L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Arxiu de la categoria: Articles salats

El pinyol de La Vanguardia

Deixa un comentari

Cu-Cut(1905)Coincidint amb la publicació, la setmana passada, del post sobre la casta militar espanyola i els seus tics, a propòsit de la irritació que li va provocar l’aparició d’un article en un setmanari català i en la qual el gran Ricard Opisso va xucar-hi pa, s’ha esdevingut un episodi que no puc deixar passar, i que té com a epicentre, per variar, un article publicat a la premsa catalana. Es tracta d’un text d’Albert Sánchez Piñol encapçalat per un títol sorprenent, “Sí al Museu Militar!”, però que de seguida es veu que va carregat d’ironia, no podia ser altrament. El cas és que l’escrit va portar cua, i ho explico més avall, però primer el copio aquí, perquè ens situï i perquè és imperdible:

«El senyor Ricardo Álvarez-Espejo, tinent general de l’exèrcit, ha proposat recentment que es creï un Museu Militar a Barcelona, objectiu que considera “ambiciós i irrenunciable”. La nostra opinió és que ja era hora que l’exèrcit fes una proposta que pogués ser ben acollida per la societat catalana. Estem segurs que el senyor Álvarez-Espejo es deixarà assessorar, en una amable col·laboració entre les forces armades i el món civil.
»Per començar seria molt interessant que el Museu Militar dediqués una galeria a les massacres que l’exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana. Per exemple, escollint-ne una entre tantes, els fets de Cambrils del 1640, quan després d’un breu setge la vila es rendeix a les tropes castellanes. Incomplint totes les promeses, l’exèrcit espanyol massacra més de set-cents cambrilencs.
»Molt apropiada i visual seria una secció que es titulés: “Bombes sobre Barcelona”, on es detallessin tots els bombardejos que l’exèrcit espanyol, i els seus aliats, han perpetrat històricament contra la capital catalana. Molt difícilment trobaríem un altre cas d’una urbs bombardejada tantes vegades, i tan salvatgement, pel mateix exèrcit que suposadament havia de defensar-la. Dic que aquesta secció seria molt visual perquè es podrien incloure croquis i gràfics de la devastació urbana i humana, així com models dels projectils emprats, que inclourien des de l’arcaica balística del segle XVII fins a les modernes bombes de fragmentació de la guerra civil espanyola.
»Un altre apartat el mereixerien els malalts de psicopatia que s’han enfundat l’uniforme militar i han recalat a Catalunya. Com per exemple Charles d’Espagnac (1775-1839), un francès expulsat del seu país, per reaccionari, però que va fer carrera a l’exèrcit espanyol. La seva demència el va dur a prohibir les barretines, els cabells llargs en els homes i les trenes en les dones. Li agradava ballar sota la forca, entre els peus dels cadàvers que havia manat penjar, borratxo per una combinació de rom i aiguardent. Ferran VII sempre el va defensar: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.
»Una temàtica indispensable per a qualsevol Museu Militar que es preui és la dels governadors militars i la seva relació amb Catalunya. Recordem la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menys cèlebre és el capità general Juan Zapatero y Navas, conegut per les seves pròpies tropes com el general Cuatro Tiros. I amb raó. La seva frase preferida per solucionar qualsevol problema era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Els civils catalans, en canvi, preferien anomenar-lo el Vampir, per la seva afecció als afusellaments indiscriminats. En certa ocasió va ajusticiar un pobre noi geperut, escollit a l’atzar. El motiu? Que segons alguns delators en l’última revolta obrera hi havia participat un noi geperut.
»El general Severiano Martínez Anido no desmereixia els seus predecessors: el 1920, com a governador militar de Barcelona, es va enfrontar amb el governador civil Carlos Bas, a qui acusava de “tou”. Anido li va exigir que li deixés afusellar “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. A les seves memòries Bas narra la conversa sencera. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.
»I ja que ens referim a “palabras malsonantes”, també es podria dedicar una secció del museu a la temàtica “La premsa militar i Catalunya”. A les hemeroteques hi ha centenars i centenars d’articles d’aquest estil, publicat a La Corresponden- cia Militar, el 13 de desembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, pues, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.
»Quina gran fortuna que avui dia l’exèrcit espanyol ja no practiqui les “palabras malsonantes”, que tot plegat només sigui matèria de memòria i de museu! Això és lloable i és cert. Tan cert com que el proppassat mes de novembre vam publicar l’article “Un pas endavant!”, en el qual descrivíem el cas d’un militar en actiu, el tinent Luis Gonzalo Segura, a qui la fiscalia militar li ha obert un expedient que podria acabar amb la sol·licitud de sis anys de presó. El delicte? Ser l’autor d’una obra de ficció, concretament una novel·la, on es descriuen unes forces armades on regna el nepotisme i la corrupció a gran escala. Costa de creure, així que ho repeteixo: en ple segle XXI la jurisdicció militar espanyola pot demanar una pena de sis anys de presó per escriure una novel·la.
»Precisem, per acabar, que el mateix senyor Álvarez-Espejo, que ara ens regala l’afortunada iniciativa del Museu Militar, va publicar immediatament un article de rèplica en aquest mateix diari, titulat “Otro paso al frente”, una rèplica extraordinàriament peculiar, per cert, ja que en tot el seu article no mencionava ni una sola vegada el motiu de rèplica: és a dir, el tinent Segura i el seu cas. Quan escric aquestes línies, el tinent Segura torna a estar sota arrest».

L’article el va publicar La Vanguardia el dia 15 de febrer, però resulta que hauria d’haver sortit el diumenge anterior. La direcció del diari va justificar amb confuses raons –unes indefinides possibles represàlies– la decisió d’haver-lo suprimit, però malgrat això algú el va pescar a temps i el va fer córrer per la xarxa, i finalment, en vista de l’èxit, el diari barceloní el va incloure en l’edició dominical posterior. “No fa gaires mesos, quan el govern espanyol va vetar una presentació de Sánchez Piñol a Utrecht, La Vanguardia va fer un gran desplegament per denunciar la censura. Com és que ara aixequen un article que explica en bona part el mateix que Sánchez Piñol narrava a Victus?”, es preguntava dies després Bernat Puigtobella, editor de Núvol. L’escriptor, per la seva banda, dolgut per aquest lamentable intent de fer-lo callar, va explicar-se així al seu compte de FaceBook:

«Benvolguts amics i amigues;
»Com tots sabeu el meu últim article “Sí al museu militar!” està tenint una vida d’allò més accidentada. En els últims dies he rebut un allau de demandes sol·licitant la meva versió dels fets. Podria parlar amb periodistes de qualsevol dels mitjans que s’hi han interessat, però crec que el més just és explicar-me a través de les xarxes socials ja que els autèntics protagonistes heu estat vosaltres, i justament a través d’aquestes xarxes socials.
»El que puc dir és això.
»Tal i com acostumo, el passat dimecres vaig enviar l’article a La Vanguardia perquè es publiqués el diumenge. (El procés d’edició requereix uns quants dies). El dijous al vespre vaig rebre una trucada del diari tot dient-me, en essència, que el meu article tocava qüestions molt delicades i que publicar-lo faria passar un mal tràngol al mitjà. Com us podeu imaginar, per a mi va ser molt desagradable rebre una trucada així. La qüestió és que es va decidir que l’article no es publicaria aquell diumenge, i que posteriorment en parlaríem.
»Per tot plegat, us podeu imaginar la meva sorpresa, monumental, quan diumenge al matí vaig descobrir que l’article corria per les xarxes socials! Jo no entenia res fins que vaig esbrinar que el diari no havia publicat l’article a l’edició impresa, però sí a la seva pàgina web, per algun error de coordinació, i poc després s’havia retirat.
»A partir d’aquest moment tot s’accelera: les xarxes socials, sobretot twitter, difonen “Sí al museu militar!” Jo mateix vaig constatar que hi havia centenars i centenars de piulades amb enllaços a l’article rescatat de la web de La Vanguardia en el breu espai de temps que va estar disponible. Crec que fins i tot ha estat TT a Barcelona.
»Des del mateix diumenge, i fins avui, diversos mitjans han intentat posar-se en contacte amb mi, però em semblava poc decorós parlar amb d’altres mitjans quan encara tenia pendent una reunió a la seu de La Vanguardia, aparaulada uns dies abans. Per això no he dit res fins ara.
»I el que ara puc dir, en essència, és que tinc el compromís de La Vanguardia de que, naturalment, “Sí al museu militar!” sortirà editat aquest proper diumenge, intacte, que el diari està encantat de continuar editant els meus articles cada quinze dies, dos diumenges al mes, com fins ara, i que, no cal dir-ho, la meva llibertat d’opinió és absoluta i no serà qüestionada.
»Mireu, jo sempre he considerat que La Vanguardia és el gran diari frontissa de Catalunya, amb una capacitat única, i lloable, per emparar veus contradictòries. Però la qüestió no és aquesta.
»La qüestió, l’autèntica qüestió, és que avui em considero una persona d’allò més afortunada. Perquè crec que tinc la sort de viure en un lloc on la gent, molta gent, sap que la llibertat no és una abstracció, és un bé que s’ha de guanyar cada dia. Un lloc on de vegades obtenim petites victòries i no som prou conscients del seu gran valor. Un lloc on passen coses extraordinàries. I és que la meva convicció més íntima em diu que aquest proper diumenge passarà una cosa en aparença molt senzilla i al mateix temps bona, molt bona: i és que aniré al quiosc de la cantonada, com de costum, i compraré el diari; però aquesta vegada entre les seves pàgines n’hi haurà una de molt especial.
»Hi haurà un article que he escrit jo, però que heu publicat vosaltres».

L’episodi que expliquem no s’havia acabat encara, però. El següent article setmanal de Sánchez Piñol, “Zarzalejos, lejos, lejos”, sembla que tampoc va agradar a La Vanguardia, i el va refusar, i l’Albert va refusar, al seu torn, de continuar col·laborant-hi. (Podeu veure aquí les raons de la seva decisió i el text de l’article, que l’escriptor va penjar novament al seu compte de FB).

Acabo amb uns fragments seleccionats de l’editorial del director de Vilaweb (hi estic abonat, ja ho sabeu), “Piñol i les armes de cadascú”, que s’hi referia el dilluns dia 2. Vicent Partal comença per avisar que “voler actuar com un senyor feudal a l’era de Twitter no és precisament fàcil i La Vanguardia potser no ha calculat bé l’impacte d’això que fa”, i més avall fa així:

«És evident que l’afer Piñol s’emmarca, també, en l’enfrontament polític entre un estat espanyol que no vol perdre el Principat i una Catalunya que vol independitzar-se. I en aquest context el cas Piñol torna a posar en relleu on és cadascú i quines armes fa servir cadascú. Que no sol ser mai una elecció anecdòtica.

»(…) Sánchez Piñol ha tastat la censura, si més no, per dues bandes diferents: a La Vanguardia i en el famós episodi d’Utrecht. No ha estat l’únic.

»(…) Reprimir. Reprimir Piñol, reprimir Ponsatí, reprimir Vidal, reprimir Fontana, reprimir Rodríguez Sol… No saben fer sinó això? Aquestes són les armes que un estat com l’espanyol pensa que pot triar per a guanyar en ple segle XXI, en plena era de les xarxes socials, en plena Europa? Doncs, encara que puga semblar sorprenent, sí, és així. Aquestes són les seues armes, les armes que ells volen usar. Aquestes i les sentències del Tribunal Constitucional i els recursos contra qualsevol mesura de la Generalitat que implique una política pròpia. Siguen les ambaixades o la pobresa energètica, siguen els horaris comercials o l’ús de la llengua a l’escola. Ni una sola proposta política, ni un sol gest d’aproximació. Només reacció a la contra, descontrolada, en forma de repressió, de repressió contra tot i contra tothom.

»I ací és on som. Els qui tenim davant han triat aquestes armes: la llista ja és massa llarga i no admet dubtes. I jo, tot i ser conscient del dolor personal que poden arribar a crear-nos en algun moment amb aquesta mesura o aquella, només puc dir que cometen un greu error ja que, actuant amb tanta ceguesa i amb tan poca visió del món on viuen, s’asseguren la derrota. Que no sé si cal recordar que, amb aquestes armes que ells han escollit per a la batalla, ni Franco no ens va poder vèncer».

No hi ha ta tia, efectivament. L’últim acudit d’aquesta gent que volen passar pels nostres amos, l’última exhibició dels seus collons de toro i del seu cervell de mosquit, ens l’han ofert el duo Aguirre-Tebas, amb la seva pretensió d'”evitar” la xiulada al seu monarca i al seu himne nacional en la pròxima disputa entre el Barça i l’Athletic de Bilbao de la final de la Copa del Rei, la qual, tot i dir-se així i de comptar amb la presència física del noi Borbó, pretenen que sigui una final “no polititzada”. No cal dir que l’independentisme –el de les xarxes socials, si més no– frisa perquè se suspengui –per què no?, ha dit Tebas– el partit: l’exhibició de tardofeixisme espanyol seria llavors a escala planetària.

_______________________________

[La il·lustració que acompanya el text és l’acudit del dibuixant Junceda al qual ens referíem en el post anterior, i que va desencadenar l’atac furibund d’un escamot de militars de la plaça de Barcelona a la seu del setmanari ¡Cu-cut!, on havia aparegut el dibuix]
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 13 de març de 2015 per mininu

Qui té por dels EUE?

Deixa un comentari

Vandats Rompuy Pt.jpg VWCosta d’assimilar l’estupor que causa la reacció (o la falta de reacció, més enllà de la simple i ximple absurditat de tirar pilotes fora) dels capitostos de la Unió Europea, davant la colossal envestida del recent referèndum per la independència d’Escòcia i del quasi-referèndum per la independència de Catalunya anunciat pel dia 9 de novembre (i confirmat avui mateix pel president Mas amb l’anunci de la firma dissabte vinent del decret que l’ha de fer possible, recolzant en la Llei de consultes aprovada tot just aquesta setmana).

En el cas d’Escòcia, s’han limitat a fer un bufet d’alleujament com un estruç beneit que treu el cap de la sorra i comprova que així ha evitat el perill, que només no mirant-lo fit a fit –com fan les criatures– ha acabat passant de llarg… I en el cas de Catalunya, posant-hi una irritant cara de pòquer, fent veure que per a ells no va el pollastre, que aquest descomunal envit de la comunitat catalana manifestant-se al carrer com mai abans cap altra ho havia fet amb tanta contundència i claredat no passa de ser un “afer intern” de l’Estat castellà. És simplement deplorable. [En volen més proves? S’ha de ser molt cec per no veure aquesta impactant prova del 9: Les millors imatges aèries de la V de la Diada].

Aquestes últimes setmanes, en què els espectadors de Televisió de Catalunya hem pogut seguir la minisèrie sobre John Adams i el naixement dels Estats Units d’Amèrica del Nord, un hom no podia sinó, fent uns quants paral·lelismes inevitables, preguntar-se quins problemes (mentals) poden tenir els arquitectes actuals de la Unió Europea que els impedeixin replantejar-se’n l’estructura i fer-hi cabre, d’una refotuda vegada, les nacions naturals contingudes (la majoria d’elles per anomalies geoestratègiques pendents de resoldre) en els Estats actuals. ¿Tant els costa imaginar-se uns Estats Units d’Europa integrats per estats de diferents mides (geogràfiques), exactament igual com passa als EUA creats per Adams, Jefferson, Washington i la resta de pares fundadors, i remodelats manta vegada en ocasions posteriors?

Mariano Rajoy, donant compte de la seva contrastada audàcia temerària, ha dit i repetit que els estats petits no tenen res a fer en una Europa unida, i que “crear divisions” –això és, fronteres– és anar contra el signe del temps… Que ho digui un soca com ell no té res d’estrany, però que secundin aquesta miopia els actuals successors dels que van posar les bases de la Unió Europea, amb les dificultats inherents al moment en què ho van fer, que eren moltes i de gran complexitat, ja és més preocupant. Els analistes polítics més solvents insisteixen a fer-los veure que aquesta perspectiva de les coses no és que sigui inexacta, sinó que és completament errònia: el signe del temps el marca l’adaptabilitat als canvis, l’agilitat davant els reptes de la modernitat i la globalització, i en aquest sentit els estats petits han demostrat i demostren a bastament que tenen les condicions necessàries per sortir-se’n, molt millor que els grossos transatlàntics que són els vells Estats, incapaços de maniobrar amb prou rapidesa per no encallar-se en els esculls, començant pel gegantisme de la pròpia burocràcia. “Small is beauty”, senyors!, els adverteixen. Però ells, com si sentissin ploure. O això sembla.

Portaré a la taula un parell d’exemples de l’estupefacció que la immobilitat de la Unió Europea (no la de Rajoy i companyia, que ja ens la sabem) provoca en els observadors de l’actualitat, inclosos els que puguin ser perfectament imparcials (i que cada vegada són més nombrosos), de dins i de fora. Un d’ells, Ramon Rovira, apel·lant a la llarga vocació europeista de Catalunya, començava així el seu article (“El silenci europeu”) al diari d’aquest dijous:

“Si després de tres manifestacions multitudinàries, un suport parlamentari abassegador a la llei de consultes, un estatut referendat per referèndum i esmolat al Tribunal Constitucional, un acord polític majoritari pel dret a decidir i l’exemple democràtic d’Escòcia, el govern central ni parpelleja, potser és hora de mirar nord enllà. El catalanisme sempre ha begut de les fonts europeistes i la seva vertebració aspirava al reconeixement de les nacions sense estat en el nou marc del club continental. La realitat no podia ser més decebedora. A l’Europa actual, una caterva on abunden els buròcrates ben pagats, amb pensions generoses, alguns fins i tot en paradisos fiscals, i amb nombrosos exemples de corrupció, l’imperatiu dels governs estatals ha avortat d’arrel el reconeixement de les regions/nacions reduint-les a la misèria d’un comitè vergonyant sense suc ni bruc. L’esperança que l’Europa democràtica i lliure rescatés realitats culturals i polítiques com la de Catalunya, de moment, s’ha desfet en l’imaginari de les utopies”.

Rovira tancava el seu comentari dient que probablement continuaran, a Brussel·les, fent-se l’orni i recorrent al gastadíssim truc de “l’afer intern”…, “però que es treguin la son de les orelles, perquè tard o d’hora s’hauran de mullar”.

Molt més contundent encara ha estat Vicent Partal, apuntant directament a Herman van Rompuy, president aquests últims anys de la Unió Europea, el qual va deixar anar aquest dia la bestiesa que reprodueixo en el dibuix adjunt: “La democràcia no serveix per a canviar fronteres”. Aquesta és la furiosa rèplica  (“La vergonya d’Europa”) del director de VilaWeb a una bertranada tan inaudita com aquesta, indigna del càrrec de qui l’ha pronunciat:

“Herman Van Rompuy és encara, per poc de temps, president de la Unió Europea. I ahir es va atrevir a respondre a una pregunta de Carles Boix sobre la independència de Catalunya amb aquesta frase: ‘La democràcia no serveix per a canviar fronteres.’ Ja estem bastant acostumats a aguantar estupideses prepotents per part de la mediocritat insultant que governa a Brussel·les, la mediocritat que fa perillar de debò la construcció europea. Però la frase de Van Rompuy ha anat més enllà d’on ningú no s’havia atrevit a anar fins ara i és simplement intolerable.

“Què vol dir que la democràcia no val per a canviar les fronteres? Què es pensa que van fer els estonians o els eslovens? Com es pensa que formen part de la Unió Europea els eslovacs? Com s’ho faria Malta, per tenir un lloc al consell, si no fos perquè la democràcia li va permetre de canviar les fronteres? I Merkel, com hauria arribat a cap del govern de la RFA, ella que va néixer ciutadana de la RDA, si no fos perquè la democràcia fa possible de canviar fronteres?

“Espere que no pronunciàs aquesta frase amb coneixement exacte d’allò que deia. Altrament, Herman Van Rompuy hauria d’aclarir-nos com és que ell en persona ha signat l’entrada de Croàcia a la Unió Europea. Vol dir, senyor Rompuy, que la democràcia no serveix per a canviar les fronteres, però la guerra, la neteja ètnica, els crims en massa i la destrucció d’un país sí? Aquest és el missatge que Europa vol enviar al món? El meu vot val menys que un cadàver, cent o mil a les trinxeres de Vinkovci, senyor Van Rompuy? Vergonya! Vergonya en el nom dels pares fundadors d’Europa! Vergonya en el nom de tots els qui han lluitat durant decennis per fer de la Unió un espai de pau, llibertat i estabilitat”.

Si a Brussel·les no ho entenen, que s’ho facin mirar…

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 26 de setembre de 2014 per mininu

2. Del moll de l’os

Deixa un comentari

balances a mi

Des que va esclatar l’escàndol de l’afer Pujol, amb la confessió del frau fiscal feta pel mateix ex-President el 25 de juliol, la consternació ha planat pel país català, i qui més qui menys tothom ha mirat de refer-se’n com ha pogut, tot fent esforços alhora per separar la inesperada revelació d’uns comptes en negre de la família Pujol –emergint d’un pou del qual no es coneix la profunditat– del procés sobiranista al qual es va apuntar el President estat en dates relativament recents, cansat i decebut de la via morta autonomista per la qual ell havia transitat durant anys i panys, i a més abanderant-la.

A la Meseta és tot una altra cosa. Com era previsible, han fet mans i mànigues, exultants per la descoberta, per barrejar peres i pomes i desautoritzar i deslegitimar el procés d’alliberament nacional, que segons ells abanderava també Jordi Pujol i Soley, una mentida descomunal que no es poden creure ni els més soques d’entre les seves files. L’última envestida d’aquesta colla impresentable que formen el govern del PP i la caverna mediàtica que li dóna aire (i que l’ofega, al mateix temps) la va protagonitzar tot just ahir el càustic, histèric i cínic, però sobretot emètic, ministre d’Hisenda, Gargamel Montoro, un individu de baixa estofa, com a persona i com a polític, que va tenir els sants pebrots de dir això, en una oportuna sessió parlamentària sobre frau fiscal: “No puede uno estar contra el Estado y lucrándose”, en referència a la caiguda del cavall autonomista de l’ex-Molt Honorable per abraçar la causa sobiranista. Hi ha pecats que no es perdonen, i ve’t aquí que els pecats fiscals de Pujol, que des de Madrid tampoc han tingut cap problema a confessar que mitjançant els serveis d’informació de l’Estat n’estaven al cas ja feia temps, han sortit a la llum ara, justament ara que podien fer mal a l’interessat, per descomptat, però també a Catalunya sencera, i per extensió a la part de Catalunya (majoritària, per a desesperació del Melic espanyol) que està farta d’Espanya i que se’n vol separar definitivament. (A propòsit del que estem comentant, no us perdeu el contundent editorial de Vilaweb d’aquest dimecres, “Ruptura contra indecència”).

La descarada frase del sinistre Montoro, capgirada, dóna una idea clara del festival de corrupció que és aquest Estat castellà que molts catalans volem abandonar a marxes forçades. I aquest pou sí que és d’una profunditat insondable. Ajuda a entendre-ho un text sensacional i molt complet d’Agustí Colomines i Companys publicat fa uns dies a Economiadigital.es, “En estado de demolición”, on l’articulista desemmascara aquest bord intent d’associar el procés sobiranista i tot el país (el presumpte “país màfia”) amb la corrupció. Una corrupció que, en l’àmbit espanyol, enfonsa les arrels en el temps de la Transició, que els seus padrins volien fer passar per modèlica, valga’m Déu! D’aquelles pluges de llavors en van venir aquests fangs d’ara (també els de Catalunya, en la proporció que li correspongui). Més avall en reprodueixo uns extractes, però primer convido els lectors a fer un cop d’ull a un altre article del mateix Colomines que parla dels caimans catalans, que també n’hi ha, i no pas pocs, que han aprofitat la caiguda de Jordi Pujol pare per clavar-li queixalada.

L’article, de títol prou eloqüent, “Vosaltres, els antipujolistes”, comença així: “L’antipujolisme ha ressuscitat. Aprofiten el frau de Pujol, que es barreja amb el presumpte enriquiment il·lícit dels fills, per comparar-lo amb Franco, com ha fet, sense empatxar-se, el catedràtic Andreu Mayayo. Hi ha qui pica contra el president Mas i diu que la seva vida política s’esgotarà amb aquesta legislatura perquè és un simple epígon del pujolisme, López Burniol dixit. La confessió de Pujol ha tret a passejar l’antipujolisme psicodèlic, refugi dels frustrats, que va arribar a tenir vida pròpia en forma d’una fraseologia que gairebé fregava la categoria d’ideologia”.

L’altre text que he esmentat, encara més demolidor, ensenya sense embuts les vergonyes de l’anomenada Transició i les seves maneres de fer (connivents i successores, de fet, de les maneres de fer del franquisme), una herència de la qual les noves generacions (de bracet amb bona part de les velles que n’estan fins al capdamunt) ja no en volen saber res, i a Catalunya, més concretament, amb la ferma decisió que no tinguin cap continuació en l’Estat de nova creació:

“Hace unos días, Albert Sáez publicó en El Periódico un artículo extraordinario sobre lo que está pasando en Cataluña desde la revelación del fraude fiscal de Jordi Pujol: Caso Pujol, ¿Y cómo empezó todo? Me encantó la profundidad histórica de lo contado por Sáez, mucho más riguroso que las memeces publicadas por historiadores con título y jerarquía en mano.

Como ya he explicado en otro artículo, esos historiadores sólo sacan a relucir el caso en relación con el independentismo catalán y el supuesto país-mafia que es Cataluña movidos por su antipujolismo congénito, cuando no por un mal disimulado anticatalanismo. Sáez hablaba de algo más trascendente, que no sólo afecta a Cataluña, y que se resume en lo que a su modo de ver es la crisis –¿final?– del sistema de poder impuesto por la transición. El famoso y elogiado consenso de la transición hoy se sabe que también fue escenario de muchas debilidades, la principal de ellas fue permitir el abuso de poder y la corrupción.

“(…) Pero vayamos al meollo de lo escrito por Sáez sobre las debilidades de la transición, pues con toda cordialidad –y modestia– quisiera aportar algo más.

“La transición fue una patraña necesaria. Cuando uno lee algunos documentos conservados en los archivos gubernamentales norteamericanos –y servidor lo ha hecho en un viaje reciente–, enseguida se da cuenta de que el postfranquismo se empezó a planear mucho antes de que se establecieran negociaciones formales entre los reformistas del régimen y la oposición. No fue cosa de un calentón ni el resultado de un golpe de Estado, como ocurrió en Portugal.

“(…) Desde 1953, los EEUU buscaron la manera de superar la dictadura franquista con la complicidad de algunos jerarcas del régimen y de la oposición democrática moderada, lo que excluía a los comunistas pero integraba a los nacionalistas vascos y catalanes, incluyendo a esa ERC federalista que dirigía Heribert Barrera y que se puso en pie gracias al respaldo económico de la fundación liberal alemana Friedrich Naumann.

“(…) Si alguien esperaba que la administración norteamericana, o los “amigos” europeos, actuasen de otra manera es que vivía –y aún vive– en el limbo. En esos papeles, repletos de informes sobre lo que pasaba en España y con un sin fin de informantes, algunos bastante sorprendentes, Jordi Pujol sale citado más de una vez. Incluso hay un largo informe sobre su detención y tortura que también valora su potencialidad como alternativa a la oposición comunista en Cataluña, entonces muy fuerte y organizada. La embajada norteamericana y el consulado en Barcelona indagaron sobre Pujol haciendo preguntas incluso a la Abadía de Montserrat. No andaban mal encaminados, ¿verdad?

“(…) A los norteamericanos no les han gustado nunca los sobresaltos y menos todavía en el flanco mediterráneo. Además, claro está, de temer las consecuencia de la violencia política, que entre 1975 y 1983 alcanzó en España, según Mariano Sánchez Soler en La transición sangrienta, los 591 muertos, víctimas del terrorismo de extrema izquierda y extrema derecha, de la guerra sucia y de la represión. Los datos son demoledores y desmienten esa transición pacífica que inventó la clase dirigente española y que el mundo compró.

“(…) Lo apunta Sáez, y me parece acertado: “Del franquismo, la transición se quedó con el jefe del Estado, pero también con las élites de funcionarios y de empresarios que garantizaron la continuidad de una determinada manera de hacer las cosas a favor de unos determinados intereses.”

Esa es la famosa “casta” que ahora se critica con razón, que la transición amplió con los partidos de tradición democrática –lo que en este caso concreto también incluye a los comunistas y a los que dejaron de serlo para incorporarse al PSOE justo cuando llegó al poder en 1982– para pactar una democracia low cost permitiendo que siguiese la corrupción anterior de los franquistas e imponiendo un sistema de financiación de los nuevos partidos que abrió la puerta a todo tipo de arbitrariedades y maldades siguiendo la consigna de Juan Guerra –“Ahora nos toca a nosotros”– que su correligionario Luis Roldán llevó al paroxismo. Y ¿qué decir del Rey? Está bastante probado que la familia real se auto compensó con creces por los servicios prestados entonces.

“El invento de la transición se consume por sus defectos. La gente está bastante harta de que la dirijan de una determinada manera, de que se tomen decisiones sin consultarle. Y este es el valor que tienen, aunque sean de naturaleza distinta, fenómenos como el de Podemos o el movimiento soberanista catalán.

“(…) La revuelta popular contra la casta de la transición sortea los miedos de entonces y las amenazas actuales porque busca realizar sus sueños aún a sabiendas que tendrá enfrente al Estado. Un Estado débil, sea dicho de paso, y no precisamente por la amenaza separatista, como se dice ahora. Los casos Fidecaya (1981), Rumasa (1983), Filesa (1991) KIO (1993), Roldán (1993), Banesto (1993), Gescartera (1993), Urralburu (1994), Ibercorp (1994), Pallerols (2005), Palma Arena (2007), Gürtel (2009), Pretoria (2009), Millet (2009), Nóos (2010), los ERE en Andalucía (2011), Bankia (2012), Bárcenas (2013) y este de la familia Pujol Ferrusola (2014), demuestran hasta qué punto la demolición del Estado pergeñado durante la transición es un hecho”.

Al final de l’article, Agustí Colomines diu que el fet que la majoria de partits actuals tinguin els dits untats en aquests casos li fa pensar que potser allò que està en crisi no és solament el model d’estat, sinó el sistema de representació, “és a dir, la democràcia”. Però aquesta ja és una altra història.

____________________________________________

[Il·lustració: Tres, a Directe!cat]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 4 de setembre de 2014 per mininu

Molt Deshonorable Jordi Pujol, es veu

Deixa un comentari

jpujol1

La confessió pública del president Jordi Pujol, en un comunicat on declarava haver tingut durant una pila d’anys uns diners sense regularitzar en un compte a l’estranger, ha deixat la majoria de la gent del país estupefacta, fins i tot les files del seu propi partit (“atònit”, ha confessat haver-se sentit en saber la notícia el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, i el d’Obres Públiques, Santi Vila, s’hi ha referit en uns termes molt durs). A Madrid, com no podia ser d’altra manera, la descoberta ha sigut carnassa de primera per als lleons: en el míting del renovador (haha, quin riure!) Pedro Sánchez, el brillant orador va recollir un dels més sorollosos aplaudiments amb un bonic joc de paraules, blasmant “els que, entre la pàtria [?] i el patrimoni, escullen el patrimoni i després l’amaguen en paradisos fiscals”; i al diari ABC li ha faltat temps per titular en portada que la relliscada del vell dirigent polític català “deslegitima” el procés sobiranista… I a les sucursals madrilenyes a Catalunya, tres quarts del mateix: veure la patètica Alícia Sánchez-Camacho donant lliçons d’ètica, en el seu patètic castellà, davant dels micros feia posar també els pèls de punta (i també els nervis, val a dir-ho).

Un cop superada la sorpresa inicial, toca preguntar-se si es tracta realment d’una sorpresa. ¿Com és que el veterà Jordi Pujol ho ha revelat justament ara, a tot just tres mesos de la consulta del 9 de novembre? ¿Com pot ser que un estadista com ell hagi controlat tan malament el tempo, com es preguntava algú l’altre dia? Una resposta plausible la trobem en un article, totalment imperdible i que recomano de llegir (“La bomba Pujol”), publicat aquest mateix dilluns per Pius Pujades, on diu això: “Cada cinquanta anys, s’ha de bombardejar Barcelona. Se n’havien descuidat. Ara recuperaran el temps perdut. De bombes, en trobaran tantes com vulguin. A can Barça, a cals Pujol, a la Generalitat, als ajuntaments, a casa teva si cal, amic lector, que t’escandalitzes. Sí, com diu l’evangeli: busqueu i trobareu. Ells saben buscar”.

No es tracta de justificar la conducta incorrecta, fins i tot “reprovable”, com l’ha qualificat el conseller Vila, sinó de veure’n els condicionants: “Me’n guardaré pla bé de fer costat als milions dels Pujol a Andorra o a Suïssa. La història farà els comptes finals. Ara, perdoneu, si jo hagués tingut uns milions d’euros –cosa que ni boig podria pensar– i m’hagués dedicat a la política a dins d’Espanya, probablement hauria considerat prudent tenir-ne uns quants a fora, per si un dia hem de córrer davant quatre il·luminats de la pàtria indivisible. No seria el primer cop. Josep Pla pagava la seva estada al Motel de Figueres amb francs suïssos, molts anys després d’haver hagut de fugir del seu mas sense un ral per salvar la pell”.

De fet, en el “dolorós” reconeixement de la seva falta, el mateix Pujol va insinuar que l’herència paterna l’hauria rebuda (o l’hi hauria estat donada) en el seu moment com un roc a la faixa, davant la “incertesa” de l’activitat política a la qual havia decidit dedicar-se en uns temps no menys incerts…, i qui vulgui que ho agafi pel costat que més crema, tant se val. I d’altra banda, els Ciutadans espanyols i espanyolistes que s’estripen les vestidures amb tant d’exhibicionisme haurien de tenir en compte que els diners del famós frau fiscal NO són diners provinents directament (o indirectament) de l’activitat política, és a dir, partidista (com SÍ és el cas escandalós del partit de la senyora Sánchez-Camacho, que tantes mostres n’ha donat i en tants fronts, i amb la patxorra tan característica de la seva majoria absolutista).

El periodista gironí continua dient que “de bombes Pujol en cauran més, tantes com [els] calguin”, i remata les seves reflexions amb aquesta: “Però el president hauria d’explicar, més enllà de problemes fiscals i fins i tot de justificar d’on surten els diners, com cony ha permès que el convertissin en una bomba contra el seu poble”.

Ara, més enllà de la contundència de Pius Pujades, no és menys interessant la perspectiva que dóna a l’estrany afer del President estat el text publicat a l’Araomai.cat per Josep M Bellmunt, “La confessió de Jordi Pujol, una mala notícia per a Madrid. Les 4 conseqüències immediates”, del qual extrec la part final:

La primera conseqüència és que la confessió de l’antic president remata una forma de fer política a Catalunya, que representava el que quedava del “peix al cove, “de l’ara no toca”, i en definitiva, era l’últim lligam important del catalanisme hegemònic durant anys, amb unes elits polítiques i econòmiques espanyoles, hereves del tardo-franquisme i reciclades a la Transició.

La segona és la constatació que el poder de Jordi Pujol, i el seu entorn sobre Convergència, fins ahir encara omnipresent, queda definitivament trencat.

La tercera és que una vegada deixat el llast Pujol, cal deixar anar tots els altres llasts que hi pugui haver.

La quarta, i més important, conseqüència és que tot plegat pot i ha d’enfortir l’independentisme i la consulta del 9N, un moviment al qual estan donant suport moltes persones que han confiat cegament en Jordi Pujol durant dècades, però també un moviment al qual donen suport moltes més que ni han votat Pujol ni el tenien com a referent.

“Si a Madrid es pensen que aquest episodi provocarà una davallada del procés, es constata una vegada més que, definitivament, no han entès res, i que sense les hipoteques de les patums el moviment és més lliure i encara més difícil de controlar per l’estat espanyol, o pels poders fàctics que des de Catalunya col·laboren amb ell en aquest sentit”.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 29 de juliol de 2014 per mininu

PSC: incertes alforges per a un viatge incert

Deixa un comentari

«Pere Navarro, en el seu discurs de comiat, es refereix als “moments difícils” i als “sacrificis” que han hagut de passar els socialistes per Catalunya. I m’ha creat un dubte: Sacrifics de quin signe?

Es refereix al “sacrifici” de votar a favor de la LOHPA?
Es refereix al “sacrifici” de votar NO a l’oficialitat del català a Europa?
Es refereix al “sacrifici” de votar NO a les Seleccions Catalanes?
Es refereix al “sacrifici” de celebrar, amb C’s i PP, una Constitució sense DD?
Es refereix al “sacrifici” de donar suport a un Junkers hostil a Catalunya?
Es refereix al “sacrifici” de defenestrar Pasqual Maragall a ordres de Zapatero?
Es refereix al “sacrifici” de fer la gara-gara a Alfonso Guerra?
Es refereix al “sacrifici” de tants anys de lerrouxisme estil Josep Maria Sala?

»Perquè, Pere, m’agradaria que m’identifiquessis exactament quins són el/els moment/s (potser és més d’un) en què vosaltres us heu “sacrificat” per Catalunya. Jo, en la meva ignorància, només veig que entre donar la cara pel nostre país i la possibilitat de no coincidir “a pies juntillas” amb la posició del PSOE més jacobí, no heu fet mai un lleig a Ferraz. També això era un d’aquests “sacrificis”? No ho sé: com que dius que al PSC l’han perdut els “matisos”…

»Au vinga, Pere, que ja ens coneixem. Ara heu sortit amb aquesta farsa del Federalisme. Qui s’ho pot creure, això, 35 anys després? Vosaltres només heu “reaccionat” davant la catalanofòbia espanyola si hi podíeu rascar algun vot, mai per fer justícia a la nostra soferta nació (que insistiu a sotmetre a Espanya). ¿On és aquella “ànima catalanista” que dieu que teniu (al 50% almenys)?

»Reconeix-ho. Heu estat enganyant miserablement el poble català durant més de 30 anys. I ho heu fet amb l’amable camama del “partit de les dues ànimes”. Partit de dues ànimes (cosa immaterial) potser, Pere. Ara: partit d’una sola actuació política física i efectiva. La més jacobina. Durant tot aquest temps us heu oblidat sistemàticament d’un fet: els països, per molt plurals que siguin, tenen una sola ànima. I vosaltres heu fet un doble joc miserable, la factura de la qual sempre ha anat a càrrec de l’ànima “catalana”, la qual heu amagat sota l’estora a la primera conveniència.

»Pere, el que heu fet –i sento dir-ho en termes clars, però crec que ja era hora– és trair Catalunya fins al moll de l’os. Sí, fins al moll de l’os. Repetidament. Impunement. Sense clemència. En els moments clau ens heu deixat sols, i ben sols. Sense cap mena de mirament. Al llarg de molts anys. I ara ho esteu pagant. Ara no te n’estranyis. El que us ha passat és ben normal. Una de les vostres ànimes us ha volat de la nit al dia. Ja tothom veu que preferiu estar amb C’s i PP abans que amb els partits que lluiten pel Dret del nostre poble a Decidir. Ara us heu quedat sense candidata a primer secretari. Normal. I aviat, tota aquella munió de gent de bona fe que us omplia les llistes als pobles de Catalunya també s’ho pensarà. Perquè el “matís” de l’ànima catalana us ha ben desaparegut. Ja només us queda el paper galdós d’un lerrouxisme que crèiem superat als anys 20.

»No m’estranya gens que no pugueu trobar un líder. ¿QUI VOLDRIA LIDERAR UN PARTIT PER NEGAR EL DRET A DECIDIR DEL SEU POBLE, PER MOLTA POLTRONA QUE ELS POGUÉS SIGNIFICAR EL GEST?».

[Del FB de Toni Strubell]

+
En Miquel Iceta, que s’ha “ofert” (després de la plantada de la Núria Parlon) per pilotar el partit fins a tornar-lo a la “normalitat” (seguint un full de ruta que ja té calculat al mil·límetre), diuen que vol Pere Navarro al seu costat, dalt del camell, durant la propera travessia del desert… No se sap, ni ho ha explicat, que jo sàpiga, quina raó hi ha darrere aquest “gest”, però sigui com sigui, d’això se’n diu començar amb bon peu, tanmateix!

+
En la seva aparició estel·lar al programa matinal de RAC1 d’aquest monàrquic dimecres, el senyor Iceta, a més d’afanyar-se a dir que ell no pensa trencar amb el PSOE (cosa per la qual m’hauria jugat el coll de la camisa), s’ha refermat en la seva crítica a la pregunta de la consulta, que ja va blasmar, amb la seva famosa fina ironia, en el seu moment (vid. ElPeriódico, 14 de desembre de 2013). La doble pregunta va ser concebuda en aquest format per donar cabuda a l’opció terceraviàtica, si no recordo malament, però el seu principal destinatari (i instigador, alhora) la troba, ves per on, “un nyap”: “La ‘pregunta encadenada’, així la va descriure Oriol Junqueras, no és clara i inclusiva, com va dir Artur Mas, sinó més aviat confusa i fraudulenta, com va escriure Joaquim Coll”, diu Iceta en l’escrit esmentat, i anomena tot seguit per quines raons ho és.
Bé, doncs aquest Joaquim Coll en qui Iceta recolza el seu raonament acaba de declarar públicament que els partidaris de la consulta són una colla de drogats [aquest (des)qualificatiu ens faltava a la col·lecció, veus que bé?]: segons aquest historiador i articulista en el mateix diari barceloní on Iceta clavava les seves coces dialèctiques contra la pregunta del referèndum del 9-N, el sobiranisme és “un gran porro” que els partidaris de la independència “s’estan fumant amb fruïció”… Es veu que la “desqualificació” ha molestat en determinats ambients sobiranistes. Desqualificació?, del sobiranisme? Més aviat qui ha quedat desqualificat amb aquest estúpid estirabot és ell, en primer lloc com a conciutadà dels catalans (també dels sobiranistes), però hi ha quedat a més com a historiador, com a professional i com a humanista.

+

“Qui esperi resultats diferents fent el mateix és un ‘tonto’ o un boig”

[Piulada feta abans-d’ahir per Rocio Martínez-Sampere, parafrasejant Albert Einstein, poc després de l’anunci d’intencions del seu company de partit, segons que recollia elSingular.cat en aquest enllaç]

+
“Potser ni tota la intel·ligència i l’olfacte polític del món poden ja reconstruir un PSC partit en massa bocins”

[article de Toni Aira al mateix digital: “Socialistes Partits de Catalunya”]

+
Algú ha dit aquests dies que la sigla PSC podria designar perfectament un hipotètic Partit Sense Cap, i l’enorme cap d’en Miquel Iceta i la privilegiada intel·ligència que diuen que conté no sembla pas que puguin fer pensar una altra cosa…
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 19 de juny de 2014 per mininu

L’oracle oracle d’en Joan-Lluís Lluís

Deixa un comentari

Déu n’hi do, el nas que ha demostrat tenir l’escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís (recentment premiat amb la Lletra d’Or, per cert, per la seva novel·la Les cròniques del déu coix), col·laborador habitual del diari El Punt Avui, on fa gairebé mig any, el dia 24 de desembre passat, escrivia aquest sorprenent article (secció “A cremallengües”), que ara algú, en bona lògica, ha recuperat:

“Quan el rei d’Espanya substituirà el rei d’Espanya”

«Avui, faré de profeta. I predic, doncs, que el rei Juan Carlos I abdicarà el 2014. Queda dit i registrat per a la posteritat. Que abdiqui de bon cor o a desgrat seu, ja és un tema en el qual no em permetré entrar, però abdicarà, i ho farà, probablement abans de l’estiu, com a arma secreta, letal i pretesament definitiva per entrebancar el procés d’independència de Catalunya. Com a arma desesperada. I quin sentit té profetitzar una abdicació en una crònica setmanal teòricament dedicada a parlar de llengües i llenguatges? Un sentit evident: aquesta abdicació serà una eina de propaganda que permetrà a l’espanyolisme emprar tots els recursos dialectals, subliminars i emocionals possibles per posar una mica de ciment en la fissura entre Catalunya i Espanya, una fissura que ja s’aparenta més aviat a un abisme. Una abdicació com una gramàtica de la resurrecció de la unitat espanyola. Aquesta gramàtica girarà al voltant d’alguns verbs: renovar, reconciliar, modernitzar, rejovenir, consolidar i, pels més falsament atrevits, sanejar i rehabilitar. També hi haurà força adjectius: raonable, racional, commovedor, definitiu, lleial, comú, assenyat i fins i tot sexy. El menys original, com es pot preveure, seran els subjectes emprats: Espanya, pacte, fidelitat, futur, destí, pàtria (espanyola), nació (espanyola), Constitució (espanyola), autonomia (catalana), etc. Així, agafant a l’atzar qualsevol subjecte, verb i adjectiu d’aquesta llista es pot confegir per endavant els arguments que sentirem.

»El pas d’un rei a l’altre, que no és res més que un procés de jubilació i substitució en el marc d’un lloc de treball (equiparable a la jubilació d’un forner substituït pel seu fill també forner), serà utilitzat per estovar els cors catalans. Tindrà com a objectiu principal provocar a Catalunya un nou sentiment d’adhesió al projecte espanyol (el qual projecte espanyol, cal recordar-ho sempre, implica l’anihilació de Catalunya). La joventut relativa del nou rei d’Espanya serà un argument per parlar de canvi d’etapa i de rumb i per prometre uns horitzons exemplars, com si el rei decidís la política dels governs espanyols. Com tots els monarques de règims democràtics, no serà res més que un viatjant pagat per vendre una mercaderia sobre la qual no té cap competència ni autoritat més enllà de la seva capacitat de discursejar i d’anar de vint-i-un botons. Promouran el nou rei, però, com si fos un producte de neteja, un producte miraculós eficaç contra totes les taques: corrupció, crisi econòmica i separatisme.

»A Catalunya sentirem el cor espanyolista lloar la seva figura, enaltir la seva honradesa i deixar caure una mitja llàgrima en albirar una Catalunya per fi asserenada i de nou obedient. Els més hipòcrites diran que, en el fons, són republicans però que bé cal acceptar un règim legítim i legal que dóna sentit a una reconciliació entre “els catalans i la resta d’espanyols”. I d’arreu pressionaran TV3 perquè retransmeti en directe la cerimònia de coronament, que ja donaran totes les televisions espanyoles públiques i privades. La posició de TV3 sobre la transmissió d’aquest esdeveniment serà una manera eficaç d’analitzar la força catalana en el torcebraç amb Espanya. Que el transmetés no seria un acte de servei públic català sinó de pura subordinació política. Que s’hi resistís enfortiria el seu paper de construcció d’un espai mental i nacional propi. Així que TV3 serà lleial al seu país si, en lloc d’ensenyar el coronament, proposa qualsevol film: un de zombis em semblaria convenir perfectament».

Per començar a contrastar el devessall lingüístic anunciat per en Lluís, en aquest enllaç hi ha el text del president del govern espanyol, llegit d’hora aquest dilluns (que devia despertar de sobte més gent que tot el cafè de Colòmbia del dia). I en aquest vídeo hi ha la declaració de Rajoy i la del mateix monarca, que deixa clar sobre quina (“gran”) nació ha governat tots aquests anys:

La conclusió de l’analista del final de la cinta és molt salada: si allò que pretenia la corona espanyola era “distreure” el personal amb el debat entre joancarlistes i felipistes, com diu ell, sembla que el carrer l’ha desmentit, perquè més aviat les manifestacions han sigut de caire republicà. (I per cert: ¿què hi feien ICV, ERC i la CUP en algunes manis reclamant la “tercera república espanyola” o bé “que la ciutadania decideixi lliurement el seu destí i triï sense rèmores del passat quina estructura d’estat vol”, si monarquia o república…, tret que fos per “solidaritat” amb els republicans espanyols; perquè al capdavall, Espanya serà allò que vulguin i com vulguin els espanyols, no?).

En canvi, sembla molt més fonamentada la sospita que a darrere d’aquesta maniobra hi ha el “problema catalán”, un fantasma que els ha aterrit encara més amb els resultats de les eleccions europees. (Si el rei ja feia temps que tenia entre cella i cella fer el relleu, ¿com és que el procediment s’ha hagut de redactar a més córrer?; més aviat tot fa pensar que el toro l’ha agafat amb els pixats al ventre):

1. “La gran maniobra en marxa”.

2. “El poder judicial espanyol vol saber si la Catalunya independent acceptaria de compartir rei amb Espanya”.

3. “La tercera via és Felipe“: («…Per això la catarsi històrica, impensable fa només quaranta-vuit hores, és un fet. Total. Algú havia de moure ràpidament el tauler o Espanya tenia la partida perduda. No ho podien fer ni Rajoy ni Rubalcaba, de manera que ho ha fet Juan Carlos. Ara continuen tenint la partida perduda i assumeixen uns riscs enormes, però si més no tenen un pla: la tercera via es diu Felipe i ja veurem si quatre mesos abans del referèndum el nou Borbó és capaç de canviar res».)

4. “Felip tercera via”.

I 5, l'”opinió contundent” de l’heraldista Armand de Fluvià: “A Catalunya el primer Borbó va ser Felip V i l’últim serà Felip VI”.

PS: ¿El van preparar, el noi Borbó (o s’ha preparat, ell solet), per fer aquesta funció, la de Lord Mountbatten de la “Joia de la Corona” hispànica?

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 4 de juny de 2014 per mininu

Una tapeta d’ultraviolència, sisplau!

Deixa un comentari
Intervenció de Pere Navarro a RAC1. Aprofita la bufetada que li va clavar una dona a les portes de la catedral de Terrassa per justificar la seva tesi del “clima de crispació”. Diu que no hi ha cap prova que la dona el pegués per unionista, però ell ho va “percebre”. Es presenta com una pobra víctima d’amenaces i agressions per part dels independentistes. I remata: “Si hi ha algú que intenta no crispar l’ambient ni alimentar la confrontació sóc jo”. Com sempre, insuperable. [*]

El mateix dret que té ell a suposar (gràcies a la seva fina intuïció, a aquesta percepció extrasensorial amb què el déu de la politica l’ha adornat) que la bufetada té res a veure amb el procés sobiranista, el mateix dret devem tenir els altres a pensar que la dona és algú, una persona anònima contrària al procés sobiranista (o mercenària) contractada (pel mateix Navarro, posats a “intuir”?) per clavar-li la bufetada en públic sense donar cap explicació i fer-se fonedissa cagant llets, de manera que així li dóna arguments, al senyor Navarro Morera, per poder continuar fent el joc al PSOE, intentant deslegitimar com sigui el sobiranisme… ¿O potser no és sospitosa la velocitat amb què el gran timoner de Terrassa ha convertit l’anècdota en argument antiindependentista?

Fins on volen arribar? Fins on són capaços de tibar la corda? Deu fer tot just un mes vaig assistir en directe a una anècdota entendridora: l’Antonio Franco es despenja en una tertúlia a TV3 dient que la metàfora de David i Goliat usada el dia abans pel president Mas, comparant David amb Catalunya, potser no havia sigut gaire “afortunada”, no fos que la pedrada del jove jueu incités a la violència, d’una o l’altra banda…. Marededéu!, vaig pensar jo: ja hem encetat aquest capítol, doncs. I efectivament: ja han començat a tirar d’aquesta veta, a veure si algú pica i la liem ben liada“…

Aquesta notícia, però (la del líder socialista agredit), l’hem de llegir entre línies, que és fàcil: estan desesperats. “Ja pots xiular”, diu la sàvia dita, “si la burra no vol beure”… I la burra (la burra catalana, que fins fa quatre dies no podia ser més burra) no vol beure.
Deu ser realment exasperant…! Amb una mica, una micona de violència de carrer, amb una tapeta de kale borroka per distreure la gana ja passarien, però no hi ha manera: no hi ha ni un sol català sonat que els doni aquest gust. I contra això no hi ha res a fer. No és estrany, doncs, que en Pere Navarro Morera, el Maquiavel dels socialistes catalans, “detecti” una gran crispació a l’ambient: la seva i la dels altres unionistes, que no aconsegueixen ni un miserable vídeo del YouTube per portar-se a la boca, ni que fos el d’un simple ull de vellut d’espanyol català unionista (preferiblement castellanoparlant)…
De moment no hi ha sort per als senyors Girauta (pronúnciese amb so de jota gutural, tal com els castellans diuen jirafa o gilipollas, per exemple), Sánchez Camacho, Valenciano, Rivera, Cañas…, tant que se’n moren de ganes!
 

Som un país ben estrany (tan estrany com que després de tants anys de garrotades encara siguem un país):

«El nostre és un país ben estrany. D’una banda, els enemics del procés sobiranista ens expliquen que a Catalunya la fractura social ja és un fet, i que als cosins, als oncles i a les cunyades els és impossible compartir taula ni en els dies més assenyalats sense que esclati el conflicte. I aquests mateixos personatges ens il·lustren sobre l’atmosfera asfixiant que han de patir els no independentistes a causa de l’opressió dels totalitaris (els independentistes, és clar), que els fan la vida impossible a l’institut, a la fàbrica, a la perruqueria o, fins i tot, en els trajectes en metro o autobús.

»Però el més curiós del cas és que aquests individus –que no es cansen de separar la població pels seus cognoms, pel seu origen o per la seva llengua, i que tenen els nassos de reivindicar la sang com a factor d’unitat– es presenten cada dos per tres a casa nostra i no pateixen cap de les vexacions que expliquen. Res de res. L’últim exemple el tenim aquest Sant Jordi, amb desenes de milers de persones als carrers de Barcelona. Persones que, cap d’elles, no van insultar, escopir, esgarrapar o mossegar ni la demòcrata Rosa Díez, ni el transparent Pedro J. Ramírez ni la solidària Soraya Sáenz de Santamaría mentre signaven llibres o repartien roses.

»Mireu si som un país estrany que tenim dins del nostre espectre polític un partit que es diu d’esquerres, el PSC de Navarro, que castiga militants que van a actes d’altres grups d’esquerres. Però aquest mateix partit envia dirigents a compartir copa de cava o butaca amb Llanos de Luna, Sánchez-Camacho o Albert Rivera. I també, per cert, amb el representant de Vox, el tal Santiago Abascal, un paio amb una ideologia més ultramundana [**] que Queipo de Llano i Millán Astray junts. Això va succeir a l’interior del barceloní Teatre Victòria el passat 23 d’abril. I a fora, per cert, no hi havia cap massa enfurismada de nacionalistes totalitaris intransigents. A fora només hi havia indiferència».

“País estrany”, Jordi Creus, 28/4/2014.

 _________________________________

[*] Aquestes ratlles les escrivia pel FB aquest matí la meva filla Alba, des de Roma. Qui sap si hi pensa, el guia del recte socialisme català, que les seves exhibicions d’alta política se saben més enllà de les nostres fronteres (i també més enllà de les espanyoles)… És probable, tant com que s’ho agafi amb la mateixa patxorra amb què veu desplomar-se el seu partit (el d’aquí), com si no anés per ell el pollastre.

[**] Sic. ¿Potser volia escriure “ultramuntana”, l’autor de l’article, és a dir ‘conservadora’, ‘reaccionària’, ‘integrista’? Potser, però val a dir que la definició de “ultramundà” també hi escau: “Que està més enllà del nostre món”.

_________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Mani unionista a Barcelona. No us vénen ganes de demanar perdó per ser catalans? A mi tampoc (Foto: naciodigital.cat)]

  

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 29 d'abril de 2014 per mininu

De la ‘casta extractiva’, o amb qui ens juguem els quartos

Deixa un comentari

Us explico el final, però que ningú s’empipi, perquè el fragment d’article que copio (i pasturo) podria servir perfectament d’entradeta, convidant com convida a llegir-lo: «El món s’ha refundat, l’economia i les comunicacions són planetàries i Espanya està integrada des de fa 25 anys en la Unió Europea, però l’“hongo mesetario”, que en diu l’historiador andalús Javier Pulido, fa com que no passa res, dissimula i contraataca. Catalunya, però, ja li ha dit prou, i Europa també». Eugeni Casanova, “Madrid, Ciutat Sol, ciutat paràsit, forat negre”, a VilaWeb, 7·12·13)

Estàvem força al cas del que explica en Casanova pels escrits com ara d’en Francesc Sanuy sobre el capitalisme cañí de la capital d’Espanya (i no és exactament un joc de paraules i prou), o els d’en Xavier Díez, que també en fa uns magnífics retrats diacrònics, de la societat anònima que festeja a la llotja del Bernabeu; però, en la línia d’aquests dos i altres fins estilistes, l’Eugeni Casanova fa en el seu un treball de condensació impressionant, i crec que aquest no podia ser més útil i oportú, en el moment actual. Amb els precedents que ens descriu l’autor, si algú no entén que la Gran Llagasta, el Sinistre Rènec, la Persistent Paparra està a punt de quedar-se sense gos és que no ho vol entendre. Endavant:

«La història oficial diu que Castella va engendrar Espanya, però qui domina Espanya és Madrid i la regió que l’envolta n’ha estat més aviat una víctima. Madrid és el poder en se i per se, un magma cortesà, polític, funcionarial i financer que actua per inèrcia i es malfia del progrés o la innovació per por que li alterin l’estatus o els comptes de beneficis.

»Aquest microcosmos endogàmic no s’ha preocupat mai per generar cap mena de riquesa productiva i s’ha alimentat històricament dels recursos dels altres. Al principi, els de la Castella circumdant i aviat els d’un imperi on no es ponia el sol, però, passats els segles, s’ha acabat refugiant en el drenatge sistemàtic i gairebé exclusiu dels Països Catalans, amb una extensió quan Espanya es va incorporar a l’Europa unida, el 1986.

»Madrid és una ciutat-concepte, sense intel·ligència evolutiva, que actua des de l’arrogància i té al·lèrgia al consens i a la crítica. Es nodreix de l’Estat que ella mateixa genera i no analitza, dialoga o raona perquè controla tots els ressorts polítics i administratius, una criatura cega que imposa l’’ordeno y mando’ com a contracte social. Aquesta manera de fer li ha funcionat durant segles gràcies a l’absolutisme, però la democràcia la va posar en qüestió i la mundialització l’ha esquerdada. Ara, la societat en xarxa i les noves tecnologies amenacen de donar-li un cop definitiu. Madrid, convertida en raó d’Estat, ha fet fallida de nou, com una vintena de vegades des que Felip II se la va inventar, i reacciona furiosa perquè la rebel·lió dels catalans l’aboca a l’abisme, i més quan la UE li tancarà l’aixeta el 2015.

  

»El geògraf i periodista Gonzalo de Reparaz (1860-1939), un regeneracionista nascut a Porto i establert a Madrid que pretenia refundar Espanya sota els principis de l’iberisme i la descentralització, ai!, va denunciar ja al segle XIX ‘el model de depredació mesetaria’, ‘que arruïna les regions costaneres de la península’.

»El procés de fabricació de Madrid i la seua elefantiasi botulínica ajuden a entendre la història i sobretot el moment actual. Felip II va dur la cort el 1561 a un poble perdut fugint del parlamentarisme de Barcelona i València, les dues ciutats mediterrànies que capitalitzaven des de feia segles el creixement ibèric, amb un altre gran pol a la costa atlàntica, Lisboa. Dues mentalitats, ‘la marítima i la mesetaria’, diu Reparaz, la del pacte i la de la imposició reial, que van xocar des del primer moment, dos conceptes tan diferents d’entendre la política i les relacions humanes que s’han enquistat com a irreconciliables al llarg dels segles.

»Emplaçada en una estepa desolada, a 400 quilòmetres del port més pròxim quan regia un imperi marítim, lluny de qualsevol via de comunicació i d’innovació, Madrid va ser des de l’inici una rèmora per a l’Estat. El primer efecte de la construcció de l’urbs cortesana va ser la despoblació del territori circumdant, literalment drenat per donar-li gruix. La cort rebia productes de luxe d’arreu del món i no incentivava el creixement local, amb una indústria molt precària i sense manufactures de qualitat. La protecció del preu del blat per nodrir la capital va arruïnar els pagesos castellans.

»Els interessos de la Villa y Corte eren a Amèrica i a Europa, no pas en el seu entorn, i va anar estenent la desolació en cercles concèntrics a mesura que anava creixent, fins que va acabar devorant Espanya completa. Centrada en si mateixa, niu de burocràcia, de favoritisme, basada en el subsidi i la prebenda, la ciutat va generar un microcosmos controlat per una oligarquia insaciable que menystenia el comerç i la indústria.

»Vertebrar Madrid va suposar desvertebrar Espanya: ‘Madrid va contra la geografia’, deia Reparaz. Però la cort havia de seguir engreixant-se i va instaurar un sistema extractiu mancat de tota intel·ligència, de terra cremada, que deixava exsangüe tot el que tocava per treure’n un profit ràpid. Un llibre de referència que es va convertir des del moment que va aparèixer, l’any passat, en un èxit mundial, ‘Why Nations Fail’ (‘Por qué fracasan los países’), de Daron Acemoglu i James A. Robinson , exposa ja en el primer capítol que el model d’explotació espanyola va provocar el subdesenvolupament endèmic de Sud-amèrica. És el gran exemple, en un assaig que aborda centenars de casos dels sis continents, d’un sistema ruïnós i fallit al servei d’una minoria.

»Però tot el que van arrambar no va produir res. L’historiador Jaume Fàbrega explica que ni un sol dels productes alimentaris del nou món es va escampar a partir de Castella, va ser Portugal qui ho va fer, i la cultura que es va generar ‘és un cas únic al món d’orgull de l’ociositat: era noble aquell que podia demostrar que els seus avantpassats no havien treballat mai. Els don, els hidalgos, una capa molt àmplia de la societat, eren pobríssims i basaven el seu estatus en l’aparença, per això necessitaven els catalans. Un castellà no podia fer segons quines feines comercials, que assumien els jueus o els catalans. Quan desapareixen els jueus [i els conversos, que en van continuar les activitats], els catalans els substitueixen en l’imaginari local, i això es veu en Quevedo, que passa de l’antisemitisme a l’anticatalanisme’.

 »Com quan existia la cort, Madrid no se sotmet al joc liberal de la competència econòmica i política; ho monopolitza tot per decret. Per entendre Espanya, cal endinsar-se en el funcionament i la mentalitat de l’“elit extractiva”, que es visualitza avui a la llotja del Bernabeu, amb la delegació Pont Aeri- Foment a Barcelona. Aquesta ‘elit’ –casta, segons aportació italiana– ha dut Espanya a la ruïna generació rere generació com un Polifem que devora el seu mateix país. Però cada nova fallida no provoca un replantejament del sistema, sinó una reacció virulenta per recuperar els guanys personals dels oligarques: més centralització, més autoritarisme, més càrregues fiscals…

»La banca, l’energia, les comunicacions, les constructores, Barajas, l’AVE, el túnel de Pajares, el corredor central… La crisi actual és el fracàs del model històric de Madrid, que la casta ha carregat de nou a les arques de l’Estat, i molt particularment als catalans. És l’enèsim fracàs d’un model productiu i d’un sistema econòmic i polític, que s’afegeix al cultural, a l’educatiu, al territorial…, amb la corrupció com a frontispici general.

»Després de 450 anys, la Villa y Corte estepària ha aconseguit per fi, amb el tàndem PP-PSOE, el poder total i s’ha convertit en un forat negre que s’ha empassat l’economia sencera. Madrid, la Ciutat Sol, la ciutat hidra, la ciutat paràsit, ho regeix tot: els transports, la política, les finances, la justícia, els grans mitjans, les grans corporacions… però no és responsable dels seus actes. Com els vells monarques absoluts –i l’actual, un altre producte pota negra–, no ha de retre comptes a ningú i no respon per les seues extravagàncies. ‘Per quina raó hauria de canviar, doncs?’, es pregunta el gallec Óscar Pazos a ‘Madrid és una illa’. Germà Bel recorda que aquest model predatori té el suport del 92% del congrés.

»El món s’ha refundat, l’economia i les comunicacions són planetàries i Espanya està integrada des de fa 25 anys en la Unió Europea, però l’“hongo mesetario”, que en diu l’historiador andalús Javier Pulido, fa com que no passa res, dissimula i contraataca. Catalunya, però, ja li ha dit prou, i Europa també».
_____________________________________

[Foto de l’entradeta: A bodes em convides! (naciodigital.cat)]
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 8 de desembre de 2013 per mininu

La burra ni hi veu, ni vol beure

Deixa un comentari

 

 

Lluís Bou / ElSingularDigital.cat
 
L’escriptor gallec Suso de Toro ha retret avui [13 de setembre] a la política i la intel·lectualitat espanyola que es fa el sord respecte a la societat catalana i que es mou pels tòpics amagant la realitat. En un article on mostra admiració pel sentit cívic de la Via Catalana per a la independència, De Toro es queixa que gairebé ningú de Madrid ha tingut la humilitat de venir a Catalunya a escoltar el que pensa la gent.

En un article titulat “Admiremos a Cataluña”, critica la desinformació que fa anys s’ha fet respecte a Catalunya. “Els mitjans de comunicació d’abast estatal, tots ells radicats a Madrid, van crear durant dècades una consciència d’Espanya que va falsejar la seva realitat. En aquest falsejament Catalunya va ser ignorada i despatxada sota clixés interessats, i així la generalitat de la població espanyola ho ignora tot de Catalunya i en canvi està plena de prejudicis cap als catalans. Ens van pintar una Catalunya provinciana, tancada, avorrida, fracassada, obsoleta… Però la Diada d’enguany marca un punt i a part, és un desmentiment de tot això i mostra un país ple d’energia. D’ara endavant els espanyols miraran cap allà amb curiositat uns i amb temor i desconfiança altres, però molts voldran entendre el que ha passat. El que ha passat es veia venir si un s’acostava allà i es molestava a escoltar el que deien i sentien les persones que hi vivien, però simplement es va ocultar; en canvi, la premsa informava amb més o menys extensió un mes sí i un altre també que un nen no podia rebre classes en castellà, que perseguien les curses de braus… Tot semblaven mesquineses. I de sobte apareixen més d’un milió de catalans demanant la independència. On era tanta gent que no ens ho van explicar?”, es pregunta.

Suso de Toro també compara la “lliçó cívica” de la Via Catalana amb l’atac el mateix dia a la delegació de la Generalitat a Madrid, que al seu entendre no va ser cap anècdota. “Amb aquesta Diada acaben de donar-nos una nova lliçó de civisme i llibertat. Per comprendre com de necessària és aquesta lliçó cal tenir present el que va passar el mateix dia a Madrid, un atac feixista que no és cap anècdota. La mesura de la llibertat i de l’aire que es respira a la capital de l’Estat i al conjunt de l’Estat la donarà el tractament que es doni a aquest atac: se li aplicarà la llei antiterrorista?, seran il·legalitzades i perseguides aquestes organitzacions com van fer els polítics i la justícia espanyola a Euskadi? I , quan apareixen multitud de policies ben proveïts cada vegada que la ciutadania defensa legítimament els seus drets, per què no estava en aquesta ocasió a les rodalies del lloc per protegir-lo? Quin fàstic!”, assenyala.
 

L’escriptor gallec remarca especialment el fet que la mobilització de la Diada no era cap manifestació, sinó una cadena humana organitzada durant mesos i amb una gran dificultat logística. “No es valorarà la dimensió d’aquest gran acte cívic si un no s’adona que no era una manifestació com la que hi va haver fa uns mesos. La Via Catalana va ser el resultat d’un treball organitzatiu de mesos, cada persona es va anotar i es va adreçar al lloc on li corresponia al mapa de la cadena. No va ser un rampell d’un dia o una setmana, un moment d’enuig que ocupa els carrers, sinó que cada ciutadà o ciutadana es va buscar la seva samarreta i es va apuntar amb temps per ocupar el seu lloc corresponent . No es tractava d’una multitud de manifestants sinó d’una ciutadania organitzada voluntàriament i des de baix, parlem d’un poble decidit que té una decisió tremendament madurada perquè l’ha anat elaborant a través dels anys i de successives experiències que li van anar demostrant una després de altra que l’Estat espanyol no reconeixia les seves demandes i no protegia la seva llengua ni tampoc els seus interessos. No és una ocurrència sobtada”.

De Toro considera que s’equivoquen els qui li repliquen queixant-se només d’Artur Mas, d’Oriol Junqueras, de CDC o d’ERC. “Per més que els insistia, repetien els seus còmodes prejudicis i el reduïen a una dialèctica de partits, gairebé ningú va tenir la humilitat d’anar des de Madrid a Barcelona, i no diguem a d’altres ciutats catalanes, a preguntar i escoltar la gent. No comprenien que era la gent, no pas els partits; Mas només es va posar al capdavant d’un moviment social de gran profunditat perquè no va tenir més remei. El que van fer els mitjans de comunicació madrilenys i la política espanyola va ser menysprear els catalans, reduir-los a una gent atordida i conduïda astutament per uns malèvols polítics enemics d’Espanya. El que van fer va ser negar-los la dignitat personal, a aquestes persones, precisament als habitants d’un país que sempre ha donat lliçons de civisme a Espanya. Tindran molts defectes, els catalans, però són una societat amb una complexitat i densitat cívica com no en conec una altra. El que ara tenen davant és la realitat, els catalans no eren uns desaprensius aprofitats i unes sangoneres, com ens van explicar, sinó que tenien dignitat. Tones de dignitat col·lectiva i personal”, argumenta.

 _________________________________

+ Opinió: “La Via Catalana serà un model de referència al món”. Víctor Alexandre, 17.9.2013.
   

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 19 de setembre de 2013 per mininu

Com tapar-se les orelles amb les majories silencioses

Deixa un comentari

 
 
Completa demostració, en el dia d’avui, de la mena de diàleg que la Meseta medieval ens proposa per anar navegant ben units per les amistoses aigües del Proyecto Común, sense canviar el rumb que ens ha de portar, als catalans de merda d’ara, a la feliç dissolució en l’Espanya una i en la seva apostoflant llengua comuna.

 
Començo el dia sentint els tertulians habituals que debaten sobre l’última pensada de l’integrisme carpetovetònic: clavar la queixalada en la mainada que cada dia més abundantment acompanya els pares en la reclamació d’una Catalunya sobirana. Segons els que s’han passat tres-cents anys rentant-nos el cervell perquè hi entaforéssim la seva noció de nació, la seva castellana idea de la realitat, els tendres nens i nenes catalans són “adoctrinats” en l’odi envers Espanya…, com si Espanya no fes ella sola mans i mànigues per fer-se odiosa. Una de les coses que la fan més odiosa és justament l’absoluta incapacitat per a l’autocrítica (repasseu l’exemple recent del fiasco olímpic castellà, les reaccions furibundes al qual deuen haver fet odiós Madrid al COI i deuen haver tancat per a la ciutat la porta d’accés a uns hipotètics JJ OO per una bona temporada), i tinc la impressió que cada dia més gent s’adona d’aquesta evidència, fins ara restringida als catalans i als altres pobles peninsulars igualment espanyols per decret-llei.

Els noticiaris del vespre ens informen de l’altra oferta del dia (dues pel preu d’una): el Tribunal Constitucional rebutja la recusació del seu president plantejada per la Generalitat i el Parlament de Catalunya, atès que el senyor magistrat, un tal Pérez de los Cobos, és militant del PP, o ho havia sigut, i com a tal s’havia significat pel seu anticatalanisme. A Espanya aquest insòlit desdoblament de personalitat no obsta, doncs, perquè l’home presideixi l’alt tribunal que ha de dirimir, amb freda imparcialitat, els calents conflictes puntuals derivats del Conflicte permanent entre aquestes dues nacions, estructuralment i conceptualment incompatibles.

Per completar el menú, de postres ens serveixen que aquesta tarda la presidenta del Congrés de Diputats ha retirat la paraula al portaveu d’ERC, Alfred Bosch, perquè defensava, en anglès, la causa dels mestres balears contra el decret de trilingüisme amb què el govern Bauzà vol desplaçar el català insular a la condició de llengua residual. Espanya: quin cansament enorme, quin fastig oceànic produeix la sola contemplació d’aquest mamut obstinadament monolingüe!

Aquest últim escenari ens porta a la figura de l’escriptor “gironí d’adopció” Javier Cercas, que va fer una diana editorial fa un temps amb la publicació d’un llibre sobre el cop d’estat perpetrat per Tejero, Armada i companyia el febrer de 1981 i que va ser l’inici de la fi de la fantasmada de l’Estat de les autonomies, les escorrialles del qual estem vivint avui acceleradament. Es veu que el noi Cercas va publicar dies enrere un article a El País (abans El Pais) en el qual titllava de “totalitarisme soft” l’ascens i eixamplament del sobiranisme català. Ho explicava avui mateix al diari Jaume Clotet: “Davant la falta d’alternativa convincent, i davant l’allau d’arguments emocionals o quantificables en favor de la secessió, els partidaris de la unió amb Espanya acusen els sobiranistes de totalitaris. Sincerament, esperava més de Javier Cercas”. Jo també: la decepció ha sigut descomunal. Fa uns dies vaig tenir a les mans el llibre en qüestió, Anatomía de un instante, però anava carregat i no el vaig comprar. Ara me n’alegro, perquè penso que si el seu autor té la percepció que demostra tenir del procés que estem vivint ara mateix i a la nostra pròpia terra, ¿com puc pensar que afini en l’anàlisi d’un succés tan llunyà en el temps i en l’espai, físic i mental? Si us en voleu convèncer, podeu llegir la resta de desbarrades a l’escrit d’en Clotet: “Afirma Cercas”.

Com tots els apologetes del negoci de la Unidad, en Cercas no entén (o no ho vol entendre, atesa la seva condició de català de Girona), que la raó per la qual els catalans volem fotre el camp d’Espanya és la mateixa Espanya. Ja poden anar tocant tots els flabiols que tinguin a l’abast, doncs, que el diagnòstic està fet, i fet per una societat catalana que ha madurat i no la tornaran pas a enganyar així com així.

Un dels flabiols sonants més celebrats és el que va bufar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría l’endemà de la gran, enorme cadena humana de 400 quilòmetres de catalans. Sobre aquest estratagema argumental tan curt de gambals ha escrit unes ratlles impecables el redactor d’El Punt Avui Xevi Sala, que comparteixo més avall amb els que llegiu aquestes meves. Abans, però, deixeu-me que enllaci amb dos articles més d’allò més convenients pel moment present: “El caso de los catalanes”, escrit recentment per Enric Juliana a La Vanguardia, situa el debat en el seu punt exacte, i el lector en el punt correcte de la perspectiva de les coses; l’altre, d’Eugeni Casanova (“A França li convé un estat català”), desmenteix un altre tòpic com és el del teòric isolament de Catalunya, en la seva determinació de caminar sola. Allò que deia el president Companys que “totes les causes justes del món tenen els seus defensors” i que “en canvi, Catalunya només ens té a nosaltres” no és ben bé cert: també té els interessos de les nacions que la veuen com una potència comercial, així que deixi anar el llast espanyol. Aquella sentència que algú va dir d’Anglaterra, que “no té amics ni enemics permanents, només interessos permanents”, és una raó de pes, tan cínica com vulgueu però inapel·lable, que és aquí, al tombant de la cantonada.

Aquest és el text de l’amic Xevi Sala, que la clava:

«L’habitual demagògia del Partit Popular en tot el que fa referència a Catalunya ha arribat a proporcions metafísiques a partir del moment que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ha proposat l’esotèric exercici d’escoltar els silenciosos. Sense precisar, és clar, com s’ho han fet, els silenciosos, per fer-li saber que volien ser escoltats, ni tampoc –això sí que seria extraordinari– la fórmula que pot permetre comunicar-se amb aquells que legítimament trien l’opció de no comunicar-se. El que volen els silenciosos és primordialment que ningú els emprenyi, per això la proposta de la senyora Soraya de tenir-los en compte segurament no els hagi fet ni fred ni calor. Posats a donar importància al silenci, jo em quedo amb la cançó d’en Raimon, que potser la senyora Soraya no coneix perquè la majoria silenciosa que tant l’amoïna era cridanera i repressora quan ell la cantava als escenaris de la resistència franquista, i que fa així: “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg. / Jo vinc d’un silenci que no és resignat. / Jo vinc d’un silenci que la gent romprà. / Jo vinc d’una lluita que és sorda i constant.” Sí, nosaltres vam ser la majoria silenciosa quan ens tapaven la boca i ens trepitjaven la llengua, encara que els hereus del franquisme s’entossudeixin a oblidar-ho amb la mateixa barroeria amb què un dia van fer-li dir al rei Joan Carles que l’espanyol mai va ser una llengua d’imposició.
»En democràcia, la majoria silenciosa que opta per no presentar-se mai a les eleccions ni tan sols per mobilitzar-se per anar a votar és tan respectable com difícil d’interpretar, però almenys, a diferència del que li passa a la senyora Soraya, té l’encert de saber que si no tens res interessant a dir no has de desaprofitar l’ocasió de no badar la boca».

    

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 18 de setembre de 2013 per mininu

Insultar deixarà de ser de franc

Deixa un comentari
No puc deixar passar sense comentar aquesta notícia, tenint en compte la insistència amb què en diversos apunts d’aquest blog m’he referit a la irritant impunitat amb què els catalans hem estat insultats repetidament i per múltiples causes –o excuses– des de Ponent, i la sorprenent manca de reacció a aquest cúmul d’agressions, una insensata apatia, impassibilitat o meselleria que no ha fet més que donar corda a la intolerància i a la violència verbal d’aquella colla de troglodites, uns quants dels quals s’asseuen a dreta i esquerra de l’arc parlamentari espanyol.

Només cenyint-nos a aquest segment de (teòrics) servidors de la cosa pública, a qui se suposa un cert nivell de cultura, la llista de penjaments gratuïts –en tots els sentits de la paraula– és llarguíssima, interminable, fatigosa i fastigosa a parts iguals. Algunes d’aquestes fineses eren recollides a la crònica del corresponsal d’El Punt Avui a Brussel·les, Albert Segura: “Europa no admet més brometes amb el nazisme. Fins ara Brussel·les havia passat per alt les comparacions que tant el PP com el PSOE, Telemadrid o Pedro J. Ramírez han anat fent de l’independentisme català i d’Artur Mas amb l’Alemanya nazi i Adolf Hitler”. L’advertiment és de l’eurocomissària Viviane Reding i té com a clar destinatari l’Estat castellà, que, ultra els nombrosíssims casos acumulats –comesos o permesos– d’absoluta falta de respecte per Catalunya i els catalans, va travessar una línia vermella amb l’homenatge a la División Azul perpetrat fa uns mesos per l’ambaixadora d’Espanya a Barcelona, María de las Banderas de los Llanos de Luna.

De resultes, doncs, de la pressió parlamentària (ja era hora!) dels eurodiputats Ramon Tremosa i Salvador Sedó (CiU), Raül Romeva (ICV), Izaskun Bilbao (PNB) i Ana Miranda (BNG), Reding avisa que a partir de l’1 de desembre del 2014 Brussel·les tindrà competències per “incoar procediments d’infracció” i castigar els estats membre que no sancionin “penalment la incitació a la violència i l’odi”.  Això significa que al cor de porcs de la difamació, l’insult i l’ofensa de la Meseta pot deixar de sortir-li gratis la seva activitat delictiva. Llàstima que, segons aquesta informació, això hagi de passar quan probablement ja serem tan lluny d’ells, que els seus grunys seran inaudibles i ja no faran cap efecte…

Fa pocs dies Hèctor López Bofill recordava que aquest mateix mes (i justament el dia 12, l’endemà de la Via Catalana) farà 800 anys de la batalla de Muret, que es va convertir en la Muralla on es van estavellar les aspiracions occitanes de Pere I, cosa que va fer girar els ulls del seu fill, el rei En Jaume, i successors cap al sud, on, a més d’ampliar els territoris reials del Casal de Barcelona, van ajudar desinteressadament els castellans a conquerir la seva part de Península als moriscos. La desfeta de Muret ens va posar, doncs, al costat d’una gent que es revelaria objectivament com una desgràcia per als seus veïns i que anys a venir es convertiria en la nostra gran incomoditat.

Ve a tomb, en aquest sentit, un article de Manuel Cuyàs sobre un seu conciutadà, Antoni Puig i Blanch (Mataró, 1775 – Londres, 1840), que signava les seves obres AntoniPuigblanch i que té en el seu haver ser “un dels autors de la destrucció de la Inquisició espanyola, potser el principal”, en paraules de Josep Pla (Notes per a Sílvia) citades per Cuyàs. Vegem-ne un fragment, amb unes destacades observacions del polític i escriptor maresmenc:
 

»Pla comenta i reprodueix textos del seu “admirat”. Diu que Puigblanch considera que “l’home castellà” s’ha format en un país “que se contentó en envidiar a Aragón la libertad, ayudando a quitársela”. Paraules dures. Segueix Pla dient que Puigblanch, després d’estudiar les inclinacions liberals dels pobles d’Espanya, conclou que els súbdits de Catalunya són els únics que en tenen, tot i que “el catalán mismo, en otro tiempo de carácter tan libre, ha perdido no poco su amor a la libertad después que se halla unido al indolente castellano sobre todo después de los repetidos esfuerzos que ha hecho para recobrarla”.

»Quan la República era un ens en construcció, amb Catalunya volent-se governar, Pla evoca el Puigblanch de l’època de les perruques i el rapè que amb el llibre La inquisión sin máscara va contribuir efectivament a l’abolició dels sants tribunals i amb altres escrits es va preocupar per la llibertat del seu país. Em sembla que la Catalunya preindependent o preconsultiva que necessita referents no hauria tampoc de negligir-lo».

Som a migdia del 5 de setembre de 2013, i avui, a menys d’una setmana per a la Diada i la cadena humana amb què els catalans ens enllaçarem de punta a punta del Principat per reclamar la llibertat perduda, el President ens anuncia des de Catalunya Ràdio [*] que si la consulta no té l’autorització de les autoritats castellanes (això és, permís de l’invasor), no tindrà més remei que esperar al 2016 per convocar llavors, un cop esgotada la legislatura (?), unes eleccions “clarament plebiscitàries”… És un ruixat d’aigua freda, no hi ha dubte, però potser millor que hagi sigut ara, abans de la Diada, perquè els encadenats estarem avisats, i ens convencerem que no ens podem adormir ni hem d’afluixar, per poder deixar enrere d’una vegada, més aviat que tard, l’amargor d’aquestes ratlles, prou justificades, de l’escrit de López Bofill:

«Tot plegat sembla que sempre ens movem en la direcció contrària a com actuen els pobles que han creat un aparell de dominació sigui per erigir-se com a protagonistes dels avatars històrics o sigui, simplement, per protegir-se amb efectivitat dels seus veïns.

»El procés cap a la independència en el qual semblem immersos de moment no representa un canvi substancial en aquesta constant que s’ha reproduït durant segles. La manca de claredat en el discurs sobre els objectius que ens proposem, la suprema autoexigència (per exemple, l’apel·lació a unes supermajories que no s’han exigit mai a cap comunitat que hagi aspirat a la sobirania), la poca consideració cap als elements que determinen la nostra identitat nacional (fins i tot amb la predisposició a renunciar a la llengua com a moneda de canvi de la llibertat política) o la ingènua confiança en el fet que les relacions de força (incloses les reaccions violentes) no tindran cap paper ni en el trànsit cap a la secessió ni en la defensa del futur estat independent serien l’adaptació contemporània a això que podríem anomenar, per contraposició a la voluntat de poder, la voluntat d’impotència».
 
Pit i collons? Doncs pit i collons!!

____________________________________

[*] A la mateixa franja horària, dins la tertúlia matinal de l’emissora, l’antic diputat tortosí del PP Josep Curto (ara desvinculat del partit) ha dit, literalment, que “el Govern català no sap amb qui es juga els diners”, i que “a la Meseta tots els arguments es basen en la mentida i l’estafa”. Qui tingui orelles per escoltar, que escolti…
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 5 de setembre de 2013 per mininu

PSC: per què suar catalanisme?

Deixa un comentari
Ja fa més de trenta-cinc anys del famós míting del socialisme català –unificat sota la sigla del PSC–, els assistents al qual, al Palau Blaugrana, “van suar socialisme”; i recordant-lo, més d’un i més de dos es pregunten “què se n’ha fet, d’aquelles flors”, parafrasejant la cançó que va popularitzar el llegendari Grup de Folk.
S’ho demanava, per exemple, l’Assumpció Cantalozella [blogspot] ara fa tres anys, quan estaven en marxa per tot Catalunya les consultes populars iniciades a Arenys de Munt. Deia l’escriptora gironina:

«Ho sap tothom. El PSC té dues grans famílies dintre seu. És una llàstima que no admeti que en té una altra: la que vol una Catalunya independent, sense abandonar les tesis socialistes. La Catalunya que calla en aquest procés d’independència transversal que s’estén per Catalunya.

»Quan parlaran els socialistes independentistes de Catalunya? Quan s’articularan en una opció en què molts catalans i catalanes se sentirien còmodes? O és que potser aquestes persones només tenen una solució: mantenir-se dins l’actual moviment transversal de base –el de les consultes–, que admet tothom, sigui quin sigui el seu credo polític? És clar que també en tenen una altra, d’opció: passar a incrementar les files d’una de les formacions que, obviant el mot socialisme, formen les esquerres independentistes catalanes d’aquest 2010.

»Quina badada, PSC! Quina metamorfosi des d’aquells grups pristins que van introduir el dret de l’autodeterminació de Catalunya en els primers estatuts. Que es van jugar tant de temps lliure de la joventut per aconseguir allò que els socialistes de tot el món tenen: el dret d’estimar llurs països i desitjar que cap estat aliè els sotmeti.

»Feu tant l’orni com vulgueu; renegueu dels drets d’una part del socialisme català; molts i moltes de nosaltres seguim existint, i assabenteu-vos-en: som molts més dels que voleu i dieu».

És esborronador posar de costat les profètiques i angunioses paraules de Cantalozella amb la realitat del socialisme català d’avui, entestat a suar de tot menys catalanisme. Els grotescos episodis firmats per Lucena, Sabaté o el mateix Navarro fan mal, i no solament al propi partit, com és evident, sinó a qualsevol espectador neutral: mal al cor, però també mal als ulls, fins a la vergonya aliena.

 “Ara us pensareu que m’ha tocat massa el sol i desvariejo”, deia l’altre dia Carles Ribera al seu bitllet“però haig de confessar que quan l’independentisme va començar a ocupar la centralitat política la meva intuïció era que el PSC se situaria com la formació amb més futur en una Catalunya independent. M’explico”. I s’explicava dient que el partit socialista, només mantenint una discreta posició, en relació amb el moviment sobiranista, hauria estat en condicions d’entomar les regnes de la centralitat social, al final del procés, fos quin fos el resultat d’aquest; i en comptes d’això, el que ha fet és “cremar les naus”, posant-s’hi descaradament de cul, de manera que ha quedat en la posició contrària: ara, passi lo que passi, el PSC quedarà com un pària.

Pere Navarro diu que no li agraden les cadenes, i ell no para d’encadenar gracietes com aquesta, i darrere seu el partit que tan subtilment dirigeix no para d’encadenar fiascos. Avui mateix la realitat colpeja fort amb un altre, el penúltim: llegim al digital Directe.cat que el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, que s’havia manifestat partidari de l’oficialitat del català en aquell organisme, “ha tirat la tovallola”, i ho ha fet “no pas per la negativa del PP i el seu representant Alejo Vidal Quadras, malalt d’odi envers Catalunya i previsible en la seva oposició, sinó que ho ha fet per l’oposició frontal del PSOE que ha fet palesa el socialista i vicepresident europeu, Miguel Ángel Martínez, que a més és el responsable del multilingüisme al Parlament Europeu (…). Aquest fet és motiu més que suficient perquè el PSC trenqui les relacions amb el PSOE; si l’atac del PSOE a la llengua catalana no afecta la sensibilitat cultural de l’actual direcció dels socialistes catalans, vol dir que la basculació del PSC cap al feixisme de què avui parlava el director de VilaWeb, i que ha posat nerviós a més d’un, és ben certa”.

 

No és cap error de transcripció, ni res d’això: el director de VilaWeb, Vicent Partal, acaba de publicar sota aquest enunciat un impressionant article editorial, en dues entregues, en el qual deixa aclarits uns quants extrems de l’estranya deriva immobilista del PSC, i per tant s’agraeix l’esforç analític del periodista valencià. He de dir que el meu personal nus de la qüestió (a saber: per què el socialisme fa sempre costat, per definició, a les persones indefenses i en canvi no fa el mateix amb els pobles indefensos) no me’l desfà pas, però repeteixo el meu reconeixement pel treball. En selecciono alguns fragments, però deixeu-me insistir a fer-ne la lectura sencera, totalment recomanable, encara que ja aviso que és esfereïdora:

«Algunes declaracions i preses de posició de l’actual direcció del PSC són causa d’una notable controvèrsia. Perquè traspassen clarament la línia que vinculava aquest partit amb les altres forces democràtiques catalanes. Mai abans cap partit dels que s’havien oposat a la dictadura no s’havia atrevit a adoptar posicions tan extremistes contra el nacionalisme català i contra la voluntat popular com les que adopta el PSC. Esbrinar per què passa això és, doncs, important. De fet, a parer meu, respon a tres qüestions. Primera, a una marginació creixent; segona, al nivell intel·lectual de la direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no té gens de tradició democràtica.
»En primer lloc, doncs, ningú no ha de perdre de vista que el PSC és un partit acorralat. (…) Tothom creu, a més, que la caiguda no ha tocat fons».
 
«La patacada, per tant, és immensa. Hi ha ben pocs casos de partits que hagen passat d’una manera tan veloç del poder absolut a la mediocritat institucional. Però, encara que hi haja qui diga una altra cosa, no n’és pas la causa l’augment de l’independentisme. Els indicis de la notable incomunicació entre el PSC i la població ja eren ben visibles durant els anys de Montilla, sinó que el poder absolut els feia insignificants».
  
«Més i tot: la bunquerització del sector dirigent del PSC ha arribat a l’extrem insòlit d’insultar públicament dirigents socialistes destacats, de desautoritzar-los davant els electors i, per tant, de desautoritzar també les sigles que representen. Són els casos del cap dels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, o del president del PSC a Girona, Joaquim Nadal, entre més».

«Això és el PSC d’avui. Un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i desorientada, mentre una bona part dels seus militants, de les seues cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni històric i polític, es desesperen i no veuen cap eixida possible. I aquest és el primer element, clau i imprescindible, per a entendre per què l’actual cúpula dirigent del partit de Reventós i Obiols, el partit de Pasqual Maragall, comença a bascular lamentablement cap al feixisme».

«El PSC és un partit acorralat, però això tot sol no explica com, des de la tradició de Reventós, Obiols i Maragall, la cúpula dirigent ha pogut arribar a adoptar posicions tan perilloses com les que hem vist aquests dies. Per a explicar-ho cal entendre també l’enorme buit ideològic en què ha acabat caient, amb el nacionalisme espanyol com a únic argument diferenciador de la seua marca electoral. I això malgrat la demostrada incapacitat del nacionalisme espanyol de bastir un discurs democràtic, alternatiu al nacionalisme de la dreta».
 

«El PSOE havia de canviar Espanya, però a vegades em demane si no és Espanya que ha acabat canviant el PSOE. Després de la victòria del 1982, aquella enorme força social que els socialistes dirigien no s’aprofità per netejar a fons, per reconstruir a fons i solemnement l’arquitectura sociològica i política, de poder, del regne de Juan Carlos.

«Narcís Serra, allà al mig, era un home certament poderós, però no segregava ideologia. I potser per culpa d’això el PSC va acomodar-se en els seus escons del congrés. Era una força determinant, sense la qual el PSOE no guanyava les eleccions, però durant dècades no fou capaç de fer sentir la veu ni una sola vegada».

«Especialment perquè el terrorisme d’estat, la restricció discriminada de les llibertats civils o la creació d’un discurs gens matisat, que a partir dels atemptats i assassinats d’ETA atacava genèricament el nacionalisme basc i fins i tot català, és obra del PSOE, encara que no ens agrade reconèixer-ho. No del PP. No és estrany, precisament per això, que els primers militants contra els nacionalismes perifèrics, i encara més acèrrims, provinguen del PSOE. Rosa Díez i UPyD, o els Ciutadans mateixos, són emanacions socialistes impacients.
»A Catalunya, a més, el PSC no va encaixar mai amb la voluntat popular. Per ells, era desconcertant que Jordi Pujol (crec que més Jordi Pujol que no CiU) guanyara les eleccions i manara a la Generalitat. Però, en lloc de reconèixer-ho i, per tant, d’analitzar-ne les causes i de provar de combatre-ho, el PSC i el seu ben engreixat entorn mediàtic i intel·lectual van optar pel menyspreu».

«Ara, mort políticament Maragall, el PSC topà de cara amb la realitat perquè el país el castigà amb una caiguda a l’infern de dimensions bíbliques. La desconnexió política, durant dècades, amb la gent cultivada, la pagà Montilla i la paga el seu successor. Una part enorme dels qui havien estat els seus votants ja no en volen saber res –ni d’ells ni de la seua manera d’actuar. Però, de nou, en lloc d’acceptar-ho i de rectificar, el PSC ha optat per ficar-se tot sol dins la cova, refugiat, acorralat, en l’espanyolisme, creient que aquesta és l’única característica més o menys sòlida que encara té en l’armari ideològic, especialment després del pas decebedor i frívol de Zapatero»

«El 15-M fou per a ells, en aquest sentit, un darrer colp mortal, en la mesura que aconseguí d’identificar-los als ulls dels joves urbans com una part integral d’una consigna que féu fortuna sota la sigla PPPSOE; una consigna, la dels indignats, tan certa com demolidora. Duríssima.
»Ara, el refugi en el nacionalisme espanyol, que sembla que és l’opció de la cúpula del partit, té també un preu notable, especialment en la Catalunya on el sobiranisme ha sabut guanyar la centralitat política i social: un preu de més marginalitat encara i de ballar amb els representants més preclars del feixisme».
   
«Perquè, si això que roman del PSC decideix definitivament de refugiar-se en l’espanyolisme, els seus companys de viatge seran per força el PP, que el PSC mateix ha denunciat durant dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l’extrema dreta. I si l’espanyolisme viu avui, com és el cas, una denúncia multitudinària de la societat catalana, aleshores em tem molt que la supèrbia sostinguda durant dècades i la lògica del discurs no acoste el PSC a actituds més pròpies del pensament feixista que no del que ells han sostingut i sostenen fins avui. Actituds entre les quals hi ha el menyspreu públic de la voluntat popular i la negació del joc de majories i minories en nom de la superioritat indiscutible d’una imatge immutable i transcendental de la nació. La que siga».

«La realitat constatable és que el nacionalisme espanyol no sap viure amb els altres ni ha estat gairebé mai un moviment de ‘nation-building’, de cohesió democràtica. El nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l’imperi i per això no sap conviure amb ningú. Ni amb el Marroc, ni amb Portugal, ni amb França. Ni amb Gibaltar, ni amb les ex-colònies americanes. Ni amb la pèrfida Albion, ni amb els jueus. Ni encara menys, naturalment, amb els Països Catalans, el País Basc o Galícia. I per a entendre-ho no cal ni tan sols agafar-se a la investigació teòrica, que prou que ho hem viscut tots plegats en la nostra pell.

»I és aquest supremacisme, que com tothom sap és la base més elemental, sòlida i persistent d’això que històricament hem conegut del feixisme espanyol, que per primera vegada veig, molt alarmat, que pot esdevenir la línia del nou discurs del PSC. No com una tesi de consum de tertúlies innocents o com unes pintoresques opinions d’aquest sector o d’aquell, sinó com la doctrina amb què pensen presentar-se cada dia en l’arena política. Alarma, la meua, que creix exponencialment, per cert, quan veig que la reacció dels militants sembla massa difícil, per la greu bunquerització de la cúpula dirigent que ja descrivia en l’article d’ahir».

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 22 d'agost de 2013 per mininu

La paciència no és infinita, ni la dels catalans

Deixa un comentari

Temps era temps, arran d’una de les seves frustrants incursions a l’estepa castellana, el president Jordi Pujol, ja cap a la part final del seu llarg mandat, va dir, fent esforços (diria jo) per no perdre els estreps ni les formes, que calia carregar-se de paciència, i va rematar l’autorecepta amb aquesta fórmula, entre contundent i desesperada: “…i si se’ns acaba, en comprarem més!”.
Ha plogut molt, des de llavors, i cada cop més sovint en forma de tamborinada.
“Al meu país, la pluja no sap ploure”, cantava en Raimon, i essent això cert (“o no plou, o plou massa”), ho és encara més quan la pluja ve de ponent. I així, a còpia de patir sequeres i tempestats combinades, el president Pujol ha arribat al punt que tots li sabem, de convencê’s que Catalunya no té més remei que anar sola, si no vol quedar dissolta en l’àcid de l’Estat unidimensional castellà.

Ho recordava Miquel Sellarès en el diari d’aquest 15 d’agost de festes majors, parlant de dues personalitats catalanes que “han fet en els darrers mesos un gir estratègic i real en la seva trajectòria política, adaptant-se a la gran majoria social del país que està a favor del dret a decidir i, una gran part d’aquesta, de la plena sobirania nacional”. Un d’ells, Jordi Pujol, “ha escrit fins i tot un llibre justificatiu, El camí davant del congost, en el qual l’expresident explica la seva decepció i com, des del seu espanyolisme històric, acaba fent el pas a l’independentisme com a única sortida a la decepció amb Espanya i a la impossibilitat de preservar la identitat, la llengua i la cultura de la seva nació”.

L’altra personalitat és Joaquim Nadal, que, sortint de la línia marcada per la cúpula del seu partit, el PSC, ha decidit acceptar la proposta de l’actual alcalde de Girona, el convergent Carles Puigdemont, i presidir una taula gironina que treballarà per la consulta sobiranista, i ho fa, explica, “per defensar un dret bàsic”, com és el dret a decidir. Tot això enmig dels esperables escarafalls dels seus coreligionaris, que de les maneres més pintoresques, per no dir patètiques, s’entesten a creure, i a fer-nos creure, que mamar-se el dit és un gran què que no ens podem deixar perdre, i emulant el gran Charly Rexach asseguren, en canvi, que això de córrer cap a la independència del país és de covards!

Per a Miquel Sellarès, la (re)conversió dels veterans Pujol i Nadal “no és més que el reflex de la realitat del país”, un país que “ja no està ni pel peix al cove ni per nous sistemes de finançament ni per nous estatus ni per entelèquies federals”. A la seu del PSC, però, residu del Partit Sense Crosta que reclamava Joan Ferran, fan com si sentissin ploure, ocupats com estan a retreure a Artur Mas (a qui, si no?) les retallades que pateix el pobre poble ras…

El president Mas intenta tirar endavant la nau que governa sense pendre mal amb les tisores mentre espera, debades, la resposta a la carta que va enviar fa ja un mes a Mariano Rajoy, que es veu que està ocupat llegint el fenomenal Victus d’Albert Sánchez Piñol (que està convençut, ha dit, que el llibre no farà pas canviar el punt de vista del polític gallec sobre Catalunya). La portaveu d’ERC recordava l’altre dia a l’ínclit doctor Rajoy Brey que la paciència dels catalans no és pas infinita, i que, a diferència d’altres temps, ara ja no estem disposats a anar a comprar-ne més enlloc. Aquí, en comptes de perdre el temps en collonades, anem afinant l’anàlisi, i cada dia queda menys espai i menys oportunitat per a l’estafa, la mentida, la contemporització, els contes de mai acabar per fer adormir la mainada.
Vegeu, si no, aquest complet treball (“España pierde Cataluña, como dijo Unamuno”) del professor de sociologia de la UB Xavier Martínez Celorrio, publicat a eldiario.es el 13 de setembre de l’any passat, tot just després de la macromanifestació de la Diada, i que els mesos transcorreguts no han fet sinó carregar-lo de raó. El copio sencer, marcant amb roig (per facilitar-los la feina) els passatges d’especial interès per als debonafederalistes navarrians, collbonians i lucenians:

«La Diada del 2012 marca el fin de 140 años de pactismo catalán para modernizar el Estado y hacer encajar la diversidad multicultural de España. Así de tajante es el mensaje de la masiva manifestación soberanista de Barcelona. Un clamor popular, tan ninguneado y minimizado por buena parte de la prensa madrileña como resaltado por la prensa internacional. También ciertas voces de la izquierda española culta han mostrado incomprensión, hilaridad y paternalismo posesivo contra esta demostración de fuerza del soberanismo catalán.
»Primero te ignoran, luego se ríen de ti y cuando te atacan, ganas. Con estas tres fases, el soberanismo no violento de Gandhi resumía las reacciones en contra que recibía del Imperio británico. Eran otros tiempos y otras latitudes pero el marco mental de los que se sienten superiores parece ser el mismo en todas partes y momentos.

»El catalanismo que propugnaba la solución federal de España, con Pi i Margall al frente, se remonta a la muy olvidada I República (1873), hace ahora 140 años. El sueño federal de Pi i Margall, inspirado en Proudhon y su ideario cooperativo, marca el inicio de la continua influencia catalana en la articulación institucional de la España contemporánea. Una influencia modernizadora siempre mal asumida y ninguneada por unas élites madrileñas y provinciales acomplejadas ante lo catalán, esa alteridad y némesis de la España decimonónica de trono, sables y altar.
Asumiendo, a la larga, la dualidad incompatible entre el alma castellana y la catalana, Miguel de Unamuno reconocía en carta a Manuel Azaña (1918): “Justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Casi un siglo después, Unamuno es profético. Eso sí, un siglo sinuoso y áspero que no ha resuelto ni la conllevancia orteguiana entre España y Cataluña ni los problemas de la identidad española y su memoria histórica, tolerando un mapa de fosas de la guerra civil que hoy da escalofríos. Pero, ya saben, aquí los crímenes del franquismo no se tocan y los archivos de Salamanca eran un derecho de conquista hasta hace dos días.   
El actual Estado de las autonomías, diseñado para disolver las reivindicaciones nacionales de Cataluña y País Vasco como reconocía Esperanza Aguirre sin rubor alguno, es otra hoja de parra caducada, inviable y deslegitimada que no puede disimular la realidad de su fracaso. A la vista del mundo y de los mercados internacionales, el modelo autonómico español dista mucho de ser funcional, eficiente y federal. Algo muy propio de unas élites que mantienen vetado cualquier cambio o reforma constitucional para diferenciar cuáles son nacionalidades y cuáles son regiones, atribuyendo y delimitando modelos de autogobierno y cooperación mutua,  un Senado territorial efectivo y un modelo fiscal eficiente y solidario. De eso nada.

La intocable y sagrada Carta Magna (votada solo por un tercio de los españoles hoy vivos) solo se reforma por la puerta de atrás, sin debate ni referéndum, para constitucionalizar el techo de déficit (2011) asumiendo, por dictado de Berlín, un tótem neoliberal que antes era indigesto para la socialdemocracia.  Hay reformas y reformas.

Ante la secular intolerancia y torpeza de la derecha para asumir la plurinacionalidad de la España real, la izquierda española no ha contrapuesto un proyecto histórico alternativo, modernizador y cohesivo. Ni adoptó medidas para desinflar el paraíso artificial del España va bien con salarios bajos y sin apenas impuestos ni construyó un relato consistente de justicia territorial y reconocimiento de la diversidad más allá del artificio de la España plural, ardid creado por el marketing de usar y tirar del que no queda nada.
Ya en 1999 dicen que Felipe González confesó a Pasqual Maragall que al pueblo español le costaba mucho asumir nuevos conceptos. El federalismo asimétrico no suponía uno, sino dos conceptos inasibles y complejos para la baja cultura política de los ciudadanos, según él. De aquel paternalismo protector y de renuncia, vienen estos lodos.
En el 2000, la factoría ideológica del PP actualizó la consigna gramsciana de la lucha continua por la hegemonía discursiva y mediática y sacó de la chistera el patriotismo constitucional. Dos en uno. Ni se toca la Carta Magna ni la integridad de la única nación-patria de los españoles. Dos conceptos que, al parecer, han calado y conectado con el alma española mejor de lo que suponían algunos. Hasta su padre intelectual, Jürgen Habermas, alucinaba de la capacidad vampírica de la derecha española que, para rematar la faena, estigmatizó el Estatut catalán cual impureza heterodoxa desplegando una catalanofobia que rendía votos.
En ningún sistema federal, las regiones más ricas contribuyen al fondo de solidaridad hasta quedarse empobrecidas y con peores servicios públicos y de bienestar que el resto de regiones a las que ayuda. En Alemania y en Estados Unidos las regiones ricas no pasan del 4% de su PIB en transferencias de solidaridad. Cataluña aporta cada año a España un 8% de su PIB, unos 16.000 millones de euros, acumulando así una deuda de 42.000 millones a causa de un sistema disfuncional e irracional de financiación que, encima, la deja con menor inversión en políticas sociales y educación que el resto.
El déficit fiscal acumulado acaba convirtiéndose en déficit social y castiga injustamente a las clases populares catalanas. Un ejemplo, sólo un 27% de los hijos menores de 16 años de familias pobres catalanas tienen alguna forma de beca de estudios. El capítulo de becas, nominalmente, está transferido pero bloqueado desde Madrid. ¿Por qué la bloquean los gobiernos de Madrid, sean socialistas o conservadores? ¿Cómo pueden perpetuar esta injusticia los socialistas españoles que va en detrimento de la igualdad de oportunidades? De los catalanes pobres, pero no de los pobres de otras partes.
En paralelo, los ciudadanos comprueban, indignados, cómo otras regiones más pobres financian de modo universal y no por razón de renta, ordenadores en las escuelas y otras prestaciones y servicios que son y han sido inimaginables en Cataluña. Entre 1986-2006, Cataluña ha transferido 213.963 millones de euros a las regiones menos desarrolladas de España, cuyos líderes regionales ahora ríen y ridiculizan la actual asfixia de recursos y tesorería de la Generalitat. Por eso, el modelo de financiación no es federal sino depredador, expoliador y regresivo.
Hartos de la ingratitud, de la ignorancia y de los tópicos anticatalanes que se remontan a tiempos de Quevedo, la Diada del 2012 marca un antes y un después. Ninguna democracia permite a su Tribunal Constitucional revocar una norma legal y estatutaria aprobada en referéndum. Ninguna economía y administración moderna esconde y hace opacas las balanzas fiscales a sus ciudadanos. Ningún Estado incumple lo que dictan los tribunales y retiene el autogobierno de las becas, discriminando a los hijos pobres de las regiones más ricas. Ninguno, salvo España.
El listado de agravios es proporcional al silencio e indiferencia que recibimos desde la España dialogante, abierta y cosmopolita que antaño elogiaba Cataluña como motor económico, innovador y creativo. No hay puentes, ni interés, ni voluntad de conocer al otro. Solo faltaba que Peces-Barba volviera a intimidar con bombardear Barcelona, tal y como antes amenazaron Azaña o Fraga. Viejo recurso trasnochado de autoridad e impotencia en plena globalización y rearticulación política de Europa. España está instalada en otra onda, en otra fase y en otro tiempo.
Como reacción veremos ahora muchos federalistas salir de los armarios. Justo cuando Cataluña inaugura un nuevo ciclo y cierra 140 años de esfuerzos por construir un Estado español que ha dejado de sentir como propio. El derecho a decidir se abre paso y tiemblan las telarañas de una España autonómica en plena crisis de todas sus instituciones. De aquellos vientos, estas tempestades de cambio, empoderamiento y libertad».
___________________________________

[Il·lustració de l’entradeta: Apollonia SaintClair]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 16 d'agost de 2013 per mininu

‘Non votiamo mai più’

Deixa un comentari

“Non votiamo mai più PD”
, deia una pancarta que una colla de (ex-)votants del partit de centreesquerra italià duien el 19 d’abril passat per manifestar la seva emprenyada envers el cap de files, Pier Luigi Bersani, per haver pactat amb Berlusconi la candidatura de Franco Marini per a la presidència de la República.
“No els penso votar mai més”, em va dir un veí que vaig trobar uns mesos abans en un bar del barri, emprenyat amb els polítics nostrats.
He recordat sovint aquestes dues indignacions concretes, però m’hi ha fet pensar encara més un article de Joaquim Coello i Brufau publicat ahir mateix, coincidint amb la declaració davant del jutge Ruz de dos altres vells pesos pesants (i pesats) del PP, Arenas i Álvarez-Cascos, implicats en l’expedient Bárcenas, un cas com un cabàs que cada dia posa a prova una mica més la capacitat d’escandalitzar-se dels súbdits del Regne d’Espanya.
Justament del cas del tresorer (presumptament) corrupte se serveix l’articulista per denunciar el “segrest” de la voluntat dels ciutadans per part d’uns partits polítics que valoren per sobre de tot la unanimitat en les seves files, una qualitat pròpia “de règims totalitaris i leninistes”, i que explica, per exemple, que ara mateix a les Corts madrilenyes les bancades del PP i de l’oposició siguin incapaces de cap flexibilitat i cap entesa per prioritzar i afrontar juntes les qüestions realment cabdals de l’economia estatal.
Aquesta constatació il·lustra una de les xacres més crítiques d’un sistema electoral que potencia, fins a blindar-la, la disciplina dels diputats electes, constrets a votar sempre d’acord amb els designis del cap de files. En vista d’això, no pot estranyar la poca atracció que la ciutadania sent per la política, que, com assenyala Coello Brufau, “tret d’excepcions exerceixen professionals que progressen en funció de la fidelitat al seu partit” i “renuncien a la  llibertat de pensar, triar, optar, per delegar aquesta facultat a la formació política en què militen”.
Aquest comentari ens porta a plantejar-nos una reflexió inquietant: entès aquest professionalisme, o professionalitat, en el sentit d’execució freda d’una comesa, resultaria que els polítics de les diferents bancades serien intercanviables, condicionats com estan per la disciplina de vot, la fidelitat a la jerarquia, l’obediència de l’ordre rebuda (unes qualitats genuïnament castrenses que sembla que s’adiuen, sigui dit de passada, amb el caràcter castellà; alguns espectacles que ens ofereixen ses senyories al Congrés de diputats confirmarien aquesta impressió).
“Els atributs suprems de la política”, continua Joaquim Coello, “són el retiment de comptes enfront de l’elector i la iniciativa i la creativitat per imaginar, proposar, discutir i executar nous projectes que transformin la societat, que la facin més alineada amb l’ideari que defineix cada partit polític i que impulsa amb la seva pròpia personalitat cada càrrec electe. Té aquest una única dependència que és la voluntat de l’elector per definir, a partir del programa amb què s’ha presentat a les eleccions, les seves actuacions. Sap l’elegit que si defrauda l’elector aquest no el tornarà a elegir”. Així és en països com la Gran Bretanya, els Estats Units, França i Alemanya (aquí parcialment); en altres, com Espanya, no cal dir-ho, o com el nostre mateix, que en això no difereix en res, aquesta possibilitat ens l’hem de pintar a l’oli.

“És cert que sense partits no pot haver-hi vida política, però la seva força no pot limitar ni mediatitzar la voluntat dels electors”, diu Coello, i per tant la superació d’una llei electoral que ens atenalla i ens treu joc, filla d’una democràcia feble i amb poc rodatge, clama al cel. I tanmateix és difícil que això passi, vaticina l’articulista, perquè, “òbviament, qui té el poder no vol deixar-lo de manera voluntària, i és per això que la voluntat dels partits de canviar la llei electoral que els faria perdre poder és escassa”. I encara més, hauríem d’afegir-hi, tenint en compte que el poder real dels partits polítics i dels polítics individualment és ben escàs, estant com estan subjugats (en bona part per culpa de la mateixa classe política) per l’economia capitalista (successòria, i consegüentment rendista i especuladora: parasitària), que li dicta les lleis.

Estirant una mica més el plantejament que fèiem més amunt sobre el grau de competència i d’implicació dels polítics en la seva feina, una altra qüestió associada és si la dedicació a la res publica ha de tenir caràcter forçosament provisional o si, a més d’una elemental vocació (“de servei”), pot constituir una professió com qualsevol altra (si més no, en determinats casos)… “La pregunta de si la política és una professió o un servei és pertinent”, diu Coello, i assegura tot seguit que “pot ser una cosa, l’altra o les dues alhora, però habitualment esdevé només la primera. No és l’òptim”. No discutirem pas aquí, com es fa en tants fòrums i tantes converses de cafè, la noblesa de la política, però, i sense subscriure tampoc necessàriament aquella sentència que diu que la política és massa seriosa per deixar-la en mans dels polítics, sí que diria que entre tots estem carregant massa la motxilla de la política, que prou feina té a complir com bonament pot el seu paper corrector, lligada com està de mans i peus per una economia despietada perquè se li va escapar, ja fa temps, de les mans.

Cenyint-nos al tema d’aquest apunt, però, i a l’ara i l’aquí (a Catalunya, on encara anem tirant d’una més que obsoleta llei electoral –i espanyola, a més– perquè els nostres polítics no han tingut la decència de posar-se d’acord per fer-ne una de pròpia), jo també els aviso: ja cal que la nova llei inclogui les llistes obertes, perquè si no, m’afegiré als indignats de la pancarta i als que, com el meu veí, van engegant-los a pastar fang, i en la pròxima contesa electoral votaré, però votaré en blanc (una modalitat de vot, per cert, que també hauria de tenir el seu pes electoral i les seves conseqüències postelectorals).
Si la raó de fons del seu immobilisme és que els bancs els tenen agafats pels ous, com diuen els indignats, doncs que rumiïn com han arribat a aquest extrem, i si hi ha vida o no més enllà de l’endeutament sistemàtic, i a damunt amb aquests creditors que ens han dut a tots pel pedregar…

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 15 d'agost de 2013 per mininu

Estafaspaña dóna i Acataluña entoma

Deixa un comentari
Aquí ja n’hem parlat algun dia, de l’escatainada “divisió dels catalans” amb què l’escassíssim argumentari unionista ens vol convèncer de la conveniència de romandre dins d’Espanya sense solució de continuïtat i sense solució de cap mena per als problemes de Catalunya, una bona part dels quals vénen precisament d’aquesta unió tan convenient (però només, casualment, per a la part que la reclama, l’exigeix, la imposa; per a l’altra part és empobriment assegurat, i en tots els sentits). I tanmateix, allà on podrien actuar per convènce’ns que amb la unió hi guanyem i que amb la divisió hi perdríem, això és, en l’àmbit dels fets, no fan res: allò que fan va invariablement en la direcció de donar pel sac, i només perquè els dóna la reial gana, per tal que aquí les anem entomant una rere l’altra amb santa resignació.
Doncs bé, he trobat fa poc un article de Vicenç Villatoro sobre aquell argument falaç i estúpid i que l’escriptor de Terrassa rebat de manera contundent i a mi em sembla que definitiva. Per fer-lo servir de model, vaja. Així doncs, em permeto la llibertat de copiar-lo sencer, i l’acompanyo amb el vídeo d’un veí de l’Hospitalet de Llobregat que parla, amb veu alta i clara i en la seva llengua materna, sobre la realitat de Catalunya vista de prop, de dins mateix. Perquè després ens vinguin de 600 quilòmetres lluny i amb ulleres fumades a parlar-nos d’unions i de divisions que només ells veuen…

«D’entre tots els arguments que es fan servir contra el dret dels catalans a decidir el seu futur, n’hi ha un que em sembla especialment pintoresc. És el que diu, compungidament, que la petició sobiranista divideix els catalans. Em sembla pintoresc no pas perquè el consideri fals. Efectivament, la proposta d’independència de Catalunya divideix els catalans entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. Però no més que la imposició de la dependència d’Espanya, que també divideix els catalans entre els que hi estan a favor i els que hi estan en contra. El sobiranisme divideix els catalans, com també els divideix l’unionisme, el fet de ser de dretes o d’esquerres, religiosos o laics, del Barça o de l’Espanyol o del Madrid… Qualsevol proposta d’acció o d’omissió sobre qualsevol cosa divideix els catalans, perquè existeixen poques qüestions que generin unanimitats.

»Seria bonic que els catalans no estiguessin dividits per res, perquè tots pensessin el mateix sobre tot? Francament, no gaire. Les societats estan compostes per persones que tenen punts de vista, interessos, creences i conviccions diferents, i això comporta divisions. La qüestió no és que hi hagi divisions, sinó que hi hagi mecanismes per gestionar-les pacíficament i endreçadament. La democràcia és precisament això: la constatació -que els totalitarismes neguen- que en una societat hi ha punts de vista diferents però que tenen igual legitimitat i l’acord sobre fórmules i condicions per gestionar la divisió sense estar condemnats a la paràlisi. La democràcia reconeix la divisió i fins i tot l’enfrontament, ni els nega ni els evita. El que fa és oferir-nos uns instruments per prendre decisions: adoptar el parer de la majoria. No és només votar, és poder-ho fer lliurement. Perquè hi ha opcions diferents, és a dir, divisions.

»Si els contraris al dret a decidir creuen que exercir aquest dret divideix els catalans, què ens proposen? No decidir? La seva proposta seria dir-nos: com que tu i jo pensem diferent, per tal d’evitar baralles i divisions, tu faràs el que jo et digui. I així no ens dividirem. A Catalunya hi ha una part de la població que vol mantenir-se dins d’Espanya. Hi ha una part de la població que en vol sortir. Totes dues parts tenen tot el dret a pensar el que pensen, és del tot legítim. De moment, no ens deixen comptar-nos, per saber qui té la majoria. El que ens diuen és que, per evitar divisions, acceptem i obeïm tots el criteri d’una part, dels qui no volen marxar, sense ni tan sols saber si és la majoritària. El que ens proposen no és evitar la divisió, sinó imposar el criteri d’una de les parts.

»Aquesta voluntat d’evitar o ajornar les divisions s’entendria si estiguéssim parlant d’una qüestió menor, que podem deixar per a més endavant. Quan encara no hem començat a construir una casa, podem ajornar la discussió sobre si volem pintar el menjador de blau o de blanc, perquè això crea divisions i el primer és fer la casa. Però quan la decisió és entre formar part o no formar part d’Espanya, no es tracta d’una qüestió menor ni fàcil d’ajornar: no podem dir que quan hi arribem ja ho veurem. Perquè ja hi som. No independitzar-se és quedar-se. No decidir és donar-ho per ja decidit, a favor d’una de les opcions que ens divideixen. No decidir és considerar ja decidit que ens quedem. Sense que importi saber quants ho volien i quants no ho volien.

»Hi ha divisió entre els catalans sobre quedar-se a Espanya o marxar-ne? Sí. És dramàtic? És important. És perillós? Totes les divisions són perilloses si no acceptem els mecanismes pacífics i democràtics per arbitrar-les. Qui ha provocat aquesta divisió? Dir que això és culpa de l’aparició de la proposta independentista em sembla injust. També es podria dir que l’ha provocada la no resolució per part d’Espanya de l’encaix de Catalunya. O la sentència del Constitucional. La independència divideix? Sí, tant com la dependència. La qüestió no és aquesta. La qüestió no és buscar les responsabilitats, compartides, de la divisió. La qüestió és constatar que la divisió existeix, que és l’expressió de diferències legítimes i respectables de sensibilitats i d’interessos, i buscar la manera d’arbitrar-ho. No cal buscar gaire. La manera fa molts anys que està inventada. Es diu democràcia».

[Vicenç Villatoro, “Dividir els catalans”, al diari Ara, 3/8/2013]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 8 d'agost de 2013 per mininu