En Joan Solà en un dels darrers articles,  Salvem el Besòs, magistral i punyent com tots els seus, es queixava de la desídia certs presentadors de TV3, que transformen alegrement i impunement o obertes en tancades, esses sonores en esses sordes, i mentrestant, ningú no es queixa, sembla que no tingui cap importància. En l'article anterior,  "Això del català", ja hi incidia.

Si "això del català fos seriós", s'ho prendrien d'una altra manera. Segons ell, ja podem anar invertint en cursos i recursos, que si es permet que es vagi maltractant la llengua en públic com es fa,  no avançarem.

Joan Solà participa activament al web  "Els sons del català" , iniciativa de la Universitat de Barcelona, que permet a l'alumne escoltar i repassar des de qualsevol ordinador els fonemes que li resulten més dificils, i repetir-los tantes vegades com vulgui d'una manera molt gràfica. Segurament es pot pensar que servirà per a estrangers, però seria bo que els estudiants catalans hi entressin.

Què han de fer les facultats de Comunicació?  Fins on poden incidir, si els estudiants ja els vénen, com qui diu, "amb defectes de fàbrica" de la secundària? Hi ha qui pensa que aquest és el signe dels nostres temps, i que cal resignar-s'hi. No pensava així l'enyorada Mavi Dolç, que havia estat professora de tants professionals d'èxit actuals. Recordo que explicava entre rialles que no li era fàcil explicar la vocal neutra, amb aquell català occidental tan bonic que exhibia.  

On és el límit, doncs? 

D'una banda, hem d'identificar els problemes de pronúncia derivats de la fisiologia. Aquests sí que tenen els dies comptats, perquè la nostra mainada sabrà pronunciar correctament la r o la l,  ja que des de ben petits se'ls porta al logopeda si s'intueix  cap defecte de pronúncia. A l'escola avisen la família i entre tots hi posen remei.  Els imitadors ja no podran ridiculitzar les erres com ara fan amb en Xavier Trias o les eles amb en Carod-Rovira. Quan era examinadora de l'antiga Junta Permanent de Català, havíem discutit amb els tribunals fins a quin punt podíem penalitzar en un nivell superior aquests defectes de parla. Sempre sortien els defensors del català correcte que feien descomptar punts per  tot allò que s'apartava de l'estàndard. D'altres eren més comprensius.

D'altra banda, hi ha trets característics del parlar d'un determinat lloc. Quan teníem en Salvador Oliva de professor de llengua a la Facultat, sempre demanava d'on eren els estudiants, i en funció de la procedència se'ls eximia de la distinció entre o oberta i o tancada. Heu sentit mai la gent de Banyoles?  No podeu identificar la o oberta d'arròs o la tancada de bossa. És una o neutra. Un tret dialectal que cal tenir en compte, en els exàmens també. En aquest mateix bloc parlàvem fa dies del ieisme, i fèiem una distinció entre el que és propi de certs parlars com ara la diferenciació entre poi (pronunciat poj, fonèticament) i poll, i la gent que mai no pronuncia la ll, perquè parla a la manera castellana.

Si passem per alt, doncs, els trets propis del parlar de cadascú i els trets físics, ens queda encara molt de camp per córrer. I tot es pot aprendre, amb paciència i ganes. Fa molt de temps que una meva parenta es volia presentar per locutora a Catalunya Música i vaig passar una tarda amb ella per repassar la pronúncia dels noms dels moviments musicals, els autors i les obres. Bach es pronuncia BaK o Baj? I Mozart, Módzart o Modzárt?  Se'ns va girar una bona feinada...  

Cal  ser conscients de la importància de la fonètica, i sobretot de l'efecte multiplicador dels mitjans de comunicació audiovisuals, però em fa por que molta gent no hi dóna cap importància. Els nostres polítics, els periodistes dels mitjans audiovisuals, els professors... la gent que es guanya la vida parlant en públic, s'haurien de prendre molt més seriosament la comunicació oral, si és que volen assolir una comunicació eficaç.

I un apunt final, per acabar: per l'amor de Déu, senyors, prou de parlar de Bolònia. Com pot ser que tants dirigents universitaris encara no hagin après que és Bolonya?  "Poc anem pas bé", que dirien al meu poble...

Fa poc que ha sorgit una iniciativa curiosa i ben original: una colla de gent que es constitueix en brigada ortogràfica que es dedica a posar accents allà on falten, en la retolació del carrer. Podeu veure el que fan al web Acentos perdidos. El moviment va nèixer a Mèxic i es va estendre al Perú i a l'Argentina. Ho fan com cal, demanen permís, però si es tracta de publicitat tiren pel dret. Fins i tot inclouen la regla ortogràfica en qüestió, perquè quedi ben clar.   Alguns ho han tipificat de "vandalisme suau", una expressió que sembla que sigui una contradicció in terminis, però és per diferenciar-ho dels grafitti.  M'agrada el component reivindicatiu i burleta alhora d'una acció com aquesta. De vegades pequem de massa seriosos, i un punt de bogeria ens fa prou falta.

En Quim Monzó, sempre amatent a aquestes qüestions, ho reflectia clarament a l'article de la Vanguardia de fa un temps.  En l'anglès no hi ha accents, i la moda d'estén, inexorable.  A les cartes de restaurants, per exemple, i en la retolació als carrers. 
 
La inexistència d'accents en anglès la vam patir quan elaboràvem el curs de català en línia, Speakcat, i els professors que treballaven als lectorats de Londres ens van  fer adonar que els estudiants anglesos tindrien problemes per seguir el curs, perquè en voler aconseguir el resultat correcte de cada pregunta no podrien posar-hi els accents. Aleshores ens vam inventar una sèrie d'icones amb totes les vocals accentuades (cal pensar en tot).

Quan te'n vas de viatge i utilitzes els ordinadors amb connexió a Internet que hi sol haver als vestíbul dels hotels, sovint has de demanar disculpes a la gent a qui envies correus electrònics, perquè no es pensin que has perdut el nord. N'he rebut una pila, amb aquest encapçalament: "Perdona que no posi els accents, sóc a  .... (poseu-hi el país que vulgueu)  i aquí els ordinadors no en tenen".  A casa nostra sí que en tenen, però cada cop es fan servir menys: als SMS s'han ben perdut: això d'haver de teclejar tantes vegades per trobar la lletra accentuada (i només l'accent agut, del greu ja ni en parlem) ha fet que anessin minvant les aparicions dels accents. I quan molta gent s'ha adonat que la factura pujava més -perquè escriure bé penalitza, perquè en molts casos es canvia a Unicode i resulta més car quan inclous símbols diferents- encara amb més raó els ha eliminat. A les adreces de correu electrònic i a les URL no n'hi pot haver, i sovint per passar d'un programa a un altre els accents entrebanquen i queden substituïts per signes com ara %, per exemple. La solució?  No posar-n'hi, i avall que fa baixada... Els accents estan renyits amb la tecnologia, semblen inútils, i sovint són la causa que baixi la nota dels estudiants en els dictats -un exercici que també es troba en perill d'extinció.

Ahir mateix vaig veure una revista editada per unes persones conscienciades, sense ni un accent als títols. No hi van donar importància, senzillament. Em vaig estimar més no insistir, mai no he pretès fer-ne bandera, de la qüestió ortogràfica. Però penso que es comença per no posar accents a les majúscules, i vés a saber on s'acaba...

Aquest mes d'agost el diari Avui ens ha fet un regal esplèndid: la columna "El català a la terrasseta" de l'Albert Pla i Nualart.  A banda dels articles de Joan Solà, ara recollits en un llibre imprescindible, des del temps de l'Albert Jané que no llegíem al diari uns escrits tan útils per reflexionar sobre la qüestió lingüística. I com aquests, demanem des d'aquí que això no s'estronqui, i que es reculli en alguna publicació, si més no virtual, de lectura obligada per a tots els estudiants aprenents de filòleg.

Pla, com aquell qui no vol la cosa, amb paraules senzilles que tothom pot entendre, ens fa adonar de les mancances dels diccionaris, ens avisa de les llacunes, de les qüestions no resoltes, ens ensenya que la llengua la fem els parlants i no pas els acadèmics, opina sense embuts, reflexiona i ens fa reflexionar, ens recorda la varietat lingüística de la llengua, els registres, ens ajuda a detectar els calcs sintàctics en frases fetes que ja havíem donat per bones, de l'estil de "Fins aquí podíem arribar!", frase per a la qual ell proposa fins a 6 solucions possibles.  El que més m'agrada d'aquests articles  és que hi parla amb molta naturalitat de qüestions sintàctiques o lèxiques i les fa properes, podríem dir que ens ajuda a perdre aquest respecte reverencial que tenen alguns que no gosen anar més enllà del que diuen les gramàtiques normatives.  Aquest filòleg és el mateix que en un article de fa més temps defensava l'amnistia del lo, sense perdre genuïnitat.

He volgut esbrinar qui era, i he sabut que és que és de filologia anglesa, i que ja no és de la primera volada. Ja m'estranyava.  La gent que tradueix, en general, té un sentit lingüístic. Durant el temps que vaig estar en contacte amb estudiants de traducció vaig constatar la gran importància que es dóna a la llengua d'arribada, que generalment és la pròpia. Recordo, per exemple, una discussió a classe sobre la diferència existent entre les frases: "Has begut llet?" i "T'has begut la llet?". Evidentment, la segona aporta aportava un matís diferent. 

M'agrada molt l'article "Per ei, amb ei i en ei"  (els que hagin anat a escoles laiques no deuen haver entès aquest títol), en el qual es lamenta del ieisme creixent a l'àrea barcelonina, fins al punt que a l'hora de triar locutors els responsables se'n veuen un bull. Res a veure amb el ieisme garrotxí, ben genuí, que distingeix perfectament un poi d'un poll.

Un dels veïns de pàgina de l'Albert Pla aquest agost és en Matthew Tree, que l'altre dia defensava l'entrada de neologismes i manlleus al català, en una comparació amb la vitalitat de l'anglès, en l'article  "Obrim les comportes".   Té tota la raó del món, i de fet,  la gent que es dedica a l'assessorament lingüístic de mica en mica es va decidint a treballar coordinadament -a l'estil de l'Antena de Terminologia que funciona des del 2001- per tal d'assegurar que la reflexió a l'entorn dels nous termes es fa conjuntament, i per dotar al català de la vitalitat necessària.

En l'àmbit de la sociolingüística, Albert Pla i Nualart és dels que parla clar.  Escrivia, en l'article "La normalització lingüística: una ficció que ens volem creure"  la frase següent: Perquè una llengua avanci en un territori cal que una altra retrocedeixi. Una veritat com un temple, que em fa recordar un debat encès que es va produir en una conferència del professor Modest Prats arran d'una intervenció d'una persona del públic, el poeta i filòleg Jaume Bosquet, que va afirmar sense complexos que per defensar el català cal anar en contra del castellà.   I és que el problema rau en el fet que encara que des de la Plataforma per la Llengua s'escarrassin a fer-nos creure que el català és la llengua comuna,  la veritable llengua comuna és el castellà, ja que és l'única que sap tothom a Catalunya.  O si no, pregunteu-ho al grup d'Erasmus de Girona que, tots cofois amb el seu nivell bàsic de català,  van fer l'obligada excursió a Barcelona i van descobrir que no podien fer-se entendre en català, però no pas perquè no n'haguessin après prou, sinó perquè la gent que trobaven a la Rambla no en sabia. I és que ells no havien estudiat castellà! Ja van tenir una anècdota per emportar-se al seu país. En ple centre de la capital d'un país, no t'entenen si parles la llengua d'aquell país. Quin mal efecte.

Aquesta setmana he trobat dues referències a la llengua anglesa que m'interessa comentar. En primer lloc, la notícia segons la qual el Tribunal Superior de Justícia ha anul·lat la decisió del govern de Francisco Camps d'impartir l'Educació per a la ciutadania en anglès al País Valencià, amb la possibilitat de fer objecció de consciència. El paper que cal atorgar a l'anglès en aquest cas no és gaire diferent del que es va veure a les Illes en la darrera etapa de govern del PP, en què  es va defensar per a l'escola un determinat model de trilingüisme trampós (una tercera part en anglès, una en castellà i una el català) que no va reeixir, per sort. Vist així, l'anglès seria evidentment una llengua en 

competència amb el català i  aniria ocupant progressivament espais inicialment pensats per la llengua pròpia. Que ningú no oblidi la frase de l'ínclit conseller d'Educació valencià Alejandro Font de Mora, que qualifica el català de llengua estrangera i s'estima més potenciar l'anglès  L'intent de l'executiu valencià tenia el seu mèrit. Amb la decisió d'impartir en anglès l'assignatura, s'aconseguia fent carambola de rebaixar la quota de català, que per poca que sigui els fa una nosa d'espant, i declarar-se en contra d'una assignatura que els venia imposada pel Gobierno de España.  Però no els ha sortit bé. Espero que hagin après la lliçó: l'anglès és massa seriós perquè sigui utilitzat com a arma política. Els nens no en tenen cap culpa.

L'altra cara de la moneda la trobem  a l'article de Crònica del secretari general de Política Lingüística. Bernat Joan hi fa una proposta suggerent, interessant i ben nova, almenys per a mi: l'anglès podria esdevenir llengua oficial a Catalunya. Vaig tenir ocasió de comentar-ho amb ell fa poc i me'n vaig anar a casa sense parar de donar-hi voltes: per què no?  Quins inconvenients suposaria?  I sobretot, quins avantatges?  És clar que és una proposta que cal madurar, cal estudiar bé què fan a Europa, però segur que ens en podríem sortir. Hi ha una qüestió clara i peremptòria: li hem de donar un estatus jurídic a l'anglès, si volem avançar en la política lingüística multilingüe que hem iniciat. Fins ara amb la gent del ram parlàvem de "llengua de treball", entesa com a koiné, com a llengua útil per a la comunicació científica i per a la internacionalització, però ja s'ha vist que és una terminologia sense contingut jurídic. I necessitem l'anglès per esdevenir realment internacionals, això és un fet. Com també ho és que l'ensenyament d'aquesta llengua durant tota l'etapa obligatòria no en garanteix un bon aprenentatge, per raons ara no vénen al cas.   

Per què, doncs,  no podem anar més enllà i treballar perquè l'anglès es declari llengua oficial a Catalunya?  Fer-la oficial permetria fer-la exigible a funcionaris, per exemple, al mateix nivell que ara s'exigeix el català.

Si la presidenta de la comunitat de Madrid declara que ells seran bilingües espanyol-anglès,  nosaltres no podem quedar-nos enrere. Només faltaria. I recordeu que per acabar-ho d'adobar,  segons el Consell d'Europa, English is not enough. Ja en parlarem un altre dia, de les altres terceres llengües. Que amb l'anglès no s'acaba tot.

Els dies 16 i 17 de juliol ha tingut lloc a Girona el 1r Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, l'anomenat CONVIT.  Un èxit, des de tots els punts de vista.  I ara, què podem fer? Tinc algunes propostes per anar-hi rumiant.

En l'àmbit de les TIC...

Per què no fem allò que ens va recomanar en Genís Roca i entrem de ple tots plegats a la xarxa, ja que no podem viure fora d'aquest món, si és que volem existir i ser competitius?

Per què no creem algun espai interactiu de debat que serveixi per compartir allò que ens preocupa i per fer xarxa?

Per què no posem un xic d'ordre a la multitud de causes i revindicacions lingüístiques que trobem en el món 2.0?

Per què no s'ofereixen als professionals de la llengua les eines adequades perquè puguin treballar dignament -en tots els sentits- i incorporin noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge?

En l'àmbit de l'ensenyament de la llengua...

Per què no fem cas de les paraules del  mestre Joan Solà i denunciem allò que sabem que no funciona prou bé i n'esbrinem les causes?

Per què no reflexionem sobre el fet que molta gent estudia català si no de grat per força i que segons com es presenti aquest aprenentatge és possible que arribin a avorrir-la i per tant, triïn una altra llengua de comunicació?

Per què no considerem la possibilitat d'ensenyar de manera diferent la llengua segons si es tracta d'una L1, L2 o L3,  per tal que sigui molt més efectiu l'aprenentatge?

Per què no fem saber als responsables de la formació dels nous filòlegs -la gent que ha elaborat les programacions dels nous graus-   que pensem que els plans docents s'haurien d'haver dissenyat d'acord amb les necessitats reals del mercat perquè tothom té dret a aprendre allò que li demanaran que sàpiga (coneixements) o que sàpiga fer (competències)? 


En l'àmbit de la política lingüística...

Per què no deixem de mirar-nos de reüll els uns als altres -entre institucions- i ens comencem a arremangar per tal d'ajudar-nos, tot aprofitant allò que sap fer millor cadascú i posant-ho en comú?

Per què no deixem d'enganyar-nos fent veure que tot va bé quan sabem que la política lingüística és potser la part més feble de la política?

Per què no ens plantem, per què no exigim, per què no reclamem en lloc de queixar-nos, simplement?

Per què no acceptem que l'ús del català recula malgrat tots els esforços  i a partir d'aquí busquem noves vies perquè avanci?

Aquests darrers dies el català ha estat notícia perquè en un poble de Màlaga, Ardales, tots els grups polítics -fins i tot la Falange Auténtica!- han aprovat una moció presentada per IU perquè se subvencioni l'aprenentatge del català entre la població,  arran de l'agermanament amb Blanes, per fomentar les relacions bilaterals entre tots dos municipis, i per promoure la diversitat lingüística.  També reclamen que les EOI andaluses ofereixin català, euskera i gallec. 

 Precisament era a Màlaga on s'havia produït una situació paradoxal, que va ocupar pàgines senceres als diaris ara fa un parell d'anys: es denunciava que les escoles oficials d'idiomes no estaven autoritzades a oferir cursos de llengua catalana tot i la demanda creixent i la insistència constant per part de les persones interessades. El fet que en un període de 10 anys de sol·licitar-ho la Junta d'Andalusia no ho hagués admès ens fa adonar de l'abast del problema: no es considera necessari. Si en algun lloc de l'Estat cal fomentar l'aprenentatge del català és evidentment a Andalusia, per múltiples raons, però sobretot perquè molt de jovent mira cap a Catalunya a l'hora de buscar feina.

Vaig visitar fa uns anys el centre de llengües de la Universitat de Granada -on tenien 1400 estrangers que aprenien espanyol-  i el director m'explicava que si no se solucionava "el problema del catalán"  l'entomarien ells, i l'oferirien per a tota la població. De fet, ara aquesta universitat ara és l'única d'Andalusia on hi ha un lectorat de català. Potser aviat n'hi haurà una altra, perquè ara fa uns dies es va posar en contacte amb mi la responsable del centre de llengües de la Universitat de Sevilla per demanar-me com ho havien de fer per oferir cursos de català, i la vaig  adreçar a l'Institut Ramon Llull.  Espero que se'n surtin, i que serveixin d'exemple per a la resta d'universitats.

Si feu la cerca a l'IRL per saber a quins punts de l'Estat tenen lectorats de català, us en sortiran només 9: Madrid, Saragossa, Gasteiz, Granada, Vigo, Santiago, Salamanca, Oviedo, Múrcia. La proporció és ben minsa, si tenim en compte que existeixen 160 punts arreu del món on es pot estudiar català, entre els quals trobem llocs tan llunyans com ara  Seül, Victòria a Austràlia, Yaoundé al Camerun, o fins i tot les americanes Florida, Berkeley o Stanford.

No s'hauria de poder aprendre català, euskera i gallec a tot l'Estat? On és l'Estat plurilingüe, aquella España plural que ens havien fet creure que existiria algun dia? Llegiu-vos només els comentaris que s'han anat publicant en els diaris digitals arran de la notícia amb què obríem aquesta entrada sobre el poblet de Màlaga,  i ho entendreu tot.  Hi trobareu expressades reaccions tan pintoresques com ara: "Representa un atentado contra España", "Se trata de una extravagancia política" o bé "Es inglés o chino mandarín lo que hace falta y no catalán", o aquesta altra:  "Hay que ser gilipollas para promocionar el catalán"...

Tot i aquestes reaccions, que no ens han de sorprendre si som conscients de la intoxicació constant que produeixen els seus mitjans de comunicació, la iniciativa prosperarà, i pot ser que s'estengui. Perquè és des del coneixement mutu que podem arribar a aconseguir el  respecte, no hi ha altre camí.

I l'objectiu final ens el marquen les paraules del nostre clàssic Joan Solà, flamant Premi d'Honor, que afirmava que "sense sobirania política no se salva una llengua".  No es pot dir més clar.

Arran d'un comentari al Facebook d'una persona que deia que s'examinaria de català a València, he recordat la història d'aquests certificats de la Junta Qualificadora. He recordat el moment en què es va aprovar a la universitat la normativa per la qual tot el personal d'administració i servei havia d'acreditar el nivell de coneixements de català per accedir a una plaça. I he recordat l'excursió massiva que -amb els comentaris sorneguers del rector d'aleshores- van fer  a Vinaròs, on es feia córrer que l'examen era més fàcil i que gairebé tothom l'aprovava.  Recordo que realment va ser així, en aquell moment. Gent que mai no ha sabut escriure un missatge correctament, el va passar sense problemes, i tot va continuar igual. Deien que hi havia autocars muntats i que hi anava inclosa la paella, mai no he sabut si era una llegenda urbana. He recordat també les converses de cafè on t'expliquen que hi ha una munió d'aspirants a Mosso d'esquadra que baixen a València pel mateix motiu, o infermeres, o altres col·lectius per als quals el "nivell C" és únicament un tràmit que han de complir, un paper que han d'obtenir, un escull en el camí per a la promoció laboral, no pas una oportunitat per aprendre a expressar-se oralment i per escrit amb la correcció necessària.

Sé que aquest procés no es pot aturar, perquè en vaig parlar al seu moment amb els responsables de PL i em van dir que la prova era homologada perquè el procés era impecable. Val a dir que no passa així de baix cap a dalt: el nostre títol de filologia catalana no serveix per treballar al País Valencià. Com s'entén?  He viscut moments de tensió quan se li fa la pregunta en alguna trobada a polítics del PP valencians, i fugen d'estudi.

La solució passa, doncs, per repensar el model: no sé si el nivell de suficiència o nivell C respon realment a les necessitats actuals, no sé si fa la funció per a la qual va ser creat, no sé si les persones que es presenten a la prova realment tenen la intenció futura de fer servir el català amb la cura necessària, de fet dubto de tot plegat.  Potser cal posar més facilitats (ara la SPL ofereix només una convocatòria anual de proves), potser es pot arribar a fer un examen virtual, potser s'ha d'adequar als diferents col·lectius, potser es pot "vendre" d'una manera diferent. En tot cas, tal com ho tenim només serveix perquè la gent un cop l'obté, se n'oblidi, del català. I això és ben trist.

Avui hem sabut que, gràcies als bons oficis dels directius del Barça, a l'Estadi Olímpic de Roma durant el partit de la Champions el català tindrà el tracte de llengua oficial. Pels altaveus només se sentirà català, italià i anglès. Per aquí es comença, això només és el principi. Algun dia n'hem de parlar seriosament, de la importància que té l'ús que fan de la llengua els jugadors del Barça. Només cal veure el ressò que ha tingut el fet que un jugador, en Silvinho, parlés en català al Camp del Barça. Els efectes positius són realment espectaculars, i caldria anar avançant en aquest sentit.

Aquests dies de campanya de les eleccions europees, parlem diàriament de la necessitat que la llengua catalana esdevingui oficial a les institucions europees, i nosaltres mateixos sembla com si no ens ho acabéssim de creure quan ho diem en públic. Veiem cares d'escepticisme, i això s'encomana. Per això és important explicar que Esquerra ha plantejat una proposta a totes les formacions catalanistes i a tota la societat civil, entesa com a Països Catalans: promoure una Iniciativa Ciutadana Europea per tal d'aconseguir l'oficialitat del català a Europa. Ja s'hi han sumat altres forces polítiques, i és d'esperar que quan el nostre candidat esdevingui eurodiputat, comenci a treballar-hi de seguida. El que s'ha aconseguit fins ara, amb les traduccions al català que l'Estat ja s'encarrega d'entrebancar, és poca cosa, però cal avançar.

Em dol el menyspreu que mostra el candidat del Partit Popular envers aquesta defensa del català més enllà de les nostres fronteres. Penso que ha traspassat els límits del que és tolerable. De fet, si ens mirem com ha anat aquesta legislatura, constatem que la gran feina que han fet a Europa els populars  ha estat sobretot treballar per enfonsar la nostra llengua, amb l'intent -no reeixit, per sort- de posar en entredit la immersió lingüística, un model que precisament ha estat alabat i reconegut pel mateix comissari europeu Leornard Orban. Hi han esmerçat totes les energies, però no se n'han sortit.  I no se'n sortiran, si nosaltres hi posem les ganes que ells hi han posat, i el convenciment. No val a badar.

Els sons de la llengua
Ara fa un parell de mesos, es presentava a la Universitat de Barcelona la pàgina web  'Els sons del català', útil per a tots els estudiants de català, sobretot els que l'aprenen com a segona o tercera llengua. Hi han col·laborat l'Institut Ramon Llull i Linguamón, la Casa de les Llengües. També serveix per als logopedes, i per als diferents professionals de la llengua. És esperançador que surtin productes com aquest de tant en tant, amb tanta qualitat.

De moment, hi ha exposats els sons del dialecte oriental central. Aquesta primera fase es completarà amb l'exposició dels sons dels dialectes més importants; i més endavant, s'hi publicaran exercicis generals, però també d'específics de cada dialecte.

 

Llengua de signes
Se m'acut que puc contraposar aquest web dels sons de la llengua amb la llengua de signes, l'altra cara de la moneda, atès que es tracta de saber com parlen aquells que no hi senten.  Ara fa ben poc, em van convidar a participar en la presentació de l'obra Llengua i identitat, també editada per la Universitat de Barcelona, que recull el cicle de conferències organitzades pel CUSC.
Entre d'altres, conté l'article "La llengua de signes com a vehicle de comunicació i de capital simbòlic", d'Esperanza Morales. Com se sap, les persones sordes que signen es poden considerar  una minoria lingüística com qualsevol altra, com una comunitat lingüística amb una identitat pròpia. Han arribat a prendre  consciència que el seu sistema de comunicació gestual és realment una llengua. Em va interessar especialment el concepte de "nació sorda", com a identitat glocal, atès que la llengua de signes és omnipresent:  a cada país existeix la seva comunitat i alhora és internacional. I només cal fer una ullada a la xarxa per adonar-se de l'activisme que genera, que es va iniciar inspirant-se en el moviment afroamericà.

Els conceptes d'audisme (a la manera de "racisme"), sorditud (en contraposició a "sordesa") com a procés de construcció de la pròpia identitat, o lingüisme, són termes nous que caldrà anar explorant. Així mateix, la distinció entre el concepte de sord, com a tret físic simplement, i Sord, com a tret identitari.

El món de la llengua de signes no és encara prou conegut entre els que ens dediquem a aquestes qüestions. El primer pas ha estat organitzar cursos de llengua de signes, com un idioma més, a les escoles universitàries d'idiomes i en altres centres. Aquest sí que és un veritable signe de normalitat.

Quan estudiàvem el darrer curs de Filologia, anàvem a aprendre de corregir textos a l'escola Vèrtex, a Barcelona. Va ser un autèntic privilegi poder assistir a les classes que impartien en Bardagí, l'Albert Jané, en Ruaix o en Carles Riera. No sé si els estudiants d'ara tenen l'oportunitat de fer aquest aprenentatge. A mi em va servir molt. Ens van ensenyar a tenir "sentit lingüístic", això que ara trobo a faltar en alguns correctors. Vam aprendre que no tot és blanc o negre, que els diccionaris són una eina molt útil, imprescindible, però que si un corrector no té criteri propi, malament rai, que les solucions que es proposen per als textos no sempre són les mateixes, que el context determina l'expressió que hi ha d'anar, que no sempre la primera accepció del diccionari és la vàlida, que cal comprovar tots els noms propis que surten en un text, que cal respectar l'autor i no se li pot esmenar la plana així com així. 

En definitiva, vam aprendre llengua, i encara més enllà de la llengua. Ens van ensenyar l'ofici, d'una manera que a la Universitat no s'aprèn. I ens ho vam prendre com aquell que entra d'aprenent en un taller de fusteria: començant des de la base i descobrint pas a pas tot allò que cal saber per fer bé la feina, amb humilitat i esforç. Vam descobrir que no era una tasca senzilla, i que implicava molta responsabilitat. Jo diria que ens van ensenyar a tenir respecte per la llengua.

L'assessorament lingüístic ha evolucionat moltíssim des de llavors. Fa un temps, vaig assistir a una sessió de presentació de noves eines de suport lingüístic a la Universitat de Barcelona. Va ser magnífica: aquells correctors i traductors, a banda de ser bons lingüistes, eren persones que s'havien dedicat a imaginar noves solucions per a problemes quotidians dels assessors lingüístics, i ho havien fet en un treball d'equip que els havia permès desenvolupar recursos lingüístics útils per a tothom.  Ens van ensenyar que les TIC poden ser un aliat esplèndid per no perdre el temps amb tasques que, de fet, pot fer una màquina. A la llarga, tot allò que s'automatitzi estalviarà molta feina i permetrà que les persones que es dediquen a aquesta tasca puguin treballar millor. Hi aportaran coneixement, i la seva feina deixarà de ser rutinària.

Quan va morir la persona que feia de cap de llengua del diari El Punt, una amiga comuna va dir una frase que recordaré sempre: "L'Anna ens millorava els textos i en definitiva ens ha millorat la vida". Que serveixi d'homenatge a l'Anna Mir i a tots els bons correctors que han contribuït a construir un model lingüístic a casa nostra.

(recordatori d'una amiga lingüista que ens acaba de deixar)

 Els  teus missatges escrits en llenguatge de mòbil com fa el jovent des de París o d’on fos, llunyana i propera a la vegada. I sempre acabats en un b7 afectuós.

El teu cognom, Dolz, suau i bonic i difícil d’escriure –a les necrològiques, meitat amb z i meitat amb ç. Ara sabem que te l'havies canviat. I el teu nom, Mavi, preciós i sonor com tu mateixa.

Els esborranys dels nostres projectes amb els estudiants de fora que potser ja no es faran, perquè sense tu no en sabrem.

El record viu d’aquell dinar a Girona, no fa tant, amb aquell vi especial –recorda’m com es deia: Perro Verde?- que ens va pujar al cap i ens va fer enyorar temps passats amb nostàlgia i tendresa. 

El teu iPhone ben carregat amb imatges i sons, que m’ensenyaves ara fa un any amb aquella il·lusió, en un despatx acabat d’estrenar i amb un munt d’idees al cap que et bullien.

El teu perfil al Facebook, amb aquella foto que tothom t'ha alabat, on se’t veu elegant, amb escrits que ara ens fan mal, molt de mal, i amb el recordatori d’aquella cita que ja mai no serà.

La teva veu, que encara ressona al telèfon d’aquell dia que no ens trobàvem, i que ara l’hauré d’apagar.

El teu nom al meu mòbil, escrit entre Marta i Matas, dues persones amb qui compartiré el dolor en el teu comiat.

El teu darrer missatge al correu, de felicitació sincera, sempre amb signes d’admiració com si parlessis.

Tu que no paraves de parlar, ens has deixat sense paraules, només amb l'enyor.

Tu sempre tan jove, ara ja eternament, Mavi.

El filòsof Josep M. Terricabras, en el parlament de cloenda de les jornades Present i futur del català a les universitats, afirmava que "Catalunya és un miracle". En paraules de Carles Rahola, ens deia que "la parla d'un poble és la seva ànima feta expressió. (...) El poble que estima la seva llengua té la clau de la seva llibertat". L'escrit que va llegir dels anys 30 era d'estricta actualitat. Penso que si entenem ben bé què deia en Terricabras, trobarem el desllorigador. La clau és aquí: la llengua s'ha de considerar com un medi, no pas com un mitjà. "És en la llengua que vivim, ens movem i som", i segons ell és el context el que crea la possibilitat d'exercir-la.  Doncs bé, ara tenim context: una bona colla d'estudiants universitaris, procedents de la majoria de sindicats i associacions, es posen d'acord i reclamen els seus drets lingüístics. I ho fan amb eficàcia, rigor, entusiasme i fermesa. Ens han ofert una lliçó magistral, que ha de tenir conseqüències. Les seves reivindicacions són justes -algun assistent trobava que eren massa tèbies, però cal tenir en compte que estudien a la UPF i no pas a Girona- i les presenten de manera assenyada i organitzada. Ara toca moure fitxa, no podria ser d'altra manera. Els nostres polítics, rectorats d'una banda i Generalitat de l'altra, han d'entendre que no es pot esperar més a aplicar el que és de justícia, i que cal tirar endavant el desplegament de la Llei d'universitats de Catalunya. Perquè, com deia la comissionada en la cloenda, aquests estudiants "tenen la força de la raó". Els va convidar a formar part de les comissions de seguiment de la política lingüística universitària, per tal que hi aportin un toc de realisme, cosa que en política sovint es troba a faltar. Espero que el debat continuï, doncs.

La gent va marxar ben contenta, de Girona. Havíem passat una tarda de dissabte ben diferent, i havíem compartit un moment especial;  érem conscients que aquells estudiants havien fet història, amb la seva defensa desacomplexada del català a la universitat. Llàstima que alguns mitjans de comunicació, alguns partits polítics, o alguns responsables d'universitats catalanes, no hagin sabut o no hagin volgut entendre la importància d'aquest acte. Tant és, de fet.  La batalla la guanyarem, amb la força, la tenacitat i la raó que esmentava el professor Terricabras.

.Aquest dissabte dia 25 d'abril tindrà lloc a Girona la jornada Present i futur del català a les universitats. L'ha organitzat la Plataforma Universitària pel Català (PUC) i ha obtingut el suport de la majoria d'associacions d'estudiants, i de les entitats relacionades amb la defensa de la nostra llengua. Han publicat un manifest on expressen les seves reivindicacions, i esperen aconseguir moltes adhesions particulars i institucionals. Tot plegat s'emmarca dins una campanya més allargada en el temps, Estudiantspelcatala.cat.que pretén defensar els drets lingüístics dels estudiants
 

Em comenten que els està costant massa d'obtenir el ressò que voldrien dels mitjans de comunicació, i em pregunto per què  només han de ser notícia els estudiants per les manifestacions en contra del procés de Bolonya.  Aquest  és un jovent que treballa, que s'esforça i que el seu temps lliure el dedica a defensar una causa que molts ja creien perduda. Ens hauria de caure la cara de vergonya, als que ens dediquem a les qüestions de llengua, de veure que encara fa falta que surti gent com fa 30 anys enrere a reivindicar l'ús del català a les nostres universitats. On som i cap on anem?  Potser que ens aturem un moment i que fem examen de consciència. A casa meva, l'àvia deia, quan un estri de cuina que havia servit molt ja era massa brut, que "s'havia deixat apoderar", i que seria molt difícil de netejar-lo.  Doncs bé, aquesta seria l'expressió per descriure la situació actual. Hem deixat que la situació ens guanyi, a còpia de permetre el mercat lliure, de no legislar, de mirar cap a una altra banda, tot esperant que les llengües se situessin totes soles al lloc que els pertocava. I ha passat el que era inevitable: els drets dels estudiants a expressar-se en català oralment i per escrit es veuen conculcats, perquè hi ha tot de professors incapaços de fer el més mínim esforç per entendre la llengua. I tot i que aviat farà un any que es va decidir que calia que l'aprenguessin, no s'ha complert aquell acord del dia 11 de juny. I tot plegat, a cost zero, com es diu ara. Molt de rebombori mediàtic al principi, i al final no ha passat res.

Ara s'ha generat un debat arran del tema que promet, al bloc de l'Enric Canela.  Un professor que sembla que vol provocar es dedica a preguntar per què ha de tenir l'anomenat nivell C, i rep diverses respostes, assenyades totes; aviat es queda sense arguments, el pobre home. I això que s'esforça, com tants altres, a contraposar qualitat científica i llengua: es veu que si es demana aquest nivell de català serà en detriment del nivell intel·lectual dels professors. Com sempre, es un anònim  -haurien d'estar prohibits, és el gran forat negre de la xarxa.  

Més val que aquest  dissabte tota la gent que assisteixi a la Jornada -polítics, estudiants, experts i activistes a favor de la llengua- siguin capaços d'elaborar un nou discurs, més actual i més d'acord amb la nova realitat universitària. Més val que es decideixin a parlar clar. Ens hi juguem molt, i si anem esperant ens podríem trobar que ja hem fet tard.

Aquest cap de setmana han començat les habituals mobilitzacions al País Valencià per la llengua, les anomenades Trobades d'Escola Valenciana.  Perquè les facin cada any no les hem de menystenir, al contrari: han de ser notícia, perquè la constància i la perseverància d'aquesta gent són encomiables. Ja fa 24 anys que ho organitzen.

Calculen que més de 200.000 persones sortiran al carrer i participaran en tot tipus d'actes festius i reivindicatius, sota el lema "El valencià és nostre". Digueu-me un altre lloc on es faci el mateix: jo no en trobo cap, i menys d'aquesta manera que tenen els valencians de fer les coses.  El president, Diego Gómez, la qualifica de la "festa més important identitària del País Valencià". També ha manifestat que "la llengua no ha de ser arma política".

Ja han topat com sempre amb el PP que no els ha deixat fer la presentació a la Biblioteca Valenciana, han hagut de canviar el lloc. Però potser és l'única mostra de força que han tingut, una misèria, perquè no poden fer res contra la voluntat popular tan ferma. El valencià s'està dignificant, amb aquestes Trobades, la gent se'l fa seu, s'aconsegueix que la gent,  i sobretot els nens, s'estimin la llengua pròpìa.  Aquest any el lema precisament és "El valencià és teu", i l'eix temàtic és la lectura en valencià.





En la munió de congressos, reunions i actes en els quals hem participat conjuntament amb col·legues valencians, hem anat creant uns lligams i teixint unes complicitats amb ells que difícilment es trencaran. En el meu cas, atesa la situació sociolingüística de les terres gironines, sabia que no els podia ensenyar gaire res, perquè aquí el "Girona, rai" adquiria tot el sentit. Treballar per la llengua en un entorn hostil té molt de mèrit. El que fem nosaltres, en canvi, no en té gaire. En som ben conscients, i els valorem la feinada que fan, i l'estil de treball, més dinàmic i festiu que no pas queixós i acomplexat.

A Barcelona existeix des del 2004  l'Espai País Valencià, i em temo que encara és un lloc molt poc conegut. En canvi, tothom sap què és l'Espai Mallorca. Tant de bo que els mitjans de comunicació es facin ressò de les mobilitzacions durant aquests mesos de primavera, i que aquest Espai, que programa activitats culturals diverses i fa conèixer la seva realitat al Principat, tingui la projecció que es mereix. Són gent de casa, potser que comencem a fer-nos-en la idea. Mireu-vos, si no, qui s'està movent més per la llengua, als Països Catalans: al País Valencià, ho fa la gent d'Escola Valenciana entre molts altres;  a les Illes, surten al carrer pel català a l'àmbit de la sanitat; a la Catalunya Nord, es treballa per formar bons mestres de català a les escoles bilingües;  fins i tot a l'Alguer es mou alguna cosa, amb la propera obertura d'un centre de la Generalitat de Catalunya. I aquí, què fem?

Vídeo de Vilaweb: http://www.vilaweb.tv/?video=5628

Arribada amb taxi fins a la porta, no és qüestió de fer tard. Una bona colla de gent que s'espera en rotllana -homes, la majoria- i la presidenta de Stic.cat, la Trina, amb la cabellera rossa voleiant que ens dóna la benvinguda i fa les presentacions. L'emoció de conèixer aquella gent en persona, de retrobar velles amistats, d'establir noves complicitats amb l'Enric, en Miquel o la Marta.  Gent de tot arreu de Catalunya, informàtics, periodistes, professors universitaris, antropòlegs, amb un objectiu comú que ens uneix, difondre que hi ha una altra manera d'entendre el món, la mentalitat 2.0.  Generositat de les persones  de l'associació per fer-nos oblidar que hi anem d'infiltrats, per fer-nos-en sentir part implicada.  Abraçada ben forta amb en Jesús d'Amposta, que es diu com jo, a qui mai no hauria conegut si no fos per aquest fet, i amb qui hem establert un lligam especial.

Entrada ordenada dins el Parlament. Rebuda primer del president (salutació un per un, i som una quarantena!) , i posteriorment, col·loqui al saló de sessions. Bromes per veure qui s'asseu a cada lloc, comentaris diversos de l'estil "Que petit!" , i festival de flaixos i mòbils, com correspon a una colla de 2.0. I el president que comença, vestit informalment,  càlid i proper, com un vell conegut de tots plegats -qui més qui menys s'ha anat trobant amb ell en un lloc o en un altre, això és una gran família.  I les preguntes que van fluint, l'agraïment de la Trina, la referència de l'Eduard al poder de la xarxa per als 10.000 a Brussel·les, amb aplaudiment per l'Enric Canela, la reflexió de la regidora de Mataró que constata que el Facebook humanitza el polític i el fa més proper.  Tots en la línia de saber com es fa per convèncer les persones que normalment s'asseuen en aquella sala, de la necessitat que el Parlament es transformi en una institució realment participativa. Com a concepte recurrent,  el de la intel·ligència col·lectiva. I el president, sincer, expressant els dubtes, explicant les dificultats, aventurant els problemes i dibuixant les solucions,  però des del convenciment que no hi ha marxa enrere. Explicant amb paciència que el que cal és canviar les actituds, que no es pot implantar el 2.0 amb mentalitat 1.0. Ara penso que ens pot fer servei la coneguda frase que ha publicat avui al FB en David Minoves (a una hora intempestiva, tots plegats dormim poc): El que és difícil no és desenvolupar idees noves, sinó treure'ns de sobre les velles.   Després, un cafè distès amb ell i amb diputats actius a la xarxa, gent que l'ajuda a fer engrescar la resta. Converses i intercanvi de targetes, una xarxa que es teixeix a poc a poc i que pot esdevenir poderosa. Gent que pensa, gent que innova, que està al dia. I la foto de grup, a les escales, on tothom fa de fotògraf, polítics inclosos. Comentaris del tipus: "I si ens posem d'acord per penjar-ho per no col·lapsar la xarxa"?  I després, la visita al recinte, amb referències històriques i anecdotari.  Al final, una sensació ben estranya, d'estar vivint un moment especial que mai no hauríem gosat imaginar. I la constatació que ara tenim una feina: escampar la bona nova. Que no s'ho perdin, que sàpiguen que si canvien el xip hi poden guanyar amistats, coneixement, idees, experiències, temps (sí, temps també), complicitats... i que entre tots podem fer que hi guanyi el país.