Els polítics parlen molt, i la gent s'hi fixa. Els tenim constantment a mà, i repeteixen el que diuen, fins al punt que de vegades es fossilitza, bé perquè es diu molt, bé perquè aquella expressió ha protagonitzat algun episodi sonat. Qui no recorda el "Puedo prometer y prometo" de Suárez, el "Váyase, señor González", o el "He is my friend" d'Aznar, o el "Por consiguiente" d'en Felipe González, l'"Això no toca" d'en Pujol... És clar que ara qui mana és la ficció, i l'expresident Maragall s'associa a l'expressió "Què cabrón" per obra i gràcia del Polònia, i els "Àdhucs" i les "cabòries" al president Montilla, quan de fet ni l'un ni l'altre no les han dit mai. Coses de la tele. En trobaríem moltes més, d'expressions que han fet història : els famosos "hilillos de plastilina" d'en Rajoy quan era ministre, els "descamisados" de Guerra, "los vascos y las vascas" d'Ibarretxe... Són expressions que perduraran en la memòria col·lectiva, encara que a les persones interessades potser no els agrada, però els han transcendit. En altres casos les frases de campanya han reeixit i ja formen part del patrimoni comú: El "Ask not what your country can do for you - ask what you can do for your country", de JFK, o el recent "Yes, we can" d'Obama, són proclames tan potents, que, com el "I have a dream" de Martin Luther King perduraran en el temps. És, en definitiva, el poder de les paraules.
La llengua és una qüestió tan sensible, en aquest país, que una guspira pot encendre un gran foc, i provocar que es generi un debat etern, encès i fins a l'infinit. Recordo només tres casos, però de polèmiques n'hi ha hagut moltes més: en Felip Puig quan es va queixar del nivell lingüístic del president Montilla, en Pujol quan va parlar de gitanos, o la Nebrera quan va ridiculitzar l'accent de la ministra andalusa, la Maleni. No sabem quins ressorts es toquen, quan es parla de llengua, però tot d'un plegat es comencen a bellugar periodistes, lectors i articulistes i tenim una setmana ben divertida. Sempre passa el mateix, i encara em sorprèn. Si algú té una explicació per aquest fenomen, li ho agrairé.
Els nostres polítics, que tant s'hi miren a l'hora de triar les campanyes, amb frases contundents per les quals els assessors-publicistes deuen cobrar un ull de la cara, i que tant vigilen a l'hora d'aplicar femení o masculí, haurien de tenir sempre aquesta mateixa cura en el llenguatge. Quan en aquest bloc he parlat de qualitat lingüística, sempre m'ha sortit algú que m'ha fet esment de la llengua dels polítics, com a queixa. Jo no trobo que ho facin tan malament, comparats amb altres col·lectius, però sembla que la idea general és que han de millorar molt. Potser els poden fer servei el munt de cursos que es fan ara, d'oratòria, de comunicació oral i escrita, d'argumentació i negociació, de llenguatge no verbal, d'implementació de la veu. A petites dosis, els aniria bé, potser els serviria de cura d'humilitat, per veure que encara tenen alguna cosa per aprendre.
Tinc una anècdota que no puc deixar d'incloure: quan l'Aniol era petit, devia tenir uns 5 anys, vam anar al zoo i li vaig ensenyar l'edifici del Parlament. Em va preguntar què hi feien allà dins, i li vaig dir que eren uns senyors que parlaven, i que treballaven per resoldre els problemes que tenien els catalans. Em va respondre: "Mare, però parlar no és treballar, per treballar s'ha d'escriure". Em va fer rumiar, us ho confesso.
Voldria parlar ara de dues persones que considero que són grans comunicadors, polítics en actiu. El primer, el vaig sentir a Torroella fa un parell de setmanes: el conseller Tresserras. Una delícia, fins i tot vaig dedicar-li una nota al Facebook. (vegeu l'arxiu del final d'aquesta entrada si no teniu FB). Sí que és cert que l'escoltàvem atents perquè el contingut ens interessava, però us asseguro que el que feia que no ens en perdéssim ni una paraula era el to, la cadència, les pauses ben posades, la dicció perfecta, la seguretat, el convenciment. És clar que ha fet de professor de comunicació, i ha de predicar amb l'exemple. Però quin nivell... Abans-d'ahir el sentia a la ràdio, al magnífic programa que condueix l'olotí Joan Bosch, Cel obert, on durant la primera hora convida un personatge i un parell de persones nascudes fora de Catalunya, de vegades gent que conec i que fa gràcia sentir en un context diferent. Allà va parlar de la llengua, gairebé tota l'estona, i en el seu discurs es transmetia alguna cosa més enllà de les paraules: va dir textualment, "quan un immigrant decideix aprendre català, al darrere hi ha una bona dosi d'afecte" [Del tema del català i els immigrants en parlaré en una altra entrada]
L'altre comunicador nat és l'actual candidat d'Esquerra al Parlament Europeu, l'Oriol Junqueras. Si algú de vosaltres encara no l'ha sentit mai, que miri de fer-ho. No ho oblidarà. Recordo la darrera conferència que li vaig sentir: Una sala ben plena de gent que venia una mica per força, una penya barcelonista que batejaven la seva figura de l'Almogàver. Dues hores de rellotge, a peu dret, movent-se constantment, amb uns símils futbolístics per deferència al públic al qual s'adreçava, explicant-nos per què tenien aquells braços els almogàvers (per poder tirar les fletxes) i dient que havien quedat en una guerra 3.000 a 0 (3.000 francesos morts, 0 catalans morts), emocionant-se a mesura que passaven els minuts. Un nen de set anys el va seguir sense avorrir-se ni un moment; té mèrit. En les intervencions que li he vist com a candidat, òbviament adopta un altre registre, més formal, però els ullets el traeixen, de vegades, i la mitja rialla que té sempre a punt te l'apropen, és com si s'ho mirés un xic des de fora (ja sé que no, només ho sembla).
He posat l'exemple de dues persones ben diferents, contraposades, de fet, en relació amb la manera com enfoquen el discurs. El conseller, moderat, ponderat -tot i que va deixar anar algun renec ben posat, per reforçar el discurs, no va trencar el registre- i en Jonqueras, que es deixa anar, fa teatre, explica històries i t'hi fa entrar. Tots dos comuniquen, i deixen petja en l'auditori. Quina sort que tenim, de poder-los sentir. Ara que hi penso, coincideixen en un detall: són tots dos independents. I independentistes.
