Llegia l'altre dia un text del flamant president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Isidor Marí, que a la cloenda de les Jornades El multilingüisme en les universitats de l'EEES, afirmava que alguns sectors universitaris tendeixen a veure en la irrupció creixent del multilingüisme una amenaça per a l'equilibri lingüístic, ja que consideren que el fet d'introduir una tercera llengua va en detriment de l'espai aconseguit amb tantes dificultats per la llengua catalana. És ben comprensible aquesta por, en algun moment l'hem tinguda tots, però només hi ha una sortida perquè això no passi: planificar molt bé els usos lingüístics, i explicar a tothom quines són les regles de joc.
Tenim per davant un repte considerable, i hem anat fent passos endavant.
a) Les universitats públiques han aprovat plans de llengües que els hauran de permetre treballar en un entorn planificat, i les universitats privades també estan entrant a poc a poc en la planificació lingüística.
b) Hem aprovat uns indicadors lingüístics que ens hauran de permetre disposar de dades fiables i contrastades, i avançar cap a un horitzó compartit per a les llengües al grau i al postgrau.
c) Hem avançat en el marc legislatiu per tal que els drets lingüístics dels membres de la comunitat universitària quedin garantits.
En definitiva, hem fet una política lingüística explícita, fins on hem pogut i fins on han volgut les universitats. Val a dir que després de tants anys de patiments i incerteses, encara ens queda molt de camí, i l'hem de fer amb pas segur, amb fermesa, sense escoltar els cants de sirena d'alguns que ens voldrien distreure del nostre objectiu. Si treballa cadascú pel seu compte, no avançarem gaire. Sabem, amb l'experiència d'aquests anys, que el treball comú ens farà rendir molt més, encara que això impliqui dedicar molt de temps i moltes energies a buscar consensos.
La llengua no ha de ser un obstacle per a la mobilitat universitària, i si l'obviem no ens en sortirem. Ens cal prendre decisions valentes, com ara la que vam prendre ara fa ja tant de temps, en què vam decidir que cap estudiant no se n'aniria sense coneixements lingüístics de la llengua de la docència de la universitat de destinació. Ens va costar, però al final es va imposar el sentit comú. I és que aquells que consideraven que els estudiants se'n poden anar amb les mans a la butxaca, que la llengua ja l'aprendrien al lloc de destinació, ara admeten que no era una bona idea. És per això que ens cal també garantir que tothom que vingui a les universitats de Catalunya podrà aprendre català, d'una manera o una altra, abans de venir o un cop aquí, abans del període lectiu. Els esforços que fan les universitats i el Govern en aquest sentit són ben coneguts, però encara demanem més. La Comissió Europea ens demana que el 2020 tinguem un 20 % d'estudiants de mobilitat a les nostres aules. Ara tot just arribem al 4 %, i ens caldrà treballar molt, i molt bé, per arribar a assolir aquest objectiu.
Com més estudiants de fora tinguem a casa nostra, més aviat podrem fer realitat la "internacionalització a casa", només així construirem una universitat europea de debò.
Arran de la Jornada de la Universitat de Lleida del dia 19 de febrer, De les polítiques a les pràctiques: estratègies per a la introducció d'una tercera llengua i per a la gestió del plurilingüisme a l'aula, davant d'un auditori format per responsables polítics i tècnics de llengua i de relacions internacionals, se'ns van plantejar una munió d'interrogants i de qüestions per al debat. N'he fet una tria ben personal, i us confesso que algunes d'aquestes preguntes no sé com resoldre-les.
1. El professor ha de tenir sempre el dret de tria de la llengua de la classe, o potser cal replantejar aquest dret (a Euskadi, per exemple, ho fan) en benefici d'una política de multilingüisme explícita, i per tant cal perfilar assignatures?
2. El professorat que fa docència en llengua anglesa ha de ser recompensat necessàriament?
3. Cal exigir acreditació lingüística als professors que fan classes en anglès, si quan va entrar el català a la Universitat no es va fer? És realment important que el professor s'expressi bé en la tercera llengua?
4. Si es fa, això desincentiva o és una mesura per garantir la qualitat lingüística de la docència?
5. Quin és el benefici que en treu l'alumne, d'anar a una assignatura en anglès, si no és que l'ajuda a millora el nivell de coneixements de l'idioma, si més no en lèxic específic?
6. Quin és l'estatus legal de l'anglès com a llengua de treball? El fet d'anunciar que un màster és en anglès ja dóna dret a exigir que sigui l'única llengua present a l'aula i en l'avaluació? No parlàvem de plurilingüisme a l'aula?
7. Com es conjumina la seguretat lingüística -els alumnes sempre saben prèviament en quina llengua es fa la classe- amb les noves aules multilingües, on poden coexistir 3 o més llengües?
8. Per què en diuen tercera llengua quan el que volen dir és anglès? (via martaestella) No es podria admetre que la tercera llengua és l'anglès i determinar un espai per a les quartes en funció de les disciplines?
9. No es podria diferenciar entre les diferents habilitats lingüístiques segons les disciplines? Pot ser que els de dret hagin de poder llegir en alemany però potser no fa falta que el sàpiguen parlar.
10. Com s'ha de fer per mesurar el grau d'internacionalització d'un professor / d'un centre / d'una universitat? Quins són els indicadors?
11. Quin és l'objectiu quan es parla que cal internacionalitzar: atraure més estudiants de fora cap aquí o bé enviar més estudiants d'aquí cap a fora? (les mesures polítiques haurien de ser diferents en cada cas)
12. Què és més important: que els estudiants assoleixin un alt nivell de coneixements de llengües o que arribin a tenir una competència per moure's en contextos multilingües, per fer-se entendre?
13. I finalment, la gran pregunta: en sabrem prou, d'avançar en polítiques de multilingüisme sense que se'n ressenti la llengua pròpia?
Aquesta setmana he trobat dues referències a la llengua anglesa que m'interessa comentar. En primer lloc, la notícia segons la qual el Tribunal Superior de Justícia ha anul·lat la decisió del govern de Francisco Camps d'impartir l'Educació per a la ciutadania en anglès al País Valencià, amb la possibilitat de fer objecció de consciència. El paper que cal atorgar a l'anglès en aquest cas no és gaire diferent del que es va veure a les Illes en la darrera etapa de govern del PP, en què es va defensar per a l'escola un determinat model de trilingüisme trampós (una tercera part en anglès, una en castellà i una el català) que no va reeixir, per sort. Vist així, l'anglès seria evidentment una llengua en competència amb el català i aniria ocupant progressivament espais inicialment pensats per la llengua pròpia. Que ningú no oblidi la frase de l'ínclit conseller d'Educació valencià Alejandro Font de Mora, que qualifica el català de llengua estrangera i s'estima més potenciar l'anglès L'intent de l'executiu valencià tenia el seu mèrit. Amb la decisió d'impartir en anglès l'assignatura, s'aconseguia fent carambola de rebaixar la quota de català, que per poca que sigui els fa una nosa d'espant, i declarar-se en contra d'una assignatura que els venia imposada pel Gobierno de España. Però no els ha sortit bé. Espero que hagin après la lliçó: l'anglès és massa seriós perquè sigui utilitzat com a arma política. Els nens no en tenen cap culpa.
L'altra cara de la moneda la trobem a l'article de Crònica del secretari general de Política Lingüística. Bernat Joan hi fa una proposta suggerent, interessant i ben nova, almenys per a mi: l'anglès podria esdevenir llengua oficial a Catalunya. Vaig tenir ocasió de comentar-ho amb ell fa poc i me'n vaig anar a casa sense parar de donar-hi voltes: per què no? Quins inconvenients suposaria? I sobretot, quins avantatges? És clar que és una proposta que cal madurar, cal estudiar bé què fan a Europa, però segur que ens en podríem sortir. Hi ha una qüestió clara i peremptòria: li hem de donar un estatus jurídic a l'anglès, si volem avançar en la política lingüística multilingüe que hem iniciat. Fins ara amb la gent del ram parlàvem de "llengua de treball", entesa com a koiné, com a llengua útil per a la comunicació científica i per a la internacionalització, però ja s'ha vist que és una terminologia sense contingut jurídic. I necessitem l'anglès per esdevenir realment internacionals, això és un fet. Com també ho és que l'ensenyament d'aquesta llengua durant tota l'etapa obligatòria no en garanteix un bon aprenentatge, per raons ara no vénen al cas.
Per què, doncs, no podem anar més enllà i treballar perquè l'anglès es declari llengua oficial a Catalunya? Fer-la oficial permetria fer-la exigible a funcionaris, per exemple, al mateix nivell que ara s'exigeix el català.
Si la presidenta de la comunitat de Madrid declara que ells seran bilingües espanyol-anglès, nosaltres no podem quedar-nos enrere. Només faltaria. I recordeu que per acabar-ho d'adobar, segons el Consell d'Europa, English is not enough. Ja en parlarem un altre dia, de les altres terceres llengües. Que amb l'anglès no s'acaba tot.
He tornat de Galícia, de la primera reunió presencial amb l’equip de l’Observatori Atrium Linguarum, del qual formo part fa poc temps. L'integren persones que es dediquen a l'ensenyament, aprenentatge i avaluació de les llengües en tots els nivells educatius -professors de primària, secundària, universitaris, d'EOI, i de centres d'idiomes- amb un projecte comú, el de millorar la qualitat i competitivitat dels centres i els sectors productius en matèria d'idiomes i protegir la diversitat lingüística i cultural a Europa. La dimensió europea pren relleu, aquí, de fet constitueix l'eix vertebrador: treballem d'acord amb els objectius que marca la política lingüística del Consell d'Europa, per mitjà de la Divisió de Política Lingüística, encara molt poc coneguda per la gent del gremi. La implementació del Marc, del Portafoli o del Manual són urgents, i s'han de fer bé. Per tirar endavant aquest procés, l'assessorament d'experts és imprescindible, i l'OAL ens ajuda a obtenir-lo, i ens manté al dia del que es cou en el nostre àmbit.
Només coneixia personalment el seu director, José Manuel Vez, persona acollidora i generosa com no se’n troben, i l’estada m’ha permès adonar-me que darrere seu hi ha un equip magnífic de persones preparades i emprenedores de tot arreu de l’Estat, als quals ha encomanat la seva energia i la seva fermesa.
Treballem en un estudi que pretén identificar les carències idiomàtiques i interculturals dels llicenciats, quan ja estan treballant. És un projecte innovador, pel fet que intenta sistematitzar el perfil intercultural i per les tècniques que s’hi apliquen; esperem que el buidatge de les variables ens permeti extreure conclusions i dibuixar noves línies de treball. Aquests dies a Santiago, hem discutit sobre calibratge –de nivells del Marc i d’interculturalitat- sobre la conveniència d’aplicar les gràfiques competencials i abandonar el nivell pla, sobre les adequacions de cadascun dels textos, sobre processos d'anàlisi estadística, sobre tècniques de buidatge i processament de dades… He après un munt de coses, i els ho agraeixo. Espero poder aportar un cert coneixement, també, des del meu àmbit.
Aquest Observatori ja es va encarregar, fa un parell d’anys, de presentar l'únic informe sobre els centres de llengües universitaris, i encara ahir m’explicaven com els va fer patir la pobra resposta inicial. Sort que ho van reconduiri ara disposem d’un document prou detallat que pot ser molt útil a qui pretengui engegar noves polítiques lingüístiques. Ens convé que el director de l’Observatori vingui a casa nostra a oferir-nos la seva visió de tot plegat. L’han de sentir aquells que poden prendre decisions sobre política lingüística importants per al futur del nostre país. És l’única persona que conec que ha passat per la majoria de càrrecs acadèmics, -actualment fa d'avaluador d'ANECA- que parla clar, que no té por dels canvis, i que sempre troba el temps per fer de guia d’uns pobres lingüistes que no sabem per on tirar. Encara que ens dediquéssim sense parar a llegir els documents que ens recomana per mirar d'estar al dia, no arribaríem mai a tenir el seu coneixement ni la seva capacitat. Viu i es desviu per la llengua. Quin privilegi, tenir-lo a l’abast.
La col·lega i amiga Marta Estella em va convidar a la presentació dels resultats obtinguts per l'equip que ha treballat en el projecte Dylan, dinàmiques lingüístiques i gestió de la diversitat, que tracta el multilingüisme com a objecte d'estudi en si mateix, com a matèria científica.
Investigadors d'universitats de Bolzano, Ginebra, Lliure de Berlín, Hèlsinki o Lancaster, entre d'altres, es van reunir a la magnífica seu de la Casa de Convalescència que acull una part del Servei de Llengües de la UAB, UAB Idiomes Barcelona . Pel que ens van explicar, es tracta de repensar velles nocions. En un moment en què a les nostres universitats s'ha obert amb força el debat sobre l'ús de la llengua franca en coexistència amb les altres llengües, amb l'enlluernament per l'anglès per part dels que ens manen, és gratificant sentir arguments científics per demostrar que la diversitat lingüística és convenient, i fins i tot pot esdevenir una oportunitat. L'estudi pretén descriure de quina manera les diferents maneres de pensar i d'argumentar inherents a les diferents llengües contribueixen a la construcció i transferència de coneixements i intervenen en el control de la interacció, la resolució de problemes i la presa de decisions.
La llengua franca, cal veure-la com a complement, i no pas com a substitut: híbrida, operativa per a l'ús i l'aprenentatge. El multilingüisme no és de cap manera la suma de dos o més monolingüismes. Calen polítiques lingüístiques explícites, i no ens podem quedar en simples declaracions d'intencions -com passa tan sovint- sinó que cal que connectin amb una realitat complexa i plurilingüe. I, segons els experts, ens serà més senzill aconseguir el canvi en una comunitat acadèmica que no pas si haguéssim d'aplicar-lo a la societat en general.
Ens van presentar una distinció molt clara -i que ningú no ens havia fet abans- entre el CLIL o AICLE (aprenentatge integrat de continguts i llengua), o en altres paraules, les classes en anglès que tots comencem a organitzar a les universitats catalanes, i els English-medium courses. En el primer cas, l'objectiu primordial és millorar l'anglès dels estudiants autòctons, i per tant hi ha una intenció lingüística declarada. En el segon cas, es tracta d'utilitzar la llengua franca per integrar estudiants internacionals, i per tant la llengua hi pot ser transparent, tal com ho és ara mateix en la resta d'assignatures en català. Cal debatre sobre CLIL, per determinar si contribueix realment al multilingüisme, ja que, pel que deien, encara no s'ha demostrat que a l'ensenyament superior s'obtinguin els mateixos beneficis que en els nivells de secundària o primària.
L'Albert Branchadell, en una brillant exposició on va utilitzar quatre llengües, ens va alertar del mismatch que existeix entre les pràctiques i els discursos. Va presentar una classificació segons la qual poden coexistir discursos monolingües vs. pràctiques multilingües, com el que passa a les classes universitàries, on interaccionen diverses llengües amb competències parcials, o bé discursos multilingües vs. pràctiques monolingües, com el que passa a la Unió Europea, on el discurs del multilingüisme es tradueix sovint en pràctiques poc plurilingües.
Al final, es va constatar que la introducció de l'anglès a la docència a les nostres universitats s'ha produït sense reflexionar gaire sobre els objectius que es volen aconseguir. Per això cal que ens atrevim a refer els discursos oficials de política lingüística; encara hi som a temps. Sort que hi ha experts que ens posen les coses a lloc, i ens ofereixen un argumentari ben sòlid sobre aquests conceptes. El que tenim entre mans és matèria sensible, i val la pena que siguem conscients de la responsabilitat adquirida per les persones encarregades de gestionar, tècnicament i políticament, la diversitat lingüística a les nostres universitats.
La Comissió d'Educació d'Escola Valenciana ha presentat un Pla per a l'educació multilingüe al País Valencià. Aquest pla de trilingüisme estipula que per introduir les tres llengües a l'ensenyament primer cal assegurar el valencià, després assegurar la capacitació lingüística dels ensenyants, fer una bona planificació, aplicar la metodologia adequada, assignar-hi prou recursos, avaluar-ho bé i complementar-ho amb nous models d'aprenentatge com ara les activitats a l'estranger. Sembla tot tan evident, que fa l'efecte que diuen obvietats. No és així: de fet, cap d'aquestes mesures no s'ha aplicat, que jo sàpiga, en la introducció de l'assignatura. Per això van sortir al carrer tants milers de persones la setmana passada -i per moltes altres coses, és clar. Que s'utilitzi la llengua d'aquesta manera per no aplicar la llei és vergonyós.
Acabo d'arribar de sentir la conferència inaugural de les Jornades de Llengües Estrangeres de GironaLes noves estratègies de la Unió Europea respecte al multilingüisme, de l'Isidor Marí. El rigor, la lucidesa i el pragmatisme, amanits amb la dosi justa d'ironia amb què fa sempre les exposicions m'admiren. És la persona que conec que més bé ha fet el pas del català cap al multilingüisme, sense escarafalls, discretament però amb una capacitat notable. I a més, els serveis lingüístics li devem el que som, ell i la Teresa Cabré van ser els importadors del model quebequès cap a Catalunya.
Els documents europeus sobre multilingüisme els duia traduïts i els ha repartit. Des de la Càtedra de Multilingüisme Linguamón-UOC fan entre d'altres aquesta feina, acosten la documentació europea als catalans: això sí que és autèntica disseminació. Tot i això, em temo que pocs dels assistents havien sentit a parlar dels nous conceptes que ha exposat, ni dels informes d'experts, ni de les resolucions procedents de la Comissió Europea. Alguna cosa no s'està fent bé, perquè s'iniciaran accions a gran escala i ens hi trobarem pel mig sense ni adonar-nos-en: l'indicador europeu de competència lingüística al 2009, un examen de 2 llengües estrangeres als estudiants d'entre 4t d'ESO i 2n de batxillerat -quedarem ben posicionats, no patiu- del qual ningú no parla, l'estudi sobre estratègies multilingües a les empreses que dirigiran el mateix Isidor i l'altre integrant del tàndem, Miquel Strubell, seguint la tasca iniciada per l'informe ELAN, coordinat pel professor Hagen, el programa específic de suport a la traducció, que pinta bé, i les mesures derivades com ara formació de traductors, promoció de tecnologies lingüístiques, el nou programa de mobilitat de treballadors, etc. La conclusió és ben clara, segons Marí: les paraules d'Europa són boniques, la nostra realitat catalana si s'hi ajustés també ho seria, però per ara la diversitat lingüística europea és un concepte vague, poc realista. Si ho dic en paraules de l'Albert Branchadell, una mica "flower power". És així, però potser que lluitem pels nostres drets lingüístics com a catalans a Europa, amb les armes del convenciment, l'estudi i l'aprofitament de les escletxes que ens permeti la legislació vigent, i la denúncia o la reclamació quan se'ns vegin conculcats aquests drets. En sortir, mentre ens abrigàvem del primer fred, ens hem acomiadat de l'Isidor un pèl desanimats per tot plegat. Després, però, m'he adonat que potser som pocs, els que pensem el mateix, però ben avinguts, i per això tenim prou força.
Llegia l'altre dia un text del flamant president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Isidor Marí, que a la cloenda de les Jornades El multilingüisme en les universitats de l'EEES, afirmava que alguns sectors universitaris tendeixen a veure en la irrupció creixent del multilingüisme una amenaça per a l'equilibri lingüístic, ja que consideren que el fet d'introduir una tercera llengua va en detriment de l'espai aconseguit amb tantes dificultats per la llengua catalana. És ben comprensible aquesta por, en algun moment l'hem tinguda tots, però només hi ha una sortida perquè això no passi: planificar molt bé els usos lingüístics, i explicar a tothom quines són les regles de joc.
Acabo d'arribar de sentir la conferència inaugural de les 
