Ahir l'exrector de la meva universitat, Josep M. Nadal, va presentar el llibre Amb llengua o sense, del periodista Toni Soler, com a inici del cicle UdGLlengües, 10 anys. 

Va ser un acte institucional, que anava més enllà d'una simple presentació. Érem conscients, d'una banda, que l'autor feia una excepció venint a la UdG, perquè ara ja no se sol fer gaire, d'anar a presentar llibres;   amb la difusió als mitjans escrits i audiovisuals en fan prou, i en el seu cas, ja va prou enfeinat amb 3 programes en marxa. Recordo que en Màrius Serra, quan li vaig demanar de venir a presentar el Quiet em va dir que no en faria cap presentació, perquè si començava,  es passaria el dia fora de casa parlant del seu fill, i sense poder estar amb ell.  Em va deixar sense saber què dir, és clar.

En presència de força gent de la Universitat i de ciutadans gironins, el filòleg i el periodista ens van oferir un debat d'alt  nivell, una mena de mano a mano, com se sol dir.  A mesura que els anava sentint, pensava que realment havia estat un encert organitzar aquest acte. Us ofereixo alguns apunts, com a qüestions per al debat, que m'agradaria que continués en aquest  bloc si en teniu ganes. 

-Estaríem disposats a canviar llengua per independència, com en el cas d'Irlanda, per exemple, com es pregunta Toni Soler al llibre?  Segons en Pep Nadal, la llengua passa per davant de la independència. Us confesso que encara no sé què pensar, jo ho vull tot.

-Estaríem disposats a mantenir la llengua a canvi de tenir menys quantitat de parlants,  com en el cas de Galícia, per exemple, que no ha crescut si ho comparem amb el nostre país? Els que han migrat són els gallecs, no els altres.

-La televisió té la funció de ser model lingüístic o ha de ser reflex de la realitat? L'autor  defensa aferrissadament la segona opció, i en el públic es discrepava amb rotunditat, en algun cas. Com a anècdota, se li retreia el "Que cabrón" que ha passat a ser una expressió més de pati d'escola. Però segons ell, si decantem la balança cap a l'altra banda, no serà model lingüístic ni res, perquè no la mirarà ningú, fugint de la perfecta correcció postissa.

-Podem abstreure'ns del conflicte català-castellà, que segons Toni Soler  existeix i no s'ha d'amagar,  mirant de deixar de veure el castellà com una llengua que ens amenaça i passant a veure-la com una llengua d'oportunitats?  Per què l'anglès no es percep com a amenaça?  Segons Pep Nadal,  de fet, no hi tenim res a veure, amb l'imaginari que hi ha al darrere de l'anglès, però en canvi a la Universitat és una llengua que va entrant amb força i en alguns casos, com en la recerca, s'ha imposat davant les altres, perquè és la llengua que computa en els trams que s'atorguen per presentar publicacions indexades.  

- Fins on volem arribar, en la qüestió lingüística?  Ja sabem a hores d'ara que la normalització lingüística no ha conduït cap a on ens pensàvem. Segons ell, de fet, estem pitjor que abans, quan ell era petit i voltava per Badalona. Confessa que ha arribat a un cert grau d'optimisme perquè ja ha rebaixat les expectatives inicials. Ell diu les coses pel seu nom sense cap por, encara que aquí a Catalunya alguns l'acusin d'alimentar la caverna. (Jo penso que no podem tenir-los en compte, si ens condiciona allò que puguin dir ja podem plegar).

- Què denuncia en Toni Soler, perquè no condueix enlloc? Les polítiques erràtiques, les ultracorreccions, la figura del català emprenyat, el rebentisme i la flagel·lació, i tants altres vicis que coneixem sobradament perquè formen part de la nostra idiosincràsia;  l'autoodi, en definitiva.

- Què defensa?  El retorn al llenguatge autèntic, "la llengua que funciona",  la inclusió del català en tots els registres lingüístics -humor, sexe, esports, entreteniment-  la denúncia del conflicte quan es produeix sense amagar el cap sota l'ala:  "El català és responsabilitat nostra i de ningú més". Qui de vosaltres ho podria dir millor?

Aquest no és un llibre de tants sobre la llengua. N'hi ha un fotimer, perquè això de parlar sobre el català és una cosa que sempre ens ha agradat, i tothom té la seva opinió, sobre aquesta qüestió, com en el futbol.  No és com els altres, dèiem, perquè en Toni Soler ens fa un gran bé, amb aquest llibre.  Als filòlegs, perquè ens esclafa contra la realitat més punyent, no ens deixa mirar cap a una altra banda tot dissimulant. Als polítics, perquè els explica sense embuts què han fet malament, sense retrets però amb contundència. Als periodistes, perquè els demostra que els del seu ram poden mullar-se, també, i no passa res (bé, potser sí que passa, però finalment tot acaba en una bassa d'oli).  I finalment als estudiants, perquè els demostra què s'amaga darrere el periodista que fa programes d'èxit, i els ensenya a pensar.

Ahir hi havia gent d'aquests quatre col·lectius, a sentir-lo, i una bona colla prenien apunts. Va ser una de les millors classes magistrals que s'han fet a la Facultat, de ben segur.  

Gràcies a tothom per fer-la possible, especialment a en Toni i en Pep, i als nostres representants polítics que creuen que des de Girona es pot defensar la llengua desacomplexadament, i ho diuen en públic.   

He trobat un article que vaig escriure fa uns 10 anys, en el qual parlava del llenguatge no sexista en un número especial sobre feminisme, i aleshores em preguntava si era una autèntica reivindicació o una simple moda.  Era la revista A 440 m sobre el nivell del mar, que posteriorment va obtenir el Tasis Torrent. El que hi deia ho subscric ara, i m'hi reafirmo, perquè m'adono que això ha anat a més. Se n'ha fet un ús i un abús, i m'agradaria que s'hi posés seny.

Anem als orígens. D'on va sorgir tot plegat? Del Plain English Movement, sorgit cap als anys 70, que defensava un nou llenguatge de l'Administració cap als ciutadans, més funcional, entenedor i no sexista. Cal tenir en compte que la llengua anglesa té uns trets morfològics que faciliten molt l'adopció d'aquest recurs. En llengua cal ser coherents, i sobretot, sobretot, respectar les regles. Això és el que no fan molts quan apliquen alegrement el llenguatge no sexista.

En les llengües romàniques no és tan fàcil d'incloure el femení a tot arreu, -ni tampoc cal- com s'ha pogut demostrar durant tots aquests anys, atès que hem de fer la concordança explícita del femení, i sovint quan es força tant la llengua surten bunyols. Els que ens hem dedicat en un moment o altre a la correcció lingüística tenim un bon grapat d'exemples ben divertits.   Aquí en teniu uns quants:
N'hi ha de partidaris dincorporar  herstory (història d'elles) al costat de history (història d'ells) 
*El/la nostre/a soci/a que estigui interessat/a. 
*Els/les becaris/es que siguin diferents/es
*Els i les nens i nenes que vinguin a l'excursió hauran de portar autorització del pare/mare

En el món de l'educació és potser on s'ha aplicat més rotundament. Les ampes han esdevingut amipes -res a dir- , però és que fins i tot en els títols dels articles, com ara: El dèficit d'atenció en el nen i la nena, s'ha arribat a uns límits.

Recordo el procés de redacció dels primers Estatuts de la nostra universitat. El Claustre es va haver de dedicar a debatre sobre  les esmenes que havien presentat un grup de professores perquè s'incloguessin les barres el/la rector/a... en tot el text. Al final els lingüistes vam arribar a una solució consensuada, però us asseguro que les primeres propostes incloïen un munt d'incorreccions. Això és el que no pot ser. Si tothom es fixés tant en la qualitat de la llengua com es fixen en aquest aspecte concret, els correctors perdrien la feina.

Hi ha gent jove que ha trobat solucions imaginatives, com ara la introducció de l'arrova, pres@s, que engloba presos i preses, es veu. Té la seva gràcia, ho reconec, però mireu: si el que escriviu es pot llegir, funciona, i si no, torneu-vos-ho a mirar.

La Generalitat va editar un opuscle sobre La representació d'homes i dones a la llengua que convé tenir present, perquè ofereix recursos útils. Els llibres d'estil de les diferents administracions aporten solucions assenyades i raonables, i val la pena fer-hi una llegida.  Es tracta d'evitar el sexisme en aquells textos en què algú pot sentir-se exclòs per raó de gènere -impresos, contractes- , en les professions -no parlarem d'una advocat, per exemple-, en els escrits. Però sense abusar-ne, i tenint en compte que la llengua s'estira i s'arronsa, però de vegades es trenca, i els bocins no es poden recuperar. 

No voldria descuidar-me de donar  l'enhorabona a l'amiga Cathy Sweeney, de les Illes, per l'èxit de la seva causa al Facebook, "Farts de tots i totes". Resulta que això és una incorrecció i la gent que fa assemblees, edita manifestos, o fa discursos i arengues diverses, ho hauria de saber: la paraula "tothom" no es pot substituir per "totdon", i  "tots" ja funciona, perquè les "totes" són a dins. No fem el ridícul.

Un darrer apunt frívol, per acabar: els/les que passaran a la història seran "los vascos i las vascas" de l'Ibarretxe i "los miembros y miembras" de la Bibiana Aído.

                                                             
Aquests dies -que, qui més qui menys, tots critiquem els estudiants universitaris perquè amb les tancades demostren més desconeixement que res més del que representa el procés de Bolonya- val la pena explicar públicament que hi ha una bona colla d'estudiants, de formacions diverses, que estan treballant en defensa de la llengua catalana a les nostres universitats.

S'han posat en contacte amb nosaltres per demanar-nos dades sociolingüístiques, i penso que la nostra obligació és donar-los tot el suport, i oferir-los el que necessiten, que al cap i a la fi són indicadors públics.  Liderats per la Plataforma Universitària pel Català, preparen una jornada que promet ser molt interessant, i que podria reunir molts estudiants d'arreu. 
 
Precisament aquesta setmana hem tingut una mostra ben clara que quan els estudiants truquen a les portes adequades i segueixen els canals adients, troben ateses les seves demandes, sempre que siguin raonables. Els dos partits d'àmbit nacional, ERC i CiU, han demanat, el primer al Congrés en proposició no de llei i el segon al Senat, en moció, que els estudiants puguin formar-se i fer les proves del MIR i la resta d'especialitats de ciències de la salut en les altres llengües de l'Estat. La pregunta que ens fem és: com és que fins ara no era així?  I com és que fins ara ningú no ho havia demanat, llevat d'aquests estudiants de la UB, que no havien trobat cap mena de complicitat en els col·legues d'altres disciplines ni en els col·legis professionals?  Potser no convenia, potser no era prioritari, potser... 

Doncs ara, per les raons que sigui, els dos partits ho han presentat el mateix dia, i estic segura que això s'atendrà, perquè clama al cel. Els bascos i gallecs que se n'han assabentat n'estan contents. No han hagut de fer res, i si tot va bé obtindran traduccions com els catalans. Galeuscat: us sona?  

Els estudiants que es mouen, que tenen uns ideals, que saben organitzar-se i demanar allò que no coneixen, es mereixen tot el suport del món. Han demostrat que estan al dia de l'actualitat universitària, de les tecnologies de la informació, de la legislació en matèria lingüística... No s'aturaran. Fem memòria; nosaltres érem d'aquests, i la gent que aleshores tenia la nostra edat ens mirava amb simpatia, potser, però no ens ajudava. Més aviat, si la memòria no em falla, diria que ens perdonaven la vida. Era l'època de la Crida, de la campanya de l'Ep! (ho recordeu? Any 82),  de les primeres reunions amb l'ADAC... Ara la lluita pel català  té molt més mèrit, perquè no és el que es porta, com en aquell temps. Mobilitzar-se i fer-ho per la llengua, al segle XXI?  Per què?  Potser perquè tenen famílies que els han deixat bon pòsit, potser perquè tenen professors que els han engrescat, o simplement perquè  constaten  que el català va enrere i no estan disposats a permetre-ho. Volen multilingüisme, però controlat, no de qualsevol manera. De fet, reclamen la política lingüística explícita que també ens demana  la Comissió Europea.

Tenen una cosa molt clara: no volen que hi surti el nom de Bolonya, a la jornada: "Està marcat", diuen. Millor, doncs, espai europeu d'educació superior, més llarg però més definitori.

Els desitjo tota la sort del món, i que els arribi  l'energia, la capacitat i la valentia que necessiten per assolir el seu objectiu.  Tenen drets, i ho saben. Tenen deures, i potser no els coneixen prou. Cal difondre'ls, uns i altres. Les cartes, al damunt de la taula. Que ningú no pugui dir: "És que jo no ho sabia".

Hem inaugurat els estudis de Medicina a la UdG. Un acte que recordarem. No hi ha hagut paraules buides, hi ha hagut emoció. Ha costat arribar al dia d'avui, i tota la gent que ho ha fet possible era allà, ha estat un acte de reconeixement per a ells. Aquesta serà o ja és una Facultat innovadora, solidària, ambiciosa, dinàmica i internacional. Tot un repte, i a Girona. I és que "Girona també existeix", no tot s'ha de fer a Barcelona.

M'ha fet una especial il·lusió que tres persones fessin esment de les llengües en el seu parlament, això no sol passar.

El degà de la Facultat, el Dr. Ramon Brugada, un investigador de gran prestigi que ha tornat dels EUA per engegar aquest projecte, -una síndrome amb el seu nom no la té pas tothom-  és una persona convençuda de la necessitat de potenciar les llengües, i té molt clar que hem de començar per la nostra. Ens farà molt de bé tenir algú així, desacomplexat, global i local alhora. En un discurs impecable, ha agraït als estudiants arribats de fora que hagin entès la nostra realitat, i els ha impulsat a fer ús del nostre Servei de Llengües.

La comissionada Blanca Palmada ha fet esment de l'impuls del català i de l'anglès en aquests estudis, en la línia de la política lingüística que defensa el  govern. I m'he quedat amb una frase: "Una pàtria no és només una llengua, però una llengua és una pàtria".

La consellera Geli ha insistit en una reiterada reivindicació seva, i és la necessitat que el francès s'implanti com a quarta llengua, ja que en aquest àmbit de la salut on hi ha tants lligams amb França, sempre s'ha mirat cap al nord. Ha esmentat la conveniència que Girona esdevingui xarnera de l'Euroregió, que s'acaba d'aprovar. En acabar l'acte hi he anat a parlar per explicar-li què farem a la Universitat amb el projecte europeu que ens acaben de concedir, que ens permetrà ensenyar francès a Catalunya i català a la Catalunya Nord. La francofonia arriba a Girona, i el català avança més enllà de la Jonquera.

Finalment, ha parlat l'Antoni Bassas, en la conferència inaugural Enraonar cura. Ens ha parlat de la felicitat, i de com aconseguir-la. En un discurs ple de referències als clàssics antics i als pensadors contemporanis, ens ha recordat que en la paraula hi ha la vida, però abans de la paraula hi ha d'haver el silenci (cal callar abans de parlar, pensar abans de parlar). Com que ara tenim futur, una esperança de vida molt més alta, anem a la recerca de la felicitat, i les paraules, segons ell, ens poden fer feliços.
 
He pogut retenir tres  idees força, extretes de diversos pensadors:

- No som feliços,  tot i tenint-ho tot,  perquè ens falta la saviesa. La clau rau a desitjar allò que tenim, no pas a desitjar allò que ens manca i que pensem que ens farà feliços, perquè quan ho obtenim resulta que  ens avorreix.

- Cal esperar menys, i actuar i estimar més;  el que fa actuar no és l'esperança, sinó la voluntat.

- La tristesa no té fi;  la felicitat, sí. Hi ha instants de felicitat, flaixos que vénen i se'n van. Els exemples que ha posat -l'esmorzar pausat d'un dia de festa, una conversa on et sents escoltat, un paisatge, una música a la ràdio... són els que tots podem reconèixer i compartir. Petits moments de joia.  Això ens fa viure.  

El meu instant de felicitat ja l'he tingut: ha arribat quan he pogut parlar amb ell uns moments, i fins i tot fer-m'hi una fotografia per no oblidar el moment.

Toni, ets un referent per a molts catalans (com a mínim, per a mig milió de persones, que no som pocs) i ens has deixat ben orfes de ràdio. Et retrobarem en altres espais, segur.  Precisament acabo de llegir una magnífica entrevista
-la revista Òmnium m'esperava a la bústia només d'arribar, amb una foto teva enorme a la portada: era "un dia Bassas", les casualitats no existeixen...

Recupero frases sòltes de l'entrevista que t'ha fet l'Àlex Gutiérrez: "(...) que nosaltres som els amos del nostre propi país, que serem el que nosaltres voldrem. (...) és una qüestió de confiança en el futur. (...) Catalunya ha de superar el pessimisme mediàtic, perquè la nostra és una història d'èxit." Tens tanta raó... prou de flagel·lar-nos, posem-nos a treballar de debò, i deixem-nos de tantes capelletes. 

Deixa'm incorporar una cita, aquesta de López Burniol: "Només la paraula lliure ens farà a tots lliures". Segur que també t'agrada.

Bon viatge cap a Ítaca, cap a aquest país que ha assolit el seu somni, amb Obama. Has triat un bon moment per anar-hi a viure.  Que els vents et siguin favorables.  Torna aviat.

Avui he fet un regal diferent. La tia de casa ja fa mig any que no es pot moure, es va ferir i s'ha d'estar en una cadira de rodes tot el dia. Abans parlava molt i ara amb prou feines se la sent. Com que tenia una manera de parlar ben garrotxina, se'm va acudir que li podia regalar un recull de les seves paraules. Ara que ella gairebé no les fa servir, bé s'han de mantenir. Són el nostre patrimoni. Aquestes vacances m'hi he dedicat a estones. Algunes no les he trobades enlloc: ni al DVCB, ni al Parlar de la Garrotxa, dels amics Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez, ni tant sols al recull de l'any 58 d'en Miquel Juanola. I per tant, no sabia ni com s'escrivien. He hagut de tirar pel dret. Hi he inclòs el significat, i el context on apareixen.

Em penso que li ha fet prou il·lusió. Tota la tarda ens l'hem passat els més joves i els més grans de la família veient nevar (per segona vegada en una setmana) i recordant altres mots i expressions del nostre parlar genuí. La mare n'ha dit moltes -ella és del Mercadal, de la Vall d'en Bas-  i rèiem quan el més petit de casa demanava què volien dir. Ni una, n'ha encertat. Com el word, que les marcava totes com a desconegudes o incorrectes. Eren mots com ara desatén (neguit), fer beguda (el menjar que feia a mig matí el pare tornant del camp), xono (molt brut), empairar-se (estalviar-se de fer), barrigar (remenar per trobar alguna cosa), fato (molt de menjar), regantellar (degotar una mica), samaniat o semaniat (gesticulació exagerada), xarbascat (enrenou), etc.

Curiosament en un entorn tan novedós com el Facebook, he vist que una de les causes que tenen més èxit és aquella que promouen els parlants d'un mateix lloc, siguin de Banyoles (plaestanyí, diuen) o siguin de la Plana de Vic, per reivindicar els seus mots, i posar-los en comú.  Tothom hi intervé, i expliquen quines paraules o expressions fan servir ells que són pròpies de la comarca. N'hi ha una que fins i tot amenaça el seu xicot que és d'un altre lloc: "Mira, si no m'entén que s'espavili.." 

Recordo quan vam anar a Girona a estudiar, i vam descobrir que allò que dèiem normalment, a vegades no era tan normal per als nostres companys procedents d'altres llocs. I també vam començar a sentir a parlar d'estefanòries o carrotes, de la gent de venia de l'Empordà. Amb els bolets, una mica més i ens hi fem mal: no ens posàvem d'acord de cap manera. Aquest és el millor descobriment en viu de la dialectologia;  quan vas a la botiga a comprar verdura i fruita amb els companys, i veus que hi ha tants noms per a cada cosa. 

Tinc un desig per a tots plegats: que  els tres Reis de l'Orient ens preservin els nostres mots, les paraules de casa. No ens queda gaire res més.

Amb la irrupció de les xarxes socials, tothom escriu molt més que abans, i els codis han canviat. Fa poc que el vicerector Miquel Duran de la UdG, sempre amatent a la qüestió lingüística, constatava la poca qualitat de la llengua en aquest tipus de suport.

Per començar, ara tot s'ha d'expressar en  sigles: si  fins i tot per dir Bon Nadal m'escriuen BN! El Facebook és el FB, un petó és un b7, adéu és a10, el nou any és l'any 9, etc. Tot plegat, com en el llenguatge de mòbil, el mateix que ja hi havia però ara, encara més accentuat.

És propi d'aquestes xarxes  que per marcar l'èmfasi en una determinada expressió s'utilitzen una colla de signes d'admiració  (Que tinguis un bon any!!!!!!!!)  i si cal fer una pregunta que denoti sorpresa, s'hi posa tota una sèrie de signes d'interrogació.  (Vols dir que podràs venir ???????????)
Posats a incloure-hi un reguitzell de signes iguals, el que es porta ara és incloure una gran quantitat de vocals en el missatge:  Que passis un moooooooool boooooooon dia!. L'altre dia en Carles Capdevila va trencar aquest codi i ho va posar en un mitjà en paper: a la contraportada de l'Avui. Quedava estrany. Després ho va dir a la ràdio, a l'especial de l'Eduqueu les criatures  del dia de Nadal, i ja va quedar bé, era llengua oral. Potser el registre oralitzant (si es pot dir) traspassarà la frontera 2.0 i arribarà als mitjans en paper, no ho sé, però de moment els diaris van fent la seva, amb més encert o menys.

A les xarxes tothom s'atreveix a traduir, a adaptar, a manllevar, sense esperar que l'autoritat dicti. Així, es parla del fèisbuc ben alegrement per exemple.  Quan vaig entrar-hi per primera vegada, em vaig queixar dels errors que hi havia al menú -de l'estil "nombres de telèfon" - i vaig rebre per resposta que ho havia fet un grup de voluntaris, amb molt d'esforç, i sense saber el context de les paraules.   Encara gràcies. Però a vegades penso que tots plegats tendim a justificar que allò que fem fora d'hores de feina no surti tan bé. I ens hauríem d'acostumar a exigir rigor també en el voluntariat.

A la Universitat tenim exàmens de llengua on incloem textos que els alumnes han d'elaborar. Hi ha un tipus de text que el que anomenem "escrit per ser dit": tant pot ser una presentació d'un llibre o d'un cicle de conferències, com una intervenció en una taula rodona. En tot cas, es tracta que l'examinand es posi en situació, i escrigui allò que després representa que s'haurà de llegir. També recordo que a l'època en què examinava del nivell C -fa molt de temps, ja- li dèiem a la persona que teníem al davant que fes com si truqués a un programa de ràdio, i la comèdia era només per garantir que mantindria el registre formal. Si no es feia així, ràpidament qui s'examinava perdia la por o la vergonya i baixava al registre informal. I és que no estem acostumats a aquest tipus de situacions, en aquest nostre país no es fan, per desgràcia, exàmens orals. Encara recordo els que ens feia l'actual conseller Joaquim Nadal, hi anàvem ben espantats, imposava molt més que no un examen escrit.

Aquí al Facebook i en altres xarxes socials que inclouen xats es tracta de textos escrits en un registre diferent, informal, i que intenten trencar fins on poden la barrera de l'escriptura per acostar-se a l'oralitat. Per això s'exploten tots els recursos possibles: les emoticones miren d'emfasitzar l'estat d'ànim que no es capta tan fàcilment en un missatge. N'hi ha de prou sofisticades...

Entre aquests recursos, hi trobem també una gran quantitat d'onomatopeies, que tenen la mateixa funció que els altres que hem esmentat abans: reforçar el missatge. És difícil incloure-les en un text que no sigui un còmic, però aquí contribueixen a la frescor del que es diu. En molts missatges s'expressa el riure: he he he , je je je, ha ha ha... No hi ha una única manera de fer-ho. S'utilitzen també molt els punts suspensius, que a vegades més aviat entrebanquen la lectura del text. També trobem cada cop més frases en majúscula, per remarcar determinats missatges.

Al meu entendre, el que caldria fer és anar més enllà i  integrar-hi veu i imatge. Els costos són ínfims -quan val una webcam?- i els beneficis poden ser considerables. Parleu amb gent que viu fora de casa i pregunteu-los què s'estimen més a l'hora  d'establir contacte amb la seva família.  I és que no cal forçar la llengua fins a aquests extrems: si és escrita, no cal reinventar-la perquè sembli oral. Ja tenim manera de parlar a través de l'ordinador, doncs fem-ho.

Per tornar al que esmentàvem a l'inici, la poca qualitat lingüística del que s'escriu en aquests entorns, val a dir que de fet tothom hi queda retratat, i podríem pensar que ja s'espavilaran si no saben escriure.  És cert que no és problema nostre. Però hi ha un perill: que de tant veure textos mal escrits, mal puntuats i plens de faltes ens hi acabem acostumant. I si hem d'arribar aquí, més val que ho deixem córrer tot. Si, en canvi, no perdem la nostra capacitat d'indignació davant allò que no pot anar, encara podem fer alguna cosa com a país.

Els estudis de filologia catalana, com dèiem en l'entrada anterior, no acaben de preparar els estudiants per a la diversitat de sortides professionals. El certificat de nivell K en canvi, ajudava a preparar els futurs correctors, i era una garantia per aquells que ens dediquem a reclutar-ne. Era el certificat de capacitació per a la correcció de textos orals i escrits, i acreditava el coneixement suficient i la competència per aplicar els criteris i els recursos necessaris per a la correcció de textos orals i escrits. Va anar guanyant prestigi com a titulació i el vam incloure com a requisit per formar part de les borses de treball d'assessorament lingüístic.

Als estudiants als servia per consolidar coneixements, era una formació pràctica.   Jo vaig ser de la primera promoció que va obtenir el K -si en fa, de temps!- i si la memòria no em traeix, diria que em van examinar en Salvador Sunyer pare, l'exalcalde de Salt, i en Salvador Sunyer fill -el director de Temporada Alta. No era fàcil, corria la brama que tothom suspenia. No era ben bé així, però sí que hi havia una certa dificultat, perquè s'havia de saber corregir i a més calia justificar molt bé les raons per les quals s'optava per una solució determinada. També es demanava que s'haguessin llegit -i paït bé-  les obres de referència, calia fer-ne una comparativa.

Hem de parlar en passat, perquè el K ja no s'ofereix, des de l'any 2006, i es troba a faltar.  Un bon dia vam rebre una carta a la universitat de la Secretaria de Política Lingüística on se'ns informava de la decisió, i dels motius pels quals s'havia pres: per no duplicar l'oferta, atès que ja hi havia postgraus que oferien la mateixa formació.  Un bon exemple és el que fan a  la UAB amb en Branchadell al capdavant, des d'aquest any amb un conveni amb l'IEC.  A Girona teníem un curs de postgrau d'aquest estil que coordinava l'Anna Mir, una persona que en paraules de l'Imma Merino el dia del seu enterrament, va dedicar-se a millorar els textos i a millorar la vida de la gent del seu voltant.   La seva dedicació i el seu entusiasme eren únics, i ja no hi ha res semblant al seu curs, tot i que ho s'ha reclamat més d'un cop.

Ara que els anglesos no paren d'oferir nous certificats específics -l'ILEC, o anglès per a juristes, per exemple, el BEC o l'anglès de negocis, o el TKT, l'anglès per a professors d'anglès com L2- nosaltres anem fent passos enrere. I a més, de dues convocatòries cada any en els certificats generals en fem una, i els certificats G (llenguatge administratiu), J (llenguatge jurídic), M (llenguatge comercial)  i K (correcció de textos) ja no es poden obtenir.

També hi ha problemes amb el nivell superior, o nivell D. Heu pogut veure cartes al diari, a l'inici de curs, de gent que s'ha quedat en llista d'espera. 

Penso que des de la Generalitat haurien d'assegurar que s'atén la demanda, de certificats generals i específics, i si no els ofereix directament, anar a buscar els organismes que puguin fer-ho, però mai no s'hauria de deixar gent al carrer que vol aprendre català. És un mal servei al país.

Me'n descuidava: ja sé que no es pot  impedir de totes totes que la gent baixi a Vinarós o a València a examinar-se de català. Però ja n'hi ha prou. Va començar com una broma i s'ha convertit en un escàndol.

Em preocupa la davallada d'estudiants a les filologies. És cert que ara mateix potser no és una carrera que uns pares recomanarien als seus fills per assegurar-se el futur, però els filòlegs fan falta. I al pas que anem, arribarà un moment que no sé d'on es trauran els professors, amb la misèria de llicenciats que surten cada any. Hi ha tan poca gent, que els màsters tampoc no tenen prou sortida. És el peix que es mossega la cua. 
La pregunta que em faig, i que faig a persones que tenen certa responsabilitat, és la següent: S'ha pensat realment en què necessita la societat, o s'han adaptat els nous graus a les àrees de coneixement dels  professors que tenen les facultats? 
Ja no es parla de  l'informe Tuning, que va ser el punt de partida per als nous graus: hi vèiem la demanda explícita per part dels ocupadors que els graduats poguessin dominar la comunicació oral i escrita en la llengua pròpia i en altres llengües. Això, en paraules de Modest Prats, vol dir que a la universitat "se'ls ha d'ensenyar a llegir i  escriure", és a dir, a entendre el que llegeixen (fins al sentit últim, perquè estem comprovant que el jovent ja no capta la ironia dels textos-quin perill!- ) i a fer-se entendre quan escriuen, en el registre adequat (puc ensenyar alguns missatges de correu electrònic d'estudiants: llenguatge de mòbil per adreçar-se a l'Administració!).
Això ho han d'aprendre millor que ningú els aprenents de filòleg, i em fa por que no s'aconsegueix. Les raons?  Potser es fa veure que ja vénen preparats del batxillerat, potser els estudiants no s'hi posen bé, potser de vegades  la
recerca passa per davant de la docència, potser no es considera prou important...
Algú ho ha de dir: cal millorar la preparació dels estudiants de filologia per adaptar-la a les noves necessitats.

En l'àmbit de la docència de la llengua, ens calen professionals que sàpiguen que no és el mateix ensenyar una llengua com a L1, L2 o L3, que tinguin coneixements metodològics per posar-se davant d'immigrants vinguts d'arreu i fer-los aprendre de pressa, que puguin adaptar els nivells als dels Marc Europeu de Referència per a l'Ensenyament de les Llengües, ara que sortirà publicat el Manual d'adaptació (només hi havia l'esborrany fins ara), que tinguin nocions mínimes de la llengua dels nouvinguts per poder aplicar estratègies d'aprenentatge diferents, que puguin treballar en aprenentatge virtual i aplicar els nous suports com´el vídeo, per exemple, de manera efectiva, que comparteixin materials i estiguin al dia del que es va fent, que sàpiquen què és la pràctica reflexiva, que siguin capaços d'incloure els aspectes interculturals en l'aprenentatge de llengües, ara que Europa ens marca aquest nou repte...

En l'àmbit de l'assessorament, o el suport lingüístic, ens calen professionals que, en primer lloc, tinguin uns coneixements lingüístics profunds, i siguin conscients que els cal formar-se sempre més i estar al dia, que puguin treballar amb programes de traducció automàtica i traducció assistida per ordinador, amb memòries de traducció, que sàpiquen què és un gestor terminològic, que puguin destriar els recursos lingüístics que poden trobar a la xarxa segons la font, que puguin elaborar glossaris multilingües, que sàpiguen fer extracció terminològica, que sàpiguen altres llengües, que siguin conscients que cal comprovar-ho tot abans de donar-ho per bo (per exemple, els noms propis), que tinguin ganes de millorar, que sàpiguen corregir sense esmenar la plana, que estiguin al cas dels nous termes aprovats, que en puguin proposar d'altres, que tinguin sentit lingüístic...

En l'àmbit de la dinamització lingüística, ens calen persones que no siguin simples tècnics sinó que s'ho creguin, activistes de la llengua, que vagin més enllà de la feina de promoció lingüística, que siguin agosarats i puguin aplicar noves tècniques de màrqueting lingüístic, que tinguin capacitat per crear eslògans atractius, que coneguin de debò el target, que puguin elaborar i administrar qüestionaris sobre usos, competències i actituds en relació amb la llengua, que coneguin i sàpiguen fer ús de les tecnologies de la informació i la comunicació per arribar als destinataris, que sàpiguen adonar-se de què necessitem en cada moment per anar avançant i que estiguin al dia...

TOT AIXÒ, ON S'APRÈN?   Que algú m'ho digui.

Acabo de tornar de Madrid, fa ben poques hores. Ha estat cansat perquè ens hi hem estat tot el dia des de primera hora, però ha valgut la pena.
Ens hem reunit amb els representants dels centres de Llengües de les universitats de la resta de l'Estat per mirar de trobar solució als problemes comuns, perquè ara ens cal assolir els mateixos objectius, i des de realitats ben diferents. Les universitats catalanes en aquest àmbit tenim avantatge, n'hem de ser conscients, i prendre la iniciativa. Des de sempre hem hagut de treballar amb més d'una llengua, i la metodologia que havíem aplicat per a la normalització lingüística del català ara l'hem de fer servir per la introducció de la tercera llengua.   A les universitats de Valladolid, Salamanca o Madrid no s'havia  fet mai política lingüística, i ara no tenen més remei que posar-s'hi. La llàstima és que des del Ministeri no s'hagi fet ni un pas per avançar en aquest sentit. Hem tornat a comentar la bestiesa de l'exigència del nivell baixíssim d'anglès als que hauran de fer de mestres de llengua estrangera (el mateix nivell que de sortida del batxillerat, sembla impossible però surt al BOE). (Parlant de bestieses: sabíeu que han retornat les memòries de graus a les facultats perquè hi han d'introduir una assignatura de religió per als mestres? No entenc res)

A tot arreu s'ha introduït el requisit de la tercera llengua per als estudiants de grau, però aquí s'acaba la política comuna. Els nivells concrets, els plans d'estudis, els itineraris, els crèdits optatius quan n'hi ha, no tenen res a veure d'un centre a un altre. Tothom ha anat treballant pel seu compte, però no podem continuar així.
Ara nosaltres necessitem l'homologació dels nostres certificats, i només hi podem arribar des del treball conjunt i amb una bona planificació estratègica. Hem tingut la sort de poder debatre-ho tot plegat amb una persona experta del nostre àmbit, que ens ha orientat i ens ha resolt els dubtes.

Ens esperen temps convulsos: no serà fàcil.  Ens caldrà convèncer molta gent dels beneficis del multilingüisme. Ens caldrà difondre a tort i a dret les recomanacions europees de la Divisió de Política Lingüística, que no es coneixen gaire, i que ens marquen el camí a seguir. Ens caldrà aprendre a treballar plegats, i som molts. Ens caldrà adaptar el Pla de Bolonya amb sensatesa, i sense improvisacions. Ens caldrà implicar els estudiants perquè vegin els beneficis de sortir ben preparats per al mercat laboral. I tantes altres coses...

Les hores que hem passat junts, la relació que ja fa temps que hem establert, les complicitats que s'han anat manifestant, em fan pensar que arribarem a bon port, tot i els entrebancs que segur que sorgiran, perquè el projecte és ambiciós, però ens hem trobat una colla de persones emprenedores que tenim clar que Europa és el futur, no ens espanten les dificultats, i ens agraden els reptes. Si són compartits, encara millor.

A l'avió de tornada, m'he polit el llibre de l'Albert Espinosa. 10 anys de càncer: hi va deixar una cama, un pulmó i un tros de fetge. I és una persona feliç. M'ha impactat de debò. Hi pensaré quan em sembli que s'acaba el món (a vegades ens ofeguem en un got d'aigua).

Em van convidar a la Trobada Interuniversitària per al Diàleg intercultural, que ha tingut lloc a la seu de la representació de la Comissió Europea a Barcelona. Com se sap, l'Any 2008 és l'any europeu del Diàleg Intercultural  i la Càtedra UNESCO de Llengües i Educació de l'IEC, amb el grup GELA, Grup d'Estudis de Llengües Amenaçades de la UB, van tenir aquesta bona pensada. Era a porta tancada, i ha estat un privilegi poder-ne formar part.  Aquests fòrums amb poca gent solen donar molt bon resultat, i més en aquest cas en què coincidien persones de disciplines diferents: antropòlegs, lingüistes, sociòlegs, mediadors culturals...  amb un mateix objectiu, esbrinar cap on ha d'anar la comunicació intercultural, i aprendre dels que ja han començat.  La Carme Junyent i la Rosa Calafat, incansables, han fet una molt bona feina. Hi haurà un fòrum obert durant un any. És una bona idea, que caldria estendre a moltes altres jornades. Les actes dels congressos ja se solen publicar, el que compta són les relacions entre persones, les complicitats, i el descobriment que hi ha gent amb les mateixes inquietuds que es mou per altres camins. Cal fer-los convergir, de vegades, i en un dia sovint no en fem prou. Per això la web ens pot servir de continuïtat, als que hi hem participat.

Deixeu-me apuntar-vos alguns fils que podem seguir, arran del que ha anat sortint a la Jornada (només he pogut assistir-hi al matí):
-Els estudiants estrangers són ambaixadors de la nostra realitat cultural i lingüística: siguem-ne conscients i explotem-ho. Ens estem centrant en la informació prèvia a l'estada a Catalunya, però potser podríem preparar informació perquè s'emportin, quan se'n van, i podríem tenir en compte que serien els millors alumnes dels lectorats de català, de segon nivell. També és molt fàcil que vulguin tornar si els ha agradat, però amb la família.
- No ens podem quedar en els reculls de bones pràctiques, hem d'elaborar protocols o codis de conducta o com vulgueu dir-ne, però realment no podem improvisar sempre i ens calen guies i assessorament per saber què fer en cada situació. En l'àmbit de la sanitat s'estan fent coses, per exemple, però no n'hi ha prou.
- Hem d'encarar la qüestió intercultural des del respecte, sempre, però amb la fermesa necessària. Ens hem de preguntar  fins on hem d'acceptar, quan tenim demandes específiques de persones nouvingudes.
- Una altra idea, políticament incorrecta però perfectament plausible, és que cal aprofitar la tirada que té l'espanyol fora d'aquí per fer venir gent al nostre país, i quan siguin aquí ja els farem entrar en el català. Es constata que és una llengua que enlluerna molta gent, i representa un actiu important. Això és el que han fet a les Illes, per exemple, i ja hi han passat un centenar d'estudiants nord-americans. El promotor  és el professor Philip D. Rasico, que fa classes de llengua catalana i hispànica als EUA, concretament a Vanderbilt. Això és el que havíem iniciat a Girona, amb un grup de 20 estudiants de Filadèlfia que van venir a l'estiu. Es va estroncar, com tants projectes -ja cansa.
- Una becària russa de la UB ha plantejar una qüestió per al debat que ja fa temps que em preocupa: com es pot ensenyar català com a L1, L2 i L3 alhora en l'ensenyament per a adults?  En altres paraules, es pot posar dins l'aula gent catalana, i gent de fora? Això passa sobretot en els nivells intermedis, i és un problema. Els de fora no aprenen bé, se'n cansen i pleguen. Reclamen que es tingui en compte el seu punt de partida, la llengua d'origen.  Jo penso que hem d'anar cap a aules separades, i sobretot si el Marc Europeu de Referència per a l'Ensenyament de les Llengües, que hem adoptat alegrement sense tenir en compte que era per aprendre segones llengües, ara sembla que s'adaptarà per a llengua primera. He exposat en públic el meu punt de vista: falta preparació per al professorat en aquest àmbit, falta recerca i noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge. Ja s'està fent, però potser més lentament del que convindria, i com s'ha dit avui, hem perdut gent pel camí. Una llàstima, si abandonen el català per sempre.
- Un professor de Vic constatava que el problema és que el català val punts a l'Administració i ara interessa només per això. És una motivació poc engrescadora, realment. Si poseu a l'aula un estudiant romanès, amb totes les ganes del món de millorar, que ja ha fet dos nivells i per tant té una certa competència, i una persona catalanoparlant que es planteja l'aprenentatge com una cursa d'obstacles que ha d'anar superant per a l'estabilitat o la promoció laboral, això no funciona. De fet, a les EOI ja ho han encarat amb prou valentia, almenys la de Girona: la seva missió és formar no catalanoparlants.
- S'ha dit també que estem com fa 15 anys, si encara hem d'explicar la nostra realitat. Ja l'haurien de conèixer, a Europa, però de fet no és així. En l'àmbit universitari, se sap que el català existeix, però sorprèn la constatació que és la llengua vehicular de la docència. Potser no hem avançat prou, i hem de fer examen de consciència.
- Finalment, s'ha fet saber que el programa multimèdia interuniversitari, al qual hem dedicat tant de temps i esforços tots plegats, Intercat, és una bona eina però se'ns demana que inclogui també la realitat lingüística dels Països Catalans. Cal estudiar-ho, potser ja és hora, i precisament ara s'està treballant per generar nous continguts i canviar-ne la imatge per fer-la més actual.

Si algú m'ha de trobar,  ara rai,  ho té ben fàcil:
Si el que vol és parlar, em pot trucar al mòbil particular, al mòbil de feina, al telèfon general de la feina, al telèfon directe de la feina, o bé al telèfon de casa. Si no m'hi troba, pot deixar un missatge de veu.
Si em vol escriure, em pot enviar un SMS a un dels mòbils, un correu electrònic a l'adreça de casa, a l'adreça personal de la feina, a l'adreça institucional, a la bústia de missatges del facebook, pública o privada, o bé al xat. Fins i tot pot escriure un comentari aquí.
Per no perdre pistonada, sortim de casa amb la PDA, la blackberry i el netbook, i no fos cas que ens quedéssim sense bateria o sense cobertura. A les reunions, no som ni aquí ni allà, tothom pendent dels missatges que li arriben.
Som a l'era de la comunicació compulsiva, i simultània. Mireu-vos els adolescents, si no: tres pantalles obertes alhora -PSP, tele i ordinador, o play, mòbil i tele, o Ipod, wii, i messenger, per exemple-  i fent els deures.  Si surten bé, és un miracle.
Recordeu l'època d'abans de l'ADSL? Trigava tant a baixar la informació, a casa, que teníem temps de tot, mentrestant. Ara perdríem la paciència.

No ens ha d'estranyar, doncs, que vagi tenint cada cop més èxit l'slow movement -l'slow food, sobretot, però també l'slow travel, o l'slow sex, com a contraposició a tot allò que és fast. Havíem d'arribar aquí: la desacceleració no pot ser només un eufemisme per dir "crisi", també pot ser un concepte positiu i engrescador. Es tracta només de recuperar el sentit i el gust d'allò que fem, de concentrar-nos-hi i de valorar allò que és nostre.  Encara hi som a temps.

Ens hem acostumat a malbaratar les paraules. Massa sovint les fem servir sense pensar.  Moltes vegades les que sentim ens avorreixen, però no hi fa res. Ens hi resignem, és el pa de cada dia.

Hi ha paraules que es diuen per compromís, hi ha paraules que serveixen només  per mantenir oberta la comunicació, al mercat, l'ascensor o sortint de missa -allò tan tronat de "què feu? -Sí, mira, anar fent. Si es pot anar fent, què més vols?  Ja ho pots ben dir, ja n'hi ha ben bé prou... " que s'allarga tant que vulguis; hi ha paraules buides per lligar, en què només compta el llenguatge no verbal; hi ha paraules buides als discursos,  parlaments, declaracions, inauguracions, cloendes i  mítings diversos;  hi ha paraules buides a les reunions maratonianes on després de voltes i voltes a l'entorn d'un mateix tema per no arribar enlloc, cal  tornar a començar; hi ha paraules buides en algunes prèdiques i en algunes classes magistrals -que de capellans i de mestres n'hi ha que només en fan i n'hi ha que ho són-; hi ha paraules buides en algunes tertúlies matineres o nocturnes, amb gent que hi entén de tot i de res; hi ha paraules buides a les ràdios i teles, a qualsevol hora; hi ha paraules buides en tots els rituals, però potser ja és aquesta la funció que hi han de fer; hi ha paraules buides a les conferències de premsa d'esportistes, polítics i artistes; hi ha paraules buides en una pila d'entrevistes d'encàrrec, fetes amb desgana i desconeixement de qui hi ha al davant; hi ha paraules buides pertot arreu, les hi sabem i no fem res per evitar-les.

En canvi, hi ha altres paraules d'una mena diferent: són paraules  d'amor i paraules de dol, de consol i de companyia, de tendresa i d'enyorament, de pregària i de cançó,  són paraules amb sentit. Paraules de poeta, condensades, espremudes.

La paraula és un bé escàs, en perill d'extinció. No l'hauríem de fer servir com si res. Si les dosifiquem, trobarem el silenci, magnífic i sublim. El podrem suportar?

Gràcies al Facebook -una altra droga- puc tenir accés a diàlegs entre persones molt diferents, en edat, interessos o professions. I és això el que m'ha fet reflexionar, a partir de detectar els codis de comunicació dels més joves, entre 20 i 30 anys, i em preocupa de veure que es van allunyant cada cop més de la meva realitat. Són, de vegades, inintel·ligibles. És llei de vida, segurament.  I no passaria res si no fos que a nosaltres ens toca ensenyar, i a ells els toca d'aprendre.  La fractura entre ells i nosaltres, al meu entendre, es fa gradualment més grossa, i si no fem alguna cosa per acostar el seu món i el nostre, correm el risc de trencar la corda. Els missatges, les metodologies, els continguts, no acaben d'arribar. I és trist.

Ara amb les mobilitzacions contra Bolonya, això és fa palès d'una manera ben clara. Mireu-vos les pancartes, els textos i manifestos, les declaracions... i no entendreu res. Són uns desconeguts, però el futur és seu i no pas nostre. Parem de criticar-los i prou, i intentem obrir ponts de diàleg que ells vegin sincer, no pas per quedar bé. Penso que encara no hem fet tard. Cal que els ensenyem a aprendre, però primer hem d'aprendre a ensenyar. I potser que ens fem el càrrec que nosaltres no érem millors, a la seva edat, però també ens volíem menjar el món, com el nostre enyorat Gil de Biedma.

En l'àmbit de les llengües, ja fa força temps que intento parlar amb estudiants per descobrir les seves inquietuds. Ara tenim uns col·lectius que defensen de manera ferma el català:  ens hi podem girar d'esquena? Potser el que hem de fer és treballar plegats, cadascú dins el seu àmbit, i donar-los garanties que podran estudiar, almenys en un percentatge prou digne d'assignatures, en català.  És la nostra responsabilitat, i que a la societat futura es pugui treballar en català depèn, ni que sigui una mica, de nosaltres. No podem fugir d'estudi.

Una vegada li vaig sentir dir a un traductor: "Nosaltres som només una adreça electrònica", i això em va impressionar, em va tocar la fibra. Hi vaig anar donant voltes, tot recordant els meus anys de joventut, en què em guanyava la vida fent assessorament lingüístic, i vaig pensar que hem de reivindicar públicament els drets dels traductors. Aquí els teniu, podeu ampliar-los si voleu:

1. Els traductors tenen dret a rebre originals ben escrits, entenedors.
Cada vegada els textos que arriben són més il·legibles, els obliguen a barallar-s'hi  i  generen frustració quan se'n veu el resultat.  El text com a mínim ha d'haver passat pel verificador ortogràfic, i ni això.

2. Els traductors tenen dret a rebre originals que no siguin escrits en llengües diferents a cada paràgraf, perquè això comporta haver-lo de repartir entre persones diferents.
Ara és la nova moda a la universitat, uns quants professors elaboren un text a partir de retalls d'un i de l'altre, i gosen portar-lo així mateix a traduir.


 

3. Els traductors tenen dret que els respectin uns terminis de lliurament raonables.
Ningú no pensa que cal traduir el text fins que els ha arribat el termini per a la revista/congrés/acte, i sempre és "per ahir", amb la tensió que això comporta.

4. Els traductors tenen dret a tenir períodes de repòs (caps de setmana, vacances)
Massa sovint es lliuren textos a darrera hora del divendres per tenir-los fets a primera hora del dilluns, o bé l'últim dia de juliol per al primer de setembre.

5. Els traductors tenen dret a no saber-ho tot.
És absolutament normal que el professor s'ho hagi de repassar per comprovar que l'argot científic -que ell coneix millor que ningú- s'ha respectat, o bé que s'ha triat la solució que ell volia: la traducció és sempre una proposta, el document l'hauria d'acabar la persona que l'ha elaborat.

6. Els traductors tenen dret a dir que no.
Ha de ser possible desestimar un projecte de traducció, per múltiples raons, sense que l'usuari es posi frenètic.

7. Els traductors tenen dret a utilitzar les TIC per a la seva feina diària.
Depèn de com es lliurin els textos, ja no es poden processar i obliguen a tornar als mètodes tradicionals. Els traductors automàtics català-castellà són molt útils, però a vegades no es poden fer servir. Les memòries de traducció són imprescindibles, però requereixen unes determinades condicions.

8. Els traductors tenen dret a posar unes tarifes dignes.
Els usuaris tendeixen a trobar molt car el servei, però en canvi entenen que una interpretació simultània els costi un ull de la cara. No tenen en compte ni les hores, ni la dificultat, ni la responsabilitat, ni la confidencialitat.

9. Els traductors tenen dret a actualitzar els coneixements i a assistir a jornades de formació tècnica .
Massa sovint es troben que les urgències els impedeixen faltar un dia de la feina perquè ningú la farà per ells, i això s'ha de resoldre.

10. Els traductors tenen dret que es respecti i es valori la seva feina.
Amb això ja ho he dit tot. Ara us toca a vosaltres, si voleu.

La Comissió d'Educació d'Escola Valenciana ha presentat un Pla per a l'educació multilingüe al País Valencià. Aquest pla de trilingüisme estipula que per introduir les tres llengües a l'ensenyament primer cal assegurar el valencià, després assegurar la capacitació lingüística dels ensenyants, fer una bona planificació, aplicar la metodologia adequada, assignar-hi prou recursos, avaluar-ho bé i complementar-ho amb nous models d'aprenentatge com ara les activitats a l'estranger. Sembla tot tan evident, que fa l'efecte que diuen obvietats. No és així: de fet, cap d'aquestes mesures no s'ha aplicat, que jo sàpiga, en la introducció de l'assignatura. Per això van sortir al carrer tants  milers de persones la setmana passada -i per moltes altres coses, és clar. Que s'utilitzi la llengua d'aquesta manera per no aplicar la llei és vergonyós.