mferres |
llengües |
diumenge, 30 de novembre de 2008 | 11:42h
Què li responc quan em diu que encara que la paraula "fissura" s'escrigui així al DIEC de fet va amb una s com li surt a Google? Diu que el diccionari en paper és una cosa antiga, i que les coses han canviat, és la web la que mana. Què li responc quan ell i els seus amics em fan saber que m'equivoco quan felicito un nen pel seu sant i li dic "Per molts anys", quan es veu que s'ha de dir "Felicitats"? Amb paciència, m'expliquen que no és el seu aniversari. Què li dic quan ell i els veïns decideixen mirar la versió en castellà d'un DVD perquè la versió catalana diuen que no s'entén prou, no lliga amb l'acció, hi surten paraules estranyes i en definitiva, veig que els entrebanca la diversió? Què li he de respondre quan em demana la diferència "exacta" entre castellà i espanyol? Quan era molt més petit, què li hauria hagut de dir quan a Barcelona, pujant a la Sagrada Família, va sentir una gent que parlava i em va dir: "Mira, aquests senyors són de Catalunya"? Dúiem un dia a la ciutat i no havia sentit encara català! Què li he de dir quan, després d'haver participat, orgullós, en la seva primera reunió amb gent gran i haver triat el dibuix per al programa del Correllengua, veu que els seus companys de classe que s'havien trobat el tríptic a la bossa el llencen, fan avions o l'esparrequen i em fa saber, amoïnat, que això del català només ens interessa als de casa? Què li he de dir quan manifesta que el català és avorrit i l'anglès és divertit? (i sé que sap que té raó) Les manis, els discursos, els correllengües, l'escoltisme, les xerrades, els concerts als quals l'hem arrossegat i tot plegat no han servit de gaire res, davant la crua realitat. Necessitem ajuda: si això passa a la Garrotxa, vés a saber com és en altres llocs. Expliqueu-m'ho. Compartim-ho i fem-hi alguna cosa.
mferres |
dissabte, 29 de novembre de 2008 | 06:57h
Aquesta setmana El Periódico publicava en portada els resultats d'un estudi internacional, Sites 2006, en el qual han participat 356 centres catalans on s'imparteix l'ESO. Resulta que només 2 de cada 10 professors de matemàtiques i ciències fan servir l'ordinador habitualment a classe. La ràtio d'ordinador per nen no és tan baixa, però som a la cua en l'ús efectiu de l'ordinador a l'aula. La notícia ha fet que s'indignessin molts professors: no és cert que tot sigui culpa dels mestres, diuen. Hi ha problemes de xarxa, es penja, no hi ha criteri per comprar ordinadors, no hi ha suport tècnic, falta formació, etc. Com sempre, tothom té la seva part de raó. Pensem-hi un moment: no creieu que és cert que molta gent del nostre gremi -i ara parlo de professorat de llengües- simplement, no es vol posar al dia en l'aplicació de les TIC perquè creu que ja li ha passat l'edat? O perquè li fa mandra? O perquè no s'hi sent còmoda? En trobaríem una colla, de raons, però totes són excuses de mal pagador. Aquí els que manen han d'imposar-se, perquè els nostres fills tenen dret a aprendre amb els mitjans del segle XXI, i no pas amb els del XIX. Puc explicar tres exemples recents que il·lustren el problema: Una amiga alcaldessa, en inaugurar la nova escola del poble, ensenyava il·lusionada l'aula d'ordinadors i una mestra li va preguntar per a què serviria, no els feia falta. Decepcionant. Una altra amiga m'explicava que en les sessions amb professorat de català, on els ensenyen recursos per a les aules d'acollida, li havien demanat com es feia per copiar un arxiu. Decebedor. I la tercera: fa poc, en una reunió amb força gent -tots llicenciats universitaris, amb un càrrec de responsabilitat- , la meitat manifestava no haver sentit mai a parlar de web 2.0, i no tenien cap pressa per saber-ho. Sorprenent. Potser sí que alguns ens hem obsessionat i anem massa estressats per estar al dia del que es va coent en aquest àmbit, potser sí que la tecnologia per si mateixa no és res si no va acompanyada de continguts interessants, però escolteu, on és la responsabilitat individual, aquí? No tenim obligació, els que ens dediquem a feines relacionades amb l'ensenyament, de formar-nos dia a dia per poder oferir els millors mètodes? És que ningú no es creu que va de debò el programa europeu Lifelong Learning, que ja ve de l'estratègia de Lisboa 2000? Arribarem al 2010 i encara hi haurà gent que no se n'haurà assabentat.
Des de l'estiu que intentem, amb uns amics de Suècia instal·lats aquí, difondre una nova aplicació per a la comunicació virtual meravellosa, que ajuda estalviar temps, diners i energia perquè llevat d'anar a dinar, et permet fer tot el que faries en una reunió, reunit en un sol programa: parlar, debatre, votar, fer xats, compartir documents, modificar-los, escriure en pissarra virtual, corregir, veure un vídeo, etc. Ens està costant molt, de convèncer la gent. De fet, ens està costant massa, suposo que perquè representa un canvi de xip, i això és demanar molt. L'aplicació la fen servir a tota l'Administració sueca, i bé semblen preparats, nord enllà. Per una vegada que podríem avançar-nos una mica, i encara farem tard. Ja sé que diuen que els que hem nascut abans que hi hagués Internet som immigrants digitals i que els joves són els nadius, però hem de donar exemple i integrar-nos en aquesta nova era. Llegiu-vos l'informe Horizon de dalt a baix i us integrareu de cop.
Acabo d'arribar de sentir la conferència inaugural de les Jornades de Llengües Estrangeres de GironaLes noves estratègies de la Unió Europea respecte al multilingüisme, de l'Isidor Marí. El rigor, la lucidesa i el pragmatisme, amanits amb la dosi justa d'ironia amb què fa sempre les exposicions m'admiren. És la persona que conec que més bé ha fet el pas del català cap al multilingüisme, sense escarafalls, discretament però amb una capacitat notable. I a més, els serveis lingüístics li devem el que som, ell i la Teresa Cabré van ser els importadors del model quebequès cap a Catalunya.
Els documents europeus sobre multilingüisme els duia traduïts i els ha repartit. Des de la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC fan entre d'altres aquesta feina, acosten la documentació europea als catalans: això sí que és autèntica disseminació. Tot i això, em temo que pocs dels assistents havien sentit a parlar dels nous conceptes que ha exposat, ni dels informes d'experts, ni de les resolucions procedents de la Comissió Europea. Alguna cosa no s'està fent bé, perquè s'iniciaran accions a gran escala i ens hi trobarem pel mig sense ni adonar-nos-en: l'indicador europeu de competència lingüística al 2009, un examen de 2 llengües estrangeres als estudiants d'entre 4t d'ESO i 2n de batxillerat -quedarem ben posicionats, no patiu- del qual ningú no parla, l'estudi sobre estratègies multilingües a les empreses que dirigiran el mateix Isidor i l'altre integrant del tàndem, Miquel Strubell, seguint la tasca iniciada per l'informe ELAN, coordinat pel professor Hagen, el programa específic de suport a la traducció, que pinta bé, i les mesures derivades com ara formació de traductors, promoció de tecnologies lingüístiques, el nou programa de mobilitat de treballadors, etc. La conclusió és ben clara, segons Marí: les paraules d'Europa són boniques, la nostra realitat catalana si s'hi ajustés també ho seria, però per ara la diversitat lingüística europea és un concepte vague, poc realista. Si ho dic en paraules de l'Albert Branchadell, una mica "flower power". És així, però potser que lluitem pels nostres drets lingüístics com a catalans a Europa, amb les armes del convenciment, l'estudi i l'aprofitament de les escletxes que ens permeti la legislació vigent, i la denúncia o la reclamació quan se'ns vegin conculcats aquests drets. En sortir, mentre ens abrigàvem del primer fred, ens hem acomiadat de l'Isidor un pèl desanimats per tot plegat. Després, però, m'he adonat que potser som pocs, els que pensem el mateix, però ben avinguts, i per això tenim prou força.
mferres |
dimarts, 25 de novembre de 2008 | 22:11h
Avui sentia la notícia dels Fiasco awards a projectes no reeixits de l'àmbit de les TIC, i m'ha fet recordar que ara fa un any em va tocar repassar la història dels projectes fracassats relacionats amb la llengua a les nostres universitats. Va ser depriment, perquè me'n van sortir una pila. Els detallo de pressa: el primer, el Reglament d'usos lingüístics conjunt (per reticències d'una sola universitat, el 94: endevineu quina... ), el segon, la campanya comuna "Comunicar normalment" de totes les universitats de la Xarxa Vives, el 97 (pels dubtes d'algun rector, encara no sé quin); el tercer, el qüestionari conjunt per saber en quina llengua es fan les classes; el quart, el Programa de 3es Llengües, del conseller Mas-Colell, per manca de finançament, diuen, i perquè va ser el primer que va anul·lar el conseller Solà; el cinquè, i lligat a aquest, l'Escola Virtual d'Idiomes, que a Girona ens va portar moltíssims problemes perquè no s'havia previst que un programa informàtic s'ha d'actualitzar permanentment; el sisè, el Decret per a l'acreditació lingüística del PDI el 2006, que el van congelar a l'estiu (la terminologia va millorant); el setè... cal continuar? Més val pensar que ara sí que n'hem après; com deia en l'exposició que vaig fer aleshores a la UOC, aquests projectes fracassaven o bé perquè eren invent dels tècnics o bé perquè eren idea només dels polítics, i generaven desconfiança en el col·lectiu que no hi havia estat implicat, però des del juny de l'any passat ja hem vist que ens cal treballar plegats, i per això ens reunim de tant en tant vicerectors i caps de servei, en les trobades sobre Política lingüística i EEES. Aviat ja tocarà fer la cinquena a Vic. Li ho hem d'agrair a la meva anterior vicerectora, que hi va creure i va organitzar la primera trobada a l'hotel Carlemany. Va ser il·lusionant veure tothom reunit per primera vegada a la hìstòria, i presentar els tècnics de català i els d'anglès que encara no es coneixien, tot i treballar a la mateixa universitat. La foto de grup és històrica. Espero que tot plegat ens porti cap a algun lloc. Encara no tenim un full de ruta gaire clar, però en el camí ens hem fet amics. El projecte s'ho val, i hi creiem.
Al Congrés hi van convidar representants del País de Gal·les i Finlàndia, entre d'altres. Finlàndia interessa, i molt. En sentim a parlar, els polítics s'hi emmirallen, però tot i que en els darrers congressos sempre hi trobes un finès o altre, no havia tingut ocasió de contrastar la informació que ens n'arriba. Trobar-me amb Timo Riiho, catedràtic de la Universitat de Hèlsinki i exdirector de l'Institut Finès de Madrid, i poder compartir taula amb ell ha estat un privilegi. És una persona senzilla, que va sorprendre tothom entrant al Palau de Congressos amb txapela i parlant euskera amb fluïdesa. Ens va fer entendre en un moment les causes del fenomen, que es remunta al XIX, i ens va fer veure cap on anava el futur: tothom (5 milions d'habitants) ha d'aprendre bé finès, suec i anglès. "Han d'usar-les correctament"- va especificar. És a dir, aprendre vol dir "aprendre bé", no pas fer veure que s'aprèn, com sol passar. La quarta llengua és a triar, però n'hi ha molts que opten per l'espanyol. Així doncs, és possible el miracle -que a nosaltres des d'aquí ens sembla encara un miratge. Molta gent que ha visitat la capital explica que al mercat o a la botiga t'atenen en espanyol només de saber d'on ets. Aquí s'han conjuminat una sèrie de factors: voluntat política, necessitat de suport de les minories per governar, conscienciació, etc. Però quan ens explica que els suecs representen únicament el 6 % de la població, ens en fem creus. Hi estaríem disposats, nosaltres, a aprendre a l'escola una llengua ben diferent de la nostra que farem servir ben poc, si no treballem a l'Administració, durant 8 anys? Seríem capaços d'entendre que cal preservar-la i que per això és necessari aquest esforç? No pensaríem que no cal esmerçar-hi diners? El professor feia una clara defensa d'aquest bilingüisme finès-suec, sense fissures: és una riquesa. Van ser determinants els exemples concrets de persones que ens va anar posant: les trajectòries vitals condicionades per les llengües, les llengües condicionades per les trajectòries vitals. No feu el paral·lelisme amb català i castellà, perquè us perdreu. La llengua dominant aquí era el suec, al 1800, i el finès l'ha anat desplaçant. Per això no es tracta de protegir la llengua que "ens cau bé", com sol passar, sinó la minoritària, i punt. Cal estudiar el fenomen per si sol. I no us hi trenqueu les banyes. L'he convidat a venir a Girona l'any vinent. Segur que aleshores ja sabrà parlar català, al pas que va.
mferres |
llengües |
diumenge, 23 de novembre de 2008 | 23:09h
M'han convidat al Congrés de Llengües Minoritzades, a Bilbo organitzat per Leizaola Elkargoa, i era l'única catalana. M'he sentit com a casa, més ben dit, millor que a casa. Quan em van trucar, em van dir que era la Mavi Dolz la persona que els havia parlat de mi. Sempre més li ho agrairé. L'acollida ha estat sensacional, i m'alegro de l'oportunitat d'haver pogut conèixer aquesta gent, especialment l'ànima de l'organització, en Patxi, i també l'Iker Martínez o en Xavier Monasterio, que parlen tan clar sobre el que ells pensen que s'està fent malament, són tan sincers dient les veritats més punyents, tenen tanta fermesa en les seves conviccions, que ens fan avergonyir (almenys a mi), perquè la nostra causa, al costat de la seva, em sembla frívola i tot. Mai no hem debatut sobre què passa amb el català com ells ho fan amb l'euskera: per què no gosem?
Ens inventarem alguna cosa per fer junts, amb bascos i gallecs. Hem establert uns lligams que no es trencaran així com així: mai no havia tornat amb una maleta tan plena (de records, de targetes, de regals i de nous amics) i mai no havia entrat tan a fons en una realitat diferent de Catalunya. Quan penso en el munt de vegades que he visitat Euskadi m'esvero, perquè de fet no en sabia res, del que passa amb l'euskera, fins que no he escoltat aquesta gent, que no es lamenta -com fan la meitat dels catalans- ni mira cap a una altra banda -com fa l'altra meitat-, sinó que reconeix que els joves ja no trien la llengua dels seus pares per defecte, i mira d'esbrinar-ne les causes: l'escola no és la garantia (com a Catalunya, de fet, tot i que el procés potser és més lent). És ben dur de reconèixer-ho, i ben difícil d'esmenar-ho. Però el primer pas és adonar-se'n. El segon, el que ara han fet ells: parlar-ne internament i convidar persones d'altres països amb problemes semblants, per veure bones pràctiques (és la moda europea, ja ho sé, però funciona). El tercer és el que costarà més: aplicar polítiques lingüístiques agosarades per revertir el procés.
mferres |
divendres, 21 de novembre de 2008 | 07:59h
Aquests darrers dies, hem assistit a un debat sobre la pèrdua de rigor lingüístic als mitjans de comunicació. Fins i tot el president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ha arribat a proposar sancions per als periodistes que no tinguin cura d'escriure bé, bé perquè no s'hi miren, bé perquè no en saben més. Val a dir que per no alimentar la caverna mediàtica s'han hagut de fer enrere ben de pressa. Què voleu que us digui, no em va agradar que el president de l'IEC s'afanyés a aclarir que en Joan Martí no parlava en nom de l'Institut. La qüestió, de fet, va aparèixer ja fa dies, al diari El País, amb l'article Mucho título y pocas letras, on es constatava el baix nivell lingüístic dels textos que produeixen els estudiants universitaris. I abans, ja havíem perdut hores i hores discutint sobre la competència lingüística del president Montilla, arran d'unes declaracions de Felip Puig al programa Minoria Absoluta. I no ens podem oblidar del debat sobre la llengua de Serrallonga, reflectit a l'article de Màrius Serra. Tot plegat, hores i hores de parlar i escriure sobre aquestes qüestions, però sense arribar al fons del problema: com ho podem fer, per fer pujar el nivell? Quins professionals tenim i tindrem? On és la consciència lingüística, ningú no els ha ensenyat que existeix? Semblaria que no.
Per això a la UdG estem treballant en un pla que, entre d'altres mesures, proposa que es pugui suspendre els estudiants si presenten un treball o un examen sense la qualitat lingüística mínima requerida. Provocarà polèmica, segur. Protestaran, segur. Però no ens farem enrere, perquè aquesta ha estat una demanda explícita dels professors de Ciències, tips de perdre el temps desxifrant escrits que volien dir però no diuen. Si ens en sortim, proposarem que la mesura es vagi estenent a tot el mapa universitari català. No seria tan estrany, ens posaria al nivell d'altres països normals. Ara que, ben pensat, potser a molts això no els interessa...
mferres |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 22:19h
Avui ha tingut lloc un acte solemne a la meva universitat, la investidura de doctors honoris causa a Eric Hobsbawm, una persona de referència per als historiadors, i a Miquel Roca Junyent, un referent per al món del dret. Els parlaments de la padrina i el padrí respectius, dels homenatjats i de la rectora han estat d'un gran nivell, plens de paraules ben dites. Una única referència a la crisi, motivada per una petició externa. S'agraeix, la veritat, que de tant en tant se'ns recordi que som en una universitat i, per tant, un centre d'ensenyament superior. El cerimonial és útil i necessari, en aquest cas.
mferres |
dimarts, 18 de novembre de 2008 | 00:45h
Ara que moltes escoles treballen amb blocs, el fet que els alumnes escriguin comentaris ens permet tenir un material de primera mà per poder valorar com escriuen i què pensen. D'entrada, amb una ullada ràpida pots classificar els blocs escolars en tres tipus, segons si són de privades conservadores, privades i públiques progres o d'escoles de barri (o de barriada)
mferres |
diumenge, 16 de novembre de 2008 | 20:27h
Aquest era el títol del programa de ràdio que fèiem, ara ja fa 10 anys, a Batet de la Serra, amb la gent de Ràdio 90. Ens ho passàvem bé, parlant de qüestions lingüístiques, sempre mirant de no ser gaire acadèmics, tenint en compte el mitjà. Hi parlàvem de tot, i sempre buscàvem la curiositat lingüística que enganxés l'oient. Ens obligava a fer recerca constant, i era enriquidor.
Des que vam començar el Programa d'Acolliment Intercultural, ara fa 6 anys, han anat creixent les parelles lingüístiques i s'han anat diversificant els formats
mferres |
llengües |
dimecres, 12 de novembre de 2008 | 06:48h
Aquest mes ens pleguen dues persones que, cadascuna dins el seu àmbit, des d'una institució i i des d'una entitat- han fet de la llengua un objectiu de vida. Són el vicerector Jordi Matas de la UB, de Política Lingüística, i l'Àngels de l'Òmnium, que n'ha estat secretària durant 25 anys.
mferres |
dimarts, 11 de novembre de 2008 | 07:27h
Sembla que hi ha llum verda i que finalment el Màster de Secundària tirarà endavant. Sembla mentida que durant tot aquest temps hi hagi hagut tants entrebancs.
mferres |
dissabte, 8 de novembre de 2008 | 07:06h
Aquest és l'Any Internacional de les Llengües, amb el lema "Les llengües compten", però sembla que al MEC encara no se n'han assabentat. A la Estrategia Universidad 2015 no hi he sabut trobar les llengües per enlloc. I això que l'objectiu més important diuen que és el de la internacionalització.
Començo aquest bloc un 4 de novembre -dia d'esperança per a molta gent- per parlar de llengües i d'innovació i amb la pretensió de generar debat si és posssible entre el col·lectiu que s'hi dedica, sobretot
Què li responc quan em diu que encara que la paraula "fissura" s'escrigui així al DIEC de fet va amb una s com li surt a Google? Diu que el diccionari en paper és una cosa antiga, i que les coses han canviat, és la web la que mana. 
Aquesta setmana 
Acabo d'arribar de sentir la conferència inaugural de les 
Avui sentia la notícia dels 
Al Congrés hi van convidar representants del País de Gal·les i Finlàndia, entre d'altres. Finlàndia interessa, i molt. En sentim a parlar, els polítics s'hi emmirallen, però tot i que en els darrers congressos sempre hi trobes un finès o altre, no havia tingut ocasió de contrastar la informació que ens n'arriba. Trobar-me amb 
M'han convidat al 
Avui ha tingut lloc un acte solemne a la meva universitat, la investidura de doctors honoris causa a 
Ara que moltes escoles treballen amb blocs, el fet que els alumnes escriguin comentaris ens permet tenir un material de primera mà per poder valorar com escriuen i què pensen. D'entrada, amb una ullada ràpida pots classificar els blocs escolars en tres tipus, segons si són de privades conservadores, privades i públiques progres o d'escoles de barri (o de barriada)
Aquest era el títol del programa de ràdio que fèiem, ara ja fa 10 anys, a Batet de la Serra, amb la gent de Ràdio 90. Ens ho passàvem bé, parlant de qüestions lingüístiques, sempre mirant de no ser gaire acadèmics, tenint en compte el mitjà. Hi parlàvem de tot, i sempre buscàvem la curiositat lingüística que enganxés l'oient. Ens obligava a fer recerca constant, i era enriquidor. 
Aquest mes ens pleguen dues persones que, cadascuna dins el seu àmbit, des d'una institució i i des d'una entitat- han fet de la llengua un objectiu de vida. Són el vicerector Jordi Matas de la UB, de Política Lingüística, i l'Àngels de l'Òmnium, que n'ha estat secretària durant 25 anys.
Sembla que hi ha llum verda i que finalment el Màster de Secundària tirarà endavant. Sembla mentida que durant tot aquest temps hi hagi hagut tants entrebancs.
