Com sempre Ferran Sáez Mateu està molt encertat amb el seu article publicat al web de Catalunya Oberta quan ens diu que “El PP ens durà a la independència”. Recomano la seva lectura.

No es l’únic que ho pensa. Però el Ferran també diu que en un procés d’independència a part de la part reactiva que en aquest cas representa el PP, ha d’haver la part propositiva. Reprodueixo les seves paraules finals: “Centrem-nos ara en l'altra cara de la moneda: no existeix cap procés històric de gran envergadura que hagi prosperat a partir només d'una actitud reactiva. I és que una cosa és un catalitzador, i una altra allò que el consolida com a realitat. Si continua així, fent ús d'aquest to, el PP ens durà de patac a la independència... però aquí s'acaba la seva feina. La part reactiva de la maquinària ja la tenim. Ara falta la propositiva, que és la important. Avís: no s'admeten contes a la vora del foc ni sopars de duro.”.

Hi estic d’acord amb el que diu. La DUI o declaració unilateral d’independència, pot semblar un sopar de duro. De fet ho és, si darrera d’ella no hi ha res més. Però per aconseguir la independència, segur que s’haurà d’arribar a la DUI.

Espanya, sigui el PSOE o el PP, mai ens donarà la independència. Mai. Els catalans l’haurem de proclamar unilateralment. Però intentar-la proclamar cal una candidatura que tregui 68 escons. Aconseguir la confiança dels catalans per assolir aquesta majoria no serà possible si al darrera de la candidatura no hi ha res més que la DUI. Però per aconseguir una candidatura a favor de la DUI, caldrà que sigui oberta per poder recollir totes les sensibilitats ideològiques. Una candidatura tant oberta que hi càpiguen ecologistes, socialistes, liberals, conservadors, laics, catolics, republicans...etc.  Aquesta idiosincràsia d’una candidatura tant poc definida políticament li resta credibilitat. Una credibilitat que impedeix que els ciutadans li dipositi la confiança. És com un peix que es mossega la cua. Com resoldre aquest dilema, és el nus de la qüestió. Qui ho resolgui, serà l’alliberador del poble català.

Quan un té un accident greu el millor que es pot fer és diagnosticar ràpidament les ferides per després curar-les amb el tractament específic. Si es fa la diagnosi ràpidament les possibilitats de curació són molt altes.

El moviment independentista ha patit un accident molt greu aquest 28N. Hi havia unes expectatives molt bones per culpa dels darrers esdeveniments succeïts que feien pensar que el Parlament resultant seria més independentista que mai. Però potser per culpa d’aquestes altes expectatives es va creure que hi havia prou vots independentistes per a tothom i per això, malgrat els nombrosos intents per a la unitat, aquesta no fou possible. Hi ha qui pensa que fou l’establishment que va conspirar per dividir el moviment independentista. És igual, el que compte és que al final el resultat de les eleccions ens diuen que estem políticament pitjor que fa vuit anys (per aconseguir la independència de Catalunya). La suma dels partits que aposten continuar sent una comunitat autònoma pels propers anys han aconseguit el 89,6% dels escons. Amb aquest resultat no ens ha d’estranyar que la revista nord-americana Time publiqui un rànquing dels nous estats que es crearan al món en els propers anys i Catalunya no aparegui.

Amb unes enquestes que donen un percentatge superior al 40% de catalans a favor de la independència, ha guanyat àmpliament les eleccions una formació que ha declarat que no vol apostar per a ella. A canvi, ha promès als seus electors que es concentrarà per fer sortir Catalunya de la crisi econòmica.

Crec que la manca d’unitat entre formacions independentistes els hi ha restat credibilitat cara els electors i la competència que hi ha hagut entre elles, ha fet perdre molt de vots. La conseqüència ha estat que la majoria dels catalans sobiranistes ha triat pel mal menor que representa CiU.

Però CiU s’ha trobat amb una Generalitat molt endeutada i difícilment podrà des d’ella, invertir els recursos necessaris per ajudar a superar la crisi. En aquest sentit estem escoltant que la Generalitat haurà de retallar per primer cop el pressupost. És parla de deixar de gastar 4.600 milions d’euros el proper any. Algú és creu que això no repercutirà greument a l’economia catalana?. Quantes inversions es deixaran de fer en infraestructures i serveis? Quantes empreses perdran contractes previstos i quants treballadors perdran la feina per culpa d’aquesta retallada?

No negaré que davant de la crisi mundial cal que ens estrenyem el cinturó. No estic en contra que es racionalitzi les despeses (sóc dels que penso que això s’ha de fer amb o sense la crisi), però, ¿per què els catalans haurem de pagar doble que altres llocs d’Espanya i sobretot del País Basc i Navarra? És la gent conscient que aquests 4.600 milions d’euros és sumaran els ja 20.000 milions de l’espoli fiscal que patim anualment?

També em costa de creure que CiU pugi aconseguir que l’Estat espanyol accepti un concert econòmic per Catalunya ( o encara que sigui un millor pacte fiscal). Actualment, amb la crisi que ha deixat les arques de Madrid buides, poc peix es podrà pescar. Això sense parlar que hi ha moltes possibilitats que el PP guanyi per majoria absoluta les eleccions espanyoles. Tot plegat farà que CiU torni amb la cua entre cames d’aquí dos anys quan vagi a Madrid a negociar un millor finançament per Catalunya.

Serà el moment que els independentistes haurem de denunciar-ho i exigir al President Mas que compleixi amb la seva paraula d’exercir el dret de decidir sense límits si no ho aconseguia. Però quan això passi, si els independentistes no hem aconseguit articular-nos com una alternativa seriosa, el President Mas no tindrà cap pressió externa per fer-ho.

Per això, és important que els propers mesos cada formació independentista faci una diagnosi de la seva situació per definir una nova estratègia amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. Per mi, la independència requereix crear una candidatura unitària independentista. Tenim uns dos anys per curar-nos les ferides que ha provocat la darrera contesa electoral per mirar de crear-la.  Llàstima que ara hi ha les eleccions municipals. Això pot perjudicar que es faci la diagnosi correcta i a sobre, aquesta no serà ràpida. Però l'urgent no ha de deixar de banda l'important. Cal fer-ho si no volem trobar-nos d'aqui quatre anys, igual o pitjor que ara.


(Fi de la primera part)

Una de les pitjors coses que et trobes quan prens partit per la causa independentista és la de crear-te enemics. Quan vaig decidir acceptar el repte de ser president de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya al meu poble ja fa més de 15 anys, intuïa que tindria problemes amb certes persones. Ho sabia perquè la meva convicció vers la llibertat de la meva nació estava per d’amunt de qualsevol prudència cap a la meva persona. No m’importava enemistar-me amb els espanyolistes, sempre i quan, ho fos per defensar la causa de la independència. Però el que no m’esperava, era que amb el temps, m’he creat enemistats dins dels catalanistes i encara pitjor, dins dels independentistes. Renoi! això si que no m’ho esperava.

Si un té un caràcter com el meu i unes maneres d’expressar-se tant poc polides i amigables com les que jo tinc, malgrat miris de ser prudent i de no fer servir insults, amb el temps acabes escrivint quelcom que fa mal als altres. Si analitzo els meus escrits, deixant de banda les mancances de meva pobra redacció i del meu català escrit, veig que no me’m puc estar d’utilitzar adjectius qualificatius massa durs. Segons els comentaris que he rebut, malgrat jo no els considero que ho siguin, sempre acabo utilitzant paraules massa contundents. M’he adonat també què escric massa sovint „molt“, „totalment“, „cap“, „mai“...etc. Però també, no sóc prou curós en no expressar condicionals i deixar clar que escric segons el meu parer, sense que això vulgui dir que puc estar equivocat.

(continua)

Per aquestes dates, tothom es felicita les festes de Nadal i desitja un bon any nou. No sé si per l’educació espartana que segons la meva dona diu que he rebut, jo no sento rés especial per aquestes festes. A part del cap d’any i el primer dia de l’any, que és tradició a casa de celebrar el sant dels Manels, els altres dies no em diuen res.

 

A mesura que em vaig més gran (i vell) començo a gaudir una mica més dels menjars familiars. Recordo que fins fa poc, no m’agradava quedar-me a la sobretaula. M’estimava més sortir a fora, ja sigui a jugar amb els germans o cosins quan era molt més jove, o bé, de més gran, d’anar a fer una passejada. Darrerament, però ,més d’una vegada m’estimo més fer la migdiada. Però quedar-me tres o quatre hores de sobretaula ho trobava d’una perduda de temps increïble. En canvi ara, segons de què es parla, m’hi quedo, però si aquest any es parla de política, marxo.

 

Marxaré de la sobretaula, perquè he quedat esgotat i decebut de la política sobiranista. He estat treballant molt fortament des de fa més de dos anys a favor de la independència. He deixat de banda algunes coses personals i professionals, per dedicar-hi moltes hores (i diners), perquè començava a fer-me il·lusions que la teníem a prop,  després de més de vint anys d'estar-hi ajudant sense veure clar si ho aconseguiríem.

 

Tot va començar fa quatre anys escrivint als blocs sobiranistes per criticar el segon tripartit, més tard mirant d’aconseguir canviar la direcció suïcida d’Esquerra Republicana de Catalunya que l’ha portat a aquest mal resultat electoral, després vaig organitzar amb els companys de deumil.cat les manifestacions de Brussel·les i Ginebra, i des de fa un any i mig, amb la llarga campanya de crear la candidatura unitària i transversal per proclamar la independència amb Reagrupament. Però amb el resultat desastrós de Reagrupament a les eleccions del 28 de Novembre, no em queden arguments per defensar la via política per la independència. Per mi, aquest resultat tant minso de menys de 40.000 vots per Reagrupament, és l’equivalent com si a la manifestació de Brussel·les, en comptes d’anar els deu mil catalans, hi haguessin vingut en prou feines quatre-cents.

 

Per mi es clar, que el poble català democràticament ha dit que no vol la independència. Que per molt greuges i atacs que rebem dels espanyols, els catalans, segueixen apostant per continuar dins d’Espanya. Encara que hi hagi lectures optimistes que diguin que hi ha 58 diputats independentistes o més al nou Parlament, la crua realitat és que durant els propers quatre anys, com a mínim, fer quelcom des del Parlament per anar cap a la independència, serà una quimera. Sóc del parer, que cada any que passa, estarem en una posició més difícil per aconseguir-la, encara que no vol dir que hi sigui impossible.

 

Una situació tant bona com aquests darrers dos anys per aconseguir la independència, potser no la veurem mai. Ho teníem tot a favor: Crisi a l’economia, crisi social, crisi política, crisi jurídica...junt amb les grans manifestacions populars i els referèndums. Però res d’això ha estat prou per fer despertar els catalans del somni impossible de l’encaix amb Espanya que ens han venut tant des de l’esquerres com des de les dretes catalanes. Al final, al Parlament tot segueix més o menys igual. S’haurà canviat uns polítics que tenen l’accent més a favor d’una Catalunya catalana per uns que la tenien més espanyola, però ambdós segueixen manifestant la seva voluntat de continuar sent espanyols.

(continua)

El company que vaig conèixer a la Vegueria d’Exteriors i que viu a Praga (Txèquia) Antoni Ferrando, és tot un personatge i una de les persones més interessant que he tingut la sort de conèixer gràcies a Reagrupament. L’Antoni és molt intel·ligent i molt cops aquesta intel·ligència el fa anar sempre un parell de passes més endavant que els altres. També té un caràcter difícil que el fa ser molt poc pacient amb certs caràcters diferents al seu. Em fa gràcia que jo tinc fama de ser massa vehement i poc tolerant amb les meves critiques, segons m’han recriminat molts cops els meus lectors, però l’Antoni el considero encara més dur que jo. Però malgrat això, l’Antoni té un do per trobar les paraules i escriure correctament (i intel·ligentment) l’anàlisi de la situació política, que molts famosos comentaristes professionals que escriuen als diaris catalans ja els agradaria tenir.

 

Fa poc va començar a escriure un bloc nou, que podeu llegir en aquest enllaç. Cada article que ha escrit d’ençà de les eleccions no tenen perduda i n’estic pràcticament acord amb quasi tot el que ha escrit.  Un dels que recomano és Els independentistes pertorbats i el futur de Solidaritat i Reagrupament. Jo no ho sabria pas fer millor, deixant de banda que no li arribo a la sola de la sabata pel que  fa a l’expressió escrita, la idea que ell transmet amb aquest article. És una idea que jo subscric, encara que no amb la seva contundència.

 

Aleshores un preguntarà per què escric aquesta introducció sobre l’Antoni per aquest article sobre torpedes? La resposta és que malgrat estic d’acord amb l’Antoni que la independència requereix de molta responsabilitat i en aquest sentit, un ha de deixar de banda els sentiments i mirar racionalment la situació per trobar la millor manera per avançar cap a ella, hom no deixa de ser humà (és a dir, de la família dels grans simis) i necessita temps per digerir tot el que ha passat. Sobretot si ho has viscut a la primera línia.

 

Està clar que molts cops,  els sentiments augmenten l’estupidesa i minvem la racionalitat. Però també no és menys cert, que per arribar a un estat emocional d’equilibri racional cal desfogar-se primer. En aquest sentit, el pitjor que és pot fer, és callar-s’ho dins seu.

 

Per l’altre costat, també he decidit no implicar-me tant a fons com ho he fet aquests tres darrers anys. He ajudat a en l’aspecte civil organitzant les manifestacions de Brussel·les i Ginebra, com també en l’aspecte polític recolzant a Reagrupament organitzant la campanya del Facebook, la dels blocs i sobretot de la Vegueria d’Exteriors. La meva il·lusió que em va fer invertir diners i sobretot hores, treien-les de la família i de la meva carrera professional i personal, ha estat a la practica en va. En aquest sentit, em sento alliberat de certa responsabilitat vers a la lluita per la independència de la meva pàtria. Els catalans han expressat la seva voluntat clarament en contra a l’opció que he defensat i que m’ha motivat lluitar. Ara per ara, no em sento representat per cap dels partits independentistes actuals. Per això , sense cap compromís ni cap lligam, i per desfogar-me per així poder retrobar-me l’estat emocional racional que minvi la meva potencial estupidesa, em permeto a escriure el que em dóna la gana. Però això si, sempre miro d’escriure el que sé i el que penso. Em puc equivocar, segur, però mentir deliberadament no.

(continua)

 

El diumenge passat a Blanes vaig anar a veure al meu amic de tota la vida que hi tinc. Estava al Santuari del Vilar, esperant a la seva dona que feia una marxa a peu per la serralada. Mentre esperàvem que arribés, i fèiem petar la xerrada sobre les eleccions, vaig veure el meu antic professor particular de matemàtiques. Feia al menys 30 anys que no ens veiem. Era l’estiu del 80 quan ell em va ajudar a aprovar l’assignatura per poder continuar amb la meva carrera. Ell feia poc que havia acabat la carrera de física i estava de professor adjunt a la Universitat.

Ell no em va conèixer, però  jo a ell si. No havia canviat gaire. Una mica més canós però estava igual d’aspecte. No m’atrevia a dir-li res. Però quan li vaig explicar al meu amic, em va dir que era militant socialista de tota la vida al poble. Per això vaig decidir cridar-lo per comentar la jugada de la desfeta més que previsible del PSC-PSOE.

Vam estar parlant una mica de com ens havia anat la vida, ell era ara professor titular a la Universitat politècnica de Barcelona i em va explicar que estava fent uns models molt interessants de simulació que l’estaven aplicant a la biomedicina. Li vaig explicar la meva peripècia professional amb la industria farmacèutica i que ara vivia a Alemanya treballan en una multinacional.

Em va preguntar que feia avui a Catalunya i quan li vaig dir que havia baixat a Blanes per poder votar a Reagrupament, em va deixar anar directament: Ets de Reagrupament?, Ostres vosaltres si que esteu malament, sobretot després del torpede que us ha llençat Esquerra amb el Laporta.

.
(continua)

Jo m’he fet seguidor del Barça a mesura que m’he fet més gran. Abans m’agradava el basquet i lògicament el judo, l’esport que he fet durant 20 anys. Després amb la bicicleta, a on he gaudit jornades immemorables del Tour amb l’Induiran i després l’Armstrong.   Però ara, realment és el Barça el que em fa vibrar.

A part de que el Guardiola ha aconseguit fer, que ara per ara, el Barça és el millor equip de món, a mi, darrerament no sé perquè, trobo que cada gol que fan, hi sento una alegria immensa. L'altre dia amb el Madrid, que per desgràcia no ho vaig poder veure per Internet ja que tots els canals estaven saturats, però si que ho vaig escoltar per la ràdio via Internet, ha estat increïble.

He gaudit com mai i cada gol, he cridat com un boig. Fins i tot, la dona m’ho ha fet nota: Manel sembla com si et anés la vida!!

Ara que escric aquestes ratlles, recordo el que pensava quan era jove i veia aquells homes ja granadets  perdre l’oremus per un gol de Barça. Pensava que aquells pobres homes devien estar molt frustrats de com li anava  la vida i només es podien treure tota la seva ràbia quan anaven al futbol. Cada gol, per aquells homes, era com una joia que la vida els hi negava.  Aquells homes es desfoguen amb el futbol.

Em penso que amb el que ha succeït aquest mesos, un s’ha tornat un hooligan del Barça.

Visca el Barça!!
Visca Catalunya!!

Companys, ara cal meditar i deixar passar uns dies. Reagrupament ha fet bona feina però no ha donat el seu fruit.  Estic orgullós dels reagrupats i de la campanya que hem fet. Però estem igual que quan vam començar, sense representació al Parlament.

Està clar que el Mas tenia raó, Catalunya no està madura. Però els esdeveniments propers, la poden madurar de cop i no us estranyi que hi hagi eleccions anticipades o pitjor, s'acabi que n'hi hi hagin més. Si Espanya es rescatada per la UE, el primer que faran serà tancar les autonomies. 

A Reagrupament haurem de canviar de tàctica i replantejar-nos el futur. Però ara cal descansar i deixar passar un temps. Jo em retiro de la primera línia, tinc altres prioritats: La família, el doctorat, la feina i potser tornar a casa, es a dir, a Catalunya. Tot això ara passa per davant de continuar lliurant com ara. Però com que no puc deixar de ser català, en el moment que hi hagi una altre oportunitat i la feina m’ho permeti, tornaré a lluitar com només sé fer-ho: Amb totes les meves forces.

Moltes gràcies companys, feina molt de temps, potser diria que mai, havia coneguts uns companys tan collonuts i pencaires com els que he conegut a Reagrupament.

Endavant les atxes!!


Nota: Com que RCat no ha tret un bons resultats, tal com vaig prometre, no escriure res referent al que sé del que ha succeït amb la divisió entre els independentistes. 

Ahir vaig anar a Luxemburg a explicar la proposta de Reagrupament als catalans del Casal d’aquell petit país. La  conversa va ser molt interessant i va  durar molt, fins l’extrem que em vaig perdre la primera part del partit del Barça. Van parlar durant quasi dues hores.  Al final, una de les persones, no recordo el nom, va dir, que si el 10J s’hagués fet un referèndum per la independència, al menys un 45% hagués votat que SI, en canvi en aquestes eleccions els independentistes traurien molt menys percentatge.

Li vaig donar tota la raó i li vaig dir, que justament això no és culpa dels polítics, sinó de la gent. Si els catalans en comptes de votar el vot útil, votessin amb  la consciència, ara estaríem a punt de proclamar la independència de Catalunya. Recordem que CiU segons les enquestes pot arribat als 68 escons!. La pregunta és per què s’ha arribat a aquesta situació?.

Per mi està clar: Els catalans que cada vegada tenen més consciència que ens estan aniquilant com a poble i que  a més, veuen que Catalunya s’està empobrint en tot els sentits, saben que només amb un Estat propi és redreçar la situació, però en canvi alhora de votar, en comptes de fer-ho en conseqüència amb el que pensen, ho fan sempre en clau del vot útil.

Així anem de malament.  Després d'un any i mig, amb la gran manifestació de 10.000 catalans de Brussel·les, de 4.500 a Ginebra, de 1.000.0000 el 10 de Juliol a Barcelona, tots ells demanant la independència. Dels referèndums populars a on més de 600.000 persones han votat SI a la independència..etc, al final hi ha moltes possibilitats que per culpa del vot útil, al Parlament de Catalunya, tot continuí igual com fins ara. És a dir, seguirem amb un Parlament regionalista i espanyolista, com ara. Tota  aquesta demostració independentista, no haurà servit per res. A Europa i al món, només existeixes si tens representants polítics al Parlament que et representa. Això és la democràcia.

(continua) 

A part de l’estalvi de l’espectacle esperpèntic de veure com dos polítics debatin com ensarronar als electors amb promeses irrealitzables, el que més fàstic m’ha fet, és veure que ni tants sols Catalunya té la darrera paraula. Però el més bo de tot, és que aquesta vegada és només culpa nostra i no dels espanyols.

Avui escoltava per la radio mentre anava a treballar a aqui a Alemanya, gràcies al meu i-phone, la tertúlia de Rac1. M’ha fet molta gràcia la critica unànime dels tertulians vers el lamentable espectacle que s’ha donat amb aquest debat cara a cara entre Montilla i Mas. Criticaven durament que a Catalunya no és pogués legisla sobre això i que havia de ser unes persones del carrer Sant Geronimo de Madrid que ho fessin. Però el més patètic de tot, era que si Catalunya no podia fer-ho, era no per culpa de cap sentència del Tribunal Constitucional Espanyol, o que el PP hagués impugnat una llei catalana o que el Zapatero hagués  envaint les competències  del Parlament de Catalunya...etc. No!!. Era simplement que després de 30 anys d’haver aprovat l’Estatut del 1979, a on es deia que Catalunya té l’exclusivitat per aprovar una Llei electoral i mentre no es feia, és seguiria amb la Llei espanyola vigent. Aquesta competència exclusiva no ha estat impugnada per ningú i el nou Estatufet actual, que recull el mateix text, tampoc!!

Quina misèria de classe política que tenim. Es parla de suprimir les províncies per vegueries, de fer un referèndum d’independència o de demanar el concert econòmic, tot mentida, tal com ho ha deixat ben clar el Tribunal Constitucional Espanyol. Però en canvi fer una llei electoral per Catalunya, quan això si tenim  competències plenes, els partits polítics catalans no han estat capaços de fer-la durant 30 anys!!

Vergonya cavallers!! Vergonya!!
 

Dels partits que és presenten, sabeu quin és el que té  com a compromís  presentar el primer dia que es pugi al Parlament, una nova llei electoral a on hi ha un diputat únic per districte electoral reduït fet per criteris territorials i de proporcionalitat amb llistes obertes independents dels partits?

Reagrupament Independentista.

Perquè serà?

Aquesta llei, és por aprovar abans d’aconseguir la independència. Com també  la llei del bon govern,  a on hi haurà mormes com la limitació a  dos mandats als càrrecs públics. Declaració de béns abans, durant i després del mandat. Auditoria per impedir enriquiments per compte de l’erari públic. Una oficina de proximitat del diputat. Incompatibilitat de càrrecs durant i després (5 anys). Immunitat no és impunitat amb la Inhabilitació si hi ha condemna. Prohibició del nepotisme. Només un únic sou sense cap extra. Registre d’interessos dels diputats amb informes periòdics. Comissions d’investigació sense vetos a partir de dos grups o un terç dels diputats. Comitè d’avaluació dels alts càrrecs executius i d’incompatibilitats amb dret de reprovació. Terminis màxims d’entrega d’informació sol·licitada als càrrecs del govern. Prohibit la redacció d’informes per part d’empreses o consultors externs. Només excepcionalment autoritzats amb signatura del ministre i informe preceptiu signat de la seva necessitat. Mateix criteri pels assessors externs. Registre d’empreses contractades consultables per web amb els números ben clars. Comissions ciutadanes d’investigació a partir del suport del 1% del cens amb representants directes dels ciutadans. Comunicació publica del control de la despesa de cada departament del govern, incloent les dietes i extres. Supressió de les diputacions. Potenciar la figura del Defensor de les persones que vetllarà pels ciutadans en front a l’administració...