Ahir l'exrector de la meva universitat, Josep M. Nadal, va presentar el llibre Amb llengua o sense, del periodista Toni Soler, com a inici del cicle UdGLlengües, 10 anys.
Va ser un acte institucional, que anava més enllà d'una simple presentació. Érem conscients, d'una banda, que l'autor feia una excepció venint a la UdG, perquè ara ja no se sol fer gaire, d'anar a presentar llibres; amb la difusió als mitjans escrits i audiovisuals en fan prou, i en el seu cas, ja va prou enfeinat amb 3 programes en marxa. Recordo que en Màrius Serra, quan li vaig demanar de venir a presentar el Quiet em va dir que no en faria cap presentació, perquè si començava, es passaria el dia fora de casa parlant del seu fill, i sense poder estar amb ell. Em va deixar sense saber què dir, és clar.
En presència de força gent de la Universitat i de ciutadans gironins, el filòleg i el periodista ens van oferir un debat d'alt nivell, una mena de mano a mano, com se sol dir. A mesura que els anava sentint, pensava que realment havia estat un encert organitzar aquest acte. Us ofereixo alguns apunts, com a qüestions per al debat, que m'agradaria que continués en aquest bloc si en teniu ganes.
-Estaríem disposats a canviar llengua per independència, com en el cas d'Irlanda, per exemple, com es pregunta Toni Soler al llibre? Segons en Pep Nadal, la llengua passa per davant de la independència. Us confesso que encara no sé què pensar, jo ho vull tot.
-Estaríem disposats a mantenir la llengua a canvi de tenir menys quantitat de parlants, com en el cas de Galícia, per exemple, que no ha crescut si ho comparem amb el nostre país? Els que han migrat són els gallecs, no els altres.
-La televisió té la funció de ser model lingüístic o ha de ser reflex de la realitat? L'autor defensa aferrissadament la segona opció, i en el públic es discrepava amb rotunditat, en algun cas. Com a anècdota, se li retreia el "Que cabrón" que ha passat a ser una expressió més de pati d'escola. Però segons ell, si decantem la balança cap a l'altra banda, no serà model lingüístic ni res, perquè no la mirarà ningú, fugint de la perfecta correcció postissa.
-Podem abstreure'ns del conflicte català-castellà, que segons Toni Soler existeix i no s'ha d'amagar, mirant de deixar de veure el castellà com una llengua que ens amenaça i passant a veure-la com una llengua d'oportunitats? Per què l'anglès no es percep com a amenaça? Segons Pep Nadal, de fet, no hi tenim res a veure, amb l'imaginari que hi ha al darrere de l'anglès, però en canvi a la Universitat és una llengua que va entrant amb força i en alguns casos, com en la recerca, s'ha imposat davant les altres, perquè és la llengua que computa en els trams que s'atorguen per presentar publicacions indexades.
- Fins on volem arribar, en la qüestió lingüística? Ja sabem a hores d'ara que la normalització lingüística no ha conduït cap a on ens pensàvem. Segons ell, de fet, estem pitjor que abans, quan ell era petit i voltava per Badalona. Confessa que ha arribat a un cert grau d'optimisme perquè ja ha rebaixat les expectatives inicials. Ell diu les coses pel seu nom sense cap por, encara que aquí a Catalunya alguns l'acusin d'alimentar la caverna. (Jo penso que no podem tenir-los en compte, si ens condiciona allò que puguin dir ja podem plegar).
- Què denuncia en Toni Soler, perquè no condueix enlloc? Les polítiques erràtiques, les ultracorreccions, la figura del català emprenyat, el rebentisme i la flagel·lació, i tants altres vicis que coneixem sobradament perquè formen part de la nostra idiosincràsia; l'autoodi, en definitiva.
- Què defensa? El retorn al llenguatge autèntic, "la llengua que funciona", la inclusió del català en tots els registres lingüístics -humor, sexe, esports, entreteniment- la denúncia del conflicte quan es produeix sense amagar el cap sota l'ala: "El català és responsabilitat nostra i de ningú més". Qui de vosaltres ho podria dir millor?
Aquest no és un llibre de tants sobre la llengua. N'hi ha un fotimer, perquè això de parlar sobre el català és una cosa que sempre ens ha agradat, i tothom té la seva opinió, sobre aquesta qüestió, com en el futbol. No és com els altres, dèiem, perquè en Toni Soler ens fa un gran bé, amb aquest llibre. Als filòlegs, perquè ens esclafa contra la realitat més punyent, no ens deixa mirar cap a una altra banda tot dissimulant. Als polítics, perquè els explica sense embuts què han fet malament, sense retrets però amb contundència. Als periodistes, perquè els demostra que els del seu ram poden mullar-se, també, i no passa res (bé, potser sí que passa, però finalment tot acaba en una bassa d'oli). I finalment als estudiants, perquè els demostra què s'amaga darrere el periodista que fa programes d'èxit, i els ensenya a pensar.
Ahir hi havia gent d'aquests quatre col·lectius, a sentir-lo, i una bona colla prenien apunts. Va ser una de les millors classes magistrals que s'han fet a la Facultat, de ben segur.
Gràcies a tothom per fer-la possible, especialment a en Toni i en Pep, i als nostres representants polítics que creuen que des de Girona es pot defensar la llengua desacomplexadament, i ho diuen en públic.
Aquests dies -que, qui més qui menys, tots critiquem els estudiants universitaris perquè amb les tancades demostren més desconeixement que res més del que representa el procés de Bolonya- val la pena explicar públicament que hi ha una bona colla d'estudiants, de formacions diverses, que estan treballant en defensa de la llengua catalana a les nostres universitats.
S'han posat en contacte amb nosaltres per demanar-nos dades sociolingüístiques, i penso que la nostra obligació és donar-los tot el suport, i oferir-los el que necessiten, que al cap i a la fi són indicadors públics. Liderats per la Plataforma Universitària pel Català, preparen una jornada que promet ser molt interessant, i que podria reunir molts estudiants d'arreu.
Precisament aquesta setmana hem tingut una mostra ben clara que quan els estudiants truquen a les portes adequades i segueixen els canals adients, troben ateses les seves demandes, sempre que siguin raonables. Els dos partits d'àmbit nacional, ERC i CiU, han demanat, el primer al Congrés en proposició no de llei i el segon al Senat, en moció, que els estudiants puguin formar-se i fer les proves del MIR i la resta d'especialitats de ciències de la salut en les altres llengües de l'Estat. La pregunta que ens fem és: com és que fins ara no era així? I com és que fins ara ningú no ho havia demanat, llevat d'aquests estudiants de la UB, que no havien trobat cap mena de complicitat en els col·legues d'altres disciplines ni en els col·legis professionals? Potser no convenia, potser no era prioritari, potser...
Doncs ara, per les raons que sigui, els dos partits ho han presentat el mateix dia, i estic segura que això s'atendrà, perquè clama al cel. Els bascos i gallecs que se n'han assabentat n'estan contents. No han hagut de fer res, i si tot va bé obtindran traduccions com els catalans. Galeuscat: us sona?
Els estudiants que es mouen, que tenen uns ideals, que saben organitzar-se i demanar allò que no coneixen, es mereixen tot el suport del món. Han demostrat que estan al dia de l'actualitat universitària, de les tecnologies de la informació, de la legislació en matèria lingüística... No s'aturaran. Fem memòria; nosaltres érem d'aquests, i la gent que aleshores tenia la nostra edat ens mirava amb simpatia, potser, però no ens ajudava. Més aviat, si la memòria no em falla, diria que ens perdonaven la vida. Era l'època de la Crida, de la campanya de l'Ep! (ho recordeu? Any 82), de les primeres reunions amb l'ADAC... Ara la lluita pel català té molt més mèrit, perquè no és el que es porta, com en aquell temps. Mobilitzar-se i fer-ho per la llengua, al segle XXI? Per què? Potser perquè tenen famílies que els han deixat bon pòsit, potser perquè tenen professors que els han engrescat, o simplement perquè constaten que el català va enrere i no estan disposats a permetre-ho. Volen multilingüisme, però controlat, no de qualsevol manera. De fet, reclamen la política lingüística explícita que també ens demana la Comissió Europea.
Tenen una cosa molt clara: no volen que hi surti el nom de Bolonya, a la jornada: "Està marcat", diuen. Millor, doncs, espai europeu d'educació superior, més llarg però més definitori.
Els desitjo tota la sort del món, i que els arribi l'energia, la capacitat i la valentia que necessiten per assolir el seu objectiu. Tenen drets, i ho saben. Tenen deures, i potser no els coneixen prou. Cal difondre'ls, uns i altres. Les cartes, al damunt de la taula. Que ningú no pugui dir: "És que jo no ho sabia".
Em preocupa la davallada d'estudiants a les filologies. És cert que ara mateix potser no és una carrera que uns pares recomanarien als seus fills per assegurar-se el futur, però els filòlegs fan falta. I al pas que anem, arribarà un moment que no sé d'on es trauran els professors, amb la misèria de llicenciats que surten cada any. Hi ha tan poca gent, que els màsters tampoc no tenen prou sortida. És el peix que es mossega la cua. La pregunta que em faig, i que faig a persones que tenen certa responsabilitat, és la següent: S'ha pensat realment en què necessita la societat, o s'han adaptat els nous graus a les àrees de coneixement dels professors que tenen les facultats? Ja no es parla de l'informe Tuning, que va ser el punt de partida per als nous graus: hi vèiem la demanda explícita per part dels ocupadors que els graduats poguessin dominar la comunicació oral i escrita en la llengua pròpia i en altres llengües. Això, en paraules de Modest Prats, vol dir que a la universitat "se'ls ha d'ensenyar a llegir i escriure", és a dir, a entendre el que llegeixen (fins al sentit últim, perquè estem comprovant que el jovent ja no capta la ironia dels textos-quin perill!- ) i a fer-se entendre quan escriuen, en el registre adequat (puc ensenyar alguns missatges de correu electrònic d'estudiants: llenguatge de mòbil per adreçar-se a l'Administració!). Això ho han d'aprendre millor que ningú els aprenents de filòleg, i em fa por que no s'aconsegueix. Les raons? Potser es fa veure que ja vénen preparats del batxillerat, potser els estudiants no s'hi posen bé, potser de vegades la recerca passa per davant de la docència, potser no es considera prou important... Algú ho ha de dir: cal millorar la preparació dels estudiants de filologia per adaptar-la a les noves necessitats.
En l'àmbit de la docència de la llengua, ens calen professionals que sàpiguen que no és el mateix ensenyar una llengua com a L1, L2 o L3, que tinguin coneixements metodològics per posar-se davant d'immigrants vinguts d'arreu i fer-los aprendre de pressa, que puguin adaptar els nivells als dels Marc Europeu de Referència per a l'Ensenyament de les Llengües, ara que sortirà publicat el Manual d'adaptació (només hi havia l'esborrany fins ara), que tinguin nocions mínimes de la llengua dels nouvinguts per poder aplicar estratègies d'aprenentatge diferents, que puguin treballar en aprenentatge virtual i aplicar els nous suports com´el vídeo, per exemple, de manera efectiva, que comparteixin materials i estiguin al dia del que es va fent, que sàpiquen què és la pràctica reflexiva, que siguin capaços d'incloure els aspectes interculturals en l'aprenentatge de llengües, ara que Europa ens marca aquest nou repte...
En l'àmbit de l'assessorament, o el suport lingüístic, ens calen professionals que, en primer lloc, tinguin uns coneixements lingüístics profunds, i siguin conscients que els cal formar-se sempre més i estar al dia, que puguin treballar amb programes de traducció automàtica i traducció assistida per ordinador, amb memòries de traducció, que sàpiquen què és un gestor terminològic, que puguin destriar els recursos lingüístics que poden trobar a la xarxa segons la font, que puguin elaborar glossaris multilingües, que sàpiguen fer extracció terminològica, que sàpiguen altres llengües, que siguin conscients que cal comprovar-ho tot abans de donar-ho per bo (per exemple, els noms propis), que tinguin ganes de millorar, que sàpiguen corregir sense esmenar la plana, que estiguin al cas dels nous termes aprovats, que en puguin proposar d'altres, que tinguin sentit lingüístic...
En l'àmbit de la dinamització lingüística, ens calen persones que no siguin simples tècnics sinó que s'ho creguin, activistes de la llengua, que vagin més enllà de la feina de promoció lingüística, que siguin agosarats i puguin aplicar noves tècniques de màrqueting lingüístic, que tinguin capacitat per crear eslògans atractius, que coneguin de debò el target, que puguin elaborar i administrar qüestionaris sobre usos, competències i actituds en relació amb la llengua, que coneguin i sàpiguen fer ús de les tecnologies de la informació i la comunicació per arribar als destinataris, que sàpiguen adonar-se de què necessitem en cada moment per anar avançant i que estiguin al dia...
Gràcies al Facebook -una altra droga- puc tenir accés a diàlegs entre persones molt diferents, en edat, interessos o professions. I és això el que m'ha fet reflexionar, a partir de detectar els codis de comunicació dels més joves, entre 20 i 30 anys, i em preocupa de veure que es van allunyant cada cop més de la meva realitat. Són, de vegades, inintel·ligibles. És llei de vida, segurament. I no passaria res si no fos que a nosaltres ens toca ensenyar, i a ells els toca d'aprendre. La fractura entre ells i nosaltres, al meu entendre, es fa gradualment més grossa, i si no fem alguna cosa per acostar el seu món i el nostre, correm el risc de trencar la corda. Els missatges, les metodologies, els continguts, no acaben d'arribar. I és trist.
Ara amb les mobilitzacions contra Bolonya, això és fa palès d'una manera ben clara. Mireu-vos les pancartes, els textos i manifestos, les declaracions... i no entendreu res. Són uns desconeguts, però el futur és seu i no pas nostre. Parem de criticar-los i prou, i intentem obrir ponts de diàleg que ells vegin sincer, no pas per quedar bé. Penso que encara no hem fet tard. Cal que els ensenyem a aprendre, però primer hem d'aprendre a ensenyar. I potser que ens fem el càrrec que nosaltres no érem millors, a la seva edat, però també ens volíem menjar el món, com el nostre enyorat Gil de Biedma.
En l'àmbit de les llengües, ja fa força temps que intento parlar amb estudiants per descobrir les seves inquietuds. Ara tenim uns col·lectius que defensen de manera ferma el català: ens hi podem girar d'esquena? Potser el que hem de fer és treballar plegats, cadascú dins el seu àmbit, i donar-los garanties que podran estudiar, almenys en un percentatge prou digne d'assignatures, en català. És la nostra responsabilitat, i que a la societat futura es pugui treballar en català depèn, ni que sigui una mica, de nosaltres. No podem fugir d'estudi.
Ahir l'exrector de la meva universitat, Josep M. Nadal, va presentar el llibre Amb llengua o sense, del periodista Toni Soler, com a inici del cicle UdGLlengües, 10 anys. 
Aquests dies -que, qui més qui menys, tots critiquem els estudiants universitaris perquè amb les tancades demostren més desconeixement que res més del que representa el procés de Bolonya- val la pena explicar públicament que hi ha una bona colla d'estudiants, de formacions diverses, que estan treballant en defensa de la llengua catalana a les nostres universitats. 
Gràcies al Facebook -una altra droga- puc tenir accés a diàlegs entre persones molt diferents, en edat, interessos o professions. I és això el que m'ha fet reflexionar, a partir de detectar els codis de comunicació dels més joves, entre 20 i 30 anys, i em preocupa de veure que es van allunyant cada cop més de la meva realitat. Són, de vegades, inintel·ligibles. És llei de vida, segurament. I no passaria res si no fos que a nosaltres ens toca ensenyar, i a ells els toca d'aprendre. La fractura entre ells i nosaltres, al meu entendre, es fa gradualment més grossa, i si no fem alguna cosa per acostar el seu món i el nostre, correm el risc de trencar la corda. Els missatges, les metodologies, els continguts, no acaben d'arribar. I és trist. 
