mferres |
llengües |
dimarts, 9 de desembre de 2008 | 21:25h
Ens hem acostumat a malbaratar les paraules. Massa sovint les fem servir sense pensar. Moltes vegades les que sentim ens avorreixen, però no hi fa res. Ens hi resignem, és el pa de cada dia.
Hi ha paraules que es diuen per compromís, hi ha paraules que serveixen només per mantenir oberta la comunicació, al mercat, l'ascensor o sortint de missa -allò tan tronat de "què feu? -Sí, mira, anar fent. Si es pot anar fent, què més vols? Ja ho pots ben dir, ja n'hi ha ben bé prou... " que s'allarga tant que vulguis; hi ha paraules buides per lligar, en què només compta el llenguatge no verbal; hi ha paraules buides als discursos, parlaments, declaracions, inauguracions, cloendes i mítings diversos; hi ha paraules buides a les reunions maratonianes on després de voltes i voltes a l'entorn d'un mateix tema per no arribar enlloc, cal tornar a començar; hi ha paraules buides en algunes prèdiques i en algunes classes magistrals -que de capellans i de mestres n'hi ha que només en fan i n'hi ha que ho són-; hi ha paraules buides en algunes tertúlies matineres o nocturnes, amb gent que hi entén de tot i de res; hi ha paraules buides a les ràdios i teles, a qualsevol hora; hi ha paraules buides en tots els rituals, però potser ja és aquesta la funció que hi han de fer; hi ha paraules buides a les conferències de premsa d'esportistes, polítics i artistes; hi ha paraules buides en una pila d'entrevistes d'encàrrec, fetes amb desgana i desconeixement de qui hi ha al davant; hi ha paraules buides pertot arreu, les hi sabem i no fem res per evitar-les.
En canvi, hi ha altres paraules d'una mena diferent: són paraules d'amor i paraules de dol, de consol i de companyia, de tendresa i d'enyorament, de pregària i de cançó, són paraules amb sentit. Paraules de poeta, condensades, espremudes.
La paraula és un bé escàs, en perill d'extinció. No l'hauríem de fer servir com si res. Si les dosifiquem, trobarem el silenci, magnífic i sublim. El podrem suportar?
mferres |
llengües |
diumenge, 30 de novembre de 2008 | 11:42h
Què li responc quan em diu que encara que la paraula "fissura" s'escrigui així al DIEC de fet va amb una s com li surt a Google? Diu que el diccionari en paper és una cosa antiga, i que les coses han canviat, és la web la que mana. Què li responc quan ell i els seus amics em fan saber que m'equivoco quan felicito un nen pel seu sant i li dic "Per molts anys", quan es veu que s'ha de dir "Felicitats"? Amb paciència, m'expliquen que no és el seu aniversari. Què li dic quan ell i els veïns decideixen mirar la versió en castellà d'un DVD perquè la versió catalana diuen que no s'entén prou, no lliga amb l'acció, hi surten paraules estranyes i en definitiva, veig que els entrebanca la diversió? Què li he de respondre quan em demana la diferència "exacta" entre castellà i espanyol? Quan era molt més petit, què li hauria hagut de dir quan a Barcelona, pujant a la Sagrada Família, va sentir una gent que parlava i em va dir: "Mira, aquests senyors són de Catalunya"? Dúiem un dia a la ciutat i no havia sentit encara català! Què li he de dir quan, després d'haver participat, orgullós, en la seva primera reunió amb gent gran i haver triat el dibuix per al programa del Correllengua, veu que els seus companys de classe que s'havien trobat el tríptic a la bossa el llencen, fan avions o l'esparrequen i em fa saber, amoïnat, que això del català només ens interessa als de casa? Què li he de dir quan manifesta que el català és avorrit i l'anglès és divertit? (i sé que sap que té raó) Les manis, els discursos, els correllengües, l'escoltisme, les xerrades, els concerts als quals l'hem arrossegat i tot plegat no han servit de gaire res, davant la crua realitat. Necessitem ajuda: si això passa a la Garrotxa, vés a saber com és en altres llocs. Expliqueu-m'ho. Compartim-ho i fem-hi alguna cosa.
mferres |
llengües |
diumenge, 23 de novembre de 2008 | 23:09h
M'han convidat al Congrés de Llengües Minoritzades, a Bilbo organitzat per Leizaola Elkargoa, i era l'única catalana. M'he sentit com a casa, més ben dit, millor que a casa. Quan em van trucar, em van dir que era la Mavi Dolz la persona que els havia parlat de mi. Sempre més li ho agrairé. L'acollida ha estat sensacional, i m'alegro de l'oportunitat d'haver pogut conèixer aquesta gent, especialment l'ànima de l'organització, en Patxi, i també l'Iker Martínez o en Xavier Monasterio, que parlen tan clar sobre el que ells pensen que s'està fent malament, són tan sincers dient les veritats més punyents, tenen tanta fermesa en les seves conviccions, que ens fan avergonyir (almenys a mi), perquè la nostra causa, al costat de la seva, em sembla frívola i tot. Mai no hem debatut sobre què passa amb el català com ells ho fan amb l'euskera: per què no gosem?
Ens inventarem alguna cosa per fer junts, amb bascos i gallecs. Hem establert uns lligams que no es trencaran així com així: mai no havia tornat amb una maleta tan plena (de records, de targetes, de regals i de nous amics) i mai no havia entrat tan a fons en una realitat diferent de Catalunya. Quan penso en el munt de vegades que he visitat Euskadi m'esvero, perquè de fet no en sabia res, del que passa amb l'euskera, fins que no he escoltat aquesta gent, que no es lamenta -com fan la meitat dels catalans- ni mira cap a una altra banda -com fa l'altra meitat-, sinó que reconeix que els joves ja no trien la llengua dels seus pares per defecte, i mira d'esbrinar-ne les causes: l'escola no és la garantia (com a Catalunya, de fet, tot i que el procés potser és més lent). És ben dur de reconèixer-ho, i ben difícil d'esmenar-ho. Però el primer pas és adonar-se'n. El segon, el que ara han fet ells: parlar-ne internament i convidar persones d'altres països amb problemes semblants, per veure bones pràctiques (és la moda europea, ja ho sé, però funciona). El tercer és el que costarà més: aplicar polítiques lingüístiques agosarades per revertir el procés.
mferres |
llengües |
dimecres, 12 de novembre de 2008 | 06:48h
Aquest mes ens pleguen dues persones que, cadascuna dins el seu àmbit, des d'una institució i i des d'una entitat- han fet de la llengua un objectiu de vida. Són el vicerector Jordi Matas de la UB, de Política Lingüística, i l'Àngels de l'Òmnium, que n'ha estat secretària durant 25 anys.
Què li responc quan em diu que encara que la paraula "fissura" s'escrigui així al DIEC de fet va amb una s com li surt a Google? Diu que el diccionari en paper és una cosa antiga, i que les coses han canviat, és la web la que mana. 
M'han convidat al 
Aquest mes ens pleguen dues persones que, cadascuna dins el seu àmbit, des d'una institució i i des d'una entitat- han fet de la llengua un objectiu de vida. Són el vicerector Jordi Matas de la UB, de Política Lingüística, i l'Àngels de l'Òmnium, que n'ha estat secretària durant 25 anys.
