Divendres passat vam fer la primera de les visites al territori d’ençà la nova etapa de Biocat (la BioRegió de Catalunya) i va ser a les Terres de l’Ebre.

Existeix una tendència generalitzada a creure que només a la conurbació de Barcelona hi ha les condicions necessàries per a realitzar recerca biomèdica i biotecnològica de nivell al nostre país. I, en aquest moment, aquesta afirmació és totalment falsa.

Precisament per això, per lluitar contra això, cal sortir de Barcelona i apropar-se als nòduls de coneixement existents amb un doble objectiu: identificar-los plenament al mapa de Catalunya i, alhora, fer-los sentir com a part d’un projecte complet, que és ric i plural alhora, divers i complementari.

La primera visita va ser, doncs, a Terres de l’Ebre. Potser per ser de les comarques més allunyades de la gran ciutat. Potser perquè havien mostrat gran interès pel projecte BioCat.

El fet és que la visita va ser extremadament positiva en tots sentits. La trobada primera amb el Delegat de Govern, Lluís Salvadó, ja va mostrar totes les potencialitats del territori i de la xarxa existent a nivell dels centres de recerca dependents de l’IRTA amb la Universitat Rovira i Virgili, així com la seva correlació amb les necessitats actuals del nostre ecosistema.

La visita posterior amb el Delegat Territorial de Salut, Ismael Roldán i l’entrevista amb el director territorial de l’ICS, Carles Tobar, que van precedir a la trobada amb diversos professionals de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa, va ser també força reveladora de la potencialitat que té l’àmbit de la salut a l’Ebre en tot el macro-projecte de Biocat.

Les actuals línies de recerca biomèdica encetades, tan les clíniques com les epidemiològiques, així com les d’innovació en tecnologies mèdiques, són punteres en tot el país, i demostren, una vegada més, que avui dia, si es treballa en xarxa i amb el personal preparat i qualificat, i sobretot motivat, les distàncies no existeixen en un món global.

Un món global i divers, sí, però amb que necessita un projecte comú, aixoplugat en aquest àmbit pel gran projecte de país que és Biocat. Estic particularment content d’aquesta visita a Terres de l’ Ebre, ves per on...

Ahir mateix es va produir un anunci que potser per a molts pot passar desapercebut, però que marca una inflexió important pel que fa als recursos sanitaris de la ciutat de Granollers. Em refereixo, naturalment, a la construcció de l’hospital públic de curta estada que substituirà  a l’antiga Policlínica del Vallès, tancada fa un any i mig.

Un nou hospital complementari de l’hospital general i gestionat per aquest mateix centre que contribuirà de forma molt positiva a descongestionar-lo i que aportarà els recursos públics necessaris per a la ciutat, compensant així una mancança històrica i llargament reivindicada.

És, tanmateix, la segona conseqüència del tancament de Policlínica el juliol del 2005, un centre que havia entrat en fallida i que no reunia les condicions mínimes per tal d’oferir una assistència de qualitat.

És, doncs, una molt bona notícia que tanca un llarg procés d’incertesa i n’obre un altre d’aposta pel futur. I això vol dir el disseny d’una atenció sanitària molt més integrada, compartint protocols, recursos humans i tecnologia amb tots els serveis clínics i centrals de l’hospital i, alhora, donar un servei de proximitat amb un equipament nou, modern i amb totes les garanties de qualitat.

El procés ha estat llarg i molt complex. I no s’ha acabat encara, però les grans incògnites ja estan resoltes. Ara comença el camí del projecte executiu, pla funcional, construcció i posada en funcionament... un camí de roses comparat amb el tortuós trajecte fins arribar on som.

Felicitats, Granollers!

Els països de llarga tradició democràtica saben prou bé que el món municipal és la millor escola de política. De política de la de veritat, de la que passa comptes amb la gent, la política que obliga a donar la cara.

Aquesta també ha estat la meva  escola. I durant 10 anys! Uns anys inoblidables. L’any 1995 entràvem, per primer cop després del franquisme, a l’Ajuntament de Granollers  dos regidors d’ERC (en Quico Sala i jo mateix). Ben aviat, ens va tocar aprendre l’art de la negociació, del debat i de la responsabilitat en una ciutat que llavors sortia d’una situació molt convulsa políticament.

Ben aviat, també, varem aprendre que, per a canviar les coses, per a transformar la societat i poder dur a terme el nostre programa electoral, el millor, evidentment, és estar a l’equip de govern, tenir àrees de responsabilitat. Això que sembla una obvietat, en el fons no ho és gens.

ERC a Granollers ha estat al capdavant d’àrees de contingut social, cultural i econòmic, també de la de planificació estratègica i, sobretot, de la de participació. Però val a dir que, si en algun lloc hem estat presents, ha estat, gràcies a l’Acord de Govern, en la presa de decisions importants, les que transcendeixen legislatures -com les revisions del Pla General-  o les que han marcat el futur de la ciutat -com ara la cobertura de la via del tren-.

Aquesta experiència municipal esdevé imprescindible després en tots els altres àmbits de la política, tant al Parlament com al Govern de la Generalitat. I no només això, l’experiència municipal també és imprescindible per entendre el sentit bàsic de la nostre acció, que és la millora de la qualitat de vida dels nostres conciutadans, lluny sovint, de les picabaralles inútils que identifiquen sovint per al ciutadà de a peu tota acció política.

Se’ns valorarà per la nostra feina als ajuntaments. No només per això, però també per això! I la feina ha estat globalment molt bona. Aquesta és part de la nostra força! Independentment del què passi al Constitucional amb l’Estatut, independentment que haguem estat més o menys encertats a Madrid o al Govern, el que la ciutadania valorarà és la feina feta pels nostres regidors i regidores. I aquí és on som forts de veritat! Aprofitem-ho! Centrem-nos en les eleccions municipals ara i després ja veurem…

La nostra feina al govern, com a ERC naturalment, va ser repetidament qüestionada durant l’anterior legislatura. De forma intencionada, és clar. I tendenciosa, per descomptat, la idea de crear dins l’imaginari col·lectiu la imatge d’un partit poc preparat per a governar i amb tendència a l’abraonament, al tòpic i a l’anècdota.

Qui ens ha conegut d’aprop, tant a la Generalitat com, sobretot, als Ajuntaments on ja portem molts anys governant, sap que aquesta imatge no és veritat. Tanmateix, hem de demostrar-ho repetidament. Ara tenim la oportunitat, estant de nou al Govern, de fer que tothom sàpiga que, darrera el soroll que moltes vegades no fèiem pas nosaltres, hi havia la bellesa del so de l’obra de govern ben feta. Ara tenim una nova oportunitat i cal aprofitar-la.

És per això que tota crida al rigor i a la serietat és bona i beneficiosa per a Esquerra i ens farà guanyar credibilitat allà on potser no la teníem.

Ara bé, també he de dir que això no es guanya amb anècdotes com la obligatorietat de dur corbata a la feina. Més aviat, si transcendeixen mesures com aquesta, tornem a la imatge que tan mal ens ha fet!

S’ha escrit molt sobre l’Índia, els seus olors, colors i sobre el magnetisme que acaba captivant els occidentals que s’atreveixen a trepitjar la seva terra… I és que aquest país immens no és només el penetrant olor de les flors i els arbres, ni els sabors picants amarats amb iogurt, ni el contrast de les suaus sedes amb les pells brunes sempre acompanyades d’un somriure franc. Tot plegat sumat a una gran contradicció que no pot deixar indiferent a ningú…

És possible arribar a la revolució tecnològica sense haver passat per la revolució industrial? És possible un creixement tan exagerat en les noves tecnologies amb un nivell de pobresa tan alt pels carrers de les ciutats?. Com pot assimilar un poble la seva tradicional religiositat al costat de l’evidència científica que emana de la recerca biotecnològica?

Una sensació de màgia acaba impregnant tota visita a l’Índia…una màgia que t’obliga a tornar-hi.

De fet, sobta i molt!. Quan arribes l’Índia esperes la imatge estereotipada del que t’han explicat o de les imatges tòpiques d’un país en vies de desenvolupament. I el què et trobes és un país de grans contrastos, de grans contradiccions, però amb un atractiu extraordinari.

D’entrada, costa fer-se a la idea de la magnitud: més de 1.100 milions d’habitants i ciutats com Delhi o Bangalore tenen més habitants que tot Catalunya! Un creixement demogràfic anual de més del 10%, el fet de ser una potència nuclear i, alhora, un grau de pobresa que condemna milions de persones a néixer, viure i morir al carrer. Tot això és l’Índia.

Però també empreses punteres a nivell mundial en l’àrea biotecnològica com ara Biocon, que hem tingut l’ocasió de visitar. O el campus d’Infosystem, amb 14.000 enginyers de primeríssim nivell.

L’Índia és el contrast: la millor tecnologia i sortir al carrer enmig del caos més absolut i caminar amb dificultat per la quantitat de gent que, tot pidolant, malviu al carrer dins la misèria.

 Em ve una pregunta al cap: Pot sobreviure la revolució tecnològica sense el pas intermedi de la revolució industrial? Només desitjo que tot aquest progrés accelerat serveixi per a millorar la qualitat de vida de tota aquesta gent d’aquest immens i meravellós país.

Catalunya gaudeix, des de fa uns quants anys, de diversos elements que l’han fet -i la fan- molt competitiva en el camp de la medicina, de la recerca biomèdica, de la biotecnologia. En definitiva, de les ciències de la vida.

Per començar, disposem d’una excel·lent xarxa d’hospitals, tan pel que fa als grans hospitals universitaris, com al conjunt dels centres de la XHUP. De fet, d’entre els 10 millors de l’estat espanyol, els 3 primers són catalans i n’hi ha 3 més ben posicionats a la llista. Gran part de la recerca biomèdica es fa en aquests centres on també s’innova en les anomenades tecnologies mèdiques.

En segon lloc, Catalunya disposa d’una xarxa de 150 grups de recerca biomèdica, alguns d’ells amb relacions internacionals d’excel·lència i que tenen el suport d’una bona xarxa d’universitats, 8 de les quals imparteixen estudis en ciències de la vida.

I sumat a això, el 100% de la industria farmacèutica instal·lada a Catalunya és de capital català i que mes del 60% de la producció farmacèutica de l’estat és d’origen català. La presència també dels parcs científics – 6 d’ells dedicats a la biotecnologia- assegura una important projecció per a una indústria naixent i emergent.

Tot plegat, esdevé una concentració de factors favorables en un mateix territori, Catalunya, que resulta ser un clúster. Un Clúster gran, això sí, com els que hi ha a Europa i que s’han vingut a anomenar Bioregions del món.

Catalunya, doncs, ja actua com una BioRegió en el món globalitzat. Aquest és un dels punts forts que tenim com a país i que haurem d’explotar en el futur.

Potser ha arribat el moment. El moment de participar activament a la xarxa, de donar opinió, de comentar l’actualitat política i del sector per a tot aquell que li pugui interessar, com deia aquell.

He estat (ho soc encara, de fet, fins el 24 de març) Vicesecretari general de Coordinació Institucional d’ERC i, durant la passada legislatura, he conegut  l’estructura del Govern des de diferents posicions. I ara la presidència de la comissió executiva de la BioRegió em permet tenir una bona perspectiva del sector sanitari i, sobretot, de la recerca biomèdica. No me’n vull estar, doncs, d’opinar i contribuir amb el meu grà de sorra al debat polític i ciutadà. A títol individual, és clar, perquè en nom de les institucions que represento ja ho faig on cal.

En aquests moments la xarxa ens permet, de forma exquisida -diria jo- obrir una finestra. El meu bloc, vol ser això: una finestra oberta per qui vulgui mirar…