nous plans s’ha eliminat de fet la zona mixta (Pamplona i la seva àrea d’influència, on resideix la majoria de la població) i passa a considerar-se exclusivament castellanoparlant, mentre que la zona bascòfona (al nord de la capital) rebrà a partir d’ara el tractament de zona mixta. D’acord amb aquesta decisió, la imatge corporativa institucional, els senyals viaris, els anuncis oficials, la paperassa i, en definitiva, tots els elements que fins ara reflectien el caràcter bilingüe de l’Administració autonòmica, ara es faran només en espanyol. Un dels primers organismes que han sofert aquesta onada castellanitzadora ha estat l’Institut de les Administracions Públiques, on, per cert, fins ara tenia la seu la Direcció General de Política Lingüística -ara s’ha inclòs en la Direcció General d’Universitats.
Quant a la valoració de la llengua basca per a la provisió de llocs de treball a l’Administració, el govern navarrès també ha tirat pel dret. El coneixement de l’èuscar deixa de ser un requisit, i se li atorga, en els concursos de mèrits, menys valor que al coneixement de l’anglès, del francès o de l’alemany, ja que en la pràctica aquests idiomes es podran valorar en totes les convocatòries i en canvi el basc només es tindrà en compte en casos determinats. Amb l’excusa, doncs, que l’exigència del coneixement de les dues llengües oficials representava una discriminació per als no bascoparlants, la dreta navarresa ha establert una norma que vulnera d’una manera flagrant el dret dels euskalduns a ser atesos en la seva llengua per l’Administració. I això ja es produeix en un context no gens favorable, ja que en els últims sis anys, després de l’aprovació del decret del 1996, el requisit de conèixer les dues llengües oficials s’ha tingut present únicament per a menys d’un centenar de treballadors públics, dels 12.000 que han ingressat en aquest període a l’Administració.
Com dèiem, tot aquest cúmul de despropòsits ha generat una important
campanya de protestes a Navarra, que, al carrer, va arribar al punt culminant a finals de febrer, amb una manifestació de 30.000 persones a favor del basc —com era d’esperar, diversos membres del Govern autonòmic van aprofitar l’ocasió per qualificar els contestataris de “nacionalistes bascos encoberts” i “filoetarres”. Comissions Obreres de Navarra no s’ha mantingut al marge de la polèmica i ha expressat la seva oposició a la nova normativa lingüística.
Pel Sindicat [CC OO], el decret és il·legal, amenaça la pervivència de la llengua basca a Navarra i topa d’una manera clara amb el sentiment d’una part important de la població. Aquest últim aspecte, per nosaltres, és important. En els últims anys s’apreciava, malgrat les restriccions establertes per la llei, una expansió considerable de l’èuscar a Navarra. (…) Al nostre entendre, el Govern d’UPN pretén senzillament frenar l’avanç de l’èuscar, com un primer pas, i després arraconar-lo a unes àrees geogràfiques determinades, en les quals restaria com un simple testimoni i sempre en perill d’extinció”.

No us ha quedat com una flaire, d’una vella, coneguda olor?…

[Il·lustració de l’entradeta: Angus Bungay]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 22 de juliol de 2008 per mininu

El pres número 46664

Deixa un comentari

Divendres passat Nelson Rolihlahia Mandela va fer 90 anys, 26 dels quals -de 1964 a 1990- els va passar a la presó d’alta seguretat de Robben Island (una illa situada a 12 quilòmetres davant la costa de Ciutat del Cap), en compliment d’una condemna a cadena perpètua que li va imposar el govern racista de la república sud-africana precisament per les seves activitats contra el règim segregacionista que regia al país.
Mandela va néixer el 18 de juliol de 1918 a Umtata, o Mthatha, la que seria capital del bantustan de Transkei (topònim que significa ‘més enllà del riu Kei’), tocant a la costa oriental. Els bantustans (equivalent en llengua bantu de la denominació oficial “homeland”) eren les 10 suposades ‘pàtries’ amb què el govern del Partit Nacional -Nasionale Party, en afrikaans-, vencedor a les eleccions de 1948, va posar en marxa la seva política d’apartheid, que consistia a ficar en aquests territoris -en realitat reserves tribals- les poblacions no blanques de Sud-àfrica, concentracions “ètnicament homogènies” que ocupaven el 14% del territori -casualment les terres més improductives del país- i que allotjaven el 70% dels habitants, és a dir, la població negra (la minoria asiàtica eren considerats, curt i ras, habitants “sense drets històrics en el territori”). D’aquesta manera, els espavilats del Partit Nacional es treien de sobre la nosa dels nadius, que tenien prohibit circular lliurement pel país -però que en canvi tenien garantits els “drets i llibertats” dins les respectives reserves-, imposant la seva política de separació de blancs dels no blancs (els matrimonis mixtos estaven prohibits), i dels no blancs entre ells, confinant les diferents ètnies en els deu territoris nominalment independents, política que va arribar al seu moment culminant el 1970 retirant als habitants d’aquests territoris la ciutadania sud-africana i els drets inherents.
Gràcies a aquest joc de mans magistral, el govern blanc quedava amb les mans lliures per declarar la minoria blanca com a majoria legal, i consegüentment per fer i desfer al país (els negres no podien votar al parlament sud-africà, encara que el govern blanc els permetia amablement fer-ho al del respectiu bantustan) i, sobretot, per explotar els recursos naturals de la terra i tirar endavant els seus negocis sense traves.
Contra aquesta política grotescament desvergonyida i profundament injusta va lluitar Nelson Mandela, des de les files del Congrés Nacional Africà (ANC, la sigla en anglès), i tant s’hi va implicar que el 1956 ja va ser acusat “d’alta traïció” per les autoritats, i el 1964 el van tancar a perpetuïtat en descobrir-li la seva vinculació amb el braç armat de l’ANC.
Conegut el seu cas i reconeguda la seva causa a tot el món, Mandela es va convertir en un símbol de la lluita antiapartheid, i el 1990 va ser alliberat. Però, contra el que es podia esperar, de la cel·la de la presó de Robben Island -cèlebre per la seva brutalitat institucional contra els presos polítics- que havia ocupat durant gairebé tres dècades com a pres número 46664 no en va sortir un personatge rancorós i ple de ràbia i amb set de venjança, sinó un home que primer va renunciar a la violència, per facilitar l’abolició definitiva de l’apartheid, que va tenir lloc el 1992, i després, arribat a la presidència del país gràcies a la victòria de l’ANC en les primeres eleccions estatals lliures (1994), va promoure una política de reconciliació tan difícil com necessària, en un país clivellat amb tantes ferides, tantes desigualtats socials i tant de ressentiment.
A diferència d’altres països del món amb les seves pròpies vergonyes per airejar, però, Mandela no va confondre mai reconciliació amb impunitat, ni perdonar amb mirar cap a una altra banda. I per això va crear, el 1996, el Comitè per a la Veritat i la Reconciliació, sota la presidència del bisbe Desmond Tutu.
(Alguns que van de savis i de perdonavides n’haurien d’apendre…)

Aquesta actitud positiva li va valer, com se sap, la concessió del premi Nobel de la Pau, el 1993, ex aequo amb Frederick W de Klerk, l’últim president de govern del règim segregacionista.
Potser no se sap tant, però, que abans que aquest va rebre, el 1992, també conjuntament amb De Klerk, el premi Príncipe de Asturias, premi que es concedeix a Espanya des de 1981 “a la persona, persones o institució la feina de les quals hagi contribuït de forma exemplar i rellevant al mutu
coneixement, al progrés o a la fraternitat entre els pobles”
.
Quina prosopopeia, la de la Corona espanyola!, quina exemplar magnanimitat, la seva! Quins uns, per parlar de “fraternitat entre els pobles”…! Que fàcil que és des de la sobirania anar repartint premis i reials reconeixements urbi et orbe! Tan fàcil com anar repartint reconeixements de sobirania als pobles aspirants, com va fer el monarca espanyol amb el poble palestí, per no anar més lluny en el temps i en l’espai… És una magnanimitat, aquesta, que resulta ben útil, quan tapa de manera tan efectiva les pròpies misèries, les mancances democràtiques i les pròpies assignatures pendents, entre elles la de la reconciliació, i les de la veritat i la justícia que l’han d’acompanyar, perquè sigui real i efectiva…
Però tornem un moment a la República de Sud-àfrica, que no voldria acabar aquest text sense recordar els activistes que mai arribaran als 90 anys perquè es van quedar pel camí, eliminats per la brutalitat de l’Estat racista i terrorista de l’apartheid, com diu la Viquipèdia a propòsit d’un dels més representatius d’aquests lluitadors, Steve Biko, nascut el 1946 a la Ciutat del Rei Guillem i mort el 1977 en “estranyes circumstàncies” en els calabossos de la policia de Pretòria, com a tràgica culminació de tota una vida de lluita popular contra la repressió estatal, d’acció individual contra la reacció institucional.
El 1980 el músic britànic Peter Gabriel, antic cantant del grup Genesis, va llançar el seu tercer
disc com a solista, Shaking the tree, que contenia una cançó titulada Biko, en memòria del
líder sud-africà, cançó que seria versionada més tard per Joan Baez (1987), el grup escocès Simple Minds (1989), Manu Dibango (1994) i posteriorment per
Ray Wilson i pel mateix Gabriel fent tàndem, entre altres, amb la cantant irlandesa Sinnead O’Connor.

D’altra banda, el 1987 Richard Attenborough va filmar la pel·lícula Cry Freedom,
biopic de Steve Biko basat en dos llibres escrits pel periodista
sud-africà Donald Woods, Asking for troubles i Biko.


September ’77
Port Elizabeth weather fine
It was business as usual
In police room 619
Oh Biko, Biko, because Biko
Oh Biko, Biko, because Biko
Yihla Moja, Yihla Moja,
The man is dead, the man is dead

When I try to sleep at night
I can only dream in red
The outside world is black and white
With only one colour dead
Oh Biko, Biko, because Biko
Oh Biko, Biko, because Biko
Yihla Moja, Yihla Moja,
The man is dead, the man is dead

You can blow out a candle
But you can never blow out a fire
Once the flames begin to catch
The wind will blow it higher
Oh Biko, Biko, because Biko
Oh Biko, Biko, because Biko
Yihla Moja, Yihla Moja,
The man is dead, the man is dead

And the eyes of the world are watching you now
They’re watching you now, watching you now
Watching you now, watching you now
They’re watching you now
You gotta waken up, you gotta face up
I think you gotta open up

The eyes of the world are watching you now
You gotta waken up, you gotta face up
You know you can never turn away
Never turn away

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 21 de juliol de 2008 per mininu

La gallineta ha dit… que no pot més!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En algún despacho del Ministerio de Hacienda, sección Impuestos de Régimen Especial, se masca cierto aire de preocupación por determinados cacareos de no muy buen cariz de la Gallina de los Huevos de Oro, sita en la Granja real]

-Oyes, oyes…, no nos estaremos pasando de la raya con nuestra explotación avícola, verdad? …No vaya a ser que con tanto régimen matemos de hambre a la Gallina y…
-Y qué? Si la palma, la metemos en la olla y hacemos con ella un buen caldito, y yastá. Además, no sería la primera…, y hasta ahora bien que hemos vivido.
-Pues carpe dien…
-¿Lo qué?

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 18 de juliol de 2008 per mininu

Si això no és mobbing, què és?

Deixa un comentari

R: és feixisme, en una de les seves múltiples varietats, que alhora es desdobla en diferents variants (mobbing escolar, professional, immobiliari, etc). Humiliar el petit, el dèbil, després d’estar segur de tenir-lo dominat. Divertir-se abusant de la pròpia superioritat, real o fíctícia, perseguir, emprenyar, insultar, fardar de múscul, de tenir-la més llarga, eventualment violar la intimitat personal i fins i tot física del pobre desgraciat que havia de ser un igual a classe; i això amb tota la impunitat, sense por que la víctima denunciï els abusos a les autoritats del col·legi, als profes, o directament a la justícia ordinària, per delicte contra el codi civil…
Sobre aquest (espinós) tema va l’última pel·li del tàndem José Corbacho – Juan Cruz, Cobardes, que no he vist, però sí que n’he llegit la sinopsi i alguna crítica (que no la deixen gens bé, per cert), i alguna informació lateral (com que en tot el metratge no se sent ni una sola frase en català, per exemple, tot i passar l’acció en una ciutat que no és altra que l’Hospitalet de Llobregat, encara que no ho sembli). La cinta explica la història d’un nano de 14 anys que té por d’anar a col·legi perquè cada dia hi troba, inevitablement, un company, un ninyato de bona família, que l’assetja sense manies i sense cap raó, només pel simple gust de molestar-lo i fer-li mal.
Salvant les distàncies, de persones humanes a pobles, a països, ¿què és, sinó mobbing, la conducta insofrible que està tenint la vella Castella, convertida en un gran país, envers els països semblants amb els quals comparteix el pati ibèric? (Portugal va ser més espavilat i va canviar de col·legi a temps).
Em torno a referir (ho faig per última vegada, que ja cansa) al paper, a aquest Manifiesto de propietats emètiques, que han fet circular una colla d’espanyols intel·lectuals (no importa de la classe que siguin) per intentar emmordassar els pobles gallec, basc i català, que tenen la desgràcia de ser diferents d’origen i de condició, de ser més petits i de tenir menys força, i sobretot, de no poder evitar el veïnatge del company ganàpia, gandul, ignorant i de poques llums i que s’aprofita d’ells tant com pot.
Abans d’abaixar la persiana sobre aquesta pudent qüestió, m’agradaria aportar a aquestes planes tres rèpliques de nivell, que només els mesells integrals i els sords professionals poden deixar d’escoltar i d’entendre…

La primera és un article de Desclot aparegut el 25 de juny (d’abans, doncs, que la Selección entregués a Espanya la glòria de l’Eurocopa) a les planes d’opinió del diari Avui:

NO ES CANSEN MAI

No es cansen mai. Els nacionalistes són els altres, però els que es
passen tot el sant dia parlant de la nació són ells. No hi ha mans. No hi ha
manera. Ara s’han empescat un nou manifest a favor del castellà. Molt bé. I què
diu aquest manifest? Formalment, que les llengües són vehicles de comunicació i
no pas senyals d’identitat, “com proclamen els nacionalistes”, i que els “drets
individuals” prevalen sobre els “drets col·lectius”. Liberalitat, sempre, quan
els convé. Tot i que després la intervenció de l’Estat en favor de la llengua
més “liberal” de totes sigui totalitària.


En el fons, però, hi ha la marxa patriòtica habitual. I proclamen que la
llengua castellana és “comuna” i “oficial” a tot “el territori nacional”, que
tots els espanyols tenen el dret a ser educats en espanyol, que tots els
espanyols tenen dret a ser atesos institucionalment en espanyol i que les
retolacions oficials s’han de fer en espanyol.
Els
drets, per a ells; els deures, per als altres.
La pàtria, sempre.

La llengua, compañera de la patria, ara que no hi ha imperi. I la
preeminència del castellà com a única llengua útil, com a única llengua de
present i de futur. Una vegada més, cal lamentar que catalans presumptament
intel·ligents i presumptament informats siguin capaços de mentir. Siguin
capaços de considerar idiotes els altres amb les mateixes trampes de sempre.
Una vegada més, cal lamentar que algú es cregui obligat a justificar-se des de
Catalunya.

[nb: Sense ànim d’abusar de la teva paciència, benvolgut lector, copio i enganxo aquí l’entradeta que els Ciudadanos extraterrestres van escriure tot just dos dies abans a la seva plana web, i que podria entrar perfectament en una antologia de l’autoodi i de la llagoteria envers el boc dominant:

“Probablemente
ni en Francia ni en Inglaterra ni en Irlanda a sus escritores se les ocurriera
publicar un manifiesto así. Claro que ellos no lo necesitan, ya que tampoco
llevan 25 años viviendo en estado de excepción
. Ese
manifiesto por una
lengua común va en la dirección adecuada, especialmente si entre todos
logramos que sea rubricado por varios millones de ciudadanos, y
si es acompañado por otra serie de medidas que logren que realmente se cree
una conciencia nacional
de que muchos conciudadanos se encuentran
oprimidos. Como esa conciencia no existía, señal de que nuestra nación tampoco
existe, pues habrá que crearla, ya sea mediante el éxito en la Eurocopa de la
selección española de fútbol o mediante la reivindicación de la lengua
española: todo un gesto de rebeldía en nuestros días
; como sacar una
bandera de España al balcón o seguir despidiéndose utilizando la palabra
“adiós” en cualquier pueblo de Gerona. Y es que en España hemos
llegado a un extremo en que no hay mayor signo de rebeldía que reivindicar
lo obvio
, o sea, aquello que nunca era reivindicado por nadie de puro
obvio. Seamos pues rebeldes y firmemos el siguiente Manifiesto por una Lengua
común
:
(…)”]


La segona contestació, “A propòsit del Manifiesto”, del 3 de juliol, és d’un blocaire, Lo Joan, que desmunta, una a una, les principals falsedats contingudes a la declaració parafeixista dels rebels espanyols:

No vull fer ara una anàlisi amb massa precisió
d’allò que s’hi aporta, i en qualsevol cas si hi voleu aprofundir podeu
recuperar la primera entrada d’aquest bloc, en què us recomanava un text de
Rafel Torner sobre el discurs de l’espanyolisme
lingüístic
que explica la mena de fal·làcies argumentals que se solen
utilitzar des d’àmbits estatals per subordinar llengües minoritzades com la
catalana: el Manifiesto n’és un exemple paradigmàtic. Tanmateix, no em
puc estar de fer-vos-en una lectura ràpida i proposar-vos algun breu comentari.

El Manifiesto reivindica la llengua
castellana com a llengua comuna de tot l’Estat perquè és l’única “universalmente
oficial
” d’acord amb la Constitució –el que no expliquen és que si la
llengua és parlada a tot el territori estatal no és per la seua bondat intrínseca,
sinó per imposició, que ha durat més de tres-cents anys, i que el marc
constitucional va néixer d’una situació de desigualtat política i cultural.

Més endavant, afirmen que són els ciutadans els
que tenen els drets i no els territoris, posicionant-se, sociolingüísticament
parlant, al costat del principi de personalitat i lluny del de territorialitat.

“Son
los
ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas

És una opció, i fins i tot la podria compartir,
però poc després no dubten a afirmar que:

“La lengua
castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única
cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos
españoles”

O sia, sí que hi ha una llengua que és
d’obligat coneixement, que “puede serle supuesta a cualquier efecto”, pel fet
que és la llengua del “territorio nacional”. No havíem quedat
que eren els ciutadans i no els territoris els que tenien els drets?
Senzillament, el text proposa una desigualtat volguda entre ciutadans: als castellanoparlants
els aplica el principi de personalitat, no han de conèixer legalment ni
obligatòriament cap altra llengua que no sigui la seua i la poden utilitzar en
qualsevol lloc. Per un altre costat, als ciutadans catalanoparlants –o
qualsevol altra llengua oficial no castellana– els aplica el principi de
territorialitat, han de conèixer legalment i obligatòriament la castellana i
tan sols poden utilitzar la llengua que els és pròpia en el seu territori, i encara.

Anem retrobant aquesta contradicció al llarg de
tot el text. Per exemple, parlen d’”autonomías bilingües”,
oblidant que si el ciutadà és qui té els drets, no hi pot haver territoris
bilingües sinó persones que volen ser ateses en la seua llengua, ja sigui a
Barcelona o a Madrid. En qualsevol cas, qui hauria de ser bilingüe, d’acord amb
el principi de personalitat abans esgrimit, hauria de ser l’Estat, que hauria
d’atendre tothom en la seua llengua, i no el ciutadà.

Arriben a afirmar que les llengües no es poden
imposar per obligació, i tot seguit, sense posar-se vermells, no dubten a proposar
l’obligació del coneixement i, fins i tot, de l’ús de la llengua castellana.

“Los
representantes políticos, tanto de la administración central como de las
autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de
alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el
extranjero, salvo en determinadas ocasiones características”

Aquesta indicació final del Manifiesto
n’explica i en resumeix perfectament l’objectiu i la raó, reprendre la secular
obsessió d’imposar l’ús de la llengua castellana a tots els ciutadans de
l’Estat espanyol i, sense miraments, en nom de la democràcia. Rellegiu-lo
bé, comprovareu que l’esquelet del text és un niu de contradiccions, de
paternalisme i de manca d’objectivitat.

“…nuestro
idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo
superada por el chino y el inglés…”

Si la seua llengua és tan i tan magnífica i té un futur tan brillant, per què volen imposar-nos-la per la força? (Evidentment, la pregunta és retòrica).

La tercera i última, firmada per Gonzalo Pontón i publicada -atenció!- en el diari El País, és d’avui mateix, i la trobo citada en el bloc de Raül Romeva. És una mica llarga, però atès el seu efecte desintoxicador, és altament recomanable:

Dame la lengua

Desde
hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro
país por el silencio de los intelectuales. Pero, para general alivio,
acaban de pronunciarse públicamente en un Manifiesto por la lengua
común porque les preocupa el papel del castellano como lengua principal
de comunicación democrática (sic). Si a Unamuno le dolía España, a ellos les duele la lengua.


El Manifiesto lo han firmado “espléndidos personajes”, como dice don Gregorio Salvador, que es académico de la Lengua y sabe de estas cosas. Además de los personajes de don Gregorio, yo incluso conozco a personas que también lo han firmado. Otras se han echado a los papeles. Doña Laura Campmany
ha escrito en Abc (que, según decían Tip y Coll, es como un periódico)
que en algunas comunidades autónomas se alienta el desprecio al
castellano y se fomenta su olvido: “Apadrine su acento, cultive su
elegancia… y escójalo en el baile de pareja”, nos implora.


Don Manuel Jiménez de Parga
(¿Se acuerdan? El de los andaluces limpios y los catalanes guarros) nos
exhorta a afianzar el sentimiento nacional, hace votos porque en el
siglo XXI “los provincianismos y los localismos aldeanos” no tengan
futuro y nos advierte de que existen “personas de gran prestigio
preocupadas por lo que ocurre con el castellano en Cataluña, en el País
Vasco, en Baleares y en Galicia”.


Y no sólo personas de gran prestigio, don Manuel,
oiga. Yo mismo, sin ir más lejos, ando en un sinvivir por las
agresiones del euskera, el gallego y el catalán (no entro en lo del
balear porque no lo domino). Si regresa usted a Barcelona sólo oirá
hablar en catalán: en las casas, en la escuela, en el trabajo, en la
calle, en los mercados, en las farmacias (allí vendemos, siempre en
catalán, crema protectora antisolar y paracetamol); en la TV (estoy
abonado a la cadena catalana Digital Plus y puedo ver más de 200
canales, todos en catalán); en los anuncios (Don’t imitate, Innovate);
en el lenguaje deportivo (corner, gol, penalti); en las discotecas
(birra, chati, farlopa, segurata)…


También
me preocupa y mucho, como a los abajo firmantes, la rotulación de las
vías públicas. Los catalanes hemos llegado al extremo de escribir
exclusivamente en catalán los nombres de calles y plazas. Por ejemplo:
hemos puesto a nuestra calle más importante el nombre de la línea
imaginaria que divide a una circunferencia. Así: Diagonal, sólo en
catalán. A otra muy antigua la llamamos Gran Via, también en catalán. Y
lo que es más, el rótulo que orienta hacia el edificio más emblemático
de Barcelona, el que tanto le gustaba a Engels, sólo está escrito en
catalán: La Sagrada Família. Pero lo peor viene al tratar de salir de
la ciudad, porque en los carteles de señalización sólo se puede leer
Autopista (y en esto El Perich tuvo mucha culpa), Ronda o Aeroport.


Hasta
yo mismo sufro la agresión del catalán en mis carnes: a mí, que me
llamo Gonzalo, me llaman Gonçal, que ya son ganas de despistar
poniéndole una coma a la “c”. Lo mismo pasó hace ya años con la movida
musical catalana llamada la nova cançó. Como entonces me preguntaba la
gente, con razón: “Oye, ¿y eso del canco qué es?”. Parecía una
enfermedad venérea. Además de la dichosa “c” con la comita, el catalán
(una lengua dificilísima e ignota, desde luego indoeuropea pero con
aportaciones fenicias) tiene ocho vocales, un chorro de consonantes y
una flexión nominal endiablada de siete casos, más un ablativo
instrumental y otro absoluto. La conjugación verbal no es tan difícil,
si no fuera por los verbos polirrizos y por la particularidad de que
las formas bisilábicas del infinitivo se usan con valor de aoristo.
Claro que el marcado hipérbaton tampoco ayuda mucho. Es mucho más fácil
para los inmigrantes subsaharianos aprender la lengua oficial y común,
el castellano, que a fin de cuentas deriva del latín.


No
puedo estar más de acuerdo con la afirmación: “Contar con una lengua
política común es una enorme riqueza para la democracia”. Pero es que,
además, yo añadiría al Manifiesto el reconocimiento que se debe a la
enorme generosidad con que Castilla nos ha dado su lengua. Cuando ésta
era camarada del imperio, a los castellanos (que te llevaban a la
hoguera por un quítame allá esas filacterias) bien que les gustaba
darle la lengua a las Indias. Aún hoy, los latinoamericanos más reacios
a agradecer la misión civilizadora de la madre patria acaban
confesando, como Neruda, que era un rojo, que sí, que Castilla les dio
la lengua.


Y
en cuanto a la lengua vehicular en la educación, es claro que los
padres tenemos todo el derecho a decidir en qué lengua han de estudiar
nuestros hijos. Es más: los padres analfabetos de lengua castellana
tienen que tener la libertad de exigir que sus hijos sean
analfabetizados en lengua castellana, y los padres antropófagos de
lengua castellana tienen todo el derecho a pedir que sus hijos se
eduquen en el canibalismo en lengua castellana. Si la lengua vehicular
en la escuela es exclusivamente el catalán, los niños no tendrán
ninguna posibilidad de aprender castellano, porque cuando lleguen a su
casa hablarán con sus padres sólo en catalán, verán la tele en catalán
y le darán a la play station exclusivamente en catalán. Situación de
por sí agravada por las canguros que les cuidan, todas procedentes de
la Garrotxa o del Solsonès. Como es bien sabido, cuando un cerebro
infantil se conforma a la estructura gramatical del catalán, ese
cerebro queda automáticamente incapacitado para aprender cualquier otra
lengua, porque los niños no tienen ninguna capacidad lingüística
innata, sino que aprenden la lengua mecánicamente (Descartes, Leibniz, Humboldt o Chomsky sostenían todo lo contrario, pero no eran intelectuales españoles ni les dolía la lengua).


Aunque
eso de que “la lengua castellana es la única cuya comprensión puede
serle supuesta a todos los ciudadanos españoles” no lo veo claro, la
verdad. Tiene toda la razón doña Laura en que hay que “apadrinar su acento”, pero ¿cuál? ¿El del señor Zapatero “Ahora voy de Cádiz a Valladoliz sin parar en la ciudaz de Madriz”?; ¿el del señor Bono “El cajtellano o ejpañol ej la lengua d’Ejpaña”?


Y
en cuanto a “cultivar su elegancia”, ¿cuál? ¿La del castellano de la
Guardia Civil “sesientencoño”?; ¿la de los personajes forgianos
“Sincreíble, oyes”?; ¿la de los botelloneros “Sa caío del amoto porque
llevaba enchegao el arradio y sarrancao la canne de la pienna”? O,
quizá, dado que “nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y
creciente en el mundo entero”, ¿deberíamos echar mano del castellano de
América? ¿Tal vez el pequeñoantillano “La mujel del yanitol me
consiguió el rilif”?; ¿el granantillano “Lo jodieron tanto que se sacó
el mandao con jolongo y tó”?; el de Nueva España “Te pudo cargar la
chingada nomás conque te hubieras parado, cabrón. Órale güey”?; ¿el
rioplatense “La milonga déle loquiar, y déle bochinchar. Linda al ñudo
la noche”? ¿Y el castellano nuestro, el de los catalanes
“Contrariamente al Madrit, en el Barça tenemos jugadores de blancos y
de negros, y a más a más, tenemos de suplentes”?


España: dame la lengua, que quiero bailar contigo
.

A tots tres, gràcies per retornar-nos al seny.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 15 de juliol de 2008 per mininu

I si ens manifestéssim nosaltres (sols)?

Deixa un comentari

Un xulopiscines, si no se li paren els peus, no para mai de fantasmejar i d’empipar i ficar-se en la vida de tots els qui té al voltant, especialment aquells que ell té per uns merdaseques i uns atontats que sap segur que no li replicaran i encara menys que no el denunciaran mai, faci el que faci, per molt abusananos que sigui.
¿Quina resposta ha rebut el “Manifiesto para acabar de una vez por todas con las malditas lenguas periféricas” des d’aquí, des de la seva perifèria? Alguna cosa vaig sentir-ne a dir a en Joan Ridao, per part d’ERC, alguna coseta ha dit sobre el tema el vicepresident Carod-Rovira, i el molt honorable president Montilla va referir-s’hi després del congrés nacional del seu partit aquest cap de setmana passat. (I en ZP s’ha marcat un tanto rebutjant, al final del congrés del PSOE, el pamflet incendiari, i de passada marcant distància amb el PP i altra gent de l’òrbita dels redactors i subscriptors d’aquesta broma sinistra).
Però una resposta contundent, una rèplica com cal, que fes que els promotors d’aquest “Manifiesto sin sombra de sonrojo, porque podemos” s’ho pensessin dues vegades, la pròxima vegada que tinguessin la temptació de recórrer a la seva inveterada violència -verbal o física, depèn dels temps que corrin-, que els fes exclamar “Compte amb aquests catalans, que piquen com un escorpí, si els emprenyes gaire…!”, una reacció d’aquesta magnitud no se l’ha vist enlloc.
I compte, que no estic pas reclamant cap acció violenta (d’això en tenen l’exclusiva els nostres amos), sinó una reacció ferma, que és una cosa molt diferent. Una reacció intel·ligent, i alhora impecable: una reacció guerrera, valenta, i justa, sense ànim de fer mal (sense ànim de tornar-lo, més ben dit), sinó de fer saber a l’altre que s’ha passat tres carrers, que no té cap dret a atropellar, i que cap acció agressiva que faci quedarà impune, i sense resposta. Per una qüestió de dignitat, i també per pedagogia: un clatellot clavat a temps no és violència, és contundència.
Si us sembla que aquesta és una postura troglodita, feu un cop d’ull al llibre d’en Salvador Cardús Ben educats, i potser us convencereu que una cosa és ser enrotllat i tolerant i una altra és ser papanates.
I parlant d’educació, algú hauria d’ensenyar a aquesta colla de maleducats el respecte pels altres, siguin els altres iguals o diferents, i que aquest concepte, a part de ser un manament de la llei de Déu i de la santa mare Església, és el fonament d’una cosa que se’n diu urbanitat, i que està a la base de la convivència, això que brilla per la seva absència en aquesta suposada nació espanyola tan gran i tan unida…, com es posa de manifest cada vegada que de la caverna carpetovetònica en surt un Manifiesto brillant com aquest.
Si la cosa va de fer manifestos, ¿què tal si es manifestés el poble de Catalunya sobre la pertinença a aquesta Espanya de la qual no para de rebre bufetades? (I que es queda 1 de cada 3 euros que Catalunya paga en impostos -pel dret a formar-ne part?-, com s’ha sabut avui mateix de fonts del Govern d’entesa). Un manifest que digués, més o menys:
“Com que de vosaltres només en rebem garrotades, que a damunt hem de pagar com si fossin massatges a mil, aquí us quedeu amb les vostres insuportables manies i amb els vostres deliris de grandesa. Adéu, Espanya! Fins mai més”.

On sí que hi ha reaccions és a la Xarxa, un cop més. Sort n’hi ha. Avui mateix hi he trobat, en un bloc d’aquesta casa, d’Elisenda Soriguera, un apunt molt salat a propòsit d’un article “provocador” del provocador Salvador Sostres a l’Avui, i que diu que se l’envien els espanyols entre si, amb la capçalera “Y luego dicen que hay catalanofobia…”, escandalitzats pel contingut de la peça reproduïda. Heus-los aquí:

[Publicat a l’Avui, algun dia assolellat d’algun any boirós]

LLIRI ENTRE CARDS
Parlar espanyol és de pobres

Salvador Sostres

A
Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la
minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d’horteres, d’analfabets
i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan
espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint
tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no
només a Catalunya l’espanyol és un símptoma de classe baixa. L’amic
Riera em facilita aquestes dades de l’ONU del 2002. Renda per càpita de
Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres
països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més
petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta
absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou
eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi
en el meravellós món hispànic la pobresa és l’única dada. La mitjana
dels 13 principals països americans que tenen l’espanyol com a llengua,
comptat des de l’Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i
l’Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya,
parlant català i malgrat l’espoli fiscal infligit per una Espanya que
no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda
de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la
caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de
l’Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l’Estat el
mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És
veritat que en espanyol s’han escrit pàgines d’una bellesa emocionant,
però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d’una
fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins:
mira. L’independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara
que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de
ser espanyol.

[He dut a terme l’acte de copiar i enganxar. Jutgeu vosaltres mateixos. Elitista, caspós, demagog… però tremendo!]

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 11 de juliol de 2008 per mininu

La ‘Cuatroja’ també pot a very good

Deixa un comentari

La Cuatro està a punt de rebentar d’èxit: totes li ponen, aquestes últimes setmanes.
Primer va i aposta per la retransmissió de la recent Eurocopa de futbol, i bat rècords d’audiència, i de manera progressiva a mesura que el campionat s’anava acostant a l’apoteosi del diumenge 29 de juny, en què La Roja (que s’havia estalviat preventivament l’obstacle que podria haver-li representat la selecció de Catalunya; i no deu pas ser una boutade, això que dic, si els hi fa tanta por que no en volen ni sentir parlar) va conquistar el castell i va capturar el trofeu en joc (amb l’actuació decisiva dels jugadors catalans Joan Capdevila, Carles Puyol, Cesc Fàbregas i Xavi Hernández, i hi podríem afegir l’Andrés Iniesta, que no és català de naixement però viu i treballa a Catalunya, i des de fa la tira).
Tot seguit, empalma amb la retransmissió de la final femenina en el campionat de tennis de Wimbledon i la dels dos últims partits, semifinals i final, amb la participació del tennista mallorquí Rafa Nadal, i torna a reunir davant dels televisors una impressionant massa d’espectadors, atrets per l’alta qualitat que prometia l’espectacle de l’últim partit entre aquests dos monstres de la raqueta que són Nadal i Federer, i que no va pas defraudar, certament (només vaig poder veure els tres últims sets, a partir de la primera interrupció per la pluja, però manoi, quins tres sets!: allò va tocar sostre).
Mentre s’anaven succeint les retransmissions d’aquests partits, la cadena no deixava d’emetre també espots d’autopropaganda, recordant als seus espectadors la següent oferta de la casa: la retransmissió dels santfermins, és a dir, tota la parafernàlia torera remullada amb tintorro i calimotxo que envolta la celebració anual del menut sant de Pamplona. D’aquesta ja no en puc dir res, perquè aquesta exhibició de violència gratuïta sobre un animal acorralat, a part de fastigosa i moralment reprovable, sempre l’he trobat d’un avorriment mortal, i per tant en passo solemnement.
Això són tres esdeveniments diferents, però que la Cuatro, com aquell qui fa una maionesa, o una sobrassada, ha lligat de manera astuta i magistral amb un ingredient picant, excitant, de color vermell: amb els pebrots de l’espanyolitat.

La sort li ha anat tan de cara, a la Cuatro, que el seu color vermell institucional, de marca, ha coincidit casualment amb el de la camiseta de la Selección (la Suya), amb el de la bandera rojigualda (copiada, per cert, de la quadribarrada catalana, un detall que mai esbomben), i amb el dels mocadors vermells que porten els mossos navarresos que corren davant dels toros en els encierros d’aquestes bèsties destinades a morir en una plaça rodona, sense escapatòria, a mans d’uns artistes sàdics armats de punxons i espases, durant la setmana de festa del patró pamplonès
Amb el color vermell de la bandera, de la camiseta suada, dels mocadors i faixes dels navarresos (que són uns bascos a mig camí de ser espanyols, i que cal fer-los fer el mig camí que falta), de la sang dels braus animals acorralats i dels pebrots vermells, que simbolitzen la bravura de jugadors i mossos -a vegades una mica cega, com la dels mateixos toros- i que són tan presents a la gastronomia ibèrica, la cadena del grup Prisa n’ha fet una mixtura sensacional, barrejant esport, política i negoci del qual n’han tret una impressionant renda, tant els esportistes, en popularitat -i catxet-, com la cadena televisiva, en audiència i prestigi -i quotes de mercat publicitari-, com la política espanyola, és a dir, la política espanyolista, que n’ha tret el rendiment habitual, de totes les vegades que el vent li bufa de popa: per fer mal a la competència, per reduir el contrari que li pugui fer ombra, per minimitzar els altres pobles peninsulars que malden per ser poble com ell (però sense molestar els pobles del costat), per negar els seus drets a còpia d’ofegar-los la veu amb els seus esgarips cantant victòria, per ridiculitzar les seves dimensions, les seves pretensions i les seves aspiracions nacionals, per fer vestir tots els ciutadans de l’Estat amb l’uniforme vermell i groc de tres ratlles, com si fossin presidiaris. Per dir alt i fort, per cridar fins a la afonia, que d’Espanya només n’hi ha una, i és la que s’expressa en castellà, que per això aquesta Espanya la va fer Castella…
Quin avorriment!, quina llauna còsmica!, quina cadena perpètua, haver de suportar aquesta insuportable gent tocapebrots que són els nostres veïns monolingües!
Empesos pel mateix vent de popa, una colla d’impresentables que tenen la barra de presentar-se com a intel·lectuals han redactat, amb el mateix llapis vermell de censors que han fet servir tantes vegades en la seva història, un Manifiesto en defensa de la lengua común que fa posar vermell de ràbia i de vergonya aliena, que és la que se sent quan aquell a qui li pertocaria sentir-la no en té. Llengua comuna, diuen? Diuen comuna, però volen dir -només cal llegir el Manifiesto entre línies- única: una selección, una lengua, una nación. Tota la resta fa nosa, molesta.
Quan el vent els va de popa, tanmateix, a nosaltres ens ve de proa: l’èxit d’audiència de la Cuatro i l’apropiació per part d’aquesta del xovinisme castellà desfermat i transvestit en espanyol (“Podemos, podemos!”, també rendibilitzat en el bo d’en Nadal, tot i ser el seu un esport individual) ha provocat que la cadena rival, la Cinco del senyor Berlusconi i els seus sequaços de la branca castanyola, hagi corregut a adherir-se al Manifiesto, malgrat ser l’emissora més vista -i sense dir mai ni piu que no sigui en espanyol- a Catalunya. Ella ha ensenyat les seves cartes?, molt bé, doncs jo li he ensenyat les meves: avui mateix, dia del meu sant patró, he tret la sintonia de Telecinco del meu televisor. Per a mi, ha deixat d’existir.
Algun dia -el dia que els catalans ens posem d’acord- potser entendran que si quan el vent va a favor d’Espanya va també invariablement en contra de Catalunya, i viceversa, deu ser perquè som dos països diferents i naveguem, a més, en direccions oposades.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 8 de juliol de 2008 per mininu

Altre cop els efluvis de la comuna!

Deixa un comentari

El grup yé-yé The Modern Inquisitors acaben de treure al mercat celtibèric el que pot ser un nou èxit, i fins i tot, amb una mica de sort, la Cançó del Verà. Es diu, en el CD que n’han fet per distribuir-lo a Catalunya, “Manifiesto Eneavo contra el Apestoso, Ridículo por Pretencioso e Imperialista Idioma Catalán, impuesto en Unapartedelterritorioespañol por el Nazi Tripartito Izquierdoterrorista encabezado por el taimado Montilla, el proetarra Roviretxe y el servil Saurapatero”. El títol és una mica llarg, però és fàcil de retenir, perquè està en la línia dels èxits anteriors del grup, i de fet tant la lletra com la música s’assemblen molt a les d’anteriors hits que han arribat al top ten dels 40 Principales, d’ençà del ja llunyà “Manifiesto de los 2.300”, quan figurava entre els membres de la formació el que amb el temps esdevindria famós solista FJ Losantos, i que reclamava, com aquest d’ara (“La vida sigue iguaaaal”), que tots els nens i totes les nenes de tot Espanya (tota, tota i tota!) puguin utilitzar el castellà i només el castellà a tothora i a tot arreu, a totes les classes i a totes les dependències de tots els col·legis, de tots els instituts i de totes les facultats de totes les universitats de tot l’Estat castanyol…

Què volen aquesta gent? Què cony volen aquesta gent que vénen de
matinada, a l’hora d’esmorzar, a mig matí, a l’hora de les notícies, a la de dinar, a
la sobretaula, en plena migdiada, a l’hora de berenar, a la de sopar, a
l’hora de passar el rosari, al ressopò…? Què vénen a “defensar”, amb
aquesta agressivitat?
Un idioma amb problemes? No pas, perquè parlen
del seu, que és el castellà, i aquest, amb el sobrenom d'”espanyol”, va que
xuta, tot ho inunda i a tot arreu es fica, enlloc no calla, i de la
seva xerrameca incessant en van els carrers i places plens, els bars i
restaurants ben servits, i ràdios i televisions en fan d’eficaç
tornaveu (excepte les emissores del CAC, ara com ara, però ja els hi estan posant setge). Doncs què vénen
a defensar?
Vénen a defensar els seus privilegis, les seves
prebendes, els seus territoris conquistats. Van de pinyó fix: sempre
igual, sempre endavant, mai quiets, impossible recular.
Al món diu
que hi ha 350 o 400 milions de castellanoparlants, però encara no en
tenen prou: els hi ve de 4 casos, que no poden tolerar. Són uns
agarrats, uns acaparadors, una gent mesquina que, a més, per alguna
estranya patologia, els excita trobar resistència a la seva voraç
ambició, al seu desèrtic i estèril solipsisme lingüístic: els encanta
trobar resistència només per donar-se el gust de vèncer-la, o tan sols
perquè els espeternecs de la seva presa els dóna la mesura de la
pressió de la dentellada que li estan clavant. Els encanta sentir-la
gemegar: “Però si és el català que està fotut, a Catalunya!…,
aquestes acusacions són injustes!”
… El patetisme d’aquestes
justificacions estúpides els fa petar de riure, s’hi diverteixen més que els
romans al Circus Maximus.
Porten la set de domini als gens, i això,
dominar, fer-se servir a taula i al llit, és el que saben fer més bé: no saben fer res
més. I ho fan utilitzant les eines de sempre: la inquisició, els
delators que la guien i l’aparell repressiu
-jutges, militars, sistema penitenciari- al qual aquella entrega els
reus que ha trobat culpables i marcat. Molta modernitat i molt de rotllo pretesament cosmopolita, però no s’han mogut del segle XVI.
La diferència, potser, és que els delators d’ara no són uns mindundis qualssevol, sinó genteta d’altura, de luxe: Mario Vargas Llosa (¿que ja no li queden natius per arrasar, al seu Perú natal, que hagi de venir aquí a tocar-nos el voraviu?…), Fernando Savater (que deu portar sang catalana a les venes, pobrot), Félix de Azúa, Arcadi Espada i l’inevitable Albert Boadella (escriptor de llibres d’èxit que fa mans i mànigues perquè un dia d’aquests el doctorin com a cretí cum laude). Aquests entre els habituals del conjunt melòdic de sempre. Però s’hi han afegit algunes lamentables novetats il·lustres: Carlos Castilla del Pino, Carmen Iglesias, Álvaro Pombo i altres, que Déu tingui a la glòria. (Ah, i no ens descuidéssim de l’oncle Luís Aragonés, que acaba de recompensar els seus jugadors catalanoparlants, que li han donat la copa d’Europa en safata de plata, afegint-se a la festa: A por ellos, míster!).
No diuen que el nacionalisme es cura viatjant? Doncs el que haurien de fer, aquesta colla d’amatents guaites del seu superliberal melic, és arribar-se, amb un avió noliejat per l’Instituto Cervantes, fins a l’Índia, per exemple, on, a part de l’hindi, que és la llengua nacional, i l’anglès, que és la
llengua administrativa, i que són oficials ambdues a tota la república, hi ha 21 llengües nacionals més, oficials en diversos dels seus estats: assamès, bengalí, bodo, caixmiri, dogri, gujarati, kannada o kanarès, konkani, maithili, malaialam, manipuri o meitei, marathi, nepalès, oriya, panjabi, sànscrit, santali, sindhi, tàmil, telugu i urdú. O aprendrien alguna cosa, o potser decidirien ficar-hi mà i quedar-se allà, a exigir la inclusió de l’espanyol entre les dues primeres…; seria una bona putada per als pobres indis, però aquí ens quedaríem la mar de tranquils.
I per cert, 17 d’aquestes llengües, 17, són als bitllets de 5, 10, 20, 50, 100, 500 i 1.000 rupies, per fer-hi constar el valor de cada un d’ells. En els bitllets de banc espanyols, en canvi, només hi ha lloc per una llengua comuna. Per als inventors i promotors del famós Proyecto Común, les altres llengües no valen res.

“Catalunya sobreviurà als seus il·lusos enterradors”. Francesc Pujols i Morgades, filòsof (1882-1962).

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 4 de juliol de 2008 per mininu

Els vicis del cercle viciós

Deixa un comentari

Oportunament, avui que a Catalunya és el Dia sense Bosses de Plàstic, m’arriba a la bústia aquest documental que he plantat aquí, en tres parts: una nova anàlisi, extensa, sistemàtica, ben feta, irrefutable…, que
parla de NOSALTRES, de nosaltres que espatllem (o contribuïm a espatllar) el
planeta, amb la nostra conducta irresponsablement inconscient, però que
al capdavall és una destrossa que perpetrem per culpa d’ELLS, els poderosos de la terra, que forcen governs, treballadors
i consumidors a sumar-se a la seva criminal cadena d’extracció /
producció / distribució / (publicitat) / consum / rebuig
. I finalment, després de pintar un
quadre tan negre (no pot ser de cap altre color, certament), una mirada positiva:
ENTRE TOTS, homes de bona voluntat, tornarem les coses a lloc: de
l’esquema lineal, insostenible, passarem a un esquema circular, on les
coses funcionaran sense fer mal al planeta i sense fer-nos mal a
nosaltres mateixos, en definitiva. Per aconseguir-ho, caldrà, seguint
la lògica de l’anàlisi desenvolupada en el vídeo, aprimar la força dels
grassos amos del planeta, anomenats CORPORACIONS, multinacionals,
societats anònimes transversals… Però no diu com. COM ho farem, Annie?

Com bé diu l’analista, som les persones, que hem provocat tot aquest
daltabaix, i per tant som les persones que l’hem d’arreglar. Però també
és cert que no totes les persones som autors directes del desastre, i
també ho és que les persones responsables no poden tenir elles soles, com per art de màgia, els
mitjans per arribar a forçar les coses com ho han fet i com no deixen de fer-ho. Es tracta de
persones poderoses, que han acumulat poder, el poder (econòmic, però
també polític, que n’és la conseqüència natural) que dóna l’acumulació
de diners, de riquesa.

¿Com pot pensar, l’Annie, que les persones poderoses, que han
arribat a ser poderoses amb la violència / violentació que PERMET el
sistema capitalista (perquè el sistema -el sistema bancari, en aquest cas- no pregunta d’on vénen els capitals: això
no li importa), què li fa pensar que de cop i volta canviaran de xip i
cediran els seus infinits privilegis, i que decidiran compartir allò
que sempre han tingut i retingut per a ells sols? (Que el sistema tal com està muntat estigui en crisi és irrellevant, per a ells: els paràsits no paren de xuclar mai, malgrat que la mort de l’hoste comporti la seva pròpia mort).
Si no anem a
l’origen del problema -independentment de l’eventual atac de bona
voluntat que pogués patir la classe dominant en conjunt i tots alhora-, és a dir, a buscar i trobar el mecanisme que permet l’acumulació, sospito (els llibres d’història són tossuts i eloqüents) que no farem més que picar
ferro fred.
L’acumulació es converteix en un problema greu (això és, fora de l’abast de les solucions que podria i que hauria de proporcionar la política) quan s’ha fet
intergeneracional: quan passa de pares a fills. Aquí comencen els
desequilibris. A partir d’aquí, la resta…
I per tant, de tot allò
que ens poden explicar i que ens expliquen molts analistes, amb una lucidesa encomiable i amb una profusió de dades aclaparadora, incontestable, res no ens hauria de sorprendre.
Ens descriuen amb tot luxe de detalls el Sistema, tenen perfectament analitzada la conducta d’aquest monstre que arrasa per al seu propi i exclusiu profit béns i energies que haurien de ser col·lectius, ens informen profusament -fins allà on els és permès d’esbrinar- les múltiples aliances, confessables o no, les espectaculars fusions de grans corporacions per esdevenir corporacions enormes, definitivament totpoderoses, inabastables, tentaculars, que tenen com a únic objectiu augmentar més i més els guanys… Nosaltres i Ells. Però no ens diuen com s’ha pogut arribar a aquest punt, quin és l’origen d’aquesta acumulació fora de mida i de control. Què els ha convertit en una classe a part, per damunt de totes les altres.
Nosaltres i Ells. Us and Them…

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 3 de juliol de 2008 per mininu

D’impotents a trempats

Deixa un comentari

El diumenge 29 de juny, sant Pere, va ser dia de tirar coets. I no precisament per celebrar la diada de l’apòstol, que a Catalunya sempre ha sigut una diada de foc, fogueres i petards com la de sant Joan, però menor, sinó per celebrar que la selecció espanyola de fumbol, després de seguir un règim d’autosuggestió (aconsellats per algun psicòleg miraculós, segurament), van aconseguir, a còpia de repetir a cor (què vols) l’eslògan “Podemos, podemos!”, curar-se la impotència que en tornejos anteriors no els deixava passar dels prolegòmens i se’ls desinflava l’entusiasme i quedaven destrempats i moixos, amb una sensació de fracàs que amenaçava de fer-se crònica i derivar en complex d’inferioritat.
Després de diumenge, l’onze de La Roja (que han fet un bon torneig, no cal dir-ho, però en aquesta història el futbol és una qüestió marginal, secundària, una excusa per fer política) s’han convertit en els nois més trempats del planeta, i tot darrera seu un país sencer trempa com mai ho havia fet, com un brau a punt de l’envestida, com un home sol a peu de l’enorme pal erecte que aguanta el megadrap groc-i-roig (a prova d’atemptats perifèrics) de la madrilenya plaça de Colom (el famós almirall medieval, que, igual que la meitat de la selecció balompèdica victoriosa, era català i tot i aixì, per salvar la pell i poder bufar cullera, va anar a descobrir per a la corona espanyola un continent verge amb el qual el poble espanyol va trempar també cosa de no dir).
“Podemos, Podemos!”: és una lletania?, és un mantra?, és un clam?, és un crit d’alegria?, d’exultació?, de sorpresa?, és un eslògan per a l’autoconvenciment? Pot ser alguna d’aquestes coses, o totes alhora, o algunes més que no he dit. Però el que és segur és que no és pas una pregunta per demanar permís per entrar a casa d’altri, per disposar d’alguna cosa que se’ls pugui oferir. Això ja ho fan sense necessitat de demanar permís: simplement, entren, allà on sigui (abans a les colònies d’ultramar, avui a les peninsulars que encara els queden), allarguen la mà i s’ho prenen, només faltaria!
El permís els ve de la pròpia tradició de pueblo guerrero, descobridor i de rància noblesa abonada al pillatge, del saeculo saeculorum de viure de la mamella aliena i del seu peculiar parasitisme consagrat ara per la seva reconsagrada constitució, el disc dur de la seva increïble cucanya, que els permet viure com reis només administrant adequadament els permisos i les prohibicions, els cops de garrot i les manyagues i copets a l’esquena, les adulacions eventuals i els insults habituals, les mentides i les tergiversacions, els cops d’efecte i la immobilitat, les promeses i els incompliments, els passets endavant i les reculades espectaculars.
Tenen el seu Estat (que té com mai, des de diumenge, una fenomenal aparença de nació, homologada ara amb l’Eurocopa pels altres socis del Club europeu), tenen els instruments, tenen qui els paga el cost d’aquesta descomunal maquinària al seu servei, i per tant PODEN. Ells sí. Poden fer el que els doni la gana. I els que no hi estiguin d’acord, com els gilipollas de catalans (amb les honorables excepcions que calguin: gràcies, President, per la vostra clarividència), ja es cansaran de protestar, un dia o altre. A por ellos!

A veure, entenguem-nos: la qüestió no és que faci ràbia -que en fa, i molta- el seu exhibicionisme nonacionalista exacerbat, barroer, ofensiu i excloent -excloent, sí: la seva selecció exclou la nostra-. Per mi, se’l poden confitar, el seu nonacionalisme, el poden guardar a la nevera, que no es floreixi, vendre’l a garrafes o posar-lo en una vitrina, si volen. Que en facin allò que els sembli millor, però amb dues condicions:
1. que no ens emprenyin.
2. que se’l paguin ells.


Doncs ara tiraré aigua al vi… Perquè vull!

Amb tanta xaranga patriotera, és bo tancar una estona teles i ràdios i fer un cop d’ull als llibres, sempre disposats a dir la veritat sense fer gens de fressa. En aquest cas, per no perdre de vista qui són aquests simpàtics i eufòrics ‘compatriotes’ que ens obliguen a ser a la seva festa, però com a convidats de pedra, com a pallassos o/i com a criats, m’he desintoxicat amb uns textos de José Martí, el catalitzador de la independència de Cuba, extrets del llibre Contra Espanya, un aplec dels seus escrits fet per Andrés Sorel per a l’editorial Txalaparta.

[Article publicat el febrer de 1875, poc després de la proclamació de la I República espanyola:]

“…La República niega el derecho de conquista. Derecho de conquista hizo a Cuba de España.
“La República condena a los que oprimen. Derecho de opresión y de explotación vergonzosa y de persecución encarnizada ha usado España perpetuamente sobre Cuba.
(…) Y si Cuba proclama su independencia por el mismo derecho que se proclama la República, ¿cómo ha de negar la República a Cuba su derecho a ser libre, que es el mismo que ella usó para serlo?
(…) Mas dirán ahora que puesto que España da a Cuba los derechos que pedía, su insurrección no tiene ya razón de existir. No pienso sin amargura en este pobre argumento, y en verdad que de la dureza de mis razones habrá de culparse a aquellos que las provocan. España quiere ya hacer bien a Cuba. ¿Qué derecho tiene España para ser benéfica después de haber sido tan cruel?
(…) Y yo olvido ahora que Cuba tiene formada la firme decisión de no pertenecer a España: pienso sólo en que Cuba no puede ya pertenecerle. La sima que dividía a España y Cuba se ha llenado, por la voluntad de España, de cadáveres. No vive sobre los cadáveres amor ni concordia; no merece perdón el que no supo perdonar. Cuba sabe que la República no viene vestida de muerte, pero no puede olvidar tantos días de cadalso y de dolor. España ha llegado tarde; la ley del tiempo la condena.
(…) Por distintas necesidades apremiadas, dotados de opuestísimos caracteres, rodeados de distintos países, hondamente divididos por crueldades pasadas, sin razón para amar a la Península, sin voluntad alguna en Cuba para pertenecer a ella, excitado por los dolores que sobre Cuba ha acumulado España, ¿no es locura pretender que se fundan en uno dos pueblos por naturaleza, por costumbres, por necesidades, por tradiciones, por falta de amor separados, unidos sólo por recuerdos de luto y de dolor?
(…) Cuba quiere ser libre. Y como los pueblos de la América del Sur la lograron de los gobiernos reaccionarios, y España la logró de los franceses
[el subratllat és meu], e Italia de Austria, y Méjico de la ambición napoleónica, y los Estados Unidos de Inglaterra, y todos los pueblos la han logrado de sus opresores, Cuba, por ley de su voluntad irrevocable, por ley de necesidad histórica, ha de lograr su independencia”.

[Sobre la figura del pare Bartolomé de las Casas, el frare que va acompanyar els expedicionaris reials a Amèrica, i que va descriure després, horroritzat, la conducta d’aquests personatges a les terres conquistades:]

“Seis veces fue a España, con la fuerza de su virtud, aquel padre que ‘no probaba carne’. Ni al Rey le tenía él miedo, ni a la tempestad.

(…) Si el cronista Oviedo, el de la Natural historia de las Indias, había escrito de los americanos las falsedades que los que tenían las encomiendas le mandaban poner, le decía a Oviedo mentiroso, aunque le estuviera el Rey pagando por escribir las mentiras.

(…) Y si el Rey en persona le arrugaba las cejas, como para cortarle el discurso, crecía unas cuantas pulgadas a la vista del Rey, se le ponía ronca y fuerte la voz, le temblaba en el puño el sombrero, y al Rey le decía, cara a cara, que el que manda a los hombres ha de cuidar de ellos, y si no los sabe cuidar, no los puede mandar; y que lo había de oír en paz, porque él no venía con manchas de oro en el vestido blanco, ni traía más defensa que la cruz”.

El rei a què es refereix el text era Carles I (Carlos I de España y V de Alemania, que ens feien dir a col·legi), però va ser al fill d’aquest, el príncep Felip, el futur emperador Felip II, aleshores encarregat dels afers americans, que fra Bartolomé de las Casas va dirigir-se amb la seva obra més coneguda, la Brevísima relación de la destrucción de las Indias. Han passat 500 anys i aquí estem, sota un altre sobirà de nom Joan Carles, amb un altre príncep Felip preparant-se per ser Felip VI algun dia, si la sort no ho impedeix [i que, per cert, s’han comportat, l’un i l’altre, com uns perfectes hooligans, en el recent campionat d’Europa, animant la seva selecció de cavallers de la pilota rodona].

D’aquelles pluges de llavors vénen aquests fangs d’ara que encara ens entorpeixen el pas…

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 2 de juliol de 2008 per mininu