Aquests dies he anat llegint opinions d'economistes saberuts sobre el que passa amb la borsa. També d'alguns analistes. En general, se'ls veu bastant perduts i despistats: diuen coses que al cap de dos minuts ja queden desmentides per la realitat, perquè de cop la borsa fa una estrebada cap amunt o cap avall.
Comprenc que la gent vagi perduda, i també els economistes, però no comprenc en canvi que alguns diguin coses absurdes no ja per a un economista, sinó per a qualsevol persona que tingui una mica de senderi. Per exemple: que el món està entrant en una fase de recessió. Quina aberració. El món ha generat una dinàmica que no la para ni Déu: tots volem consumir com a animals, menjar molt, posseir, anar al gym, viatjar amunt i avall de la Terra, omplir la casa de tota mena d'aparells electronicoinformàtics. El consum no s'atura, sinó que s'hi incorporen nous exèrcits: xinesos que surten de la pobresa, immigrants que vénen a Europa i hi viuen com a reis.
El consum potser tindrà una pausa quan la humanitat hagi devastat tots els recursos tradicionals. La pausa estarà motivada per la necessitat de pensar com ens adaptem a un nou medi devastat: què fem amb uns pols que són mars càlids?; hi muntem un holiday ressort o piscifactories de peixos d'un sol ull? Però, mentre això no passi (i, de moment, encara en som una mica lluny) la voracitat de posseir surt en cadascú de nosaltres de la mateixa manera que la gana o el desig sexual, i el sistema fa bé, en gran part, de no impedir-la.
Al meu entendre, aquesta situació que en diuen volàtil de la borsa no es deu a cap recessió ni actual ni previsible. Es deu a l'adaptació de la borsa a la nova mentalitat del segle XXI, que és el segle de la gresca.
Abans, les coses eren serioses: quan anaven malament, la gent s'entristia desconsoladament. Més d'un s'havia suïcidat i tot per algun arruïnament borsari. I, quan anaven bé, es portava l'alegria amb una moderada contenció. Els rics ostentaven la riquesa anant al Liceu els diumenges, però l'endemà dilluns tots tornaven al despatx per a dictar cartes retòriques a les mecanògrafes Underwood, que les copiaven amb eficàcia i amb una resignació derivada de segles de cristianisme.
Tota aquesta seriositat, ara, se n'ha anat aigua avall, i una mena d'inconsciència feliç ha anat envaint tots els sectors de la societat. D'aquesta invasió, fins ara n'havien quedat exempts els sancta sanctorum del capitalisme, com ara la borsa. Però ara aquesta també l'han treta a ballar: un dia baixa un 7% i l'endemà puja un 6%. Tant la baixada com la pujada són històriques, i també ho és l'interval de temps, unes hores. Això no es deu ni a en Trichet ni als americans. Es deu a la infantilització del capital, que també s'ha engrescat i es pren les coses amb la conya que difon el segle XXI. El capital és feliç, en el sentit que es dóna de vegades en català a aquest mot: despreocupat, inconsistent.
Aquesta és la meva visió. Recomano, doncs, als savis economistes que deixin les biblioteques i participin també de la gresca, que hi ha diversió per a tothom.
Jo, menys dotat que tots tres, però recollint elements dels meus precedents, he actualitzat la vaca a les primeries del segle XXI. La meva vaca és la vaca exhausta. És una vaca que va per una autopista del Vallès (en honor de Pere Quart), dins d'un camió, cap a l'escorxador final:
Botant amb nàusees dintre del contàiner
tota macada pel camí tan bròfec
se’n ve la vaca exhausta. Fou sàvia.
De cops i cops llançats amb traça
li han ‘nat orbant els ulls i les mamelles
i ara el cervell també té espongiasi.
Diuen son nom quan lluny la planifiquen
però no té el posat ferm d’altres vegades
i tots la munyen, i ara no els cal sabre.
Ses companyes, ben grosses, se n’enriuen
quan la veuen tota ella en carn i ossos.
Totes han trobat toro i s’hi aparellen
i en van servides, de braus tot repoblant
les fondalades. A ella, els toros no l’estimen.
Topa de morro en l’esmolada pica
de Flandes i recula, però hi torna,
i fa nous estatuts i nous ridículs.
Vota, sens gaires ganes. Després aixeca
al sostre fosc l’emprenyada testa
amb un gran gesto tràgic; recorda
l’avi, i veu en els seus néts indigna ombra
sens llum a dins del camió que tresca
botant per carreteres no asfaltades
delejant la ceguesa quan l’escorxin.
Perdoneu el silenci de tot aquest temps. Em fèieu patir, eh? Si serveix de justificació, us diré que en aquests mesos he parit un llibre per a 4t d'ESO, que ara ja s'està acabant de maquetar.
Gràcies pel seguiment, i tranquils, que la canya no s'acaba.
A Catalunya, la nova assignatura d’Educació per a la ciutadania no ha aixecat gaire polseguera. Està passant sense pena ni glòria, contràriament a la reacció furiosa que desperta a Espanya, un país sempre propens a la discussió sobre l’honor i la separació entre el correcte i l’incorrecte –especialment, aquest darrer, quan afecta els pobles veïns.
L’assignatura, efectivament, no té la més mínima importància curricular. Al meu institut es fa una hora a la setmana i la imparteixen els tutors, de manera que els alumnes amb prou feines d’adonen que estan fent una cosa diferent de tutoria. Dit això, resulta, tanmateix, interessant d’analitzar, més que res per veure quines són les dèries del govern socialista que ens mana a qualsevol racó del país:
a) En primer lloc, hi ha una gran quantitat de materials que són de capellà. L’assignatura és una mena de catecisme catòlic en versió atea, amb una finalitat moralitzadora clara que, en un percentatge elevadíssim, podria acceptar l’Església Catòlica. Aquest mateix diumenge el bisbe de Girona deia al Punt que la veia bé, aquesta assignatura: només faltaria, si té parts calcades del Catecisme!
Dintre d’aquest apartat, l’assignatura ofereix una sèrie de materials destinats a inculcar-nos que hem de ser bons, solidaris, tolerants, respectuosos, afectuosos, etc. En definitiva: que hem d’anar agermanats, caminant sota un cel ben blau. Com em feien cantar els sempre enyorats escolapis.
Sorprèn en aquest sentit que la presentació que fan els llibres de text de l’homosexualitat és pràcticament en tots la doctrina Ratzinger: es tracta d’una malaltia, condemnable com a tal, encara que s’ha de tenir caritat envers el malalt. Suposo que en ZP no volia que es digués això, però les editorials saben que venen majoritàriament en col·legis religiosos, i no fan bromes amb el negoci.
b) En segon lloc, l’assignatura inclou la doctrina ZP, que es redueix als dos únics components que té aquest individu al cap (i les dues úniques coses que ha aportat a l’Estat espanyol des que el presideix): l’equiparació de les persones per raó d’opció sexual i la valoració de la dona en tots els àmbits. Hi ha unes quantes desenes de pàgines destinades a adoctrinar els espanyols amb el contingut del cervellet ZP. Aquí, com he dit, a les editorials els surt més ben parada l’equiparació de la dona, que és una cosa que s’accepta fins i tot a l’Espanya profunda (perdoneu el pleonasme). En canvi, amb l’homosexualitat han de fer giragonses per dir que sí però no i només una mica.
c) El tercer punt de l’adoctrinament procedeix de la doctrina PSOE, i consisteix a infondre un amor incondicional, abnegat i absolut cap a Espanya. En tots els llibres hi ha uns elogis desmesurats cap a la Constitució, que es presenta com la culminació de qualsevol tasca jurídica humana; es presenta el model polític espanyol com l’harmonia perfecta entre centre i perifèria; es parla amb tota naturalitat (i per primer cop en la història dels llibres de text a Catalunya) de “nosaltres els espanyols”, “perquè aquí a Espanya, el nostre país, etc”. També hi ha profusió de banderes espanyoles (altrament dites “estanqueres”), per qualsevol motiu: si cal explicar el Senat, bandereta espanyola; que si toca el Congrés, què millor que posar-hi una bandereta espanyola; i si toca la Generalitat, doncs és clar, n’hi ha prou de veure què oneja al costat de la senyera.
Aquest punt, al meu entendre, és la vertadera novetat de l’assignatura. No ha estat advertit pels catalans, que com sempre ens hem distret amb els excursos: sota la faramalla dels gais i lesbianes, s’inculca en el llibre un autèntic amor cap a Espanya, i es presenten fets que fins ara eren objecte de tractament històric (per exemple, la creació de l’Estat de les autonomies) com a valors que cal defensar i que constitueixen allò que ha de respectar i estimar qualsevol ciutadà.
Per descomptat, l’assignatura defensa l’ordre: hi pot haver, per atzar, alguna llei injusta, però en una democràcia tan evolucionada com l’espanyola hi ha mitjans més que suficients per a esmenar-la. Si a algun català no li agrada que el pressupost de la Casa Reial sigui de 8,6 milions d'euros l'any, cap problema: ho denuncia i, l’endemà mateix, ja s’abaixen els sous. Si l’Estat incompleix tots els compromisos cap a les seves colònies, cap problema tampoc: envies en Carod a Madrid i dintre d’un any ja tenim infraestructures de primera. Però, sobretot i per favor, la llei per damunt de tot: les lleis humanes són perfectes; les de la natura, en canvi, no.
En tot el catecisme no hi ha cap valor liberal. Per exemple, no es diu enlloc que està bé que una persona tingui iniciativa, munti una empresa i no sigui penalitzada pel seu esforç amb impostos econòmics i polítics. Tampoc no està ben vist ser individualista o solitari: tot ha de ser col·lectiu, en grup, “cívic”. Com més serem, més riurem. Veniu tots cap a l’aplec i la festa serà ben sonada.
I, evidentment, de la “cuestión catalana”, ni piu: hom es pot sentir discriminat per ser negre, per portar vel, per fer una setmana que no es dutxa o per ser més grassonet que la resta. Ara: si un se sent discrimiat perquè el seu idioma fa segles que és perseguit, i encara ho és; si un se sent discriminat perquè, de tot el que paga, retorna al seu país un deu per cent; si un se sent discriminat perquè si manifesta una opinió contrària a la sagrada unitat de la pàtria s’arrisca molt versemblantment de ser empresonat; si un se sent discriminat perquè ha de sentir cada dia tones de minuts de porqueria i infàmia contra Catalunya, aquest és, simplement, un mal ciutadà i, com a tal, talment un pharmakós grec, ha de ser expulsat de la polis, humiliat prèviament i amb escarni de tothom.
mduran |
dimecres, 19 de setembre de 2007 | 01:47h
Una de les coses que sempre m’ha sorprès és l’eficàcia i la temporització, com en diríem ara, amb què Espanya està perpetrant el seu genocidi contra Catalunya. Aquesta temporització, en els darrers anys, ha tingut tres fites importants:
Trencar els vincles entre les terres de parla catalana, i perdre el País Valencià de manera pràcticament irreversible.
Destruir Barcelona com a centre econòmic i cultural i com a capital catalana, convertint-hi el català en un idioma residual.
Eliminar les restes tribals que puguin quedar en indrets més arraconats.
Crec que ara ens trobem en aquesta tercera fase, i és així com interpreto la visita del Borbó a Girona, que ja va ser precedida per una del seu fill a Olot. L’interès de la monarquia per aquestes zones marginals de l’imperi, on saben que s’exposen a ser escridassats, només s’entén en el marc d’un procés pautat que ja està entrant en la fase C i última.
El fet que els espanyols siguin tan eficaços en el genocidi, aquests darrers anys, respon al meu entendre a una dada que sol passar desapercebuda: a Espanya hi ha un Ministeri del Genocidi, naturalment ocult però amatent a tot el que passa i molt treballador. Aquest ministeri està format per alts funcionaris, situats al marge dels partits, que van fent la seva feina amb una continuïtat i una planificació admirables. L’existència d’aquest Ministeri és el secret més ben guardat de la “democràcia” espanyola actual: ningú no n’ha imaginat ni tan sols l’existència, fixeu-vos si ho han fet bé.
Aquesta setmana he llegit dues notícies que confirmen aquesta hipòtesi. La primera apareixia al diari Avui de diumenge: la ciutat del món que més consulta l’Avui per Internet és Madrid, bastant per sobre de Barcelona. És evident que hi ha factors que poden justificar una part d’aquesta desproporció: a Madrid hi ha molts catalans, pràcticament els mateixos que a Barcelona; a Madrid és molt més difícil trobar l’edició impresa del diari, etc. Tanmateix, l’elevadíssim nombre de visites, fora de qualsevol proporció, respon al meu entendre a l’evidència que des del Ministeri del Genocidi s’estan estudiant cada dia els moviments que es fan a Catalunya. D’aquesta manera, tot el que escrivim, a més de tenir poc impacte sobre la societat, que prefereix mirar Antena 3 i Tele 5, ens resulta a sobre perjudicial.
L’altra dada és que e-noticies, un diari que solia llegir, demana ara la identificació IP per a qualsevol comentari. Aquestes dades passaran al Ministeri esmentat, si cal, i d’aquesta manera es podran identificar els 10.000 catalanistes actius que hi ha actualment a Catalunya, pas previ per a desactivar-los, matant la darrera espurna de consciència del país.
Ens espien, doncs: ho saben tot sobre nosaltres i tracten la informació amb rigor i professionalitat. Mentre ens entretenen amb l’Educació per a la ciutadania i altres bestieses que saben que agraden als catalans, malden per aconseguir l’única ciutadania que cap a la península Ibèrica: l’espanyola i espanyolíssima. I gairebé ja ho han aconseguit.
mduran |
dissabte, 15 de setembre de 2007 | 13:59h
Independentment del que passi a la realitat, els telenotícies de TV3 sempre tenen la mateixa estructura: un 70% socialista, un 15% de verds i un 15% d’ERC. Així, per exemple, no n’hi ha cap en què no trobeu una notícia sobre la pol·lució –la física, no la mental.
Ahir, en el 70% corresponent al PSOE, es va transmetre la notícia que a Catalunya faltaven enginyers, i que això era preocupant. No crec que preocupi gaire al PSOE de Madrid, això, que li va perfecte per portar els quatre que queden cap allí, ni al d’aquí, que es dedicarà a fer informes, projectes i memoràndums sobre com es pot arreglar la situació tot esperant que les facultats tanquin per manca de clients. Però a mi sí que em preocupa.
Els professionals que surten en una societat són un reflex força fidedigne de com és aquella societat. Les vocacions (terme que sortia ahir sovint al telenotícies) existeixen, certament, però són per a camps molt concrets i casos aïllats: en Coromines era una vocació, en Gaudí també. La resta de mortals fem una mica el que veiem que fan els altres i ens adaptem a les circumstàncies. I així els professors sabem, per exemple, que no és estrany, a 2n de BAT, trobar-te un alumne que no sap si vol fer Filologia Anglesa o Medicina.
De la mateixa manera que al segle XIX la societat estava plena de capellans, i ara miraculosament ja no n’hi ha cap (encara que Déu sigui etern i immutable!), i reflectia, per tant, un ordre de valors, la manca actual d’enginyers també reflecteix un ordre de valors, el pseudopijisme ecosocialista espanyoigualitari (PEE). El PEE ha fomentat una sèrie de valors que són contraris a l’aparició d’enginyers, i com que les lleis socials no fallen mai, aquí en tenim els resultats. Fixem-nos en el que cal perquè apareguin enginyers i veurem que no es compleix cap de les condicions:
En primer lloc, cal una valoració de la tasca de l’enginyer. L’ésser humà és vanitós i als enginyers, com als metges o als advocats, els agradi que els diguin, “ho ha dit el senyor Rocafernals, que és enginyer”. El PEE ha fomentat la idea que tots som iguals, i és evident que alguns éssers humans s’assemblen més als estadis tipus homo Neardenthalensis i altres toquen Déu, en algun moment (per exemple, Bach). La idea absurda de la igualtat ens ha assimilat a tots per baix.
En segon lloc, i això em sembla important, cal tenir en compte que determinades feines, per molt ben pagades que estiguin, sempre requereixen un plus de sacrifici per part del qui les fa que mai no serà compensat amb diners. Un enginyer de qualitat pot cobrar 18.000.000 euros al mes, d’acord, però a canvi de no tenir cap cap de setmana lliure durant anys i d’arribar cada dia a casa a les 24.00. Un ritme així només s’aguanta si la recompensa no és només econòmica i si no hi ha un cert ideal al darrere: creure que s’està fent un bé al país, que amb la tasca que es fa es fa progressar l’economia. Tots aquests valors s’han perdut per complet: ningú no rep cap estímul per pensar que amb la seva feina està contribuint a fer avançar el país, entre altres coses perquè el govern no té clar en quin país vivim, i ell mateix és el que no dóna exemple de com s’ha de defensar.
En tercer lloc, cal un sistema educatiu que hagi fet trobar el gust per la matèria, en aquest cas les matemàtiques o la física, posem per cas. El sistema educatiu va, però, per un camí molt diferent: no transmet en absolut la cultura de l’esforç i omple el cap dels adolescents amb falòrnies tipus Educació per a la ciutadania (que és, només, un símptoma del desastre, encara que l’assignatura en si sigui una bestiesa que no mereix l’atenció que se li ha parat). És molt difícil que un adolescent comprengui la bellesa de les matemàtiques si en fa poques, i les poques que fa són pinzellades incoherents que no permeten arribar a copsar la idea de sistema harmònic i pràcticament perfecte. Abans parlava dels al·licients no econòmics: un és també la idea que s’està fent una cosa bella, però aquest al·licient es perd si no se sap ni el que s’està fent.
En quart lloc, cal també, perquè surtin enginyers, que valgui la pena ser-ho. És a dir, que si poses en un plat de la balança les pegues i en un altre els avantatges, pesi més el dels avantatges, perquè les opcions substitutes siguin clarament inferiors. Això actualment no és així: un jove, per exemple, es pot fer molt fàcilment professor de secundària, perquè cada anys es convoquen milers i milers de places. Funcionari, un sou de 2.000 euros al mes, dos mesos de vacances l’any i 24 hores de feina a la setmana: quina feina pot competir amb això? Jo en trobo ben poques i, per descomptat, no a l’empresa privada. La majoria dels nostres alumnes volen ser funcionaris (almenys els meus de Blanes). Quan els dius que si munten una empresa enlloc de 2.000 en podran guanyar 25.000 diuen, en el seu català salat, “quita, quita”.
I, finalment, per no allargar massa la llista, també hi ha la idea –perquè és certa– que molta gent se’n surt fent les bestieses més grans. Si mireu moltes de les feines que s’estan creant ara, realment fan riure. Les que creen els poders públics, per descomptat: per exemple, a l’institut s’acaba de crear un coordinador de dinamització, que té com a missió anar fent entrevistes als alumnes i veure què farien ells per animar l’institut, per donar-hi “vidilla”. Les empreses privades, igual: per exemple, hi ha una nova professió que s’anomena “virtualitzador”. És una persona que posa els continguts del que has escrit en un Word en una pantalla d’aquestes interactives, que hi cliques i et surten sorpreses. Els alumnes veuen perfectament que fent feines amb poca responsabilitat, relativament creatives i, de vegades, força ben pagades, van fent la viu-viu. Vés-los després a inculcar que estudiïn Mecànica de fluids!
El problema és important perquè reflecteix un canvi social. Reflecteix, per exemple, el trànsit de l’economia catalana d’industrial a parc temàtic tipus Terra Mítica, administrat convenientment per funcionaris. I de funcionaris, en saben més a Madrid; de Terres Mítiques, més a València.
Em temo, per desgràcia de Catalunya, que el projecte de refundació del catalanisme de Mas serà un nou fracàs de CiU. Ho he vist bastant clar llegint l’entrevista que li han fet a l’Avui.
No em fico ara en els temes purament estratègics o de supervivència del partit: és evident que CiU, com qualsevol partit –és a dir, com qualsevol empresa– ha de ser rendible i sobreviure. Això fa plantejar moltes iniciatives que no responen a l’interès general, sinó a la voluntat de subsistència de l’empresa. És normal, passa a tots els partits i només ho poden negar els comunistes, dels quals per cert n’hi ha molts en aquest país.
El problema és el següent: a Catalunya s’ha produït una fractura importantíssima entre dos blocs de la societat. El 20% més intel·ligent ja és decididament sobiranista: és a dir, vol la independència sense embuts, ràpid i ara mateix. El 80% menys dotat o no es planteja el problema, o si se’l planteja hi dóna solucions infantils, o se sent vagament o intensament espanyol.
La solució de Mas, que continua deixant en l’ambigüitat l’únic tema important per al present i el futur de Catalunya, que és quan es farà el referèndum per la independència, no atrau el 20% més intel·ligent i, per tant, el seu moviment està abocat a farcir-se de gent mediocre. Tampoc no atraurà el 80% de possibilitats més limitades, que continuarà veient Antena 3 i los Simpson i segurament ni s’haurà assabentat que el pobre Mas s’ha passat l’estiu traient fum sobre el futur de Catalunya.
En aquest sentit, m’ha fet gràcia una de les coses que diu: sembla voler coquetejar amb en Carretero. Tanmateix, aquest ja ha dit moltes vegades que, bo i sent molt crític amb ERC, mai no s’atansaria a CiU, que proclama una via morta (pensant, per cert, exactament igual que jo mateix). No deixa d’haver-hi doncs, en el pensament de Mas, un cert infantilisme o visió esbiaixada de la realitat, tan perjudicial per als polítics.
Si hi ha alguna solució, doncs, per aquest país (cosa que dubto) penso que continua passant per ERC, malgrat la ineptitud de molts dels seus membres i la provada ineficàcia de la seva política: no hi ha altra alternativa que l’independentisme esdevingui imprescindible i condicioni els moviments de qualsevol altra força política. L’opció de CiU (ho diu ben clar en Mas) és desenvolupar aquest estatut, després el del 30 de setembre i després, demanar la independència, és a dir, deixar passar 150 anys més. L’opció del PSOE no me la vull ni imaginar.
Acabo de regar la planta del pugó. Déu n’hi do com s’ha recuperat. És una dieffenbachia holandesa, no exuberant però sí molt verda i amb fulles, i alegra el menjador.
La vaig comprar abans de l’estiu, aquesta planta, a can Burjons. Me’n van fer tota mena d’explicacions i la venedora semblava desprendre’s d’un fill preuat. Després a casa, es va anar morfonent; jo, desesperat, no sabia què fer-hi: adés la regava més del compte, pensant que no fos una manca d’aigua, adés la deixava passar set una bona temporada, convençut del contrari. Fins que un dia ho vaig veure clar: la planta tenia pugó.
Consell familiar, opinions dels amics: tractant-se d’una dieffenbachia, el millor és llançar-la directament a la brossa. No cal gastar-hi ni un duro, amb una planta de poc valor i malalta. Però a mi em ve la idea d’Espanya: no podem deixar impunes els paràsits, no és just que una planta, bo i senzilla, es deixi xuclar la saba, vegi com li desapareixen les fulles, les branquetes, les tiges, les arrels. No pot ser que una plaga d’animals llefiscosos visquin a costa d’embrutir una cosa que la natura ha creat més bella.
Vaig novament a can Burjons. Demano un remei contra el pugó. Em fan explicar la situació i m’indiquen que això sol passar quan ja fa un any que tens la planta; si no ha estat el cas, la botiga que te l’ha venuda t’ha engalipat. Comento que sí, que actualment es fa de tot per a vendre, que s’ha perdut l’ètica, i me’n vaig content a casa amb el meu esprai.
Fa tres setmanes que arruixo la planta. És una pluja generosa, refrescant, salvífica. La planta belluga les fulles, contenta, qual la penetra per tot arreu. I aviat desapareixen els insectes, els errors de la natura. Ara li costarà una mica de refer-se, però les cinc noves fulles són un indici inequívoc que anem per bon camí. Tant de bo també, els catalans, poguéssim fer aviat una bona arruixada al país i, alliberats de l’esclavatge, beure de la pluja vivíssima amb un delit mai vist des de fa segles.
Esperem que des d'aquesta plataforma, que permetrà tenir més difusió, no s'acabin les idees i, de tant en tant, encara rumiem plegats, sobre el país i sobre la vida.
