Llegia l'altre dia un text del flamant president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, Isidor Marí, que a la cloenda de les  Jornades El multilingüisme en les universitats de l'EEES, afirmava que alguns sectors universitaris tendeixen a veure en la irrupció creixent del multilingüisme una amenaça per a l'equilibri lingüístic, ja que consideren que el fet d'introduir una tercera llengua va en detriment de l'espai aconseguit amb tantes dificultats per la llengua catalana. És ben comprensible aquesta por,  en algun moment l'hem tinguda tots, però només hi ha una sortida perquè això no passi: planificar molt bé els usos lingüístics, i explicar a tothom quines són les regles de joc.

Tenim per davant un repte considerable, i hem anat fent passos endavant.

a) Les universitats públiques han aprovat plans de llengües que els hauran de permetre treballar en un entorn planificat, i les universitats privades també estan entrant a poc a poc en la planificació lingüística.

b) Hem aprovat uns indicadors lingüístics que ens hauran de permetre disposar de dades fiables i contrastades, i avançar cap a un horitzó compartit  per a les llengües al grau i al postgrau.

c) Hem avançat en el marc legislatiu per tal que els drets lingüístics dels membres de la comunitat universitària quedin garantits.

En definitiva, hem fet una política lingüística explícita, fins on hem pogut i fins on han volgut les universitats. Val a dir que després de tants anys de patiments i incerteses, encara ens queda molt de camí, i l'hem de fer amb pas segur, amb fermesa, sense escoltar els cants de sirena d'alguns que ens voldrien distreure del nostre objectiu. Si treballa cadascú pel seu compte, no avançarem gaire. Sabem, amb l'experiència d'aquests anys, que el treball comú ens farà rendir molt més, encara que això impliqui dedicar molt de temps i moltes energies a buscar consensos.


La llengua no ha de ser un obstacle per a la mobilitat universitària, i si l'obviem no ens en sortirem. Ens cal prendre decisions valentes, com ara la que vam prendre ara fa ja tant de temps, en què vam decidir que cap estudiant no se n'aniria sense coneixements lingüístics de la llengua de la docència de la universitat de destinació. Ens va costar, però al final es va imposar el sentit comú. I és que aquells que consideraven que els estudiants se'n poden anar amb les mans a la butxaca, que la llengua ja l'aprendrien al lloc de destinació, ara admeten que no era una bona idea.  És per això que ens cal també garantir que tothom que vingui a les universitats de Catalunya podrà aprendre català, d'una manera o una altra, abans de venir o un cop aquí, abans del període lectiu.  Els esforços que fan les universitats i el Govern en aquest sentit són ben coneguts, però encara demanem més.  La Comissió Europea ens demana que el 2020 tinguem un 20 % d'estudiants de mobilitat a les nostres aules. Ara tot just arribem al 4 %, i ens caldrà treballar molt, i molt bé, per arribar a assolir aquest objectiu.

Com més estudiants de fora tinguem a casa nostra, més aviat podrem fer realitat la "internacionalització a casa", només així construirem una universitat europea de debò.

Fa uns dies que vaig poder assistir a la fira que va tenir lloc a Girona, De tot cat. Em va agradar que m'hi convidessin, per poder veure de prop el resultat d'allò que havíem parlat un dia tot esmorzant amb un parell de persones d'aquelles que sempre piquen pedra, que treballen a l'Ajuntament de Girona, i que tenien al cap la dèria d'organitzar una fira d'aquest tipus.  Aleshores semblava una quimera, que mai no es podria materialitzar, però els vaig veure tan entusiasmats que els vaig demanar que em deixessin ajudar-los a convèncer qui calgués de l'oportunitat del projecte. Al final tot ha sortit prou bé.

De la Fira, se'n parlava des de feia dies amb dos anuncis ben divertits. L'un a la ràdio, on l’imitador d’en Núñez -"és gravísim"- en parlava amb en Gaspart, i l’altre al Youtube, amb l'anunci Tokatiquetá.  També el programa Divendres de TV3 se’n va fer ressò, amb tota una performance al Pont de Pedra, amb l'incombustible Jaume i família.






L'acte central va tenir lloc el divendres dia 4 de juny al matí, en què es va presentar l'anomenat Compromís de Girona, al qual s'havien adherit més de 200 institucions i entitats. La iniciativa "A taula, en català" l'havia promogut la Plataforma per la Llengua.  La foto de grup fa goig, amb el nostre conseller i l'alcaldessa al bell mig. Si tots els organismes públics realment prioritzessin el consum en català, el salvaríem. Pregunteu-li-ho, si no, a la gent que ven els iogurts de la Fageda, que s'expandeixen dia a dia o al meu veí empresari que ara serveix fruita per a més d'un centenar d’escoles d’arreu de Catalunya. Dos exemples de productes de magnífica qualitat, de la terra, i en català. I competitius. Aquest és el futur.




L'endemà va tenir lloc la jornada "Emprendre el futur", on van participar 21 emprenedors. El contingut va ser divers, entretingut i pràctic. Hi vam poder veure des dels ja famosos preservatius en català d’una empresa sueca–“Trempa amb seny” ha estat un eslògan molt difós, molt ben trobat- fins a idees innovadores que es poden importar com Eataly, "il più grande mercato enograstronomico del mondo" o les eines de comunicació 2.0 del Banc de Sabadell, la primícia de la nova llet La Mamella, que sortirà aviat, les disquisicions d'en Miquel Duran que no hi podia faltar... M'havien convidat a presentar l’acte, i tenia ordres estrictes de tallar l'exposició si superaven el temps establert; la veritat és que se'm van portar prou bé, i això que no era fàcil exposar en 5 minuts tot el que tenien per dir. A la tarda es va fer també una interessant sessió sobre el català a la xarxa, que em sembla que va convèncer més d'un de la conveniència d'adquirir el domini .cat al seu web.

Hi va haver karaoke en català, amb actuacions divertides com la del secretari de Política Lingüística disfressat, i tot d’actuacions musicals per a la gent.  Als estands, hi podíeu trobar la gent de la Bressola, tan ferms, la gent de Comicat, que van aprofitar l’ocasió per fer tires i tot en directe, els de Softcatalà,  i tants d'altres. Tothom va admirar la reproducció d'una casa plena de productes en català a totes les habitacions: cuina, menjador... Tots, aplegats en un espai de la Fira de Girona que durant tres dies va ajudar-nos a fer un pas més endavant en aquest camí cap a la plena utilització del català. Un esforç de molta gent, que s'ho valia. Ara toca aplicar el Compromís de Girona, que ningú se'n descuidi!

(FRANCESC MELCION, Avui)


La lectura del llibre Això del català... podem fer-ho més fàcil? d'Albert Pla i Nualart t'obre la porta a tot d'interrogants. Pla és el cap d'edició de l'Avui, i és un lingüista de referència, preparadíssim i agosarat com haurien de ser tots. M'agraden moltíssim -ell ja ho sap- els seus plantejaments, que qüestionen algunes veritats, i sobretot m'agrada la manera tranquil·la que té d'exposar-los, per mitjà de les seves ja famoses "Terrassetes" a l'Avui, que havien de servir en un primer moment només per emplenar el forat de l'estiu i que han anat apareixent regularment durant tot l'any.  Era evident que allò s'havia de recollir en un llibre, ja no se sol fer com abans, que els retallàvem i els guardàvem en una carpeta classificadora on anaven quedant ben esgrogueïts.  

A l'entrevista que li van fer a l'Avui després de l'aparició del llibre,  ja deixa entreveure que la cosa no s'acabarà aquí. Comença la polèmica, i benvinguda sigui! El que Pla afirma és que si volem que el català no es perdi no podem continuar allunyant-lo de la gent.

No li sembla viable el model composicional actual, fet de retalls, i defensa els estàndards autònoms, que parteixen del llenguatge natural en una determinada zona. Això representa un gir de no sé quants graus en la política lingüística que s'aplica actualment, i no serà gens fàcil, ni de bon tros, però bé cal fer l'intent si és possible. Pla és un lingüista que ha "patit" la llengua, aquest distanciament que fa que només uns quants "entesos" escriguin bé i que la resta estiguin sotmesos a la correcció permanent. Ell, i molts altres, necessiten solucions immediates, per al diari de l'endemà, i si no les troben se les empesquen, però de manera consensuada entre els mitjans que treballen coordinats, i amb l'expertesa que els dóna haver dedicat tota la vida professional a la correció.

Recordo moments d'incertesa de l'època que treballava en assessorament lingüístic a la universitat, d'aquells que et fan rumiar i créixer com a professional, perquè t'adones que la teva feina no es limita a conèixer la normativa, aplicar-la i assegurar-ne el compliment, sinó que se't demana que participis activament en la proposta de solucions, que creïs el teu propi model de llengua.

Quan es van canviar les normes d'ús del guionet, allò va ser la gran revolució: opuscles, seminaris de formació, i dubtes, molts dubtes. Vam haver de fer paper de carta nou per a tots els vicerectors, que perdien el guionet, pobres.  En un moment determinat vaig haver de trucar a l'IEC per saber com n'havíem de dir, del país que havia estat Iugoslàvia. Hi havia variants possibles: Exiugoslàvia, Ex-iugoslàvia,  ex-Iugoslàvia, ex Iugoslàvia... al final vaig recórrer a la fórmula "l'antiga Iugoslàvia" perquè no m'ho va resoldre. Ens anaven sorgint dubtes i no ens els resolia ningú. Aleshores vam descobrir que tot era opinable, tan joves com érem que ens havíem pensat que hi havia veritats com temples i ens trobàvem que havíem de dibuixar un model de llengua, i com a persones que treballàvem en institucions, havíem de difondre'l. Tots els llibres d'estil són d'aquella època, cadascú va fer el seu. Piles de llistes sobre convencions i criteris, un munt de frases inventades però adaptades a la universitat on treballàvem, al final no sé si ha servit o no a la gent que hi treballa. La nostra feina era resoldre dubtes, i érem els primers a no tenir res clar. 

L'any 95, amb les meves companyes filòlogues vam assistir il·lusionades a la presentació del Diccionari de l'IEC, a l'església de Sant Agustí de Barcelona. A la taula, el president de la Generalitat i la directora del projecte van anar desgranant elogis mutus.  Ens en vam anar a casa amb el convenciment que allò ens havia de resoldre tots els problemes. Doncs bé, va començar a sortir gent que anava descobrint-hi  incongruències, errors, oblits... fins al punt que la persona que l'havia de presentar a Girona no va voler venir i va enviar-ne una altra. Intuïem que allò no podia acabar bé.

Quan va sorgir amb força la polèmica del català heavy i el català light no ens hi vam sumar, a la colla del català light, tot i que eren els moderns dels mitjans de comunicació de l'època; no ens va agradar les tesis que defensaven, tot i que representa que eren "els moderns" i nosaltres érem joves. Ja s'ha vist on ha acabat la majoria, de la mà de Boadella. Però  reconeguem-ho: hem perdut molt de temps, massa, en debats barco/vaixell sovint estèrils,  però ara sí que hem arribat a bon port, perquè tenim el llibre que necessitàvem, que defensa el català genuí per davant de les solucions que són calcs del castellà, però que no es queda aquí, sinó que fa avançar la llengua.

A la presentació del llibre de Pla que va tenir lloc a la llibreria Proa, Joan Solà feia èmfasi en la tesi que defensa Pla: la sintaxi s'ha d'adaptar als dialectes, les frases han de sonar reals. Tots hem vist pel·lícules que no ens han agradat precisament perquè els diàlegs eren artificiosos.

Un exemple, al meu entendre molt clarificador: davant de l'afirmació de Francesc Puigpelat, segons el qual la construcció "són dos quarts de nou" allunya la gent de TV3, Pla s'entesta a defensar-la, perquè "les vuit i mitja" no té res a veure amb el català.  És preocupant com s'ha estès, ho veig a la feina i al carrer. Quan va començar a jugar a futbol el meu fill un dia va arribar una hora abans a l'entrenament, perquè es pensava que les 6 i mitja que li havia dit l'entrenador eren dos quarts de 6. Ja veieu si val la pena que recuperem el que hem dit tota la vida.

En canvi, les combinacions de pronoms febles s'han de repensar, perquè si no, arribarem a un punt de no retorn. En aquest país s'ha estès la idea que cal superar un examen ple d'entrebancs per arribar a treballar a l'Administració. Aquest examen ja no té sentit tal com és. No és important si algú escriu o diu porta'ls-hi, el que ens ha de preocupar és si diu portar-lis. A Olot no ho sentireu mai.

El llibre de Pla s'ha de llegir i s'ha de comentar en els cercles de lingüistes i filòlegs, perquè ell pretén obrir el debat. Una de les seves darreres terrassetes passarà a la història: "Segueixo creient", el lema del president Montilla que ha encapçalat anuncis de pàgina als diaris, no és sinó una mala traducció del castellà "Sigo creyendo", i en català té un sentit diferent.

Llegiu-ho, s'ho val. El llibre, i les terrassetes que continuen sortint cada divendres i cada dissabte (no pas tots els divendres i tots els dissabtes)

Havent llegit amb ganes el llibre 113 paraules per salvar,  de Josep-Lluís Carod-Rovira, m'animo a reprendre els escrits al bloc.

A la presentació que en va fer el vicepresident filòleg va remarcar que les paraules que formen el recull "són mots en perill de desaparèixer”. I és que en el llibre s’hi troben exemples de paraules, que, tot i ser enteses per força gent arreu del nostre territori, no formen part del lèxic que fan servir les noves generacions.  Ara sí que em faig el càrrec que sóc d'un altre temps,  -ja ho deia el meu fill-  perquè la gran majoria de les paraules recollides no se'm fan estranyes.

N'he fet la meva tria personal:

a) Un cop llegits tots els mots, constato que només n'hi ha quatre que no els havia sentit ni llegit mai de la vida: balafiar (malgastar), calcigar (trepitjar), sofraja (garreta), i finalment xollar (tallar els cabells).

b) En trobo sis que, tot i que sé què volen dir, segur que no els he dit ni escrit mai, i els associo a dialectes diferents del meu; són allisada, amitjar, amollar, bac, (a la Garrotxa té una altra accepció) colgar i saragata.

c) N'hi ha cinc que no sé què hi fan, al recull: bolquer, bressol, crosses, rialla i trau. No se m'acut per quina raó hi són, perquè les trobo ben vives, i tampoc no sé veure per quina paraula se substitueixen

d) Algunes les considero molt importants, perquè introdueixen un matís que enriqueix la llengua: estimbar, escurar, estripar van molt més enllà que no pas caure  (caure daltabaix), acabar-se (acabar-se del tot) o trencar (trencar roba o paper).

e) Sovint en els exàmens per als nivells de català s'inclouen preguntes de lèxic per tal que els examinands demostrin que saben quina és la diferència entre desar/ficar, capsa/caixa, eixugar/assecar, pudor/olor, tastar/provar, amoïnar-se/preocupar-se. Al recull hi trobem exemples de l'ús adequat i genuí d'aquests sinònims que no ho són tant.

f) La resta de paraules les considero habituals dins el meu vocabulari -ser de poble és una sort, en aquest cas- però sóc ben conscient que sovint se substitueixen per altres variants no tan riques. I el que trobo a faltar precisament és això, que no s'hagi inclòs al costat de cada paraula la manera de dir d'ara.

g) L'autor inclou una cita amb el mot. Sovint és un fragment d'una obra literària, de vegades és un refrany, i en alguns casos es limita a constatar que és el nom d'un restaurant (El setrill), d'una revista (Engega, de la Universitat de Girona) o un titular de diari. Només una paraula no té cita: llufa.

h)  El filòleg deixa pas al polític a l'hora d'incloure exemples d'ús, tot buscant la complicitat amb els lectors. Podem trobar-hi frases com ara  'N'hi ha molts que pensem que aquest país fa molts anys que bada'; 'Llegir certa premsa espanyola, parlant de Catalunya, acostuma a fer angúnia';  'Fa l'efecte que l'existència de la llengua catalana els faci nosa"; aquests dos darrers exemples i encara d'altres els podem trobar avui mateix a la contra de l'Avui de l'Eva Piquer,  "Pla i català"  (tinc pendent un post sobre Albert Pla)


Em pensava que el titular de l'endemà que el vicepresident presentés el llibre a TV3 seria la frase amb què va acabar l'entrevista: "Jo no amollo", però els trets no van anar per aquí.  Llàstima, potser si hagués sortit a portada hauríem contribuït a salvar aquest mot.

Arran de la Jornada de la Universitat de Lleida del dia 19 de febrer, De les polítiques a les pràctiques: estratègies per a la introducció d'una tercera llengua i per a la gestió del plurilingüisme a l'aula, davant d'un auditori format per responsables polítics i tècnics de llengua i de relacions internacionals, se'ns van plantejar una munió d'interrogants i de qüestions per al debat. N'he fet una tria ben personal, i us confesso que algunes d'aquestes preguntes no sé com resoldre-les.

1. El professor ha de tenir sempre el dret de tria de la llengua de la classe, o potser cal replantejar aquest dret (a Euskadi, per exemple, ho fan) en benefici d'una política de multilingüisme explícita, i per tant cal perfilar assignatures?

2. El professorat que fa docència en llengua anglesa ha de ser recompensat necessàriament?

3. Cal exigir acreditació lingüística als professors que fan classes en anglès, si quan va entrar el català a la Universitat no es va fer?  És realment important que el professor s'expressi bé en la tercera llengua?

4. Si es fa, això desincentiva o és una mesura per garantir la qualitat lingüística de la docència?  

5. Quin és el benefici que en treu l'alumne, d'anar a una assignatura en anglès, si no és que l'ajuda a millora el nivell de coneixements de l'idioma, si més no en lèxic específic?

 6. Quin és l'estatus legal de l'anglès com a llengua de treball?  El fet d'anunciar que un màster és en anglès ja dóna dret a exigir que sigui l'única llengua present a l'aula i en l'avaluació? No parlàvem de plurilingüisme a l'aula?

7. Com es conjumina la seguretat lingüística -els alumnes sempre saben prèviament en quina llengua es fa la classe- amb les noves aules multilingües, on poden coexistir 3 o més llengües?

8. Per què en diuen tercera llengua quan el que volen dir és anglès?  (via martaestella)  No es podria admetre que la tercera llengua és l'anglès i determinar un espai per a les quartes en funció de les disciplines? 

9. No es podria diferenciar entre les diferents habilitats lingüístiques segons les disciplines?  Pot ser que els de dret hagin de poder llegir en alemany però potser no fa falta que el sàpiguen parlar.

10. Com s'ha de fer per mesurar el grau d'internacionalització d'un professor / d'un centre / d'una universitat? Quins són els indicadors?

11. Quin és l'objectiu quan es parla que cal internacionalitzar: atraure més estudiants de fora cap aquí o bé enviar més estudiants d'aquí cap a fora? (les mesures polítiques haurien de ser diferents en cada cas)

12. Què és més important: que els estudiants assoleixin un alt nivell de coneixements de llengües o que arribin a tenir una competència per moure's en contextos multilingües, per fer-se entendre?

13. I finalment, la gran pregunta: en sabrem prou, d'avançar en polítiques de multilingüisme sense que se'n ressenti la llengua pròpia?


Digueu-hi la vostra, el debat continua.

 Els 100 metres quadrats d'estand preparats per explicar la realitat de la llengua catalana al bell mig del recinte a la  Porte de Versailles de París, els 70 cartells de 4x4 metres al metro amb el lema "Le catalan, la langue de 10 millions d'européens" i el mapa dels Països Catalans, les 200 emissions de l'anunci de Sergi López des de la seva platja de Vilanova i la Geltrú afirmant "Je suis catalan" a la TV5 francesa, el plafó amb els lectorats de català que hi ha arreu del món, enumerats un per un,  la capacitat de reunir representants de tots els territoris de parla catalana i fins i tot de l'Alguer en un mateix lloc, la possibilitat de sumar-hi el País Valencià a través de la xarxa de ciutats valencianes, el reguitzell de logos al cartell que feia goig, on no faltava ningú, el representant del Consell General dels Pirineus Orientals afirmant amb rotunditat que el català també és una llengua de França, el discurs magnífic francès-català de Carod "El català és una llengua d'Estat", la intervenció del ministre de Cultura francès que va confirmar a darrera hora, la presència del guanyador del Dakar que presenta el català com una llengua normal,  la tenacitat de la gent del Llull, que malgrat les dificultats -que no han estat poques- han tirat endavant, la modernitat de l'estand, la constatació que tenim molt per ensenyar i que hem de triar i tot, la implicació decidida dels nostres representants polítics que s'ho han cregut i han  fet esforços per trobar finançament en època de vaques magres, l'oportunitat per fi després de 10 anys d'ensenyar a tothom la pàgina web Intercat,  feta entre tots i patida entre tots, serveis lingüístics universitaris i Comissionat,  la bona entesa amb la Secretaria de Política Lingüística, els nombrosos contactes bilaterals al nivell tècnic i al nivell polític, la conversa distesa amb en Vicent Partal, l'Andreu Bosch del Llull o amb en Bernat Joan, el treball conjunt amb la gent de la Xarxa Vives d'Universitats, l'alegria de rebre un munt de trucades de gent que ens diu que ens va veure al TN,  la implicació des de bon principi del nostre conseller Huguet, que es creu la importància del català i  defensa dels Països Catalans amb convenciment, la bona predisposició del director general d'Universitats, que va participar-hi directament i sense escatimar hores,  l'interès de la gent que treballa al nostre entorn laboral, que es va adonar de seguida que aquesta no era una activitat més sinó que és especial i la van seguint a distància amb interès, el treball silenciós i eficaç dels tècnics de política lingüística del Comissionat que ens ho van deixar tot a punt, l'èxit de l'activitat dels intercanvis lingüístics entre estudiants francesos que fan català i els estudiants catalans que són a París amb una beca Erasmus,  gràcies a l'empenta de la persona que ens ha ajudat, l'acollida de l'activitat per part dels estudiants, que es van mostrar interessats a continuar els tàndems durant l'any, la descoberta dels visitants de la Fira que es pensaven que això del


català era residual i s'han trobat que era una llengua ben viva i present en tots els àmbits, la mirada sorpresa i complaguda de la coordinadora de la Fira que es veu que no les tenia totes quan ens va convidar al mes d'octubre, el contrast amb l'estand del Cervantes amb la bandera amb un toro al mig -enganxada amb xinxetes-, els vídeos que vam aportar, amb tot d'estudiants Erasmus que explicaven la seva experiència, i tantes vivències més que recordarem durant molt de temps.

Aquest era el títol d'un article que va sortir al diari el Segre fa un temps, que incloïa una declaració preocupant:  "És com si a un alumne que està a punt d'acabar dret li diuen que el títol que li donaran només equivaldrà a mitja carrera."

Tot ve del Real Decret del Ministeri,  de 2006, que en establir les equivalències de les certificacions de les EOI al Marc Comú Europeu de Referència per a l'Ensenyament de les Llengües arriba només fins al nivell intermedi, B2.

S'han recollit milers de signatures en contra del que estipula el  Decret. No totes les llengües tenen manera d'accedir al nivell C1 i C2, ni en centres privats, i aquests són de fet els nivells que es valoren en l'accés a professions o a cossos d'una determinada categoria.  Els representants d'alumnes i de professors s'han mogut, s'han manifestat, però encara no hi ha resultats. Sembla que no és una prohibicíó expressa, sinó que cada govern pot decidir si anirà més enllà del B2. En alguns llocs ja s'han espavilat, com ara a Pamplona

A casa nostra, ja fa uns dies que s'ha estès aquesta mateixa polèmica arran de l'equivalència dels certificats que expedeixen les Escoles Oficials d'Idiomes.
Fins ara, el nivell 5è que dóna dret al Certificat d'Aptitud era equivalent al nivell superior (D) de llengua catalana. Podien accedir-hi de manera lliure catalanoparlants que se'l volien treure, i et trobaves que anava disminuint el nombre d'estudiants des de primer, i en canvi a 5è tornava a haver-hi una allau d'alumnes.  La finalitat de les escoles oficials no és aquesta, i amb bon criteri, en el procés d'adaptació a la normativa europea, ja fa potser un any i mig que la gent de l'EOI ens va explicar, en el context de la comissió d'organismes que es dediquen a oferir formació de català, que això canviaria, que únicament deixarien matricular les persones que tenien el català com a 2a o 3a llengua, i que les equivalències s'adequarien al Marc Europeu de Referència, i que el Ministeri havia decidit que les EOI només podien oferir fins al B2, de totes les llengües. Aleshores ja vam fer el comentari: "Això portarà problemes, s'haurà d'explicar molt bé, i caldrà redistribuir la gent que només vol treure's el títol perquè compta molt en els processos de selecció i en les oposicions a l'Administració".  Però tothom estava d'acord que era una bona mesura.

Ara que s'ha publicat el Decret d'equivalències de la Secretaria de Política Lingüística, amb efectes retroactius, s'ha desfermat l'enuig de centenars d'alumnes que l'any passat representa que van assolir un nivell superior de llengua catalana -i que poden haver-lo presentat per accedir a determinades places- i en canvi únicament només tenen reconegut el nivell intermedi (el B). Són dos nivells de diferència. No és fàcil d'entendre. No és fàcil d'explicar. Però cal entomar-ho, i així s'ha fet. Em consta que hi ha hagut un esforç per part del Departament d'Educació i de Vicepresidència per avaluar l'impacte de la mesura i minimitzar-ne l'efecte. El problema per aquests centenars d'alumnes s'ha resolt. Em consta que a Catalunya els efectes retroactius ja no hi seran, segons el compromís del Departament. A partir d'ara les escoles oficials faran la feina que els pertoca: ensenyar català als no catalanoparlants.

No s'hi val a fer-ne un ús partidista, com ha fet el PP amb la intervenció en la polèmica del diputat Rafael López, no s'hi val a amenaçar que s'impugnaran oposicions, no s'hi val a aprofitar el titular com fa El Mundo: "Nueva polémica con el catalán del tripartito", i tampoc no s'hi val a passar-se la pilota d'una Administració a una altra, com semblava que es feia a l'inici, abans de reconduir-ho. 
 
La solució és, doncs, el treball conjunt i coordinat. I sobretot, la informació fiable i a temps a tots els alumnes. No hi ha altra manera.

Però de cara al futur, com queden, doncs, les persones que volen treure's el nivell de suficiència que s'exigeix en els barems i el nivell superior que es valora tant, i que fins ara anaven a les EOI?  Hauran de recórrer a altres vies: al Consorci per a la Normalització Lingüística, d'una banda, i a les universitats, que de mica en mica es van obrint a la societat per aquesta funció de servir al país que han entès. I això ha d'afectar necessàriament la resta d'idiomes, perquè sembla que tothom s'oblidi que la decisió va més enllà del català. Els ciutadans tenen dret a obtenir certificacions d'idiomes dels nivells C1 i C2, i les universitats han de poder-les expedir, d'acord amb el Marc Europeu. Nosaltres a Girona mai no havíem pogut oferir cursos a persones de fora de la comunitat universitària. Ara les necessitats que tenim com a país demanen que es replantegi aquesta decisió, i que s'adoptin mesures per donar aquest servei a la societat. És clar que organitzar cursos té la seva complicació, és evident que cada dia costa més de trobar professorat preparat, i que la gestió de la formació no és senzilla. És per això que cal un esforç de tots els estaments implicats per arribar a acords que facilitin aquesta feina. Dit d'una altra manera: els uns hauran d'ajudar els altres. Ja era hora, que es necessitessin mútuament, potser així deixarem de banda rivalitats absurdes per la competència de quotes de mercat.

En Joan Solà en un dels darrers articles,  Salvem el Besòs, magistral i punyent com tots els seus, es queixava de la desídia certs presentadors de TV3, que transformen alegrement i impunement o obertes en tancades, esses sonores en esses sordes, i mentrestant, ningú no es queixa, sembla que no tingui cap importància. En l'article anterior,  "Això del català", ja hi incidia.

Si "això del català fos seriós", s'ho prendrien d'una altra manera. Segons ell, ja podem anar invertint en cursos i recursos, que si es permet que es vagi maltractant la llengua en públic com es fa,  no avançarem.

Joan Solà participa activament al web  "Els sons del català" , iniciativa de la Universitat de Barcelona, que permet a l'alumne escoltar i repassar des de qualsevol ordinador els fonemes que li resulten més dificils, i repetir-los tantes vegades com vulgui d'una manera molt gràfica. Segurament es pot pensar que servirà per a estrangers, però seria bo que els estudiants catalans hi entressin.

Què han de fer les facultats de Comunicació?  Fins on poden incidir, si els estudiants ja els vénen, com qui diu, "amb defectes de fàbrica" de la secundària? Hi ha qui pensa que aquest és el signe dels nostres temps, i que cal resignar-s'hi. No pensava així l'enyorada Mavi Dolç, que havia estat professora de tants professionals d'èxit actuals. Recordo que explicava entre rialles que no li era fàcil explicar la vocal neutra, amb aquell català occidental tan bonic que exhibia.  

On és el límit, doncs? 

D'una banda, hem d'identificar els problemes de pronúncia derivats de la fisiologia. Aquests sí que tenen els dies comptats, perquè la nostra mainada sabrà pronunciar correctament la r o la l,  ja que des de ben petits se'ls porta al logopeda si s'intueix  cap defecte de pronúncia. A l'escola avisen la família i entre tots hi posen remei.  Els imitadors ja no podran ridiculitzar les erres com ara fan amb en Xavier Trias o les eles amb en Carod-Rovira. Quan era examinadora de l'antiga Junta Permanent de Català, havíem discutit amb els tribunals fins a quin punt podíem penalitzar en un nivell superior aquests defectes de parla. Sempre sortien els defensors del català correcte que feien descomptar punts per  tot allò que s'apartava de l'estàndard. D'altres eren més comprensius.

D'altra banda, hi ha trets característics del parlar d'un determinat lloc. Quan teníem en Salvador Oliva de professor de llengua a la Facultat, sempre demanava d'on eren els estudiants, i en funció de la procedència se'ls eximia de la distinció entre o oberta i o tancada. Heu sentit mai la gent de Banyoles?  No podeu identificar la o oberta d'arròs o la tancada de bossa. És una o neutra. Un tret dialectal que cal tenir en compte, en els exàmens també. En aquest mateix bloc parlàvem fa dies del ieisme, i fèiem una distinció entre el que és propi de certs parlars com ara la diferenciació entre poi (pronunciat poj, fonèticament) i poll, i la gent que mai no pronuncia la ll, perquè parla a la manera castellana.

Si passem per alt, doncs, els trets propis del parlar de cadascú i els trets físics, ens queda encara molt de camp per córrer. I tot es pot aprendre, amb paciència i ganes. Fa molt de temps que una meva parenta es volia presentar per locutora a Catalunya Música i vaig passar una tarda amb ella per repassar la pronúncia dels noms dels moviments musicals, els autors i les obres. Bach es pronuncia BaK o Baj? I Mozart, Módzart o Modzárt?  Se'ns va girar una bona feinada...  

Cal  ser conscients de la importància de la fonètica, i sobretot de l'efecte multiplicador dels mitjans de comunicació audiovisuals, però em fa por que molta gent no hi dóna cap importància. Els nostres polítics, els periodistes dels mitjans audiovisuals, els professors... la gent que es guanya la vida parlant en públic, s'haurien de prendre molt més seriosament la comunicació oral, si és que volen assolir una comunicació eficaç.

I un apunt final, per acabar: per l'amor de Déu, senyors, prou de parlar de Bolònia. Com pot ser que tants dirigents universitaris encara no hagin après que és Bolonya?  "Poc anem pas bé", que dirien al meu poble...

Fa poc que ha sorgit una iniciativa curiosa i ben original: una colla de gent que es constitueix en brigada ortogràfica que es dedica a posar accents allà on falten, en la retolació del carrer. Podeu veure el que fan al web Acentos perdidos. El moviment va nèixer a Mèxic i es va estendre al Perú i a l'Argentina. Ho fan com cal, demanen permís, però si es tracta de publicitat tiren pel dret. Fins i tot inclouen la regla ortogràfica en qüestió, perquè quedi ben clar.   Alguns ho han tipificat de "vandalisme suau", una expressió que sembla que sigui una contradicció in terminis, però és per diferenciar-ho dels grafitti.  M'agrada el component reivindicatiu i burleta alhora d'una acció com aquesta. De vegades pequem de massa seriosos, i un punt de bogeria ens fa prou falta.

En Quim Monzó, sempre amatent a aquestes qüestions, ho reflectia clarament a l'article de la Vanguardia de fa un temps.  En l'anglès no hi ha accents, i la moda d'estén, inexorable.  A les cartes de restaurants, per exemple, i en la retolació als carrers. 
 
La inexistència d'accents en anglès la vam patir quan elaboràvem el curs de català en línia, Speakcat, i els professors que treballaven als lectorats de Londres ens van  fer adonar que els estudiants anglesos tindrien problemes per seguir el curs, perquè en voler aconseguir el resultat correcte de cada pregunta no podrien posar-hi els accents. Aleshores ens vam inventar una sèrie d'icones amb totes les vocals accentuades (cal pensar en tot).

Quan te'n vas de viatge i utilitzes els ordinadors amb connexió a Internet que hi sol haver als vestíbul dels hotels, sovint has de demanar disculpes a la gent a qui envies correus electrònics, perquè no es pensin que has perdut el nord. N'he rebut una pila, amb aquest encapçalament: "Perdona que no posi els accents, sóc a  .... (poseu-hi el país que vulgueu)  i aquí els ordinadors no en tenen".  A casa nostra sí que en tenen, però cada cop es fan servir menys: als SMS s'han ben perdut: això d'haver de teclejar tantes vegades per trobar la lletra accentuada (i només l'accent agut, del greu ja ni en parlem) ha fet que anessin minvant les aparicions dels accents. I quan molta gent s'ha adonat que la factura pujava més -perquè escriure bé penalitza, perquè en molts casos es canvia a Unicode i resulta més car quan inclous símbols diferents- encara amb més raó els ha eliminat. A les adreces de correu electrònic i a les URL no n'hi pot haver, i sovint per passar d'un programa a un altre els accents entrebanquen i queden substituïts per signes com ara %, per exemple. La solució?  No posar-n'hi, i avall que fa baixada... Els accents estan renyits amb la tecnologia, semblen inútils, i sovint són la causa que baixi la nota dels estudiants en els dictats -un exercici que també es troba en perill d'extinció.

Ahir mateix vaig veure una revista editada per unes persones conscienciades, sense ni un accent als títols. No hi van donar importància, senzillament. Em vaig estimar més no insistir, mai no he pretès fer-ne bandera, de la qüestió ortogràfica. Però penso que es comença per no posar accents a les majúscules, i vés a saber on s'acaba...

Aquest mes d'agost el diari Avui ens ha fet un regal esplèndid: la columna "El català a la terrasseta" de l'Albert Pla i Nualart.  A banda dels articles de Joan Solà, ara recollits en un llibre imprescindible, des del temps de l'Albert Jané que no llegíem al diari uns escrits tan útils per reflexionar sobre la qüestió lingüística. I com aquests, demanem des d'aquí que això no s'estronqui, i que es reculli en alguna publicació, si més no virtual, de lectura obligada per a tots els estudiants aprenents de filòleg.

Pla, com aquell qui no vol la cosa, amb paraules senzilles que tothom pot entendre, ens fa adonar de les mancances dels diccionaris, ens avisa de les llacunes, de les qüestions no resoltes, ens ensenya que la llengua la fem els parlants i no pas els acadèmics, opina sense embuts, reflexiona i ens fa reflexionar, ens recorda la varietat lingüística de la llengua, els registres, ens ajuda a detectar els calcs sintàctics en frases fetes que ja havíem donat per bones, de l'estil de "Fins aquí podíem arribar!", frase per a la qual ell proposa fins a 6 solucions possibles.  El que més m'agrada d'aquests articles  és que hi parla amb molta naturalitat de qüestions sintàctiques o lèxiques i les fa properes, podríem dir que ens ajuda a perdre aquest respecte reverencial que tenen alguns que no gosen anar més enllà del que diuen les gramàtiques normatives.  Aquest filòleg és el mateix que en un article de fa més temps defensava l'amnistia del lo, sense perdre genuïnitat.

He volgut esbrinar qui era, i he sabut que és que és de filologia anglesa, i que ja no és de la primera volada. Ja m'estranyava.  La gent que tradueix, en general, té un sentit lingüístic. Durant el temps que vaig estar en contacte amb estudiants de traducció vaig constatar la gran importància que es dóna a la llengua d'arribada, que generalment és la pròpia. Recordo, per exemple, una discussió a classe sobre la diferència existent entre les frases: "Has begut llet?" i "T'has begut la llet?". Evidentment, la segona aporta aportava un matís diferent. 

M'agrada molt l'article "Per ei, amb ei i en ei"  (els que hagin anat a escoles laiques no deuen haver entès aquest títol), en el qual es lamenta del ieisme creixent a l'àrea barcelonina, fins al punt que a l'hora de triar locutors els responsables se'n veuen un bull. Res a veure amb el ieisme garrotxí, ben genuí, que distingeix perfectament un poi d'un poll.

Un dels veïns de pàgina de l'Albert Pla aquest agost és en Matthew Tree, que l'altre dia defensava l'entrada de neologismes i manlleus al català, en una comparació amb la vitalitat de l'anglès, en l'article  "Obrim les comportes".   Té tota la raó del món, i de fet,  la gent que es dedica a l'assessorament lingüístic de mica en mica es va decidint a treballar coordinadament -a l'estil de l'Antena de Terminologia que funciona des del 2001- per tal d'assegurar que la reflexió a l'entorn dels nous termes es fa conjuntament, i per dotar al català de la vitalitat necessària.

En l'àmbit de la sociolingüística, Albert Pla i Nualart és dels que parla clar.  Escrivia, en l'article "La normalització lingüística: una ficció que ens volem creure"  la frase següent: Perquè una llengua avanci en un territori cal que una altra retrocedeixi. Una veritat com un temple, que em fa recordar un debat encès que es va produir en una conferència del professor Modest Prats arran d'una intervenció d'una persona del públic, el poeta i filòleg Jaume Bosquet, que va afirmar sense complexos que per defensar el català cal anar en contra del castellà.   I és que el problema rau en el fet que encara que des de la Plataforma per la Llengua s'escarrassin a fer-nos creure que el català és la llengua comuna,  la veritable llengua comuna és el castellà, ja que és l'única que sap tothom a Catalunya.  O si no, pregunteu-ho al grup d'Erasmus de Girona que, tots cofois amb el seu nivell bàsic de català,  van fer l'obligada excursió a Barcelona i van descobrir que no podien fer-se entendre en català, però no pas perquè no n'haguessin après prou, sinó perquè la gent que trobaven a la Rambla no en sabia. I és que ells no havien estudiat castellà! Ja van tenir una anècdota per emportar-se al seu país. En ple centre de la capital d'un país, no t'entenen si parles la llengua d'aquell país. Quin mal efecte.

Aquesta setmana he trobat dues referències a la llengua anglesa que m'interessa comentar. En primer lloc, la notícia segons la qual el Tribunal Superior de Justícia ha anul·lat la decisió del govern de Francisco Camps d'impartir l'Educació per a la ciutadania en anglès al País Valencià, amb la possibilitat de fer objecció de consciència. El paper que cal atorgar a l'anglès en aquest cas no és gaire diferent del que es va veure a les Illes en la darrera etapa de govern del PP, en què  es va defensar per a l'escola un determinat model de trilingüisme trampós (una tercera part en anglès, una en castellà i una el català) que no va reeixir, per sort. Vist així, l'anglès seria evidentment una llengua en 

competència amb el català i  aniria ocupant progressivament espais inicialment pensats per la llengua pròpia. Que ningú no oblidi la frase de l'ínclit conseller d'Educació valencià Alejandro Font de Mora, que qualifica el català de llengua estrangera i s'estima més potenciar l'anglès  L'intent de l'executiu valencià tenia el seu mèrit. Amb la decisió d'impartir en anglès l'assignatura, s'aconseguia fent carambola de rebaixar la quota de català, que per poca que sigui els fa una nosa d'espant, i declarar-se en contra d'una assignatura que els venia imposada pel Gobierno de España.  Però no els ha sortit bé. Espero que hagin après la lliçó: l'anglès és massa seriós perquè sigui utilitzat com a arma política. Els nens no en tenen cap culpa.

L'altra cara de la moneda la trobem  a l'article de Crònica del secretari general de Política Lingüística. Bernat Joan hi fa una proposta suggerent, interessant i ben nova, almenys per a mi: l'anglès podria esdevenir llengua oficial a Catalunya. Vaig tenir ocasió de comentar-ho amb ell fa poc i me'n vaig anar a casa sense parar de donar-hi voltes: per què no?  Quins inconvenients suposaria?  I sobretot, quins avantatges?  És clar que és una proposta que cal madurar, cal estudiar bé què fan a Europa, però segur que ens en podríem sortir. Hi ha una qüestió clara i peremptòria: li hem de donar un estatus jurídic a l'anglès, si volem avançar en la política lingüística multilingüe que hem iniciat. Fins ara amb la gent del ram parlàvem de "llengua de treball", entesa com a koiné, com a llengua útil per a la comunicació científica i per a la internacionalització, però ja s'ha vist que és una terminologia sense contingut jurídic. I necessitem l'anglès per esdevenir realment internacionals, això és un fet. Com també ho és que l'ensenyament d'aquesta llengua durant tota l'etapa obligatòria no en garanteix un bon aprenentatge, per raons ara no vénen al cas.   

Per què, doncs,  no podem anar més enllà i treballar perquè l'anglès es declari llengua oficial a Catalunya?  Fer-la oficial permetria fer-la exigible a funcionaris, per exemple, al mateix nivell que ara s'exigeix el català.

Si la presidenta de la comunitat de Madrid declara que ells seran bilingües espanyol-anglès,  nosaltres no podem quedar-nos enrere. Només faltaria. I recordeu que per acabar-ho d'adobar,  segons el Consell d'Europa, English is not enough. Ja en parlarem un altre dia, de les altres terceres llengües. Que amb l'anglès no s'acaba tot.

Els dies 16 i 17 de juliol ha tingut lloc a Girona el 1r Congrés de Serveis Lingüístics de Territoris de Parla Catalana, l'anomenat CONVIT.  Un èxit, des de tots els punts de vista.  I ara, què podem fer? Tinc algunes propostes per anar-hi rumiant.

En l'àmbit de les TIC...

Per què no fem allò que ens va recomanar en Genís Roca i entrem de ple tots plegats a la xarxa, ja que no podem viure fora d'aquest món, si és que volem existir i ser competitius?

Per què no creem algun espai interactiu de debat que serveixi per compartir allò que ens preocupa i per fer xarxa?

Per què no posem un xic d'ordre a la multitud de causes i revindicacions lingüístiques que trobem en el món 2.0?

Per què no s'ofereixen als professionals de la llengua les eines adequades perquè puguin treballar dignament -en tots els sentits- i incorporin noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge?

En l'àmbit de l'ensenyament de la llengua...

Per què no fem cas de les paraules del  mestre Joan Solà i denunciem allò que sabem que no funciona prou bé i n'esbrinem les causes?

Per què no reflexionem sobre el fet que molta gent estudia català si no de grat per força i que segons com es presenti aquest aprenentatge és possible que arribin a avorrir-la i per tant, triïn una altra llengua de comunicació?

Per què no considerem la possibilitat d'ensenyar de manera diferent la llengua segons si es tracta d'una L1, L2 o L3,  per tal que sigui molt més efectiu l'aprenentatge?

Per què no fem saber als responsables de la formació dels nous filòlegs -la gent que ha elaborat les programacions dels nous graus-   que pensem que els plans docents s'haurien d'haver dissenyat d'acord amb les necessitats reals del mercat perquè tothom té dret a aprendre allò que li demanaran que sàpiga (coneixements) o que sàpiga fer (competències)? 


En l'àmbit de la política lingüística...

Per què no deixem de mirar-nos de reüll els uns als altres -entre institucions- i ens comencem a arremangar per tal d'ajudar-nos, tot aprofitant allò que sap fer millor cadascú i posant-ho en comú?

Per què no deixem d'enganyar-nos fent veure que tot va bé quan sabem que la política lingüística és potser la part més feble de la política?

Per què no ens plantem, per què no exigim, per què no reclamem en lloc de queixar-nos, simplement?

Per què no acceptem que l'ús del català recula malgrat tots els esforços  i a partir d'aquí busquem noves vies perquè avanci?

Aquests darrers dies el català ha estat notícia perquè en un poble de Màlaga, Ardales, tots els grups polítics -fins i tot la Falange Auténtica!- han aprovat una moció presentada per IU perquè se subvencioni l'aprenentatge del català entre la població,  arran de l'agermanament amb Blanes, per fomentar les relacions bilaterals entre tots dos municipis, i per promoure la diversitat lingüística.  També reclamen que les EOI andaluses ofereixin català, euskera i gallec. 

 Precisament era a Màlaga on s'havia produït una situació paradoxal, que va ocupar pàgines senceres als diaris ara fa un parell d'anys: es denunciava que les escoles oficials d'idiomes no estaven autoritzades a oferir cursos de llengua catalana tot i la demanda creixent i la insistència constant per part de les persones interessades. El fet que en un període de 10 anys de sol·licitar-ho la Junta d'Andalusia no ho hagués admès ens fa adonar de l'abast del problema: no es considera necessari. Si en algun lloc de l'Estat cal fomentar l'aprenentatge del català és evidentment a Andalusia, per múltiples raons, però sobretot perquè molt de jovent mira cap a Catalunya a l'hora de buscar feina.

Vaig visitar fa uns anys el centre de llengües de la Universitat de Granada -on tenien 1400 estrangers que aprenien espanyol-  i el director m'explicava que si no se solucionava "el problema del catalán"  l'entomarien ells, i l'oferirien per a tota la població. De fet, ara aquesta universitat ara és l'única d'Andalusia on hi ha un lectorat de català. Potser aviat n'hi haurà una altra, perquè ara fa uns dies es va posar en contacte amb mi la responsable del centre de llengües de la Universitat de Sevilla per demanar-me com ho havien de fer per oferir cursos de català, i la vaig  adreçar a l'Institut Ramon Llull.  Espero que se'n surtin, i que serveixin d'exemple per a la resta d'universitats.

Si feu la cerca a l'IRL per saber a quins punts de l'Estat tenen lectorats de català, us en sortiran només 9: Madrid, Saragossa, Gasteiz, Granada, Vigo, Santiago, Salamanca, Oviedo, Múrcia. La proporció és ben minsa, si tenim en compte que existeixen 160 punts arreu del món on es pot estudiar català, entre els quals trobem llocs tan llunyans com ara  Seül, Victòria a Austràlia, Yaoundé al Camerun, o fins i tot les americanes Florida, Berkeley o Stanford.

No s'hauria de poder aprendre català, euskera i gallec a tot l'Estat? On és l'Estat plurilingüe, aquella España plural que ens havien fet creure que existiria algun dia? Llegiu-vos només els comentaris que s'han anat publicant en els diaris digitals arran de la notícia amb què obríem aquesta entrada sobre el poblet de Màlaga,  i ho entendreu tot.  Hi trobareu expressades reaccions tan pintoresques com ara: "Representa un atentado contra España", "Se trata de una extravagancia política" o bé "Es inglés o chino mandarín lo que hace falta y no catalán", o aquesta altra:  "Hay que ser gilipollas para promocionar el catalán"...

Tot i aquestes reaccions, que no ens han de sorprendre si som conscients de la intoxicació constant que produeixen els seus mitjans de comunicació, la iniciativa prosperarà, i pot ser que s'estengui. Perquè és des del coneixement mutu que podem arribar a aconseguir el  respecte, no hi ha altre camí.

I l'objectiu final ens el marquen les paraules del nostre clàssic Joan Solà, flamant Premi d'Honor, que afirmava que "sense sobirania política no se salva una llengua".  No es pot dir més clar.

Arran d'un comentari al Facebook d'una persona que deia que s'examinaria de català a València, he recordat la història d'aquests certificats de la Junta Qualificadora. He recordat el moment en què es va aprovar a la universitat la normativa per la qual tot el personal d'administració i servei havia d'acreditar el nivell de coneixements de català per accedir a una plaça. I he recordat l'excursió massiva que -amb els comentaris sorneguers del rector d'aleshores- van fer  a Vinaròs, on es feia córrer que l'examen era més fàcil i que gairebé tothom l'aprovava.  Recordo que realment va ser així, en aquell moment. Gent que mai no ha sabut escriure un missatge correctament, el va passar sense problemes, i tot va continuar igual. Deien que hi havia autocars muntats i que hi anava inclosa la paella, mai no he sabut si era una llegenda urbana. He recordat també les converses de cafè on t'expliquen que hi ha una munió d'aspirants a Mosso d'esquadra que baixen a València pel mateix motiu, o infermeres, o altres col·lectius per als quals el "nivell C" és únicament un tràmit que han de complir, un paper que han d'obtenir, un escull en el camí per a la promoció laboral, no pas una oportunitat per aprendre a expressar-se oralment i per escrit amb la correcció necessària.

Sé que aquest procés no es pot aturar, perquè en vaig parlar al seu moment amb els responsables de PL i em van dir que la prova era homologada perquè el procés era impecable. Val a dir que no passa així de baix cap a dalt: el nostre títol de filologia catalana no serveix per treballar al País Valencià. Com s'entén?  He viscut moments de tensió quan se li fa la pregunta en alguna trobada a polítics del PP valencians, i fugen d'estudi.

La solució passa, doncs, per repensar el model: no sé si el nivell de suficiència o nivell C respon realment a les necessitats actuals, no sé si fa la funció per a la qual va ser creat, no sé si les persones que es presenten a la prova realment tenen la intenció futura de fer servir el català amb la cura necessària, de fet dubto de tot plegat.  Potser cal posar més facilitats (ara la SPL ofereix només una convocatòria anual de proves), potser es pot arribar a fer un examen virtual, potser s'ha d'adequar als diferents col·lectius, potser es pot "vendre" d'una manera diferent. En tot cas, tal com ho tenim només serveix perquè la gent un cop l'obté, se n'oblidi, del català. I això és ben trist.