L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Habana Blues Band: camins de soledat

Deixa un comentari


Empezar de nuevo
Sin destino y sin tener
Un camino cierto que me enseñe a no perder la fe
Y escapar de este dolor sin pensar en lo que fue
¿Cuánto aguanta un corazón sin el latido de creer?

En lo bello, en la verdad de la esperanza
De esta sed de amar,
En los sentimientos que se quedan,
Sueños que perduran
Y busqué y subí y fui preso entre las alas del amor,
Sin distancia y sin recuerdos,
En las arenas de esta soledad

Presa de un silencio roto,
Hijos del amanecer,
Que nunca alcanzó esa luz tan confundida en el placer
Y cierro los ojos sólo para comprender
Cuánto aguanta un corazón sin el latido de creer

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 31 de maig de 2008 per mininu

La Isla Bonita (X): adéu a l’Havana

Deixa un comentari

Divendres, 4 d’abril. Dia de marxar de Cuba… O no. En teoria avui teníem el dia lliure, per campar-se-les cadascú al seu aire fins a l’hora d’anar a agafar l’avió, a la nit, per tornar a casa. Però ja ho diu la dita: l’home proposa i déu -la companyia aèria- disposa; perquè, tal com era de preveure, els vols s’encavalquen i els avions no van a l’hora. I efectivament, quan arribem a l’aeroport de l’Havana, tots carregats amb els embalums corresponents [“Ara la gent viatja -rics i pobres- amb moltes maletes. Insensata absurditat!”. J Pla, 1969], l’avió de Madrid ni hi és, ni se l’espera: ens confirmen que no arribarà fins demà al matí, de manera que no hi ha més remei que facturar les maletes per demà, per avançar feina, i tornar cap a l’Havana a passar-hi la nit, a l’hotel Habana Libre, això sí, amb les despeses pagades. La companyia de vols, la mateixa gloriosa AirComet de l’anada, deu haver fet números i li deuen sortir, compensant els seus frustrats passatgers d’aquesta curiosa manera. Una altra cosa és la mala imatge que dóna, el que en puguin pensar els seus clients, però sembla que això no els importa pas gaire, als capatassos de l’empresa.
Abans de sortir de la terminal, però, es produeix una convulsió: corre com la pólvora la brama que hi ha un nombre limitat de places disponibles a l’avió d’una altra companyia, Air Europa, i la Paquita, movent-se a tota velocitat, aconsegueix entaforar-hi la major part del nostre passatge: només quedem a terra vuit dels expedicionaris, que hem decidit que ja ens va bé esperar-nos fins demà.
Tornem cap a la ciutat, doncs, en un autocar noliejat per la companyia a passar una nit extra a la capital de Cuba, a l’hotel que es va inaugurar el 1958 com a Habana Hilton i que pocs mesos després Fidel Castro i els seus el van convertir en el seu quarter general, immediatament després d’haver entrat triomfants a la capital, i van rebatejar-lo dos anys més tard com a Habana Libre, havent-lo nacionalitzat prèviament. Quines sensacions devien experimentar, aquella tropa, aquells dies i en aquelles circumstàncies, tenint des de dalt del pis 24è d’aquest immens edifici tota l’Havana i tot Cuba als seus peus!…
Aquest descollonant establiment, que en el seu moment va ser el més alt de tot Amèrica Llatina, es troba al barri d’El Vedado, entre el carrer L i el 23 [l’Havana, que és majorment quadriculada, té un sistema de nomenclatura dels carrers semblant al de ciutats com Nova York, amb lletres i números], que és conegut, aquest últim, per La Rampa; i el dia abans, quan hi vam arribar, semblava la Rambla, més aviat, perquè aquella mica de pluja del camí es va convertir en un diluvi, enmig d’un espetec de llamps i trons espectacular, com no els havia sentit mai, em penso, o almenys no pas amb aquell so metàl·lic tan estrident, que semblava com si el cel fos tot ell un tambor de llauna percudint desbocat…, i en qüestió de cinc minuts el carrer, que fa pendent, com diu el nom, s’havia convertit en un riu, com els de la costa del nostre Maresme.
El hall de l’hotel està decorat amb tot de grans fotos en blanc i negre que testimonien aquells dies de 1959 en què a Cuba devia semblar que tot estava per fer i que tot era possible…

Només d’arribar a l’Habana Libre Tryp -que és com es diu ara l’hotel, d’ençà que el govern el va mig vendre, ignoro amb quina mena de formalisme, a la cadena espanyola Sol Melià, a final dels anys 90-, ens fan passar a la cafeteria, i ens serveixen el sopar. “Menú para vuelos demorados”, llegim a la capçalera de la carta que ens passen, escrita en castellà i anglès: així doncs, no es pot pas dir que la nostra situació sigui gaire inusual, i aquí a l’hotel és evident que no els ve pas de nou, quicir
Havent sopat pugem a les habitacions, que se suposa que són per dormir-hi, però que podrien servir perfectament per jugar-hi un partit de bàsquet, amb aquella amplada… La que ens han donat és una habitació espaiosa, neta, ben il·luminada, i amb una vista espaterrant sobre l’Havana de nit. M’estiro per provar si el llit és gaire tou, i em quedo fregit a l’instant, adormit com un soc. Portem a sobre molts dies de dormir poc, de beure -de tomar– més i de menjar irregular, i tot aquest excés l’absorbeix ràpidament, com un imant, el flonjo matalàs de la suite havanera. Al cap d’una estoneta vénen els companys a veure si m’apunto a pujar amb ells al Turquino [el Pico Turquino, de 1.900 m d’altitud, és el punt més elevat de Cuba], la cocteleria que hi ha dalt de tot, a l’àtic, on es pot fer un toc sota les estrelles amb música en directe de fons, però de seguida es convencen que ja hi he pujat pel meu compte, diguéssim, i se n’hi van sense mi, i jo continuo clapant a cor què vols.
L’endemà, toc de diana d’hora, esmorzar amb una esgarrapada i cap a l’aeroport internacional de l’Havana altra vegada. Abans de deixar-nos marxar, la burocràcia socialista cubana ens obsequia amb una altra mostra genuïna de la seva manera de fer: tant sí com no, només d’arribar em fan canviar la meva cadira de rodes, que se me l’emporten cap a la bodega de l’avió, per una de la casa, i em passo les dues hores d’espera sobre aquella baluerna metal·litzada infecta, hospitalària, que a més és tan grossa que no cap al lavabo per a discapacitats, i m’obliga a fer virgueries quan hi vaig a canviar l’aigua de les olives. Mentre maniobro em dic, mecagumtot!, que la lògica cubana deu ser la manca de lògica…
L’estona a la sala d’espera passa de pressa. Fem intercanvi d’impressions i de cromos amb unes noies mallorquines que vénen de fer un tomb a l’Illa per recordar, també, segons la seva explicada. La conclusió és unànime: aquest país fa caure de cul per moltes coses, però enganxa, i tant que sí.
Finalment, a les 12 tocades sortim de l’Havana. Quan l’avió enfila el camí del cel, penso en quin moment tan especial hem anat a fer aquesta visita… Quan torni a Cuba, si hi torno, quina Cuba trobaré?

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 30 de maig de 2008 per mininu

Entrem a la casa del Senyor, germans… (si podem)

Deixa un comentari

Dilluns vam anar a Anglès, a l’enterrament del pare d’un bon amic nostre. Vaig rebre la notícia aquell mateix dia, amb el temps just per anar-hi, i encara me’n va faltar, perquè l’església és al barri antic, i no és fàcil trobar-hi aparcament. Finalment vaig poder deixar el carro a la mateixa plaça del Castell, davant la casa de la vila, però vaig arribar al temple parroquial amb uns minuts de retard. Tothom ja era dins, menys els treballadors de la funerària i un parell de persones més que conversaven sense aixecar la veu. I allà fora em vaig quedar, i no pas perquè no volgués entrar i afegir-me amb els altres parroquians a la cerimònia, sinó perquè no vaig poder: a l’entrada principal del temple hi ha els tres escalons -compant-hi el llindar- que es veuen a la foto i que, a causa de la força de la gravetat, són insuperables per a algú, com jo mateix, que vagi amb cadira de rodes (i no sigui un Superheroi, i jo no en sóc pas, ara per ara).
Podria haver demanat ajuda a alguna de les persones que deia, sí, però no ho vaig fer. I ells tampoc me la van oferir, però si ho haguessin fet l’hauria declinat. Potser sóc un torrapipes, potser sí, però em va emprenyar veure que tot aquell sector, que feia força temps que no trepitjava, ha estat reformat de dalt a baix, i des d’un punt de vista estètic de manera força aconseguida, crec, i en canvi no s’ha pensat en l’adequació de l’obra nova a aquests petits vehicles amb rodes que utilitzen els minus, els nens petits i els avis, sols o impulsats per personal d’ajuda, companys o pares i mares, tant se val.
¿Com és possible que unes obres públiques, que duren sovint setmanes senceres, i a la vista de tothom, s’executin sense tenir en compte aquestes exigències d’ús tan elementals? Com pot ser que ningú se’n recordi de la gent -minoritària, però real: persones humanes de carn i ossos- que no van a peu perquè no poden caminar com tothom? I com s’entén que a aquestes altures de la pel·lícula es pugui ignorar -conscientment o inconscientment, que no sé què és pitjor- que a Catalunya hi ha un Codi d’Accessibilitat en vigor des de 1991 i d’obligat compliment d’ençà de l’any 2006, i que penalitza -teòricament- aquesta mena de mancances? I com s’explica que els qui es passen aquesta llei pel folre siguin els mateixos servidors de l’administració pública?
I l’Església, que representa que està al costat dels pobres i desvalguts, què hi diu? Les portes del temple, de la casa del Senyor, són obertes per a tothom sí o no?

A vegades, tractant-se de monuments antics i de valor artístic, certes obres de reforma hi són prohibitives, si es vol respectar, com pertoca, la integritat de l’edifici, això queda clar. I de vegades és la insuficiència d’espai que fa impossible tocar-hi res, per molta imaginació que puguin tenir els arquitectes o arquitectes tècnics. Però cap d’aquestes condicions es dóna en el cas que estem retratant: aquí hi ha espai de sobres, i de cap manera una rampa lateral, adossada a la paret, enlletgiria l’espai, per a res. I això ni a la façana principal ni, molt menys encara, a la façana lateral, on la mica de placeta que hi fa el carrer que baixa del castell donaria més joc i tot que a la part de davant.
Fa uns anys, a propòsit d’una qüestió semblant sorgida en un altre temple parroquial proper, i tractada des de les planes de la (malaguanyada) revista comarcal Pels Pèls, un mossèn amb qui enraonàvem sobre aquest tema ens va deixar anar aquest argument, a falta d’altres de millors: “Així [amb l’existència de barreres arquitectòniques per anar a missa] es dóna ocasió a la gent de fer una bona obra”… Em sembla que no calen comentaris.
N’hi ha un, però, que crec que sí que val la pena fer-lo, aquí i arreu, tantes vegades com calgui, perquè és definitiu: del que es tracta, allò que volem els que anem en cadira de rodes, no és que la gent ens ajudi, sinó que no ens calgui l’ajuda de ningú, que no n’hi hagi necessitat. Aquest és el pinyol de la qüestió. Quan hi hàgim arribat, estarem començant a anar bé.

PS: Demano disculpes a l’amic Carles per aquesta deriva del meu comentari cap a un problema en realitat ben prosaic. Però també he de dir que és una cosa que ens passa sovint: aquestes emprenyadores xorrades, que ja no haurien ni d’existir, ens distreuen de les qüestions veritablement importants.

Aquesta entrada s'ha publicat en Handicap el 28 de maig de 2008 per mininu

Volta (ciclista) al món i tornada al Born

Deixa un comentari

Bicicleta segura (1880-1888)
Guilmet Meyer construeix el primer bicicle amb cadena
de transmissió
entre els pedals i la roda de darrera
al 1880. Així se soluciona el problema de la velocitat
i es fa innecessari que la roda davantera sigui exageradament
gran. El 1884 Rover hi afegeix la transmissió per cadena
i el quadre trapezoïdal, el qual dóna molta més
resistència a la màquina. I finalment, Singer el 1888 millora més la bicicleta igualant-ne les rodes
i afegint-hi un quadre metàl·lic creuat.
[de www.xtec.cat/]

Al cap de només 23 anys d’haver-se produït la versió moderna d’aquest fenomenal invent, doncs, el 1911, es corria a Catalunya la primera edició de la seva Volta Ciclista, que és “la cursa en actiu més antiga que es disputa a la península, i la tercera més antiga del món, per darrera del Tour de França (1903) i el Giro d’Itàlia (1909). Actualment està inscrita al UCI ProTour, la màxima categoria de curses ciclistes mundial”.
La Volta Ciclista a Catalunya, que té un palmarès gloriós, es va celebrar regularment a partir de 1923, en què en va assumir l’organització la Secció de Ciclisme de la Unió Esportiva Sants, i de manera ininterrompuda fins al dia d’avui (amb l’inevitable parèntesi els anys 37 i 38 per la guerra), i durant 57 anys, fins al 1995, al llarg del mes de setembre.
El que no sé, i tampoc ho diu la Viquipèdia, ni la plana web de l’entitat organitzadora, i tampoc ho he vist explicat en cap diari aquesta setmana passada, en què s’ha corregut la 88a edició, ni en cap de les anteriors, és per què en un moment determinat, exactament l’any 1995, es van canviar les dates de celebració, que es van intercanviar, curiosament, amb les de la Vuelta Ciclista a Espanya: aquesta (que, amb el Giro i el Tour, és de tres setmanes de durada) va passar a celebrar-se a final d’agost i primera meitat de setembre, i la Volta va passar a córrê’s el mes d’abril o maig…
De qui va ser la decisió? Per quina raó es va fer, aquest canvi? Va ser un acord o una imposició? ¿Hi va estar d’acord tothom: organitzadors, corredors, el públic… fins i tot els polítics del país?
He dit polítics, sí: perquè aquí hi ha un aspecte que no és que s’hi passi de puntetes per sobre, sinó que ni s’esmenta, es deixa descaradament de banda. Abans de 1995, la celebració de la Volta coincidia de ple amb la de la Diada nacional de Catalunya, el dia 11 de setembre, i potser algú va decidir que, veient que aquesta combinació Volta/Diada es podia tornar perillosa, i més després de veure la dimensió popular i simbòlica que va agafar l’edició de 1992 (el rei en va ser president d’honor, la Generalitat va concedir a la Volta la creu de Sant Jordi, i l’alcalde Pasqual Maragall li va descobrir un monument a la plaça de Sants, i a més a tot el país els dos costats de la carretera eren plens de banderes quadribarrades), algú devia decidir que fóra millor curar-se en salut…
I encara hi havia una altra raó, aquesta de caràcter esportiu, que feia perfecta l’operació, perquè a més en camuflava l’aspecte diguem-ne polític, incòmode, que ell sol, sense aquesta coartada, hauria costat de dissimular: el mes de setembre és a final de temporada, quan ja s’han corregut les “grans voltes”, el Giro (maig) i el Tour (juliol), i la majoria de les mitjanes, i per tant, com que no hi ha competència, es té assegurat fer un cartell atractiu, amb la participació de les grans estrelles mundials; i de rebot, és clar, amb la participació de les grans marques comercials com a espònsors i de les grans cadenes de ràdio i TV fent-ne difusió.
Així doncs, encara que la meva paranoica sospita no tingués fonament, el que no es pot discutir és que, amb intencionalitat política o no, l’“Operació canvi de dates, hooop!” va resultar rodona, i que es van matar dos grossos ocells d’un sol tret.


L’única referència que n’he trobat és aquesta petita carta al diari d’un besaluenc emprenyat, Robert Roqué: “Abans es feia la Volta Ciclista a Catalunya al setembre i tenia un gran renom, però Espanya la volgué fer també al setembre, i nosaltres a canviar les dates. Enguany coincideix amb el Giro, fet pel qual els millors ciclistes són allà.
“Selecció catalana de futbol, partit contra l’Argentina, però els millors jugadors catalans no hi poden ser, ja que estan convocats per la selecció espanyola.
“Escolteu, parem de fer el ridícul”
.
Es va repetint la mateixa historieta, invariablement, en tots els esports: arriba l’organisme esportiu que sigui, la Federació espanyola de torn -creada invariablement anys més tard que l’homòloga catalana-, i aquella fa i desfà al seu gust, i la catalana a txantar, com diuen els castissos. En el cas de la Vuelta Ciclista a Espanya, va néixer el 1935 (amb l’ajuda d’un ginecòleg de cognom català, per cert, Juan Pujol, director del diari Informaciones), i en el moment que li va semblar bé, va disposar del calendari al seu gust, i avall, que fa baixada… “La edición quincuagésima de la Vuelta, disputada en 1995, coincidió con el cambio de fechas. La Vuelta a España pasó a disputarse en septiembre, cerca ya del final de temporada”. I ja està: això és tot el que en diu la Wikipedia en castellà.

I en fi, aquí estem, a final de maig, que s’ha acabat la 88a Volta Ciclista a Catalunya. Amb més pena que glòria, o amb més glòria que pena, no ho sé.
I podrà semblar paranoia, sí, tanta com vulgueu; però, sense voler faltar al respecte als corredors d’aquest any i dels precedents, em sembla que n’hi ha per pensar malament, només de fer un cop d’ull a la llista de participants dels anys 60, 70, 80…: Anquetil, Merckx, Ocaña, Jansens, Thevenet, Bertoglio, Maertens,
Mosser, Belda, Lejarreta, Rupérez, Alberto Fernández, José Recio,
Álvaro Pino, Sean Kelly,
Robert Millar, Miguel Indurain,
Marino Lejarreta, Laudelino Cubino…, Rominger, Zülle,
Fondriest, Bugno, Breukink, Mottet, Bernard, Bruynnel, Virenque, Delgado, Mauri, Martín, Chozas, Iglesias, Ruiz
Cabestany, Montoya, Mejia, Chiappucci, Laurent
Jalabert
…, tots ells noms mítics i d’una grandíssima, indiscutible tirada popular. I ara? Doncs ara és una altra cosa, i de fervor popular n’hi ha, sí, però no tant; i les banderes quadribarrades simplement han desaparegut del paisatge ciclístic.

I un altre detallet, insignificant, d’aquesta edició del 2008, és que
la petita pantalla encara ens va regalar una petita ironia més: a cada final d’etapa, al
darrera del ciclista vencedor flanquejat de dues boniques pubilles, es
podia llegir en lletres grosses el nom del patrocinador:
turismocastillaleon.com, al costat del logo del govern castellà, la
Junta de Castilla y León (podem parlar de patrocini amb diners públics,
doncs?) i el magnífic eslògan turístic d’aquella bonica regió
espanyola: “Castilla y León es vida”.
Que n’aprenguin, alguns!

El significat polític de les voltes ciclistes és un aspecte gens negligible que només es pot deixar de veure posant-se ulleres fosques, de tan evident que és: allà on trepitja la Volta és “territori nacional” (no és pas per res que els colors del vídeo de Kraftwerk sobre el Tour, que el grup alemany va musicar els anys 80, són el blau, el blanc i el vermell). I també era així en el cas de la Vuelta, fins que la cosa es va espatllar en una ocasió en què el seu itinerari previst per travessar el País Basc va ser amenaçat per ETA, i des de llavors mai més, que jo recordi, la Vuelta no hi ha tornat a passar… Una greu mancança que, el dia que es pugui arromangar i posar-s’hi, la brava María San Gil corregirà, segur que sí.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 27 de maig de 2008 per mininu

Padrins solidaris

Deixa un comentari

Sopar solidari a l’Alt Empordà, a Avinyonet de Puigventós. A la banda esquerra de la carretera, pujant de Figueres en direcció a Besalú, es troba el restaurant Mas Pau, que no l’esmento pas aquí per fer-ne propaganda gratuïta, sinó perquè ens va obrir ahir al vespre les seves sales per fer-hi un àpat que havia de servir per a dues coses: per encetar la campanya “Apadrina un somriure”, que és una manera d’obrir a la participació de col·lectius i persones particulars el projecte de GERD de fabricació (a Cuba mateix, a la ciutat d’Holguín) de cadires de rodes per als discapacitats cubans (i d’Amèrica Central), i d’una nova font de finançament de caràcter cent per cent altruista; i havia de servir també, és clar, per fer una primera recollida de fons, in situ, ja que una part del tiquet del sopar anava destinada directament a finançar la compra d’una cadira de rodes. Amb aquesta proporció, tal com indicava el cartell d’invitació del sopar: cada cinc comensals pagaven una cadira de rodes nova per a un discapacitat cubà (anònim) que no tindria altra manera de poder-ne adquirir una, per molta falta que l’hi pogués fer.
El cobert era a 60 euros, sí, un pèl car, però en el preu no hi havia res de frívol, ni tan sols en el fet que l’àpat fos excel·lent. En els inicis del restaurant triat hi havia treballat en Ferran Adrià, i la seva empremta es nota a bastament en les menges servides. I a hores d’ara ningú deu ignorar la vessant social que té el celebèrrim cuiner de Cala Montjoi, sense anar més lluny en el projecte Alícia que s’està bastint al vell monestir reformat de Sant Benet de Bages. I veient com funciona, d’en Ferran Adrià i de les seves col·laboracions desinteressades en sentirem a parlar encara més, en el futur, segur.
Un altre aspecte a ressaltar del sopar d’ahir és l’èxit d’assistència: unes 130 persones, que de seguida és dit, tenint en compte el temps més aviat breu en què es va organitzar. No hi ha dubte que els companys de Gerdcoopera, amb en Tano d’ambaixador titular, diguem-ne, tenen poder de convocatòria…
A més a més de ser un acte de caràcter social, va ser també una ocasió de retrobament de molts dels que vam formar part de l’expedició a Cuba, el mes passat, per anar-hi a inaugurar la Fábrica de Implementos Orpédicos de Holguín. Les coses, doncs, no fan més que seguir la seva successió lògica.

M’arriba pel correu notícia d’uns comentaris molt oportuns, sobre aquesta i les restants activitats de GERDcoopera, d’una persona que no va venir amb nosaltres a Cuba, però que tanmateix té uns lligams molt forts, de proximitat física i emocional, amb aquesta iniciativa solidària, que ja va pels cinc anys de vida. Es tracta d’en Roger Casero, que és regidor pel PSC a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, i del bloc del qual, Petites gotes fredes tremolant, extrec aquestes ratlles, per a mi d’alt valor testimonial:

“La
gent del GERDD tenen quelcom
especial, i no és precisament la seva discapacitat; és la seva capacitat per
fer coses, el seu activisme, la seva capacitat per crear complicitats, per
cercar col·laboradors, la seva acció directa, és el seu caràcter inconformista,
el seu esperit crític, la seva energia…

“GERD era, inicialment, el Grup Editor de la Revista
del Discapacitat, és a dir, l’entitat que editava, i edita, L’Atípic. Una entitat de caràcter activista,
d’acció directa, formada majoritàriament per persones amb discapacitat.
Consolidada de fa anys la revista l’Atípic, GERD,
una entitat amb gent sempre inquieta, obre una nova via de treball a través de
la cooperació al desenvolupament amb projectes adreçats a persones amb
discapacitat d’altres països, especialment d’Amèrica Llatina: Cuba i Guatemala.
És a partir del creixement i consolidació d’aquests projectes que GERD afegeix una “D” més a les seves
sigles. creant així GERDD, la
Gestora de Recursos per al Desenvolupament del Discapacitat.

“D’entre els projectes que desenvolupa GERDD
hi ha el Programa Integral d’atenció especial a persones
discapacitades d’Aguacatán
(Guatemala), municipi agermanat amb
Sarrià de Ter, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones
discapacitades del municipi, amb l’enfortiment de l’associació de discapacitats
d’Aguacatán i la posada en funcionament d’un Centre d’Atenció a Persones
Discapacitades que podrà oferir serveis de fisioteràpia, atenció psicològica i
escola especial. Aquest projecte ha rebut el suport, entre d’altres de
l’Ajuntament de Sarrià de Ter des del seu inici.

“Però el projecte més destacat de GERDD
és el de Fabricació, ensamblatge i manteniment de cadires de rodes
i altres ajudes tècniques a Cuba
, amb una fàbrica, ja posada en
funcionament, a Holguín. Precisament a partir d’aquest projecte GERDD ha impulsat la campanya Apadrina
un somriure
, que es presentarà aquest dijous en un sopar, com diuen ells,
“per una bona causa”. El sopar es farà al restaurant Mas Pau
d’Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà). El diari El Punt recull també avui la
notícia amb aquest titular: L’associació GERD presenta demà la campanya «Apadrina un
somriure»

“GERDD ha fet altres
esdeveniments solidaris per recaptar fons pels seus projectes, sempre cercant
la col·laboració i complicitat d’altres entitats, empreses i institucions, com
el Teatre Solidari amb l’obra Fora de mare,
del Grup
de Teatre a les Fosques
, a finals de febrer.

“GERDD, d’altra banda, va
inaugurar, a mitjan febrer, la seva Botiga de Comerç Just,
situada al carrer Firal, 22, de Sarrià de Ter, a la pròpia seu de l’entitat.
També recordo, deu fer un parell d’anys, una “gala” solidària a
Sarrià de Ter amb el Màgic Andreu.

“La gent de GERDD tenen quelcom
especial, i no és precisament la seva discapacitat; és la seva capacitat per
fer coses, el seu activisme, la seva capacitat per crear complicitats, per
cercar col·laboradors, la seva acció directa, és el seu caràcter
inconformista, el seu esperit crític, la seva energia… I ja ho diuen ells, no
hi ha coses impossibles, sinó homes (i dones?) incapaços!
“.

21/5/2008

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 24 de maig de 2008 per mininu

La Isla Bonita (IX): de l’illa petita a l’Illa gran, en catamarà

Deixa un comentari
Dijous 3 d’abril. La incansable gua-gua de l’Associació de minus pinera ens fa el seu últim servei, aquesta vegada en direcció contrària al del dia que vam arribar: va a recollir primer tota la gent, i en una segona volta, els paquets, i deixa persones i paquets a la seu de l’Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos, on ens han preparat un acte de comiat amb tots els ets i uts.
Primer de tot una pinzellada cultural. L’historiador Juan Colina La Rosa ens fa una conferència molt interessant, molt interessat, ell, a remarcar els llaços entre aquesta illa i la nostra pàtria petita de Girona. S’entreté a repassar detalls i personatges que testimonien la presència de catalans en les arrels d’aquesta ciutat antillana i de l’illa, un rastre que es pot resseguir pels cognoms catalans associats a la història local: els Labadia, Torres…, la família Sardà, propietària de la finca colonial El Abra, avui dia finca-museu pel fet que hi va residir un temps l’heroi nacional José Julián Martí (fill d’un valencià, per cert, Mariano -o Marià?- Martí, i d’una canària, Leonor Pérez), per refer-se de les penalitats de la trena on l’havien engarjolat i abans d’enviar-lo a l’exili a Espanya, condemnes que li van caure per les seves activitats independentistes clandestines en el Partido Revolucionario Cubano, amb el qual va organitzar la que ell en deia “Guerra Necesaria”.

[Avui, dimarts 20 de maig, en què s’han reunit a Madrid per enèsima vegada els presidents Rodríguez Zapatero i Ibarretxe amb el mateix resultat de sempre -combat nul-, penso en els enormes progressos que ha fet Espanya des d’illo tempore en les relacions amb els seus rebecs: abans els hi posava grillons als peus i els feia treballar a les pedreres, i ara es limita a donar-los allargs, en la pràctica de la pragmàtica política del “qui dia passa any empeny”: no em digueu que no hem millorat un ou!…]

Al final de la conferència xerrem una estona, i l’home ens demana material que puguem tenir perquè ell pugui ampliar la seva erudició. Justament recordo que poc abans d’aquest viatge en Lluís Costa ha publicat un volum sobre el nacionalisme català i Cuba, i quedem que l’hi enviarem així que arribem a Girona i el localitzem… Ves per on, resulta que amb tota la nostra moguda cooperativa el que fem, a banda de tot, és seguir una vella tradició d’intercanvi de cromos entre cubans i catalans..!

I sigui dit de passada, és gratificant sentir parlar a un cubà -un estudiós, això sí- de ‘catalans’ i de ‘Catalunya’, perquè normalment ens emboliquen a tots en el mateix paquet que ells en diuen España, i s’ha acabat el bròquil. Fins a cert punt és normal que sigui així, des de la perspectiva antillana, vull dir, però també és cert que des d’aquí, des de la nostra banda, tampoc es fan gaires esforços per distingir una cosa de l’altra: la fagocitat espanyola comença pel coco de la gent, està claríssim.

Sona la música, l’alegre música de l’adéu. Però, com que hi era present tothom, i doncs també la periodista Mayra Lamotte, amb el seu boli i el seu bloc de notes -res de gravadores, ni mp3, ni ipods ni cap d’aquestes punyetes d’ara-, deixeu-me que reprodueixi un fragment del que va publicar l’endemà al diari digital Victoria:

Sostienen autoridades locales encuentro con delegación española

Jueves 03 Abril 2008

Por Mayra Lamotte Castillo

El vicepresidente de la Asamblea Municipal del Poder Popular, Manuel Mateo Valdés, sostuvo un cordial encuentro en la sede del Gobierno con amigos solidarios de España, quienes del primero al tres de abril recorrieron lugares de interés socioeconómicos, culturales e históricos de Isla de la Juventud, sureña ínsula cubana de unos 87 000 habitantes .
Pere Trias, diputado responsable de la cooperación en la diputación provincial Girona y los miembros de su amplia delegación, se mostraron interesados en consolidar el hermanamiento entre los ayuntamientos de esa ciudad y Gerona, además de consolidar la colaboración que data de varios años.
(…)
Héctor Tamayo Romero, presidente de la Asociación Cubana de Limitados Físicos Motores en el territorio, destacó el inicio de las relaciones por iniciativa del Grupo Editor de la Revista del Discapacitado (GERD), lo cual más que la ayuda material recibida tiene la particular significación de disponer de la presencia de tantos amigos y amigas de Girona y la confianza que han depositado en los pineros.

La delegación finalizó su apretado programa en la mañana del jueves, en la sede territorial del Instituto Cubano de Amistad con los Pueblos, donde sus integrantes recibieron una conferencia impartida por el historiados Juan Colina La Rosa, acerca del proceso de formación de la identidad pinera y la presencia de catalanes en esta región de Cuba.
Disfrutaron, además, de las interpretaciones del grupo danzario Raíces de España y de la agrupación Cinquillo Pinero, que incursiona en el sucu suco, género musical típico de la Isla de la Juventud.

El joven alcalde Roger Torrent Ramió consideró de “muy positiva la visita en todos los sentidos, tanto en lo humano, cultural, histórico, en la información actualizada acerca de la realidad del país, la hospitalidad de su gente, que los compromete a volver y a estrechar los lazos de amistad entre los dos pueblos.

El jove alcalde sarrianenc, en efecte, plasmaria després aquestes i altres impressions sobre el viatge en el seu bloc, en dues entregues, una al cap de poc d’arribar i l’altra fa tot just uns dies, la setmana passada.
Doncs bé, va arribar l’hora dels adéus, i no solament amb la comunitat pinera, sinó amb part dels companys de l’expedició, que es quedaven uns dies més: en Tano i la Rosor, i les noies cubanes que durant el viatge són els seus braços i les seves cames, la Rai i l’Oda, que a més de valer un imperi, són unes bellíssimes persones. I en tots sentits, a més.
S’acosta l’hora H, la de l’embarcament cap a l’Illa gran. Tot i ser un viatge interior, hem de passar l’escorcoll dels tràmits duaners. Com que jo vaig en cadira de rodes, em fan entrar per una altra porta, exterior, reixada i tancada amb clau, i que deu servir ben poc, tenint en compte com els va costar trobar la clau. I de sobte, em vaig trobar a la sala d’espera rodejat de militars, de civils, de fet, però vestits d’aquell verd fort que els hi posen quan els toca fer una espècie de mili que dura dos anys, crec. El 2003, que vam fer aquest viatge a la inversa, va ser pitjor: a l’embarcador de Batabanó ens van fer passar entre dues files de soldats -aquells sí, militars-, i ens van repassar, a nosaltres i els equipatges, amb lupa, perquè feia encara no mig any que hi havia hagut un intent de segrest del vaixell d’aquesta línia, per fer-lo servir per fugir de l’Illa; la intentona va ser frustrada i els autors no recordo si van acabar a l’ombra o encara pitjor, però el que és cert és que la vigilància es va convertir en una cosa obsessiva, als dos ports i a dins el vaixell mateix. Aquesta vegada també anem acompanyats, però la guàrdia no és tan tensa com llavors.
Nueva Gerona és a uns tres quilòmetres de la desembocadura del riu Casas, que és perfectament navegable fins al mar. I tanmateix, en el trajecte fins a la boca del riu hi trobem ben poques barques. És sorprenent, però és així: amb tants i tants de quilòmetres quadrats d’aigües interiors i exteriors que té Cuba -que és una illa, carai!-, hi ha una quantitat ínfima de barques, barquetes i vaixells de la mena que sigui. Segur que darrera d’aquesta escassa activitat naviliera hi ha una raó econòmica, però no sé si deu ser l’única. És una altra paradoxa d’aquest país ple de contrastos, que diria en Miquel Calçada i Olivella, abans conegut per Mikimoto.
A dins el catamarà, que és de mides considerables i camina molt de pressa, l’aire condicionat va a tota pastilla i hi fa fred, gairebé, com als cinemes del nostre país a l’estiu. Però el viatge és un passeig fantàstic entre cayos i illes infinitesimals, sobre un mosaic de blaus marins, del blau fosc al blau quasi verd… I encara hi ajuda el cel, que en el trajecte, d’un centenar de quilòmetres, té temps de canviar unes quantes vegades els grisos de les nuvolades, de ploure i de deixar passar un sol radiant.
A Batabanó agafem un autobús de línia que ens durà a l’Havana, travessant el país real: la gent que puja i baixa semblen sortits dels pinzells d’en Santiago Rusiñol, i alguns dels d’en Nonell i tot… Quan arribem a la terminal d’autocars de l’Havana es repeteix una escena que ja vam viure a la Isla de Pinos: la gent del carrer ens reconeix, d’haver-nos vist al noticiari de la TV. Realment deu ser un programa molt seguit, perquè la cosa encara donarà per a unes quantes anècdotes més, abans no sortim de Cuba.
Quan arribem a l’hotel de concentració, l’Habana Libre, tot just se’n va en Pere Trias, que ja hauria de ser fora des del dia abans: es veu que hi ha hagut overbooking a l’avió, i això vol dir que ja vindrà just que puguem marxar demà divendres, nosaltres, com teníem previst…
Al vespre sopem a la terrassa del “7 Mares”, allà a prop, i finalment decidim anar a matar la nit amb uns mojitos a la discoteca de l’hotel. És al primer pis, un espai amplíssim ple de residents a l’establiment, però també de gent de fora, i entre ells unes quantes jineteras, que busquen clients de l’hotel per fer-se’ls seus. I a més ho fan dissimulant ben poc. És un altre detall, un altre senyal de canvi; petit, si voleu, però significatiu, perquè fins fa poc aquestes noies eren perseguides per la policia sense descans (i elles tornaven una i altra vegada al seu lloc, també sense descans, com al joc del gat i el ratolí). Amb una de les noies, molt bonica, coincideixo en un moment donat a la porta dels lavabos, i em saluda amb un “Hola, compañero”. Va amb crosses: és amputada d’una cama. Em ve a la memòria una altra frase d’en Jean, aquell dia nefast en aquesta ciutat, ara fa cinc anys: “En La Habana todo el mundo busca, Fermin”…

[Il·lustració de l’entradeta: “La Santísima Trinidad”, vaixell de guerra fabricat a les drassanes de l’Havana; era considerat un dels més grans del seu temps]

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 21 de maig de 2008 per mininu

I qui diu que mana, en aquesta casa?

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En la sede de un importante partido político de centroDERECHA, el famoso líder toma la palabra ante los presentes para aleccionarles y al propio tiempo dejar las bases sentadas para el próximo futuro del organismo, y por ende, del país]

… y escucharme bien, mis queridos amigos, que no lo voy a repetir: estoy a-so-lu-ta-men-te decidido a demostrar a ciertas personajes de este partido (que tiene el honor de ser presidido por mí) QUIÉN lleva los pantalones, aquí!!….

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 18 de maig de 2008 per mininu

La Juliette fa tronar i ploure a Salt

Deixa un comentari

La Juliette Lewis va ser el cap de setmana passat (9/5) a la Mirona de Salt, on va fer tronar i ploure…
Qui ho havia de dir, que aquella tendra criatura filla d’un pastor segrestada, junt amb el seu pare i el germà petit, quan anaven de viatge vora la frontera entre els EUA i Mèxic amb la seva autocaravana, per un parell de pintes fills de la mateixa mala mare -Clooney i Tarantino- amb els quals van a parar de nit a un estrany bar de carretera, a From dusk til dawn (Obert fins a la matinada), diabòlica cinta firmada pel mateix Tarantino, qui s’hauria pensat mai, deia, que aquella adolescent que es removia, incòmoda, a la cadira davant l’actuació de la serpentejant Salma Hayek quan feia beure a galet al petit dels germans arribaria a ser ella mateixa un explosiu i escandalós animal d’escenari…!
Dixx..!!

En el vídeo d’aquí a sota (You’re speaking my language), és ella qui incomoda el seu pobre públic, fins i tot els desventurats que es creien segurs en la intimitat i el recolliment del retret…

De tota manera, i sense ànims d’incordiar, hom es pregunta si la Juliette s’hauria fet un forat en el món de la música si abans no s’hagués fet un nom en el món del cinema (això independentment dels seus mèrits, que sovint ni en un mundillo ni en l’altre no van gaire d’acord amb l’èxit que es pugui tenir o no).
El que és jo, però, em quedo amb la Juliette Lewis actriu -tot i estar potser una
mica encasellada en el seu paper de tendra adolescent o d’ingènua
tràgica-, encara que, com a cantant estrictament, té peces prou bones.
Se’n pot fer un tast aquí, al seu space [d’on ha sortit tb la foto de l’entradeta, gràcies].

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 17 de maig de 2008 per mininu

La Isla Bonita (VIII): la Nova Girona de Cuba

Deixa un comentari

La dècada de 1830, mentre a Espanya l’administració s’entretenia dividint l’Estat en les províncies que tots coneixem (entre altres coses perquè en les feien aprendre a l’escola), incloent en aquesta operació político-cartogràfica Catalunya, que va quedar trossejada en quatre (passant per sobre de la divisió tradicional del nostre país en comarques i vegueries, i convidant-lo d’aquesta manera al primer café para todos que l’Estat castanyol s’ha especialitzat amb el temps a servir-nos…, i en aquella ocasió, per a més conya, de la mà dels liberals, que van impulsar la mesura basant-se en els ideals “igualitaris i centralitzadors” sorgits de la Revolució francesa…!), mentre aquí naixia una capital de província que es deia Girona, a Cuba un grup de colons nord-americans fundaven un assentament a la petita illa de Pinos -o de Santiago, o de Siguanea, de Camarcó, de Guanaja, d’Ahao…, o de la Reina Amalia-, i el van batejar amb el nom precisament de Colonia de la Reina Amalia, en honor de la tercera esposa del rei castellà Ferran VII, el Deseado.
El nom actual de Nueva Gerona li van posar més tard com a reconeixement envers el governador i capità general de Cuba, Francisco Dionisio Vives, que havia dirigit la resistència de Girona durant la Guerra del Francès i que va rebre posteriorment l’encàrrec de la Corona de repoblar la petita illa cubana. L’encàrrec, val a dir-ho, va venir estimulat per un ultimàtum que li havia fet la Gran Bretanya, en el sentit que o l’ocupava Espanya com calia -ja que fins llavors, des del descobriment a càrrec de Cristòfor Colom el 1494, li havia fet molt poc cas- o se l’apalancarien ells, i es veu que la disjuntiva va fer el seu efecte: allò que els espanyols no havien fet en 300 anys, ho van fer en un plis-plas…
De llavors ençà ha plogut una mica, i avui Nueva Gerona és una ciutat grandeta, populosa, i que ha gaudit sempre, com a capital del Municipio Especial de la Isla de la Juventud, d’un cert tracte… no direm de favor, però sí especial, també, per part de l’administració socialista, a redós, és clar, de la seva especificitat geogràfica. Això, però, no l’ha pas salvat de compartir amb la resta del país el nivell de precarietat i tota la problemàtica derivada de les dificultats econòmiques generals, no cal dir-ho.
Aquest fet està en la base dels primers moviments d’aproximació que hi va haver l’any 2000 entre les dues Girones, coincidint amb la celebració dels 170 anys de la fundació de la cubana. Una delegació mixta de l’Ajuntament gironí i de la Diputació van desplaçar-se fins allà, i els representants polítics van firmar un primer protocol per a l’agermanament de les dues ciutats. El 2002 l’alcalde Orestes Flores va venir a Catalunya per participar a la Trobada de ciutats catalanes solidàries amb els municipis cubans: la solidaritat amb Cuba cap al futur, de manera que quan l’any següent la gent de GERD vam visitar la petita illa dels pins, la dinàmica d’intercanvis ja havia començat. La contribució del nostre Grup va consistir, sobretot, a fer fixar l’atenció sobre els més necessitats dels necessitats: els discapacitats, que tenen el pèssim costum de quedar sempre en un segon pla, sempre un xic lluny de la llum dels focus…

Així doncs, GERD es va posar d’acord amb l’Ajuntament de Girona per desenvolupar, dins el programa municipal de cooperació i solidaritat, una sèrie de projectes d’ajuda als discapacitats cubans, i específicament als gerundenses. A la capital del Municipio, concretament, es va tirar endavant un projecte de rehabilitació, anomenat Voluntad sin Límites, d’un antic CETD que es trobava literalment en ruïna, i dotar-lo de les eines i màquines suficients per reactivar-lo com a centre productor de l’artesania tradicional de l’illa, basada en l’ús de materials naturals, com és el marbre negre del qual està compost el subsòl, i alhora de manera ambientalment sostenible, ja que es tracta de peces de rebuig que s’aprofiten per reconvertir-les en peces artístiques.
Aquest CETD va ser l’estrella del passeig que tota la colla de catalans vam fer el matí del dia 2 d’abril, dimecres, per diferents punts de Nueva Gerona on GERD ha invertit fins ara diners i esforços. Acompanyats novament pels socis de l’ACLIFIM local, vam reunir-nos davant del taller, on el president de l’entitat, Héctor Tamayo, i la directora van explicar-nos, visiblement satisfets, les característiques de l’establiment i els productes que en surten. No estava pas menys content en Tano, que va explicar a la penya que els 20.000 cucs invertits allà havien aconseguit que el taller pinero es convertís en un exemple de “projecte tancat”, és a dir, realitzat plenament, i que era un exemple també de la importància que té la manera d’invertir bé els calés. “Nueva Gerona ens ho ha fet descobrir”, va dir. I també al Govern, hem d’afegir, ja que arran d’aquest projecte es va aconseguir que destinés més de dos milions de dòlars a la rehabilitació d’altres centres de treball per a discapacitats de tot Cuba.
Ens van convidar a cafè -deliciós cafè cubà, que te’l serveixen amb el sucre posat, i sempre amb el punt just, per al meu gust- i ens van ensenyar com treballen, amb quina habilitat graven a les peces rectangulars de marbre qualsevol cosa, lletres o dibuix, que els hi demanis. Mentre bado d’una banda a l’altra, em fixo en un piló de diaris vells que hi ha en un prestatge: Juventud Rebelde, Trabajadores…, i l’exemplar que agafo d’aquest últim, per fullejar-lo, porta la data del 27 de setembre del 2004: parbleu!, però si és del dia que un servidor de vostès feia 50 tacs!! Me’l vaig endur, i el guardo a casa, per comparar-lo amb el número que publiquin el 27 de setembre del 2054, a veure si hauran canviat gaire les coses…
El periple per la ciutat va continuar, a ritme cubà però sense parar: el centre d’ortopèdia, la llar d’avis (majoritàriament ocupat per avis, amb molt poques àvies, vull dir), i el servei de menjador infantil, on cada dia cuinen 3.000 àpats per repartir entre les escoles gironines, i que s’ampliarà a la resta de l’illa el dia que hi arribi una furgoneta que ja fa temps que és a Sarrià de Ter preparada per enviar-l’hi, pendent només dels llastimosos tràmits burocràtics fronterers.
Després de passar per la seu d’ACLIFIM, i ja amb el sol caient a plom, fem la visita obligada al “Museo Presidio Modelo”, que en diuen museu però que en realitat no és més que l’antic presidi que van aixecar en temps de Batista, copiant fil per randa una presó idèntica de no recordo quin dels Estats Units, per engarjolar-hi tota mena de dissidents (entre ells Fidel Castro i la resta de rebels de Sierra Maestra), ja que era impossible fugar-se’n, i que els actuals governants n’han arrencat les reixes i l’han deixat tal com era, sense tocar-hi res. Literalment: és a dir, que pràcticament no hi han fet ni obres de conservació, i ara els sostres dels diferents mòduls, per exemple, presenten uns esbornacs impressionants. Aquests mòduls són circulars, i tenen fins a cinc pisos de cel·les amb una característica molt curiosa: van ser fetes sense portes. I no en tenien perquè no calia, ja que al centre del pati interior s’aixeca una torre, també rodona, de vigilància des de la qual un sol guarda -que hi accedia per un túnel des de l’exterior- amb un fusell les controlava totes, i el pres que tenia l’acudit de traspassar el llindar de la porta era tirotejat immediatament. Això ens ho explicava el guia que vam tenir en el viatge anterior, el company de la Ceci, que li deien “el Hemingway de Nueva Gerona”, perquè hi tenia una gran retirada, efectivament, amb la seva barba i els cabells blancs, i en sabia un niu. També ens va dir que les cel·les de càstig no eren en cap lloc subterrani sense llum del sol, sinó tot el contrari: eren a dalt de tot, sota teulada, on havien de suportar una calor molt semblant a la que deu fer a l’infern.
A la tarda vam anar de banyusca a la platja d’Arenas Negras, un lloc de campismo a poca estona de la capital, que en diuen així pel color de la sorra, que ve de la desintegració del marbre amb què està feta tota l’illa. De fet, a sota nostra mateix n’hi ha grans blocs, es veu, i com que el color negre absorbeix l’escalfor del sol, representa que tenim sota l’aigua un termo gegant, i l’aigua està a la mateixa temperatura que a la banyera de casa: una pura meravella, però a més refrescada la superfície per una amable brisa marina i amb un horitzó verd de palmeres i de les suaus ondulacions de les muntanyes del Gironès de l’altra banda del mar oceà…
La meitat sud de l’illa és tota ella un Parc Nacional Marí, anomenat de Punta Francés, i la costa, verge com és, té una riquesa submarina impressionant, pel que expliquen. Ens hi volíem arribar, però sembla que s’ha de demanar un permís especial amb antelació. Llàstima, perquè deu ser un regal per als ulls. I ja no diguem sota l’aigua… ¿Com no ha de ser així, en punts d’immersió que porten noms com aquests: Cueva Azul, Pasaje Escondido, Cueva de los Sábalos, Piedra de Coral, Ancla del Pirata, Paraíso de las Levisas, Pequeño Reino…?

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 16 de maig de 2008 per mininu

Dos cracs i un destí

Deixa un comentari

Hi havia una vegada dos talents de l’esport, cadascun en la seva especialitat… Un d’ells, andorrà, destacava en l’esquí, fins al punt que amb 17 anys -rècord de precocitat- va participar en els Jocs d’hivern de Sarajevo.
L’altre, d’Oliana (1972), a les terres de Ponent, amb 18 anys va guanyar el primer premi -categoria júnior- amb la seva moto, en l’especialitat d’enduro, en la qual quedaria més tard subcampió del món per nacions, subcampió d’Europa individual i campió d’Espanya. I a partir del 1998 va alternar les seves participacions a la Baja Aragón, on es va fer un tip de quedar campió (1998, 2000, 2001, 2003, 2005 i 2006), amb la del duríssim ralli París-Dakar, en deu ocasions, on es va fer famós per la seva tenacitat, que el va dur a quedar quart en dues edicions i a liderar la prova el 2006, any en què l’hauria guanyat si un accident no l’hi hagués impedit quatre dies abans d’arribar a la meta de Dakar.
L’any següent, el mes de març del 2007, va patir un altre accident, aquest fatal, mentre participava en el Ralli d’Almeria: la seva moto va topar amb una pedra de tan mala manera, que el cop li va fracturar les vèrtebres T7 i T8, i va quedar paraplègic.
Dos homes i un destí. L’altre campió, l’esquiador andorrà, va tornar l’any següent, 1985, al mateix escenari, a les pistes de Sarajevo, a disputar-hi la copa d’Europa, i un matí de boira espessa, mentre baixava eslàlom avall a tota pastilla, va patir un accident que el va deixar greument lesionat, també a la columna vertebral: paraplegia a nivell dorsal.
Però en comptes d’arrugar-se i retirar-se a la rebotiga, tant l’un com l’altre van tirar endavant: el primer, Albert Llovera Massana, canviant els esquís pel cotxe de competició, amb el qual va començar a guanyar campionats, primer de velocitat (campió d’Andorra i de Catalunya el 1998 i subcampió de Catalunya el 1991, 1999 i 2000), i després, a partir del 2001, en el campionat mundial de rallis, on va ser el primer pilot discapacitat a obtenir llicència per córrê’l (actualment són cap a 200), i en el qual va fer un setè lloc en el ralli de Finlàndia i vuitè en el de Còrsega, batallant amb els millors corredors del món de l’especialitat. Actualment participa en el campionat d’Espanya de rallis de terra, i en aquests moments va segon, quan falta una prova per disputar.
L’altre, Isidre Esteve Pujol, al cap d’un any de l’accident que el va descavalcar de la moto, ha escrit un llibre, La sort del meu destí -un dels més venuts aquest Sant Jordi-, on explica la seva experiència i la manera amb què ha encarat la vida a partir d’aquell moment, i ha decidit que tornarà a la competició -vol ser a la primera edició del Dakar americà-, i ara, igual que l’Albert, als comandaments -adaptats- d’un vehicle de quatre rodes, de l’equip Prosegur Activa Ssangyong, que li estan preparant, a resguard de mirades indiscretes, en un taller de la Bisbal d’Empordà.
Amb aquests dos monstres del món del motor, de la competició contra el cronòmetre i contra les dificultats, vam tenir el privilegi d’estar una cinquantena de conductors de cadira de rodes aquest dilluns passat, al Circuit de Catalunya, en un espai preparat per impartir-hi un curset de seguretat en la conducció de vehicles adaptats, a càrrec de l’Albert i l’Isidre i amb el patrocini de Guidosimplex i mitja dotzena d’empreses més del sector. Va ser tot un luxe, i una experiència més que tindrem per explicar als nostres néts…

La llista d’inscrits a la jornada va sorprendre els organitzadors, que no s’esperaven una participació tan alta, i els va obligar a fer tres mànegues. El curset tenia una part teòrica, impartida per l’Albert en una de les carpes muntades per a l’ocasió, que després es completava amb un reconeixement a peu del circuit marcat per cons, amb diferents obstacles per salvar i zones de diferent adherència on es van poder veure unes derrapades fantàstiques, al llarg del dia. Després venia la part pràctica: córrer aquest circuit a tota llet, a veure qui quedava primer i guanyava un suculent premi, de passada. Es podia fer amb el vehicle propi o amb un de deixat pels patrocinadors. Era ni més ni menys que un Mercedes C 220, de manera que ho vaig tenir clar de seguida: una ocasió com aquesta no es presenta pas cada dia… I a més, amb el meu copi, en Neme, vam fer un bon paper: vam quedar tercers, i vam passar ronda. A la tarda no vam quedar dels tres primers, però déu n’hi do com vam volar amb aquell monstre!…
Doncs res, que va ser una vivència bonica, per recordar, que els patrocinadors volen repetir, aquí a Catalunya (abans només s’havia fet una cosa com aquesta durant la Fira Orprotec, a València, aquesta tardor passada), però amb menys inscripció i amb més estona al volant, que és on la gent disfruten realment com camells. Al final tots ens en vam anar cap a casa amb un diploma de participació firmat pels dos pilots professionals i un obsequi de la casa comercial que va muntar el xou amb tant d’èxit -com ho prova el fet que, a més dels participants, va atraure un munt de periodistes de diferents mitjans i de bojos pel motor.

Aquesta entrada s'ha publicat en Handicap el 14 de maig de 2008 per mininu

Hola, Siddy!

Deixa un comentari

Avui (dissabte, que jo encara hi sóc), a les 21:16 m’ha arribat aquest sms:
“Ja nascut en Siddy… Tot molt b! És igual qel pare!”. El missatge era de la Pilar Martínez, la Pilindrín, la nostra companya de feina a GERD (que per cert, hi va estar currant fins a última hora!), que ha donat a llum avui mateix, doncs, la seva primera criatura, un vailet, un Taure que ha arribat amb la dolça pluja de maig. L’enhorabona als pares, la Pili i en Sékou, i benvingut al món, Siddy!
Que la sort us sigui propícia!! (Aquesta pluja tan esperada, que per sort ha arribat a temps, i que cau tan plàcidament, deu ser un bon presagi…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 11 de maig de 2008 per mininu

En Benet va de visita a Sodoma i Gomorra

Deixa un comentari

El papa Benet ha fet les seves primeres Amèriques, per anar a demanar perdó, diuen les cròniques, pels nombrosos casos de pederàstia que es van destapar fa uns pocs anys, perpetrats i/o permesos per bisbes catòlics, i que van provocar un escàndol de grans dimensions… No recordo, però, que aquella enorme polseguera fos seguida de cap dimissió, ni de cap acte massiu de contrició, de cap d’aquests remeis psicospirituals que ells prediquen per als seus fidels quan han pecat i s’han esgarriat; i ja no diguem de qualsevol mena de rescabalament, si és que n’hi ha d’alguna mena de possible. Arran de la visita del papa de l’Església universal i vertadera a la metròpoli de l’actual Imperi romà, s’han sentit alguns testimonis de les víctimes d’aquells abusos sexuals, i en les seves paraules s’hi veia molt de rancor acumulat, moltes ferides encara per tancar…
El papa Benet va anar-hi, però: es va presentar a l’escenari dels fets, blanc i groc com un lliri, al costat del president Bush, i va fer un solemne gest públic de penediment gremial, diguem-ne… Que fos sincer o només per recuperar una mica la bona premsa de l’autèntica religió, en aquella terra majoritàriament protestant, això ja és un altre tema. I de tota manera, aprofitant que tenia el llevataques a la mà, disposat a fer-lo servir una mica, podria haver-se arribat a les Canàries, de tornada d’Amèrica, a fer callar un dels seus pastors que, arran d’un altre cas destapat de pedofília conventual, va declarar en alta veu que “a vegades la culpa és dels nens, que provoquen” els pobres mossens…
Mai he entès aquest tema obsessiu de la dedicació exclusiva dels religiosos, i dels capellans en particular, a la causa; vull dir que no veig per què un hom no es pot dedicar al mateix temps a Déu i a la seva senyora esposa -d’ell, s’entén, que Ell no consta que en tingui-, com si aquí hi hagués possibilitat d’un problema d’incompatibilitats -essent com és, la dona, una criatura de Déu, també, no?-, i ja no diguem de gelosia, que seria tan absurd que no s’ha ni d’insinuar, tan sols… Aquestes coses estaven bé per als déus de la mitologia grega, que eren uns déus d’estar per casa. Però aquí parlem del de debò, i no estem per bromes. Aquesta cosa del celibat, doncs, que costa tant d’aguantar, d’on ha sortit?, a qui se li va acudir?
Éste es uno, que diria en Cruyff. L’altra és: si continua vigent, és perquè es considera positiu? Algú ha fet un càlcul de resultats? I en aquesta hipotètica balança, on quedaria la pederàstia dels ministres de l’església? Com pot un home de Déu renunciar generosament al sexe amb una persona adulta i permetre-se’l de la manera més roïnament egoista amb un menor innocent i enganyat? Quins arguments hi ha -que no siguin els del prelat canari mencionat- per sostenir una vergonya com aquesta, un fracàs com aquest i no plegar?
En fi, bon Déu: com diu el parenostre, no deixeu que caiguin a la temptació (que després, si se sap, tot són corredisses…).

ps: Ves per on, tot aquest rotllo ve adjunt a la reaparició -radiofònica- una tarda d’aquesta setmana de la Paloma Gómez Borrero, la que va ser durant un llarg temps seràfica corresponsal de TVE al Vaticà, on feia la seva tasca amb una dedicació tan atenta que li va valer el sobrenom de “la novia del papa”. El seu entusiasme pel summe pontífex d’aleshores (no recordo si era Joan Pau II el Longeu, Joan Pau I el Breu o l’anterior, que devia ser Pau VI…, és que van ser tants anys, que bé podria ser) l’ha traspassat a l’actual ocupant del tron de Pere, pel que es podia deduir de la seva conversa, amable i cordial, amb el conductor del programa de ràdio. Bromes a part, a mi també em va fer la impressió que deu ser una dona neta de cor, efectivament. El que queda fora de dubte, en tot cas, és que el nom de pila baptismal li escau d’allò més…

Més Kitsch: Oració II. És la continuació natural del sensacional vídeo de l’entradeta, que porta el segell magistral d’en Manuel Huerga -un altre geni que tenim de veí i no ho sabem prou bé. Aquest el planto, però, a més de per completar la pregària dels de Banyoles, com a homenatge particular a un dels millors grups de l’escena musical de Catalunya, i de lo milloret d’aquesta part de món. Si fossin de Manchester, posem per cas, serien l’òstia i sortirien als papers i a les genealogies del punk-rock, com una de les puntes. Però són d’aquí, d’aquest país, i són igual de bons, per molts papanates que hi hagi amb pa a les orelles omplint les sales de concerts i sense (voler) enterar-se’n de res…

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 10 de maig de 2008 per mininu

D’art Decó, de Samuele’toons i d’altres daixons…

Deixa un comentari

Translation (traducción):

-¿Puede saberse qué pretendes hallar, con tu manifiesto afán científico, querido colega?

-Pues sí: me han hablado de una cierta especie de bichos microscópicos, con unos pedúnculos diminutos, cuasi imposibles de ver, que son endémicos del Camp Nou, allá por Cataluña, según parece…

-Caramba, pues… ¿no es éste que dices un sitio donde se juega al fúmbol?

-Corren por allí unos tipos disfrazados, sí, que juegan a algo, pero no se sabe muy bien a qué…

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 9 de maig de 2008 per mininu

La Isla Bonita (VII): en aeronau cap a l’Illa del Tresor

Deixa un comentari

Dimarts 1 d’abril. Matí de comiats: a Holguín hi hem fet una bona feina, i hi hem fet també bones amistats, i tot plegat ho deixem enrera aquest matí per anar cap a l’antiga Isla de Pinos, “la de los mil nombres”: des del de Siguanea dels aborígens al de San Juan Evangelista que li va posar l’almirall Colom quan la va descobrir, passant, entre molts altres, pel de “Isla de las Cotorras” o “Isla del Tesoro”, noms més literaris, sí, però amb una base històrica, ja que aquí s’hi venien a refugiar, efectivament, les tripulacions de pirates i corsaris abans i després de les seves temibles aparicions pel mar Carib per interceptar vaixells de les flotes regulars carregats d’or i plata. Finalment, després de la Revolució triomfant, el socialisme castrista la va rebatejar com a Isla de la Juventud, arran de les macromanifestacions gimnàstiques de joves entusiastes seguidors del règim que aquest hi organitzava i que diu que eren tan lluïdes… El binomi règim-joventut gimnasta (del color que sigui, el règim) és d’una exasperant fixesa: els hi agrada més que un boli a un beneit, com se sol dir… Quina mania més curiosa!
Per fer el viatge fins a l’Illa del Tresor la gent de GERD ens tenen preparat un avió xàrter, i el cel un altre matí esplèndid: des d’allà dalt, resseguint la línia de la costa a 7.000 metres d’altitud, veiem desfilar la inacabable filera de cayos -illots allargassats de totes les mides i de tots els colors del verd antillans- de l’arxipèlag de Los Jardines de la Reina. Tot un luxe asiàtic sobre les aigües del mar Carib!
A pocs quilòmetres -o milles marines- d’aquí en direcció al continent es troben les famoses Illes Caiman, que són colònia anglesa i de dimensions minúscules i que tanmateix guarden -aquestes sí, i no és cap llegenda- immensos tresors d’or i plata, i tot i estar carregades fins al pal de la bandera del vil metall, ni s’enfonsen, ni les fan naufragar els huracans, ni les atraquen els navilis pirates… Sembla que més aviat van fent, i navegant amb vent de popa, tot i que no es mouen de lloc.

Aterrem plàcidament a l’aeroport de Nueva Gerona, on ens espera la gent
de l’ACLIFIM local, que ens reparteix ràpidament a tots per diferents
cases de lloguer que ens tenen preparades a diferents punts de la
ciutat. A la que compartim en Jan i jo, a mitja tarda s’hi presenta la
Cecilia Hernández, responsable de l’Asociación a l’illa i activista
molt combativa pels drets dels discapacitats -i notable cantant
melòdica, val a dir-ho, que ja ha recollit uns quants premis en
diversos certàmens a nivell nacional. És una dona de conversa amena i
de riure fàcil i encomanadís, però tampoc té pèls a la llengua. De
parlar molt i fer poc ella en diu “nadar fuera del agua”, i això és el
que es fa, segons ella, en determinades actuacions d’àmbit local, i es
mostra molt crítica també amb les ajudes tècniques que arriben a Cuba
procedents de la Xina. Però ens parla, això no obstant, dels progressos
que s’han fet: de la plana web d’ACLIFIM, de la publicació de
L’Atípic-Cuba, que diu que tenen ganes de rependre’n l’edició; de
MIFAS, l’associació gironina que ella coneix a través del seu
president, Pere Tubert; de “Ventana a la esperanza”, l’espai que ella
porta a Radio Caribe; del butlletí informatiu El Diablo Cojuelo que
dissenya, redacta i realitza amb uns quants col·laboradors seus…; del I Encuentro Internacional de Mujeres con Discapacidad que estan preparant pel mes de novembre a l’Havana…
La
Ceci, com li diu tothom, ha vingut acompanyada de la periodista Mayra
Lamotte Castillo, que escriu al periòdic Victoria, “el portal de la prensa cubana”, on redactarà la crònica de la nostra visita.
Una estona més tard, quan el sol ja és a dormir i ha afluixat la calor -fa estuba i gens de brisa: no es mou ni un bri d’herba, malgrat que estem al costat del mar, però molta menys de la que jo recordava de l’altra vegada, que era en ple estiu, i aquí és insuportable-, nosaltres sortim a fer un xarrup. Ens trobem al bulevard, a les taules de davant d’un bar que no tanca mai, i fem uns mojitos per refrescar la gola. Em ve al cap la vella cançó que cantava en Jaume Arnella: “No vagis a la mar / a encomanar les penes, / no vagis a la mar, / les aigües en van plenes… / Vora vora del port / hi ha una vella taverna, / vora vora del port, / un bar de mala mort…”.
Tornem a la llar a hores petites, i amb l’hora que és i tot plegat, els carrers de Nueva Gerona ens semblen tots iguals -de fet ho són: aquesta ciutat és una pura quadrícula-, i ens costa de trobar el cau. Finalment, un xicot que passa s’ofereix a acompanyar-nos. Resulta que és un taxista que tornava d’endreçar el carro al garatge, de manera que podem dir que fa amb nosaltres l’últim servei del dia -o de la nit-, però a peu…

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 8 de maig de 2008 per mininu

Perles carpetovetòniques (2): Esperanza Aguirre y Gil de Biedma

Deixa un comentari

Dos de Mayo, día de La Comunidad. Com cada any, festa grossa a Madrid, capital de La Comunidad, capital de L’Estat i aviat capital del Món Mundial, el dia que el món mundial es descuidi… Però aquest any, a més a més, s’escau que és el bicentenari de la Revolta contra l’Invasor Francès, entenent per revolta la del poble de Madrid i per invasor francès les tropes napoleòniques de gira pel món d’aleshores, i concretament les que feien bolos a la Capital, que llavors ho era del Regne d’Espanya.
Molt bé: ja ho vam dir uns quants posts enrera, que hauríem d’estar atents a l’arribada d’aquesta efemèride, a veure quins focs patriòtics encenia, a veure quines exaltacions independentistes -independentistes, sí, aquesta paraula tabú en aquesta Espanya equilibrista inventora de l’immobilisme total en transició permanent-, quines foguerades nacionalistes despertava… Caldrà pendre’n bona nota, i sobretot de les raons per les quals els raonaments per a una causa -patriòtica, valerosa, gallarda i tots els altres adjectius de rigor- no són bons per a les causes del costat, com la nostra, per exemple, la dels catalans patriotes que maldem per aixecar-nos un dia d’aquests contra l’Invasor Espanyol…
Mentrestant, ha començat a disparar, per la seva incontinent boqueta de pinyó, la patriòtica presidenta de La Comunidad, i alhora lideressa del PP en ciernes, Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Dama de la Junta de Nobles Linajes i Presidenta de la Comunidad de veïns madrilenya, que, tan gran com és -la Presidenta-, se li està començant a fer petita -la ciutat i la Comunidad tota-… Prepara’t, Espanya, per assentar -guiada per la colèrica Aguirre- les teves poderoses anques dos-cents anys més sobre els pobles peninsulars destinats a tenir l’honor de fer-te de pedestal!
Dos-cents anys justos, ni més ni menys: aquests són, segons va dir la Lideressa madrilenya a l’ajuntament de Móstoles, que és on es va encendre la metxa i on va començar tot el sidral que va portar a la Guerra de la Independència, el temps que fa que Espanya té consciència de ser una nació, o séase, La Nació: “El nacimiento de una nación”, va ser allò, segons les seves paraules exactes. Ja ho tenim, doncs: Espanya, de professió les seves nacions, va néixer el 1808, aquest mes fa exactament dos segles. “El pueblo, adelantándose a las instituciones, tomó conciencia de la identidad nacional”, va dir aquest dia el rei del nas vermell, corroborant la teoria de la generació espontània de les nacions… I després d’aquest temps, “han prevalgut els millors propòsits (?) dels que ens van precedir” i, “de la mà de la corona”, ara gaudim d’una “idea moderna d’Espanya concebuda (?) com una societat de ciutadans lliures i iguals”, ha reblat ZP. Ai festa! Decididament, Espanya, “una y trina”, és el modern misteri de la Santíssima Trinitat, però en castís: el Rei de la creació al mig, el fill a l’esquerra i l’esperit sant, en forma de blanc colom, a la dreta… El que importa és el Concepte, el Dogma. I res, un cop muntat el negoci, que és el que compta, després ja vindran els hermeneutes amb totes les possibles interpretacions del Llibre Sagrat, de la “Constitució que ordena i protegeix”, com diu en ZP… Què ordena i protegeix? El negoci , naturalment!
Tot això està molt bé. Però hom pensa que, veient com va la paradeta, i considerant que amb ella Catalunya i els catalans hem fet el negoci d’en Robert amb les cabres, considerant el tracte colonial que ens han dispensat i ens dispensen, bescanviant la nostra contribució per menyspreu, i sense fer-se el càrrec ni remotament que aguantar el seu pes mort és molt pesat, sense entendre ni voler saber res de res de nosaltres (excepte que paguem la factura de tot el seu boato nacional), hom pensa, deia, que el timbaler del Bruc aquell dia, en comptes de redoblar el timbal i fer-lo ressonar pels penya-segats de Montserrat per espantar els gavatxos, més hauria valgut que s’hagués colpejat amb les baquetes allò que no sona… Perquè, fet i fotut, fent fora de la Península els francesos, els espanyols van perdre una oportunitat única de rebre una bona lliçó: la de saber què cosa és viure subjugat a una potència estrangera. I segurament que amb menys de 200 anys n’haurien fet prou -fins i tot ells, que són tan durs- per aprendre-la.

Quan a l’amo del galliner totes li ponen, li és fàcil tenir de tant en tant un detallet amb el sofert aviram. La Presidenta va anunciar fa unes setmanes que aixecaria a Madrid mateix, i en lloc visible, una escola catalana on s’impartiria l’ensenyament en el bell vernacle lul·lià als nins que hi fossin enviats. Finalment l’escola, que havia de dur el nom de Josep Tarradellas, no passarà de proposta perquè la proposta no ha tingut èxit: diu que només hi ha hagut 11 preinscripcions… Així, a més de malagradosos, tontos: perquè ara mai sabrem si la Lideressa ens feia l’amor o ens acollonava…

Per saber-ne més, com diuen les enciclopèdies virtuals, no us perdeu l’oportunitat, si teniu una estona per esmerçar, de fer un tomb turístic d’allò més il·lustrador pel Capital de la Presidenta, simplement fent un clic aquí: “Espe $ Aguirre, la Web no Oficial y no Autorizada” d’EAyGdB!

A tai d’homentage, ja que hi som pel tros, enganxo aquí el “Himo” oficial de la Comunidad Autónoma de Madrid, “compuesto
por el filólogo, poeta y filósofo Agustín García Calvo (n. 1926), ácrata
de mente y corazón, opositor denodado al franquismo, represaliado con
la pérdida de su cátedra en la Universidad Complutense de Madrid en
1965, junto con los profesores Tierno Galván, Montero Díaz y López Aranguren”
. Himne, bandera i festa que van ser instaurats, tot en un pack, pel president socialista Joaquín Leguina, amb un èxit notori -sobretot l’última, que va sempre seguida d’un pont. “Himno bello y complicado de recordar”, espetega algú a la plana d’on l’he capturat, “que nadie conoce ni canta”. Per al vostre gaudi, i gràtix, aquí el teniu:

“Yo estaba en el medio:
giraban las otras en corro,
y yo era el centro.
Ya el corro se rompe,
ya se hacen estado los pueblos,
y aquí vacío girando
sola me quedo.
Cada cual quiere ser cada una:
no voy a ser menos:
¡Madrid, uno, libre, redondo,
autónomo, entero!
Mire el sujeto
las vueltas que da el mundo
para estarse quieto.
Ya tengo mi cuerpo
Un triángulo roto en el mapa
por ley o por decreto
entre Ávila y Guadalajara,
Segovia y Toledo:
provincia de toda provincia,
flor del desierto.
Somosierra me guarda del Norte y
Guadarrama con Gredos;
Jarama y Henares al Tajo
se llevan al resto.
Y a costa de esto,
yo soy el Ente Autonómico último,
el puro y sincero.
¡Viva mi dueño,
que, sólo por ser algo,
soy madrileño!
Y en medio del medio
capital de la esencia y potencia
garajes, museos,
estudios, semáforos, bancos,
y vivan los muertos:
¡Madrid, metropol, ideal
del Dios del Progreso!
Lo que pasa por ahí, todo pasa
en mí, y por eso:
funcionarios en mí y proletarios
y números, almas y masas
caen por su peso;
y yo soy todos y nadie,
político ensueño.
Y ése es mi anhelo,
que por algo se dice:
“De Madrid, al cielo”.

I de l’himne de Joaquín Leguina a l’antihimne de Joaquín Sabina, unes quantes copes i uns quants cartrons de tabac abans d’ara:


Allá donde se cruzan los caminos,
donde el mar no se puede concebir,
donde regresa siempre el fugitivo,
pongamos que hablo de Madrid.
Donde el deseo viaja en ascensores,
un agujero queda para mí,
que me dejo la vida en sus rincones,
pongamos que hablo de Madrid.
Las niñas ya no quieren ser princesas,
y a los niños les da por perseguir
el mar dentro de un vaso de ginebra,
pongamos que hablo de Madrid.
Los pájaros visitan al psiquiatra,
las estrellas se olvidan de salir,
la muerte pasa en ambulancias blancas,
pongamos que hablo de Madrid.
El sol es una estufa de butano,
la vida un metro a punto de partir,
hay una jeringuilla en el lavabo,
pongamos que hablo de Madrid.
Cuando la muerte venga a visitarme,
que me lleven al sur donde nací,
aquí no queda sitio para nadie,
pongamos que hablo de Madrid
de Madrid….

[Joaquín Sabina, Pongamos que hablo de Madrid]

Aquesta entrada s'ha publicat en Perles carpetovetòniques el 6 de maig de 2008 per mininu