(Article publicat en el diari Avui en data 16 d’octubre de 2007)
El panorama polític català és ben remogut aquests moments, probablement amb un grau d?efervescència com no es recorden, si més no, des de fa molts anys.
La consciència col·lectiva que hem arribat al límit pel que fa a manca d?inversions en infraestructures que afecten a la nostre competitivitat, ha quallat fermament, fins a provocar una resposta ciutadana contundent. El país demana i necessita un horitzó amb un full de ruta concret, que permeti rellançar una il·lusió col·lectiva, que ens permeti avançar, sobretot, en la millora de la qualitat de vida, en l?esperit democràtic i en la plena integració nacional en una nova realitat europea.
En aquest context, Esquerra afronta, afrontem, la Conferència Nacional que ha de permetre confirmar, redreçar o canviar l?estratègia del partit pel que fa a la seva actuació política, en el benentès que el proper any es realitzarà el congrés ordinari del partit. Ens trobem, doncs, davant d?una cruïlla. Una cruïlla de camins, de gran transcendència no només per a Esquerra, sinó pel propi Govern de la Generalitat del qual formem part i, per tant, pel conjunt del país.
Esquerra és un partit independentista, tothom ho sap. Tots els militants/es , sense excepció, volem un estat propi, som partidaris de l?autodeterminació i del nostre dret a decidir, per la via democràtica, el nostre futur com a poble. No hi ha fissures, no hi han esquerdes. On és doncs, la cruïlla?. Doncs precisament en el full de ruta, en el camí. La ponència alternativa de Reagrupament i la base de les tesis de EI se sustenta en una renegociació de l?actual pacte de Govern amb la idea de la convocatòria d?un referèndum durant aquesta legislatura. Idees, unes i altres, que fan inviable l?actual acord de legislatura i obliguen, necessàriament, a romandre a l?oposició.
No vull oblidar altres aspectes que s?abordaran, com la millora de la democràcia interna del partit i dels aspectes organitzatius i, fins i tot, els lideratges. Aspectes tots ells que, si bé són transcendents, crec sincerament que caldrà abordar-los amb profunditat en el proper congrés, (de fet en menys d? un any) perque és quan toca. Ara cal centrar-nos en l? estratègia política i en el full de ruta.
La proposta de la ponència alternativa és un camí il·lusori que no ens portarà a l?objectiu que volem assolir. Necessitem, com a poble i com a partit, un horitzó. Un horitzó que no ens porti a la frustració i que ens permeti guanyar complicitats durant el camí. Que acumuli il·lusió, sumi voluntats arreu.
El 2014 és un bon horitzó. No per assolir la independència, ja ens agradaria!, només per tenir data per a la plena democràcia!. Es tracta, doncs, de treballar conjuntament per a propiciar les condicions suficients i necessàries per fer una consulta popular sobre el nostre propi destí, en una data tan emblemàtica com és l?onze de setembre del 2014.
I fins llavors què? Doncs, fer feina!. Al Govern, als Ajuntaments, a les plataformes, al llocs de treball, al carrer, a les llars, canalitzant cap a les propostes polítiques tot aquest sentiment ciutadà de rebel·lió que s?ensuma, pactant en la propera legislatura la llei de consultes populars, condicionant al proper Govern de Madrid pel que fa a les modificacions legislatives oportunes i creant, en definitiva, el caliu ciutadà que farà inevitable el referèndum.
Ens hem de guanyar l?espai de credibilitat com a gestors de la ?cosa pública? i orientant Catalunya cap a l?eficiència i la modernitat, impulsant l?economia del coneixement, assegurant les polítiques públiques en salut i serveis socials, garantint l?ús de la nostra llengua.Que no ens confonguin moviments tàctics interns, orientats al congrés del nostre partit! Ara és l?hora, a la Conferència Nacional, d?afinar l?estratègia política. Ja parlarem més endavant d?organització i de lideratges. Ara cal que no ens equivoquem de camí!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La Conferència Nacional és un bon moment per analitzar els resultats que ha proporcionat l’aposta estratègica per estar al Govern a qualsevol preu. Una estratègia que va portar ERC a fer President de la Generalitat la primera persona que va trencar la unitat catalana entorn de l’Estatut del 30 de setembre amb l’anunci de 60 esmenes al Congrés dels Diputats. Aquesta aposta estratègica va portar a perdre quasi la meitat dels vots en termes absoluts a les eleccions municipals a Barcelona i de l’àrea metropolitana. La Federació de Barcelona va arribar a la conclusió de que no es podia reproduir el "tripartit" a l’Ajuntament de la ciutat comtal. En els mesos que portem de Govern d’Entesa s’ha produït el col·lapse de les infraestructures a Catalunya amb una resposta molt feble per part de la Generalitat. Cal continuar amb aquesta aposta estratègica fins a la pèrdua total del suport electoral? Quan han de reaccionar els militants d’ERC?. L’aparició dels moviments crítics ja ha tingut efectes molt positius: ha obligat a la direcció a rectificar i admetre més de 100 esmenes a la ponència aprovada per la Comissió Executiva, entre les que s’inclou la convocatòria d’una consulta l’11 de setembre de 2014.
“El dèficit fiscal de Catalunya ha anat encaixant bé amb la idea de “país de peatge” en diversos àmbits de la xarxa viària, l’educació, o la sanitat. Però una política veritablement nacional ha de tendir a alliberar la nació de tota mena de peatges realment innecessaris i corregir el desequilibri entre sector públic i privat, en certs àmbits. I per a això cal aconseguir més capacitat de decisió i més recursos. No sols no hi ha, per tant, contradicció entre gir social i impuls nacional, sinó que són el mateix: dues cares d’una mateixa política.”
EL PATRIOTISME SOCIAL,
MOTOR DE CONSTRUCCIÓ NACIONAL
Josep-Lluís Carod-Rovira*
Vicepresident dela Generalitat de Catalunya
Auditori del Palau dela Generalitat. Dimecres 9 de febrer de 2007
Això és el que deia el president d’ERC el passat 9 de febrer. Es veu que, quan parlem del Penedès, els peatges sí que valen, no passa res, en el nostre cas.
La setmana passada, veient el programa (èxit d’audiència, de ben segur) Parlament em vaig assabentar que ERC havia votat en contra de la gratuïtat del peatge de Martorell per als habitants i als i les treballadores de l’Alt i el Baix Penedès.
El tema es va tractar, a iniciativa del PPC (Tram. 250-00007/08) i amb el suport de CiU, ala Comissió de Política Territorial del passat 10 d’octubre, que el rebutjà amb els vots contraris dels partits que conformen el Govern de la Generalitat , entre ells, ERC.
S’ha ignorat, d’aquesta manera, la iniciativa endegada per l’anterior govern del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, presidit, curiosament, per un republicà degudament anul·lat, que aconseguí recollir en poc temps unes 11000 signatures.
S’ha ignorat a l’actual Secció Local de Vilafranca del Penedès, propera a l’Executiva Nacional, que va aportar unes 200 signatures.
S’ha ignorat, per tant, la voluntat de la immensa majoria dels habitants del Penedès.
Molt republicà, molt d’esquerres i molt català, tot plegat. Molt bona estratègia, sumar complicitats i assegurar la unitat, un full de ruta, etcètera.
Potser es tracta d’un malentès, potser ERC està preparant l’eradicació de tots els peatges, potser el 2014 farem un referèndum sobre l’autodeterminació.
Mentrestant, què hem de fer els i les militants d’ERC al Penedès?
Amagar el cap sota l’ala o marxar d’un partit que ens ignora quan convé i que ens utilitza quan els cal.
Felicitats per l’article! Una abracada des d’America.
Jo no sóc militant d’ERC, només votant. Segueixo les notícies del partit perquè penso que marca la línia de l’independentisme en general. Ara bé, no m’agrada gens el que està passant. En el blog RESET he pogut seguir totes les maniobres de la direcció del partit per la Conferència nacional i la veritat és que vénen ganes de no votar-vos mai més.
Una empordanesa
El debat a ERC va més enllà de les persones. Hi ha qüestions ideològiques i d’estratègia que no poden esperar més.
En aquest sentit és interessant llegir l’article que avui publica l’Olla de Grills (http://www.olladegrills.cat) amb el títol "Jaume Renyer i l’ERC de la Llibertat".
Els militants afrontem una responsabilitat molt alta.
Salut,
Josep