(un escrit que no és de llengua, en un estil diferent: cal innovar)

Nervis perquè tot funcioni. Encara un lleuger temor dels anti-Bolonya, que finalment no hi són. Trucades d'última hora per resoldre el detall d'una persona que no sabem si ve. Problema de l'aparcament, que es resol en un moment gràcies als bons oficis de la Rosa. Taula que falta i que es troba de seguida, per al control de la gent. Parlamentaris que arriben més aviat del compte i se'n van a fer un cafè. Gent de partit que aprofita l'estona abans per posar-se al dia. Una rectora radiant, i un director que fa tard. El president que arriba, a l'hora en punt. El cotxe, amb vidres fumats, que no ens permeten veure com és de dins. Salutacions, dubtes de si donar la mà o fer dos petons. Dubtes del tractament,  si tu, vós o vostè.  Reunió privada amb els membres de l'equip de Direcció, i vigilància perquè no s'hi afegeixi altra gent. I la Mònica que ho controla tot, perquè funcioni com un rellotge. Converses d'aquelles banals, entre gent que fa temps que no es veu. I converses de feina, també, que cal aprofitar l'estona d'espera. Tots col·locats com marquen les regles, i algú mal assegut que cal canviar. Premsa, tele, molts mitjans, gràcies a la bona feina de l'Olímpia.  Finalment, el president que baixa les escales. Fotos i càmeres a tot drap. El twitter que ja treu fum. Inici de l'acte, a càrrec de la rectora. A la taula, Ernest Benach, ella i Albert Bou. A primera fila, el vicerector Duran, el Benach de la UdG, fent anar les tecles sense parar. Elogis per part de la rectora de la tasca dels 10 anys del  Servei de Llengües, que s'agraeixen molt. Un parlamentari que arriba tard i no s'asseu on toca, i això que és el 2.0 per excel·lència. Inici de la conferència, presidint la sala una pantalla gegant, on llueix el Powerpoint que il·lustra perfectament les paraules del president, i no les repeteix, en cap moment.  Paraules-força, imatges-força.

El president que desgrana una per una les idees que vol transmetre, resumides aquí breument:

El ciutadà deixa de ser usuari passiu de la política per esdevenir actiu que opina, qüestiona, critica; cal aprofitar la intel·ligència col·lectiva; el Parlament ens representa, i l'aposta que ha fet pel 2.0 pot marcar tendències; és important l'alt valor afegit que representa el contacte directe amb la ciutadania; ningú no es pot desentendre de la vida pública, cal implicar-se, activar-se, ja no som ciutadans sinó socis de la política (m'agrada molt la idea); els nodes de la xarxa són persones, cadascú tria què vol dir, i on ho vol dir, en xarxes de confiança.

El president es pregunta si amb l'aparició de les noves formes de consum de la informació, i la velocitat amb què es digereix, es garanteix prou un nivell de reflexió, si a més fonts, més riscos i finalment  i si l'anonimat fa perdre valor a les aportacions.

Una idea important: EL 2.0 ÉS CLAU PER RECONCILIAR LA GENT AMB LA POLÍTICA.
I una altra: EL POLÍTIC HA DE PARLAR AMB LA CIUTADANIA, NO PAS A LA CIUTADANIA.
I encara la tercera: CAL EVITAR L'ESCLETXA DIGITAL(GLOBAL/SOCIAL/DEMOCRÀTICA)
 I la quarta: HEM DE PODER DECIDIR QUIN PAÍS VOLEM PEL FUTUR. 

Al debat, preguntes de tota mena, unes més en la línia 2.0 i d'altres més aviat per part de gent reàcia, partidària del contacte directe entre persones sense xarxes. Les respostes del president, contundents i clares: "No és que vostè no tingui temps, és que no li interessa".  Sorpresa agradable de veure algú tan convençut, que convenç l'auditori.  Una certa por expressada per alguns de la manca de seguretat pel fet d'estar en mans de sistemes externs, ben normal d'altra banda, i finalment una afirmació: "Aquesta iniciativa del Parlament 2.0, tal com s'ha plantejat, és pionera al món".  Aviat és dit. Al costat de la flagel·lació constant, una constatació desacomplexada: en això som els millors.

En acabar, comentaris distesos, felicitacions, una foto amb ell, i un munt de cares somrients, tot i la gana. L'investigador que aprofita l'ocasió per donar-li l'adreça del seu blog. I el nostre amic suec -que ha fet l'esforç de venir tot i que era en català-  que aconsegueix saludar-lo, emocionat. Tot de rostres d'amics, en un cúmul de gent que després de la tensió no es distingeixen. Visita llampec al Parc, amb robots submarins inclosos. I el privilegi de poder assistir per primera vegada a un dinar privat, i de poder intercanviar impressions encara sobre el tema. Constatació a mig dinar  que el president ja ha penjat 7 missatges de twitter,  i que 12 persones han fet referència a l'acte a la xarxa. La immediatesa, i la informació a l'abast de tothom que es connecta.

En el comiat, un a reveure fins a l'acte de rebuda d'un grup de fanàtics 2.0 al Parlament. Un darrer balanç.  Molta feina per fer, il·lusió per començar i ganes de sortir-se'n. Això és el principi d'un llarg camí. Bolonya 2.0, ja ho tenim aquí.  No és qüestió de si agrada o no agrada, és un fet.

Un darrer apunt, fora de tema (o no): a l'oculista amb el meu fill, al vespre, constatació que no s'han posat al dia. Els nens ja no poden distingir els dibuixos que els posen per comprovar l'evolució de les diòptries: mai no havia vist un telèfon com aquell, dels que feien rodar els números.

Aquesta setmana ens ha arribat una bona notícia, prou important i que potser no s'ha difós prou. Si hagués estat a la inversa, ara tothom n'estaria parlant. Però aquest cop el Parlament Europeu ens ha anat a favor, ha avalat el sistema d'immersió lingüística català. I tot gràcies a la bona feina de Romeva, Guardans i Badia i els seus grups.   Ha anat pels pèls, però se n'han sortit.

La cosa venia de la Comissió de Cultura i Educació del Parlament Europeu, que havia aprovat el dia 17 de febrer un informe sobre multilingüisme en què afirmava que els pares havien de tenir llibertat a l'hora d'escollir la llengua d'escolarització dels seus fills on coexistissin més d'una llengua oficial.

Els eurodiputats catalans han presentat una esmena que finalment ha prosperat. En destacaria aquests tres apartats: 

11. Asserts that it is vital to safeguard multilingualism in countries or regions          in which two or more official languages coexist

17. Stresses, further, the importance of a full knowledge of the host state’s official languages for the full integration of immigrants and their families and emphasises that national governments must effectively promote special language courses, particularly for women and older people; calls on Member States to act responsibly vis-à-vis immigrants, providing immigrants with the necessary means to learn the language and culture of the host country, while allowing and encouraging them to maintain their own language;

I, finalment, aquest:

20. Takes the view that children should, in their own interest, be able to speak the language of the country in which they live to ensure that they are not subject to discrimination in the course of their education or subsequent training and are capable of taking part in all activities on an equal basis

El secretari general de Política Lingüística, Bernat Joan, ha afirmat que “es tracta d’un nou suport que ens arriba des de la Unió Europea: s’ha donat suport recentment al projecte de Llei de Cinema, en un moment en què aquest suport és molt valuós per al nostre Govern, des de la Comissió Europea; i ara es dóna suport al nostre model lingüístic a l’àmbit educatiu des del Parlament Europeu”.

Un dels eixos estratègics que ens presenta la CE és precisament el de la cohesió social. A Catalunya només la garantirem si mantenim ferm el sistema d'immersió lingüística, que era el que es qüestionava en l'informe Graça-Moure, segons el qual les famílies havien de poder escollir la llengua de l'educació dels seus fills. Des d'aquí se'ns fa estrany que algú amb dos dits de front pugui donar suport a una proposta així, perquè realment sembla que caldria aplicar el sentit comú i ja ens semblava que no podia prosperar, però es veu que la votació ha anat justa: La unió dels grups Socialista, Liberal i Verd ha estat suficient per tirar endavant el document, que ha rebut 335 vots a favor, 279 en contra i 69 abstencions.

Els llocs on tenen el sistema establert de les 2 o 3 línies diferents en funció del model lingüístic ens evidencien que és un sistema millorable. Al País Valencià, els col·legues expliquen que hi ha cues per matricular els fills a les escoles en valencià, perquè són considerades clarament millors. Hi ha qui explica que alguns els hi matriculen d'amagat, fins i tot, perquè el seu entorn no ho acceptaria.  A Euskadi, ens trobem moltíssima gent que no sap euskera, contràriament al que passa a Catalunya, en què potser no  trien el català com a llengua vehicular, però la veritat és que el jovent escolaritzat almenys el té après.  Ara bé, com deia en tornar del congrés d'Euskadi, l'escola no és la garantia. No podem oblidar-ho. És condició sine qua non, però no n'hi ha prou, perquè un cop apresa la llengua cal habilitar sistemes perquè no es deixi de banda, com de fet passa actualment en certs llocs.

Caldria trobar la manera d'enfortir el sistema lingüístic, tan feble que una sola votació pot tirar per terra la feina d'anys. El que ens passa a les universitats, passa a tot arreu, perquè amb la llengua tothom s'hi atreveix. No ho hauríem de permetre. Ara ens n'hem sortit, però tingueu ben clar que hi tornaran, perquè n'han fet casus belli. I quan es burxa molt en un mateix lloc al final s'hi fa un forat. No hem de deixar que passi, cal fer front comú, ja que s'acaba de demostrar que gent de tres partits diferents quan han unit esforços, guanyen. Potser és una bona lliçó per a tothom, en els temps que corren.

La qüestió identitària al nostre país és d'aquelles que genera sempre quantitats ingents de paper -ara, de bits. Ens hem escarrassat per debatre  a l'entorn sempre de la mateixa pregunta: qui és català?  Què vol dir ser català? La resposta políticament correcta és: "és català qui viu i treballa a Catalunya". Més endavant s'hi ha afegit "...i ho vol ser", atès que hi ha molta gent que no té ganes de ser-ho i no els hi hem d'incloure si us plau per força. És, doncs, una qüestió de voluntat, semblaria.

Ja ens vam arribar a cansar del debat identitari quan es va fer la Fira de Frankfurt. Aleshores les preguntes van ser: què vol dir literatura catalana: la que es fa a Catalunya o bé la que es fa en català?  Quina diferència hi ha entre cultura catalana i literatura catalana?  I així, unes quantes. Les respostes, ja les sabeu, i podeu estar-hi d'acord o no. Per mi, l'error va ser deixar que prosperés aquest debat sense aturar-lo d'entrada, com una qüestió no discutible. Com sempre, ens va perdre l'estètica. Encara bo que Frankfurt va ser un èxit. Només hauria faltat això, que ens estrelléssim.

Però hem d'anar més enllà: algú em pot dir quin és el nostre element identitari primordial? Clarament és la llengua.  I si no, comparem-ho amb el País Basc. La darrera vegada que hi vaig ser, al mes de novembre, el taxista que em duia cap a l'aeroport em va dir una frase que defineix perfectament  la seva percepció de la qüestió identitària: "Señora, yo soy vasco, y no español. Lo descubrí en la mili. Y no hablo euskera, ni falta que me hace".  Un altre basc em deia: "el euskera lo tenemos guardado en el desván, y lo sacamos si hace falta".

Resulta que a nosaltres "sí que ens fa falta", parlar català per ser catalans. És més, només cal això. M'agrada recordar les paraules de  l'Enric Marín, en l'època que s'encarregava de la política lingüística a la UAB, quan  deia que l'immigrant que a Madrid adoptava l'espanyol com a llengua de relació simplement feia el que tocava, i en canvi, si aquí adoptava el català, ja esdevenia automàticament català, després del primer "Bon dia".  Ho voleu més fàcil?

M'ha agradat, doncs, llegir que l'expresident de la Generalitat havia parlat en aquest mateix sentit a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans, aquesta setmana, en el marc del 25è aniversari de la Llei de Política Lingüística. Hem de fer taca d'oli.

S'ha presentat el primer balanç del programa PROFIT, que ha format 700 persones del sector de l'hostaleria perquè puguin atendre la clientela en català.
Al meu entendre, els trets diferencials que fan que sigui un programa innovador  són aquests:

a) Els horaris es pacten entre empresa i treballadors, i s'aprèn en hora de feina. Només així ens en sortirem. Cal la implicació dels ocupadors, tal com ja s'ha produït per exemple a l'empresa Noel d'Olot, del sector carni. Això s'ha d'estendre. Aquesta gent treballa moltes hores i li ho hem de posar fàcil.

b) Els cursos són molt curts, cosa que vol dir que algú ha hagut de seleccionar molt bé què s'ensenya, i que l'aprenent no té gaire temps de cansar-se'n. De fet, l'abandonament ha estat pràcticament nul, contràriament al que passa en  altres de més llargs.

c) El programa es completa amb altres tècniques i recursos destinats a millorar la qualitat del servei ofert, no es limita a ser "un curs de català".

d) Hi ha un avantatge evident, en aquest sector: el repertori lingüístic és molt acotat, amb una sintaxi poc complexa. L'aprenent ho té bé per practicar cada dia el que ha après.

e) Si s'estén el programa tal com està previst a milers de persones,  l'efecte multiplicador serà fantàstic: la petició que els cambrers ens garanteixin el nostre dret a fer les comandes en català era una reclamació històrica, atès que que la gran majoria dels establiments de restauració tenen algun immigrant.

f) Ens han proporcionat dades addicionals, que havíem de tenir: el 76 % dels assistents al curs no entenia el català, el 89 % no el parlava, i la majoria considera que era necessari aprendre'l. Ja és molt.

g) Els promotors de la campanya van més enllà i ens demanen als consumidors que no deixem de fer servir el català quan anem al restaurant o al bar. Si no, tot l'esforç institucional haurà estat en va. Ara té més sentit que mai la campanya "Encomana el català", que s'ha presentat posteriorment.

Quan va venir a Girona el secretari per a la Immigració, l' Oriol Amorós,  a inaugurar les jornades d'Acolliment lingüístic,  els que érem a la sala vam comentar que el programa PROFIT feia bona pinta. També ens va parlar de l'exigència de coneixements de català dins la  Llei d'acollida, i va deixar ben clar, amb molta fermesa, que si algú trobava que es demanava massa (nivell bàsic de català) que es mirés els països europeus, com ara Noruega, que demanen milers d'hores cursades de l'idioma.  

Espero que a la primera lliçó els cambrers ja hagin pogut aprendre els tres elements que ja han esdevingut icones en les reclamacions lingüístiques: el "tallat", el "cafè amb llet" i el "cafè amb gel". També estaria bé que no haguéssim de sentir dir mai més: "Un cafè sol?", i que l'escena delirant on en Carod del Polònia cau mig mort després de mirar de no canviar de llengua per demanar "Un tallat, sisplau", ja no tingués sentit d'aquí a un any.

Aquesta setmana s'ha produït un bon rebombori: el conseller Tresserras ha optat per fer pública la decisió d'exigir per llei en el cinema el 50 % de còpies doblades o subtitulades en català. Ja hi som: realment ens ho podíem esperar, tot el que ha vingut. Un cop a la vida, no podíem haver emplenat els diaris simplement amb una enhorabona a una decisió valenta, arriscada i intel·ligent (perquè no ha comès l'error dels que ho havien intentat abans)?  No, és clar, hem hagut de sentir tots els detractors que clamaven en contra d'una tal desmesura: on s'és vist, demanar que s'augmenti el ridícul 3 % actual, com gosem dir que la llengua ofiicial d'aquest país ha de ser present també en el nostre cinema. I els defensors de la llibertat d'escollir, on són, ara?  Com podem triar si el 97 % és en castellà? I encara un recordatori recent: què va passar quan Jaume Roures va afirmar, convençut, que la seva pel·lícula sobre Barcelona es passaria en català?  Què van dir, els mateixos catalans?  És que aquest país no té remei.

No en sé gens, però em fa l'efecte que no es tracta d'un globus sonda, com tants d'altres. No passem per alt que, segons el diari d'avui, la decisió va acompanyada d'una voluntat decidida d'avançar cap a la subtitulació en detriment del doblatge, com es fa en el 75 % dels països europeus. No havíem quedat que aquesta era una magnífica manera de fomentar l'aprenentatge d'altres llengües?  No és també una mesura més barata?  No implica un més gran respecte cap a la pel·lícula original?  Encara recordo les sessions interminables de cine-club (teníem tot just 18 anys, i no hi enteníem res), totes subtitulades: al principi ens costava de llegir, solien ser en blanc i negre i sovint el fons no contrastava prou. Si no entenies la llengua original, et perdies. No anava malament per fer pràctiques: El tambor de hojalata, El hombre de mármol, La mujer de hierro, tot art i assaig del bo. No sé si els adolescets actuals s'ho empassarien,  com fèiem nosaltres. Segurament no ens va fer cap mal, però potser no calia fer tant d'esforç, i si haguéssim esperat a ser un xic més grans hauríem entès alguna cosa més. Però teníem afany de saber, i de ser com els progres de 40 anys que admiràvem.

Ara som nosaltres que tenim 40 anys o més, em temo que no ens admiren,  i confesso que cada cop anem menys al cinema, perquè hem de triar tant entre les americanades -almenys en una ciutat petita com la meva- que trobem altres mitjans per veure pel·lícules. Les infantils les fan gairebé sempre en castellà, i els nens petits no les entenen, alguns no hi volen anar per això.

La llei del cinema ha de comportar sancions, necessàriament, i em preocupa el fet que el secretari general de Política Lingüística va dir a la ràdio que encara no les havien pensat. Que s'hi afanyin, que no passi com en la retolació, que en la primera època es va controlar i van començar a caure les multes  -amb el consegüent mullader, és clar-  i en canvi ara es deixen obrir locals retolats en castellà impunement, sense cap problema. No ho entenc. Que m'ho expliquin.

(Ara, dedicat als tècnics)

A partir dels  missatges públics i privats que he anat rebent arran de la darrera entrada que vaig publicar, volia presentar una sèrie de reflexions per facilitar que continuï el debat:

1. Ens hem acostumat a anar endavant i endarrere en la nostra feina i encara no sabem treballar amb indicadors i amb enfocament a objectius. És urgent que n'aprenguem. I també a partir d'ara caldrà comptar una per una el nombre d'hores perdudes si un projecte se'n va enlaire: els polítics han de saber què s'hi juguen, quan prenen una decisió. Les nostres hores són diners, també, i és la seva responsabilitat. No anem pas a escalfar la cadira cada dia.

2. Ens cal replantejar el que fem com si realment venguéssim un producte i l'haguéssim de col·locar sigui com sigui: ens cal conèixer més el target al qual va destinat, identificar oportunitats i obstacles, i traçar línies estratègiques d'actuació. No ens podem permetre de no obtenir resultats. Recordo que una trobada de serveis en Modest Reixach feia la conferència inaugural, i  ens va etzibar una cosa així: "Vostès aquí són 500, i la llengua catalana no avança: s'han plantejat què fan?" De tant en tant em ve al cap.

3. En els temps que corren, la improvisació és un gran perill. Tenim models europeus que hem anat veient en la munió de congressos a què hem assistit aquests dos anys, i hi ha persones expertes que ens poden ajudar a traçar el camí. No cal que tothom pensi, n'hi ha que en saben molt més que nosaltres i val la pena fer-los cas.

4. Hem de ser més hàbils i no anar tant amb el lliri a la mà (això m'ho dic cada dia, perquè quan s'és ingenu costa de veure-hi més enllà). Ens hem de fer valorar més, perquè hem passat, com m'agrada de dir sovint a la meva gent del Servei, de ser prescindibles a ser imprescindibles. D'això n'estic segura, i encara ahir en parlàvem amb el nostre vicerector 2.0, en Miquel Duran. La llengua és estratègica, si ara desapareixéssim les universitats no podrien encarar el procés d'internacionalització amb garanties. I si no treballem per definir unes quotes de català (i amb qualitat lingüística) els nostres estudiants no podran ser bons professionals en la nostra llengua. Per això, encara que a alguns els resultem incòmodes, hi som i hi serem.

5. El que fem val diners, ho sabem, i ara no és un bon moment. Però cal que s'inverteixi en llengües. Els plans estratègics no serveixen sense un pressupost al darrere. Potser entre tots hem d'ajudar a trobar altres vies, fonts de finançament addicionals. Els projectes europeus, per exemple. O els patrocinis. O els convenis amb institucions i organismes interessats en la formació que podem oferir.

6. Tenim el coneixement i l'experiència, això no ens ho treu ningú. Parlant de coneixement, si encara queda gent que no sap què és  Infonomia, que s'hi connecti. La innovació, i la gestió del coneixement, és el nostre present i l'única garantia de futur. El seu fundador i president, Alfons Cornella, inaugurarà el nostre primer congrés de serveis lingüístics a l'estiu.  En aquesta entrevista recent ens ofereix les claus de futur. Confio que sacsejarà les consciències, i que ens servirà per encarar els nous temps amb una visió més àmplia. Apunto només algunes de les seves idees força:  cal que invertim més temps a llegir, en lloc de fer tantes reunions, hem d'interaccionar uns amb els altres, cal tenir un objectiu, cada dia hem d'aprendre una cosa nova, el lideratge valent consisteix a dir la veritat, qui té diners no té idees i qui té idees no té diners: cal relacionar visió i solidesa, IDEES X VALOR=RESULTATS.

7. Avui la foto és des de dalt del globus. Mirem-nos la realitat des de més amunt, amb perspectiva, i amb una visió global/glocal. Així segur que no fallarem.

(Dedicat als polítics)
Ja fa massa temps que dura. Els tècnics es queixen, reiteradament, fins a cansar-se. Ho fan en privat, és clar, quan es troben tots sols. Els politics rondinen, pateixen, s'esmunyen, fan el que poden (o no).
I mentrestant, la llengua va com va. Voleu dir que tots plegats no hauríem de mirar de fer-hi alguna cosa? 

Ja vaig explicar fa molts dies que havien nascut i crescut molts projectes lingüístics que mai no van arribar a materialitzar-se. Un pas endavant, i dos enrere. Sempre ha estat així, durant aquests 15 anys de feina. Algú que no s'hi hagi trobat mai  no pot saber com ens sentim, quan ens hem cregut un pla, un programa o el que sigui, ens hi hem implicat fins al fons, i arriben uns altres i en un moment se'l treuen del damunt, sense valorar-ne les conseqüències. Moltes vegades, quan desenvolupàvem una idea que havia tingut un polític no ho acabàvem de veure clar, ho sabíeu? Però som professionals, i ens vam arremangar com tocava, com ens demanàveu. No pot ser que, quan n'arriben uns altres,  pel sol fer que sigui un projecte que "és dels d'abans" ni es consideri i es deixi de banda. Això crema, i molt. I passa massa sovint. Alguns dels projectes s'han arribat a acabar, però ja són ben morts: els llibres s'han de reeditar, les pàgines web s'han de mantenir, els programes informàtics s'han de renovar... i tot això no s'ha tingut en compte. Quina llàstima.

La gent dels serveis lingüístics treballa molt, us ho ben asseguro. I la seva és una feina que sovint no es veu, que queda amagada. Però és gent que treballa bé, coordinadament, en projectes conjunts prou innovadors, que quan es difonen interessen molt, perquè s'han pensat per cobrir necessitats peremptòries. És gent que s'ha format pel seu compte, i que estan al dia en el seu àmbit. Però estan desaprofitats, menystinguts, poc valorats.
La majoria va estudiar filologia per convenciment, per vocació, i pensen  que la seva feina és molt més que una manera de guanyar-se les garrofes, fan un servei al país -i si sembla kumbaià, què hi farem.

Ara tots plegats ens n'hem cansat, d'aguantar situacions absurdes, i de perdre el temps: no pot ser que es faci servir la qüestió lingüística com a reclam o com a arma dels uns contra els altres; que es vagi  amb peus de plom a l'hora de decidir certes normatives i que al final quedin en paper mullat; que es canviï de llengua dissimuladament, i es maquillin les dades perquè no sigui dit; que es menteixi sobre l'ús de la llengua, i es donin percentatges que no responen per res a la realitat; que no es vulgui aplicar un acord sobre l'acreditació lingüística del PDI aprovat per unanimitat;  que es procuri més de no fer enfadar els de Madrid que no pas de decebre els d'aquí; que no es respectin els usos lingüístics aprovats en reglament; que les persones amb responsabilitats no serveixin d'exemple a la població i canviïn de llengua davant dels nouvinguts; que s'accepti amb resignació que els estudiants surten mal preparats en qüestió de llengua; que s'improvisi en la introducció de l'anglès en la docència...
I  que consti que no parlo de la meva universitat, precisament. El nostre equip de govern s'ho ha cregut. Parlo en general, del que veig al meu entorn, del desànim dels col·legues i del descrèdit dels polítics.  No podem continuar d'aquesta manera, ja ha passat massa temps i el problema s'ha enquistat.

La imatge del globus m'agrada molt, perquè em serveix per il·lustrar el que voldria transmetre.  Si encara no hi heu pujat mai, us perdeu una sensació única: no te n'adones, i ja ets a dalt de tot, a dos mil metres. Fa por, si tens vertigen, però se supera. S'avança suaument, amb el vent, i tot al voltant és eteri, ingràvid, suau i silenciós.

Hem d'enlairar-nos així, sense cops bruscos, lentament i sense por de caure. Tenim molts fronts oberts, i una única manera d'encarar-los, que potser no hem sabut aprofitar prou: el treball conjunt entre polítics i tècnics que vam iniciar des de Girona el curs passat. Tenim una missió, i només la podrem complir si treballem conjuntament, amb tranquil·litat d'esperit, voluntat, fermesa i, és clar, amb els recursos necessaris.  Per on comencem?

He trobat a la xarxa una mena de diccionari Iaia-català, català-iaia que és divertidíssim. Hi trobareu maneres de dir delicioses com ara aquestes:
KH-7, el producte de neteja, es diu "caxete", el microones, "maricondes", la pizza és la "pinsa", la carn és "tai", la fanta, "turunjada", el melic , "llumbrigu", el iogurt, "llegurt", i el semàfor, "semàferu", el mostrari, "monstruari", i la llista s'allarga, fins a més de 1.000 aportacions i comentaris. El nom de la causa al Facebook  té la seva gràcia: "Jo li dic llom i la meva iaia en diu llumillu". http://www.facebook.com/group.php?gid=33127284537 Ja passen de 8.000 les persones que s'hi han apuntat, la cosa interessa, i n'han parlat a la ràdio. Algú ho defineix com a "iaismes" o slang de iaies, que es veu que és força el mateix a tot arreu, no depèn tant dels dialectes.

Un sociolingüista de la UdG, l'Albert Rossich, sempre deia que aquesta generació de fet utilitzava molts barbarismes;  és una evidència.  Ningú de la meva edat no diu *lata i en canvi les iaies,  sí. I *assera, *cierre, *hechura, se n'ha anat al *paro, fer *vacacions, *ojo, *veranejar,  i tantes altres. La meva mare sempre ha fet de modista, i fins que no li ho he explicat  no era conscient que el *cierre i l'*hechura eren termes castellans. Se'ls havia fet ben seus.

A part d'aquest  lèxic, la llengua que utilitzen (i parlo de la gent del meu poble, no puc saber com ho fan les persones grans de la part alta de Barcelona, per exemple) és genuïna, i funciona. La riquesa de les expressions fetes i locucions, la sintaxi perfecta -el "pas", que el jovent ja ha bandejat, el tenen ben viu,- , la fonètica...  És clar que escriuen amb faltes d'ortografia, no han estudiat mai en català. Però mentre visquin, la pervivència de la llengua està assegurada. Què passa en canvi, amb les noves generacions que pugen?

El lèxic català s'ha introduït molt bé a l'escola i  tots els  nens d'ara parlen de l'estoig, l'estora i la mànega. No fan servir cap dels barbarismes que han sentit a les seves àvies. Aquesta part ha funcionat perquè és lèxic escolar normal. Però el que em preocupa, entre moltes altres qüestions, és que estan aprenent les expressions fetes als llibres, com a matèria d'examen i prou, no com a matèria viva. És a casa, que ho han de sentir. Si no, hem begut oli. I la sintaxi castellana es va introduint lentament, subtilment: tots diuen "se m'ha caigut".

És un fenomen ben curiós, aquest. Els nostres pares han viscut tot el franquisme, en què el castellà era present a tot arreu, menys a casa. Ara el fenomen és invers, com deia aquell abans a l'escenari es parlava en castellà i a la platea en català, i actualment s'ha invertit el procés. No sé com podem resoldre-ho, primer cal el convenciment. Potser a l'escola s'ha de fer més feina, el mestre ha de ser activista de la llengua. És demanar molt?  I què? El país ho necessita. El fenomen és imparable i va molt de pressa. Als patis de les escoles de Girona ja ha arribat, i en quatre dies els de la Garrotxa ja ens hi trobarem.

[Un apunt final com a curiositat: en Puyal, ahir ja parlava de "les 8 de la nit", si ni ell fa servir "vespre" ja podem plegar]

He sentit a la ràdio, arran de la campanya Encomana el català presentada ahir pel vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, que a la caverna mediàtica ja remugaven. No s'han esperat ni un dia per dir-hi la seva. Es veu que és cosa de maleducats, això de no respondre en castellà. Mira que ho teníem entès malament, uns quants. Em pensava que era ben bé a la inversa: que si per adreçar-se a algú qué és d'un altre color quan no el coneixes de res ho fas en castellà. poses una barrera entre ell i tu, li estàs dient: "No ets dels nostres", "t'he de tractar diferent".

Els nens ho tenen molt més clar, no fan aquestes distincions. Un dia duia un parell de nens senegambians al darrere al cotxe, i un altre nascut aquí. Era impossible de saber qui era qui, sense veure'ls. L'accent tancat garrotxí, amb renecs inclosos, era el mateix. No s'exclouen. Els grans, sí.  M'agrada molt l'anècdota que a la plaça major del meu poble juguen a futbol, i fan partits de castellans contra catalans. Els catalans són els de Gàmbia, i els castellans són procedents del barri de Sant Roc, de la primera immigració. Encara ho voleu més clar?

El procés que s'està produint, al meu entendre, és el següent: ha arribat al nostre país un nombrós grup de persones, moltes de les quals  amb estudis,  i han adoptat el català de manera normal. A mesura que ells hi entren, els autòctons en surten. Com és possible, aquest retrocés del català entre la gent nascuda aquí i educada en aquesta llengua?  Segons Modest Prats mai en la història de la nostra llengua s'havia produït aquesta tria conscient pel castellà. Si ell ho diu, deu ser cert. Però no tenim una explicació per aquest fenomen, segurament ens falta perspectiva perquè és molt recent.

Acabo de conèixer dos nous catalans ben diferents i molt interessants, l'un procedent de Finlàndia, que deu estar ben cansat que tothom li pregunti el mateix, però amb paciència m'explica el seu cas i les raons que l'han impulsat a venir aquí i aprendre català, i em diu que la nostra llengua aquí no està normalitzada si ho compara amb la situació del suec al seu país, que amb un 5 % de la població està completament protegit per les lleis. L'altra persona, una escriptora vinguda de l'Argentina a qui admiro moltíssim, em deia que els catalans tenim por, o vergonya, de la nostra llengua. Té prou raó. L'un i l'altre ens obren els ulls a la trista realitat. El problema som nosaltres.  Ens ho hem de creure, perquè ells, i moltíssima gent com ells que han arribat d'altres llocs, han adoptat la nostra llengua i la nostra cultura ben convençuts, i no es mereixen el que està passant.

El futur el veig ple de gent parlant llengües diferents i entenent-se els uns amb els altres, potser de manera imperfecta, però prou efectiva: em sembla que Europa és això. La diversitat des del respecte, i la interculturalitat ben entesa. Comencem des d'aquí,  la campanya iniciada hi pot ajudar.

Els polítics parlen molt, i la gent s'hi fixa. Els tenim constantment a mà, i repeteixen el que diuen, fins al punt que de vegades es fossilitza, bé perquè es diu molt, bé perquè aquella expressió ha protagonitzat algun episodi sonat. Qui no recorda el "Puedo prometer y prometo" de Suárez, el "Váyase, señor González", o el "He is my friend" d'Aznar, o el "Por consiguiente" d'en Felipe González, l'"Això no toca" d'en Pujol... És clar que ara qui mana és la ficció, i l'expresident Maragall s'associa a l'expressió "Què cabrón" per obra i gràcia del Polònia, i els "Àdhucs" i les "cabòries" al president Montilla, quan de fet ni l'un ni l'altre no les han dit mai. Coses de la tele.  En trobaríem moltes més, d'expressions que han fet història : els famosos "hilillos de plastilina" d'en Rajoy quan era ministre,  els "descamisados" de Guerra, "los vascos y las vascas" d'Ibarretxe... Són expressions que perduraran en la memòria col·lectiva, encara que a les persones interessades potser no els agrada, però els han transcendit. En altres casos les frases de campanya han reeixit i ja formen part del patrimoni comú: El "Ask not what your country can do for you - ask what you can do for your country", de JFK, o el recent "Yes, we can" d'Obama, són proclames tan potents, que, com el "I have a dream" de Martin Luther King perduraran en el temps. És, en definitiva, el poder de les paraules. 

La llengua és una qüestió tan sensible, en aquest país, que una guspira pot encendre un gran foc, i provocar que es generi un debat etern, encès i  fins a l'infinit. Recordo només tres casos, però de polèmiques n'hi ha hagut moltes més: en Felip  Puig quan es va queixar del nivell lingüístic del president Montilla, en Pujol quan va parlar de gitanos, o la Nebrera quan va ridiculitzar  l'accent de la ministra andalusa, la Maleni. No sabem quins ressorts es toquen, quan es parla de llengua, però tot d'un plegat es comencen a bellugar periodistes, lectors i articulistes i tenim una setmana ben divertida. Sempre passa el mateix, i encara em sorprèn. Si algú té una explicació per aquest fenomen, li ho agrairé.

Els nostres polítics, que tant s'hi miren a l'hora de triar les campanyes, amb frases contundents per les quals els assessors-publicistes deuen cobrar un ull de la cara, i que tant vigilen a l'hora d'aplicar femení o masculí, haurien de tenir sempre aquesta mateixa cura en el llenguatge. Quan en aquest bloc he parlat de qualitat lingüística, sempre m'ha sortit algú que m'ha fet esment de la llengua dels polítics, com a queixa. Jo no trobo que ho facin tan malament, comparats amb altres col·lectius, però sembla que la idea general és que han de millorar molt. Potser els poden fer servei el munt de cursos que es fan ara, d'oratòria, de comunicació oral i escrita, d'argumentació i negociació, de llenguatge no verbal, d'implementació de la veu. A petites dosis, els aniria bé, potser els serviria de cura d'humilitat, per veure que encara tenen alguna cosa per aprendre.

Tinc una anècdota que no puc deixar d'incloure: quan l'Aniol era petit, devia tenir uns 5 anys, vam anar al zoo i li vaig ensenyar l'edifici del Parlament. Em va preguntar què hi feien allà dins, i li vaig dir que eren uns senyors que parlaven, i que treballaven per  resoldre els problemes que tenien els catalans. Em va respondre: "Mare, però parlar no és treballar, per treballar s'ha d'escriure". Em va fer rumiar, us ho confesso.

Voldria parlar ara de dues persones que considero que són grans comunicadors, polítics en actiu. El primer, el vaig sentir a Torroella fa un parell de setmanes: el conseller Tresserras. Una delícia, fins i tot vaig dedicar-li una nota al Facebook. (vegeu l'arxiu del final d'aquesta entrada si no teniu FB). Sí que és cert que l'escoltàvem atents perquè el contingut ens interessava, però us asseguro que el que feia que no ens en perdéssim ni una paraula era el to, la cadència, les pauses ben posades, la dicció perfecta, la seguretat, el convenciment.  És clar que ha fet de professor de comunicació, i ha de predicar amb l'exemple. Però quin  nivell... Abans-d'ahir el sentia a la ràdio, al magnífic programa que condueix l'olotí Joan Bosch, Cel obert, on durant la primera hora convida un personatge i un parell de persones nascudes fora de Catalunya, de vegades gent que conec i que fa gràcia sentir en un context diferent. Allà va parlar de la llengua, gairebé tota l'estona, i en el seu discurs es transmetia alguna cosa més enllà de les paraules: va dir textualment, "quan un immigrant decideix aprendre català, al darrere hi ha una bona dosi d'afecte" [Del tema del català i els immigrants en parlaré en una altra entrada]

L'altre comunicador nat és l'actual  candidat d'Esquerra al Parlament Europeu, l'Oriol Junqueras. Si algú de vosaltres encara no l'ha sentit mai, que miri de fer-ho. No ho oblidarà. Recordo la darrera conferència que li vaig sentir: Una sala ben plena de gent que venia una mica per força, una penya barcelonista que batejaven la seva figura de l'Almogàver. Dues hores de rellotge, a peu dret, movent-se constantment, amb uns símils futbolístics per deferència al públic al qual s'adreçava, explicant-nos per què tenien aquells braços els almogàvers (per poder tirar les fletxes) i dient que havien quedat en una guerra 3.000 a 0 (3.000 francesos morts, 0 catalans morts), emocionant-se a mesura que passaven els minuts.  Un nen de set anys el va seguir sense avorrir-se ni un moment; té mèrit. En les intervencions que li he vist com a candidat, òbviament adopta un altre registre, més formal, però els ullets el traeixen, de vegades, i la mitja rialla que té sempre a punt te l'apropen, és com si s'ho mirés un xic des de fora (ja sé que no, només ho sembla). 

 He posat l'exemple de dues persones ben diferents, contraposades, de fet, en relació amb la manera com enfoquen el discurs. El conseller, moderat, ponderat -tot i que  va deixar anar algun renec ben posat, per reforçar el discurs,  no va trencar el registre- i en Jonqueras, que es deixa anar, fa teatre, explica històries i t'hi fa entrar. Tots dos comuniquen, i deixen petja en l'auditori. Quina sort que tenim, de poder-los sentir. Ara que hi penso, coincideixen en un detall: són tots dos independents. I independentistes.

He tornat de Galícia, de la primera reunió presencial amb l’equip de l’Observatori Atrium Linguarum, del qual formo part fa poc temps. L'integren persones que es dediquen a l'ensenyament, aprenentatge i avaluació  de les llengües en tots els nivells educatius  -professors de primària, secundària, universitaris, d'EOI, i de centres d'idiomes-  amb un projecte comú, el de millorar  la qualitat i competitivitat dels centres i els sectors productius en matèria d'idiomes i protegir la diversitat lingüística i cultural a Europa. La dimensió europea pren relleu, aquí, de fet constitueix l'eix vertebrador: treballem d'acord amb els objectius que marca la política lingüística del Consell d'Europa, per mitjà de la Divisió de Política Lingüística, encara molt poc coneguda per la gent del gremi. La implementació del Marc, del Portafoli o del Manual són urgents, i s'han de fer bé. Per tirar endavant aquest procés, l'assessorament d'experts és imprescindible, i l'OAL ens ajuda a obtenir-lo, i ens manté al dia del que es cou en el nostre àmbit.

Només coneixia personalment el seu director, José Manuel Vez, persona acollidora i generosa com no se’n troben, i l’estada m’ha permès adonar-me que darrere seu hi ha un equip magnífic de persones preparades i emprenedores de tot arreu de l’Estat, als quals ha encomanat la seva energia i la seva fermesa.  

Treballem en un estudi que pretén identificar les carències idiomàtiques i interculturals dels llicenciats, quan ja estan treballant. És un projecte innovador, pel fet que intenta sistematitzar el perfil intercultural i per les tècniques que s’hi apliquen; esperem que el buidatge de les variables ens permeti extreure conclusions i dibuixar noves línies de treball. Aquests dies a Santiago,  hem discutit sobre calibratge –de nivells del Marc i d’interculturalitat- sobre la conveniència d’aplicar les gràfiques competencials i abandonar el nivell pla, sobre les adequacions de cadascun dels textos, sobre processos d'anàlisi estadística, sobre tècniques de buidatge i processament de dades… He après un munt de coses, i els ho agraeixo. Espero poder aportar un cert coneixement, també, des del meu àmbit.

Aquest Observatori ja es va encarregar, fa un parell d’anys, de presentar l'únic informe sobre els centres de llengües universitaris, i encara ahir m’explicaven com els va fer patir la pobra resposta inicial. Sort que ho van reconduir i ara disposem d’un document prou detallat que pot ser molt útil a qui pretengui engegar noves polítiques lingüístiques.

Ens convé que el director de l’Observatori vingui a casa nostra a oferir-nos la seva visió de tot plegat. L’han de sentir aquells que poden prendre decisions sobre política lingüística importants per al futur del nostre país. És l’única persona que conec que ha passat per la majoria de càrrecs acadèmics, -actualment fa d'avaluador d'ANECA- que parla clar,  que no té por dels canvis, i que sempre troba el temps per fer de guia d’uns pobres lingüistes que no sabem per on tirar. Encara que ens dediquéssim sense parar a llegir els documents que ens recomana per mirar d'estar al dia, no arribaríem mai a tenir el seu coneixement ni la seva capacitat. Viu i es desviu per la llengua. Quin privilegi, tenir-lo a l’abast.  

 

 

 

 

 

Ahir vaig participar en dues reunions. una al matí i l'altra al vespre, que em van deixar una sensació molt agradable en acabar el dia, perquè van ser molt profitoses. En tots dos casos se m'ha encomanat una certa responsabilitat, cosa que agraeixo però que em fa molt de respecte, i m'obligarà a treballar encara molt més.

En la primera, un grup de persones arribades de diferents punts dels Països Catalans -m'agrada recordar de tant en tant que existeix si més no el concepte- van venir a Girona per  posar fil a l'agulla al projecte europeu que ens acaben de concedir , per tal que puguem ensenyar llengua catalana a la gent de la Catalunya Nord i llengua francesa a Girona i a Lleida, com també continguts de cultura professional a Andorra. L'objectiu és claríssim: cal que la llengua no sigui un obstacle dins aquest espai transfronterer, és molt necessari que un francès i un català que vulguin fer negocis, projectes de recerca o simplement poder-se conèixer puguin parlar en la seva llengua, sense cap necessitat d'adoptar-ne una altra que no és de ningú -digueu-li castellà o anglès. S'han de poder entendre. Per arribar aquí, només ens cal formar aquestes persones en la comprensió oral i escrita, i pel fet que es tracta de llengües romàniques, el procés d'aprenentatge és ben ràpid. Ho podem demostrar. I ho farem aplicant les últimes tecnologies de la informació i la comunicació, i els mètodes d'ensenyament-aprenentatge més innovadors. Estem tots molt motivats, les nostres institucions hi han donat molt de suport, el context sociopolític és absolutament favorable, i el projecte té tot el sentit del món. Ja en sentireu a parlar.

Al vespre, vam constituir la sectorial de política lingüística d'Esquerra de les comarques gironines. Un altre grup de gent, compromesa i activa, disposada a treballar fora d'hores de feina perquè el català avanci posicions. Avui dia es tendeix o bé a funcionaritzar massa la política lingüística -i per tant a allunyar-la de les necessitats reals i peremptòries- o bé a deixar que  quatre activistes de bona voluntat reclamin algun aspecte concret, que trobarà algun forat a la premsa i s'oblidarà en poc temps. El terme mitjà no existeix, i a nosaltres ens toca de fer-lo possible.  

Aquí hi trobem gent que no demana res -cosa estranya, en aquests temps que corren-  que arriba avalada per una trajectòria de defensa de la llengua i del país, i que l´únic que pretén és denunciar situacions on la llengua es troba en situació de risc -per pèrdua d'ús o de qualitat-  i proposar camins per resoldre-les, a aquells que tenen responsabilitats en aquest àmbit. I això no es farà de qualsevol manera, sinó de manera planificada i  amb garanties d'èxit. Si no, no ens hi posaríem, que ja tenim prou feina tots plegats.

Sovint em retreuen, la gent del meu entorn, que sóc massa optimista. Ara el que es porta és veure-ho tot negre, i anar plorant pels racons. Doncs no ho accepto. Dies com el d'ahir em reafirmen en el meu convenciment: ens en sortirem -ahir mateix li ho deia a l'Enric Canela- perquè hi ha molta gent vàlida i emprenedora,  i s'estan organitzant, d'una manera o altra.

 Aquests dies hem pogut sentir dos crits d'alerta sobre l'estat de la llengua.  L'escriptor Quim Monzó ens avisa que la llengua catalana ha esdevingut un dialecte de l'espanyol, i l'ambaixador d'Espanya a Londres que acaba de guanyar el Ramon Llull, Carles Casajuana, ens fa notar que el perill més immediat és la degradació i l'empobriment de la llengua. Va bé que de tant en tant veus solvents ens recordin el procés en què ens trobem, però també convé que no ens quedem amb la idea que no s'hi pot fer res.

No és un procés irreversible, al meu parer.  La llengua s'aprèn per osmosi, i des de les aules o des dels mitjans de comunicació es pot fer molta feina. Encara hi som a temps,  però potser hem de rebaixar expectatives, pel que fa a qualitat, no podem pretendre que tot sigui com quan nosaltres érem petits, i no teníem ni televisió.

És ben cert que ara la mainada aprèn les frases fetes en un llibre, i que abans les apreníem a casa, però què hi voleu fer, potser és llei de vida.  Fan molt de bé programes de televisió com el Bocamoll, o el Caçadors de paraules, de TV3.  Bé deuen tenir audiència, no són pas minoritaris. La llengua s'ha de trobar al mig del pas, sense que sigui explícita la voluntat didàctica. No pot ser només l'assignatura "maria" o bé "pal" que s'ha d'aprovar tant sí com no. Podria ser la part més divertida del currículum, amb una mica d'esforç per part de qui fa la classe. És clar que per això t'ha d'agradar i ho has de saber transmetre. Jo bé ho intentava, quan feia classes, i em deien els alumnes que ho aconseguia. 

Ens hem de fixar en el nou mètode d'aprenentatge per l'anglès que ens ha vingut d'Europa, la integració de continguts i llengua. Si els experts han considerat que funciona, per què no l'utilitzem conscientment per al català?  Com és possible que molts dels nostres joves, quan arriben a la Universitat després de cursar tot l'ensenyament en català (en teoria) i de fer centenars d'hores de l'assignatura de llengua catalana no siguin capaços d'elaborar un text amb garanties de qualitat? Penso que ens trobem davant d' "una emergència nacional", i des dels nostres llocs de treball podem fer-hi molt:  és qüestió de posar-nos d'acord i d'encertar les mesures. Ja no podem deixar-ho passar. L'altre dia, quan el nostre exrector va admetre en públic que els estudiants de Filologia Catalana sortien tan mal preparats, vaig pensar que havíem arribat al punt d'inflexió. Fins ara tothom en parlava en privat, però ara ja s'ha dit, de manera que cal arremangar-se i fer el que calgui per revertir el procés. Aquí hi ha responsabilitats concretes, exigim-les.  Els nostres estudiants tenen dret a rebre una bona formació lingüística, els empresaris tenen dret a llogar gent que sàpiga escriure i parlar adequadament, i els ensenyants tenen l'obligació de ser un model de llengua.  Aquestes tres afirmacions ningú no me les pot rebatre.

M'he entretingut a pensar una gradació en aquest empobriment que denuncien els nostres escriptors, que va de menys a més.


a) Es van perdent les expressions genuïnes, de tota la vida, que s'han anat substituint per unes altres: "Estar avesat" per "estar acostumat", "amoïnar" per "preocupar", "em sap greu" per "ho sento", "em fa l'efecte" per "tinc la sensació" "he de menester" per "necessito", "dia de cada dia" per "dia laborable", "no se m'acut" per "no hi caic", "negar-se" per "ofegar-se", "de casa estant" per "des de casa", "m'he empescat" per "m'he inventat", "la setmana entrant" per "la propera setmana"...

Això es perdrà, segur, devem ser  la darrera generació que les coneix i les fa servir.

b) Cada cop costa més de distingir segons el context entre "mitjana / mig / medi / mitjà" i no s'acaba d' eliminar el "*promig"; no es fa servir "esquinçar / esberlar / estripar" en funció de si es tracta de roba, fruita o paper, en lloc de només "trencar", costa de reconèixer la diferència entre "mesura / mida", entre "capsa / caixa", entre "gran / gros", o"composar / compondre".

Aquí podem treballar-hi  però hi ha uns usos consolidats. Pregunteu a la gent del vostre entorn la diferència entre gran i gros: ara ja tot és gran.

c) Es van introduint amb molta rapidesa calcs sintàctics o morfològics:  "*donar-lis" per "donar-los" (en canvi, cap problema amb "dona'ls-hi, genuí no normatiu) "*se m'ha caigut al terra" per "m'ha caigut a terra", "*donar classes / petons / vergonya / un volt" per "fer classes..." "ha causat revolt", per "ha causat polèmica".

Aquí sí que ens hem de posar seriosos. Els mitjans de comunicació hi poden ajudar, i a casa mateix es pot anar corregint. Ho hem de fer.

d) Finalment, anem sentint un nou lèxic no adaptat, ni fonèticament, del tipus "toma!", "gilipollas", o "joder!" com a interjecció, en lloc dels renecs de sempre en català (no cal posar exemples). Aquest fenomen s'ha estès molt de pressa, i ja conec pares que només renyen els fills quan reneguen en castellà. Amb què ens hem de veure...

Això ja no sé com es pot resoldre. És castellà, directament.

Digueu-hi la vostra.

La col·lega i amiga Marta Estella em va convidar a la presentació dels resultats obtinguts per l'equip que ha treballat en el projecte ^{Dylan, dinàmiques lingüístiques i gestió de la diversitat}, que tracta el multilingüisme com a objecte d'estudi en si mateix, com a matèria científica.

Investigadors d'universitats de Bolzano, Ginebra, Lliure de Berlín,  Hèlsinki o Lancaster, entre d'altres, es van reunir a la magnífica seu de la Casa de Convalescència que acull una part del Servei de Llengües de la UAB, UAB Idiomes Barcelona . Pel que ens van explicar, es  tracta de repensar velles nocions. En un moment en què a les nostres universitats s'ha obert amb força el debat sobre l'ús de la llengua franca en coexistència amb les altres llengües, amb l'enlluernament per l'anglès per part dels que ens manen, és gratificant sentir arguments científics per demostrar que la diversitat lingüística és convenient, i fins i tot pot esdevenir una oportunitat. L'estudi pretén descriure de quina manera les diferents maneres de pensar i d'argumentar inherents a les diferents llengües contribueixen a la construcció i transferència de coneixements i intervenen en el control de la interacció, la resolució de problemes i la presa de decisions.

La llengua franca, cal veure-la com a complement, i no pas com a substitut: híbrida, operativa per a l'ús i l'aprenentatge. El multilingüisme no és de cap manera la suma de dos o més monolingüismes. Calen polítiques lingüístiques explícites, i no ens podem quedar en simples declaracions d'intencions -com passa tan sovint- sinó que cal que connectin amb una realitat complexa i plurilingüe. I, segons els experts, ens serà més senzill aconseguir el canvi en una comunitat acadèmica que no pas si haguéssim d'aplicar-lo a la societat en general.

Ens van presentar una distinció molt clara -i que ningú no ens havia fet abans- entre el CLIL o AICLE  (aprenentatge integrat de continguts i llengua), o en altres paraules, les classes en anglès que tots comencem a organitzar a les universitats catalanes, i els English-medium courses. En el primer cas, l'objectiu primordial és millorar l'anglès dels estudiants autòctons, i per tant hi ha una intenció lingüística declarada. En el segon cas, es tracta d'utilitzar la llengua franca per integrar estudiants internacionals,  i per tant la llengua hi pot ser transparent, tal com ho és ara mateix en la resta d'assignatures en català.  Cal debatre sobre CLIL, per determinar si contribueix realment al multilingüisme, ja que, pel que deien, encara no s'ha demostrat que a l'ensenyament superior s'obtinguin els mateixos beneficis que en els nivells de secundària o primària.

L'Albert Branchadell, en una brillant exposició on va utilitzar quatre llengües, ens va alertar del mismatch que existeix entre les pràctiques i els discursos. Va presentar una classificació segons la qual poden coexistir discursos monolingües vs.  pràctiques multilingües, com el que passa a les classes universitàries, on interaccionen diverses llengües amb competències parcials, o bé discursos multilingües vs. pràctiques monolingües, com el que passa a la Unió Europea, on el discurs del multilingüisme es tradueix sovint en pràctiques poc plurilingües.

Al final, es va constatar que la introducció de l'anglès a la docència a les nostres universitats s'ha produït sense reflexionar gaire sobre els objectius que es volen aconseguir. Per això cal que ens atrevim a refer els discursos oficials de política lingüística;  encara hi som a temps. Sort que hi ha experts que ens posen les coses a lloc, i ens ofereixen un argumentari ben sòlid sobre aquests conceptes. El que tenim entre mans és matèria sensible, i val la pena que siguem conscients de la responsabilitat adquirida per  les persones encarregades de gestionar, tècnicament i políticament, la diversitat lingüística a les nostres universitats.