Perdoneu que sigui així de clar, però la noticia que avui publica els diaris respecte que el PP portarà al Tribunal Constitucional la prohibició als toros que va aprovar el Parlament de Catalunya, em referma el que Reagrupament per boca del Dr. Carretero porta dient des de fa anys: Tenim un Parlament de Fireta.

Si el nostre Parlament no és capaç fer valer la seva sobirania per poder decidir una cosa tan banal com prohibir els toros, com podrà fer lleis que ens ajudin a fer front a la situació actual que viu Catalunya?

Quan el Sr. Mas promet que si guanya, reduirà a la meitat l’atur o aconseguirà el concert econòmic, sap que menteix. Quan el Sr. Puigcercós diu que el votin perquè si guanya aconseguirà fer un referèndum vinculant per la independència, sap que menteix.

Però el més greu, no és que aquests líders menteixin, sinó que hi hagi persones que se’ls creguin. Que necessiten més els ciutadans catalans per adonar-se de l’engany que representa el marc actual polític?

El Parlament de Catalunya si vol ser considerat com un Parlament de debò, només pot fer una cosa: Proclamar unilateralment la independència.

Per fer-ho, cal primer una majoria de diputats disposats a fer-ho i assumir totes les conseqüències. No es tracta d’anar un grup de diputats més o menys reduït i fer un brindis al Sol. És tracta d’aconseguir que 68 o més diputats, després d’haver promès als electors catalans que si els voten, entrin al Parlament i en un Ple solemne, davant de tot el món, proclami  que el poble català es proclama com un Estat Sobirà, lliure i social dins de la Unió Europea. Un Estat que té una Constitució pròpia, que és votada com a provisional i a partir d’aquí, comença un procés més o menys llarg, però no més de 6 mesos, a on es prepara un referèndum de ratificació d’aquest nou Estat i Constitució. Aquest referèndum es fa sota l’auspici internacional i no pas sota les autoritats espanyoles. Ni el Rei, ni Zapatero, ni Aznar o Rajoll, podran venir a fer campanya contra el NO, perquè el referèndum i la seva campanya només serà pels catalans. Estic segur que el SI guanyaria de carrer.

Quina de les opcions polítiques que és presenten a aquestes eleccions del 28N proposa aquest full de ruta des del primer dia. Només hi ha una: Reagrupament Independentista.

Si voleu que el Parlament de Catalunya deixi de ser el de la señorita Pepis, ja sabeu a qui heu de votar. Si voleu que continuí com ara, voteu als de sempre i els nostres polítics podran continuar jugant com fins ara,  mentre els espanyols fan al seu Parlament les seves lleis que els interessa a ells.

Endavant les Atxes!!

Digueu-me ingenu però sóc dels que no crec amb les teories conspiratives de què hi ha sempre una mà darrera que està controlant o conduint les esdeveniments.

Això no vol dir que no cregui que hi ha algunes persones o organismes que miren de reconduir els esdeveniments cap al seu favor o fins i tot, hi ha qui intenten provocar esdeveniments que els afavoreixi. Segur que si, però molts dels esdeveniments que es donen, són deguts bàsicament per mi a tres factors:

1)      Les  conseqüències derivades de les accions per aconseguir les necessitats bàsiques que tots els homes tenim gravats als nostres gens. Que es pot resumir amb guanyar més diners i poder.

2)       Una mica d’atzar

3)      El destí que un es va fabricant per les seves accions passades i del nostre caràcter.

Com exemple posaré un de molt recent i conegut: La decisió de l’assemblea del FC. Barcelona de portar al Laporta i l’anterior junta als tribunals per la seva gestió econòmica. Aquest esdeveniment, pot tenir moltes lectures conspiratives. De fet els que estan a SCI, diuen que tot plegat és una maniobra per desprestigiar-lo, perquè es vol dedicar a la política independentista. Però es clar, quan un diu això sembla com si estigués dient que els compromissaris i la junta actual els importés més perjudicar la carrera política del Laporta que la imatge del Barça. Una imatge  del club com també de la nova junta que segur que quedarà tocada sigui quina sigui el resultat final, començant pel seu actual president Rosell.

Per això,  algú amb quatre dits de front pot creure que si no hi hagués unes raons molt fortes , l’actual junta directiva hauria explicat el contingut de la Due Dilligence i haguessin demanat que l’assemblea votés portar al Laporta als tribunals?  Algú creu que tot aquest risc que estan agafant la nova junta del FC Barcelona i que perjudica la entitat  a la que volen reeixir gestionant-la, és només per enfonsar la carrera política del Laporta?  Tot això és degut només perquè el Laporta es presenta per un partit independentista, i resulta que els 20 membres de la nova junta, i la  quasi mitat dels compromissaris, són tots un espanyolistes regionalistes que anteposen el prestigi del club per afavorir uns interessos polítics?

(continua)

Les bases d'Esquerra Republicana de Catalunya diuen a l'executiva, segons una macro enquesta que s’han cuinat des del carrer calabria i que ningú ha vist, que la condició per pactar és : O Referèndum o res.

Molt bé, així m’agrada. Amb collons!! . Però algú es creu que Puigcercós i cia, en faran cas si poden optar a entrar al govern de la Generalitat?.

No és el primer cop, que l’executiva del Puigcercós no fa cas a les bases. A la conferència Nacional del 20 de Novembre del 2007 i al congrés del juny del 2008 ho vaig poder veure amb els meus propis ulls. Entre altres coses, es va aprovar que Esquerra sortiria del govern tripartit si no el finançament no era l’adequat i mira per on, malgrat Puigcercós va sortir a la premsa dient que l’acord del finançament era el millor que mai s’havia aconseguit i que resoldria els problemes de Catalunya, al cap d’un any d’aplicar-lo, la Generalitat està quasi en fallida i té que demanar diners prestats als catalans perquè cap entitat financera li fia un duro!.

Ara, de nou les bases diuen que per pactar amb un altre força al Parlament que la condició és “O Referèncum o res”. Però si llegeixes les declaracions del Puigcercós aquest diu que “només pactaran amb aquells partits que acceptin celebrar un referèndum per l'autodeterminació", i ha assegurat que la celebració de la consulta és una formula “democràtica, valenta i clara” i segueix dient “la creació d'un sistema financer públic català per suplir les dificultats de crèdit a empreses, autònoms i famílies; la garantia dels recursos necessaris de la Llei de la dependència; la reducció de càrrecs al Govern i l'establiment d'un règim de preus justos per la pagesia catalana són algunes de les altres condicions que posa ERC a l'hora de pactar.”

Joan Carretero guanya molt quan parla a la radio. M'agrada més que als discursos davant de molta gent. Té una modulació de veu greu i suau que irradia confiança, que contrasta amb claredat, i a vegades cruesa, de la seva exposició dels fets. Com a doctor, fa una diagnosi clara i crua de la situació que vivim els catalans. Molta gent li xoca aquesta manera de dir-ho i alguns no ho acaben d’entendre. Més d’un prefereix quedar-se dins de la ficció actual que viu la política catalana abans que acceptar la crua realitat que vivim. Per sort, cada dia hi ha més que cansats de discursos plens de paraules grandiloqüents però buits de continguts o pitjor, plens de ficció, agraïm que per fi hi hagi un líder que la seva prioritat és dir les veritats, encara que aixô faci perdre les amistats. Potser si que al principi, alguns quedaran xocats davant de la cruesa del diagnosi del doctor, però estic convençut que aviat s'adonaran que sense un diagnosi clar no es pot trobar el remi. 

Aquesta setmana ha parlat, ha diagnosticat i a donat el remei, al programa de l’Oracle de Catalunya Radio i a COMRadio. No sé quina tertúlia-entrevista ha estat la millor, però jo m’inclino a la segona a COMRadio. En aquesta entrevista se li nota molt més còmode i la veritat ha deixat als periodistes i tertulians que l’acompanyaven amb la boca ben oberta.

Com alguns ja sabreu, existeix un diari digital escrit per blocaires independentistes que l’han batejat com Absolut Mas. Com molt bé deixa clar el títol, es tracta d’un portal a on escriuen blocaires independentistes que aposten absolutament per l’Artur Mas com a President de la Generalitat. Diuen que com a independentistes el vol "util“ és votar al Mas, absolutament.

Deixant de banda la incongruència que hagin uns independentistes recolzin absolutament a un líder d’una coalició, Convergència i Unió, que ha dit per activa i per passiva que no és independentista, voldria fer una reflexió sobre el fet que segur que Artur Mas serà absolutament el proper president de la Generalitat, sense dubte.

 (continua)

Joan Carretero va estar ahir dilluns a l’Òmnium. La sala plena a vessar, la presidenta Muriel Casals, ens va dir que mai havia vist tanta gent a la sala. Heu vist alguna notícia als diaris?

Ni paraula.

Recordo com els diaris no va fem el mateix amb altre candidat que no va omplir pas la sala tant com el Joan Carretero. Per això avui escric al meu bloc la crònica que Òmnium ha fet de l’acte i un vídeo de la companya  Clàudia Gereit. Una noia alemanya que viu a Catalunya i membre de Reagrupament. Moltes gràcies Clàudia.

EL vídeo el podeu veure en aquest enllaç:

(continua)


 

Una de les demostracions més clares que som una colònia, és el fet que el President Lluís Companys i Jover no hagi estat restituït amb tots els seus honors i la seva condemna totalment anul·lada. Els espanyols no volen o no poden fer-ho , perquè  seria reconèixer que el marc republicà era vàlid. Això desautoritza l’actual Marc Constitucional espanyol perquè està basat amb les Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional o dit d’una altra manera, amb les lleis feixistes del dictador Franco.

Però també és greu, que les autoritats catalanes, des del govern nacionalista-regionalista de CiU durant 23 anys, com també els darrers governs tripartit, amb la paradoxa que hi havia el que fou el partit del President màrtir, no han estat capaços de retre-li un homenatge com cal.

Perquè hi ha només un petit monument, abandonat la resta de l’any, al que fou el camp d’afusellament  dels feixistes espanyols a Montjuïc? Com és que cap d’aquests governs han estat capaços de fer un monument com cal, per exemple al  Passeig Lluís Companys  al President assassinat i a la resta dels republicans morts pels feixistes? Per què no ho han fet? Els espanyols enviarien la Guàrdia Civil per impedir-ho?

Només ho puc entendre per la mentalitat colonial de la nostra classe política.

Des de Reagrupament volem denunciar-ho i exigim que es faci un homenatge igual que fan la resta de tots els països del món als seus caiguts per la pàtria. No ens hem d’avergonyir-nos de res. Som un poble , que igual que altres, ha lluitat per la seva pàtria i molt pocs, jo diria han patit tanta persecució i opressió que nosaltres. Som l’únic a Europa que l’hi han afusellat al seu President , pel sol fet de ser justament el President escollit democràticament pel poble català.

Aquí teniu el vídeo de l’homenatge que Reagrupament ha fet aquesta matinada en honor al nostre President Lluis Companys i Jover.

Endavant Reagrupament

Endavant les atxes!!

Hi ha una dita alemanya „Leichem im Keller“ que es pot traduir com un cadàver al soterrani. Aquesta expressió  vol dir que quasi segur durant la teva vida hauràs comès alguna irregularitat o quelcom que et podria fer passar-te vergonya o perjudicar-te si és fes públic. Potser des d’un trauma d’infància que no podies fer-hi res fins a errades greus o accions deshonestes que has comès en unes circumstàncies determinades.

A les persones de l’àmbit públic i sobretot les que es volen dedicar a la política, els cadàvers al soterrani cobren una importància molt gran. Molts cops, els polítics quan neguen que tinguin cadàvers al soterrani i són descoberts posteriorment, l’opinió pública no els retreu el cadàver descobert, si no el fet que mentís quan se li va preguntar que si que en tenia un.


(continua)

Vaig començar tard a practicar l’esport de la bicicleta. Ho vaig fer als 32 anys per recomanació dels metges. Recordo com si fos ahir,  a l’hospital de Calella, quan després de l’operació el metge cirurgià que em va recompondre com va poder  els lligaments al que quedava de la ròtula,  em va mirar amb un somriure complaent quan li vaig dir que volia corre la cursa del poble: “Oblida’t de córrer, si vols caminar com una persona normal, fes bicicleta”.

Encara no feia una setmana que havia patit un accident de moto que m’ha marcat la resta de la vida. Vuit costelles trencades, l’escafoide i l’ombro trencat , genoll esquerra amb ferida oberta i amb mitja cassoleta perduda per l’asfalt i l’estrabisme post traumàtic a l’ull dret. Però podia estar content que havia sobreviscut al xoc contra la caixa d’un camió que es va aturar a on no m’esperava quan anava a 90 quilometres per hora.

(continua)

No sé si algun cop heu vist els debats que és dóna a segon Parlament més antic d’Europa (el  primer va se a Catalunya, que consti)? Doncs us ho recomano que algun dia mireu la BBC.

Al Parlament Britànic, a part de que es asseuen en un seients molt junts  sense taula , el partit del govern i l’oposició estan mirant-se de cara i amb molt poc espai entre ells. Les critiques són constants i molt cops són ferotges, però malgrat que algun cop fan escarafalls picant de peus al terra o aplaudint fortament mentre criden, sempre hi ha un respecte mutu i cap d’ells no dubte que l’altre és un patriota britànic com ells mateixos. Si llegim els diaris britànics, alemanys o francesos,  hi ha articles freqüentment molt crítics amb els seus polítics. No passa rés.

En qualsevol àmbit cultural , social o empresarial, tothom sap que sense critica no es pot millorar, però en política és encara pitjor, sense critica el que hi ha és una dictadura.

(continua)