mferres |
català |
dissabte, 13 de febrer de 2010 | 18:50h
Els 100 metres quadrats d'estand preparats per explicar la realitat de la llengua catalana al bell mig del recinte a la Porte de Versailles de París, els 70 cartells de 4x4 metres al metro amb el lema "Le catalan, la langue de 10 millions d'européens" i el mapa dels Països Catalans, les 200 emissions de l'anunci de Sergi López des de la seva platja de Vilanova i la Geltrú afirmant "Je suis catalan" a la TV5 francesa, el plafó amb els lectorats de català que hi ha arreu del món, enumerats un per un, la capacitat de reunir representants de tots els territoris de parla catalana i fins i tot de l'Alguer en un mateix lloc, la possibilitat de sumar-hi el País Valencià a través de la xarxa de ciutats valencianes, el reguitzell de logos al cartell que feia goig, on no faltava ningú, el representant del Consell General dels Pirineus Orientals afirmant amb rotunditat que el català també és una llengua de França, el discurs magnífic francès-català de Carod "El català és una llengua d'Estat", la intervenció del ministre de Cultura francès que va confirmar a darrera hora, la presència del guanyador del Dakar que presenta el català com una llengua normal, la tenacitat de la gent del Llull, que malgrat les dificultats -que no han estat poques- han tirat endavant, la modernitat de l'estand, la constatació que tenim molt per ensenyar i que hem de triar i tot, la implicació decidida dels nostres representants polítics que s'ho han cregut i han fet esforços per trobar finançament en època de vaques magres, l'oportunitat per fi després de 10 anys d'ensenyar a tothom la pàgina web Intercat, feta entre tots i patida entre tots, serveis lingüístics universitaris i Comissionat, la bona entesa amb la Secretaria de Política Lingüística, els nombrosos contactes bilaterals al nivell tècnic i al nivell polític, la conversa distesa amb en Vicent Partal, l'Andreu Bosch del Llull o amb en Bernat Joan, el treball conjunt amb la gent de la Xarxa Vives d'Universitats, l'alegria de rebre un munt de trucades de gent que ens diu que ens va veure al TN, la implicació des de bon principi del nostre conseller Huguet, que es creu la importància del català i defensa dels Països Catalans amb convenciment, la bona predisposició del director general d'Universitats, que va participar-hi directament i sense escatimar hores, l'interès de la gent que treballa al nostre entorn laboral, que es va adonar de seguida que aquesta no era una activitat més sinó que és especial i la van seguint a distància amb interès, el treball silenciós i eficaç dels tècnics de política lingüística del Comissionat que ens ho van deixar tot a punt, l'èxit de l'activitat dels intercanvis lingüístics entre estudiants francesos que fan català i els estudiants catalans que són a París amb una beca Erasmus, gràcies a l'empenta de la persona que ens ha ajudat, l'acollida de l'activitat per part dels estudiants, que es van mostrar interessats a continuar els tàndems durant l'any, la descoberta dels visitants de la Fira que es pensaven que això del
català era residual i s'han trobat que era una llengua ben viva i present en tots els àmbits, la mirada sorpresa i complaguda de la coordinadora de la Fira que es veu que no les tenia totes quan ens va convidar al mes d'octubre, el contrast amb l'estand del Cervantes amb la bandera amb un toro al mig -enganxada amb xinxetes-, els vídeos que vam aportar, amb tot d'estudiants Erasmus que explicaven la seva experiència, i tantes vivències més que recordarem durant molt de temps.
mferres |
català |
diumenge, 20 de desembre de 2009 | 08:13h
Aquest era el títol d'un article que va sortir al diari el Segre fa un temps, que incloïa una declaració preocupant: "És com si a un alumne que està a punt d'acabar dret li diuen que el títol que li donaran només equivaldrà a mitja carrera."
Tot ve del Real Decret del Ministeri, de 2006, que en establir les equivalències de les certificacions de les EOI al Marc Comú Europeu de Referència per a l'Ensenyament de les Llengües arriba només fins al nivell intermedi, B2.
S'han recollit milers de signatures en contra del que estipula el Decret. No totes les llengües tenen manera d'accedir al nivell C1 i C2, ni en centres privats, i aquests són de fet els nivells que es valoren en l'accés a professions o a cossos d'una determinada categoria. Els representants d'alumnes i de professors s'han mogut, s'han manifestat, però encara no hi ha resultats. Sembla que no és una prohibicíó expressa, sinó que cada govern pot decidir si anirà més enllà del B2. En alguns llocs ja s'han espavilat, com ara a Pamplona
A casa nostra, ja fa uns dies que s'ha estès aquesta mateixa polèmica arran de l'equivalència dels certificats que expedeixen les Escoles Oficials d'Idiomes. Fins ara, el nivell 5è que dóna dret al Certificat d'Aptitud era equivalent al nivell superior (D) de llengua catalana. Podien accedir-hi de manera lliure catalanoparlants que se'l volien treure, i et trobaves que anava disminuint el nombre d'estudiants des de primer, i en canvi a 5è tornava a haver-hi una allau d'alumnes. La finalitat de les escoles oficials no és aquesta, i amb bon criteri, en el procés d'adaptació a la normativa europea, ja fa potser un any i mig que la gent de l'EOI ens va explicar, en el context de la comissió d'organismes que es dediquen a oferir formació de català, que això canviaria, que únicament deixarien matricular les persones que tenien el català com a 2a o 3a llengua, i que les equivalències s'adequarien al Marc Europeu de Referència, i que el Ministeri havia decidit que les EOI només podien oferir fins al B2, de totes les llengües. Aleshores ja vam fer el comentari: "Això portarà problemes, s'haurà d'explicar molt bé, i caldrà redistribuir la gent que només vol treure's el títol perquè compta molt en els processos de selecció i en les oposicions a l'Administració". Però tothom estava d'acord que era una bona mesura.
Ara que s'ha publicat el Decret d'equivalències de la Secretaria de Política Lingüística, amb efectes retroactius, s'ha desfermat l'enuig de centenars d'alumnes que l'any passat representa que van assolir un nivell superior de llengua catalana -i que poden haver-lo presentat per accedir a determinades places- i en canvi únicament només tenen reconegut el nivell intermedi (el B). Són dos nivells de diferència. No és fàcil d'entendre. No és fàcil d'explicar. Però cal entomar-ho, i així s'ha fet. Em consta que hi ha hagut un esforç per part del Departament d'Educació i de Vicepresidència per avaluar l'impacte de la mesura i minimitzar-ne l'efecte. El problema per aquests centenars d'alumnes s'ha resolt. Em consta que a Catalunya els efectes retroactius ja no hi seran, segons el compromís del Departament. A partir d'ara les escoles oficials faran la feina que els pertoca: ensenyar català als no catalanoparlants.
No s'hi val a fer-ne un ús partidista, com ha fet el PP amb la intervenció en la polèmica del diputat Rafael López, no s'hi val a amenaçar que s'impugnaran oposicions, no s'hi val a aprofitar el titular com fa El Mundo: "Nueva polémica con el catalán del tripartito", i tampoc no s'hi val a passar-se la pilota d'una Administració a una altra, com semblava que es feia a l'inici, abans de reconduir-ho.
La solució és, doncs, el treball conjunt i coordinat. I sobretot, la informació fiable i a temps a tots els alumnes. No hi ha altra manera.
Però de cara al futur, com queden, doncs, les persones que volen treure's el nivell de suficiència que s'exigeix en els barems i el nivell superior que es valora tant, i que fins ara anaven a les EOI? Hauran de recórrer a altres vies: al Consorci per a la Normalització Lingüística, d'una banda, i a les universitats, que de mica en mica es van obrint a la societat per aquesta funció de servir al país que han entès. I això ha d'afectar necessàriament la resta d'idiomes, perquè sembla que tothom s'oblidi que la decisió va més enllà del català. Els ciutadans tenen dret a obtenir certificacions d'idiomes dels nivells C1 i C2, i les universitats han de poder-les expedir, d'acord amb el Marc Europeu. Nosaltres a Girona mai no havíem pogut oferir cursos a persones de fora de la comunitat universitària. Ara les necessitats que tenim com a país demanen que es replantegi aquesta decisió, i que s'adoptin mesures per donar aquest servei a la societat. És clar que organitzar cursos té la seva complicació, és evident que cada dia costa més de trobar professorat preparat, i que la gestió de la formació no és senzilla. És per això que cal un esforç de tots els estaments implicats per arribar a acords que facilitin aquesta feina. Dit d'una altra manera: els uns hauran d'ajudar els altres. Ja era hora, que es necessitessin mútuament, potser així deixarem de banda rivalitats absurdes per la competència de quotes de mercat.
mferres |
català |
diumenge, 23 d'agost de 2009 | 18:22h
Aquest mes d'agost el diari Avui ens ha fet un regal esplèndid: la columna "El català a la terrasseta" de l'Albert Pla i Nualart. A banda dels articles de Joan Solà, ara recollits en un llibre imprescindible, des del temps de l'Albert Jané que no llegíem al diari uns escrits tan útils per reflexionar sobre la qüestió lingüística. I com aquests, demanem des d'aquí que això no s'estronqui, i que es reculli en alguna publicació, si més no virtual, de lectura obligada per a tots els estudiants aprenents de filòleg.
Pla, com aquell qui no vol la cosa, amb paraules senzilles que tothom pot entendre, ens fa adonar de les mancances dels diccionaris, ens avisa de les llacunes, de les qüestions no resoltes, ens ensenya que la llengua la fem els parlants i no pas els acadèmics, opina sense embuts, reflexiona i ens fa reflexionar, ens recorda la varietat lingüística de la llengua, els registres, ens ajuda a detectar els calcs sintàctics en frases fetes que ja havíem donat per bones, de l'estil de "Fins aquí podíem arribar!", frase per a la qual ell proposa fins a 6 solucions possibles. El que més m'agrada d'aquests articles és que hi parla amb molta naturalitat de qüestions sintàctiques o lèxiques i les fa properes, podríem dir que ens ajuda a perdre aquest respecte reverencial que tenen alguns que no gosen anar més enllà del que diuen les gramàtiques normatives. Aquest filòleg és el mateix que en un article de fa més temps defensava l'amnistia del lo, sense perdre genuïnitat.
He volgut esbrinar qui era, i he sabut que és que és de filologia anglesa, i que ja no és de la primera volada. Ja m'estranyava. La gent que tradueix, en general, té un sentit lingüístic. Durant el temps que vaig estar en contacte amb estudiants de traducció vaig constatar la gran importància que es dóna a la llengua d'arribada, que generalment és la pròpia. Recordo, per exemple, una discussió a classe sobre la diferència existent entre les frases: "Has begut llet?" i "T'has begut la llet?". Evidentment, la segona aporta aportava un matís diferent.
M'agrada molt l'article "Per ei, amb ei i en ei" (els que hagin anat a escoles laiques no deuen haver entès aquest títol), en el qual es lamenta del ieisme creixent a l'àrea barcelonina, fins al punt que a l'hora de triar locutors els responsables se'n veuen un bull. Res a veure amb el ieisme garrotxí, ben genuí, que distingeix perfectament un poi d'un poll.
Un dels veïns de pàgina de l'Albert Pla aquest agost és en Matthew Tree, que l'altre dia defensava l'entrada de neologismes i manlleus al català, en una comparació amb la vitalitat de l'anglès, en l'article "Obrim les comportes". Té tota la raó del món, i de fet, la gent que es dedica a l'assessorament lingüístic de mica en mica es va decidint a treballar coordinadament -a l'estil de l'Antena de Terminologia que funciona des del 2001- per tal d'assegurar que la reflexió a l'entorn dels nous termes es fa conjuntament, i per dotar al català de la vitalitat necessària.
En l'àmbit de la sociolingüística, Albert Pla i Nualart és dels que parla clar. Escrivia, en l'article "La normalització lingüística: una ficció que ens volem creure" la frase següent: Perquè una llengua avanci en un territori cal que una altra retrocedeixi. Una veritat com un temple, que em fa recordar un debat encès que es va produir en una conferència del professor Modest Prats arran d'una intervenció d'una persona del públic, el poeta i filòleg Jaume Bosquet, que va afirmar sense complexos que per defensar el català cal anar en contra del castellà. I és que el problema rau en el fet que encara que des de la Plataforma per la Llengua s'escarrassin a fer-nos creure que el català és la llengua comuna, la veritable llengua comuna és el castellà, ja que és l'única que sap tothom a Catalunya. O si no, pregunteu-ho al grup d'Erasmus de Girona que, tots cofois amb el seu nivell bàsic de català, van fer l'obligada excursió a Barcelona i van descobrir que no podien fer-se entendre en català, però no pas perquè no n'haguessin après prou, sinó perquè la gent que trobaven a la Rambla no en sabia. I és que ells no havien estudiat castellà! Ja van tenir una anècdota per emportar-se al seu país. En ple centre de la capital d'un país, no t'entenen si parles la llengua d'aquell país. Quin mal efecte.
mferres |
català |
diumenge, 14 de juny de 2009 | 08:00h
Arran d'un comentari al Facebook d'una persona que deia que s'examinaria de català a València, he recordat la història d'aquests certificats de la Junta Qualificadora. He recordat el moment en què es va aprovar a la universitat la normativa per la qual tot el personal d'administració i servei havia d'acreditar el nivell de coneixements de català per accedir a una plaça. I he recordat l'excursió massiva que -amb els comentaris sorneguers del rector d'aleshores- van fer a Vinaròs, on es feia córrer que l'examen era més fàcil i que gairebé tothom l'aprovava. Recordo que realment va ser així, en aquell moment. Gent que mai no ha sabut escriure un missatge correctament, el va passar sense problemes, i tot va continuar igual. Deien que hi havia autocars muntats i que hi anava inclosa la paella, mai no he sabut si era una llegenda urbana. He recordat també les converses de cafè on t'expliquen que hi ha una munió d'aspirants a Mosso d'esquadra que baixen a València pel mateix motiu, o infermeres, o altres col·lectius per als quals el "nivell C" és únicament un tràmit que han de complir, un paper que han d'obtenir, un escull en el camí per a la promoció laboral, no pas una oportunitat per aprendre a expressar-se oralment i per escrit amb la correcció necessària.
Sé que aquest procés no es pot aturar, perquè en vaig parlar al seu moment amb els responsables de PL i em van dir que la prova era homologada perquè el procés era impecable. Val a dir que no passa així de baix cap a dalt: el nostre títol de filologia catalana no serveix per treballar al País Valencià. Com s'entén? He viscut moments de tensió quan se li fa la pregunta en alguna trobada a polítics del PP valencians, i fugen d'estudi.
La solució passa, doncs, per repensar el model: no sé si el nivell de suficiència o nivell C respon realment a les necessitats actuals, no sé si fa la funció per a la qual va ser creat, no sé si les persones que es presenten a la prova realment tenen la intenció futura de fer servir el català amb la cura necessària, de fet dubto de tot plegat. Potser cal posar més facilitats (ara la SPL ofereix només una convocatòria anual de proves), potser es pot arribar a fer un examen virtual, potser s'ha d'adequar als diferents col·lectius, potser es pot "vendre" d'una manera diferent. En tot cas, tal com ho tenim només serveix perquè la gent un cop l'obté, se n'oblidi, del català. I això és ben trist.
mferres |
català |
divendres, 22 de maig de 2009 | 10:15h
Els sons de la llengua Ara fa un parell de mesos, es presentava a la Universitat de Barcelona la pàgina web 'Els sons del català', útil per a tots els estudiants de català, sobretot els que l'aprenen com a segona o tercera llengua. Hi han col·laborat l'Institut Ramon Llull i Linguamón, la Casa de les Llengües. També serveix per als logopedes, i per als diferents professionals de la llengua. És esperançador que surtin productes com aquest de tant en tant, amb tanta qualitat.
De moment, hi ha exposats els sons del dialecte oriental central. Aquesta primera fase es completarà amb l'exposició dels sons dels dialectes més importants; i més endavant, s'hi publicaran exercicis generals, però també d'específics de cada dialecte.
Llengua de signes Se m'acut que puc contraposar aquest web dels sons de la llengua amb la llengua de signes, l'altra cara de la moneda, atès que es tracta de saber com parlen aquells que no hi senten. Ara fa ben poc, em van convidar a participar en la presentació de l'obra Llengua i identitat, també editada per la Universitat de Barcelona, que recull el cicle de conferències organitzades pel CUSC. Entre d'altres, conté l'article "La llengua de signes com a vehicle de comunicació i de capital simbòlic", d'Esperanza Morales. Com se sap, les persones sordes que signen es poden considerar una minoria lingüística com qualsevol altra, com una comunitat lingüística amb una identitat pròpia. Han arribat a prendre consciència que el seu sistema de comunicació gestual és realment una llengua. Em va interessar especialment el concepte de "nació sorda", com a identitat glocal, atès que la llengua de signes és omnipresent: a cada país existeix la seva comunitat i alhora és internacional. I només cal fer una ullada a la xarxa per adonar-se de l'activisme que genera, que es va iniciar inspirant-se en el moviment afroamericà.
Els conceptes d'audisme (a la manera de "racisme"), sorditud (en contraposició a "sordesa") com a procés de construcció de la pròpia identitat, o lingüisme, són termes nous que caldrà anar explorant. Així mateix, la distinció entre el concepte de sord, com a tret físic simplement, i Sord, com a tret identitari.
El món de la llengua de signes no és encara prou conegut entre els que ens dediquem a aquestes qüestions. El primer pas ha estat organitzar cursos de llengua de signes, com un idioma més, a les escoles universitàries d'idiomes i en altres centres. Aquest sí que és un veritable signe de normalitat.
mferres |
català |
dimecres, 22 d'abril de 2009 | 00:10h
.Aquest dissabte dia 25 d'abril tindrà lloc a Girona la jornada Present i futur del català a les universitats. L'ha organitzat la Plataforma Universitària pel Català (PUC) i ha obtingut el suport de la majoria d'associacions d'estudiants, i de les entitats relacionades amb la defensa de la nostra llengua. Han publicat un manifest on expressen les seves reivindicacions, i esperen aconseguir moltes adhesions particulars i institucionals. Tot plegat s'emmarca dins una campanya més allargada en el temps, Estudiantspelcatala.cat.que pretén defensar els drets lingüístics dels estudiants
Em comenten que els està costant massa d'obtenir el ressò que voldrien dels mitjans de comunicació, i em pregunto per què només han de ser notícia els estudiants per les manifestacions en contra del procés de Bolonya. Aquest és un jovent que treballa, que s'esforça i que el seu temps lliure el dedica a defensar una causa que molts ja creien perduda. Ens hauria de caure la cara de vergonya, als que ens dediquem a les qüestions de llengua, de veure que encara fa falta que surti gent com fa 30 anys enrere a reivindicar l'ús del català a les nostres universitats. On som i cap on anem? Potser que ens aturem un moment i que fem examen de consciència. A casa meva, l'àvia deia, quan un estri de cuina que havia servit molt ja era massa brut, que "s'havia deixat apoderar", i que seria molt difícil de netejar-lo. Doncs bé, aquesta seria l'expressió per descriure la situació actual. Hem deixat que la situació ens guanyi, a còpia de permetre el mercat lliure, de no legislar, de mirar cap a una altra banda, tot esperant que les llengües se situessin totes soles al lloc que els pertocava. I ha passat el que era inevitable: els drets dels estudiants a expressar-se en català oralment i per escrit es veuen conculcats, perquè hi ha tot de professors incapaços de fer el més mínim esforç per entendre la llengua. I tot i que aviat farà un any que es va decidir que calia que l'aprenguessin, no s'ha complert aquell acord del dia 11 de juny. I tot plegat, a cost zero, com es diu ara. Molt de rebombori mediàtic al principi, i al final no ha passat res.
Ara s'ha generat un debat arran del tema que promet, al bloc de l'Enric Canela. Un professor que sembla que vol provocar es dedica a preguntar per què ha de tenir l'anomenat nivell C, i rep diverses respostes, assenyades totes; aviat es queda sense arguments, el pobre home. I això que s'esforça, com tants altres, a contraposar qualitat científica i llengua: es veu que si es demana aquest nivell de català serà en detriment del nivell intel·lectual dels professors. Com sempre, es un anònim -haurien d'estar prohibits, és el gran forat negre de la xarxa.
Més val que aquest dissabte tota la gent que assisteixi a la Jornada -polítics, estudiants, experts i activistes a favor de la llengua- siguin capaços d'elaborar un nou discurs, més actual i més d'acord amb la nova realitat universitària. Més val que es decideixin a parlar clar. Ens hi juguem molt, i si anem esperant ens podríem trobar que ja hem fet tard.
mferres |
català |
diumenge, 22 de febrer de 2009 | 08:29h
He trobat a la xarxa una mena de diccionari Iaia-català, català-iaia que és divertidíssim. Hi trobareu maneres de dir delicioses com ara aquestes: KH-7, el producte de neteja, es diu "caxete", el microones, "maricondes", la pizza és la "pinsa", la carn és "tai", la fanta, "turunjada", el melic , "llumbrigu", el iogurt, "llegurt", i el semàfor, "semàferu", el mostrari, "monstruari", i la llista s'allarga, fins a més de 1.000 aportacions i comentaris. El nom de la causa al Facebook té la seva gràcia: "Jo li dic llom i la meva iaia en diu llumillu". http://www.facebook.com/group.php?gid=33127284537 Ja passen de 8.000 les persones que s'hi han apuntat, la cosa interessa, i n'han parlat a la ràdio. Algú ho defineix com a "iaismes" o slang de iaies, que es veu que és força el mateix a tot arreu, no depèn tant dels dialectes.
Un sociolingüista de la UdG, l'Albert Rossich, sempre deia que aquesta generació de fet utilitzava molts barbarismes; és una evidència. Ningú de la meva edat no diu *lata i en canvi les iaies, sí. I *assera, *cierre, *hechura, se n'ha anat al *paro, fer *vacacions, *ojo, *veranejar, i tantes altres. La meva mare sempre ha fet de modista, i fins que no li ho he explicat no era conscient que el *cierre i l'*hechura eren termes castellans. Se'ls havia fet ben seus.
A part d'aquest lèxic, la llengua que utilitzen (i parlo de la gent del meu poble, no puc saber com ho fan les persones grans de la part alta de Barcelona, per exemple) és genuïna, i funciona. La riquesa de les expressions fetes i locucions, la sintaxi perfecta -el "pas", que el jovent ja ha bandejat, el tenen ben viu,- , la fonètica... És clar que escriuen amb faltes d'ortografia, no han estudiat mai en català. Però mentre visquin, la pervivència de la llengua està assegurada. Què passa en canvi, amb les noves generacions que pugen?
El lèxic català s'ha introduït molt bé a l'escola i tots els nens d'ara parlen de l'estoig, l'estora i la mànega. No fan servir cap dels barbarismes que han sentit a les seves àvies. Aquesta part ha funcionat perquè és lèxic escolar normal. Però el que em preocupa, entre moltes altres qüestions, és que estan aprenent les expressions fetes als llibres, com a matèria d'examen i prou, no com a matèria viva. És a casa, que ho han de sentir. Si no, hem begut oli. I la sintaxi castellana es va introduint lentament, subtilment: tots diuen "se m'ha caigut".
És un fenomen ben curiós, aquest. Els nostres pares han viscut tot el franquisme, en què el castellà era present a tot arreu, menys a casa. Ara el fenomen és invers, com deia aquell abans a l'escenari es parlava en castellà i a la platea en català, i actualment s'ha invertit el procés. No sé com podem resoldre-ho, primer cal el convenciment. Potser a l'escola s'ha de fer més feina, el mestre ha de ser activista de la llengua. És demanar molt? I què? El país ho necessita. El fenomen és imparable i va molt de pressa. Als patis de les escoles de Girona ja ha arribat, i en quatre dies els de la Garrotxa ja ens hi trobarem.
[Un apunt final com a curiositat: en Puyal, ahir ja parlava de "les 8 de la nit", si ni ell fa servir "vespre" ja podem plegar]
Els 100 metres quadrats d'estand preparats per explicar la realitat de la llengua catalana al bell mig del recinte a la Porte de Versailles de París, els 70 cartells de 4x4 metres al metro amb el lema "Le catalan, la langue de 10 millions d'européens" i el mapa dels Països Catalans, les 200 emissions de l'anunci de Sergi López des de la seva platja de Vilanova i la Geltrú afirmant "Je suis catalan" a la TV5 francesa, el plafó amb els lectorats de català que hi ha arreu del món, enumerats un per un, la capacitat de reunir representants de tots els territoris de parla catalana i fins i tot de l'Alguer en un mateix lloc, la possibilitat de sumar-hi el País Valencià a través de la xarxa de ciutats valencianes, el reguitzell de logos al cartell que feia goig, on no faltava ningú, el representant del Consell General dels Pirineus Orientals afirmant amb rotunditat que el català també és una llengua de França, el discurs magnífic francès-català de Carod "El català és una llengua d'Estat", la intervenció del ministre de Cultura francès que va confirmar a darrera hora, la presència del guanyador del Dakar que presenta el català com una llengua normal, la tenacitat de la gent del Llull, que malgrat les dificultats -que no han estat poques- han tirat endavant, la modernitat de l'estand, la constatació que tenim molt per ensenyar i que hem de triar i tot, la implicació decidida dels nostres representants polítics que s'ho han cregut i han fet esforços per trobar finançament en època de vaques magres, l'oportunitat per fi després de 10 anys d'ensenyar a tothom la pàgina web Intercat, feta entre tots i patida entre tots, serveis lingüístics universitaris i Comissionat, la bona entesa amb la Secretaria de Política Lingüística, els nombrosos contactes bilaterals al nivell tècnic i al nivell polític, la conversa distesa amb en Vicent Partal, l'Andreu Bosch del Llull o amb en Bernat Joan, el treball conjunt amb la gent de la Xarxa Vives d'Universitats, l'alegria de rebre un munt de trucades de gent que ens diu que ens va veure al TN, la implicació des de bon principi del nostre conseller Huguet, que es creu la importància del català i defensa dels Països Catalans amb convenciment, la bona predisposició del director general d'Universitats, que va participar-hi directament i sense escatimar hores, l'interès de la gent que treballa al nostre entorn laboral, que es va adonar de seguida que aquesta no era una activitat més sinó que és especial i la van seguint a distància amb interès, el treball silenciós i eficaç dels tècnics de política lingüística del Comissionat que ens ho van deixar tot a punt, l'èxit de l'activitat dels intercanvis lingüístics entre estudiants francesos que fan català i els estudiants catalans que són a París amb una beca Erasmus, gràcies a l'empenta de la persona que ens ha ajudat, l'acollida de l'activitat per part dels estudiants, que es van mostrar interessats a continuar els tàndems durant l'any, la descoberta dels visitants de la Fira que es pensaven que això del 
He trobat a la xarxa una mena de diccionari Iaia-català, català-iaia que és divertidíssim. Hi trobareu maneres de dir delicioses com ara aquestes: 
