8 de gener de 2008
Sense categoria
3 comentaris

El centre internacional pel debat científic: visió d?Estat

Probablement la realitat científica catalana, és, en tots els camps del coneixement, un dels nostres actius més preuats. Un actiu format per diversos elements d’ excel·lència que ens situen al món d’ una forma clara.
Aquesta realitat, s’evidencia sobretot en el camp de la biomedicina i la biotecnologia, de la nanotecnologia, de les enginyeries, i també en el camp de les ciències socials i seguit d’un llarg etcètera.
T
anmateix, hem d’acceptar que aquesta realitat es troba atomitzada, fragmentada i que ha nascut amb cert grau d’anarquia, sense unes prioritzacions conseqüència d’un previ pla establert amb una visió estratègica, i que el que tenim és, en gran mesura, el fruit -com tantes altres coses- de l’emprenedoria de molts científics, que han creat i fet créixer el seu prestigi a nivell internacional, en base a la seva feina ben feta i des de fa molts anys.
Conec bé els centres d’excel·lència, i les diverses xarxes existents a casa nostre, i conec bé, sobretot, el camp de la biomedicina, que és la meva actual responsabilitat, i he de dir, que ens falta molt per estar -pel que fa a la disponibilitat de recursos- a l’alçada europea, i que les administracions han -hem- anat sempre  a remolc d’una realitat que és tossuda, formada pel conjunt d’hospitals, empreses farmacèutiques i biotec i universitats, que han estat l’estímul constant que ha actuat de tractor d’una producció científica rellevant.
L’actual percentatge del PIB destinat a recerca, és lluny encara de la mitjana europea i dels acords de Lisboa. I si és ben cert que s’han començat a notar els increments pressupostaris  d’aquests darrers tres anys, l’esforç públic i privat ha de créixer encara de forma notable.
La realitat tossuda i el talent i la inquietud de la nostra gent, ha fet que siguem presenta en molts centres punters en tots els continents i que les xarxes relacionals situen molts del nostres investigadors en llocs de gran rellevància arreu.
Tanmateix observem, amb inquietud, que al costat d’una bona producció científica, hi trobem una pobre producció de patents, i encara una més pobre explotació industrial, i per tant comercial d’uns productes sorgits dels nostres centres.Tot això ha de canviar no només el panorama pressupostari i el foment dels centres de recerca i els instruments de transferència tecnològica, sinó el plantejament estratègic que ens ha de permetre agafar un altre impuls.
No podem caure en la cultura de la queixa, sobretot d’uns recursos estatals que injustament no arriben. La nostra vocació europeista ens ha de permetre trobar altres recursos en el marc de la Unió Europea i en totes les sinergies globals i ésser capaços de no dependre de les polítiques d’altres.  I tanmateix ens hem d’ entossudir també de sortir, dins de casa nostre, d’ actituds proteccionistes d’un o altre sector, impulsant decididament actuacions transversals amb la mirada posada en el món de la empresa com a destinatari final de la majoria d’esforços de la recerca, i unir amb un fil conductor, tots els elements de la cadena de valor que configura el llarg camí des d’una idea novedosa i brillant, a la seva comercialització i posada en el mercat, a l’abast de tothom, en un mercat cada cop més, també, globalitzat.
Em refereixo que ens cal una visió d’Estat. És a dir, plantejaments de caràcter nacional, que permetin sumar esforços, aglutinar voluntats, que sobrepassin les competències d’una o altre conselleria i ni tan sols del govern, i que comportin el compromís del món de l’ empresa, de la universitat, de les societats científiques, i que vagin conformant la marca “Catalunya” davant d’un món globalitzat.
Només així podrem competir. Catalunya com a marca, amb aliances arreu. A l’Estat, sobretot a Europa i amb una clara vocació de pertànyer a una comunitat científica mundial.
Ens cal consolidar una política estructural de participació en xarxes i consorcis internacionals que ens han de permetre captació de recursos competitius supraestatals, i el que és més important, assegurar de forma regular el contacte dels nostres joves científics amb l’élite mundial.
L’aposta és complexa, i estic segur que molts d’aquests elements sortiran en la reflexió conjunta que s’està duent a terme al voltant del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació…
El diagnòstic, però, ja fa dies que està fet, i a la comunitat científica li calen ara concrecions mes o menys a curt termini que donin la confiança a una aposta que és decidida cap a un model de país.
El projecte que presentem el proper divendres 14, d’un Centre Internacional Pel Debat Científic, a Torre Marimon (Caldes de Montbui), és senzillament això: un projecte d’àmbit nacional, fruit de la col·laboració de diferents entitats tan públic com privades i amb la clara voluntat de dotar al país d’una infraestructura necessària i pionera en el camp del coneixement , amb vocació interdisciplinari i d’excel·lència, que contribuirà a situar Catalunya al món en el terreny de la societat del coneixement, element clau per al desenvolupament.
Visió d’Estat. Només depèn de nosaltres.


  1. i que també cal un pacte nacional, però  vols dir que nomès depèn de nosaltres?.
    Si la les competències amb I&D son de l’Estat, amb quin pressupost podem desenvolupar aquest pacte nacional.
    Amb quines infraestructures comptem per fer si no tenim calés ni per fer rutllar els serveis bàsics com la sanitat i sobretot l’educació?
    Amb tot, això no vol dir que el projecte per fer el diagnosi i el pacte nacional per la recerca no és necessari , ans el contrari, crec que és el mínim que és pot fer però no val fer-ho per fer quedar bé al govern per després quedar en paper mullat per manca de pressupost.

  2. Estant totalment d’acord amb el què es comenta en aquest post, potser es podria afegir que el nostre país (Catalunya) està mancat d’una tradició cultural científica. És a dir, la cultura de la rigorositat i del valor de la ciència en la societat moderna. Potser, desde els mitjans, s’hauria d’intentar promoure més el valor de la ciència per tal que la societat en general (no tan sols els cercles universitaris i empresarials) tinguessin més en compte que la ciència és subjecte actiu molt important del present i futur de la nostra societat i que tothom en pot ser partícep d’una manera o altre per enfrontar-nos amb rigor als grans reptes que se’ns planteja en aquest segle XXI.

    Salutacions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!